Anarcoefemèrides del 27 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera del primer número d'El Explotado
- Surt El Explotado: El 27 d'octubre de 1932 surt a Amposta (Montsià, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Explotado. A partir de març de 1933 es publicà a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Dirigit per Joan Reverter Nolla, comptà amb les col·laboracions d'Aparici, Domingo Cabrera, Canareu, Manuel Cano, Josep Elías, Joan Monlleó, Enrique Morales, Francisco Rofes, Joan Subirats i Josep Tomàs, entre d'altres. El desembre de 1933 va ser suspès governativament i el seu director processat, jutjat i absolt de«delicte de premsa» i «desacatament a l'autoritat», però multat amb 5.000 pessetes per«desobediència a les autoritats» i«excitació a la rebel·lió». Reemprengué l'edició mesos després en 1934 i el maig d'aquell any Francisco Rofes de Miguel va ser empresonat sota l'acusació d'haver atacat des de les pàgines del periòdic el jutge de Vinaròs Diego Ortega. El 26 de setembre d'aquell any la seu del periòdic va ser escorcollada per la policia sense cap resultat. El setmanari durà fins el 1935, després de publicar més de seixanta números.
***
Cartell
de l'acte
- Conferència
sobre l'antiga Iugoslàvia: El 27 d'octubre de
1993 se celebra al Centro
Stranieri de Pistoia (Toscana, Itàlia) la xerrada«Ex Jugoslavia: Terrorismo di
Stato» (Ex-Iugoslàvia: Terrorisme d'Estat) a
càrrec de la sociòloga croata
Melita Richter Malabotta. L'acte, organitzat pels arxius anarquistes
Centro
Studi Libertari Leda Rafanelli de Pistoia i Biblioteca Franco Serantini
de Pisa
(Toscana, Itàlia), consistí en la
presentació de la segona edició del fullet Ex Jugoslavia: Terrorismo di Stato,
editat pel grup anarquista «Germinal» de Trieste
(Friül).
***
Plantació esclavista Felicity, a St. James Parish (New Orleans, Louisiana, EUA), on Reclus va fer de tutor de la família Fortier entre 1853 i 1855
- Congrés sobre Reclus: Entre el 27 i el 30 d'octubre de 2006, a l'Octavia Rooms del Danna Center de la Loyola University de New Orleans (Louisiana, EUA), organitzat per la citada universitat i amb el suport de diversos col·lectius llibertaris, es va realitzar el congrés «Humanity and the Earth / L'Home et la Terre: The legacy of Élisée Reclus (1830-1905)». La trobada va coincidir expressament amb la Fira del Llibre de New Orleans. En el congrés, que es volia fer coincidir amb el centenari de la mort del pensador anarquista i que es va haver d'ajornar un any a causa de l'huracà Katrina, van assistir a més de la comunitat acadèmica (geògrafs, filòsofs, etc.), editors anarquistes, anarcoecologistes i anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), tots per analitzar l'obra científica i política, sense oblidar les seves relacions amb Louisiana, d'Élisée Reclus.
Naixements
Foto policíaca de François-Louis Duprat (27 d'abril de 1892)
- François-Louis
Duprat: El 27 d'octubre–algunes fonts citen erròniament el 25
d'octubre– de 1857 neix a Saint-Martin
(Aquitània, Occitània) el militant i
propagandista anarquista François-Louis
Duprat, també citat com Francis-Louis Duprat,
i que va fer servir els
pseudònims Paul i Piloux.
Sos pares es deien Simon Duprat,
jornaler, i Julie Marie Salles. Com a obrer de sastreria va crear el
juny de
1882 el grup anarquista «L'Aiguille», amb Vilhem i
Conchot, companys del
Sindicat Anarquista de Sastres, que agrupava una desena d'obrers de
sastreria
(Bordes, Cahuzac i els germans Bourdin, entre d'altres). En els anys
vuitanta
participà en les reunions del grup anarquista «La
Panthère des Batignoles»,
fundat durant la tardor de 1882. El març de 1883, en una
reunió de grups anarquistes
de París i dels suburbis, va ser nomenat tresorer i
encarregat de recaptar fons
per al nou setmanari parisenc La
Vengeance Anarchiste. En 1884 participà en el
moviment reivindicatiu dels
obrers sense feina. Entre 1884 i 1885 va ser un dels principals
redactors del
periòdic anarquista Terre et Liberté.
Organe communiste anarchiste, que
va haver de deixar de publicar-se després d'un saqueig policíac
i de la persecució contra el
seu gerent Antoine Rieffel, que fou condemnat el 12 de març
de 1885 pel
Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó, a 200
francs de multa i a
cinc anys de llibertat vigilada, per «incitació al
pillatge». Terre et
Liberté fou substituït per L'Audace(1885). Cap a la primavera de
1886 la policia sospità que fou un dels autors, amb Joutant (Rozier), Adrien Martin i Albert
Maugé, del
fullet L'Action, manual per a la
fabricació d'explosius i per a la qual Rozier
intentà trobar impressor. Segons
la policia en aquesta època era membre del grup«Les Dynamitards», del qual
formaven part Albert, Gardrat, Lapierre, Joutant (Rozier)
i Rousseau. A començament de 1887 sembla que fou membre del
grup «La Sentinelle» i el febrer d'aquell any, en
una reunió, va ser acusat per
Murjas de no haver enviat a Cyvot, Clément Duval i Gallo les
recaptacions dels
mítings. Freqüentà el Cercle Anarquista
Internacional (CAI) que, fundat en
1888, era el principal lloc de reunió anarquista de
l'època. Proper a Émile
Pouget, va fer costat l'acció obrera col·lectiva
i la vaga dels estibadors
britànics de setembre de 1889. Entre 1888 i 1889 va
col·laborar en l'òrgan anarquista LeÇa ira. Establert com a venedor de
vins i taverner, a partir de 1890, la seva bodega, al número
11 del carrer
Ramey de París, es va transformar en un lloc de
reunió i de magatzem de
propaganda. El gener de 1892 participà en les reunions del
Grup Parisenc de
Propaganda Anarquista que publicà un númeroúnic del periòdic antimilitarista Le
Conscrit. El 22 d'abril de 1892, com
molts altres anarquistes, va ser detingut a París, en una
gran agafada
preventiva a la manifestació de l'1 de maig; durant
l'escorcoll de casa seva es
van trobar nombrosos fullets i manuscrits, un revòlver sense
munició i un
punyal. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a
controlar
establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Aquest mateix any,
en virtut de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), va ser
implicat en el«Procés dels Trenta», però
tingué temps de poder fugir i refugiar-se a Londres
(Anglaterra). El 21 d'octubre de 1894 va ser jutjat en
absència i condemnat a
20 anys de treballs forçats per«associació criminal», pena que va ser
amnistiada el 2 de febrer de 1895. A la capital anglesa
visqué, amb sa company
Louise Pioger (Quitrime), al número 24 de
Grafton Street del barri del
Soho londinenc i freqüentà els anarquistes Armand
Lapie, Mattaini, Monceaux i
Clovis Sicard, entre d'altres. A començament de 1895
retornà a París i es posà
al servei de Sébastien Faure; ambdós van ser
detinguts el 4 de març d'aquell
any al costat del Palau de Justícia quan volien obtenir la
revisió del seu
procés. El 12 de març de 1895 va ser finalment
absolt per l'Audiència del Sena.
El 29 de març de 1921 es va casar a Garches (Illa de
França, França) amb Adèle
Moulouguet-Lapuchotte. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
François-Louis Duprat (1857-?)
***
Pietro Vasai
- Pietro Vasai: El
27 d'octubre de 1866 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) el propagandista anarquista
Pietro Vasai, que va fer servir els pseudònims d'Alfredo Guercini i de Piattoli.
Sos pares
es deien Clemente Vasai i Maria Righi. D'antuvi barreter de
professió, quan
tenia 17 anys ja va fitxar per la policia com a militant del Cercle«Amilcare
Cipriani», destacant la seva educació i la seva
intel·ligència. Entre 1883 i
1884 va ser caixer del Cercle «Amilcare Cipriani» i
gerent del periòdic La Questione
Sociale. Organo
comunista-anarchico, que es publicava a Florència
per iniciativa d'Errico
Malatesta. Per aquesta activitat, i per haver estat el febrer de 1884
un dels
89 signants del «Manifest de solidaritat per Malatesta i els
seus companys»,
entre finals de 1884 i 1886 va ser condemnat a diverses penes que
sumaven
gairebé quatre anys de presó. Fugint d'aquesta
repressió, durant la tardor de
1894 va passar a França, on treballà de
perruquer, però el 17 de març de 1885
va ser detingut amb gran resistència a Lió
(Arpitània) quan aferrava cartells en
commemoració de la Comuna de París. Jutjat per
aquest delicte, en va ser
absolt, però va ser condemnat a quatre mesos de
presó per vagabunderia i
l'octubre de 1885 expulsat del país i lliurat a les
autoritats italianes.
Gràcies a l'amnistia del 5 de juny de 1887
aconseguí la llibertat i retornà a
Florència, on entrà en contacte amb Giuseppe
Cioci, un dels promotors del nou
grup «Né Dio né Patria» i de
la nova època de La Questione
Sociale, que començà a publicar-se el
maig de 1888. El
28 d'agost d'aquell any va ser condemnat, pels seus articles, a dos
anys i tres
mesos de presó. Fugí cap a Lugano (Ticino,
Suïssa), però a finals de l'any
passà clandestinament a Roma (Itàlia) sota la
identitat d'Alfredo Guercini o de Piattoli,
però, així i tot, va ser ràpidament
detingut. Amb cinc ordres de detenció,
només recobrà la llibertat gràcies a
l'amnistia del 30 de novembre de 1890. A Florència,
després del «Congrés de
Capolago», hi va haver una gran activitat subversiva i
va ser designat, juntament amb Giuseppe Barsanti, Enrico Braccini i S.
Papini,
representant dels grups anarquistes a la Comissió del
Comitè d'Associacions
Populars per a la celebració del «Primer de
Maig» de 1891. Bon orador, parlà en
la concentració realitzada a la plaça Savonarola
de Florència aquell 1 de maig,
quan la policia carregà i va ser detingut juntament amb
altres companys. Entre
el 8 i el 12 de maig de 1891 van ser jutjats 46 obrers, entre ells 10
anarquistes i cinc republicans. Durant el seu judici
aprofità l'avinentesa per
a fer propaganda anarquista, però els jutges el silenciaren
i el condemnaren a
dos anys de presó. Quan portava menys d'un any lliure, el
juny de 1894 es
desencadenà una gran ona repressiva i es va veure obligat a
exiliar-se. El 21
de juny d'aquell any arribà a Tunísia. En aquest
país va aprendre l'ofici de
tipògraf i entre juny i octubre de 1895 publicà
el periòdic cultural L'Etna.
Després d'aquesta experiència
editorial, passà a Marsella (Provença,
Occitània), on estava considerat com a«subversiu perillós», i l'11 de novembre
de 1895 va ser detingut durant la
tumultuosa commemoració dels «Màrtirs
de Chicago». Després de quatre mesos de
presó, l'1 de juliol de 1896 va ser lliurat a les autoritats
italianes. Després
de nou mesos de presó per «infracció de
la vigilància especial», va ser
condemnat a cinc anys de deportació, que
començaren a comptar a partir del 2
d'abril de 1897, primer a l'illa de Ponça,
després a l'illa de Favignana i
finalment a l'illa de Ventotene. Va demanar
l'«absolució condicional», que
implicava abandonar el país, i va ser acceptada amb la
condició que s'instal·lés
a Egipte. Tan bon punt aconseguí la llibertat,
eludí la vigilància i passà a
Barcelona (Catalunya), on entrà en contacte amb el moviment
anarquista local.
Immediatament detingut, el juny de 1898 va ser expulsat del
país. En aquestaèpoca ja havia contret la tuberculosi i decidí
retornar a Tunísia, des d'on,
l'octubre d'aquell any, embarcà cap a Malta i
després cap a Alexandria
(Egipte). Des de feia anys, primer Errico Malatesta i
després Francesco
Ferdinando Cini i Audiberto Icilio Ugo Parrini, als quals coneixia
bé, havien
establert una activa colònia anarquista a Egipte,
però dividida per les
polèmiques sobre l'organització i sobre
l'individualisme. Ell intentà
equilibrar aquestes controvèrsies, esdevenint en una de les
figures claus del
moviment anarquista a Egipte fins a l'esclat de la Gran Guerra.
Detingut amb
altres companys, va ser tancat a la presó de Qaitbay a
l'Arsenal d'Alexandria i
el 16 de gener de 1899 va ser jutjat i absolt. En 1901
publicà a Alexandria,
amb el suport de l'anarquista jueu libanès Joseph Rosenthal,
el setmanari
francoitalià La Tribuna Libera.
Organo
internazionale per l'emancipazione del proletariato, que
animà el debat
sobre l'organització en els cercles anarquistes, juntament
amb L'Agitazione de Roma
(Itàlia) i Les Temps Nouveaux
de París (França),
encara que només va poder publicar dos números.
Amb Luigi Galleani, que havia
arribat a Alexandria al mateix temps que ell, i Raoul Canivet,
fundà el 3
d'agost de 1902 la Universitat Popular Lliure, que va aconseguir la
implicació
de la intel·lectualitat local i en la qual van participar
els escriptors Enrico
Pea i Giuseppe Ungaretti, i que establerta al carrer Hamman el-Zahab
era
coneguda com «Barraca Roja». En 1902, durant
l'epidèmia de còlera a la regió,
organitzà l'«Associació Internacional
dels Socors Sanitaris d'Urgència» (AISSU),
que tingué una llarga vida. Amb Roberto D'Angiò i
Audiberto Icilio Ugo Parrini,
intentà crear les Lligues de Resistència Obrera
en diversos sectors proletaris
(sastres, tabaquers, etc.), que finalment no reeixiren, per manca del
suport
del proletariat local, ja que només els treballadors
tipogràfics se sentiren
atrets pel moviment llibertari. Entre el 19 de juliol de 1902 i el 18
d'abril
de 1903 publicà a Alexandria, amb Roberto
D'Angiò, el setmanal L'Operario,
i col·laborà en el periòdic Lux. També en 1903
publicà Il Domani. Periodico
libertario. Aquest
mateix 1903 va fundar el «Circolo di Studi Sociali»
(Cercle d'Estudis Socials)
d'Alexandria, per a activar la propaganda anarquista. La iniciativa
sindical dirigida
als obrers locals despertà ferotges crítiques
d'Audiberto Icilio Ugo Parrini,
que va veure el projecte com a una«desviació» anarcosindicalista. Ni tan
sols
un cicle de conferències portat a terme a principis de 1904
per Pietro Gori
solucionà la controvèrsia desencadenada entre els
cercles anarquistes italians
establerts a Egipte. En realitat la seva manera de pensar era
contrària al
sindicalisme i molt més acostada a l'internacionalisme
antiorganitzador. A
finals de gener de 1908 va arribar al Caire (Egipte) com a representant
de la
Lliga de Resistència d'Alexandria amb la finalitat de trobar
fons per als
treballadors en vaga. El novembre de 1908 va convocar una
reunió al cementiri
civil del Caire on es va aprovar la publicació d'un nou
diari de propaganda
anarquista L'Idea. L'1 d'agost de
1909 va ser un dels promotors del Congrés Nacional celebrat
a la seu del«Circolo Ateo» d'Alexandria, on els anarquistes
locals concretaren una homogeneïtat
d'acció amb els anarquistes del Caire (Alfredo Albano,
Camillo Brigido,
Giovanni Brunello, Cesare Franceschetti, Gaetano Nocchi, Luigi
Ferdinando
Paratocci, Cesare Sacchi) promotors de la iniciativa, i acabaren de
materialitzar el periòdic quinzenal, L'Idea.
Periodico di propaganda anarchica, el qual va dirigir i que
va tenir
continuació en Libera Tribuna.
Critica,
polemica e propaganda (1913) i L'Unione
(1913-1914). Aquesta experiència periodística,
boicotejada per les autoritats consulars
i per l'esclat de la Gran Guerra, va ser la seva última
aportació al moviment, ja
que la seva salut va empitjorar força. No obstant
això, encara va patir unúltim judici el 27 de novembre de 1914 al Tribunal Consular
Italià del Caire,
juntament amb l'anarquista Giovanni Macrì, per«apologia del regicidi», arran
d'un article aparegut en L'Unione,
del qual va ser absolt. El 7 de juliol de 1916 aconseguí
retornar a Florència,
on va ser posat sota vigilància per les autoritats.
Intentà, sense èxit,
curar-se al Sanatori dell'Ardenza de Liorna (Toscana,
Itàlia). Pietro Vasai va
morir tísic l'11 de desembre de 1916 a Florència
(Toscana, Itàlia).
***
Notícia
de la detenció de Francesco Fasola apareguda en el diari
parisenc Paris
del 14 de novembre de 1893
- Francesco
Fasola: El 27 d'octubre de 1875 neix a Maggiora (Piemont,
Itàlia) l'anarquista
Francesco Fasola, també conegut com François
Fasola. Es guanyava la vida treballant de guixaire. Establert
a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), es
relacionà l'anarquista Auguste Von
Gunten. El 28 de setembre de 1893 deixà d'aquesta
població i s'instal·là a
Besançon (Franc Comtat, Arpitània), des d'on
mantingué contacte amb Von Gunten.
En les reunions anarquistes tenia la funció de vigilar amb
la finalitat que la
policia no sorprengués els reunits. Durant la nit del 11 a
l'12 de novembre de
1893 va ser detingut, juntament amb l'anarquista Mognier, venedor de Le Père Peinard,
després de ser trobar
aferrant uns cartells («À bas le
Tsar!»), signats per la «Lliga dels
Antipatriotes», contraris al tsar i glorificant l'atemptat
amb bomba al Gran
Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), tot recomanant la
població que, en
declarar-se la guerra, degollés els propietaris en comptes
d'anar al front. El
16 de novembre de 1893 la Prefectura del departament de Doubs
decretà la seva
expulsió de França i passà a
Suïssa. El 29 de novembre de 1898 el Consell
Federal de la Confederació Helvètica
ordenà la seva expulsió del país. En
1901
vivia a Estrasburg (Alsàcia) i el maig d'aquell any el
president del
departament de la Baixa Alsàcia decretà la seva
expulsió de França. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
Notícia de la condemna d'Éliacin Vézian apareguda en el periòdic madrileny La Nación del 28 de juliol de 1918
- Éliacin Vézian: El 27 d'octubre de 1886 neix a Galargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Éliacin Gaston Vézian. Sos pares es deien Gaston Vézian, empleat dels ferrocarrils, i Julie Floris. En 1902, quan estudiava a l'Escola Primària Superior d'Alès (Llenguadoc, Occitània), renuncià a preparar-se per aconseguir el certificat d'estudis i decidí aprendre oficis manuals. Aquest mateix any va ser nomenat secretari de la Universitat Popular de Senta Cecília d'Andòrge (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època ja estava inscrit en el «Control d'anarquistes» del departament de Gard. Després fou aprenent de fuster, agrimensor i delineant en les obres de la «Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i a la Mediterrània», més coneguda com«París-Lió-Mediterrània» (PLM), a Lo Colet de Dèsa (Llenguadoc, Occitània), i vivia amb son pare, cap de l'estació de Senta Cecília d'Andòrge. En 1904 fou un dels fundadors de la secció a Losera (Llenguadoc, Occitània) de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Entre el 2 i el 8 de juliol de 1905 assistí al congrés de la Libre Pensée que se celebrà a París. Aquest mateix any son pare demanà la seva exclusió de la llista del«Control d'anarquistes». Obtingué una plaça de professor de francès a Cracòvia (Galítsia, Imperi Austrohongarès), però va ser acomiadat poc després per les seves maneres negligents. Sobrevisqué fent classes particulars i portà una vida bohèmia i errant (Itàlia, Marroc, Espanya). Retornà a França poc abans de l'esclat de la Gran Guerra. Aquest mateix 1914 fou mobilitzat i enquadrat com a auxiliar en una unitat de combat d'un regiment dels Caçadors Alpins. Prengué part en els terribles combats als peus de la muntanya de Hartmannswillerkopf, als Vosges, dels quals se'n va sortir de miracle. En 1916, durant el primer permís a Galargues, desertà i es refugià a Barcelona. A la capital catalana col·laborà entre octubre de 1917 i abril de 1918 amb articles antimilitaristes en La Vérité, setmanari en francès que es publicava a Barcelona des de l'1 de gener de 1917. Les autoritats gal·les acusaven aquesta publicació de germanòfila i d'estar subvencionada per l'Imperi Austrohongarès i redactada pel Deutscher Nachrichtendienst (Servei d'Intel·ligència Alemany) de Barcelona. Per aquest motiu, el 18 d'agost de 1917 l'ambaixador de França envià una carta de protesta dirigida a Salvador Bermúdez de Castro y O'Lawlor, ministre espanyol d'Assumptes Exteriors, en la qual acusava La Vérité, publicació que «que es difon pels cercles anarquistes de Barcelona sota la direcció d'alemanys», de«crear un corrent favorable a l'antimilitarisme, a la deserció i a la Pau Alemanya». El 23 de maig de 1918 caigué en un parany ordit per uns infiltrats i, durant una excursió pels Pirineus, fou detingut a Sureda, a prop de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord); la premsa el presentà com a director de La Vérité i el va implicar en l'«Afer deLe Bonnet Rouge». El 26 de juliol de 1918 va ser jutjat a Montpeller pel Tribunal Militar de la 16 Regió i condemnat a 10 anys de presó per«deserció» i a mort per«intel·ligència amb l'enemic». Gràcies a la campanya de suport dels cercles anarquistes, la pena fou commutada pel tribunal militar de Tolosa de Llenguadoc, sota l'acusació de «deserció i delicte de premsa», per la de treballs forçats a perpetuïtat i reduïda posteriorment a 20 i a 17 anys de presó. En 1923 va ser deportat a la Guaiana Francesa. Sota pseudònim publicà en 1931 un article («Et la suppression du bagne?») en Le Libertaire, fet que li va implicar mesures repressives a la colònia penitenciària. El 23 de juliol de 1933 va ser agraciat i fou alliberat amb assignació de residència a la mateixa Guaiana. En 1936 es creà a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) un «ComitèÉliacin Vézian», del qual fou secretari Henri Guiraud, i en 1937 els periòdics La Patrie Humaine et Le Merle Blanc atiaren una campanya per obtenir del govern del Front Popular francès l'aixecament de l'obligatorietat de la residència forçada a les Colònies per a Vézian, recollint-ne 300.000 signatures. En aquesta època, el periodista anarquista Pierre Châtelain-Tailhade, insubmís i exiliat a Brussel·les (Bèlgica), organitzà una campanya de suport pel seu compte. Amb el seu nom, el 10 de novembre de 1938, Vézian signà un article en Le Libertaire on feia una crida als lectors a escriure'l a Saint-Laurent-du-Maroni. Trobant-se en situació lamentable, en 1946 el periòdic anarquista Ce qu'il faut dire, del qual era col·laborador, organitzà una subscripció popular al seu favor, que recol·lectà en dos mesos 53.730 francs. L'octubre de 1949 el periòdic Le Lien assenyalà que el seu estat de salut recomanava que no sortís de la colònia penitenciària. Éliacin Vézian va morir en 1963 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).
***
Foto
antropomètrica d'Angelo Montacci de la policia francesa
(1935)
- Angelo Montacci:
El 27 d'octubre de 1891 neix a Città di Castello
(Úmbria, Itàlia) l'anarquista
Angelo Montacci, també citat de diverses maneres (Angelo Montaggi, Angelo
Montaccio, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Montacci i
Maria Santa Croci,
conegut com L'Americano. Es
guanyà la
vida fent diversos oficis (peó, manobre, empleat d'hotel,
etc.) i l'abril de
1913 emigrà als Estats Units. Retornà en data
indeterminada i en 1924 emigrà
il·legalment a França, vivint en diverses
poblacions (París, Évian-les-Bains,
Vichy). A Niça (País Niçard,
Occitània) d'antuvi treballà de jornaler i
després
gestionà un petit negoci de neteja vidre i d'aparadors. En
aquesta època vivia
al número 18 del carrer Grégoire i amb
l'anarquista Vicenzo De Luca desenvolupà
una intensa propaganda anarquista. El desembre de 1924 va ser detingut
i acusat
del robatori d'una joia, valorada entre 15 i 18.000 francs, a casa de
l'antiquari
Sempe, al número 28 del bulevard Victor Hugo, on treballava
de criat, però va
ser posat en llibertat provisional a l'estimar-se dubtes sobre la seva
culpabilitat. En 1928 va ser expulsat de l'Estat espanyol sota
l'acusació
d'«anarquista militant». A principis de la
dècada dels trenta milità amb altres
anarquistes (Pasquale Curetti, Vicenzo De Luca, Valdo Mistani, Domenico
Nanni,
Randolfo Vella, etc.) en el grup de Bèusoleu
(Provença, Occitània). En 1933
tingué contactes amb els cercles llibertaris de Grassa
(Provença, Occitània),
del Principat de Mònaco i del grup de Ginebra (Ginebra,
Suïssa) al voltant de
Luigi Bertoni i Carlo Frigerio. Per les seves activitats, tendents a la
creació
de nuclis llibertaris adherits a la Federació Anarquista de
Marsella, va ser
greument amonestat per les autoritats franceses i el 4 de maig de 1935
se li va
decretar l'expulsió. Gràcies al suport de la Liga
Italiana dei Diritti
dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i de diverses
organitzacions obreres, va aconseguir poder romandre a
França. El 15 de
setembre de 1935 participà a Niça, amb altres
anarquistes (Ermanno Diana,
Domenico Nani, etc.) en una reunió per a estudiar la nova
línia política de la
Unió Anarquista Italiana (UAI) i preparar el
Congrés Anarquista Italià
(«Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants
Europeus») que s'havia de
celebrar el novembre de 1935 a Sartrouville (Illa de França,
França). Després
de ser qualificat per les autoritats de Niça com a«un dels principals exponents
del moviment anarquista», el 19 d'agost de 1936
passà Barcelona (Catalunya) en
plena Revolució i s'enrolà en la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso»,
però,
a causa de la seva ja avançada edat, passà poc
després a la capital catalana
fent tasques de suport a la rereguarda i afiliat a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entre abril i juny de 1937 desenvolupa tasques de
propaganda en
suport de la Revolució espanyola a Niça i l'estiu
d'aquell any retornà a
Barcelona. Entre desembre de 1938 i gener de 1939 va estar al camp de
recuperació de Cardedeu (Vallès Oriental,
Catalunya), on segons informes
d'espies estalinistes, desenvolupà una intensa campanya
propagandística contra
el Govern republicà i contra els comunistes. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França i va ser internat al camp de
concentració de Gurs, on el juliol
d'aquell any formava part de la IX Companyia. Més tard
figurava en un llistat
de membres del grup anarquista «Libertà o
Morte» internats al camp de
concentració d'Argelrs. Durant la primavera de 1940 va ser
integrat per les
autoritats militars franceses en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE)
per a fer feina en una de les seves fàbriques. Segons
algunes fonts Angelo
Montacci va morir el 19 de febrer de 1942 a Berlín
(Alemanya) i segons altres en
1943 encara residia a França. El gener de 1954 va ser
esborrat del butlletí de recerca
de la policia italiana.
***
Comasco Comaschi
- Comasco
Comaschi: El 27 d'octubre de 1895 neix a Cascina (Toscana,
Itàlia) el fuster anarquista
Comasco Comaschi. S'inicià en el pensament anarquista de la
lectura de Lev
Tolstoi i de la propaganda llibertària de Pietro Gori.
Professor de l'Escola
d'Art de Cascina, n'era el cap del seu taller de fusteria i
ebenisteria. Milità
en la Lega dei Falegnami Anarchici (LFA, Lliga dels Fusters
Anarquistes) i fou
un dels fundadors de l'Assistència Pública de
Cascina, lloc de reunió de les
forces antifeixistes de la localitat, i membre de la secció
local dels «Arditi
del Popolo». Defensà els alumnes que no van voler
adherir-se al feixisme i
aquesta va ser una de les raons del seu assassinat. Comasco Comaschi va
ser
abatut per quatre trets disparats a la seva esquena –altra
versió apunta a un
tir a la templa– per un grup de feixistes vinguts de Marcina
(Toscana)
el 19
de març de 1922 als voltants del Canale Emissario de Marcina
(Cascina, Toscana,
Itàlia). Persona molt estimada, al seu funeral assistiren
centenars de
persones. Els assassins –entre ells Gabriellini
Orfeo– van ser
identificats i
detinguts, però finalment l'Audiència de Pisa no
els processà per manca de
proves. En 1932 l'Assistència Pública de Cascina
va ser clausurada pel feixisme
imperant. Actualment un carrer de Cascina porta el seu nom, en el qual
hi ha
una estàtua, inaugurada el 25 d'abril de 1945 i restaurada
en 1961, dedicada a
la seva persona. En els anys vuitanta existí un grup
anarquista de Cascina que
portà el seu nom. En 2003 el grup TeatroInBìliko
estrenà l'espectacle teatral La
notte di Comasco sobre el seu
assassinat.
***
Necrològica
de Manuel Peralta Bernal apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 17 de març de 1987
- Manuel Peralta
Bernal: El 27 d'octubre de 1895 neix a Alcorisa (Terol,
Aragó, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Peralta Bernal. Sos pares es
deien Damaso Peralta i
Sebastiana Bernal. Quan tenia set anys començà a
treballar de sagal d'un pastor
qui li va ensenyar a llegir i a escriure. Cap el 1909 va fer feina amb
son pare
a les obres del dic de l'embassament de Verge del riu Guadalopillo,
però ambdós
van ser acomiadats per promoure una vaga. Posteriorment
emigrà a Fígols (Berguedà,
Catalunya), on entrà a formar part del moviment llibertari.
En 1917 va ser un
dels organitzadors del Sindicat Miner de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT). També es va integrar en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En 1931,
amb altres miners, participà en la vaga dels tramvies de
Barcelona (Catalunya)
i en 1932 intervingué en la insurrecció
anarquista de Fígols, on es va
proclamar el comunisme llibertari. Detingut, va ser tancat amb altres
companys
al vaixell-presó Buenos Aires,
ancorat al port de Barcelona, i posteriorment deportat a les
colònies africanes.
En tornar a la Península s'establí a Balsereny
(Bages, Catalunya). Durant la
Revolució participà en les
col·lectivitats de Fígols i d'Alcorisa. En 1939,
amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
reclòs a diversos camps de
concentració (Vernet, Barcarès i
Sètfonts). A finals de 1939 començà a
treballar a les mines de carbó de La Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània).
Després de la II Guerra Mundial milità en la
Federació Local de Ribesaltes
(Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT en l'exili. Sa companya
fou Bienvenida
García Pérez, amb qui tingué tres
infants (Bernardo, Pedro i Rosa), tots
militants llibertaris. Manuel Peralta Bernal va morir el 5 de febrer de
1987 al
seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord).
Pedro Peralta
García (1923-2014)
***
Simón
Bondio
- Simón Bondio:
El 27 d'octubre de 1904 neix a Ponte in Valtellina (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Simone Bondio, més conegut com Simón Bondio, i que va fer
servir els pseudònims El Petiso,Señor Tavelli i Tavelli.
En 1927 emigrà a l'Argentina, on participà
activament en els moviments
antifeixista i anarquista. Integrat en el grup il·legalista
de Severino de
Giovanni, participà com a xofer en algunes de les seves
accions. Fou membre de«Italia Libre» i de la «Unione e
Benevolenza» i estava afiliat a
l'anarcosindicalista Federació d'Obrers en Construccions
Navals. Participà, amb
destacats anarquistes (Diego Abad de Santillán, Ricardo
Giusti, Manuel Martín
Fernández, José Pozzi, etc.), en el projecte
comunitari llibertari de reserva
natural «Cerro Negro» (Córdoba,
Argentina), on plantà un milió de pins–finalment
aquest projecte acabà malauradament transformat en un lloc
de vacances de
l'alta burgesia. Posteriorment es va dedicar a tasques
d'aforestació,
mitjançant plantacions de pinar, a les serralades properes a
Villa General
Belgrano (Calamuchita, Córdoba, Argentina). Més
tard retornà a Buenos Aires. Simón Bondio va
morir l'1 de juliol de 1992 a Buenos Aires (Argentina).
***
Antonio
Zapata Córdova (Montadin, 1996)
- Antonio Zapata
Córdova: El 27 d'octubre de
1908 neix a El Mirador (San Javier, Múrcia, Espanya)
l'anarquista
i anarcosindicalista Antonio Zapata Córdova –algunes
fonts citen erròniament el segon llinatge com Córdoba.
Fill d'una
família jornalera, sos pares es deien Antonio Zapata
Albadalejo i Dolores Córdova. Entre els cinc
i els nou anys estudià a l'Escola Racionalista que havien
fundat els miners de
La Unión (Múrcia, Espanya), però, quan
restà orfe de pare, s'integrà a les
feines del camp. Quan tenia 12 anys emigrà a Barcelona
(Catalunya), on treballà
en diverses tasques: en una fàbrica de sivelles, de
pagès, a la construcció,
etc., per quedar de paleta com a ofici definitiu. Afiliat a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), el desembre de 1930 va ser detingut arran
de les
protestes pels afusellaments dels capitans Fermín
Galán Rodríguez i Ángel
García Hernández. En 1931 va ser nomenat delegat
sindical i l'any següent entrà
a formar part dels Grups de Defensa Confederal del barri
barceloní de Gràcia.
També en 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari
de Gràcia, el qual
presidí durant alguns anys. Com a membre dels
Comitès Pro Presos, en 1934 va
ser nomenat membre del seu Comitè Regional de Catalunya.
Força perseguit per
les autoritats per la seva militància, el maig de 1933 va
ser detingut, amb
Joan Rivera, acusat d'haver posat una bomba en una casa en
construcció a Barcelona;
en 1934 va ser empresonat i, després de la vaga de tramvies,
marxà cap a
Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya). En 1936 fou vocal de
la Junta Central de
la Federació Local de Sindicats de la CNT de Barcelona.
Participà en la lluita als
carrers, per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i
immediatament
s'incorporà en la «Columna Durruti».
Posteriorment, en la reraguarda, en
representació de la CNT, formà part de la
Comissió Confederal de Control de la
Propietat Immobiliària, la qual abandonà quan el
conseller de Serveis Públics,
Economia i Cultura de la Generalitat, Josep Tarradellas Joan, es
negà a acceptar
la municipalització de l'habitatge. A
començaments de 1937 entrà a formar part
del «Grup Viñas» de Barcelona, adscrit a
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Posteriorment s'uní al XX Batalló de
fortificacions al front de l'Ebre i més
tard fou comissari de l'Exèrcit Popular de l'Est de la II
República espanyola.
Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939
passà a França i fou internat
a diversos camps de concentració (Sant Cebrià,
Barcarès i Argelers). Després
passà a treballar a Muret, a Poitiers i, des de setembre de
1940 i fins a juny
de 1960, a Font Romeu. En 1945 va ser nomenat tresorer de les Joventuts
Llibertàries i aquest mateix any, quan
l'escissió, s'arrenglerà amb els
partidaris de la CNT de l'Interior, de la qual va ser nomenat delegat
de
Fronteres. En 1960, amb la unificació confederal,
passà a viure a Tolosa de
Llenguadoc. En els seus últims anys viatjà
assíduament a Barcelona. En 1996
participà en la celebració del centenari del
naixement de Buenaventura Durruti.
Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), en 1997
assistí al Congrés
de la CGT de Catalunya celebrat a Tarragona (Tarragonès,
Catalunya). En 1999 va
escriure unes Notas autobiográficas,
que resten inèdites. Trobem articles seus en diferents
publicacions
llibertàries, com ara Boletín
Amicale 26
División Durruti, CNT,El Frente, etc. Antonio Zapata
Córdova
va morir el 12 de gener de 2000 a la Clínica Saint-Jean
Languedoc de Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània) i fou incinerat el 17 de gener al cementiri de
Còrnabarriu
(Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou
l'anarcosindicalista María Cruzado
Sánchez (1907-1982).
Antonio Zapata Córdova (1908-2000)
***
Juan
Escoriza Martínez amb 18 anys a la Columna Durruti
- Juan Escoriza
Martínez: El 27 d'octubre de 1917 neix
a Olula de
Castro
(Almeria,
Andalusia, Espanya)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Escoriza
Martínez. Sos pares es deien Manuel Escoriza i Dolores
Martínez. Amb sa família emigrà a
Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya),
on treballà de paleta i s'afilià a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran
del cop
feixista, participà en
la defensa revolucionària del 19 de juliol de 1936 i
després s'enrolà com a
milicià en la «Columna Durruti». En 1939
creuà els Pirineus i des del 9 de
febrer de 1939 figurava en la llista dels militants anarquistes buscats
de la
Direcció de Seguretat Nacional francesa. Fou internat als
camps
de concentració
de Sant Cebrià i d'Argelers i després
passà a fer
feina en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) al pantà de Sent Cirgues la
Loira
(Llemosí,
Occitània). En 1943 va ser detingut pels alemanys,
traslladat a
Briva la
Galharda i deportat cap a Alemanya. Aconseguí saltar del
tren en
marxa i
s'integrà en el maquis que actuava a l'embasament de l'Aigle
(Alvèrnia,
Occitània). Amb José Berruezo Silvente,
José
Germán González i Manuel Morey
Blanch creà un dels nuclis més importants de la
CNT en
l'exili. Participà, sota
el comandament de Juan Montoliu del Campo, en una unitat de guerrillers
enterament formada per llibertaris espanyols que actuava a la zona.
Integrat en
el «Batalló Didier» del pantà
de l'Aigle de
les Forces Franceses de l'Interior
(FFI), depenent de l'Organisation de Résistance de
l'Armée (ORA, Organització
de Resistència de l'Exèrcit),
participà en
nombroses operacions, especialment
en el camuflatge de vehicles i d'armes a la zona de Clarmont
d'Alvèrnia, en la
recuperació de nombrosos paracaigudistes i en diverses
missions
clandestines.
Participà en els combats de l'Alliberament i el 10 de
desembre
de 1944 fou
desmobilitzat. Durant la postguerra treballà en la
construcció de pantans i en
la penetració de túnels a Marinhana
(Provença,
Occitània) i en 1969 es retirà
minat per la silicosi al seu domicili de Marinhana. Sa companya fou
Enriqueta Ochoa Pérez (Kety),
amb qui tingué dos fills (Rolán i Jeano). Juan
Escoriza Martínez va
morir el 14 de desembre de 1980 a la Clínica Parc Rambot
d'Ais de
Provença (Provença, Occitània).
Juan Escoriza Martínez (1917-1969)
---
