Anarcoefemèrides del 26 d'octubre
Cartell de l'acte
- Homenatge a
Eduardo de Guzmán: El 26 d'octubre de 2007 se
celebra al saló d'actes de Caja
España de Palència (Castella, Espanya), sota el
títol «La presencia de Eduardo
de Guzmán», un homenatge al periodista i escriptor
anarcosindicalista Eduardo
de Guzmán. L'acte, organitzat per la Universitat Popular de
Palència i la
llibreria Alfar, s'emmarcà dins del cicle de taules rodones«Palencia:
Personalidades del Siglo XX» i comptà amb les
intervencions de Manuel Blanco
Chivite, periodista, editor i lluitador antifranquista condemnat a mort
per la
dictadura; de l'historiador de la Universitat Popular Pablo
García Colmenares,
compromès amb les taques de recuperació de la
Memòria Històrica i representant
d'Ediciones VOSA, que recupera la immensa obra de l'escriptor; de
José María
González Corrales, alcalde socialista de Villada
(Palència, Castella, Espanya),
població natal de l'homenatjat; i de Carmen Bueno Uribes,
vídua d'Eduardo de
Guzmán. Durant l'acte, al qual assistí un
centenar de persones, s'analitzaren
sumàriament els eixos principals de l'obra de l'escriptor:
els seus llibres
testimonials i la seva obra periodística, des dels seus
grans reportatges
durant la II República espanyola i la guerra civil –fou testimoni
de combats (Madrid, Terol,
Osca i Saragossa) i entrevistà personalitats del moment
(Lluís Companys,
Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, etc.)–, fins als
seus articles que
durant la segona meitat dels anys setanta i la dècada dels
vuitanta publicà en
diferents diaris i revistes (Diario 16,Tiempo de Historia, Triunfo,
etc.), tot això sense oblidar
el seu compromís polític i el seu costat
humà.
Naixements
Biófilo Panclasta durant la seva detenció a Valencia (Veneçuela) en 1929
- Biófilo Panclasta: El 26 d'octubre de 1879, a les cinc de la matinada, neix a Chinácota (Norte de Santander, Colòmbia) el revolucionari anarquista, un dels més originals de Llatinoamèrica, Vicente Rojas Lizcano, més conegut sota el pseudònim de Biófilo Panclasta (amant de la vida i destructor de tot). Fill «natural» de Bernardo Rojas i de Simona Lizcano, va començar els estudis primaris en 1886, destacant especialment en l'assignatura d'Història i com a escolà rebel. Entre 1897 i 1898 va estudiar en l'Escola Normal de Bucaramanga, on va editar un petit periòdic manuscrit que lluitava contra la reelecció del president de la República, el conservador Miguel Antonio Caro; motiu pel qual i per «per faltes greus contra la disciplina», va ser expulsat pel director Joaquín García. En 1899, juntament amb Eléazar López, va fundar la primera Escola Pública a Capacho Nuevo (Veneçuela) i va participar en l'enderrocament del govern d'Ignacio Andrade per part de Cipriano Castro i la seva Revolució Liberal Restauradora. En 1901 a Cúcuta va estar a punt de ser afusellat. En 1904 va adoptar, a suggeriment de Maksim Gor'kij, el pseudònim pel qual es coneix i el novembre d'aquell any, com a coronel de Cipriano Castro, va arribar a Barranquilla i va oferir els seus serveis en pro de la integritat colombiana contra la usurpació nord-americana. A Bogotà va ser nomenat primer ajudant de la Quarta Expedició sobre Panamà. Acusat de conspirador, va viatjar a Equador i va oferir els seus serveis en la projectada guerra amb el Perú. En 1906 va viatjar per l'Argentina, on es relaciona amb el moviment anarquista, assistint a les seves reunions i escrivint en els seus periòdics; a Buenos Aires el consideren el «prototipus ideal d'anarquista», exemple de propaganda teòrica i d'acció. Va ser convidat al Congrés Nacional de Lliurepensadors de Buenos Aires, però va marxar cap a Europa. Entre 1907 i 1908 va recórrer el continent europeu (França, Espanya, Gran Bretanya, Suïssa, Itàlia, Bèlgica i Holanda) com a delegat de la Federació Obrera Nacional Argentina (FONA) i va conèixer infinitat de revolucionaris anarquistes (Kropotkin, Reclus, Grave, Malato, Faure, Leverine, Tanvión, Gori, Malatesta, Furati, Ravachol...) i, segons afirmava, va estar en complet desacord amb tots ells, ja que es circumscrivia a la línia anarcoindividualista de Max Stirner, amb influencia nietzschianes. Va assistir al Congrés Obrer d'Amsterdam de 1907 i va participar en el grup anarquista holandès «Estudis Socials» amb la intenció de refutar una conferència de Bestraud titulada«L'anarquia contra la vida», episodi que acabarà amb el seu empresonament. Quan es trobava a Espanya, que va ser la seva escola revolucionària, el president colombià Rafael Reyes aconsegueix que sigui deportat a Colòmbia, però quan va desembarcar a Puerto Colòmbia, va fugir a Panamà on va aconseguir refugi fins a maig de 1908, quan va ser lliurat a les autoritats del Chocó. El novembre de 1909 publica a Bogotà el periòdic El Anticristo. Després de diverses aventures, és lliurat a les autoritats colombianes de Barranquilla l'abril de 1910, on empresonat escriurà Datos autobiográficos, per al periòdic El Pueblo, que dirigeix Aurelio de Castro. Expulsat del seu país, viatja a Curaçao on serà expulsat, com també de la República Dominicana. El febrer de 1911, detingut a Bogotà, haurà de patir una campanya de la premsa conservadora que demana la seva pena de mort per «pertorbador de l'ordre social amb les seves idees revolucionàries». Entre 1914 i 1921 restarà empresonat en diverses presons veneçolanes i de l'experiència d'aquests anys escriurà un pamflet, Siete años enterrado vivo en una de las mazmorras de Gomezuela, que fou publicat en 1932 i reeditat en 2010. En 1923 va ser nomenat delegat de l'Associació Anarquista Mexicana al Congrés Anarquista de Barcelona, on va proposar l'«Operació Europa», que consistia en la formació d'un comitè internacional encarregat d'ordenar, planejar i executar en un mateix dia l'assassinat dels reis de Bulgària, d'Itàlia i d'Egipte, de l'emperador de la Gran Bretanya, de l'arquebisbe de Mèxic, del president de França, del cardenal arquebisbe de Toledo i de León Daudet. En 1924 va ajudar a organitzar una vaga cafetera a Sao Paulo i va ser deportat pel govern al terrible camp penitenciari selvàtic del riu Oiapoque, d'on va fugir. Empresonat a Caiena (Guaiana Francesa), la Lliga dels Drets de l'Home va aconseguir que fos enviat a Martinica; finalment retornarà a Colòmbia. En 1927 va ser tancat a la presó de San Gil amb Raúl Eduardo Mahecha i altres companys anarquistes. En 1928 fundarà a Bogotà el Centre d'Unió i Acció Revolucionària i publicarà en El Socialista i Claridad. L'any següent va publicar Mis prisiones, mis destierros y mi vida. En 1934 es casa amb l'exmonja de les Germanes de la Caritat octogenària, pitonissa, maçona i anarcofeminista, Julia Ruiz (Hermana Balbina), que havia participat com a infermera en els exèrcits del general Rafael Uribe Uribe i que es declarava profundament «antiianqui». Entre 1935 i 1936 publicarà articles en La Democracia i El Diario Nacional, i el maig de 1936 publicarà La fatalidad de ciertos nombres i En marcha. El gener de 1939 va morir sa companya Julia Ruiz i en 1940 intentarà suïcidar-se a Barranquilla electrocutant-se i tallant-se el coll amb una navalla. El desembre d'aquell any va ser expulsat de Bucaramanga per «gandul i embriac». Biófilo Panclasta va morir a les 10 del matí de l'1 de març de 1942 a l'Asil d'Ancians Desemparats de Pamplona (Norte de Santander, Colòmbia) d'un fulminant atac cardíac. Biófilo Panclasta va visitar durant sa vida 52 països i 377 presons...
***
Necrològica
d'Adolphe Cavallina publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 d'abril de 1972
- Adolphe
Cavallina: El 26 d'octubre de 1886 neix a Ferrara
(Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Adolfo Cavallina, més conegut pel seu nom en
francès Adolphe Cavallina.
Es guanyava la vida fent de cambrer. En 1916 va
ser inscrit per les
autoritats en el registre de fronteres. S'exilià a Londres
(Anglaterra), on conegué
Errico Malatesta. A Londres treballà de cambrer al Grand
Hotel. El maig de 1916
va ser detingut, juntament amb Carlo Bonfanti, al seu lloc de feina i
en
l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista;
jutjat
per aquests fets, va ser condemnat a tres mesos de treballs
forçats i, en
complir la pena, deportat. Amic de Camillo Berneri, vingué a
lluitar com a voluntari
en la guerra d'Espanya. Després de la II Guerra Mundial fou
membre de la
Federació Anarquista Italiana (FAI) i milità a
Niça (País Niçard,
Occitània),
destacant en la difusió de la premsa llibertària.
Adolphe Cavallina va morir el
26 de març de 1972 al Centre Geriàtric
Beauséjor d'Ieras
(Provença, Occitània) a
conseqüència d'una hemorràgia ulcerosa i
fou incinerat a Marsella (Provença,
Occitània).
***
Minoria del grup de sindicalistes revolucionaris durant el congrés constitutiu de la CGTU a la Borsa del Treball de Sant-Etiève (1922). Justin Olive, amb un periòdic, és el primer per l'esquerra de la primera fila
- Justin Olive:El 26 d'octubre de 1886 neix a Fabrezan (Llenguadoc, Occitània) el sabater anarquista i sindicalista revolucionari Justin Marius Cyprien Olive. Sos pares es deien Paul Oliver i Anne Bourrel. A finals dels anys deu s'instal·là a París, on fou membre del Comitè de Defensa Sindical de la Confederació General del Treball (CGT). El juliol de 1921 participa en el XV Congrés de la CGT. El març de 1922, com a secretari de la Unió dels Sindicats Unitaris de l'Aude, encapçalà una vaga d'obrers agrícoles de març d'aquell any i que fracassarà el maig. Entre el 26 de juny i l'1 de juliol de 1922 a la Borsa del Treball de Sant-Etiève participarà activament en el congrés constitutiu de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual serà nomenat secretari de la seva Unió Departamental de l'Aude, i l'any següent en la Federació d'Agricultura d'aquesta organització. També organitzà a les Corbières els sindicats agrícoles de Camplong d'Aude i de Saint-Laurent-de-la-Cabrisse. En aquests anys a més milità en la Federació Comunista dels Soviets (FCS), creada el desembre de 1919, amb Lebourg, Marius Hanot, Jean Hermite, J. Chapoulic i Ernest Girault, entre d'altres, i col·laborà sovint en el seu òrgan d'expressió, Le Soviet (1920-1921); aquesta federació que volia unir tota l'extrema esquerra i el moviment llibertari en una mateixa lluita, però que resultà un fracàs i desaparegué aviat. Fou nomenat membre de l'oficina provisional de la Federació d'Agricultura de la CGTU en 1923 i participà en les eleccions legislatives de 1924 com a candidat abstencionista a l'Aude, juntament amb Albert Pech, André Daunis i Joseph Fournil. A partir de 1928 i fins al 1937 formarà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creada per Pierre Besnard, en el Sindicat de Pells i Cuiros de la regió parisenca pel seu ofici de sabater. Organitzà una manifestació commemorativa del centenari de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Sébastien Faure. A més de col·laborar en diversos periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste,L'Homme Réel,Le Monde Libertaire, etc.), serà membre de les associacions «Amics de Han Ryner» i«Amics de Sébastien Faure», de la qual fou secretari durant els seus últims set anys. Després de la guerra serà membre del grup «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA). Va escriure el prefaci del llibre Sébastien Faure, son oeuvre et sa pensée: textes du centenaire (1958), editat per «La Ruche culturelle et libertaire», organització cultural que agrupava escriptors i conferenciants llibertaris creada el 15 de desembre de 1958 continuadora d'«Amics de Sébastien Faure» i de la qual fou secretari. L'última etapa de sa vida la passà a Pantin (Illa de França, França) amb sa companyaÉmilienne Angèle Ronceray. Justin Olive va morir, d'una brusca i ràpida malaltia, el 14 de gener de 1962 a l'Hospital Tenon de París (França) i fou incinerat el 20 de gener al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Alberto
Bargagna, segon per l'esquerra, amb el socialista Pietro Nenni, al
centre amb ulleres i boina, en el primer aniversari de l'alliberament
de Pisa
- Alberto
Bargagna: El 26 d'octubre de 1894 neix a Pisa (Toscana,
Itàlia) l'anarquista, i
després comunista, Alberto Barganga, conegut com Giorgio. Sos pares es deien Alfredo
Bargagna i Ida Campani. Es
guanyà la vida com a obrer vidrier. De molt jove, amb sos
germans Pietro i
Primo, es va integrar en el moviment anarquista. Entre els anys 1910 i
1911
participà en el grup llibertari juvenil«L'Avvenire», al barri Porta a Piagge
de Pisa. Posteriorment formà part del grup llibertari«Pietro Gori». El
setembre de 1911 organitzà la conferència L'anarchia
di fronte allà storia al suburbi pisà
de San Giusto in Cannicci, on vivia,
i a la qual assistiren un centenar de treballadors. El 17 de setembre
de 1911,
amb motiu de l'arribada a Pisa dels fills dels vaguistes de Piombino
(Toscana,
Itàlia), demanà enèrgicament la
solidaritat proletària pisana i en acabar va
tenir un enfrontament amb els carrabiners. Denunciat per«ultratges i
violència» i per «incitació
al crim», passà clandestinament a
França,
establint-se a Marsella (Provença, Occitània). A
finals de 1911 retornà a
Itàlia i el gener de 1912 va ser jutjat i absolt dels
càrrecs dels quals era
acusat. En 1913 col·laborà ocasionalment amb el
periòdic L'Avvenire Anarchico
i amb altres publicacions periòdiques, com ara
la nord-americana Cronaca Sovversiva.
Segons informes del Ministeri de l'Interior italians del 20 de desembre
de 1913
formà part, amb sos germans Pietro i Primo, del grup
anarquista pisà Gioventù
Studiosa. Durant la Gran Guerra
va ser enquadrat en el III Regiment de Muntanya. Durant el«Bienni Roig»
(1919-1920) milità activament en el Sindicat del Vidre, on
ocupà entre 1923 i
1925 el càrrec de secretari de la Federació
Provincial de Pisa. En aquests anys
va ser detingut per les autoritats i perseguit pels escamots feixistes.
A
principis dels anys trenta creà un negoci propi de
producció de detergents. En
aquest període va estar contínuament vigilat per
les autoritats feixistes, que
el consideraven un «anarquista
perillós». En 1934 es va inscriure en
l'«Opera Nazional Dopolavoro
(OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa
obrera creada pel règim
feixista, i en 1936 en la Federació Feixista d'Artesania
(FFA). Segons algunes
fonts, durant els anys trenta s'acostà al Partit Comunista
d'Itàlia (PCdI) i
fou un dels fundadors en 1933 de la primera
cèl·lula comunista pisana i, segons
aquests fonts, en 1936 va ser detingut com a sospitós
d'«activitats
subversives» i empresonat durant sis mesos. En els registres
policíacs
italians, però, no hi ha cap rastre d'aquesta activitat ni
cap detenció. En
1937 va anar uns mesos a treballar a l'Espanya franquista. Quan la
caiguda del
feixisme, va ser un dels primers a organitzar l'oposició
política, entrant a
formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè d'Alliberament
Nacional), sota el nom Giorgio, i
dedicant-se a la lluita clandestina contra els nazis i els feixistes.
El maig
de 1944 va ser nomenat comissari polític i comandat de la
XXIII Brigada
Partisana d'Assalt Garibaldi «Guido Boscaglia» que
actuà a la zona toscana de
Massa Marittima-Govarrano i Volterra. Quan l'estiu de 1944 els aliats
arribaren
a la seva zona d'operació i aquests van ordenar l'immediat
lliurament de totes
les armes, ell es va negar i va ser detingut juntament amb dos companys
més. Un
cop lliure, a principis de setembre de 1944 retornà a Pisa,
que acabava de ser
alliberada, on continuà amb les seves activitats en les
files comunistes i
ocupant càrrecs com a assessor en els serveis de racionament
en el nou consell
municipal. En acabar la guerra va ser condecorat amb la Medalla
d'Argent al
Valor Militar. El 31 de març de 1946 va ser elegit regidor
municipal en les
eleccions locals. A principis dels seixanta, en desacord amb la
política de Palmiro
Togliatti del Partit Comunista Italià (PCI), va ser un dels
impulsors del Partit
Comunista d'Itàlia (Marxista-Leninista). Alberto Bargagna
va morir l'1 de setembre de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia).
***
Necrològica
d'Evariste Boclet apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 8 de gener de 1954
- Evariste Boclet:
El 26 d'octubre de 1894 neix a Fressenneville (Picardia,
França) l'obrer
metal·lúrgic anarquista i anarcosindicalista
Evariste Delfin François Boclet,
conegut com Lazien. Sos pares es
deien Eugène Boclet, serraller, i Élise Dhuile.
Destacat militant anarquista de
la regió metal·lúrgica de Le Vimeu
(Picardia, França) durant el període
d'entreguerres, vivia al carrer dels Gamaches de Fresennneville. El 17
de
desembre de 1925 es casà a Colombes (Illa de
França, França) amb Raymonde
Jeanne Fivel, de qui es va divorciar en 1949. Durant els anys trenta
fou un
dels animadors de la Confederació General del Treball
Sindicalista
Revolucionària (CGTSR) a Fressenneville i de la
secció local de la Lliga
d'Acció Pacifista i Social. Durant la tardor de 1934
participà en la campanya
antiparlamentària i participà exercint la
contradicció en els mítings
comunistes i reaccionaris. El 6 d'octubre de 1934 en un
míting electoral del
candidat reaccionari a Dargnies (Picardia, França)
denuncià la guerra i el
feixisme. El febrer de 1935 va ser condemnat a Abbeville (Picardia,
França) a
un mes de presó per «complicitat
d'avortament». En aquesta època figurava en el
llistat d'anarquistes del departament del Somme establert per la
policia sota
la qualificació de «molt violent i
perillós». Inscrit en el «Carnet
B» dels
antimilitaristes, en aquests anys treballava de verduler i era el
responsable
de l'edició del nord-est del periòdic Terre
Libre, òrgan de la Federació Anarquista
en llengua Francesa (FAF). Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là a la
regió parisenca i milità en el
Sindicat de Metal·lúrgics de la
Confederació Nacional del Treball Francesa
(CNTF), figurant en la llista de domicilis anarquistes a vigilar
establerta per
la policia. En aquesta època vivia al carrer de Verdun i
sembla va ser detingut
el gener de 1946. En 1953 fou nomenat secretari de la Secció
Sindical de la
CNTF de les fàbriques Latil de Suresnes (Illa de
França, França). Evariste
Boclet va morir el 25 de desembre de 1953 a l'Hospital Bichat del XVIII
Districte de París (França) –el
certificat de defunció cita erròniament el 26
d'agost de 1894 com a data de naixement.
***
Marcel
Sauvage fotografiat per Henri Martinie (1929)
- Marcel Sauvage: El 26 d'octubre de 1895 neix al IV Districte de París (França) el periodista, poeta i escriptor anarquista Marcel Pierre Léon Sauvage. Sos pares es deien Paul Hubert Gaston Sauvage, escultor, i Héloïse Anastasie Lamand, obrera sabatera. Després d'estudiar als instituts de Vendôme (Centre, França) i de Beauvais (Picardia, França), començà la carrera de medicina a París. La Gran Guerra interrompé els estudis i s'allistà. Algunes fonts diuen que en aquesta època patí una pena de presó de sis mesos a Chartres (Centre, França). Combaté a les trinxeres i en 1914 fou ferit al front del Somme (Picardia, França), abans de ser greument gasejat aquell mateix any de 1914 i llicenciat i amb la Creu de Guerra per condecoració, però malalt de tuberculosi òssia. Amic de Maurice Charron (Chardon), es declarà anarcoindividualista. Entre 1915 i 1917 col·laborà en els periòdics d'E. ArmandPendant la mêlée i Par-delà la mêlée, i entre 1917 i 1919 en el de Joseph Rivière Soi-même. En 1918 fou testimoni en el procés que contra E. Armand se celebrà a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània). En 1919, amb la mort de Chardon, esdevingué gerent de La Mêlée. Entre febrer de 1920 i març de 1922 fou un responsable, amb Florent Fels i Robert Mortier, de la prestigiosa revista anarcoindividualista Action. Cahiers individualistes de philosophie et d'art, reeditada en facsímil en 1999. Amb Alfred Duchesnay, fou gerent dels periòdics anarcoindividualistes parisencs L'Un (un número el març de 1920) i Un (set números entre juny i desembre de 1920). Entre 1920 i 1922 també fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Ordre Naturel, fundat amb Henry-Léon Folin i Eugène Fayolle (Lefort). Eñ 22 de gemer de 1921 es casà al V Districte de París amb la modista Renée Marie Morel. En aquestaèpoca vivia al número 3 del carrer Berthollet de París. Membre de l'Associació d'Escriptors Combatents (AEC), col·laborà en l'obra col·lectiva La Grande Guerre vécue, racontée, illustrée par les combattants (1922), amb prefaci del mariscal Ferdinand Foch; en 1922 Maurice Wullens prengué aquesta col·laboració per publicar-la en la revista Les Humbles, rebutjant editar els seus Les poèmes contra la guerra i finalment Sauvage dimití de l'AEC. A partir d'aquestaèpoca es consagrà al periodisme i a la literatura. Des de l'any 1926 fou jurat del premi literari «Théophraste Renaudot». Durant la dècada dels trenta viatja sovint per l'Àfrica Equatorial Francesa (AEF). Entre 1939 i 1940 fou director literari i artístic de L'Intransigeant. El 7 d'octubre de 1976 es casà a Niça (País Niçard, Occitània) amb la periodista i escriptora Joséphine Leontine Paule Gilberte Malardot, amb qui tingué un infant, Daniel Sauvage, també periodista i escriptor. Passà a residir a Marsella (Provença, Occitània). A més de les publicacions citades col·laborà en Anales Africaines, L'Art Libre, Ça Ira, Les Cahiers idéalistes Français, La Criée, La Dépêche Tunisienne, Détective, L'Étoile de l'AEF,La Forge, L'Humanité, Les Humbles, Le Looping, La Maison Française, Notre Voix, Les Nouvelles Littéraires, L'Oeuf dur,La Vache Enragée, La Veilleuse, etc. És autor de novel·les, assaigs, biografies, llibres de viatges, reportatges, peces teatrals i poesies, com ara Quelques choses... (1919), Voyages en autobus. Où il est parlé de 24 stations de Montmartre à Saint-Michel (1921, amb il·lustracions de Max Jacob), Le chirurgien des roses. Ou, Roses de îles et du soir. Poèmes en prose (1922),Cicatrices. Eclairs encor des douleurs mortes (1922), Libre-échange. Poésie (1920-1925) (1926), Poésie du temps (1927), Les mémoires de Joséphine Baker (1927), Fritz Rhein (1928), Le premier home qui j'ai tué (1929, guardonat amb el Premi Gringoire), La fin de Paris ou la révolte des statues (1932 i 1970), Jules et Edmond de Goncourt, précurseurs (1932 i 1970), Les secrets de l'Afrique noire. Sous le feu de l'équateur (1937 i 1981), À soi-même acordé (1938), La corrida. Notes sur la guerre d'Espagne (1938 i 1984), Premier manifeste du vitalisme. Notre atmosphère (1939), Poème sans fil (1942), L'arme à gauche (1945),Sous le masque des sorciers (1946), Les solitudes (1947), Vlaminck. Sa vie et son message (1948, 1956 i 1966), Un du Normandie-Niemen (1950), Oeuvre d'or. Poèmes (1952), La fleur coupée. Poèmes (1955), Maurice Savin et la renaissance contemporaine (1958), Palué (1964), E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre (1964, amb altres), Anthologie des poètes de l'ORTF (1969, amb Daniel Sauvage), Coeur noir (1971), Gardiens de la parole (1974) i Hors du commun. Maurice Vlaminck. Maurice Savin (1986), entre d'altres. Marcel Sauvage va morir el 4 de juny de 1988 al seu domicili de Puegmeinada (Provença, Occitània).
***
Louis
Briselance
- Louis
Briselance:
El 26 d'octubre de 1899 neix a Fougères (Bretanya)
l'anarquista
Louis François Joseph Briselance. Era fill de Louis
Briselance,
sabater, i d'Amandine Marie Louise Froget, cosidora de
sabates. Vivia a Déols (Centre, França), en una
casa que
s'havia construït amb
les seves mans. El 20 de maig de 1920 es casà a
París
(França) amb Berthe Léontine Wetzel. Es
guanyà la vida,
primer,
com a firaire i, després, com a
comerciant sedentari. Venia llana pels mercats i fires, entre ells el
setmanal
d'Issoudun (Centre, França), on, a partir dels anys trenta,
freqüentà l'anarquista
il·legalista Alexandre Marius Jacob. Organitzà a
la
regió nombroses reunions i,
poc abans de l'esclat de la II Guerra Mundial, una amb
Sébastien
Faure a Châteauroux
(Centre, França). Durant el conflicte
bèl·lic
estigué en contacte permanent amb
Pierre Valentin Berthier, qui havia conegut al mercat setmanal
d'Issoudun. Després
de la guerra fundà el Cercle d'Estudis Socials (CES) i fou
membre de la
Federació Anarquista (FA). Entre 1945 i 1949
organitzà a
Châteauroux
conferències anarquistes seguides de discussions, en les
quals
prengueren part
destacats llibertaris, com ara Louis Louvet. També fou
militant
del Moviment
Francès per l'Abundància (MFA), de Jacques
Duboin, i
defensor de les tesis de
l'economia distributiva, i a la Cambra de Comerç, de la qual
era
membre, sempre
denuncià les malifetes del sistema capitalista. En 1954, amb
Guy
Denizeau, va comprar,
amb dret vitalici de habitatge, la casa a Alexandre Marius Jacob, de
qui es
considerava son fill espiritual, i al qual cuidà i
ajudà
regularment fins el
seu suïcidi. En morir son amic Alexandre Marius Jacob, va
comprar
un
furgó-basar per anar a les fires i després es va
fer
sedentari i regentà el
magatzem Polyplastic a Châtearuoux. Greument malalt, Louis
Briselance va morir
el 21 de maig de 1963 a Déols (Centre, França) i
va ser
enterrat tres dies
després al cementiri d'aquesta localitat.
***
Francisco
Sala Tolo en tornar de la deportació (1945)
- Francisco Sala Tolo:
El 26 d'octubre–algunes
fonts citen erròniamet el 28 d'octubre– de 1903
neix a
Bonansa (Ribagorça, Franja de Ponent) –algunes
fonts citen Bonanza (Sanlúcar de
Barrameda, Cadis, Andalusia, Espanya)– el militant
anarquista i resistent
antifeixista Francisco Sala Tolo. Sos pares es deien Francisco
Sala i Francisca Tolo. De molt jove emigrà a
França i,
d'antuvi, va fer feina de pagès al departament de l'Aude
(Llenguadoc,
Occitània), abans d'establir-se com a paleta a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord). A la capital del Rosselló fundà
l'Associació Mutualista «Centro
Español», de la qual fou secretari. Durant la
guerra civil fou membre del
Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana i s'ocupà
especialment dels infants
evacuats, transformant el «Centro
Español» en una colònia infantil. Quan
la Retirada,
participà activament en el suport i en l'acollida dels
refugiats. Durant
l'ocupació nazi formà part de la
resistència enquadrat en la Xarxa «Pat
O'Leary», al costat de Francisco Ponzán Vidal.
Detingut pels alemanys, fou
enviat amb un comboi de 1.488 deportats, sota la matrícula
63.127, que sortí el
6 d'abril de 1944 del camp d'internament de trànsit de
Royallieu (Compiègne,
Picardia, França) cap al camp de concentració de
Mauthausen(AltaÀustria, Àustria), arribant-hi dos dies
després. Restà al camp de concentració
fins a l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes
aliades.
Després de la II Guerra Mundial, fou un dels organitzadors
de la Federació
Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP) de
Perpinyà i la tardor de
1946, en una assemblea plenària departamental celebrada a
Perpinyà, va ser
nomenat secretari del Comitè Departamental dels Pirineus
Orientals de la FEDIP.
Com a militant del moviment llibertari espanyol en l'Exili,
ajudà els companys
a entrar a l'interior per integrar-se a la guerrilla i a la
resistència. A
començament dels anys seixanta fou secretari departamental
de la FEDIP. Sa companya fou Antonia Márquez. Francisco Sala
Tolo va
morir el 29 de gener de 1975 al seu domicili de Perpinyà
(Rosselló,
Catalunya Nord).
Francisco Sala Tolo (1903-1975)
***
Josep Ester i Borràs
- Josep Ester Borràs: El 26 d'octubre de 1913 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) el militant anarcosindicalista de la CNT i resistent antifeixista Josep Joan Ramon Ester i Borràs, conegut com Minga. Sos pares es deien Francesc Ester Escobet, paleta, i Dolors Borràs Solanas. Fills d'una família treballadora però benestant, estudià a les Escoles Cristianes, d'on fou expulsat. Va treballar de manyà a la fàbrica del Canal, i entre el 1927 i el 1928 organitzà el Sindicat del Metall de Berga que es legalitzà el 1931; ell en fou el president. No va entrar oficialment a la CNT fins al 1936. El 18 de juliol de 1936, va anar a Manresa amb dos companys més per rebre informació sobre l'aixecament i en tornar a Berga foren aturats per la guàrdia civil, sense conseqüències. Fou un del fundadors de les Joventuts Llibertàries al 1936, tot i que funcionaven com a grup àcrata des del 1934. El dia 20, va anar a Barcelona amb tres companys més on es trobaren amb Durruti quan aquest sortia de parlar amb Lluís Companys i van rebre informació i consignes. També fou un dels fundadors de la Federació Local de Sindicats. Quan es va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes de Berga en fou un dels membres més destacats, fins que al novembre del mateix any marxà voluntari al front, a la columna Terra i Llibertat encarregant-se de la intendència junt amb Josep Viladomiu. Va refusar la militarització de les columnes el març de 1937 i tornà a Berga. El 22 de març de 1937, va entrar a l'Ajuntament de Berga en representació la CNT, junt amb Ramon Casals, substituint Manuel Carceller i Agustí Vinyes, també de la CNT. A l'ajuntament va ser el president de la Conselleria de Proveïments, tanmateix hi va estar molt poc temps, ja que el 29 del mateix mes, el van cridar a files, anant a parar a Barcelona. En acabar la guerra es va exiliar a França, al mateix any, tornà clandestinament a Berga posant-se en contacte amb una noia que fou l'enllaç en la tasca d'evadir gent perseguida, principalment aviadors de les forces aliades. Al 1940 es va trobar a Tolosa de Llenguadoc fent tasques reorganitzatives dins la CNT, creant-se el Comitè Regional. Sense deixar aquesta tasca reorgantizativa, al gener de 1941 es va integrar, amb la família de la seva dona Odette Lucienne Marie Kervorc'h (Odette Ester), a la resistència al grup de l'aragonès Francisco Ponzán, grup que fou després la xarxa «Pat O'Leary» i que va arribar des de Tolosa de Llenguadoc a Perpinyà, i des del mar a la Cerdanya, fins i tot féu un viatge clandestí fins a Madrid. Concretament, va entrar i sortir del país evacuant aviadors de les forces aliades, fins i tot un general anglès que va dur fins a Barcelona, motiu pel qual va rebre una condecoració del govern britànic. El 30 d'abril de 1941 va ser detingut a Tolosa de Llenguadoc –en ser interceptada una carta–, fou internat al camp de càstig de Recebedou, amb l'ordre que l'expulsessin, d'on per requeriment de Ponzán, va ser alliberat mitjançant documentació falsa pel tinent Robert Terres El Padre, responsable del CE, servei de contraespionatge francès. Aleshores Ponzán li recomanà que desaparegués un parell de mesos, concretament li aconsellà anar a Banyuls on el grup tenia una caseta de suport. Des d'allà va participar en la redacció d'un manifest per a la reorganització confederal, entrant en contacte amb el Comitè Nacional. El juny de 1942, va viatjar a Berga per veure la seva família, com ja havia fet al 1939. Durant els viatges a l'interior d'Espanya va ser detingut tot i que se'n va sortir gràcies a la documentació falsa i a la seva personalitat. En l'agost de 1943 va ser membre de la recent reconstituïda CNT a l'exili, ja que fins aleshores es va actuar a títol individual o en grups com el de Ponzán, alhora que havia dut una important tasca per a dur a terme la reorganització confederal. L'octubre de 1943 la Gestapo va localitzar a Banyuls de la Marenda (Pirineus Orientals) la casa que tenien llogada, i van detenir el seu sogre, Miquel Bueno i el fill d'aquest. El 29 d'octubre van detenir la seva dona i l'endemà el detingueren a ell a Tolosa de Llenguadoc. A la seva filla no la detingueren perquè era a casa d'uns amics. Gràcies a ella –una nena aleshores– es recuperarà important i compromesa documentació de l'esmentada casa. Sembla ser que va ser detingut arran de la denúncia d'un francès o per la possible confessió d'un membre del grup, però de fet les autoritats el controlaven com a mínim des de 1942. Després de la detenció va ser torturat i dut alhora que la seva família a diferents camps de concentració. A ell d'entrada el porten a la presó de Saint-Michel de Tolosa de Llenguadoc, després va ser dut a la de Fresnes, a prop de París, des d'on va ser dut a «la rue des Saussaies» seu de la Gestapo de París, on va ser torturat i on es va tornar a trobar amb el coronel Bonneval –s'havien conegut a Saint Michel. D'allà el van dur al camp de selecció de Compiègne, on ja es trobaven el seu sogre i el seu cunyat i on seran considerats Nacht und Nebel,és a dir un «Nit i Boira», fet que suposava que podien ser executats en qualsevol moment. Allà hi estigueren tres setmanes i després passaren a Neuen Bremen on restaren poc més d'un mes, abans d'anar a Mauthausen. Concretament ell, el seu sogre Miquel Bueno i el seu cunyat, foren duts a Mauthausen el 23 d'abril de 1944, després de tres durs dies de viatge. El 18 d'agost de 1944, el seu sogre fou mort; cal dir que la seva dona també fou duta en aquest camp on hi hagué un emotiu encontre, abans però, va ser internada a Ravensbrück. A Mauthausen va ser considerat, a l'igual que el seu cunyat Miquel Bueno, un Nacht und Nebel. En arribar al camp de seguida va fer contacte amb companys espanyols i llibertaris. Va ser un dels capdavanters de la resistència dins el camp, la seva arribada va suposar l'organització de la CNT sent el secretari general del Comitè d'aquesta, fins que passà a ser el representant d'aquesta organització dins el Comitè Nacional dels Republicans Espanyols del camp, del qual en fou cofundador, aconseguint que els confederals i els poumistes acceptessin crear l'esmentat comitè junt amb els comunistes, cosa que donà lloc a una important solidaritat nacional. A les darreries de l'estada al camp tenint fins i tot armes, aconseguides per Ester i un altre noi, ja que treballaven a l'armeria del camp; estaven preparats per no deixar-se exterminar, ja queés el que es començava a fer a principis del 1945 quan es produïren les primeres derrotes nazis. El 3 de març de 1945 arribaren algunes dones de Rabensbruck al camp, entre elles la seva dona. Va aconseguir poder veure-la gràcies a influències i a la solidaritat dels companys. Aleshores no sabien res de la seva filla. La Creu Roja Internacional es disposava a evacuar els francesos del camp, tanmateix s'hi afegí ell i tres reclusos més no francesos. Finalment després de diverses peripècies van aconseguir arribar a Suïssa i posteriorment a França. Després de l'alliberament de Mauthausen i de la seva recuperació a l'hospital de Neuilly va ser nomenat delegat dels Refugiats Republicans Espanyols en el govern francès, càrrec que va exercir durant alguns anys. Fou també en sortir de Mauthausen quan va fundar la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics, molt activa entre 1947 i 1954, sent durant molt de temps el secretari general de la mateixa. També fou membre de l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, assistint a diferents aplecs de l'esmentada organització i col·laborant en el seus butlletins. Al 1951 treballà activament i ambèxit evitant l'extradició de Marcel·lí Massana. Va seguir, doncs, tenint càrrecs d'importància dins l'organització a l'exili, per exemple el 1948 va estar a la Secretaria d'Organització de la CNT; a més fou l'encarregat en el terreny polític, d'organitzar el viatge de Facerías a Iugoslàvia, en 1952 i en 1957, tot i que aquest viatge no es va arribar a fer mai. També tingué contactes amb elements revolucionaris iugoslaus per tal de crear un grup d'alliberament que havia d'estar subvencionat pel govern d'aquell país, però que tampoc no es va dur a terme. El 1972, va rebre un gran homenatge de caràcter internacional a Tolosa de Llenguadoc, ateses les condecoracions que tenia dels governs francès, anglès i nord americà, per la seva tasca evadint aviadors i lluitant contra el feixisme i el nazisme. Al gener de 1978 –durant el procés de reconstrucció de la CNT– va pronunciar un multitudinari míting al teatre Patronat de Berga. Elsúltims anys de la seva vida els passà Sent Cristòu d'Alèst (Llenguadoc, Occitània). Joan Ester Borràs va morir el 13 d'abril de 1980 al Centre Hospitalari Alès-Cévennes d'Alès (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat a Marsella (Provença, Occitània). El 1987 a Berga es va crear el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs, associació que conserva una part del seu arxiu donat per Odette Ester i que després d'un temps d'inactivitat al 1998 va prendre una nova embranzida, sent un centre de recuperació, recerca, difusió i crítica cultural, en especial d'història social i sobretot del Berguedà. Altra part dels seus papers es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Carlos
M. Rama
- Carlos M. Rama: El 26 d'octubre de 1921 neix a Montevideo (Uruguai) l'historiador, filòsof, advocat, periodista, professor i simpatitzant anarquista Carlos Manuel Rama Facal –algunes fonts citen erròniament Carlos María Rama–, més conegut com Carlos M. Rama. Sos pares, emigrants gallecs, es deien Manuel Rama, que fugí de Galícia per no fer el servei militar, i Carolina Facal, i tingué dos germans,Ángel Antonio Rama Facal, destacat escriptor, crític i editor, i Germán Rama Facal, historiador. Va ser deixeble d'importants exiliats republicans espanyols, com ara José Bergamín Gutiérrez, Luís Jiménez de Asúa, Claudio Sánchez Albornoz, etc. En 1952 es llicencià en dret en la Universitat de la República (UDELAR) de Montevideo. Entre novembre de 1952 i abril de 1954 visqué a París (França), becat pel Ministeri d'Assumptes Exteriors francès i per la Facultat d'Humanitats i Ciències de la UDELAR (Beca Gallinal d'Investigació). Va fer els estudis de postgrau en el Seminari d'Història i Sociologia de l'Escoa d'Estudis Superiors en Ciències Socials i es doctorà en Lletres a la Sorbona, amb una tesi sobre la història social contemporània espanyola. Entre març i maig de 1953 viatjà per la Península i el nord d'Àfrica (Tetuan, Tànger, etc.), experiència de la qual publicà un llibre de memòries en 1961 sota el títol Itinerario español. En 1961 dirigí Gacetilla Austral. En aquesta època col·laborà en la revista d'estudis socials L'Actualité de l'Histoire, publicada per l'Institut Francès d'Història Social (IFHS). Com pa professor va fer classes a l'Institut de Professors«Artigas» de Montevideo i a la Facultat d'Humanitats i Ciències. Va ser nomenat catedràtic de Teoria i Metodologia de la Història a la Facultat d'Humanitats i Ciències. Fou professor visitant de diverses universitats llatinoamericanes, com ara Santiago de Xile (1950), Puerto Rico (1969) i la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, a més de diverses universitats franceses (París i Bordeus). Es trobava a Santiago de Xile quan el cop militar feixista de 1973 i gràcies a la intervenció de les ambaixades de Colòmbia i d'Itàlia pogué passar a España, on restà com a professor i investigador la resta de sa vida. Va ser professor de sociologia i d'història d'Amèrica en la Universitat Autònoma de Barcelona (Catalunya), on fundà l'Institut d'Estudis Llatinoamericans i va fer classes a les facultats de Ciències Econòmiques i Empresarials, Ciències de la Informació i Lletres. Va ser un dels fundadors, amb altres escriptors llatinoamericans residents al Regne d'Espanya, del «Pen Club Llatinoamericà», el qual presidí. En aquestaèpoca col·laborà en nombroses publicacions especialitzades (Anuario de Estudios Centroamericanos, Bulletin hispàniques, Caravelle,El Ciervo, Deslinde,Papers, Raison Présente, Revista de Ciencias Sociales, Revista de Estudios Internacionales, Revista de Sociología, Sistema,El Viejo Topo, etc.) i diaris (El País, etc.). En 1980 va rebre el Premi de Cultura Hispànica, concedit pel Ministeri d'Educació espanyol. El 29 d'abril i el 6 de maig de 1980 va fer dues conferències sota el títol «El proceso de independència de las repúblicas hispanoamericanas» en la Fundació Juan March de Mardrid. Va publicar més de 35 llibres sobre temes diversos (l'intercanvi cultural entre Espanya i Llatinoamèrica, l'exili intel·lectual, la ideologia i les lluites socials, la història i la sociologia iberoamericana, etc.). Com a historiador del moviment anarquista destaquen les seves obres Las ideas socialistas en el siglo XIX (1947, 1963 i 1967), L'Amérique Latine (1492-1936) (1959), Mouvements ouvriers et socialistes. Chronologie et bibliographie (1959),La crisis española del siglo XX (1960), Revolución social y fascismo en el siglo XX (1962), Historia del movimiento obrero y social latinoamericano contemporáneo (1966), Obreros y anarquistas (1969), Las ideas socialistas en el siglo XIX (1976), Guerra de clases en España (1936-1937) (1977, de Camillo Berneri), Utopismo socialista (1830-1893) (1977), Fascismo y anarquismo en la España contemporània (1979) i El anarquismo en América Latina (1990, pòstum, ambÁngel Cappelletti). Altres obres seves són La historia y la novela (1947 i 1963), Un viaje a Grecia (1955), Congreso de Roma de Ciencias Históricas (1956), José Batlle y Ordóñez y el movimiento obrero y social en el Uruguay (1956), José Pedro Varela, sociólogo (1956), La vivienda y las clases sociales en el Uruguay (1958), Teoría de la Historia (1959), Las clases sociales en el Uruguay (1960), Ideología, regiones y clases sociales en la España contemporània (1963), La religión en el Uruguay (1964), Los afro-uruguayos (1967), Garibaldi y el Uruguay (1968), Batlle, la conciencia social (1969), La política vaticanista en América (1969), Uruguay en crisis (1969), Sociología de América Latina (1970), El revisionismo historiográfico del nacionalismo cultural latinoamericano (1972), Chile. Mil días entre la revolución y el fascismo (1974), El derrumbe de las universidades latinoamericanas en 1973 (1974), L'Église catholique dans la structure d'Etat en Espagne (1974), La Imagen de los Estados Unidos en la América Latina. De Simón Bolívar a Salvador Allende (1975), España. Crónica entrañable (1973-1977) (1978), La ideología fascista (1979),1959-1970. Apocalípticos e integrados (1980, amb altres), La independencia de las Antillas y Ramón Emeterio Betances (1980), Latinoamericanismo (1980, amb Ruth Rama), La historiografía como conciencia histórica (1981),Nacionalismo e historiografía en América Latina (1981), Historia de las relaciones culturales entre España y América Latina en el siglo XIX (1982), etc. Sa companya fou Judith Dellepiane, amb qui tingué dos infants. Carlos M. Rama va morir el 23 de febrer de 1982 quan es trobava de viatge a Milà (Itàlia), víctima d'una crisi cardíaca.
---
