Anarcoefemèrides del 15 d'octubre
Esdeveniments
Un exemplar de Les
Tablettes
- Surt Les Tablettes: Per l'octubre de 1916, en plena Gran Guerra, surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista mensual anarcopacifista Les Tablettes. Cécile Noverraz i Claude Le Maguet en seran els editors responsables i Alfred Ledrappier l'administrador. Publicació molt ben editada, s'il·lustrarà amb xilografies de Frans Masereel, fou creada per denunciar la guerra, però no des de la perspectiva de l'esquerra «zimmerwaldiana» o bolxevic, sinó des de les posicions anarquistes i de la filosofia de la no-violència tolstoiana. En aquesta línia, el número 23, de juny de 1917, publicarà el text de Tolstoi «Le patriotisme et la paix». Hi van col·laborar Pierre-Jean Jouve, Marcel Martinet, Le Maguet, Romain Rolland, Jean de Saint-Prix (Jean-Louis), Léon Werth, entre d'altres. En sortiren 27 números, l'últim el gener de 1919.
***
![Capçalera del primer número "L'Action d'Art" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lactiondart1919.jpg "Capçalera del primer número \"L'Action d'Art\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Capçalera
del primer número L'Action d'Art
[CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt L'Action d'Art: El 15 d'octubre de
1919
surt a París (França) el primer número
de la segona època del periòdic
bimensual anarquista L'Action d'Art. Organe
de l'individualisme héroïque
(L'Acció d'Art. Òrgan de l'individualisme
heroic).
Publicat per André Colomer i Marcel Chapelon (Marcel
Say), havia tingut una primera època en la qual es
publicaren 18 números entre el 15 i el 25 de desembre de
1913. Era l'òrgan
d'expressió del grup anarquista «Le Foyer d'Art
Social» (El Fogall de l'Art
Social). En aquesta segona època també alguns
números es publicaren a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània).
L'«individualisme heroic» era una de les
tendències de l'anarquisme d'aleshores. El 18 de gener de
1920, arran d'una
reunió organitzada per L'Action
d'Art,
Marcel Say es pronuncià a favor dels«Comitès de la III Internacional», fet
que
provocà la ruptura amb André Colomer. Trobem
articles de Georges Audibert,
Pierre Chardon, André Colomer, Louis Dalgara, Henri Galoy,
Ugo Giannatasio,
André Guenon, Hauteclaire, Myrriam Liberson, Marise, Paul
Meyer, Marcel Say i
Marc Villers, entre d'altres; i dibuixos de L. R. Antrac i Jean-Paul
Dubray. En
sortiren vuit números, l'últim el 22 de maig de
1920. Aquesta revista influí
força en el pensament d'André Breton.
***
Capçalera
de Junge
Anarchisten
- Surt Junge Anarchisten: Per l'octubre de
1923
surt a Leipzig i Dresde (Alemanya) –ciutats a les quals se
sumaran
més tard
Berlín, Offenbach i Bautzen– el primer
número
del periòdic mensual anarquista
i anarcosindicalista Junge Anarchisten.
Organ der Syndikalistisch-anarchistischen Jugend Deutschlands
(Joves
Anarquistes. Òrgan de la Joventut Anarcosindicalista
d'Alemanya). La Syndikalistisch-anarchistischen
Jugend Deutschlands (SAJD) va ser fundada en 1922 com a
organització juvenil de
la Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD) i Junge
Anarchisten en serà l'òrgan
d'expressió. Aquesta revista
lluità contra el parlamentarisme i el nacionalsocialisme
emergent. Els editors
responsables van ser Otto Klemm i Georg Hepp, i en van ser redactors
Paul
Albrecht (Karl Keiderling), Reinhold
Bush,Richard Busse, Karl
Buttke, Willy Ermer,Max
Hilse, Oskar Kanehl, Walter Kaps,
Walter Kleschetzky, Walter Lenz, Parusch,Helmut
Rüdiger, Walter Schuster, Jost Stein, Hugo Süss iHerbert
Wehner, entre d'altres. Tirà entre 2.000 i 5.000 exemplars
per número. Deixà de
publicar-se oficialment en 1932, poc abans de la presa del poder pel
nazisme,
però el grup editor continuà realitzant tasques
de manera clandestina. Després
de la II Guerra Mundial la seva obra va ser continuada pels
Anarcho-Syndikalistischen
Jugendgruppen (ASJ, Grups de Joves Anarcosindicalistes) i per Theorie und Praxis de la SAJD.
***
Portada
del primer número de Fanal
- Surt Fanal: Per l'octubre de 1926 surt a Berlín (Alemanya) el primer número de la revista anarquista mensual Fanal. Anarchistische Monatsschrift. Organ der anarchistischen Vereinigung. Fou editada i redactada, gairebé exclusivament, per Erich Mühsam i era la continuació de la revista Kain (Munic, 1911-1914, 1918-1919). D'antuvi independent, esdevindrà òrgan de la Federació Anarquista. En 1929 publicà un número especial sobre la Revolució dels Consells –«Von Eisner bis Levine. Die Entstehung der bayerischen Räterepublik» (D'Eisner a Levine. El sorgiment de la República Soviètica de Baviera). Es publicarà fins al número de juliol-agost de 1931, quan serà prohibida. Això no obstant, es van editar quatre circulars de Fanal en 1932 i una última en 1933 que contenia la declaració «Die Befreiung der Gesellschaft vom Staat. Was ist Kommunistischer Anarchismus?» (L'alliberament de la societat de l'Estat. Què és l'anarquisme comunista?). Fanal deixà de publicar-se quan Mühsam fou detingut arran de l'incendi del Reichstag, el 28 de febrer de 1933. Posteriorment fou reeditat en facsímil en diverses ocasions.
***
Portada
del segon número de Documentos Históricos
de España
- Surt Documentos Históricos de España: Per l'octubre de 1937 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista Documentos Históricos de España. Publicación mensual. Editada pel Servei de Propaganda d'Espanya de la Federación Anarquista Comunista Argentina (FACA) i administrada per Juan Pereyra, recopilava en forma de col·lecció articles publicats en periòdics anarquistes peninsulars (Acracia, Agitación, ¡A vencer!, Castilla Libre, El Combate, CEFA, CNT-FAI, CNT Marítima,Fragua Social, Frente Libertario, Juventud Consciente, Juventud Libre, Línea de Fuego, La Noche, Mujeres Libres, Revolución,Ruta, Sembrador, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,UGT-CNT, ¡Victoria!, etc.) sobre temes de la Revolució espanyola que contrarestar la propaganda oficial i la censura dels Estats i de la burgesia. Trobem articles de Diego Abad de Santillán, Amezcua, Eduard Borràs, Francisco Crespo, John Dos Passos, Ezequiel Enderiz, Joan García Oliver, Pedro Herrera, Juana Iglesias, Gaston Leval, Félix Martí Ibáñez, Alfonso Miguel, Navalpotro, Gonzalo de Reparaz, Mariano Román, Luis Romero,Ángel Vázquez Barranco, entre molts altres. Mauro Bajatierra envià nombroses fotografies per il·lustrar la publicació. La FACA, a més d'aquesta revista, edità llibres i fullets sobre la guerra i les conquestes de la revolució a la Península. D'antuvi sortí mensualment, però acabà publicant-se irregularment. Se'n van editar 11 números, l'últim el maig de 1939, amb el triomf franquista.
***
Capçalera
de Les
Nouvelles Pacifistes
- Surt Les Nouvelles Pacifistes: El 15
d'octubre de 1949 surt a París (França) el primer
número del periòdic bimensual
llibertari Les Nouvelles Pacifistes,
publiées
sous les auspices de la Confédération
Générale Pacifiste. Portà
l'epígraf«Per la pau, fora de la política». Els
redactors d'aquesta publicació
anarcopacifista, òrgan de la Confederació General
Pacifista (CGP), van ser
Pierre Bergé i Louis Louvet, i va ser administrada per
André Maille. Trobem
articles de M. P. T. Acharya, A. F. Baillot, Alphonse Barbé,
Grace M. Beaton,
Simone de Beauvoir, Pierre Bergé, René Biso,
Charles-Auguste Bontemps, Wolfgang
Borchert, Lucien Brochon, Marie-Louise Cavalier, Félicien
Challaye, Émile-Auguste
Chartier (Alain), Jules Chavat,
Chont-Luchont, Albert De Jong, Louis-Ferdinand Destouches (Céline), Marcel Dieu (Hem Day),
Franck Emmanuel, Marthe Goulliart, Noëlle Grange, E.
Granguillotte, M.
Guicheteau, Louise Guieysse, Hainer, Shinzo Hamai, Gaston Havard (Jean Marestan), Dr. Hellas, Jeanne
Humbert, Robert Jospin, Gérard de Lacaze-Duthiers,
Charles-Ange Laisant,
Maurice Laisant, Rachel Lantier, Peer Lavirgule, Louis Louvet,
André Maille,
Edmondo Marcucci, Pierre Martin, Jean-Bernard Moreau, Pierre Mualdes,
Roger A.
Paon, Réginald Reynolds, Rudolf Rocker, Pierre Ruff,
Ruffier, Otto-Maria
Saenger-Pascendi, Antoine de Saint-Exupéry, Bernard Salmon,
Jean-Paul Sartre,
Scepi, Claude-Henri Sellier, Jean Souvenance, Max Stierwaldt,
André Thiebaud,
Louis Tort, Troubat Le Houx, René Valfort, Émile
Véran, Samuel Vergine i
Madeleine Vernet, entre d'altres. En sortiren nou números,
l'últim l'1 d'abril
de 1950.
***
Capçalera d'AIT
- Surt AIT:Per l'octubre de 1956 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual AIT.Órgano de la Asociación Internacional de los Trabajadores–el subtítol canviarà nombroses vegades. Era successor del Bulletin de l'AIT, també publicat a París entre 1953 i 1956. D'antuvi trilingüe (castellà, francès, italià), va passar ràpidament a ser bilingüe (castellà, francès). El gerent fou Étienne Guillemau i el responsable de la redacció Joseph Esgleas. Els principals col·laboradors van ser Gregori Balkanski, P. Beauregard, José Muñoz Congost, Cosme Paules del Toro, Pérez Guzmán i Carlos M. Rama. A partir de 1959 s'imprimirà a Tolosa de Llenguadoc. L'abril de 1965 suspendrà la publicació, després de sortir-ne 70 números, però reapareixerà a Llemotges entre 1970 i 1978, per ser finalment assimilat per Le Combat Syndicaliste.
***
Capçalera
d'O Libertário
- Surt O
Libertário: Per l'octubre de
1960 surt a São Paulo (São
Paulo, Brasil) el primer número del periòdic O Libertário. Portava
l'epígraf: «Anteposar el lliure examen al dogma, i
la llibertat a totes les
coaccions, són els principis bàsics de
l'anarquisme.» El director responsable
d'aquesta publicació anarquista va ser Pedro Catallo,
però a partir del número
5, per motius de salut, va ser substituït per Lucas Gabriel.
Hi van col·laborar
Edgard Louenroth, Juan Le Vagre, Frederica Montseny, P. Drinho,
Gregório Naso,
Osvaldo Salgueiro, Pedro Catallo, Germinal Louenroth, Lucas Gabriel i
Mário Dos
Santos, entre d'altres. Amb periodicitat irregular sortí
fins al 1964.
Naixements
Fotografia policíaca d'Eugène Louis Cana (03 de març de 1894)
- Louis Cana: El
15 d'octubre de 1871 neix al XI Districte de París
(França) l'anarquista Eugène
Louis Cana, a vegades citat erròniament Canat.
Sos pares es deien Pierre
Eugène Cana, emmotllador en
bronze anarquista, i Augustine Delpuech, bugadera. Es guanyava
la vida
treballant
d'emmotllador en bronze com son pare. L'abril de 1892
freqüentà amb son pare el
grup anarquista «Cercle Internacional», que es
reunia cada diumenge a la tarda
a la Sala Horel de París. El 16 de gener de 1893
assistí a un míting anarquista
d'unes tres-centes persones a la Sala Commerce. El 19 de febrer de 1893
va anar
vestit de militar a una vetllada familiar anarquista celebrada a la
Sala
Dumont. En 1894 pare i fill van ser inclosos en un llistat
d'«anarquistes
perillosos». En aquest any treballava al taller de son pare,
al número 135 del
carrer Ménilmontant i vivia al número 24 del
mateix carrer a casa dels pares.
El 2 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb una
trentena de companys,
per les Brigades d'Investigació de la Prefectura de Policia
encapçalades per
Fédée i Boy; en l'escorcoll de casa seva la
policia no va trobar res de
comprometedor. Portat a comissaria, va ser fitxat en el registre
antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, posat
a disposició de
les autoritats judicials i alliberat el 7 de març de 1894
juntament amb son
pare. El 31 de desembre de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes
aixecat
per la policia i en aquella època vivia al número
3 del carrer Trousseau de París.
El 28 de maig de 1898 es casà a l'XI Districte de
París amb la modista Alice
Hélène Chardin; en aquesta època vivia
oficialment amb sos pares al número 2
del carrer Keller. Louis Cana va morir el 22 d'agost de 1947 a La
Roche-Mabile
(Baixa Normandia, França).
***
Santo Fermo Arzuffi
- Santo Fermo
Arzuffi: El 15 d'octubre de 1879 neix a Bèrgam
(Llombardia, Itàlia) l'obrer
forner anarquista Santo Fermo Arzuffi, conegut com Sante.
Sos pares es deien Luigi Arzuffi i Faustina Franzini i va
fer els estudis elementals. Internat l'octubre de 1898 a l'hospital de
Bèrgam,
va fer propaganda socialista revolucionària entre els
pacients, especialment
els pagesos, fins al punt que el metge li va prendre
periòdics, revistes i
opuscles socialistes. El 3 de juliol de 1900 va ser condemnat pel
Tribunal de
Brescia (Llombardia, Itàlia) a 16 mesos i 20 dies de
presó per robatori. La
seva feina de forner a les fleques no era contínua i sovint
es trobava amb
altres obrers forners a bodega de la Campana, al popular carrer de San
Lazzaro
de Bèrgam. El 7 d'agost de 1902 va ser detingut pels
carrabiners a Ardesio
(Llombardia, Itàlia) per apologia del regicidi; jutjat per
aquest delicte, va
ser condemnat pel Tribunal de Bèrgam l'11 d'agost d'aquell
any a quatre mesos
de presó i a una multa de 150 lires. El 15 de juliol de 1904
el Tribunal de
Bèrgam novament el condemnà a dos anys de
reclusió i a un de vigilància
especial per robatori reincident. Reclòs a la
presó de Brescia, després passà a
la de Pallanza (Piemont, Itàlia). Un cop lliure,
mantingué correspondència amb
militants d'altres localitats, reben fullets i impresos. L'abril de
1908 va ser
denunciat, amb Bianchi, Alessandro Caglioni, A. Paratico i Zanardi, com
un dels
promotors de la vaga general del 4 d'abril de 1908 i instigador dels
danys
originats arran dels fets (trencament de vidres de les fleques, etc.)
esdevinguts durant la nit del 24 d'abril de 1908, a més de
per resistència a la
força pública. El maig de 1911 es
declarà sindicalista revolucionari. Durant
l'estiu i tardor de 1914 formà part del Grup Llibertari de
Bèrgam, fundat a
començament d'agost. En 1921 es traslladà a
Gènova (Ligúria, Itàlia), on
passà
temporades sense feina a les fleques. En 1923 va ser condemnat a 16
dies de
presó per robatori. En 1929 retornà a
Bèrgam i el 23 d'octubre de 1930 va ser
denunciat per ofenses contra Benito Mussolini en una bodega,
però el procés no
tingué lloc. Santo Fermo Arzuffi va morir d'un atac de cor
el 30 de març de
1932 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).
***
Stephen Mac Say
- Stephen Mac Say:El 15 d'octubre de 1884 neix a Beaurepaire-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França) el professor, apicultor i militant i propagandista anarquista Stanislas Alcide Masset, més conegut com Stephen Mac Say i també com L'Anarque. Sos pares es deien Arthur Joseph Ghislain Masset, conreador, i Albertine Richarde Codmont, domèstica. Com a docent és va oposar ben aviat a l'ensenyament«oficial» i en 1906, amb sa companya Marie-Adèle Anciaux (Mary Smiles), es va incorporar a l'escola llibertària de Sébastein Faure «La Ruche», que havia fundat el gener de 1904 a Rambouillet, on tots dos ensenyaran fins a 1910. En 1909 fundà el periòdic Le Fouet, òrgan del «Grup d'Acció de les regions d'Avesnes, de Verviers i de Valenciennes» A partir de 1910 Mac Say deixarà definitivament l'ensenyament i esdevindrà firaire i, després de la guerra, apicultor. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Anarchie, Le Combat, Le Combat Social, Le Cri Populaire, Le Cubillot,L'École Rénovée, Hors du Troupeau, L'Idée Libre, L'Insurgé,Le Libertaire, Les Réfractaires,Les Temps Nouveaux, etc. Durant la Gran Guerra, encara que donat de baixa pel servei militar i inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es refugia amb sa companya a la Creuse (centre de França), intentant fugir dels maldecaps que els reporten les seves idees antimilitaristes. Entre 1915 i 1917 publicarà en els periòdics d'Émile Armand Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. Després de la guerra reprèn les seves activitats militants i particularment les seves col·laboracions regulars en la premsa anarquista (L'En Dehors, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, L'Anarchie,Le Combat,Controverse, L'Émancipateur,Germinal, Le Réfractaire,Le Semeur de Normandie, La Vie Universelle,La Voix Libertaire, etc.) i en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Denunciat com a jueu durant la Segona Guerra Mundial –que, dit de passada, era fals– és de bell nou obligat a deixar ca seva amb Mary. Després de la II Guerra Mundial col·laborarà en el primer número de L'Unique, en Contre-Courant i en Le Monde Libertaire. Humanista i amant de la natura, escriurà nombrosos llibres i fulletons contra la vivisecció–va ser membre fundador de la Lliga Francesa contra la Vivisecció–, així com de temes educatius i de salut: Vers l'éducation humaine: la laïque contre l'enfant (1911), Révoltes et sanglots: poèmes (1913), La fable:étude (1927), De Fourier à Godin: le Familistère de Guise (1928), Le problème du logement: du logis des siècles à l'habitat normal (1930), La chanson des urnes et des lois (1939), À l'enseigne du Christ: les histrions de la foi (1952), Un genre mineur qu'a touché le génie, la fable: joyau des ans à travers les peuples et les âges... (1963), Propos sans égards (1964), Les facultés animales (1967), La vivisection, ce crime: science dévoyée, médecine meurtrière (1969), L'histoire devant l'homme et devant l'enfant: pauvreté et nocivité de l'histoire (1972), etc. Dos dies abans de morir participà en una reunió de la Unió Pacifista de Chartres, de la qual era membre. Mac Say va morir el 10 de març –algunes fonts citen erròniament el 14 de març– de 1972 al seu domicili de Morancez(Centre, França) i fou enterrat al cementiri de Beaurepaire.
***
Notícia
orgànica de François Appert apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
12 de juny de 1910
- François Appert:
El 15 d'octubre de 1886 neix al III
Districte de París
(França) l'anarquista
François Appert. Sos pares, no casats, es deien Charles
Ernest
Appert, empleat de
comerç, i Elisa Douliez, bugadera; reconegut per son pare,
va ser legitimat,
juntament amb son germà Ernest (1885) i sa germana Elisa
(1891), pel matrimoni
de la parella celebrat el 22 de gener de 1895 al III Districte de
París. Es
guanyava la vida treballant de cisellador en bronzo i
després de mecànic. En
1910 vivia al número 47 del carrer Lagny de Vincennes (Illa
de França, França),
amb sa mare i sa germana, ambdues bugaderes, on volia crear un grup
anarquista
amb companys de la zona (Vincennes, Montreuil, Saint-Mandé i
Fontenay). En 1911
era membre de la Federació Revolucionària
Comunista (FRC) de Vincennes. El
setembre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B»
dels antimilitaristes.
L'octubre de 1911 s'instal·là al
número 14 del carrer Couronnes del XX
Districte de París. En aquesta època era
secretari del grup anarquista de
Montreuil (Illa de França, França), el qual, el
desembre de 1913, s'adherí a la
Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista
Anarquista Revolucionària
(FCAR). Va ser candidat abstencionista, sota els auspicis de l'FCAR,
per a la
II Circumscripció del V Districte de París en les
eleccions legislatives de
1914. Quan la Gran Guerra va ser mobilitzat; fet presoner, el juny de
1915 va
ser repatriat d'Alemanya com a ferit greu (fractures de
l'húmer, amputacions de
dits, paràlisis, etc.). Va ser condecorat amb la Medalla
Militar i la Creu de
Guerra amb Palma, i posteriorment se li va concedir la Legió
d'Honor. El 3 de
febrer de 1917 es casà al X Districte de París
amb la modista Marcelle Julia
Françoise Jameau. En aquesta època vivia al
número 109 bis del carrer Faubourg
du Temple de París i treballava d'empleat en la Prefectura
de Policia –no sabem
en quina funció i si ja treballava anys abans i n'era
confident o si entrà en
la Prefectura de Policia com a mutilat de guerra. En 1922 va ser
esborrat del«Carnet B» i ja no freqüentava els cercles
anarquistes, però formava part de la
Secció del XX Districte de París de la Lliga dels
Drets de l'Home, la qual
defensava en aquella època anarquistes empresonats
(Émile Cottin, Jeanne
Morand, Gaston Rolland, etc.). El 2 de setembre de 1924 va ser esborrat
dels
llistats d'anarquistes vigilats. Retirat a Drancy, al número
20 del carrerÉcoles, portà una vida apartada de la vida
social, encara que presidí la secció
d'aquesta ciutat de la Federació de Combatents Republicans.
Vidu, el 24 de desembre
de 1938 es casà a Drancy amb Berthe Goës.
François Appert va morir el 26
d'agost de 1962 al seu domicili de Drancy (Illa de França,
França).
***
Notícia
sobre Umberto Ceccotti apareguda en el diari parisenc La Dépêche
del 21 de novembre de 1925
- Umberto
Ceccotti: El 15 d'octubre de 1894 neix a Lari (Toscana,
Itàlia) –algunes fonts
citen Bagni di Casciana (actualment Casciana Terme, Toscana,
Itàlia)–
l'anarquista i anarcosindicalista
Umberto Ceccotti. Sos pares es deien Eugenio Ceccotti i Teresa
Burgalassi.
Durant la Gran Guerra serví de soldat en una unitat
d'Infanteria. En 1921 trobà
feina a les «Oleifici Nazionali» (Tafones
Nacionals) de Liorna (Toscana,
Itàlia). Membre de la Cambra del Treball Sindicalista de
Liorna, destacà per
les seves conviccions anarquistes. Posteriorment passà a fer
feina als
Ferrocarrils de l'Estat, però va ser acomiadat per
participar en la vaga
general d'agost de 1922. Després d'haver estat apallissat en
diverses ocasions
pels escamots feixistes i malalt de tuberculosi, en 1923, amb sa
companya i sos
tres infants, emigrà clandestinament a França i
s'establí a Marsella (Provença,
Occitània), on treballà de transportista de
mercaderies i de cap de colla per a
la Companyia de Navegació «Fraissinet» i
d'ajustador mecànic. El novembre de
1925 va ser multat amb 25 francs per infracció a la llei
sobre residència d'estrangers.
En 1925 el seu nom aparegué en un quadern de notes de
Camillo Berneri,
juntament amb el d'altres llibertaris (Ersilio Belloni, Isidoro
Bertazzon, Bixio
Sorbi, Idilio Volpi, etc.), i en 1929 una carta seva dirigida a son
germà
Alfredo Ceccotti va ser interceptada pels feixistes. A finals de 1929
va ser
inscrit com a anarquista en busca i cerca en el Bolletino
dell Ricerche. Representà la Liga Italiana dei
Diritti
dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) en una
reunió a principis
de 1931 del Comitè de Concentració Antifeixista
de Marsella i va ser inclòs en
una llista de «subversius perillosos residents a
l'estranger». El 18 de març de
1931 va ser nomenat conseller del Comitè Local de la LIDU,
juntament amb els
republicans Carlo Alberto Bartolena i Osvaldo Pesce. El febrer de 1933
assistí
a la conferència d'Emilio Lussu «Rivoluzione
italiana» durant la qual Luca
Bregliano lloà l'atemptat d'Angelo Sbardellotto contra
Benito Mussolini. En
aquesta època va militar en el Grup Comunista Anarquista«Belle de Mai» de la
Federació Anarquista del Sud-est, amb Edoardo Angeli Giulio
Bacconi, Marcelo
Cicero, Celso Persici i altres. També
participà en la fundació d'un
Comitè d'Acció Antifeixista, que
proposà ajudar l'anarquista Pietro Cociancich,
condemnat a cinc anys de presó per una atemptat amb bomba
contra la «Casa dels
Italians» d'Aubanha
(Provença, Occitània), seu
l'Associació d'Excombatents i cau dels feixistes
enviats des de Roma per a controlar i provocar l'exili antifeixista. El
gener
de 1934, quan treballava de contramestre a la «Companyia
Paquet», va ser
naturalitzat francès. En aquesta època, amb
Giulio Bacconi i Celso Persici,
creà una cooperativa de treball al barri de La Capelette de
Marsella, on
donaven feina a exiliats llibertaris italians. El 20 de gener de 1935
assistí a
la conferència de Silvio Trentin Crepuscolo del
diritto dello Stato borghese a la
Universitat Proletària de Marsella. En
1936 fou responsable de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i
el 6 d'agost
d'aquell any participà en una reunió sobre la
guerra d'Espanya, celebrada a la
seu de la Universitat Proletària, on a la proposta de
Francesco Volterra de
crear un Comitè Unitari per donar suport als combatents
republicans espanyols,
respongué que els anarquistes ja estaven reunits en un
comitè
italofrancoespanyol. També marcà les
diferències, amb Giulio Bacconi, Luca
Bregliano, Antonio Girelli i altres anarquistes, amb el moviment«Giustizia e
Libertà» fent una declaració conjunta.
Posteriorment dedicà cos i ànima a
recaptar fons en nom del «Comitè Anarquista Pro
Espanya» de Marsella (Giulio
Bacconi, Carlo Alberto Bartolena, Mazzino Chiesa, Ovidio Pessi, Rinaldo
Purisiol, etc.) per als llibertaris que lluitaven al front
d'Aragó, publicant
una crida en nombrosos periòdics anarquistes, com ara L'Adunata
dei
Refrattari. Membre de la Federació Anarquista
Provençal (FAP), participà
regularment en les reunions i xerrades de l'Ateneu Llibertari. En
aquesta època
vivia al número 26 del carrer Samatan de Marsella. Les
autoritats el
consideraven un dels membres més actius del moviment
anarquista marsellès i mantingué
estrets contactes amb Giuseppe Pasolli, que havia creat un xarxa de
passatge
d'antifeixistes cap a la Península des de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
Juntament amb Giulio Bacconi, Renato Castagnoli, Marcello Gregori i Pio
Turroni,
redactà el Bolletino d'Informazioni dell'Unione
Anarchica Italiana, que
va publicar 14 números entre març de 1938 i
desembre de 1939. En 1939 fou un
dels creadors, amb altres companys italians i francesos (Giulio
Bacconi, Renato
Castagnoli, Étienne Chauvet, Italo Del Proposto, Ferruccio
Girolimetti,
Marcello Gregori, Frédéric Lambert), del
Comitè Anarquista Pro Víctimes
Polítiques (CAPVP) de Marsella. El 16 de juny de 1939 va ser
inscrit en el
registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció
i en 1940 aparegué
en les llistes de subversius italians perillosos residents a
França amb l'ordre
de detenció i d'extradició a Itàlia
(Reniero Cecili, Enea Del Papa, Pietro
Fantazzini, Aldo Fiamberti, Roberto Stanchi, etc.), enviades per les
autoritats
feixistes a la policia nazi d'ocupació. Després
de la II Guerra Mundial refundà
amb altres companys (Dino Angeli, Giulio Bacconi, Macello Gregori,
etc.) el Grup
Anarquista de Marsella i s'adherí a la Federació
Anarquista Italiana (FAI);
també fou el responsable a Marsella de la
coordinació dels militants italians
exiliats a Bèlgica, França i colònies.Umberto
Ceccotti va morir el 15 de setembre de 1972 a Pisa (Toscana,
Itàlia).
***
Emilia
Buonacosa
-
Emilia Buonacosa:
El 15 d'octubre de
1895 neix a
Pagani
(Campània, Itàlia)
l'anarquista Emilia Buonacosa. Filla de pares desconeguts,
va ser trobada al carrer per
Giovanna Pepe, registrada d'ofici el 21 d'octubre de 1895 i adoptada
als pocs
dies pel matrimoni Alfano de Nocera Inferiore. Treballà en
una fàbrica de
conserves de Nocera Inferiore, població amb una important
Cambra del Treball de
la qual va ser habitual. Ben aviat destacà com a
representant de les idees
llibertàries i va estar en contacte amb destacats
revolucionaris. Visqué dos
anys amb l'anarquista Ernesto Dario. Participà activament en
les lluites
obreres i ja en 1913 estava fitxada com a «perillosa
subversiva». Després d'un
accident laboral que li va causar greus ferides al cap i li va fer
perdre el
cuir cabellut, obligant-la a portar perruca, es traslladà a
Milà (Llombardia,
Itàlia). El 8 de setembre de 1924 es casà a
Milà amb l'anarquista Federico Giordano
Ustori, amb qui va tenir una filla, Teresa, que morí pocs
mesos després. En
1927 passà clandestinament a França. Establerta a
París, freqüentà els exiliats
italians i participà en les reunions del moviment«Giustizia e Libertà» (GL,
Justícia i Llibertat) i del grup Concentració
d'Acció Antifeixista (CAA). Va ser
fitxada per les autoritats com a «anarquista capaç
de cometre actes
terroristes». En 1930 enviudà i posteriorment
s'uní amb el comunista Pietro
Corradi. El desembre de 1932, segons l'informe d'un confident anomenat Decimus, va ser contractada com a
relligadora
tipogràfica per la «Librerie Moderne» de
París i en aquesta època freqüentava
l'anarquista Renato Castagnoli. En aquests anys, el seu domicili, al
número 40
del carrer Troy de Fontanay-sous-Bois (Illa de França,
França), esdevingué un
punt de referència dels anarquistes italians exiliats a la
regió parisenca
(Renato Castagnoli, Bruno Gualandi, Giuseppe Luccheti, Temistocle
Ricciulli,
etc.). El 13 de maig de 1936 assistí a París, amb
altres anarquistes (Camillo
Berneri, Egidio Fossi, Tintino Rasi, etc.), als funerals de Giovanni
Sabbatini.
Entre setembre de 1936 i 1937 la trobem a Barcelona (Catalunya) amb
Romano De
Russo, anarquista que segons els confidents organitzava atemptats
antifeixistes.
El juny de 1937 ideà amb l'anarquista Gino Bibi un pla per a
comprar avions als
Estats Units per oferir-los a la Revolució espanyola, encara
que la policia
pensava que eren per a fer atemptats a Itàlia,
però el pla finalment no es va
materialitzar. De bell nou a París, les autoritats feixistes
enviaren un
llistat d'anarquistes (Giulio Bacconi, Duilio Balduini, Giuseppe
Biasini, Ugo
Boccardi, Emilia Buonacosa, etc.) a les autoritats nazis per al seu
arrest. El
9 de juliol de 1940 va ser detinguda per militars nazis i,
després de passar
per la presó d'Aquisgrà (Rin del
Nord-Westfàlia, Alemanya), el 19 d'octubre de
1940 va ser lliurada a la policia italiana a la frontera, on va ser
detinguda
per «activitats subversives» realitzades a
l'estranger, i confinada a Brenner
(Tirol del Sud). El 2 de desembre de 1940, malgrat les seves condicions
precàries de salut, va ser condemnada a cinc anys de
confinament a colònia
penitenciària i en la seva apel·lació
deixà clar que no havia comès cap acte
violent. El 13 de desembre de 1940 arribà a l'illa de
Ventotene. Necessitada de
cures assídues per les ferides al cap, forçada a
moltes dificultats i
privacions, va caure constantment malalta. Esperant l'ajuda dels seus
pares
adoptius que vivien a Nocera Inferiore, va demanar ser traslladada a un
lloc de
la Campània, a Nàpols o a Salern. Però
només va obtenir autorització per a mantenir
correspondència amb son company Pietro Corradi. El juliol de
1941 el director
de la colònia penitenciària va assenyalar el seu
desgast físic (marejos,
ceguesa, etc.) i psicològic, i el metge de Ventotene es va
veure obligat a
demanar aliments i medicaments complementaris per a ella.
Això no obstant, va mantenir
les seves idees, tot freqüentant els anarquistes confinats. El
29 d'abril de
1942, sa mare adoptiva, esperant tornar-la a veure, va demanar a les
autoritats
feixistes que concedissin a sa filla una breu llicència,
però aquesta
sol·licitud va ser rebutjada. Mentrestant, les peticions
mèdiques dels
sanitaris de Ventotene es van fer urgents i el 27 de juny de 1943 el
director
de la colònia penitenciària va demanar que la
pena de confinament es commutés
per la d'amonestació. El 21 d'agost de 1943, quan Benito
Mussolini ja havia
caigut, encara romania deportada i va demanar la llibertat per mor de
la nova
situació política. El nou govern,
però, decidí tancar les preses
polítiques
confinades a Ventotene al camp de concentració de Fraschette
d'Alatri (Laci,
Itàlia). El 27 d'agost de 1943 denuncià a les
autoritats les condicions
inhumanes en les quals es trobaven les preses polítiques i
demanà la immediata
llibertat. El 7 de setembre de 1943 es decretà la seva
llibertat, però l'ordre
no arriba fins el 19 d'octubre, quan els fets
bèl·lics van impedir el trasllat
dels confinats del camp. El 7 d'agost de 1944 va poder sortir del camp
i marxar
cap a Nocera Inferiore. Encara que malalta i cansada, les autoritats la
seguiren considerat una «anarquista fitxada». El
maig de 1959 va demanar una
pensió per invalidesa civil agreujada per la
persecució política. El 21 de
juliol de 1959 la policia encara mantenia obert el seu expedient
personal. Emilia
Buonacosa va morir el 12 de desembre de 1976 a Nocera Inferiore
(Campània,
Itàlia).
***
Jesús
de Diego Delgado
- Jesús de Diego
Delgado: El 15 d'octubre de 1900 neix a
Tudela de Duero (Valladolid, Castella, Espanya) l'anarquista,
anarcosindicalista i naturista Jesús de Diego Delgado,
conegut com El Cojo de Tudela, a
causa d'arrossegar la
cama dreta inútil per un accident. Sos pares es deien
Bernardo de Diego Franco
i María Delgado Llopis. Fill d'una família
nombrosa –Jesús tingué vuit germans
(Ovidio, Acindina, Vicenta, Cristina, Juliana, María,
Eustaquio i Herminia)–,
acomodada i il·lustrada, la seva biblioteca particular
comptava 400 llibres. En
1929, fugint de la guerra del Marroc, s'exilià a Saint-Denis
(Illa de França,
França), on ja vivia son germà Ovidio de Diego
Delgado, militant anarquista qui
li va introduir en el moviment llibertari. A finals de novembre de 1931
retornà
a la Península. A Madrid (Espanya), entrà en
contacte amb la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya)
conegué
Luz Araujo, amb qui es casa civilment uns mesos després a
l'ajuntament
d'aquesta localitat. De bell nou a Tudela de Duero, mort el pare,
començà a
treballar en un forn familiar, reconegut a tota la comarca, on
elaborava pa
integral, novetat en aquella època, que venia pels pobles de
la zona i per
Valladolid. Just arribar a Tudela de Duero va ser detingut per la
Guàrdia Civil
per portar unes octavetes sobre els «Fets de Casas
Viejas». També treballà
despatxant benzina en un dels primers sortidors de la
província, propietat de
sa família. A més de la CNT, milità en
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
encara que mantenia bones relacions amb totes les forces d'esquerra.
Propagandista
del naturisme, organitzà excursions campestres, banys solars
i de fang, etc. També
es dedicà a l'alfabetització dels jornalers a la
Casa del Poble de Tudela de
Duero, on tenia un despatx. Amic de Frederica Montseny
Mañé, aquesta va estar
allotjada en tres ocasions a casa seva. A començament de
1936 formà part del
grup cultural anarquista «Francisco Ferrer». Quan
l'aixecament feixista de
juliol de 1936, es refugià a casa d'una família
amiga val·lisoletana. Quatre
falangistes de Tudela de Dero, però, seguiren sa companya i
el 19 d'agost de
1936 va ser capturat a Valladolid. Portat al seu poble, va ser torturat
brutalment a l'ajuntament i per tot el poble. Gairebé mort,
Jesús de Diego
Delgado va ser traslladat el 21 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de
Tudela de
Duero al lloc anomenat Las Maricas, a un pinar proper a Boecillo
(Valladolid,
Castella, Espanya), on una dona falangista li donà un tret
de gràcia. El seu
cadàver va ser rescatat per un dels seus cunyats i
aconseguiren enterrar-lo
clandestinament al cementiri de Tudela de Duero. Sa família,
que va cremar la
biblioteca al forn, va perdre la benzinera i sa companya, embarassada
de set
mesos en el moment del seu assassinat, va haver de marxar cap a
Villabáñez
(Valladolid, Castella, Espanya), on son fill major Helios va ser
obligat a
canviar el nom per un de més«cristià» (Ramón). Anys
més tard, sos fills Helios
i Jesús en dignificaren la fossa, on els seus restes reposen
actualment.
Jesús de Diego Delgado (1900-1936)
***
Notícia
sobre el consell de guerra de Manuel Checa Hernández
apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del
29 de juliol de 1942
- Manuel Checa Hernández: El 15 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 5 d'octubre– de 1902 neix a Baza (Granada, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Manuel Checa Hernández. Sos pares es deien Luis Checa Martínez i Virtudes Hernández Aguilar. Emigrà a Catalunya i s'instal·là a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya). Des del 15 d'abril de 1924 treballà com a escrivent a la Colònia Sedó d'Esparraguera i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil formà part del Comitè Revolucionari i de les Patrulles de Control confederals d'Olesa de Montserrat. El 30 de juny de 1938 deixà la feina per entrar a fer el servei militar. Detingut per les tropes franquistes, el 28 de juliol de 1942 va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver assassinat el 24 de juliol de 1936 el rector de la parròquia del poble i a altres veïns ruixant-los amb benzina i calant-los foc, i, més tard, al front, quan serví com a carrabiner voluntari, d'haver matat a diversos soldats que volien passar-se a les files enemigues; condemnat a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes companys cenetistes (Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia Martínez, Joaquín Vicente García, Ramón Pla Bel, José Ruiz Solá, Melchor Montoya Gallardo i Cristobal Ramírez Casado), els cossos dels quals van ser llançats al Fossar de la Pedrera.
---
