El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Parvenus

Francesc Barrado, el cap de la policia, i tota la seva colla de primaris no tenien el cap bé. Voler implicar la dona de Bernanos en un assumpte de banyes! Misèria de parvenus, desgraciats que fins el Moviment no tenien on caure morts i ara, en portar pistola i el jou i les fletxes brodats damunt el pit, s’imaginaven senyors. El senyoriu ve de raça, no et fas senyor perquè tenguis més diners o portis un uniforme elegant. Els quatre comerciants que s’han fet rics exportant patates o venent porcs a Barcelona també s’ho pensen, que són iguals que l’antiga noblesa, els antics senyors de possessió. Però saber-se vestir no és solament anar a una botiga a comprar la roba més cara. Anar a cercar el més car ho sap fer qualsevol criadet o criadeta. La noblesa es traspua amb els gests, amb les mirades, amb la forma d’asseure’s, d’agafar la copa de xampany. A una senyora li basta qualsevol tela per ser el que és.

Però com podia fer comprendre aquestes subtilitats a la colla de rucs que ens encerclava a començament de la guerra? Era com predicar en el desert. Aquella gent només sabia que comandava. I comandar significava tenir el que volien, el que sempre havien somniat. Els homes, meuques i bona pitança; les dones, joies, els vestits que molts de botiguers, atemorits, els regalaven amb un somriure forçat a la boca.

Ser senyor és quelcom genètic, que es transmet amb la sang, que assimiles imperceptiblement del que t’envolta: la família, la casa, el barri, el casal... L’entonació de la veu, la utilització de determinades paraules, la forma de mirar a qui tens al davant no s’aprèn a escola, com ens volen fer creure els socialistes. Són els segles de mirar la gent del carrer des de les àmplies sales endomassades de palau, el color i l’olor especial de la pell que mai no ha tocat res que no fos exquisit, d’extremada qualitat és el que fa que tenguis aquell posat tan característic dels nobles provinents del temps de la conquesta. Si la República va trastocar l’ordre normal de les coses, la guerra tampoc no ho va arreglar. La vulgaritat més exagerada planava arreu, més potent i més segura que mai. Les dones dels policies s’omplien de joies i s’imaginaven marqueses. Ningú no demanava d’on sortien les arracades i collars, les polseres i anells d’or. Però era bo d’imaginar com les patrulles d’incontrolats obrien armaris a culatades, escorcollaven els racons de les cases, entraven sense cap mena de permís oficial a negocis i oficines. La vulgaritat més absoluta campava per Palma i ho podies dir una paraula. El casament amb Maria Antònia, marxar a Bearn, esdevenia l’única sortida possible al carreró sense sortida on havia caigut. Tenia por que la distància entre Palma i Bearn no fos suficient. Nova York, l’Havana haurien estat uns indrets més adients. Però no hi havia altra possibilitat a l’abast. O trobar-te cada matí amb el coronell Tamarit a l’Alhambra, amb Francesc Barrado passejant pel Born, amb els Dragones de la Muerte en el Círculo o cercar una sortida. Mai no hauria pogut imaginar el comportament de la policia, de les patrulles de control. Homenets que, uns anys abans de la guerra no haurien gosat apropar-se a una dona, que, com la de Bernanos, inspirava respecte i admiració ara et miraven de dalt a baix amb aire de suficiència. Com si haguessin manat sempre. La prepotència dels nou-vinguts! Ben igual que en temps de la República, quan les seguidores de la comunista Aurora Picornell, les jornaleres i sastresses de Palma, assegudes al bar, et refregaven pels nassos Nuestra Palabra, La Antorcha del Anticristo, El Comunista. Ara eren els empleats que s’havien fet falangistes, quatre funcionaris de tercera, els policies de Francesc Barrado i les seves amigues els que, ocupant les cadires dels cafès del Born, presumien, bevent xampany i fent grans riallades, llegint la nostra revista, Aquí estamos. Si pensaves en el passat, quan els manifestants del Primer de Maig es reien de la gent de la nostra tertúlia i ens feien jutipiris mirant qui érem des dels grans vitralls de l’Alhambra, comprovaves que el temps no mudava. El règim podia canviar. En una determinada conjuntura històrica podien manar els rojos, després els blaus. Però l’actitud de la gent era idèntica. Abans eren les venedores de verdura del mercat, el pixatinters de les oficines, els jornalers i jornaleres, els que estaven segurs que la República els portaria la Repartidora, els donaria estris legals per fer el que volguessin: vestir com els senyors, anar en voler al teatre i al cinema, governar l’ajuntament, la diputació... manar com ho havien fet abans els senyors de possessió. Ara, eren els membres de la Legió de Mallorca, els falangistes els que pensaven que l’Alçament els obriria les portes d’un nou món. La Revolución Nacional-Sindicalista que jo predicava des de les pàgines de El Día i Ràdio Mallorca. Zayas em felicitava després de cada article. -Salvador, ja saps que hi ha molta gent que et critica, que voldria que no escrivissis. Et voldrien veure callat. Són ignorants. No saben signar i volen donar lliçons a l’únic escriptor de debò que tenim a les nostres fileres. Pens també en el teu germà Miquel, que és igualment un gran autor espanyol. Mis Giacomini és una de les millors novel•les que s’han publicat a Mallorca. La vaig llegir a Brisas. Encara enyor aquells reportatges de l’Hotel Formentor, les fotografies d’atletes, de senyoretes distingides jugant a tennis, prenent el sol a la terrassa de l’Hotel Mediterráneo, el Victòria... Els teus escrits sobre Maria Antonieta, les meravelloses fotografies de Sibille de Kaskel... Una gran publicació. Ara podria esdevenir un nou portaveu de Falange. Una revista que, a les teves mans, seria molt millor, no en tenc cap dubte, que Aquí estamos. El volia interrompre. Comparar Brisas amb Aquí estamos! Zayas, a vegades, no sabia el que deia. Però... qui li podia dir el contrari! En els mesos inicials de l’Alçament Zayas ho era tot a Palma. Ningú no gosava fer res sense la seva autorització. L’època de Brisas! Un temps daurat que mai més no tornaria. N’era ben conscient, del canvi irreversible de la situació. Zayas podia dir el que volgués, però les circumstàncies que havien agombolat el naixement de la publicació ja no existien. Tampoc no hi eren els col•laboradors ni jo conservava l’esperit que va fer que pogués escriure aquells articles i divertiments. Què publicaria ara, si la revista tornàs a sortir al carrer? Cròniques de les desfilades militars, de concentracions de falangistes amb el braç alçat fent la salutació romana? Els discursos d’un buròcrata sindical, les fotografies dels monuments als caiguts durant la guerra? Hauria de descriure les concentracions de pagesos i pageses amb les forques de batre, desfilant i fent la promesa d’aturar la propera invasió roja? Brisas havia mort definitivament. Com les històries amb Emilia Bernal i Eva Tay. Morts els somnis de viatjar fins a Beirut, Alexandria, amb els vapors de l’American Export-Lines. Els noms exòtics dels vaixells que anunciàvem a la revista eren un poema modern. Li xiuxiuejava aquells noms a Eva Tay, que escoltava, mig adormida pel Moöet Chandon que ens portaven els cambrers de l’hotelet Ciudad Jardín. Viatjar per la Mediterrània amb els vapors Excalibur, Exeter... Fer la volta al món. No tornar mai a Mallorca. Una illa curulla de gent que em rebutjava i deia que mai no seria escriptor. Si Eleonor Sackett hagués acceptat la proposició per casar-nos! Però no tenia sort amb les dones. Totes s’esvanien enmig de la boira. Com si fossin fantasmes, éssers evanescents, somnis sense sentit. Les aventures amb la Praline, a Barcelona. Com aquella provatura de segrestar na Bieleta. Absurditats, una rere l’altra. Restava impossibilitat per a estimar com pertoca? Possiblement. Mai no m’he preguntat què és l’amor. Tantes coses a fer! Acabar els estudis. Els articles, les polèmiques amb els regionalistes, amb els socialistes. Les preocupacions constants per la manca d’ingressos. Sort de la família, del casal a Bearn, de les terres a Fontnova. Qui sap si la capacitat d’amar, d’estimar a una persona desaparegué el dia que Eva Tay em mostrà el meu fill dins un bòtil de vidre. Inútil provar d’imaginar com hauria pogut ser la meva vida en unes altres circumstàncies. El cert és que poc abans de començar la guerra havia fet els trenta-vuit anys, guanyava cinc-centes pessetes mensuals i no tenia cap possibilitat de casar-me amb una dona rica, com hauria estat la meva voluntat. El vent dels dies havia escombrat els moments més feliços de la joventut. Escoltava Zayas. Jo sabia a la perfecció que molta gent em volia fer callar. Com quan vaig escriure Mort de dama i els de La Nostra Terra em negaren el pa i la sal. Ara eren els nous rics, els enriquits amb l’estraperlo, el bisbe Miralles, la jerarquia eclesiàstica els que no podien consentir les meves crítiques a la passivitat burgesa i de certs sectors de l’església en temps de la República. Escriuria si podia dir el que volia. En cas que m’obligassin a dir el que no sentia posaria qualsevol excusa, ho deixaria anar, marxaria a Bearn. Volia ampliar i corregir a fons Madame Dillon. Existia la possibilitat de publicar-la malgrat certs problemes amb la censura. Des de Governació m’havien dit que no era tiempo para novelitas de amor. Novelitas de amor! Què sabien aquells illetrats de cultura! L'única literatura que els enervava eren els partes de guerra, les disposicions militars, els informes judicials. De quina classe social procedien els policies de Barrado? Jovenots sense ofici ni benefici, mercenaris que, si haguessin guanyat els rojos igualment haurien pogut estar al servei d’Emili Darder i Alexandre Jaume. D’on sorgia l’immens exèrcit d’oportunistes que, en qualsevol país i circumstància, ocupen les escletxes produïdes pels terrabastalls socials? La ferotgia en les mirades i els gests. Les ànsies de matar per apoderar-se del cotxe del detingut, de les joies de la família empresonada, de la casa que, expropiada per les noves autoritats, es vendrà a bon preu per a pagar la guerra. La guerra! Talment la matança d’un porc. Un festí de sang del qual s’aprofita tot. Casa Buades, que treia al mercat aquells mobles d’acer funcionalistes que tant m’agradaven, els sofàs i cadires recomanats per Brisas, faria les baionetes dels nostres fusells. La Casa del Poble, la seu dels partits i sindicats d’esquerra, va ser ocupada pels al•lots de Falange el mateix dinou de juliol. L’indret on els orfeons populars assajaven “La Internacional” de les manifestacions ara acollia les nostres armes, les pistoles que havien acabat amb els mítings socialistes, la seguretat en el progrés il•limitat que tenien els jornalers i empleadets de Palma. El món modern, aquí, present, més viu que mai. Victoriosa davant els meus ulls La rebelión de las masas de José Ortega y Gasset! Fil per randa, talment com havia pressentit Spengler a La decadència de Occidente. L‘ascensió al poder de la xurma, els cambrers, els funcionaris dels despatxos més obscurs, els darrers de l’escalafó, els estudiantets que no pogueren acabar la carrera. Els uns amb Nuestra Palabra, els altres amb Aquí estamos. Em preocupava el destí del Moviment. Com acabarien les idees aristocràtiques i revolucionàries de José Antonio si la massa no sabia guardar les formes? Els falangistes no eren aquella elit de senyors que jo havia imaginat, els valents als quals havia dedicat poemes. Arreu desfilades, enrenou de tambors, atxes enceses i banderes desplegades al vent però ben poca educació. Els veies als bars, feliços per haver assolit una nova posició. Molts militants de Falange mai no havien somniat poder prendre un vermut en els bars dels senyors, compartir tertúlia amb el metge, el notari, el coronell. Ara érem, com els comunistes, “camarades”. Quins costums més ordinaris! Imaginava que el populisme finiria en acabar la guerra. Potser fos el mal menor que havíem de suportar per a derrotar els rojos, la maçoneria que dominava la República. Em conformava esperant un temps millor. En Miquel trobava summament divertides les meves opinions. Deia que era massa poeta per copsar la fondària i el significat dels grans esdeveniments històrics que vivíem. -O et penses que una Revolució com la nostra és un camí de roses? Els primitius, aquestes persones que, elitista com ets, tractes amb tant menyspreu, són els que ens han salvat la vida i les propietats. No ho oblidis. Basta que imaginis el que t’hauria fet Alexandre Jaume si arriben a guanyar els seus. O no recordes que El Obrero Balear cercava un arbre adient per a penjar-te? Ara no hi ha mitges tintes, zones còmodes per a la neutralitat. S’han acabat els vermuts a la terrassa del l’hotel Victòria. Estam en guerra. No sé si ho has entès bé, Salvador. En guerra! A mort. O ells o nosaltres. O no entens que si els rojos del capità Bayo haguessin conquerit l’illa tu i jo, els nostres amics, hauríem mort d’un tret al cap sense cap judici? I jo que m’havia passejat tan feliç amb la camisa blava, amb el punyalet florentí penjat del cinturó per tot Palma! M’haurien esquarterat de viu en viu, com feien abans amb els bandejats que agafava el Virrei. O cremat, com un xueta condemnat per la Inquisició. Els nobles fills de Bearn, els il•lustres Orlan, portats pel carrer, amb les mans fermades a l’esquena, insultats, amb els infants llançant-nos fruita podrida al rostre. Les vídues dels afusellats escopint-nos a la cara. Un calvari, fins arribar a l’indret de l’execució. M’haurien fet seure damunt una pedra com a Emili Darder, que no s’aguantava dret el dia que el mataren? També hi hauria aplaudiments, ensaïmades amb xocolata per a celebrar la meva mort?

Si en Miquel hagués participat en el projecte ordit per Serrano Suñer contra Georges Bernanos el libel podria haver estat ferest. Res no s’hauria escatimat per provar de deixar malparada la fama de Bernanos.

En aquells moments m’interessava que la qüestió s’oblidàs el més aviat possible. Era partidari del silenci, que em deixassin en pau. Bearn era un bon refugi per provar de reorganitzar la meva vida. El casament amb Maria Antònia fou un encert. Era la dona que em convenia. Sempre amatent, preocupada pel meu benestar. Enamorament? Nosaltres ja no érem uns jovenets que estan tot el dia mirant-se els ulls i dient-se beneitures. Ella era una senyora vídua i jo ja havia perdut les esperances de trobar algú que em convengués. El fracàs de les meves relacions amoroses, les dificultats per relacionar-me amb les dones, l’esperpèntica aventura del segrest d’aquella al•lota beneita, Bieleta, el rebuig d’Eleonor Sackett a les meves proposicions matrimonials m’havien submergit en una gran depressió. No sabia com sortir-ne. La guerra, l’ingrés a Falange Española, els articles en defensa del Moviment em serviren de distracció. La possibilitat de dir la meva, de tenir les portes obertes per a criticar i fer de petit inquisidor provincià eren com una droga, una poderosa metzina que posava en tensió el meu esperit. Vaig emprar l’oportunitat que em donava el marquès de Zayas per dir el que volia dels regionalistes de curta volada, dels polítics de la República que ens havien portat a la perdició, de la covardia dels burgesos i del clergat que mai alçaren la veu amb l’autoritat que hauria estat necessària i ara, oportunistes, s’apuntaven als èxits de l’exèrcit de Franco, conscients, ara sí, de qui els estava salvant vida i privilegis. Però no tot rutllava a la perfecció. Hi havia maror de fons. Zayas m’ho digué en nombroses ocasions. Els meus articles no agradaven tant com jo imaginava. A través de les notícies que em donava el meu germà Miquel; mitjançant els contactes que tenia Zayas amb militars i empresaris, sabia que aquelles crítiques no agradaven. I qui més em vigilava era el bisbe Josep Miralles. Rancorós, mai no em perdonà les crítiques a la jerarquia religiosa. Jo sabia alguns dels secrets del bisbat per les confidències d’un antic company d’estudis, a Saragossa. Joan Pons, que havia deixat la medicina pels estudis sacerdotals, m’advertí secretament dels informes del bisbe Miralles a Madrid dient que jo era un dels amics més íntims de Bernanos. En Joan havia pogut llegir la carta que el bisbe enviava a Serrano Suñer parlant-li ben clarament del psiquiatre boig que havia fet confidències a l’autor de Les grands cimetières sous la lune. El psiquiatre boig era, sense cap mena de dubte, l’escriptor Salvador Orlan.