La novel·la del trauma de Sbrenica

(publicat a L'altra mirada)

Dir que Cafè Barcelona, de Joan Carreras, és “la novel·la del trauma de Sbrenica” és fals, perquè és moltes coses més, però com que en part és vertader ja m’ha semblat bé fer servir aquest titular com a reclam. Recordem-ho: el juliol de 1995 les tropes serbobosnianes del general Mladic varen assaltar aquesta localitat de població majoritàriament musulmana, que estava sota la protecció d’UNPROFOR (forces de Nacions Unides), i varen cometre una carnisseria que el Tribunal de la Haia per a l’antiga Iugoslàvia ha qualificat de genocidi. Sbrenica és l’emblema de la impotència d’Occident davant la neteja ètnica, i és una de les pàgines més negres de la història recent d’Europa. Els militars que varen ser incapaços d’impedir la massacre eren holandesos, i per a aquest país Sbrenica va esdevenir un trauma nacional. Els joves soldats que varen carregar amb el pes de la culpa són víctimes col·laterals de l’episodi, salvant les distàncies immenses amb les víctimes directes.

Arjen, un d’aquests joves, fill de pare català i de mare holandesa, és un dels protagonistes de la novel·la, i l’episodi de Sbrenica conforma un dels eixos de la trama. Cafè Barcelona conté altres referències a esdeveniments que han sacsejat la història recent d’Holanda, com els assassinats del polític xenòfob Pim Fortuyn per part d’un ecologista o el del cineasta Theo van Gogh per part d’un islamista. També és una novel·la sobre els cafès com a lloc de trobada, sobre els canvis de residència i sobre el desarrelament, sobre com un ídol de la cançó posa el fons musical a la vida de les persones, sobre com una societat liberal sent l’atracció dels populismes, sobre com els catalans veuen Holanda i com els holandesos veuen Catalunya, o sobre com els nous models familiars generen relacions humanes noves. Una novel·la sobre l’Holanda del segle XXI feta per un català, que és una manera de dir que és una novel·la sobre l’Europa del segle XXI.

En alguna entrevista que li he llegit, Joan Carreras afirma que ell fa novel·les, no documentals. La frase em resulta perfecta per desmentir una impressió falsa que es podria derivar dels paràgrafs anteriors. Els carrers i els canals d’Amsterdam, i els esdeveniments històrics, posen el marc al que és sobretot una magnífica història de relacions humanes. Són relacions marcades pels afectes i els desafectes, pel pesos morts de les culpes i del passat, i pels silencis feixucs de les coses que han quedat sense dir o no s’han sabut dir. El que ens atrapa com a lectors són els moviments d’anhel i desencís, de calidesa i d’allunyament, que endevinam en l’ànim de mitja dotzena d’homes i, sobretot, de dones.

I, tal com pertoca en una bona novel·la, la seducció al lector és possible gràcies a la destresa narrativa. La prosa de Cafè Barcelona flueix sòbria, segura. El punt de vista està manejat amb particular virtuosisme: un narrador que apareix tímidament al principi i que va guanyant presència a mesura que avançam deixa que els personatges es retratin amb el que fan i amb el que diuen, sense que una veu postissa ens n’expliqui les motivacions. Sense caure en la puerilitat de l’excés de peripècia (que deia fa poc Vicenç Pagès), es va creant l’atmosfera embolcalladora de les bones novel·les. I té un final d’aquells que fan que tot el havíem sabut fins llavors prengui un aire nou.