El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

El paradís esvanit

En aquell temps la paraula ho era tot. Si no complies el que havies segellat amb una estreta de mans no anaves a presó, evidentment. Però quedaves marcat de per vida. Podies continuar vivint al poble, però mai més series considerat un igual. Qualsevol incompliment equivalia a un robatori. Et negaven l’amistat. Ningú no s’aturava a intercanviar dues paraules amb qui havia demostrat la seva indignitat. En morir compareixia poquíssima gent al funeral. Quatre beates, els familiars més propers. En pasar el cotxe del mort, solitari, sense seguici, les portes de les cases es tancaven, ningú no se senyava ni resava cap oració. Tan sols el fosser l’acompanyava fins al forat obert en la terra o el nínxol familiar.

M’adonava a la perfecció que el món de la infantesa s’anava esvanint a marxes forçades. A qui importava que desaparegués per sempre el record d’una existència feliç?

Palma havia mudat. Les sarsueles arribades de Madrid eren un èxit. El Teatre Líric s’omplia de gom a gom. Els combats de boxa, les bregues de galls, el circ amb noies mostrant les cuixes omplien la plaça de braus i els teatres. Al Círculo, els socis més cultes agafaven la premsa, s’asseien al costat de la finestra i pegaven una ullada a les principals notícies del dia. Això era tot. La cultura restava reduïda a veure una pel•lícula de vaquers i fullejar un paperot. Spengler havia escrit La decadència d’Occident. Un día, abans del Moviment, ho comentava amb Miquel, el meu germà. -La República no ha fet res per la cultura. No té cap escriptor de prestigi. Lorca és poca cosa. Quatre poesies dedicades als gitanos i res més. Si exceptuam José Ortega y Gasset... què hi podem trobar? Valle Inclán, Galdós i Clarín havien mort feia temps. Azorín, Unamuno i Pío Baroja no eren res al costat de Valle Inclán. En Miquel hi estava d’acord. Coincidíem en la majoria de qüestions culturals i polítiques que comentàvem. -Anam cap a una societat desvertebrada. Una societat on el vot de les masses incultes decidirà el destí de la humanitat. Les lleis dels governs ja no seran pensades i estudiades com en el passat. Fins i tot opinaran sobre l’avort i el divorci, sobre la repartició de les terres i l’augment dels imposts. Qui sap si decretaran el treball obligatori per a militars i burgesos. Penalitzaran el viure de rendes. Això si no en tanquen a la presó, com a la Rússia bolxevic! La República és el pròleg d’un règim col•lectivista! Albiràvem un futur sense perspectives, amb la xurma governant les nostres institucions. Feia dècades que la vida de Mallorca ja no girava en torn a la noblesa. Ara érem un poble com els altres. Advocats i jutjats arreu. Procesos. Crits en els judicis. On havia quedat aquell vell costum de fer els contractes només de paraula? Eren les tradicions de la ruralia. Qui no complia amb la paraula que havia donat quedava deshonrat de per vida. Si avui demanassis fer un contracte de paraula et prendrien per boig, per un beneit que ha perdut l’enteniment. Record el pare, a Bearn, fent tractes amb els amitgers. Mai el vaig veure signar un paper. L’estreta de mans solia fer-se a l’entrada principal, davall el llum que penjava de l’antic arc medieval que sostenia el pis de dalt. Un arc que tenia un ganxo de ferro que servia per a pesar els sacs de blat i d’ametlles. Un instrument prou útil quan els amitgers venien a portar la part de l’anyada que corresponia a la nostra família. En aquell temps la paraula ho era tot. Si no complies el que havies segellat amb una estreta de mans no anaves a presó, evidentment. Però quedaves marcat de per vida. Podies continuar vivint al poble, però mai més series considerat un igual. Qualsevol incompliment equivalia a un robatori. Et negaven l’amistat. Ningú no s’aturava a intercanviar dues paraules amb qui havia demostrat la seva indignitat. En morir compareixia poquíssima gent al funeral. Quatre beates, els familiars més propers. En pasar el cotxe del mort, solitari, sense seguici, les portes de les cases es tancaven, ningú no se senyava ni resava cap oració. Tan sols el fosser l’acompanyava fins al forat obert en la terra o el nínxol familiar. El càstig no s’aturava amb la mort del culpable. La culpa passava de generació en generació. Els fills heretaven el mal fet i el silenci vers aquella família s’allargava fins a l’infinit. Un càstig molt més terrible que estar tancat un parell d’anys a la presó. Per això mateix hi havia pocs incompliments del pactat amb una estreta de mans. Era la Mallorca que moria davant els meus ulls. El món que m’havia alletat a la infantesa desapareixia sense que pogués fer-hi res. Va ser la Gran Guerra europea el que clausurà definitivament el segle XIX. Els anys vint varen ser la culminació de tot el que s’havia iniciat sota el regnat d'Isabel II. Si la desamortització de Mendizábal va significar un cop mortal per als fonaments d’una Mallorca que s’havia mantingut idèntica, segura de les seves tradicions i forma de viure quasi d’ençà de la conquesta, les divisions de les grans propietats rurals fetes durant el segle XIX significaren la punyalada final a l’aristocràcia. Val dir que hi havia molts parvenus. En el vuit-cents la majoria dels botifarres eren partidaris dels Habsburg. Però amb el tractat d’Utrecht, amb la victòria de Felip d’Anjou hi hagué una allau de nous títols per a recompensar aquells que s’havien posat al seu servei. El cert és que, amb aquests parvenus, amb la burgesia enriquida amb el comerç, amb la creació d’una pagesia que s’anava alliberant de determinades servituds feudals, Mallorca començava a canviar a una velocitat vertiginosa. Qui recordava ara el tractament de Vossa Mercè, vigent a principis del segle XIX entre els senyors de les possessions? Quan jo era adolescent només recordaven el tractament quatre famílies de botifarres. Fins i tot la llengua s’havia corromput per la invasió de castellanismes. Arreu senties dir “papà” i “mamà”. On eren aquells “mumpare” i “mumare” de l’antigor? A Palma ho senties molt poc. Es conservava a Bearn, als pobles. Però la tendència general era la desaparició. Com aquest “antes” que tothom tenia a la boca, substituint el nostre acostumat “abans”. Per distingir un senyor autèntic bastava escoltar uns moments. Si deia “xofer” era un burgès. Jo només volia relacionar-me amb aquells que sabien que s’havia de dir chauffeur. La parla denunciava la posició social de cada persona, el lloc d’on procedies, la teva educació. Era com una radiografia social, et permetria saber l’estament que t’havia alletat, l’indret exacte d’on procedies. Talment la teva lletra que, analitzada per l’especialista, permet distingir els trets essencials de la personalitat. En sentir la paraula “onclo” ja sabies que la persona que havia emprat el mot no procedia dels estaments més populars, dels que deien “tio”. Els mateixos que empraven el “donya” enlloc de “dona”. La vida era senzilla si sabies orientar-te per les coordenades de les tradicions i els costums ancestrals. Era tot el que estava en perill d’ençà de la irrupció dels burgesos de darrera onada, de la rebel•lió de les masses que el progrés estava propiciant. Què sabien els manifestants del Primer de Maig, els joves, les al•lotes, els treballadors que feien onejar les banderes roges del socialisme i les roges i negres de l’anarquisme, el significat dels antics tractaments, els matisos protocolaris que, amb una paraula, amb un gest, amb la simple entonació de la veu, definien el lloc exacte que corresponia a una persona dins la societat? El Tu, Vós, Vostè, Vossa Mercè, definien aquesta posició i ningú mai no hauria gosat emprar un tractament, un matís en la veu, que no correspongués al que la tradició determinava com a correcte. Jo encara vaig conèixer una societat on les castes socials estaven ben delimitades. A part de la clerecia, respectada i respectuosa, podien distingir-se alguns estaments ben diferenciats: nobles botifarres, senyors, xuetes, mossons, menestrals, jornalers, pagesos... Un univers bell, perfecte, on cada cosa era al seu lloc des de generacions. Els patis ombrívols, l’heura que pujava, reptant, sinuosa, aferrada a les parets, aquelles tartanes abandonades a un racó, recordant una època de músiques i festes, de processons, de balls a la claror dels llums de Murano... Durant segles Mallorca fou senyorívola, pobra, senzilla i abundosa. No, no hi ha cap contradicció en les meves afirmacions. S’ha de recordar que a l’Emile, de Rousseau, l’obreta que tant va agradar a Maria Antonieta, ja es parlava d’unes meravelloses contrades on regnava “l’abundància i la pobresa”. Els nobles mallorquins podien ser pobres, tenir pocs diners, però habitaven palaus dignes d´un monarca. I els pagesos pobres, a fora vila, disposaven de cases amb tres dormitoris, ampla foganya i corrals per sembrar-hi faves o rosers. Les mentides dels demagogs parlant de la fam del poble, de les malalties, de l’avenç de la tuberculosi entre els pobres! Un paradís esvanit amb la consolidació d’una casta burgesa que, en no estimar res que no fos el guany ràpid, ajudava a destruir el que restava encara dels vells costums i tradicions. Ara, després de la Gran Guerra, el cicle iniciat amb el repartiment de les terres de les grans possessions, amb el predomini dels burgesos enriquits de qualsevol manera, s’havia tancat. Obrers i jornalers havien anant bastint un món a semblança seva i les divisions entre les castes arribaven a un punt que mai no s’havia vist a Mallorca. La vulgaritat ho omplia tot i si els parvenus, els quatre rics sense cultura que manejaven el poder i feien i desfeien a la seva voluntat, havien acabat d’ensorrar aquella Mallorca idíl•lica que estimàvem tant, ara, en començar els anys trenta, republicans i socialistes hi col•locaven l’epitafi. Se sabia de dones que, per a fer befa de les beates, en lloc de portar creus o marededéus al coll es penjaven imatges del dimoni. Tota una gernació de joves deixava d’acudir a missa, a la catequesi cristiana. Les almoines a l’església eren substituïdes pels donatius per bastir Cases del Poble, cooperatives, locals pels sindicats i grups extremistes. La societat mallorquina mudava a velocitat vertiginosa. L’arribada de companyies teatrals que representaven obres de moral dubtosa, històries summament realistes i mancades de qualitat artística ajudava a canviar totalment la manera de ser d’un poble que, fins al final de la Gran Guerra, havia viscut mig adormit, però tranquil i en pau a l’ombra de convents, esglésies i grans casals senyorials.