Anarcoefemèrides del 12 d'abril
Esdeveniments
L'atemptat de Miquel Artal
segons un dibuix de l'època
- Atemptat contra
Maura:El
12 d'abril de 1904 a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joaquim Miquel
Artal, impressionat pels relats de
tortures sobre els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis,
Andalusia, Espanya),
apunyala a Barcelona Antoni Maura i Montaner, president del Consell de
Ministres, amb un ganivet de cuina tot cridant «Visca
l'anarquia!», ferint-lo
lleument. El
polític mallorquí havia acompanyat el
Rei en els actes oficials, i a Capitania va prendre un cotxe descobert
per
dirigir-se a la Diputació, on s'allotjava ocasionalment.
Quan el carruatge es
trobava davant de l'església de la Mercè, un jove
es va acostar amb un sobre a
la mà i va botar a l'estrep mentre es llevava la gorra. El
president va pensar
que es tractava d'una petició i va estendre la mà
per rebre el sobre, però el
noi va treure un punyal i el va enfonsar al costat esquerre de Maura,
que va
tractar de subjectar-li el braç. Els plecs de l'uniforme que
vestia van impedir
que el punyal penetrés, i tot va quedar en una ferida,
segons l'informe
facultatiu del doctor Alavern, metge de cambra reial. En el moment de
l'atemptat tenia 19 anys d'edat i era considerat de temperament
tímid, apocat,
introvertit i solitari, però de molt bona conducta. L'agressor,
mentre
corria per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc
després.
Identificat, es va saber que treballava com a servent per a la
família de Joan
Nadal i Vilardaga del número 35 del carrer Ample, on ja
havia fet feina sa
mare. En el seu poder es va trobar un exemplar del diari La
Publicidad,
altre d'El Diluvio i un altre d'El Pueblo,
on venia subratllat un
article de Vicenç Blasco Ibáñez en el
qual anomenava Antoni Maura «carn
d'Angiolillo» –per l'anarquista italià
que va
assassinar Antonio Cánovas del
Castillo. L'11 de juny de 1904 va ser jutjat a l'Audiència
de Barcelona, on va
declarar no tenir còmplices, i fou condemnat a 17 anys i
quatre mesos de presó,
que va passar tancat a la penitenciaria de Ceuta, on
va morir malalt en 1909. D'aquest intent de magnicidi es
van fer ressò
els periòdics llibertaris de l'època,
especialment El Rebelde de Madrid,
on, a més, Miquel Artal va publicar dos articles–«A los anarquistas» (10 de
juny i 28 de juliol de 1904)–, on va explicar que havia
comès l'atemptat
contra Maura, entre altres raons, «perquè
personificava la més altra
representació del principi d'autoritat». El 8 de
setembre de 1904 va publicar
també en El Rebelde el conte
antimilitarista En la batalla. Així
mateix va col·laborar en Liberación
de Madrid.En
morir Miquel Artal la premsa anarquista (El Libertario
i Tierra y
Libertad) va glossar la seva acció. La
teoria de Constant Leroy en el seu llibre Los
secretos del anarquismo (1913) segons la qual l'atemptat
contra Maura va
ser organitzat per Francesc Ferrer i Guàrdia i Francisco
Miranda Concha, i amb
la concomitància d'Anselmo Lorenzo Asperilla, no
té cap fonament i està basadaúnicament en el seu odi antiferrerià.
Joaquim Miquel
Artal (1884-1909)
***
Cartell d'Steinlein per a l'FNL (1913)
- Manifestació per al dret a l'habitatge: El 12 d'abril de 1912, a París (França), l'anarquista Georges Cochon, fundador de la Federació Nacional de Llogaters (FNL), encapçala una manifestació de milers de «sense sostre», assetjant l'Ajuntament parisenc per reclamar «El dret a un habitatge per a tothom». L'FNL proclamava abandonar els domicilis sense pagar els lloguers, l'ocupació de vil·les buides i la instal·lació de cases prefabricades a llocs insòlits (Tulleries, Cambra de Diputats, casernes, comissaries, bulevards, etc.), tot d'una manera ludicoreivindicativa (pancartes, banderes, cançons).
***
Unione
Anarchica Valdarnese (c. 1920)
- Congrés anarquista de 1919:Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 té lloc a Florència (Toscana, Itàlia), a iniciativa dels anarquistes Pasquale Binazzi, Virgilio Mazonni i Temistocle Monticelli, el primer Congrés Anarquista italià de postguerra. A més dels delegats presents, que representaven 145 grups o federacions provinents de tot Itàlia, 94 de les quals van presentar delegat propi, hi van assistir responsables de les redaccions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Libertario, L'Avvenire Anarchico, Iconoclasta!, Volontà i La Valanga–de periòdics burgesos només s'acceptà Avanti! El congrés es va pronunciar per la constitució d'una Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i per la creació d'un gran diari anarquista Umanità Nova, que sortirà el 26 de febrer de 1920. A la porta del local on es va fer el congrés va ser col·locada una gran banderola negra amb la frase «Ni Déu ni patró», que va ser immediatament segrestada per la força pública.
***
![Cartell de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/conferencialapeyre.jpg "Cartell de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]")
Cartell
de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]
- Conferència de
Lapeyre: El 12 d'abril de 1967 se celebra a la Maison de
la Mutualité de París
(França) la conferència L'Église
et les
travailleurs, a càrrec del militant anarquista,
anarcosindicalista i
lliurepensador Paul Lapeyre. L'acte fou organitzat pel Grup Llibertari«Louise
Michel» i la Libre Pensée de la regió
parisenca.
Naixements
Notícia del processament de François Parraton i altres companys publicada en el diari parisenc La Liberté del 7 de juliol de 1871
- François
Parraton: El 12 d'abril de 1836 neix al barri de la
Croix-Rousse de Lió
(Arpitània) l'internacionalista bakuninista
François Parraton. Sos pares es
deien Antoine Parraton, fabricant de sederia, i Philippine Giraud. Es
guanyava
la vida treballant de teixidor, vivia al número 75 de la
Grande Rue de la
Croix-Rousse i estava casat amb dos infants. Membre de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), fou un dels revolucionaris
més actius de
Lió. El 18 de setembre de 1870 va ser nomenat, amb altres
companys (Mikhail
Bakunin, Charles Beauvoir, Gaspard Blanc, François Charvet,
Louis Palix, B. Placet,
Albert Richard, etc.), membre del Comitè Central de
Salvació de França (CCSF) i
amb Mikhail Bakunin, Louis Palix i altres, contribuí en gran
part a
l'elaboració del pla insurreccional que s'estava gestant.
Amb els citats, signà
el 26 de setembre de 1870 el cartell«Fédération Revolucionaire des
Communes»,
que concretava l'acció revolucionària en set
articles, el primer dels quals era
l'abolició de l'Estat. Dos dies després, el 28 de
setembre, participà en la
manifestació convocada pel CCSF i el Comitè
Central Federatiu (CCF) que es
reuní a la plaça Terreaux i va ser un dels que
entraren violentament dins de
l'Ajuntament de Lió. Durant la segona temptativa
revolucionària lionesa,
esdevinguda durant la nit del 22 al 23 de març de 1871, que
donà lloc a la
proclamació de la Comuna des del balcó de
l'Ajuntament per part d'Albert
Leblanc, delegat parisenc, va ser nomenat per aclamació
membre del Comitè
Provisional, format per 11 membres. Dos dies després, el 24
de març, abandonat
pels aixecats i veient-se tot sol, va presentar la seva
dimissió que va enviar
al prefecte. El 26 de març de 1871 el moviment revolucionari
fracassà; ell
aguantà fins el final a l'Ajuntament i posteriorment
pogué passar Suïssa. El 13
d'abril es trobava a Neuchâtel (Neuchâtel,
Suïssa) i quan l'endemà intentà
arribar a París per a entrevistar-se amb el general
Cluscret, va ser detingut a
l'estació de Tonnerre (Borgonya, França).
Després de la caiguda de la Comuna de
París, el 13 d'agost va ser condemnat pel I Consell de
Guerra de la VIII
Divisió Militar a cinc anys de presó i
posteriorment, el 2 de setembre de 1871,
el II Consell de Guerra de la VIII Divisió Militar el
condemnà a la deportació
en fortalesa a Nova Caledònia. Mentre esperava el vaixell
que el portaria a
desterrament, va emmalaltir al castell d'illa d'Oléron, i el
13 de setembre de
1872 va escriure a James Guillaume per denunciar el director i els
guardians de
la presó. François Parraton va morir el 15 de
gener de 1874 a l'Hospital Marítim de Brest (Bro
Leon, Bretanya). Ja mort, el 24 de maig de 1879, l'Estat va fer
remissió de la
seva pena.
***
Léon Lacombe (ca. 1912)
- Léon Lacombe:
El
12 d'abril de 1885 –algunes fonts citen el 12 d'agost de
1887– neix a Aubinh
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcoindividualista
il·legalista Léon Lacombe,
conegut com Léautaux, Léontou o Le
Chien. Era fill Pierre-Victor Lacombe, miner, i de
Marie-Joséphine
Cibré, triadora de carbó, que el crià
tota sola. Patí una infància miserable i
quan tenia 12 anys començà a treballar de miner.
Després de fer el servei militar
s'instal·là a La Sala (Llenguadoc,
Occitània) i es posà a treballar a les mines
de La Planquette, a Cérons, a prop d'Aubinh, on
freqüentà el cercle anarquista
local i assistí a conferències. En una gira
propagandística per la zona conegué
Maurice Vandamme (Mauricius). Acusat
d'haver furtat un rellotge al vestidor, va ser acomiadat de la mina de
La Planquette
pel capatàs Albert Artous, que feia d'enginyer. Mesos
després, el 30 de gener
de 1912, aquest va ser assassinat durant la nit al seu domicili de
Viviez
(Llenguadoc, Occitània) per un lladre que s'havia
introduït al seu jardí.
Lacombe, que portava una existència precària ja
que no havia pogut trobar feina
a causa de la seva militància anarquista, fou
sospitós d'haver estat l'autor
del crim. Fugí i arribà a París
(França) on treballà de terrelloner i
entrà a
formar part dels cercles anarcoindividualistes, participant en xerrades
i en
les excursions dominicals. A la capital francesa es
relacionà amb André de
Bläsus i Octave Garnier, implicats en la «Banda
Bonnot». Freqüentà assíduament
la llibreria de Jules Erlebach (Ducret),
que distribuïa les publicacions anarquistes individualistes,
com ara L'Idée Libre,
d'André Roulot (Lorulot).
En un escorcoll al domicili
dels anarquistes Anna Mahé i André de
Bläsus a Asnières-sur-Seine (Illa de
França, França) va ser trobada la seva cartilla
militar. El 14 de setembre de
1912, quan viatjava sense bitllet en la línia
París-Llemotges amb altres tres
companys, abaté el revisor Pierre Tharry que controlava a
l'estació de Les Aubrais
(Centre, França) i fugí amb la bicicleta
d'aquest. El 9 de novembre d'aquell
any participà, segons la policia, amb altres tres companys,
en un atracament a
l'oficina de correus de Bezons (Illa de França,
França) en el qual morí el
marit de la cobradora. Encalçat per la policia, es
refugià als locals del
periòdic L'Idée Libre,
al número 15
del passatge de Clichy de París, on son amic Erlebach, amb
qui preparava un
atracament, era l'enquadernador i llibreter. El 8 de novembre de 1912
la
policia escorcollà aquests locals i detingué tres
persones, però no Lacombe. Presentat
per la premsa com un nou Jules Bonnot, va ser persuadit,
erròniament sembla,
que Erlebach era confident de la policia. Durant la nit del 3 al 4 de
desembre
de 1912 s'introduí al domicili d'aquest i,
després de torturar-lo durant part
de la nit, li engegà un tret a la gola que li va provocar la
mort després de
cinc setmanes d'agonia a l'hospital. L'11 de març de 1913 va
ser detingut en
una barraca de lluitadors d'una fira popular al bulevard de la Vilette
de París
portant dos revòlvers brownings
carregats i explosius, que no tingué temps de fer servir, i
tancat a la presó
parisenca de La Santé, on membres de la «Banda
Bonnot» (Raymond Callemin, André
Soudy i Élie Monier) esperaven la seva execució.
El 5 d'abril de 1913, durant
el passeig reglamentari dels presos, aconseguí pujar a la
teulada de la presó i
amenaçà de llançar-se al buit.
L'advocat Boucheron, el seu defensor, hi pujà
per enraonar amb ell. Després d'evocar la seva miserable
infància, de negar haver
matat Artous, de lamentar la mort dels empleats i de justificar la mort
d'Erlebach que considerava un traïdor, es
llançà al buit tot cridant «Visca
l'anarquia!». Caigué més
enllà dels matalassos que havien estès per
pal·liar la
caiguda i s'esclafà al terra, morint
instantàniament. Alguns individualistes el
van veure com un dels seus, però d'altres, com ara Rirette
Maîtrejean, pensaven
que era un desequilibrat i mai no li va perdonar la mort de Ducret. La
seva
trajectòria criminal i tèrbola
contribuí a desacreditar el corrent anarquista
il·legalista.
***
Notícia
orgànica de Pedro Pons Velilla publicada en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 5 de novembre de 1949
- Pedro Pons
Velilla: El 12 d'abril de
1886 neix a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Pedro Pons Velilla. Sos pares es
deien Manuel Pons i Valeria Velilla.
Va ser un dels principals animadors de la Federació Local
d'Alcanyís de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Ente el 10 i el 18
de desembre de 1919
fou delegat al Congrés Nacional de la CNT
(«Congrés de la Comèdia»)
celebrat a
Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Visqué a
Magalaç (Llenguadoc, Occitània) i
milità en la Federació Local de Besiers. Sa
companya fou Dolores Cargo. Pedro Pons Velilla va morir el 9 de
març de 1952 al
Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània).
Augusto Masetti
- Augusto Masetti:
El 12 d'abril de
1888 neix a Sala Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
antimilitarista Augusto Masetti. Fill d'una modesta família,
sos pares es deien
Cesare Masetti i Giacinta Montanari. Treballà de paleta com
son pare i també de
sabater i milità en la Cambra del Treball de San Giovanni in
Persiceto, a prop
de Bolonya. El març de 1908 emigrà a
França en busca de feina, però hagué
de
retornar a Itàlia per fer el servei militar. A
començaments del setembre de
1910 va ser llicenciat i l'abril de 1911 retornà a la seva
feina de paleta i
passà alguns mesos a França. El 26 de setembre de
1911 retornà a Itàlia, en
plena aventura imperialista italiana a Líbia, i va ser
cridat a files per
prendre part en l'expedició enquadrat en un regiment
d'infanteria.
Antimilitarista convençut i lector assidu de la
publicació anarquista Rompete le
file!, el 30 d'octubre de
1911 mentre es trobava al pati de la caserna Cialdini de Bolonya amb
altres 300
soldats esperant partir cap a Líbia, disparà, al
crit de «Visca l'Anarquia,
mort a l'Exèrcit!» i, dirigint-se als companys,«Germans, rebel·leu-vos i
vengeu els nostres germans morts a Tripolitània!»,
un tret de fusell al coronel
Giuseppe Stroppa mentre arengava les tropes, ferint-lo a l'esquena de
poca
consideració, ja que 20 després va ser donat
d'alta. Quan va ser escorcollat se
li va trobar a la butxaca un pamflet antimilitarista que feia una crida
als
soldats a apuntar a objectius diferents als indicats pels oficials.
Acusat
d'«insubordinació amb assalt a un oficial
superior», durant l'interrogatori
reivindicà el seu anarquisme i antimilitarisme.
Immediatament el moviment
anarquista creà per a la seva defensa el Comitè
Nacional Pro Masetti (CNPM),
del qual va se nomenat secretari Armando Borghi i del qual formava
part, entre
d'altres, Maria Rygier i Attilio Sassi. També
periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore
i Rompete le file!, es mobilitzaren
en pro de Masetti, convertint-lo
en un símbol de l'antimilitarisme. Davant el clima de suport
que es va desencadenà,
el govern italià va tenir por de crear un màrtir
si aplicava la pena de mort,
que era la pena prevista en el codi penal militar per
l'acció comesa, i
facilità la tasca a dos psiquiatres que van ser nomenats pel
Tribunal Militar
de Venècia perquè declaressin Masetti, segons les
extravagants teories de
l'antropologia criminal de Cesare Lombroso, com a un«subjecte degenerat», que
havia actuat sota un «morbós furor» per
un «agut estímul passional», i que era
incapaç de discernir entre el bé i el mal. L'11
de març de 1912 va ser declarat
com a «no punible» i internat al manicomi judicial
de Reggio Emilia, com ja
havia passat amb l'anarcoindividualista Giovanni Passannante per haver
atemptat
en 1878 contra la vida del rei Humbert I d'Itàlia. El gener
de 1914 el CNPM
aconseguí que fos traslladat al manicomi civil d'Imola, on
tant el metge com
les infermeres s'adheriren al Comitè i negaren la follia del
pacient. Una nova
avaluació pericial del Tribunal de Venècia
finalment aconsellà el seu trasllat
al manicomi de Brusegana. El gest rebel de Masetti va fer que el
moviment antimilitarista,
amb el suport de socialistes, republicans i anarcosindicalistes de la
Unió
Sindical Italiana (USI), ajudés el clima
d'agitació insurreccional que acabà en
1914 en l'anomenada «Settimana Rossa» (Setmana
Roja). L'abril de 1915, gràcies
al suport popular, va ser novament traslladat a Imola, on
pogué gaudir d'un
grau de llibertat que li va permetre poder assistir a les reunions
anarquistes
organitzades per la Unió Sindical d'Imola. No obstant
això, el sotsprefecte
obligà el director del manicomi a portar un règim
i una teràpia més rigorosos.
L'agost de 1919, gràcies a l'assignació de la
seva custòdia a una família
d'Imola, pogué començar a reconstruir la seva
vida, casant-se amb la vídua de
guerra Concetta Pironi, amb qui tindrà tres infants (Luisa,
Cesare i Franco).
El 18 de setembre de 1935 es negà a assistir a les parades
militars
organitzades pel règim feixista a favor de la guerra
d'Etiòpia i va ser jutjat
el 21 d'octubre per la Comissió Provincial Feixista i
condemnat a cinc anys de
confinament a Thiesi (Sardenya). Durant el seu trasllat, va ser
novament
imputat com a desequilibrat mental i tancat de vell nou al manicomi de
Sassari
durant tres mesos. El 19 de juliol de 1940 va ser alliberat i
pogué retornar a
Imola, però el 13 de setembre de 1943 va ser detingut amb
altres 49 antifeixistes
en una agafada pels nazis quan ocuparen la ciutat i tancat a la
presó sa San
Giovanni in Monte. Alliberat vuit dies després, va ser
novament detingut l'11
de gener de 1944 a Imola i tancat un mes. En 1944 son fill Cesare,
partisà de
la 36 Brigada Garibaldi, morí en combat i el dolor el
portà de bell nou al
manicomi amb el diagnòstic psiquiàtric de«psicosi paranoide». L'1 d'abril de
1945 va ser finalment alliberat i durant la postguerra
continuà la seva
activitat llibertària i antimilitarista. Augusto Masetti va
morir el 3 de març
de 1966 a Imola (Emília-Romanya) després d'haver
estat atropellat, quan colcava
amb bicicleta, per la motocicleta d'un guàrdia
urbà. En 2003 Laura De Marco
publicà la biografia Il soldato
che disse
no alla guerra. Storia dell'anarchico Augusto Masetti (1888-1966).
Augusto Masetti (1888-1966)
***
Cesare Ragni
- Cesare Ragni: El
12 d'abril de 1891 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia)
l'anarquista, i
comunista, Cesare Ragni. Sos pares es deien Luig Ragni i Adalgisa
Maloffi.
Cambrer de professió, des de 1915 estava fitxat com a
anarquista. Durant la
Gran Guerra va lluitar en l'Artilleria de Campanya i va rebre la Creu
de
Guerra. En 1919 milità a Brescia en el Partit Socialista
Italià (PSI) i en 1921
s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). De
bell nou a Milà, s'acostà
novament al moviment anarquista. En 1925, juntament amb Giovanni
Cassinelli,
Carlo Molaschi i Armando Tisi, formà part de la
comissió organitzadora de la
Unió Anarquista Italiana (UAI). El maig de 1927 la policia
desmantellà a
Brescia una xarxa comunista clandestina i va ser acusat de formar-ne
part amb
20 militants més. Detingut, va ser tancat a la
presó de Brescia i torturat
durament per fer-lo confessar. Després de més
d'un any de detenció, va ser
jutjat per un Tribunal Especial i el 3 de juliol de 1928 absolt per
manca de
proves. Durant els anys posteriors figurà alternativament en
els informes
policíacs com a «anarquista» o com a«comunista». Continuà mantenint
contactes
secrets amb Pietro Costa i altres anarquistes implicats en el socors de
les
víctimes polítiques. El 22 de març de
1929 va ser detingut sota l'acusació de«propaganda subversiva» i el 5 d'octubre d'aquell
any se li va assignar
confinament per a cinc anys, que purgà a les illes de
Gorgona i de Ponça. El 5
de novembre de 1932 va ser alliberat gràcies a una amnistia.
En 1933 mantingué
correspondència a Milà amb l'anarquista Emilio
Strafelini, exiliat a França.
Les investigacions portades a terme en 1934 amb l'ajuda d'un confident
afirmaren que col·laborava amb l'anarquista Armando Papa i
amb el soci en el
comerç ambulant d'aquest Camillo Caloni en
l'organització d'expatriacions
clandestines. El 7 de juliol de 1934 va se novament enviat a
confinament per un
període de cinc anys, que finalment es reduïren a
tres, per afavorir
l'expatriació clandestina. Segons informacions d'agost
d'aquell any
desenvolupava activitats clandestines per a l'anarcosindicalista
Unió Sindical
Italiana (USI), juntament amb Giuseppe Carcano, Alfiero Guerri, Mario
Tronconi
i Michele Veglia. A Ponça continuà
freqüentant la companyia dels confinats
anarquistes, segons els informes policíacs. Posteriorment va
ser traslladat a
l'illa d'Ustica arran d'una protesta col·lectiva i
després a les poblacions
calabreses de Gerace i de Locri. El 12 de maig de 1937
retornà a Milà i el 28
d'octubre passà clandestinament a Suïssa juntament
amb Giuseppe Jacopini,
company conegut durant el confinament. El març de 1938 va
ser expulsat de
França i passà a Espanya. Després d'un
breu curs d'instrucció a Almansa
(Albacete, Castella, Espanya) entrà a formar part,
gràcies a l'ajuda de
Virgilio Triva, del IV Grup d'Artilleria Internacional i
combaté enquadrat en
la «Bateria Rosselli», però l'agost de
1938 va haver d'ingressar a l'hospital
d'Albacete malalt de tuberculosi. El 6 de febrer de 1939
passà a França i va
ser internat al camp de concentració d'Argelers, on
s'integrà en el grup
anarquista «Libertà o Morte» (Armando
Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi,
Lorenzo Giusti, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri, Leonida
Mastrodicasa, Carlo
Montresor, Guglielmo Nannucci, etc.). Posteriorment va ser
reclòs als camps de
concentració de Gurs i de Vernet. El març de 1940
va ser enrolat en una
companyia de treball francesa a Flandes. Capturat pels alemanys a
Dunkerque
(Nord-Pas-de-Calais, França), va ser lliurat pel maig al
consolat italià de
Brussel·les per a ser repatriat. El 24 de juny de 1940 va
ser detingut a la
frontera tirolesa de Brenner. Jutjat, va ser condemnat a altres cinc
anys de
confinament i enviat a les colònies
penitenciàries de les illes de Tremiti i de
Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i participà en
la Resistència
enquadrat en la 47 Brigada «Garibaldi».
Després de la II Guerra Mundial
abandonà el moviment anarquista i s'afilià al
PCI. Cesare Ragni va morir el 19
de desembre de 1949 de tuberculosi a Milà (Llombardia,
Itàlia).
***
Julio
Urraca Valmaseda
- Julio Urraca Valmaseda:
El 12 d'abril –algunes fonts citen errònament el
14 d'abril– de 1898 neix a San Asensio (Logroño,
Espanya; actualment La
Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Urraca Valmaseda. Sos pares
es deien Donato Urraca i Victoria Valmaseda. Va ser un
destacat
membre del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de
Victòria (Àlaba, País Basc), fidel
integrant dels comitès de vaga i diverses
vagades detingut. En 1936 secundà la fracassada
convocatòria de vaga contra
l'aixecament feixista. El febrer de 1937 va ser detingut per les tropes
franquistes. Jutjat, el juny de 1938 fou condemnat a 20 anys de
presó, que penà
a les presons alabeses d'El Carmen i Murguía. En 1942 fou
alliberat. Entrà a
treballar a l'empresa Aguirre, on emmalaltí de la silicosi
de la fusta. Julio
Urraca Valmaseda va morir el 3 d'octubre de 1968 a l'Hospital General
Santiago Apóstol de Vitòria
(Àlaba, País Basc), de les
conseqüències d'aquesta malaltia, i va ser enterrat
al Cementiri Santa Isabel de la ciutat. Sa companya fou
Petra Quintana.
***
Edgardo
Ricetti
- Edgardo Ricetti: El 12 d'abril de 1901 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el mestre anarquista, anarcosindicalista i anarconaturista Edgardo Ricetti Scandella. Fou fill d'una família treballadora d'orígens italians. Va fer estudis primaris i secundaris a l'Escola Annexa de la Facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat Nacional de La Plata, on exercí d'auxiliar docent com a cap de zeladors. Participà activament en el moviment estudiantil, fou redactor de la revista llibertària Renovación (1918) i actor en una companyia teatral. Després començà els estudis d'Enginyeria i es traslladà a La Pampa, on realitzà les seves primeres tasques com a tipògraf i s'integrà en un grup dramàtic que feia gires teatrals per les comarques. Entre 1923 i 1925 fou mestre en una escola obrera de Tigre. A finals de 1925 viatjà com a turista a Paris (França), amb els seus amics Maffei i Feldman. Decidí restar a França i treballà de jornaler en la reconstrucció d'edificis, establí contacte amb exiliats catalans de la dictadura de Primo de Rivera i intervingué en la fracassada expedició de Prats de Molló. El febrer de 1927, amb el suport de Bru Lladó Roca, del Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell, s'establí a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) on dirigí l'Escola de l'Institut Pedagògic de Cultura i Solidaritat, al carrer Taulí de la ciutat vallesana. A partir de 1932 aquesta escola, destinada als fills dels anarcosindicalistes i que emprà uns mètodes basats en la llibertat total –inclosa la llibertat sexual–, rebé el suport de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). A Sabadell realitzà una important tasca pedagògica aplicant els principis pedagògics de Maria Montessori, de Célestin Freinet i de Francesc Ferrer i Guàrdia fins al final de la guerra civil. S'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, del qual fou nomenat secretari, a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou secretari local en 1932, i presidí la Federació Local de Grups Anarquistes. El maig de 1932, per la seva afiliació a l'organització específica, fou expulsat de l'escola, dominada pel sector trentista, i substituït per Ricard Fornells; però en creà una de nova («Natura») al costat de l'anterior. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Antifeixista en representació de la FAI, on sempre procurà evitar els assassinats i els robatoris per part dels incontrolats. Durant la guerra fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Sabadell i president del Sindicat d'Ensenyament de la CNT d'aquesta localitat. El 16 d'agost de 1936 parlà, en representació de la Federació Local de Grups Anarquistes, amb altres oradors (J. R. Magriñà, Josep Cinca, Trinitario Colón, Manuel Gorina, Constantino Vachier i Faust Roca), en un míting al Cinema Imperial de Sabadell. El 27 d'octubre de 1936 va fer un altre míting al Cinema Recreu de la mateixa ciutat, amb Francesc Pellicer, Jaume R. Magriñà i Maria Soler, organitzat per la Secció Femenina de la Mutualitat Cultural. En aquestaèpoca traslladà nombrosos infants d'arreu de l'Estat espanyol a la frontera amb el francès. Col·laborà en aquests anys en la revista Ideas de l'Hospitalet de Llobregat. A finals de gener de 1939 creuà els Pirineus i, després de passar pel camp de concentració d'Argelers, el febrer, des de Bordeus, embarcà cap a l'Argentina, país al qual arribà a finals de març. A la seva terra natal estudià a la Facultat d'Humanitats, col·laborà en l'Associació pels Drets de l'Infant i treballà en l'editorial Bell com a corrector i traductor. Entre 1947 i 1963 va fer feina en la Cooperativa de Transportistes Bernardino Rivadavia com a gerent. Més tard treballà com a corrector en els diaris El Día iGaceta de la Tarde de La Plata. Fundà nombroses colònies escolars. Sempre pensà traslladar-se novament a la Península un cop mort el dictador Francisco Franco. Amb la jubilació viatjà per Amèrica. En 1978 preparà un viatge a Madrid (Espanya), però la notícia de la detenció de son fill Ariel l'1 de febrer d'aquell any per la dictadura argentina l'obligà a refer els plans per buscar son fill, que mai no aparegué. En 1980 viatjà per primer cop des dels anys trenta a Catalunya, però la realitat política d'aquest país el va decebre. El gener de 1983 retornà a la Península, amb les «Madres de la Plaza de Mayo», per assistir al VI Congrés de la CNT i va rebre un homenatge a Sabadell; el març va realitzar una conferència en aquesta ciutat. Edgardo Ricetti va morir el 20 de novembre de 1984 a La Plata (Buenos Aires, Argentina). En 1987 la ciutat de Sabadell dedicà un carrer al seu nom on es trobava la seva escola, la qual fou saquejada per les tropes franquistes el febrer de 1939. Sa companya, Edna Copparoni, publicà en 1992 l'obra Edgardo Ricetti, maestro y luchador social: 12 años de experiencia pedagógica en Sabadell (1927-1939).
***
Francisco
García Barrera
- Francisco García
Barrera: El 12
d'abril de 1908 neix a Puerto Serrano
(Cadis, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco García Barrera, conegut com Curro El Largo. Sos pares es deien
Salvador García i Catalina Barrera. Ben aviat es va
traslladar a Utrera
(Sevilla,
Andalusia, Espanya), on va treballar de pagès al cortijo Las Arduas. Com que no havia
pogut anar a escola, un mestre
rural de passada li va ensenyar a llegir i escriure i un poc de
matemàtiques.
Quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT), de la
qual va ser nomenat secretari comarcal. Quan el cop militar feixista de
juliol
de 1936, participà en la defensa d'Utrera. Però
quan va caure el 26 de juliol
el poble a mans feixistes, fugí, com molts altres habitants
de la població, cap
a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya). Integrat en
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, lluità al front d'El Burgo
(Màlaga, Andalusia, Espanya) i
participà en la retirada de Màlaga.
Després combaté en altres fronts andalusos
(Granada) i catalans i en la batalla de l'Ebre. Al final de la guerra,
amb el
grau de tinent de la Brigada 93, va estar destinat a les fortificacions
del
front del Segre. El 13 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era
un fet,
passà la frontera pel coll dels Ares i Prats de
Molló (Alt Vallespir,
Catalunya). Després de passar pels camps de
concentració francesos (Prats de
Molló, Barcarès, Argelers i Bram) ,
treballà en una fàbrica. Durant
l'Ocupació,
fugint del Servei de Treball Obligatori (STO) imposat pels alemanys,
s'integrà
en la resistència antinazi. A l'exili treballà de
llenyataire i milità en la
CNT. Casat amb Encarnació Hernández i amb tres
infants, no retornà a la
Península de viatge per a veure sa
família fins a 1967. Francisco García Barrera va
morir el 16 d'abril de 1999 al seu domicili de Le Cazal d'Eissalabra
(Llenguadoc, Occitània). En morir
deixà inèdites unes memòries sobre
les seves experiències en la guerra i en els quatre camps de
concentració
francesos pels quals passà que, editades per son fill
Salvador Claude García,
van ser publicades en 2013 sota el títol Recuerdos
y dolores de España (1936-1940) i posteriorment en
2014 com Memorias de un libertario andaluz en
la
guerra civil española.
Francisco García
Barrera (1908-1999)
***
Notícia
de la detenció de Julio Ayora Aznar publica al
periòdic madrileny La Libertad del 4
de febrer de 1932
- Julio Ayora
Aznar: El 12 d'abril –oficialment el 17
d'abril– de 1909 –algunes fonts citen
erròniament 1914– neix a Montoro
(actual
Montoro de Mezquita, Villarluengo, Terol,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Ayora Aznar,
conegut com Cherol. Sos pares es
deien José Ayora i Joaquina Aznar. Fill d'una
família nombrosa de
12 germans, dels quals sis morien poc després de
néixer. Son pare, acostumat que
els fils morissin pocs dies després d'haver nascut, no el
registrà fins el 17
d'abril, data oficial del seu naixement. Començà
a treballar de molt jove als
camps i guardant ovelles, però quan tenia 16 anys es
reuní amb son germà gran a
París (França), on entrà a treballar
als magatzems La Samaritaine. Després
d'una breu passada pel comunisme, s'adherí al moviment
llibertari,
especialitzant-se en la propaganda. A resultes de les seves activitats
anarquistes, hagué de fugir de França i
retornà a la Península. Obrer
terrelloner a la zona d'Utrillas (Terol, Aragó, Espanya), va
ser contractat per
la companyia que construïa el ferrocarril entre Barcelona i
Madrid i tingué
l'oportunitat de recórrer nombroses poblacions de Terol
(Alcorisa, Ejulve,
Montoro, etc.) propagant les idees llibertàries.
Gràcies a aquesta feina acabà
com a expert dinamiter, adquirint grans coneixements en explosius. En
1931 va
fer un míting a Andorra amb Ramón
Andrés Crespo i Joaquín Ascaso Budría
i
constituí a Alcorisa, amb Custodio Gracia i
Joaquín Gasión, el grup anarquista«Rebelde». Arran de l'aixecament revolucionari de
gener de 1932 va ser
detingut, jutjat i empresonat; encara que pogué
beneficiar-se de l'amnistia de
març d'aquell any, no va ser alliberat fins l'11 de novembre
de 1933, passant
22 mesos empresonat en condicions especialment dures. Va ser novament
detingut
arran del moviment revolucionari de desembre de 1933 a Castel de Cabra
i
Alcorisa, experiència que narrà en el
periòdic Campo Libre del
28 de desembre de 1935. A la presó de Terol, amb
Esteban Ponz Zaurín i Antonio Giner Ponz, l'abril de 1934
organitzà un Comitè
de Suport als Presoners Polítics, que gràcies a
Antonio Barranco Hanglin,
l'enllaç amb l'exterior, recapta 4.765 pessetes per a la
defensa jurídica dels
presos. El febrer de 1936, després de la victòria
electoral del Front Popular,
va ser amnistiat. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
participà en la
resistència a la zona de Montalbán i d'Utrillas i
el 24 de juliol va ser ferit
en un braç durant l'atac a Segura de los Baños
(Terol, Aragó, Espanya). Segons
algunes fonts, en aquesta època va fer de mestre a Montoro i
a diversos pobles
de la zona. Entre el 14 i el 15 de febrer de 1937 fou un dels delegats
de
Montoro al Congrés Constitutiu de la Federació de
les Col·lectivitats d'Aragó
que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó,
Espanya), participant en l'elaboració
de dues ponències. Amb el triomf franquista, va caure
presoner a Alacant
(Alacantí, País Valencià) i internat
al camp de concentració d'Albatera, d'on
aconseguí escapar amb un altre company. Després
d'una marxa de 63 dies, pogué
passar a França i arribar a Besiers (Llenguadoc,
Occitània). Gràcies al seu
perfecte domini del francès, pogué trobar feina i
buscar sa companya, internada
al camp d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de l'exili. L'octubre de 1947 fou un dels
delegats
de la Federació Local de Besiers al II Congrés
del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. A
França treballà en diverses
professions, com ara de dinamiter, especialment en la
construcció d'un pantà a
l'Erau, d'obrer agrícola, de masover, d'administrador, etc.
En l'exili col·laborà
en Espoir i Solidaridad.
Sa companya, Elisa Torres Blasco, també militant de la CNT,
morí el
3 de setembre de 1991. Julio Ayora Aznar va morir l'1 d'octubre de 1992
a Agde
(Llenguadoc, Occitània) i deixà, com ja havia fet
Elisa, el seu cos a la
Facultat de Medicina de Montpeller.
***
Necrològica
de Víctor Villegas Navarro apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 18 de
març de 1986
- Víctor Villegas
Navarro: El 12 d'abril de 1909 neix a Queralbs
(Ripollès, Catalunya)
l'anarcosindicalista Víctor Villegas Navarro. Sos pares es
deien Antonio
Villegas i Magdalena Navarro. Quan era infant s'establí amb
sa família a
Melilla (Nord d'Àfrica), però queda orfe de pare
i hagué d'ajudar a sa mare i
ses germanes. Aprengué l'ofici de pintor de la
construcció i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1925 va ser
processat per
l'Audiència de Melilla per «rapte». En
1934 formava part del Sindicat de la
Construcció de la CNT. Acusat d'haver participat en un
atemptat contra edificis
de l'exèrcit, va ser apallissat i mai no es va recuperar de
les lesions patides
als pulmons. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 sa mare i sa
germana
major van ser assassinats i ell pogué passar amb vaixell a
Orà (Algèria) amb
una trentena de companys i d'allà a la Península.
En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser
reclòs als camps de concentració. Quan
l'Ocupació participà en la
reorganització clandestina de la CNT al Massís
Septentrional a Occitània i lluità en la
resistència antinazi. Després de la II
Guerra Mundial treballà en el seu ofici de pintor i
milità en diverses poblacions
(Roussillon, Auloron e Senta Maria, París). En la seva
darrera etapa visqué a
París (França), on milità en la CNT.
Sa companya fou Eloisa Pozo. Víctor
Villegas Navarro va morir el 23 de gener de 1986 a l'Hospital de Gap
(Alps,
Occitània) i va ser enterrat cinc dies després al
cementiri parisenc de
Saint-Ouen.
***
Josep
Trenc Cases (Albelda, 1934)
- Josep Trenc Cases:
El 12 d'abril de 1911 neix a Albelda
(Llitera, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Josep
Trenc
Cases. Sos pares es deien Manuel Trenc i Joaquima Cases. En 1933
començà a fer
fe pagès temporer al barri del Camp Petit de Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya), alhora que s'inicià en el pensament anarquista
llegint El
Luchador. Sos tres germans (Antoni, Manuel i Pere)
també militaren en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936,
quan es trobava en
plena sega, participà en la resposta obrera contra
l'aixecament feixista al
Campell, Tamarit de Llitera i Albelda –fou ell qui
col·locà la bandera roja i
negra al campanar de l'església d'aquesta localitat i fou un
dels que proclamà
el comunisme llibertari. L'agost de 1936 marxà a Osca
(Aragó, Espanya) i
s'incorporà a Santolarieta (Nueno, Osca, Aragó,
Espanya) al grup de milicians
voluntaris «Para el carro», que havia sortit de la
caserna dels Docs de la
Barceloneta de Barcelona (Catalunya). Participà en accions
de guerra, fins que
va ser ferit al cap a Ipiés
(Sabiñánigo, Osca, Aragó, Espanya) i
va ser
hospitalitzat a Angüés , Lleida i Barcelona. El
març de 1937 ingressà en la «Columna
Ortiz», amb la qual va participar en l'atac a
l'estació de La Puebla de
Albortón i en diverses accions de guerra (Belchite, Monte
Sillero, etc.). Ja
militaritzat en la 25 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República
espanyola, lluità a Terol i, més tard, a Conca i
a la zona d'Aliaga amb la
Brigada 17. El final de la guerra l'agafà a Alacant i com
que no pogué fugir va
ser detingut i tancat als camps de concentració de Los
Almendros i d'Albatera.
D'aquest últim centre d'internament fugí i,
gràcies a l'ajuda de la família
llibertària dels Perelló de Bunyol,
pogué arribar a Terrassa, on va ser amagat
per sa germana fins a l'abril de 1940 que pogué creuar els
Pirineus. Tancat en
un barracó de càstig al camp de
concentració d'Argelers per haver creuat
il·legalment la frontera, l'octubre de 1940
l'abandonà enquadrat en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) en la qual va romandre fent
tasques
agrícoles fins al 1944, any que va fer de cuiner en les
obres del pantà de
Gnioure (Llenguadoc, Occitània), alhora que feia costat la
resistència
antinazi. En una missió, traslladà
Félix Carrasquer Launed a l'Hotel Paulet
d'Andorra de camí cap a Barcelona. Amb l'Alliberament
retornà a Maseras
(Llenguadoc, Occitània), on treballà en la
construcció de centrals elèctriques
i canals com a manobre i ferrer, alhora que constituí,
juntament amb son germà
Antoni Trenc Cases i Enric Molinari Ventura, el nucli de la CNT de
Maseras,
partidari del sector «ortodox» i del qual va ser
nomenat delegat de
Coordinació. Durant l'estiu de 1946 treballà com
a obrer agrícola al mas de
Rondole, a prop de Sallagosa (Alta Cerdanya, Catalunya Nord). En 1947
va ser
detingut per la policia francesa quan passava clandestinament la
frontera amb
Francesc Denís Díaz (Català),
enviats pel Comitè Nacional de la CNT per
a recuperar un dipòsit d'armes amagat a Ripoll durant la
retirada de 1939 i
traslladar-lo a l'Hospitalet de Llobregat. Alliberat, es
relacionà amb altres
resistents llibertaris, com ara Mariano Puzo Cabero i Ramon Vila
Capdevila (Caracremada).
Després passà a Catalunya juntament amb
Català, que aleshores era enllaç del
Comitè Nacional confederal de l'Exili amb el moviment
llibertari de l'Interior.
S'instal·là amb documentació falsa al
Camp Petit de Terrassa, on va fer
contactes amb cenetistes catalans i amb la germana de Felipe Alaiz de
Pablo.
Amb aquesta documentació falsa pogué visitar son
cosí Manuel Trenc Torres,
confederal reclòs al penal de Sant Miquel dels Reis. En 1948
retornà a França i
en aquesta època es guanyà la vida en la
construcció i fent llenya a Maseras,
Barèges, Camarga i altres indrets. En 1952
s'establí a París, on treballà la
indústria del metall. Més tard marxà a
Perpinyà i s'instal·là al poble de
Bages
(Rosselló, Catalunya Nord), a prop d'aquesta localitat. En
1996 publicà el
llibre de memòries Recuerdos históricos
de un militante de la CNT-AIT.
Sa companya fou Odette Jeanne Rotot. Josep Trenc Cases va morir el 21
d'agost
de 2007 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord).
---
