El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Les cases de la neu

Semblaven sacerdots laics! Com Ferrer i Guàrdia, a Barcelona. L’absurda necessitat d’ajudar el dèbil, l’humiliat. Tan cultes que semblaven i no havien llegit Darwin. La història de la natura és la història de la lluita per l’existència, de la supervivència del més fort. Per quins motius els intel•lectuals d’esquerra volien trastocar el que ha establert la naturalesa? No era normal la mort dels dèbils, dels que no podien defensar-se, dels malalts? El cérvol ferit... no és el primer animal de la manada que cau dins les urpes del lleó? Com podrien sobreviure els més forts sense el sacrifici dels dèbils?

La República i les processons del Primer de Maig! Veure aquella munió de treballadors i treballadores marxar amb les seves banderes i estendards em feia pensar en el canvi inexorable que s’apropava. Una nova Mallorca? No sabia què pensar. D’on sorgien les masses de gent exaltada, riallera, desfilant amb el puny tancat i actitud decidida davant els casals senyorials de Palma? Què pretenien, qui eren? Tot plegat, les preguntes sense resposta que m’encerclaven em feien pensar en la inevitable extinció del món que ens havia agombolat. La història dels Montenegro, Ayamans, Maroto, Orlandis, Torrella, no significaven gran cosa per a uns manifestants que, sens dubte, somniaven emular els fets de París de 1793. En l’actitud dels esquerrans endevinava una ràbia continguda contra les tradicions, la serenor que ens havia alletat fins aleshores. Què sabien els pescadors del Moll, els teixidors de Santa Catalina, els picapedrers del Molinar, els mestres morts de fam que pagava el Govern de la bellesa i els matisos que donaven sentit a l’existència? Ben segur que haurien dit que la bellesa que nosaltres defensàvem estava basada en la misèria i la fam dels mallorquins. No els podies fer entendre cap subtilitat de l’esperit. M’ho havia dit Gabriel Alomar feia anys, quan enllestia el pròleg de Mort de dama.

-No et pensis que estic al marge de les crítiques. Hi ha sectors del socialisme, els més radicals, els més obreristes, que pensen que no escric per al poble. “Fas una literatura per a burgesos desenfeinats”, xerriquen, convençuts que hauríem de davallar la qualitat literària de les obres que escrivim. Cal suportar aquesta expressió de la ignorància amb calma i resignació. Confonen una novel•la amb un pamflet i no saben copsar la diferència existent entre una poesia i un discurs a la Casa del Poble. Sé que li vaig demanar si sempre havíem de restar sotmesos a la dictadura dels ignorants. Gabriel Alomar feia una rialleta molt especial, com si fos un dimonió acabat de sortir de les entranyes de l’infern. Em mirava com aquell que contempla un alumne que no acaba de saber la lliçó. -Salvador, ets massa jove encara. Has escrit una bona novel•la. Un llibre que et portarà maldecaps. Ja ho comprovaràs. Però tens vena d’escriptor. Ho vaig copsar de seguida. Un jove esnob, reaccionari. Però podries canviar amb el temps. Sempre has sabut situar-te al costat del guanyador. I, no ho oblidis, els guanyadors serem nosaltres, els socialistes, els catalanistes que tant et disgusten. Però encara has d’aprendre molt de la psicologia humana, de la realitat que t’envolta, del tipus de societat on vius. Com un professor que parla amb el seu alumne, posava la seva mà dreta damunt la meva espatlla i continuava amb el discurs, portat per una mena de tristor estranya: -No sé si ho pots entendre. Llegeixes molts llibres dels que emboiren el cap. Freud, la metafísica europea, pensadors reaccionaris i elitistes. El poble és inculte pels segles d’opressió que ha patit, per la manca d’escoles, pel treball esclau al qual ha estat sotmès. Com vols que s’identifiqui amb els teus escrits si sap que el teu avi, a Bearn, fuetejava els jornalers, els donava per menjar la col que no volien els porcs? Sopes mallorquines! Pa dur i la col que el senyor no podia portar al mercat. I, els al•lots de set anys, a guardar les ovelles. Els Bearn llegien sota el lledoner de la clasta, escoltaven la música del clavicordi, recitaven els poemes de Gustavo Adolfo Bécquer perquè un exèrcit de pagesos i criats els solucionaven l’existència. Callava un instant, com si pensàs en un futur llunyà, i afegia: -Has pujat mai a la muntanya per veure les cases de la neu? No saps com es recollia la neu? Has pensat mai què era viure, a l’hivern, a una caseta de pedra, abrigat amb quatre sacs, esperant que caigués la nevada? Dies trepitjant la neu amb els peus. Malmenjats, amb fred. Els senyors havien de poder beure el seu gelat d’avellanes i d’ametlles a l’estiu. Sense gelat després de dinar no hi havia estiu. No saps què era fer feina a una possessió. Només saps veure l’exterior, la façana de les coses. Et manca aprofundir en l’ànima de les persones i de les societats. Si no entenen les nostres obres és per motius ben concrets: no han anat a escola, no han pogut estudiar. Potser un dia ens entenguin i ens estudiïn a col•legis i universitats. El món canviarà. Hi haurà un canvi revolucionari. No cal que sigui sangonós, com a França i la Rússia soviètica. Parl de l’educació, de la fi de la ignorància fomentada pel clergat. Jo ja no ho veuré. No seré a temps de contemplar aquesta Mallorca diferent que l’illa porta a les entranyes. La vida és curta. Sovint tenc premonicions, malsons. Em despert de nit i pens que no moriré a la nostra terra. Que els meus ulls, quan es tanquin, ho faran sota un altre cel, sota unes altres estrelles. Aturava un moment aquelles reflexions fetes en veu alta. -Serà aleshores, quan no hi hagi fam i els joves vagin a escola, quan la sanitat no sigui un privilegi dels rics, que la gent podrà obrir un llibre, gaudir de la lectura d’un poema, una novel•la... Però ara és temps de guerra. El poble lluita per sobreviure, per arribar a l’endemà. Encara no han arribat els temps amables descrits pels utopistes de totes les èpoques. Alomar tenia raó. Érem en guerra. Bastava veure el rostre dels manifestants quan desfilaven pel Born, pujaven davant el cafè Alhambra en direcció a la plaça de Cort. Els veies fent befa, rient-se del nostre món de sedes i randes, d’estudiats matisos. Si voleu, d’inútils banalitats. Però un món estimat perquè era el nostre, el que ens agombolà des de la infantesa. Ens volien fer desaparèixer. Algunes al•lotes, les més desvergonyides, s’aixecaven la falda i mostraven el cul a la porta d’entrada dels casalots. Els jovenots xiulaven i feien befa si la manifestació topava amb algun sacerdot que, atemorit, maleïa l’hora que havia decidit sortir a passejar. Quina mala sort haver de topar amb aquella jovenalla desvergonyida, atiada pel diable. Tot plegat, l’onada esvalotada que inundava els carrers de Palma era la revenja pels anys d’haver fet de criats o jornalers, per haver viscut ajupits sota el poder d’aquells que teníem terres? Mallorca havia canviat de forma irreversible. Bastava tenir els ulls oberts per a copsar les mudances del temps. Mirava al voltant. Pensava en la història de la família. Era evident que feia anys que els senyors havien perdut bona part dels seus privilegis, però malgrat les commocions del segle encara conservaven, entre certs estaments de la població, un vertader prestigi social. Un prestigi que el socialisme volia ensorrar definitivament. D’on sorgia aquesta gernació que no anava a missa i que, en acabar la dura jornada laboral, partia vers la Casa del Poble per aprendre a llegir i escriure, per assajar a l’Orfeó Proletari? Les primeres reparticions de les terres de possessions, la creixent conversió de molts jornalers en petits propietaris va ser l’inici de la decadència dels vells costums, de les tradicions servades durant segles. Potser d’ençà del temps de la conquesta. Un petit bocí de terra, malgrat que fos guanyat a força d’innombrables sacrificis, representava una escletxa de llibertat, la possibilitat de menjar sense haver de demanar l’almoina d’un jornal, d’un bocí de pa a Vossa Mercè. I amb la independència del jornaler començava la decadència del senyoriu. Posteriorment, la incipient industrialització, l’augment del comerç amb la península, els primers hotels a la badia de Palma, possibilitaven fer una feina al marge del que et poguessin oferir els botifarres de Palma. Qui es conformava a estar de jornaler a una possessió, de criada a un casal, per un parell de duros a l’any, només pel simple fet de poder menjar un plat de sopes i una mica de pa amb sobrassada els dies de festa? Quan el senyor era generós solia regalar una camisa blanca a l’home més treballador, un vestit de llista a la criada que no descansava mai. Hi havia el pa setmanal que els senyors donaven als amitgers. Era una cerimònia tradicional. Es feia el diumenge, després de la missa a la capella privada del gran casalot. Vist des de la perspectiva dels treballadors, el que podien oferir les castes senyorials ja no bastava per a satisfer l’afany de benestar i confort que desitjava el darrer moix de la comèdia. Per si mancava res, els sindicats, encoratjant les esbojarrades ànsies de revenja dels menesterosos, ensinistraven els afiliats a demanar més sou, dies de vacances, assistència sanitària digna. Com deien les esgarrifoses cançons del proletariat: “La terra serà el paradís de la humanitat!”. Vet aquí la bogeria de la xurma, els motius concrets de la rebel•lió de les masses. Mai no vaig poder copsar per què la gent és tan crèdula. Un paradís damunt la terra! Vaja, quines ximpleries! Estimar el proïsme. Practicar el que expliquen els evangelis. La igualtat entre les persones predicada pels primers cristians. El mal que ha portat al món aquest missatge evangèlic. Totes les revolucions i cismes, tots els estendards aixecats durant segles contra la corrupció del Papa de Roma i els imaginaris crims de reis i emperadors tenen aquí la causa principal. L’igualitarisme, la pesta que ha fet córrer tanta sang des que el món existeix i ara, transformada en una nova religió impulsada pels socialistes, arriba, poderosa com un vendaval inabastable i toca a la porta de casa nostra, sorneguera, com si estigués segura de la victòria. Alexandre Jaume, Emili Darder, Gabriel Alomar, Llorenç Bisbal, Antoni Mateu: tots pensant que el futur seria del poble, que el món canviaria en benefici dels humils. Semblaven sacerdots laics! Com Ferrer i Guàrdia, a Barcelona. L’absurda necessitat d’ajudar el dèbil, l’humiliat. Tan cultes que semblaven i no havien llegit Darwin. La història de la natura és la història de la lluita per l’existència, de la supervivència del més fort. Per quins motius els intel•lectuals d’esquerra volien trastocar el que ha establert la naturalesa? No era normal la mort dels dèbils, dels que no podien defensar-se, dels malalts? El cérvol ferit... no és el primer animal de la manada que cau dins les urpes del lleó? Com podrien sobreviure els més forts sense el sacrifici dels dèbils?