Anarcoefemèrides
del 7 d'abril
Esdeveniments
La detenció de Raymond Callemin (al centre) i Pierre Jourdan (amb gorra)
- Detenció de Raymond
Callemin: El 7 d'abril de 1912 es detingut al domicili
del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan (Clément)
i de sa
companya àcrata neomaltusiana Louise-Marceline Hutteaux,
situat al número 48
del carrer de la Tour d'Auvergne de París
(França), l'anarquista il·legalista, membre
de la Banda Bonnot, Raymond Callemin (Raymond la science).
Es disposava
a prendre la seva bicicleta al pati de l'immoble quan els agents, sota
la
direcció del comissari Xavier Guichard, cap de la Policia de
París, el
prengueren. Un cop arrestat, Callemin declarà als policies
que el detingueren:«Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en
100.000 francs i cadascun de
vosaltres només en set cèntims i mig.
Sí, és el preu exacte d'una bala de
browning!» Alguns acusaren Louise Hutteaux com a delatora de
Callemin, ja que
aquesta mai no va ser molestada per les autoritats, fet del tot
insòlit.
***
Membres
del Consell Executiu de la República dels Consells a la
presó d'Ansbach fotografiats per Eugen Barberich l'abril de
1919: 1) Toni Waibel (condemnat a 15 anys), 2) Erich Mühsam
(15
anys), 3) August Hagemeister (10 anys), 4) Willy Olaschefski (7 anys),
5) Josef Rever (4 anys), 6 Rudof R. Hartig (2 anys), 7) M. Reishert (12
anys) i 8) Saúl Gerassel (14? anys); Saúl
Forester (3
anys) i Hans Klein (6 anys) no figuren a la foto
- Proclamació de la República dels Consells de Baviera: El 7 d'abril de 1919, després de la caiguda de la monarquia (7 de novembre de 1918) i de l'assassinat del cap de Govern socialista Kurt Eisner (21 de febrer de 1919), els Consells d'obrers i de soldats, influïts per les revolucions russa i hongaresa, declaren la República dels Consell de Baviera a Munic (Baviera, Alemanya). En l'entusiasme revolucionari, els anarquistes són convidats a prendre part activa en les instàncies dirigents, malgrat l'oposició del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya): el poeta Ernst Toller serà designat president del Consell Central; Erich Mühsam, encarregat de les relacions exteriors; Gustav Landauer, educació; Ret Marut (Ben Traven), responsable de premsa i propaganda; Silvio Gesell, finances. Però les decisions radicals seran boicotejades ràpidament pels comunistes que es faran amb el poder el 13 d'abril, instaurant la República Soviètica de Baviera, després de la temptativa avortada de pustch reaccionari i del segrest de Mühsam. Finalment, 30.000 membres dels Freikorps (forces militars estatals reaccionàries) reprendran violentament la ciutat entre el 29 d'abril i el 2 de maig de 1919, amb un resultat sagnant de més de 700 víctimes.
***
Propaganda
de la conferència apareguda en el diari
barceloní La
Vanguardia del 7 d'abril de 1937
- Conferència de
Martí Ibáñez: El 7
d'abril de 1937 el doctor Félix Martí
Ibáñez, destacat metge
i militant anarquista, aleshores subsecretari de Sanitat del Govern de
la II
República espanyola i director general de Sanitat i
Assistència Social de la
Generalitat de Catalunya, va fer la conferència
radiofònica «Salutación al
poeta judío». Aquesta xerrada va ser radiada per
les emissores de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i per Ràdio Barcelona.
Naixements
Gustav Landauer
- Gustav Landauer:El 7 d'abril de 1870 neix a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) el novel·lista, periodista, crític, filòsof i teòric anarquista alemany Gustav Landauer. Va venir al món en una família jueva de classe mitjana i en una regió amb una llarga història des de l'Edat Mitjana d'inconformisme social, i on altres dos importants anarquistes alemanys, Johann Most i Rudolf Rocker, van néixer i es van formar. En 1870 esclata la guerra francoprussiana, que marca el naixement d'Alemanya com a un poder militar centralitzat. Landauer va lluitar durant tota sa vida contra aquest creixent Leviatan, alhora que es va oposar a la versió de socialisme centralitzat i estatista inclòs en el programa del Partit socialdemòcrata alemanys, pel seu caràcter hieràtic i autoritari. Va estudiar filosofia a les universitats de Heidelberg i de Berlín, i es va veure influenciat per pensadors tan diversos com Spinoza, Schopenhauer, Ibsen, Nietzsche, Tolstoi, Proudhon, Bakunin i Kropotkin, i també pels moviments Garden City de Geddes i Arts & Crafs de Ruskin; amb tot plegat va arribar a construir una filosofia coherent i una teoria de la revolució, alhora individualista i socialista, romàntica i mística, activista i pacifista. En acabar els estudis, en 1892, Landauer va reunir a Berlín un grup de dissidents marxistes anomenat «Die Jungen», del qual Rocker era també membre, i que havia estat expulsat l'any anterior del Partit socialdemòcrata alemany. Assumint el paper d'editor de la revista del grup, Sozialist. Organ der unabhängigen Sozialisten (El Socialista. Òrgan dels socialistes independents), va desenvolupar una crítica anticentralista i antiautoritària del marxisme en la línia de Bakunin i de Kropotkin, fent una crida a la substitució de l'Estat per una federació de comunes autònomes organitzades des d'avall. Com Kropotkin i William Morris, Landauer admirava la vida comunal descentralitzada de l'Edat Mitjana «una totalitat d'unitats independents»,«una societat de societats». Encara que acceptava la noció de lluita de classes, rebutjava la rigidesa dogmàtica de la teoria marxista, així com a tota autoritat burocràtica centralitzada, econòmica o política. En 1893 era un dels dissidents –Rosa Luxemburg n'era una altra-exclosos del congrés de la II Internacional de Zuric, fet que va implicar la sortida del veterà revolucionari italià Amilcare Cipriani en solidaritat. Landauer va ser de bell nou expulsat, juntament amb Errico Malatesta, Ferdinand Domela Niewenhieus, i altres delegats anarquistes, del Congrés de Londres de 1896, en el últim intent que els anarquistes van fer per entrar en les sessions de la Internacional Socialista. En la seva Aufruf zum Sozialismus (Crida al Socialisme), publicada el 1911, Landauer anomena el marxisme com «la plaga de la nostra era i la maledicció del moviment socialista». En 1893, després del Congrés de Zuric, Landauer publica la seva novel·la El predicador de la mort, però les seves activitats literàries es van veure interrompudes per una estada a la presó per disseminar «materials sediciosos» en Sozialist, la publicació del qual va ser suspès temporalment. Encara que va ser empresonat més vegades–una per criticar el cap de policia de Berlín–, va continuar publicant Sozialist fins el final de la dècada, fent una revista d'alta qualitat intel·lectual, però de limitat valor per a l'agitació. La seva creixent orientació teòrica i filosòfica li impedien guanyar audiència en la classe treballadora. La revista resultava cada cop més atractiva per als intel·lectuals i professionals, però no per als treballadors industrials i pagesos; aquest fet va provocar contínues discussions amb els treballadors de la redacció que objectaven que la revista perdia efectivitat com a instrument de propaganda anarquista. Landauer va intentar canviar la seva línia editorial, però no de manera suficient i la revista va tancar en 1899. En aquells moments Landauer havia abandonat els seus atacs frontals al capitalisme i a l'Estat; anteriorment el seu pensament havia estat dominat per l'anarquisme revolucionari de Bakunin i de Kropotkin. En 1901 va editar amb Max Nettlau una col·lecció en alemany dels escrits de Bakunin i durant els anys següents traduiria alguns dels més importants llibres de Kropotkin, però des de finals de segle cau cada vegada més sota la influència de Tolstoi, i especialment de Proudhon, a qui considera «el més gran socialista de tots». La seva filosofia estava fortament influenciada pel mutualisme proudhonià, adoptant la idea de crear bancs populars capaços de concedir crèdits barats als petits productors, així com facilitar l'honest intercanvi dels seus productes. Cada cop més insistia en la revolució social pacífica i en la importància d'una educació llibertària, especialment com la desenvolupada per Francesc Ferrer i Guàrdia i els seu moviment de l'Escola Moderna. Quan va ser fidel a Kropotkin, ho era no tant pels seus aspectes militants i revolucionaris, sinó pels seu pensament ètic, per la seva teoria del suport mutu i pel seu accent sobre la producció cooperativa descentralitzada. Barrejant els principis federalistes de Kropotkin i Proudhon, Landauer buscava una societat basada en la cooperació voluntària i el suport mutu, una societat d'intercanvis igualitaris, assentada en comunitats regionals, combinant indústria i agricultura. Parlava cada vegada menys de lluita de classe, i acció directa ara significava la creació de cooperatives pacifistes, resistència passiva a l'Estat en comptes de rebel·lió armada o actes de propaganda pel fet. Per a Landauer, a més, vaga general va arribar a significar no l'atur de la feina sinó la seva continuació per a benefici propi i sota una autoorganització. Caracteritzant l'Estat com a la negació de l'amor i la humanitat, volia la seva substitució gradual mitjançant comunitats voluntàries. Apel·lava els intel·lectuals, treballadors i pagesos perquè despertessin de la seva alienació i sortissin d'un sistema estatal de coerció, explotació i injustícia, mitjançant comunes urbanes i rurals. El socialisme per a Landauer no era ja la inauguració de quelcom de nou, de cop, no un acte apocalíptic, sinó el descobriment i desenvolupament d'una cosa ja present, conreant una cosa«sempre començada» i «sempre en moviment». La seva idea sembla el conegut eslògan dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de «construir la nova societat sense la closca de la vella». En els seus escrits més coneguts, Die Revolution i Aufruf zum Sozialismus, demanava al poble una societat lliure al marge de l'existent; calia«sortir del capitalisme» i «començar a seréssers humans», per crear el que avui anomenaríem una «societat alternativa» en forma d'espais llibertaris, que servirien d'inspiració i de model a seguir. Concebia la revolució no com un violent aixecament de les masses, sinó com una pacífica i gradual creació d'una«contracultura»; les influències del filòsof francès Étienne de La Boétie i la seva crítica de la «servitud voluntària» de les masses són més que evidents. Segons La Boétie calia que el poble retirés el suport a les institucions autoritàries i alhora crear institucions llibertàries pròpies, si ningú no obeïa el tirà, el seu poder desapareixeria. La Lliga Socialista de Landauer, fundada en 1908, era un intent de crear una alternativa social en aquesta línia, formada per grups naturals i voluntaris, de denúncia de la societat centralitzada coercitiva i burocràtica; la Lliga Socialista era una alternativa llibertària al jeràrquic i autoritari Partit socialdemòcrata. Cap al 1911 la Lliga Socialista tenia més de vint grups a Berlín, Zuric i altres ciutats alemanyes i suïsses, a més de la de París. Encara que s'havia convertit en el portaveu de la cooperació voluntària i de la resistència passiva, no va deixar mai de banda la revolució de masses; no va rebutjar la insurrecció popular espontània, i encara que s'oposava al terrorisme individual, sempre va entendre la desesperació que els portava a actual. Pensava, però, que el fonamental era que es produís una revolució espiritual alhora que una revolució individual; el problema social no es pot resoldre per la violència o per la presa del poder, la vertadera revolució social és la del rejoveniment espiritual; calia un«renaixement de l'esperit humà». Durant els anys precedents a la Gran Guerra es va guanyar moltes antipaties i enemics per la seva oposició frontal a la guerra i la seva acusació als alemanys d'agressors. Durant el conflicte mundial va defensar la pau i la necessitat d'una associació de nacions que controlés les armes i que defensés els drets humans. Quan va esclatar la revolució a Baviera el 7 de novembre de 1918, va ser convocat a Munic pel seu amic Kurt Eisner, president socialista de la nova república bavaresa. Però no es va convertir en membre del govern d'Eisner; juntament amb els seus companys Erich Mühsam i Ernst Toller, va jugar un paper important en el moviment d'organització dels Consells d'obrers, camperols, soldats i mariners, per començar la nova societat federal que tant havia reivindicat. Sempre va defensar un sistema de consells i de cooperatives, basat en l'autonomia i en l'autoorganització, enfront d'un govern parlamentari o d'una dictadura del proletari. Va diferir fortament amb Mühsam en aquest punt, ja que criticava fortament la dictadura revolucionària creada a Rússia per Lenin. Enfront de la visió marxista del socialisme d'Estat i de la dictadura del proletariat, reivindicava una societat descentralitzada, de comunitats i cooperatives lliures, amb control local i autoorganització dels treballadors des d'avall. Després de l'assassinat d'Eisner, va ser nomenat ministre d'Educació en el nou Consell de la República proclamat a Munic el 7 d'abril de 1919, però la seva cartera només va durar una setmana, col·lapsat per la presa del poder pels comunistes, el seu programa d'educació llibertària mai no va ser posat en pràctica. L'1 de maig de 1919, el ministre de Defensa de Berlín va enviar unitats per acabar amb la revolució bavaresa i l'endemà va ser detingut. Al pati de la presó, un oficial nerviós el va copejar i un grup de soldats es va afegir a la pallissa amb porres, cops de culata, puntades de peu, etc.; després va ser tirotejat. Gustav Landauer va morir a resultes d'aquests fets, era el 2 de maig de 1919 a Munic (Baviera, Alemanya). El seu cos va ser despullat i llançat a la bugaderia. El socialdemòcrata Noske va felicitar el comandat de la força de xoc per la forma discreta i reeixida amb la que havia portat l'«operació a Munic». El soldat que va matar Landauer va ser exonerat després de declarar que només «complia ordres». L'oficial que va copejar Landauer va ser multat amb 500 marcs i altre oficial va estar arrestat cinc setmanes, però no per assassinar-lo, sinó per robar-li el rellotge. L'oficial en cap mai no va ser portat a judici. Un monument a Landauer, erigit per la Unió Anarcosindicalista, va ser tomat pels nazis després de la pujada de Hitler; mai no ha estat reconstruït.
***
Marie
Equi
- Marie Equi: El 7 d'abril de 1872 neix a New Bedford (Massachusetts, EUA) la metgessa anarcofeminista i anarcosindicalista Marie Diana Equi. Filla d'italià i d'irlandesa, entre els 8 i els 13 anys treballà en una fàbrica de teixits. Després de viure una tempora a Itàlia amb son avi, retornà quan tenia 17 als Estats Units. En 1893, fugint de les fàbriques i per crear-se una nova vida, es traslladà a The Dalles (Oregon, EUA) amb la seva amiga Bess Holcomb, que havia ofert a treballar com a ensenyant; ambdues viuran plegades amb allò que aleshores es deia un Boston mariage (Matrimoni de Boston). El 21 de juliol de 1893 fou objecte d'un article que aparegué en el periòdic local (The Dalles Times-Mountaineer); segons el seu autor, que l'anomena «Miss Aqua», el contractant de Bess Holcombe, el reverend Orson D. Taylor, rebutjava pagar a aquesta última la suma promesa de 100 dòlars, i, en represàlies, Equi l'amenaçava amb fuetejar-lo públicament. El fuet va fiblar i Holcomb no rebé els seus diners, però l'opinió pública va aprovar l'acte i subhastà el fuet: els guanys superaren amb escreix els 100 dòlars en litigi. Uns anys després la parella s'instal·là a San Francisco, on Equi començà a estudiar medicina i en 1903 aconseguí el títol en la Universitat d'Oregon a Porland, una de les primeres que permeté l'accés als estudis a les dones. Durant un temps, viatjant a cavall, tractà els problemes de salut dels indis i dels vaquers del centre d'Oregon. Sempre prestà els seus serveis de forma desinteressada a la classes treballadores, especialment a les dones (ginecologia) i els infants (pediatria). El 18 d'abril de 1906 la ciutat de San Francisco pateix un terrible terratrèmol i incendi i Equi organitzà aleshores un equip de metges i d'infermeres per facilitar els primers auxilis d'urgència, fet pel qual rebé els reconeixements oficials de l'Exèrcit nord-americà i un premi del president Theodore Roosevelt. Poc després conegué Harriet Speckart, que esdevindrà la seva assistent i poc després passaran a viure juntes a Portland. Harriet Speckart, neboda de Leo Schmidt, fundador de l'Olympia Brewing Company, rebé fortes pressions familiars –Schmidt contractà un detectiu privat que sempre mantenia vigilada la parella– perquè deixés sa companya, fins i tot les amenaces de ser desheretada, però hi continuà fidel. Equi fou dels metges de Porland que acceptar practicar avortaments i ho va fer sense tenir en compte la classe o l'estatus social a la clínica Ruth-Barrett. Participà activament en el moviment que promogué la informació sobre el control de natalitat. En aquesta època conegué Judith Schwartz, amb qui mantingué una relació sentimental. També participà en el moviment del dret al sufragi femení i lluità amb les sufragistes d'Oregon fins que aquesta reivindicació fou acceptada en 1912. En 1913 estava present en els actes durant una vaga organitzada per les triadores de cireres de l'empresa empacadora Oregon Packing Company afiliades a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i, quan assistia una vaguista ferida, fou atacada per les forces de l'ordre que intentaven acabar manu militari amb el moviment. El espectacle d'aquestes brutalitats la portaren a prendre consciència política, a rebutjar el capitalisme i a esdevenir anarquista enquadrada en l'IWW, encara que no pogué afiliar-se a aquest sindicat a causa de la seva professió liberal. En 1915 la parella Equi-Speckart que desitjaven tenir un infant, adoptaren un nina, Mary, que anomenava mamà a Harriet i papà a Marie. Més tard aquesta nina, quan tenia 16 anys, fou la dona més jove del Nord-oest del Pacífic a pilotar un aeroplà en solitari. En 1916 Equi s'afilià a l'American Union Against Militarism (AUAM, Unió Americana Contra el Militarisme) i durant una manifestació contra la guerra a Porland desplegà una bandera amb el text«Prepareu-vos a morir, treballadors, J. P. Morgan & Cie es preparen per enriquir-se», que provocà uns aldarulls que portaren a la seva detenció. En 1916 també fou detinguda amb Margaret Sanger per propagar el control de natalitat. El 31 de desembre de 1918 fou condemnada per sedició, en aplicació de la nova Llei contra l'Espionatge, per un discurs contra la Gran Guerra pronunciat als locals de l'IWW on incitava els soldats a la insubmissió. Els seus advocats intentaren vanament que es retractés i durant aquesta època la parella fou insultada i escopida nombroses vegades quan anava pels carrers. La pressió fou tan gran que Harriet marxà amb Mary a Seaside (Oregon) i ja mai més Marie i Harriet viurien plegades. L'octubre de 1920 fou tancada a la presó estatal de San Quintin (Califòrnia) per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda més tard a un any i mig gràcies a un indult del president Woodrow Wilson. A la presó escrigué moltes cartes a companys i amics i algunes s'interrogava i posava dubtes sobre el seu lesbianisme. Després del seu alliberament, en una gira propagandística contra l'amenaça d'execució de Sacco i de Vanzetti, conegué la militant wobblie Elizabeth Gurley Flynn, amb qui es lligà sentimentalment i acabarà convivint durant 10 anys. El 15 de maig de 1927 Harriet Speckart morí a Seaside (Oregon) d'un tumor cerebral i Mary s'instal·là a Porland amb son pare. Marie Equi va morir oblidada de tothom el 13 de juliol de 1952 a l'hospital Fairlawn de Portland (Oregon, EUA).
***
Notícia
de la naturalització de Primo Tognacci apareguda en
el Journal
Officiel de la République française
del 21 de juliol de 1929
- Primo Tognacci:
El 7 d'abril de 1885 neix a Rímini
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Primo
Tognacci. Per les seves activitats anarquistes, cap el 1925, es va
veure
obligat a refugiar-se a França. L'11 de juliol de 1929 va
ser naturalitzat
francès i residia a Bethoncourt (Franc Comtat,
Arpitània), on treballava de
paleta. En 1929 era pare de sis infants (Joséphine, Albert,
Dinanée, Alfred,
Armand i Vanzetti). En 1937 figurava en un llistat d'anarquistes a
vigilar,
sobretot durant els viatges oficials de representants de governs
estrangers,
establerta per la policia francesa. Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Foto
policíaca de Mario Mantovani
- Mario Mantovani:
El 7 d'abril de 1897 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) el propagandista anarquista
Mario Mantovani, que va fer servir diversos pseudònims (Lucio Adorni, Mario
Ferrarini,Lucio Adali). Es crià al
barri
milanès de Greco i, després de l'escola
elemental, aprengué l'ofici de
tipògraf, professió en la qual
romandrà la resta de sa vida. Començà
a militar
molt jove en el moviment anarquista, en el sector anarcoindividualista,
i
mantingué estrets contactes amb els socialistes«maximalistes». A partir de
1914 col·laborà en el periòdic
anarquista milanès Il Ribelle.
En aquesta època, amb Federico Giordano Ustori, va ser
considerat com un «anarquista perillós»
i vigilat per les autoritats de manera
especial. L'agost de 1915 va ser detingut per«incitació a la revolució» i
el
novembre d'aquell any es declarà insubmís al
servei militar i fugí
clandestinament, amb Federico Giordano Ustori, a Suïssa.
D'antuvi s'establí a
Saint-Prex (Vaud, Suïssa), hostatjat per Dario Fieramonte. En
1915 freqüentà
les reunions a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa)
i l'agost
d'aquell any va ser denunciat per la policia suïssa per«propaganda
subversiva». En aquesta època, gràcies
a Marcel Lamauve, col·laborà en el grup
editor del periòdic francoitalià Le
Réveil Anarchiste, al voltant del propagandista
anarquista Luigi Bertoni,
i, mitjançant sa germana Anita, feia arribar fons
econòmics als companys
milanesos. Després passà a Berna (Berna,
Suïssa), on trobà Macchi Eugenio. El
gener de 1919 passà a Munic (Baviera, Alemanya), on
restà uns mesos de passada
cap a la Rússia revolucionària; hi va arribar
clandestinament, amb
l'anarcoindividualista Enrico Arrigoni (Brand),
viatjant gairebé sempre a peu. Sense documents, a Moscou, va
ser detingut per
la txeca i gràcies a la intercessió d'Angelica
Balabanov, que havia conegut a
Suïssa, aconseguí la llibertat. De tornada, amb
documentació falsa expedida per
la III Internacional Comunista, passà per Budapest
(Hongria), aleshores en
plena revolució, amb el temor de ser pres per un rus blanc
en fuita, i per
Viena (Àustria), on es va presentar al consolat
italià fingint ser un presoner
de guerra. El gener de 1920 retornà a Milà,
però va ser detingut a Milà i posat
a disposició de les autoritats militars, les quals el van
destinar a un
destacament de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia).
Després d'una conferència
revolucionària, desertà i marxà cap a
Espanya, on residí un any. Expulsat
d'allà, va ser repatriat i el 26 de gener de 1921 va ser
detingut a Gènova
(Ligúria, Itàlia); jutjat, el 18 d'abril d'aquell
any va ser condemnat a un any
i mig de presó per«deserció». El 22 de maig de 1922 va ser
alliberat de la
presó de Gradisca d'Isonzo (Friül). De bell nou a
Greco, treballà de tipògraf i
fou un dels animadors del Comitè per a les
Víctimes Polítiques (CPVP). Detingut
i empresonat en diferents ocasions, com ara el febrer i el maig de
1925, el
juny de 1928 passà clandestinament a França i
sota diverses identitats (Luis Adorni,Mario Ferrarini, etc.)
s'instal·là d'antuvi a Rivery (Picardia,
França), des d'on col·laborà en el
periòdic anarquista Fede.
Després s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de
França,
França) i freqüentà nombrosos militants
anarquistes italians, com ara Luigi
Fabbri, Virgilio Gozzoli, Camillo Berneri i Leonida Mastrodicasa.
Detingut a la
seu de la Llibreria Internacional de París, l'abril de 1930
va ser expulsat del
país. Marxà cap a Bèlgica
(Brussel·les i Lieja), on milità en el grup
editor dePensée et Action, animat
per Marcel
Dieu (Hem Day). En aquestaèpoca
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries italianes, com ara Guerra
di Classe, Lotte Sociali,L'Adunata dei
Refrattari, Il Risveglio,Eresia di Oggi e di Domani, L'Aurora, etc. Membre del
Comitè de
Defensa Anarquista (CDA), va ser, amb Luigi Bertoni i Luigi Fabbri,
encarregat
de l'edició en tres volums dels escrits d'Errico Malatesta.
Entre l'1 i el 2 de
novembre de 1935 fou delegat al Congrés Anarquista Italià
(«Congrés d'Entesa dels Anarquistes
Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville
(Illa de França, França);
promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de
militants d'arreu de
França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio
Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri,
Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà
lloc al Comitato
Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista
d'Acció
Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo
Berneri, Bernardo
Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani.
També
participà en la campanya per obtenir l'alliberament de
Francesco Ghezzi i
Alfonso Perrini empresonats a la URSS. En 1936, amb Hem Day,
participà en la
campanya de suport a la Revolució espanyola
(Comitè Anarquista Pro Espanya),
sobretot en el reclutament de voluntaris i en la recaptació
de fons econòmics,
i formà part, amb altres (Umberto Marzocchi, Rivoluzio
Gilioli, Hoche Meurant,
etc.), del grup que, el setembre d'aquell any, s'ocupà a la
frontera
francobelga, des de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), del
tràfic d'armes
destinat als companys del sud. En 1938 va ser membre del
comitè directiu de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Brussel·les
(Bèlgica),
juntament amb Hem Day, Desmet, Ernestan i Vittorio Cantarelli.
Després de
l'esclat de la II Guerra Mundial, l'11 de maig de 1940 va ser detingut,
com
molts altres estrangers, a Brussel·les per la policia belga
i internat a Bruges
(Flandes Occidental, Flandes), on patí maltractes;
posteriorment va ser tancat
al camp de concentració de Lombartzijde (Flandes Occidental,
Flandes), amb
altres anarquistes italians, i d'on fou ràpidament alliberat
per l'avanç de les
tropes nazis. Arribà a Brussel·les i
demanà el repatriament a Itàlia. Detingut a
la frontera de Brenner (Tirol) el 17 de juliol de 1940, va ser jutjat i
condemnat a cinc anys de confinament a illa de Ventontene, on
arribà el 24 de
setembre d'aquell any. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al
camp de
concentració de Renicci (Anghiari, Toscana,
Itàlia), d'on fou alliberat el 8 de
setembre d'aquell any. Marxa immediatament cap a Milà, on
s'integrà en la
Resistència armada. Fou un dels organitzadors, amb Antonio
Pietropaolo,
Germinal Concordia i Mario Orazio Perelli, de la Brigada«Malatesta-Bruzzi»,
formada per partisans anarquistes, i de la qual va ser nomenat
comissari
polític i amb la qual participà el 25 d'abril de
1945 en els combats per
l'alliberament de Milà. Després de la II Guerra
Mundial, creà, amb Ivan Aiati,
i dirigí el setmanari clandestí
milanès Il
Comunista Libertario (1944-1945), òrgan de la
Federació Comunista
Llibertària Italiana (FCLI) llombarda, i del seu continuadorIl Libertario (1945-1961). Entre els
anys 1940 i 1960 participà en gairebé tots els
congressos de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i a començaments dels anys
cinquanta, durant la
ruptura entre la FAI i els Grups Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP), formats
per joves comunistes llibertaris «plataformistes»
reagrupats al voltant de Pier
Carlo Masini, intentà servir de mediador entre les dues
postures, oferint als
darrers les pàgines d'Il Libertario,
fet pel qual va ser durament criticat per la tendència
lligada a L'Adunata dei Refrattari.
Sempre en
relació amb el moviment llibertari suís, entre
l'1 i el 2 de maig de 1954 fou
delegat del Grup Anarquista de Zuric al Congrés Nacional de
la FAI que se
celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). En 1961,
després de la desaparició d'Il
Libertario, s'instal·là a Roma, on en
1966 s'integrà en la redacció i en la
gestió del setmanari de la FAI Umanità
Nova, funció en la qual restarà
fins al 1971. L'agost de 1968 fou un dels delegats italians al
Congrés de les
Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana,
Itàlia). A començament
dels anys setanta retornà a Llombardia. Mario
Mantovani va
morir el 4 de març de 1977 a Limbiate (Llombardia,
Itàlia). Documentació seva
es troba dipositada al Circolo di Studi Sociali «Errico
Malatesta» de l'Arxiu
Històric de la FAI.
***
Ciro
Beltrandi
- Ciro Beltrandi: El 7 d'abril de 1900 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el mestre d'escola elemental i militant anarquista Ciro Beltrandi. Fou fill d'Antonio Beltrandi i de Maria Rosa Frontali. De jove formà part de la Federació de la Joventut Socialista, quan en aquellaèpoca encara mantenia posicions revolucionàries i antimilitaristes. Després de la Gran Guerra s'adherí als grups anarquistes i en 1920 començà els estudis de pedagogia a la Universitat de Bolonya. L'11 de juliol de 1921 a Imola fou apallissat per un escamot feixista i es defensà a trets. Detingut per haver disparat l'exrepublicà Mansueto Cantoni, esdevingut cap del feixisme local, i inculpat de temptativa d'homicidi, fou condemnat el 16 de maig de 1924 a nou mesos i 10 dies de presó. Però fou alliberat per una amnistia i per fugir de la repressió feixista s'instal·là a Roma. En 1926 passà clandestinament a França. Després de viatjar per Moscou i per Odessa en 1927, entre 1929 i 1930 s'instal·là a Suïssa, on fou ajudat per companys arran d'una hospitalització per tuberculosi. Després de viure entre Suïssa i Bèlgica, freqüentant diversos sanatoris (Ginebra, Zuric, etc.), tornà a França, on entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà els grups de Savoia en el II Congrés Anarquista dels Exiliats Italians realitzat a Puteaux i on es decidí la publicació del periòdic Lotte Sociale (1933-1935), els principals redactors del qual foren Leonida Mastrodicasa, Virgilio Gozzoli, Amleto Astolfi i Remo Franchini. A causa de la seva mala salut no podia treballar i sobrevivia gràcies a la solidaritat dels companys. El 16 de juliol de 1935 fou detingut per expulsar-lo, però el seu estat de salut ho impedí i s'instal·là a Chambéry amb sa mare, on col·laborà amb el grup «Giustizia e Libertà». A finals de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) per ocupar-s'hi en tasques de propaganda anarquista. El 6 de març de 1937 deixà Barcelona i amb Giuseppe Tinti retornà a França. El 8 d'octubre de 1938 fou expulsat d'aquest país i es refugià a Brussel·les amb el suport dels companys Ugo Guadagnini i Celso Bendanti, naturals d'Imola. Ciro Beltrandi va morir el 7 de maig –alguns apunten el 9 de maig– de 1941 en un hospici de Brussel·les (Bèlgica).
***
Josep
Oliver Calle
- Josep Oliver Calle: El 7 d'abril de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Oliver Calle, conegut com Chispa. Fou membre del Sindicat d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. L'octubre de 1926 es casà amb María Pérez Ortiz, amb qui tindrà dos infants, José i Pilar. Amb el triomf feixista s'exilià a França i durant l'ocupació alemanya fou un dels reorganitzadors, amb José Berruezo, de la CNT a la resclosa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Expert en direcció escènica, organitzà un grup teatral francoitaloespanyol. Entra a formar part de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) de la Resistència francesa. En 1946 col·laborà en el periòdic Exilio, publicat a Aynès (Alvèrnia, Occitània), que va ser la primera publicació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili que s'edità a França. Arran de l'escissió, fou membre de la Federació Local d'Aynès de la CNT, de tendència«col·laboracionista». Josep Oliver Calle va morir el gener de 1979.
***
Necrològica
de Joaquim Andreu Pastor apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 6 d'abril de 1978
- Joaquim Andreu Pastor: El 7 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 10 d'abril– de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Andreu Pastor. Sos pares es deien Joaquim Andreu i Antònia Pastor. Electricista de professió, quan era adolescent començà a militar en els grups llibertaris del Poblenou de Barcelona i en el Sindicat de Llum i Electricitat del Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta fou membre, amb Joaquim Gil Mir i altres, del grup anarquista «Los Anónimos» de Barcelona (Catalunya). El 22 d'abril de 1933 fou detingut al Poble Nou per la Guàrdia Civil, amb Joan Adelantado Andreu i Elies Vallabriga Esteve, per coaccionar esquirols de les fàbriques de la barriada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de la CNT de Castres i de La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània), on residia, i n'ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Sa companya fou Natàlia Albalat, també militant anarcosindicalista. Joaquim Andreu Pastor va morir l'1 de gener de 1978 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.
***
Notícia
sobre la graduació d'Enriqueta Clos Garriga apareguda en el
setmanari republicà figuerenc Libertad de l'11 de
febrer de 1933
-
Enriqueta Clos
Garriga: El 7
d'abril de 1918 neix a Perpinyà
(Rosselló, Català Nord) la mestra
anarcosindicalista Enriqueta Clos Garriga. Sos pares es deien Joaquim Joan
Sebastià Clos i Lluísa Maria Rosa Garriga. Estudià Tenidoria de Llibres al Liceu
Monturiol
de Figueres (Alt
Empordà, Catalunya) i el gener de 1933 en tragué
el títol a Barcelona
(Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 fou
administrativa del Comitè Revolucionari de Figueres. Quan la
creació del Comitè
de l'Escola Nova Unificada (CENU), va ser nomenada mestra i
exercí especialment
a l'Alt Empordà, sobretot a Figueres. També fou
secretària de la Federació
Local de Sindicats de Figueres de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). En
1939, amb el triomf franquista, passà a França.
En l'exili esdevingué companya
de l'anarcosindicalista Vicenç Soler Esteve.
Després de la II Guerra Mundial
milità en el Federació Local de
Perpinyà de la CNT. En 1960 i 1961 participà en
el congressos de reunificació confederal que se celebraren a
Llemotges
(Llemosí, Occitània). Enriqueta Clos Garriga va
morir el 16 de juny
de 1982 a la Clínica Saint-Pierre de Perpinyà
(Rosselló, Català Nord).
***
Clotaire
Henez (anys seixanta)
- Clotaire Henez:
El 7 d'abril de 1923 neix a Soissons
(Picardia, França) el
lliurepensador, maçó i
anarquista Clotaire Hencz, més conegut com Clotaire
Henez. Fill
d'una família no casada d'immigrats polonesos, sos pares es
deien Joseph Hencz (Henez),
manobre, i Téodora Urbaniak, domèstica.
Passà la seva infantesa a
la regió parisenca (Bobigny, Romainville). Influenciat per
son pare comunista,
de ben jove començà a militar en les Joventuts
Comunistes «Les Pionniers». De
mica en mica, en 1936, gràcies a les lectures i la
reflexió, va fer que
s'allunyés del comunisme després de
l'experiència del Front Popular i la
ruptura definitiva va venir de la mà del «Pacte
Germanosoviètic» de setembre de
1939. En 1943, durant l'Ocupació, fugint del Servei de
Treball Obligatori (STO)
imposat pels nazis, passà a Istre (Provença,
Occitània). Després de la II
Guerra Mundial començà a llegir Le
Libertaire i descobrí els textos de Mikhail
Bakunin i Piotr Kropotkin. En
aquesta època treballava a la refineria de l'empresa British
Petroleum (BP) a
Lavéra (Martigues, Provença,
Occitània) i militava en la Confederació Nacional
del Treball Francesa (CNTF). En 1947 hagué de passar sis
mesos al sanatori de Saint-Hilaire
de Le Touvet per a tractar-se una tuberculosi, aprofitant el
confinament per a
instruir-se i llegir. Un cop guarit, no va ser novament contractat
l'empresa BP
i esdevingué representant comercial. Després de
passar pel grup anarquista de
Selon de la Federació Anarquista (FA), creat el juny de 1947
al voltant de
Georges Morancho, el març de 1948 fou un dels fundadors del
grup d'Istre (XII
Regió) de la FA, venent Le
Libertaire
pels carrers i organitzant nombroses conferències a les
quals participaren
destacats anarquistes (Charles-Auguste Bontemps, Georges Fontenis,
Aristide
Lapeyre, Paul Lapeyre, Mario Zinopoulos, etc.) i el polèmic
Paul Rassinier. En
aquesta època vivia al número 4 del carrer de
l'Église d'Istre. El 25 de novembre de 1948 es
casà a Istre amb Suzanne
Marguerite Marie Auguste Désirée Tertian, de qui
es va divorciar el 15
d'octubre de 1968 a Ais de Provença (Provença,
Occitània). En 1953,
quan
la FA passà a ser controlada pels partidaris de Georges
Fontenis i de l'Organitsation
Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament
Batalla) i esdevingué Federació
Comunista Llibertària (FCL), abandonà
l'organització. En 1961 entrà a formar
part de la francmaçoneria, en el Gran Orient de
França (GOF), participant en
diverses lògies provençals (Marsella,
Miramàs i Selon), però continuà
freqüentant els cercles anarquistes, participant sobretot en
l'organització
dels càmpings llibertaris que se celebraven a la
regió. En 1965, amb René
Bianco, Henri Julien i Georges Moraldo, fou un dels fundadors de la
secció de
Marsella del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme
(CIRA),
organització de la qual va ser en repetides ocasions membre
del seu consell
d'administració, animant nombroses xerrades, com ara les de
planificació
familiar (Montpeller, 28 de febrer de 1967) o sobre la
Revolució espanyola, i
col·laborant el en seu Bulletin du
CIRA.
Durant els anys setanta organitzà, amb Michel
Gornès, a Selon, dins el marc de
les trobades de tardor de «La
Libre-Pensée», diversos debats, en els qual
participaren Daniel Guérin i Maurice Laisant, entre
d'altres. En aquests anys
setanta realitzà diversos viatges amb la motxilla a
Mèxic, seguint les traces
de Pancho Villa i d'Emiliano Zapata. El 30 d'octubre de 1978 es
casà a Peliçana (Provença,
Occitània) amb
Yvette Henriette Besson. Entre 2003 i 2008
presidí el CIRA de
Marsella i fou membre de l'associació «Les
Acrates», fundada en 2001 per a adquirir
el local que ocupava el CIRA. Durant molts anys patint ceguesa i
sordesa,
impedit de llegir i d'escoltar la ràdio, Clotaire Henez va
morir el 20 de
desembre de 2012 a l'Hospital General de Selon (Provença,
Occitània) i
va ser incinerat el 26 de
desembre a Luynes (Provença, Occitània).
***
Amador
Rodríguez Quince
- Amador Rodríguez
Quince: El 7 d'abril de 1924 neix a La Felguera (Langreo,
Astúries, Espanya) el
resistent anarquista Amador Rodríguez Quince. Sos pares es
deien Francisco
Rodríguez i Pilar Quince. Ajustador de professió,
vivia a La Felguera. En 1947 va
ser acusat de robatori a Pola de Laviana (Laviana, Astúries,
Espanya) i sembla
que va fugir i es va refugiar a França. A finals de desembre
de 1950, amb Pedro
Galán Mora, Valeriano Giménez Poma i
José Martínez García, formà
part d'un grup
llibertari antifranquista que passà de França a
la Península per Hendaia
(Lapurdi, País Basc), després d'haver deixat els
seus papers el 20 de desembre
a França. Desconeixem les actuacions del citat grup. En 1962
la seva ordre de
busca i cerca quedà sense efecte. No tenim més
dades seves.
---
