Anarcoefemèrides del 30 de març
Esdeveniments
La detenció de Ravachol segons un dibuix d'Henri Meyer (Le Petit Journal Illustré, 16 d'abril de 1892)
- Detenció de Ravachol: El 30 de març de 1892 l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol, es detingut, no sense dificultat, al restaurant Véry, situat al número 24 del bulevard de Magenta, de París (França). Tres dies abans, el 27 de març, després de posar una bomba al domicili de l'assistent del procurador general de l'Audiència, s'aturà al restaurant Véry on conegué Jules Lhérot, cambrer i cunyat de l'amo. Lhérot li exposà algunes crítiques al servei militar i Ravachol aprofità l'avinentesa per explicar-li teories anarquistes i antimilitaristes, alhora que feia diversos comentaris sobre la bomba que acabava d'explotar. Quan tres dies després, Lhérot va veure entrar el sospitós home de dies abans, reconegué l'autor de l'atemptat que havia descrit la premsa i cridà la policia. Ravachol fou detingut per una desena d'agents policíacs comandats pel comissari Dresch. La mateixa horabaixa de la seva detenció dictà als seus guardians i interrogadors una mena de memòries; perdudes, van ser trobades als Arxius de la Policia de París per l'investigador Jean Maitron i publicades en 1964 en el llibre Ravachol et les anarchistes. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del judici a Ravachol, una bomba esclatà al restaurant Véry matant l'amo i un client.
Detenció de
Ravachol (30 de març de 1892)
***
Premsa llibertària Internacional
- Surt L'Action Révolutionnaire: El 30 de març de 1902 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari anarquista L'Action Révolutionnaire. Philosophique, artistique et littéraire. Volia ser una tribuna lliure que recollís totes les concepcions filosòfiques, artístiques i literàries, alhora que ser un òrgan d'expressió dels «febles, oprimits i explotats», amb la finalitat d'«elevar la mentalitat humana». El periòdic combatrà el parlamentarisme i reivindicarà l'abstenció a les eleccions polítiques. Va ser fundat per Martin –gerent dels dos primers números– i Henri Fabre (Dayen), membre del grup anarquista«Germinal» –gerent de la resta de números. De la redacció local van formar part C. Morin, Surville, Luc Rozard i Henri Fabre. Trobem articles d'Henri Fabre, Sébastien Faure, Guerdat, Ense, Jean Canut, Eugène Merle, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Paul Reclus, Dubois-Desaules, Jean Grave, Octave Mirbeau i Émile Pouget, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim fou el del 4-11 de maig de 1902, del qual es van tirar 1.100 exemplars, i deixà de publicar-se per problemes financers.
***
Capçalera de L'Affranchi
- Surt L'Affranchi: El 30 de març de 1906 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Affranchi. Organe de propagande libertaire. Editat i imprès per Raphaël Fraigneux, primer va ser mensual i més tard apareixeria irregularment fins la seva desaparició, el 9 de febrer de 1914, després d'haver publicat 47 números. Entre els seus col·laboradors, molts dels quals no signaven, trobem Émile Armand, Marcel Calas, Edmond Darteze, F. Legrand, Maurice Marchal, Paul Paillette, Paraf-Javal, Paul Sosset, Georges Yvetot, entre d'altres. El periòdic («Editions de L'Affranchi») també va editar dos fullets de temàtica llibertària i antimilitarista de Fraigneux en 1911: Étude sur un cas de conscience iSi la guerre venait... Va tornar-se a publicar, pel mateix editor, en 1920 amb el títol L'Affranchi. Organe indépendant bi-mensuel.
***
Portada
del primer número d'Internationale
Arbeiter Chronik
- Surt Internationale Arbeiter Chronik: El 30
de març de 1914 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer
número del periòdic
mensual anarquista en llengua alemanya Internationale
Arbeiter Chronik. Organ zur Förderung eigener Initiative,
selbstständiger
Aktion im Proletariat (Crònica Internacional del
Treball. Òrgan per a promocionar
en el proletariat la pròpia iniciativa i l'acció
independent). Va ser editat i
publicat pel propagandista anarquista Max Baginski, amb l'ajuda
d'August Lott i
el suport financer dels membres del Frei Wort Group (Grup Paraula
Lliure).
Tenia la redacció al número 751 East 181st Street
del Bronx novaiorquès. Aquest
periòdic antimilitarista, reproduí textos de
Mikhail Bakunin, Karl Marx, Johann
Most i Friedrich Nietzsche, entre d'altres, i publicà textos
sobre
sindicalisme, notícies sobre el moviment anarquista als EUA
i l'estranger, a
més de poesies i altres notícies culturals. En
sortiren set números, l'últim el
setembre de 1914.
***
Es saqueo de sa plasa
- Estrena d'Es saqueo de sa plasa: El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas estrena al Teatre Balear de Palma (Mallorca, Illes Balears) el sainet Es saqueo de sa plasa. Sainete historich bilingüe amb'un acte, fonamentat en la Revolta de les subsistències que va tenir lloc el 18 de febrer d'aquell any en aquesta ciutat patrocinada pels anarcosindicalistes. Pareix que el nom de l'autor és un pseudònim de l'escriptor satíric es Mascle Ros (Jordi Martí Rosselló). La peça, que es va publicar aquell mateix any, aporta una valuosa informació sobre com visqué una família obrera aquells fets. La tria dels dos protagonistes masculins, en Simó i en Perico, tots dos obrers ferrers de la Companyia de Ferrocarril, sembla encertada, ja que representen dos tipus d'obrer molt característic a la Palma d'aleshores. Tots dos comparteixen la seva admiració pel líder socialista Llorenç Bisbal, aquells anys regidor de Palma, i per les seves intervencions a l'Ajuntament denunciant l'embarcament il·legal de subsistències amb el vistiplau de l'autoritat. I ambdós expliquen que estan en vaga per demanar augment salarial davant la desmesurada pujada dels preus. Difereixen, però, en el fet que Simó continua tenint els referents tradicionals de l'obrer-artesà, ja que tot i que accepta la vaga com a forma de lluita, no aspira a un canvi radical de la societat. Els seus valors cristians el fan condemnar el saqueig com a robatori, sense que la fam ho justifiqui. En canvi, en Perico, militant socialista, parla de «la Repartidora», el mite revolucionari, i crida a favor de la igualtat i contra la burgesia. I, curiosament, moltes d'aquestes consignes són en castellà, però en canvi ell fa servir el català amb els soldats castellanoparlants. Palmer també ens explicar alguna cosa sobre la cultura obrera ciutadana, quan en Perico eufòric canta La Marsellesa, o quan la família obrera demostra la seva afició a la sarsuela. L'estrena d'Es saqueo de sa plasa va ser un èxit«sorollós».
Jaume Palmé Escalas: Es saqueo de sa plasa. Tip. de Antonio Homar. Pont d'Inca, 1919
***
Capçalera de ¡Despertad!
- Surt ¡Despertad!: El 30 de març de 1928 surt a Vigo (Pontevedra, Galícia) el primer número del periòdic anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) ¡Despertad! Decenario órgano de la Federación Regional Marítima afecta a la CNT. A partir del número 8, del 9 de juny de 1928, passarà a ser setmanal, amb una tirada entre 2.500 i 3.000 exemplars. La direcció corria a càrrec de José Villaverde i van escriure Diego Abad de Santillán, Progreso Alfarache, T. Armengol, T. de la Llave, Pere Foix Cases (Delaville), Dionysos, Miguel Giménez, E. Labrador, Gastón Leval, Juan López, M. Mascarell, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Issac Puente, Tomassetti, entre d'altres. Va publicar 125 números, l'últim el del 25 d'octubre de 1930, resultat de l'acord d'un Ple Regional que va decidir la suspensió del periòdic per facilitar la sortida de Solidaridad Obrera. En 1930 Joan Peiró va publicar un fullet (Ideas sobre sindicalismo y anarquismo), amb un epíleg de José Villaverde, amb un recopilació dels articles publicats en aquest periòdic.
Naixements
Notícia de l'escorcoll d'Henry Wysmans apareguda en el diari parisenc La Lanterna del 21 de març de 1893
- Henry Wysmans:
El 30 de març de 1858 neix a Saint-Josse-ten-Noode
(Brussel·les, Bèlgica)
l'anarquista Henry Wysmans, citat de diferents maneres (Wysman,Weysmans, Weysman,
etc.). Es guanyava la vida fent
de joier i negociant amb pedres precioses. Segons un informe
policíac, en 1880
era membre de la Lliga Col·lectivista Anarquista (LCA) de
Brussel·les. Amb
Hubert Delsaute i Ferdinand Monier, publicà un article sobre
Bèlgica en el
número 5 (23 de març de 1884) de L'Hydra
Anarchiste, de Lió (Arpitània).
Milità en el Syndicat Bruxellois des
Ouvriers Bijoutiers (SBOB, Sindicat dels Obrers Joiers de
Brussel·les). Entre
1885 i 1886 col·laborà en el periòdic Ni
Dieu ni maître, publicat per Egide Govaerts.
Destacat orador, entre 1886 i
1891 intervingué, a vegades amb Jules Moineau, en nombroses
conferències i
mítings de propaganda anarquista i de la Libre
Pensée a diferents poblacions
belgues i dels Països Baixos. El gener de 1886, organitzat perL'Étincelle
Révolutionnaire, parlà en un
míting a Verviers (Valònia) on va fer una crida a
la «revolució violenta».El 10 de gener de 1886 participà en una
reunió anarquista a Lieja (Valònia) i un mes
més tard ho va fer en una vetllada
literària, musical i de dansa, on va fer una xerrada sobre
la història de la
humanitat, l'estat actual de les coses i els mitjans per a millorar la
situació.
El 27 de març de 1886 va fer un violent discurs en un
míting anarquista a
Brussel·les a la sortida del qual es produïren
diferents incidents. El 14 de
juny mantingué un intens
debat dialèctic
en un míting a Brussel·les amb el socialista
Edouard Anseele. En 1886 acompanyà
Guillaume Davister (Jean) per les
regions mineres de le Borinage i la conca de Charleroi per distribuir
socors
econòmics, especialment el resultat d'una
col·lecta de la Socialist League (SL,
Lliga Socialista) de Londres, i per escampar les idees anarquistes amb
l'esperança de poder portar dinamita als obrers de Verviers
en lluita. En 1888
publicà a Brussel·les, sense citar-ne l'autor, el
primer volum del fullet d'Hector
Morel Dialogues entre un anarchiste et un
autoritaire. Publication anarchiste;
el segon volum va ser publicat el
novembre d'aquell any també a Brussel·les per
Ferdinand
Pintelon. El 29
d'octubre de 1887 participà en una protesta anarquista
contra
les penes de mort
als «Màrtirs de Chicago». En 1889
formà part
del grup anarquista«L'Égalité» (Octave
Berger, Émile Brassine, Léon Dauphin i Hubert
Delsaute)
que intentà comprar
material per a muntar una impremta. Aquest grup edità el
fullet Le Communisme Anarchiste i
entre abril i
agost de 1889 publicà a Saint-Josse-ten-Noode el
periòdic Le Drapeau Noir.
La policia el presentà com «el cap d'un grup
d'anarquistes moderats». En el Congrés
Internacional Obrer Socialista que se
celebrà entre el 16 i el 23 agost de 1891 a
Brussel·les, representà els grups
anarquistes belgues, que finalment van ser exclosos, i amb Ferdinand
Pintelon i
Fernández Ramos, va fer un míting el 22 d'agost a
la Sala Rubens per protestar
per aquesta mesura i defensar les posicions anarquistes, que
reivindicaven la
dissolució de totes les organitzacions centrals. El 19 de
març de 1893 el seu
domicili, al número 13 del carrer Sacilquin de
Saint-Josse-ten-Noode, va ser
escorcollat sense èxit per la policia en la seva
absència, ja que es trobava a
la feina; en aquesta ocasió, sa companya assegurà
que des de feia molt de temps
son marit no s'ocupava de la «política
militant» i durant l'escorcoll només es
van trobar unes cartes enviades des de la colònia
penitenciària de Caiena
(Guaiana Francesa) per l'anarquista Placide Schouppe. Son
germà Corneille
Wysmans (1868-?), carnisser de professió, també
va ser un destacat anarquista
de Brussel·les. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto
policíaca de Charles Galau (21 de febrer de 1891)
- Charles Galau: El
30 de març de 1873 neix a Nogent-sur-Marne
(Illa de França, França) el carreter anarquista
Charles-Louis-Joseph Galau–també citat erròniament Gallau
i Gallot–, conegut com Baudin.
Sos pares es deien Louis Galau, carreter, iÉléonore Prou. El 19 de febrer de
1891, en un sorteig de reclutes a Saint-Denis (Illa de
França, França), amb
altres companys anarquistes, crida diverses consignes («Fora
la pàtria! Visca
l'anarquia»), fet pel qual va ser processat, juntament amb
altres companys (Michel
Bastard, François Collion, Henry Decamps, Nestor
Ferrière, François Pernin i Arthur
Voyez), el 23 de març d'aquell any per «crits
sediciosos»; tots van ser absolts
a excepció de Decamps, que va ser condemnat a 15 dies de
presó. El 22 d'abril
de 1892 va ser detingut amb son pare, juntament amb molts altres
anarquistes,
de manera preventiva davant la manifestació del Primer de
Maig. Cap el 1893 es
refugià a Londres (Anglaterra) i visqué al
Stanhope Street de la ciutat. En
1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar
establerta per
la policia ferroviària de fronteres francesa. El 23 de
febrer de 1894 va ser
detingut per la policia britànica portant els retrats de
Ravachol i d'Auguste
Vaillant, a més de circulars i manifests (Vengeance
is a duty i Dynamiters'
Manifesto). En 1896 vivia al Seaton Street d'aquesta ciutat.
Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la detenció de Lucien Navel apareguda en el diari
parisenc Le
Journal del 20 de juliol de 1918
- Lucien Navel: El
30 de març de 1894 neix a Pont-à-Mousson (Lorena,
França) l'antimilitarista i
anarquista Louis Lucien Navel. Sos pares es deien Charles
François Navel, jornaler, i Anastasie Rommé. Era
el
germà major de l'escriptor
Georges Navel, a qui el va introduí en el pensament
llibertari. Es guanyava la
vida treballant en una foneria. Ben aviat destacà pel seu
antimilitarisme i,
arran d'un informe de la comissaria de policia de
Pont-à-Mousson del 26 de maig
de 1913 elaborat per les seves crítiques a la«Llei dels Tres Anys» –llei que
ampliava de dos a tres anys la duració del servei militar
amb la finalitat de
preparar l'exèrcit per a una eventual guerra amb
Alemanya–, va ser inscrit en
el «Carnet B» dels antimilitaristes amb
l'anotació «a detenir». En aquestaèpoca es definia com a «socialista unitari i
anarquista llibertari» i era
membre dels «Amics de Le Libertaire».
L'agost de 1913 la policia l'acusà de distribuir La Bataille Syndicaliste i Le
Libertaire. No obstant tot això, en 1914
s'enrolà voluntari en el 169
Regiment d'Infanteria, però va ser desmobilitzat
després per commoció cerebral.
S'instal·là al número 28 del carrer
Geoffroy-l'Asnier del IV Districte de París
(França) i, després de llegir Ce
qu'il
faut dire i La Vague,
publicacions anarquistes contràries a la«Unió Sagrada», retornà al
seu antimilitarisme
de preguerra. Entre el juny i desembre de 1917 treballà a la
fàbrica Revelin i
entre el 25 d'abril i el 10 de setembre de 1918 a l'empresa Dedart, al
número
57 del bulevard Pictus. En aquesta època vivia al
número 6 de l'avinguda
Bel-Air. El 19 de juliol de 1918 va ser detingut per haver ferit d'una
ganiveta
al coll l'ajustador Aristide Rimez durant una discussió.
Després s'instal·là a
Lió (Arpitània), on sa família s'havia
establert. Animador de les Joventuts
Sindicalistes, la policia local elaborà un informe el 15 de
desembre de 1918
pel discurs apologètic de Karl Liebknecht i de la
Revolució russa que realitzà
en una manifestació del Sindicat de la
Metal·lúrgica a la Borsa del Treball. El
juliol de 1919 vivia al número 62 del carrer de la
Part-Dieu, del barri de La
Guillotière de Lió i en aquesta època
treballava com a obrer en una màquina
desbarbadora al taller de motors d'aviació Zénith
(«Société du Carburateur
Zénith»). El 6 de setembre de 1919 es
casà amb la cantant antimilitarista i
anarquista Marguerite Jeanne Fort. El febrer de 1920 va ser nomenat
delegat
sindical de la fàbrica Zénith i fou un dels
animadors de la vaga de
metal·lúrgics de Lió. Lucien Navel va
morir el 18 d'agost de 1974 a Bron, a la
metròpoli de Lió (Arpitània).
***
Giuseppe Mariani
- Giuseppe Mariani: El 30 de març de 1898 neix a Castellucchio (Llombardia, Itàlia) l'activista anarquista Giuseppe Mariani. Per influència de sos germans, va començar a militar de molt jove en el moviment llibertari de Castellucchio. En 1913 emigrà amb sa família a Màntua, on començà a treballar a ca un sastre i, després d'una temporada desocupat, en els ferrocarrils. Durant la primavera de 1917 fou cridat a files i dos mesos després emmalaltí de malària; durant la convalescència desertà. Obligat a comparèixer davant un tribunal de justícia, simular estar foll i fou llicenciat per «malaltia mental», però, a resultes d'aquests antecedents no va trobar cap feina. En aquesta època continuà militant en el moviment anarquista i en el sindicat de ferroviaris de Màntua. A començaments de 1919 s'instal·là a Milà com a obrer mecànic i participà activament en el moviment anarquista de la capital llombarda. En aquesta època fou empresonat per col·laboració secundària en un seguit d'atemptats comesos pel grup de Bruno Filippi. Després del seu alliberament, l'octubre de 1920 participà, amb Giuseppe Boldrini i Ettore Aguggini, en una sèrie d'atemptats i d'enfrontaments amb la policia i escamots feixistes. A finals de 1920 retornà a Màntua, on muntà un Cercle d'Estudis Socials i començà a arreplegar armes i explosius per engegar un moviment insurreccional. Arran de l'empresonament d'Errico Malatesta i d'una crida a la vaga general, retornà a Milà, on el 23 de març de 1921 fou un dels autors de l'atemptat contra el teatre Diana; aquest atemptat, d'antuvi dirigit contra Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista, i que sens dubte fou preparat i manipulat per la policia, va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors i fou l'origen d'una espectacular repressió contra el moviment llibertari. L'abril de 1921 fou detingut a Màntua; després de confessar la seva participació en l'atemptat, fou jutjat i condemnat a cadena perpètua. El 20 de juny de 1922 fou transferit de la presó de San Vittore a la penitenciaria de San Stefano, on passà 10 anys en una cel·la d'aïllament. Un cop fou restablert a la presó ordinària, treballà com a sastre i va fer cursos de francès i d'italià a la resta de penats. El 15 de novembre de 1943 fou un dels promotors del sagnant motí de la presó de San Stefano. L'1 de juliol de 1946 sortí alliberat gràcies a l'amnistia que s'atorgà l'any anterior. Com a membre de la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en el II Congrés d'aquesta organització tingut a Bolonya entre el 29 i el 30 de setembre de 1946. El 20 de maig de 1951 assistí com a delegat al Congrés de Bolonya del Comitè Nacional per les Víctimes Polítiques. En aquests anys publicà els seus llibres de records, Memorie di un ex terrorista (1953) i Nel mondo degli ergastoli (1954), i deixà inèdit un altre, 25 anni dopo. Després del congrés de la FAI tingut a Liorna entre l'1 i el 2 de maig de 1954, fou nomenat, amb la finalitat d'assegurar-li uns petits ingressos, responsable de la llibreria de la FAI, càrrec que serà renovat en el congrés de Senigallia portat a terme entre l'1 i el 4 de novembre de 1957. En 1956 es casà amb l'anarquista francesa Suzanne Saunnier. Després s'establí a La Spezia, a Carrara i, finalment, a Sestri Levante. Giuseppe Mariani va morir d'una broncopneumònia el 25 de març de 1974 a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia).
***
Giuseppe
Livi (anys cinquanta)
- Giuseppe Livi: El
30 de març de 1899 neix a Arezzo (Toscana,
Itàlia) l'anarquista i resistent
antifeixista Giuseppe Livi, conegut com Beppone
Livi i com a Unico i Iconoclasta en la resistència.
Sos pares
es deien Alessandro Livi, maleter temporer a l'estació,
alcohòlic i violent
(assassinà son fill Attilio en una baralla), i Vittoria
Livi; parella que havia
retornat a Itàlia després d'una desgraciada
emigració al Brasil. Era fill d'una
molt empobrida família nombrosa treballadora formada per set
germans i ell va
ser donat en acolliment. Només pogué assistir a
l'escola elemental i ben aviat
es va posar a fer feina com a venedor ambulant (de joguines que
construïa, de
medicaments per a gallines, de galetes, etc.) i com a fruiter. En
aquests anys
de joventut la seva passió fou el ciclisme. Fascinat per les
idees de Pietro
Gori i Errico Malatesta, des de molt jove començà
a militar, juntament amb sos
germans, en el grup anarquista local. Segons els arxius
policíacs, tingué un
caràcter violent i freqüentà els
elements de la petita delinqüència de la seva
ciutat, però alhora desenvolupà una intensa
activitat propagandista anarquista
entre la classe treballadora. Va ser detingut, jutjat i empresonat en
diverses
ocasions per delictes comuns (robatoris, danys, lesions, etc.).
Antimilitarista
convençut, durant la Gran Guerra patí condemnes
per part dels tribunals
militars de Bolonya i de Florència per un total de quatre
anys i sis mesos sota
l'acusació de «derrotisme»,
desobediència i insubordinació. A finals de 1920,
com palesa les notes seves publicades al diari Umanità
Nova, signades Livi
i BF, manifestà una
destacada actitud
cap a rebel·lia social. Encapçalà una
comissió de desocupats i protagonitzà una
incursió als locals de la directiva de l'«Officine
Bernardini», tallers de
mecànica general d'Arezzo. Condemnat a un any de
reclusió pel Tribunal
d'Apel·lació de Florència, va sortir
de la presó el gener de 1923. Fitxat com a«perillós anarquista», causant de
lesions, ultratges i violència a la força
pública, va ser posat sota estricta vigilància.
Encara que continuà tenint la
residència a Arezzo, es traslladà en 1924 a
Anghiari (Toscana, Itàlia) i es mogué
contínuament amb bicicleta i amb el seu carro per mor de la
seva feina d'un
mercat a un altre, alhora que estableix contactes per al moviment
anarquista.
En 1925 va morir la seva primera companya i posteriorment
conegué Angiola
Crociani (Giangia), amb qui es
casà
en 1930 i qui esdevingué sa companya durant tota la seva
vida. El seu contacte
es trobà en una agenda d'Errico Malatesta que la policia
romana havia interceptat
en morir aquest en 1932. Durant la II Guerra Mundial
treballà amb sa companya a
la zona de Valdichiana i va haver d'estar amagat una temporada a Foiano
della
Chiana (Toscana, Itàlia), on va contreure una greu malaltia
pulmonar. Solidari
amb els perseguits, organitzà activitats de suport per als
refugiats jueus a
Anghiari i posteriorment per als presos eslaus i anarquistes reclosos
al campo
de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana,
Itàlia). Durant aquests anys
visqué del mercat negre i del contraban de tabac. A finals
d'octubre de 1943
realitzà delicades funcions de coordinació de la
resistència a la zona. Per
disposició del Comitè Provincial de
Concentració Antifeixista (CPCA), juntament
amb sa companya Angiola Crociani (partisana de la 23 Brigada
Garibaldina «Pio
Borri»), fou responsable de l'avituallament i del
subministrament d'armes d'un
grup de tres-cents eslaus evadits armats que s'amagaven als boscos de
castanys
toscans de Ponte alla Piera i Pieve Santo Stefano. S'integrà
com a combatent en
el grup «Tani-Zuddas» i en la «Banda
Autonoma del Russo», resultant un destacat
membre de la resistència d'Arezzo, juntament amb el sacerdot
Nilo Conti,
principal referent de la zona de Valtiberina. Durant una temporada
realitzà
funcions d'enllaç amb el Comitato di Liberazione Nazionale
(CLN, Comitè
d'Alliberament Nacional) toscà a Florència,
sobretot amb membres del Partit
d'Acció (PdA) i amb anarquistes i portà a terme
l'anomenada «Missió Morris»,
desemmascarant l'activitat d'una espia infiltrada entre els partisans (Morris) que finalment va ser afusellada.
A Florència mantingué contactes amb el
tipògraf anarquista d'Umanità
Nova Lato Latini i treballà en
estreta col·laboració amb Sante Tani. Interceptat
per la feixista Guardia
Nacional Republicana (GNR), va ser detingut i reclòs a la
presó d'Arezzo per la
seva activitat de suport logístic militar –abans
de ser agafat, es va menjar documents
compromesos del CLN. Condemnat a la deportació a Alemanya,
aconseguí evadir-se
durant un bombardeig. El 26 de juny de 1944 ajudar a salvar les
poblacions
d'Anghiari, La Chiassa, Montauro i Borgo a Giovi de les
represàlies, amb el
suport de la «Banda Autonoma del Russo» i
aconseguint alliberar dos presos dels
alemanys. Tots els diners que tenia els va dedicar a
finançar la lluita armada
contra el nazifeixisme. Durant la postguerra ocupà
càrrecs de responsabilitat
en la Cooperativa de Consum dels Treballadors del seu poble i en
l'Associació
Nacional dels Partisans d'Itàlia (ANPI). El 20 de juliol de
1947 participà en
el III Congrés Provincial de l'ANPI. El 31 de juliol de 1948
el diari La Nazione
publicà una nota on deia que Giuseppe
Livi havia estat confident l'Organizzazione per la Vigilanza e la
Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la Repressió de
l'Antifeixisme), amb un sou de 50 lires mensuals. El juny anterior
havia estat
detingut per, segons Umanità Nova,
per «resistència a la força
pública», condemnat a un any de
reclusió i tancat a
la infermeria de la presó d'Arezzo. Finalment es va
demostrar que la informació
de La Nazione que l'acusava d'espia
havia
estat una calúmnia comunista i l'1 de novembre de 1949
cobrà una pensió com a
partisà combatent, invàlid de quinta categoria, i
el seu nom apareix al número
714 de la llista de partisans combatents de l'ANPI provincial. Antonio
Curina,
destacat exponent de la Resistència i primer alcalde
d'Arezzo després de la II
Guerra Mundial, destacà en les seves memòries (Fuochi sui monti dell'Appennino toscano)
el paper que havia jugat Beppone en
la lluita partisana. Molt
malalt de bronquitis crònica i emfisema a causa de les
vicissituds passades
durant els anys en la Resistència, hagué de
passar temporades hospitalitzat. Giuseppe
Livi va morir el 29 de gener de 1972 a Anghiari (Toscana,
Itàlia) i dies
després de la seva mort el seu arxiu va
desaparèixer del seu domicili. El 7 de
setembre de 2019 se li va retre un homenatge a Anghiari sota el
títol «Renicci
1943: Un campo d'internamento fascista e badogliano. Giornata di studi
in
memoria di Beppone Livi e Angiola Crociani».
***
Nicolas Faucier (setembre 1939)
- Nicolas Faucier: El 30 de març de 1900 neix a Orleans (Centre, França) el militant anarquista, sindicalista i pacifista francès Nicolas Joseph Faucier. Sos pares es deien Alfred Faucier, ajustador mecànic, i Marie Madeleine Schaan. Als 18 anys s'enrola en la marina i el febrer de 1919 és sancionat per haver participat en les manifestacions de solidaritat amb els amotinats del Mar Negre. Desmobilitzat en 1921, treballa com a mecànic a fàbriques d'automòbils i milita un temps en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1927 és l'administrador deLe Libertaire i gerent de La Librairie Sociale. El 3 de juliol de 1931 es casà a Narbona (Llenguadoc, Occitània) amb Alice Marie Boucher. En 1934 esdevé corrector d'impremta i dos anys més tard, quan esclata la Revolució espanyola, amb Louis Lecoin, crea el «Comitè per l'Espanya lliure», que es transforma, després del congrés de la Unió Anarquista (UA) el 1937, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i ajuda els revolucionaris espanyols a aconseguir queviures, medicaments i armes. El 31 de juliol de 1939, Nicolas Faucier és condemnat en rebel·lia per «incitació als militars a la desobediència», pels seus articles antimilitarista en la revista SIA, a dos anys de presó. Des de la declaració de guerra, encara en llibertat, participa amb Louis Lecoin en l'edició del primer manifest contra la guerra, el pamfletPaix immédiate. Detingut el 8 d'octubre de 1939, és de nou condemnat a tres anys de presó per insubmissió, ja que havia escrit, el 3 de setembre, al governador de París informant-li del seu refús d'obeir l'ordre de mobilització. Aleshores serà internat en diversos camps de treballs forçats, abans d'aconseguir evadir-se el desembre de 1943 i restarà amagat fins l'Alliberament. El setembre de 1944 reprèn el seu ofici de corrector així com la seva militància sindical i pacifista al barri del Croissant. Participarà en el Cercle Zimmerwald, que editarà la revista La Révolution Prolétarienne i formarà part també de la cooperativa «Les Editions Syndicalistes». Col·laborarà amb articles en Défense de l'Homme i Le Monde Libertaire, entre altres publicacions. En 1977 encara testimoniarà a favor dels objectors de consciència processats. Nicolas Faucier va morir el 20 de juny de 1992 a Sant-Nazer (Bretanya) i va donar el seu cos a la investigació científica.És autor de La presse quotienne. Ceux qui l'inspiretn. Ceux qui la font (1964), Les ouvriers de Saint-Nazaire. Un siècle de luttes, de révoltes, de dépendance (1976), Pacifisme et antimilitarisme dans l'entre-deux guerres (1983), Dans la mêlée social, itinéraire d'un anarcho-syndicaliste (1988). El seu arxiu està repartit entre el Centre de Recerques de la Historia dels Moviments Socials i del Sindicalisme (CRHMSS), de París, i el Centre d'Història del Treball (CHT), de Nantes.
***
Bruno Filippi
-
Bruno Filippi: El 30 de març de 1900 neix a
Liorna (Toscana, Itàlia) el
militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Sos pares es deien Averardo
Armando,
tipògraf, i Anna Spagnoli. Va ser el primer de sis germans.
Sa família es va
traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) quan era
infant. En 1915 treballava de
missatger i ja era conegut per la policia, que el va qualificar
d'«element
perillós». El 20 de maig d'aquest mateix any va
ser detingut durant una
manifestació antimilitarista portant una pistola, amb la
inscripció «Visca
l'anarquia» i 59 bales; incriminat, el desembre de 1915 va
ser condemnat per
complicitat en l'assassinat d'Adriano Gadda, una de les
víctimes dels
enfrontaments entre intervencionistes i neutralistes.
Després d'un any i vuit
mesos de presó, el febrer de 1917 va ser alliberat i
entrà a treballar com a
tipògraf en la impremta de la Unió Cooperativa.
En 1918 va ser cridat a files i
el març de 1919 va ser llicenciat definitivament. El 2
d'abril de 1919 va ser
detingut per «atemptat contra la llibertat del
treball» per haver obligat sota
amenaces alguns propietaris a tancar els negocis durant la vaga dels
perruquers, però va ser posat en llibertat el 23 de maig. En
aquesta època va ser col·laborador habitual del
periòdic anarcoindividualista Iconoclasta! de Pistoia (Toscana, Itàlia), on va fer
servir diversos pseudònims (For well, Filippo
Rubin).
En 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els
enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre
va ser present. Se
li van atribuir, juntament amb altres joves anarquistes (Guido Villa,
Aldo
Perego, etc.), diverses accions: explosió d'una bomba la
Palau de Justícia de
Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid
sulfúric al capitalista Giovanni
Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb
explosius a al domicili
del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21
hores,
Bruno Filippi va morir, a conseqüència de
l'explosió de la bomba que portava
adossada, al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava alpiano
nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a
la Galleria Vittorio
Emanuele II de Milà (Itàlia). La bomba va
explotar uns minuts abans del
previst. El seu funeral fou l'11 de setembre. Entre el 12 i el 13 de
juliol de
1920, a Milà, van processar els anarquistes
còmplices de l'atemptat del Circolo
dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi;
Perego va
ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els
redactors d'Iconoclasta!
van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de
fullet
sota el títol Scritti postumi. Son
germà Annunzio Filippi, dos anys
menor que ell, va ser detingut a finals de 1920 amb altres 17
anarquistes
(Ettore Aguggini, Antonio Pietropaolo, etc.) en possessió de
material explosiu
i detonadors; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó i
a un de vigilància
especial. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà
estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi,
novel·la biogràfica
sobre Filippi.
***
Vicent
Artés Tornero
- Vicent Artés Tornero: El 30 de març de 1902 neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista i dramaturg Vicent Artés Tornero. Sos pares es deien Antoni Artés i Consuelo Tornedo. Quan era adolescent entrà a formar part del moviment llibertari. Entre 1919 i 1923 fou mestre racionalista d'una escola organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cullera. En 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera clausurà l'escola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on milità, estudià i treballà com a corrector en una editorial. Posteriorment entra a fer feina com a oficial de far en el Cos de Fars de Senyales Marítimes de l'Autoritat Portuària i en 1931 estava destinat a Santa Cruz de Tenerife (Tenerife, Illes Canàries). Durant la guerra entrà en la Marina i va ser destinat al far del cap de Creus (Alt Empordà, Catalunya), on en 1936 desbaratà diversos intents de desembarcament de les tropes feixistes a les costes catalanes. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Va ser destinat a fortificar la Línia Maginot i després passà per indisciplina al camp de concentració de Gurs (Aquitània, Occitània), on s'encarregà d'enterrar els jueus assassinats. Quan acabà la II Guerra Mundial s'establí a Lorda, amb sa companya Mónica Gómez Martínez que aconseguí passar a França, on treballà de mecànic en una fàbrica d'aviació i participà en la fundació de la Federació Local de la CNT de la localitat, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat. Va escriure nombroses obres teatrals (La Santa Família, Hoy las ciencias adelantan, Fantasía española, etc.), moltes de les quals van ser representades per grups escènics del moviment llibertari. El 16 d'octubre de 1949 el seu drama social Polos opuestos va ser representat pel grup teatral marsellès «Acracia» a Tarba (Llenguadoc, Occitània). En 1960 col·laborà en el llibre conjunt Salvador Seguí. Su vida, su obra. En 1961 representà Lorda en el Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània). Formà part del teatral «Grupo Artístico Iberia». Col·laborà en la premsa llibertària, com ara Boletín Confederal,Boletí Informativo, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Inquietudes, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Els seusúltims anys milità a Tarba. Vicent Artés Tornero va morir el 30 de juny de 1988 a l'Hospital de Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània).
***
Necrològica
de Joaquín Benítez Villalta apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 12 de
gener de 1993
- Joaquín Benítez Villalta: El 30 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1907 neix a Coria del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Benítez Villalta. Sos pares es deien Joaquín Benítez Bizcocho, camperol, i María Villalta Garrido. Quan encara era un infant sa família es traslladà a viure a Dos Hermanas i d'adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys republicans assistí a les reunions anarquistes que es feien al domicili de Fernando Fournon Raya (El Francés) a Dos Hermanas, on assistiren destacats llibertaris, com ara Miguel Martín Rubio, Pedro Martínez Algeciras i Pedro Vallina Martínez. Després de la guerra civil, durant els anys quaranta, fou tresorer de la CNT clandestina de Dos Hermanas. L'1 de novembre de 1951 fou el promotor de la marxa en homenatge als afusellats pels feixisme cap a la fossa comuna del cementiri de Dos Hermanes, que a partir d'aquesta data es realitzarà anualment. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT. Formà part, en nom de la CNT, del «Comitè d'Investigació» dels assassinats pels feixistes durant els últims sis mesos de l'any 1936 a Dos Hermanas, creat el 14 d'abril de 1976. Joaquín Benítez Villalta va morir el 17 de desembre de 1992 al seu domicili de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
---
