Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Esborrar el passat

Quin tribunal popular faria cas de les meves justificacions. “Aquell estiu de 1936 no hi cabien els matisos: havia de triar entre blaus o rojos... ja no quedava altra sortida a Mallorca que resignar-se a treballar pel Moviment”. Serviria de res provar de defensar-me dient que m’havia fet de Falange per salvar la vida de tants regionalistes atemorits davant la idea de Tamarit d’enviar-los a l’exili o afusellar-los? Si s’hagués ensorrat el règim, si els americans arriben a desembarcar a Mallorca, si hagués caigut en mans dels familiars dels morts i desapareguts... com m’hauria pogut defensar de les acusacions de ser un feixista convençut, un ferotge antirepublicà, un anticatalanista militant que no perd ocasió de reblar el clau contra els intel•lectuals mallorquins “venuts” a la Generalitat de Catalunya? Les meves obres literàries... serviran algun dia per fer oblidar la meva activa participació activa en el suport a Franco?

Érem a Bearn fugint dels bombardeigs republicans. Mentre Maria Antònia cosia i feia escapularis per als soldats, vaig tenir temps per pensar en el que podria esdevenir-se si Franco era derrotat. Els meus maldecaps no aturaven aquí. Anys després, en temps de la guerra mundial, imaginava el que ens podria passar si els aliats decidissin desembarcar a Mallorca.

Estava intranquil. Un petit tremolor s’apoderava de mi i el moviment, imperceptible per a la gent que era vora meu, feia moure el llibre que tenia a les mans. Fingia llegir amb atenció. No record quan vaig començar a pensar que, amb el suport a Zayas, Barrado, Tamarit i tots els altres, la meva posició podia haver esdevengut perillosa. No seria qüestió d’anar amollant amarres, de desaparèixer del primer plànol de l’actualitat política i cultural de les Illes? Tants d’anys de col•laborar en els diaris! I ara la ràdio, amb els meus articles a favor de Franco i el Moviment! La fugida cap a Bearn, la dèria d’escriure alguna nova novel•la, es mesclava amb la necessitat de deixar de freqüentar determinades companyies, les més significades, les més comprometedores. Ho aconseguiria? En aquella època era difícil preveure el que s’esdevendria el dia de demà. Res no era segur. Desapareixia gent que no havia fet res d’especial. No saludar el senyor. Riure en passar la processó. Anar d’excursió amb els afiliats del sindicat. Els germans m’explicaven que les desaparicions augmentaven. Ningú no sabia els motius pels quals els escamots d’execució anaven a cercar una persona. La victòria del trenta-nou tampoc no serví per fer tornar la calma a Bearn. S’havia esvanit un perill greu, evidentment. Però en sorgien de nous. Espanya era al costat de Hitler i Mussolini. Malgrat que Franco, astut com de costum, no havia pres una actitud tan decidida com la del Duce a Itàlia o Antonescu a Romania, el cert era que la División Azul lluitava aferrissadament contra el comunisme. La neutralitat espanyola era un mite, una enganyifa per provar de despistar anglesos i americans. Ningú no ignorava la gran quantitat de bases marítimes que servien per aprovisionar i reparar els vaixells i submarins de Hitler. La derrota a Stalingrad, el desembarcament dels aliats a Sicília feien sospitar que qualsevol dia podries veure la flota de guerra dels nord-americans davant la badia d’Alcúdia o entrant, victoriosa, al port de Palma. Novament la por, el temor al futur. Ben igual que en aquell setembre del trenta-sis, quan arribà l’expedició del capità Bayo. Però un desembarcament dels americans a les badies de Pollença o Alcúdia no era el mateix que la invasió dels milicians rojos. Allò no era un exèrcit. Uns milenars de descamisats que de seguida foren foragitats per l’exèrcit i els avions italians que Joan March va comprar a Itàlia. Amèrica i els bolxevics guanyaven la guerra. Era inútil que la propaganda del Moviment ho provàs de dissimular. Bastava veure el mapa d’operacions que cada setmana publicava Mundo. Les “retirades estratègiques” per anar consolidant un nou avanç victoriós quedaven en evidència. No existien els hipotètics avanços dels comentaristes del règim. Jo veia com, després de Stalingrad, les tropes soviètiques s’anaven apropant a Praga, Viena, Bucarest, amenaçant les ciutats de l’interior d’Alemanya. A qui pretenien enganyar els especialistes del camuflatge? L’avenç de les forces aliades es podia llegir en el rostre d’aquells que no combregaven amb el règim. Ho notava en el barber, quan venia al casal a afaitar-me. En alguns dels metges del manicomi, en la manera de parlar dels infermers, del llibreter. De cop i volta, després de Stalingrad, notaves una alegria amagada que pugnava per fer-se present. Arreu hi havia signes ben reals de la nova situació: els matisos en la veu, una certa dosi d’ironia reprimida, una brillantor més intensa en els ulls. Signes que sentia com una amenaça, com un perill latent. No em va agradar gens ni mica el dia que el barber, amb una bona dosi de sornegueria, després d’afaitar-me, em digué: -Tanmateix Hitler guanyarà la guerra, n’estic segur. Ha vist vostè els coets que han llançat damunt Londres? La revista Signal diu que encara veurem armes més poderoses, més destructives. Notava com el barber es reia de mi. Aquelles paraules volien dir tot el contrari del que significaven aparentment. L’autèntic missatge del barber era aquest: “Res no salvarà Hitler. Cap arma inventada per la propaganda no podrà aturar els exèrcits russos que ja han entrat en territori alemany. Aquesta vegada la derrota del nazisme serà total i absoluta”. Calia no dir res i fer creure que m’havia enganyat. Qualsevol paraula que jo pronunciàs delataria el meu estat d’ànim, confirmaria el temor, la por que sentia a una victòria aliada. Com a resposta, acotava el cap, procurava que no em veiés els ulls, el petit tremolor de les celles. Pagava i el feia marxar pretextant molta feina aquell dia. La derrota d’Alemanya i Itàlia era una realitat. No convenia amagar el cap dins l’arena com els estruços. Què passaria aleshores amb aquells que havíem donat un suport tan actiu a Franco? A l’Alhambra ho comentàvem i els nervis s’apoderaven dels contertulians. En el trenta-nou tot eren rialles i comentaris divertits referits a les victòries alemanyes damunt França i els russos. El cantet mudà de seguida que s’anaren confirmant les notícies de la desfeta de Von Paulus a Rússia. Finiren els acudits. Començaren a desaparèixer les camises blaves. S’anaren espaiant les reunions de partit. Els que encara pertanyien a Falange ho eren per interès personal, per estar a l’administració, per ser funcionaris. Amb el carnet de Falange ho tenies tot. Podies ser periodista, mestre, professor de la universitat, militar, obrir un negoci. Qui es resistia a l’atracció que exercia el poder absolut? Què podia dir jo, que havia estat dels primers a portar la camisa blava amb el jou i les fletxes brodades damunt el pit? Però els anys quaranta-quatre i quaranta-cinc no eren el trenta-sis i el trenta-set. El món havia donat moltes voltes. Els més vius, sense deixar el carnet, anaren fent-se proamericans. Tancat a Bearn, quan davallava a Palma i anava a la tertúlia, quedava bocabadat davant tants canvis d’idees. Alguns dels amics, els partidaris més fanàtics de la victòria alemanya, esdevenien proanglesos de tota la vida. Altres, gent que havia fet discursos animant el jovent a anar amb la Divisón Azul a combatre el comunisme, ara eren uns aferrissats defensors de Roosevelt i Winston Churchill. Es començava a criticar la follia de Hitler per voler portar una guerra a dos fronts. El mateix error que cometé l’emperador Guillem II i que va fer perdre la Gran Guerra als imperis centrals. Versatilitat de la gent. Quan els sentia no podia contenir les rialles. -Què vols fer, Salvador? No veus que qualsevol dia podem veure els americans passejant pel Born? Les girades de casaques eren espectaculars. Més d’un alt dirigent falangista esdevenia monàrquic de tota la vida. Eren els mateixos que, uns anys abans, podies sentir blasmant contra les desgràcies que el rei Alfonso XIII havia causat a Espanya amb la seva incompetència i ignorància. Les idees dels contertulians anaven mudant a velocitat vertiginosa a mesura que les tropes aliades derrotaven els alemanys. Mirava aquest canvi de camises amb un cert escepticisme. Res de nou sota el sol. O jo era diferents dels altres? Per quins motius havia de criticar els amics? Tots fèiem el mateix, atemorits davant una possible invasió aliada. Quant de temps feia que no em posava la camisa blava? Qui ho sabia! Ja no ho recordava. Possiblement vaig ser el primer de la colla a deixar-la al fons de l’armari. Mai no he estat valent. Sempre he reconegut la meva covardia i per això he procurat fer costat als guanyadors, als poderosos. La humanitat no canviaria mai. Era un axioma immutable. La majoria de la gent sempre ha fet costat als poderosos, fossin del color que fossin. La qüestió és assegurar la pitança, un cert grau de seguretat personal. Em preguntava si jo mateix no m’havia deixat portar per les circumstàncies. Tant ens havia fet canviar la guerra? Ja no quedava rastre d’aquell senyoriu antic. Aristòcrates que pujaven al cadafal amb un somriure als llavis, menystenint els incultes que no sabien apreciar l’autèntic sentit de la vida. Tants nobles amb l’orgull en la mirada, desafiant els salvatges que havien entrat a casals i castells rompent els clavicordis amb teclat de nacre, fent emprar els llibres bellament il•lustrats per encendre el foc de la cuina. Un terrible exèrcit de descamisats profanant les capelles, llançant al terra les antiquíssimes relíquies dels sants, els ornaments religiosos primorosament cisellats per mestres artesans, les casulles de plata i or dels sacerdots de palau brodades per les finíssimes mans de generacions i generacions de monges d’immaculada virginitat, nobles, la majoria d’elles. Era fàcil d’imaginar la revenja dels familiars dels desapareguts en temps de la guerra, quan jo animava els falangistes amb les meves xerrades per la ràdio, amb els articles a la premsa diària. Anar a viure a Bearn volia dir provar de retrobar la calma perduda. El llibre de Bernanos, els fets que relatava, palesaven que tot el que s’havia esdevengut a la nostra terra era ja de domini universal. Les proves, els testimonis eren damunt la taula. Ningú no podia desmentir el que ell havia escrit per molt que Zayas, Serrano Suñer i Joan Estelrich provassin d’atacar la reputació de l’escriptor. Malgrat que el silenci planava com una llosa sobre els habitants de les illes, el cert era que hi restaven molts testimonis. I si canviava la situació? Què s’esdevendria si, per qualsevol atzar de la història, el règim no es pogués mantenir en el poder? No hi havia dubte que sortirien testimonis en contra meva des de davall de les pedres. Podia imaginar les cares de tants seguidors de Miquel Ferrà i els germans Forteza rient, en veure’m atacat i vilipendiat per socialistes i esquerrans. Què farien els antics col•laboradors de La Nostra Terra? Perdonarien els meus atacs contra el catalanisme, la prohibició de la publicació? No podia escriure amb la tranquil•litat necessària. I si a Palma es muntassin judicis semblants als que organitzà a París el Comitè de Salut Pública? El procés a Emili Darder i Alexandre Jaume a l’inrevés? Les prostitutes i verduleres de Saint Germain i Sant Antoine ocupant les tribunes dels improvisats jutjats on, sense cap garantia, el poble desfermat enviava a la mort els senyors que els havien protegit i alimentat fins aleshores. Ducs i duquesses, els comtes, els marquesos que els havien donat treball, un sostre a les golfes de palau, un tros de pa en cas de necessitat, eren enviats a la Conciergerie, a la guillotina instal•lada a la plaça de la Revolució. La ira del poble contra els senyors! Un espectacle idèntic a través de totes les èpoques. La història, com un peix que es menja la cua, repetint els mateixos fets segle rere segle, anant sempre en direcció oposada a la perfecció. Santa innocència de Rousseau pensant que l’home és corromput per la societat. La utopia del bon salvatge! Les ximpleries d’un filòsof que no coneixia a fons l’ànima humana. Recordava les imatges de Mussolini i la seva amant, Clara Petacci, afusellats i penjats cap per avall a una plaça de Milà. Les fotografies sortiren publicades a una revista francesa que em portaren a Bearn. No la volia mirar. Però finalment vaig caure en la temptació de saber com havia acabat un home tan poderós. Les imatges eren ferestes, d’un realisme que feia estremir. “Aquesta és la ‘bellesa’ que els vencedors de la guerra imposaran arreu del món”, vaig pensar, llançant la publicació al foc. -Des de quan cremes les revistes? -em demanà Maria Antònia, encuriosida per aquella acció instintiva. -Res, no passis ànsia. Són brutors modernes que no cal contemplar, li vaig contestar, provant de dissimular la repugnància que sentia pel que havia vist. Talment la caiguda dels déus. Del poder més absolut al no-res. Com els Cèsars de Roma que eren penjats per la guàrdia pretoriana. Amb la diferència que ara la guàrdia pretoriana eren quatre descamisats de la guerrilla comunista. I si els aliats haguessin arribat a Pollença, a s’Arenal... de què haurien servit les justificacions, el rostre compungit davant les noves autoritats democràtiques provant d’amagar la nostra actitud en temps de la guerra? Qui hauria volgut escoltar les meves paraules: “Vaig ser falangista per simple casualitat, ja que, com tants d’altres, em trobava en zona franquista! Si m’hagués trobat a Barcelona o València hauria estat republicà...”? Qui ho podria creure després de veure’m al costat dels principals caps de Falange? Com justificaria l’amistat amb el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el cap de les milícies en el front de Manacor? O amb Barrado, que comandava els escamots de falangistes que netejaven Palma cada nit? Vaig dedicar un article a un dels més ferotges repressors de l’esquerra, Vicente Sergio Orbaneja... Com era possible que la meva ràbia contra la República arribàs fins al grau de dedicar elogis a qui comandava, a qui posseïa tot el poder? Quin tribunal popular faria cas de les meves justificacions. “Aquell estiu de 1936 no hi cabien els matisos: havia de triar entre blaus o rojos... ja no quedava altra sortida a Mallorca que resignar-se a treballar pel Moviment”. Serviria de res provar de defensar-me dient que m’havia fet de Falange per salvar la vida de tants regionalistes atemorits davant la idea de Tamarit d’enviar-los a l’exili o afusellar-los? Si s’hagués ensorrat el règim, si els americans arriben a desembarcar a Mallorca, si hagués caigut en mans dels familiars dels morts i desapareguts... com m’hauria pogut defensar de les acusacions de ser un feixista convençut, un ferotge antirepublicà, un anticatalanista militant que no perd ocasió de reblar el clau contra els intel•lectuals mallorquins “venuts” a la Generalitat de Catalunya? Les meves obres literàries... serviran algun dia per fer oblidar la meva activa participació activa en el suport a Franco? Els diaris d’aquell temps són a l’abast de tothom, a les hemeroteques, grogosos pel pas dels anys, però amb les lletres clares d’impremta demostrant la meva incondicional admiració per José Antonio Primo de Rivera i la regeneració d’Espanya que portaven a terme, amb les armes, requetès i falangistes. Record els articles escrits, la defensa del feixisme, els atacs al parlamentarisme, a la democràcia, els escrits contra la Generalitat i els catalanistes i, des de la immensa distància des de la qual rememor aquells dies, quasi no em reconec. Com esborrar el passat o, almanco, llimar les arestes més punxegudes? Era així, em vaig comportar com expliquen els llibres d’història? M’adon que mai no podré dissimular la meva participació en els fets de la guerra. Els papers no menteixen. El que vaig escriure, el que vaig fer roman intacte, indeleble en la memòria de moltíssima gent. Ni jo mateix, amb totes les menudes trampes d’escriptor que he emprat, no ho podré amagar. Ni cap investigador amic, d’aquells que, com pertoca, expliquen que el que fa un autor no té gens d’importància, que solament s’ha de valorar l’obra literària al marge de qualsevol plantejament ètic i polític, no ho podran dissimular. És una tasca impossible cremar els diaris on vaig col•laborar. Inútil tot el que he fet per esborrar el passat.