Anarcoefemèrides del 22 de març
Esdeveniments
Selfactina
-
Vaga de les Selfactines: El 22 de març de 1854
al barri de Sants de
Barcelona (Catalunya) es produeix una important vaga dels teixidors a
mà que
presenten la primera reivindicació col·lectiva
als patrons del gremi. Amb motiu
de la instal·lació, cada cop més
nombrosos, de màquines automàtiques (selfacting),
conegudes popularment com selfactines, i per la
crisi de la feina i la
carestia de la vida, entre març i juliol de 1954 es van
registrar diverses
vagues a Catalunya; la més important va ser la que va
començar a Sans el 22 de
març de 1854 i va acabar el 4 d'abril. El capità
general va fer detenir els
representants dels vaguistes i aquest fet va motivar nombroses
manifestacions
populars de solidaritat pels carrers barcelonins; l'autoritat militar
va
proclamar la llei marcial amenaçant amb l'afusellament els
vaguistes. Aquestes
vagues estaven organitzades per «Comissions de
Treballadors» autogestionàries i
clandestines i entre els seus responsables podem citar Josep
Barceló, Ramon
Maseras i Antoni Gual. Un ofici del Govern Civil de Barcelona de juliol
de 1854
parla de «comissió de treballadors de les
fàbriques de filats» o de«comissió
de la classe filadora». El conegut com «Conflicte
de les Selfactines» va
culminar la nit del 14 de juliol de 1854 amb la crema de
fàbriques.
***
Alexandre Marius Jacob
- Condemna de Jacob i de Bour: El 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens (Picardia, França) es conclou el procés, que havia començat el 8 de març i que des de la instrucció va durar dos anys, d'Alexandre Marius Jacob, expropiador anarquista, i del seu grup«Els treballadors de la nit», que van cometre 156 robatoris provats a cases, viles, castells i esglésies. Marius Jacob i Félix Bour són condemnats, el 24 de juliol de 1905 després del recurs de cassació, a treballs forçats a perpetuïtat, altres 14 persones –entre les quals es trobaven sa companya, Rose Roux, i sa mare Marie Berthou– són condemnades de cinc a 20 anys de presó i set més són absoltes. «Els treballadors de la nit» van practicar el «robatori científic», dividint-se França en tres parts segons la xarxa ferroviària, com a mitjà d'atac contra el món dels poderosos i com a eina de lluita social. Els aldarulls i manifestacions al crit de «Visca Jacob! Visca l'anarquia!» van ser impressionants i l'exèrcit va haver de sortir al carrer per ajudar la gendarmeria i la policia. A la seu social del periòdic Germinal es va produir un míting multitudinari. El judici d'«Els treballadors de la nit» va ser un gran moment de propaganda anarquista. Marius Jacob serà deportat al penal de la Guaiana, on romandrà des de 1906 fins a finals de 1925, temps durant el qual intentarà una vintena d'evasions i pel qual passarà molts d'anys a cel·les de càstig.
***
A la Facultat de Lletres
- Naixement del«Moviment 22 de Març»: El 22 de març de 1968 a la ciutat universitària de Nanterre (Illa de França, França), a prop de París, es realitza un míting de protesta contra la detenció de sis estudiants dos dies abans durant una manifestació contra la guerra del Vietnam. Al final del míting es produeix el primer acte no previst per les autoritats, ni acadèmiques ni policíaques: l'assemblea decideix l'ocupació dels locals administratius de la facultat. Uns 150 estudiants, dels quals menys de la meitat pertanyen a grups organitzats, realitza l'ocupació i engega un nou estil de debats polítics (discussions en petits grups, assemblees generals, tot es discuteix, tot es posa en qüestió...): fins a les dues del matí es manté el debat de temes polítics i es decideix la publicació d'un pamflet de denuncia de la policia, el capitalisme i la Universitat burgesa. Aquest text, Agir et réagir (Actuar i reaccionar), votat per 142 estudiants tancats a Nanterre, marca l'origen del «Moviment 22 de Març», germen anarcorevolucionari del Maig del 68 francès.
***
Anagrama de l'FIJL
- Multitudinària detenció d'anarquistes: El 22 de març de 1974 són detinguts a Barcelona (Catalunya) 22 llibertaris de la Federació Anarquista de la Regió Catalana i dels Grups Autònoms, i 10 a València i un a Cadis vinculats amb la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Paral·lelament a l'Estat francès es van succeir diverses accions reivindicades pel Grup Autònom d'Intervenció (GAI): voladura del pont de Parlamentia a Bidart, on la carretera nacional número 10 travessa les línies fèrries París-Irun; voladura de la línia fèrria Perpinyà-Cervera-Barcelona, a prop d'Elna; voladura del pont de Berduquet a tres quilòmetres d'Ais les Termes, sobre la carretera nacional número 2 en direcció cap a Andorra, col·locant senyals indicant «carretera minada» i obstruint així el pas dels vehicles; i voladura del pont del Voló, a prop del Pertús.
Naixements
Charles Alerini fotografiat per D. Arnó a Alexandria entre 1879 i 1881
- Charles Alerini: El 22 de març–el seu certificat de defunció cita erròniament el 20 de març– de 1842 neix a Bastia (Còrsega) el mestre, communard i membre i animador de la Internacional antiautoritària Charles Alerini –a vegades citat erròniament com Alérini. Fou el primogènit d'una família nombrosa formada per 12 infants. Son pare, nascut en una antiga família corsa, metge de professió, es deia Quiricus Innocent Alerini i sa mare Émilie Milanta. En 1862 obtingué el batxillerat en ciències a l'institut de Bastia i en 1863 va ser nomenat aspirant a prefecte d'estudis. Exempt del servei militar com a membre de la instrucció pública, va ser traslladat als instituts provençals d'Avinyó i de Marsella. Després d'un temps com a prefecte d'estudis i ajudant químic a l'institut de Marsella, l'octubre de 1869 va ser nomenat mestre de ciències físiques al col·legi de la Barceloneta de Provença (Occitània) i va esdevenir membre i després secretari d'una secció de la l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquesta població; més tard en fou membre de la secció de Marsella i, entre finals de març i principis d'abril de 1871, membre de la secció executiva de la Comissió Departamental Insurreccionalista de les Boques del Roine (Provença, Occitània). L'abril de 1870 les autoritats educatives el suspengueren de les seves funcions al col·legi de la Barceloneta de Provença per la seva militància i esdevingué gerent de Le Rappel de Provence. A partir d'aquell moment prengué part molt activa en la Internacional marsellesa i col·laborà estretament amb André Bastelica. El 20 de maig de 1870 fou detingut per «adhesió a societat secreta» (l'AIT). Però el 8 d'agost de 1870 prengué part, juntament amb Gaston Crémieux, Combe Étienne, Célestin Matheron i altres insurgents, en l'ocupació de l'Ajuntament de Marsella, on es va establir la Comuna revolucionària. Després del fracàs d'aquesta insurrecció, va ser empresonat i alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República i la caiguda de l'Imperi. Entre 1870 i 1871 col·labora en el setmanari anarquista madrileny La Solidaridad. El 23 de març de 1871 fou de bell nou, amb Gaston Crémieux, capdavanter d'un moviment insurreccional a Marsella, formant part del Comitè Director de la Comissió Departamental de 12 membres, que organitzà la resistència armada. Després del fracàs d'aquest nou moviment insurreccional el 4 d'abril de 1871, es refugià a Barcelona (Catalunya). Jutjat en absència el 24 de gener de 1872, va ser condemnat a mort –set anys més tard, el 17 de maig de 1879, va ser indultat. A Barcelona s'integra en el nucli de l'AIT i visqué al número 42 del carrer de Mercaders. Amic de Mikhail Bakunin, fou membre de l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS), creada en la primavera de 1870, i fou delegat de la Federació Regional Espanyola (FRE) en el congrés de la Internacional a l'Haia (Holanda, Països Baixos) a començaments de 1872, on es declararà l'expulsió de Bakunin i de James Guillaume. Aquest mateix any va contactar a Vitòria (Àlaba, País Basc) amb Anselmo Lorenzo en ruta cap a l'Haia i li va lliurar una carta de Bakunin; ambdós marxaren a Bilbao (Biscaia, País Basc) i Alerini va seguir cap a Holanda. Aquest any signà a Barcelona el fullet Cuestión de la Alianza. El 15 de setembre de 1872 assistí al congrés antiautoritari internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa) on fou un dels seus tres secretaris. El Consell General (marxista) de l'AIT el va excloure el 30 de maig de 1873. A Catalunya, durant la primavera de 1873, constituí amb Camille Camet i Paul Brousse, el«Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional», el qual apel·là a l'«an-arquia», al col·lectivisme i al materialisme, i edità el periòdic La Solidarité Révolucionnaire. Organe socialiste-révolutionnaire. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 fou un dels cinc delegats de la Federació Regional Espanyola (FRE) al congrés de Ginebra (Ginebra, Suïssa). De tornada a Catalunya, es mostrà força actiu en el Centre de Societats Obreres de Barcelona i va ser detingut arran de les insurreccions republicanes de 1873 i empresonat durant dos anys a Cadis (Andalusia, Espanya). El setembre de 1875, rebutjarà l'oferta d'Errico Malatesta, que havia vingut comissionat per Bakunin per organitzar la seva evasió del penal. L'abril de 1877 fou membre, amb Jean-Louis Pindy, Paul Brousse i François Dumarteray, del Comitè Federal de la Federació francesa de l'AIT, que tingué el seu congrés el 19 d'agost de 1877; el novembre d'aquell any, encara n'era membre, amb Pierre Jeallot, Hippolyte Ferré, François Dumarteray i Jean-Louis Pindy. Posteriorment va marxar al Caire (Egipte) i a Alexandria fou professor i formà part del Centre Europeu d'Estudis Socials (CEES). El setembre de 1889 es casà a Alexandria amb Marie-Catherine de la Rocca (Catherine Rocca), amb qui tingué cinc infants. En 1881 donà dues conferències amb Ugo Parrini (L'Orso), que en aquellaèpoca havia fundat una petita impremta clandestina. Com que podia entrar a França, el 1881 retornà i va ser nomenat cap del despatx de Péricles Grimanelli, prefecte departamental de Deux-Sèvres (Poitou-Charantes, França) i exadvocat republicà de Marsella, el qual havia gestionat la seva petició d'indult. Entre 1881 i 1888 ocupà diversos càrrecs a Bastia, Annecy (Savoia, Arpitània) i Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1888 obtingué una plaça d'administrador a Indoxina i en 1900 de president d'un tribunal. Segons les places, fou jutge civil i/o oficial civil de l'Estat, encarregat d'assentar els pressuposts i de l'execució de les obres públiques, a més de representar França vers els visitants europeus. També s'encarregà de denunciar els abusos de l'administració colonial. Charles Alerini va morir, a resultes d'un paludisme crònic, el 24 de juliol de 1901 al seu domicili de Vinh (Nghe, An, Tonquín, Indoxina francesa; actualment Vietnam).
***
Notícia de la detenció d'Antonio Battaglia apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 8 de gener de 1897
- Antonio Battaglia: El 22 de març de 1848 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Antonio Nicola Battaglia, també conegut com Antoine Battaglia–a vegades el llinatge citat Bataglia. En 1885 emigrà a França, on treballà en una empresa en el seu ofici de dissenyador de joieria. En 1895 tenia una bodega, al pati del seu domicili, al número 42 del carrer del Pré Saint-Gervais de París, on es reunien obrers italians i a començament de 1896 rebia d'Itàlia manifests revolucionaris. També distribuïa periòdics italians, que li eren lliurats per Jean Grave, els quals els rebia de diversos països (Itàlia, Tunísia, EUA, Argentina). A començament de l'estiu de 1896, juntament amb Voiturier i Ernault, va fer circular una subscripció per a facilitar la publicació del manifest «Aux anarchistes des deux mondes» a Roma. El 31 de desembre de 1896 les autoritats franceses decretaren la seva expulsió i la de son fill Victor Battaglia, que li va ser notificada el 7 de gener de 1897, després de ser detingut, portant una navalla, en una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya, navalla que en realitat feia servir per fer punta al llapis en la seva feina. Victor Battaglia va enviar una carta al diari parisencL'Intransigent, publicada el 10 de gener de 1897, on explicava els por menors de la detenció de son pare i on assegurava que aquest no era anarquista. Finalment l'expulsió va ser suspesa el 16 de febrer de 1900. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Nota
necrològica de Louis Malaquin aparagueda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
17 de juny de 1904
- Louis Achille
Malaquin: El 22 de març de 1868 neix
al IX Districte de
París (França) l'advocat i
propagandista anarquista, i després socialista,
Théodore Louis Achille
Malaquin, també conegut com Ludovic
Malquin o Ludovic Malaquin.
Sos pares es
deien Edme Isidore Malaquin, taverner, i Lucie Eugénie
Hérson. Paralític de les
dues cames i geperut de naixement, caminava amb crosses. A l'Institut
Condorcet
de París conegué Aurélien-Marie
Lugné (Lugné-Poe)
amb qui entaulà una estreta amistat. Visqué
habitualment a Berck
(Nord-Pas-de-Calais, França), on habitava sa
família, i on va fer propaganda deLe Libertaire, publicació
a la qual
estava subscrit. Llicenciat en dret, vivia de rendes i també
de les lliçons de
francès i d'anglès que feia. En 1887
acollí a la seva residència de La
Trinité
(País Niçard, Occitània), on vivia
alguns mesos durant l'any, Sébastien Faure,
amb qui estava ben relacionat i va ser un dels quals va preparar la
seva
vinguda a Niça el març de 1897. Apassionat del
teatre, va fer crítica teatral
en la revista Art et Critique i va
ser un dels promotors del grup «Cercle des
Escholiers», que en 1891 estrenà
l'obra Viardot et Cie, escrita amb
Lugné-Poe, i Anachronisme,
amb
Georges Rousselle. Sembla que va estar entre els organitzadors del
primer grup anarquista
de Niça, el «Grup dels Llibertaris»,
creat el maig de 1897, i que es va reunir
per primera vegada a la cantina «Comptoir de Nice»,
al número 33 del carrer
Pastorelli; els joves membres d'aquest grup es formaren en l'anarquisme
per
Jean-Baptiste Oddo al domicili de Malaquin. Fou un dels promotors de la
Lliga
d'Ensenyament Llibertari, presentada el maig de 1897. En els anys
noranta
col·laborà, sota el nom de Ludovic
Malquin o Louis Malaquin,
en
diferents publicacions anarquistes o anarquitzants (L'Aurore,Le Droit de Vivre,L'En-Dehors, L'Esclave,L'Idée, Le
Journal du Peuple, Le Libertaire,
La Liberté, Libre Examen,La Plume, La
Révolte, La Revue
Anarchiste, La Revue Blanche,La Revue Libertaire, Les
Temps
Nouveaux, etc.) i va ser corresponsal de Le
Journal du Peuple i de Le
Libertaire. El 18 de gener de 1903 va ser nomenat president
de la secció
local de Niça de la Lliga dels Drets de l'Home. En 1904
estava afiliat al Grup
Socialista Francès (GSF) i va ser un dels redactors del
número únic de Le
Réveil Ouvrier de Nice, el gerent del
qual va ser Louis Cauvin, i de La Lutte
Sociale. Organe socialiste des Alpes-Maritimes.
També va prologar el fullet
antimilitarista L'outil de meutre.
Durant sa vida sostingué financerament els companys
perseguits. Louis Malaquin
va morir després de terribles patiments el 15 de juny de
1904 a Niça (País
Niçard, Occitània) a resultes de les lesions
internes produïdes pels cops
rebuts per la policia en el tancament el 28 de setembre de 1903 de la
Borsa del
Treball durant la vaga dels escombradors de Niça dels quals
era el seu advocat.
L'endemà de la seva mort, més de tres-mil
persones acompanyaren el seu seguici
mortuori fins a l'estació ferroviària on el seu
cos va ser traslladat a París.
En 1907 Jean Jullien publicà la biografia i recull dels seus
articles Ludovic Malquin (1868-1904).
***
Foto
policíaca de Charles Chapuis (7 de gener de 1894)
- Charles Chapuis:
El 22 de març de 1876 neix al VII Districte de
París (França) l'anarquista Charles
Paul Chapuis. Era el fill primogènit de Charles Gaspar
Chapuis, empleat, i d'Eugénie
Angélique Lemarchand, i tingué una germana
petita, Juana Chapuis, costurera.
Tapisser de professió, va ser dispensat de fer el servei
militar per fill de
vídua. Des de febrer de 1891 formava part de la societat
gimnàstica «La
Libérale de Montmartre» i vivia amb sa mare al
número 41 del carrer Douai de
París. El 6 de gener de 1894 va ser detingut sota
l'acusació de «pertinença a
associació criminal» i fitxat l'endemà
en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 19 de
gener d'aquell any
recobrà la llibertat. Entre el 13 de novembre de 1897 i el
17 de setembre de
1898 va fer el servei militar en la IX Secció d'Infermers
Militars. En 1898
vivia en l'avinguda Chemin de Fer de Colombes (Illa de
França, França). El 18
de novembre de 1899 es casà al IX Districte de
París amb la cotillaire Irma
Eugénie Suaudeau, amb qui va tenir quatre infants. En
aquesta treballava d'electricista
i vivia a Colombes amb sa mare. En 1901 vivia a l'avinguda
Lutèce de La
Garenne-Colombes. El 28 de desembre de 1905 va ser condemnat pel
Tribunal
Correccional del Sena a una multa de 100 francs. En 1912 vivia al
número 5 de
Villa de la Reine Henriette de Colombes. Entre l'1 d'agost i el 16 de
desembre
de 1914 i entre el 26 de març de 1915 i el 29 de novembre de
1918 va estar
mobilitzat i lluità als fronts de la Gran Guerra. Charles
Chapuis va morir el
15 de març de 1948 a Colombes (Illa de França,
França).
***
Giuseppe Tosca
- Giuseppe Tosca: El
22 de març de 1886 neix a Borgonovo Val Tidone
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
i sindicalista Giuseppe Tosca, conegut com Peppino
Tosca. Sos pares es deien Emilio Tosca i Ermelinda Betta.
Paleta de
professió, emigrà molt jove amb sos pares a
Suïssa. Treballà a Berna (Berna,
Suïssa) i tal vegada a Zuric (Zuric, Suïssa).
Implicat en l'anomenat «Afer de
les Bombes» o «Complot de Zuric»–l'abril
d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a
prop del riu Limmat
a Zuric i detingué un centenar d'anarquistes (Luigi Bertoni,
Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli,
etc.)–,
va ser tancat en presó preventiva uns mesos. Amb un decret
d'expulsió signat el
2 de desembre de 1918, l'acusació es va retirar el
març de 1919 i, després
d'algunes setmanes hospitalitzat en una clínica de
repòs de Mendrisio (Ticino,
Suïssa), on se li va diagnosticar que tenia«trastorns mentals» i va ser sotmès
a electroxocs, va ser expulsat de Suïssa aquell mateix any. De
bell nou al seu
país, s'establí a Piacenza
(Emília-Romanya, Itàlia). Processat per
deserció
durant la Gran Guerra, no va ser condemnat a causa d'un error en la
instrucció
judicial. Secretari de la Lliga de Paletes de Borgonovo Val Tidone,
col·laborà
en diferents periòdics llibertaris. La policia el
considerà com a un «element
molt influent entre els seus companys». En
correspondència amb Errico
Malatesta, sostingué econòmicament els seus
projectes editorials, com ara la
revista Pensiero e Volontà.
El març
de 1923 emigrà a França i s'establí a
Savigny-sur-Orge (Illa de França,
França), on visqué amb Bianca Anna Rondini,
neboda de
l'anarquista Felice Vezzani, al número
129 del carrer de la Belle des Belles. En aquesta època
estigué en contacte amb
Giuseppe Peretti, de Bellinzona (Ticino, Suïssa),
perquè s'encarregués de sa
germana que residia a Borgonovo Val Tidone, i distribuí Il Risveglio de Ginebra (Ginebra,
Suïssa). Dirigí la Cooperativa de
Construcció de Sartrouville (Illa de França,
França), creada per exiliats
italians, fou membre de la Federació de la Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), va estar subscrit als
periòdics anarquistesL'Avanti i Giustizia
e Libertà i participà en la
col·lecta a favor del diari Le
Libertaire. Ben actiu en el moviment
anarquista italià a França, entre l'11 i el 12 de
novembre de 1933 participà en
el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians celebrat a
Puteaux (Illa de
França, França), que donà lloc a la
constitució de la Federazione Anarchica dei
Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Refugiats
Italians). En 1934
fou membre del consell d'administració del
periòdic de la FAPI Lotte Sociali
(1933-1935), el gerent del
qual fou Jean Girardin. Durant la guerra d'Espanya (1936-1939)
col·laborà en el
Comitè Anarquista Pro-Espanya de París
(França), també conegut com«Comitè
Espanya Lliure». El 5 d'octubre de 1940 va ser inscrit en la
llista de
residents anarquistes italians residents a França que la
policia italiana va
enviar a l'alemanya per a la seva detenció, però,
a diferència d'altes, pogué
fugir-ne. En 1946 retornà provisionalment a Borgonovo Val
Tidone, segurament
per visitar sa família, i retornà a
Savigny-sur-Orge, on s'havia construït,
durant anys, una petita casa. Sempre actiu en el moviment anarquista,
Giuseppe
Tosca va morir el 15 de setembre de 1946 al seu domicili de
Savigny-sur-Orge
(Illa de
França, França). Correspondència seva
amb Errico Malatesta es troba dipositada
a l'International Institute of Social History d'Amsterdam.
***
Kléber Claux (The Cosmopolitan), dibuixat per Douglas Dundas (1931)
- Kléber Claux: El 22 de març de 1893 neix a Mogneville (Picardia, França) l'anarquista propagandista de les colònies llibertàries i del naturisme Kléber Claux, també conegut com Ramon Insa Lleo o Ray Insa Lleo. Sos pares, sabaters lliurepensadors, es deien Edmond Claux i Berthe Tassin. Abans de la Gran Guerra treballà de fuster. Fugint del reclutament, marxà a viure, amb Gaston Marin, a una colònia anarquista a Bèlgica. Marin després passà a la colònia anarquista tolstoiana de Whiteway establerta als Cotswolds de Gloucestershire, al Sud-oest d'Anglaterra, i ajudà Claux a entrar a Anglaterra amb un passaport fals i a obtenir l'estatut de refugiat, ja que havia rebutjat la llei francesa de reclutament al començament de la Gran Guerra. La Whiteway Colony havia estat creada en 1898 per membres de la Croydon Brotherhood Church (Església dels Germans Croydon) i aquests primitius pobladors, que cultivaven parcel·les individuals, no van veure amb bons ulls l'arribada que es va produir entre els anys 1914 i 1916 d'anarquistes procedents, principalment, de França i de Bèlgica. No obstant això, romangué a la colònia 13 anys, practicant el nudisme i el vegetarianisme. A la Whiteway Colony conegué Molly, que esdevingué la seva companya. En 1926 amb Molly viatjà a Londres, on ella es va veure fortament influenciada per la filosofia gimnosofista, barreja entre la teosofia i el naturisme. El juny de 1929 demanà autorització per viatjar al Brasil o a Austràlia, on un grup de colons de Whiteway havien establert una colònia anarquista a Cooktown (Queensland, Austràlia). Aquell mateix any, amb Molly i altres companys, desembarcà a la badia de Jervis i d'allà viatjaren al nord de Queensland, on van romandre uns 12 mesos a la colònia de Cooktown. El clima humit, les dificultats de tota casta i l'imminent naixement de la seva segona filla, Moira, va fer que l'expedició retornés a Sydney en 1931. En aquesta ciutat la parella visqué de la venda ambulant de fruites i vegetals que portaven en una carreta. Pels seus trets físics (gran barba), la seva manera de vestir (calçons curts i sandàlies, fins i tot a l'hivern), la seva llibertat sexual i la seva propaganda del nudisme –creà la primera colònia nudista australiana– va ser una persona molt coneguda, que escandalitzà la societat australiana de la dècada dels quaranta. Model de pintors, també aparegué a diversos documentals, com ara Hargreaves (1938), i en els llargs metratges Eureka Stockade (1949) i Kangaroo (1952). En 1947 la policia confiscà diversos curts metratges on apareixia Moira, de 16 anys, nua en «actituds seductores». Les seves festes nudistes van ser molt populars, a les quals l'actor Peter Finch era molt aficionat. Sembla que no milità en cap grup estrictament anarquista a Austràlia. El maig de 1956 abandonà la venda ambulant i en 1958 la parella assistí com a delegada per Austràlia al Congrés Naturista Mundial que se celebrà a Anglaterra, moment que aprofità per restablir els lligams amb la Whiteway Colony. Kléber Claux va morir el 9 de juny de 1971 a Marrickville (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou incinerat al cementiri de Woronora (Sutherland Shire, Nova Gal·les del Sud, Austràlia). En 2007 es creà en la seva memòria el grup anarcomusical The Kleber Claux Memorial Singers.
***
Necrològica de Manuel Abad Bermúdez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de maig de 1973
- Manuel Abad
Bermúdez: El 22 de març de 1896–altres fonts citen erròniament altres
dates–
neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Abad
Bermúdez. Sos pares es deien Juan Abad i
Ascensión Bermúdez. En
els anys vint desertà de la Guàrdia Civil i
s'exilià, d'antuvi, a França i,
després, a Itàlia. Cap el 1931, arran de la
instauració de la II República
espanyola, retorna a la Península i durant els anys
republicans patí
empresonaments. Forner, milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
d'Anglès (La Selva, Catalunya) i durant la
Revolució
de 1936 participà activament
en la col·lectivització encapçalada
pel Sindicat de la Fusta i de la Decoració.
En 1939, quan acabava la guerra, es presentà voluntari per
evacuar les dones i
els infants que quedaven a Anglès i passà a
França amb la Retirada. Tancat als
camps de concentració d'Argelers i de Bram, posteriorment
s'enrolà en la 226
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a Bram i
posteriorment, el
22 de gener de 1941, va ser destinat al 412 Grup de Treballadors
Estrangers
(GTE). Durant l'Ocupació alemanya participà en la
reorganització clandestina de
la CNT i després de la II Guerra Mundial milità
en el Federació Local de Bram
de la CNT. Sa companya fou Amparo Pastor. Manuel Abad
Bermúdez va morir el 14 de gener de 1973 a Bram
(Llenguadoc,
Occitània).
Noticía sobre la mort de Mario Garioni apareguda en el periòdic parisenc Le Populaire del 22 de novembre de 1935
- Mario Garioni: El
22 de març de 1896 –algunes fonts citen
erròniament
1895– neix a San Rocco al Porto
(Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Mario
Garioni, també
conegut com Romeo Pezza. Sos pares
es deien Giuseppe Garioni i Lionetta Bornelli. En 1920
fugint del feixisme es refugià a França i
s'instal·là a Lió
(Arpitània). El 12
d'octubre de 1925 va ser expulsat d'aquest país i
marxà cap a Bèlgica, d'on
també fou expulsat. Després d'una estada a
Luxemburg i a Suïssa, en 1931, amb
la proclamació de la II República,
passà a Catalunya, però en 1933 va ser
portat a la frontera portuguesa. Tornà clandestinament a
Barcelona (Catalunya);
detingut, el 20 de desembre de 1933 va ser condemnat a un any de
presó. En
acabar la pena, el maig de 1935 va ser alliberat i portat a la frontera
francesa; detingut a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord), va ser jutjat i
condemnat a un mes de presó per«violació del decret
d'expulsió» que purgà a la
presó d'aquesta ciutat. Totes aquests detencions i
empresonaments minaren poc a
poc la seva salut mental i acabà paranoic. Un cop lliure,
començà a errar per
la zona i visqué en una mina abandonada al costat d'una via
fèrria. El 17 de
novembre de 1935 van trobar sobre unes vies del tren
Tolosa-París, per
Capdenac, al barri de la Croix-Daurade de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el cos
decapitat de Mario Garioni. Com que no portava documentació,
no va ser
identificat fins dies després. Alguns diaris van dir que el
cos va ser trobar
fermat a la via, però el Comitè de Dret d'Asil de
la Confederació General del
Treball (CGT) confirmà que no havia estat així.
La versió oficial d'aquesta
mort fou «suïcidi».
***
Medalla de Bakunin realitzada
per Mattia Léoni (1968)
- Mattia Léoni: El 22 de març de 1897 –algunes fonts citen 1896– neix a Puerto Cabello (Carabobo, Veneçuela) l'escultor, mosaïcista i pintor anarquista i antimilitarista Mattia Léoni, també conegut com Mathias Leoni. Fou fill d'una família de marbristes i escultors originària de Lucca (Toscana, Itàlia). Es formà com a escultor a l'Escola de Belles Arts de Carrara (Toscana, Itàlia) i ben igual que son germà Léonida, s'adherí molt jove al moviment llibertari d'aquesta ciutat de gran tradició anarquista. En 1915 va ser condemnat a 25 dies de presó i a una multa per haver llançat artefactes contra la policia durant una manifestació antimilitarista. Durant la Gran Guerra, amb son germà i altres insubmisos de la regió, s'amagà en un poblet de muntanya de la zona de Carrara. Mentre que Leonida aconseguí escapar, ell fou detingut i empresonat. En 1923 ambdós germans i sos pares aconseguiren exiliar-se a França i s'instal·laren a la«ciutat d'artistes» de La Ruche de París. Al seu taller de La Ruche, ajudat per Léonida, treballà per Miró, Léger i Chagall, a més de realitzar nombrosos busts. Sa companya, Ida, porta dos infants al món a La Ruche, Lucienne (1926) i Léonard (1933) –aquest últim seguí les passes artístiques de son pare. Aquest taller servia com a bústia al servei del moviment anarquista i com a lloc de reunió i d'amagatall de militants. A finals dels anys trenta s'hi gestaren atemptats contra determinats jerarques feixistes. Tota sa família visqué aplegada, fins que els avis s'instal·laren al carrer Ridder. A finals dels anys seixanta, a més del taller de La Ruche, tenia un petit estudi artístic al carrer parisenc de Vercingétorix, que feia servir el«Grup Albert Camus» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). En aquest local, entre el 1968 i el 1969 es reuní el Col·lectiu Nacional de l'ORA, del qual formaven part aleshores Guy Malouvier, Michel Cavallier, Richard Pérez i Maurice Fayolle. En 1968 gravà i va fondre una medalla de bronze amb l'efígie de Mikhail Bakunin i dos anys després va fer el mateix amb la figura de Jules Vallès. Durant sa vida realitzà diverses exposicions, com ara al Museu Molière de Meudon, al Saló dels Artistes Francesos o al Saló dels Independents. Mattia Léoni va morir el 25 de febrer de 1984 a París (França).
***
Giuseppe
Mascii
- Giuseppe Mascii:
El 22 de març de 1897 neix a Pistoia (Toscana,
Itàlia) l'anarcoindividualista
Giuseppe Mascii, que va fer servir diversos pseudònims (Peppe, Feroci,Joseph Mascii, Beppe
del Cenciao, B.d.P.).
Sos pares es deien Gioacchino Mascii, que abandonà sa
família quan ell era un
infant, i Ottavia Valdisseri, que hagué de pujar tota sola
sos fills. Després
de l'escola elemental, començà a treballar com a
obrer envernissador i pintor
decorador. El 9 de juny de 1912 apareix per primera vegada en els
registres
policíacs quan el Ministeri de l'Interior demanà
informació sobre ell arran de
la seva subscripció al periòdic antimilitarista
genovès Rompete le Righe!
i el 7 de juliol de 1912 la Prefectura de
Florència (Toscana, Itàlia) contestà
que treballava de pintor i que militava
obertament en el moviment anarquista, però que,
gràcies a la seva curta edat,
no era considerat perillós, però que calia
mantenir-lo vigilat. Quan la Gran
Guerra va ser cridat a files, però va desertar i el 8
d'abril de 1918 va ser
condemnat pel Tribunal de Guerra de Milà (Llombardia,
Itàlia) a sis anys i sis
mesos de preclusió. En 1919, gràcies a l'amnistia
del govern de Francesco Saverio
Nitti, va ser alliberat del manicomi on estava reclòs i
tornà a freqüentar els
companys llibertaris, especialment Virgilio Gozzoli. El 31 de
març de 1924
s'instal·là a Mirandola
(Emília-Romanya, Itàlia) on, segons la policia
feixista,
mantingué una «conducta política
contrària al règim». El 20 de setembre
de
1931, amb un passaport vàlid per a 30 dies per a visitar
l'Exposició Colonial
Internacional, passà a França amb sa companya
Olga Spaggiari, amb qui tingué
dos fills. Després d'un temps a la zona alpina,
s'establí a Bezons (Illa de
França, França) i l'any següent una
fotografia seva, juntament amb la d'altres
anarquistes (Angelo Damonti, Clodoveo Bonora i Marcello Bianconi) va
ser
enviada a la Direcció General de la policia
perquè es fessin 10 còpies per a
l'Escola Superior de Policia. El 14 de setembre de 1932, a
petició de la
Prefectura de Pistoia, va ser inclòs en el registre de la
policia de fronteres.
A París freqüentà els anarquistes
italians exiliats més actius (Virgilio
Gozzoli, Ferruccio Gori, Angelo Damonti, etc.). Durant la segona meitat
de 1934
continuà desenvolupant una intensa tasca
llibertària i cap a finals de 1935
assistí a algunes reunions que es feren entre els
anarquistes (Camillo Berneri,
Bruno Pierleoni, Guglielmo Ricci, Giuseppe Zuddas, Luigi Bolgiani,
etc.) i els
membres del moviment «Giustizia e
Libertà». El 7 de març de 1936
participà en
la trobada organitzada per «Giustizia e
Libertà» a París, juntament amb Angelo
Diotallevi, Rodolfo Gunscher, Aldo Garosci, Alberto Cianca i altres, i
el 26 de
juny d'aquell any intervingué en una reunió sobre
el dret d'asil, amb altres
companys (Umberto Marzocchi, Italo Ragni, Lorenzo Gamba, Angiolino
Bruschi,
etc.). Arran de l'aixecament militar feixista del juliol de 1936 a
Espanya,
marxà, amb Camillo Berneri i Enzo Fantozzi, cap a Barcelona
(Catalunya) i
s'enrolà en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso», majoritàriament
anarquista, combatent, el 28 d'agost de 1936, en la batalla de Monte
Pelado, al
front d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya). L'octubre de 1936 va ser
hospitalitzat al sanatori barcelonès del Tibidabo a causa
d'una pleuresia, on
mantingué correspondència amb Camillo Berneri.
Aquest episodi de la guerra
d'Espanya va ser perfectament conegut per les autoritats feixistes
italianes i
ordenaren la seva detenció, repartint l'Escola Superior de
Policia 120 còpies de
la seva foto entre les comissaries. El 7 de desembre de 1936 ja estava
de
tornada a França i el 19 de desembre a París, on
continuà amb la seva
militància política. El 6 de febrer de 1937 va
escriure una carta a Camillo
Berneri on deplorava que «Giustizia e
Libertà» hagués intentat apropiar-se,
des
de les pàgines del seu diari Guerra
di
Classe, de l'èxit de la constitució de
la «Columna Italiana», ignorant el
paper decisió jugat pels anarquistes. El 15 de febrer de
1937 assistí a una
reunió antifeixista a la seu parisenca de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), amb Carlo Rosselli,
Francesco
Fortini (Cavallini), Lazzaro
Raffuzzi, Luigi Tagli, Giuseppe Dozza, Victor Basch, entre d'altres.
L'1 de
març va escriure des de Bezons una carta a Enzo Fantozzi,
del Servei
d'Investigació Estrangera de Portbou (Alt
Empordà, Catalunya), informant-li de
la seva intenció de retornar a Catalunya. Els fets de«Maig de 1937» a
Barcelona i l'assassinat de Camillo Berneri i altres companys pels
estalinistes, el van fer canviar d'opinió sense dubte. El 28
d'agost de 1937 participà,
amb Aldo Garosci (Magrini) i altres,
en la commemoració de la batalla de Monte Pelado que se
celebrà a París. En
aquesta època les autoritats franceses
intentaren
expulsar-lo del país, però la
intervenció de la LIDU ho va impedir. En 1942
continuava vivint a Bezons, sempre militant en el moviment anarquista.
En 1948
emigrà a Veneçuela, però dos anys
després, malalt de tuberculosi, retornà a
França i a Bezons reprengué la seva tasca
militant. Membre del «Grup d'Amics
d'E. Armand» –participà en la
traducció de la seva obra L'iniziazione
individualista anarchica, amb prefaci d'Ugo Fedeli, i
mantingué una important correspondència amb E.
Armand fins a la seva defunció
en 1962– i en el «Grup d'Amics de Hany
Ryner», de qui va traduir Crepuscolo
di Eliseo Reclus. Durant els
anys cinquanta col·laborà en diferents
números únics publicats a Liorna
(Toscana, Itàlia) per Renzo Izzi i el grup «Senza
Limiti»: Libertà senza
limiti (agost de 1952), Volere
(gener de 1953), Antitesi
(abril de 1953), Chiarezza
(setembre
de 1953), Fermeza (juny 1954); i en
el periòdic d'E. Armand L'Unique.
També
col·laborà en els anys seixanta, fent servir els
pseudònims Joseph Mascii
i Beppe del Cenciao, en els
periòdics de tendència antiorganitzadora,
com ara L'Internazionale, de
Forlì
(Emília-Romanya, Itàlia), on va escriure articles
sobre Camillo Berneri, Marius
Jacob i Tito Eschini, entre d'altres, i L'Adunata
dei Refrattari, on entre 1960 i 1967 publicà
nombrosos articles de temàtica
diversa i traduccions (E. Armand, Sébastien Faure,Élisée Reclus, Han Ryner,
Victor Méric, etc.). Entre 1960 i 1968
col·laborà en la revista Volontà.
Amb Attilio Copetti, es mostrà
contrari al «pacte associatiu» votat en el
Congrés Anarquista de Carrara
(Toscana, Itàlia) de 1965 per la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i més tard
denuncià les temptatives plataformistes dels Grups
Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP), sempre defensant les idees
antiorganitzadores i
antiautoritàries de l'anarquisme. Giuseppe Mascii va morir
l'11 de setembre de
1973 a Bezons (Illa de França, França) i el seu
cos va ser lliurat a la
medicina. El seu arxiu («Fons Mascii») va ser donat
a la Biblioteca Llibertària«Armando Borghi» de Castel Bolognese
(Emília-Romanya, Itàlia), on es troba
dipositat.
***
Necrològia
de Joaquín Moya Bellot apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 de novembre de 1977
- Joaquín Moya Bellot: El 22 de març de 1901 neix a Xella (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquín Moya Bellot. Sos pares es deien Joaquín Moya i Petra Bellot. Es guanyava la vida fent d'obrer forjador i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del País Valencià. El desembre de 1930 va ser nomenat secretari de la Joventut Republicana de Xella. Durant la guerra civil fou capità d'enginyers del Batalló de Sapadors del XIX Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i, a partir d'octubre de 1937, del XIII Cos de l'Exèrcit, que actuaren al Llevant peninsular, al front d'Aragó i en la defensa de Madrid. En acabar la guerra pogué embarcar-se cap a l'Àfrica del Nord i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Rouïba (Alger, Algèria), on en 1948 obrí, amb Taieb ben Omar Dahoun, un taller de ferreria artesanal i de mecànica agrícola («Societat Moya-Dahoun»), societat que es dissolgué poc després. Formar part dels repatriats que a principis dels anys seixanta retornaren a França. Instal·lat a Niça amb sa companya María Talón, treballà uns anys en una fàbrica i milità en la Federació Local de la CNT. Arran d'una intervenció quirúrgica, Joaquín Moya Bellot va morir el 4 de febrer de 1972 a l'Hospital de Saint-Roch de Niça (País Niçard, Occitània).
---
