Anarcoefemèrides del 21 de març
Esdeveniments
Anagrama dels anarquistes hongaresos
- Insurrecció dels Consells: El 21 de març de 1919, a Budapest (Hongria), els anarquistes participen activament en la insurrecció dels Consells i en la instauració de la Comuna (República Hongaresa dels Consells), govern revolucionari de soldats, obrers i camperols, que va durar 133 dies. El poder dels Consells va implantar una reforma agrària radical, la nacionalització de la banca i de la indústria, la separació entre l'Església i la república, i es va formar un exèrcit revolucionari. Els comunistes, liderats per Bela Kun, es van fer amb el poder de la nova República i reprimiren els revolucionaris abans de ser escombrats, el 7 d'agost, pels exèrcits reaccionaris txecoslovac i romanès; aquest darrer va ser el que va ocupar Budapest.
***
Propaganda de xofers de Bogotà (1927)
- Vaga de xofers: El 21 de març de 1927 els xofers del servei públic de Bogotà (Colòmbia) es posen en vaga espontàniament en protesta contra la nova reglamentació que condiciona l'exercici de la professió al dipòsit d'una fiança. Els xofers de la capital colombiana, majoritàriament anarcosindicalistes i partidaris de l'acció directa, retornaran dos dies després a la feina sense haver aconseguit la derogació de la nova reglamentació. Durant la vaga l'activitat econòmica de Bogotà es va veure fortament ressentida.
***
Portada
del fullet amb el text de la conferència (1937)
- Conferència de Noja Ruiz: El 21 de març de 1937 el mestre racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz pronuncia la conferència«El Arte en la Revolución» al cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya). L'acte va ser organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). El conferenciant va ser presentat pel director de Solidaridad Obrera Jacinto Torío Rodríguez (Jacinto Toryho). Aquesta conferència va ser editada aquell mateix any per les Oficines de Propaganda de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Conferència de Noja Ruiz (21 de
març de 1937)
***
Capçalera
d'Il Corvo
- Surt Il Corvo: El 21 de març de 1946 surt a Liorna (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic Il Corvo. Giornale anticlericale (El Corb. Periòdic Anticlerical). Va ser editat pel Grup Antireligiós«Pietro Gori» de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i van ser els responsables Amedeo C. Vannucci i Domenico Mirenghi. D'antuvi havia de ser un númeroúnic, però en van sortir sis de manera irregular, l'últim el 13 d'octubre de 1946 amb el nom de Don Corvo. Opuscolo anticlericale. L'1 de maig de 1947 el Grup Editorial «Il Corvo» publicà La Battaglia. Opusculo anticlericale, continuació de l'anterior amb el número 7. A partir del següent número la publicació canvià el títol per Fra' Corvo. Opuscolo anticlericale i a partir de l'1 de maig de 1948 tornà al títol original d'Il Corvo. Periodico di battaglia anticlericale, ambdós editats pel Grup Editorial«Il Corvo». En total es publicaren 42 números fins al 1968. Trobem articles de Pietro Gori, Leda Raffaelli, Amedeo Vennucci, Dino Fortini, Albert Parsons, Maria Pastorello, Domenico Pastorello, Maria Luisa, etc. Aquest grup també publicà nombrosos fullets anticlericals i llibres, entre ells l'Enciclopedia Anarchica de Sébastien Faure.
***
Cartell
de l'acte
- Conferència
sobre Cafiero: El 21 de març de 1975 se celebra
al Ridotto del Teatro Comunale
d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) la
conferència «Cafiero, l'800, il movimento
operaio e la rivolucione sociale» (Cafiero, el 800, el
moviment obrer i la revolució
social). La conferència va ser llegida per l'historiador
llibertari Pier Carlo
Masini, autor d'una biografia de l'anarquista Carlo Cafiero publicada
l'any
anterior.
***
Notícia sobre la manifestació aparaguda a La Vanguardia del 22 de març de 1978
- Manifestació per la mort d'Agustín Rueda: El 21 de març de 1978 una manifestació il·legal d'unes quatre-centes persones, convocada per la Confederació Nacional del Treball (CNT), recorre els carrers de Barcelona (Catalunya) en protesta per l'assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) de l'anarquista Agustín Rueda. Aquest mateix dia ingressaren a la presó de Segòvia els funcionaris –el subdirector de la presó de Carabanchel, un cap de serveis i sis funcionaris d'institucions penitenciàries– implicats en l'assassinat del militant llibertari. Els funcionaris reclosos en presó incondicional van ser aïllats en una galeria fins llavors desocupada i sense cap contacte amb la resta de la població reclosa, majoritàriament partidaris de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).
***
Portada
del primer número d'El
Canto Insurgente
- Surt El Canto Insurgente: El 21 de
març de
2014 surt a Mérida (Mérida, Veneçuela)
el periòdic anarquista El Canto
Insurgente. Vocero de aquellos que
no tienen voz. Reivindicà la no
violència i els articles se signaren sota
pseudònims. Els números tenien un tema central i
en sortiren quatre: 21 de març
de 2014 (Protesta cultural activa), 30 de març (La
cançó com a protesta), 6
d'abril (Delinqüència a Veneçuela) i 13
d'abril de 2014 (L'esquerra a
Veneçuela).
Naixements
Foto policíaca de Victor Ricois (2 de juliol de 1894)
- Victor Ricois: El 21 de març de 1846 neix a Orleans (Centre, França) el propagandista anarquista Charles Victor Ricois. Sos pares es deien Louis Eugène Ricois, sabater, i Victoire Scolastique Madre. Establert a París (França), a començament de la dècada dels vuitanta vivia al número 7 de l'impàs Naboulet del XVII Districte i era el secretari del grup editor de setmanari La Révolution Sociale. Organe anarchiste, publicat a Saint-Cloud (Illa de França, França). En 1881 participà en els preparatius organitzatius del Congrés Revolucionari de Londres (Anglaterra) i es mostrà partidari de la reconstitució de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 22 de març de 1881 va ser condemnat en rebel·lia pel XVIII Tribunal a sis mesos de presó i 2.000 francs de multa, ben igual que altres gerents de premsa (Achille Secondigné, deLe Citoyen; Henri Rochefort, de L'Intransigeant; i Pierre Vesinier, de Juvénal), per«apologia del crim»; aquests periòdics havien publicat articles exaltant la mort del tsar Alexandre II de Rússia en un atemptat. En 1882 el periòdic Le Radical el va acusat d'haver denunciat dos companys russos, però el responsable d'aquest fet va ser Égide Spilleux (Serraux), gerent de La Révolution Sociale. L'estiu de 1883 fou responsable de la publicació del pasquíAnarchie et autorité, i en reclamà el pagament en el periòdic La Lutte de Lió (Arpitània). La publicació que prengué la successió d'aquesta última,Le Drapeau Noir, publicà en el seu últim número del 12 d'agost de 1883 una llarga carta de Victor Ricois a Arsène Sauva, redactor de La Revue Icarienne, en defensa de l'anarquisme. Segons la policia hauria fet servir el pseudònim Naboulet. A partir de 1884 treballà com a empleat al Journal Officiel i fou gerent de La Révolution Sociale. En 1885 col·laborà en L'Insurgé. En 1887 entrà a formar part del grup anarquista «La Panthère des Batignolles» i va fer de testimoni en el judici a Clément Duval, rebutjant, ben igual que el company Bronsin, a prestar jurament davant la imatge de Crist. El juny de 1891 vivia al número 204 del carrer Saint-Antoine del IV Districte de París i el seu domicili va ser escorcollat per la policia a la recerca de «productes químics capaços de fer tremolar els monuments, edificis públics i comissaries de policia de Levallois-Perret», però només trobaren el segell administratiu de La Révolution Sociale, periòdic que havia desaparegut feia 10 anys. Ben igual que molts altres companys, de París i de la regió parisenca, el 22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament davant la manifestació del Primer de Maig; a les sis del matí la policia el va detenir a l'oficina del Journal Officiel i el portà al seu domicili, on es va trobar una nota de Louise Michel i una carta de Clément Duval on l'agraïa l'enviament de diners. Durant l'interrogatori declarà que no freqüentava els grups anarquistes ni les reunions des del 1884, data en la qual va entrar a treballar en el Journal Officiel. A finals de l'estiu de 1893, després d'haver rebut una herència, subvencionà amb 2.000 francs l'aparició del diari Le Réveil International, que Georges Brunet preparava. El desembre de 1893 anuncià, en qualitat d'administrador, l'aparició pel gener següent del nou setmanari Le Père Jean. Chiffonnier de Paris. Per notificar la publicació d'aquest periòdic, que finalment no va sortir, el seu domicili va ser escorcollat l'1 de gener de 1894, ben igual que el d'una cinquantena de militants anarquistes parisencs, com a conseqüència de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra de Diputats de París; en aquesta ocasió la policia trobà diversos periòdics anarquistes, però el va deixar en llibertat. Entre 1898 i 1899 col·laborà amb articles en Le Cri de Révolte, on criticà Sébastien Faure pel fet d'haver pres partit en el «Cas Dreyfus», fet pel qual va ser qualificat d'«antisemita». Entre 1901 i 1902 col·laborà en Le Flambeau. En 1900 vivia al número 24 bis del carrer Danton de Levallois-Perret (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Louis Kneuss apareguda en el periòdic
ginebrí Le
Réveil del 15 de maig de 1915
- Louis Kneuss: El
21 de març de 1858 neix a Saint-Imier (Berna,
Suïssa) l'anarquista Louis Werner
Kneuss. Es guanyava la vida treballant de rellotger a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel,
Suïssa), població especialitzada en aquest sector.
El novembre de 1890 es casà
a La Chaux-de-Fonds amb la serventa Maria Mathys. Segons un informe del
29 de
juliol de 1893 del comissari especial de Morteau (Borgonya,
França),
participava de totes les teories anarquistes sempre hi quan estiguessin
reglamentades. El 26 d'agost de 1894 va ser condemnat a sis mesos de
presó per
haver aferrat cartells anarquistes. Freqüentà
destacats anarquistes com a Albert
Nicolet, i a Sant-Imier Albert Altermatt, Jules Coullery i Alexis
Meyrat, entre
d'altres. Estretament vigilat per la policia francesa, malgrat no tenir
antecedents penals en aquest país, l'estiu de 1895 el seu
nom figurava en un
llistat confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents
fora de
França. En 1908, amb altres companys (Aimé Bovet,
Charles Rouiller, etc.),
formà part del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds, la seu
del qual es trobava
al número 18 del carrer Léopold Robert. El juliol
de 1908 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), amb Georges Corlet, Charles Reuge i Charles Rouiller,
fou delegat al
míting de protesta contra l'extradició a
Rússia de Victor Platonovitch
Wassiliev (Wassilieff), el qual el
26
de gener de 1906 havia assassinat Dmitri Kandaurov (Kandaouroff),
prefecte de policia de Penza (Penza, Rússia, Imperi
Rus). El gener de 1910 figurava en una llista d'anarquistes de la
policia de La
Chaux-de-Fonds qualificat de «fervent adepte del
grup». El 19 de febrer de 1910
signà, amb altres companys (Jules Bignasci, Aimé
Bovet, Ali Eberhardt, Charles Jeanrichard
i Streiff), una crítica a Auguste Forel publicada en La Voix du Peuple de Lausana (Vaud,
Suïssa). Louis Kneuss va morir
el 24 d'abril de 1915 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa); enterrat dos
dies després, Aimé Bovet pronuncià el
discurs fúnebre.
***
Notícia de la detenció de Ramon Homedes Carbó publicada en el periòdic zamorà Heraldo de Zamora del 8 d'agost de 1903
- Ramon Homedes Carbó: El 21 de març de 1869 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista, i després republicà, Ramon Homedes Carbó –citat el seu primer llinatge a vegades Omedes. Per mor de la seva corpulència gegantesca fou molt conegut a començament de segle i es guanyava la vida fent de calderer, militant en el Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). L'1 de maig de 1901 va ser detingut arran d'un discurs que pronuncià a la Font Santa de Palma (Mallorca, Illes Balears); empresonat, la seva causa va ser sobreseguda i va ser alliberat el 3 de juliol d'aquell any. El 24 de gener de 1902 s'entrevistà amb el governador civil de Barcelona, qui el va amenaçar, i dos dies després parlà, davant deu-mil persones, en el míting per a organitzar la Federació Obrera que se celebrà a la Plaça de Toros de Barcelona. Fou especialment actiu durant la vaga general de 1902 per la jornada de nou hores dels metal·lúrgics i va ser un dels organitzadors del míting de les societats obreres que se celebrà el 16 de febrer de 1902 a Barcelona. El 8 de setembre de 1902, quan era president de la Societat de Calderers, va ser detingut amb altres companys calderers quan es realitzava un míting autoritzat al local de la societat coral «La Olla», al carrer Berenguer el Major del barri de la Barceloneta de Barcelona, i tancat a la presó de Barcelona; dies després signà amb altres companys reclosos una carta dirigida al capità general de Catalunya denunciant la seva situació. El 2 de febrer de 1903 parlà, davant unes tres-mil persones, en el míting obrer que se celebrà al Saló Varietats de Barcelona. El juny de 1903 marxà, amb Antonio Ojeda, a França en missió propagandística i el 26 de juny d'aquell any se li va decretar la seva expulsió d'aquest país. El 7 d'agost de 1903, quan feia dies que havia vingut de França, va ser detingut a Barcelona. Ja que no podia passar fàcilment desapercebut, fou detingut i empresonat moltes vegades, fins que, gràcies a la intervenció del republicà Emili Junoy Gelabert (El Negret), deixà de ser perseguit i en 1906 trobà una feina a la Casa de Lactància, empresa municipal coneguda com «La Gota de Llet», al carrer de Valldonzella de Barcelona. Cap el 1908, amb altres companys anarquistes (Lluís Bertran, Ignasi Clarià, Enric Pujol Ambrós, etc.), abandonà el moviment llibertari i s'afilià al Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García. En 1908 presidí la Unió d'Obrers Metal·lúrgics (UOM), que s'havia creat en 1905, encara que ja no feia feina en aquest ofici. El juliol de 1909 participà activament en els fets revolucionaris de la «Setmana Tràgica». El 8 d'agost de 1910 signà, amb Enric Pujol Ambrós, una carta, publicada en El Progreso en la qual es denunciava l'actuació de confidents obrers, membres alguns de Solidaritat Obrera, amb les autoritats barcelonines abans de l'esclat de la«Setmana Tràgica». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Gustave Franssen (1948)
***
Necrològia
de Silvio Melosi apareguda en el diari de Monongahela The Daily Republican
del 10 de febrer de 1959
- Silvio Melosi: El
21 de març de 1889 –algunes fonts citen
1885– neix a Montecatini Terme
(Toscana, Itàlia) l'anarquista Silvio Melosi.
Emigrà als EUA i cap el 1943
s'establí a Charleroi, on treballà a les mines de
carbó i milità en la United
Mine Workers of America (UMWA, Miners Units d'Amèrica).
Silvio Melosi va morir
el 6 de febrer de 1959 a Charleroi (Pennsilvània, EUA) i va
ser enterrat al
cementiri de Monongahela (Pennsilvània, EUA).
***
Notícia
sobre la detenció de Marius Truchard apareguda en el diari
parisenc Le
Journal del 19 de febrer de 1906
- Marius Truchard:
El 21 de març de 1889 neix a Vienne
(Delfinat, Occitània)
l'anarquista André Marius
Truchard. Sos pares es deien Henri Truchard, teixidor, i
Eugénie
Brotet, modista. El 18
de febrer de 1906 va ser detingut a Saint-Étienne
(Arpitània), juntament amb
els anarquistes Hubert Englan i Orazia Penna, per aferrar cartells
antimilitaristes i enfrontar-se a les autoritats. En 1907
milità a Roanne
(Forêz, Arpitània) i en 1908 vivia a Bourges
(Centre, França) al domicili de la
mare de l'anarquista Achile Légeret. Entre 1909 i 1910
treballà d'infermer a
l'Hospici de Mehun-sur-Yèvre (Centre, França). El
5 de juny de 1909 es casà a Mehun-sur-Yèvre
amb Julienne Duret, cosidora i filla de la directora de l'hospici on
feia feina
i vídua d'un destacat militat socialista de Bourges. En
aquesta època milità en
les Joventuts Sindicalistes. Posteriorment es traslladà a la
regió parisenca i
treballà d'ajustador, participant en les activitats del grup
editor del
periòdic L'Anarchie. En
1910 participà
en la reorganització de Le
Libertaire.
Membre de «Les Jeunes Gardes
Révolutionnaires» (Les Joves Guàrdies
Revolucionàries), grup de combat que s'enfronta als carrers
a l'extrema dreta
creat en 1911 per Eugène Bonaventure de Vigo (Miguel
Almereyda), i de la Federació
Revolucionària Comunista
(FRC), el 31 de maig de 1911 participà en un acte de suport
a la presó
parisenca de Saint-Lazare en el moment de l'alliberament de
l'anarquista
Madeleine Marc que acabà amb enfrontaments amb la
força pública i en el qual va
ser detingut, encara que el seu cas va ser sobresegut. En aquestaèpoca treballava
de corredor llibreter. El 20 de juliol de 1911 participà en
el segrest de
Lucien Métivier, desemmascarat públicament com a
confident. Buscat per la
policia, s'hagué de refugiar a Bèlgica. El 5
d'octubre de 1911, quan el procés
contra Émile Vincent Méo (Émile
Tissier),
Jean Goldsky i René Dolié, reaparegué
al Tribunal juntament amb Almereyda, Georges
Dulac i Eugène Merle; finalment, tots van ser finalment
absolts. Dies més tard,
retornà a Mehun-sur-Yèvre per reunir-se amb sa
companya Julienne Duret i va
tenir una violenta disputa, revòlver a la mà, amb
Achille Légeret de qui
sospitava, amb fonaments, que mantenia una relació amb sa
parella; Légeret després,
en una passejada per Quincy (Centre, France), intentà
suïcidar-se d'un tret de
revòlver, però fracassà en l'intent.
El 22 de novembre de 1911 va ser jutjat
pel Tribunal Correccional de Bourges per «violació
de domicili i possessió
d'ara prohibida» pels fets anteriors i condemnat a 50 francs
de multa.
Abandonat per sa companya, amb qui tenia una filla, intentà
crear una llibreria
militant a Bourges. L'1 de maig de 1914 va ser esborrat del«Carnet B» dels
antimilitaristes del departament de Cher. Marius Truchard va morir el
23
d'agost de 1970 al Sanatori de Sancellemoz de Passy (Savoia,
Arpitània).
***
Juan Lazarte
- Juan Lazarte: El 21 de març de 1891 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'intel·lectual i metge anarquista Juan Lazarte. Durant l'escola primària fou alumne del mestre, orador i escriptor Julio R. Barcos. Des de molt jove es va veure influenciat pels pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Errico Malatesta, etc.). Realitzà estudis de medicina a Buenos Aires, a la Facultat de Medicina de La Plata i a la Universitat de Columbia de Nova York (Nova York, EUA), on estudià amb el genetista Thomas Hunt Morgan. En 1917, quan Estats Units entrà en la Gran Guerra, retornà a l'Argentina i manifestà aleshores el seu antimilitarisme. Continuà els seus estudis en la Universitat de Córdoba, on es graduà en medicina i es veure influït pel fisiòleg Georg F. Nicolai. Finalment es doctorà en Medicina i en Ciències Naturals, però també s'interessà per l'antropologia, la paleontologia i la sociologia. En 1918 es mostrà actiu, especialment com a orador, en la reivindicació de la Reforma Universitària, que volia tomar l'estructura arcaica d'accés als estudis universitaris. A finals dels anys vint, després de desenvolupar una important tasca a diverses localitats del nord de la província de Santa Fe, s'instal·là definitivament a San Genaro. En aquesta petita localitat va fer de docent i de metge, la majoria dels pacients del qual eren humils pagesos. Sempre lluità per assegurar l'assistència mèdica a tota la població i exigí la socialització del serveis mèdics, però no l'«estatalització de la medicina», que convertia el metge en un funcionari burocratitzat. També impulsà l'associacionisme dels professionals de la medicina, com ara l'Asociación Médica Departament de San Jerónimo o la Federació Mèdica de la Província de Santa Fe (FMPSF). El juliol de 1935 presidí el Congrés Mèdic Gremial, organitzat per l'FMPSF, i l'any següent fou secretari del Congrés Mèdic Gremial i Social de Rosario. Amb la creació del Col·legi de Mèdics de la Província de Santa Fe, va ser elegit pels seus col·legues del departament de San Jerónimo per a la seva junta directiva. Des del punt de vista social es caracteritzà per impulsar associacions dirigides a potenciar el lliure desenvolupament personal, com ara cooperatives (Caixa Cooperativa de Crèdits, etc.) i centres educatius (escoles primàries, Col·legi Nacional Mariano Moreno, etc.). El seu antiestatisme d'arrels proudhonianes el va portar a lluitar contra la burocràcia, que considerava conseqüència de l'estatisme, i a interessar-se per la descentralització, pel federalisme i pel poder comunal, entenent la comuna com a una lliure associació de productors. Pedagògicament defensà els principis laics i l'ensenyament autogestionari. Va ser un gran col·laborador de l'Escola Popular Sarmiento, fundada i dirigida pel seu amic Alberto Maritano, contribuint a l'actualització pedagògica de la mateixa. Va ser professor de la Universitat Nacional del Litoral, director de l'Institut de Ciències Socials i Polítiques, redactor en cap de la revista de la Confederació Mèdica de la República d'Argentina (COMRA) i després director de publicacions d'aquesta institució. Com a investigador mèdic publicà nombrosos articles, fulletons i llibres, a editorials barcelonines, mexicanes i argentines. Entre les seves obres destaquen La locura de la guerra en América (1932), Dictadura y Anarquía (1932), La revolución sexual de nuestro tiempo. Psicosociología y crisis del matrimonio (1932), Reconstrucción social. Nueva edificación económica argentina (1933, amb Diego Abad de Santillán), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), La crisis del capitalismo (1934), Socialización de la medicina. Estructurando una nueva sanidad (1934), Limitación de los nacimientos. Contribución al estudio de los problemas sexuales (1934), Sociedad y prostitución (1935), Lineas y trayectoria de la Reforma Universitaria (1935), Chile en la vanguardia. Impresiones (1936), Psicología de los celos (1940), Lisandro de la Torre, reformador social americano (1942), Problemas de la medicina social (1943), Organización de una sanidad para la población del país (1948), El por que de la reforma constitucional. Innovaciones, regresivas y totalitarias (1949), El federalismo como principio organizador de las sociedades humanas (1952), La solución federalista en la crisis histórica argentina (1957), Federalismo y descentralización en la cultura argentina (1958), Laicisismo y libertad. Impacto de las religiones en las culturas humanas (1959), La burocracia: sentido y significado (1960), etc. Va ser amic de León Felipe, Ángel Invaldi, Diego Abad de Santillán –a qui prologà en 1933 el seu llibre La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario en la Argentina–, Ángel Cappelletti, Lizandro de la Torre, Juan Carlos Vimo i Laudelino Ruiz. Aquest últim, llibreter i editor espanyol radicat a Rosari, tenia una llibreria que actuava com a centre cultural i de tertúlia (Olga i Leticia Cossettini, Diego Abad de Santillán, Arturo Capdevila, Gustavo Cochet, Herminio Blotta i Juan Lazarte, etc.). Sembla que l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky passà un temps a la seva casa de San Genaro abans d'instal·lar-se a l'Uruguai. Juan Lazarte va morir el 19 de juliol de 1963 a San Genero (Santa Fe, Argentina). Actualment existeix a Rosario un Institut de la Salut Juan Lazarte.
***
Notícia
de la detenció del Comitè Regional de Llevant
apareguda en diari madrileny El Sol del 21 de
desembre de 1933
- Melecio Álvarez Garrido: El 21 de març de 1896 neix a Villalpando (Zamora, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Melecio Álvarez Garrido. Cambrer de professió, des de la proclamació de la II República espanyola milità en el Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València, a la seu del qual estava radicat l'Ateneu de Divulgació Anarquista, creat el 3 de maig de 1931. Durant la primavera de 1931, amb José Pros, Antonio López, José España i Juan Rueda, fou un dels principals oradors encarregats d'explicar arreu les poblacions de la regió els acords de l'Aliança subscrita amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 20 de desembre de 1933 va ser detingut com amb els altres membres en una agafada a València; jutjats el gener de 1934, van ser condemnats a dos mesos i un dia d'arrest major per«reunió clandestina». Intervingué en el míting cenetista de Cullera de 1936. Quan esclatà la guerra civil, fou l'organitzador de la primera columna confederal que es creà al País Valencià. Favorable a la militarització de les milícies, s'oposà obertament a Josep Pellicer, fundador de la Columna de Ferro. Amb la militarització, va ser nomenat capità i comissari en la 82 Brigada Mixta, creada el març de 1937 al sector Est del front de Terol, i després comissari de la CNT en la 92 Brigada Mixta. El 24 de maig de 1937 va ser confirmat en el grau de «comissari delegat de Guerra de Brigada». També exercí de representant durant els anys bèl·lics de la FAI en el departament de Salut Pública del Comitè Executiu Popular de València i en el Tribunal Popular de Justícia valencià. Poc després de la presa de València per les tropes franquistes a finals de març de 1939, va ser detingut al seu domicili i empresonat, deixant sa filla de cinc anys amb la seva amiga Dolores Luzón –la mare de la criatura havia mort durant el part. Melecio Álvarez Garrido va ser afusellat el 24 d'octubre –algunes fonts citen el 20 d'octubre– de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Sa filla Vicenta va ser enviada a un orfenat (Colegio de la Paz, depenent de la Diputació de Madrid) on el seu nom va ser canviat per les monges pel de Vicenta Flores Ruiz; confiada a quatre famílies adoptives, fugí en diverses ocasions. Durant seixanta anys ha buscat les petjades de son pare.
***
Louis-Émile
Harel
- Louis Harel: El 21 de març –algunes fonts citen erròniament el 21 de maig– de 1899 neix a Levallois-Perret (Illa de França, França) l'anarquista neomaltusià Louis-Émile Harel. Sos pares, tintorers, es deien Émile-Ernest Harel i Marie Euphrasie Veyrat. El 30 de desembre de 1920 es casà a París (França) amb Rose Grain. Regentava amb sa companya, des del setembre de 1934, un comerç de tintoreria al número 151 de l'avinguda del Roule de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Al seu local feia propaganda del Comitè Nacional Antituberculós del doctor Albert Calmette. El 4 d'abril de 1935 va ser detingut a Neuilly-sur-Seine per haver practicat com a propaganda neomaltusiana entre el 23 i el 24 de març d'aquell any, com a assistent amb Jean Baeza del doctor Norbert Bartosek, vasectomies voluntàries a 15 companys de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània) realitzades al domicili de la parella formada per André i Andrée Prévoltel. La vasectomia aleshores estava penada per la llei i s'aplicava l'article 316 del codi penal que castigava la castració i el 311 les seqüeles. Traslladat de la presó parisenca de La Santé, el 12 d'abril de 1935 arribà a Bordeus i va ser reclòs al Fort de l'Hâ. El 2 de maig de 1936 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Bordeus amb la resta companys en l'anomenat «Cas de les Esterilitzacions de Bordeus» o «Cas Bartosek» i va ser declarat culpable del delicte de «violències amb premeditació» i condemnat a sis mesos de presó i a cinc mesos de prohibició de residència. L'1 de juliol de 1936 el Tribunal d'Apel·lació reduí les penes contra els acusats, en el seu cas quatre mesos. Solidari amb la Revolució espanyola, el 8 d'agost de 1936 partí cap a Barcelona (Catalunya) amb un camió carregat de medicaments per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Divorciat o vidu de sa primera esposa, el 5 d'agost de 1939 es casà a París amb Marguerite Marie Madeleine Paulin, de qui es va divorciar el 5 de juliol de 1951. El 28 de juny de 1952 es casà a París amb Raymonde Mauricette Kello. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Manuel
Hernández Rodríguez
- Manuel Hernández
Rodríguez: El 21 de
març de 1899 –algunes fonts citen
erròniament 1900– neix a
Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel Hernández
Rodríguez, conegut com Carabuco. Fill
d'una família anarquista, sos pares
es deien José Hernández Palomo iÁngela Rodríguez Guisado. Treballà de
fuster
i des d'adolescent milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Sevilla. Relacionat amb destacats militants confederals (Juan Arcas
Moreda,
Méndez, Carlos Zimmerman Ruiz, Rivas, etc.),
ocupà càrrecs de responsabilitat i
realitzà tasques delicades per al sindicat. Més
tard, fugint de la repressió,
milità a València (País
Valencià) i Barcelona (Catalunya). A la capital
catalana es va fer amb militants de primera fila (Ciurana, Cubells,
España,
Salvadoret, etc.) del Poblenou. Durant els anys de
l'Exposició Universal de
Barcelona de 1929 va haver de canviar contínuament de taller
a causa de les
seves reivindicacions, implantant a tots ells el sindicat, i
participà en
nombroses vagues (telefonistes, serradors, ebenistes, empresa ALENA,
Orphea
Films, etc.). El febrer de 1928 participà activament en la
campanya contra
l'Impost d'Utilitats. Durant aquests anys patí
presó, per sabotatge i port
d'armes, i boicot patronal. Tresorer del Sindicat de
Telèfons de la CNT, el
novembre de 1931 va ser processat i empresonat arran d'una vaga de
treballadors
de la Companyia Telefònica acusat d'haver posat una bomba en
un registre de la
Telefònica del passeig de Gràcia de Barcelona.
Juntament amb més de seixanta
militants presos, signà el manifest «Contra el
confusionismo», publicat en Solidaridad
Obrera del 20 de novembre de
1931, dirigit contra l'estratègia d'Ángel
Pestaña Núñez.El novembre de 1932 va ser nomenat vicepresident del SindicatÚnic
del Ram de la Fusta de la CNT de Barcelona. En 1931
col·laborà en Solidaridad
Obrera i en Tierra y Libertad.
El 31 de gener de
1933, en plena vaga d'ebenistes per la setmana de 44 hores que ja
portava més
de dos mesos, va ser detingut, amb Antoni Vidal Dalmau (Vidalet),
secretari del Sindicat Únic del Ram de la Fusta, per portar
armes de foc (25
pistoles, de les quals dues carregades). Processat, el 17 de
març d'aquell any
va ser jutjat, amb Antonio Ortiz Ramírez, Manuel Vidal i
Gregorio Jover Cortés,
per «actes de sabotatge» a ebenisteries. El 23 de
gener de 1934 va ser
detingut, amb altres 23 companys, entre ells Vicente Pérez
Viche (Combina),
Manuel Pérez Feliu i Ángel Teruel
Martínez, durant una reunió sindical i acusat
d'organitzar sabotatges contra les companyies de tramvies i
d'autobusos. Durant
la Revolució de 1936 participà en la
col·lectivització del sector de la fusta i
el desembre d'aquell any figurava en un llistat d'anarquistes espanyols
considerats perillosos per les autoritats franceses i amb
prohibició d'entrar
al país. En aquesta època era secretari del
Comitè de Barcelona de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i membre del seu Comitè
Peninsular. En 1938 fou membre
del Consell Econòmic de la Fusta Socialitzada de Barcelona.
En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i fou internat
a diversos camps de
concentració. Després de la II Guerra Mundial
s'establí a Dreux, on milità en
la Federació Local de la CNT i en 1948 va ser nomenat
tresorer d'aquesta,
juntament amb José Menéndez (secretari), Rafael
Navarro (jurídica) i Lorenzo
Lacruz (premsa i propaganda). Col·laborà en Nervio
(1959) i Solidaridad
(1961). El 14 de juny de 1976 va fer una conferència al
Centre Confederal de
París (França) sobre la socialització
de la fusta durant la Revolució
espanyola. Manuel Hernández Rodríguez va morir el
18 de novembre de 1976 a l'Hospital Victor Jousselin de
Dreux (Centre, França). En 1993 morí sa companya,
María Vallabriga Hernández.
Manuel Hernández Rodríguez (1899-1976)
***
Necrològicva
de Juan Sánchez Barba apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de març de 1985
- Juan Sánchez Barba: El 21 de març de 1901 neix a Nerja (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Sánchez Barba. Sos pares es deien Felipe Sánchez i Josefa Barba. Quan tenia sis mesos sa família es traslladà a Mataró (Maresme, Catalunya) i després a Barcelona (Catalunya). Des de molt jove milità en el Sindicat del Metall de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va romandre pres durant la dictadura de Primo de Rivera. Durant la Revolució i la guerra ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el sindicat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard s'establí a Montalban (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment a Perpinyà, on treballà de calderer i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou María Álvarez Hernández. Juan Sánchez Barba va morir el 25 de gener de 1985 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sa família portà les seves restes a Barcelona.
---
