Anarcoefemèrides
del 7 de març
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Capçalera
de L'Audace
- Surt L'Audace: El 7 de març de 1885 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Audace. Organe communiste anarchiste, que substituïa el periòdic Terre et Liberté, l'administrador del qual, Antoine Rieffel, havia estat condemnat a dos anys a la presó, 200 francs de multa i cinc anys de vigilància. El gerent en va ser V. Leperchey i els articles sortiran sense signar. Només aparegueren tres números, l'últim en paper vermell en commemoració de la Comuna de París del 21 al 28 de març. En la capçalera d'aquesta publicació hi havia dues cites de dos dels protagonistes de la Revolució francesa: «Per vèncer que cal? Audàcia, audàcia i més audàcia.» (Danton), i «Si cal, mata, però digués la veritat.» (Marat).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Portada
d'un número d'A
Lanterna
- Surt A Lanterna: El 7 de
març de 1901 surt a São Paulo (São
Paulo,
Brasil) el primer número del periòdic anarquista
i anticlerical A Lanterna. Orgam da Liga
anticlerical.
D'antuvi fou el portaveu de les Lligues Anticlericals de l'Estat de
São Paulo i
es distribuí gratuïtament amb un tiratge de 10.000
exemplars. Aquesta longeva
publicació, de la qual sortiren més de
quatre-cents números, tingué tresèpoques ben marcades: la primera, dirigida per l'advocat
anarquista i maçó
Benjamin Motta, durà fins el 1904; la segona, dirigida pel
propagandista anarquista
Edgar Leuenroth, va del 17 d'octubre de 1909 –com a
reacció a l'execució del
pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia quatre dies
abans– al 19 de
novembre de 1916; i la tercera, també dirigida per Edgar
Leuenroth, va del 13
de juliol de 1933 fins a octubre de 1935. En tot aquest temps la
publicació
portà diversos subtítols: «Anticlerical
i de combat», «Periòdic de combat al
clericalisme», etc. La periodicitat passà de
setmanal, a diària i a quinzenal,
segons els períodes, els problemes financers i les pressions
del clergat. Dos periòdics
anticlericals (O Livre Pensador i L'Asino) se li van fusionar. Aquesta
publicació denuncià, sobretot,
l'opressió i els privilegis de l'Església
catòlica, i dels seus sectors més integristes,
des d'una perspectiva
anticlerical i llibertària, sense deixar de banda les
influències que exercia la
religió en els poders polític i
econòmic i en els diversos sectors socials
(educació, cultura, etc.). A més d'articles
anticlericals i de crítica
religiosa, trobem de molts altres temes, com ara
convocatòries, cròniques, informes
socials, notes orgàniques dels grups anarquistes
(Federação Operária de São
Paulo, Salão das Classes Laboriosas, Centro de Cultura
Social, etc.), temes
sindicals, articles antimilitaristes, crítiques
literàries, temes pedagògics,
ressenyes, fulletons per lliuraments, poemes, etc.; i tot amb bones
il·lustracions. En 1912 denuncià, juntament amb
el periòdic anarcocomunista La
Battaglia, els crims sexuals comesos
pel pare Faustino Consoni, acusat de violar i assassinar Idalina, una
nina que
havia acabat d'arribar a l'Orfenat de São
Cristóvão, al barri d'Ipiranga de São
Paulo. En 1934, un festival artístic i teatral al seu
benefici fou denunciat
per la Policia de Costums per l'obscenitat de les seves peces. Els
articles
eren anònims o signats amb pseudònims,
però hi van col·laborar Carlos de
Andrade, Pedro Atallo, Tito Batini, Olavo Bilac, Miguel Bombarda,
Florentino de
Carvalho, J. Cristão, Jaime Cubero, Gigi Damiani, Rodolfo
Felipe, Antonio
Avelino Foscolo, Luca Gabriel, Giménez Moreno, Edgard
Leuenroth, Helio Negro, José
Oiticica, Edgar Rodrigues, L. Rogerio, Oswaldo Salgueiro, Marino
Spagnolo, Gil
Souza Passos, Venancio Pastorini, Adelino Tavares Pinho, Emilio
Vandelvarde,
Neno Vasco i P. R. Walter, entre d'altres. A Portugal i
França s'editaren
periòdics amb el mateix nom i amb el mateix objectiu.
A Lanterna (1901-1935)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Capçalera
de La Batalla
- Surt La Batalla: El 7 de
març de 1910 surt a
Buenos Aires (Argentina) el primer número del diari
vespertí anarquista La Batalla.
Diario anarquista de la tarde.
Era el diari de la tarda del periòdic anarquista La Protesta i, d'aquesta manera,
esdevingué el primer diari
anarquista del món que editava dues publicacions
diàries en el mateix país i en
la mateixa ciutat. La tirada era d'uns 20.000 exemplars. La
redacció la portaren
Teodoro Antilli i Rodolfo González Pacheco i l'administrador
fou Carlos Balsan.
Aquesta publicació organitzà l'abril de 1910 un
plebiscit per a conèixer la
opinió dels lectors sobre una possible
organització d'una vaga general per al
centenari de la Revolució de Maig argentina que s'estava
organitzant i sobre
diverses qüestions referides als presos socials. En sortiren
63 números,
l'últim el 13 de maig de 1910, quan va ser clausurat i la
redacció destruïda i
incendiada aquell mateix dia arran de la repressió
desencadenada per a protegir
els actes de celebració del centenari de la
Revolució de Maig. Els redactors
d'aquesta publicació van ser deportats a la
colònia penitenciària d'Ushuaia.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Cartell
anunciador de l'acte
- Acte contra
l'assassinat de Puig Antic: El 7 de març de
1974 se celebra al Union Hall de
l'Aston University de Birmingham (West Midlands, Anglaterra) un acte de
denúncia contra l'execució cinc dies abans a
Barcelona (Catalunya) del militant
anarquista Salvador Puig Antich. En aquest acte, organitzat per la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) sota el títol Who
Killed Salvador Puig? (Qui ha matat Salvador Puig?) i en el
qual
intervingueren el militant anarcosindicalista Miguel García
García, exiliat a
Anglaterra des del 1969, i Albert Meltzer, de la Creu Negra Anarquista,
es va
passar el film Amanecer sobre
España
(Dawn over Spain o The
Will of the People, en anglès), film
documental de 1938 dirigit per Louis Frank sobre la
Revolució espanyola.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto policíaca de Joseph Simonin (6 de març de 1894)
- Joseph Simonin: El 7 de març de 1868 neix a Saint-Maurice (Illa de França, França) l'anarquista Joseph Simonin. Sos pares es deien Ferjeux Simonin, empleat a l'Asil Imperial de Vincennes, i Anastasie Allaux, cuinera. Es guanyava la vida fent de faixaire i vivia al número 9 de l'Impasse Ménilmontant de París (França). A començament de 1893 va ser sospitós per part de la policia d'haver participat en l'enganxament de manifests antipatriòtics en ocasió del sorteig de quintes. El 9 de març de 1893 participà, amb una cinquantena de companys, en les anomenades «Corredisses anarquistes» en favor de l'abstenció, organitzades per Eugénie Collot a la plaça de la République de París. El desembre de 1893 (o el gener de 1894) va ser detingut juntament amb una desena de companys de la regió parisenca. El 6 de març de 1894 va ser fitxat a París (França) en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, després d'haver estat detingut al seu domicili del número 144 del carrer Oberkampf de París. Un altre germà seu també va ser fitxat com a anarquista i un dels germans Simonin va ser controlat com a assistent en 1887 de reunions anarquistes i com a membre del grup «La Sentinelle». El 16 de desembre de 1899 es casà al X Districte de París amb Marie Françoise Courtois. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia
d'una de les condemnes d'Edmond Carpentier apareguda en el
diari Le
Guetteur de Saint-Quentin et de l'Aisne del 23 d'abril de
1901
- Edmond
Carpentier: El 7 de març de 1873 neix a
Montreuil-sur-Mer (Picardia, França)
l'anarquista Auguste Julien Edmond Carpentier, conegut com Edmond Carpentier. Sos pares es deien
Denis Edmond Carpentier,
paleta, i Marie Fannie Théophanie Savreux. Sabater de
professió, vivia al
número 14 del carrer Marissons d'Amiens (Picardia,
França). En 1893 va ser
cridat a files, però a causa de«palpitacions» va ser destinat a serveis
auxiliars. A finals de la dècada dels noranta la policia el
donà com a«desaparegut» a Amiens. Entre gener i setembre de
1900 visqué al número 49 del
carrer de l'Aventure d'Amiens, al domicili del company Jules Lemaire, i
posteriorment
s'establí al número 2 de la plaça del
Marché-aux-Chevaux. El 4 de juliol de
1900 va ser jutjat amb Benjamin Crépel per«violències». En 1901 fundà
un grup
anarquista a Amiens. L'11 de gener de 1901 va ser desnonat del seu
habitatge
per manca de pagament i va escriure a l'exterior de la seva
habitació «La
propiété c'est le vol» (La propietatés un robatori) i al sòcol de la xemeneia«Vive l'anarchie» (Visca l'anarquia). El 10 de
març de 1901 participà en el
carnaval en el curs del qual diversos anarquistes (Bastien, Ferdinand
Calazel, Dubourguet,
Ducamp, Foullin, Gosselin, Goullencourt, Alice Marcellin,
Péchin, Edmond Pépin,
Ségard, Émilien Tarlier i Camille Tarlier)
llançaren des d'un carro que
representava «El Capital esclafant el Treball»
pamflets amb textos
revolucionaris, anarquistes, feministes i antimilitaristes.
Organitzà diferents
reunions polítiques, com ara la conferència de
Ferdinand Calazel sobre la«Revolució obrera» del 17 de
març de 1901 o la de Julie Pajaud (Séraphine)
celebrada a la Sala Alcazar
d'Amiens. El 3 d'abril de 1901 va ser denunciat per haver exhibit una
pancarta
amb el text «Vive la Liberté» i el 16
d'abril de 1901 va ser condemnat pel
Tribunal Correccional a 15 dies de presó per haver xiulat,
el 15 de març
anterior, des de la finestra del seu domicili, al número 56
del bulevard Jardin
des Plantes, el pas del VIII Batalló de Caçadors
a Peu. El 30 de maig de 1901
va ser desnonat per un algutzir del seu habitatge del bulevard Jardin
des Plantes
i una colla de companys de la «Lliga dels
Antipropietaris» el van ajudar al
desallotjament dels mobles, portant-los a mà pels carrers de
la ciutat tot
cantant cançonetes contra els propietaris. El 2 de juny de
1901 s'instal·là al
número 8 del carrer Saint-Germain, juntament amb altres
anarquistes (Jules
Lemaire, Edmon Pépin, Émilien Tarlier i Camille
Tarlier), on muntaren un taller
de sabateria, decorat a la façana amb propaganda anarquista
i una gran pancarta«Ligue des Anti-Proprios» (Lliga dels
Antipropietaris), i on cantaven durant tot
lo dia cançons anarquistes, alhora que xiulaven i insultaven
els membres del
clergat que hi passaven per la porta. El 8 de juny de 1901 LeJournal
d'Amiens li va
dedicar un article i Le Progrès de
la
Somme
un altre on li donava la paraula. Vigilats per la policia, va ser
denunciat
per un gravat de Ravachol on posava «Si tu veuxêtre
heureux, nom de dieu,
pends ton propiétaire» (Si vols ser
feliç,
redéu, penja el teu propietari). El
2 de juliol de 1901, després d'haver aferrat a l'interior
d'un
local ocupat com
a seu de la «Lliga dels Antipropietaris», al
número
8 del carrer Saint-Germain,
un cartell que deia «L'Armée est
l'école du
crime» (L'Exèrcit és l'escola del
crim), va ser condemnat, juntament amb Jules Lemaine iÉmilien
Tarlier, a dos
mesos de presó per «provocació a
l'assassinat amb
la finalitat de propaganda
anarquista»; però, en
l'apel·lació de
l'Audiencia del 24 d'octubre de 1901 el
seu cas va ser sobresegut. El 20 de juny de 1902, en un nou desnonament
del seu
domicili, al número 34 del carrer Grand-Vidame, va ser
detingut
i denunciat per«escàndol nocturn i
rebel·lió». El 14
de juliol de 1902 vivia al carrer Corps-Nus-Sans-Tête
i des de la finestra del segon pis penjà una bandera negra,
la
qual va ser
decomissada pel comissari central i el van processar. El setembre de
1902, amb
Edmond Pépin i Tarlier, van ser denunciats aÉpernay
(Xampanya-Ardenes, França),
on havien anat a fer la verema, per distribuir el fullet La
peste religieuse. L'octubre de 1902 va ser interceptat, amb
Jules
Lemaire, per circular a peu sense cap finalitat per la zona de
Xampanya. En
1904 el seu nom figurava com a «nòmada»
en un registre d'anarquistes«desapareguts i/o nòmades».
Posteriorment visqué maritalment amb la costurera Marie
Antoinette Maloigne i els dos infants d'aquesta al número 16
del carrer Perreau
i el 24 de març de 1904 l'acompanyà al domicili
del seu marit on, després d'una
discussió, ella trencà set vidres de les
finestres; jutjat el 20 d'abril de
1904 per aquest fet, ell va ser condemnat a 15 dies de presó
per «complicitat».
El juny de 1917 va ser mobilitzat. Després de la Gran Guerra
vivia al número 3
del carrer Petite Rue de la Veillère d'Amiens. Edmond
Carpentier va morir el 13
d'octubre de 1930 al seu domicili d'Amiens (Picardia,
França) i va ser
enterrat dos dies
després al Cementiri Nou de Saint-Pierre d'aquesta ciutat.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Carlo Frigerio
- Carlo Frigerio: El 7 de març de 1878 neix a Berna (Berna, Suïssa) l'impressor, comptable, periodista, traductor, editor i propagandista anarquista Carlo Frigerio, també conegut com Charles Frigerio. Sos pares, l'italià Giuseppe Frigerio i suïssa alemanya Erichetta Selhofer, l'abandonaren aviat i fou criat per l'àvia materna que en 1886 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia). A partir de 1891 formarà part del moviment anarquista milanès i freqüentarà el cercle de Pietro Gori. Fou amic de Sante Caserio, que l'hostatjà a ca seva, i mantingué correspondència amb Errico Malatesta exiliat a Londres. En 1898 fou expulsat d'Itàlia i s'establí de bell nou a Berna. El desembre de 1899, amb Luigi Bertoni i Émile Held, publica L'almanacco socialista-anarchico per l'anno 1900, dins del qual es reprodueix la crida de Malatesta «Contra la monarquia». Per pressions del govern italià, van ser processats pel Tribunal Federal de Lausana el maig de 1900 per l'edició d'aquesta obra. En 1901 emigrà a Londres i participà activament en el cercle malatestià (Malatesta, Attilio Panizza, Carlo colombo, Enrico Carrara, etc.) i en les iniciatives editorials dels anarquistes italians, esdevenint redactor de Lo Sciopero Generale / La Grève Générale (1902) i de La Rivoluzione Sociale (1902-1903) i col·laborant en l'únic número editat de La Settimana Sanguinosa (1903). En maig de 1905 marxà a París, d'on fou expulsat, i partirà cap a Bèlgica. L'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam com a membre de la delegació britànica. Expulsat de Bèlgica, el juliol de 1908 tornà a Londres, però en 1909 marxà a Suïssa, on col·laborà en Risveglio / Réveil i en periòdics italians com La Protesta Umana i Il Grido della Folla. Entre el 20 de març de 1911 i el 30 d'agost de 1914 treballà com a director comercial de l'empresa «Cuiros i Pells M. Tedeschi» a Laval-en-Brie, a prop de París. En aquesta època col·laborà en Risveglio de Ginebra i en el setmanal sindicalista revolucionari La Voix du Peuble de Ginebra-Lausana. En 1915 s'instal·là novament a Londres, on signa, el març d'aquell any, amb Malatesta, Bertoni, Emma Goldman, i altres, el«Manifest internacional anarquista contra la guerra». L'abril de 1919 fou expulsat, després d'haver estat sis setmanes detingut, per no haver declarat el canvi de direcció i com a sospitós d'imprimir passaports espanyols falsos. De bell nou a Ginebra, el maig de 1919, amb els companys de Risveglio / Réveil, prendrà posicions contra la Rússia bolxevic, qualificada d'«immensa caserna». El novembre de 1919 tornà a Milà, esdevenint redactor d'Umanità Nova, ocupant-se especialment de la política exterior. Detingut amb Malatesta, fou alliberat després. En 1921 se'l va implicar en un procés per «conspiració contra el poder de l'Estat» obert contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanità Nova. Absolt el març d'aquell any, fou novament detingut com a sospitós de complicitat amb els responsables de l'atemptat al teatre Diana de Milà del 21 de març de 1921 i no fou alliberat fins al juny. Quan la redacció d'Umanità Nova es traslladà a Roma, s'establí també a la capital italiana. No obstant l'arribada del feixisme, romangué a Itàlia i a partir de 1924 fou redactor de la revista malatestiana Pensiero e Volontà. Amb la intensificació de la repressió, s'amagarà clandestinament a Torí i, després d'un temps a Marsella, tornarà a Ginebra en 1927, on, a més de col·laborar intensament amb Luigi Bertoni i d'ajudar els exiliats, editarà L'Almanacco libertario pro vittime politiche, editat anualment des del 1919 i fins al 1941. En 1926 acabà la traducció del francès a italià –que ho havia estat de l'alemany al francès per Otto Karmina–, i amb el consentiment de l'autor, de l'obra L'anarchismo, de Paul Eltzbacher. Amb Paolo Flores tradueix el llibre de Max Nettlau Bakunin e l'Internazionale in Italia, que serà editat en 1928 per l'editorial de Risveglio a Ginebra. En 1935 participarà en representació dels companys suïssos en una conferència secreta d'aliança entre els anarquistes italians emigrats a Europa tinguda a Sautrouville, i fou nomenat membre del Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), amb Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Gusmano Mariani, Umberto Marzocchi i Bernardo Cremonini. Entre 1933 i 1937 fou president de la secció ginebrina de la Federació Suïssa de Tipògrafs. Com a membre de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) redactà un manifest con criticà durament la Societat de Nacions per la debilitat demostrada contra l'atac imperialista de l'Itàlia feixista contra Etiòpia. Sempre actiu en les relacions amb el moviment anarquista francès, s'encarregà dels contactes orgànics durant la Revolució espanyola i en 1938 edità el fullet Gli anarchici e la rivoluzione spagnola, de Luce Fabbri i de Diego Abad de Santillán. Després de la guerra, en 1947, arran de la mort de Bertoni, serà l'editor del periòdic mensual Risveglio / Réveil anarchiste, juntament amb Alfred Amiguet. Suspesa la publicació en 1950, la capçalera–sempre bilingüe, i amb Carlo Frigerio, Pietro Ferrua i Claudio Cantini com a responsables de la secció italiana– reapareixerà a començaments de 1957 per deixar de publicar-se definitivament en 1960. Carlo Frigerio va morir el 18 de gener de 1966 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia
de l'expulsió de Damiano La Chiesa, i d'altres companys,
apareguda en el diari socialista parisenc Le Populaire del 22
de novembre de 1935
- Damiano La Chiesa: El 7 de març –algunes fonts citen l'11 de març– de 1883 neix a Tàrent (Pulla, Itàlia) el ferroviari anarquista Damiano La Chiesa. Sos pares es deien Pietro La Chiesa i Maria Celeste Inquieto. El juny de 1921 era el secretari de la secció tarentina de l'organització«Arditi del Popolo» (Esquadrons del Poble), constituïda sobretot per la Lliga Anarquista i el Cercle dels Joves Anarquistes per defensar els locals de les organitzacions obreres contra els atacs feixistes. El novembre de 1923 emigrà a França i s'instal·là a Saint-Cloud (Illa de França, França); l'octubre de 1926 s'establí a Bèusoleu (Provença, Occitània). A començament dels anys trenta retornà a la regió parisenca on, segons la policia, establí contactes amb els anarquistes Domenico Nanni, Eugène Simonetti, Carlo Girolimetti i Randolfo Vella. Després marxà a Canes (Provença, Occitània) on regentà una gelateria napolitana al bulevard d'Itàlia i que el febrer de 1934 traspassà a un tal Manzoni. El 6 de novembre de 1935 se li va decretar l'expulsió de França i, gràcies a la campanya portada a terme pel Comitè del Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT), el 12 de gener de 1937 n'aconseguí una pròrroga i una autorització d'estada de sis mesos. Després de la caiguda del feixisme formà part del grup de Tàrent de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i, entre 1944 i 1945, assistí, amb Franco Greco, a diversos congressos i reunions d'aquesta organització. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Foto
policíaca de Pietro Cociancich
-
Pietro
Cociancich: El 7
de març de 1884 neix a Umag (Ístria,
Imperi Austrohonagares; actualment
Croàcia)
l'anarquista i resistent
antifeixista Pietro
Cociancich, també conegut com Pietro
Canziani i Il Triestino.
Sos pares es deien Antonio Cociancich i Maria Vouk
(o Vocek). Fuster
de professió, esdevingué anarquista quan era molt
jove, al voltant del moviment
obrer llibertari de les drassanes de San Rocco (Muggia, Friül)
i entrà a formar
part dels grups anarquistes de Trieste (Friül), molt actius,
però també molt
controlats per la policia imperial. Durant la Gran Guerra va ser
enrolat en la
Marina austrohongaresa i després del conflicte
bèl·lic es va dedicar a
recuperar armes i municions abandonades a les trinxeres a prop de
Monfalcone
(Friül) per a incrementar els petits arsenals anarquistes
locals. Participà en
diversos enfrontaments amb els escamots feixistes i
participà en la defensa de
la Cambra del Treball de Trieste. La seva casa familiar d'Istria va ser
cremada
per aquests escamots. El setembre de 1925 va ser denunciat per
possessió d'una
granada trobada en un escorcoll policíac a casa seva. El
maig de 1926 va ser
detingut per la policia d'Oneglia (Ligúria,
Itàlia), probablement durant un
intent d'expatriació clandestina. En 1927, per un decret
d'italianització dels
noms eslaus, el seu llinatge passà a ser Canziani.
El juny de 1928, quan buscava feina, o una via de fugida, va ser
detingut al
Fiume sota l'acusació de «falsificació
de moneda». Un informe de la Comandància
de la Milícia Voluntària de Seguretat Nacional de
Torí (Piemont, Itàlia) de
juliol de 1928 el considerà com «l'anarquista de
Trieste més actiu». Després
d'una breu estada laboral a Trieste, on treballà de
peó, aconseguí l'abril de
1930 passar a França, però deixà sa
companya i son infant a Trieste. A Marsella
(Provença, Occitània) treballà per a
l'empresa Coder i, un cop va ser
acomiadat, per al constructor Romeo Tonarelli. En aquestaèpoca va fer contacte
amb els anarquistes italians exiliats i amb la maçoneria
local. Amb altres
companys, entre ells Fiorello Del Conte (Fiore),
entrà en la lluita violenta contra les estructures i els
capitosts del règim
feixista. El 14 de gener de 1932, després de comprovar que a
l'edifici no hi
havia gent, llançà, juntament amb el
republicà Dante Fornasari, una bomba contra
la «Casa dels Italians» d'Aubanha
(Provença, Occitània), seu
l'Associació
d'Excombatents, cau dels feixistes enviats des de Roma per a controlar
i
provocar l'exili antifeixista. Detingut per aquest fet, juntament amb
son
company, va ser jutjat l'any següent i reivindicà
tota la responsabilitat
política i moral de l'acció, excloent totalment
Dante Fornasari. Aquest procés,
que començà el 26 de gener de 1933 a
l'Audiència d'Ais de Provença
(Provença,
Occitània), es convertí realment en un judici
contra la dictadura feixista,
gràcies a les accions dels comitès que es crearen
en el seu suport, però ell va
ser condemnat a cinc anys de presó i a cinc anys de
prohibició de residència –Dante
Fornasari va ser absolt. Un cop complida la pena, dos dies
després del seu
alliberament de la presó de Nimes (Llenguadoc,
Occitània), el 17 de juny de
1937, arribà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà
en la Revolució llibertària.
Gràcies a la seva experiència militar de la Gran
Guerra, s'integrà en el servei
de guardacostes a bord del Francisco,
enquadrat en la Columna «Tierra y Libertad», on va
romandre fins el febrer de
1939, que passà a França i va ser internat en un
camp de concentració. Aconseguí
fugir-ne i, amb el suport d'alguns companys, arribar clandestinament a
Brussel·les (Bèlgica) per evitar ser extradit. El
novembre de 1940 va ser detingut,
jutjat, condemnat per «residència
il·legal i falsificació de passaport»,
i
empresonat. Quan l'ocupació de Bèlgica pels
alemanys, va ser detingut per la
Gestapo i extradit a Itàlia. El maig de 1941 va ser
condemnat a tres anys de
confinament a l'illa de Ventotene, on va conèixer altres
anarquistes, però va
ser traslladat a la presó romana de Regina Coeli coimputat,
en un procés
reobert feia poc per la magistratura militar, per la massacre del 12
d'abril de
1928 a la plaça Giulio Cesar de Milà, on moriren
18 persones. Malgrat la situació
crítica del feixisme, el 27 de juliol de 1943 va ser
interrogat sobre les seves
relacions amb Giobbe Giopp, Emilio Lussu i altres antifeixistes
italian. Va ser
transferit a la presó de Castelfranco Emilia, on
conegué el jove militant antifeixista
Claudio Pavone. Pietro Cociancich va morir el 17 de setembre de 1944 a
resultes
d'un bombardeig aeri de la presó de Castelfranco Emilia
(Emília-Romanya,
Itàlia).
Pietro Cociancich
(1884-1944)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia
sobre la detenció de Georges Souplet aparegut en el diari
parisenc Le
Matin del 4 de maig de 1905
- Georges Souplet: El 7 de mars de 1884 neix al I Districte de París (França) el pintor en esmalt i fotògraf anarquista Georges Souplet, també conegut com Armand Lebrun. Sos pares es deien Pierre Marie Souplet, sastre, i Françoise Julie Simon, modista. En 1905 vivia al carrer Godefroy-Cavaignac de París i l'abril d'aquest any va ser detingut, juntament amb el pintor en vidre Lucien Mignotte, a prop de Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França), sota l'acusació de fabricació de moneda falsa. Posteriorment s'instal·là a Amiens (Picardia, França), on vivia al número 109 del carrer des Corroyers. En 1935 figurava fitxat com «anarquista militant» en la llista de la policia del departament del Somme. Georges Souplet va morir el 4 d'abril de 1980 a Chartres (Centre, França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Josep
Larroca Vendrell
- Josep Larroca
Vendrell: El 7 de març de 1899 neix a
Lleida
(Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista
Josep Larroca Vendrell, conegut com Lo
Manco. Sos pares es deien Domènec Larroca i
Mercè Vendrell. Ferroviari
de professió –s'encarregava d'enganxar els vagons
a l'Estació de Ferrocarril de
Lleida–, durant els anys republicans fou un dels membres
destacats de la Secció
de Ferroviaris de Lleida de la Confederació Nacional del
Treball (CNT),
adscrita a la Federació Nacional de la Indústria
Ferroviària (FNIF). Entre el
18 d'agost i el 28 d'octubre de 1936 presidí, al Palau de la
Paeria, el primer
Tribunal de Justícia Popular de Lleida, tribunal
revolucionari del qual també
formaren part Domingo Blanco, Francisco Clavero, José Lecea,
Francesc Pelegrí
Garriga, Agustí Martí i Jordi Pons
Argilès, entre d'altres, i que va dictar,
sense cap garantia processal, 145 penes de mort. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França. El 4 de gener de 1942
va ser detingut i, acusat de
pertànyer a la Resistència, internat al camp de
càstig de Vernet i, després
d'un temps reclòs a Bordeus (Aquitània,
Occitània), el 30 de juny de 1944
deportat amb la matrícula 94.228, juntament amb 402 persones
més, amb
l'anomenat «Tren Fantasma», al camp de
concentració nazi de Dachau (Baviera,
Alemanya), on arribà el 28 d'agost. Després de la
II Guerra Mundial milità en
la Federació Espanyola de Deportats i Internats
Polítics (FEDIP) i residí al
Pertús. Josep Larroca Vendrell va morir el 6 de desembre de
1974 al seu domicili del Pertús (Vallespir,
Catalunya Nord) i va ser enterrat amb les banderes de la CNT i de la
FEDIP.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Necrològica
de José García Pacheco apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 19 de
juny de 1990
- José
García Pacheco: El
7 de març de 1902 neix a Oriola (Baix Segura,
País Valencià) l'anarcosindicalista
José García Pacheco. Pastor des d'infant, quan
tenia 18
anys emigrà a França i
s'instal·là
a Bordeus (Aquitània, Occitània), on
milità en el moviment anarquista francès. Fou
membre del Grup Anarquista «Sébastien
Faure» de la Federació Anarquista (FA) i,
amic dels germans Lapeyre, mantingué bones relacions amb La
Libre Pensée i la
Unió Pacifista. Quan esclatà la
Revolució de 1936 retornà a la
Península i, amicíntim de David Antona Domínguez, va ser enviat
per la Confederació Nacional del
Treball (CNT) a l'Hospital de Sang d'Ontinyent (Vall d'Albaida,
País Valencià).
També fou responsable d'un quiosc de premsa confederal de la
CNT. En 1939, al
final de la guerra, va ser capturat per les tropes franquistes i tancat
un
temps. Un cop lliure retornà a Oriola, on
treballà de pastor i participà en la
lluita clandestina. En 1946 creuà, amb sa companya Carme,
els Pirineus i
s'instal·là a Bordeus, on visqué de la
venda de plantes medicinals a les apotecaries.
Gran lector (E. Armand, Manuel Devaldès,
Sébastien Faure, Han Ryner, Élisée
Reclus, etc.), s'oposà a qualsevol mena de
violència. José García Pacheco va
morir el
23 de març –algunes fonts citen
erròniament el 22 de març– de 1990 a
Bordeus (Aquitània,
Occitània) i va ser incinerat tres
dies després.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Léo
Malet
- Léo Malet:
El 7 de
març de 1909 neix a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) el novel·lista i
poeta, d'antuvi,
llibertari, després, trotskista i,
finalment, conservador, Léon Jean Malet, més
conegut
com Léo
Malet i que en
la seva obra va fer servir diferents pseudònims, com ara Frank Harding, Léo
Latimer, Lionel Doucet, Jean de Selneuves, Noël Letam,Omer Refreger, Louis Refreger i, amb els escriptors Serge
Arcouët
i Pierre Ayraud, el col·lectiu John-Silver Lee.
Era fill natural de la modista Louise Nathalie Refréger i
l'infant va ser legitimat pel matrimoni d'aquesta amb el funcionari
Jean Marie Gaston Malet celebrat el 6 de juny de 1910. Un
germà seu va
morir de tuberculosi quan
encara no havia fet
els tres anys. Orfe, va ser criat per Omer Refreger, son avi boter, que
l'introduí de manera autodidacta en el món de la
literatura. Un cop obtingué el
certificat d'estudis primaris en 1923, es posar a fer feina com a
venedor de
teixits i, a partir dels 15 anys, com a empleat d'un banc. En 1925
assistí a
una conferència de l'anarquista André Colomer al
Cercle d'Estudis Socials (CES)
de Montpeller titulada «Deux monstres, Dieu et la Patrie,
ravagent l'humanité»
(Dos monstres, Déu i la Pàtria, assolant la
humanitat) que l'influí força i el
decantà pel pensament anarquista. Després
d'això seguí una correspondència amb
el conferenciant. Decidí que necessitava nous aires i l'1 de
desembre d'aquell
mateix 1925 arribà a París. A la capital francesa
començà a actuar com a
cantautor a Montmartre, especialment al cabaret «La Vache
Enragée», i s'introduí
en els cercles anarquistes, especialment el «Foyer
Végétalien» (Fogar
Vegetarià) del carrer de Tolbiac, on dormia, i que
més tard serà protagonista
de moltes de les seves novel·les. A més de
cantar, va fer de tot: oficinista, empleat
bancari, netejador d'ampolles a l'empresa Félix Potin,
manobre, gerent de
botigues de moda, figurant de cinema, telefonista, venedor ambulant de
diaris,
embalador a l'editorial Hachette, secretari d'un cantant, etc. Es
resguarda del
fred a la biblioteca de Sainte-Geneviève. En 1926 va ser
detingut per
vagabunderia i tancat a la Petite Roquette de París; en
sortir de la presó
intentà arribar a Montpeller pujant als trens sense pagar,
però en arribar a
Mâcon s'assentà en un bordell. També va
fer de periodista per a publicacions
llibertàries (En
Dehors, L'Insurgé, Journal de l'Homme aux
Sandales, La Revue Anarchiste, etc.) i de«negre» d'escriptors
reconeguts. En 1928 conegué Paulette Doucet, que
esdevindrà sa companya. El seu
interès per la poesia el portà entre 1930 i 1949
a participar en les
publicacions del moviment surrealista, fet que el va acostà
al trotskisme i
entre 1936 i 1939, amb Benjamin Péret, milità en
el Partit Obrer
Internacionalista (POI) d'aquesta tendència comunista.
Assidu del cafè Cyrano,
fou íntim d'André Breton, Jacques
Prévert, René Magritte, Yves Tanguy,
Dalí i
altres artistes surrealistes. En 1936 va ser detingut amb uns amics per
esbroncar l'actriu Marcelle Géniat. El 16 d'abril de 1940 es
casà amb Paulette Léonce Doucet –Oscar
Domínguez i Jacques Prévert van ser els
testimonis de les noces– i ambdós
fundaren el «Cabaret du Poète Pendu». El
25 de maig de 1940 va ser detingut per«atemptat contra la seguretat interior i exterior de
l'Estat» per haver signat
un pamflet subversiu i tancat a la presó de Rennes,
però els guardes
l'alliberaren davant la proximitat de les tropes alemanyes. Un cop
lliure va
ser detingut pels nazis quan tornava a París a peu pensant
que era un desertor
i fou reclòs només 18 mesos al camp de
concentració de Sandbostel [Stalag X-B]
(Baixa Saxònia, Alemanya) ja que un metge seguidor dels
surrealistes li va fer
un diagnòstic mèdic fals. A
començaments dels anys quaranta
començà a escriure
novel·les policíaques, negres i de«capa i espasa». Durant l'Ocupació
formà
part de l'organització semiclandestina «La Mainà Plume» que intentava mantenir
l'esperit surrealista durant la guerra. En 1942
s'instal·là a Châtillon, on el
13 de juliol nasqué son fill Jacques. Aquest mateix any, amb
la novel·la
policíaca 120,
rue de la Gare posarà
en escena el detectiu Nestor Burma, que serà protagonista de
33 obres seves i
portarà l'autor a la popularitat. Aquest personatge
inspirarà una sèrie
televisiva i quatre obres seves seran portades al cinema. En 1948 va
ser
guardonat amb el «Gran Premi de Literatura
Policíaca», en 1958 la seva sèrie de
novel·les Les
Nouveaux Mystères de Paris aconseguí el«Gran Premi de l'Humor Negre» i en 1984
rebé el «Gran Premi del
Club dels Detectius». El dibuixant llibertari Jacques Tardi
adaptarà algunes de
les seves obres al món del còmic. En 1981 sa
companya Paulette Doucet morí. Una
entrevista seva publicada en el diari Libération de l'11 de juny de 1985
causà un gran escàndol per les seves declaracions
considerades xenòfobes i racistes. En 1988
publicà la seva autobiografia La
vache enragée.
Léo Malet va morir el 3 de març de 1996 a
Châtillon (Illa de
França, França) d'una crisi cardíaca.
Pòstumament, en 1997, va ser publicat el
seu Journal
secret.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Dolores Vimes Domínguez
- Dolores Vimes Domínguez: El 7 de març de 1912 –algunes fonts citen erròniament 1911– neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya), en una família anarquista, l'anarcosindicalista Dolores Vimes Domínguez. Sos pares es deien Juan Vimes i Dolores Domínguez. Abans de la proclamació de la II República espanyola ja pertanyia a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son pare, Juan Vimes Durán, fou un dels fundadors del sindicat a Constantina i durant la dictadura de Primo de Rivera i amb la República estigué pres en diverses ocasions. Son pare i son germà va ser assassinats pel feixisme a Madrid en acabar la guerra. Son company, José Teyssiere Gómez, també cenetista, va ser condemnat a la pena de mort, però, un cop commutada la pena i després de passar per la presó de Sevilla, fou destinat al camp de concentració de La Corchuela, a uns vuit quilòmetres de Dos Hermanas, on més de mil presos polítics treballaven en la construcció del canal del Baix Guadalquivir. En 1942 hagué de casar-se religiosament amb son company al mateix camp de La Corchuela per poder cobrar unes pessetes amb les quals poder alimentar sos fills. El 28 de desembre de 1942 Teyssiere aconseguí evadir-se del camp i, després de passar un dies amagat a casa d'uns companys, Dolores el portà a la seva cabana del barri dels Cuarteros, on aconseguí mantenir-lo ocult durant cinc anys fins que la seva situació va ser normalitzada. En els últims anys de sa vida participà en actes sobre la memòria històrica i sobre el reconeixement dels presos del Canal. El seu testimoni fou recollit en els llibres El canal de los presos (1940-1962) (2004, de diversos autors) i La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005), de José Luis Gutiérrez Molina; i en el documental Presos del silencio (2004), de Mariano Agudo i Eduardo Montero. Dolores Vimes Domínguez va morir el 17 de maig de 2007 a l'Hospital Virgen Macarena de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser enterrada al cementiri d'aquesta localitat.
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.