Anarcoefemèrides del 8 de març
Esdeveniments
Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista
- Atac feixista a la Borsa de Treball: El 8 de març de 1920 a Siena (Toscana, Itàlia) feixistes i carrabiners assalten la Borsa de Treball que és defensada per un centenar de militants anarquistes i socialistes. Són nombrosos els treballadors ferits durant l'enfrontament, entre ells l'anarquista Regoli Giuseppe, qui morirà a causa de les ferides. Es realitzarà una vaga general com a protesta.
***
L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat
- Assassinat d'Eduardo Dato:
El 8
de març de 1921 el president del Consell de Ministres
espanyol Eduardo Dato
Iradier és assassinat a Madrid (Espanya) per
Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu
Cusidó i Ramon Casanelles Lluch,
metal·lúrgics de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT). L'Estat era el responsable de la repressió
antisindical dirigida
pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i
que va produir
nombrosos morts a la capital catalana. Des de gener de 1921
començà a
aplicar-se la «Llei de fugues», que consistia a
alliberar un detingut per
abatre'l instants després amb l'excusa que fugia: tres
anarcosindicalistes en
van ser víctimes el 20 de gener. El Comitè
Regional de Catalunya de la CNT,
format per Ramon Archs Serra (secretari), Joan Pey, Andreu Nin
Pérez, Gener
Minguet i Alberti, havia decidí assassinar Dato com a
resposta fulminant de
l'anarcosindicalisme barceloní a la duresa repressiva de
Martínez Anido.
L'acció la finançà Evarist
Fàbregues Pàmies, important i acabalat empresari
reusenc simpatitzant del moviment anarquista, el qual lliurà
5.000 pessetes per
a les despeses. Joan Pey, Medí Martí
Augé, Jaume el Pelao, Espinal i
Joan García Oliver van ser membres d'una comissió
que anà a Madrid a gestionar
la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb
el govern de Dato,
intervingués en el problema dels dèficits de les
fàbriques tèxtils a causa dels
elevats preus del cotó d'importació. La
comissió fou tan sols un pretext per
estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme
l'acció i aplegar
informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern,
així com els
edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de
l'atemptat
planejat. García Oliver en dibuixà el croquis. El
20 de febrer de 1921,
l'escamot anarquista que havia d'executar l'acció, va
comprar per 5.100
pessetes una motocicleta Indian amb sidecar gris amb un motor de 7 cv
matrícula
84-M-846 –que canviaren per M-410 per realitzar
l'atemptat– en una
botiga del
carrer Trafalgar de Barcelona i es va posar en contacte amb altres
anarquistes
a Madrid, on es va desplaçar per cometre l'acció,
ciutat que desconeixien. De
camí a Madrid, els activistes van tenir un accident a la
Muela (Saragossa) del
qual van sortir sans i estalvis, però la moto
tingué una avaria que va ser
reparada per Pere Mateu, mecànic de professió.
Van rebre el suport de Veremundo
Luis Díez (Luis Bataille Díaz),
Ignacio Delgado Oroz i Mauro Bajatierra
Morán –qui ja havia estat implicat en dos intents
de
magnicidi contra Alfons
XIII– per comprar les armes a Eibar i dur-les a Madrid; de
José Miranda
Lorenzo, qui els va allotjar a la capital de l'Estat; Tomás
de la Llave López Laguna,
per guardar la moto; i d'Adolfo Díaz Herráez i de
Mauro Bajatierra per preparar
la fugida. El 3 de març es va preparar un assaig, una vegada
estudiats els
recorreguts i comprovat que no duia escolta. A les 20.15 hores del 8 de
març,
des de la moto amb sidecar conduïda per Ramón
Casanellas –Nicolau hi anava al
seient posterior i Mateu al sidecar–, els tres anarquistes
van
disparar, al
crit de «Visca l'anarquia!», més de vint
trets –amb tres pistoles diferents:
una Mauser, una Bergman i una Star, totes tres de calibre
7.65– contra
Dato,
quan aquest passava amb el seu automòbil, un vehicle militar
Hudson matrícula
ARM-121, per la plaça de la Independencia del
carrer d'Alcalá, en ple centre de Madrid, que venia del
Congrés de Diputats. Va
resultar mort el polític conservador i ferits el conductor
Manuel Ros, sergent
d'Enginyers, i l'ajudant Juan José Fernández
Pascual. Pere Mateu es va quedar a
Madrid i va ser capturat per la policia el 14 de març. Amb
l'ajuda dels
companys madrilenys, Lluís Nicolau Fort va fugir amb sa
companya a Alemanya,
però la policia teutona el va detenir a Berlín i
el van extradir amb la
condició que no fos executat –l'Estat alemany va
rebre
850.000 marcs de
recompensa que oferia el Senat espanyol–; Ramon Casanellas va
fugir a
Moscou
(URSS), des d'on va escriure una carta inculpant-se dels fets i
exculpant els
seus companys que anaven a ser jutjats. Entre el 2 i el 9 d'octubre de
1923
Pere Mateu i Lluís Nicolau van ser jutjats i finalment
condemnats a mort, però
van rebre l'indult per Primo de Rivera i les penes van ser commutades
per
cadena perpètua. Tots dos foren amnistiats durant la II
República espanyola en
1931.
Naixements
Notícia de la baralla de Jean-Baptiste Reynard publicada en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute Loire del 20 de maig de 1906
- Jean-Baptiste
Reynard: El 8 de març de 1862 neix a
Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista,
sindicalista i pacifista Jean-Baptiste Reynard, conegut com Le Père Reynard. Sos pares es
deien Jean
Reynard, armer, i Mariette Vallant, modista. Es guanyava la vida ben
igual que
son pare d'armer i en els anys vuitanta participà activament
en els lluites
obres de la regió (Le Chambon, Firminy, La Ricamarie, etc.).
A partir de la
dècada dels noranta milità a
Saint-Étienne. En 1892, arran d'una escissió del
grup «L'Alliance Anarchiste», esdevingué
animador d'un dels grups, el que es
reunia al carrer de l'Hôpital; l'altre grup, animat per
Claude Chapoton, es
reunia al carrer Mouliniers. En aquesta època s'encarregava
de la difusió del
periòdic lionès L'Insurgé.
A finals
d'abril de 1892, com altres companys, va ser detingut preventivament
abans de
la manifestació del «Primer de Maig» i
processat per «associació criminal»,
però
el juny d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. En 1895
participà en la
fundació del periòdic Le
Libertaire,
de Sébastien Faure, i col·laborà en Le
Père Peinard, d'Émile Pouget. En
aquesta època participà activament en tots
els moviments vaguístics de la conca del Loira. En 1896 fou
un dels
responsables de la biblioteca del grup literari i artístic«Le Cénacle
Plébéien», establert al
número 11 del carrer Chambon. El 18 de maig de 1906, a
resultes d'una reunió antimilitarista a Le
Chambon-Feugerolles (Forez,
Arpitània), va participar en una baralla entre partidaris i
adversaris. Abandonà
l'ofici d'armer i es dedicà a fer de firaire a
Saint-Jean-Bonnefonds (Forez,
Arpitània) a partir de mitjans de la dècada dels
vint, participant en la
creació del Sindicat de Firaires, del qual va ser nomenat
secretari l'estiu de
1925. En 1928 fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives
per a la
III Circumscripció de Saint-Étienne i va obtenir
dos vots a la primera volta.
Pacifista convençut, en els anys trenta distribuí
el periòdic anarquista La Patrie
Humaine.
Durant els seusúltims anys es dedicat a l'enfortiment del Sindicat de
Firaires. Sa companya fou Marie Brun. Jean-Baptiste Reynard va morir el
12 de febrer de 1937 al seu domicili
d'Andrézieux-Bouthéon (Forez,
Arpitània).
***
Foto policíaca d'Alphonse-Charles Soulage (1 de març de 1894)
- Alphonse-Charles Soulage: El 8 de març de 1863 neix al II Districte de Lió (Arpitània) el fuster anarquista Ernest-Alphonse-Charles Soulage. Sos pares es deien Charles Julien Soulage, fuster, i Marie Perian, cotillaire. A començament dels anys 1890 va ser fitxat per la policia del departament del Sena com a «perillós». L'1 de març de 1894 va ser detingut, amb altres 27 companys en una gran agafada antianarquista, a casa seva, al número 22 del carrer Saint-Claude de París (França). En 1894 figura en el llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. Exiliat a Londres (Alemanya), posteriorment va ser detingut, en 1896, al carrer Turenne de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
Alphonse-Charles Soulage (1863-?)
***
Pasquale
Luigi Mazzoleni
- Pasquale Luigi Mazzoleni: El 8 de març de 1869 neix a Stezzano (Llombardia, Itàlia) el rellotger anarquista Pasquale Luigi Mazzoleni. Sos pares es deien Giovanni Rocco Mazzoleni i Angela Ronzoni. Era amic de l'advocat Federico Maironi, cap dels socialistes de Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i posteriorment diputat. El 22 de novembre de 1898 el Ministeri de l'Interior va enviar una carta reservada i urgent al prefecte de Bèrgam on informava que en una carta segrestada a Errico Malatesta figuraven els nom de dos habitants d'aquesta ciutat, Pasquale Luigi Mazzoleni i Pietro Caleffi, sobre els quals demanava informació. Els dies 6, 14 i 20 d'abril de 1899 l'oficina de correus de Torí (Piemont, Itàlia) segrestà tres paquets postals dirigits al seu nom prevenients de Paterson (Nova Jersey, EUA) amb exemplars del periòdic anarquista La Questione Sociale. El 6 de juny de 1899 un inspector de la policia informà al jutge d'instrucció del Tribunal de Bèrgam que era «un apassionat de la lectura, especialment de llibres que tracten temes socials i de periòdics subversius, que sovint rep», però la població del barri de Colognola de Bèrgam, principalment «agrícola, tranquil·la i religiosa», no permet que Mazzoleni i Caleffi facin propaganda. Per tot això, va ser acusat de difondre escrits subversius al seu poble i als limítrofes, alhora que el Tribunal de Bèrgam li va obrir quatre processos arran d'una denúncia del procurador reial, que tingueren lloc els mesos de juny, juliol, agost i novembre de 1899, i instruïts basant-se en el material interceptat (cartes, postals, periòdics, gravats, etc.) al seu domicili. De tots aquests processos va ser absolt, ja que no va quedar provat el delicte de difusió de La Questione Sociale, donat que en realitat no existí cap delicte ja que els periòdics havien estat segrestats abans. El desembre de 1900 el seu nom apareix en els registres segrestats a la seu del periòdic anarquistaL'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), fet que obligà a la prefectura de Bèrgam a continuar amb les seves investigacions per a relacionar-lo directament amb Errico Malatesta. Una nota de la prefectura de l'1 de març de 1904 diu que, segons alguns rumors, tenia la intenció de buscar refugi a l'estranger, però que finalment havia renunciat a tal propòsit. El juliol de 1926 es traslladà al barri de Redona de Bèrgam, on sempre havia treballat de rellotger. En aquesta època estava subscrit als periòdics L'Avanti i Quarto Stato, a més d'altres «publicacions subversives». El maig de 1927 es traslladà de bell nou a Bèrgam i en 1928 vivia de rendes com a propietari d'una casa, però, segons la policia de Bèrgam, no havia res a dir en contra seva. Durant els anys trenta es desinteressà per la política i a partir de juny de 1936 la seva salut no va ser bona i es va veure obligat a portar una vida retirada. L'1 d'agost de 1936 va ser esborrat de la llista dels subversius «per haver donat proves de penediment». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Ressenya
del fullet d'Henri Poulaille sobre Jean Calandri publicada en el
periòdic tolosà Espoir del 7 de
novembre de 1971
- Jean Calandri: El
8 de març de 1883 neix a Mondovi (Piemont,
Itàlia) l'anarquista, sindicalista
revolucionari, lliurepensador i músic Giovanni Calandri,
més conegut com Jean Calandri–a vegades el llinatge
citat Calendri. Sos pares es deien
Spirito Calandri, obrer fonedor, i Anna Olivero, bugadera.
Arribà a França amb
sa família quan encara era un infant i son pare va morir amb
les cames cremades
en un accident de treball. S'educà de manera autodidacta i
ben aviat començà a
militar en el moviment llibertari, mantenint estretes relacions amb els
cercles
anarcoindividualistes de Romainville i Les Lilas (Illa de
França, França). Quan
es desencadenà el cas de la «Banda
Bonnot», aconseguí que Florence Trinquet (Anna Dondon), companya de René
Valet,
pogués fugir de la policia. A principis de la
dècada dels deu, entrà a formar
part de la Lliga Antialcohòlica i a finals de 1912
acompanyà Gustave Cauvin,
aleshores conferenciant oficial d'aquesta, en unes gires
propagandístiques per
les regions parisenca i lionesa, encarregant-se de les projeccions que
acompanyaven les xerrades. Abans de la Gran Guerra,
col·laborà en les «Xerrades
Populars» que se celebraren a Romainville i a Les Lilas. En
aquests anys
participà activament en la campanya del Comitè de
Defensa Social (CDS) a favor del
terrelloner anarquista empresonat Émile Rousset i contra les
companyies disciplinàries i colònies
penitenciàries establertes a les possessions franceses
d'Àfrica del Nord
(Biribi),
i acompanyà René de Marmande
en una gira a Algèria per a denunciar el cas. Va estar una
temporada a Londres
(Anglaterra), sembla que durant la Gran Guerra, i conegué
Errico
Malatesta.
Posteriorment s'establí a Canha de Mar (Provença,
Occitània), on treballà de lampista
especialitzat en galvanització i participà en les
activitats del moviment
llibertari francès i en les dels seus companys italians
exiliats
a la Costa
Blava. També milità en la Confederació
General del
Treball (CGT), en «La Libre
Pensée» de Niça (País
Niçard,
Occitània), en el grup«Élisée Reclus»
de la
Federació Anarquista (FA) i en l'Association des Vieux
Travailleurs (AVT, Associació
de Vells Treballadors), i col·laborà amb les«Universitats Populars». En 1917
va fer costat els revolucionaris russos. Entrà a formar part
del
que es va
anomenar «cultura proletària» i es
relacionà
molt amb l'escriptor llibertari
Henri Poulaille. En la seva faceta musical, va compondre
cançons
i va escriure
poemes musicals, com ara Oraison
funèbreà mon charreton, Les
cloches, Chanson bachique,
etc. Entre 1956 i 1959
col·laborà en el periòdic anarquista
de Nova York (Nova York, EUA) L'Adunata dei
Refrattari. Sa companya
fou Lucia Porrera. L'abril de 1970 Henri Poulaille publicà
el llibret Mon ami Calandri en
homenatge al seu
amic. Jean Calandri va morir l'1 de desembre de 1972 al seu domicili de
Menton
(Provença, Occitània) i va deixar el seu cos a la
Facultat de Medicina de Niça.
***
Juan de Dios Filiberto
- Juan de Dios Filiberto: El 8 de març de 1885 neix al número 200 del carrer Necochea del popular barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el compositor, director d'orquestra, instrumentista (piano, guitarra, violí i harmònium) i anarcosindicalista Oscar Juan de Dios Filiberti Rubaglio, més conegut com Juan de Dios Filiberto. Fill de Juan Filiberti, Mascarilla, d'origen sicilià i propietari d'un local nocturn molt famós a l'època, va ser el major de vuit germans. De nin va començar a treballar en diversos oficis (enllustrador, calderer, confiter, venent loteria, paleta, estibador, carregador, mecànic...) i en 1904 va començar a treballar als tallers Navales Mihanovich fins 1910. La seva afició per la música el va portar a aprendre a tocar d'oïda l'harmònica i la guitarra–la primera que va tenir la va robar a un mariner anglès–, i en 1915 durant un viatge a Mendoza va compondre el seu primer tango (Guaymallén); anys després en va escriure més: Suelo argentino, Cura segura, De mi tierra, Se recomienda solo i La planchadorita. En 1923 assoleix popularitat amb El ramito i El besito i es consagra amb el popularíssim tango Caminito l'any següent. Entre la seva magnífica obra es troben tangos tan famosos com Malevaje o Quejas de bandoneón. Vinculat de sempre a grups anarquistes, va ser un dels organitzadors de les vagues de les drassanes en 1907. Va fundar una orquestra «Orfeón Los del Futuro» amb militants anarquistes. Va ser un gran admirador de l'escriptor Bonifacio Palacios Almafuerte. En 1933 crearia la Societat d'Autors Nacional per defensar els drets d'autor dels artistes i que després seria la Societat Argentina d'Autores i Compositors de Música (SADAIC). En 1932 va crear una nova modalitat orquestral, l'«Orquesta Porteña» i va dirigir infinitat d'orquestres populars, folklòriques i de cambra durant tota la seva vida. Juan de Dios Filiberto va morir l'11 de novembre de 1964 a ca seva, al carrer de Magallanes número 1.140, de Buenos Aires (Argentina). Carlos Gardel va enregistrar 16 tangos seus.
***
Émile
Aubin (1923)
- Émile Aubin:
El
8 de març de 1886 neix al XI Districte de París
(França) l'anarquista,
antimilitarista i sindicalista, i després polític
socialista, Émile Aubin,
conegut com Marat. Era fill natura
de
la jornalera i bugadera Marie Léontine Julie Roy i l'infant,
juntament amb son
germà Georges, va ser recogut pel matrimoni d'aquesta amb
Antoine Jean Aubin, treballador
dels Ferrocarrils de l'Oest, celebrat el 14 de gener de 1888 al XII
Districte
de París. Entre juny i juliol de 1908, quan feia el servei
militar com a
mariner al cuirassat Vérité,
es
rebel·là en agües escandinaves durant el
viatge del president de la República
Francesa Armand Fallières quan el tsar de Rússia
arribà al vaixell i es negà a
crida «Visca la República!». Un
escorcoll revelà que, sota el pseudònim Marat, era l'autor de nombroses
cançons
revolucionàries i se li van trobar fullets i publicacions
anarquistes i
antimilitaristes. Processat, reconegué ser antimilitarista i
seguir les idees
de Sébastien Faure i de Gustve Hervé,
però finalment el seu cas va ser
sobresegut; no obstant això, durant la tardor de 1908 va ser
enviat des de la Presó
Marítima de Brest (Bro Leon, Bretanya) a les companyies
disciplinàries
africanes («Biribi»). En recobrar la llibertat en
1910, va ser nomenat
secretari adjunt del Sindicat de Treballadors de les
Indústries Elèctriques
(STIE) de París i, en absència d'Émile
Pataud, organitzà les manifestacions.
L'11 de febrer de 1910 va ser detingut, després deixar a les
fosques el Teatre
de la Renaissance, durant una vaga de maquinistes i attrezzistes. El 10
de maig
de 1910 cofundà el «Grup d'Alliberats dels
Presidis Militars», que comptà amb
una quarantena d'afiliats, entre ells Gandon, Lefranc, Pêne,
Arcole Vauloup, i
que es reunia cada dimarts al número 206 del carrer
Saint-Maur de París. Membres
d'aquest grup (Bechezle, Corbet, Fernand, Grandjean, Hanouet,
Prêtre, Titeux i
Vennet) signaren una crida als soldats per a defensar-se
físicament dels
oficials que els atacaven, que va ser publicada el 21 de setembre de
1910 en La Guerre Sociale. El 26 de
novembre de
1910 edità el cartell «Liberté,égalté, fraternité. Armée
territoriale. Soldats
morts pour la patrie». El desembre de 1910 dimití
del càrrec de secretari
d'aquest grup, però el febrer de 1911 en va ser novament
elegit secretari i
publicà el cartell «Galonnés
assassins». Va participar activament en la
campanya de suport al «Cas Aernoult-Rousset» i
reivindicà l'abolició del«Biribi». Processat per un discurs antimilitarista
pronunciat l'1 d'octubre de
1910 a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França),
va ser jutjat per l'Audiència
de Melun (Illa de França, França) i el 4 de maig
de 1911 va ser condemnat a 18
mesos de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses
del judici; no
obstant això, el judici va ser anul·lat el 19 de
maig en cassació. El 7
d'octubre de 1911 va ser condemnat per l'Audiència de Yonne
a cinc mesos de
presó i a 500 francs de multa per«injúries a l'exèrcit». El 4
de novembre de
1911 va ser novament condemnat pel mateix tribunal a sis mesos de
presó i 100
francs de multa per «difamació i
injúries a l'exèrcit». En aquest judici
tingué
el suport de destacats militants i organitzacions, com ara la Lliga
dels Drets
de l'Home i el Comitè de Defensa Social (CDS). El 16 de
juliol de 1912 va ser
posat en llibertat, juntament amb Gustave Hervé. L'1 de
setembre de 1912 fundà Le Cri du
Sodat, el gerent del qual fou
Arcole Vauloup. En 1913 publicà el fullet Hervéisme
et militarisme. El març de 1913, en una
reunió de l'Escola de Propaganda de
la Federació Comunista Anarquista (FCA), va ser nomenat, amb
Jacques Long, per
reemplaçar definitivament Édouard Boudot com a«professor d'energia i
d'eloqüència», mentre Havane, de la
Joventut Anarquista (JA), s'encarregà de la
formació d'oradors; aquests cursos tenien lloc al«Foyer Populaire» (Llar
Popular) del barri parisenc de Belleville, al número 5 del
carrer Henri
Chevreau. Arran d'un altercat amb reclutes en una desfilada celebrada
el 20 de
maig de 1913 a Boulogne, el 2 de juny d'aquell any va ser condemnat pel
IX
Tribunal Correccional a dos mesos de presó per«cops, ferides i violències». En
aquesta època vivia al carrer Sept-Arpents de Pantin (Illa
de França, França). El
18 d'abril de 1913 presidí la tercera jornada del
Congrés Anarquista Nacional
que se celebrà a París. El juliol d'aquell any,
reemplaçà Silvaire en la secretaria
de redacció de Le Libertaire,
càrrec
que exercí fins l'esclat de la Gran Guerra. En aquests anys
també fou un dels
responsables de l'Impremta Comunista«L'Espérance». El novembre de 1913 va
ser
gerent del número únc de Liberiamo
Masetti, periòdic editat pels llibertaris italians
de París, i amb el
suport del CDS, en suport del soldat anarquista Augusto Masetti, qui
disparà un
oficial per protestat per la guerra imperialista a la Tripolitana. En
aquesta època
era membre de «Les Amis du Libertaire», del«Foyer Anarchiste» del XIX
Districte de París i del grup anarquista del XIX Districte
adherit a la
Federació Comunista Anarquista Revolucionària
(FCAR). En l'últim número de Le
Libertaire, publicat l'1 d'agost de
1914, fou autor del text «Silence, les gueulards!».
Mobilitzat com a caporal en
el 236 Regiment d'Infanteria, en 1915 va ser ferit al front–Pierre Martin,
quan s'assabentà de la notícia,
desitjà la mateixa sort a tots els anarquistes
que feien costat la «Unió Sagrada». El
21 d'octubre de 1915 es casà al XVIII
Districte de París amb Louise Ismérie Ernestine
Point, amb qui tingué dos
infants i amb qui es va divorciar cap el 1924. Transformat en
polític
socialista, en 1919 va ser elegit regidor municipal a Aubervilliers
(Illa de
França, França) per la Secció Francesa
de la Internacional Obrera (SFIO).
Esdevingué ferroviari de la xarxa«État-Rive Droite» i en 1920
participà
activament en la vaga del sector. El 7 de maig de 1920
prengué la paraula en un
míting de vaguistes per protestar contra destitucions i
exigir la tornada del
personal revocat. L'1 de juliol de 1920 prengué la paraula
en un míting
celebrat a Pantin a favor de l'amnistia dels soldats amotinats durant
la Gran
Guerra. Després del Congrés de Tours (Centre,
França) de l'SFIO de desembre de
1920, passà a militar en la Secció Francesa de la
Internacional Comunista
(SFIC). En aquesta època era secretari de la
Secció de Drancy (Illa de França,
França) de l'Associació Republicana d'Antics
Combatents (ARAC). El desembre de
1924 s'afilià al Partit Socialista Francès (PSF),
el qual el 30 d'abril de 1926
es fusionà amb el Partit Republicà-Socialista
(PRS). El 25 d'abril de 1925 es
casà a Drancy amb Yvonne Augustine Denis. El 30 de juny de
1926 participà en un
míting del CDS, celebrat a la Sala Cinéma, a la
plaça de l'Ajuntament de
Drancy, en favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco
i
Bartolomeo Vanzetti. En 1926 era secretari adjunt de l'Ajuntament de
Drancy i
vivia al número 3 de l'avinguda Jean Jaurès. El
16 de maig de 1931 va ser
esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. A
començament dels anys trenta,
comminà el consistori socialista de Drancy a fer costat la
creació d'una
cooperativa de desocupats, organitzada per l'anarquista Louis Dorlet.Émile
Aubin va morir el 5 d'agost de 1949 al seu domicili de Drancy (Illa de
França,
França).
***
Marie-Adèle Anciaux
- Marie-Adèle
Anciaux: El 8 de març de 1887 neix a Le Grand
Béart de Prisches
(Nord-Pas-de-Calais, França) la militant i pedagoga
llibertària Marie-Adèle
Anciaux, també coneguda com Mary Smiles.
Sos pares es deien Jean
Baptiste Anciaux, obrer especialitzat en entaular sostres de palla, i
Marie
Eulalie Lesne, tavernera. Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre
1906 i
1910 a «La Ruche», escola llibertària
creada per Sébastien Faure. Juntament amb
el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la
Vivisecció. Marie-Adèle Anciaux va morir el 9 de
febrer de 1983 a Chartres
(Centre, França), 11 anys després que el seu
company.
***
Necrològica de Juan Naranjo Muñoz apareguda en el periòdic tolosà España Libre del 27 de setembre de 1953
- Juan Naranjo Muñoz: El 8 de març de 1891 neix a Izaba (Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Naranjo Muñoz. Sos pares es deien Juan Naranjo i Magdalena Muñoz. Milità en el Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón (Astúries, Espanya) i, a partir de 1937, en el grup«Solidaridad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els anys de la guerra civil fou suplent, en representació de la FAI, en el Tribunal Popular i formà part del Comitè Local d'aquets organització anarquista. Quan Astúries va ser ocupada per les tropes feixistes, va ser capturat en un vaixell en alta mar pel cuirassat franquista Cervera i portat a un camp de concentració. Després de molts d'anys d'empresonament, que el deixaren molt capolat, un cop lliure s'establí a Barcelona. Malalt de càncer, Juan Naranjo Muñoz va morir el 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 29 d'agost– de 1953 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat.
Necrològica
de Josep Torres Vallès apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 22 de maig de 1990
- Josep Torres
Vallès: El 8 de març de 1897 neix a
Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat,
Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Torres Vallès. Sos
pares es deien Bonaventura
Torres i Teresa Vallès. Jornaler i obrer tèxtil
de professió, durant la seva
adolescència fou un dels fundadors del SindicatÚnic de Sant Feliu de Llobregat
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que
presidí. Durant tota la
guerra civil fou el tresorer de la Col·lectivitat
Agrícola de la CNT del seu
poble. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat als
camps de concentració d'Argelers, Barcarès i
Brams. Quan l'Ocupació alemanya,
va participar en la Resistència. Capturat pels nazis, va ser
enviat a un stalag de triatge del
qual pogué fugir,
evitant així la deportació a un camp d'extermini.
Després de la II Guerra
Mundial treballà d'obrer en la construcció i
milità en la Federació Local de
Pàmies de la CNT. Sa companya fou María
Martínez. Josep Torres Vallès va morir
l'11 d'abril de 1990 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc,
Occitània).
***
Necrològica
de Vicent Monzó Cervera apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'11 d'octubre de 1981
- Vicent Monzó Cervera:
El 8 de març
de 1901 neix a Cervera del Maestrat
(Baix Maestrat, País Valencià) l'anarquista i
anarcosindicalista
Vicent Monzó Cervera –el certificat de
defunció cita com a segon llinatge Ververa. Sos pares
es deien Antoni Monzó i Antònia Cervera. Fill de
pagesos,
quan tenia dos mesos son pare
morí i arran d'aquest fet sa família
patí grans dificultats. En 1908
s'instal·là
amb sa mare a França, on va créixer.
Insubmís al servei militar espanyol, en
1923 ja militava en el moviment llibertari. Aquest mateix any, amb
altres companys
(Capelles, Gil, Ciurana, etc.) organitzà un grup
artístic i de propaganda
anarquista a Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Quan
l'aixecament feixista de
juliol de 1936 retornà a la Península. A partir
del 2 d'abril de 1937 presidí
al seu poble natal el Comitè Local i la
col·lectivitat, a més de ser regidor de
Cultura i Propaganda del Consell Municipal, organisme que
passà a presidir a
partir del juny d'aquell any. Amb Ramon Fonollosa, a primers de
desembre
d'aquell any, constituí a Cervera del Maestrat
l'Agrupació Anarquista «Fecundidad»,
adscrita a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
El 10 d'abril de 1938,
pressionat per la reacció comunista encapçalada
per Enrique Líster Forján, fugí
cap a Barcelona (Catalunya), on entrà a formar part de la
col·lectivitat de
Sant Boi (Baix Llobregat, Catalunya). Poc després, quan el
triomf franquista
era un fet, creuà els Pirineus per Sant Llorenç
de Cerdans (Vallespir,
Catalunya Nord) amb sa companya Manuela i son fill Afelio i, separat
d'aquests,
fou tancat al camp de concentració de Sant
Cebrià. Després de la II Guerra
Mundial, amb altres companys, organitzà la
Federació Local d'Argelers de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Després
agafà una masoveria a Sant
Pèire dels Camps (Llenguadoc, Occitània) i en
1947 s'instal·là a Sant Laurenç
de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània), la
Federació Local de la CNT de la
qual representà en diversos plens interdepartamentals a
Perpinyà. El setembre
de 1959 es traslladà a Narbona, on ocupà la
secretaria de la CNT un temps;
després passà a residir a Cucçac
d'Aude (Llenguadoc, Occitània). En els últims
anys de sa vida patí hospitalitzacions a Narbona i a
Montpeller. Vicent Monzó
Cervera va morir el 22 d'agost de 1981 a l'Hospital de Narbona
(Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrat dos dies després a Cuçac d'Aude.
***
Manifestació d'objectors de consciència
- Clément Fournier: El 8 de març de 1904 neix a París (França) el militant anarquista i pacifista francès Clément Fournier. Nascut en una família llibertària, militarà en la Unió Anarquista (UA), on arribarà a ser designat secretari en el congrés de París del 20 i 21 de maig de 1934. Com a pacifista va ser elegit en 1938 secretari de la secció de Sartrouville de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). Després de la guerra, col·laborarà en el periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD), de Louis Louvet, i pren part en la reconstrucció del moviment llibertari dins de la Federació Anarquista (FA), participant en la creació del Comitè de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) editant un butlletí. En 1957 serà nomenat tresorer de l'FA i assumirà també l'administració del Bulletin Interior de l'organització. Serà, amb André Prudhommeaux, delegat de l'FA al Congrés Anarquista Internacional de Londres entre el 25 de juliol i l'1 d'agost de 1958. Més tard serà nomenat secretari de Relacions Internacionals de l'FA. Entre 1966 i 1967 serà l'administrador del Bulletin Europeen des Jeunesses Anarchistes, publicat pel Comité de Liaison des Jeunesses Anarchistes (CLAJ). Va col·laborar amb Guy Malouvier en la preparació del Congrés Internacional Anarquista de Carrara (Itàlia) de setembre de 1968. Clément Fournier va morir el 2 de març de 1969 a l'hospital francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina parisenca.
***
Dolors Prat abans de marxar a França (1940)
- Dolors Prat Coll:El 8 de març de 1905 neix a Planoles (Ripollès, Catalunya) la militant anarcosindicalista Dolors Prat Coll. Nascuda en un família pobra molt creient, sos pares es deien Josep Prats i Maria Coll. Quedà òrfena de mare quan tenia set anys i fou enviada amb les monges, de les quals tindrà un penós record. Mestressa de casa als vuit anys, amb 15 començà a treballar en una fàbrica tèxtil de Ripoll (Ripollès, Catalunya) i de seguida s'unirà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant de manera destacada en les vagues en pro de les vuit hores. Entre 1936 i 1939 fou secretària del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Ripoll, on era coneguda, pel seu caràcter indomable, com La Petita Montseny. Després de la desfeta, el gener de 1939 s'exilià amb tota sa família a França, on foren tancats al camp de Magnac-Laval. El febrer de 1940 fou repatriada a la Península, però travessà clandestinament els Pirineus per Prats de Molló el 15 de maig de 1940. Després de treballar en una pedrera de Prades, s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) continuant la seva tasca sindicalista en la federació local de la CNT com a secretària i en Solidaritat Internacional Anarquista (SIA). Amb 91 anys es manifestà a Tolosa en defensa dels immigrants indocumentats. Son company fou Josep Marin. Dolors Prat Coll va morir el 12 de setembre de 2001 a l'Hospital Joseph Ducuing de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). La podem veure en el film de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida (1986) i en la pel·lícula Camino de libertad (1997, amb versions francesa i anglesa) de Lisa Berger; també sortí en el documental Vivir la utopía (1997) de Juan Gamero. Son fill Progreso Marin Prat li va consagrar una biografia Dolores: une vie pour la liberté (2002), que fou traduïda al català en 2007 sota el títol La Dolors. Una vida per la llibertat. Des de 1996 cada any un grup de gent (caminodelibertad.com) realitza el mateix recorregut entre Ripoll i Prats de Molló que va fer Dolors per recordar la gesta.
Dolors Prat Coll (1905-2001)
***
Notícia
sobre l'execució d'Alfredo Juan Atarés Gracia
apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera
del 16 d'agost de 1936
- Alfredo Juan Atarés Gracia: El 8 de març de 1906 neix a Osca (Aragó, Espanya) el mestre anarquista i anarcosindicalista Alfredo Juan Atarés Gracia. Sos pares es deien Mariano Atarés Gracia, rellotger, i Bernardina Gracia. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), des de 1925 fou mestre nacional i exercí la seva professió a diversos pobles d'Osca (Nerín-Sercué, Binèfar, Quinzano, Serveto, Almunient). Participà en la insurrecció anarquista de desembre de 1933, fet pel qual va ser empresonat entre gener i abril de 1934 a Osca, però finalment va ser absolt. En sortir fou destinat a Bolea (Osca, Aragó, Espanya). Va ser amic de Ramón Acín Aquilué. Col·laborà, moltes vegades amb poemes, en la premsa local (El Diario de Huesca, La Tierra, etc.). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser capturat pels feixistes juntament amb un empleat municipal de jardins conegut com El Sordico, que pogué fugir. Alfredo Juan Atarés Gracia va ser afusellat el 4 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). Sa companya, Josefina Barbero Fanlo, mestra d'Apiés (Osca, Aragó, Espanya), pogué fugir cap al Regne Unit amb sa filla de dos anys. A finals de 1936 la Comissió Depuradora del Magisteri Provincial d'Osca li va obrir un expedient sancionador.
***
Necrològica
de Juan José Sanz Villacampa apareguda en el
periòdic tlosà Cenit del 3 de
gener de 1984
- Juan José Sanz Villacampa: El 8 de març de 1912 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan José Sanz Villacampa. De família confederal, sos pares es deien Antonio Sanz i Maria Villacampa Bispe. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), també milità en els grups anarquistes d'Angüés«Eliseo Reclus» i «Bakunin», adherits a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan la Revolució, l'octubre de 1936 va ser nomenat president de la CNT local i en 1937 membre del Consell Municipal d'Angüés. Participà activament en les col·lectivitzacions de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i va ser nomenat delegat al Congrés de Col·lectivitats celebrat el febrer de 1937 a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). El març de 1937 s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, però va ser declarat inútil per la seva coixesa i enviat a rereguarda. L'agost de 1937, quan l'ofensiva contrarevolucionària de les tropes comunistes d'Enrique Líster Forján a l'Aragó, va ser capturat pels estalinistes i empresonat, però, durant un bombardeig de la presó pels franquistes, aconseguir evadir-se. El 26 de novembre de 1937, durant una reunió de la comissió de reconstitució del sindicat confederal a Angüés, en va ser nomenat president. El 25 de març de 1938, quan la població es trobava assetjada per les tropes franquistes, amb Martín Arnal Mur calà foc els arxius del sindicat i fugí cap a Barcelona (Catalunya). Quan les tropes feixistes ocuparen Angüés, tancaren sa mare, qui va morir a la presó en 1939. Posteriorment participà en els combats al front de Catalunya i quan el triomf franquista va ser un fet, passà a França. El 25 d'octubre de 1941 retornà clandestinament a la Península i el 24 de febrer de 1942 va ser detingut a Barcelona. Portat a Osca, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, pena que va ser commutada per presidi. Després de nombrosos anys de patir treballs forçats, aconseguí la llibertat condicional i s'establí a Manresa, on treballà en la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA) i continuà militant en la CNT. Malalt d'un càncer d'estomac, Juan José Sanz Villacampa va morir el 3 de desembre de 1983 a l'Hospital Sant Andreu de Manresa (Bages, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població.
---
