Anarcoefemèrides de l'11 de febrer
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Notícia de l'expulsió de Joseph Drescher apareguda en el periòdic parisenc La Matin del 12 de setembre de 1894
- Joseph Drescher:
L'11 de febrer de 1865 neix a Kützberg (Schweinfurt, Ducat de
Baviera) el
fuster anarquista Joseph Drescher. Establert a Basilea (Basilea,
Suïssa), en un
cabaret d'aquesta ciutat mostrà les seves simpaties
anarquistes i aprovà
l'assassinat del president de la República francesa Marie
François Sadi Carnot a
mans de l'anarquista Sante Caserio el 24 de juny de 1894; per aquest
motiu,
l'11 de setembre de 1894, el Consell Federal de Suïssa
decretà la seva expulsió
del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
José
Pasín Romero
- José
Pasín
Romero: L'11 de
febrer de 1878 neix a
Santiago
de Compostel·la (La Corunya, Galícia)
l'anarcosindicalista i polític
republicà José María Pasín
Romero, que va
fer
servir els pseudònims Espartaco
i Jovita. Era fill
d'Antonio Pasín Lamas, serraller, i de Josefa Romero
Mareque,
llauradora del barri de Santa Marta de Santiago de
Compostel·la. D'educació
autodidacta, quan era seminarista, adquirí fama
després d'organitzar una vaga d'escolans,
a partir de la qual esdevingué absolutament anticlerical.
Quan tenia 14 anys
entrà d'aprenent de tallista al taller d'ebenisteria de
Jesús Landeira Iglesias,
on va treballar durant 27 anys. D'adolescent s'interessà pel
republicanisme
federal i freqüentà el Centre«Unió Republicana», a l'antic edifici
del Tribunal
de la Inquisició. El setembre de 1892 va escoltar Francesc
Pi i Margall al
Teatre Principal de la seva ciutat, fet que el va marcar
força i de qui
esdevingué ferm partidari per sempre. A partir de 1894
començà a militar en els
cercles obreristes i en 1898 participà en una vaga de
picapedrers de pedrera,
que va ser durament reprimida i que implicà la
dispersió dels militants més destacats
(Eusebio Alonso Vieites, José Lamarca, etc.). En 1901
fundà a Santiago de
Compostel·la la Societat d'Ebenistes i en 1902 s'encarregava
d'un taller
finançat per Jesús Landeira Iglesias a Pontevedra
(Pontevedra, Galícia). En
1907 retornà a Santiago de Compostel·la,
treballant per l'enfortiment de la
solidaritat i establint relacions amb destacats anarquistes corunyesos
(Ricardo
Cotelo Palleiro, Juan Dopico Sánchez, Juan Nó
Iglesias, etc.), fet que implicà
que la Societat d'Ebenistes ingressés en la
Federació Nacional del Ram
d'Elaborar Fusta, de tendència llibertària.
Durant els anys següent intentà
compaginar el seu republicanisme –va ser elegir regidor
diverses vegades (1909,
1912, 1922 i 1931) i dirigí La
Defensa. Órgano del Partido Republicano
de Santiago. Defensor de
Compostela. Defensor de la clase obrera
(1913-1914)–, les seves activitats culturals i musicals, i la
seva militància
sindical –el 7 de juliol de 1916 creà, malgrat les
reticències d'anarcosindicalistes
(llevat de Manuel Fandiño Ricart i Jesús Posse
García) i socialistes (José
Mareque Santos i José Silva Martínez), la«Federació de Societats Obreres i
Agrícoles de Santiago de Compostel·la i pobles de
la comarca», que presidí; en
1917 fou un dels promotors de la vaga antidinàstica de sis
dies d'aquell any,
fet pel qual va ser detingut i empresonat uns mesos al Castell de San
Antón de
la Corunya; i fundà i dirigí, amb altres companys
(Valentín Canedo Vázquez, Jesús
Posse García, Marcelino Puente González, Ezequiel
Rey Turnes, José Silva
Martínez, etc.), el setmanari obrer de Santiago de
Compostel·la, Lucha
Social. Órgano de las Sociedades
Obreras de Resistencia de Santiago y sus contornos
(1919-1921), on
col·laborà sota els pseudònims Espartaco
i Jovita. Es casà amb
Luisa Noya
Martínez, amb qui va tenir vuit infants (Marcelino, Modesto,
Palmiro, Luis,
Celia, Florentino, Flora i Laura), i vivia a Conxo (Santiago de
Compostel·la, La
Corunya, Galícia). A finals de 1921 assumí la
direcció del periòdic La
Redención, òrgan de la
Federació
d'Agricultors de Padrón (La Corunya, Galícia). En
1922 assistí al Congrés
Regional de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en 1923 entrà a treballar de comptable.
En aquesta època,
després dels seus intents frustrats d'acostar els obrers
confederals al
republicanisme, es va allunyar progressivament del sindicalisme. En
1930 va fer
mítings amb polítics, amb José
Villaverde Velo i amb Àngel Pestaña
Núñez. Va
ser elegit regidor en els comicis municipals del 14 d'abril de 1931 i
formà
part de la Federació Republicana Gallega. Entre 1932 i 1934
fou tinent
d'alcalde de Santiago de Compostel·la, càrrec del
qual va ser expulsat després
de la frustrada revolució d'octubre de 1934. Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 s'amagà i va romandre ocult a les petites
poblacions de la zona
durant quatre anys. En 1936, els seus fills Marcelino i Modesto
Pasín Noya, van
ser afusellats pel franquisme; altre fill, Luis Pasín Noya,
després de diversos
processos, va ser enviat al front en tropes disciplinàries;
sa companya i els
altres germans i germanes patiren tota mena d'humiliacions. En 1939,
després
d'un bàndol del governador Manuel Gómez Cantos,
es lliurà a les autoritats
franquistes que el deixaren en llibertat vigilada. Jutjat per
responsabilitats
polítiques, va ser condemnat a pagar una multa de 200
pessetes i a la
inhabilitació per a exercir càrrecs
públics durant sis anys. José Pasín
Romero va morir el 10 de juliol –algunes fonts
citen erròniament el 30 de juliol– de 1960 al seu
domicili de
Santiago de
Compostel·la (La Corunya,
Galícia) i fou enterrat al cementiri de Santo Domingo
d'aquesta ciutat. Va escriure unes Memorias,
que resten inèdites. En 2012
Dionisio Pereira González publicà la biografia José
Pasín Romero: Memoria do proletariado militante de
Compostela, que inclou diversos fragments de les seves Memorias,
i que
amplià i corregí en una nova edició en
2016.
Un carrer de Conxo porta el seu nom.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
D'esquerra a dreta, els futuristes: Filippo Tommaso Marinetti, Carlo Carrà, Umberto Boccioni i Luigi Russolo
- Carlo Carrà:
L'11 de febrer de 1881 neix a Quargnento (Piemont, Itàlia)
el pintor, crític
artístic i escriptor, d'antuvi anarquista i
després feixista Carlo Dalmazzo Carrà.
Son pare, terratinent caigut en desgràcia, es guanyava la
vida com a sabater
artesà. D'infant, a causa d'una llarga malaltia que el
postrà al llit, aprengué
a dibuixar i quan tenia 15 anys començà a
treballar de decorador mural a
Valenza, estudiant art durant les nits en una escola de dibuix, i a
partir de
1895 a Milà, on freqüentà museus i
galeries d'art. En aquesta època es va veure
força influenciat per la pintura simbolista de Giovanni
Segantini. Entre 1899 i
1900 residí a París per treballar en la
decoració dels pavellons de l'Exposició
Universal. A la capital francesa era assidu del Louvre i es
familiaritzà amb
l'art contemporani, especialment l'impressionisme, i amb la literatura
francesa
(Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Musset, Rostand, Racine,
etc.), a més de fer
amistat amb diversos artistes i escriptors (Guillaume Apollinaire,
Amedeo
Modigliani, Picasso, etc.). Després passà sis
mesos a Londres, on s'apassionà
per la pintura de John Constable i de William Turner i va entrar en
contacte
amb els cercles d'italians anarquistes exiliats. En 1901,
després d'un temps a
Suïssa, retornà a Itàlia i en 1905 va
fer cursos a l'Escola Superior d'art
Aplicada del Castello Sforzesco. En 1906, gràcies a dos
premis artístics i al
suport econòmic d'un oncle patern, pogué
matricular-se a la prestigiosa «Accademia
di Belle Arti di Brera» de Milà i seguir els
cursos de Cesare Tallone fins al
1909. La seva passió pels grans novel·listes
russos, per Poe i per Leopardi
arrancarà en aquests anys. L'11 de febrer de 1910, amb
Giacomo Balla, Umberto
Boccioni, Luigi Russolo i Gino Severini, signà el«Manifest dels pintors
futuristes», que feia costat el «Manifest del
Futurisme», signat el febrer de
l'any anterior per Filippo Tommaso Marinetti. En 1910 i en 1911
pintà dues
versions de la seva obra més famosa, I
funerali dell'anarchico Galli–l'anarquista Angelo
Galli va
ser assassinat
per la policia durant la vaga general de 1904 i el seu enterrament
acabà en una
batalla campal entre obrers i les forces de seguretat. En aquests anys
futuristes estigué lligat sentimentalment a l'anarquista
Leda Rafanelli, que
s'havia acabat de separar del seu marit, el també llibertari
Ugo Polli, i
col·laborà activament en la revista
literària Lacerba,
fundada per Giovanni Papini i Ardengo Soffici. L'època
futurista acabà amb el començament de la Gran
Guerra i el conflicte l'exaltà
força, prenent part d'antuvi en la propaganda
intervencionista, amb el suport
de Cesare Battisti, i després als fronts. En 1915
publicà Guerrapittura. Futurismo
politico. Dinamismo plastico.
Però
l'experiència bèl·lica va ser tan
forta que
acabà reclòs a la secció«nerviosa»
de l'Hospital Militar Territorial de Ferrara. En aquesta ciutat, en
1917, amb
Giorgio De Chirico i Filippo De Pisis, fundà el moviment«Pintura Metafísica».
En 1919 es casà amb Inés Minoja i entre aquest
any i 1921
col·laborà en la
revista artística romana Valori
Plastici.
En 1922 abandonà la«metafísica» i
s'abocà a una pintura més«transcendent», a
la recerca de Déu i del sentit de la vida. Ben igual que
altres
futuristes
(Marinetti, Giorgio Morandi, etc.), restà seduït
pel
feixisme de Mussolini –en
1922 col·laborà en Il
Popolo d'Italia–
i adoptà opinions reaccionàries,
ultranacionalistes i irredemptistes. Entre
1922 i 1938 col·laborà estretament amb el diari L'Ambrosiano de Milà. En 1933
signà, amb Mario Sironi, Massimo
Campigli i Achille Funi, el «Manifest de la pintura
mural». Entre 1936 i 1938
es dedicà a pintar frescos monumentals. A més
d'articles en la premsa (La Voce, Esprit Nouveau, La
Fiera
Letteraria, etc.), publicà nombrosos llibres sobre
art i estètica, i des de
1941 assumí la càtedra de pintura a la milanesa
Acadèmia de Brera on havia
estudiat de jove. En 1943 publicà l'autobiografia La mia vita. Carlo Carrà va
morir el 13 d'abril de 1966 a Milà
(Llombardia, Itàlia) d'una malaltia fulminant. En 1978 es
van publicar, a cura
de Massimo Carrà, tota la seva obra literària
sota el títol Tutti gli scritti.
Carlo Carrà (1881-1966)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
José
María Martínez Sánchez
- José
María Martínez Sánchez:
L'11 de febrer de 1884 neix
a Prunales de Castiello (Parres, Astúries, Espanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista José María Martínez
Sánchez. Son pare, Antonio Martínez, era
sereno de l'ajuntament i morí en acte de servei quan impedia
un robatori a la
Casa Consistorial, i sa mare es deia Perfecta Sánchez;
tingué un germà, Manuel.
A finals de segle sa família es traslladà a
Gijón i ell començà a treballar com
a fabricant d'ampolles a la vidrieria «La
Indústria», un dels centres de forma
implantació anarcosindicalista. En 1908 es casà
amb Amparo Prieto, amb qui
tingué quatre infants (Enrique, Acracio, Armando i Armonia).
Militant de primer
ordre (organitzador, orador, propagandista, home d'acció),
en 1912 treballava a
La Felguera i aquest mateix tingué el seu primer problema
amb la policia en
oposar-se a l'acomiadament d'una tripulació al port pesquer
del Musel de Gijón.
Fou un dels fundadors del primer sindicat anarquista de miners
asturians, «El Despertar
del Minero» de Langreo. Acomiadat també aquest any
de la seva feina a la
siderúrgica «Duro Felguera»,
treballà en el servei de transport de cavalleries
i com a corresponsal d'El Comercio de
Gijón. En aquesta època era
conegut sota el pseudònim de José
María Riestra. En 1914, durant la vaga
a Langreo contra la pujada del preu del pa, pistola en mà,
arengà la multitud
de La Felguera, s'enfrontà a la Guàrdia Civil
trencant el cordó militar i
assaltà al cap de la gentada la fleca d'Enrique
Menéndez. Per aquest fets es
refugià durant un any a Portugal i després
passà a Bilbao. A finals de 1916
retornà a Gijón. Deixeble d'Eleuterio
Quintanilla, en 1918 lluità per a una
acció conjunta entre l'anarcosindicalista
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i la socialista Unió General dels Treballadors (UGT),
que culminà en la
unió de les dues organitzacions del ram
metal·lúrgic i amb la seva elecció com
a president del sindicat a partir de juliol d'aquest any i com a
director del
periòdic El Metalúrgico.
Aquest mateix any acudí, amb Wenceslao
Carrillo, al Congrés Nacional de la UGT, on
proposà un pacte de fusió entre la
CNT i la UGT. Durant el Congrés Nacional de la CNT de 1919,
amb Manuel Álvarez,
representà el sector metal·lúrgic de
Gijón i presidí diverses sessions. A
finals d'aquest any s'instal·là a
Lleó. A començaments dels anys vint
destacà
com a orador en diferents mítings i conferències
(La Felguera, Oviedo, Gijón,
Bilbao, etc.). En 1920 va ser processat per agressió a la
força pública i
romangué empresonat alguns mesos; també se li va
intentar implicar en diversos
atemptats contra la patronal. El 14 de febrer de 1921 va ser detingut
arran
d'un atemptat contra el patró
metal·lúrgic Joaquín Belio i son fill
Santiago
esdevingut l'11 de gener, però va ser absolt en el consell
de guerra del 18 de
juliol d'aquell any, encara que romangué empresonat a
instàncies dels militars
per a ser jutjat per intent d'agressió a la força
pública, delicte pel qual
també va ser absolt. Mentrestant el seu cap va ser posat a
preu per la
patronal. En 1921, també, va ser empresonat acusat de posar
un petard durant
una vaga; des de la presó aprofità per
col·laborar en la premsa asturiana.
Entre 1922 i 1923 romangué diverses ocasions a la garjola.
En la Conferència de
Saragossa de 1922 va ser proposat per a un gran comitè
executiu confederal que
finalment no es creà. En 1922 publicà Táctica
e ideología de la
Confederación Patronal Española. El
setembre de 1923 va fer un míting amb
Mauro Bajatierra a Avilés. Fugint de les persecucions
policíaques, passà una
temporada per la conca minera del riu Nalón afiliat a
l'associació de minaires
anarquista «El Despertar del Obrero». Sembla
que durant la dictadura de
Primo de Rivera deixà la militància, encara que
alguns citen que en 1923 fou director
o redactor de Solidaridad Obrera. Amb la
proclamació de la II República
espanyola la seva figura despunta i assumeix importants tasques
orgàniques. En
1931 va fer fora dels sindicats miners anarquistes el sector marxista i
en el
Ple Extraordinari de la Confederació Regional del Treball
d'Astúries, Lleó i
Palencia del 13 de setembre d'aquell any polemitzà amb els
comunistes. El gener
de 1932 envià una carta a Ángel
Pestaña tendent a la unificació sindical i
l'abril de 1932 presidí la sessió inaugural del
IV Congrés de Sindicats de la
CNT de Gijón. Entre 1931 i 1932 intervingué en
diferents conferències i mítings
(Gijón, La Felguera, Oviedo, Sotrondio, Laviana,
Villaviciosa, etc.), tot
alternat amb diversos empresonaments. Amb Avelino González
Mallada, Segundo
Blanco, José García, Juan Naranjo,
José de Arriba, Marcelo Lamar, Avelino
Martínez Madrera i Ramón Álvarez
Palomo, entre altres, formà part del grup
anarquista «Solidaridad», integrat en la
Federació de Grups Anarquistes de
Gijón i adscrit a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1933 participà en
el Ple Nacional de la FAI i presentà la ponència
sobre el concepte de comunisme
llibertari. Durant aquest any va fer mítings a
Candás, La Corunya, Lleó,
Betanzos, Monforte, Lugo i La Felguera. A finals de 1933 va ser
empresonat per
la seva participació en la vaga general i fou
tancat a la presó del Coto
amb altres companys. Des d'aquesta presó, amb Avelino
González Mallada, Acracio
Bartolomé, Segundo Blanco, Horacio Argüelles,
José Dorado, Avelino Martínez Madrera
i Pelayo Cifuentes, signà una carta dirigida al
Comitè Regional de la CNT on
demanava l'«Aliança Obrera
Revolucionària». El març de 1934
representà la CNT
asturiana en l'Aliança amb la UGT, fet pel qual va ser
criticat en el Ple
Regional de maig. El 23 de juny de 1934 va ser durament censurat per
Eusebi
Carbó Carbó i Buenaventura Durruti en el Ple
Nacional de Regionals de Madrid,
oposats ambdós a l'estratègia aliancista. En
aquesta conjuntura va fer
conferències pro Aliança a Gijón i a
Mieres. Participà activament en la
organització de la Revolució asturiana de 1934 i
fou membre del Comitè
Revolucionari d'Oviedo. José María
Martínez Sánchez va morir el 12 d'octubre de
1934 a l'estació de ferrocarril de
Peñón de Sotiello (Gijón,
Astúries, Espanya)
quan, sembla, se li va disparar accidentalment el fusell que portava
durant
aquest aixecament revolucionari. El fet, però, és
que abans de morir portava
una important suma de diners del Comitè Revolucionari
Central de la insurrecció
i en trobar-lo mort no duia ni un cèntim. Fou enterrat al
cementiri municipal
de Ceares. Durant sa vida col·laborà en diferents
publicacions periòdiques,
moltes vegades fent servir pseudònims (Ismael,José Riestra, Rubiera,
et.), com ara CNT, El Libertario,Lucha Social, Solidaridad
Obrera, Solidaridad, etc. En 1990
Ramón Álvarez Palomo publicà la
biografia José María
Martínez. Símbolo ejemplar del obrerismo
militante
caido, arma al brazo, en la Revolución del 34.
José María
Martínez Sánchez (1884-1934)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Virgilia D'Andrea
- Virgilia
D'Andrea: L'11 de febrer de 1888 neix a Sulmona
(Abruços, Itàlia) la mestra, poetessa
i propagandista anarquista i anarcosindicalista Virgilia D'Andrea. Sos
pares es
deien Stefano D'Andrea i Nicoletta Gambascia. Òrfena de mare
des de nina, son pare
en tornà a casar de bell nou, però va ser
víctima d'un crim passional a mans de
l'amant de la seva esposa, crim del qual ella va ser testimoni. Els
seus familiars
la van confiar quan tenia sis anys a un col·legi
religiós, on patí una educació
rígida i dogmàtica, de la qual fugí
refugiant-se en la lectura (Giosuè Carducci,
Giacomo Leopardi, Ada Negri, Mario Rapisardi, etc.). En 1900 les monges
obligaren les noies a resar per la mort del rei Humbert I
d'Itàlia a mans de
l'anarquista Gaetano Bresci, titllat per les religioses com a«un boig i un
criminal»; fou el seu primer contacte amb l'anarquisme. En
1909 aconseguí el
diploma de mestra d'educació primària i a la
Universitat de Nàpols (Campània,
Itàlia) acabà els estudis i obtingué
la titulació per a ensenyar, començant a
treballar en alguns pobles propers a Sulmona. A partir de 1915, quan
Itàlia
entrà en la Gran Guerra, començà a
participar en actes i conferències
antimilitaristes i durant aquesta època formà una
Secció Femenina del Partit
Socialista Italià (PSI) a Popoli (Abruços,
Itàlia) i va conèixer alguns membres
del moviment anarquista dels Abruços. En 1917, quan feia de
mestra a Terni
(Úmbria, Itàlia), acompanyà l'advocat
Mario Trozzi, amb el grup socialista del
qual col·laborava, a Impruneta (Toscana, Itàlia),
on estava confinat el
destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi per haver
mantingut
posicions antiintervencionistes arran dels disturbis de la«Settimana Rossa»
(Setmana Roja) de juny de 1914. Borghi la va impactar força,
des del punt
intel·lectual i personal, fins el punt que amb el temps
esdevingué son company.
A partir d'aquest moment es decantà clarament pel moviment
anarquista i la
policia la posà en el seu punt de mira, essent
contínuament controlada. Quan
Borghi va ser confinat a Isernia (Molise, Itàlia), ella el
va ajudat en
l'edició del periòdic Guerra
di Classe,òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI), i a
mantenir contactes amb el
moviment anarquista. Un cop acabada la guerra, Borghi pogué
abandonar el
confinament i la parella s'abocà en la propaganda
anarquista, recorrent Itàlia.
El 15 de gener de 1919 participà amb Borghi en el
congrés del Sindicat de
Ferroviaris, celebrat a Roma (Itàlia), per tractar el tema
de l'escissió
sindical. El 6 d'abril de 1919 va fer la conferència«Il proletariato
nell'attuale momento politico» al teatre municipal de Rimini
(Emília-Romanya,
Itàlia). El dia abans de la vaga general del 20 i 21 de
juliol de 1919 per
protestar contra la carestia de la vida, va ser detinguda juntament amb
altres
companys del Comitè Permanent de l'USI (Enrico Bolognini,
Armando Borghi,
Enrico Meledandri, Riccardo Sacconi, Giuseppe Sartini, etc.) i 10 dies
després
van ser alliberats. Entre el 20 i el 21 de desembre de 1919
participà en el III
Congrés de l'USI que se celebrà a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia), on es va
reafirmar la total autonomia de la Confederazione Generale del Lavoro
(CGdL, Confederació
General del Treball) i es tractaren temes com l'antiparlamentarisme i
els
Consells de Fàbrica; en aquest congrés va ser
nomenada membre del secretariat de
la CGdL com a responsable de Propaganda. El 14 de març de
1920 s'instal·là a
Milà (Llombardia, Itàlia) i la seu de l'USI, al
número 8 del carrer Achille
Mauri, esdevingué la seva llar, la de Borghi i la d'Errico
Malatesta, que havia
retornat recentment a Itàlia. En aquesta època la
seva amistat amb Malatesta es
consolidà força i la seva activitat
propagandística (conferències,
intervencions públiques, etc.) s'incrementà
enormement. Quan el retorn de
Malatesta publicà Il ritorno
dell'esule.
En 1920 sortí La presa e la resa
delle
fabbriche, on descriu la lluita obrera i les esperances
sorgides amb la
Revolució russa, i Resurrezione,
que
dedicà als rebels del Ruhr. En aquests anys
col·laborà en Guerra di
Classe i en Umanità
Nova, òrgan de la Unió Anarquista
Italiana (UAI), i una recopilació
d'aquests articles va ser publicada en 1922 sota el títol Tormento. El 27 d'octubre de 1920 va ser
per primer cop empresonada
sota l'acusació de «conspiració contra
els poders de l'Estat, incitació a la
insurrecció, instigació al crim i apologia del
delicte». El 30 de desembre de
1920 va ser posada en llibertat condicional i continuà en la
seva tasca
propagandística, sobretot en el rellançament d'Umanità Nova. Durant el seu
empresonament va escriure el poema Non sono
vinta. En març de 1922,
participa en el IV Congrés de l'USI, on la secretaria liés de bell nou
confiada, juntament amb el seu company. El 13 de març de
1923 la policia
milanesa va denunciar el seu llibre Tormentoper «vilipendi i instigació a l'odi de
classe». Amenaçats de mort per les
seves activitats després de la «Marxa sobre
Roma» feixista i amb un procés
penal en marxa, la parella decidí exiliar-se.
Aconseguí el passaport i el 22 de
desembre de 1922 marxà cap a Berlin (Alemanya), on va
participar, amb Borghi,
en el congrés constitutiu de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT),
que se celebrà entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de
gener de 1923. A
Berlín conegué destacats
intel·lectuals i militants del moviment anarquista,
com ara Alexander Berkman, Emma Goldman, Rudolf Rocker, Alexander
Schapiro,
Volin, Milly Witkop, etc. Posteriorment amb Borghi marxà cap
a Amsterdam
(Països Baixos), on va romandre al domicili de Bart de Ligt, i
en 1924 a París
(França). A la capital francesa vivia al carrer Melebranche
i entrà a formar part
dels cercles antifeixistes, matriculant-se en 1925 en la Universitat de
la Sorbona.
En 1925 també publicà un recull d'escrits sota el
títol L'ora di Maramaldo,
on analitza especialment el fenomen feixista. Fundà
i dirigí la revista anarquista Veglia
(maig de 1926 - desembre de 1927). En aquesta època els seus
problemes de salut
s'accentuaren. Participà activament en la campanya de suport
als anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 9 de novembre de
1928 obtingué
del consolat nord-americà de París el
permís per visitar temporalment els EUA. Amb
Borghi es reuní a Nova York (Nova York, EUA), on s'havia
traslladat clandestinament
dos anys abans. Les autoritats feixistes italianes comunicaren
immediatament a
les nord-americanes que es tractava d'una perillosa propagandista i
organitzadora anarquista. Fent honor als informes policíacs,
com a bona oradora
que era, engegà una gira propagandística arreu
dels EUA fins a Califòrnia i
col·laborà en L'Adunata
dei Refrattari.
El 3 de desembre de 1931, al Somerset Hall de Somerville
(Massachusetts, EUA),
va fer la conferència «I delitti della patria
borghese, i diritti della patria
umana». El 20 de març de 1932 va fer a la Rand
School de Nova York la conferència«Chi siamo e cosa vogliamo», que ve a ser una mena
de recull del seu pensament
i que va ser editada pòstumament en 1947 sota el
títol Due conferenze. Chi siamo e
cosa vogliamo. Patria e religione. El
21 de juny de 1932 va fer a Cleveland (Ohio, EUA) la
conferència «L'arte, il
pensiero e la tradizioni italiane rinnegate e tradite dal
fascismo». Aquest
mateix any de 1932, després d'una crisi
hemorràgica a Boston (Massachusetts,
EUA), patí la seva primera intervenció
quirúrgica a mans de la doctora Ilya
Galleani, filla de l'anarquista Luigi Galleani, però el
dolor no va impedir que
continués en la redacció de Torce
nella
notte, el seu últim llibre. L'1 de maig de 1933
s'aguditzà la seva
malaltia, un càncer al recte, i es va veure obligada a
ingressar a l'hospital,
on va ser sotmesa a una nova intervenció. Després
de 10 dies de patiment, Virgilia
D'Andrea va morir l'11 de maig de 1933 a l'Hospital de la Cinquena
Avinguda de
Nova York (Nova York, EUA) i va ser enterrada el 15 de maig al
cementiri
novaiorquès d'Astoria.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Necrològica
de Juan García Lozano apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de juny de 1967
- Juan García Lozano: L'11 de febrer de 1893 neix a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan García Lozano. Sos pares es deien Salvador García i Ascensión Lozano. Quan era adolescent s'afilià al Sindicat de la Indústria Gastronòmica «Vida Nueva» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i en 1945 era membre de la Federació Local de Montendre de la CNT, de la qual exercí en diverses ocasions de secretari. Greument malalt, Juan García Lozano va morir el 8 de febrer de 1967 al seu domicili de Montendre (Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat el dia del seu aniversari. Deixà companya, Antonia Delgado, i fills.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Primo
Parrini
- Primo Parrini:
L'11
de febrer de 1898 neix a Perugia (Úmbria, Itàlia)
el propagandista anarquista,
feixista després i finalment socialista, Primo Parrini. Sos
pares es deien
Vittorio Parrini i Antonietta Serpicante –altres fonts citen
Enrichetta
Sepicacchi. Ben educat, treballà d'empleat. Durant la Gran
Guerra lluità
voluntari com a oficial geotelegrafista i cap d'estació del
III Regiment
d'Enginyers i el 15 de juny de 1918 va ser condecorat amb la medalla de
plata a
Fossalta di Piave (Vèneto, Itàlia).
Després de la guerra, s'acostà als cercles
llibertaris de Milà (Llombardia, Itàlia),
desenvolupant una intensa propaganda
anarquista. La policia en aquesta època destacà
les seves dots d'orador. Treballà
com a proveïdor de publicitat en el periòdic Avanti! i fou redactor d'Umanità
Nova, publicació amb la qual també
col·laborà amb il·lustracions a
l'estil
del dibuixant antimilitarista Giuseppe Scalarini. El maig de 1920 va
ser
detingut per primera vegada a prop de la plaça del Duomo de
Milà i denunciat
per «violència contra els funcionaris de la
Seguretat Pública» –s'havia defensat
amb el pal d'una bandera. A partir d'aquesta data patirà
nombrosos arrests i
curts períodes de detenció. En 1921, encara que
considerat com a «anarquista
moderat» i sempre contrari a la violència, va ser
detingut, juntament amb Mario
Orazio Perelli i Antonio Pietropaolo, arran de l'atemptat al Teatre
Diana del
23 de març de 1921; jutjat, va ser condemnat l'1 de juny de
1922 a 16 anys i un
més de presó per «associació
criminal i fabricació, possessió i transport de
bombes». A la presó es convertí al
feixisme, mostrant expressions de simpatia
pel règim, motiu pel qual entre els interns va ser anomenat El Feixista; sembla, però, que
el que
volia era aconseguir el famós advocat Francesco Bonavita i
ser alliberat el més
aviat possible. No obstant això, la seva llibertat no
arribà fins el desembre
de 1929, data en la qual va ser indultat i posat en llibertat vigilada
fins el
31 de gener de 1931. A Milà entrà a fer feina a
l'editorial Rizzoli i durant un
temps col·laborà en el periòdic
feixista Il
Popolo d'Italia. En 1935 obtingué el passaport per
a l'Àfrica Oriental
Italiana i viatjà per la zona com a cap de vendes i de
distribució del
l'editorial Rizzoli. El maig de 1943 el seu nom va ser eliminat del
llistat de
subversius en virtut de la seva «regular conducta
política». A finals de 1944
es traslladà a Roma (Itàlia), on, amb Pietro
Nenni, fundà l'edició romana del
periòdic socialista Avanti!
i el 15
de gener de 1945 creà amb el democratacristià
Giuseppe Liverani i el comunista
Amerigo Terenzi l'Agenzia Nazionale Stampa Associata (ANSA,
Agència Nacional de
Premsa Associada). Durant la postguerra treballà en el
món editorial («Messaggerie
Romane», «Messaggerie Nazionale»),
publicant diversos periòdics (Don
Basilio, Il Pettirosso, Telestampa,
etc.). El seu pas a les files socialistes i la seva
reconversió a
l'antifeixisme després d'acabada la guerra, va ser resposta
amb sarcasme per
les publicacions anarquistes i pels seus antics companys de
militància. Posteriorment
creà l'agència de distribució«Primo Parrini & C.». Primo Parrini va
morir
el 22 d'agost de 1961 a Roma (Itàlia).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Necrològica
de Domingo Alcaide Rodríguez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 28 de
gener de 1986
- Domingo Alcaide
Rodríguez: L'11 de febrer de 1903 neix a Aldea
del Rey (Ciudad Real, Castilla,
Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Alcaide Rodríguez. Sos
pares es deien
Francisco Alcaide i Sila Rodríguez. Emigrà a
Barcelona (Catalunya) i s'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT),
organització en la qual ocupà
càrrecs de responsabilitat orgànica. A principis
dels anys vint va ser cridat a
files i es declarà insubmís. Fugint de la
repressió, passà a França, on
milità
en els grups anarquistes espanyols. Sembla que va ser expulsat del
país i
s'establí a Brussel·les (Bèlgica). En
1931, amb la proclamació de la II República
espanyola, retornà a Catalunya i continuà
militant en la CNT barcelonina.
Durant la Revolució va ser responsable d'una
col·lectivitat catalana. En 1939,
amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i
passà pels camps del
concentració i per les Companyies de Treballadors Estrangers
(CTE). Després de
la II Guerra Mundial participà activament en la
reorganització de la CNT en
l'exili. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat
Espanyol),
fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA) i de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1961 sa companya,
Isabel
Salvador Taverna, amb qui tingué filles, morí en
un accident de circulació.
Durant el seu últim període vital va ser
secretari del Sindicat d'Oficis Diversos
de la CNT de Briva la Galharda (Llemosí,
Occitània), població on residia.
Domingo Alcaide Rodríguez va morir el 25 d'octubre de 1985 a
casa de sa família
a Les Gatouilles Haut (Luberçac, Llemosí,
Occitània) i va ser incinerat.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- J. M. Aranda: L'11
de febrer de 1905 neix a Eixea (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista
J. M. Aranda. Militant llibertari des de l'adolescència,
durant els anys vint,
i especialment durant la dictadura de Primo de Rivera quan va ser
desterrat, un
dels puntals del Sindicat de l'Alimentació de Saragossa de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de
1936 es
trobava a Navarra. Detingut, va ser jutjat i condemnat a mort, pena que
va ser
commutada per la de presó. En 1945 va ser posat en llibertat
condicional i
participà en les activitats de la CNT clandestina
saragossana. J. M. Aranda va
morir el 12 de març de 1965 a Saragossa (Aragó,
Espanya).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Ferdinand Gross
- Ferdinand Gross: L'11 de febrer de 1908 neix a Viena (Àustria)el militant anarquista i antimilitarista Ferdinand Karl Gross. Després de l'escola primària es va instal·lar a Graz amb sos avis. Va veure's fortament influenciat per les idees de l'activista anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), que va freqüentar al començaments dels anys trenta arran de les reunions de militants pacifistes i d'anarquistes que aquest últim organitzava al seu domicili de Klosterneuburg, a prop de Viena. Després de la mort de Ramus en 1934, amb el futur psicoterapeuta llibertari Friedrich Liebling, continuarà militant en les«Arbeiterbildungsvereine» (Societats Educatives de Treballadors, espècie d'ateneus populars que tindran molta importància en el sorgirem de la socialdemocràcia a Alemanya i a Àustria) de Viena i de Graz, i en l'anarcosindicalista «Bund Herrschaftsloser SozialistenÖsterreichs» (Unió dels Socialistes Lliures Austríacs). Va participar activament en el grup de suport a la Revolució espanyola que es va crear a Graz en 1936. El març de 1938, amb l'ocupació nazi d'Àustria, Liebling es refugiarà a Suïssa, però Ferdinand Gross serà detingut l'1 de març de 1939 i interrogat per la Gestapo. Va ser alliberat amb la condició que a la més petita «anomalia» seria internat en un camp de concentració. Denunciat per negar-se a realitzar la salutació nacionalsocialista, va ser internat al camp de concentració de Dachau en qualitat de «pres a protegir» per una duració indeterminada i, a partir de la tardor de 1939 al camp de Flossenbürg, per tornar en la primavera de 1940 novament a Dachau. L'estiu de 1944 el van assignar als comandos destinats a la mort. Aprofitant el caos durant un bombardeig aliat, va aconseguir fugir. Després de la guerra va instal·lar-se a Graz, on va conrear el record de Pierre Ramus. A partir de setembre de 1947 publicarà Die Freie Generation (Generació Lliure) i advocarà pel pacifisme i la no violència, editant nombroses publicacions antimilitaristes. El novembre de 1992, en ocasió del cinquantè aniversari de la mort de Ramus, crearà la «Pierre Ramus-Gesellschaft». Ferdinand Gross va morir el 12 de gener de 1998 a Graz (Estíria, Àustria).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Gino Cerrito:L'11 de febrer de 1922 neix a Messina (Sicília) el militant anarcosindicalista i historiador anarquista Biagio Cerrito, més conegut com Gino Cerrito. Cap al 1943 començà a militar en el moviment llibertari amb Piero Butitta i Michela Bicchieri, entre d'altres, i prengué part en la lluita antifeixista. Fou un dels creadors del Grup Anarquista de Messina i participà en la reorganització de la Borsa del Treball i del moviment sindicalista. Com a funcionari municipal, fou elegit delegat sindical per la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball). A més de fer feina, acabà els estudis d'Història a la Universitat de Messina, on es llicencià amb la tesi «Radicalismo e socialismo in Sicilia (1860-1882)». Amb altres companys, com ara Alfonso Failla, Ugo Mazzuchelli, Mario Mantovani i Umberto Marzocchi, lluità per la revifalla de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i amb aquest objectiu participà en nombroses reunions arreu d'Itàlia amb la finalitat de redactar un nou Pacte Associatiu de la FAI, que finalment serà aprovat en el Congrés de Carrara d'octubre de 1965. Aquest congrés implicarà una escissió entre el sector proorganització i els anarcoindividualistes, els quals, reunits a Pisa, crearen els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Cerrito serà acusat per aquest grup i sobretot pels companys exiliats als EUA com el responsable d'aquest viratge proorganització. Com a professor d'Història Contemporània a la Facultat de Magisteri de la Universitat de Florència, realitzà una important tasca d'investigació sobre temes llibertaris (insurreccionalisme, antimilitarisme, organització, etc. En 1970 fou nomenat encarregat de la Comissió de Correspondència i de les relacions exteriors de la FAI, però un problema cardíac en 1971 l'obligà a frenar la seva activitat. Aleshores es consagrà a la publicació de textos d'intel·lectuals anarquistes (Kropotkin, Malatesta, Berneri, Pitrè, etc.), a estudiar l'emigració anarquista italiana als Estats Units d'Amèrica i altres temes (Resistència, novel·la popular, etc.). Entre les seves obres podem destacar La rinascita dell'anarchismo in Sicilia (1956), Radicalismo e socialismo in Sicilia (1860-1882) (1958), I Periodici di Messina. Bibliografia e storia (1961, edició), L'antimilitarismo anarchico in Italia nel primo ventennio del secolo (1968), Le origini del movimento operaio in Italia (1969, edició), Geografia dell'anarchismo. Istantanee di mezzo secolo (1971), Anarchici e anarchia nel mondo contemporaneo (1971, amb altres), Il ruolo dell'organizzazione anarchica. L'efficientismo organizzativo, il problema della minoranza, il periodo transitorio, classismo e umanesimo (1973 i 1998), Dall'insurrezionalismo alla settimana rossa. Per una storia dell'anarchismo in Italia (1881-1914) (1977), Antología anarquista (1980, recopilador), Andrea Costa nella storia del socialismo italiano (1982), Gli anarchici nella Resistenza apuana (1984, amb M. Pacini Fazzi), I fasci dei lavoratori nella provincia di Messina (1989), etc. Biagio Cerrito va morir el 4 de setembre de 1982 a Florència (Toscana, Itàlia). A l'Istituto Storico della Resistenza in Toscana, del qual era assessor, existeix un «Fondo Gino Cerrito» de documentació seva sobre la resistència llibertària.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Libertario
Gelabert Mayol
- Libertario Gelabert Mayol: L'11 de febrer de 1933 neix a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista Libertario Gelabert Mayol, conegut com Tàrio. Son pare, Joan Gelabert Vallori (Pinyol), va ser un obrer del vidre de Casa Llofriu del barri de Santa Catalina de Palma i un destacat militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); sa mare es deia Maria del Carme Mayol Cerdà i era profundament catòlica. Tingué tres germans: Antoni, Aurora i Galileo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare aconseguí fugir a Barcelona (Catalunya) via Cabrera. Després de la Guerra Civil, son pare va ser detingut i empresonat a Maó (Menorca, Illes Balears), on restà fins a 1943. En aquestaèpoca, les autoritats franquistes el van obligar a canviar-se el nom pel de Juan i son germà Galileu pel de Jaime. De jove, amb son germà Antoni, ajudà son pare en la distribució de propaganda i premsa llibertàries clandestines, qui va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Quan tenia 14 anys abandonà els estudis per ajudar sa família i es posà a fer feina en un taller de fusteria regentat per un antic militant de les Joventuts Llibertàries. Després treballà en diferents feines, sobre tot en l'artesania en fusta. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reorganització de la CNT a l'illa i fou membre de l'associació per a la recuperació de la memòria històrica«Memòria de Mallorca», fent conferències pels instituts d'ensenyament de l'illa. En 2009 ell i son germà Galileo recuperaren oficialment els seus noms originaris. Libertario Gelabert Mayol va morir a conseqüència d'un càncer el 8 de març de 2011 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà inèdites unes memòries.
Libertario Gelabert Mayol (1933-2011)
Joan Gelabert Vallori (1899-1950)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Marcelino
Jiménez Cubas
- Marcelino Jiménez Cubas: L'11 de febrer de 1937 neix a Penén de Albosa (Requena, Plana d'Utiel, Castella, Espanya; actualment pertany al País Valencià) l'anarquista i resistent antifranquista Marcelino Jiménez Cubas–a vegades el seu primer llinatge citat com Giménez. Militant de les Joventuts Llibertàries, formà part del moviment anarquista de resistència antifranquista, ingressant en el grup Defensa Interior (DI). El 29 d'agost de 1962 va ser detingut a Barcelona (Catalunya), amb Jordi Conill Vall i Antonio Mur Peirón, també membres d'aquesta organització, sota l'acusació de ser els autors de tres atemptats amb bomba, reivindicats per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), comesos el 30 de juny de 1962 a Barcelona contra un local de la Falange, a prop de la plaça Lesseps, contra el Col·legi Major Monterols de l'Opus Dei i contra els locals de l'Institut Nacional de Previsió (INP). Aquestes tres detencions eren part d'una ona repressiva en la qual van ser capturats i empresonats 30 companys, tots víctimes d'un policia provocador infiltrat, Jacinto Guerrero Lucas, i que van donar lloc a una campanya de protestes i d'accions directes internacionals, que van incloure el segrestament a Itàlia d'Isu Elías, vicecònsol general honorari espanyol a Milà, pel «Gruppo Giovenile Libertario». El 21 de setembre de 1962 van ser jutjats en consell de guerra a Barcelona i l'endemà ell va ser condemnat a 15 anys de presó, Conill Valls a 30 i Mur Peirón a 18. En l'apel·lació del 5 d'octubre de 1962 celebrada a Madrid (Espanya) per part de la IV Regió Militar davant el Consell Superior de Justícia Militar es confirmà la sentència anterior per a Conill i Mur, però n'augmentaren la seva a 25 anys de presó. Després va ser traslladat al penal de Burgos (Castella, Espanya), on conegué el militant anarquista Joan Busquets Verges. En 1970 va ser posat en llibertat condicional. Marcelino Jiménez Cubas va morir el 17 d'octubre de 2009 a Barcelona (Catalunya).
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.