Anarcoefemèrides del 10 de febrer
Esdeveniments
Execucions de Jerez del 10 de febrer de 1892
- Execucions de Jerez:El 10 de febrer de 1892 a la plaça Belén de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) són executats amb garrot pels botxins de Madrid, Sevilla i Granada, els anarquistes Manuel Fernández Reina (Busiqui), José Fernández Lamela, Manuel Silva Leal (El Lebrijano) i Antonio Zarzuela Granja, víctimes de la repressió sorgida arran de la revolta pagesa del mes anterior. El 8 de gener de 1892 va esclatar, al crit«Visca la Revolució social!», una insurrecció camperola a Jerez, ràpidament sufocada. Els dirigents d'aquest assaig de col·lectivisme agrari en foren detinguts i torturats. Fou l'executor madrileny qui primer va estrènyer la rosca a Busiqui; després el sevillà va fer el mateix amb Lamela i, finalment, el granadí acabà amb la vida de Zarzuela i d'El Lebrijano. No arribà a quinze minuts el temps que passà perquè tot acabés. Després, per exemple públic, els cadàvers romangueren exposats fins cap al tard. Aquestes execucions provocaran la radicalització de les postures d'alguns grups anarcocomunistes partidaris de la línia d'acció directa i individual. L'atemptat de Paulí Pallàs, del 24 de setembre de 1893, obrirà la dinàmica de repressió-anarcoterrorisme-repressió, que ja no s'aturarà fins als inicis del segle XX.
***
Capçalera
de La
Révolte
- Surt La Révolte: El 10 de febrer de 1935 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic bimensual La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest. Era una mena de continuació de Lucifer. Organe de Pensée Libre et de culture individuelle (1929-1931, 1934-1935). Va ser editat pels germans Aristide Lapeyre, que s'ocupà de la redacció i de l'administració, i Paul Lapeyre, que s'encarregà de la gerència, la qual fou continuada per D. Fourton. Tractà especialment el procés judicial anomenat de «Les esterilitzacions de Bordeus», del qual Aristide Lapeyre n'era un dels protagonistes. En el número 16, de l'1 de novembre de 1935, publicà un «Appel aux groupes anarchistes-communistes de Toulouse», de la Federació Local dels Grups Anarquistes de Tolosa de Llenguadoc. Trobem articles de Lucien Barbedette, Raoul-Albert Bodinier, Charles Boussinot, Paul Caubet, G. Coupe, Fred Durtain, Fernand Elosu, Henri Eychenne, Henri Fourcade, D. Fourton, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Émile Lecouturier, L. Lorillard, Arthur Mallet, Max Maury, Marius Parsonneau, André Prévotel i Jean Serru, entre d'altres. El periòdic edità al menys dos fullets, Le 6 février (1935), de Paul Lapeyre, i Allons enfants de la Patrie! Jeunes gens, voulez-vous vivre ou mourir? (1936), de Raoul-Albert Bodinier. En sortiren 21 números, l'últim el 5 de juny de 1936.
***
Notícia
del míting apareguda en el periòdic
parisenc España
Libre del 16 de febrer de 1946
- Míting a la
Mutualité: El 10 de febrer de 1946 se celebra a
la Gran Sala del Palau de la
Mutualité de París (França) un gran
míting anarcosindicalista organitzat pel
Comitè de la XI Regió de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van
intervenir Manuel Buenacasa Tomeo, José Expósito
Leiva, Josep Juan Domènech i
Juan Zafón Bayo, com a secretari de Propaganda de la XI
Regió de la CNT.
Naixements
Octave Jahn
- Octave Jahn: El 10 de febrer de 1869 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) el militant i propagandista anarquista Octave François Aimable Jahn, també conegut com Souvarine. Sos pares es deien Adolphe Jules Octave Jahn, sastre, i Hortense Célestine Bihel. Telegrafista als 15 anys, va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a París. Son pare el va amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a fugir; sortosament va trobar refugi a casa de la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). En 1886 va participar amb Tortelier, Marie Murjas, Tennevin, Niquet, Bidault i altres en la creació a París de la Lliga dels Antipatriotes, que va editar nombrosos cartells i va organitzar conferències antimilitaristes. En 1887 va ser un dels redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del periòdic parisenc L'Avant-garde Cosmopolite. També va fundar el grup«Les pieds plats», especialitzat en realitzar les mudances clandestines dels llogaters que no pagaven els arrendaments, i de la qual va compondre una cançó del mateix que es va popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la repressió es va refugiar a Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de 1897 a la conca de l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu discurs vehement i revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de presó per«provocació i destrucció de la propietat». Va ser internat a la presó de Mons, on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de 1899 i va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la persecució de les autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de conferències per Occitània. Instal·lat a Lió, va organitzar mítings, conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va aconseguir nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a treballar de tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup«La Jeunesse Cosmopolite», format per una vintena de militants especialitzat en la lluita antimilitarista i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al cafè Marcellin (105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a delegat de Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la regió de Ginebra, que va donar lloc a la fundació de la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat. L'11 d'octubre de 1890 va fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a Roanne a resultes de la qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul Bernard va participar en la preparació d'un Congrés Regional de la Regió Est fundador d'una Federació dels Obrers Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en l'entrada dels anarquistes en els sindicats; aquest congrés va ser presidit per un míting a la Sala Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar la vaga general, el Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de novembre, va començar al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150 delegats, malgrat el boicot de certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de novembre la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser detingut ja que davant el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i al pillatge». Alguns dies més tard, el 8 de desembre, l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova pena d'un any de presó i a 100 francs de multa per les mateixes raons. Refugiat de bell nou a Catalunya, va militar al País Valencià i va fundar en 1893 el periòdic La Controversia, del qual es van editar cinc números. Des de la península va enviar articles al periòdic Le Pot à Colle, publicat per L. Guérineau. En 1894, després d'una breu estada a Alger, on va ser condemnat l'abril d'aquell any a un mes de presó, va retornar a França on ràpidament va rebre noves condemnes: dos anys de presó per «provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» (20 de maig de 1894 a l'Audiència del Roine), sis mesos de presó (15 de juny de 1894 al Tribunal de Marsella), un any de presó per«provocació a l'assassinat i al pillatge» (15 de juny de 1894 a l'Audiència del Loira). El maig de 1894 va fugir de Lió i des de Marsella va embarcar-se a Algèria, però va ser detingut i transferit a Marsella el juny de 1894. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, va passar dos anys a la presó per una nova condemna de la qual no va poder fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a Londres, on va treballar de rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va instal·lar a Marsella, després de passar per Jarnac. Va albergar la militant anarquista catalana Salut Borràs Saperas (1878-1954) –vídua de Lluís Mas, afusellat a Montjuïc (Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista anarquista Martí Borràs– i sos dos infants, i amb qui s'unirà més tard sentimentalment; també va albergar un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va participar en totes les activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar en cantar cançons anarquistes en festes familiars i de companyó. Entre març i juny de 1898 va participar en la redacció de Le Libertaire instal·lat aleshores a Marsella. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara Le Cri de révolte, fundat per G. A. Bordes, i Le Journal du Peuple, fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va instal·lar al barri parisenc de la Goutte d'Or. A partir de 1901 es va instal·lar a Angulema on va fer feina de representant d'un fabricant de conyac. El 10 d'octubre de 1902 es casà a Saint-Même-les-Carrières (Poituou-Charentes, França) amb sa comanya Salut Borràs Saperas. Després va marxar de bell nou a Catalunya, on va romandre fins al 1909, quan va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine. Al país asteca va col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va participar en la revista Ariete,òrgan de la «Casa del Obrero Mundial». Entre gener i setembre de 1915 va ser secretari d'un coronel de l'exèrcit d'Emiliano Zapata. El 10 d'octubre de 1915 va participar en la inauguració de l'Escola Racionalista de Mèxic, segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia, i el novembre, amb Rafael Quintero, Agustín Aragón, L. Camacho Escamilla i altres, va fundar l'«Ateneo Ciencia, Luz y Verdad». En 1916, com a delegat de la «Casa del Obrero Mundial» i del sindicat dels terrelloners mexicans, va realitzar una gira de conferències a França sobre la Revolució mexicana i va escriure nombrosos articles sobre el tema, especialment al periòdic Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, realitzant també un monogràfic sobre el president mexicà Carranza en el periòdic Les Hommes du jour. El 12 d'agost de 1916 va ser un dels oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i Schneider, en el funeral de Pierre Martin al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'octubre de 1916 va retornar a Mèxic. Octave Jahn va morir el 9 de juny de 1917 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).
***
Eugène Bigel a Caiena
- Pierre Bigel: El 10 de febrer de 1872 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, partidari de l'acció directa, Pierre Eugène Bigel. Sos pares es deien Michel Bigel i Élisa Geoffroy. Fill d'una família obrera benestant, estudià a l'institut de Charleville (Xampanya-Ardenes, França) fins als 12 anys i una de ses germanes freqüentà l'Escola Normal d'aquesta població. Son temperament exaltat va fer que deixés els estudis i es posà a treballar d'antuvi com a aprenent d'ajustador a la fàbrica «Dupont& Fould» d'Apremont-sur-Aire (Xampanya-Ardenes, França), on destacà per la seva violència. Després va fer feina en diversos establiments de Charleville, entre ells«Périn Frères» i«Demangel», abans de treballar, a partir de 1891, a Revin (Xampanya-Ardenes, França). Després de diversos informes policíacs, sembla que la seva conducta va ser bona, però el seu natural romangué violent. Gràcies als seus companys de feina, especialment Henri Chuillot i Clovis Bourgeois que li donaren a llegir publicacions, entrà a formar part del moviment anarquista, decantant-se per la«propaganda pel fet» com a única solució per intimidar la patronal i posar fi a les vagues que havien esclatat a les fàbriques«Faure» de Revin, vagues que es perllongaren durant els mesos d'hivern de 1890 i 1891. Participà en aquestes vagues i l'1 de maig de 1891, amb son company de taller Clovis Bourgeois, intentà per tres indrets diferents calar foc els boscos de Revin. L'estiu d'aquell any fou l'autor dels atemptats amb dinamita que es realitzaren a Charleville, fent explotar durant la nit del 21 al 22 de juny alguns cartutxos de dinamita a la gendarmeria i posant, durant la nit del 15 al 16 de juliol, un aparell explosiu a les finestres de l'industrial Deville de Charleville, enginy que no esclatà. Els cartutxos, que restaren intactes, estaven embalats en un catàleg on la germana de Bigel havia escrit el seu nom, fet que va permetre la policia identificar-ne immediatament l'autor. El 17 de juliol de 1891 va ser detingut i arran de la seva declaració van ser detinguts els seus còmplices i, de rebot, alguns socialistes de la vall del Mosa. També fou un dels autors de l'explosió que tingué lloc la nit de l'11 al 12 de juny de 1891 als soterranis de la gendarmeria de Revin. L'11 de novembre de 1891 l'Audiència de les Ardenes el condemnà per«destrucció amb dinamita d'edificis públics» a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària. Malalt a la Prefectura Central de Melun (Illa de França, França), on va ser sovint ficat en una masmorra, en 1894 retornà a les Ardenes per ser jutjat novament pels incendis de l'1 de maig de 1891 i el 23 de novembre de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de les Ardenes a 12 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària per aquests incendis –Clovis Bourgeois i Désiré Badré van ser condemnats a la mateixa pena, mentre que Joseph Badré, Ernest Laheurte i Joseph Blin van ser absolts. Pierre Bigel va ser deportat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), sota la matrícula 26.844, on morí pocs mesos després, l'11 de novembre de 1895.
***
Hiratsuka
Raichō
- Hiratsuka Raichō:
El 10 de febrer de 1886 neix al barri de Kōjimachi de Tòquio
(Japó)
l'escriptora, pensadora, periodista, feminista, pacifista i anarquista
Hiratsuka Haru (Hiratsuka és el llinatge), més
coneguda com Hiratsuka Raichō, o
simplement Raichō, encara que va
fer servir altres
pseudònims (Okumura Haru,Hiratsuka Haruko i Hiratsuka
Haru). Nascuda en una família benestant, era la
filla menor
de tres germanes. Sos pares es deien Hiratsuka Sadajirō, fill d'un
samurai i alt
funcionari en l'Auditoria de Comptes del Govern Meiji, i Tokugawa
Tsuyu, dotada
per a la música i la dansa, però que no
pogué exercir per la prohibició
masclista de la societat nipona. Havia nascut amb les cordes vocals
febles i va
tenir problemes per parlar des de la infància.
Després de ser cridada en una
llar molt estricta, encara que occidentalitzada, i de fer estudis
primaris, fet
reservat només a les classes altes, en 1903 es
matriculà a l'Escola d'Economia
de la Universitat Femenina del Japó i es va veure
influenciada pels corrent de
la filosofia europea contemporània, que va saber compaginar
amb el budisme zen,
pensament que sempre practicà des de l'individualisme i la
meditació. També va
estar molt influenciada per l'escriptora feminista Ellen Key, de qui va
traduir
algunes de les seves obres al japonès, i també va
traduir Casa de nines d'Henrik
Ibsen. En 1908 va intentar suïcidar-se, a
les muntanyes de Shiobara (Tochici, Kantō, Honshū, Japó),
juntament amb Morita Sōhei,
professor seu, casat, i deixeble del novel·lista Natsume
Soseki, que havia
conegut al «Keishū Bungakakai» (Societat
Literària per a Dones Extraordinàries),
grup d'estudis sobre literatura de dones organitzat per l'escriptor i
traductor
Ikuta Chōkō; aquest escandalós intent de shinjū
(doble suïcidi amorós) de dues persones ben
educades, que palesà la seva
relació amorosa, per a alguns«platònica», despertà la
crítica generalitzada i
la marcà com a dona «rebel» i«inconformista». Després d'aquest
episodi,
conegut com «Incident de Shiobara», la«Keishū Bungakakai» va ser dissolta. Un
cop es va graduar d'Economia Domèstica en la universitat, va
treballar a temps
parcial de taquígrafa per a finançar-se classes
particulars de literatura
anglesa i de clàssics xinesos. En aquesta època
entrà en l'Escola Narumi de Dones,
on, a principis de 1911, fundà, per recomanació
d'Ikuta Chōkō, amb altres
companyes (Yasmochi Yoshiko, Mozume Kazuko, Kiuchi Teoko, Nakano
Hatsuko i Hideko
Fukuda), la societat «Seitōsha», que volia promoure
la creativitat literària
entre les dones i edità, a partir de setembre de 1911, Seitō, també anomenada Bluestocking, primera revista literària japonesa
dirigida únicament per dones i
dirigida a les dones. La revista feia referència al grup
intel·lectual femení
Bluestocking Society, que sorgí a l'Anglaterra del segle
XVIII, on es debatien
temes relacionats entre les dones i la literatura. Va ser en aquest
moment que
adoptà el pseudònim de Raichō
(Ocell del Tro). En els seus escrits denunciava la pèrdua de
la independència
espiritual de les dones al llarg de la història i
reivindicava la revolució
femenina, tractant temes aleshores tabú, com ara el dret al
vot, la sexualitat
femenina, el lesbianisme, la virginitat, l'avortament, la maternitat,
la
prostitució, els matrimonis concertats, les agressions
masclistes, el
patriarcat, etc. En aquesta revista també
col·laboraren Yosano Akiko i Yoshiya
Nobuko, entre altres. La publicació donà lloc a
un gran debat en la societat
japonesa, dividida entre defensors i detractors de la revista, i va ser
censurada en diferents ocasions. La resposta de determinats sectors va
ser tan
violenta que el seu domicili va ser contínuament apedregat i
algunes de les seves
col·laboradores van ser acomiadats dels seus respectius lloc
de feina. Els
detractors d'aquesta publicació definiren les seves
seguidores de Dones Noves com a un
insult i elles
s'apropiaren del qualificatiu com a un honor. L'última etapa
de la revista fou
dirigida per l'anarcofeminista Noe Itō, que li donà un caire
molt més
anarquista i radical, i deixà de publicar-se el febrer de
1916. Mentrestant, en
1914 Hiratsuka Raichō inicià una relació amorosa
amb l'artista Okumura Hiroshi,
amb qui tingué dos infants fora del matrimoni, els quals
registrà amb orgull
com il·legítims, encara que la parella es
casà en 1941 per a no comprometre el
futur de sos fills. En 1920, després de realitzar una
investigació sobre les
condicions laborals de les dones a les fàbriques
tèxtils de Nagoya (Aichi, Chūbu,
Honshū, Japó), decidí fundar, molt influenciada
pels moviments feministes
europeus, amb les activistes Ichikawa Fusae i Oku Mumeo, la Shin Fujin
Kyōkai (Assemblea
de Dones Noves), per a reivindicar el sufragi femení, i
editaren la revista Josei Domei
(Aliança de les Dones). S'ha
de tenir en compte que des de 1900 estava prohibit a les dones
afiliar-se a
qualsevol organització política, així
com assistir a reunions feministes;
aquesta llei va ser abrogada en 1922 i Josei
Domei va tenir molt a veure en aquesta resolució.
També atià el moviment
cooperativista, puntal de la reforma social contra el sistema
capitalista. En
aquesta època col·laborà en la revista
anarquista Fujin Sensen (Dones a la
Línia del Front) i formà part de la Lliga
de Dones Proletàries. Partidària del moviment
eugenèsic de caire llibertari,
portà a terme una campanya controvertida per a prohibir que
els homes amb
malalties venèries poguessin casar-se; aquesta campanya, que
incidia molt en
l'efecte perjudicial de les malalties venèries en la«raça» japonesa, va ser titllada
per alguns de «racista». En 1938, en plena guerra
sinojaponesa, quan l'Estat
japonès va exercir un control més dur sobre la
societat i la carestia de la
vida augmentà, es traslladà amb sa
família al camp, on es va fer vegetariana i
es dedicà a fer de pagesa, reivindicant l'anticonsumisme
absolut. Durant la II
Guerra Mundial abandonà una mica la militància, a
causa de la tuberculosi de
son company, i es dedicà, a més de a
l'agricultura, a organitzar conferències i
a escriure. Després de la guerra, en plena Guerra Freda,
s'acostà, sense
militar, al Partit Comunista Japonès (PCJ) i
destacà pel seu compromís amb el
moviment per la pau. En 1950, amb l'escriptora Nogami Yaeko i tres
membres del
moviment feminista japonès, l'endemà del
desencadenament de la guerra de Corea,
viatjà als EUA per a presentar davant la
secretària d'Estat nord-americana Dean
Acheson una proposta de pau, advocant per un Japó neutral i
pacifista. En 1951,
arran d'un tractar de pau entre 48 nacions no comunistes,
denuncià l'ocupació
d'Okinawa i la presència militar nord-americana al
Japó. La seva lluita pels
drets de les dones la portà a fundar en 1953, amb Nogami
Yaeko i Chiriro
Iwasaki, la Nihon Fujin Dantai Rengokai (Federació Japonesa
d'Organitzacions de
Dones), que dirigí fins a la seva mort. També fou
vicepresidenta de Women's
International Democratic Federation (WIDF, Federació
Democràtica Internacional
de Dones), responsable de la World Mothers Conference
(Conferència Mundial de
Mares) i membre del Commitee of Seven for World Peace
(Comitè dels Set per la
Pau Mundial). L'octubre de 1962 va crear l'Associació de
Dones del Nou Japó.
Durant sa vida va escriure més de quaranta llibres, alguns
d'ells prohibits per
l'Estat nipó. En 1970 se li va diagnosticar un
càncer a la vesícula biliar i
conscient que li quedava poc temps de vida, continuà en la
lluita fins el
darrer moment i va escriure les seves memòries en quatre
volums, que titulà Genshi,
josei wa taiyō
de atta (Al començament, la dona era
el Sol), que era
l'encapçalament de la revista Seitō.
Hiratsuka
Raichō va morir el 24 de maig de 1971 al barri de Sendagaya de
Tòquio (Japó) i
va ser enterrada al cementiri de Shunjuen de Kawasaki (Kanagawa, Kantō,
Honshū,
Japó).
***
Giuseppe Pasotti
- Giuseppe Pasotti: El 10 de febrer de 1888 neix a Conselice (Romanya, Itàlia) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Giuseppe Pasotti. Fill d'una família que havia participat en les lluites republicanes i anticlericals als Estats Pontificis: l'avi fou republicà i son pare i son germà Romolo socialistes. Giuseppe Pasotti des de molt jove milità en el moviment anarcosindicalista i en 1911 fou condemnat a tres mesos de presó per haver impedit fer feina uns esquirols. Com a fervent antimilitarista, fou un dels animadors en 1914 de la «Setmana Roja». En 1915 fou detingut per la seva participació en les manifestacions contra la guerra i per incitar els joves a la deserció. En 1916 s'instal·là a Milà on s'adherí a la secció local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i l'any següent fou perseguit per un delicte de premsa. El 18 de gener de 1918 fou condemnat pel Tribunal Militar de Milà per«incitació a la desobediència i a la deserció» i tancat a la fortalesa d'Aosta fins al final de la guerra. Durant la seva detenció, sa companya, Maria Bernardi, va morir de grip espanyola. En 1920, en qualitat d'obrer mecànic, esdevingué secretari sindical a la casa Alfa-Romeo de Milà. Quan esclataren a Itàlia els moviments populars inspirats en la Revolució russa fou un dels capdavanters, però no s'adherí a la III Internacional i sempre restà fidel al pensament anarquista. Més tard, s'oposarà radicalment al feixisme i en 1924 va haver de fugir de Milà, escapant pels pèls de la repressió engegada pels escamots d'Italo Balbo. En tornar a la regió milanesa, començà a treballar com a muntador mecànic en una empresa de Malnate, a prop de Varese, feina que li permetia viatjar a través del país i mantenir contacte amb els companys llibertaris d'arreu. Però els disturbis sorgits arran de l'execució de Sacco i de Vanzetti l'assenyalaren de bell nou a les autoritats feixistes. Obligat a amagar-se, emigrà clandestinament a França en 1929, instal·lant-se d'antuvi a París. En 1930, després de treballar uns mesos a Alemanya aprenent l'ús dels motors diesel, s'instal·là amb sa nova companya, Maria Linari, a Tolosa de Llenguadoc, on reprengué les seves activitats llibertàries. En aquesta ciutat freqüentà la llibreria del professor antifeixista italià Silvio Trentin, lloc de reunió dels emigrats italians de la regió. En aquesta època exercí de corresponsal dels periòdics anarquistes L'Adunata dei Refrattari, que apareixia als EUA, i Il Risveglio Anarchico, de Ginebra. El maig de 1932, a Perpinyà, centralitzà, com a president de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de la regió, les activitats antifeixistes d'aquesta zona de l'Estat francès. Dirigí una pensió, al número 3 del carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos companys. En 1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida Mastrodicasa, Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat un expedient d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada, perquè el 31 de maig de 1936 participà a Chambéry en el Congrés de la LIDU. A partir de juliol de 1936 i fins al final de la guerra, va fer d'intermediari entre el moviment llibertari espanyol –fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)– i els companys italians que partien cap a la Península a combatre. El seu domicili, al carrer Grande-la-Réal, esdevingué el centre d'organització i de pas dels voluntaris italians (Centrone, Girotti, Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que marxaren a Catalunya. També s'allotjà a casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un escamot de La Cagoule –sobrenom de la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)–; el filòsof llibertari Camillo Berneri, que serà assassinat pels estalinistes a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937; el periodista Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres. El novembre de 1936 la policia el considerà com un dels principals activistes del moviment llibertari dels Pirineus Orientals. En aquests anys fou membre del grup de Perpinyà de la Federació Anarquista del Midi, que segons informes policíacs comptava 25 membres, 21 dels quals eren estrangers (espanyols i italians), i que tenia la seva seu al domicili de Louis Montgon (Vérité), al número 13 del carrerÉmile Boix. Portà una lluita acarnissada contra el representant consular italià que residia a Portvendres, que era el centre de les conxorxes franquistes a Perpinyà, fins a la seva declaració com a persona non grata per les autoritats franceses i la seva expulsió. Arran d'un atemptat comès l'11 de març de 1937 contra el tren Marsella-Portbou, fou detingut amb l'anarquista espanyol Melchor Escobar y Moliner i implicat en el robatori de correspondència d'unes cartes dirigides a militants franquistes en un hotel de la ciutat; i el 2 de juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de presó per«violació de correspondència» pel tribunal de Perpinyà, malgrat que la LIDU havia encarregat la seva defensa als prestigiosos advocats Louis Noguères i Léon-Jean Grégory. El 19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i, buscat per la policia, es refugià a Marsella. El 19 de setembre fou novament detingut per «infracció a l'ordre d'expulsió» i, després d'un breu tancament, s'amagà durant unes setmanes al domicili de Louis Montgon, a Haut-Vernet. Continuà, però, entrant regularment a la Península i participant en l'organització de l'ajuda entre París, Marsella, Niça i Espanya. A la primavera de 1938, gràcies al suport dels anarquistes marsellesos, aconseguí arribar a Tunísia, on reprengué les activitats polítiques i organitzà un grup anarquista en col·laboració amb el periodista i escriptor llibertari Luigi Damiani, hereuàcrata d'Errico Malatesta, que havia freqüentat Milà durant els anys vint i també Tolosa. El 5 d'abril de 1939, arran d'un atemptat contra una empresa feixista, fou detingut com a presumpte còmplice, però aviat fou amollat. En 1943, després de la invasió de Tunísia per les tropes de l'Eix, passà a Algèria. Encara que antimilitarista, s'enrolà, malgrat els seus 55 anys i la mala salut, en les forces francobritàniques, però sense portar armes, per la qual cosa fou nomenat intendent i cuiner del grup de voluntaris italians. En acabar la guerra, tornà a Itàlia i a partir de 1946 militarà en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Villadossola. En el II Congrés de la FAI tingut a Bolonya entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat dels grups de la Vall d'Aosta. Encarregat de reorganitzar els moviment llibertari a la zona de Ferrara, a començaments de 1948 s'instal·là a Pontelagoscuro, però, decebut per la situació política que prenia el seu país gens revolucionària–«Compromís Històric» entre el Partit Comunista Italià (PCI) i la Democràcia Cristiana–, retornà a Tunísia. Giuseppe Pasotti va morir el 21 d'abril de 1951 a Tunísia.
***
Giuseppe
Guelfi
- Giuseppe Guelfi:
El 10 de febrer de 1894 neix a Niça (País
Niçard, Provença, Occitània)
l'anarquista
Giuseppe Guelfi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Juan Torres Gouvece, Elia
Ascenzi, Juan Casedemunt,José Juifrut, Giuseppe Martinelli, Luigi
Contri, Umberto Fei,
etc.). Sos
pares es deien Oreste Guelfi i Ernestina Babbini. Passà la
seva adolescència a
Massa (Tosca, Itàlia), ciutat originària de sos
pares, on s'acostà al moviment
anarquista. Es guanyà la vida com a pintor decorador i
mecànic. En 1914 va ser
cridat a files i participà en la Gran Guerra com a soldat de
cavalleria.
Involucrat en delictes contra la propietat i condemnat per
deserció militar, en
1921 s'exilià a França. Expulsat en 1928, va ser
localitzat a Savona (Ligúria)
i detingut. Després de complir tres anys de
reclusió militar a Gaeta (Laci,
Itàlia), s'expatrià novament. A França
desenvolupà una intensa tasca
subversiva, fent servir els seus nombrosos pseudònims, i va
ser buscat per la
mort de dos gendarmes. La policia i les autoritats consulars el
localitzaren en
diferents indrets, com ara Suïssa, Bèlgica,
Països Baixos, Portugal i Espanya.
El gener de 1932 participà en la revolta de l'Alt Llobregat
(Catalunya) i
aquest any va ser empresonat a Barcelona (Catalunya) juntament amb
altres
anarquistes italians, com ara Egidio Bernardini, Pietro Bruzzi, Luigi
Sofrà,
Burno Toccafondi i Nicola Turcinovic. El 27 de juliol d'aquell any va
ser
inclòs en el «Butlletí de
recerca» de la policia. En el número de
març de 1933
de la revista anarquista de San Francisco (Califòrnia, EUA) Man!, publicà una carta
(«Restles
Spain»), expedida des de la presó de Barcelona al
periòdic L'Adunata dei Refrattari,
on explicava la revolució anarquista de
gener d'aquell any. Ben conegut en els cercles dels exiliats
polítics,
col·laborà en el periòdic
anarcosindicalista català Solidaridad
Obrera. En 1934 el trobem oficialment al servei de la
policia, desenvolupant la seva tasca d'informador presentant detallats
informes
sobre les activitats conspiradores tant a Itàlia com a
l'estranger. La policia
l'encarregà la desarticulació d'un
comitè nacional d'agitació anarquista a
Liorna (Toscana, Itàlia), sorgit del Comitè
d'Agitació Antifeixista de
Montreuil (Illa de França, França). El juny de
1934, després de la seva
denúncia, 23 escorcolls simultanis de domicilis de companys
anarquistes, tots
amics d'Augusto Consani, es desencadenaren, però tots
donaren resultats
negatius. També fallà l'intent de
l'Organizzazione per la Vigilanza e la
Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la
Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme) d'introduir-se, fent servir el
nom de Paolo
Schicchi, en la correspondència del Socors Anarquista
Internacional (SAI). La
seva següent missió fou enviar informes sobre els
confinats polítics de l'illa
de Ponça, intentant, sense èxit, recollir les
confidències, entre d'altres, del
periodista anarquista Vincenzo Capuana, que acabava d'arribar de Nova
York
(Nova York, EUA). Després va ser traslladat a altres
colònies penitenciàries
(Ustica, Fonni, Tremiti, Lampedusa, Favignana i Ventotene) i a les
presons de
Nàpols i Trapani, enviant informes, vertaders o falsos,
sobre els projectes
insurreccionals dels investigats. Perduda tota la seva credibilitat com
a
delator davant les autoritats, intentà desesperadament fugir
del confinament.
Giuseppe Guelfi va morir el 14 de maig de 1940 a l'Hospital Pace de
Nàpols
(Campània, Itàlia).
***
Necrològica
de Manuel Gavira Castillo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 de maig de 1971
- Manuel Gavira Castillo:
El 10 de
febrer de 1900 neix a Cadis
(Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Manuel Gavira Castillo. Sos pares es deien
Francisco Gavira i
Encarnación
Castillo. Treballava al dic de Matagorda, a les drassanes
de Puerto
Real (Cadis, Andalusia), i cap el 1920 s'adherí al moviment
llibertari. Durant
la dictadura de Primo de Rivera fou un dels organitzadors del Sindicat
de la
Metal·lúrgica de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i un dels distribuïdors
a Cadis de la premsa llibertària clandestina editada a
França per exiliats
espanyols (Iberión, Rebelión,
etc.), que rebia en
una petita
població de la província i que la policia mai no
descobrí. Després d'una crisi
en el sector de la metal·lúrgica i mancat de
feina, s'enrolà com a mariner i a
cada vaixell que hi anava fou el responsable confederal. Quan el cop
militar
feixista de juliol de 1936, navegava per a la Companyia
Mediterrània i dies
després marxà cap a Barcelona (Catalunya), on
s'integrà immediatament en el
Sindicat de Mariners de la CNT. També va ser nomenat
secretari de les Joventuts
Llibertàries. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser
internat en diversos camps de concentració i, posteriorment,
en les Companyies
de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra
Mundial, fou membre
de la Federació Local de Florença (Llenguadoc,
Occitània) de la CNT. Vidu de Pastora Lagraña, es
casà posteriorment
amb Donata Margarita Casero. En 1947
s'instal·là a Castèlgelós i
va ser nomenat tresorer de la Federació Local de la
CNT, càrrec que ocupà fins al 1962, quan va caure
greument malalt. Manuel Gavira Castillo va morir el 7 de
febrer –algunes fonts citen erròniament
el 6 de febrer– de 1971 al seu
domicili del barri de Lirac de Castèlgelós
(Aquitània, Occitània).
***
Pedro
Bonias Pardo
- Pedro Bonias
Pardo: El 10 de febrer de
1903 –algunes fons citen erròniament
1906– neix a Cofrents
(Valls d'Aiora, País Valencià)
l'anarcosindicalista Pedro Bonias Pardo, conegut com El
Gato. Sos pares es
deien Pedro Bonias i María Pardo. Amb son
germà gran José Bonias Pardo emigrà a
Barcelona (Catalunya) i visqueren a les «Cases
Barates» de Can Tunis del barri
barceloní d'Horta. Els dos germans treballaren a les
extraccions de sorres a
les platges de Can Tunis explotades pel Consorci del Port Franc
promoguda pel
Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
sindicat en el qual militaren. El maig de 1930 foren fundadors de
l'Ateneu
Cultura de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell de Barcelona.
Durant la
Revolució i la guerra fou membre de les Patrulles de
Control. Amb el triomf
franquista, el 5 d'agost de 1939 va ser detingut; jutjat en consell de
guerra,
el 30 de maig de 1943 va ser condemnat a tres anys de presó
menor. Pedro Bonias Pardo va morir el 30 de març de
1990 d'un colapse cardíac al seu domicili de Sant Boi de
Llobregat (Baix Llobregat,
Catalunya) i va ser enterrat a Cofrents.
***
![Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/vecingomez.jpg "Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]")
Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]
- Alberto Vecín Gómez: El 10 de febrer de 1906 neix a La Faba (Vega de Valcarce, Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Alberto Vecín Gómez, també conegut com Capitán Gallego i Cesareo Gancedo Gómez. Quan esclatà la Revolució espanyola fou responsable del XII Centúria de la Columna «Roja i Negra» al front d'Aragó (Espanya). Després de la militarització de les milícies la columna esdevingué 127 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser nomenat capità d'una de les seves companyies. Durant la guerra, per evitar represàlies contra sa família, restà a Lleó i canvià son nom pel de Cesareo Gancedo Gómez. Després del conflicte bèl·lic treballà de paleta i patí diversos consell de guerra, però, sembla, que les autoritats franquistes no descobriren la seva veritable identitat. Fins a la mort del dictador Francisco Franco suportà nombrosos controls, vigilàncies i persecucions, sense mai no renunciar als seus ideals llibertaris. Alberto Vecín Gómez va morir el 4 de desembre de 1993 a Lleó (Castella, Espanya).
---
