Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

La nostra victòria

La feina, la supervivència quotidiana d’una persona depenia d’una simple insinuació. Una paraula era suficient per portar una família a la misèria i la desesperació. Una indicació, un simple gest amb la mà assenyalant aquella casa bastava per enfonsar totes les esperances de les persones marcades. Els cavalls de la Dissort i la Mort anaven a lloure i ningú no podia fer res contra la follia desbordada. Els instints més primitius de les persones eren en llibertat i cap autoritat no podia aturar la voluntat de qui volgués fer mal.

Per quins motius criticaren d’una manera tan forassenyada Mort de dama?

Realment no es podia salvar res del meu llibre? Els estantissos regionalistes de pa amb fonteta em negaven el pa i sal. Era una guerra a mort. Aprofitaren per parlar en contra meva amb tothom qui coneixien. Aquell reduït cercle d’aspirants a la immortalitat literària em girà l’esquena i quan em veien pel carrer canviaven de voravia per no haver de topar-se amb mi. Per a ells, per a la colla que acceptava les valoracions de Miquel Ferrà, Mort de dama no valia un ral. Afirmaven que mai no seria un escriptor de debò. Almanco ells no em volien donar l’aprovació per a l’exercici de les lletres! Si no era dels seus no era escriptor. Així de senzill, malgrat que hagués escrit la millor novel•la mallorquina dels darrers anys. Els diàlegs? Tampoc no valien un cèntim. Eren d’un mal gust deplorable, afirmaven, cofois. Deien que les escenes de la novel•la estaven mancades de realisme i les paròdies demostraven una gran manca d’enginy, per la qual cosa la meva obra era tan falsa, tan agra, tan descolorida, que feia pena. En resum: Salvador Orlan havia de desaparèixer del mapa. Mai no seria un escriptor de debò. Els prejudicis que dominaven el seu estret esperit de secta no els deixaven veure els possibles encerts que podia haver-hi al llibre. Cecs a tot el que no era la revisteta i les seves reunions, m’havien situat en la llista dels condemnats. Jo no havia d’aixecar cap. Ni aigua, m’havien de donar! Aquella crítica de Miquel Ferrà equivalia a una sentència de mort cultural. Encara que no ho faig fer coneixedor, les crítiques, tot el que digueren de mi, em va fer molt de mal. Ells eren els pontífexs de la veritat absoluta. El meu llenguatge era d’una indigència summa, xericaven, sense descans. Per aquell grupet d’escriptors de tercera categoria Mort de dama era un pamflet indigne que mai no aconseguiria ser considerat una novel•la de debò. Em recomanaven abandonar les lletres. El camp de la creació literària mai no seria el meu, afirmaven, amb ràbia i un posat d’odi intens en cada una de les seves afirmacions. Els socialistes havien escrit que em penjarien; els regionalistes em feien la vida impossible. Aquesta era la situació en què em trobava pocs mesos abans de començar la guerra. És estrany que, per passar l’estona, per fugir una mica de tot aquest ambient enrarit, fes una revista, Brisas, una publicació que vaig voler lliure, alegre, divertida? Amb Brisas m’entretenia, era un bàlsam per defugir les impertinències dels uns i els altres. Com patiren tots aquells que no em podien veure quan, el juliol del trenta-sis, el meu germà Miquel va ser nomenat Cap de Premsa i Informació de la Comandància Militar de les Balears! El sacerdot Antoni Pons, un gran amic d’Emili Darder, va empal•lidir la primera vegada que em va veure amb l’uniforme de Falange passejant pel Born. Amb un segon vaig copsar que havia entès la fondària de la seva derrota. Era indubtable que nosaltres érem els guanyadors. Vaig riure quan va passar pel meu costat, cap baix, sense gosar dir paraula. Per fer més gran la nostra victòria el vaig saludar efusivament i encara vaig tenir humor per dir-li, sorneguer: -No passi ànsia. Tot s’arreglarà. Si els signants de la Resposta als Catalans fan una carta pública explicant els seus errors i oferint-se per fer feina amb les forces salvadores d’Espanya, no hi haurà més problemes. Però la carta de reconeixement d’errors s’ha de fer aviat. El pobre sacerdot no sabia què dir. No gosava obrir boca. -Ho digui a Miquel Ferrà. Per Comandància Militar tenen ganes de fer un escarment. No sé fins quan els podré tenir entretinguts amb el debat que surt pels diaris. Convé no perdre temps. Acotà el cap, com si estigués empegueït. Qui sap! Potser es pensà que el podríem detenir allà mateix. Es perdé per un carreró proper a la plaça de Reina sense haver obert la boca. Tan sols vaig ser a temps de veure com feia un dèbil moviment afirmatiu amb el cap. Pareixia una rata fugint del moix. I, en aquest cas, el moix era jo. En Miquel, el germà, sempre feia una gran riallada quan xerrava de la por dels signants de la carta, les corregudes per desdir-se, per provar de quedar bé amb les noves autoritats. -Corren com si fossin rates escaldades. Has vist la carta que els ha fet signar Miquel Ferrà? Demanen perdó. S’avenen a fer el que els hem demanat. Però no calia que fossin tan servils. Has vist com han traït els amics, els que no pogueren córrer per signar la petició de perdó? Vols dir que tenien necessitat de dir, acusant els altres: “Cada cual responderá de la intención con que lo suscribiera. Nosotros respondemos de la nuestra, que no pudo ser más limpia. De la sangrienta traición a su letra y a su espíritu, cúlpese no más a los que la perpretaron”. En Miquel em mirà de fit a fit, interrogant. -Ho has sentit? “De la sangrienta traición a su letra y a su espítitu, cúlpese no más a los que la perpretaron”. I ho signen en el moment en què Emili Darder i tants d’altres són en perill. És com si venguéssin a dir. “Nosaltres som uns bons al•lots, són aquells altres els dolents. Els esquerrans, els autèntics separatistes, els catalanistes de debò com Darder”. No m’havia adonat del significat de la frase. De sobte copsava la crueltat d’aquella afirmació. No havien pensat en els signants que eren empresonats! Per uns instants vaig pensar amb la força de la por. De quina manera havien interioritzat el pànic que anava a lloure pels carrers. Estaven atemorits. Només pensaven a salvar la pell, la família, les propietats que poguessin tenir. Els havia de recriminar la misèria humana que demostraven? No fèiem tots el mateix? Si ells eren uns covards... no ho era jo també, servil a les indicacions de qui manava i ordenava les detencions i desaparicions? Qui no tenia por en aquells moments, quan cada nit senties els motors dels camions carregats de gent que portaven a matar davant els murs del cementiri? Com no havies de viure enmig del pànic si se sentien, nítids, precisos, els trets dels escamots d’execució, els crits dels homes i les dones que morien, amb les mans fermades a l’espatlla, amb un crit de Visca la República! que m’arribava, potent, al•lucinant, al despatx del Manicomi? No sabia quina resposta havia de donar al germà. -Tenen por –vaig dir. -Sí, tenen molta por –em contestà, encenent una cigarreta. Però amb aquestes afirmacions lliuren als llops els seus companys. Aspirà amb força el fum i el va retenir per uns segons dins els pulmons, talment esperàs l’efecte de la nicotina dins la sang abans de prosseguir. Deixà la carta dels signants de la Resposta als Catalans damunt la taula i agafà el cinturó amb la pistola de l’uniforme. Marxava cap a Comandància Militar. El procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume i els altres implicats en el cop d’estat que havien de donar els comunistes i la maçoneria continuava. -Quina riallada no farà el coronell Tamarit... i Francesc Barrado! No volia criticar els que eren emportats per la por. Jo també tenia por. Tots érem enmig d’una cruïlla de camins i si t’erraves en la direcció que havies pres no podies saber quin seria el teu final. Com l’equilibrista que avança per sobre una corda fluixa, amb temor d’estavellar-se contra el terra en qualsevol instant. Així to tot, ara érem nosaltres, els germans Orlan, els que podíem dir que eren ells els que no servien de res, un grupet errat, equivocat, aliat amb els enemics de Mallorca, amb els catalans que venien a bombardejar l’Illa. Igual que els anarquistes que tiraven bombes al Liceu. Gent que donava suport a qui venia a matar mallorquins. Quatre arreplegats que no havien entès la tasca salvadora i alliberadora del general Franco. Qui podia portar la contrària als germans Orlan? Des del poder que ens donava la nova situació podíem atorgar o llevar la facultat d’escriure, de publicar. La feina, la supervivència quotidiana d’una persona depenia d’una simple insinuació. Una paraula era suficient per portar una família a la misèria i la desesperació. Una indicació, un simple gest amb la mà assenyalant aquella casa bastava per enfonsar totes les esperances de les persones marcades. Els cavalls de la Dissort i la Mort anaven a lloure i ningú no podia fer res contra la follia desbordada. Els instints més primitius de les persones eren en llibertat i cap autoritat no podia aturar la voluntat de qui volgués fer mal. Els col•laboradors de La Nostra Terra que m’havien negat el pa i la sal durant anys i més anys ara eren uns personatges ridículs, insignificants, als quals podies fer anar amunt i avall com si fossin titelles. On havia quedat l’aire de superioritat que tenien mesos abans de la guerra? On la mirada altiva d’aquells professors, els periodistes, els investigadors que pretenien saber més que ningú, que et miraven amb orgullosa suficiència? Jo no era tan poderós com en Miquel, el germà. Però amb qualsevol suggeriment que hagués fet en aquelles dramàtiques circumstàncies els hauria pogut fer callar definitivament. Molta gent moria per una carta anònima, pels motius més inversemblants: algun veí que havia dit que aquell no havia anat a missa o en temps de la República feia befa de les processons. Bastava per obligar-lo a beure un litre d’oli de ricí o enviar-lo a Can Mir, al castell de Bellver. Els meus enemics del passat, els quatre fanàtics entestats en aquesta cacera de bruixes que mai no fineix, diuen que amb els nostres articles els férem perdre la feina, que alguns emmalaltiren, i que d’altres deixaren de conrear les lletres per sempre. Afirmen que he contribuït a la destrucció de la cultura catalana. Salvador Orlan seria culpable de la desfeta catalanista del trenta-sis. Mai no m’ho han perdonat. Des de les pàgines on escriuen, malden per recordar uns temps que haurien d’estar definitivament oblidats. Els meus perseguidors haurien de deixar anar les seves dèries. A qui importa la vida personal d’un autor, pensar si té un gra en el nas, si és alt o baixet? D’un autor ha d’interessar la qualitat de la seva obra literària. Mai si li agrada el color roig o el blau. L’obra és l´únic important. Tota la resta és pura anècdota. Una insignificança. Encara avui, quan escric aquestes retxes, ignoren de quina tempesta vaig salvar tanta gent! Es queixen i no saben de què. Cert que els més sensibles patiren en veure alguns noms en els diaris, en sentir les nostres recriminacions. Ho entenc. No és fàcil mantenir la serenitat, un estat d’ànim tranquil quan, de nit, sents els trets dels escamots que maten els amics. Però la repressió contra els signants de la Resposta als Catalans hauria pogut ser més feresta. Si m’ataquen dient que vaig agreujar la situació dels regionalistes és que no saben quina era la situació del moment. El coronell Tamarit els podria haver portat a l’escorxador, com ho va fer amb Emili Darder, el batle de Palma. Darder havia signat el document i el mataren. Tots haurien pogut acabar a la presó. Sortosament, en Miquel Ferrà els cridà a l’ordre i, reunits a la biblioteca de la Diputació, redactaren la famosa carta que proclamava el seu penediment. Això els va salvar del pitjor. Sentíem l’alè dels milicians rojos al clotell. Hi hagué dies en què tots els que ens havíem apuntat al Moviment ens consideràrem morts. I si els rojos haguessin conquerit Manacor? Què hauria estat de nosaltres si Bayo, reforçat per tropes i més armament, hagués derrotat aquelles primeres columnes que García Ruiz envià a combatre el desembarcament? Com mantenir la serenor, la sang freda, no cometre injustícies quan ets tu mateix que et sents en perill? Sabíem que, si vencien els rojos, seríem nosaltres els morts a qualsevol cuneta dels afores. En Miquel era més dur que jo. Durant un temps, fins que vaig anar a viure a Bearn, hagueren de patir les nostres constants recriminacions. La truita s’havia girat! Ara érem nosaltres, els germans Orlan qui comandàvem, qui teníem a l’abast tots els mitjans de comunicació de Mallorca, la ràdio, els diaris. Érem nosaltres qui els podíem assenyalar amb el dit davant la societat, atacar-los d’haver col•laborat amb la Generalitat de Catalunya, identificar-los com a amics dels que manaven els avions a bombardejar-nos cada dia. Molts, cap baix, trists, vengueren a demanar el carnet de Falange. Altres ens serviren en tasques de rereguarda. Unes tasques del tot lloables que els salvaren d’haver de patir qualsevol entrebanc. Jo havia fet uns versets als joves falangistes que pacificaven Palma. Ara, Maria Antònia Salvà també escrivia poemes al general Franco. Una bona part dels signants fou delmada per la guerra: Emili Darder, mort, assegut a una cadira, perquè no podia aguantar-se dret, al cementiri de Palma. Altres acabaren exiliats. Gabriel Alomar, a Egipte, com a ambaixador de la República. Sabia que Ernest Maria Dethorey vivia a Suècia. Altres demanaren el carnet i es feren falangistes. La majoria d’intel•lectuals de reconegut prestigi eren al nostre costat. No solament Joaquim Verdaguer. També Joan Estelrich que, des de París, va dirigir la campanya contra Georges Bernanos i Les grands cimetières sous la lune. Llorenç Riber es posà incondicionalment al servei del Moviment. Alfonso Zayas no volgué que tot aquella allau de nous conversos entrassin en massa al partit. Em digué que cada cas seria estudiat en particular. I així es va fer. Potser hauria estat massa vergonyós, per a ells mateixos, acceptar-los tots plegats. Fer-los desfilar pels carrers de Palma, en grup, camisa blava i boina roja de requetè després de la derrota de Bayo. La història podria haver tengut una fotografia que mai no es va fer però que a ningú hauria estranyat. Una fotografia on haguéssim pogut sortir retratats el Marquès de Zayas, el tinent coronell García Ruiz, el Comte Rossi, el pare Julià Adrover Llaneras, que beneí totes les accions dels Dragones de la Muerte i jo mateix, l’il•lustre i conegut escriptor mallorquí Salvador Orlan. No hi podrien haver mancat el vicari general castrense Francesc Sureda Blanes, els meus germans Miquel i Guillem, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà al costat del coronell Tamarit i de Josep Zafortesa, responsable dels requetès. Podia haver-hi igualment l’amic Mateu Palmer, el cap de les milícies falangistes i dels Dragones de la Muerte. José Antonio Primo de Rivera hauria parlat de la sagrada unidad de las fuerzas más sanas de la sociedad, aquellas que son la vanguardia de la regeneración y salvación de España. Pagaren ben cares les crítiques a Mort de dama, la signatura de la Resposta als Catalans! I encara vaig haver t’aturar Tamarit! Ben cert que els hauria tancat a la presó! El coronell deia que no eren creïbles aquelles cartes de penediment. No volia creure de cap de les maneres el que jo li deia. Afirmava, nerviós, que no podíem confiar en una gent que canvia d’idees en vint-i-quatre hores. Ahir amb els catalanistes, avui amb Espanya, Personatges de missa i comunió diària, molts dels redactors de La Nostra Terra s’escandalitzaven davant les provatures tipogràfiques de Brisas o en veure una noia alemanya fumar a la terrassa de l’hotel Victòria. Gent que encara mirava la platja, els hotels com a quelcom de demoníac i perniciós. A alguns indrets de la badia d’Alcúdia, el Port de Pollença, Can Picafort, s’usava posar un llarg passadís de canyís enmig de la mar per a separar el lloc on nedaven els homes i les dones. El pecat, la luxúria dels cossos nus! La platja i l’esport com a camins de perdició. La bellesa dels homes i les dones, la nuesa d’Adam i Eva portaren la humanitat a perdre el Paradís, a entrar en el reialme de la condemnació eterna. En aquell temps, les platges tenien la mateixa divisió entre els sexes que les esglésies. Més endavant m’avorrí l’abundor d’hotels, el fals progressisme de les dones que entenien per modernitat mostrar les cuixes i els pits, fumar més que un carreter, pronunciar paraulotes. Però en els anys vint, a Mallorca, amb tanta falsa beateria, amb una cultura regionalista de floretes i rosari, anar a nedar a la piscina de l’hotel Victòria era sentir-se lliure, viure en unes altres coordenades del temps i l’espai. La primera entrevista a la ballarina Eva Tay! Un horabaixa espectacular, amb tots els colors roigs del cel menjant-se, afamegats, la silueta impressionant del castell de Bellver. L’havia citada per a una de les meves entrevistes. Portava un vestit verd, prou curtet. Mostrava els genolls, un gran atreviment en aquells dies, quan la moral era valorada pels centímetres de roba que tapava la carn de les dones. Va ser el moment en què em va seduir, que vaig pensar que partir amb ella, lluny dels avorrits indrets que coneixia, seria com descobrir un univers nou? Citava els meus entrevistats a les terrasses del Victòria i del cafè Alhambra. Quins debats més enriquidors sobre boxa amb Mompó i Martí! El comte Karol Nowina inaugurà les vetllades de lluita lliure a Palma. M’estimava molt més parlar amb ell dels trucs que emprava per animar els afeccionats que no de la qüestió de si convenia o no l’estatut d’autonomia per a les Balears. Quin avorriment, els regionalistes amb la consecució de l’estatutet! No podia suportat tant de catalanisme estantís. I els mallorquins, sense voler-se adonar que, si seguien pel camí que ens marcaven de Barcelona, esdevendrien una colònia de Catalunya. No els ho podies fer entendre! Eren rucs com una somera, tots amb cucales, sense veure res més que el que els indicaven quatre demagogs que venien a fer propaganda des de la península. Aquella placidesa d’abans de la guerra, malgrat els aldarulls d’alguna manifestació demanant pa, escoles, hospitals! A Mallorca ningú no es conformava amb el que tenia. Tothom volia ser ric, com si els jornalers, qualsevol sabater o guixaire hagués nascut senyor de possessió! La gent exigia, volia!, tenir hospitals barats, escoles gratuïtes, vacances, una jornada laboral de vuit hores. Ho discutíem sovint a la tertúlia, l’avanç de la rebel•lió de les masses, que havia escrit Ortega i Gasset, es palpava en l’ambient. La nostra placidesa, l’herència d’una Mallorca idíl•lica, ordenada i feliç era a punt de sucumbir sota la influència de les idees promogudes per quatre ignorants que pretenien salvar el món. Millor refugiar-me en la redacció de la revista, entrevistar el comte Keyserling, Bernard Shaw, escoltar els recitals de poesia d’Emilia Bernal... qualsevol cosa era més interessant que seguir les banalitats de la política espanyola i balear. Per defugir l’estantís ambient provincià sovint anava a visitar l’escriptora cubana Emilia Bernal, apassionada i excitada sempre per la poesia. Una dona exuberant, rebutjada per la societat illenca, com tot el que era innovació, aventura, modernitat. Va ser quan vaig conèixer la ballarina alemanya Eva Tay. Qui sap si va ser la història d’aquell fill que no volgué tenir amb mi, d´un avort que jo no desitjava, el que em va fer escriptor! Sovint pens si el fet d’anar desesperat a la recerca del temps perdut no neix precisament d’aquesta sensació punyent que sents en saber que no tendràs descendència, que el teu món desapareixerà irremissiblement engolit pel pas dels anys. Fins i tot, en els moments més feliços, a Bearn, aquella l’Arcàdia feliç de la guerra, una suor freda em paralitzava i em feia caure, sec, al balancí on feia la migdiada, si pensava en el bòtil de vidre on havia vist el meu fill de cinc mesos. Desaparèixer del món sense deixar-ne la més mínima petjada? Feia estona que Maria Antònia i jo sabíem que no podríem tenir descendència. Qualsevol pobrissó veí nostre ens podria refregar per la cara al•lots juganers, feliços i alegres malgrat les mancances de l’època. Els mirava amb enveja quan, morts de fam, venien a casa a demanar una mica de pa amb una rialla als llavis. Sempre els vaig donar el que tenia: no era molt, perquè aleshores els nostres ingressos eren esquifits. Però els que venien a veure’ns, els que tocaven a la porta, sempre sortien amb qualque cosa, fos el bocí de pa que demanaven, un parell de taronges, els caramels que els delien. Maria Antònia i jo semblava que ho teníem tot. Bona posició, cases, terres per a mantenir més d’una família. Per quins motius els déus ens havien negat la riquesa més gran de la terra, el goig de poder gaudir de la rialla d’un infant que porti la teva sang? Mai no he pogut riure amb la sensació de ser autènticament feliç. D’ençà de l’avortament d’Eva Tay sabia que la felicitat em seria negada. A qui podria deixar l’herència del que havia viscut, les sensacions que jo havia sentit, la idea de les coses que m’havien agradat i desagradat? Tot esdevendria un munt de pols a una tomba oblidada del cementiri de Palma? Quatre ossos i cendres que espargiria el vent? Això era la vida, el motiu de tanta lluita, de tant d’esforç per acabar una carrera, per escriure durant tants d’anys? En morir, una petita nota necrològica a les darreres pàgines del diari i pocs dies després l’oblit més glacial, el silenci més absolut. Mirava els mobles antics, els cortinatges de vellut, les caixes plenes de roba, els paisatges penjats a les parets, obscurs, sense saber què representaven, quasi invisibles, tapats pel fum i la pols de generacions i generacions. Quants d’ulls no havien vist aquelles marines, els sants penjats de les parets, els retrats de familiars dels quals ja no queda ni el record. Contemplava les caixes amb els llençols brodats a mà per expertes al•lotes que havien feinejat per a la família durant anys incomptables, els aparadors amb la vaixella antiga, els canelobres de plata que només s’encenien quan hi havia un venturós naixement a la casa, els antiquíssims llibres d’oracions de l’àvia... La suor freda que amenaçava paralitzar-me el cor em feia seure, extenuat, com si hagués de fer el darrer alè en el balancí de la saleta d’estar. Era quan Maria Antònia, amatent, s’apropava al balancí i em posava suaument la mà al front dient-me: -Salvador... què tens? Una altra vegada la febre? Per què no vas a Palma i parles amb Mateu Palmer, que és bon amic teu? I si ell no endevina el que tens sempre et pot recomanar algun metge conegut. Anava un moment fins a la cuina a cercar més aigua freda. Refredava el bocí de roba blanca que em posava damunt el front. Quan notava que estava una mica millor, que la febre havia minvat una mica, afegia: -Podràs saber molt de psicologia, entendre la gent que ha perdut l’enteniment, No t’ho negaré. Però, de medicina general, no saps res de res. Na Francesca, la cuinera, en sap molt més. T’ho puc ben assegurar. Per tranquil•litzar-la li deia que no tenia res, que m’anava passant. Tanmateix... què li havia de dir? Que tenia por a la mort? Que somniava amb aquells que desapareixien per les carreteres i caminois de Mallorca? Que el casal era poblat per veus d’un altre món, per Xima, que compareixia de bracet d’Antonio Espina, l’exgovernador de Balears que volia suïcidar-se per no haver lliurat armes al poble? No podia parlar-li de la sang que denunciava Georges Bernanos a Les grands cimetières sous la lune. Com explicar-li que els meus, els falangistes, també feien pujar al camió Colometa, la meva núvia dels deu anys? Hi havia tants de records que em mantenien fermat al balancí! La sensació ben real que en morir no quedaria res del nostre món, de la vida personal i familiar, de les cases, dels objectes que ens han envoltat els pocs anys que dura la nostra existència sobre la terra. El fill que mai no vaig tenir! Per quins motius Eva Tay no em preguntà el volia? Qui sap, de jove ets capaç d’embarcar-te en qualsevol follia sense atenir-te a les conseqüències. I si hagués marxat amb ella envers un país desconegut, a qualsevol indret d’Amèrica Llatina? Podia haver obert consulta a Xile, Mèxic o Buenos Aires. Tanmateix... què m´unia a Mallorca? Les bregues amb els regionalistes, les polèmiques amb els socialistes de Palma? La responsabilitat de portar endavant Brisas tampoc no era res tan important com per a impedir-me marxar a l’estranger amb Eva Tay i el fill que mai no va néixer. Escriure per compensar el buit que la manca de descendència m’ha produït? Des de quan m’he sentit un estrany a la meva terra? Potser des de sempre, des del dia que, dempeus, cavalcant, agafat a les poderoses espatlles d’Antonio, l’ajudant del pare, amb el vent que em pegava, furient, al rostre, sabia que els moments de joia i llibertat són curts. I que, indubtablement, minuts després d’aquella sensació esclatant de plenitud, la severa veu del meu progenitor em cridaria per anar a fer els deures del col•legi i renyar- me per la manca de concentració en els problemes de matemàtiques, els exercicis de grec i llatí. Jo només volia sentir el vent en el rostre, sentir-me lliure com els àngels.