Anarcoefemèrides del 9 de febrer
Esdeveniments
Portada del primer número de La Federación Igualadina
- Surt La Federación
Igualadina:
El 9 de febrer
de 1883 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número
del periòdic setmanal
anarcocol·lectivista La
Federación
Igualadina. Órgano de las Secciones Federadas en Igualada.
Eco del proletariado.
Portava el lema bakuninista «Anarquia, federació i
col·lectivisme». Sorgida
arran d'un acord del Consell Local de les Seccions Obreres d'Igualada,
era el
portaveu de les seccions sindicades en la Federació de
Treballadors de la Regió
Espanyola (FTRE) d'aquesta localitat. El consell de redacció
estava format per Bonaventura
Botines Codina, Frederic Carbonell Barral, Josep Carreres Llansana, Pau
Font Poch,
Lluís Llansana Sabaté, Pere Marbà
Cullell, Josep Paloma i Francesc Serra
Constansó; i es reunia, d'antuvi, al mateix local del carrer
de Santa Caterina
d'Igualada on s'hostejava la Societat de Vetaires de Cotó, i
més tard al carrer
de Santa Anna. Els articles no porten signatura o van firmats amb
pseudònims,
però sí les cartes (Abayá, Maria
Casanellas, Salvador Espí, Lluís Gili,
Magí
Jordana, Joan Portús, Marià Tassis, etc.).
Publicava moltes circulars i
comunicats oficials de les respectives seccions o unions,
així com notícies
sobre congressos obrers (FTRE, Unió Manufacturera, rams
d'ofici, etc.) i
conflictes obrers. Publicità repetidament el I Certamen
Socialista de Reus
(1885). Arribà a tirar 5.000 exemplars, que es
distribuïen arreu la Península. Publicà
per lliuraments el fullet A los
jóvenes,
de Piotr Kropotkin. En sortiren 128 números,
l'últim el 17 de juliol de 1885 i
deixà de publicar-se pels problemes sorgits arran de
l'epidèmia de còlera
d'aquell any.
***
Capçalera del primer
número de Le Bandit
du Nord
- Surt Le Bandit du Nord:El 9 de febrer de 1890 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic setmanal Le Bandit du Nord. Organe Anarchiste. El principal redactor, que signava anònimament, va ser Anthelme Girier (Lorion), el gerent François Donolet i l'administrador Vercruyze. Era continuació del pamflet revolucionari Écho de la misère (1889) i només va publicar dos números: el 9 i el 16 de febrer.
***
![Portada del primer número d'"Alba Roja" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/albaroja1948.jpg "Portada del primer número d'\"Alba Roja\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
Portada
del primer número d'Alba
Roja [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt Alba Roja: El 9 de febrer de
1948 surt a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) el primer número del
periòdic Alba
Roja. Publicación mensual.
Difusión de ideas sociales. Aquesta
publicació del moviment llibertari
espanyol en l'Exili, especialment de les Joventuts
Llibertàries, tingué com a editor
Marío Díez Sánchez, com a
director Manuel G. Salazar i com a administrador Octavio Alberola
Surinach. Hi van col·laborar Manuel Acuña, Molton
Gare i M. Pérez, entre d'altres. Aquesta
mateixa capçalera s'havia fet servir en diverses ocasions a
la Península i a Mèxic.
Naixements
Foto policíaca d'Alexandre Rigolet (ca. 1894)
- Alexandre Rigolet:
El 9 de febrer de 1853
neix a Contres (Centre, França) l'anarquista Alexandre
Rigolet. Sos pares es
deien Jean Étienne Rigolet, jornaler, i Catherine Huichet.
Es guanyà la vida de
diferents maneres (teuler, terrelloner, pouater, etc.). En 1872
treballava
d'obrer teuler a Chitenay (Centre, França) i va fer el
servei militar en 1873 a
Blois (Centre, França) en el Servei Auxiliar a causa d'una
curvatura exagerada del
tòrax. El 21 de juny de 1878 va ser condemnat a tres mesos
de presó per«robatori». L'1 de juliol de 1879 passà
a la reserva. S'establí a Rochy-Condé
(Picardia, França) i posteriorment a París
(França), domiciliat al número 94
del Faubourg Saint-Antoine. El 8 de febrer de 1890 va ser condemnat pel
XI
Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó per«robatori». El 23
d'octubre de 1892, amb una quarantena de companys, boicotejà
un míting
boulangista celebrat a la Sala Favié de París. El
30 d'abril de 1893 la III
Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de
París ressenyà la seva
adreça al número 48 del carrer
Lacépède, verificada el desembre de 1893. El 26
de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació
d'anarquistes del
26 de desembre de 1893 de la policia. En aquesta època
estava molt lligat a
l'anarquista Ernest Pichon. El 3 de març de 1894 va ser
detingut al seu
domicili i aquest escorcollat, trobant-se correspondència
amb Auguste Vaillant,
fullets anarquistes i exemplars dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte;
portat a comissaria, va ser posat a disposició judicial i va
ser inculpat
d'«associació criminal». El seu nom
figura en el registre d'anarquistes del 31
de desembre de 1894 i en el registre de desembre del 31 de desembre de
1896
figurava com a «anarquista perillós» i
resident al número 34 del carrer
Mouffetard. En 1901 també figurava en el registre de la
policia. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia sobre el processament de Charles Dardare apareguda en el diari parisenc Le Radical del 12 de juliol de 1891
- Charles Dardare:
El 9 de febrer de 1866 neix
a Pontoise (Illa de França, França) l'anarquista
Charles Auguste Victor. Sos
pares es deien François Louis Dardare, lampista, i Anne
Marie Michelle
Nédellec. Es guanyava va vida com a obrer cisellador i vivia
al número 17 del
carrer Albert Roussel del XVII Districte de París
(França). Després de
participar en la manifestació del Primer de Maig de 1891
entre Levallois-Perret
i Clichy, en la qual havia disparat la policia a la multitud, quan amb
els
companys anarquistes Henri Decamps i Louis
Léveillé desplegaven la bandera roja
que havien portar durant la concentració en una bodega al
número 79 del
bulevard National de Clichy (Illa de França,
França), un grup de policies i de
gendarmes entrà al comerç per a detenir-los i
s'engegà una violenta baralla i
un enfrontament a trets. Detinguts, van ser tots tres portats a
comissaria,
violentament apallissats i finalment tancats a la presó
parisenca de La
Roquette. El 28 d'agost de 1891 van ser jutjats davant
l'Audiència del Sena en
un procés molt mediàtic i va ser condemnat a tres
anys de presó per «cops
voluntaris i sagnants contra agents de la força
pública» –Descamps va se condemnat
a cinc de presó i Léveillé absolt. El
cas va ser molt comentat en la premsa
anarquista (Le Père Peinard,La Révolte) i aquell
mateix any
Sébastien Faure va publicar un fullet sobre l'afer titulat L'Anarchie en Cour d'Assises. El«Cas
Decamps-Dardare-Léveillé» fou
l'origen de l'ona d'atemptats anarquistes que es donaren lloc entre
1892 i
1894, quan es desencadenà per a protestar contra les
condemnes que patí François
Claudius Koënigstein (Ravachol),
pels
atemptats de l'11 i del 27 de març de 1892 contra els
domicilis del president
de l'Audiència Edmond Benoît i el seu substitut
l'advocat general Léon Bulot
que els havien condemnat. Després de purgar la pena a la
Presó Central de Poissy
(Illa de França, França), on Charles Dardare
treballà al taller de joieria
ensenyant els presos, el 28 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat.
Un cop
lliure s'instal·là amb son pare a
Neully-sur-Seine (França) on va fer feina en
el seu ofici de cisellador. Charles Dardare va morir el 5 de gener de
1915 al
seu domicili de Courbevoie (Illa de França,
França).
***
Alceste Marini
- Alceste Marini: El
9 de febrer de 1866 neix
a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alceste Marini. Sos
pares es deien Gaetano
Marini i Fortunata Costa. Fuster de professió, durant molts
d'anys portà una
vida itinerant, viatjant arreu d'Itàlia, França i
nord d'Àfrica. En 1889 va ser
amonestat formalment per un jutge de Liorna per la seva manera de
viure. En
1890 fou condemnat a tres mesos de presó per«contravenció de
l'amonestació» i
l'any següent patí altres tres mesos de
reclusió per reincidència. Després
residí en diverses poblacions (Marsella, Pistoia, Canes,
Niça, Gènova i Florència),
tenint problemes amb la justícia per vagabunderia i per
manca de recursos. En
1892 va ser detingut a Gènova (Ligúria,
Itàlia) i el 25 de maig d'aquell any la
Comissió Provincial de Confinament de Liorna el condemna a
tres anys d'assignació
domiciliària i fou deportat a la colònia
penitenciària existent a l'arxipèlag
de Tremiti. En 1895 aconseguí la llibertat, però
sota vigilància especial. El
12 de juliol de 1899 va ser fitxat novament per la Prefectura de
Policia de
Liorna que el qualificà de «dedicat més
a l'oci que al treball», de «pèssima
fama pel seu caràcter prepotent» i de«propagandista de la teoria anarquista,
capaç d'influir en els seus companys de Liorna, Pisa,
Marsella i altres ciutats
italianes i franceses». També l'informe
policíac citava que a Florència
(Toscana, Itàlia) va ser acusat d'agressió i
d'«injúries al rei i la reina»,
però que finalment el procediment judicial contra ell no va
ser admès. En 1904
el trobem a Tunísia, en 1906 es traslladà a
Niça (País Niçard,
Provença,
Occitània) i en 1908 romania a Bona (actual Annaba,
Algèria), sempre en
contacte amb anarquistes i subversius. En 1911 va ser considerat per
les
autoritats «anarquista perillós» i en
1913 marxà cap a Lo Pòrt de Boc
(Provença, Occitània), on treballà de
pintor i freqüentà els cercles revolucionaris.
Cap el 1922 era de bell nou a Marsella, on
freqüentà destacats anarquistes (Angelo
Ancillotti, Giulio Bacconi, Ugo Boccardi, Paolo Bonatti, Giuseppe
Clerico, Vezio
Del Nudo, Emilio Giammattei, Odaire Martelli, Alfeo Pietrini, Albino
Zazzeri,
etc.). En 1926 vivia a La Ciutat (Provença,
Occitània), on s'integrà en el
cercle anarquista al voltant de Paolo Schicchi i s'encarregà
de la difusió del
periòdic parisenc La Diana,
del marsellèsIl Pozzo dei Traditori i
publicacions
anarquistes sicilianes. En 1927 vivia a La Sanha (Provença,
Occitània) i a
altres ciutats provençals, en estret contacte amb destacats
anarquistes, com
ara Paolo Bonatti, Giuseppe Clerico, Corrado Faiani, Emilio Giammattei,
Adarco
Giannini, Odaire Martelli i Marino Pucci. A finals d'aquest any
rebé
correspondència de Paolo Schicchi i va ser acusat d'haver
enviat a l'anarquista
Calogero Aronica Pontillo un sobre amb el primer número de La Diana i un retall del
periòdic parisenc Il Becco Giallo,
contenint un article injuriós contra Benito Mussolini.
En 1928 retornà a Marsella i en 1929 visqué al
barri d'Endoume d'aquesta ciutat.
En 1937 va ser inscrit en el registre de subversius recercats de Liorna
i en
1941 l'anarquista Lanciotto Persico explicà que des de feia
uns anys havia estat
admès en un llar d'ancians, però en 1942 les
autoritats italianes deien que era
a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca de Tomaso Sartorio (ca. 1894)
- Tomaso Sartorio: El 9 de febrer de 1870 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Tomaso Sartorio. Sos pares es deien Pietro Sartorio i Rochelle Mercondoti. Emigrat a França, el 16 de maig de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica de Michele Acanfora escrita per Roberto D'Angiò publicada en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 23 de març de 1901
- Michele
Acanfora: El 9 de febrer de 1876 neix a Caivano
(Campània, Itàlia) l'anarquista i sindicalista
Michel Acanfora, també conegut com Michel
Acanfora. Sos pares es deien Luigi Acanfora i Teresa Lamagna.
Es guanyava la vida
com a
forner. Quan tenia 20 anys s'adherí a l'anarquisme
antiorganitzador i es
declarà partidari de la «propaganda pel
fet», esdevenint, segons la policia,
l'«anarquista més perillós de
Nàpols ja sigui pel seu fanatisme ja sigui per la
seva condició desesperada». Per a aconseguir
ressò entre els treballadors,
participà en iniciatives de la secció local del
Partit Socialista d'Itàlia
(PSI), intentant demostrar que els socialistes obstaculitzaven la tasca
dels
anarquistes encaminada a provocar la revolta contra que el govern. A
començaments de 1897 fundà el grup anarquista«Carlo Cafiero» (Francesco
Cacozza, Roberto D'Angiò, Francesco Del Giudice, Ciro
Petrucci, Tommaso
Schettino, etc.), que va difondre fulletons i periòdics i es
negà a col·laborar
amb els «legalistes» en la lluita contra
l'assignació de residència forçada. En
aquesta època va publicar el fullet Che
cosa è l'Anarchia i edità el
periòdic Avanti
Sempre!. Cap el juliol de 1897 va ser detingut i empresonat
dos dies durant
la vaga de més de dos-cents blanquers de l'adoberia a vapor«Sepe» de Nàpols
que exigien l'acomiadament d'un cap de fàbrica. Els dies 5 i
16 d'octubre de
1897, gràcies al suport econòmic enviat des de
Buenos Aires (Argentina) per
Conforti, va publicar els dos únics números del
periòdic L'Affamato
(L'Afamagat). Sense domicili fixe, ja que la policia
amenaça els que li donen allotjament, intensificà
la seva activitat i va ser
denunciat per «instigació a l'odi entre classes
socials». Durant la primavera
de 1898 signà el manifest de protesta i de solidaritat
contra el processament
d'Errico Malatesta i la redacció del periòdic L'Agitazione, que esperaven judici.
Després publicà un opuscle
antimilitarista, atiant els soldats a la insubordinació. El
30 d'abril de 1898
va ser detingut preventivament abans del Primer de Maig i el 24 de maig
d'aquell
any, arran dels aldarulls desencadenats per l'augment dels preus del
pa, en els
quals van tenir una participació protagonista les dones, va
ser empresonat. El
18 de juny de 1898, davant un Tribunal Militar, afirmà que
no era un vulgar
criminal, sinó un anarquista i desafià els jutges
exigint la pena màxima; quan
escoltà la sentència, que el condemnava a dos
anys de presó i a 18 mesos de
vigilància, cridà «Visca la
revolució social! Visca l'anarquia!» i per aquests
crits va ser condemnat a tres anys més de presó.
Després de tres anys
empresonat, el juny de 1899 va ser amnistiat. Partidari aleshores de
l'organització, tornà a la militància
fundat la Lliga de Resistència dels
Forners, de la qual esdevingué secretari. Entre el 28 de
novembre i el 4 de
desembre de 1900 encapçalà la vaga de forners per
l'augment de les tarifes del
treball a preu fet, la retribució única per a
totes les fleques, el
reconeixement de la Lliga de Resistència dels Forners i la
disminució del
treball nocturn, que acabà satisfactòriament pels
obrers. Molt castigat per una
malaltia contreta a la presó de Pouzzoli
(Campània, Itàlia), Michele Acanfora,
amb només 25 anys, va morir el 18 de febrer de 1901 a
Nàpols (Campània,
Itàlia).
Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis
- Jean Cauvin: El 9 de febrer de 1876 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Jean Achille Cauvin. Era el fill primogènit de Jacques Victor Cauvin, obrer a la direcció d'Artilleria, i Corentine Duigou. Es guanyava la vida com a mestre mecànic. El 15 de juny de 1901 es casà a Saint-Pierre-Quilbignon (Brest, Bretanya) amb Elia Quinquis. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya va morir el 14 de desembe de 1915 i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. El 16 de gener de 1917 es casà a Saint-Pierre-Quilbignon amb Reine Marguerite Cann, vídua de Charles Tonquédec. Visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Le Point du Jour de Saint-Pierre-Quilbignon (Brest, Bretanya).
***
Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969)
- Charles-Auguste Bontemps: El 9 de febrer de 1893 neix a Billy-sur-Oisy (Borgonya, França) el pacifista, naturista i conferenciant i militant anarquista Auguste-Charles-Marcel Bontemps. Era el fill primogènit de Prudent-Étienne Bontemps, paleta, i de Dellys Leplat. Orfe de pare als set anys, viu pobrissonament amb sa mare i sa germana. El seu esperit lletraferit es veu trucat quan ha de deixar l'escola després de l'ensenyament primari i posar-se a treballar. S'instal·la a París amb 17 anys i prossegueix els seus estudis de manera autodidacte. Freqüenta aleshores els medis anarquistes i pacifistes i col·labora en Ce qu'il faut dire (CQFD), periòdic creat per Sébastien Faure. Fins al començament de la Gran Guerra farà de comptable aquí i allà. El setembre de 1917 va ser incorporat en el 74 Regiment d'Infanteria i va ser ferit al front. El 9 de novembre de 1918 es casà al VII Districte de París amb Germaine Henriette Corbin. L'abril de 1919, va ser desmobilitzat. Comptable i corrector d'impremta, s'adhereix en 1920 a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) enmig de l'entusiasme suscitat per la Revolució russa, però l'abandonarà ràpidament després d'adonar-se del seu error. Passa després a militar en la Lliga Internacional de Refractaris a la Guerra i en diverses organitzacions contra l'antisemitisme i el racisme.És en aquestaèpoca quan pren part en el ressorgiment del moviment naturista sorgit al voltant del periòdic Vivre d'Abord. En 1937, participa en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin en suport dels republicans espanyols. És novament mobilitzat en 1939 a Bourges, però serà llicenciat poc abans de la invasió i podrà retornar a París. Durant l'Ocupació seguirà pertanyent al clandestí Sindicat de Correctors parisenc. Després de l'Alliberament, reprendrà la seva col·laboració enCe qu'il faut dire –reprès per Louis Louvet–, contribuint a la reconstrucció de la Federació Anarquista, tant en 1945 com en 1953, participant especialment en la redacció dels actuals estatuts de la Federació Anarquista. Durant els anys 50 definirà en multitud de fulletons el seu concepte d'«individualisme social» i manifestarà les seves preferències per una evolució vers un«col·lectivisme de les coses i un individualisme de les persones» i pel valor d'egoisme ben entès. El 28 d'abril de 1951 es casà al XVIII Districte de París amb Aline Marguerite Debontride. A més a més de nombrosos articles en la premsa llibertària, pacifista, naturista i atea (Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Défense de l'homme, Le Droit de vivre, Liberté, La Raison, Le Réfractaire etc.), és autor de molts llibres, molts fruit de les seves conferències, com ara Ton coeur et ta chair: l'amour et le mariage à travers les âges (1926), L'Oeuvre de l'homme et son immoralité (1927), Les majordomes du ciel, la congrégation et les droits de l'enfant (1928), Les serfs du Vatican: l'Église contre le peuple, de Marc Sangnier au P. Philippe (1929),Dieu et mon roy: le pape contre Maurras (1929), L'esprit libertaire (1946), Le démocrate devant l'autorité (1949), Synthèse d'un anarchisme évolutif (1952), L'Anarchisme et le réel: essai d'un rationalisme libertaire (1963), Individualisme Social (1967), o Pro Amicis (una petita autobiografia). Charles-Auguste Bontemps va morir el 14 d'octubre de 1981 a l'Hospital Bichat de París (França) i els seus arxius es troben dipositats al parisenc l'Institut Francès d'Història Social (IFHS).
***
Notícia
de la mort de Louis Chedeau apareguda en el diari parisenc Le Matin del 12 de
juliol de 1934
- Louis Chedeau: El 9 de febrer de 1893 neix a Issoudun (Centre, França) l'artesà serraller anarquista Louis Camille Marius Chedeau. Sos pares es deien Louis Chedeau, representant comercial, i Rachel Marie Renouard. Quan tenia 16 anys començà a militar en el moviment anarquista. Quan rodava pels camins, conegué E. Armand a Lió (Arpitània) que el va fer decantar per l'anarcoindividualisme. Quan la Gran Guerra, passà 18 vegades pel control de reclutament abans d'aconseguir ser donat de baixa per al servei militar. El 4 de setembre de 1919 es casà a Issoudun amb Yvonne Armantine Perruchot. A partir de començament dels anys trenta milità activament en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en el pacifista i antifeixista «Comitè Amsterdam-Pleyel», creat en 1933. El 12 d'octubre de 1932 allotjà Sébastian Faure quan passà per a la seva regió durant una gira propagandística. Molt lligat a l'insubmís Pierre-Valentin Berthier, el visità a l'hospital de Tours (Centre, França) quan aquest va estar internat. Louis Chedeau va morir l'11 de juliol de 1934 a l'Hospital General d'Issoudun (Centre, França) a resultes de l'electrocució patida quan tocà amb una barra de ferro un transformador mentre treballava.
***
Joan
Bernis Medina
- Joan Bernis Medina:
El 9 de febrer de 1901
neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joan Bernis Medina. Es
guanyava la
vida fent de mecànic en la reparació de
màquines d'escriure. El febrer de 1930
envià un article per a ser publicat en Tierra
Libre, publicació que substituïa Tierra
y Libertad aleshores prohibit. En aquesta època
formava part de l'Ateneu
Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. El febrer de 1933
signà des de la
Presó Model de Barcelona un manifest contra la
repressió republicana cap el
moviment obrer. Quan la Revolució, fou membre del
Comitè Agrícola de la
col·lectivització de la barriada del Prat Vermell
de Barcelona. Sa companya fou
Encarnació Gallent Lara, que pertanyia a l'Ateneu«Faros» i al quadre escènic
de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. Joan Bernis
Medina va
morir el febrer de 1959 a Barcelona (Catalunya). Son germà
Josep Bernis Medina
també fou militant llibertari.
***
Necrològica
de Josep Farré Sullà apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 9 de
gener de 1990
- Josep Farré Sullà: El 9 de febrer de 1904 neix a Salàs de Pallars (Pallars Jussà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Farré Sullà. Sos pares es deien Francesc Farré i Josepa Sullà. Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1929 residia a Valls (Alt Camp, Catalunya), des d'on va fer una subscripció en favor dels presos polítics organitzada per La Revista Blanca. En 1939, amb el triomf franquista, va ser internat a diversos camps de concentració i presons. Posteriorment passà a França i milità en la Federació Local de Banhèras de Bigòrra, població en la qual vivia. Josep Farré Sullà va morir el 19 de desembre de 1989 a la llar d'ancians de Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Gabriel Albiol Balaciart apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de novembre de 1980
- Gabriel Albiol Balaciart:
El 9 de febrer de 1906 neix a
Vinaròs (Baix
Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista
Gabriel
Albiol Balaciart. Sos pare es deien
Manuel Albiol i Bàrbara
Balaciart. Actiu militant del Sindicat de la
Pesca de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) en els anys
republicans, quan esclatà
la Revolució espanyola ocupà càrrecs
de responsabilitat en la col·lectivitat
pesquera de Vinaròs. Durant la guerra, i després
del tall de Llevant, formà
part dels grups guerrillers que propiciaven desembarcaments a la zona
dominada
pels feixistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, on milità en
la Federació Local de la CNT de Llemotges
(Llemosí, Occitània). Gabriel Albiol Balaciart
va morir el 19 d'agost de 1980 a Vinaròs (Baix Maestrat,
País Valencià), dos
dies després d'haver retornat per primer cop a la seva
població natal, i va ser enterrat en aquesta
població.
***
Necrològica
de Ramon Falgàs Miralles apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 21 de juny de 1994
- Ramon Falgàs
Miralles:
El 9 de febrer de 1906 neix a
Vall-de-roures (Matarranya, Franja de
Ponent) –algunes
fonts citen a la Torre del Comte
(Matarranya, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Ramon Falgàs Miralles. Sos pares es
deien Fidel
Falgàs i
Francesca Miralles. Ben aviat entrà a formar
part del moviment
anarquista i el desembre de 1933 intervingué en l'aixecament
revolucionari de
l'Ebre, fet pel qual va ser empresonat set mesos. En 1936
participà en l'alliberament
de Calaceit, Alcanyís i altres localitats de la zona, i
després s'integrà en la«Columna Carod-Ferrer» fins a la
militarització de les milícies. Posteriorment
col·laborà en el procés
col·lectivitzador de Vall-de-roures fins la caiguda
d'Aragó. Passà a
Esplugues de Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya) i, després de deixar sa companya
Remeis Dolors
Agut Carceller i un
fill d'un any a
Barcelona (Catalunya), retornà al front i
s'integrà en el Batalló de
Metralladores C de la unitat guerrillera
encapçalat per Agustín Remiro Manero. El 21 de
juliol de 1938 formà
part d'un dels tres grups, formats per 94 homes, enviats a realitzar
sabotatges a territori enemic a la zona de Sort (Pallars
Sobirà,
Catalunya); perdut amb altres companys a zona franquista, finalment
pogué passar a zona republicana. El febrer
de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser
reclòs als camps de
concentració d'Argelers, Barcarès i Rivesaltes, i
posteriorment en les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Aconseguí fugir
i es refugià a
Vendôme (Centre, França) juntament amb sos cunyats
Casimir i Manuel
Agut Carceller. Més tard
formà part de la Federació Local de Montpeller de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en 1951 es pogué reunir amb sa
família que no havia vist des de
la guerra civil. Ramon Falgàs Miralles va morir el 23
d'abril de 1994
al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Basilio Mingueza Mayor apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de setembre de 1970
- Basilio Mingueza Mayor:
El 9 de febrer de 1909 neix a Retortillo de Soria
(Sòria,
Castella,
Espanya)
l'anarcosindicalista Basilio Mingueza Mayor,
conegut com El Sastre.
Sos pares es deien Bernardo Mingueza i María
Mayor. D'infant
emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya).
Sastre de professió, durant els anys trenta
milità en el Sindicat del Vestir de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup
anarquista del barri de
Sant Andreu de Barcelona. El gener de 1937, amb son germà
Aniceto, metal·lúrgic
confederal, fou membre del grup anarquista«Hispania», que havia demanat
l'ingrés en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
camps de concentració i
assignat a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1942
s'instal·là a
Marsella. Després de la II Guerra Mundial, amb sa companya
Rosa Frowd Picarin, amb qui
tingué dos infants, milità en la
Federació Local de Marsella de la CNT. Basilio
Mingueza Mayor va morir el 12 de maig –algunes fonts citen
erròniament l'11 de maig–
de 1970 a l'Hospital Nord de
Marsella
(Provença, Occitània) i fou enterrat dos dies
després al cementiri civil de Le
Canet.
***
Notícia
de la detenció de Félix García
Muñoz i
altres companys apareguda en el diari valencià Las Provincias del
12 de desembre de 1934
- Félix García Muñoz: El 9 de febrer–algunes fonts citen erròniament el 7 de febrer– de 1915 neix a Massarró (Murcia, Espanya) l'anarcosindicalista Félix García Muñoz. Sos pares es deien Félix García López, maquinista, i Catalina Muñoz Muñoz, i tingué dues germanes (Inés i Juana). Miner a les mines d'alums de Massarró, a començament de la dècada dels trenta fou el secretari de les Joventuts Llibertàries locals. El desembre de 1934 va ser detingut –juntament amb Saturno Navarro Vera (Lenin), tresorer de la CNT; José Ras Muñoz; i Alfonso Vélez Granado (El Picante), corresponsal de Solidaridad Obrera–, sota l'acusació d'haver posat una bomba al domicili del rector Soriano del poble. Durant la Revolució espanyola va ser designat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a organitzar i estructurar la col·lectivització del seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat durant nou mesos al camp de concentració d'Argelers; posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en la construcció d'una pressa a la Savoia (Arpitània). Gràcies a la intervenció d'uns amics, pogué ser traslladat a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) per a treballar de minaire. Durant l'Ocupació alemanya conegué Marguerite María Moulière (Margarita), que esdevingué sa companya, i participà en la reconstrucció clandestina de la CNT. El 12 de febrer de 1943 va ser nomenat secretari del primer Comitè Comarcal de la CNT creat a la regió. En acabar la II Guerra Mundial, no suportant més, després de tres anys i mig, el treball a la mina, esdevingué paleta, ofici que exercí fins a la seva jubilació. Ocupà nombrosos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT en l'exili de La Grand Comba. Félix García Muñoz va morir el 24 de març de 1991 a l'Hospital Art et Loisirs de Nimes (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània)– i, seguint les seves últimes voluntats, va ser incinerat al Centre Funerari d'Aurenja (Provença, Occitània) i les seves cendres dispersades al riu Roine per sa companya Margarita, sa filla Mónica i son nét Thierry.
Félix García Muñoz (1915-1991)
***
Jaime Garrido Vila
- Jaime Garrido Vila: El 9 de febrer de 1940 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix al barri d'A Bouciña de Santa Cristina de Lavadores (Vigo, Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista Jaime Garrido Vila, també citat erròniament com Villa. Sos pares, sense estar casats, es deien Ramón Garrido González i Raquel Vila Carrera. Dissenyador industrial de professió, en 1957 s'afilià, gràcies a Víctor Francisco Cáceres, a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vigo i, poc després, a les Joventuts Llibertàries. En aquests anys treballà a les«Factories Vulcano» com a delineant. L'abril de 1960, amb Víctor Francisco Cáceres, Manuel Rodríguez González (Xaniño) i Augusto Docampo Soto (Tito), participà en una reunió a Vigo on es constituí un grup anarquista juvenil específic de caire unitari –hi participaren també marxistes–, el Front Juvenil Democràtic (FJD), del qual va ser nomenat secretari en substitució de Manuel Rodríguez. El maig de 1962 participà activament en una vaga solidària amb els miners asturians que tingué ressò en diferents fàbriques (Reyman, Barrera, Santo Domingo, Refrey, Álvarez, etc.); detingut el 4 d'agost d'aquest any, va ser jutjat (Causa 1.164/62) el 23 de novembre de 1962 pel Tribunal Militar Especial a Madrid, amb altres companys (Víctor Francisco Cáceres, Manuel Rodríguez González, Agustín Docampo Soto, Pedro Rodríguez, Luis Blanco García, Tomás Bueno Ordónez, Lucio Malpeces Calvo, Hilario Manzana Hernández, Epitafio González Criado i Joaquín Rodríguez Vay), per la seva pertinença a la CNT i a l'FJF («rebel·lió militar») i fou condemnat a nou anys de presó. Tancat d'antuvi a Bilbao, va ser traslladat a Burgos, on agafà la responsabilitat del Comitè Interior de la presó amb Enrique Marco Nadal i Víctor Francisco Cáceres. El febrer de 1964 es beneficià d'una reducció d'un quart de la pena i l'any següent va ser alliberat. El 25 de desembre de 1965 es casà a Santa Cristina de Lavadores amb Rosa Pérez Couda. Fins a la mort del dictador Francisco Franco mantingué la CNT de Vigo i establí contactes amb el moviment llibertari de l'exili, especialment amb el Comitè Nacional clandestí encapçalat per Cipriano Damiano. En 1972 va ser un dels fundadors de Comissions Obreres (CCOO) a O Porriño i s'infiltrà en l'Organització Sindical Espanyola (OSE; «Sindicat Vertical»), ocupant càrrecs sindicals a l'empresa CENSA d'O Porriño i dins l'àmbit provincial. El setembre d'aquest mateix any prengué part en una gran vaga de solidaritat amb els treballadors de la factoria Citroën a Vigo i per aquest fet va ser condemantpel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) i purgà més de mig any de presó. Un cop lliure, abandonà Vigo i marxà a Àlaba, on treballà en una sucrera. En 1973 va ser novament empresonat. En 1974 retornà a Vigo i amb José Luis Quintas Figueroa encapçalà la reorganització de la CNT i ambdós formaren part del Comitè Regional de Galícia del sindicat anarcosindicalista. Patí un nou empresonament i participà en totes les activitats confederals fins als anys vuitanta.
Defuncions
Jean
Joie
- Jean Joie: El 9 de febrer de 1911 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista Jean Joie, conegut com Noël. Havia nascut el 25 de desembre de 1858 a Melhan (Aquitània, Occitània). Sos pares, conreadors, es deien Jean Baptiste Joie i Marie Marque. Estava casat amb Marie Magdelaine Matignon, amb qui tingué un infant, François Joie. Cap el 1890 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), al número 45 de l'avinguda Belsunce. Durant tres mesos treballà per a la Companyia del Gas, feina de la qual va ser acomiadat per les seves idees anarquistes. Militant força actiu, tingué una gran influència entre els companys, freqüentà assíduament les reunions anarquistes i rebia correspondència i periòdics revolucionaris. Prengué part en l'organització de les gires de conferències de Sébastien Faure. En substitució de Léon Parsons, va ser gerent del número 6, del 30 de juny de 1895, del periòdic L'Oeuvre Sociale. Arts, sociologie, éthique de Marsella, últim editat. En 1901 la policia reportà que s'havia instal·lat a Bordeus. En aquesta població treballà com a empleat comercial. Jean Joie va morir el 9 de febrer de 1911 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània).
---
