Anarcoefemèrides del 3 de febrer
Esdeveniments
Portada de l'edició
de 1848
- Processament de Proudhon: El 3 de febrer de 1842 el filòsof anarquista Pierre-Joseph Proudhon es jutjat, a instàncies del Ministeri Públic de Besanón, davant l'Audiència de Doubs (Franc Comtat, Arpitània) a causa de l'edició, el gener d'aquell any, de la seva tercera memòria sobre la propietat:Avertissement aux propriétaires, ou lettre à M. Considérant, rédacteur de la Phalange, sur une défense de la propriété. Proudhon fou jutjat per l'edició d'aquest fullet, qualificat de pamflet per les autoritats, per quatre delictes: atac a la propietat, incitació al menyspreu del govern, ultratge a la religió i ofensa als costums. Proudhon llegí el fullet i explicà el seu significat davant un jurat que no entengué res. Finalment el jurat declarà que es tractava d'un assumpte científic i, per tant, fora de la seva competència, per la qual cosa absolgué l'acusat. Aquest mateix any Proudhon publicà al·legat de la seva defensa sota el títol d'Explications présentées au ministère public sur le droit de propriété.
***
Portada
del primer número de Le Défi
- Surt Le Défi: El 3 de febrer de
1884 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del setmanari Le Défi.
Organe anarchiste (El Desafiu.Òrgan anarquista). Portava l'epígraf«Llibertat. Igualtat. Justícia». Va ser
continuador de L'Émeute (El
Motí). La gerència la porta l'obrer teixidor
Jean-Marie Frénéa, el qual el 8 de febrer de 1884
va haver de comparèixer
davant l'Audiència del Roine pels articles publicats en els
dos primers números;
G. Robert, cogerent, el substituí. Els articles no portaven
signatura. Obrí subscripcions
per a les famílies dels detinguts polítics i per
a la propaganda. Només en
sortiren tres números, l'últim el 17 de febrer de
1884 i a partir del 24 de
febrer va ser reemplaçat per L'Hydre Anarchiste
(L'Hidra Anarquista).
***
Grup
d'anarquistes jueus a Londres (1912).
D'esquerra a dreta: Ernst
Simmerling, Rudolf Rocker, Wuppler, Lazar Sabelinsky, Loefler;
assegudes: Milly Witkop-Rocker i Milly Sabel
- Inauguració del
Worker's Friend Club & Institute: El 3 de febrer
de 1906 s'inaugura al 165 de Jubilee Street de Londres (Anglaterra) el
Worker's
Friend Club & Institute, lloc de reunió, biblioteca,
impremta i escola dels
anarquistes de la comunitat jueva londinenca. La idea sorgí
del grup editor del
periòdic Arbeter
Fraint i de
Rudolf Rocker i en poc temps aconseguiren
ajuntar el capital per comprar el local que ocupava una antiga
església
metodista. Encara que la iniciativa partia de la comunitat jueva
llibertària
estava oberta a la resta de sectors obrers. A la inauguració
assistí Piotr
Kropotkin.
***
Casa de l'Obrer Internacional de Los Angeles
- Inauguració de la Casa de l'Obrer Internacional: El 3 de febrer de 1913 s'inaugura al número 809 de Yale Street de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la «Casa del Obrero Internacional». La iniciativa fou portada pel pedagog racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano, amb el suport de Rómulo S. Carmona, sogre d'Enrique Flores Magón, i del propagandista anarquista William Charles Owen. Al mateix immoble s'establí una Escola Moderna segons els principis de Francesc Ferrer i Guàrdia i la redacció del periòdic Regeneración. A més a més es realitzaven dos mítings setmanals a l'edifici i reunions del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM).
***
Ben Reitman
- Es publica The
second oldest profession: El 3 de febrer de
1931 l'editorial The Vanguard
Press publica a Nova York (Nova York, EUA) el llibre de metge
anarquista Benjamin
Lewis Reitman The
second oldest profession. A study of the prostitute's«business manager» (La segona professió
més antiga. Un estudi sobre el«director de negocis» de prostitutes), primer
estudi sociològic sobre els
proxenetes. Ben L. Reitman havia passat la seva joventut envoltat de
prostitutes i de rodamóns. Després es va unir
sentimentalment amb l'agitadora
anarcofeminista Emma Goldman, amb qui lluità per les idees
anarquistes i la
llibertat d'expressió. Un cop separat amistosament de
Goldman, treballà a
Chicago com a metge de prostitutes, realitzant avortaments
il·legals, lluitant
contra les malalties venèries i reivindicant la lliure
distribució de mitjans
per controlar la natalitat. En aquest estudi, on s'analitza el fenomen
del
proxenetisme des de diferents aspectes (psicologia, criminologia,
política,
etc.), determina les característiques del macarró
mitjà: home entre 20 i 30
anys, alt i prim, cabells i ulls foscos, pell
pàl·lida, addicte a les drogues,
malalt de sífilis o de tuberculosi, sovint amb dents d'or,
nivell d'educació
alt, interessat en la cultura i votant del Partit Demòcrata.
El doctor Ben
Reitman havia vist almenys un centenar de proxenetes durant una
desfilada del
Partit Demòcrata nord-americà. El seu estudi,
basat en casos i històries
verídiques, fou força elogiat pels
sociòlegs, encara que alguns li van criticar
la manca d'estadístiques. Realment el que Reitman pretenia
amb l'edició del
llibre era lluitar contra les malalties venèries. En 1987
l'editorial
novaiorquesa Garland en tragué una nova edició.
Naixements
Notícia de la
condemna de Jean-François Malicet publicada en el diari
parisenc Le
Petit Journal del 5 de gener de 1894
- Jean-François
Malicet: El 3 de febrer–algunes fonts citen
erròniament el 15 de maig–
de 1843 neix a Nouzon
(Ardenes, França) el militant llibertari
Jean-François
Malicet. Sos pares es deien Jean Baptiste Auguste Malicet, clavetaire,
i Marie François Hardy, obrera del ferro. Membre del grup
anarquista «Les
déshérités» (Els
desheretats) de Nouzon, creat el 1892. Va fer
amistat amb Fortuné Henry, germà
d'Émile Henry, arran d'una conferència que va
fer a la regió. El 3 de gener de 1894 va ser condemnat a
vuit
dies de presó, per «injuries»
a un comissari i a uns gendarmes durant l'escorcoll de casa seva dos
dies abans; en aquest escorcoll se li va trobar
correspondència
compromesa i periòdics i fullets anarquistes. En 1903
Malicet va participar a l'assaig de
colònia comunista
llibertària d'Fortuné Henry a Aiglemont,
però per mor d'una diferència amb un
altre colon, Mounier, la deixarà. Barber de
professió i aleshores anarquista,
va fer seva una divisa que arribarà a ser molt popular:«Et du boyau du dernier
prêtre, serrons le cou du dernier flic» (I dels
budells del darrer capellà,
penjarem el darrer poli). François
Malicet va morir assassinat el 7 de setembre de 1927 per
un
lladregot.
***
Henri Basset
- Henri Basset: El 3 de febrer de 1858 neix al raval de Saint Jean de Vilanòva de Berg (Alvèrnia, Occitània) el ferrador anarquista Henri Alexis Basset. Sos pares es deien Philippe Basset, gerdarme, i Marie Rey, treballadora domèstica al poble. Fou catalogat per la policia en la primera categoria dels «anarquistes a vigilar». Casat sense infants, sa companya regentava una adrogueria. Fou assidu a totes les reunions anarquistes i participà en l'organització de conferències públiques, en les quals prenia la paraula –molt recordada fou la del Primer de Maig de 1896. Molt lligat a Sébastien Faure, mantingué una rica correspondència amb ell durant la seva detenció a Clairvaux en 1893. Un cop lliure, entre desembre de 1893 i el gener de 1894, participà amb Sébastien Faure en el cicle de vuit conferències que aquest realitzà a Marsella. El juliol de 1894 fou detingut per un «fet anarquista» a resultes d'un escorcoll de ca seva. L'agost de 1896 fou condemnat a sis mesos de presó per robatori. Entre 1897 i 1899 la seva activitat militant fou força important. El 29 de juny de 1910 es casà a Pòrt Sant Loïs (Provença, Occitània) amb Péonie Vernet. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Gustaf Henriksson Holmberg (ca. 1900)
- Gustaf Henriksson Holmberg: El 3 de febrer de 1865 neix a Torsåkers församling (Ångermanland, Comtat de Västernorrland, Suècia) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Gustaf Henriksson Holmberg. Després de graduar-se en l'Sveriges lantbruksuniversitet (SLU, Universitat Sueca de Ciències Agrícoles) d'Ultuna (Uppsala, Suècia), amplià estudis de política i d'economia a diferents universitats d'Estocolm (Suècia) i de Berlín (Prússia). Quan estudiava a Berlín entrà en contacte amb el grup de Benedict Friedlaender i es va veure fortament influenciat per la filosofia social positivista i materialista de Karl Eugen Dühring i pel pensament utopista de Nils Herman Quiding. En aquests anys llegí amb fruïció Pierre-Joseph Proudhon i Mikhail Bakunin, i se sentí especialment acostat al pensament de Pietr Kropotkin. Posteriorment, a París (França) i a Londres (Anglaterra), es relacionà ambÉlisée Reclus i Piotr Kropotkin, respectivament, fet que el decantà cap a l'anarquisme. De tornada a Suècia, es convertí en un dels propagandistes anarquistes més importants dins del Partit de la Joventut Socialista de Suècia, que agrupava anarquistes i socialistes oposats al reformisme. Entre 1891 i 1893 va fer de periodista per al diari Västernorrlands allehanda i entre juliol de 1893 i maig de 1894 fou redactor del Hudiksvalls allehanda; posteriorment, entre 1901 i 1903, el trobem treballant en el periòdic Dalarnas nyheter. En 1911 entrà com a redactor del periòdic anarquista Brand, que es publicava a Estocolm. Dedicà sa vida a la classe treballadora, a la que aconsellava s'apartés del marxisme, i des del punt de vista sindicalista les seves idees s'acostaven als plantejaments de Georges Sorel i Hubert Lagardelle, fent costat l'estratègia de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Esmerçà molts d'esforços a plantejar reformes de l'administració penitenciària i defensà l'alliberament dels processats de l'«Afer Amalthea». En els anys vint col·laborà en el periòdic de la SAC Syndikalismen. Publicà nombrosos llibres i fulletons, com ara Katedersocialismen och Eugen Dühring. Angrepp och försvar (1888), Sanningen skall fram. Ur processmysterierna mot K. P. Arnoldson (1895), Kooperationen bland de jordbrukande klasserna. En framställning af hittills uppnådda resultat i olika land (1904), Landtarbetaren (1904), Sveriges tjänare och tjänarinnor, deras vara eller icke vara (1906), Tjänarinnorna i städerna (1907), En svensk «utopist». Nils Herman Quiding («Nils Nilsson, arbetskarl») (1909), Syndikalismen. Dess väsen, teori och taktik med jämväl fäst avseende på svenska förhållanden (1910), Socialismen i Sverige 1770-1886. Bidrag till socialismens svenska historia i fyra fristående avdelningar (1913), Amaltheamännen och strafflagen (1914), Trettioår av Stockholms måleriarbetares fackförenings historia 1884-1914 (1914), Lag och rätt just nu (1916), Fängelsernas och fängelsestraffets förbannelse (1917), Makt och rätt. En sociologisk skiss (1917), De två världarna arbetarklassen och syndikalismen (1918), Syndikalismen i praktiken (1919), SAC (1920), Sociologins allmänna väsen (1923), Anarkismen. Dess grundtext. På föranstaltande av Ungsocialistiska förbundets verkställande utskott utarbetad och tolkad (1928) i Nils Herman Quiding. En svensk författarpersonlighet. Biografisk studie (1928), entre d'altres. Gustaf Henriksson Holmberg va morir el 20 de juliol de 1929 a Engelbrekts (Estocolm, Suècia).
Gustaf Henriksson Holmberg (1865-1929)
***
Notícia
del suïcidi de Léon Weiss apareguda en el diari
parisenc Le
Journal del 15 de juliol de 1910
***
Wilhelm Spohr fotografiat per Wettern a Hamburg (ca. 1890-1910)
- Wilhelm Spohr: El 3 de febrer de 1868 neix a Hamburg (Prússia) l'escriptor, editor, traductor, pedagog i intel·lectual anarquista Wilhelm Spohr. Sos pares es deien Henrik Holmberg i Ulrika Augusta Lieberath. Aprengué l'ofici de mecànic d'òptica, estudis que amplià a l'Escola d'Arts i Oficis de Hamburg, alhora que conreà la literatura. En 1884 s'involucrà en els moviments del Lliure Pensament i el socialista i en 1891 es traslladà a Berlín, on entrà a formar part del sector esquerrà (Albert Weidner, Gustav Landauer, els germans Bernhard, Paul Kampffmeyer, Erich Mühsam, etc.) del «Cercle de Poetes de Friedrichshagen», del barri berlinès del mateix nom, que conreaven la literatura naturalista i el teatre popular. En 1892 va ser nomenat membre del comitè artístic del teatre berlinès Volksbühne i de la junta directiva de la Vereins Unabhängiger Sozialisten (VUS, Associació dels Socialistes Independents). Amic de l'anarquista Gustav Landauer, fou l'editor i col·laborador, amb Albert Weidner, de la seva revista Der Sozialist. En 1894, arran d'un discurs fet durant el Primer de Maig, va ser condemnat a 14 mesos de presó per propaganda llibertària i «incitació a l'odi de classes», moment que aprofità per aprendre l'holandès. Gràcies a aquests coneixements pogué traduir a l'alemany entre 1899 i 1902, gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, set volums de les obres de l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker (Multatuli). També fou un gran divulgador de l'art d'Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), de qui fou un gran amic. Des del punt de vista pedagògic fomentà l'educació popular, organitzant exposicions itinerants per més de quaranta ciutats alemanyes. A partir de 1907, amb Herman Teistler, Bruno Wille i Wilhelm Bölsche, fomentà les activitats de diverses organitzacions artístiques, culturals i d'excursionisme, com ara Dürebundes, Kunstgemeinde i Wandervogel. Entre 1926 i 1934 organitzà per al municipi berlinès concerts i obres teatrals per a escoles de Berlín i de Brandenburg. Quan la pujada dels nazis al poder, es traslladà al barri d'Schöneiche bei Berlin, on visqué de petites col·laboracions literàries. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en l'aparell cultural del govern comunista alemany, sobretot en aspectes pedagògics. És autor de Fidus (1902), Berliner Heimatbüchlein. Eine Gabe des Feierabend (1913), Kultur der Feste (1926), Glorie des Alters. Ein frohes Manifest (1940 i 1954), Mozart. Leben und Werk. Briefe, Zeitberichte, Dokumente, Bilder (1941), Goethe, sein Leben und Wirken (1949), O ihr Tage von Friedrichshagen! Erinnerungen aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1949), Fröhliche Erinnerungen eines«Friedrichshagners». Aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1951) i Berliner Anekdoten. Ein Streifzug durch die Vergangenheit Berlins im Lichte der Anekdote (1952), entre d'altres. En 1958 va ser condecorat amb el premi Ernst-Moritz-Arndt-Medaille, una de les més altes condecoracions culturals de la República Democràtica Alemanya (RDA). Wilhelm Spohr va morir el 9 de juny de 1959 a Schöneiche bei Berlin (Oder-Spree, Brandenburg, RDA) –altres autors citen Rüdersdorf bei Berlin (Märkisch-Oderland, Brandenburg, RDA). El seu ric arxiu personal es troba dipositat a l'Archiv der Akademie der Künste de Berlín.
***
Blas
Lara Cáceres amb sa companya Consuelo Medina i son fill
Floreal (Berkeley, 1920)
-
Blas Lara
Cáceres: El 3 de
febrer de 1878 neix a Ayo el Chico (Ayotlán,
Jalisco, Mèxic)
l'anarquista
i sindicalista Blas Lara Cáceres, que va fer servir el
pseudònim Mariano
Gómez Gutiérrez. Sos pares, pagesos
sense terra, es deien
Basilio Lara i
Teresina (Tirza) Cáceres. Obrer pedraire
en la construcció, va ser un
dels fundadors de la Unió de Pedrers i Paletes de
Guadalajara (Jalisco Mèxic) i
va distribuir en aquesta ciutat el setmanari socialista Aurora
Social,
de Roque Estrada Reynoso. En 1902 decidí marxar cap als
Estats Units; creuà la
frontera per El Paso (El Paso, Texas, EUA) i viatjà amb tren
fins San Francisco
(San Francisco, Califòrnia, EUA). Finalment trobà
feina estable de serrador a
la indústria forestal, en la Union Lumber Company, de Fort
Bragg (Mendocino,
Califòrnia, EUA). A partir de 1905 fou membre de la Lliga
Socialista de Fort
Bragg. En 1905 hagué de retornà per tenir cura de
sa germana greument malalta i
va ser en aquest moment que va entrar en contacte amb les idees
magonistes. Gràcies
a les relacions amb Lázaro Gutiérrez Lara,
s'integrà en el Partit Liberal
Mexicà (PLM), fundat el juliol de 1906 per Ricardo Flores
Magón. De bell nou a
Fort Bragg, intentà crear un sindicat a la feina,
però va ser acomiadat. En
1908, a San Francisco, encapçalà el
Comitè de Defensa de Presos Polítics de Chicago.
En aquests anys col·laborà en Libertad
y Trabajo i The Socialist.
Conegué Virginia Vincent, que esdevingué sa
companya, però que sobtadament morí
en 1910 per insuficiència cardíaca. El juliol de
1911 es traslladà a LosÁngeles (Los Ángeles, Califòrnia, EUA)
on s'integrà
en la redacció de la quarta època deRegeneración. Aquest mateix any,
realitzà gires propagandístiques de
promoció
de grups «Regeneración» per Texas.
L'octubre de 1911 publicà en Regeneración
l'article «Una carta para un leader», on
manifestà la seva indignació per
l'adhesió al maderisme de Ramón Morales, l'home
qui li va introduir en la«lluita de classes». El juny de 1912
participà activament en les mobilitzacions
de protesta contra les sentències de presó a
Enrique i Ricardo Flores Magón,
Anselmo L. Figueroa i Librado Ribera. El juliol de 1912, amb William
Owen i
Trinidad Villarreal, realitzà diversos esforços
per obtenir la revocació de la
sentència dels presos de la Junta Organitzadora del Partit
Liberal Mexicà
(JOPLM), apel·lat la resolució quan la
sol·licitud va ser denegada, intentant
pressionar les autoritats nord-americanes a través del
senador per Califòrnia
John Nola, etc. Mentre purgaven la condemna a la penitenciaria de
l'illa de
McNeil (Pierce, Washington, EUA), els membres de la JOPLM delegaren la
representació de Regeneración
a Blas Lara Cáceres, Francisca J. Mendoza
i Rafael Romero Palacios. Arran de desavinences sorgides entre Lara i
Romero
Palacios, on el primer acusava el segon que voler controlar Regeneración,
i del suport dels presos de la JOPLM a Lara, Palacios va ser expulsat
del PLM,
quedant Lara i Teodoro Gaitán al front del
periòdic. Després del trencament
entre els magonistes, primer amb Romero Palacios, i després
amb el grup de Rómulo
S. Carmona i Juan Francisco Moncaleano, treballà durament,
amb altres companys
(Antonio P. Araujo, Teodoro Gaitán, William C. Owen, etc.),
en l'edició i la impressió
de Regeneración. En sortir de la
presó els membres de la JOPLM, tornà a
les seves tasques d'organitzador i propagandista, fomentant la
creació de grups«Regeneración» a la zona de LosÁngeles (Irwindale, El Puente, etc.) i
participant com a orador en diversos mítings. A mitjans de
1914, realitzà una«gira d'agitació» per Arizona i
desenvolupà una intensa campanya per
l'alliberament de José Guerra, Jesús M. Rangel i
els anomenats «Màrtirs de
Texas». En 1915 fou un dels 36 membres de l'anomenada«Comuna d'Edendale» de
Los Ángeles, formada amb destacats membres del magonisme. A
finals de 1916, per
desavinences amb Enrique Flores Magón, s'allunyà
del grup editor de Regeneración.
El 30 de desembre de 1916, actuà en el paper de Ramón
en l'estrena d'una
adaptació de Juan Olmos del drama de Ricardo Flores
Magón Tierra y Libertad,
al TMA Hall de Los Ángeles. Quan la separació
dels germans Flores Magón,
prengué partit per Ricardo. El març de 1918
participà en la campanya de defensa
de Raúl Palma. En 1920, quan ja no es publicava Regeneración,
retornà a
Califòrnia i s'establí a Berkeley, on es va casar
amb Consuelo Medina i on va
surar quatre infants (Floreal, Harmonia, Voltairine i Tolstoi).
Després del
fracàs de la revolució llibertària
magonista i de l'assassinat de Ricardo
Flores Magón, continuà militant a
Califòrnia, participant en reunions,
assemblees i excursions campestres organitzades pel moviment anarquista
i
participà en les activitats de la Federació
Anarquista Mexicana (FAM) i en el seuòrgan oficial Regeneración.
En 1924, amb Gabriel A. Rubio, encapçalà el
Comitè Pro Alliberament dels Presos de Texas, que
lluità per la llibertat dels
sentenciats pels fets de Carrizo Spirng (Dimmit, Texas, EUA) de
setembre de
1913. En 1954, sota el pseudònim de Mariano
Gómez Gutiérrez, publicà les
seves memòries amb el títol La vida que
yo viví. Novela histórico-liberal de
la Revolución Mexicana. Després d'haver
patit una intervenció quirúrgica
important, Blas Lara Cáceres va morir el 12 de desembre de
1966 a Berkeley
(Alameda, Califòrnia, EUA) i va ser enterrat al cementiri de
Richmond (Contra
Costa, Califòrnia, EUA). En 2017 les seves
memòries van ser reeditades en 2017
per l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de
Mèxic.
***
L'«arsenal»
trobat al domicili de Cándido Castañeira Docal en
una
foto publicada en la revista madrilenya Mundo Gráfico
del 5 de juliol de 1933
- Cándido
Castañeira Docal: El 3 de febrer de
1887 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Cándido Castañeira Docal–els seus llinatges sovint citats com Castaneyra
i Durán. Sos pares es
deien Cándido
Castañeira i Josefa Docal. Milità en el Sindicat
del Transport Marítim de
Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
fou assidu del Centre
de Cultura del carrer del Mar de la Barceloneta, barri on vivia. El
juliol de
1933 va ser detingut sota l'acusació de«possessió d'explosius» (24 bombes de
mà) i empresonat. Des de la presó
col·laborà en Solidaridad
Obrera. Jutjat pel delicte anterior va ser absolt,
però
en la revisió de l'1 de març de 1935, va ser
condemnat a 18 mesos i un dia de
presó menor; no obstant això, va ser posat en
llibertat, ja que portava 20
mesos empresonat preventivament. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França, on participà en l'organització
i el desenvolupament de diverses
federacions confederals a l'Illa de França (Lieusaint,
Combs-la-Ville,
Cramayel), a les quals representà en plens. En 1945
assistí a París com a
delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
en l'Exili. Sa
companya fou Ximena Candal. Després de patir una
intervenció quirúrgica
d'apendicitis, Cándido Castañeira Docal va morir
el 10 d'abril de 1959 a
l'Hospital de Châteaudun (Centre, França).
Cándido Castañeira
Docal (1887-1959)
***
Notícia
orgànica de Joachim Puech apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
15 d'octubre de 1926
- Joachim Puech:
El 3 de febrer de 1893 neix a Lesinhan (Bigorra,
Gascunya,
Occitània) l'anarquista Joachim
Joseph Puech. Sos pares es deien José Puech, conreador
espanyol, i Joséphine Cantier. Es guanyava la
vida com a obrer muntador
a Besiers (Llenguadoc, Occitània). Lluità als
fornts de la Gran Guerra i aconseguí la Creu de Guerra. En
1926 era responsable
de la Federació
Llibertària i va ser candidat llibertari abstencionista de
la Unió Anarquista
(UA) de la II Circumscripció de Besiers per a les eleccions
legislatives de
1928, sense obtenir cap vot. En els anys vint vivia al
número 22 del carrer
Solférino de Besiers. Entre 1927 i 1928 fou el responsable
legal de la publicació
anarquista en castellà Prismas.
Revista
mensual de arte, literatura y ciencia,
publicada a Besiers,
editada,
gràcies als diners obtinguts d'una herència, per
l'exiliat anarquista català Joan
Reverter Nolla. En 1929 era secretari de la Unió de Grups
Anarquistes de
Llengua Espanyola de la regió. Sa companya fou Marie-Louise
Bardet. Joachim Puech va morir el 6
de
gener de 1968 a l'Hospital Saint-André de Bordeus
(Aquitània, Occitània).
***
Jacques Reclus, soldat del 94 Regiment d'Infanteria (1916)
- Jacques Reclus: El 3 de febrer de 1894 neix al XVII Districte de París (França) el músic, periodista, professor i traductor anarquista Jacques Alphonse René Reclus. Renebot d'Élisée Reclus, era fill de Paul André Reclus, enginyer també llibertari, i de Marguerite Catherine Wapler. Va passar la seva infantesa a Escòcia. A Bèlgica va emprendre els estudis de ciències econòmiques. De tornada a París, es va consagrar a l'estudi del piano i va començar els estudis de música. En 1912 va impartir un curs de solfeig a una cinquantena de joves xinesos internats en un institut, primer contacte amb el món xinès que marcaria el curs de sa vida. Durant la Gran Guerra va començar a escriure en la premsa anarcosindicalista, com ara La Clarière (1917) i La Bataille Sydicaliste, esdevinguda La Bataille (1914-1916). En 1918 l'explosió al front d'un obús rebuda a la mà dreta va posar fi a la seva prometedora carrera de pianista professional i va decidir dedicar-se en cos i ànima al periodisme sindical. En aquesta època serà conegut en els cercles llibertaris no només per pertànyer a una de les famílies anarquistes més importants de França, sinó per la seva activitat militant. A partir del gener de 1920 va esdevenir gerent de Les Temps Nouveaux i va col·laborar en la revista del doctor Pierrot, Plus Loin, i en el diari Le Libertaire. En 1923 va impulsar el «Grup de Defensa dels revolucionaris empresonats a Rússia» i l'edició del fullet Repression de l'anarchisme en Union Soviétique. En aquesta època va conviure amb Christiaan Cornelissen i la seva esposa Lilly Rupertus formant un trio amorós durant alguns anys –durant un temps el trio es va ocupar de Pierra, neta de Kropotkin. Poc després va entrar en contacte amb Wu Kegang, jove xinès vingut a França gràcies al moviment «Treball-Estudi» creat per l'anarquista Li Shizeng. Wu Kegang va formar part del projecte «Universitat del Treball» creat a Xangai a finals de 1927 basat en el model kropotkià de transformació de les escoles en camps i en fàbriques, i de les fàbriques en camps i en escoles; on la combinació del treball i de l'estudi portarà un nou tipus d'individu, anunciador de la societat anarquista del futur. Entusiasmat, Jacques Reclus partirà a Xangai per a ensenyar francès i arribarà el maig de 1928, acompanyat del seu amic l'advocat Pascal Meunier (Munier), expulsat d'Indo-xina per propaganda comunista. A Xina va denunciar la corrupció dels funcionaris francesos. Però l'experiència universitària va durar poc, ja que el govern de Chiang Kai-shek a partir de 1930 va tallar el finançament en considerar el projecte «subversiu». Va decidir restar a Xina i després de Xangai va establir-se a Nankin i més tard a Kunming, capital de Yunnan, limítrof del Vietnam on li va sorprendre la II Guerra Mundial. La seva casa va esdevenir refugi de la França Lliure (Pierre Boulle, Léon Jankélévitx, etc.), alhora que tota la península d'Indo-xina es trobava sota el govern de Vichy. En 1945 es va establir a Pequín, on el 5 d'agost de 1947 es casà a l'Ambaixada de França amb Shu-Y-Huang (Marceline Rohan), de qui es va separar el 8 de maig de 1951. Hi va ensenyar a Pequín fins al 1952, quan fruit de la violenta campanya contra els estrangers, acusats de ser espies a sou de l'imperialisme, orquestrada pel Partit comunista en el poder des de 1949, va obligar-lo a abandonar el país en 48 hores, deixant sa seva filla Magali a Xina amb una tia seva –la família només es retrobarà en 1979. A França, Shu-Y-Huang, amb qui es va tornar a casar el 18 de gener de 1982 a Antony (Illa de França, França), va esdevenir professora de Llengües Orientals a París, i ell va començar primer a treballar com a corrector i després com a redactor de la revista bibliogràfica de sinologia EPHE i com a professor en la Universitat París-VII. El seu últim domicili fou a Antony (Illa de França, França). És autor de La Révolte des Taï-ping (1851-1864). Prologue de la révolution chinoise (1972) i de les traduccions de Récits d’une vie fugitive. Mémoires d’un lettré pauvre, de Chen Fou, i L'Innocent du village aux roseaux (1984), de Li Tch'ien Ki-ying. Jacques Reclus va morir el 4 de maig –algunes fonts citen erròniament el 5 de maig– de 1984 a l'Hospital Cochin de París (França).
***
- Hélène Patou: El 3 de febrer de 1902 neix a Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França) l'escriptora, neomaltusiana i militant anarquista Hélène Patou. Sos pares es deien Alfred Patou, xofer, i Hélène Denis, domèstica. Des de que feina a les fàbriques tèxtils va freqüentar els cercles anarquistes. Més tard marxarà a viure a la colònia llibertària (milieu libre) de Vaux i també serà una de les pioneres de la colònia anarcovegana de Bascon, organitzada per Butaud, ambdues a la Picardia francesa. El 26 de març de 1921 es casà amb Théodore Louis Goedgebuer. En 1936 va fer de model per a pintors, Matisse i Picabia entre altres. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en la Columna Durruti. El 23 de febrer de 1956 es casà a Niça (País Niçard, Occitània) amb Henri Léger Charrodeau. En 1963 va treballar com a correctora de premsa i va esdevenir companya d'Henry Poulaille.És autora de la novel·la Le domaine du hameau perdu (1972). Hélène Patou va morir el 6 de febrer de 1977 a Cachan (Illa de França, França).
***
Notícia
de la detenció de Francesc Marfà Garriga
apareguda en el diari barceloní La Publicidad de
l'1 d'agost de 1921
- Francesc Marfà Garriga: El 3 de febrer de 1905 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Marfà Garriga. Sos pares es deien Josep Marfà i Maria Garriga. Perruquer de professió, milità en el Sindicat de Barbers de Badalona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Acusat de diversos càrrecs, a finals de juliol de 1921 va ser detingut per la Guàrdia Civil. El març de 1932 signa un manifest de protesta contra les amenaces proferides pels pistolers del Sindicat Lliure en contra dels obrers confederals. A començaments de 1937 fou delegat del Sindicat de Barbers en la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Badalona i membre de la seva comissió de Propaganda i d'Administració Pro Milícies. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració i posteriorment enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Tours, on exercí de secretari i de tresorer de la Federació Local de la CNT. La darrera part de sa vida la passà al barri de Vallières de Fondettes (Centre, França). Sa companya fou Maria Massanas. Francesc Marfà Garriga va morir el 28 de novembre de 1969 a l'Hospital de Tours (Centre, França) i va ser enterrat al cementiri de Fondettes.
Francesc Marfà Garriga (1905-1969)
***
Miguel García García
- Miguel García García:El 3 de febrer de 1908 neix a Archena (Múrcia, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Miguel García García, també conegut com Miguel Ferrer. Va ser fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) incondicional de Salvador Seguí i que va lluitar contra el pistolerisme de la patronal a Barcelona. Orfe als 11 anys, va començar a treballar en un taller de vidre i més tard es va dedicar a la venda de diaris al carrer, participant en la vaga de venedors, per la qual cosa va haver de fugir a Perpinyà. A la capital de la Catalunya Nord va treballar en unes cavallerisses, alhora que ampliava la seva cultura. En tornar a la península en 1921 va aprendre tipografia i va fer feines clandestines de publicació per al sindicat anarcosindicalista. En 1922 va ingressar en el moviment llibertari. Més tard va treballar en l'hoteleria i va ser un dels fundadors del Sindicat Gastronòmic de la CNT. En aquests anys va formar part dels grups d'acció contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1926 es va exiliar a França (Trouville i París). Amb la República es va mantenir al marge dels grups d'acció, però amb l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser un dels primers en plantar cara els feixistes, participant en l'assalt d'armeries i el setge de les casernes. Va marxar i lluitar al front d'Aragó (Tàrrega, Casp, Belchite). El novembre de 1936 va marxar al front de Madrid on va restar 32 mesos i va ser ferit. Després seria destinat a preparar militarment dos batallons d'estudiants amb els quals després va combatre a Guadalajara, ocupant Brihuega després de la derrota mussoliniana. En acabar la guerra es va amagar a València i a Barcelona, on fou detingut el 9 de maig de 1939 i internat a Poble Nou amb Josep Sabaté Llopart. Després passà 30 mesos al camp de concentració «Unamuno», a prop de Madrid. Condemnat a sis mesos, pena que havia complet amb la presó preventiva, fou alliberat el març de 1941 i s'integrà immediatament en la resistència llibertària antifranquista amb Josep Sabaté. En aquest any entrà en contacte amb els serveis secrets britànics que l'ensenyaren a falsificar documents. Arran del robatori d'una premsa pogué realitzar nombrosos documents falsos per als companys. També participà amb Francesc Sabaté Llopart (Quico) en el pas a la Península i en les cadenes d'evasió de nombrosos jueus i aviadors aliats. Lligat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), cap al 1945, amb Juan Pena, participà en l'edició clandestina del seuòrgan d'expressió, Tierra y Libertad, distribuint-lo especialment per Barcelona. Ferm opositor a la línia col·laboracionista, el seu grup participà en nombrosos cops de mà (atracaments de bancs, cobraments d'imposts revolucionaris a industrials, etc.). El setembre de 1949 va tornar a la Península enrolat en el «Grupo Talión» de Julio Rodríguez Fernández (El Cubano). El 9 d'octubre de 1949 va participar en el famós robatori del meublé«La Casita Blanca» de Barcelona, amb Pere Adrover Font, Josep Corral Martí, Manuel Fornés Marín, Francisco Martínez Márquez i Julio Rodríguez, i en el qual s'apropiaren de 37.000 pessetes. El 21 d'octubre de 1949 fou detingut i el 6 de febrer de 1952 va se condemnat a mort a Barcelona, amb Antonio Moreno Alarcón, Domingo Ibars Juanías, Josep Corral Martí, Ginés Urrea Piña, Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas i Jordi Pons Argilés. Però, després de passar 38 dies a la cel·la des condemnats a mort, el 13 de març se li va commutar la pena per 30 anys de presó. En un escorcoll se li va trobar una pistola i se li van afegir 20 anys més a la pena, coneixent les masmorres de diverses presons (Alacant, Terol, Carabanchel, Sant Miquel dels Reis) i sempre intentant fugir-ne. A Carabanchel va fer amistat amb el militant anarquista escocès James Stuart Christie. A partir d'octubre de 1967, al penal de Sòria, va guardar clandestinament, fins al 1968, el manuscrit del futur llibre de Luis Andrés EdoLa corriente, que aquest anava escrivint a la presó. Alliberat en 1969, va instal·lar-se a Londres, on va portar una intensíssima tasca de propaganda antifranquista arreu d'Europa, a més de col·laborar en la Creu Negra Anarquista, de la qual va ser cofundador amb Stuart Christie i Albert Meltzer, i de mantenir el «Centro Ibérico» de Londres. També va ajudar la revista llibertària Black Flag. Quan va morir Franco va obrir una fonda a Barcelona en 1976 («La Fragua») que es va convertir en un focus de l'anarquisme barceloní.És autor de diverses obres, com ara Spanish Political Prisoners (1970 i 1975), Looking back after 20 years in jail (1970, 1974 i 2002, i també traduït al francès), Franco's Prisoner (1972), Spanien-Kampf und Gefangenschaft (1939-1969) (1975), Miguel García's Story (1982), entre d'altres. Miguel García García va morir el 4 de desembre de 1981 a Londres (Anglaterra).
---
