El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Mort de dama

De cop i volta s’esvania el posat liberal que a vegades havia cultivat. On restava el record dels tea-partys de l’Hotel Victòria parlant de Keyserling, Bergson, Spengler? Les amables discussions analitzant el primitivisme d’Homer, Dant, Shakespeare, Goethe? S’escandalitzaven quan criticava els clàssics, aquells escriptors que alguns tertulians consideraven genis de la literatura. El Quixot sempre em va semblar una síntesi indigerible del castellanisme. Una novel•la amb una pobresa de matisos al•lucinant! I tothom considera Cervantes una figura de la literatura universal.

Potser fos un absurd afiliar-me a Falange, provar de salvar una Mallorca que tanmateix només existia en la meva imaginació.

Qui sap! La vida és una bogeria. Si hagués estat a Barcelona... m’hauria fet de la CNT, del POUM, d’Estat Català? Qui ho podria creure? Amb els anys, i més que res per quedar bé amb els que publicaven i enlairaven la meva obra, vaig afirmar que, si hagués viscut a la zona en mans d’Azaña i els rojos hauria estat republicà. Mallorca va fer costat a Franco i em vaig fer del Moviment. Era excusa per dissimular el meu passat falangista. Xerrar per xerrar. Però tothom s’ho cregué. “És un cínic”, afirmaven. I quedaven tan feliços, sense anar a aprofundir res més. “No té ideologia. Salvador Orlan està sempre amb qui guanya”. Ximples, es pensaven que em coneixien. Aquestes opinions servien els meus propòsits. Es tractava de fer oblidar el passat, dissimular els fets de la guerra. Que ningú no recordàs el que havia escrit en els anys trenta. No vaig tenir gaires problemes, Els catalans són tan crèduls! Acceptaren a les bones tot el que vaig dir. La crítica va ser prou generosa en la consideració de les meves novel•les. No, no crec que, en cas de romandre a Barcelona en temps de la guerra, hagués agafat el carnet d’alguna organització esquerrana. No crec que el meu oportunisme, que diria Baltasar Porcel, arribàs fins al punt d’agafar el carnet de qui em volia mal. No anaren al domicili de Llorenç Riber? No cremaren els mobles, robaren els llibres de la seva biblioteca? Què li haurien fet si els milicians l’haguessin trobat? No cal tenir molta imaginació per endevinar-ho. Era massa conegut per fer creure a anarquistes i comunistes que m’havia fet dels seus. Ningú no ho creuria i, molt manco, els mallorquins que fugiren de Mallorca i que residien a la capital de Catalunya. Quants d’ells no haurien participat en un judici en contra meva! Això si hagués tengut el privilegi de ser jutjat, cosa que dubt! Un fill de militar i germà de dos militars, col•laborador dels diaris de dretes... Els articles del trenta-quatre atacant el Govern de la República... Les polèmiques amb els catalanistes... Un intel•lectual amb aquestes connotacions... on podia situar-se en el moment que esclatà el Moviment? Amic d’Alfonso de Zayas, el cap de Falange, de Georges Bernanos, Camelot du Roi, de tota la colla d’eixelebrats mallorquins que defensaven el pensament clar i esperançador de José Antonio Primo de Rivera... Era massa evident quin lloc de la trinxera ocuparia quan arribàs el moment de la veritat. De cop i volta s’esvania el posat liberal que a vegades havia cultivat. On restava el record dels tea-partys de l’Hotel Victòria parlant de Keyserling, Bergson, Spengler? Les amables discussions analitzant el primitivisme d’Homer, Dant, Shakespeare, Goethe? S’escandalitzaven quan criticava els clàssics, aquells escriptors que alguns tertulians consideraven genis de la literatura. El Quixot sempre em va semblar una síntesi indigerible del castellanisme. Una novel•la amb una pobresa de matisos al•lucinant! I tothom considera Cervantes una figura de la literatura universal. No ho podia entendre. Com la discussió amb el batle de Palma, Emili Darder. Era a la Casa del Libro, a un racó del Born. El batle, que havia vengut a la presentació de Brisas, acabava de comprar una obra de Tolstoi. Vaig veure el títol de la coberta: Resurrecció. Em mirà somrient i apropant-se a l’indret on jo fullejava la darrera novetat de José Ortega y Gasset. Joiós, mostrant-me el llibre, em digué: -Salvador, ja sé que les obres de contingut social no t’agraden. He llegit sovint els teus articles atacant Víctor Hugo, Remarque, Blasco Ibáñez, Tolstoi... i Cervantes, Shakespeare, Dant i Homer! No et prives de res! El vaig saludar cordialment. Emili Darder era un esquerrà entestat en impossibles quimeres: la solució dels problemes de salut dels més desvalguts, de l’alfabetització del poble... “Arribar a la igualtat mitjançant la cultura”. Els coneixia, tots aquests utopistes que volien salvar la humanitat. Gent amb estudis que no entenia que és precisament l’aparent desigualtat que ells combaten el que enriqueix la vida. Què faríem a una societat on tothom fos metge, professor, enginyer? Qui treballaria la terra, bastiria els edificis, sortiria a la nit a recollir els fems que deixam al portal? Era un absurd, una bogeria voler igualar mitjançant decrets i a la força l’espontaneïtat de la vida. La vida, i Darwin va proporcionar nombroses proves al respecte, és la lluita per la supervivència del més fort, del més apte. Voler acabar amb aquest combat etern per a la supervivència del més apte és anar contra les lleis de la natura. Quina societat pot subsistir si desapareix la riquesa que ofereix la diversitat social, els distints oficis, les tasques diferenciades que desenvolupen els diversos estaments socials? La igualtat que volgueren implantar a la França Revolucionària del noranta-tres em feia estremir. Sortosament, Napoleó acabà amb moltes d’aquelles absurditats dels jacobins. El dia que mataren Marat, quan Robespierre i tot els seus anaren a la guillotina, començà a restablir-se l’equilibri trastocat per la Revolució. És prou evident que França ja no va ser mai més la societat del passat, amb tota aquella riquesa cultural esbucada per la follia dels demagogs i les verduleres de París. L’igualitarisme soviètic encara era més espantós. Lenin i Trotsqui havien perfeccionat la màquina del terror igualitari. Les txeques de Moscou i Leningrad no tenien res a envejar als decrets del Comitè de Salut Pública parisenc! Emili Darder, els fanàtics catalanistes i socialistes de Palma, aquells que pugnaven per anar controlant les nostres institucions, no s’adonaven que, amb l’alfabetització general i gratuïta obrien pas a l’esperit de chauffer que ja omplia places i carrers, escoles i institucions. Amb la República, l’esperit sentimental i poc cultivat de la xurma havia arribat a apoderar-se del Parlament, del govern, de l’Estat! Què li havia de dir? Tanmateix no m’entendria. Només li vaig comentar que m’estimava molt més llegir Proust, Flaubert, Racine o Lafayette que Tolstoi, Víctor Hugo, Dostoievski, el bolxevic Màksim Gorki. L’ensenyament públic que defensava Emili Darder podia significar el final del necessari elitisme i aristocratisme en el camp de la cultura. És evident, no ho vaig negar mai, que la burgesia, els nous rics, necessiten empleats amb estudis. L’alfabetització mai no va ser una prioritat de les monarquies del segle XVIII. Ni els passava pel cap la idea d’ensenyar a llegir i escriure els toixarruts! La idea és dels burgesos que volen tenir servidors eficients. Empleats que portin la comptabilitat dels negocis, que puguin llegir les instruccions per fer funcionar la nova maquinària industrial. Saber lletra per a poder comprar els diaris i llibres que publiquen les seves empreses editorials. L’alfabetització era una necessitat burgesa, no de la humanitat. El món ha funcionat durant milers d’anys amb la majoria de la població sense saber llegir i escriure. Amb el temps, el democratisme polític que portà la Revolució Francesa esdevengué un atac directe a la línia de flotació de la cultura de qualitat. Amb la generalització dels estudis i la creació de noves escoles, instituts i universitats, el fill de l’amitger podia estudiar a Barcelona o Madrid, acabar una carrera. Qualsevol home provinent de les classes baixes, ho vérem en temps de la República, arribava a considerar-se igual que nosaltres, semblant als professionals provinents de nissagues consolidades a través dels segles. Era un absurd considerar que el fill del porquer de la possessió, pel simple fet d’haver estudiat una carrera, pogués opinar en igualtat de condicions de qualsevol qüestió. A les tertúlies em repel•lien aquests nous vinguts. Mai no vaig voler discutir res amb ells. Em repugnava aquella suficiència. Era de riure. Voler debatre com si fos un dels nostres. Oblidant que els seus pares, que netejaven les solls del casal, no podien ser iguals que els nostres, provinents de famílies del temps de la conquesta. L'elegància del viure, el comportament en societat, els matisos en les converses, les subtilitats del llenguatge, la forma d’asseure’s a una cadira, d’agafar la mà d’una senyora, de dirigir-se a les persones són accions que no s’aprenen a una escola de protocol per molts diners que puguis tenir. La malaltia del segle ha estat que els pobres vulguin ser com nosaltres. Tots els mals i desastres vénen d’aquesta concepció del món. Les idees igualitàries d’Emili Darder i els seus amics portaren al desordre i l’anarquia republicana. Com fer-li entendre una realitat tan senzilla? Com de costum, somriuria des de la seguretat dels seus dogmes culturals i polítics. El vaig deixar, feliç amb la novel•la de Tolstoi. Però feia anys d’aquella conversa amb Emili Darder. Quan el tancaren a la presó m’arribaren notícies sobre la seva situació. Deien que estava malalt, molt delicat. Que l’hivern que va passar a una cel•la del castell de Bellver empitjorà la seva salut fins a límits perillosos. L’hagueren de traslladar a l’hospital de la Sang. La mare només el podia ullar des de la placeta de la Misericòrdia, davant l’hospital. Hi anava amb un nét, un infant de set o vuit anys. La vaig veure una vegada que era a l’Hospital a fer unes feines. -És la mare d’Emili Darder –em digué fluixet, un metge amic. Ve sovint, amb el nét. Plora tot el dia, asseguda en el banc de pedra que hi ha a la plaça. Ningú no gosa ni dir-li bon dia. Molts d’amics fan com si no la coneguessin. Ningú no vol saber res dels empresonats. L’amic em dugué a un racó de l’entrada. I mirant a dreta i esquerra, amb por que ningú no el sentís, afegí: -Quan era batle tothom anava a veure’l. I Emili Darder en va fer molts, de favors. Tothom ho sap. Ara, fixa’t com és la gent, ningú no l’ha conegut, ningú mai no ha anat a trucar a la porta de casa seva. Vaig guaitar a la plaça i vaig veure la mare de l’empresonat a un racó. Crec que resava el rosari. Plorava desconsoladament, en silenci. Com si també estigués prohibit plorar per tenir un fill en condiciones tan lamentables. Si l’oficial de guàrdia estava de bones, feia que Emili Darder passàs per davant d’una finestra. La mare el podia veure aquest breu instant. I no era tots els dies! En uns mesos la vida havia fet un canvi absolut. Com si un terratrèmol inesperat hagués escombrat, en minuts, tot el que havia estat el nostre passat. Qui podia haver imaginat que caminaríem per Ciutat d’uniforme, al costat dels Dragones de la Muerte, ben a prop del Comte Rossi i el coronell Tamarit? Per molt que m’ho haguessin jurat no ho hauria cregut. On restava el record d’aquelles discussions eternes sobre la França del Grand Siècle, els debats sobre el paper de Voltaire en la cultura francesa? La llangor dels dies d’hivern, amb Eva Tay al Lena’s Bar. En aquella època va ser quan em digué que estava embarassada i que possiblement tendríem un fill. La notícia em deixà aturat per uns moments. Igual que si hagués rebut un cop de puny enmig de la cara. De bon començament no vaig saber com reaccionar. Record el rostre d’Eva Tay com si fos ara mateix. Tremolava. Potser tenia una mica de febre. S’aferrava amb força al meu braç, com algú que demana protecció. Mai no l’havia vist tan preocupada. -Si vols, anam a l’hotel i parlam un moment –li vaig dir, procurant tranquil•litzar-la una mica. Després vaig afegir, just a cau d’orella. -És una notícia inesperada. Un fet que pot trastocar les nostres vides. I si marxàssim a l’Havana, a Mèxic, i provàssim de reorganitzar-ho tot? Què et sembla la idea? Començar de bell nou a una ciutat on ningú no ens conegui i tot sigui nou per a nosaltres. Eva Tay no responia, continuava tremolant al meu costat, sense pronunciar cap paraula. Jo estava decidit a marxar amb ella allà on fos. Qualsevol lloc m’anava bé. Estava cansat de les cales d’aigua transparent mallorquines, dels ametllers en flor, de les pagesetes cantades per Maria Antònia Salvà, dels poemes insubstancials de tant deixeble de Costa i Llobera. Fart d’una Mallorca de tarja postal. Paisatge idíl•lic per a turista nord-americana, per a matrimonis anglesos i francesos a la recerca del sol de la Mediterrània. Marxar, fugir definitivament dels carrers ombrívols del barri de la Seu, dels moixos que et trobes quan surts a fer un tomb, dels canonges que caminen resant, amb el rosari a la mà, talment fóssim en temps de la reina Isabel II. Però Eva Tay no deia res. Continuava callada. Per què no em mirava als ulls? Què tenia realment? Quin món interior la tenia trasbalsada, completament canviada? On havia desaparegut la seva rialla, la confiança que sempre reflectia el seu rostre? Aquella actitud em preocupava. Alguna cosa no rutllava. Volia o no volia tenir l’infant, el meu primer fill? Feia fred. Li vaig posar l’abric a les espatlles. Em donà les gràcies amb una besada als llavis. -Salvador, estic gelada –em digué, amb una veu molt apagada. Tenc por al futur, al fill, a la vida, al món que ens volta. -Por... i ara què dius? –vaig articular amb certa dificultat-. Precisament ara és el moment de prendre les grans decisions. Dies després tots els meus plans s’ensorraren de forma inexorable. Eva Tay volgué avortar./p> El record d’aquell fill perdut mai no m’ha abandonat. Quantes maneres té un home de lluitar contra el buit i la soledat? Moltes. Un dia hauré de fer una novel•la al respecte. O, qui sap, potser ja estan fetes. És ben possible que tota la meva obra sigui producte d’aquest combat continuat per vèncer el buit de l’existència. Aleshores encara no coneixia les exigències de la nostàlgia. On havia desaparegut Eva Tay, quan va ser que es va fer fonedissa, com si mai no hagués existit? Ara era amb Emilia Bernal corrent, descalços, pels passadissos de l’Hotel Mediterrani abans que fos ocupat pels primaris del Comte Rossi. Ningú que no hagi conegut la Mallorca d’abans de la guerra no podrà saber què era la felicitat. Acaronar els pits d’una dona després de la dutxa, fumant una cigarreta egípcia. Besar-la al final d’una partida de tennis, haver fet deu piscines amunt i avall. On desaparegueren aquells llunyans amors, per quina escletxa del temps han marxat per a no regressar? I les converses amables i intel•ligents amb Erwin Hubert, Elisabeth Ringer, Cittadini? Qui recorda les festes de Roberto Ramanugé, que havia comprat la Fortalesa d’Albercutx? Ramanugé portava dones esplèndides a la Fortalesa. Dones que semblaven belles estàtues gregues. Dones esveltes, altes, d’uns ulls verdosos sorprenents. D’on treia aquells exemplars meravellosos, unes rosses nòrdiques que mai no havíem vist per Palma? Hi havia indrets de plaers ocults que nosaltres desconeixíem? On romanien amagades aquestes belleses espectaculars. Preguntes sense resposta. Un misteri que mai vaig poder descobrir. Quan li fèiem alguna pregunta al respecte, Ramanugé feia un estrany somriure. Mai no contestà els nostres interrogants. El cert és que les feia ballar a la claror de la lluna, nues, només vestides amb vestits transparents que res no ocultaven. Sovint em convidava, i quan hi anava feia que l’orquestrina, després del tango i el foxtrot, interpretàs alguna peça de Gounod i Offenbach. -Y ahora –deia en castellà-, escucharemos unas selectas piezas de música francesa en honor de nuestro prestigioso médico, el conocido escritor Salvador Orlan, que hoy está con nosotros. Hi havia xiulets, aplaudiments. Algú em feia arribar un platet d’argent amb unes retxes de cocaïna. Hi havia diners a lloure. Dones, i no solament les misterioses al•lotes rosses vingudes d’un nord llunyà, també dames de l’aristocràcia palmesana que havien deixat els marits a casa dient que anaven a uns cursets amb les monges. El vici sap inventar moltes mentides. Els homes són tan ximples! Als grans saraus de La Fortalesa hi acudien pintors, parelles de noies bellíssimes que es besaven a la vista de tothom. Homes ben fornits, de perfecta musculatura i de llavis pintats de vermell, passejaven entre els convidats oferint paradisos de prohibida luxúria a qui volgués. Tot esvanit, perdut en la cendra de les hores. En temps de la guerra, la Comandància Militar de Balears situà una metralladora en el mateix lloc on, uns anys abans, el plaer, en totes les seves accepcions, triomfava en nits d’eterna disbauxa. Com podria recuperar el temps esvanit, els rostres, les mirades, aquell univers ple d’una frivolitat exultant, un món que semblava que mai desapareixeria del meu costat? Quin terratrèmol constant, la vida quotidiana! Llegir José Ortega y Gasset, Gregorio Marañón, Xènius, per acabar defensant els seguidors de Hilter i Mussolini. És vàlid, com a justificació, dir que alguns col•laboradors de La Nostra Terra també es feren falangistes, també demanaren l’ingrés a Falange? No, no és el mateix. Jo ho vaig fer per pròpia voluntat. Ningú no em va amenaçar, cap intel•lectual de les illes escrigué en els diaris condicionant-me, dient que m’havia d’afiliar o la meva vida perillava. Els membres de l’Associació per la Cultura vengueren a demanar el carnet obligats pels meus articles i els del meu germà Miquel. Estàvem en guerra i les pressions eren prou fortes. El coronell Tamarit els volia tancar a la presó, foragitar-los de Mallorca per traïdors. No, no era el mateix apuntar-te de la manera que jo ho vaig fer. Era completament diferent. Per als regionalistes era un acte d’humiliació. Venien a demanar perdó amb els ulls baixos i una pistola a l’esquena. Sabien que havien perdut. Nosaltres érem els guanyadors. Havien de callar, comparèixer, suplicants, esperant el perdó. L’ambient no era propici per a mantenir actes suïcides de valentia. Hi anava la vida. Bastava veure el que s’esdevenia amb Emili Darder. Processat, tot el que havia fet al llarg de la vida en defensa del catalanisme ara esdevenia una prova contundent de la seva maldat. Comprar llibres en català per a la biblioteca del Círculo Mallorquín, un pecat mortal! El fiscal s’hi acarnissava amb tots aquests detalls. Haver signat la carta de resposta als catalans bastava per perdre la feina, per ser foragitat de l’escola, el despatx on treballaves. Talment t’haguessin trobat el carnet de la CNT o del Partit Comunista. Ben igual. Sense cap diferència. Comunistes i catalanistes, defensors de La Nostra Terra o de Nostra Paraula, igualment considerats perillosos, aptes per a ser empresonats. En la vida hi ha instants únics, aquells que defineixen per sempre el tarannà d’una persona. Moments en els quals no hi ha amagatalls on puguis refugiar-te. És el que va esdevenir-se aquí quan arribà l’hora de les autèntiques definicions, del final de la buida xerrameca dels polítics. El moment del fusell i l’acció directa. L’instant definitiu dels punys i les pistoles, que deia José Antonio. Tanmateix, no vaig fer res que no estigués determinat des del meu naixement. Res que no hagués estat condicionat per la família, l’educació, la formació que havia rebut, la classe social a la qual pertanyia. Els socialistes mallorquins, els redactors de El Obrero Balear... no m’havien demanat públicament –corria l’any trenta-quatre i els rojos avançaven per Astúries a cop de cartutxos de dinamita- que hauria d’estar tancat, amb camisa de força i que, quan arribàs l’hora de la Revolució em penjarien d’un arbre? Què fer en aquelles circumstàncies? Esperar, assegut al Círculo Mallorquín, l’hora de la revenja? Que venguessin a cercar-me per posar-me la camisa de força o la corda al coll? Jo volia escriure. Fer una novel•la que em fes oblidar els mals records de Mort de dama. Tants d’enemics per haver escrit una història irònica? Per haver volgut distreure’m brodant, damunt el paper, amb una certa dosi de menfotisme, el món tancat i impermeable a les influències exteriors dels col•laboradors de La Nostra Terra? Realment, hi havia per tant? Mitificar la figura de la meva tieta Rosa Ribera, fer broma amb alguns personatges de l’Associació per la Cultura era tan dolent? Tots plegats, com un eixam d’abelles, entestats a enfonsar-me com a escriptor, a no deixar-me respirar. Miquel Ferrà, des de El Día, volent girar la truita, escrivint que el provincià era jo, que mai no havia conegut la realitat del país i per això mateix la meva ignorància feia que reaccionàs amb una fòbia pobra d’ironia. I, com eren els meus personatges? Ferrà m’acusava de presentar uns protagonistes inversemblants, uns ninots buits de substància humana, bons per posar dalt una figuera. És el que més em va doldre. Jo sabia tot el que hi havia de veritat, de sentiment, en la recreació del món de la tieta Rosa Ribera. I quant a la crítica als versets dels ametllers en flor... ignoraven el meu coneixement de l’obra de Maria Antònia Salvà? No era lliure de posar en solfa el que consideràs ranci, estereotipat, mancat d’alè? M’atacaren sense cap mena de pietat, amb totes les armes de què disposaven aleshores. Justa revenja pel meu menysteniment, per les crítiques a què sempre els havia sotmès? Qui sap! Ara, passats els anys, és molt difícil esbrinar els motius reals de cada atac. Per a ells jo era quasi un estranger, un ignorant de tot el que s’havia fet i escrit a Mallorca, un esnob espanyol indigne de figurar en la nòmina d’autors mallorquins. D’on sorgia tanta ràbia? Què intuïen en la meva literatura? Potser els va fer mal ensopegar amb la millor novel•la escrita a Mallorca. Miquel Ferrà era un intel•lectual prou intel•ligent per a no entendre el valor de Mort de dama. S’atemorí davant les meves possibilitats literàries? Va veure de seguida que cap dels seus amics podria escriure res de semblant, que tots serien escombrats per la història i que només romandria Salvador Orlan? Els escriptors tenim un sisè sentit. Sabem olorar d’on prové el perill. Cal fixar-s’hi bé, en les crítiques literàries, per a copsar el fons de les meves afirmacions. Normalment se sol enlairar l’escriptor mediocre, l’autor de poca volada que no molesta, el que no representarà cap perill el dia de demà. Aprenents que no passaran a la història de la literatura! També s’enlairen autors situats a recer del poder i dels quals pots esperar que et tornin el favor. No cerqueu objectivitat, justícia, una visió freda i estudiada en les opinions de la majoria de crítics. I molt manco espereu res de bo d’aquells que, en una època llunyana, volgueren ser autors i no han fet res. Aquests darrers solen ser els pitjors. Enverinats de veure com les editorials publiquen llibres i més llibres, com altres guanyen premis, són reconeguts, viatgen a l’estranger, fan conferències, s’entesten en la teoria que tots són dolents i no hi ha res de bo sota el cel. Només solen escriure bé dels autors amb poca obra escrita, dels que moriren en la indigència i patiren alguna malaltia mortal. Els crítics amargats, els escriptors frustrats enlairen solament aquells que moriren sense deixar gaire cosa escrita. Tota la resta no importa, no és vàlida en el camp de la literatura. Potser seria un tema prou interessant a nivell psiquiàtric: la follia dels escriptors, la bogeria de la pseudocrítica contemporània, la mentira en el camp literari. Amb els anys he arribat a pensar que els atacs contra la meva primera novel•la eren producte d’aquesta sensibilitat especial, d’haver copsat el perill que representava Salvador Orlan. Qualsevol excusa és vàlida per provar d’ensorrar el competidor. Amb Mort de dama, Salvador Orlan esdevenia un entrebanc que calia abatre sense cap mirament. Crec que intuïren que els enterraria tots, que si em deixaven respirar podria capgirar el que havia estat la novel•leta rural mallorquina. Per això feren el possible per desanimar-me, per fer-me callar. És la tàctica acostumada contra l’escriptor que promet, que pot fer mal als grupets que controlen la situació cultural en un determinat moment. Si ataques l’autor que pot fer-te ombra tot just quan comença a escriure, quan ha publicat els primers llibres, jugues amb la possibilitat que deixi el conreu de la literatura, que pensi que no està preparat, que mai no serà un escriptor de veritat. Si interioritza les crítiques dels contraris mai no aixecarà cap. S’ha de saber superar les trampes parades o, en cas contrari, l’enfonsaran. Les crítiques no són mai neutrals. Els atacs tenen un sentit ben precís. Si els enemics s’adonen de la teva sensibilitat i constaten que t’afecta el que puguin opinar de la teva obra estàs perdut! Ja saben per on començar l’enderrocament de la teva personalitat. Els efectes a una crítica destructiva solen ser immediats. Alguns autors emmalalteixen; altres no tornen a agafar la ploma. Els més resistents es recuperen lentament i continuen amb la tasca. Fer-me callar, que deixàs d’escriure... Era aquesta la intenció del grup de Miquel Ferrà? Acabar, de bon començament, amb les meves potencialitats literàries? Els ho vaig fer pagar molt car.