Anarcoefemèrides del 2 de febrer
Naixements
Foto policíaca de Pierre Lapeyre (10 de març de 1894)
- Pierre Lapeyre: El
2 de febrer de 1865 neix
a Rodés (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
Pierre Louis Charles Lapeyre. Era
el fill primogènit de Josep Louis Lapeyre, baster, i de
Marie Garrigues. Sembla
que és el mateix Lapeyre que en 1887 formava part del grup
anarquista«L'Autonomie Individuelle» de París
(França). El 6 de juliol de 1892 figurava
en un llistat d'anarquistes i vivia al número 111 de
l'avinguda Daumesnil de
París. El 26 de desembre de 1893 també figurava
en un llistat de recapitulació
d'anarquistes. El 10 de març de 1894, juntament amb altres
cinc anarquistes, el
seu domicili del carrer Daumesnil va ser escorcollat per agents de la
III
Brigada d'Investigacions, però no van trobar res
compromès. Detingut, després de
ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, va ser tancat sota l'acusació
d'«associació criminal»,
però el 13 de març de 1894 va ser posat en
llibertat. El 31 de desembre de 1894
figurava en un llistat d'anarquistes. El 16 de novembre de 1900 es casa
al XII
Districte de París amb Marie Joséphine Henriette
Reymond. En aquesta època
treballava d'empleat comercial i continuava vivint al carrer Daumesnil.
Al
final dels seus dies vivia amb sa companya al número 12 del
carrer Saint
Gilles. Pierre Lapeyre va morir el 19 de novembre de 1929 a l'Hospital
Saint-Joseph del XIV Districte de París (França).
***
Bitllet
de Mataró de 1937 amb la signatura de Ramon Molist Valls
- Ramon Molist
Valls: El 2 de febrer de
1885 neix a
Espinelves (Les
Guilleries, Osona, Catalunya)
l'anarcosindicalista Ramon Molist Valls. Sos pares es deien Joan Molist
i Greta
Valls. S'instal·là a
Mataró (Maresme, Catalunya), on
treballà de jornaler i de teixidor, i s'afilià a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entre 1913 i 1914 formà part dels jurats
obrers dels Tribunals
Industrials de la Junta de Reformes Socials de Mataró. El 5
de setembre de 1923
presidí una reunió del Sindicat d'Obrers en
Gèneres de Punt de la CNT per
tractar sobre el lock-out que la
patronal
mataronina havia declarat. L'1 de gener de 1926 signà el
manifest fundacional
del grup editor del periòdic Vida
Sindical, que sortí publicat en el
número 1 del 16 de gener d'aquell any;
aquest manifest va ser firmat per un grup de 22 coneguts militants
cenetistes
catalans –Adrià Arnó, Corney, Ladislau
Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte,
Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan
Peiró, Ángel Pestaña, Minguet,
Piñón, Calomarde, Bono, Porquet,
Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo)
i Àngel Abella–, que va tenir molt de
ressò, i que alguns han interpretat com a
un precedent directe del trentisme, per mor de les
seves concomitàncies
pel que fa a idees i a persones. El Primer de Maig de 1930
presidí, amb altres
companys (Enric Dalmau, Ramon Magre, Jordi Pi i Francesc Arin) un acte
al
cinema Modern de Mataró, organitzat pels sindicats locals,
on demanaren el
desarmament del sometent, la dissolució dels
comitès paritaris, l'amnistia dels
presos polítics i socials i el restabliment de les garanties
constitucionals. Entre
l'11 i el 17 de juny representà, amb Jaume Galceran, el
Sindicat d'Art Fabril
de la CNT de Mataró en el III Congrés Nacional de
Sindicats de la CNT («Congrés
del Conservatori») que se celebrà a Madrid
(Espanya) i on defensà les tesis sobre
les federacions d'indústria de Joan Peiró. Arran
de la ruptura confederal,
milità en el sector trentistai
en
els Sindicats d'Oposició de la CNT. Quan esclatà
la guerra civil, formà part
del Consell d'Economia, en nom dels Sindicats d'Oposició, i
del Comitè de Salut
Pública (Comitè Local Antifeixista).
Posteriorment, i fins el 1937, fou regidor
d'Economia i Treball, en nom de la CNT, de l'Ajuntament de
Mataró. També
presidí la Junta d'Administració Municipal de la
Finca Urbana mataronina. Entre
desembre de 1936 i febrer de 1937, va ser alcalde accidental d'aquesta
localitat i, el juny de 1937, va ser elegit alcalde perquè
l'anterior, Salvador
Cruxent Rovira, havia emmalaltit. El 6 de setembre de 1937
ordenà expressament
la destrucció del retaule major de la basílica de
Santa Maria de Mataró,
desoint la veu del Comitè del Patrimoni, que havia fet
múltiples accions en
favor de la seva preservació, i en contra de les ordres
expresses del Servei de
Conservació de Monuments Històrics de Catalunya i
del Ministeri de Justícia de
la II República, que havien intervingut en l'afer a
petició del Comitè Local de
Salvaguarda. Abans, el 10 d'agost de 1936, havien estats
destruïts la resta de
retaules i de tot el que contenia la basílica de Santa
Maria, inclosa la
pràctica totalitat de la documentació dels arxius
de l'Obra de l'Església, de
la Comunitat de Preveres i de les diverses Confraries, que van ser
venuda per
fer pasta de paper. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França amb sa
família i patí els camps de
concentració, mentre que sa companya, Ramona Vila, i sa
filla van
anar a un refugi femení instal·lat en un convent
de monges. Després, elles
s'instal·laren a Lo Luc (Provença,
Occitània) i ell a Sent Paul de Tricastin (Roine-Alps,
Arpitània), on treballà de teixidor, i
posteriorment tota sa família s'establí
a Diá, on ell va fer de jardiner. Ramon Molist Valls va
morir el
19 de gener de 1953 a Diá (Roine-Alps, Arpitània).
Ramon Molist Valls (1885-1953)
***
Fotografia
antropomètrica de Francesc Anglada Perich (1916)
-
Francesc Anglada Perich:
El 2 de febrer de 1886 neix a Ullà (Baix Empordà,
Catalunya) l'anarquista
Francesc Anglada Perich. Sos pares es deien Josep Anglada i Maria
Perich. Es
guanyava la vida com a jornaler i maquinyó. El 20 de juliol
de 1907 es casà a
Castelló d'Empúries (Alt Empordà,
Catalunya) amb Assumpció Peronella Carbó,
masovera del cortal Avinyó de Castelló
d'Empúries, amb qui va tenir dues filles
(Maria i Antònia). Cap a la tardor de 1914 emigrà
a França i el 12 de març de
1915 va fer la declaració de residència a
Vilanova de Raò (Rosselló, Catalunya
Nord). En aquesta època treballava a la
destil·leria de Juli Pons de Bages
(Rosselló, Catalunya Nord) i freqüentava els
anarquistes de la zona, com ara
Pellicer i Tarda. Va ser fitxat per les autoritats com a«revolucionari
anarquista». A començament de 1916 treballava a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord) com a maquinyó a la carretera de l'antic Champ de Mars
per a un tal Pla.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Denis
Bassal (ca. 1921)
- Denis Bassal: El 2
febrer de 1889 neix al
barri de Kerentrech d'An Oriant (Bretanya) l'anarquista Denis
Théodore Joseph
Bassal. Fill i net de fusters de carcasses al port d'An Oriant, sos
pares es
deien Jean-Marie Bassal i Marie Vincente Pérennou, cuinera.
També recollí la
professió i treballà a l'Arsenal d'An Oriant, un
dels feus del moviment
anarquista bretó. El 7 de juliol de 1917 es casà
a An Oriant amb Germaine
Françoise Prado. Destacat militant anarquista, en 1920
portava una
correspondència nombrosa i setmanalment distribuïa Le
Libertaire a les
portes de les drassanes. Després d'un segon matrimoni,
celebrat el 6 d'octubre
de 1928 a An Oriant amb Jeanne Louise Antoinette Chevalier,
marxà cap a
l'Àfrica-Occidental Francesa on treballà als
ports desarmant vaixells. Denis
Bassal va morir el 22 de febrer de 1948 a Dakar
(Àfrica-Occidental Francesa,
actual Senegal) on fou sepultat.
***
- Román Delgado Monteagudo:El 2 de febrer de 1894 neix a Ferrol (La Corunya, Galícia) el militant anarquista Roman Delgado Monteagudo. En 1910 va tenir una participació destacada en la creixent conflictivitat sindical que es va produir a Ferrol; primer l'abril, quan va intervenir en un míting amb motiu de la vaga dels peons i pedrers del dic i, després, durant la tardor, participant en diversos actes durant la vaga dels forjadors; encara, el novembre de 1910, va formar part del comitè de vaga dels ferroviaris de Ferrol, essent perseguit per les autoritats per «incitar els obrers a la rebel·lia». Aquell any va ser detingut, amb un germà seu, per col·locar als tallers esqueles amb el nom d'alguns caps intermedis de la «Sociedad Española de Construcción Naval», pràctica aquesta habitual a l'època per denucniar els abusos que els mestres realitzaven als operaris. A finals de 1911 va participar, amb el company llibertari Saturnino Hermida, en la fundació del Centre Obrer de Cultura i Beneficència (COCB) de Ferrol. En 1912 va organitzar les subscripcions de solidaritat amb els presoners polítics i també les d'ajuda per a uns llibertaris mexicans tancats als Estats Units: els germans Flores Magón i Librado Rivera, entre d'altres. En 1913 va realitzar mobilitzacions contra la repressió a l'Argentina. Fugint de la persecució de les autoritats espanyoles va anar a Cuba, però va ser expulsat d'aquest país –juntament amb Juan Tenorio i Vicente Lípiz– en 1915 per haver incitat els obrers del sucre de Camaguey i de Guantánamo a la vaga i va haver de retornar de bell nou a Espanya. Més tard es va instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on entrarà a formar part d'un grup magonista a principis de 1916. Comissionat l'abril de 1916 per a viatjar a Tampico (Mèxic), juntament amb Ricardo Treviño, amb la finalitat d'enfortir l'organització dels treballadors del petroli, va acabar instal·lant-s'hi, tot col·laborant en la central sindical revolucionària «La Casa de l'Obrer Mundial» (COM) i trobant una feina de soldador en el departament de parafina de la refineria la companyia petrolera «ElÁguila», a més de delegat de la COM a l'empresa. A conseqüència d'aquestes activitats fou detingut juntament amb altes 10 treballadors i portats a la presó de Querétano, on romangué tancat 49 dies, fins que fou alliberat el juny de 1916. A més d'impartir conferències a la seu de la COM, va participar activament en les xerrades populars que cada diumenge s'organitzaven a la plaça de La Libertad. Per evitar la deportació, l'agost de 1916 va fugir i s'establí a Nova York, on crearà el «Grupo Germinal», amb Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González i altres, d'ideologia magonista, i que editarà el periòdic Germinal. També va ser fundador del grup anarquista i magonista «Los Hermanos Rojos», que publicava el periòdic Germinal (segona etapa) i del qual arribarà a ser editor. A més d'aquesta publicació escriurà en Tribuna Roja, Germinal,Vida Libre,Sagitario i Avante. Va ser una figura clau en les vagues generals de 1917 en el seu sector petroler i va ser denunciat pel cònsol nord-americà Claude I. Dawson, que el considerava un dels agitadors més perillosos del moviment vaguístic, davant les autoritats de Tampico. En 1921 va tornar a Mèxic, instal·lant-se a Ticomán amb sa companya Atanasia Rojas, amb qui va tenir dues filles (Armonía i Vida). A Ticomán va muntar una granja i es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT). A principis de 1925 va fer contacte amb José Miño, anarquista gallec emigrat a Mèxic, i que va fer d'amfitrió del grup de Buenaventura Durruti i de Francisco Ascaso en la seva gira revolucionària per Amèrica Llatina. Miño va ser l'encarregat de recollir Durruti i Ascaso a Veracruz, quan aquests van fugir de Cuba segrestant un pesquer i perseguits per les autoritats; José Miño va portar-los a Mèxic i a la granja de Román Delgado a Ticomán, on després de l'assalt a una fàbrica, els revolucionaris van abandonar Mèxic, deixant abans una bona quantitat de diners per a la fundació d'una escola racionalista i per a la publicació del periòdic de la CGT. El març de 1933 va ser novament deportat, en aplicació de l'article 33 de la Constitució –juntament amb José Fontanillas Rión i Juan García, argentí, que va ser expulsat a Hondures–, embarcat a Veracruz en un vaixell alemany cap a Espanya, per haver assistir a una conferència de Rafael Quintero als locals de la Federació Local de Grups Anarquistes de Mèxic; però gràcies a les gestions de sos cunyats, va poder tornar a Mèxic aquell mateix any. Finalment Mèxic li donarà la nacionalitat, país on restarà fins a la seva mort el 16 de novembre de 1952.
***
Giuseppe Fancello al dispensari després d'haver estat apallissat per la turba al lloc de l'assassinat
-
Giuseppe Fancello: El 2
de febrer de 1896 neix a Villaputzu (Cagliari, Sardenya) l'anarquista
Giuseppe
Fancello, també conegut per la seva transcripció
en francès Joseph Fancella.
Sos pares es deien Salvatore Fancello i Francesca Chiriu (o Chissu).
Fill d'una
família pagesa, mai no va anar a l'escola. Quan era
adolescent, entrà a formar
part del moviment llibertari –segons alguns entrà
en contacte amb l'anarquisme
ja en l'exili. Es guanyà la vida treballant de miner.
Contrari a la intervenció
italiana en la Gran Guerra, va ser cridat a files després de
la declaració de
guerra contra l'Imperi Austrohongarès i enviat a
Líbia. Va ser en aquest moment
que aprengué a llegir i a escriure. Detingut
després de desertar, el 3 de
setembre de 1918 va ser condemnat a 10 anys de presó pel
Tribuna Militar de
Trípoli. Alliberat gràcies a l'amnistia del 2 de
setembre de 1919, fugí l'any
següent clandestinament a França.
S'instal·là a La Madrague Ville de Marsella
(Provença, Occitània) amb sa companya, Giovanna
Maria Zirolia, i son fill. Es
guanyava la vida fent de xofer i el 24 de juny de 1933
aconseguí la
naturalització francesa. En aquests anys milità
en l'«Athénée Libertaire» de
Marsella i fou membre de la Federació Anarquista de
Provença (FAP). També
difongué la premsa llibertària i
recaptà fons en favor de les víctimes
polítiques d'Itàlia. El 5 de maig de 1936, en
plena agitació post electoral i
durant una reunió entre xofers i descarregadors del moll,
matà a trets a
l'hangar 10 del Dic E al Cap Pinède, a la zona
portuària de Marsella, el
feixista Nicola Oscillante, qui la nit abans l'havia agredit amb un
escamot de
membres seguidors de Simon Sabiani; jutjat, va ser defensat pel
prestigiós
advocat Me Moro de Giafferi, que havia defensat Gino Lucetti, i el 24
d'abril
de 1937 va ser condemnat per l'Audiència d'Ais de
Provença a 20 anys de treball
forçats, a 10 anys de residència controlada i la
nacionalitat francesa li fou
revocada. Es creà un Comitè de Defensa Social
(CDS) en el seu suport, animat
per Luca Bregliano i Joseph Gleize, entre d'altres, que recaptaren
16.000
francs per a la seva defensa. L'agost de 1939 va ser traslladat a la
presó de
Caen (Baixa Normandia, França) i posteriorment a
Fontevraud-l'Abbaye (País del
Loira, França). El 4 de febrer de 1946 es
beneficià d'una remesa de pena de
cinc anys de treballs forçats. Durant el seu empresonament
son únic fill morí.
En 1951 va ser alliberat i, sembla que després d'un temps a
Lió (Arpitània), retornà
a la seva població natal,on continuà participant
en el moviment anarquista a la
regió de Cagliari. Giuseppe Fancello va morir el 6 de
novembre de 1972 a
l'hospital de Cagliari (Sardenya).
Giuseppe Fancello
(1896-1972)
***
Théo
Besson (en segon pla amb gorra) en una manifestació de 1977
- Théo Besson:
El 2 de febrer de 1901 neix a La
Farleta
(Provença, Occitània) l'anarquista
Théodore
Victorin Marius Besson. Sos pares es deien
Dominique Julien Paul Besson,
empleat, i Marie Félice Decugis. Nasqué a La
Farleta on
havia nascut sa mare,
però sos pares vivien a Toló
(Provença, Occitània) on cresqué. De
ben jovenet
s'interessà pel moviment anarquista. El 24 d'abril de 1928
es casà a Ieras amb
Yvonne Joséphine Baldassare. A començament dels
anys trenta freqüentà els grups
anarquistes de Lió (Forez, Arpitània). Incorporat
al III Regiment Aerostàtic de
Privas (Vivarès, Occitània), va ser empresonat
per insubordinació i revolta. En
1946 s'instal·là a Ieras. En 1973
entrà a formar part del Grup Anarquista de la
Regió de Toló, adherit a la Federació
Anarquista (FA), participant-ne en totes
les activitats. Théo Besson va morir el 21 de
març de 1984 al Centre Hospitalari General d'Ieras
(Provença,
Occitània).
***
Necrològica
de Juan Barrientos Ruiz apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 2 d'octubre de 1958
-
Juan Barrientos
Ruiz: El 2
de febrer
de 1902 neix a
Lora del
Río (Sevilla, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Juan Barrientos Ruiz. Sos pares es deien Miguel
Barrientos i Francisca Ruiz. Exiliat a
França, després de la II Guerra
Mundial milità en la Federació Local de
París (França) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). A començament dels anys
cinquanta va caure malalt i
restà hospitalitzat cinc anys. Juan Barrientos Ruiz va morir
el 15 de setembre
de 1958 a l'Hospital de Saint Brice de Chartres (Centre,
França) i va ser
enterrat dos dies després.
***
Necrològica
de Joana Florensa Vicent apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de novembre de 1984
- Joana Florensa Vicent:
El 2 de febrer de
1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joana Florensa
Vicent,
coneguda com Juanita Florencia. Sos
pares es deien Joan Florensa i Lluïsa Vicent.
Milità en les Joventuts
Llibertàries i en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, amb el
triomf franquista, s'exilià a França, on
continuà militant en la CNT i en
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Tolosa. Son company fou
Narcís
Costa. Joana Florensa Vicent va morir el 14 d'octubre–algunes fonts citen
erròniament el 16 d'octubre– de 1984 a la
Clínica Pasteur de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
***
Dona cenetista
- María García Díaz: El 2 de febrer de 1915 neix a Cañaveral (Cáceres, Extremadura, Espanya) la militant anarcosindicalista María García Díaz. Sos pares es deien Sebastià García Ramos, jornaler, i Luisa Díaz Zafón. De nina es traslladà amb sa família a Madrid (Espanya). Afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), venia la premsa llibertària pels carrers. Durant la guerra civil va lluitar en les files de Cipriano Mera Sanz. En 1939 va aconseguir fugir a Orà (Algèria) pel port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Va patir els camps de concentració del nord d'Àfrica. En 1947 a Orà es va unir amb el també cenetista José Alcaraz, amb qui va passar a França als anys setanta, i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). María García Díaz va morir el 13 de març de 1998 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Joaquim
Baldrich
- Joaquim Baldrich Forné: El 2 de febrer de 1916 neix al Pla de Cabra –actualment El Pla de Santa Maria– (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquim Baldrich Forné, més conegut com Quimet. Fou el fill major d'una família de pagesos de cal Salas (Josep Baldrich i Francesca Forné) i tingué dos germans i una germana. Abans de la Revolució espanyola ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), com tots els seus companys del poble. Mai no tingué cap càrrec orgànic, però participà en diverses reunions sindicals a Barcelona. Apassionat pel ciclisme, en el seu temps lliure anava amb bici. Quan esclatà la guerra s'allistà en la Columna «Tierra y Libertad» i marxà al front d'Aragó. Després fou traslladat a Madrid i, juntament amb altres companys del seu poble, fou inscrit en la 77 Brigada de Cipriano Mera. El març de 1937 combaté a la Batalla de Guadalajara, que guanyà l'Exèrcit republicà després de cinc dies de lluita acarnissada. Més tard, com que tenia el carnet de conduir, fou destinat a l'anomenat «Cos de Tren», per conduir vehicles de l'Exèrcit de Terra republicà. El mateix dia que acabà la guerra, l'1 d'abril de 1939, marxà amb un company des d'Aranjuez (Madrid) cap a Tarragona a peu. Després passà tres mesos amagat al bosc de Poblet (Baix Camp), fins que decidí exiliar-se a Andorra. El 15 d'agost de 1939 passà a Andorra per Setúria (Pal, La Massana) i a cal Cremat d'Anyós (La Massana) va fer feina de pagès una bona temporada. Quan sa companya Ramona Llort Ollé es traslladà a Andorra, va començar a fer de contrabandista i les rutes de matuta el portaven fins a Vallcebollera (Alta Cerdanya). Després entrar a formar part d'una xarxa d'evasió a una banda i altra dels Pirineus, amb Antoni Forné, Josep Mompel, Antoni Conejos i els germans Molné. La xarxa feia servir diversos itineraris, però gairebé sempre connectava la part francesa amb Barcelona, especialment fins al Consolat Britànic, que pagava 3.000 pessetes per cada persona que hi arribava. D'aquesta important quantitat de diners calia descomptar les diferents despeses del viatge (bitllets, manutenció a masies, roba, suborns, etc.) i la resta es repartia entre els diversos membres de la xarxa. Baldrich passà unes 340 persones (jueus, militars polonesos, aviadors aliats abatuts, resistents antinazis i antifranquistes, etc.) des d'Andorra a Barcelona i no va perdre mai cap dels seus viatgers. Després de la II Guerra Mundial la feina de «passador» acabà–unes 100.000 persones passaren els Pirineus entre 1942 i 1945–, però la de contrabandista es perllongà durant 24 anys més. Alhora que mantenia la línia de contraban, comprà, amb un company, un camió i començaren a fer de transportistes. El negoci prosperà i arribaren a tenir nou camions. Durant un temps formà part de l'associació «Passeurs et Filièristes Pyrénéens et Andorrans», avui desapareguda. Mai no va rebre cap condecoració per part del govern britànic. En 2006 un monument i una placa van ser inaugurats davant l'Hotel Palanques de la Massana –lloc que feien servir de refugi–, en record la tasca realitzada per la xarxa d'evasió de la qual fou membre. El 22 de novembre de 2008 participà en la«II Jornada de Camins de llibertat a través dels Pirineus» i, també aquest mateix any, en la sèrie documental Boira negra de TV3, on relatà les seves experiències. Vivia a Escaldes-Engordany (Andorra). Joaquim Baldrich Forné va morir l'1 de gener de 2012 a Andorra la Vella (Andorra) i va ser enterrat a Escaldes-Engordany.
***
Necrològica
de Francisco Bonilla Castillo apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de maig de 1986
***
Anagrama
de la Confederació Unitària de Base (CUB)
- Salvatore Cassia:
El 2 de febrer de 1944 neix a Siena (Toscana,
Itàlia) l'activista llibertari Salvatore Cassia,
també conegut com Toto.
Dos anys després, sos pares abandonaren Trípoli i
s'establiren a Trapani
(Sicília). Descobrí l'anarquisme en la biblioteca
pública de Trapani, que
conserva una rica col·lecció de llibres i de
publicacions llibertàries. Com a
estudiant de sociologia a la facultat de Trento participà en
les lluites de
finals de la dècada dels seixanta, però
abandonà els estudis. En 1969
s'instal·là al barri de Ticinese de
Milà, on esdevingué amic del ferroviari
Giuseppe Pinelli amb qui milità en el grup anarquista«Circolo Scaldasole».
També prengué part en la creació dels
grups «Azione Libertaria» (1969-1972) i«Proletari
Autonomi» (1972-1973). Després dels atemptats de
Milà, participà activament en
la campanya de denúncia del paper jugat per la policia en
l'assassinat de
Pinelli, de l'«estratègia de
tensió» creada per l'Estat i per l'alliberament de
Pietro Valpreda. Obrer electrònic a la fàbrica
Sit-Siemens, formà part del
Comitè de Lluita de la fàbrica i en la
formació de la Coordinadora de Grups
Obrers Autònoms (Assemblea Autònoma d'Alfa Romeo,
CUB de Pirelli, etc.). En
1974 fou membre del «Centro Comunista di Ricerche sul
l'Autonomia Proletaria»
(CCRAP) i a partir de 1976 del grup
format al voltant de la revista Collegamenti, que defensava postures
antileninistes en el moviment autònom. A finals dels anys
vuitanta fou membre
del grup coordinador d'una seguit de manifestacions anticlericals
organitzades
pel «Circolo Napoleone Papini» a Fano i
participà en la creació de la«Confederazione
Unitaria di Base» (CUB). Militant de la CUB d'Italtel,
publicà en aquesta època
un butlletí diari a la fàbrica.
Després de cinc operacions quirúrgiques,
Savatore Cassia va morir el febrer de 2002 a Milà
(Llombardia, Itàlia). Durant
la seva incineració, nombrosos companys i amics
s'acomiadaren cantant Addio
Lugano i La Internacional i agitant banderes roges i
negres.
Defuncions
Portada de l'edició de les obres de Rhodakanaty de la UNAM (1998)
- Plotino Rhodakanaty:
El 2
de febrer de 1890 mor a la
Ciutat de Mèxic (Mèxic) el filòsof
socialista, pedagog, metge,
homeòpata, destacat
membre de l'Església Mormona i precursor de l'anarquisme
mexicà Plotinos
Konstantinos Rodakanakis, més conegut per la seva
versió al castellà Plotino
Constantino Rhodakanaty. Havia nascut el 14 d'octubre de 1828
a
Atenes (Grecia). Son pare, metge i escriptor,
descendia de la
dinastia bizantina Paleòleg i morí a la guerra
d'independència contra el jou
turc; i sa mare, d'origen austríac, es traslladà
amb son fill a Viena. A la
capital d'Àustria començà a estudiar
medicina i homeopatia. En 1848 marxà a
Budapest, on lluità un curt temps contra
l'ocupació austríaca d'Hongria, i
aquest mateix any s'establí a Berlín amb sa
família per ampliar estudis. A la
capital prussiana s'interessà per la filosofia, especialment
la política
(Spinoza, Hegel, Schelling, Saint-Simon, Fourier,
Considérant, Proudhon,
Bakunin, etc.), pel cristianisme primitiu i aprengué
llengües –n'arribà a
parlar amb fluïdesa set. En 1850 viatjà a
París per conèixer personalment
Pierre-Joseph Proudhon i en 1857 abandonà Berlín
i s'instal·là a la capital
francesa. A finals de febrer de 1861, en acabar la guerra civil
mexicana i amb
el triomf dels liberals, assabentat que el govern mexicà de
l'expresident
Ignacio Comonfort de los Ríos havia afavorit els projectes
per a establir
colònies agrícoles independents, especialment si
es tractava d'estrangers,
arribà a Veracruz –després d'una escala
a Barcelona (Catalunya), on publicà el
seu primer llibre De la naturaleza (1860),
fortament influenciat pel
panteisme spinozià i del qual no han quedat
exemplars–; però el nou president
Benito Juárez deixà de banda aquests projectes.
No obstant això, com que els
pobles indígenes mexicans posaven en pràctica
idees comunals anàlogues a les de
Proudhon i Fourier decidí exposar a les classes obrera i
pageses mexicanes la
seva «doctrina sociocràtica». En 1861,
decebut per no poder materialitzar el
seu projecte autogestionari, trobà una feina de professor de
filosofia a Mèxic
capital. Aquest mateix any publicà el fullet Cartilla
socialista o sea el
catecismo elemental de la escuela socialista de Carlos Fourier,
divulgador
del seu pensament. A partir de 1863 les seves idees tindran un gran
ressò
gràcies al revolucionari «Grup d'Estudiants
Socialistes» (Francisco Zalacosta,
Santiago Villanueva, Hermenegildo Villavicencio, Julio
Chávez, etc.), que donà
lloc a la formació de mutualitats, cooperatives, societats
de socors mutus,
moviments de defensa dels treballadors, reivindicacions de llibertats,
etc.,
segons els seus pressuposts. En 1864 publicà el fullet Neopanteísmo.
Consideraciones sobre el hombre y la naturaleza. En 1865
aquests estudiants
crearen una secció internacionalista («La
Social»), grup precursor dels futurs
Centres d'Estudis Socials, i engegaren les primeres vagues obreres a
Mèxic, que
van ser durament reprimides per l'emperador Maximilià I.«La Social» es
dissolgué poc després de la seva
creació i aquests militants entraren en la
Societat Artística, des d'on van promoure el pensament
llibertari. En 1865
Rhodakanaty abandonà la docència institucional i
marxà al Chalco (Estat de
Mèxic, Mèxic), on creà el Club
Socialista i intentà de bell nou, però sense
gaire èxit, crear una comunitat. Després
fundà l'Escola de la Raó i del
Socialisme –també anomenada «Escola
Lliure»–, dirigida als infants més
necessitats. Un d'aquests alumnes va ser Julio Chávez
López, anarquista que
encapçalà la insurrecció camperola
entre 1867 i 1869 escampada pels Estats
mexicans de Mèxic, Tlaxcala, Puebla i Veracruz. Detingut per
la seva relació
amb Chávez López, va ser amenaçat
d'execució abans del seu alliberament. En
1867 deixà l'escola a càrrec de Francisco
Zalacosta i, després d'un temps per
l'Estat de Morelos, retornà a Mèxic capital. En
1870 publicà Humanisme
integral, reeditat en 1876 sota el títol de Garantismo
humanitario.
El 21 de març de 1871, amb Zalacosta, Villanueva,
Villavicenco, Ricardo
Velatti, Benito Castro, Pedro Ordóñez i altres,
refundà «La Social», renovant
els seus plantejaments per lluitar contra el reformisme socialista, que
donarà
lloc en 1872 a la creació del Gran Cercle d'Obrers de
Mèxic. Aquest grup
llibertari internacionalista «La Social»
publicà els primers periòdics
anarquistes, com ara La Comuna (1874) i La
Internacional (1878),
i establirà contacte amb els bakuninistes
ibèrics. En 1874 dirigí El
Craneoscopio. Periódico frenológico y
cienfítico. En aquests anys també
col·laborà en nombrosos periòdics, com
ara La Comuna Mexicana, La
Comuna Internacional, El Hijo del Trabajo,El Combate, La
Democracia, El Correo de los Estados, La
Verdad, La Voz
del Desierto, etc. Entre març i abril de 1876
representà «La Social» en el
I Congrés General Obrer de la República Mexicana,
on s'havia de crear la Gran
Confederació d'Associacions de Treballadors dels Estats
Units Mexicans. Després
d'un temps atret pels protestants de l'Església de
Jesús, a partir de 1876,
arram de llegir literatura mormona enviada pels primers missioners que
arribaren a Mèxic, abraçà la ideologia
de l'Església Mormona captivat per la
seva idea de «progrés etern». A
Mèxic capital formà un petit grup
mormó i
intercanvià correspondència amb
Melitón González Trejo i John Taylor mateix. En
1877 traduí al castellà Idea general de
la revolución en el siglo XIX,
de Proudhon. El 21 de novembre de 1879 va ser batejat (ElÀguila Mormona)–per aquest fet va ser expulsat de l'escola on feia classes
de grec– i aquest
mateix mes s'organitzà la primera Rama de
l'Església de Jesucrist dels Sants
dels Últims Dies a Mèxic i va ser elegit el seu
president i primer elder
mexicà. El 15 de març de 1880 inaugurà
l'Escola de Filosofia Transcendental,
per difondre el seu pensament místicofilosòfic. A
mitjans de 1880 –després de
dividir-se el II Congrés Obrer pel suport d'una
fracció a la candidatura
presidencial de Trinidad García de la Cadena–
retornà a Chalco per a intentar
reobrir l'escola, però aquest extrem va ser impossible a
causa dels obstacles
governamentals, les pressions dels hisendats i el boicot de la Lliga
Agrària de
la República Mexicana. De bell nou a la capital mexicana,
participà en la
redacció, amb Juan de Mata Rivera, d'El Socialista,
on, entre altres
assaigs, publicà per lliuraments els seus«Estudios trascendentales de
filosofía natural aplicada a la
sociología». El desembre de 1881, quan la seva
relació amb l'Església Mormona ja s'havia
descompost força, va ser excomunicat
d'aquesta fe. En aquesta època intentà, senseèxit, incorporar-se com a
professor de psicologia a l'Escola Nacional Preparatòria–la primera càtedra
d'aquesta disciplina no s'instituí fins al 1896–,
fart de malviure impartint
cursos de grec, exercint l'homeopatia i venent medicines a casa seva. A
més
dels citats, publicà diversos fullets, com ara Apuntes
biográficos de
célebres comunistas franceses (1872), Disertación
sobre la verdadera
pronunciación del griego (1879), Metafísica
trascendental o sea la Ética
de Spinoza (1881), Tratado de lógica
elemental (1882) i Cartilla
Socialista-Republicana (1883). Després de patir
una malaltia degenerativa i
de sol·licitar una feina al president José de la
Cruz Porfirio Díaz Mori, Plotino
Rhodakanaty va morir d'una «febre perniciosa» el 2
de febrer de 1890 a la
Ciutat de Mèxic (Mèxic) i va ser enterrat al
Panteó Civil de Dolores d'aquesta ciutat.
Alguns autors citen erròniament que en 1885, en mig d'una
ona de forta
repressió governamental, va ser expulsat de Mèxic
i retornà a Europa, on es va
perdre el seu rastre.
Boris Engelson
- Boris Engelson: El 2 de febrer de 1908 és executat a Vílnius (Imperi rus; actual Lituània) el propagandista anarquista jueu Berko Jankelev Engelson, més conegut sota la versió del seu nom en rus, Boris Jakovlevich Engelson. Havia nascut cap al 1881 a Minsk (Imperi rus; actual Bielorússia) –altres fonts citen Riga (Imperi rus; actual Letònia)– en una família jueva de comerciants ambulants. A començaments del segle XX entrà a formar part del Bund, l'organització socialista jueva. Ben aviat es va veure obligat a exiliar-se per mor de les represàlies de les autoritats tsaristes i s'instal·là a París (França). El gener de 1902 s'uní als grups anarcocomunistes i al Grup d'Anarquistes Russos Expatriats de París. Entre 1902 i 1903 fou un dels promotors de la Biblioteca Revolucionària Russa de París. El juny de 1904 formà part del grup editor de la revista Anarkhiia, on destacats intel·lectuals russos hi van escriure (Maria Goldsmit, Juda Grossman, Shlema Kaganovich, etc.). Aquest grup publicà molt ben editats un gran nombre de títols de propaganda anarquista, que es va distribuir a l'interior de l'Imperi rus i en les comunitats d'immigrants russos. A partir de juliol de 1904 formà part de la redacció del periòdic kropotkià Jaleb i Volia (Pa i Llibertat) que s'editava a Ginebra. Durant la primavera de 1905 retornà clandestinament a Rússia carregat de propaganda llibertària i organitzà una editorial propagandística il·legal a Riga, que incloïa obres dels clàssics anarquistes (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Jean Grave, etc.). El maig de 1905 s'instal·là a Bialystok, on treballà amb un grup anarcocomunista local i mantingué estrets contactes amb el grup anarquista de Riga. Al seu domicili muntà l'editorial d'Anarkhiia, on publicà pamflets i fullets, però també un laboratori d'explosius. El 20 de setembre de 1905, quan va ser detingut a la seva impremta, juntament amb les companyes Maisels i Frida Novik, llençà una bomba contra la policia que no arribà a explotar. Poc després aconseguí fugir, juntament amb Maisels, de la presó de Hrodna i fugí cap a Riga, on es convertí en un dels principals activistes del grup anarcocomunista «Internatsional» (Internacional). Després va haver de fugir cap a Europa, on visqué com a impressor, primer a Ginebra (Suïssa) i després a Londres (Anglaterra), però sempre en estret contacte amb els grups anarquistes del nord-oest de l'Imperi tsarista. En aquesta època formà part del grup «Chernoe Znamia» (Bandera Negra). En 1907 retornà a Rússia i a Minsk organitzà diversos grups anarcocomunistes i edità el periòdic Beevlactie (Sense Poder). El maig de 1907 marxà a París i després a Ginebra. El seu domicili era lloc de reunió i de discussió de diferents grups anarquistes locals. El setembre de 1907 retornà a Bialystok, on va planificà l'organització d'un congrés anarquista de tots els grups llibertaris de l'Imperi rus. A finals de 1907, per mor d'una delació, la policia el detingué en un carrer de Minsk –o a Bialystok, segons la font–; durant el seu arrest es defensà a trets i va ser ferit. El desembre de 1907 la seva excompanya Haia Budianskaia i el seu nou amant I. Dubinsky, del grup anarcocomunista de Kiev, el van intentar alliberar, però finalment ambdós acabaren detinguts. El gener de 1908 un Tribunal Militar de Vilna jutjà Engelson i el condemnà a mort. Boris Engelson va ser penjat el 2 de febrer de 1908 a la Presó Central de Gobernia de Vílnius (Imperi rus; actual Lituània).
Boris Engelson (1881-1908)
***
Fàbrica de sabates francesa
- Jules Leroux:El 2 de febrer de 1926 mor a França el militant cooperativista llibertari Jules Leroux. Havia nascut el 10 d'agost de 1860 a França. En 1898 va ser elegit secretari adjunt de l'Ordre dels Cavallers del Treball –Fernand Pelloutier en serà el secretari general. Tres anys més tard, amb dos companys, van decidir crear una fàbrica de sabates a Amiens, que va inaugurar-se modestament a començaments de 1902 al número 25 del carrer Orfèvres d'Amiens; els primers clients van ser la Unió Cooperativa, societat de consums creada en 1892, i alguns centres d'ensenyament primari i secundari. En 1906, ja instal·la al número 15 del carrer Majots, va esdevenir la Societat Cooperativa de Producció de Bases Socialistes, repartint-se els «beneficis» de manera peculiar (25% per la Caixa de Socors, 15% per a les Societats Cooperatives, 20% per a la propaganda, 15% per a la compra de l'immoble i 25% de reserva). En 1910, quan ja té 33 obrers, s'integra en el«Magatzem de Gros de les Cooperatives». En 1914 es veu obligada al tancament, però, animada per Leroux, va reprendre les activitats un cop acabada la guerra.
---
