L’altre dia, en un post de facebook, em vaig referir en termes elogiosos i merescuts a la victòria èpica de Rafel Nadal al continent australià. Certament, no va ser la victòria del geni i l’elegància -a l’estil Federer- sinó, al meu entendre, de la competitivitat, la constància, l’esforç i la superació. Virtuts que, sumats a una gran fortalesa mental, li han permès arribar al cim d’un esport molt elitista (vid. Áristos) com és el tennis.
Els resultats parlen per ells mateixos. La gran dificultat d’aconseguir vint-i-un títols de grand slam mereix, sens dubte, que ens aturem a reflexionar-hi. N'Eros hi està d’acord. Perquè així com anam sovint a passejar per darrere les pistes de la Rafa Nadal Academy, també tenim caminet fet a la llibreria Món de Llibres. Mens sana in corpore sano, que deia aquell.
Edith Hall, a “Los griegos antiguos. Las diez maneras que modelaron el mundo moderno”, destaca la 
competitivitat com una d’aquestes maneres. Afirma que els grecs antics van destacar per la seva gran competitivitat, especialment els macedonis. A Olímpia, on es celebraven els famosos jocs, hi havia una estàtua dedicada a Agon (literalment, esport), representada per un halteròfil. Aquesta mateixa veu grega arribà a significar “lluita” i en derivà el terme “agonia”, vinculat a la mort (són les famoses victòries agòniques, després d’hores i hores de lluita tenística aparentment inacabable). Tanmateix, continua Edith Hall, els grecs ho concebien tot agonísticament, no només l’esport. Es definien per l’enorme esperit de lluita.
Walter Burkert, un clàssic dels estudis sobre la Grècia antiga, a “Religión Griega. Arcaica y clásica”, afirma que d’ençà de Nietzsche, s’ha descrit sovint l’esperit “agonal” (segons el DIEC, Relatiu o pertanyent als certàmens, a les lluites i als jocs públics), “com un dels trets característics i una de les forces impulsores de la cultura grega”. Així, els grecs eren capaços de convertir gairebé qualsevol cosa en una competició: “l’esport i la bellesa física, l’artesania i l’art, el cant i la dansa, el teatre i el debat”.
En trobem un altre exemple a “Civilización griega”, de David Hernández i Raquel López Melero. És significatiu que els autors també hagin inclòs el terme “’agon” al capítol dedicat a l’atletisme i les celebracions panhel·lèniques. Tradueixen “agon” com a “certamen”. Hi inclouen, doncs, el vessant intel·lectual, en el qual els grecs antics també competien: “L’agon (...) estimulava a ser considerat el millor, és a dir, a aconseguir l’objectiu ideal de l’aristeia, la <<superioritat>>”. L’aristocràcia, originalment, era el govern dels millors. La IIíada, així mateix, reprodueix la concepció aristocràtica de la lluita.
L’agon, derivat en agonia, porta la pràctica intel·lectual i esportiva fins a les darreres conseqüències per assolir l’èxit, la superioritat física i intel·lectual fins al límit i amb un comportament ètic, conforme a les normes. I això, agradi o no agradi, és el que ha fet durant tots aquests anys Rafel Nadal a les pistes de tennis. El que hagi dit o hagi fet fora de les pistes són figues d’un altre paner. I també l’ús publicitari, ideològic o partidista, a favor o en contra, que n’hagin fet els partits polítics, els mitjans de comunicació i fins i tot la casa reial espanyola, amb consentiment o sense del millor tenista masculí de la història.
Com deia Jaume Santandreu en un comentari genial: "Rafel Nadal, t'admir sense mida, però em sap molt de greu que no em donis motius per estimar-te".