Anarcoefemèrides del 23 de gener
Esdeveniments
Dibuix d'Hévizu del míting de la Boule-Noire imprés per Henri Dochy i publicat en el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 5 de febrer de 1887
- Míting de«La Panthère
des Batignolles»:
El 23 de gener de 1887 té lloc a la Sala de la Boule-Noire,
al número 96 del bulevard Rochechouart de París
(França), un «míting
d'indignació»
organitzat pel grup anarquista «La Panthère des
Batignolles». El míting es
realitzà en honor de l'anarquista Clément Duval,
membre
del citat grup que el
12 de gener d'aquell any havia estat condemnat a mort per un robatori
al
domicili de Madeleine Lemaire i el seu posterior incendi i on un agent
de la
policia resultà ferit. L'acte tingué com a
secretari de
mesa Alexandre Murjas i
hi van intervenir Thévenin, Leboucher, Normand, Tortellier,
Hippolyte, Vertu,
Joanne, Brunot, Bebin, Ricouar i Louise Michel, entre d'altres. Durant
el
febrer de 1887 la pena de mort de Duval va ser commutada per la de
treballs
forçosos a perpetuïtat i enviat a la Guaiana
Francesa.
***
Portada d'un número de La Liberté
- Surt La Liberté: El 23 de gener de
1893 surt
a Buenos Aires (Argentina) el primer número del setmanari en
llengua francesa La
Liberté. Organe ouvrier, paraissant tous les lundis.
Fortament inspirat pel
periòdic Le
Révolté, de Jean Grave, era
de tendència kropotkinana antiorganitzativa i
anarcoindividualista, tot
reivindicant alhora l'ús de la violència. Els
editors van ser Joaquín Alejo
Falconnet (nascut Alexandre Falconnet i que es feia dir Pierre
Quiroule),Émile Piette (propietari de la Llibreria Internacional i que
havia dirigit un
periòdic homònim a Europa) i Alexandre Sadier.
Era l'òrgan d'expressió del grup
anarquista francès que es reunia a la Llibreria
Internacional del Buenos Aires.
Entre els seus col·laboradors va tenir Auguste Vaillant,
durant el temps que
residí a l'Argentina, i Jean Raoux. Estava orientat
gairebé a la situació
europea i entre el maig i juliol de 1894 no tractà cap tema
argentí. Des de
l'editorial se suposava que la revolució es desencadenaria a
Europa i després
seria seguida pels països americans. Van publicar en
fulletó A mon frère, le
paysan, d'Élisée Reclus.
En van sortir 13 números en 1893 i 26 en 1894;
l'últim fou el del 9 de setembre
de 1894 i aquesta publicació no va ser continuada per cap
periòdic en llengua
francesa.
Naixements
Paul Brousse fotografiat per Manuel
- Paul Brousse:El 23 de gener de 1844 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'internacionalista de la Federació del Jura, metge, militant anarquista i després socialista reformista, Marie Louis Paul Brousse. Sos pares es deien Victor Léon Brousse, professor agregat a la Facultat de Medicina, i Clotilde Catherine Étienne Bonnet. Va d'estudiar medicina i va militar en les files republicanes radicals fins a 1872, quan s'adhereix a la Internacional (AIT). En 1873 és condemnat a quatre mesos de presó, 50 francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona, on el 4 d'abril de 1873 fundarà amb Charles Alerini i Camille Camet el«Comitè de propaganda revolucionària socialista de França meridional», que publicarà un«Manifest» on s'anuncia la pròxima aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França i donar fe de la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris del seu país. Participarà en el Congrés de Ginebra de setembre de 1873, tot reivindicant l'anarquisme com a única manera d'organització possible. Ingressa aleshores en la Federació del Jura, participant en la redacció del seu Bulletin de la Fèdèration Jurassienne amb James Guillaume i P'otr Kropotkin. El 18 de març de 1877 pren part a Berna en una manifestació glorificant la Comuna, que acaba en enfrontaments amb la policia, i és condemnat a un més de presó. El 15 d'abril de 1879, després de la publicació d'un article publicat en el periòdic que dirigirà, L'Avant-Garde (1877-1878), titulat «Propagande par le fait» publicat l'agost de 1877 que justifica els atemptats d'Hoedel i de Nobiling –és la primera vegada que apareix el terme «propaganda pel fet» en la premsa llibertària i a partir d'aquí es popularitzarà entre els cercles anarquistes–, és de bell nou condemnat a dos mesos de presó i després expulsat de Suïssa. A França, en 1880, s'allunyarà de les concepcions anarquistes per militar en el Partit Obrer i, després d'una escissió, amb els anomenats possibilistes de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF). En el Congrés Internacional de Londres, l'agost de 1886, juntament amb Jules Guesde, votarà l'exclusió dels anarquistes. D'aleshores ençà el seu nom estarà lligat al Partit Socialista, al reformisme i a l'electoralisme. Va estar casat en primeres núpcies amb Nathalie Landsberg, de qui enviudà, i en segones amb Julie Joséphine Aveline. Paul Brouse va morir l'1 d'abril de 1912 al seu domicili de Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), i va ser enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise (divisió 97, cara al Mur dels Federats). Hi ha nombrosos hospitals a França que porten el seu nom.
***
Celso
Ceretti
- Celso Ceretti: El 23 de gener de 1844 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí, internacionalista anarquista i, després, polític socialista Celso Ceretti. Sos pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys s'enrolà com a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a Sicília. Es convertí en un dels acòlits més propers a Garibaldi i serví d'enllaç entre aquest i el moviment obrer. En 1871 participà a París (França) en la defensa de República francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola la Societat Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual va ser membre de la Comissió d'Estadística, i mantingué estrets contactes epistolars amb Mikhail Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de març de 1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat per «conspiració» i absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit, organitzar el II Congrés de la Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les autoritats. En 1876 dirigí l'expedició garibaldina de suport a la revolta contra la dominació turca primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on demostrà la seva capacitat de comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la Società dei Reduci Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un atemptat a ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà l'anarquista il·legalista Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del moviment anarquista estaven convençuts que Ceretti era un confident de la policia. En 1888 fundà i dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il Sole dell'Avvenire (El Sol del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué correspondència amb Giusseppe Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea Costa, entre d'altres. Celso Ceretti va morir el 12 de gener de 1909 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia). En 2007 Franco Verri publicà la biografia Celso Ceretti. Garibaldino mirandolese.
***
Alfonso
Martínez Rizo (ca. 1924)
- Alfonso Martínez
Rizo: El 23 de gener de 1877 neix a Cartagena
(Múrcia, Espanya) –algunes fonts
citen erròniament Caravaca (Múrcia,
Espanya)– el mestre racionalista, enginyer militar,
periodista, naturista i intel·lectual anarquista i
anarcosindicalista Alfonso
Martínez Rizo, que va fer servir el pseudònim Un Ingeniero Español. Son
pare, Isidoro Martínez Rizo, fou –a més
de maçó sota el nom de Cincinato,
cronista
de la ciutat de Cartagena, membre de la Reial Acadèmia de la
Història i amic
d'Isaac Peral– un republicà federal que
s'enfrontà a Cartagena als republicans
centralistes; sa mare, cosina de son pare, es deia Teresa Rizo
López. En 1895
ingressà en l'Acadèmia d'Enginyers Militars de
Guadalajara (Castella, Espanya);
en 1897 ascendí a segon tinent i a primer tinent dos anys
després, en 1905 va
ser nomenat capità, grau amb el qual va ser expulsat de
l'exèrcit per«professar idees lliures i fer propagandes en pro del
proletariat» –altres fonts
diuen que deixà voluntàriament la carrera
militar– el febrer de 1913 quan
estava destinat a la Companyia de Sapadors de Maó (Menorca,
Illes Balears).
Entre 1904 i 1906 col·laborà en la revista Madrid
Cienfífico. Coneixia el francès i
l'anglès. En 1913 residia a Melilla (Nord
d'Àfrica), on va fer de cronista per a diferents diaris, i
poc després
encapçalà una Agrupació de Joves
Bàrbars a Barcelona (Catalunya). L'agost de
1914 va ser tancat a la Presó Model de Barcelona per un
article publicat en el
diari El Progreso, del qual era
col·laborador, on s'injuriava el Kàiser
d'Alemanya. En 1916 demanà solidaritat amb
Joan Salvat Papasseit (Gorkiano),
condemnat a dos mesos de presó per un delicte d'impremta, en
el periòdic El Motín
de José Nakens Pérez. En
aquests anys col·laborà en periòdics
republicans, sobretot republicans radicals
i federals, i sembla que també va exercir de mestre
racionalista. El setembre
de 1921 s'allistà a Barcelona en el Terç
d'Estrangers de Melilla. En la dècada
dels vint visqué un temps a Madrid (Espanya). En 1924 era
corresponsal de la
revista gaditana España y
América en
Barcelona. En els mesos precedents a l'adveniment de la II
República espanyola
dirigí a Barcelona la col·lecció«Estrellas del Amor», biografies de dones
cèlebres, i l'editorial barcelonina Mar, en la qual va
publicar, en la
col·lecció «Divulgación
Sociològica», nombroses obres seves. El maig de
1931
fou un dels fundadors de l'Agrupació Espanyola d'Amics de
Catalunya, que
reivindicava una Catalunya federada amb la resta d'Estats
Ibèrics i que feia
costat l'estratègia de Francesc Macià i
Llussà. També en 1931 treballà a
Barcelona com a periodista i corresponsal de l'Agencia Internacional
Arco. Amb
el nou règim republicà, desenvolupà
una intensa tasca de divulgació de temes
científics i sindicalistes, treballà en
l'editorial Horizonte, participà en les
activitats de l'associació «Idealistas
Prácticos» i milità en el Sindicat
d'Obrers
Intel·lectuals de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona, que vicepresidí
entre 1932 i 1936. Entre abril de 1934 i juny de 1937 dirigí«Al día con la
ciencia», secció científica de la
revista Estudios.
Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, combaté en
la «Columna Ascaso»–algunes fonts citen la «Columna
Durruti»– com a milicià,
tècnic militar i
cronista de guerra –fou corresponsal de Solidaridad
Obrera al front d'Aragó des dels
començaments–, fins que va ser enviat a la
rereguarda per mor de la seva edat, treballant com a enginyer en la«Compañia
de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de
Ferrocarrils MZA) de
Barcelona, destacant la seva tasca en l'electrificació de la
línia
Barcelona-França. El 2 de setembre de 1937
assistí, com a vicepresident de
l'Associació Regional de Tècnics, a la
inauguració del Laboratori Confederal
d'Experimentacions de Barcelona. El gener de 1938 participà
en el Ple Nacional
Econòmic Ampliat de la CNT que se celebrà a
València. En 1939, amb el triomf
franquista, desaparegué. En els anys quaranta
reaparegué a Catalunya, on va oferir
el seu suport al moviment llibertari antifranquista,
col·laborant assíduament,
fent servir diversos pseudònims, en el periòdic Ruta, publicat a França.
Trobem articles seus en diferents
publicacions periòdiques, com ara Acracia,Biofilia, Cuadernos
de Cultura, Estudios,Helios, Juventud
Libre, Liberación,Orto, Revista
de Ambos Mundos, Ruta,Solidaridad Obrera, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad,X-46,
etc. En els seus escrits analitzà les possibilitats
econòmiques necessàries per
a la realització del comunisme llibertari, i
tractà temes d'urbanisme –se li ha
adscrit a l'«urbanisme organicista»–
defensant la dualitat «ciutat-camp», de
naturisme, de nudisme i de qüestions científiques
en general. Reivindicà el
paper de l'anarcosindicalisme i de la federació de municipis
cenetista. Entre
les seves obres destaquen La aventura
marroquí, colonización, las minas de Oriente
(sd), Capitalismo. Crítica social
de la organización capitalista. Su
historia. Su presente. Su porvenir (sd), Cervantes
y el estatuto (sd), Las
cinco épocas culminantes en la transformación de
la historia: Roma, Inglaterra,
Rusia, Europa contemporánea (sd), Comunismo
(sd), Comunismo libertario (sd), Cooperativismo. Reivindicación social
sin
violencia, ni colaboración. Lucha en el terreno puramente
económico (sd), Europa
contemporánea (sd),
Fascismo. La tiranía fascista vista por el
obrero español (sd), Francia
(sd), La gran batalla interior
(sd), Inglaterra (sd), Laicismo (sd), Militarismo
Anacronismos que deben desaparecer (sd), Paritarismo
(sd), Parlamentarismo.
La tragicomedia de la democracia. Teatralidad parlamentaria. Tenores,
payasos y
jabalíes. El Político profesional. Los
códigos (sd), El paro
forzoso (sd), Pistolerismo
(sd), Postitución. 1º
Cómo se empieza, 2º
Cómo se vive, 3º Cómo se muere
(sd), La
República tres veces laica (sd), Resistencia
de materiales (sd), Roma
(sd), Sexualismo (sd), Sindicalismo El sindicato único. Su
significación. Su ideario. Su
actuación (sd), El
socialismo
español. Su ideario. Su fuerza. Sus hombres. Su
actuación (sd), Traficantes
de carne de mujer. Lo que
ninguna mujer debe ignorar (sd), La
trata de blancas (chulos, rameras y burdeles) (sd), Rutas heroicas. De España a
América (1926, amb Segundo Palazuelo), Anarquismo. Influjo del ideal libertario, su
historia, su definición, su importancia, sus efectos
(1931), El despertar de un pueblo. Apuntes a
vuela
pluma sobre el advenimiento de la República y sus causas
(1931), 1945, el advenimietno del comunismo
libertario. Una visión novelesca del porvenir
(1932), El Ama Niña
(1932), El amor
dentro de 200 años. La vida sexual en el futuro.
Visión novelesca de rebeldías
futuras (1932), La ciudad en el
porvenir comunismo libertario (1932), El
comunismo libertario expuesto por un ingeniero español
(1932), Desnudismo. Naturismo. Almanaque
(1932),Pacifismo impuesto por los pueblos, no
cencedido por los estados. Barcelona, sede de la Sociedad de Pueblos,
Ginebra
de la democracia (1932), El triunfo
de la pobreza (1932), El urbanista
del porvenir (1932), Federalismo.
Explicación de los estatutos federales de todas las
federaciones (1934), Agrarismo.
Antecedentes estadísticos.
Situación actual del campo español
(1936), Óbito (1936), ¡Venceremos!
(1936), Los Aguiluchos en Aragón
(1937), etc. Alfonso Martínez Rizo, sembla, que
morí en 1951 a Barcelona
(Catalunya), encara que alguns diuen, sense massa fonaments, que
marxà cap a
Mèxic.
***
Notícia
sobre la donació feta per Manuel Sésar Lloria
publicada en el periòdic tolosà Espoir del 24 de
desembre de 1972
- Manuel Sésar Lloria:
El 23 de gener de
1887 neix a Utiel (Plana d'Utiel, País Valencià)
l'anarcosindicalista Manuel
Sésar Lloria. Sos
pares es deien Miguel
Sésar i Margarita Lloria. Obrer
metal·lúrgic, quan tenia 16 anys
s'afilià al Sindicat de la
Metal·lúrgia de Barcelona (Catalunya) de la
Confederació Nacional del
Treball
(CNT), del qual va ser comptador durant la dictadura de Primo de
Rivera. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat en
diversos
camps de concentració. Durant l'Ocupació els
alemanys l'enviaren a
treballar de
metal·lúrgic en una base submarina.
Després de la II Guerra Mundial
s'establí a
Carcassona, on militant en la Federació Local de la CNT i el
novembre
de 1960
en va ser nomenat comptador. En 1968 era responsable de l'enviament de
paquets
i de la premsa. Manuel Sésar Lloria va morir el 23 de maig
de 1972 a
l'Hospital de Carcassona
(Llenguadoc, Occitània) i va llegar els seus estalvis (2.880
francs) al
fons«Pro Espanya» de la CNT.
***
Foto
policíaca de Leonida Mastrodicasa (1939)
- Leonida Mastrodicasa: El 23 de gener de 1888 neix a Ponte Felcino (Perusa, Úmbria, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista Leonida Mastrodicasa, també conegut com Numitore. Fill de l'anarquista Liborio Mastrodicasa i de Rosa Santovecchio, començà a treballà molt jove a les fàbriques d'acer de Treni, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. En 1906 fou un dels fundadors de les Joventuts Anarquistes de Ponte Felcino i patí les primeres detencions. Fou cridat a files en 1909, però desertà passats uns mesos i es refugià a Milà. En 1911 es beneficià d'una amnistia i tornà a Perusa, on treballà en un taller mecànic. Mobilitzat arran de l'aventura colonial de Líbia, desertà novament i s'exilià a Suïssa. En 1914, instal·lat a Ginebra, freqüentà el grup de Luigi Bertoni i col·laborà en el seu periòdic Il Risveglio. Quan esclatà la Gran Guerra, refusà tornar a Itàlia i fou novament declarat desertor. El novembre de 1919 fou detingut per les seves activitats llibertàries arran dels «Fets de Zuric», internat a la colònia penitenciària d'Obre i finalment expulsat de Suïssa. A Itàlia fou enviat a fer el servei militar i a començaments de 1920 novament desertà, però fou detingut dies després i destinat a Albània. Després d'haver agafat la malària i d'haver-se restablert, fou enviat el desembre de 1920 a un regiment d'Infanteria a Venècia, per a ser llicenciat el gener de 1921. Novament establert a Perusa, amb ajuda de son germà Maro, trobà una feina en la Società Industrie Areonautiche Meccaniche Italia Centrale (SIAMIC, Societat Industrial Aeronàutica Mecànica Itàlia Central). En aquesta època lluità activament contra la pujada del feixisme i fou perseguit l'abril de 1921 per«associació de malfactors i fabricació d'explosius», per la qual cosa va haver de viure amagat fins el novembre d'aquell anys quan en fou exculpat per manca de proves gràcies a les gestions d'Oro Nobili, advocat socialista de Terni. En 1922 s'instal·là a Milà i milità en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El juny de 1925 participà a Gènova en el Congrés de l'USI. El maig de 1927 emigrà clandestinament a França amb l'ajuda d'un guia alpí que treballa amb son germà Maro a la Vall d'Aosta. D'antuvi a Marsella, on trobà nombrosos militants anarquistes (Giulio Bacconi, Angelo Diotallevi, Celso Persici, etc.), després s'instal·là a la regió parisenca (Alts del Sena), amb sa companya Linda Tellini i sa filla. Aleshores col·laborà en el periòdic La Lotta Umana, el gerent del qual era Séverin Ferandel i la direcció corria a càrrec de Luiggi Fabbri i que estava publicat pel grup «Pensiero e Volontà». Amb la transformació d'aquest grup en la Unione Comunista Anarchica dei Profughi Italiani (UCAPI, Unió Anarquista Comunista dels Pròfugs Italians), esdevindrà, amb Bernardo Cremonini i Camillo Berneri, el director del seuòrgan d'expressió, Lotta Anarchica (1929-1933), els gerents del qual foren Rebeyron i Alban Fontan. En aquesta època va fer servir nombrosos pseudònims (Mastro,P. Felcino, Maniconi, Nemo,Leomas, Leo), però el que tindrà més fortuna serà Numinatore. També col·laborà en Studi Sociali, realitzat a Montevideo per Luigi Fabbri; en Fede, dirigit per Virgilio Gozzoli i Henri Lequin en la gerència; i en L'Aduanata dei Refrattari, de Nova York. En 1933 fou membre del«Comitè Nacional per a les víctimes polítiques d'Itàlia» i de la Liga Italiana dei Diritti dell’Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 participà en la creació a Puteaux de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Pròfugs Italians), de la qual esdevindrà un dels redactors del seu òrgan, Lotta Sociali (1933-1935), que defensà les tesis de la tendència partidària de la necessitat de l'existència d'una organització que aglutinés el moviment anarquista italià. El 22 de desembre de 1932 fou detingut amb la finalitat d'expulsar-lo, però finalment aconseguí un pròrroga renovable. En 1935 participà en les reunions amb altres organitzacions antifeixistes per portar a terme una campanya en favor del dret d'asil i entre l'1 i el 2 de novembre d'aquell any assistí al«Congrés d'Entesa» de Sartrouville que reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica i que donà lloc al Comitato Anarchico d’Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual seran Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El 19 de gener de 1936 fou detingut per infracció al decret d'expulsió i condemnat a 15 dies de presó per utilització de documentació falsa, però novament obtingué autorització per restar a França i s'instal·là a Suresnes. Quan esclatà la Revolució espanyola, formà part, amb Virgilio Gozzoli i Umberto Tommasini, del comitè anarquista encarregat de reclutar voluntaris per lluitar a la Península. El novembre de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) i s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), inscrivint-se en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Entre el gener i l'agost de 19 37 col·laborà en el periòdic Guerra di Classe (Barcelona, 1936-1937) i visqué amb Camillo Berneri. Després dels«Fets de Maig de 1937» i l'assassinat de Berneri i Francisco Barbieri a mans de sicaris estalinistes, passà a França. Entre el 25 i 26 de desembre de 1937 participà a Marsella en el Congrés Nacional dels Anarquistes Italians de l'Exterior, on es decidí la transformació de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en Unió Anarquista Italiana (UAI) i on fou nomenat, amb Virgilio Gozzoli, director del seuòrgan, Il Momento (1938), el gerent del qual fou René Podevin. També fou corresponsal del Bolletine d'Informazione dell'UAI (1938-1939). Quan es desencadenà la II Guerra Mundial, per fugir una expulsió segura i ja malalt de tuberculosi, s'inscriví en la Legió Estrangera i participà en la defensa de París. El gener de 1941 fou detingut per la policia nazi i immediatament deportat a Alemanya amb altres anarquistes, com ara Giovanna Berneri, Angelo Diotallevi, Augusto Mione i Savino Fornasari. Internat al camp de concentració«Stalag 12D» de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya), Leonida Mastrodicasa hi va morir, segons la policia, de tuberculosi el 20 de maig de 1942 i enterrat al cementiri del camp. Amb l'Alliberament, el govern francès el condecorà amb la Legió d'Honor a títol d'«heroi partisà» i acordà donar una pensió a sa companya considerada com a«vídua de guerra». En 1968 un carrer principal de Ponte Felcino fou inaugurat al seu nom.
Leonida Mastrodicasa (1888-1942)
***
Charles Bill segons la premsa de l'època
- Charles Bill: El 23 de gener de 1892 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarcoindividualista, partidari de l'il·legalisme revolucionari, Charles Joseph Bill. Sos pares es deien Michel Bill, fuster, i Catherine Madeleine Gérardin. Ben igual que sos tres altres germans grans, fou fuster ebenista, vegetarià, antialcohòlic i anarquista a Nancy. A començaments de segle mantingué una estreta amistat amb l'anarquista Eugène Diudonné. En 1909 va ser condemnat a dos mesos de presó per «possessió d'armes i trencament d'objecte públic». Cap el 1911 vivia amb el company Charles Reinert al número 14 del carreró de la Madeleine. Quan el cas de la «Banda Bonnot» i durant el procés dels seus membres, assassinà el 4 de maig de 1912 a trets el fuster Charles-Auguste Blanchet a Neuves-Maisons (Lorena, França), qui hauria denunciat a la policia una falsa coartada d'Eugène Dieudonné. En fuita i desaparegut, l'1 de desembre de 1913 va ser condemnat per contumàcia a mort per l'Audiència de Meurthe i Mosel·la. Refugiat a Portugal, retornà a França quan esclatà la Gran Guerra. Allistat en l'exèrcit amb una cartilla militar falsa a nom de Charles Masson, va ser incorporat en l'Artilleria i va ser ferit al front en dues ocasions. El 4 de desembre de 1916 va ser denunciat per un soldat del seu batalló del 60 Regiment d'Artilleria que l'havia reconegut, detingut amb resistència al centre d'entrenament del camp militar d'Avord (Centre, França) i reclòs a la presó de Bourges (Centre, França). Jutjat de bell nou el 23 de març de 1917 pel Tribunal de l'Alt Marne per l'assassinat de Blanchet, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Charles Bill va morir el 18 de març de 1918 a la Presó Central de Poissy (Illa de França, França) i la seva defunció només es va fer pública a finals d'aquell mes.
***
Foto
antropomètrica de Hermann Hahn
- Hermann Hahn: El
23 de gener de 1907 neix l'anarcosindicalista Hermann Hahn. Obrer de la
construcció, milità en les
Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands
(SAJD, Joventuts Anarcosindicalistes d'Alemanya) i en la Freien
Arbeiter Union
Deutschland (FAUD, Unió de Treballadors Llibertaris
d'Alemanya). El març de
1937 va ser detingut a Wuppertal (Prússia, Tercer Reich;
actual Alemanya) sota
l'acusació d'«acció a favor de
l'Espanya revolucionària». Jutjat pel Tribunal
Regional
de Wuppertal, juntament amb un centenar de militats renans (August
Benner,
Kruscheid, Julius Nolden, Oberhamm, Hans Saure, Scmitz, Sickmann,
Sielmann,
Ernest Steinacker, Hermann Steinacker, Walter Tacken, etc.) processats
per«conxorxa d'alta traïció», va
ser condemnat a dos anys i mig de presó. Durant
el judici, quan el procurador li demanà si tenia alguna cosa
a dir, va
respondre a les acusacions amb foteses, fet que enfurí el
jutge. Després de ser
apallissat a la cel·la del Tribunal de Düsseldorf,
va ser torturat a la presó
de Duisburg i finalment va ser internat en un asil d'alienats d'Herford
i a
Münster. Segons les autoritats nazis, Hermann Hahn
esdevingué foll i va ser
traslladat al Sanatori Provincial i Asil de Galkhausen de Langenfeld
(Prússia,
Tercer Reich; actual Alemanya), on va ser assassinat (oficialment
patí«eutanàsia» amb una injecció
letal) el 13 d'agost de 1941.
***
Necrològica
de José María Téllez Troyano apareguda
en el periòdic tolosà Cenit del 19 de
febrer de 1991
- José
María
Téllez Troyano: El 23 de gener de 1907 neix a
La Carlota (Còrdova, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José María Téllez
Troyano. Sos pares es deien José Téllez
i María Troyano. Milità activament en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i s'establí a
Castellnou d'Arri, on formà part la CNT local. Sa companya
fou Carmen Segovia
Wals. José María Téllez Troyano va
morir el 22 de desembre de 1990 al Centre
Hospitalari Jean-Pierre Cassabel de Castellnou d'Arri (Llenguadoc,
Occitània) i
va ser enterrat dos dies després en aquesta localitat.
***
Vicente Monclús Guallar
- Vicente Monclús
Guallar: El 23 de gener de 1911 neix a Abiego (Osca,
Aragó, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Vicente Monclús Guallar. Obrer
agrícola, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts
Llibertàries de la
comarca aragonesa de Barbastre. Quan el cop militar feixista, el 20 de
juliol
de 1936 participà en l'assalt de la caserna de Barbastre
(Osca, Aragó,
Espanya). Son germà Joaquín Monclús
Guallar, també confederal, va ser afusellat
el 30 d'agost de 1936 per les tropes franquistes. Vicente
marxà com a milicià
al front d'Osca formant part de la Columna «Roja i
Negra» i posteriorment
enquadrat en la companyia de metralladores del Batalló 508
de la 127 Brigada Mixta
de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, on obtingué
el grau de comissari de campanya. Després d'haver combatut
als fronts de
Saragossa (Aragó, Espanya) i del Llevant peninsular, en 1938
s'integrà en l'Escola
d'Aviació de Santiago de la Ribera (San Javier,
Múrcia, Espanya) i formà part
d'un grup de 186 alumnes pilots de l'Exèrcit
republicà que el desembre de 1938
van ser enviats a la Unió Soviètica per a rebre
classes de pilotatge de caces
als aeròdroms de Kirovabad, al Caucas (actual Gandja,
Azerbaidjan). En 1939, després
del triomf franquista, refusà, com altres pilots espanyols,
de posar-se al
servei del govern soviètic i demanà poder emigrar
a França o als Estats Units.
El 2 de maig de 1939 va ser enviat a l'Escola Política de la
Internacional
Comunista de Planiersnaya, a prop de Moscou, amb la intenció
de rebre formació
política i dissuadir-lo de la seva idea d'abandonar l'URSS;
en aquesta tasca dissuasiva
intervingué el militar comunista Enrique Líster
Forján. Després de diversos enfrontaments
amb les autoritats soviètiques, el 17 de desembre de 1939 va
ser rebut,
juntament amb Agustí Puig, pel cap del Negociat del
Ministeri d'Assumptes
Exteriors de l'URSS per demanar passaports per a una trentena d'alumnes
per a
traslladar-se a Mèxic. El 29 de gener de 1940 va ser
detingut a Moscou amb set
pilots més (José Giménez Llop, Josep
Gobart, Luis Milla, Juan Navarro,
Francisco Pac, Juan Sola Pala i Francisco Tares) i, després
d'un judici format
per delegats del Partit Comunista d'Espanya (PCE) en el qual aquests
demanaren
penes de mort, enviats tots a la presó moscovita de
Butyrskij i després a Lubianka,
quarter general de la policia política de Moscou.
Després de vuit mesos tancats
en cel·les individuals d'aïllament i apallissats
brutalment, el setembre de
1940 van ser jutjats i condemnats a la deportació a camps de
treball de
Sibèria. Tots els seus set companys van morir un
després d'altre de fam i de
fred i ell, que va ser condemnat a vuit anys de treballs
forçats per «agitació
imperialista», no va ser enviat al camp Núm. 99 de
Kharagandí (Kazakhstan), on
van ser deportats un grup de mariners i de pilots republicans
espanyols, sinó
que va ser internat en diversos camps, especialment en els de Potma i
de
Vorkutà (Komi, Rússia). En 1947 la
Federació Espanyola de Deportats i Internats
Polítics (FEDIP) i son secretari Josep Ester
Borràs engegà una campanya
internacional per obtenir l'alliberament dels pilots i dels mariners
republicans espanyols detinguts als camps de concentració
soviètics. El 29 de
gener de 1948 el Soviet Suprem el va indultà,
però va ser deportat forçosament
a Samarcanda (Uzbekistan) i allà, sense feina per la seva
condició de deportat,
es va veure obligat a viure de la mendicitat. El 20 d'abril de 1950 va
ser
detingut a la sortida d'un teatre i acusat d'espionatge per haver
parlat amb un
ciutadà nord-americà al pati de butaques.
Després d'apallissat, va ser obligat
a signar una autoinculpació i el 28 de desembre de 1950 va
ser condemnat a 10
anys de presó sense cap judici. No obstant això,
va ser enviat a treballar a
una fàbrica secreta a prop de Moscou, on troba dos companys
espanyols en la
mateixa situació. La campanya de la FEDIP, que
comptà amb el suport
d'organitzacions antifeixistes espanyoles exceptuant les comunistes,
aconseguí
la primavera de 1954 la llibertat i el repatriament d'alguns dels
supervivents,
però Monclús no n'entrà en aquesta
llista. L'abril de 1955 va ser traslladat a
un complex industrial a Mordovia i el 6 de gener de 1956 va ser
traslladat a la
presó moscovita de Lubianka. Després de 16 anys
passats en el gulag comunista,
el 23 de març de 1956 va ser alliberat pel Tribunal Militar
del Consell Suprem
de l'URSS i enviat set mesos a Dnipropetrovsk (actual
Dnipró, Ucraïna), on
treballà en una fàbrica. Per mediació
de la Creu Roja Internacional, pogué
contactar amb son germà Isidre, qui s'ocupà de
les gestions per al seu
repatriament a França. El 23 de novembre de 1956
arribà a París (França), on es
reuní amb son germà, aleshores exiliat a
Vilanuèva d'Agen (Aquitània,
Occitània) i militant de la Federació Local de la
CNT. Segons algunes fonts, Vicente
emigrà a l'Argentina i en 1959 publicà a Buenos
Aires les seves memòries sota
el títol 18 años en la
URSS. Viacrucis en el
paraiso soviético.
Como vive, estudia, trabaja y trata el pueblo ruso, on
denuncia durament el règim estalinista. El 16 de maig de
1959 va fer una
conferència als locals de la Federació Local de
París de la CNT titulada«Problemas sobre Rusia» i l'11 de març
de 1961 a la CNT d'Orleans (Centre,
França) titulada «La clase obrera y campesina en
la URSS». Vicente Monclús
Guallar, sembla, va morir cap el 1999 i està enterrat a
Alacant (Alacantí, País
Valencià).
Vicente
Monclús
Guallar (1911-1999?)
***
Notícia
de la detenció de Pedro Meca López i d'altres
companys
apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 3 de juny de 1950
- Pedro Meca López:
El 23 de gener de
1914 neix a Múrcia (Castellà, Espanya)
l'anarcosindicalista i resistent
antifranquista Pedro Meca López. Es guanyava la vida fent de
representant de
comerç i en 1933 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1934
va ser empresonat per la seva militància. Durant la guerra
civil combaté el
feixisme com a membre de la «Columna Ascaso» i
després de la militarització va
ser ascendit a tinent de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. Durant
la postguerra milità en la clandestinitat i en 1944 va ser
empresonat. Després
entrà a formar part dels grups d'acció i el 27 de
maig de 1949 va ser detingut
a Barcelona (Catalunya). El 23 d'agost d'aquell any sortí en
llibertat
provisional, però el 3 de maig de 1950 va ser novament
detingut durant una
batuda i fou empresonat amb altres cenetistes d'antics grups
desmantellats l'octubre
de 1949. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra,
juntament amb
una trentena de supervivents i col·laboradors d'aquests
grups d'acció, i fou
condemnat a 25 any de presó; altres nou companys no
tingueren tanta sort i van
ser condemnats a mort, dels quals cinc van ser afusellats el 14 de
març
d'aquell any al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Julio
Millán Hernández
- Julio Millán Hernández: El 23 de gener de 1935 neix a Villamantilla (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Julio Millán Hernández, citat a vegades com Julián i conegut comEl Pipa. Obrer en un taller de serigrafia, durant els anys seixanta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en les activitats clandestines de les Joventuts Llibertàries de Madrid. En 1961 abandonà la capital de l'Estat i s'establí a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Amic de Joaquín Delgado Martínez, de Francisco Granado Gata i d'altres companys de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), efectuà nombrosos viatges entre Espanya i França. El 17 d'octubre de 1967, durant un d'aquests viatges, va ser detingut al tren de Portbou a Barcelona portant una pistola. Acusat de terrorisme per les autoritats franquistes, que li atribuïren dos atemptats amb explosius–al Tribunal de Comptes de Madrid (2 de desembre de 1962) i en el vol de la companyia aèria Aviaco entre Madrid-Barcelona-Palma (4 de març de 1963)– que no causaren víctimes durant la campanya de la FIJL contra el turisme a Espanya, després de quatre anys i mig en detenció preventiva, l'11 de febrer de 1972 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid i condemnat per un «delicte de terrorisme consumat i un delicte de tinença il·lícita d'explosius» a 20 anys de reclusió i a tres de presó. Gràcies a una campanya internacional de suport organitzada pel moviment llibertari que es portà a terme a diversos països europeus (França, Itàlia, Regne Unit, etc.), la pena va ser reduïda el 31 gener de 1973 en un segon consell de guerra a 18 anys de presó. Restà empresonat vuit anys.
***
Chiquet
Mawet (anys vuitanta)
- Chiquet Mawet: El 23 de gener de 1937 neix a Verviers (Lieja, Valònia) la dramaturga, narradora, poeta, professora, activista ecologista i social i militant anarquista Michelle Beaujean, més coneguda com Chiquet Mawet o La Woow. Militant de les Joventuts Comunistes de Verviers, en els anys cinquanta fou partidària del socialisme autogestionari iugoslau (Titisme). Amb 18 anys marxà cap a Novi Sad (Sèrvia, Iugoslàvia; actual Sèrbia) i restà sis anys estudiant lingüística, serbocroata i eslavisme; en aquesta època conegué el seu primer marit, actor, director teatral i acordionista. Amb un grup de teatre universitari recorregué diverses ciutats iugoslaves. En 1961 retornà a Valònia i esdevingué ensenyant i treballà amb diversos grups teatrals. En els anys setanta participà activament en el moviment ecologista i en 1975 representà l'Associació per a la Protecció contra les Radiacions Ionitzants (APRI) en el Front des Actions Anti-Nucléaires (FAAN, Front de les Accions Antinuclears). El 12 de març de 1976, durant l'assemblea general constitutiva de la secció belga d'Amics de la Terra (AT) celebrada a Namur (Namur, Valònia), va ser nomenada membre del consell d'administració d'aquesta nova associació ecologista. Activa militant del moviment antinuclear radical, coordinà la partida des de Bèlgica per a la gran manifestació del 31 de juliol de 1977 contra la central nuclear Superphénix de Creys-Malville (Creys-Mépieu, Roine-Alps, Arpitània) i en la qual morí un manifestant a resultes dels durs enfrontaments amb la policia. En 1989 participà en la fundació de l'associació«Silence, les Dunes!», que arreplegava una desena d'artistes de la zona de Verviers. Durant la dècada dels noranta col·laborà regularment amb el periòdic mensual Alternativa Libertaire i en 1997 col·laborà en el llibre col·lectiu Le hasard et la nécessité. Comment je suis devenu libertaire. El juliol de 1997 participà en la creació a la zona de Lieja del «Cercle Carlo Levi» del col·lectiu «Chômeur, Pas Chien!» (Desocupat, no un ca!), creat per aturats i associacions diverses per a denunciar la pràctiques discriminatòries de les reglamentacions i de les polítiques belgues cap els sense feina. Autora de nombroses peces teatrals, entre elles destaquen La véritable histoire de Juliette et Roméo (1988), Piratons Perrault! ou L'horrible fin du sapiens. Sortie sur le parvis du XXI siècle (1990), Caius et Umbrella (1990), La pomme des hommes (1991), La reine des gorilles (1991), Le Pape et la putain (1994), Le Prince-Serpent (1994) i Nuinottenakt (1995), entre d'altres. Malalta de càncer des de feia un any, Chiquet Mawet es negà a rebre més tractament i morí durant la nit del 4 al 5 de juliol de 2000 a Lieja (Lieja, Valònia); essent incinerada dos dies després. Son segon marit fou l'escultor Michel Barzin.
---
