Anarcoefemèrides del 22 de gener
Esdeveniments
L'atemptat contra Michel segons el periòdic parisenc l'Illustration del 28 de gener de 1888
- Atemptat contra Louise Michel: El 22 de gener de 1888, a la Sala de l'Élysée, a prop del Rond-Point, de Le Havre (Alta Normandia, França), després d'impartir una conferència, la destacada militant anarquista Louise Michel pateix un atemptat. Hores abans, al migdia, al teatre de la Gaieté havia fet una altra conferència. El bretó Pierre Lucas, sota els efectes de l'alcohol, se li acostà i li disparà dos trets al cap per l'esquena. Una de les bales fou aturada pel seu capell i l'altra la ferí no mortalment, però aquesta restarà al cap durant tota la seva vida, ja que la intervenció quirúrgica era massa perillosa, produint-li constants cefalees. La policia detingué Lucas quan aquest estava a punt de ser linxat per les més de 2.000 persones que omplien la sala. En els cercles anarquistes es pensà que Lucas era un agent secret de la prefectura de policia o de la dreta orleanista, que a Normandia era força activa. Durant el judici, Michel testimoniarà a favor de l'absolució del seu agressor, dient que l'acusat el que necessitava era medicina, no justícia burgesa. Pierre Lucas fou absolt i ingressat a l'Hospici General de La Havre, on morí de tisi el 16 de gener de 1890.
***
Les obsèques de Louise Michel, obra d'Albert Peters-Desteray (1905)
- Enterrament de Louise Michel: El 22 de gener de 1905 un seguici de més de 100.000 persones acompanya el taüt de la militant anarquista Louise Michel cap el cementiri de Levallois-Perret (Illa de França, França). Michel havia mort el 9 de gener d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrada momentàniament al cementiri marsellès de Saint-Pierre fins al seu trasllat definitiu a París. El fèretre havia arribat el dia abans a l'estació de Lió i l'endemà, a les vuit del matí, la manifestació roja, per mor dels milers de banderes vermelles communardes–la bandera negra estava prohibida i hagué càrregues policíaques quan es desplegaren–, sortí d'allà i arribà, després de recórrer 14 quilòmetres, cap a les 14 hores al cementiri de Levallois, on l'anarquista fou enterrada no lluny del seu gran amor Théophile Ferré. El desplegament de forces policíaques per contenir la gentada fou impressionant i el prefecte de la Policia de París, Louis Lépine, que intentà seguir la comitiva, fou expulsat pels llibertaris. El carro de difunts que portà el taüt fou de«setena classe», també anomenat«dels pobres», i estava cobert amb una bandera roja amb les vores negres. La gran manifestació popular acabà amb un míting a la Sala Rivay de la Borsa del Treball de Levallois-Perret d'unes 1.500 persones, el doble de la cabuda oficial, on van parlar Miguel Almereyda, Sébastien Faure, Charles Malato, Georges Yvetot, Pierre Monatte –que substituïa Benoît Brooutchoux que no pogué anar perquè estava empresonat– i Séverine, entre d'altres. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any.
Enterrament de Louise Michel (22 de gener de 1905)
***
Propaganda
del míting en memòria de Kotoku apareguda en el
periòdic de Barre Cronaca Sovversiva
del 22 de gener de 1916
- Míting en
memòria de Kotoku: El 22 de gener de 1916 se
celebra al Harlem Casino de Nova
York (Nova York, EUA) un míting commemoratiu de
l'execució de l'intel·lectual
anarquista japonès Shusui Denjiro Kotoku. Cinc anys abans,
Kotoku, sa companya
Suga Kanno i altres companys havien estat penjats a Tokio
(Japó) sota
l'acusació d'haver orquestrat un complot per assassinar
l'emperador i sa
família Meiji. A l'acte, organitzat pel grup anarquista«Revolt», hi van
intervenir destacats militants anarquistes, com ara Leonard D. Abbott,
Pietro
Allegra, Michel Dumas, Karl Dannenberg, Elizaberth Gurley Flynn,
Hippolyte
Havel, Harry Kelly, Gussie Miller, Robert Minor, Bernard Sernocker i
William
Shatoff. També van parlar oradors japonesos, xinesos i indis.
***
La
notícia de l'atemptat de Germaine Berton apareguda
en Le Petit
Journal de París del 23 de gener 1923
- Atemptat de Germaine Berton:El 22 de gener de 1923 la militant anarcoindividualista Germaine Berton compareix a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa, situada al carrer Roma de París (França), amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però és rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes «Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el mata d'un tret de revòlver i immediatament intenta suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. A la tarda d'aquell mateix dia, la milícia ultradretana dels «Camelots du Roi» assaltaren la impremta de L'Oeuvre i les oficines de L'Ère Nouvelle i intentaren sense èxit arribar fins a la seu del periòdic comunista L'Humanité. L'endemà, 23 de gener, la policia escorcollà diversos locals anarquistes –de «La Librairie Sociale», seu de Le Libertaire; de l'Unió Anarquista (UA); i de La Fraternelle– i domicilis de militants destacats a la recerca de qui hagués pogut armar Berton. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire–arribà a tirar 54.000 exemplars– i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), Germaine Berton fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la«primera antiheroïna surrealista».
***
Cartell
de la conferència de Josep Maria de Riquer i Palau
- Conferència de
Riquer i Palau: El 22 de gener de 1937 el periodista i
mestre racionalista
anarquista Josep Maria de Riquer i Palau imparteix a l'Ateneu
Llibertari del
Districte V de Barcelona (Catalunya) la conferència«La mujer y la revolución»,
organitzada per la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Josep Maria de Riquer i
Palau era fill del polifacètic artista Alexandre de Riquer i
Ynglada.
***
Capçalera del primer número de Voz Anarquista
- Surt Voz Anarquista: El 22 de gener de 1975 surt a Almada (Setúbal, Portugal) el primer número del periòdic mensual Voz Anarquista. Edição do Grupo de Cultura e Acção libertaria FAI-IFA-AIT. Va ser editat pel Centre de Cultura Llibertari d'Almada del Moviment Llibertari Portuguès (MLP) sota la direcció de Francisco Quintal. L'últim número apareixerà el gener de 1984. Entre els seus col·laboradors podem destacar Júlio de Castro, Emiliano Bastos, Adriano Botelho, Júlio Figueiras, Ramón Liarte i Sidónio Gouveia.
Naixements
Ernest Coeurderoy
- Ernest Coeurderoy: El 22 de gener de 1825 neix a Avallon (Borgonya, França) l'escriptor socialista llibertari Jean Charles Herneste Courderoy, conegut com Ernest Coeurderoy. Sos pares des deien Charles Coeurderoy, doctor en medicina, i Marie Cozarine Baelial. Després d'educar-se a Tonnerre, entre 1842 i 1845 va estudiar medicina a París. «Metge dels pobres», a partir de 1846 s'encarregarà dels malalts mentals de l'hospital parisenc de la Salpêtrière. El fracàs de la Revolució de Juny de 1848 i la posterior repressió del proletariat el van radicalitzar en les seves posicions polítiques. Com a membre dels Comitès Socialistes parisencs, va veure's obligat a exiliar-se, després de la manifestació del 13 de juny de 1849, a Ginebra; ja mai més no tornaria a França, llevat una curta estada clandestina per visitar sos pares. El novembre de 1849 l'Alt Tribunal de Versalles el va condemnar a la deportació en rebel·lia, juntament amb Ledru-Rollin, Delescluze, Considerant, Pyat i molts d'altres. Les pressions polítiques el van obligar a abandonar Suïssa en 1851 i va marxar a Brussel·les, però una setmana després va ser expulsat instal·lant-se a Londres, on enviarà articles al periòdic L'Union républicaine. Entre abril i juny de 1853 va viatjar a Espanya i a Madrid, entre juliol i agost d'aquell any, escriurà bona part del seu llibre Jours d'exil. Abans de traslladar-se de bell nou al Regne Unit per revisar la publicació de la primera part de l'obra citada, va passar clandestinament a França. Més tard retornarà a Espanya (Bilbao, Sant Sebastià, Santander, Vigo, La Corunya, Madrid). En 1854 es va traslladar a Itàlia, on publicarà a Torí el seu llibre més conegut, Hurrah!!!. El 6 de juny de 1855 es va casar a Ginebra amb Marie-Justine Rampont, filla d'un amic de son pare, Germain Rampont-Léchin, representant demòcrata del departament d'Yonne en la Constituent. El 17 d'agost de 1859, l'emperador Napoleó III va promulgar unaàmplia amnistia, però Coeurderoy la va rebutjar i va enviar una carta al National de Brussel·les explicant-ne raons. Després de fer propaganda pel grup«Fraternitat i Resistència a l'Opressió», malalt, desesperat i frustrat, Ernest Coeurderoy es va suïcidar el 26 d'octubre de 1862 a Fossard (Ginebra, Suïssa). A més de nombrosos articles, va publicar algunes obres sublims sobre la revolució i l'exili:La barrière du combat, ou Dernier grand assaut qui vient de se livrer entre les citoyens Mazzini, Ledru-Rollin, Louis Blanc, Étienne Cabet, Pierre Leroux, Martin Nadaud, Malarmet et autres Hercules du Nord (1852, amb Octave Vauthier), De la révolution dans l'homme et dans la société (1852), Jours d'exil (1854-1855, en dos volums), Trois lettres au journal L'Homme, organe de la démagogie française à l'étranger (1854) i Hurrah!!! Ou la révolution par les cosaques (1854). Actualment s'ha reeditat Corrida, que forma part del llibre Jours d'exil, i que es tracta d'una escrit contra la cursa de braus. Max Nettlau el va reivindicar com a un dels llibertaris més importants, juntament amb Joseph Déjacque, d'abans del naixement de la Internacional. Coeurderoy va lluitar en solitari contra els caps republicans i socialistes les ambicions i disputes dels quals van ser les responsables segons ell de la derrota de la revolució proletària de 1848. Sota la triple influència de Fourier, Pierre Leroux i Proudhon, el seu sistema era una síntesi de col·lectivisme i mutualisme llibertari. Reivindicava la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, el lliure accés de tots als instruments de treball, la propietat individual i l'intercanvi dels productes del treball. En 2005 Alain Brossat li va dedicar una biografia: Ernest Coeurderoy (1825-1862). Révolution, désespoir et prophétisme.
***
Notícia
judicial sobre Egide Govaerts apareguda en el diari parisenc Le Temps del 24 de
setembre de 1885
- Egide Govaerts:
El
22 de gener de 1839 neix a Brussel·les (Bèlgica)
l'anarquista Egide Goverts. En
1861 un tribunal militar el condemnà a quatre anys de
treballs
forçats i
expulsió de l'exèrcit per«provocació i
complot a la deserció», a més de«venda
de pagarés». En aquests anys es guanyava la vida
com
podia, venen diaris, fent
de sastre, de secretari, de tipògraf, etc. En 1877
s'afilià al Socialistsche
Partij (SP, Partit Socialista) de Brabant (Flandes), que advocava per
una«evolució socialista» i per
això també
era anomenat «Partit Evolucionista». El
setembre d'aquest any assistí al Congrés
Internacional
que se celebrà a Gant
(Flandes Oriental, Flandes). En 1878 abandonà el socialisme
i es
declarà
anarquista i internacionalista. Entre 1877 i 1880 fou membre d'un grup
de
lliurepensadors radicals, «Les Cosmopolitains» i
entre 1878
i 1881 de la Secció
Local de Brussel·les de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT). En
1879, segons la policia, havia organitzat una societat secreta
anarquista
partidària de la «propaganda pel fet» a
Brussel·les i era membre del grup
radical «Cercle Démocratique». En 1879
també
assistí a les reunions del grup«Les Solidaires», el qual representà en
el
Congrés Internacional Racionalista
que se celebrà entre el 29 d'agost i l'1 de setembre de 1880
a
Brussel·les.
Entre 1879 i 1880 fou membre de la Ligue Collestiviste Anarchiste (LCA,
Lliga
Col·lectivista Anarquista). En aquesta època fou
una de
les principals figures
de la Internacional i el desembre de 1880 va ser nomenat, amb Charles
Dubuyger,
secretari de la Secció Local de Brussel·les. En
el
Congrés Nacional
Revolucionari, celebrat el 19 de setembre de 1880 a
Brussel·les,
va ser nomenat
membre de la mesa nacional de la Unió
Revolucionària (UR)
i assistí regularment
a les reunions dels revolucionaris «Cercles
Réunis».
Entre 1880 i 1881
col·laborà en diverses publicacions
revolucionàries, com ara La
Persévérance i La
Révolution Sociale, i fou membre del consell de
redacció de La Justice Sociale. Estava casat amb la
costurera Elisabeth Van
Rinsveld, amb qui tingué tres infants, el primer mort el
febrer de 1879 i el
tercer en néixer en 1880; el segon fill, Eva,
nasqué en 1873. Durant la dècada
dels anys 1880 fou un dels principals animadors dels aldarulls i de les
vagues
a Borinage (Hainaut, Valònia). Durant la vigília
de l'any nou de 1881 cantà la
cançó La
Prolétarienne en una reunió
anarquista. Condemnat en diverses ocasions per deserció,
rebel·lió i ultratges als
agents, fou membre del comitè belga encarregat de recollir
fons per als
militants anarquistes torturats a Espanya. El 28 de febrer de 1883
pronuncià
l'elogi fúnebre al cementiri d'Evere de
Brussel·les del jove militant
anarquista francès Paul Métayer, mor per
l'explosió d'una bomba que
transportava en companyia d'Antoine Cyvoct. El 15 de juliol de 1885 va
ser
condemnat pel tribunal de policia per haver allotjat estrangers en
situació
il·legal i quan l'apel·lació la pena
va ser augmentada per «injúries al
tribunal». A finals de juliol va ser detingut durant una
manifestació contra
l'expulsió de Joseph Furet i Marie-Alphonse Montant, dos
joves militants
francesos; jutjat, el 22 de setembre de 1885 va ser condemnat per
diversos
delictes (difamació als gendarmes, cops als agents,
rebel·lió) a dos mesos de
presó, a 23 dies més i a una multa de 52 francs.
Fou l'editor responsable de
molts periòdics anarcocomunistes publicats a
Brussel·les, gairebé tots estampats
a la seva impremta, com ara L'Insurgé
(1885), Ni Dieu ni Maître
(1885-1886), La Guerre Sociale
(1885-1886), L'Interdit (1886), L'Anarchiste (1886). L'abril de 1895 fou
testimoni en el procés contra Henri Willems, administrador
de Le Libertaire, acusat de
publicar un
article considerat ofensiu, i on ell es declarà autor de
l'article, encara que
el tribunal no tingué en compte la seva
declaració. En 1902 col·laborà en Le Petit Anarchiste, editat pel Cercle
Llibertari de Micheroux (Lieja, Valònia). La policia va fer
córrer el rumor que
era alcohòlic i un infiltrat. Son germà,
Gérard Govaerts, també va ser militant
anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Josef Peukert (1876)
- Josef Peukert: El
22 de gener de 1855 neix a Albrechtice nad Orlicí
(Bohèmia, Imperi austrohongarès;
actualment Txèquia) el propagandista anarcocomunista Josef
Peukert, també citat
com Joseph Peukert. Fill d'una
família molt pobra, sa mare morí quan era molt
petit. Quant tenia sis anys
ajudava son pare en la seva feina d'artesà vidrier i quan va
fer els 11 anys
abandonà l'escola per a treballar. Cap al 1871
abandonà la llar familiar i
recorregué l'Imperi austrohongarès (Hamburg,
Hannover, etc.) fent petites
feines ocasionals (pintor en la construcció, etc.) i
estudiant pintura
artística. En 1874 retornà a casa i
entrà en un grup socialdemòcrata que
s'havia acabat de crear. En 1877, un cop mort son pare,
passà tres mesos a Metz
i després va anar caminant fins a París, on
després d'uns mesos marxà a
Bordeus. En aquesta aventura aprengué el francès
perfectament i participà
activament en el moviment anarcocomunista gal, on va fer servir els
pseudònims Jacques Bernard
i Eduard Pohl i entaulà
amistat amb Émile Gauthier, Élisée
Reclus i
Otto Rinke. Atret pel moviment anarquista espanyol, des de Bordeus
passà a la
Península, però va haver de tornar poc
després per ajudar els companys arran
d'una onada repressiva que es desencadenà a
França. El 30 de novembre de 1880 en
va ser expulsat i marxà a Suïssa on
començà a militar en el moviment anarcocomunista
local de caire kropotkià. En 1881 fou un dels delegats de
Suïssa en el Congrés
Internacional de Londres (Anglaterra). Fortament influenciat pel
propagandista
anarquista Johann Most, el 5 de desembre de 1881 arribà a
Viena amb la intenció
de crear una organització secreta i, gràcies al
seu gran talent com a orador,
assolí un cert prestigi tant a Bohèmia com a
Graz. El 13 de desembre, però, va
ser detingut i empresonat per«conspiració» fins al 6 de
març de 1882. El
juliol de 1882 fou nomenat pels editors director del
periòdic Die Zukunft
(L'Avenir), òrgan del
corrent radical de la socialdemocràcia austríaca,
i també va fer un cicle de
conferències a Viena. A finals d'agost de 1882 va ser
detingut amb altres
companys arran de l'«Afer Merstallinger»–atac i
pillatge a mà armada d'un
domicili realitzat el juliol de 1882–; jutjat el 21 de
març
de 1883, va ser
absolt. En aquests anys fou redactor de Der
Rebell (El Rebel). Convençut de la inutilitat de
l'electoralisme i del
parlamentarisme, reivindicà la violència i el
terrorisme com a eines de lluita.
Arran d'una sèrie d'atemptats contra les forces de l'ordre
esdevinguts entre
1882 i 1884, la intensificació de la repressió i
la detenció de la major part
dels dirigents socialdemòcrates, moderats i revolucionaris,
l'obligà a finals
del gener de 1884 a fugir de l'Imperi austrohongarès el dia
abans de la promulgació
d'una llei d'excepció antianarquista. En 1885
s'instal·là a Londres
(Anglaterra), on aquest mateix any publicà el fullet Gerechtigkeit in der Anarchie (La
Justícia en l'Anarquia), reeditat
en 1910. A la capital anglesa distribuí el
periòdic de Johann Most Freiheit
(Llibertat) i en 1886 fou un
dels fundadors, amb P. Wallhausen (Sign.
X) i R. Gundersen, del periòdic Die
Autonomia. Anarchistisch-communistisches Organ (L'Autonomia.Òrgan
Anarcocomunista), portaveu del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub«Autonomie» (Club Anarquista Alemany«Autonomia»), de caràcter
kropotkià. En
aquesta època formà part de la Lliga Socialista
britànica i fou molt amic del
esoterista socialista Theodor Reuss; aquesta amistat
disgustà l'anarquista
Victor Dave, que no es refiava de Reuss, situació que
portà tensions en la Lliga
Socialista. El febrer de 1887 Peukert i Reuss marxaren plegats en un
viatge a
Bèlgica, on el segon va passar informació a la
policia que portà a la detenció
de l'anarcocol·lectivista Johann Neve a Lieja i a la seva
condemna l'octubre
d'aquell any a 15 anys de presó;
aquest episodi danyà severament la reputació de
Peukert, però també la de Dave –aquest
tèrbol incident va ser tractat per John Henry
Mackay en el seu llibre Die Anarchisten.
Kulturgemälde aus dem Ende
des XIX Jahrhunderts (Els anarquistes. Retrat de la cultura
de finals del
segle XIX), publicat en 1891. Entre 1889 i 1895 edità amb
Claus Timmermann el
periòdic Der Anarchist
(L'Anarquista). Malalt, la primavera de 1889 passà a Espanya
per guarir-se i,
abans d'emigrar als Estats Units, passà un temps a Bordeus,
París i Londres. A
principis de juny de 1890 arribà, amb Otto Rinke, a Nova
York (Nova York, EUA).
Va fer mítings a New York, Brooklyn i New Yersey i
entrà a formar part de la Radikale
Arbeiterbund (RA, Associació de Treballadors Radicals) i de
l'Autonome Gruppen
Amerikas (AGA, Grups Autònoms d'Amèrica). Els
constants conflictes amb Johann
Most van fer que l'avinentesa entre ambdós propagandistes
anarquistes fos impossible
i fins i tot s'arribà a parlar de«Bruder-Krieg» (Guerra de Germans), que va
fer que el moviment anarquista alemany nord-americà es
dividís en dos grups
irreconciliables. Durant uns anys col·laborà amb
Emma Goldman i Alexander Berkman,
encara que aquest dos estaven més atrets per Most. El
setembre de 1893 assistí
com a delegat de la United Autonomist Groups (UAG, Grups
Autònoms Units) de
Nova York a la Conferència Internacional Anarquista de
Chicago i, com que la
policia novaiorquesa el buscava perquè el creia implicat en
l'intent
d'assassinat de Henry Clay Frick per Alexander Berkman,
s'instal·là en aquesta
ciutat. El novembre d'aquell any, el Chicago Debating Club (CDC, Club
de Debat
de Chicago), un dels pocs grups alemanys anarquistes que encara
quedaven actius
a la ciutat, va triar un comitè d'investigació
format per sis membres per
presentar totes les proves, nacionals i internacionals, relacionades
amb
l'«Afer Never»; un any més tard, el
comitè va concloure que totes les denúncies
contra Peukert eren calúmnies basades en mentides,
però molts d'anarquistes no
van acceptar el resultat de la comissió i fins i tot posaren
sota sospita el
propi comitè –Freiheit
s'abstingué
de publicar el resultat de la investigació. Josef Peukert va
morir el 3 de març
de 1910 a Chicago (Illinois, EUA) en la més absoluta pobresa
i marginat per
gairebé tots els companys. Durant sa vida va ser inculpat en
nombroses ocasions
de ser un agent provocador, acusació a la qual
s'intentà disculpar en les seves
memòries Erinnerungen eines
Proletariers
aus der revolutionären Arbeiterbewegung
(Memòries d'un proletari del
moviment obrer revolucionari), publicades pòstumament en
1913 a Berlín per Gustav
Landauer i reeditades en 2002 a Frankfurt; aquesta obra va tenir un
gran ressò
i va ser criticada per l'historiador anarquista Max Nettlau, que
considerava
que la precisió historiogràfica de les seves
afirmacions eren força discutibles.
L'arxiu de Peukert es troba dipositat a l'International Institute of
Social
History (IISH) d'Amsterdam.
***
Foto
policíaca de Franco Piccinelli (ca. 1894)
- Franco Piccinelli:
El 22 de gener de
1866 neix a Montepulciano (Toscana, Itàlia) l'anarquista
Franco Piccinelli,
també conegut com François
Piccinelli.
Sos pares es deien Giuseppe Piccinelli i Assunzione Bolognesi. Es
guanyava la
vida fent de perruquer i emigrà a França, on
milità en el moviment llibertari. A
París (França) s'associà amb el
també barber anarquista Louis Armand Matha (Belle-Barbe).
El 23 de gener de 1891 va
ser detingut amb molta resistència, juntament amb altres
tres-cents companys, en
una manifestació d'obrers sense feina que partí
de la plaça de l'Opera de
París; en l'escorcoll se li va trobar una llima esmolada i
per aquest motiu va
ser denunciat per portar «armes prohibides». Per un
decret del 7 de febrer de
1891 va ser expulsat de França i es refugià a
Londres (Anglaterra) on exercí la
seva professió. En 1894 el seu nom figura en una llista
d'anarquistes a vigilar
establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Posteriorment emigrà
als Estats Units. Franco Piccinelli va morir el 12 d'octubre de 1913 en
un
hospital de Nova York (Nova York, EUA). A instàncies d'A.
Baillif, s'obrí una
subscripció de suport per a la vídua en el
periòdic Les Temps Nouveaux,
publicació a la qual va ajudar molt el finat. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
***
Alphonse Tricheux (1936)
- Alphonse Tricheux: El 22 de gener de 1880 neix a Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Alphonse Jean Tricheux. Sos pares es deien Eugène Tricheaux i Joséphine Gaillac. Obrer del metall, fou sindicalista com son pare i va militar amb sos dos fills, Eugène i Marius, i Alexandre Mirande, V. Nan, Teulé, Membrado, Chartris, Bodomini, Vlado, Georges Adam i altres, en el grup anarquista «Bien-Être et Liberté» de la Unió Anarquista de Tolosa. Després de la mort del militant anarquista i guerriller búlgar Dimitar Balkhov (Gaidarov), el 20 de febrer de 1932, Tricheux adoptà son fill, Georges Balkhov, que restà com a un membre més de sa família. En 1925 esdevingué un dels responsables de la Federació Anarquista del Midi i entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any representà els obrers tolosans en el Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, amb Jean Artigolle, René Ghislain, Montgon, Respaut, Marcel Raynaud, Darguy i Bertrand. L'abril de 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per un delicte de premsa («provocació de militars a la desobediència»). Després es va adherir a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), de Pierre Besnard, i milità en la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i organitzarà l'octubre de 1931 un congrés a Tolosa. Com a pacifista estava afiliat a la«Lliga internacional dels combatents de la pau». El juliol de 1936, amb sa companya Pauline Fabre i sa filla Noëla, marxà a l'Espanya revolucionària i prengué part en les col·lectivitzacions llibertàries, especialment a Puigcerdà. Paule hi participà en la creació del«Grup d'acció cultural i d'educació de dones llibertàries», del qual va ser la responsable de propaganda, i que a causa dels esdeveniments es transformà en centre d'acollida i de solidaritat del Comitè Pro Refugiats de Puigcerdà per als asilats que fugiren de Màlaga. El 27 d'abril de 1937 el govern català, obeint els estalinistes, posaren terme a les col·lectivitzacions a Puigcerdà, com ho feren una setmana més tard a Barcelona. Els guàrdies d'assalt mataren nombrosos anarquistes, com ara Antonio Martín, i els militants francesos foren expulsats o empresonats, com Alphonse Tricheux, qui fou acusat calumniosament de robatori. Alliberat, es reincorporà a la seva petita granja a Tolosa, la qual serví durant la guerra de lloc de trobada discret pels anarquistes, els quals hi organitzaren el 19 de juliol de 1943 un congrés clandestí, amb Étienne Guillemeau, René i Marcelle Clavé, Charles i Maurice Laisant, Volace, André Arru i Noël, entre d'altres. Després de la guerra i fins a la seva mort milità en el grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA). Alphonse Tricheux va morir el 26 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 6 d'octubre– de 1957 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Michal
Mareš (1920)
- Michal Mareš:
El
22 de gener de 1893 neix a Teplice-Šanov
(Ústí nad Labem, Txèquia, Imperi
Austrohongarès; actualment Teplice, Teplice,
República Txeca) l'escriptor,
poeta, dramaturg, actor i periodista anarquista Josef Mareš,
més conegut com Michal
Mareš–prengué el nom de
Michal
(Miquel) en honor de Mikhail Bakunin–, encara que
també va fer servir els
pseudònims Michal Josef
Mareš, Antonín
Mareš i Luděk
Marks. Havia nascut. Sos pares es deien Emil
Mareš i Anna Matuška. Quan era infant sa
família es traslladà a Praga, on
freqüentà l'escola elemental de nins alemanys del
Mercat de «Masny trh» (Mercat
de la Carn), a la ciutat antiga. Realitzà els estudis
secundaris a l'Escola de
Comerç alemanya de Praga, però quan tenia 17
anys, edat en la qual ja formava
part del moviment anarquista del nord de Bohèmia, va ser
expulsat dels
instituts de l'Imperi Austrohongarès per la seva protesta
contra l'execució del
pedagog anarquista català Francesc Ferrer i
Guàrdia. Per guanyar-se la vida
treballava en nombroses feines, com ara comptable en un banc, passant
de la
casa Halphen, venedor de bombetes elèctriques de l'empresa
Metallum o de
pinzells per al pare de l'escriptor Eduard Bass, etc. A partir de 1910
freqüentà les reunions anarquistes que es
realitzaven als cafès dels barris de
Karlín i de Královské Vinohrady de
Praga. En aquesta època abandonà oficialment
l'Església catòlica i participà en
accions antimilitaristes. S'entretenia amb
els companys a abocar anilina a les aiguabeneiteres de les
esglésies i en
llançar petards als peus dels penitents que participaven en
les processons. Va
ser nombroses vegades detingut i interrogat per la policia per
difusió de pamflets
prohibits, participació en manifestacions,
incitació a la insubordinació, etc.,
que el portaren en diverses ocasions a la presó, on
compartí cel·la amb
assassins molt coneguts a l'època. Poc abans de la Gran
Guerra, marxà cap a
Hamburg (Imperi Alemany), on treballà com a obrer al port i
tocant el tambor
per a l'Exèrcit de Salvació. Antimilitarista com
era, va fer tot el possible
per a no anar al front i treballà d'antuvi en una petita
fàbrica que fabricava
suro per a l'exèrcit, a prop de Roudnice nad Labem
(Ústí nad Labem, Txèquia),
després a les sitges de la intendència de Praga
i, finalment, fou destinat a
una xarcuteria a l'engròs de Jan Satrapa a
Studená (Banská Bystrica, Eslovàquia)
que fabricava conserves càrnies per a la tropa. Abans de
1918 s'havia casat amb
la filla del director general de les fàbriques
siderúrgiques de Most (Ústí nad
Labem, Txèquia). Després de la guerra fou durant
un temps accionista de la
xarcuteria de Satrapa, amb la finalitat de guanyar diners per a poder
viatjar a
l'estranger. Col·laborà com a periodista en
diferents publicacions (Tribuna, Prager Mittag, Prager
Tagblatt, etc.) i viatjà arreu d'Europa (Alemanya,
França, Itàlia, etc.) i
d'Àfrica, on comercià amb diversos articles
(vidre, joies, malt, llúpol, xarcuteria,
conserves, etc.) i serví un temps en la Legió
Estrangera. Fou membre de laČeská Anarchistická Federace (ČAF,
Federació Anarquista Txeca) i en 1921 fou un
dels fundadors del Komunistická strana Československa (KSČ,
Partit Comunista de
Txecoslovàquia), col·laborant en el seuòrgan d'expressió Rudým
Právo. En 1928 publicà l'obra de teatreSing-Sing, sobre les execucions dels
militants anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. En aquests anys es
relacionà
amb nombrosos escriptors txecs i alemanys, com ara Jaroslav
Hašek, Karel Čapek,
Ferdinand Peroutka, Max Brod, Egon Erwin Kisch, etc., però
molt especialment
amb Franz Kafka, de qui fou un bon amic. En 1938, davant la
més que provable
ocupació nazi del seu país, es
presentà voluntari per defensar les fronteres i
durant tota la II Guerra Mundial lluità en la clandestinitat
i amb un grup
d'antifeixistes alemanys, amb el suport de gendarmes txecs,
organitzà una xarxa
de suport al camp de concentració nazi de Theresienstadt
(actual Terezín). Després
de l'Alliberament, el 17 de maig de 1945, sota la sospita d'haver
ajudat un
agent alemany, va ser detingut per error pel Narodni Komissariat
Vnútrennikh Del
(NKVD, Comissariat del Poble d'Afers Interiors), la policia secreta de
la Unió
Soviètica, que falsificà diversos testimonis per
condemnar-lo a mort, però
finalment aconseguí demostrar la seva innocència,
encara que sempre restà
vigilat per la policia secreta de l'Estat. Entre 1946 i 1948 es
dedicà a
denunciar la corrupció i les maquinacions de les autoritats
locals comunistes,
les atrocitats per part dels colons txecs que tingueren lloc a la
frontera
durant i després de l'expulsió dels alemanys dels
Sudets i les injustícies que
es cometien als camps de concentració estalinistes,
especialment des de les
pàgines del periòdic Dnešek,
de
l'escriptor dissident Ferdinand Peroutka. Tots aquests fets no
agradaren al
ministre d'Informació txecoslovac Václav
Kopecký i a principis de 1947 va ser expulsat
del KSČ. Arran del cop d'Estat comunista de febrer de 1948 a
Txecoslovàquia, la
seva vida perillava i el març de 1948 va ser detingut amb
acusacions absurdes,
jutjat i condemnat a set anys de presó i a la
privació dels drets polítics. Amb
la salut molt malmesa, el març de 1955 va ser alliberat i en
sortir s'assabentà
que sa mare, a la qual havia estat enviant cartes des de la
presó, havia mort
feia tres anys. Amb la prohibició de publicar a
Txecoslovàquia, la resta de sa
vida la visqué en la més absoluta pobresa i en
l'oblit. Escriptor bilingüe
(txec i alemany), és autor de Disharmonie
(1916), Přicházím z
periferie (1920),Policejníšťára (1922), Anděličkářka
(1922), Oasa. Africký
román utrpení a lásky
(1924),Zápisky z výčepů
lihovin, nevěstinců,
Afriky, Prahy a odjinud (1926), Zelená
garda (1927), Pan
Václav. Český trhan
v cizině (1928), Internacionální
patriot. Pan Václav doma (1931), Ze
vzpomínek anarchisty, reportéra a
válečného zločince (1999,
pòstum) i Přicházím
z periferie republiky (2009,
pòstum), entre d'altres. Michal Mareš va morir el
17 de febrer de 1971 a Praga
(Txèquia, Txecoslovàquia; actual
República Txeca). El setembre de 1991, el
Tribunal Suprem txecoslovac anul·là la
sentència i el rehabilità.
***
Paolo
Perfetti
- Paolo Perfetti: El
22 de gener de 1895 neix a Massa (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Paolo Perfetti.
Es guanyava la vida tallant marbre. El 28 de setembre de 1917 va ser
condemnat
a 35 dies de presó pel Tribunal de Belluno
(Vèneto, Itàlia) per«amenaces» i el
2 de maig de 1919 va ser amonestat formalment per«ociós i vagabund». En 1921
s'oposà amb les armes a la mà als feixistes i en
1922 es va veure obligat a
emigrar clandestinament a França, després d'haver
patit reiterades agressions.
El 20 de gener de 1923 va ser absolt pel Tribunal de Massa de
l'acusació de«tinença d'explosius» i l'abril de 1926
va ser expulsat de França i portat a la
frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), on va
ser multat amb 90 lires per
haver lliurat documentació falsa als guàrdies
fronterers. Portat a Carrara
(Toscana, Itàlia), mesos després
s'exilià novament. En 1929 son germanastre
anarquista Gino D'Ascanio matà el secretari de la
Legació italiana a Luxemburg.
El maig de 1933 es presentà al consolat italià de
Barcelona (Catalunya) sense
recursos ni documents. En la primavera de 1934 aconseguí
obtenir del consolat italià
de Barcelona un certificat de nacionalitat i l'estiu següent
va enviar 700
francs a la seva germanastra Maria D'Ascanio al Principat de
Mònaco. En 1935
sol·licità un subsidi al consolat
italià de Montpeller (Llenguadoc, Occitània)
i la primavera de 1936 es presentà novament al consolat
italià de Barcelona
després d'haver creuat els Pirineus a peu. Expulsat de la
Prefectura francesa
de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per
vagabunderia, l'agost de 1936
retornà a Catalunya i s'enrolà en la
Secció Italiana de la Columna «Ascaso»
de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), lluitant a diversos fronts aragonesos (Monte Pelado, Tardienta,
Almudébar
i Carrascal d'Osca). El 22 de novembre de 1937 el cap de la policia
feixista
telegrafia al Prefecte de Regne d'Itàlia que havia estat
inscrit en el registre
de la policia de fronteres i que s'havia enrolat en la«milícia roja
espanyola». Traslladat a la XII Brigada Internacional«Garibaldi», participà,
durant la segona meitat de 1938, en l'ofensiva de l'Ebre i va ser ferit
durant
els durs combats. Inscrit per la Prefectura de Massa en la llista de«terroristes subversius que viuen a l'estranger», a
principis de 1939 abandonà
la Península i pogué evitar els camps de
concentració francesos. Tres anys més
tard encara romania expatriat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Necrològica
de Francisco Roldán Toledo apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 10 de març de 1963
- Francisco
Roldán Toledo: El 22 de gener de
1896 neix a Valdepeñas
(Ciudad Real, Castella, Espanya)l'anarcosindicalista
Francisco Roldán Toledo. Sos pares es deien
Julián
Roldán i María Toledo. Ja militava en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Madrid (Espanya) abans de la guerra civil. En 1939,
amb el
triomf franquista, passà a França.
Instal·lat a Sent Martin de Terrassús
(Llemosí, Occitània), treballà de
pagès i milità en la
Federació Local de Llemotges de la CNT. Sa companya fou
Pilar López. Francisco Roldán Toledo va morir el
6 de
gener de 1963 a Llemotges (Llemosí, Occitània).
***
Foto
de Vicenta Sáez Barcina del Registre d'Estrangers del Servei
de Migració mexicà (1939)
- Vicenta Sáez Barcina: El 22 de gener de 1898 neix a La Vid de Bureba (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista Vicenta Sáez Barcina–Sáenz, segons alguns. Companya del militant llibertari Justo Donoso Millán (Donoso Germinal), durant els anys vint emigrà a Barcelona, on treballà de teixidora. A la capital catalana entrà a formar part del moviment anarquista, mostrant-se especialment activa en el suport dels activistes d'acció i en la l'ajuda als presos. A causa de les seves activitats en els anys del pistolerisme hagué d'exiliar-se cap al 1927 a França amb son company. En 1931, amb la proclamació de la II República, retornà a la Península, on Donoso ocupà el càrrec d'administrador del setmanari Tierra y Libertad, activitat a la qual ella ajudà força. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià amb son companya a França. El 27 de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz (Veracruz de Ignacio de la Llave, Mèxic) amb el vapor francès Mexique, instal·lant-se amb Donoso al país asteca. Vicenta Sáez Barcina va morir el 13 d'abril de 1971 a Mèxic.
***
Necrològica
de Vicente Sánchez Palacios (Vicente Vargas)
apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de febrer de 1991
- Vicente Sánchez Palacios: El 22 de gener de 1900 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista Vicente Sánchez Palacios, que va fer servir el pseudònim Vicente Vargas a l'exili. Sembla que en 1923 desertà de soldat del Regiment de Mallorca. El 22 de juliol de 1933 va ser detingut i empresonat a València, juntament amb Ángel Gómez La Higuera i Domingo Rueda Salas, per repartir el periòdic subversiu El Soldado del Pueblo i portar armes. Durant la guerra civil lluità en la«Columna Durruti» als fronts d'Aragó i de Madrid. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a Algèria i en 1962 passà a França. A l'exili portà el nom de Vicente Vargas, nascut el 12 de febrer de 1900 a Alacant (Alacantí, País Valencià). Durant sa vida conreà nombroses disciplines (pintura, medicina, ecologia, història, etc.). Vicente Sánchez Palacios va morir, sota el nom de Vicente Vargas, el 16 de desembre de 1990 a l'Hospital General de Frejús (Provença, Occitània), a causa d'una paràlisi cerebral que el mantingué en coma durant 14 dies, i va ser enterrat al cementiri de Sant Rafèu (Provença, Occitània), població on hi residia. El 9 de juny de 1992 les autoritats judicials franceses rectificaren oficialment la seva identitat.
---
