Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la). -

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la). -

La Nostra Terra

No volia polemitzar amb els seguidors de Miquel Ferrà, amb la gent agrupada en torn de La Nostra Terra... quin sentit tendria fer-ho? Érem contraris d’ençà de feia molts d’anys i ja ens havíem dit tot el que ens havíem de dir a través de les pàgines de El Día. El meu rebuig a aprendre la llengua vernacla que els regionalistes batiaven com a català... El mallorquí, ho vaig deixar escrit en nombrosos articles, resultava impropi per expressar coses subtils o senzillament immaterials. De catalans, mai n’hem tengut res. Els col•laboradors de La Nostra Terra, els seguidors de Miquel Ferrà, no podien veure els germans Orlan. Ens tenien per castellanistes i això que cap d’aquells crítics seria capaç d’escriure una novel•la com Mort de dama, la primera novel•la mallorquina del segle XX!

En aquell temps jo no militava activament en cap organització política. Alfonso Zayas m’havia dit si volia anar a les reunions que feien els falangistes a la casa de Georges Bernanos. Els convidava Ives, el fill. Però l’escriptor hi estava d’acord.

Pocs mesos abans de la guerra era lluny d’imaginar que en poques setmanes aniria d’uniforme, amb la camisa blava, passejant pel Born. Mai no vaig anar a les reunions que organitzava Alfonso Zayas. Només parlaven de punys i pistoles. Volien fer un escarment que duràs generacions. Com el de les Germanies. Zayas no amagava les seves intencions, en cas de poder consolidar un règim a l’estil de Hitler i Mussolini. -Un bon escarment. Penjar els agitadors més coneguts de cada poble a la vorera dels camins. Fer igual que l’Emperador Carles I. Netejar els pobles, a poc a poc, sense que quedi ningú que pugui servir de llavor per al dia de demà. Fer net sense contemplacions. Acabar amb el separatisme, la maçoneria i el comunisme. S’han de fer llistes. Cada camarada ha de saber qui són els elements perillosos que viuen al seu carrer, al barri. S’ha de parlar amb la gent d’ordre, fer arxius, contactar amb el rector de la parròquia, els militants de la CEDA, els propietaris que s’han vist amenaçats pels vaguistes... Aquesta feina és importantíssima. No ha de passar igual que en temps de Primo de Rivera. No basta solament enviar a l’exili quatre intel•lectuals, els dirigents sindicals i polítics més coneguts. Es tracta d’aconseguir tallar de rel la subversió. Volem una pau duradora. El país necessita un segle per a poder reconstruir-se. Trobava que exagerava. Sempre vaig pensar que amb un parell d’agitadors tancats a la presó ja bastaria. Mai no m’hauria imaginat la sang que, en pocs mesos, aniria a lloure pels camins de Mallorca. Potser Zayas i els seus estaven més en contacte amb la realitat de cada dia. Vetllaven davant les esglésies, s’entrenaven militarment, compraven armes d’amagat. Les al•lotes de la noblesa s’entretenien brodant el jou i les fletxes als uniformes de Falange que haurien de portar les futures milícies. Molts dels meus amics i coneguts participaven activament en tot aquell cerimonial subversiu. Alguns donaven diners per a comprar armes. Però tothom vivia immers en una mena d’eterna conspiració antirepublicana. Les dames de l'aristocràcia de més edat resaven el rosari, tot implorant la protecció divina. Quan anaves a visitar un familiar, sempre havies d’escoltar la mateixa pregunta: -Salvador... ja t’has fet de Falange? Un home de la teva categoria, un escriptor tan reconegut s’hi ha d’apuntar. Els intel•lectuals no han de romandre indiferents als patiments del país. El deure d’un escriptor és fer costat al seu poble. És indigne d’un autor com toca refugiar-se en el despatx quan la civilització és a punt de desaparèixer. Mira el que s’ha esdevengut a Rússia. Cal prendre partit, Salvador. Amb els rojos o amb els blaus. No hi ha zones neutres. Cap neutralitat és possible en aquestes circumstàncies. Definir-me? I per què ho havia de fer? L’ambient de Palma no m’agradava. Per això vaig escriure a Elenor Sackett. Volia casar-me amb ella. Una al•lota rica, anar a viure als Estats Units... la idea em semblava molt encertada. Tanmateix... què faria a Mallorca si no marxava? Anar cada dia al despatx a sentir les follies de quatre desenfeinades riques? Vigilar els malalts del manicomi? Veure com tremolaven quan els posàvem els electroxocs? Mai no m’agradà fer de metge. Era un ofici com qualsevol altre. Et proporcionava quatre pessetes per a sobreviure. Sabia que mai em podria fer ric amb la medicina. I, el que era pitjor, tampoc no ignorava que, si cada dia havia d’anar a la feina tampoc no podria escriure. I jo volia escriure, fer novel•les, ser un escriptor famós, respectat fins i tot pels socis de l’Associació per la Cultura de Mallorca. Potser ningú no em creurà. Però un dels meus somnis era aconseguir ser considerat per aquells que m’atacaven tant, per tots els que em negaven el pa i la sal. Sabia que ho aconseguiria. Necessitava temps, trobar l’enfony, el refugi adient per a dedicar-me a la literatura. Mentre arribava el moment de poder bastir la meva obra m’entretenia fent enrabiar els localistes que escrivien a La Nostra Terra, els amants dels cocarrois, l’ensaïmada, el ball de bot i la processó de la Beateta. Quines pretensions d’elevat intel•lectualisme! Tanmateix, jo sabia ben bé per quins motius escrivien en català. Si haguessin escrit en castellà o francès, els seus escrits no haurien destacat gens ni mica. Portaven incrustat el localisme en els gens. Però divagant en català tenien un públic fidel, addicte a la causa de la subordinació de les Balears al dictat de l’esquerra i el separatisme català. Amb els anys, preocupats per les crítiques que feia a la seva manca de perspectives, començaren a publicar algunes traduccions de Leopardi, Mallarmé, Valery, Spengler, Shelley... No em convencien. Sempre acabaven rimant flor i cor, floreta i nineta, extasiats davant les meravelles poètiques de qualsevol Aina Cohen del moment. M’avorrien. No volien acceptar que les pageses de Mallorca ja no ballaven boleros i que els xofers ja sabien parlar anglès. No tenien sentit de l’humor. Eren massa pretensiosos, tancats en el seu petit món provincial. De què parlar, què havíem de discutir si desconeixien els fonaments de la cultura occidental, si s’estimaven molt més escriure en un idioma sense projecció internacional que fer-ho en castellà o en anglès? A Mort de dama els havia retratat massa bé. Mai no em perdonarien que els hagués caricaturitzat. Beats, La Nostra Terra rebutjà un article meu en el qual parlava d’alguns aspectes de la problemàtica sexual en la societat moderna. M’ho rebutjaren sense miraments dient-me, sorneguers, que, amb la publicació d’aquell article perdrien la majoria de subscriptors de la publicació. M’estimava més entretenir-me amb les ocurrències, els pousse-café, que anava publicant a Brisas. Beneitures d’aquest tipus: “Presentacions: Sols en cas de terratrèmol és admissible conversar amb gent no presentada” o “La nostra amiga Bella Cara es troba restablerta de la insignificant lesió que es produí en un dels seus dits agradosos. Després de deplorar l’accident, celebram la curació”. Si no hagués esclatat la guerra hauria pogut continuar amb aquell entreteniment! Però sempre hi havia pèrdues econòmiques malgrat la gran quantitat d’anunciants que teníem. A mi mai no m’agradà el nom que li posaren els propietaris de la publicació. Davant els fets consumats només em restaven dues alternatives: o marxar o callar. Vaig fer tot el possible per fer-los veure la banalitat d’aquella capçalera: Brisas. Quin nom! No em volgueren escoltar. Volien una publicació “primaveral” i aquell nom els tenia encaptivats! Vaig decidir seguir el corrent de qui pagava. Durant els anys que sortí publicada vaig poder fer quasi el que volia. Fotografies espectaculars de Sybille von Kaskel i Rul•lan, escrits de Miquel Àngel Colomar, Jacob Sureda, Federico García Lorca, Aldous Huxley, Paul Morand, Vicente Huidobro... Un luxe, tots aquells escriptors, les fotografies que anàvem publicant. Em delia per cada número que sortia. Em passava hores mirant la revista. Una joia per a la vista. Era la publicació més moderna de Mallorca, editada amb una abundor de mitjans que em sorprenia. Brisas volia ser tot el contrari de les revistes que es publicaven aleshores: les ràncies i avorrides publicacions dels regionalistes mallorquins, amb els seus eterns poemes als ametllers en flor, el paisatge de Formentor, la bellesa de les ermites de Mallorca, el record estantís d´unes pansides glòries del passat... la conquesta de Mallorca per les tropes del rei Jaume I, la tragèdia de la batalla de Llucmajor, quan Mallorca deixà de ser regne independent, els desastres de les Germanies, sovint lloades igualment pels primaris de l’esquerra... Sempre amb les seves declaracions de fidelitat eterna a Catalunya, com si els mallorquins tenguéssim res a veure amb els catalans! Fins i tot s’arribà a fer un Congrés de Metges de Llengua Catalana! Talment la medicina tengués res a veure amb les llengües! Aquell fanatisme m’horroritzava. Semblava que els regionalistes estiguessin privats d’enteniment. On era el seny de què presumien tant? Es tancaven dins la misèria d´una llengua a mig fer! De què servia el mallorquí, quines obres de vàlua havia produït? Ho vaig deixar escrit a El Día que “aparte de algunos atisbos líricos estimables, se nos sirven las más insustanciales floretes y las más relamidas confituras”. ¿Aquests rucs no entenien que, si guanyaven un dia els partidaris de l’estatut, de la segregació d’Espanya, l’absorció de la nostra terra per Catalunya seria l’inici de la nostra desintegració i desfeta com a poble diferenciat? Com no podien copsar que els catalans destruirien el mallorquí i després substituirien els nostres costums i tradicions pels seus? No ho volien entendre. Una visió del món cosmopolita, la lectura de qualsevol llibre que no fos un dels manifests procatalanistes que publicaven, els seus versets a pinedes i oliveres, era considerat un atac directe a la seva línia de flotació. Mai no vaig tenir res en comú amb ells. Els desencontres eren constants i duren fins el dia d’avui malgrat que passats els anys, hagin reconegut la vàlua de la meva obra literària i alguns –no tots, evidentment!—mai no es cansin d’enlairar Bearn com l’obra més important de la novel•lística catalana del segle XX. Qui ho hauria dit en temps de la guerra, quan el meu germà Miquel i jo mateix escrivíem criticant els signants de la Resposta als Catalans. Guillem Colom, Francesc de B. Moll, Jaume Busquets, Miquel Dolç... no se’n podien avenir d’aquest canvi en la consideració de la meva obra. Abans era el dimoni espanyolista, el culpable de la persecució a la cultura catalana, el cervell, juntament amb el meu germà Miquel i el coronell Tamarit d’una campanya d’extermini contra els membres de l’Associació per la Cultura de Mallorca, contra els col•laboradors de La Nostra Terra. Amb els anys, aquesta valoració, els prejudicis, la caça de bruixes a la qual vaig estar sotmès anaren cessant. M’enlairaven els mateixos que abans m’atacaven. Bona part de la intel•lectualitat catalana demanava més i més obres meves. Sense adonar-me’n, m’anava convertint en un clàssic. S’havia esdevengut un miracle! Jo mateix no sabia els motius d’aquella estranya transformació. Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover em deien que havia tengut sort. En els anys cinquanta no existia una narrativa moderna mallorquina. Qui primer m’ho va fer notar va ser Baltasar Porcel que, cínic, m’animava a seguir les indicacions que m’arribaven de Barcelona. -Aprofita, Salvador. És el teu moment. A Barcelona volen un escriptor modern, un autor que els serveixi per a situar en el temps la Mallorca que està morint amb el turisme. Bearn els serveix a la perfecció. A ningú no importa el teu passat falangista. El règim s’està obrint. Comencen a publicar-se molts llibres en català. Ha sorgit un ampli públic lector. Els mallorquins som una novetat exòtica. En aquests moments Salvador Orlan és l’home necessari, el novel•lista que necessiten per posar noms d’autors contemporanis a les enciclopèdies que comencen a redactar-se. Porcel era un cínic, sempre a la recerca del poder. Però sabia quines portes s’havien de tocar per aconseguir anomenada, que a Catalunya fossis considerat un escriptor de debò. De cop i volta, passats els anys, d‘enemic aferrissat de la cultura catalana m’havia convertit en uns dels més grans autors del Principat. Ni jo mateix ho podia creure. Després d’haver fet tants d’esforços per ser considerat dins la literatura espanyola eren els editors i escriptors de Barcelona els que recomanaven la meva obra! Però no avancem els esdeveniments. Brisas va ser un entreteniment que m’allunyava de la vulgaritat regnant en matèria de publicacions a Palma. Aquells indigeribles pamflets socialistes i anarquistes que picapedrers, cambrers i tota mena d’empleats compraven quan tenien uns cèntims sobrers! Fins i tot les revistes republicanes eren plenes de crides a esotèriques reivindicacions populars, a vagues generals, a la persecució d’aquells estaments que, per la seva feina i dedicació, havien assolit un determinat estat de riquesa. Ni el regionalisme ni la “lluita de classes” dels marxistes mai no m’interessaren. Als primers, els inefables seguidors de Maria Antònia Salvà, ja els havia caricaturitzat a Mort de dama, la novel•la que em prologà Gabriel Alomar. Els altres, els socialistes, feia anys que m’havien amenaçat des de les pàgines de El Obrero Balear. Els havia foragitat de la meva existència. El marxisme, com a teoria i com a pràctica, no em produïa ni fred ni calor. Si de cas una indiferència absoluta. Un producte del judaisme i del germanisme, una mescla indigerible de la filosofia clàssica alemanya i el revolucionarisme francès amb afegit d’economia anglesa. Els jueus, en aquest cas Karl Marx, eren únics per apropiar-se de les troballes intel•lectuals de la humanitat. No volia polemitzar amb els seguidors de Miquel Ferrà, amb la gent agrupada en torn de La Nostra Terra... quin sentit tendria fer-ho? Érem contraris d’ençà de feia molts d’anys i ja ens havíem dit tot el que ens havíem de dir a través de les pàgines de El Día. El meu rebuig a aprendre la llengua vernacla que els regionalistes batiaven com a català... El mallorquí, ho vaig deixar escrit en nombrosos articles, resultava impropi per expressar coses subtils o senzillament immaterials. De catalans, mai n’hem tengut res. Els col•laboradors de La Nostra Terra, els seguidors de Miquel Ferrà, no podien veure els germans Orlan. Ens tenien per castellanistes i això que cap d’aquells crítics seria capaç d’escriure una novel•la com Mort de dama, la primera novel•la mallorquina del segle XX! Desesperats, portats per l’enveja, consideraren la meva obra com un insult i deixaren de saludar-me. Eren escriptors frustrats, autors de poca volada que mai no arribarien a res. I ho sabien. El coneixement de les pròpies limitacions els feia enfollir. Catalanistes i esquerrans creaven un ambient irrespirable, tancat, opressiu. Brisas hauria de ser, i crec que ho vaig aconseguir, una glopada d’aire pur, intranscendent, enmig de tanta demagògia i fanatisme. Bernanos havia estat un destacat enemic de les beneitures democràtiques molts abans que nosaltres! Malgrat certa pedanteria, producte de ser conscient del seu saber intel•lectual, l’escoltàvem en silenci, en la seguretat que sempre aprendríem qüestions de certa transcendència, sabent que aquell dia no marxaríem a casa sense haver après una munió de coneixements històrics i polítics. Ives, el fill, compareixia sovint per casa meva a demanar-me diners o a menjar, va ser dels primers que s’apuntà Falange, molt abans de l’esclafit de la guerra. Jeanne, l’esposa de Bernanos, descendia d’un germà de la mítica Joana d’Arc. Podia haver-hi una família més “respectable” dins l’ambient que ens envoltava? Que sempre anàs curts de diners, afamat per guanyar una pesseta amb un llibre o escrivint articles no feia que li tenguéssim menys consideració. En aquella època tampoc no ens sobraven les pessetes i, quan anàrem a viure a Bearn, només teníem el just per viure. Si no hagués estat pels pagesos que conreaven les nostres terres i ens portaven els queviures, no sé que hauríem fet. Per això les dificultats econòmiques que pogués patir la família de Bernanos no eren res d’especial per a tots aquells sectors que patíem les conseqüències de la guerra. Les nostres converses recordaven el passat resplendent d’aquella França d’abans de la Revolució. Com no havíem de coincidir en tantes qüestions! Pel setembre del trenta-sis participàrem junts en l’homenatge a Ramiro de Maeztu. Maeztu, ambaixador de la dictadura de Primo de Rivera a l’Argentina, defensava aquella idea genial, el concepte d’Hispanidad, per a definir les aportacions del pensament espanyol a la cultura mundial. Havia estat assassinat pels rojos poc temps després d’haver començat l’Alçament. El meu germà Miquel li va traduir un article a l’espanyol que sortí publicat en El Día. Record encara aquelles línies en honor de l’admirat intel•lectual desaparegut: D’on, com, quan sorgí el canvi que el va fer mudar d’opinió quant a la necessitat que els militars donassin un cop d’estat contra la República espanyola? La sang que va veure per les carreteres de l’illa quan anava amunt i avall amb un paper oficial de Zayas que li permetia tenir privilegis especials, avantatges que cap estranger a no ser ell podia fruir en aquelles circumstàncies especials? Els falangistes m’enviaren a fer guàrdies al Mercat Central. El meu deure consistia a tenir cura de coves de cebes i sacs de patates, però era la meva forma de contribuir a l’èxit dels militars sublevats. Bernanos patia d’insomni. Hi havia dies que no podia dormir i, més d’una vegada, a mitjanit, amb el paper que Zayas li havia signat per si l’aturaven les patrulles de control, compareixia pel Mercat i petàvem la conversa. Sovint parlàvem de la necessitat que tenia Europa d’un nou ordre, d´uns règims prou autoritaris per a fer front a la infiltració bolxevic. L’ateisme marxista, el culte al poder de les masses, que ja havia denunciat de forma magistral José Ortega y Gasset a les obres España invertebrada, La deshumanización del arte i La rebelión de las masas eren arreu, enverinant la dolcesa del viure d’abans dels terratrèmols revolucionaris. Sempre havia admirat la clarividència d’Ortega y Gasset y també la d’Eugeni d’Ors. Ara que ho pens, passats tants d’anys des del temps que rememor, veig que les idees d’Ortega m’influïren molt. A Barcelona l’havia llegit amb força interès; a Madrid vaig acabar de fer-me’n un ferm seguidor. La mediocritat i la vulgaritat que traspuava la societat en què vivíem ens repugnava. Coincidíem en l’apreciació del món meravellós de l’annciene regim, de la felicitat que hauria comportat viure en la França aristocràtica d’abans de la Revolució. Pensàvem semblant en referència a moltes de les aportacions de Spengler i Waldo Frank al pensament universal. La Revolució Soviètica que tant ens atemoria era per a nosaltres la continuació dels excessos de Marat i Robespierre ampliats fins a l’infinit. Amb la diferència que els descamisats que Napoleó havia sabut controlar i portar a lluitar en les infinites guerres decretades per l’emperador, ara, amb la bandera roja i un caramull de tancs i avions, desfilaven per la Plaça Roja de Moscou desafiant la civilització cristiana occidental. Discutíem a fons La decadència d’Occident d’Oswald Spengler i compartíem la majoria d’opinions del pensador alemany que el trenta-dos havia votat els nazis però més endavant, molest per la política de Hitler contra els jueus, deixà escrites les seves principals diferències amb els nacionalistes hitlerians. Ens sentíem croats en defensa d´un món que, com afirmava Spengler, anava cap a l’extinció en cas que no hi hagués un moviment regenerador que salvàs la humanitat de l’abisme a què era abocada. En aquelles llargues discussions nocturnes o, de dia, quan ens trobàvem al Formentor, donàvem per entès que, per salvar la nostra civilització, les normals diferències socials, les maneres de ser i comportar-se, la finesa que només s’adquireix per la sang, mai pels diners, hauríem d’emprar, si era necessari, tots els mitjans al nostre abast. Els Camelots du Roi on havia militat Bernanos... no eren els equivalents als esquadristes italians que aturaren i feren retrocedir el poder del socialisme a Itàlia, de les SS hitlerianes que, amb Himmler al front, apallissaren, detingueren i empresonaren la major part dels seguirs del bolxevisme a Alemanya? No érem tots plegats, falangistes, Camelots du roi, els Dragones de la Muerte del Comte Rossi, el pare Adrover, els herois que salvarien el món de la decadència a què era sotmès per la perniciosa influència de les idees dissolvents procedents de la Revolució Francesa? Em preguntava què havíem fet malament a Mallorca. Per quins motius Bernanos i la seva família marxaren tan precipitadament. La nostra amistat era prou ferma, almanco així m’ho semblava, fins que ens llançà a la cara, sense pietat, el seu llibre. Va ser un cop del qual vaig trigar molt temps a recuperar-me. On havien quedat les nostres innumerables xerrades amistoses, els passeigs pel Born, les amables tertúlies del cafè Alhambra? Ja no recordava quan, amb Madame Bernanos, vèiem desfilar el seu fill, Ives, i tots, jo el primer, aplaudíem sense parar el pas marcial dels voluntaris de Falange que havien aturat catalans i marxistes a Portocristo? El llibre de Bernanos retratava una Mallorca desconeguda. Amb una prosa àgil i brillant, les terribles acusacions que ens feia anaven envoltades de substancioses reflexions sobre la infantesa, la llibertat, l’honor, la por, l’angoixa, el suïcidi, la mort... tots els grans temes que tractàvem als cafès de prop del Líric. Bernanos era, indiscutiblement, un gran escriptor i amb aquella obra ho demostrava novament. Però mai no ho vaig voler reconèixer públicament.