Anarcoefemèrides del 18 de gener
Esdeveniments
Cotxe que va fer servir el grup"Los Errantes", segons la policia argentina, per a les seves
expropiacions
- Assalt al Banco Nación de San Martín: El 18 de gener de 1926 el grup d'acció i expropiador anarquista «Los Errantes» assalta la sucursal del Banco Nación (Banco de la Nación Argentina) de la ciutat de San Martín (Buenos Aires, Argentina). Set desconeguts, quatre d'ells amb antifaços, baixaren d'un doble faetó, on restà el conductor; quatre assaltants entraren dins de la sucursal, situada a dues illetes de la comissaria, mentre la resta de l'escamot esperava amb carrabines a l'entrada principal. La banda recol·lectà 64.085 pesos dels calaixos del banc i no es molestaren a obrir la caixa de ferro. En aquesta acció morí, quan intentà fugir, l'empleat bancari Rafael Ruiz i un altre resultà ferit. El grup fugí a tota velocitat amb el cotxe cobrint la retirada a trets. Després de diverses investigacions, en les quals ajudà la policia de Barcelona (Catalunya), s'identificaren quatre assaltants: Ramón Carcaño Caballero (en realitat Buenaventura Durruti Domínguez), Teodoro Pichardo Ramos (Francisco Ascaso Abadía), Manuel Labrada Pontón (Alejandro Ascaso Abadía) i Manuel Serrano García (Gregorio Jover Cortés). En el grup que actuà en aquest atracament també es trobaven Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i Emilio Uriondo, anarquistes expropiadors argentins que faran una brillant carrera. Per aquest assalt el grup comptà amb el suport de l'anarquista argentí Horacio Badaraco. La policia extremà la vigilància en els cercles anarquistes de la capital argentina i incrementà el control de fronteres i de ports. No obstant això, els anarquistes espanyols pogueren embarcar a Montevideo (Uruguai) cap a Europa a finals de febrer de 1926.
***
Un
moment d'aquest míting. D'esquerra a dreta: Brockway, Mannin
i Goldman
- Míting de
Goldman i de Mannin: El 18 de gener de 1937 se celebra a
Londres (Anglaterra)
el míting «La Revolució espanyola i la
CNT-FAI». Presidit per Fenner Brockway,
de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), hi
van
intervenir l'anarcofeminista Emma Goldman i l'escriptora
llibertària Ethel
Mannin. Va ser un dels nombrosos mítings que Goldman va fer
com a propagandista
de la Revolució espanyola, sempre en contacte amb la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). A més de mítings, muntà
exposicions de fotografies, il·lustracions, cartells i
fullets de la Revolució
que s'estava portant a terme a la Península.
Naixements
Elvira Catello
- Elvira Catello: El
18 de gener de 1888 neix a Locorotondo (Pulla, Itàlia)
l'editora, dramaturga i
militant feminista, sindicalista i anarquista Elvira Catello,
també coneguda
per Elvira Perrini, pel seu marit,
i
que va fer servir el pseudònim Una
madre.
De pares desconeguts, dos dies després del seu naixement va
ser abandonada al
torn de l'hospici. L'alcalde de la població li va posar el
nom i la va confiar
a Giacoma Giocovelli. Visqué la seva adolescència
a Contrada Serralta (Locorotondo,
Pulla, Itàlia) i ja gran començà a
tenir contactes amb el moviment socialista
de la zona de Pulla, que es desenvolupà força
arran de la construcció de la
línia ferroviària entre Bari i Locorotondo i la
creació de la Cambra del
Treball. Amb un d'aquests militants, l'escriptor anarquista Paolo
Perrini, es
va casar en 1906 i amb ell tingué set infants. El 25 de maig
de 1907 la parella
es va veure obligada per manca de feina a emigrar als Estats Units. En
1910 Elvira
Catello obrí la llibreria i editorial«Lux» a la Primera Avinguda del barri de
Manhattan de Nova York (Nova York, EUA), que esdevingué un
important punt de
trobada dels anarquistes i subversius nord-americans–Raffaele Schiavina, Carlo
Tresca i els companys del «Circolo Bresci» n'eren
habituals. Durant els anys de
la Gran Guerra, a causa de la seva campanya antimilitarista i
pacifista, hagué
de patir nombroses censures i repressions per part de les autoritats
nord-americanes. A partir de 1915 edità Istruietevi.
Periodico gratuito di propaganda e di Studio per gli operai.
Mantingué un
estret contacte postal amb el propagandista anarquista Ettore Molinari
i
coordinà la seva gira nord-americana d'abril de 1916. Amb
son company, formà
part del grup anarquista «Circolo East Harlem», on
desenvolupà una intensa
tasca de teatre social i feminista, ja que la «Filodrammatica
Moderna» –que prenia
el nom de «Filodrammatica Sovversiva» per a
determinades obres més compromeses
i que acabà tenint com a seu els locals de«Lux»– només representava
obres
escrites per dones (Ninfa Baronio, Nena Becchetti, Ernestina Cravello,
Maria
Roda, Fiorina Rossi, Jeanne Salemme, etc.) i en les quals
només actuaven dones,
com ara Il ribelle, La
figlia dell'anarchico, etc. També
participà
activament en tota mena de manifestacions feministes i en la campanya
de suport
dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti.
Quan son
company morí de tuberculosi, s'encarregà de la
llibreria-editorial juntament
amb els fills que quedaven vius. Sota el pseudònim d'Una madre, va escriure nombroses obres de
teatre, com ara el drama
en quatre actes Il trionfo della
verità (sulla
religione), que va ser publicat en 1914 a Locorotondo, l'obra
en dos actes La sfida o el drama Su la breccia. També
col·laborà en el periòdic socialista Sema de Locorotondo. Entre les seves
edicions destaca la publicació de la traducció a
l'italià de Das Kapital (Il Capital) de Karl Marx i
l'edició anual del Calendario
Storico-Scientifico-Moderno. Elvira Catello va morir l'1
d'octubre de 1979 a Miami (Florida, EUA). En 2011 Mario Gianfrate,
Jennifer
Guglielmo i Vito Antonio Leuzzi publicaren la biografia Elvira
Catello e la «Lux» tra utopia e libertà,
Una pacifista pugliese
a New York nel 900. Al seu poble natal un carrer porta el seu
nom.
***
Dagoberto Lami
- Dagoberto Lami: El 18 de gener de 1894 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Dagoberto Lami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi. Començà a militar en la Federació de Joves Socialistes (FJS) de Pisa i, ben igual que sos germans (Antonio, Mario i Ottorino), acabà esdevenint anarquista. Juntament amb Mario i Ottorino, treballà com a fuster a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia, i prengué part activa en l'agitació anarcosindicalista i en les vagues de la zona. En 1919, amb son germà Mario, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de«La Comuna». En 1921, arran d'un míting on son germà Mario fou l'orador celebrat el 17 de maig d'aquell any a Muggiano, va ser detingut, juntament amb Antonio, i acusat d'haver format part d'un grup d'obrers que havia linxat un policia de paisà que es trobava entre els assistents. Son germà Mario, considerat l'instigador dels fets, aconseguí fugir, ben igual que Ottorino. El 4 de maig de 1923 Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó. Son germà Antonio fou absolt, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí a resultes dels cops rebuts. Dagoberto va ser enviat a la penitenciaria de Citavecchia i després traslladat a la presó política de Soriano del Cimino (Laci, Itàlia), on morí el 18 de març de 1924 en estranyes circumstàncies. Deixà esposa i dos fills, Dina i Spartaco.
***
Ettore
Panini
- Ettore Panini: El
18 de gener de 1895 neix a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ettore
Panini. Sos pares es deien Vittorio Panini i Clarice Bruschi. Durant sa
vida
treballà de carreter, de paleta i de venedor ambulant.
S'acostà al moviment
llibertari en 1912. Participà activament en les
manifestacions contra la guerra
i va ser condemnat per desertor. Després de la Gran Guerra
el trobem a totes
les campanyes d'agitació promogudes per la Cambra del
Treball Sindicalista i
per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Enfrontat als
escamots feixistes,
va ser denunciat en diferents ocasions per insults i lesions contra
elements seguidors
de Benito Mussolini. En 1922 va ser processat, amb Umberto Annovi, i
fou reclòs
un any a la presó. El setembre de 1923 va ser novament
detingut per cridar contra
el rei i Benito Mussolini i per haver escridassat «Visca
l'Anarquia!». En 1924
passà a França, on treballà de paleta
i la policia el fitxà com a lector de la
premsa anarquista. A París va ser ferit a cops de navalla
d'afaitar el 23
d'octubre de 1924 en una baralla que va tenir amb el feixista
Sebastiano
Calareri a la sortida del judici contra l'anarquista Ernesto Bonomini,
que va ser
condemnat a vuit anys de treballs forçats per l'assassinat
de Nicola
Bonservizi, responsable local del fascio
i redactor del periòdic parisenc feixista L'Italie
Nouvelle. En 1925 retornà a Mòdena.
Amonestat en 1927, la policia encara el
considerava en 1930 «entre els elements més
exaltats i capaços de cometre actes
violents». En 1936 una font de«confiança» l'assenyalà com a«actiu militant
anarquista». El juny de 1936 va ser tancat cautelarment en
ocasió d'una visita
a Itàlia del dictador alemany Adolf Hitler. En 1942 va ser
novament amonestat
per «actuar maliciosament amb activitats denigrants contra el
Règim». A finals
de 1942 va ser detingut, juntament amb altres companys (Renzo Cepelli,
Medardo
Lusvardi, etc.), com a sospitós d'haver redactat un escrit
contra el Duce i
contra el feixisme. Després de la II Guerra Mundial es
comprometé en la
reconstrucció del moviment anarquista a Mòdena i
participà en el Congrés
Nacional Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 19 de
setembre de 1945 a
Carrara (Toscana, Itàlia). Milità en la
Federació Anarquista de Mòdena i
després, quan aquesta es dissolgué, en el grup
anarquista «Rivoluzio Gilioli»
d'aquesta localitat. Ettore Panini va morir el 16 de maig de 1963 a
Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
Fitxa
de Joan Gras Puigmartí del registre de deportats
- Joan Gras Puigmartí:
El 18 de gener
de 1897 neix a Sant Llorenç Savall (Vallès
Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista Joan Gras Puigmartí. Milità
en la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a
França. Quan sortí
dels camps de concentració francesos, s'enrolà en
una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) destinada a realitzar tasques de
fortificació a la Línia
Maginot. Quan l'exèrcit francès
s'enfonsà, fou detingut per les tropes
alemanyes i portat el 13 de desembre de 1940 al camp de
concentració nazi de
Mauthausen sota la matrícula 10.447. Joan Gras
Puigmartí va morir el 21 de
novembre de 1941 al camp de concentració de Mauthausen-Gusen
(Alta Àustria,Àustria). Sa companya fou Virgínia Iranzo
Pérez.
***
Ángel Cano Casado (abril 1947)
-Ángel Cano Casado: El 18 de gener de 1898 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) el militant anarcosindicalista Ángel Cano Casado. Sos pares es deien Diego Cano i Ana Casado. De jove s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Río Tinto (Huelva, Andalusia, Espanya), on treballava a la mina. Aconseguí, de manera autodidacta, una important cultura. En 1934, per fugir de la repressió engegada contra ell per les seves activitats, marxà a Alacant (Alacantí, País Valencià) i s'afilià al Sindicat de la Construcció, on exercí càrrecs de responsabilitat i participà activament el vaga del sector de 1936. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou nomenat membre del Comitè d'Enllaç CNT-UGT del Ram de l'Edificació. En aquesta època treballà com a perforador a peu d'obra. Durant la Revolució serà un dels responsables de protecció de combustibles. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí arribar a Orà (Algèria) i fou internat al camp de concentració de Morand. Arran de la independència algeriana, marxà cap a França. Durant els anys seixanta serà un dels responsables de la Federació Local de la CNT de Saint-Éloy-les-Mines, de la qual va ser nomenat secretari en 1962. Ángel Cano Casado va morir el 3 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 7 de febrer– de 1976 al seu domicili de Saint-Éloy-les-Mines (Alvèrnia, Occitània).
***
Necrològica
d'Antonio Bernabé Mula apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de juny de 1980
- Antonio Bernabé Mula:
El 18 de gener de
1904 neix a Cuevas de
Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Bernabé Mula. Sos pares es
deien Antonio
Bernabé i Ana Mula. Gairebé infant,
entrà a fer feina a
les mines d'alums de Mazarrón (Múrcia, Espanya).
Posteriorment emigrà a
Barcelona (Catalunya), on s'afilià als sindicats de
Transports i d'Espectacles
Públics de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant la Revolució
espanyola exercí diversos càrrecs
orgànics en el Sindicat d'Espectacles Públics
confederal barceloní. Amb el triomf franquista
passà a França, on patí els
camps de concentració. Després de la II Guerra
Mundial milità en la Federació
Local de Balmar (Llenguadoc, Occitània) de la CNT.
També milità en la Federació
Local de Tolosa de la CNT i en la secció local d'aquesta
ciutat de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Amb sa companya Marina Llorens,
s'encarregà
dels enviaments de la premsa confederal als distribuïdors i
subscriptors. Antonio
Bernabé Mula va morir el 29 de desembre de 1979 en una
clínica de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies
després al cementiri tolosà de
Terra Cavada.
***
Pedro Herrera en el gran míting d'unitat sindical celebrat a la plaça Monumental de Barcelona el 25 d'octubre de 1936. En segon pla Frederica Montseny. Foto de Torrents
- Pedro Herrera Camarero: El 18 de gener de 1909 –algunes fonts citen erròniament 1908– neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Herrera Camarero. Sos pares es deien Acisclo Herrera Antona, jornaler, i Jenara Camarero Llorente. Ben aviat començà a militar en el ram ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup «Nervio» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on farà molta amistat amb Diego Abad de Santillán i Jacinto Toryho. En 1927 vivia a Barcelona i s'encarregava de la distribució de l'argentí Suplemento de La Protesta a la Península. En 1934 assistí al Congrés de Madrid de la Federació Nacional d'Indústria Ferroviària (FNIF), amb Francisco Díez Sandino, Antonio Barranco Hanglin, Julián Martínez i altres. A partir de la Revolució de 1936 començà a ocupar importants càrrecs orgànics: representà la FAI en el Comitè d'Enllaç amb la Unió General de Treballadors (UGT), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i la CNT (11 d'agost de 1936); signà el Pacte d'Unitat d'Acció amb aquestes mateixes forces (25 d'octubre de 1936); assumeix la cartera de Sanitat i Assistència Social en el Govern de la Generalitat de Catalunya (de desembre de 1936 a abril de 1937) –entre altres mesures, el gener de 1937 promulgà el decret sobra la institució i la regulació de l'avortament–; encapçala la secretaria general del Comitè Peninsular de la FAI, càrrec pel qual fou elegit en el Ple d'agost de 1937, i al qual representà en diverses reunions –Ple de Regionals de maig de 1937, reunió a Pedralbes amb el president del Consell de Ministres el desembre de 1937, representant en el Comitè Nacional de la FAI, la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, etc. L'abril de 1937 fou nomenat president de la Junta de Comerç Exterior de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. El juliol de 1937 fou elegit secretari del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i aquell mateix estiu formà part del Comitè Nacional d'Enllaç entre la CNT I la UGT amb González i Frederica Montseny. Representà, l'octubre de 1938, la FAI en el Ple Nacional de Regionals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i rebutjà durament la postura partidària a Juan Negrín de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet). Al final de la guerra fou membre del Comitè Peninsular de la FAI i en el consell editorial de Tierra y Libertad, i com a representant d'aquesta organització, el març de 1939, s'integrà en el Consell General de l'MLE creat a París, que fou força criticat. Fou un dels signataris, en nom de la FAI, de l'acord de dipòsit dels arxius de la CNT-FAI a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Amb el triomf franquista, passà als camps de concentració francesos (Vernet) per ordre del Govern de Vichy i, a partir de juliol de 1942, fou deportat a Djelfa (Algèria). En acabar la II Guerra Mundial, milità a Alger i col·laborà en la premsa confederal (CNT, Solidaridad Obrera, etc.). Amb Pérez Burgos publicà a Alger el fulletó La AIT (1946). En 1947 participà en la Conferència de Colomb-Béchar. Després passà a França, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica importants de la CNT de l'Exili i sempre en el sector majoritari i anticol·laboracionista, com ara secretari del Comitè Intercontinental (novembre de 1947). El juny de 1948 participà com a delegat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés del Comitè de Defensa Sindical de Liorna (Itàlia). En aquests anys fou un dels promotors de SIA. Malauradament un projecte editorial continuador de les edicions barcelonines de «Tierra y Libertad» que creà amb Antoni García Birlán fou un fracàs. Més tard, dimití del Comitè Intercontinental i emigrà a Amèrica. Després d'una temporada a Rio de Janeiro (Brasil), a partir de 1950 s'establí a l'Argentina, on col·laborà més amb la Federació Llibertària Argentina (FLA), de la qual arribarà a ser secretari de Relacions Exteriors, que amb la CNT, guanyant-se la vida com a comptable. Formà part del cercle de Magín Cabruja Martra, Jacobo Prince, Jacobo Maguid i Diego Abad de Santillán, editant llibres i col·laborant per a la revista Reconstruir. Amb el anys s'acostà a posicions més reformistes i durant els anys seixanta fou partidari de les tesiscincpuntistes, com Abad de Santillán i Manuel Villar, però sempre cenetista. Pedro Herrera Camarero va morir el 28 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina). El seu arxiu personal fou recollit per Fernando Gómez Peláez i dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Joan
Claramunt Vilamajó
- Joan Claramunt
Vilamajó: El 18 de gener de 1911 neix a Albesa
(Noguera, Catalunya)
l'anarcosindicalista Joan Claramunt Vilamajó –a
vegades el seu primer llinatge
citat erròniament com Claramount.
Sos pares es deien Josep Claramunt i Teresa Vilamajó. Ben
aviat
entrà
a formar part del moviment llibertari. Arran dels fets insurreccionals
de 1934,
va ser tancat en un vaixell-presó ancorat a Barcelona.
Lluità com a milicià en
la guerra civil i amb el triomf franquista passà a
França, on patí els camps de
concentració d'Agde, Argelers i Sant Cebrià. Cinc
membres de sa família van ser
deportats a Mauthause-Gusen, on son pare (Josep Claramunt Segura)
morí; son germà
Llorenç havia mort al front de Terol. Després de
la II Guerra Mundial s'establí
a Cornonterral (Llenguadoc, Occitània), on milità
en la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i, quan aquesta
desaparegué, en la de
Montpeller, de la qual un temps en fou secretari. A
començament dels anys 2000,
participà en les activitats de l'Ateneu «Louise
Michel» de Perpinyà. Trobem
articles seus en Cenit, Le Combat Syndicaliste i Espoir.
Sa companya fou Genoveva Giribet,
que fou col·lectivista durant la guerra a Suquets (Horta de
Lleida, Catalunya).
Joan Claramunt Vilamajó va morir el 6 de setembre–algunes
fonts citen erròniament el 7 de setembre– de 2009
al seu
domicili de
Montpeller
(Llenguadoc, Occitània).
***
Ivo
Fragori
-
Ivo Fragori: El 18
de gener de 1911 neix a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista Ivo Fragori. Sos pares es deien Antonio Fragori i Clotilde
Levoni.
Paleta de professió, amb son germà Primo Fragori,
Amilcare Muzzioli i altres
companys, formà part del grup anarquista del barri de La
Paganine de Mòdena, de
forta tradició llibertària. En 1934,
després de diversos intents, passà
clandestinament a França, on es pogué reunir amb
son germà Primo, que s'havia
expatriat a finals de 1930. D'antuvi visqué amb son
germà a Villejuif (Illa de
França, França) i posteriorment
s'establí a Orleans (Centre, França), on
participà activament en els cercles d'exiliats. Arran de
l'esclat de la guerra
civil a Espanya s'integrà en les Brigades Internacionals.
L'abril de 1937
s'enrolà en la IV Companyia, del III Batalló de
la «Brigada Garibaldi» i lluità
al front d'Osca (Aragó, Espanya). Va ser ferit en tres
ocasions. Ivo Fragori va
morir en acció de guerra el 24 de juliol de 1937 al front de
Brunete, a Villanueva
del Pardillo (Madrid, Castella, Espanya). Segons els serveis
d'intel·ligència
soviètics s'havia afiliat al Partit Comunista
Italià (PCI) a França.
***
Necrològia
d'Antonio Milián Bondía apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 13 de gener de 1977
- Antonio Milián Bondía: El 18 de gener de 1913 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Milián Bondía–també citat el llinatge erròniament com Millán. Sos pares es deien Manuel Milián i María Bondía. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant la II Guerra Mundial va ser deportat a un camp d'extermini alemany. Després del conflicte bèl·lic s'establí a La Veruna i milità en la Federació Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Antonio Milián Bondía va morir el 31 d'octubre de 1976 a La Veruna (Llenguadoc, Occitània). Deixà companya, Francisca Escuder Navarrete, i descendència, Antonio i María Rosa.
***
José
Santiago Pavón
- José Santiago
Pavón: El 18 de gener de 1913 neix a Posadas
(Còrdova, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista José Santiago Pavón, que va
fer servir el pseudònim Antonio
Ordóñez Múñez.
Sos pares es
deien Manuel Santiago i María Pavón. Sense
estudis, treballà guardant ramats i
de jornaler a Andalusia. En 1934 va fer el servei militar en el XV
Regiment
d'Infanteria i l'any següent s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
s'enrolà com a milicià en
una columna confederal –sembla que a la «Columna
Durruti». Després va combatre
el feixisme enquadrat en l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola al
front del nord peninsular, especialment en 1937 en la batalla de Bilbao
(Biscaia, País Basc). Quan la caiguda de la zona a mans
franquistes el juny de
1937, passà a Barcelona (Catalunya), on participà
en la seva defensa. El 10 de
febrer de 1939 creuà els Pirineus i va ser internat al camp
de concentració
d'Argelers fins el 30 de juny de 1942. Posteriorment va ser enrolat en
una Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat, en el si de l'empresa de
construcció
Ballot, a les feines de construcció de l'embasament de
l'Aigle (Alvèrnia,
Occitània), on participà en la
reconstrucció de la CNT i en l'organització d'un
grup espanyol del maquis. El juny de 1944, sota el nom d'Antonio
Ordóñez Múñez,
com a membre d'aquesta companyia, s'integrà
en el Batalló de les Forces Franceses de l'Interior (FFI)
encapçalat pel
comandant André Decelle (Didier)
i comandat
per José Germán González. Quan
començaren els combats per l'alliberament, amb
altres companys, abandonà la seva feina a l'embasament i
marxà a peu fins el
coll de Néronne (Lo Falgós, Alvèrnia,
Occitània), on contactà amb el grup del
Pic Violent (Alvèrnia, Occitània) comandat pel
confederal Juan Montoliu del
Campo. S'encarregà de la metralladora del Grup 35 (o 36) i
participà en els
combats per l'alliberament del departament del Cantal i d'una part
d'Alvèrnia, especialment
amb els enfrontaments prop del túnel de Le Lioran
(Alvèrnia, Occitània), on les
columnes alemanyes procedents d'Orlhac (Alvèrnia,
Occitània) es dirigien cap a
Clarmont d'Alvèrnia. Aquests accions acabaren a finals de
setembre de 1944,
moment en el qual retornà a les feines de
construcció de l'embassament. El 26
d'abril de 1945 abandonà l'obra de l'Aigle i
demanà l'estatus de refugiat
polítics davant la Prefectura del Cantal. Des d'aquesta data
i fins l'octubre
de 1954 treballà al departament occità de Var en
la destrucció de búnquers alemanys
i en la reparació de ponts, carreteres i vies
fèrries a la zona alpina. Després
de l'escissió que patí la CNT de l'exili durant
la tardor de 1945, entrà a
formar part del sector anomenat«col·laboracionista», favorables a les
tesis de
defensades per la CNT de l'interior. A partir d'octubre de 1954
treballà de
miner a les mines de coure, de plom i d'argent del massís
dels Moros (Provença,
Occitània), fins a la seva jubilació en 1973. A
finals de 1986, per la seva
participació en la Resistència, va rebre la
medalla i el diploma de Reconeixent
de l'Associació de Refractaris i Maquisards de
França (ARMF). Sempre fidel a
les idees llibertàries, José Santiago
Pavón va morir a causa de la silicosi el
9 d'abril de 1989 a Lo Luc (Provença, Occitània),
població on residia.
José Santiago
Pavón (1914-1989)
***
Antoni Téllez (1948)
- Antoni Téllez Solà: El 18 de gener de
1921 neix a Tarragona
(Tarragonès, Catalunya) el militant
anarquista i
historiador Antoni Téllez
Solà. Sos pares es deien Martí Téllez,
ferroviari destinat a Solo del Rey (Astúries)
que va quedar
marcat per la Revolució asturiana de 1934, i Margarida
Solà. El juliol de 1936
residia a Lleida i
es va afiliar a les Joventuts Llibertàries (JJ. LL.); va
viure la guerra i
l'evacuació successivament de Lleida, Tarragona i Barcelona,
fins que fou
mobilitzat quan va tenir 18 anys en l'anomenada «quinta del
biberó», quan
s'enfonsava la República. Va marxar a França el
febrer de 1939 i va passar un
any al camp de concentració de Setfonts
(Occitània). El febrer de 1940, gairebé
començada la conflagració mundial, va treballar
en la construcció d'una fàbrica
de pólvora a Lanemezan, i quan França
caigué es va posar a treballar al camp el
setembre. Detingut als dos mesos, va ser internat al camp d'Argelers,
cinc
mesos més tard enrolat en la 321 companyia de treballadors
estrangers i enviat
a Mende. Va ser enviat a les mines de Collet de Dezey pel seu
tarannà rebel i
va ser denunciat als alemanys que el van traslladar al camp d'Agde per
construir-hi fortificacions. Sabotejà el ferrocarril
Perpinyà-Besiers i va
fugir a Saint Afrique, a l'Aveyron, on va treballar en un hospital.
Quan el
volen portar a Alemanya fuig de bell nou i es refugia al campament
militar de
La Cavalerie, d'on també ha de fugir per haver participat en
la fuga de
presoners russos. Finalment es va incorporar en un grup de guerrillers
espanyols a Decazeville, amb els qui va combatre en la IX Brigada de
Forces
Franceses de l'Interior (FFI). Va estar implicat, sota el nom de Tarra,
en l'operació «Reconquesta d'Espanya» de
la Unió Nacional Espanyola (UNE), sota
direcció del Partit comunista, i l'octubre de 1944 es va
internar a l'Espanya
franquista –episodi de la Vall d'Aran, fracassat
després de
la batalla de
Salardú. Retornat a França, es va
instal·lar a Tolosa de Llenguadoc, i es va
encarregar de recollir armament de la Segona Guerra Mundial–que en
gran part
va ser emprat per la guerrilla antifranquista durant molts
anys–, va
realitzar
missions d'enllaç entre els companys de França i
d'Espanya i va formar part del
segon comitè peninsular de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL) fins a la seva dimissió l'abril de 1946 per
traslladar-se a Espanya amb
la intenció de prendre contacte amb la guerrilla. Durant
tres mesos va recórrer
el país i a la seva tornada a França, per
divergències orgàniques, no va
aconseguir suficient suport per als combatents. Durant els anys de la
seva
estada a Tolosa de Llenguadoc va estar relacionat amb la flor i nata de
la guerrilla:
Sabaté, Facerías, Carballeira, Amador Franco,
Zubizarreta, etc. A finals de
1946 va marxar definitivament a París i va
col·laborar activament en tasques de
premsa i organització (Atalaya, CNT,Ruta, Solidaridad
Obrera, Suplemento Literario, sobretot
com a dibuixant). Cansat de
les lluites orgàniques, va abandonar la
militància orgànica, no la
llibertària,
engegant una valuosa tasca com a historiador dels guerrillers
llibertaris a
Espanya. Apàtrida fins a 1978, aquest any va recuperar la
seva primitiva
nacionalitat i viatjà per primer cop a Espanya de manera
legal. En els seusúltims anys va treballar a París com a periodista
de l'Agència France Presse
(AFP) fins que es jubilà el març de 1986,
instal·lant-se aleshores a Ceret,
prop de Perpinyà. Posteriorment repartirà el seu
temps entre ambdós països.
Col·laborà en Anthropos, Atalaya
(en el grup editor 1957-1958), Bicicleta,CNT, Cultura Libertaria, Historia
Libertaria, Polémica
(en el consell de redacció), Ruta (un
dels seus eixos a Tolosa de
Llenguadoc), Solidaridad Obrera de
París, Suplemento Literario de
Solidaridad Obrera, etc., i escrigué importants
obres, algunes traduïdes a
l'alemany, a l'anglès i a l'italià, sobre Remiro,
la guerrilla gallega i
sobretot sobre Facerías, Sabaté i
Ponzán. És autor de La guerrilla urbana
en
España: Sabaté (París,
1972), La guerrilla urbana. Facerías
(París,
1974), La lucha del movimiento libertario contra el franquismo
(Barcelona, 1991), Apuntes sobre Antonio Lamolla y otros
andares. Recuerdo
(Vitòria, 1992, amb Peirats), Historia de un
atentado aéreo contra el
general Franco (Barcelona-Bilbao, 1993), El MIL y
Puig Antich
(Barcelona-Bilbao, 1994), La red de evasión del
grupo Ponzán (Barcelona,
1996), A guerrilla antifranquista de Mario de Langullo«O Pinche» (Vigo,
2000), Agustin Remiro: de la guerilla confederal a los
servicios secretos
britanicos (edició pòstuma, Saragossa,
2006) i els inèdits Album
de dessins en couleurs (1948),30
años de Ruta en el exilio
(història i
documents de l'FIJL de 1945 a 1974), Acción
Directa
(1979-2004), Tinieblas y sangre (abril 1949 - julio
1952), Diccionario
biográfico de la clandestinidad en España:
1936-1975 (en col·laboració amb
R. Dupuy), Atalaya, Notas para un
eventual esbozo biográfico de José
García Tella. Sa companya fou Armonía
Olga Pérez Barberán. Antoni Téllez
Solà va morir el 26 de març
de 2005 a la Policlínica Saint-Roch de Cabestany
(Rosselló, Catalunya Nord).
Antoni Téllez Solà
(1921-2005)
Ignasi de Llorrens : «Antoni
Téllez, in memoriam», en Butlletí
Estel
Negre, 151 (abril 2005)
Ferran Aisa : «Antoni Téllez, guerriller de la memòria», en Avui, 2 de juliol de 2005
Defuncions
Adamo Mancini
- Adamo Mancini: El 18 de gener de 1928 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Adamo Mancini, conegut sota el pseudònim de Damet. Havia nascut el 6 de febrer de 1859 a Imola (Emília- Romanya, Itàlia). Fill d'una família modesta, sos pares es deien Francesco Mancini i Eva Berti. Després de fer els estudis primaris, freqüentà un temps l'Escola Tècnica i esdevingué sabater com son pare i son germà Antonio. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), seguí els passos polítics d'Andrea Costa i el novembre de 1880 fundà, amb Ugo Lambertini, el Cercle Socialista d'Imola, del qual esdevingué secretari l'any següent. L'abril de 1881 presentà la sol·licitud, amb Andrea Costa i Giuseppe Benati, per a publicar el periòdic Avanti!, i com al seu gerent responsable va patir detencions i dos processos. Lluitador pel dret al sufragi universal, en el congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya (PSRR), celebrat el febrer de 1882 a Imola, fou partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però no a les nacionals. Aquests opinions toparen amb la línia possibilista política d'Andre Costa, qui jurà fidelitat a la monarquia com a diputat, i en el congrés del PSRR de 1883 Mancini abandonà el partit. Contràriament a son germà Antonio, reprengué les tesis llibertàries i aquell mateix any de 1883 reconstituí, amb Antonio Castellari i Giuseppe Benati, la Secció de l'AIT d'Imola, de caire anarquista. El març de 1884 va ser detingut per aferrat un manifest de lloança a la Comuna de París. L'1 de febrer de 1885 el diputat Andrea Costa va fer una interpel·lació parlamentària per a denunciar la seva detenció sense judici. Després de 16 mesos de presó preventiva, el juny de 1885 va ser jutjat a Florència (Toscana, Itàlia) i condemnat a 22 mesos de presó i a una multa. Com que es negà a pagar-la, va ser novament empresonat 11 mesos i a finals de 1886 pogué retornar a Imola. Reprengué l'activitat política i participà en la fundació del Cercle Socialista Revolucionari «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball) i l'octubre de 1887 començà a col·laborar en el full anarcosocialista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) La Rivendicazione. Sembla que després de fer un viatge a França en 1888, reprengué amb força la seva militància anarquista i començà a publicar una llarga sèrie de números únics, que arribaran a la quarantena cap el 1920. Alguns títols de la primera sèrie, publicada entre maig de 1890 i juny de 1894, són La Canaglia, La Ciurmaglia, La Poveraglia,La Marmaglia, La Gentaglia, I Pezzenti,I Ribelli, I Miserabili, I Malfattori,Le Forche Repubblicane, La Questione Sociale, La Rivendicazione, Non Votate,Il Ribelle, La Libera Parola, etc. El desembre de 1890 fou un dels signants del manifest per al Congrés Anarquista de Capolago (Ticino, Suïssa), al qual acudí el gener de 1891 en representació dels anarquistes d'Imola. En aquesta època col·laborà en el periòdic La Revendicazione d'Imola. Novament detingut, en 1892 va ser jutjat i absolt. Després emprengué un llarg viatge que el portà a diverses ciutats europees (Marsella, París, Londres, Brussel·les i Canes) i en el qual va aprendre la llengua francesa. Entre el 6 d'agost i el 17 de desembre de 1893 edità el periòdic La Propaganda d'Imola. Arran de les lleis antianarquistes de 1894, retornà a la presó, aquesta vegada amb sa companya, la també militant anarquista Palmira Golinelli. El desembre de 1894 va ser condemnat a tres anys de residència forçada, pena que purgà a Pistoia, Monte Argentario, Nàpols, Ponça i Pantelleria. En aquest període, en senyal de protesta, l'ajuntament de la seva ciutat natal el va nomenar membre del consistori, però ell rebutjà l'elecció per coherència. El novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional. Retornà a Imola amb sa companya i reprengué l'activitat anarquista dedicada sobretot en la crítica a l'administració local socialista, rebutjant totes les seves ofertes, des d'un lloc de feina a la sabateria de l'hospital fins al càrrec de secretari de l'Associació de Jornalers. Entre agost de 1897 i octubre de 1899 edità una segona sèrie de números únics (Imola… Nostra…, Il Patatrac di Imola Nostra!…, La Coda del Patratac di Imola Nostra!…, Imola… Nuova, Imola Vecchia, La Baraonda, La Resurrezione, Imola Ride!…, La Plebaglia), caracteritzats per la seves crítiques a l'administració local i contra els socialistes d'Il Momento. A començament del nou segle continuà amb la seva tasca de propagandista anarquista i fou corresponsal d'Il Grido della Folla (1902), publicant Alberghetti Risorto (1903) i Lo Zigo Zago di Imola Nostra (1904). En 1904 va ser jutjat amb altres anarquistes d'Imola i condemnat a quatre mesos de presó. Col·laborà i difongué una sèrie de fulls de tirada estatal, com ara La Protesta Umana,La Rivolta i L'Agitatore. El juliol de 1912 assistí com a observador al Congrés Anarquista de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1913 publicà Imola Nostra. En 1914 sortiren les sevesMemorie di un anarchico i el seu fullet Dall'internazionalismo di Andrea Costa al cortigianismo di Leonida Bissolati. Quan esclatà la Gran Guerra s'hi mostrà contrari, polemitzant amb les tesis intervencionistes d'Alceste De Ambris i entrant a formar part del Fascio Llibertari d'Imola. Durant la postguerra continuà amb la seva militància, editant l'última de les seves publicacions, Imola«Nostra» (1920) i col·laborant a partir de 1921 en Sorgiamo! Adamo Mancini va morir el 18 de gener de 1928 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Un carrer a Imola porta el seu nom.
***
Ubaldo
Tacconi
- Ubaldo Tacconi: El 18 de gener de 1935 mor a Verona (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i sindicalista, i després sembla que comunista, Avellino Ubaldo Tacconi. Havia nascut el 16 de febrer de 1885 a Verona (Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Angelo Tacconi i Anna Agnelli. Durant sa vida treballà d'oficinista temporal, de missatger i de venedor de verdures. En 1904 ja militava en el moviment llibertari i segons la policia era un dels «instigadors anarquistes» més destacats tant de paraula com d'obra. El 19 d'agost de 1907 va ser denunciat juntament amb altres companys (els socialistes Angelo Donini i Francesco Orna) per mutilació, durant la nit del 17 al 18 d'agost, del monument del rei Humbert I d'Itàlia, però finalment en va ser exculpat. En 1908 el trobem a Gènova (Ligúria, Itàlia), on freqüentà els anarquistes locals i participà en les seves activitats. Formà part, amb altres companys (Giuseppe De Luisi, Giovanni Domaschi, Domenico Maitlasso, etc.), del Grup Llibertari de Verona i mantingué la corresponsalia dels periòdics Conquista i Guerra di Classe. Entrà a fer feina com a oficinista en els taller ferroviaris de Verona i després en les oficines d'equipatges de l'estació ferroviària, i a finals de 1910 era secretari de la secció de Verona del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI). Durant la Gran Guerra va ser traslladat a la província d'Avellino (Campània, Itàlia). Després del conflicte bèl·lic retornà a Verona i es mostrà força actiu en la Cambra del Treball Sindicalista, entrant l'octubre de 1919 en la seva comissió executiva. Entre 1921 i 1922 la policia detectà les seves relacions amb els anarquistes Guglielmo Bravo, Giovanni Domaschi, Paolo Psalidi i Arturo Zanoni, entre d'altres. En 1924 va ser fitxar, juntament amb altres companys (Biagio Crestani, Giovanni Domaschi, Romeo Ettore Marconcini, etc.), com a membre del reconstituït Grup Anarquista de Verona. Poc després, sembla, s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i prengué part en l'intent de reconstruir la Cambra del Treball Confederal. Son germà Orsmida Tacconi, socialista des del 1896 i empleat del ferrocarril, a començaments de 1914 va ser traslladat a Milà (Llombardia, Itàlia) i en 1926 va ser confinat a Favignana (Sicília). En 1927 Ubaldo Tacconi va ser traslladat a Milà i la policia sospità de les seves visites setmanals a Verona, però els diversos escorcolls contra ell tingueren resultats negatius. En 1930 retornà a Verona, on, després de diversos escorcolls sempre amb resultats negatius, sembla que deixà les activitats polítiques.
---
