[25/05] Setmana Sagnant - «La Boje!» - Nold i Bauer - Federació Obrera Argentina - Atemptat de Taupin - París (25-05-68) - Hödel - Reclus - Kilifarski - Duchesnay - López Arango - Carmagnola - Baroni - Montefameglio - Sagra - Costa Ferrer - Civera - Mattias - Ledo - Prat

Anarcoefemèrides del 25 de maig

Esdeveniments

- Cinquè dia de la Setmana Sagnant: El 25 de maig de 1871 a París (França), a la riba esquerra del Sena, les tropes federades de la Comuna no controlen més que la Butte-aux-Cailles. Sota el comandament de Walery Wroblewski, i malgrat un violent bombardeig, hi resisteixen fins a mitja tarda, i després es replegaran cap a la Bastilla. Darrere d'ells, les tropes de Versalles ocupen tota la riba esquerra. A l'altra riba, la batalla es desencadena al Marais i sobretot als voltants de la plaça del Château-d'Eau --actual plaça de la República--, on Brunel a pres la direcció de la resistència. Els cinc dominics d'Arcueil i nou dels seus mossos presos com a ostatges el 19 de maig, transferits al fort de Bicêtre el 25, són morts durant la confusió regnant durant el bombardeig, quan són traslladats de lloc. Al cap vespre, quan el sol s'amaga a la plaça, Charles Delescluze, delegat de la Guerra de la Comuna, grimpa lentament la barricada del bulevard Voltaire i es deixa matar. Paul Antoine Brunel, Maxime Lisbonne i Auguste Vermorel seran ferits. Als barris ocupats, els presoners i sospitosos són afusellats amb metralladores per fileres.

***

- Surt La Boje!: El 25 de maig de 1885 surt a Vercelli (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic anarquista La Boje! Grido dei lavoratori (La Boje! Crit dels treballadors). «La Boje!» és el nom que van prendre les revoltes pageses que entre 1882 i 1885 tingueren lloc a la zona llombarda de Màntua. «La Boje!» significa en llengua vèneta«l'olla que bull» i ve de l'expressió que cridaven els camperols revolucionaris «La boje, la boje e de boto la va' de fora!» (Bull, bull i d'un cop trabuca!). Aquest setmanari va ser editat pel propagandista anarquista Luigi Galleani i només va treure un altre número, el 4 de juny de 1885. Portava la dita: «La Boje! È campo libero alla collaborazione operaia» (La Boje! Camp lliure a la col·laboració obrera) i un epígraf d'Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti):«Noi plebe, non morremo: Ma nel gran giorno, in faccia al sol lucente, giuistizia ci faremo!» (Nosaltres el poble, no morim: Però quan arribi el gran dia, amb el sol lluent a la cara, justícia hi farem!).

***

- Alliberament de Nold i Bauer: El 25 de maig de 1897 els anarquistes Carl Nold i Henry Bauer, empresonats per complicitat en l'atemptat d'Alexandre Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de Homestead en 1892, són alliberats de la penitenciaria de l'Estat de Riverside a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA), després d'haver estat tancat quatre anys i tres mesos. Havien estat condemnats a cinc anys de treballs forçats, però la pena fou reduïda per bona conducta. Els grups anarquistes d'Alleghany organitzaren un gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn dels dos anarquistes. Berkman sortirà de presó en 1906.

***

- Constitució de la Federació Obrera Argentina (FOA): Entre el 25 i el 26 de maig de 1901 a Buenos Aires (Argentina) té lloc el Congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA). Cinquanta delegats obrers, socialistes i anarquistes, representants de 35 societats obreres de la capital i de l'interior del país hi van prendre part, entre ells l'anarquista italià Pietro Gori. En aquest congrés, la FOA es reconeix autònoma vers els partits polítics, acorda la fundació de Borses de Treball, es pronuncia en favor de la vaga general, del boicot i del sabotatge com a formes de lluita, aprova la instal·lació d'escoles lliures patrocinades per la Federació i la necessitat de lluitar per la rebaixa o supressió dels lloguers. D'aquestes reivindicacions es desprèn l'existència d'un clar predomini anarquista entre els delegats al Congrés. Per altra banda, són aprovats diversos punts d'organització relatius al sistema de cotitzacions, a la pràctica de congressos anuals i a la representació de delegats --les seccions federals tindrien un delegat per cada 300 socis en el Comitè Federal, sense passar de tres delegats, fins i tot en el cas que la secció tingués més de 900 delegats. El congrés es va cloure amb una«salutació al proletariat universal que lluita per la seva emancipació, tot solidaritzant-se amb les seves lluites i desitjant bona salut al gènere humà per mitjà de la revolució social». Però des del II Congrés (abril de 1902), les divergències entre els anarquistes, més influents, i els socialistes es van manifestar i prepararen la seva separació. Arran del IV Congrés (juliol 1904), l'organització va prendre el nom de Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però no serà fins al V Congrés (26 d'agost de 1905), quan afirmarà la seva veritable orientació comunistallibertària. La FORA va arribar a tenir 250.000 membres i després de promoure nombroses vagues generals, en 1909, s'escindirà en dues organitzacions: FORA del IX Congrés (reformista) i FORA del V Congrés (fidel a l'ideal llibertari).

***

- Atemptat de Taupin: El 25 de maig de 1923, a la seu del grup catòlic i monàrquic Acció Francesa i del seu periòdic Action Française, al carrer de Roma de París (França), l'anarquista Georges Taupin, després de buscar inútilment per tot el local el líder d'aquest grup nacionalista d'extrema dreta Charles Maurras, dispara un tret de revòlver al sostre. Aquesta acció es realitza mesos després de l'atemptat de l'anarquista Germaine Berton, el 22 de gener d'aquell any al mateix lloc, i on resultà mort Marius Plateau, cap dels extremistes «Camelots du Roi». L'agressor va ser detingut sense oferir cap resistència per l'agent Joly al mateix lloc de la feta i portat a la comissaria de la Madeleine al carrer d'Anjou on fou interrogat per l'inspector Torlet. Taupin, obrer constructor de carcasses metàl·liques de 24 anys i resident a Ivry-sur-Seine, que havia sol·licitat entrar en Le Libertaire per reemplaçar el seu gerent Albertini aleshores empresonat, fou delegat en congressos de metal·lúrgics. Processat, va ser defensat pel prestigiós advocat Henry Torrés. Durant el judici, el 6 de juny de 1923, afirmà que no volia matar ningú sinó simplement mostrar que els anarquistes no tenien por de les amenaces d'Acció Francesa. Taupin va ser condemnat per«estralls, violències i ús d'arma prohibida» a 15 dies de presó i 25 francs de multa.

***

- París (25-05-68): El 25 de maig de 1968 a París (França), al matí, el primer ministre Georges Pompidou, en unes declaracions a la premsa diu que els esdeveniments desencadenats a França són una«temptativa evident de desfermar la guerra civil» i que a partir d'ara «tota reunió serà dispersada amb la major energia». A les 15 hores, comencen al Ministeri del Treball del carrer de Grenelle, les majors negociacions socials des del 1936, on s'ha intentant que tothom (sindicats, patronals, petites i mitjanes empreses, representants de les classes mitjanes, organitzacions agrícoles, etc.) hi participi. De Gaulle ha donat carta blanca al primer ministre per aconseguir la pau social. Pompidou, amb el suport de la patronal, d'arrencada concedeix un augment del 35% dels salaris mínims. 25 hores de negociacions caldran per arribar als acords socials més importants de tots els temps, amb un augment per al conjunt dels sous d'un 10%, i això sense gaire discussions. Mentrestant, els periodistes de les ràdios i de les televisions públiques es declaren en vaga; l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) només difonen un butlletí de notícies a les 20 hores, reclamen llibertat d'expressió. En aquesta vaga se sumarà tot el sector artístic (actors, directors de cinema i de teatre, músics, cantautors, etc.). 120 periodistes de l'ORTF serà acomiadats, entre ells Michel Drucker, Thierry Roland i Roger Coudrec.

Naixements

- Max Hödel: El 25 de maig de 1857 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Emil Heinrich Max Hödel, que va fer servir el pseudònim Lehmann. D'antuvi s'afilià al Sozialistische Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD, Partit Socialista Obrer d'Alemanya), però ben aviat trencà amb els socialistes argumentant que molt prometien emperò res no feien. A Leipzig es guanyà la vida com a lampista, però després es dedicà a la venda de periòdics (Die Fackel, Vorwärts, etc.) i a la difusió d'impresos polítics, fins i tot del socialistes cristians. El SAPD l'acusà que quedar-se amb  la recaptació de la venda de la seva premsa i l'expulsà oficialment del partit el 9 de maig de 1878, dos dies abans de cometre l'atemptat que el faria famós. Després marxà de Leipzig i anà a Nuremberg, on fou buscat pel procurador de l'Estat que l'acusà d'ofenses a l'emperador. Més tard viatjà per Alsàcia, Lorena, Silèsia i Westfàlia, escampant propaganda socialista i anarquista. Segons alguns va pertànyer al sector bakuninista de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però la policia mai no ho va confirmar i en els interrogatoris a vegades deia que era socialista i altres absolutament anarquista. Sense feina, el 25 d'abril de 1878 s'instal·là a Berlín. Pocs dies després, l'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per«traïció a la pàtria» cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya). Els atemptats de Hödel i de Karl Nobiling, uns dies més tard, el 2 de juny, contra l'emperador alemany van servir de pretext al canceller Otto von Bismarck per promulgar una Llei antisocialista l'octubre d'aquell 1878.

Max Hödel (1857-1878)

***

- Paul Reclus: El 25 de maig de 1858 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el militant anarquista, enginyer i professor Paul Reclus, també anomenatGeorges Guyou. Fill d'Élie, els primers anys de sa vida els va passar en la«gran família» dels Reclus. Quan la Comuna de París va ser anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb els seus familiars a Suïssa. En 1877 tornà a París on farà uns brillants estudis i esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta funció en diverses indústries, especialment a Bessèja (Llenguadoc, Occitània), i haurà de dimitir en nombroses ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes. Propagandista de l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda pel fet, serà després de la instauració de les Lois Scélérates (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels Trenta»; però es va refugiar a Londres (Anglaterra), on viurà un temps en una petita comunitat anarquista. En 1895 s'establí a Escòcia, on treballà com a cartògraf i després com a professor. En 1903Élisée Reclus el demana i s'estableix a Bèlgica per ajudar a acabar l'edició de L'Home et la Terre, tasca que assumirà fins a 1908, després de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en 1914, serà un dels signataris del «Manifest dels Setze», de caire intervencionista. En 1919 s'establí a Dordogne i després a Montpeller, on es lliurarà a treballs científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el periòdic anarquista Plus Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va participar en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres podem destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La Mano Negra (1903), Étude sur un cas de conscience (1911), Questions de tolérance et d'éducation (1911), Absolu et relatif (1916), Les FrèresÉlie et Élisée Reclus, ou Du protestantisme à l'anarchisme (1964, pòstum). Paul Reclus va morir el 19 de gener de 1941 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Existeix un Museu Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una vil·la dels segles XV a XVIII, on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la història local i regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la Gran Guerra, etc.).

Paul Reclus (1858-1941)

***

- Varban Kilifarski: El 25 de maig de 1879 neix a Harsovo (Razgrad, Bulgària) el militant, propagandista i pedagog anarquista Varban Kilifarski. Havia nascut en una família d'origen pagès, encara que per les seves formes semblava un aristòcrata. Son pare, originari de Kilifarevo, a prop de Tirnovo, feia de mestre a l'escola primària d'Harsovo. Més tard la família s'instal·larà a Razgrad. Varban passarà la major part del temps, sobre tot a l'estiu, a Teketo, a prop de Ichiklar, on s'ocupava, amb altres cinc famílies, de l'agricultura i de la silvicultura de l'immens bosc de Déliorman. De molt jove va descobrir les idees llibertàries de la mà d'un dels seus professors d'institut anarquista tolstoià i ja en aquell temps va ser detingut per primer cop per protestar contra els privilegis davant la presència d'unes autoritats. Enrolat en una organització socialdemòcrata, amb Mikhael Guerdjikov i Gotze Detxev, va participar en el moviment revolucionari federalista d'alliberament de Macedònia. En tornar a Bulgària en 1907, i després de passar un temps a la presó de Razgrad per una acció contra el milionari Guéchev, va crear amb Mikhael Guerdjikov i Nicolas Stoïnov nombrosos periòdics anarquistes (Svobodno Obshestbo,Bezvlastié) i l'editorial «Bezvlastié» (Acràcia), que publicarà en búlgar les principals obres de l'anarquisme. Aquesta feina intel·lectual la compaginava amb la feina agrícola a Teketo i va ser delegat al Congrés de la Unió Agrària. Influenciat per l'experiència de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, començarà a engegar una escola llibertària a Teketo, amb el suport del seu germà Christo, tolstoià antimilitarista, antic mestre d'escola a Kharkov (Rússia) que aconseguirà els permisos del Ministeri d'Educació per obrir una escola privada; però aquesta no reeixirà a causa de l'inici de la guerra als Balcans, que va tancar les escoles i va mobilitzar els mestres. Antimilitarista, es va exiliar a Suïssa, on va intentar construir amb companys búlgars i russos una comuna agrícola, però que no va reeixir per manca de fons. El gener de 1912 es va instal·lar a París i a partir de maig d'aquell any va esdevenir professor a l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, i això sense conèixer el francès. A «La Ruche» va organitzar el jardí i les terres de conreu, ajudat pels infants, i va fer feina a la seva impremta. El febrer de 1913 va marxar de«La Ruche» acompanyat de Jeanne Lebin, una de les col·laboradores anarcocristiana tolstoiana de l'escola, i es van instal·lar al barri parisenc de Villejuif, per ocupar-se de la propaganda anarquista. Va intervenir en un gran míting contra la prohibició de les autoritats franceses d'una visita de Kropotkin. En aquestaèpoca va fer feines de tota casta per a subsistir: reparació de carrers, jardineria, instal·lació de calefaccions, etc.; a més de mantenir un hort de llegums a Villejuif que aprovisionava mig París llibertari. Quan va esclatar la Gran Guerra, el seu antimilitarisme el va obligar a exiliar-se, amb sa companya, a Florència (Itàlia) a partir de febrer de 1915, on va engegar una important campanya antireligiosa quan va veure la importància que jugava la religió a Itàlia. Obligat a fitxar la seva residència a Luca, va reprendre la feina agrícola i, com que tenia un hospital militar a prop, va engegar una campanya antimilitarista entre els soldats ferits. La seva companya va ser detinguda i expulsada d'Itàlia cap a França, quedant Varban tot sol amb una nina de cinc anys (Lilka) i malalt de tuberculosi i paludisme; i poc després, va ser internat a Campobasso fins al final de la guerra. Un cop la família es va reunir de bell nou, es va instal·lar a Lucca i Pisa. Va retornar a Bulgària amb sa família, però de Teketo només quedaven les ruïnes. Abans de morir va intentar aixecar de bell nou en aquells terrenys una comuna i un escola, però sense gaire èxit a causa del càncer. Varban Kilifarski va morir el 20 de gener de 1923 a Sofia (Bulgària). Va ser enterrat en mig d'un bosc propietat de sos parents.

***

- Alfred Duchesnay: El 25 de maig de 1887 neix a Les Andelys (Alta Normandia, Normandia) l'anarcoindividualista Alfred Eugène Duchesnay. Visqué en una mansarda al número 250 del carrer Convention del Districte de Vaugirard de París (França). Durant la Gran Guerra fou membre del grup dels «Amics de Par delà la mêlée», publicació anarcoindividualista publicada per E. Armand i fou mobilitzat com a obrer enrajolador a les fàbriques Renault de Billancourt (Illa de França, França). Es casà amb Henriette Boissier, cobradora de la Companyia de Tramvies de París en la línia«Hôtel de Ville-Clamart» i amb qui tingué en 1911 una filla. Entre el 15 de març de 1918 i el febrer de 1920 publicà, amb Pierre Chardon i Marcel Sauvage, el bimensual anarcoindividualistaLa Mêlée. Libertaire, Individualiste,Éclectique. En 1920 la mansarda on vivia fou l'adreça postal i seu, com ja havia passat amb La Mêlée, dels periòdics anarcoindividualistes L'Un, que publicà un número el març, i Un, que publicà set números entre juny i desembre d'aquell any, i que van ser les publicacions que substituïren La Mêlée. Cap al 1922 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), ciutat on morí en 1947.

***

- Emilio López Arango: El 25 de maig de 1893 neix a Cudillero (Astúries, Espanya) el teòric i propagandista anarcosindicalista Emilio López Arango, també conegut sota el pseudònim de Xáxara. Fill d'una família modesta de pescadors, era el segon de nou germans. Fins als 11 anys anà a escola, però després va haver de fer feina per ajudar sa família. El 14 de setembre de 1907, cridat per un oncle, emigrà a Cuba. A l'illa caribenya treballà de dependent en una botiga de Quinta (Santa Clara) durant dos anys i quatre mesos; a Las Vueltas, dos mesos en una botiga; i a altres localitats fins a la tornada a Espanya en 1910. El setembre d'aquest any marxà a l'Argentina, on va fer d'aprenent al gremi de forners. Sempre en contacte amb el món proletari, en 1912 començà a conèixer l'anarquisme a través de la lectura de Kropotkin. Juntament amb altres forners revolucionaris (Avelino Alarcón, Diego Mosquera), amb els quals viu i milita, participà en les vagues del gremi de 1912 i 1913, que van ser un fracàs i que el portaren 15 mesos a la presó. Durant el tancament a la Presó Nacional aprengué moltíssim d'altres interns (Apolinario Barrera, Teodoro Antillí, etc.), alhora que aprofità el temps amb la lectura i l'escriptura de poemes. El 13 de setembre de 1915 fou alliberat i immediatament entrà en la Societat de Resistència d'Obrers Forners de Buenos Aires, el portaveu de la qual, El Obrero Panadero, redactà a partir de l'1 de gener de 1916 i fins a la seva mort. En 1916 també començà a col·laborar en La Protesta, en una època d'importants lluites intestines (debat sobre el sovietisme, campanyes unificadores, il·legalisme iús de la violència, etc.), i en el setmanari satíric El Burro --tres números entre l'1 i el 14 de maig de 1917. El 13 de gener de 1919 fou detingut i el maig d'aquell any, prohibida la premsa anarquista, marxà a Santa Fe. En 1919 publicà en aquesta ciutat, amb Diego Abad de Santillán i José Torralvo, La Campana, però fou expulsat de Santa Fe. De bell nou a Buenos Aires, treballà d'estibador i participà en l'organització dels formers. Entre 1920 i 1922 col·laborà en El Repartidor de Pan, altra publicació d'aquest gremi. En aquesta època formà part del Consell Federal de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en al seva premsa. En el Congrés Continental de maig de 1929 de Buenos Aires, del qual sorgí l'Associació Continental Americana de Treballadors (ACAT), representà la FORA i fou elegit secretari de Relacions Internacionals de l'ACAT. Defensà un anarquisme intransigent i lluità contra el comunisme, el reformisme i l'i·legalisme violent expropiador --representat pel sector de La Antorcha i per Severino di Giovanni--, alhora que palesava la necessitat d'una presència anarcosindicalista important; però aquesta línia el creà opositors que l'apartaren un temps de la redacció de La Protesta i del seu Suplemento. La virulenta polèmica portada a terme amb Abad de Santillán en La Protesta contra els atemptats i les expropiacions dels grups anarquistes il·legalistes (anarcobanditisme) fou la seva sentència de mort. Emilio López Arango fou assassinat el 25 d'octubre de 1929 a Buenos Aires (Argentina) amb tres trets de pistola a la porta de ca seva. Deixà companya, Carmen, i tres fills de curta edat. Els assassins foren militants anarquistes d'altra tendència, molt probablement per Severino di Giovanni. Les seves restes foren vetllades a la seu de la FORA per milers de treballadors. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, com ara Alborada,¡Despertad!, Nuevos Caminos, Prometeo, Revista Única,Suplemento de Tierra y Libertad,Tribuna Proletaria, etc. És autor d'El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb Abad de Santillán) i Ideario (1942, pòstum). En 2007 Carlos Penelas publicà l'assaig Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario.

Emilio López Arango (1893-1929)

***

- Francesco Carmagnola: El 25 de maig de 1900 neix a San Vito di Leguzzano (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i agitador antifeixista Francesco Giuseppe Carmagnola, conegut simplement com Frank. Fou fill d'una família pagesa molt pobra; sos pares es deien Lino Carmagnola i Emilia Basso. Treballà com a obrer tèxtil i començà a militar en els grups llibertaris de ben jovenet, destacant com a conferenciant encara que només tenia estudis elementals. Quan feia el servei militar a Bolonya portà una intensa tasca propagandística entre els seus companys de caserna i per aquest motiu va ser traslladat a una unitat disciplinària militar creada especialment per a subversius. Un cop llicenciat, participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i combaté fins i tot armat en els enfrontaments que es generaren. A la província de Vicenza lluità contra els escamots feixistes organitzats i, fugint de la repressió, emigrà el 23 de febrer de 1922 a Austràlia, arribant a Sydney el 13 de maig d'aquell any amb el vaixell «San Rossore». Immediatament marxà a Ingham, al nord de l'Estat de Queensland, per treballar com a tallador de canya a la safra. En aquest país s'implicà en la lluita antifeixista organitzada des de la comunitat d'exiliats italians i els enfrontaments violents amb els grups feixistes locals el portaren en diferents ocasions a la presó. Sempre vigilat per la policia secreta i el cos consular italians, treballà per aconseguir la unitat entre l'esquerra australiana, tant dels obrers de la immigració com dels anglosaxons, fugint sempre de mantenir relacions amb el Partit Comunista d'Itàlia (PCI) i el Communist Party of Australia (CPA, Partit Comunista d'Austràlia) i qualificant el règim soviètic de «feixisme roig». Entre 1926 i 1927 promogué a Melbourne la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. A finals de 1926 cofundà a Sydney amb Giovanni Terribile Antico el grup «Lega Antifascista» (Lliga Antifeixista), especialitzada d'antuvi en la publicació de pamflets subversius i que arribarà a ser el grup esquerrà més important de la comunitat italiana a Austràlia. El juliol de 1927 començà a publicar a Sydney el primer periòdic antifeixista a Austràlia, Il Risveglio (El Despertar), que tractà la problemàtica local i publicà articles de militants anarquistes dispersos arreu del món (França, Suïssa, Argentina, Estats Units, etc.). El tercer número, publicat després de l'execució de Sacco i de Vanzetti, portà el títol «Lunga vita all'anarchia. Dagli anarchici seranno vendicati!» (Llarga vida a l'anarquia. Els anarquistes seran venjats!) i això serví de pretext perquè Grossardi, cònsol general d'Itàlia, exigís del primer ministre australià Stanley Bruce la immediata clausura del periòdic, que es va fer efectiva el 23 d'agost d'aquell any. El desembre de 1927 fundà amb altres companys el «Club Social Matteotti» --en honor de Giacomo Matteotti, socialista italià assassinat pels escamots feixistes--, al carrer Spring de Melbourne, del qual va ser nomenat secretari. L'1 de desembre de 1928 aquesta organització es traslladà a un nou local més gran al carrer Victoria de Melbourne i fundà el Comitè de la Lliga Australiana de Lluita contra el Feixisme. El «Club Matteotti» publicà entre 1928 i 1929, sota la direcció d'Isidoro Bertazzon, diferents publicacions periòdiques antifeixistes efímeres (L'Azione, Giacomo Matteotti, Germinal,In Memoria i Il Risveglio). Entre 1930 i 1932 col·laborà en els periòdics de Melbourne L'Avanguardia Libertaria, publicat per Bertazzon, i en l'antifeixista La Riscossa, editat per Valentino Ciotti. L'octubre de 1930 la policia australiana escorcollarà en dues ocasions el «Club Matteotti». L'1 de maig de 1931 es dirigí a una multitud de set mil treballadors que es manifestava per la riba del riu Yarra al crit de «Mort a Mussolini!». Després de la crisi interna del «Club Matteotti» en 1931 per lluites intestines entre Carmagnola i Bertazzon, que portarà a la seva dissolució oficial el 15 de desembre de 1933, i a causa de la depressió econòmica que patia l'economia del país, l'octubre de 1931 marxà novament a Ingham, al nord de l'Estat australià de Queessland, per treballar en la recol·lecció canya. La topada directa el 26 de desembre de 1931 amb Mari Melano, vicecònsol general d'Itàlia a Townsville, de visita a Ingham, el portà a un procés polític amb dos companys (Mario Tardiani i Tom Saviane) entre l'11 i el 12 de febrer de 1932 a la Cort Suprema de Townsville on es defensà atacant durament el feixisme i el racisme de les autoritats australianes contra els immigrants, judici del qual va ser absolt. L'agost de 1934, amb son company Francesco Fantin, fou un dels organitzadors de la gran vaga de la recol·lecció de canya de sucre contra la gran empresa Colonial Sugar Refining Company (CSR, Companyia Colonial Refinadora de Sucre) portada a terme per l'Australian Workers' Union (AWU, Unió de Treballadors Australians) i que a més de reivindicacions laborals exigia mesures contra el morbo de Weils, malaltia infecciosa que portava a la tomba nombrosos obrers de la safra. Aquestes reivindicacions dugueren a l'obligatorietat de cremar els camps de canya com aúnica mesura de lluitar contra la malaltia, pràctica usada encara en els nostres dies. Com que va ser inscrit en la llista negra de la patronal i no trobava feina, retornà a Melbourne per a treballar com a obrer en una fàbrica. En 1938 organitzà la difusió de la propaganda antifeixista que es repartia al port de Melbourne entre els mariners dels vaixells italians que hi ancoraven. El 15 de febrer de 1938, durant un d'aquests repartiments, un grup de mariners feixistes del vaixell de guerra «Raimondo Montecuccoli» atacaren salvatgement el xofer d'un taxi que havien confós amb Carmagnola. Dos dies després s'organitzà una manifestació de protesta al port de Melbourne de més de 12.000 persones i en la qual prengué la paraula i Mussolini va ser cremat en efígie. Arran de l'entrada en la II Guerra Mundial de la Itàlia feixista, molts d'italians, considerats com a potencials enemics, van ser internats en camps de concentració. Aquest fet va ser durament denunciat per ell ja que en aquests camps es tancaven sense cap discriminació italians defensors del feixisme i militants antifeixistes, produint-se constants agressions --el seu company Fantin va ser assassinat en 1942 en un d'aquest camps per interns feixistes, crim que restà impune. El 27 de juliol de 1940 va ser detingut a Sydney mentre distribuïa pamflets emparedat amb un cartell que deia «Tots els italians no són feixistes.», amb caricatures de Mussolini i fotografies de antifeixistes empresonats. Després de la guerra, encara que fidel al pensament anarquista, reduí la seva militància activa. Retirat a Camden, a prop de Sydney, durant els últims anys de sa vida es reunia amb els joves militants del moviment llibertari. Malalt de càncer, Francesco Carmagnola va morir el 27 de febrer de 1986 al barri de Lugarno de Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou enterrat al cementiri de Camden.

Francesco Carmagnola (1900-1986)

***

- Ilio Baroni: El 25 de maig de 1902 neix a Massa Marittima (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Ilio Baroni, conegut com Il Moro. Emigrà amb sa família a la ciutat toscana de Piombino, on a començaments dels anys vint començà a militar en el moviment anarquista. Com a membre del 144 Batalló dels «Arditi del Popolo» participà en els enfrontaments amb els escamots feixistes. El juny de 1925, fugint de la repressió, s'establí a Torí. A la capital del Piemont va fer feina de mecànic a la fàbrica Fiat Ferriere, on intentà mantenir la lluita sindical i fer costat els companys empresonats. En aquests anys va estar constantment vigilat per la policia feixista per les seves activitats llibertàries. L'estiu de 1936, arran de l'aixecament militar a Espanya, decidí marxar a la Península per fer costat la Revolució llibertària, però fou detingut a la frontera per gendarmes francesos i repatriat a Itàlia. De bell nou a Torí, instal·là una ràdio clandestina que li va permetre escoltar Ràdio Barcelona i informar els companys sobre els esdeveniments revolucionaris i l'evolució del conflicte bèl·lic. Quan estava a punt de intentar de bell nou marxar a la Península, els Fets de Maig de 1937 i l'assassinat de companys a mans del comunisme estalinista, li van fer recular. El desembre de 1937 va ser detingut a Torí i el juny de 1938 fou condemnat a cinc anys de confinament a Treniti per «activitats antifeixistes i propaganda anarquista». El 6 de desembre de 1942 va ser alliberat i retornà a Torí, on participà activament durant les vagues fabrils de 1943 i 1944 com a membre del Comitè d'Agitació. Arran de l'ocupació de la ciutat per les tropes alemanyes, s'integrà immediatament a la resistència. Fou un dels organitzadors i animadors del grup armat «Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana). Sota el pseudònim d'Il Moro comandà la VII Brigada SAP «Edoardo de Angeli». Des d'octubre de 1944 fou un dels primers subscriptors del butlletí clandestí Era Nova, redactat per Fioravanti Meniconi, Dante Armanetti, Antonio Garino i Italo Garinei. Els tres primers números d'aquesta publicació clandestina van ser distribuïts per fàbriques i en grups de partisans anarquistes, especialment per Domenico Molinero. Ilio Baroni caigué mort el 26 d'abril de 1945 durant els combats per l'alliberament de Torí (Piemont, Itàlia) quan intentava socórrer uns companys ferits.

***

- Humberto Montefameglio:El 25 de maig de 1935 neix a Metz (Lorena, França) el periodista, motero i militant anarquista Umberto Montefameglio. Quan tenia 17 anys va començar la seva activitat periodística com a ajudant de corresponsal a Torí de la Gazzetta dello Sport, aleshores dirigida per Gianni Brera. L'1 de gener de 1958, treballant en Il Popolo Nuovo, esdevingué periodista professional, el més jove a Itàlia durant molts d'anys. A mitjans dels anys setanta creà el Comitato Stampa Libertaria (Comitè d'Impremta Llibertària), una de les primeres agències de contrainformació, on participaren totes les tendències i mitjans de comunicació del moviment llibertari italià. Exercí el periodisme en nombrosos periòdics (Il Popolo, L'Italia,L'Avvenire, La Notte,Il Giorno, Il Milanese, Bolero,Epoca, Panorama,Grazia, Topolino) i va participar en diverses publicacions llibertàries (Umanità Nova, A, etc.). En aquests anys col·laborà amb l'editorial Antistato. Fou el fundador i director de la revista Il Club degli autori i president de l'associació homònima que es creà per promocionar els autors emergents. També creà Montedit --editorial especialitzada en nous creadors i de la qual s'encarregaran les seves dues filles Antonella i Adriana-- i diverses revistes, com ara la bimensual Il Club della pipa --on reivindicà aquesta manera de fumar tabac--, la mensualIl Mercato del legno i la setmanal La Gazzetta della Martesana. No deixà de banda altres mitjans, com ara la ràdio (Radio Martesana) i la televisió. Fou un dels primers en creure la força que podria tenir la informàtica i Internet, creant diverses pàgines web, algunes premiades. Membre del Consell Editorial de Mondadori, participà activament en la Consulta Sindacale dell'Associazione Lombarda dei Giornalisti (Consulta Sindical de l'Associació Llombarda de Periodistes). En 1996, amb Franco Marano, traduí a l'italià el llibre de Carlos Semprún Maura Libertad! Rivoluzione e controrivoluzione in Catalogna. L'última temporada de sa vida col·labora estretament amb l'editorial llibertària Elèuthera i fou el responsable de les revistes Vivere Melegnano i VS. Umberto Montefameglio va morir el 26 de gener de 2007 a Vizzolo Predabissi (Milà, Llombardia, Itàlia) i tres dies després fou enterrat a Melegnano, al sud de Milà (Llombardia, Itàlia). Entre la multitud que es reuní per acomiadar-lo parlaren l'alcalde de Melegnano, que agraí el seu compromís amb aquesta comunitat; Aurora Failla, de la revista A; i Massimo Varengo, de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Hi havia també una bona representació de companys motociclistes, que digueren l'últim adéu a Nonno Biker (L'Avi Ciclista), com era nomenat en aquest cercle.

Continua...

---