Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

El punyalet florentí

La literatura només serveix per provar de deixar constància del teu pas efímer damunt la terra. Com el pintor que pinta amorosament el retrat dels avantpassats. Denunciar les injustícies d’aquest món? Nietzsche parlaria de la moral dels esclaus. L’escriptor que més m’ha interessat ha estat Marcel Proust. Un autor que no pretén res en especial. Ni transformar la literatura del seu temps, ni defensar cap teoria moral o política en els seus escrits. Proust sent ben a fons la brevetat de l’existència. Un autor que, dia a dia, constata com el temps s’esmuny entre els dits. Talment la sorra que agafam amb les mans i deixam caure, lentament, damunt les dunes de la platja d’on l’hem agafada.

Les falses memòries de Salvador Orlan! Hauré de recordar aquest títol. M’agrada. Els cans assenyats de la investigació es podrien perdre enmig del laberint que aniria teixint pàgina rere pàgina. Unes memòries que fossin una trampa sense sortida. Mudar els noms de les persones, modificar a la meva voluntat els fets viscuts, silenciar el que no m’interessi explicar. Unes memòries que es poguessin llegir talment una novel•la!

La novel•la de la meva vida! Les novel•les... no són part indestriable de la vida d’aquell que les escriu? Hauré de pensar en aquest projecte. Convé anar deixant, per a la posteritat, indicis que serveixin per deslliurar-me dels perseguidors. Contaré fets mai no esdevenguts. Transformaré la realitat que em va tocar viure, inventaré situacions fantasioses. Diré mentides en referència a les meves opinions. Es tracta d’aconseguir embullar els qui em volen mal. Desviar-los de la ruta, conduir-los a camins que no tenguin sortida. A ser possible, que la drecera indicada els porti a un indret d’arenes movedisses, un lloc d’on mai no puguin sortir. Transformar la realitat. Bastir una nova visió del món que ens envolta mitjançant l’escriptura. No és aquesta la missió de l’escriptor? Què són Dumas, Tolstoi, Emile Zola? Novel•listes o periodistes? El realisme l´únic que fa és exaltar el delinqüent, culpabilitzar les persones honrades. Hi ha res més nefast que un escriptor que vulgui canviar el món mitjançant la literatura? La literatura només serveix per provar de deixar constància del teu pas efímer damunt la terra. Com el pintor que pinta amorosament el retrat dels avantpassats. Denunciar les injustícies d’aquest món? Nietzsche parlaria de la moral dels esclaus. L’escriptor que més m’ha interessat ha estat Marcel Proust. Un autor que no pretén res en especial. Ni transformar la literatura del seu temps, ni defensar cap teoria moral o política en els seus escrits. Proust sent ben a fons la brevetat de l’existència. Un autor que, dia a dia, constata com el temps s’esmuny entre els dits. Talment la sorra que agafam amb les mans i deixam caure, lentament, damunt les dunes de la platja d’on l’hem agafada. El temps que s’escapa! Aquesta és l´única veritat que conec. Una veritat que et fa mal. Ningú no pot escriure sense sentir el dolor dins el pit. Una espina clavada en el cor. Els familiars absents, el món que s’esbuca, el mal niant dintre teu. Les punyalades d’un sentiment cada vegada més intens en copsar la buidor de l'univers que t’encercla. El silenci del teu voltant com una premonició de la Mort que espera, pacient, al replà de l’escala o fent-te costat, gronxant-se al balancí de la clasta. Em semblava que anava molt elegant, amb la camisa blava i el jou i les fletxes que Maria Antònia em brodà damunt el pit. Va ser el primer regal que em va fer la que seria la meva esposa. El jou i les fletxes damunt el pit! Aleshores portava un punyalet gairebé florentí, ben visible, complement indispensable de la meva camisa blava del meu uniforme. Mir cap enrere. Tot s’ha fet boirós. O som jo que cerca que el passat esdevengui nebulós, irreconeixible? Hauria de recordar que portava camisa blava amb el jou i les fletxes brodades al pit? És necessari deixar-ne constància? Els enemics de demà... no empraran els meus records, Les falses memòries de Salvador Orlan, per punyir encara més en la ferida? Tanmateix, faci el que faci, escrigui o no les millors novel•les del món, per a molts sempre seré l’enemic aferrissat de la cultura catalana, aquell falangista del trenta-sis que, amb els seus articles a la premsa i els comentaris per Ràdio Mallorca encoratjava els membres dels escamots d’afusellament, els homes de Francesc Barrado i Alfonso Zayas, aquells que, com vaig escriure, “pacificaren Palma en uns dies”. Estic marcat per a tota l’eternitat i no em bastarà escriure les millors novel•les per a esborrar la taca de la guerra. No serveix de res donar-hi més voltes. Millor deixar-ho anar talment com està i pensar en altres coses. Escriure per aconseguir que oblidi el que vaig fer, el que va significar el meu comportament, és una batalla perduda. Ja no sé d’on degué sortir el punyalet, enveja dels companys de partit i que les amigues de Maria Antònia contemplaven com si fos un reliquiari amb poder miraculós. -Salvador, deixa que el toqui. Diuen que porta bona sort! No sé què hauria escrit Freud si hagués ullat aquell fetitxisme. Acaronaven el punyal talment la dona acarona l’home que desitja amb deler. Palpaven el punyalet amb gests summament eròtics. Què els passava pel cap en aquells moments? D’on sortia el desig de tocar amb les mans un objecte dur, suau, suggeridor? Què hi devia haver de veritat en les teories freudianes? Una actitud que demostrava la frustració sexual de les dames palmesanes? Haurien volgut tocar-me a mi, provar l’elasticitat dels meus membres, el poder de la meva musculatura? Als quaranta anys em conservava fort com un roure. La pràctica de la natació m’havia conservat jove, sense cap signe visible de decadència física. Com quan tenia vint anys! Les mirava com aquell que contempla una guarda de cusses desfermades. El llenguatge amagat dels desigs reprimits, esclatant, sense cap mena de vergonya davant els meus ulls. Podria fer-ne un estudi per a presentar a alguna revista científica en acabar la guerra. “Sadisme i repressió sexual a Mallorca en temps de la guerra”. Potser fos un títol adequat. El que hauria de fer si la literatura no em tengués agafat tan fort per la gargamella. Sortosament, aquelles senyores de missa i comunió diària, les mateixes que s’atemorien en veure una aranya i es comportaven fredament davant la sang dels afusellaments, no havien llegit Sigmund Freud. I, tanmateix, d’haver-lo llegit mai no l’haurien entès. La seva cultura no passava dels anuncis dels diaris, el sermó a la trona i els rosaris i novenes a la seu o sant Francesc. -Salvador, quin punyalet que portes. Et cau beníssim! És una joia, una autèntica joia. Tots els falangistes haurien d’anar vestits com tu. Seria esplèndid veure les desfilades! Tots amb el punyalet penjant, com Salvador Orlan! -Té molt bon gust –exclamava Magdalena d’Aireflor, la marquesa de davant casa nostra que havia estat la primera afiliada a Falange del carrer on vivíem. I afegia, satisfeta: -Només un escriptor sap tenir aquests detalls. Ha entrat molta xurma al partit. Valdria més ser pocs i bons i no molts, com ara, tan xerecs. Quin mal gust que hi ha arreu, Salvador. No ho trobes? Quina diferència amb les primeres reunions a casa de Georges Bernanos. La distinció del seu fill, Ives, d’Alfonso Zayas, de tants d’altres. Com s’ha de comparar amb aquests nouvinguts. Botiguers, hotelers, comerciants de la patata i l’ametlla, venedors de porcs, pixatinters, advocats morts de fam, professorets de mala mort... Havia parlat tan de pressa que no podia respirar. Es ventava amb la mà dreta, amb força, procurant recuperar l’alè perdut. La deixava predicar. Mai no aturava. D’ençà que s’havia enamorat d’un voluntari dels Dragones de la Muerte havia embogit. Robava de casa seva tot el que podia i ho donava a l’amant. Un bon bergant, el Dragon de la Muerte, més afeccionat a anar de bauxa amb el Comte Rossi que no a marxar al front! Només li interessava l’or i la plata dels Aireflor. Una evidència que només qui té els ulls tancats, com els enamorats, no pot veure. I na Magdalena estava negada per a veure-hi res. Tan sols tenia ulls per al seu enamorat. Ah! Si hagués viscut el seu pare, don Gregori, el general que havia estat company d’estudis del meu pare! El punyalet florentí era del segle setze, trobat a les golfes de casa meva i que, per a augmentar encara més el misteri que exercia entre la gent que em voltava, tenia unes canaletes per a posar-hi substàncies verinoses. Vaja, quines armes, per a poder enfrontar-nos al comunisme i al separatisme que ens enviaven des de Barcelona! Em sentia com un guerrer de l’edat mitjana, com si l’escapulari que havia cosit Maria Antònia per a protegir-me servís realment de cuirassa contra els perills que pogués portar-me la vida. Ningú no sabia encara si no tornarien novament els barbuts descamisats del capità Bayo, els creuers i altres navilis de guerra que, provisionalment retirats a Cartagena, podrien provar altra volta l'aventura de conquerir l’illa. També hi havia els avions republicans que ens bombardejaven contínuament. Jo no en vaig veure gaires. Potser seria més correcte parlar de l’”avió” ja que, normalment, només en compareixia un, sempre cap a les onze del matí. Un avió solitari que deixava caure un parell de bombes que no solien fer gaire mal, llevat de casos excepcionals. El pilot, acomplida la seva missió, donava una volta per damunt la ciutat i marxava novament en direcció a la Barcelona dels catalans que tant de mal volien als mallorquins. Qui sap si foren les bombes llançades pels aviadors republicans el que em decidí a fer-me de Falange, a lloar les virtuts i excel•lències del pensament de José Antonio Primo de Rivera! Però a la Mallorca de 1936 s’havia de triar entre blaus o rojos, no existia cap altra alternativa. És massa fàcil opinar des de la tranquil•litat del futur quan, des de les tribunes d’un diari o d’una càtedra d’universitat, algú que no visqué aquells anys convulsos jutja els actes i decisions d’una època tan complicada. Tanmateix, els meus patiments interiors ningú mai no els coneixerà. Cadascú ha vengut a aquest món a patir la part que li correspon. De joves ens hem imaginat un univers bell, alegre, com quan escrivia els meus acudits per a Brisas des de la terrassa de l’hotel Victòria. Però d’això fa molt temps. És com si recordàs una època remota. Sovint em sentia transportat per una força misteriosa, per uns poders ocults que m’impulsaven cap endavant. Quins fantasmes interiors eren els que volien que em posàs a escriure? Em demanava com preservar l’alegria, el somriure, la despreocupació de la infantesa i la joventut. Què fer per foragitar els malsons de la guerra que, inexorablement, retornen cada nit, des de fa tant temps? No trobava cap solució. Vivia enmig d’un univers ple de dubtes. Com si em trobàs dins d’un laberint sense sortides i jo anàs a les palpentes, provant inútilment de trobar-ne una. A vegades cridava, silenciosament, sense pronunciar paraula. Era quan Maria Antònia em mirava amorosa, demanant-me amb la mirada si era feliç a Bearn. Jo li responia amb una altra mirada, somrient, com si visqués en el paradís terrenal. L’Arcàdia feliç de la guerra, amb els pagesos que ens portaven el menjar, els dies de lectura sota el lledoner de la clasta. Però... qui sentia els crits que sortien del meu interior, des del fons de l’ànima? M’havia de posar a escriure... Tenia al davant el bòtil de vidre que em mostrava Eva Tay. El bòtil amb el fetus del meu únic fill, mirant-me amb els seus ulls vidriosos. Uns ulls de cinc mesos que mai no veurien la llum del sol. Aquesta seria la meva única descendència. Una vida morta abans de néixer tancada per a tota l’eternitat dins un bòtil de vidre. Com no havia de cridar, malgrat que Maria Antònia mai no em sentís? Em deman si ha servit de res marxar de Palma, provar d’habitar en una altra dimensió del temps i l’espai. Bearn i la il•lusió d’una Arcàdia feliç. Fins quan poden durar les esperances d’una persona? Quin és el moment en el qual tot s’esbuca? Les preguntes es succeïen l’una rere l’altra. Quins eren els límits de la resistència humana al dolor, a l’oblit, a les sacsejades que dóna la vida? Què era el que podia salvar-te mínimament de la foscor dels dies que encara havien de venir? Com una altíssima paret que et cau al damunt. La consciència que no tornaràs mai als indrets on aprengueres a olorar les flors, la perfumada pell de la mare. On podries tastar altra volta aquella mel que la mare et donava amorosament? Què fer per a servar per a tota l’eternitat els moments bells de la teva vida? Tot el que has viscut s’ha de perdre irremeiablement en la foscúria de l’oblit? La mort de la infantesa, aquí, sempre al costat, fent-te obrir els ulls a la immensitat de la desgràcia. Va ser això, ser conscient de la fugacitat del temps viscut el que em decidí a fer-me escriptor? Què era el que podia immortalitzar aquells moments únics? Pensava que, possiblement, l´únic que podria salvar-nos de l’oblit era l’escriptura. I els malsons de la guerra aferrats al cervell, com un càncer que t’ha de matar, com un indeleble senyal gravat a ferro roent damunt la teva carn. Deu haver estat aquest poderós desig d’oblidar un present tan dissortat el que m’ha ajudat a bastir les obres que he escrit? Aquest voler fugir, ansiosament, de la soledat que avança, furient, rabiosa? En el somni els veig tots junts, els mateixos que parlaven amb els ulls baixos, sense gosar alçar la vista davant els senyors, amb les mans fermades a l’espatlla, pujant als camions a cops de culata. Sí, no hi ha cap dubte al respecte. Són aquí altra volta. Sense poder contenir-me vaig guaitar per la finestra de la cambra. Volia veure amb els meus propis ulls el rostre dels que anaven a matar. De seguida vaig conèixer Aurora Picornell, la “roja del Molinar”, com era coneguda. Hi havia més roges al seu costat. Enmig de la tenebror del malson vaig poder distingir Maria Pascual, Antònia Pascual i Catalina Flaquer, amigues d’Aurora Picornell. Quatre dones comunistes. Les roges del Molinar! Crec que les mataren pel gener del trenta-set. Com era possible que tornassin des de la mort? Per què compareixien, evanescents, amb les mans fermades a l’esquena, envoltades dels companys del meu partit que les portaven a matar? Per quins motius tornen, amb el puny tancat, cantant La Internacional i poblen els meus somnis d’ençà de fa tants d’anys? Però el que més m’atemorí va ser constatar com, al costat de les quatre comunistes hi anava na Coloma, l’amiga de la infància, l’eixerida al•lota que, als deu anys, m’havia fet somniar per primera vegada. El cor em va fer un sobtat sotrac. Na Coloma, emmanillada, portada a matar! Va ser el darrer que vaig poder veure d’ella. Enmig dels fusells dels falangistes tenia encara la mirada tímida. Vaig veure que feia un gest instintiu: provava de llevar-se la suor del front alçant les dues mans fermades. Després, la fosca, el misteri profund de la nit. Na Coloma i les roges del Molinar desapareixien tan inexplicablement com havien comparegut. Arreu, un silenci glacial romput de tant en tant per les campanades del rellotge de l’església que, talment hagués enfollit, no deixava de tocar les hores. Es perdia en la distància el camió que les portava a matar. Però el malson no finia encara. Era el moment en què compareixia, totalment esvalotat, Antonio Espina, l’exgovernador. Plorava, arrencant-se bocins de cabells del cap per haver confiat en el general Goded. En aquelles nits d’insomni, talment una aparició sorgida de la fondària d´una tomba, el veia amb la navalla d’afaitar amb què provà de matar-se tallant-se les venes del coll. Corria apressat pels passadissos del casal, entrant, esperitat, a la cambra on dormia Maria Antònia. Mai no sabia si aquella escena corresponia a un somni o la més pura realitat. M’espantaven els rierols de sang que anava deixant per les cambres, tacant l’emblanquinat de les parets, les cortines, els mobles antics, els coixins de vellut. A voltes, Espina es dirigia cap allà on jo restava petrificat, sense poder fer una passa, atemorit només de pensar que l’esposa podia ser testimoni de tanta follia desfermada, el terratrèmol que omplia el nostre món fins aleshores tranquil. L’exgovernador m’amenaçava amb la navalla d’afaitar mentre que, del tall que s’havia fet al coll, continuava rajant sang com un brollador que mai no s’aturàs. Aleshores apareixia Xima, encisadora, resplendent amb aquell abric verd i una capota de plomes. Què hi feia Xima, tornat de l’oblit, enmig dels malsons de la guerra? Què cercava en aquell llogaret dominat per les més obscures premonicions? Com era que venia a tocar a la nostra porta després de tant silenci? Jo havia envellit però en el somni compareixia folla, alegre com de costum, com quan marxàrem de Mallorca desafiant els rancis costums establerts. Els amants l’havien abandonada? No trobava a París cap innocent que volgués pagar les generoses despeses en criats, vestits de luxe i joies de preu altíssim? Havia viscut al seu costat una aventura de prop de mig any. La felicitat de qui no vol veure la realitat. El ximple era jo, evidentment. Però què seria de la vida d’una persona sense els moments d’il•lusió, de pretesa felicitat. Sí, ja ho sabem. Ens ho han predicat els sacerdots d’ençà de generacions i generacions. L’existència no és amable. Els profetes ho anunciaren a les Sagrades Escriptures. Viure és patir. El món és una vall de llàgrimes. S’enganya aquell qui creu que no trobarà amargures i patiments en aquesta existència. Els predicadors encertaven. Però la fondària lluminosa dels ulls de Xima et feia perdre l’enteniment. I qui no ha perdut l'enteniment una vegada en la vida? Jo el vaig perdre per ella. I mai no m’he penedit de la bogeria d’aquells mesos exultants, corrent, jugant, pels carrers de París. Xima tengué tot el que volgué. Res no li va faltar mentre duraren els diners de les hipoteques de Bearn. Criats i criades la servien, atents al més petit caprici que pogués tenir. A les vuit del matí, el xaletet de Motparnasse s’omplia de flors que jo havia escollit personalment. Prop de les onze compareixien perruquers i perruqueres, les al•lotes que la rentaven i perfumaven. Més tard: visites a joieries i a les luxoses sastreries on li prenien la mida dels vestits que portava a festes i espectacles. Jo no escatimava res. Vivia en els núvols, pressentint el final però gaudint del moment. Com si cada segon fos una eternitat. Talment com si el goig pogués durar per sempre. Em bastava veure-la riure al meu costat. Sentir el seu alè en el rostre. Em sorprenia la meva capacitat d’estimar. Només ella ho ha aconseguit i encara avui no sé si ho vaig viure de veritat o tot fou un somni efímer, una il•lusió de joventut. Aquella follia funcionà a la perfecció el temps que duraren els diners. Aleshores, quan ja no podies pagar els innombrables capricis que tenia, et girava l’esquena amb un somriure innocent. Xima era una dona que no s’enfadava mai. No et retreia que haguessis fet ull per haver satisfet els seus capricis. Simplement somreia i es lliurava a una altra aventura sense pensar en tu, sense recordar els moments feliços que haguéssiu viscut plegats. T’abandonava com si fossis un pedaç brut. T’acomiadava somrient, sense cap posat de perversa ironia en el rostre. Era així. Inútil provar de mudar la seva forma de comportar-se. Jo no ho vaig aconseguir i això que imaginava que un esperit de divuit anys seria bo de modelar. Quin somni de foll! Com és possible que l’amor et faci somiar amb poder tocar les estrelles amb les mans, modelar el destí a la teva voluntat, canviar el trajecte etern dels astres? Xima era un sol rutil•lant que cremava tot el que se li apropava massa. Una flama poderosa, talment una metzina que, una vegada dins les teves venes, feia camí esbucant les teves defenses, transformant-te a la seva voluntat. Bastava que et miràs als ulls, que se t’acostàs, felina, per trastocar els plans que tenguessis. Estant a prop d’ella, tot mudava. Res no era igual. La teva vida patia un sotrac del qual mai no et podries recuperar. Aquest era el poder de Xima. Ella ho sabia i somreia, feliç, segura que res no podria resistir-se als atractius de la joventut, a aquella poderosa voluntat. Joaquim, el vailet, que la coneixia des de sempre, em digué: -Si no recorda que és una dona que no té vergonya mai no l’arribarà a conèixer. Xima no saps el que és el remordiment, la promesa feta, el respecte vers una persona. Tan sols es mou i s’anima moguda per la brillantor de l’or i els diamants. El vailet tenia raó. Sempre em va semblar una meravellosa dona depravada. Ja ho era als divuit anys quan, abans d’esclatar la guerra, marxàrem a París. No em cansava de mirar-la. Què feia retornant des dels fulls groguencs on escrivia les meves memòries? Ben cert que devia estar sense diners. La seva presència inesperada a Bearn m’ho feia sospitar. Venia a gratar el que pogués restar a les meves butxaques. No li importava en absolut que m’hagués casat amb Maria Antònia. Si es trobava la meva esposa segur que li faria una cerimoniosa reverència i la besaria a cada galta. Qui sap, potser fins i tot la convidaria a anar a visitar-la a París. Falsedats. La seva vida era una gran mentida. L’havia arribat a conèixer prou bé. També vivia d’il•lusions. Ser admesa en els cercles dels grans comerciants francesos. Casar-se amb un ministre de la República prou ric per a pagar-li els capricis i tenir, d’amagat, un jove amant de vint anys, un tinent de l’exèrcit alt, ben plantat, pel qual una dona pogués jugar-se la posició, el matrimoni, un futur tranquil envoltada de criats i criades. Segurament vivia a un piset de lloguer, sense permetre’s les despeses del passat, quan banquers i militars es rendien als seus peus oferint-li, generosos, tot el que tenien. Ben igual que el ximple de Salvador Orlan, quan vaig marxar amb ella a París, seduït per aquells ulls d’una fondària meravellosa. Retornava amb el mateix posat del passat. Com si el temps s’hagués aturat en els calendaris. Jo notava el meu envelliment. Bastava contemplar-te al mirall. Veure les arruges del rostre. La decadència del cos que s’evidencia quan comences a passar dels quaranta anys. De res servia la gimnàstica de la joventut, la pràctica de la natació, l’esport fet en aquella Mallorca de piscines i coktails d’abans de la guerra. El temps avança, sense misericòrdia i et rosega, et fa malbé l’esperit i els músculs fins a convertir-te en una llunyana imatge d’allò que eres en el passat. Però Xima tornava lluminosa, evanescent, amb un semblant talment de porcellana pintada amb colors suaus i delicats. Vengué a abraçar-me des d’aquella immensa fondària. Sense veure res del que ens envoltava. Indiferent a la presència de l’exgovernador, sense sentir cap crit, caminant damunt els núvols que ens envoltaven. Tan sols em digué, com qui parla del temps que fa: -Salvador... qui eren aquelles quatre dones que anaven entre soldats i criats de camisa blava? Quina por! Semblava que les anaven a matar! Per què el teu servei porta el jou i les fletxes brotats en el pit? Em mirà, interrogativa. Després esclafí a riure, nerviosa. -Ah! Tu també portes camisa blava i t’han brodat el mateix jou i fletxes que porten els criats. És carnaval? A què jugau, quin vici nou portau entre mans? Novament em vaig sentir encisat per aquells ulls misteriosos i suggeridors. Ara s’havia tret l’abric de viatge. S’apropà a l’indret des del qual provava de resistir l’endemesa del malson. Quan em veié es girà en rodó per tal que pogués veure el vestit color crema, molt primaveral, que portava. -Salvador... t’agrada? És la darrera moda de París. Després, lentament, pronunciant les paraules amb un lleu accent de retret, em digué: -M’han dit que t’has casat. Un bon partit, evidentment. Sí, ja sé que volies escriure. Jo era la passió, la disbauxa, la joventut. Però tu cercaves l’estabilitat, una sòlida posició econòmica, el poder fer feina tranquil•lament lliurat a les teves dèries literàries. Atura un moment el seu discurs. -Què podia oferir-te una al•lota folla com jo? La bellesa dels vint anys? Poca cosa més. Però el viatge a París va ser meravellós. No l’oblidaré mai. Perderes molts diners amb mi. Fores esplèndid. Gastares tot el que tenies i més. D’això sí que no em puc queixar. Fins i tot el collar de diamants de la teva mare, el darrer que et restava de la família, em va ser ofert com a prova d’amor. Tenia raó. Li vaig oferí tot el que tenia i més li hauria donat si hagués tengut alguna altra possibilitat econòmica al meu abast. Les terres de Fontnova, els dos hort de Robines, l’ametllerar de Bearn. Els amors folls només sorgeixen una vegada en la vida i quan vénen cal agafar-los tal com són, sense demanar-se res, sense pensar, submergits en la marea, desitjant que el somni mai no acabi.