Anarcoefemèrides del 4 de gener
Esdeveniments
Un exemplar de Freiheit
- Surt Freiheit: El 4 de gener de 1879 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del setmanari en llengua alemanya Freiheit (Llibertat). D'antuvi socialdemòcrata, el periòdic creat per Johann Joseph Most evolucionarà amb el seu autor cap a l'anarquisme; els subtítols també evolucionaran: òrgan socialdemòcrata (1879-1880), òrgan socialrevolucionari en llengua alemanya (1880-1882), órgan dels socialistes revolucionaris (1882-1885), òrgan internacional anarquista en llengua alemanya (1885-1897),órgan dels anarquistes comunistes en llengua alemanya (1897-1908) iórgan dels anarquistes alemanys a Amèrica (1908-1910). Acabarà editant-se a Nova York, on tindrà una gran influència en els cercles d'emigrats anarquistes alemanys i intentarà unificar totes les forces revolucionàries nord-americanes. A la mort de Johann Most en 1906, Max Bagainski i Henry Bauer seguiran editant el periòdic fins al 13 d'agost de 1910. En varen ser responsables de la redacció a més de Johan Most, Johann Christoph Neve, Karl Schneidt, Hermann Stellmacher, Karl Schröder, Josef Kaufmann, John Müller, Moritz Schultze i Max Baginski. Hi van escriure les millors plomes de l'anarquisme internacional. Johann Most hi va publicar per lliuraments gran part de les seves obres més importants. El periòdic també es distribuïa clandestinament a Alemanya, Àustria, Bohèmia i Hongria.
***
Capçalera del primer número de La Débacle Sociale
- Surt La Débacle Sociale: El 4 de gener de 1896 surt a Ensival (Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista La Débacle Sociale. D'antuvi va tenir periodicitat bimensual, però a partir del número 6 (22-29 de març de 1896) passà a ser setmanal. L'edició, administració i gerència la portaven Jean Bosson i H. Sevrin. Hi trobem articles d'Henri Beylie, L. Copain, Jules Deprez, Jacques Deronck, Michel Dumas, Flaustier, Émile Gravelle, Edmond Hénin, Gustave Jacques, Roger Laurent, Jules Moineau, J. Nossab, H. Sevrin, Victor Serfant, Slovak, Henri Zisly, Max Buhr, Guillaume De Greef, Augustin Hamon, Raoul Henry, Julien Lessire, H. Lencou, Ferdinand Monier, A. Poulain, Albert Provost, Élisée Reclus, Séverine, Henri Zisly, entre d'altres. Publicà una cançó en cada número i un fulletó per lliuraments: Les Vagabons, de Raoul Henry. En sortiren, com a mínim, 10 números, l'últim el del 19 d'abril al 3 de maig de 1896. Edità el fulletó Pour l'anarchiste Jules Moineau, d'Émile Royer, defensa del company anarquista Moineau que fou condemnat a 25 anys de treballs forçats per haver posat una bomba davant una església de Lieja, sense altres desperfectes que trencament de vidres i erosions als murs. Aquest periòdic era continuació de Le Plébéen (1895) i fou represa per La Vérité (1896-1897).
***
Propaganda
del cicle de conferències
- Conferències
d'Emma Goldman: Entre el 4 i el 14 de gener de 1927 la
propagandista
anarcofeminista Emma Goldman fa a l'Hygeia Hall de Toronto
(Ontàrio, Canadà) un
cicle de quatre conferències sobre literatura russa. El 4 de
gener parlà sobre
Lev Tolstoy, el 6 de gener sobre Anton Txékhov, l'11 de
gener sobre Maksim
Gorki i el 14 de gener sobre Leonid Andréiev.
Naixements
Maurice Mac-Nab segons Fernand Frau per a la revista Les Hommes d'Aujourd'hui
- Maurice Mac-Nab: El 4 de gener de 1856 neix al Château de Fay (Vierzon, Centre, França) el poeta, cantautor, intèrpret i dibuixant Jean Valérien Maurice Mac Nab (Maurice Mac-Nab). Fill d'una família d'origen escocesa, sos pares es deien Édouard Mac Nab, propietari, i Louise-Marie Béatrix Penfenterio de Chefontaines, i en el part seu nasqué un germà bessó, Donald-Édouard-Alexandre Mac Nab. . Es va guanyar la vida un temps com a funcionari de Correus. Instal·lat a París, va començar a interpretar els seus famosos monòlegs al club literari de Les Hydropathes i a cantar les seves obres al«Café de l'Avenir», al Barri Llatí. Després va actuar al cabaret «Le Chat Noir» de Montmartre, on va declamar les seves «cançons-reclam». Amb l'obra paròdica Le Grand Métingue du Métropolitain (1880), amb música de Camille Baron, on fa parlar un obrer revolucionari ebri portat a comissaria després d'una manifestació, va conèixer la celebritat i és una cançó clàssica de la contestació que encara es cantada pels militants revolucionaris en algunes concentracions. Després d'haver escrit una tesi doctoral burlesca sobre la ressaca i amb la salut destrossada, va morir de sobte el 25 de desembre de 1889 a l'Hospital Lariboisière de París (França). Entre les obres que va publicar, podem destacar Poèmes mobiles (1886) i Poèmes incongrus (1887), i les pòstumes Chansons du Chat Noir (1890) i Nouvelles Chansons du Chat Noir (1891). En col·laboració amb el compositor Hirleman el 13 de juny de 1900 va estrenar pòstumament al Théâtre des Folies-Dramatiques de París una opereta en tres actes, Malvina 1ère. El teatre de Vierzon porta actualment el nom de«Théatre Mac-Nab».
***
Grup
d'anarquistes de Friedrichshagen
en una sortida a Müggelsees (octubre
de 1898).
Dempeus, d'esquerra a dreta: Wilhelm
Bölsche, Bruno Wille (amb una titella), Wilhelm Spohr, Minna
Spohr, Albert
Weidner, Franziska Weidner, Hans Weidner, Matthias Malaschitz i Auguste
Wille.
Asseguts, d'esquerra a dreta: Gustav Landauer, Charlotte Landauer,
Helene Spohr
(amb coll amb puntetes), Johanna Bölsche amb son fill Erns
Bölsche i Elly
Weidner
- Matthias Malaschitz:
El 4 de gener de
1871 neix a Rust (Burgenland, Hongria; actualment pertany aÀustria) l'anarcopacifista Mátyás
Malaschitz,
més conegut com Matthias Malaschitz–el llinatge a vegades citat Malasic.
Sos pares es
deien Frantz Malaschitz i Anna Gerdenik. Mecànic de
professió, en 1885 vivia a
Viena (Imperi Austrohongarès; actual Àustria).
Entre 1897 i 1899 col·laborà en
el periòdic de Budapest Ohne
Staat. Organ
der idealistischen Anarchisten i en la seva versió
hongaresa Allam Nelkül.
Közlöny a Krisztus szellemebén,
editada per l'anarquista tolstoià Eugen Reinrich Schmitt.
Expulsat en 1898 de
Budapest, passà a Berlín i Stuttgart. L'octubre
de 1898, demanat per la policia
austrohongaresa, va ser buscat sense èxit per les autoritats
alemanyes a
diversos domicilis d'anarquistes a Berlín, fet pel qual els
anarquistes
germànics organitzaren protestes. Entre novembre de 1900 i
agost de 1901 residí
a Erlenbach (Zuric, Suïssa) i fou un dels responsables del
periòdic Der Weckruf
(1904-1907), edició en
llengua alemanya de Le Réveil,
on
col·laboraren destacats anarquistes, com ara Ernst Frick,
Max Nacht, Siegfried
Nacht (Arnold Roller), Robert
Scheidegger, Eugen Heinrich Schmitt, Eduard Riedlin,. Anarquista no
violent,
edità diversos textos de Lev Tolstoi, sobretot sobre
objecció de consciència, i
de Friedrich Nietzsche. Mantingué una estreta
relació amb el cercle anarquista
de Monte Verità (Ascona, Ticino, Suïssa). En la
primavera de 1903 figurava en
un llistat d'anarquistes estrangers no expulsats i residents fora de
França. El
febrer de 1904 abandonà Zuric i retornà a Hongria
i va ser reemplaçat per Ernst
Frick i Robert Scheidegger al front de Der
Weckruf. Matthias Malaschitz va morir el 5 de juny de 1904 a
la seva ciutat
natal de Rust (Burgenland, Hongria; actualment pertany aÀustria). La seva
vídua, Frieda Malaschitz, es casà posteriorment
amb l'anarquista Rainer Trindler.
Matthias Malaschitz (1871-1904)
***
Necrològica
d'Émile Menu apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 27 d'octubre de 1938
- Émile Menu:
El 4 de gener de
1880 neix a Harnes (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista i
anarcosindicalista Émile Joseph Menu, conegut com Pierre. Era el fill primogènit
de Marie-Louis
Menu, miner, i d'Henriette
Buquet. Miner com son pare, va ser uns dels pioners del sindicalisme
miner.
Milità en la Federació del Subsòl de
la Confederació General del Treball (CGT).
Fundà a la seva població natal un Grup d'Estudis
Socials (GES) i muntà una
petita impremta on s'editaren fullets, manifests i cartells. Amic de
Benoît
Broutchoux, fou membre, des de la seva creació l'agost de
1906, de l'anomenat«Jove Sindicat», enfrontat al «Vell
Sindicat» dels miners. Fou membre del
consell d'administració de la «Impremta
Comunista» de Lens (Nord-Pas-de-Calais,
França), on s'imprimia L'Action
Syndicale,òrgan de la Federació Sindical dels Obrers Miners
(FSOM) de la CGT del
Pas-de-Calais. En 1906, arran de la catàstrofe minera de
Courrières
(Nord-Pas-de-Calais, França), abandonà la mina i
s'establí a París (França), on
treballà de pouater en la construcció del metro.
Sembla que és el «P. Menu» que
durant la primavera de 1907 s'adherí, amb altres companys
(Angèle, J.B.
Colbaërt, Rachalet), al projecte de colònia
llibertària animada per Eugène
Deniau (Deniau-Morat). El 25 de
novembre de 1911 es casà al XVIII Districte de
París amb Claire Plateau, amb
qui tingué com a mínim un fill
(Émile-Henry Menu, conegut com Émile,
també miner anarquista i
anarcosindicalista). Quan esclatà la Gran Guerra, va ser
mobilitzat i el
setembre de 1914 va caure presoner i enviat a Alemanya com a
treballador forçat
a les mines. Acabada la guerra, en 1918, després d'uns mesos
a París, retornà a
Harnes on reprengué la feina a la mina i la seva
militància. En 1922 s'afilià a
la Confederació General del Treball Unitària
(CGTU), de la qual va ser nomenat
secretari de la secció local. En 1924 es va reintegrar en la
CGT. En aquestaèpoca vivia al número 11 del carrer Bellegarde i
era secretari del grup
d'Harnes-Hénin-Liétard de la Unió
Anarquista (UA). El març de 1925 participà en
la subscripció econòmica per a llançar
l'edició diària del periòdic Le Libertaire promoguda per l'UA. En
aquests anys col·laborà en Germinal(1919-1933),
de Georges Bastien. En 1937 era membre de la
secció local de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Émile Menu va
morir el 22 d'octubre de 1938 a Harnes (Nord-Pas-de-Calais,
França).
***
Paolo
Luppi
- Paolo Luppi: El 4
de gener de 1881 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di
Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
Paolo Luppi. Sos pares es deien
Antonio Luppi i Adelaide Goldoni. Es guanyava la vida fent de
cadiraire. Membre
del Partit Socialista Italià (PSI) de Rovereto sulla
Secchia, després d'una
breu estada a Ginebra (Ginebra, Suïssa),
començà a realitzar propaganda entre
els treballadors de la zona i s'adherí al moviment
anarquista. Amb Onofrio
Gilioli i Egisto Colli va ser membre destacat del Fascio Rivoluzionario
(FR) de
Rovereto sulla Secchia i fou un dels protagonistes de la vaga de
bracers i de
bovers, que paralitzà aquesta localitat entre
març i agost de 1912. Aquest conflicte
social va ser un dels més intensos que es realitzaren durant
tot el període del
govern de Giovanni Giolitti, també per la voluntat de
l'Associació Agrària
local d'utilitzar aquesta lluita com a prova d'una nova«resistència» a les
demandes obreres. Durant aquesta vaga, que rebé el suport de
les tres Cambres
del Treball actives aleshores, va ser detingut, jutjat i condemnat a
dos mesos
i a 17 dies de presó. En 1917, durant la Gran Guerra, va ser
enrolat en
l'Exèrcit Reial i en 1918 va ser llicenciat i
retornà al seu poble natal. El
juliol de 1921 marxà cap a França per a fer feina
com a fuster, però a finals
de 1922 retornà a Itàlia a causa de la mort de sa
mare. El setembre de 1924 va
ser detingut com a presumpte autor de lesionar el vicesecretari del
Sindicat
Feixista de Novi di Mòdena, però
després de tres mesos de presó preventiva va
ser alliberat per manca de proves. En els anys successius va estar
contínuament
vigilat, sota la sospita de participar en reunions clandestines, i les
autoritats impediren la seva eventual expatriació a
França. Encara que va
mantenir les seves idees, deixà de prendre part en
activitats polítiques. Paolo
Luppi va morir el 20 de maig de 1939 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). Son
fill, Bruno Luppi (Erven), va ser un
destacat membre de la resistència antifeixista comunista.
***
Gustave
Cauvin, a la dreta amb uns papers, amb Eugène Reboul, primer
director de la Filmoteca Pedagògica de
Sant-Etiève (Sant-Etiève, 1926)
- Gustave Cauvin:
El 4 de gener de
1886 neix al barri de Saint-André de Marsella
(Provença,
Occitania)
l'anarquista, antimilitarista,
sindicalista revolucionari i propagandista antialcohòlic,
neomaltusià i del
cinema social Gustave Virgile Cauvin. Era el fill primogènit
de
Mathieu-Augustin Cauvin, perruquer, i de Béatrix-Marie
Guichard,
domèstica. Quan tenia 17 anys
abandonà Marsella i
s'instal·là a Lió
(Arpitània).
Després marxà cap a París
(França), on
aprengué
l'ofici de barber. Simulant una crisi nerviosa, va ser
exclòs
del servei
militar i el juny de 1907 es va fer càrrec del magatzem de
son
pare quan aquest
morí –segons un informe de la policia de 1910, per
mor de
la propaganda
antimilitarista que feia al magatzem es quedà sense clients
i sa
mare hagué de
vendre el fons. En aquesta època era membre, amb altres, com
ara
son germà
Henri Cauvin i Auguste Berrier, de la Joventut Sindicalista
Revolucionària
(JSR) de Marsella. El novembre de 1907 entrà com a cobrador
en
la companyia de
màquines de cosir Singer. Amb son germà
organitzà
un sistema de vendes
fictícies, el benefici de les quals anava destinat a la
propaganda; descobert,
va ser acomiadat per malversació de fons. Després
va ser
contractat com a obrer
jornaler a la fàbrica Valabrègue al barri
marsellès de Saint-Mauront, on va fer
propaganda anarquista i antimilitarista. El juny de 1908
prengué
la paraula a
la Borsa de Treball en un míting de protesta contra les
matances
de vaguistes
de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França,
França).
Entre 1908 i 1911
col·laborà en L'Ouvrier
Syndiqué,òrgan de la Unió de Cambres Sindicals Obreres de
les Boques del Roine, on es
publicaren nombrosos articles llibertaris, signats, entre d'altres, perÉdouard
Barrat, Auguste Berrier, Auguste Durand, F. Pons, Augustin Sartoris,
etc. Membre
del llibertari Grup Intersindical, va ser nomenat gerent del seuòrgan de
premsa L'Ouvrier Conscient. Organe
mensuel révolutionnaire syndicaliste
rédigé par des ouvriers
confédérés
(1909). També milità en el Comitè de
Defensa Social (CDS) i prengué part en la
campanya per l'alliberament de Branquet, condemnat a 20 anys de
treballs
forçats per l'atracament del Crèdit
Lionès de Marsella. Corresponsal de La
Guerra Social, el 6 de maig de 1909
organitzà un míting de Gustave Hervé
al barri marsellès de Les Chartreux on
assistiren dos mil persones. Durant la tardor de 1909, quan la campanya
de
suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, desafià en
duel Guy de Cassagnac,
propietari del diari bonapartista L'Autorité,
que havia insultat el pedagog català en aquesta
publicació. Durant la
manifestació del 13 d'octubre de 1909, arran de
l'afusellament de Ferrer i
Guàrdia, s'enfilà en una finestra de la
Prefectura i arengà els congregats. En
1910, casat i sense infants, treballà de barber a la
perruqueria Cabassu, al
número 42 del passeig del Meihan de Marsella. El
març de 1910 signà els
cartells «À bas Birirbi!». Durant la
campanya antiparlamentària entre abril i maig
de 1910, va ser candidat abstencionista per a la II
Circumscripció de Marsella-Saint-Louis
i el 21 de juny d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional
a 15
dies de presó. Després es va especialitzar en la
propaganda antialcohòlica i
neomaltusiana i desenvolupà una intensa activitat com a
secretari adjunt de la
Federació Obrera Antialcohòlica (FOA). Fou
redactor de la revista neomaltusianaRénovation.
Després de descobrir la
força del cinema arran d'una conferència
antialcohòlica on es mostraven imatges
de alienats en plena crisi de delirium
tremens que emocionaren els assistents, organitzà
nombroses reunions
públiques amb el suport de projeccions
cinematogràfiques. Alhora, feia difusió
dels mètodes anticonceptius i per haver distribuït
els impresos «Com evitar
l'embaràs», va ser denunciat per«ultratge als bons costums»; jutjat a porta
tancada pel Tribunal Correccional de Marsella el 21 de març
de 1912, el 16
d'abril va ser condemnat a 300 francs de multa. El febrer de 1912
prengué la
paraula a la Borsa del Treball de Marsella durant una
representació del Teatre
Social en suport del periòdic La
Bataille
Syndicaliste. Quan les vagues de Postes,
Télégraphs et Téléphones
(PTT,
Correus, Telègrafs i Telèfons) i dels
ferroviaris, es dedicà al sabotatge,
tallant fils telegràfics de la línia
París-Lió-Mediterrània (PLM). A finals
de
1912 marxà cap a París, on esdevingué
el conferenciant oficial de la Lliga Nacional
Contra l'Alcoholisme (LNCA) i de la FOA, realitzant gires
propagandístiques per
tot arreu amb l'ajuda de Jean Calandri. A París fou membre
de la Unió dels
Sindicats del Sena. Durant la tardor de 1913 va ser nomenat
administrador adjunt
de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple»,
la qual havia ajudat a crear i de la
qual fou una figura clau, destacant en els aspectes
pedagògics del cinema
social. En 1914 publicà el fullet Antialcoolisme
Néo-Malthusianisme, que recollia les seves
declaracions en els judicis de
Marsella i en les apel·lacions d'Ais de Provença
(1912-1913). Donat de baixa en
l'Exèrcit per problemes cardíacs, durant la Gran
Guerra continuà amb les seves
gires propagandístiques antialcohòliques, en les
quals oferia alhora
pel·lícules divulgatives sobre el tema i
publicà el fullet Une campagne
anti-alcoolique à travers de France
(1917). El 5 de març de 1918 es casà al VI
Districte de Lió amb la
mestra Clarisse Jeanne Miech, de qui es va divorciar el 5 de maig de
1937 a Lió. En la
postguerra treballà en la construcció a
París, s'afilià la socialista Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i al Sindicat Obrer de la
Construcció del Departament del Sena de la
Confederació General del Treball
(CGT), i milità en la Lliga de l'Ensenyament i en la
francmaçoneria (Gran
Orient de França). En aquesta època era delegat
general de la LNCA i
col·laborava en el seu òrgan
d'expressió L'Étoile
Bleue. El maig de 1919 fou un dels organitzadors del
Congrés Antialcohòlic
de l'Oest celebrat a Nantes. En 1921 s'instal·là
a Lió i el maig d'aquest any,
amb el suport de l'alcalde de Lió Édouard Herriot
creà el «Cinematògraf
Escolar». En 1922 fundà a Lió el
periòdic contra l'alcoholisme Fraternité.
L'11 de gener de 1925 constituí
i dirigí l'Oficina Regional del Cinema Educatiu de
Lió (ORCEL), que animà, amb
el suport d'Édouard Herriot, fins a la seva mort. Vivia al
número 14 de la
plaça Jean-Macé de Lió. Va ser
candidat de l'SFIO en les eleccions legislatives
de 1928 per a la II Circumscripció de
Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps,
Arpitània), però va ser derrotat en la primera
volta pel radical Laurent
Bonnevay per més de 10.000 vots contra 2.601. A partir de
1928 organitzà a Lió
la Quinzena del Cinema Educatiu. L'abril de 1933, com a delegat de la
Lliga
Francesa de l'Ensenyament, marxà a Alger
(Algèria) amb la finalitat de muntar
una secció departamental d'aquesta organització.
El 4 de
gener de 1938 es casà a Marsella amb Anne Marie Olive
Lechère.
Durant la II Guerra Mundial
formà part de la Resistència i en 1942
destruí, abans de l'entrada dels
alemanys a Marsella, els arxius del «Carnet B» dels
antimilitaristes i altres
documents referents a militants revolucionaris. Després de
la II Guerra Mundial
sembla que s'afilià al Partit Comunista Francès
(PCF). Creà l'anomenada
Cooperativa de l'Ensenyament Laic. És autor de nombrosos
fullets, com ara Renseignements et
instructions sur le
fonctionnement du cinéma éducateur
(1926), Le cinémaéducateur (1927 i 1936), Vouloir.
Rapport sur l'activité et le développement de
l'Office
Régional du Cinéma Éducateur de Lyon
en 1927 (1928), Le
cinéma éducateur à l'école
et dans nos oeuvres (1928), L'Office
Régional du Cinéma Educateur de
Lyon (1928), Persévérer.
Rapport sur
l'activité et le développement de l'Office
Régional du Cinéma Éducateur de Lyon
en 1928 (1929), Résister
(1930), Dix ans après. Rapport sur
l'activité et le
développement de l'Office Régional du
Cinéma Éducateur de Lyon en 1930
(1931), Éclairer. Le
Cinéma éducateur
dans la défense laïque, la propagande contre les
maladies sociales, la lutte
contra la guerre (1932), L'image
animée pour l'amusement et l'éducation des petits
et des grands à la ville et à
la campagne (1937) i L'enfer des
gosses (1937), entre d'altres. Gustave Cauvin va morir el 30
d'octubre –algunes
fonts citen erròniament l'1 de
novembre– de
1951 a l'Hospital Mont Salomon de Viena del Delfinat (Roine-Alps,
Arpitània).
***
- Armand Guerra:El 4 de gener de 1886 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) el propagandista, periodista, escriptor i cineasta anarquista José María Estívalis Calvo, més conegut comArmand Guerra. Nascut en el si d'una família pagesa molt creient, després de fer d'escolà i estudiar al seminari, va trencar totalment amb la religió i va començar a treballar amb 13 anys en una impremta a València. En 1907 per mor d'una vaga de tipògrafs ha de romandre un temps a presó. En 1908, amb son germà Vicente, marxa a París on entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra i poc després a Niça, on publica el periòdicTierra y Libertad, prohibit a Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s'estableix al Caire (Egipte), on participa en la publicació del periòdic trilingüe L'Idea. Després de la prohibició d'aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de retornar a Deauville (França), on treballarà en una impremta i s'apassionarà pel cinema. En 1913, a París, crea la cooperativa cinematogràfica«Le Cinéma du Peuple» i roda algunes pel·lícules de caràcter social, com ara La Commune–on els actors i els figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards–,Les misères de l'aiguille, Un cri dans la jungle, Le vieux docker, entre altres pel·lícules mudes. Col·laborarà igualment en diversos periòdics anarquistes, com ara Tierra, publicat a Cuba; SIA; Nosotros;Umbral; Popular Filme; L'Indomptable; o Réveil, de Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li valdrà l'expulsió de França, instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a Madrid, on crearà la seva pròpia empresa cinematogràfica, que produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín on treballarà durant 10 anys als estudis cinematogràfics de l'UFA, abans de retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son germà Vicente, treballa per al «Cine Popular Español» i intentarà muntar uns estudis de cinema (Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant la pel·lícula Carne de fieras quan esclata la revolució. Un cop acabat el film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per compte de la CNT de la qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos mítings al sud de França (Narbona, Perpinyà, Montpeller, Marsella, Nimes, Beaucaire, St. Guilles, St. Henri, La Ciotat). De tornada a Espanya és detingut per la policia stalinista des d'abril a finals d'agost de 1938 a una nau al port de Barcelona. En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins París, fugint així dels camps de concentració del sud francès. Després de trobar sa família a Saint-Mandé, Armand Guerra va morir d'aneurisma el 10 de març de 1939 a París (França). El seu llibre A través de la metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces revolucionàries llibertàries contra el feixisme. En 1999 el director Ezéquiel Fernández retratarà sa vida en el documental Armand Guerra, requiem pour un cinéaste espagnol.
***
Libertad
Ródenas
- Libertad
Ródenas: El 4 de gener de 1891–moltes fonts citen erròniament altres
dates–
neix a Xera
(Pla d'Utiel, País Valencià) la militant
anarcosindicalista i anarcofeminista Libertad Ródenas
Domínguez –en alguns
llocs
apareix erròniament com Rodríguez.
Son
pare, Custodio Ródenas Cervera, després de viure
a
París i conèixer els escrits de
Voltaire, va fer-se lliurepensador, abandonant el cristianisme i el
tradicionalisme als quals era adepte; en tornar a València
es va unir
lliurement amb Emeteria Domínguez Gisbert i va tenir tres
fills:
Volney, Progreso i
Libertad, i va restar durant tota sa vida un ferm propagandista de les
idees
liberals, republicanes federalistes i blasquistes. Libertad
Ródenas va
ingressar amb
cinc anys en una escola laica, però va poder assistir per
poc temps, encara que
després estudiaria fotografia i llegiria
moltíssim. Va tenir cura d'una nina
malalta i va fer pràctiques de modista. Aquellaèpoca estava caracteritzada per
una gran agitació politicosocial contra el règim
monàrquic i contra el primer
ministre Cánovas del Castillo. Ja més gran, va
començar a freqüentar els
mítings i les reunions polítiques i aviat va
participar en les controvèrsies
amb els socialistes que se suscitaven adquirint una gran capacitat
expositiva i
d'oratòria, decantant-se per les idees anarquistes. En 1918
es va instal·lar
amb sa família a Barcelona, on com a membre del Sindicat del
Tèxtil va
intervenir en el Congrés de la Confederació
Regional de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Sants. Posteriorment va participar en
gires de
propaganda organitzades per exposar i explicar els importants acords
d'aquell
congrés i també per ajudar a la
constitució de sindicats a les localitats on no
existissin. Durant una d'aquestes gires, a Valls en 1920, va
conèixer qui
després serà son company, l'anarcosindicalista
Josep Viadiu. El seu domicili
barceloní es va convertir en centre de reunió i
de refugi dels perseguits per
part de les autoritats; també va servir d'amagatall d'armes
que haurien de
servir com a defensa enfront dels atacs dels escamots de pistolers del
Sindicat
Lliure, pagat per la patronal i en conxorxa amb els aparells repressius
de
l'Estat. Volney i un cosí, Armando, van ser detinguts i una
nit se'ls va
aplicar la «llei de fugues»: Armando va morir dies
després a causa de les
ferides i Volney va poder fugir sa i estalvi i va amagar-se; en altre
tiroteig
son germà Progreso també va resultar ferit. El 13
de desembre de 1920, arran de
l'atemptat i mort de l'inspector de policia Espejo, va ser detinguda i
portada
en presència d'Arlegui a comissaria, on va rebutjar les
insinuacions de suborn
perquè abandonés la seva militància,
fet que li va costar tres mesos de presó.
Un cop alliberada, i en unió de Rosari Dulcet, va viatjar a
Madrid per fer una
xerrada a l'Ateneu denunciant el terror governamental que assolava
Barcelona i
tota Catalunya. El 11 de novembre de 1921 va realitzar altra
conferència a
l'Ateneu de Madrid titulada «La situació actual de
la dona». Va continuar fent
gires propagandístiques arreu la península, fet
que va implicar detencions, com
la vegada que va ser detinguda amb Joan Peiró per unes
xerrades a Guadalajara.
Va actuar en el grup «Brises
Llibertàries» de Sants, amb Rosari Segarra, i
després, amb Rosari Dulcet, Miralles, García i
altres. També va participar en
els comitès pro presos barcelonins. Va prendre part en el
míting d'afirmació
sindicalista-revolucionari celebrat al Palau d'Arts Modernes de
Montjuïc de
1922. Unit amb Viadiu a partir d'aquest, va tenir tres fills i la seva
militància es va suspendre per un temps. El 24 d'agost de
1930 va fer un míting
a Barcelona. El juliol de 1936 va sortir amb la Columna Durruti cap a
Aragó, i
al front va participar com una miliciana més en la conquesta
de Pina de Ebro.
Es va ocupar de la marxa cap a Barcelona dels infants aragonesos
evacuats dels
fronts de guerra, per encàrrec de Durruti. Va
col·laborar també en les
activitats de «Mujeres Libres» i en el seuòrgan de propaganda. En acabar la
guerra va poder creuar la frontera francesa, instal·lant-se
a Bordeus. Va
marxar a Santo Domingo, on va formar part amb Viadiu i Josep Peirats
d'una
col·lectivitat, i l'Havana. Finalment va establir-se a
Mèxic, on només va poder
retornar un dels seus tres fills de l'URSS on havien estat evacuats. Va
ser una
de les dones més famoses de l'anarquisme hispà,
destacant sobre tot per la seva
oratòria –Samblancat la va denominar «la
pàl·lida vestal del sindicalisme
roig». Libertad Ródenas va morir el 19 de gener
de 1970 a Mèxic.
***
Albert
Cané amb sa mare, Marguerite Amblard, que morí en
1933
- Albert Cané:
El
4 de gener de 1893 neix a Saint-Vigor-d'Ymonville (Normandia,
França) el
pacifista, anarquista i anarcosindicalista Albert-Pierre-Paul
Cané. Sos pares
es deien Paul-Henri-Amand Cané, ajustador
mecànic, i Marguerite Amblard. Quan
tenia 13 anys marxà cap a París
(França) on entrà a treballar d'electricista i
en 1906 va se admès al Sindicat d'Electricistes parisenc.
Posteriorment
treballà de ferroviari. S'adherí a les Joventuts
Sindicalistes i al Comitè de
Defensa Social (CDS), del qual va ser nomenat tresorer. Abans de la
Gran Guerra
participà activament en totes les campanyes
revolucionàries. En 1912, amb Benoît
Broutchoux, Sébastien Faure, Jean-Louis Thuillier i Georges
Yvetot, fou un dels
animadors de la campanya contra els batallons disciplinaris africans
(«Bat'
d'Af») i especialment fou un dels organitzadors de la gran
manifestació que
tingué lloc l'11 de febrer de 1912 que acompanyà
les restes mortals d'Albert Aernoult,
assassinat al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar
(Algèria), al
cementiri parisenc de Père-Lachaise. Va fer el servei
militar en la Marina i
sobretot serví en el cuirassat France.
En 1915, en plena Gran Guerra, formà part d'un grup
revolucionari que va
difondre a l'Adriàtic el periòdic pacifista Ce
qu'il faut dire, fundat per Sébastien Faure, i que
va fundar en 1916 a bord
del France una important biblioteca
de més de cinc-cents volums. Per aquests fets va ser jutjat
en 1917 per un consell
de guerra, però el seu cas va ser finalment sobresegut i ell
llicenciat. De
bell nou a la vida civil, continuà amb les seves activitats
pacifistes i animà,
amb Jean-Louis Thuillier, el Comitè de Defensa dels Mariners
del Mar Negre, del
qual va ser nomenat en 1921 secretari i tresorer, portant a terme una
campanya
a favor de Louis Badina i André Marty. En aquestaèpoca també milità en el CDS de
Choisy-le-Roi (Illa de França, França), del qual
fou secretari. Arran d'unes
afirmacions realitzades en un míting a Le Havre (Alta
Normandia, França) a
favor de Louis-Émile
Cottin, autor de l'atemptat contra el president del Consell de
Ministres
francès Georges Clemenceau el 19 de febrer de 1919, va ser
detingut, tancat a
la presó d'aquesta població, jutjat i condemnat a
sis mesos de reclusió. A
causa de les seves activitats en el Comitè de Defensa
dels Mariners del Mar Negre,
va ser condemnat a sis mesos de presó, pena que
s'afegí a l'anterior. En 1921
va fer una gira propagandística per la zona, parlant en 9 de
gener de 1921 a
Amiens (Picardia, França); el 20 de maig a Nevers (Borgonya,
França), on es
declarà anarquista; i el 19 de juny a Brest (Bretanya).
Arran d'un conflicte
financer amb el Comitè de Defensa dels Mariners del Mar
Negre –la caixa era buida i els militants rebutjaren
reemborsar-li 25 francs
per dia pels seus desplaçaments–, es va veure
obligat a dimitir el 8 de
setembre de 1921 del seu càrrec de tresorer. El 19 de
novembre de 1921 va ser
condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó
i a pagar les despeses
del judici per «intrigues anarquistes» i per haver«aconsellat l'acció directa»
arran d'un míting celebrat el 8 d'octubre de 1921 al carrer
Ordener de París a
favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti.
Participà activament en la campanya contra
l'extradició de Lluís Nicolau Fort,
un dels militants anarquistes que assassinà el president del
Govern espanyol
Eduardo Dato Iradier. En 1924 pertanyia al Comitè Executiu
de la Federació de
la Construcció de la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU) i
posteriorment s'adherí a la Confederació General
del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR), de la qual va ser nomenant en 1927
membre del Consell
d'Administració de la seva Unió Regional
Parisenca. Entre 1925 i 1938
col·laborà en Le
Libertaire. L'abril
de 1928 assistí al banquet organitzat pels amics de la
revista del doctor Marc
Pierrot Plus Loin. Aleshores vivia
al
número 6 del carrer Desportes de Saint-Ouen (Illa de
França, França) i era
secretari del Comitè d'Ajuda als Detinguts
Polítics, el tresorer del qual era
Denant. Més tard participà en les campanyes de
suport als militants espanyols
Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti
Domínguez i Gregorio Jover Cortés,
i als italians Ernesto Bonomini i Mario Castagna. El maig de 1929 la
seva
empresa d'instal·lacions elèctriques que havia
muntat va fer fallida. En 1932
abandonà la CGT-SR, a qui acusà, en unes
declaracions publicades en Le Libertaire
del 21 i del 28 de febrer
de 1936, d'exercir un «sindicalisme de secta i de restar
tancat en la seva
torre d'ivori», i retornà a la CGT. En
substitució de Gaston Roland, a partir
de febrer de 1934 fou tresorer i secretari del CDS. En aquestaèpoca fou un
dels animadors de la campanya portada a terme a favor del dret d'asil
per als anarquistes
italians Cecili, Virgilio Gozzoli i Perissimo. Aleshores vivia al
número 42 del
carrer Marcadet del XVIII Districte de París i figurava en
un llistat de la
policia de domicilis d'anarquistes a controlar. En 1935 era secretari
del
Comitè d'Acció Sindical del Departament del Sena
per al Pla de Treball de la
CGT i responsable del Sindicat de Muntadors Elèctrics del
Departament del Sena
de la CGT i s'encarregà de les qüestions
elèctriques i de la sonorització dels
actes confederals (mítings, festes, espectacles, etc.). En
aquests anys col·laborà
en el diari Le Peuple,òrgan de la
CGT. El 19 de gener
de 1936, en
representació del Sindicat de la Construcció,
assistí al Congrés de Fusió dels
Sindicats de la Regió Parisenca que se celebrà a
la Sala de la Mutualité de
París. En 1936 formà part, amb Gaston Guiraud,
Jacob Bureau, Henri Levin, Magdaleine
Paz i Paul Perrin, del Centre d'Enllaç dels
Comitès per a l'Estatut dels
Immigrats, amb la finalitat de negociar amb el govern del Front Popular
l'establiment d'un estatut dels immigrats a França, i
s'entrevistà per a tal
objectiu amb el ministre de l'Interior i altres autoritats. El 26 de
juny de
1936 presidí el míting pel dret d'asil celebrat a
la Sala Lancry de París, on
intervingueren Auboin, Bothereau, Caporali, Sébastien Faure,
Ferrucci, Klotz, Suzanne
Levy, Louis Loreal, Noguères, Peerrussi, René
Ringeas i Georges Pioch. El 27 de
maig de 1936 participà, en nom del Comitè del
Dret d'Asil de la CGT, en el gran
míting unitari per l'amnistia, la derogació de
les «Lois Scélérates»
(«Lleis
Perverses») i el respecte al dret d'asil, celebrat a la Sala
Wagram de París.
En el Congrés de la Unió de Sindicats de la
Regió Parisenca, celebrat entre el
5 i el 7 de febrer de 1937, va ser candidat a la seva
Comissió Executiva. Segons
alguns, durant la guerra civil espanyola, va fer tràfic
d'armes per als
combatents antifeixistes i formà part del Comitè
del Dret d'Asil de la CGT
encarregat d'acollir els refugiats espanyols i de proveir-los de
documentació
falsa. L'11 de setembre de 1936 publicà una carta oberta al
president del
Consell de Ministres León Blum i al ministre de l'Interior
Roger Salengro per
denunciar la indefensió en la qual es trobaven els proscrits
polítics
antifeixistes a França i el desembre de 1937
dirigí una carta al ministre de
l'Interior, publicada en Le Libertaire
del 6 de gener de 1938, per protestar contra les expulsions i les
persecucions
dels militants antifeixistes a França. En aquests anys fou
un dels animadors
dels cercles d'estudis i de defensa sindicalista «Luttes de
Classe». En 1939
col·laborà en el periòdic Sindicats. Després
de la dissolució de la CGT-SR en 1939, quan al
denúncia del «Pacte
Germanosoviètic» (22 d'agost de 1939),
formà part, amb Bertrand, Biso, Boucher,
Cuissot i Rigaill, del Comitè d'Enllaç i de
Solidaritat de Sindicats de la
Regió Parisenca que redactà un manifest per a la
unitat sindical, que implicava
l'exclusió dels elements estalinistes, i
participà, el 26 de novembre de 1939,
com a membre del Sindicat d'Enllumenat, en la constitució
d'una nova Unió de
Sindicats de la Regió Parisenca de la CGT, assumit la seva
secretaria
administrativa. En aquesta època també fou
secretari del Sindicat General de
les Indústries Elèctriques. Per les seves
actuacions va ser reclòs per les autoritats
del Govern de Vichy al camp d'internament de trànsit de
Royallieu (Compiègne,
Picardia, França), on trobà en 1942 el comunista
André Toller. Un cop lliure,
albergà al seu apartament del carrer de la Douane nombrosos
companys buscats per
les autoritats feixistes. El 14 d'octubre de 1944 presidí,
en nom de la CGT, el
primer míting celebrat a París per
l'Aliança Sindical de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors
(UGT), on
intervingueren per la CNT Ramón Álvarez Palomo,
Pablo Solar i Gaston Leval (Nicasio Casanova).
El 10 de desembre de
1944 facilità una sala per al primer míting
públic després de l'Ocupació
organitzat
per Ce qu'il faut dire que
arreplegà els
anarquistes parisencs de totes les tendències i en el qual
hi assistiren unes
cinc-centes persones i prengueren la paraula Charles-Auguste Bontemps,
Simonne
Larcher i Louis Louvet, entre d'altres. En 1952 seguia vivint al carrer
Marcadet de París i el seu domicili era vigilat per la
policia. El 1953 va fer
el prefaci del fullet Les mutineries en mer Noire,
racontées par deux mutins
authentique, on es recollien els
testimonis d'Alphonse Cannone i Pierre Le Roux. Sa
companya fou Jeanne
Meulet. Albert Cané va morir el 25 de gener de 1954 a Menton
(Provença,
Occitània).
***
Angiolo
Bignami
- Angiolo Bignami:
El 4 de gener de 1896 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Angiolo
Bignami, també citat Angelo.
Son pare
es deia Alfonso Bignani. Entrà a formar part del moviment
anarquista durant els
anys del Govern de Giovanni Giolitti (1901-1914). En 1916 es
traslladà a
Pistoia (Toscana, Itàlia), on es va fer representant
comercial d'un negoci
d'antiguitats. Amb l'excusa dels seus viatges, el 2 d'agost de 1923
aconseguí
el passaport i s'exilià a França.
S'instal·là a Toló
(Provença, Occitània), on
les autoritats consulars informaven de les seves activitats
antifeixistes i
subversives. En aquesta època va ser inscrit en el registre
de fronteres i en
els butlletins de recerca amb la nota de detenció i de
repatriació. Quan l'esclat
de la Revolució espanyola, l'11 de setembre de 1936
arribà a Catalunya i
s'enrolà en la Columna Italiana«Rosselli», enquadrada en la Columna«Ascaso»
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). A començament de 1937, amb la
militarització de les milícies,
passà a la companyia de metralladores del I
Batalló «Matteotti» de la 120
Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República
espanyola. El maig de 1938, durant un enfrontament
bèl·lic va ser greument
ferit a les cames; hospitalitzat, Angiolo Bignami va morir el novembre
d'aquell
any. No obstant això, altres fonts apunten que en 1941 era a
La Sanha
(Provença, Occitània).
***
Renzo
Cepelli
- Renzo Cepelli: El
4 de gener de 1903 neix a Mòdena (Emília-Romanya,
Itàlia) el forner anarquista
Renzo Cepelli. Sos pares es deien Remigio Cepelli i Santa Vezzelli. A
començaments de la dècada dels vint
formà part del moviment anarquista de
Mòdena, juntament amb destacats militants, com ara Luigi
Evangelista, Rivoluzio
Gilioli, Antonio Gramantieri, etc. En 1924, durant un escorcoll, se li
van
segrestar periòdics i fullets de propaganda anarquista.
Aquell mateix any va
ser denunciat com a sospitós d'haver distribuït
manifests incitant a l'«odi de
classes» en ocasió del Primer de Maig. Es
traslladà a França, on residí alguns
anys. De bell nou a Mòdena, el juliol de 1937 va ser
sorprès en una posada de
la perifèria amb altres antifeixistes i va ser amonestat
formalment per les
autoritats feixistes. L'octubre de 1942 va ser detingut amb Medardo
Lusvardi,
Ettore Panini i altres antifeixistes, com a sospitosos de ser els
autors
d'escrits difamatoris contra Benito Mussolini i el feixisme.
Després de la II
Guerra Mundial continuà militant en el moviment anarquista,
tant en l'àmbit local
com en el nacional. Entre el 16 i el 20 de març de 1947
participà en el II
Congrés Nacional de la Federació Anarquista
Italiana (FAI) i va ser nomenat
membre de la seva Comissió de Correspondència
nacional amb seu a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), nou organisme que
substituí el Consell Nacional triat
en el Congrés de 1945 celebrat a Carrara (Toscana,
Itàlia), i del qual formaren
part destacats militants, com ara Primo Bassi, Attilio Bazzocchi,
Antonio
Scalorbi, Pio Turroni, etc. També assistí entre
el 23 i el 25 d'abril de 1949
al III Congrés Nacional de la FAI que se celebrà
a Liorna (Toscana, Itàlia) i al
IV Congrés Nacional d'aquesta organització que se
celebrà entre el 8 i el 10 de
desembre de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia). A
Mòdena va ser un dels principals
exponents de la FAI i en 1951, quan es va promoure la
constitució dels Gruppi
Anarchici Riuniti (GAR, Grups d'Anarquistes Reunits), en fou un dels
seus
responsables. En 1954 participà en la constitució
de la Federació Sindical
Regional d'Emília (FSRE) de l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI). Renzo
Cepelli va morir el 9 d'agost de 1974 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia).
---
