Riure'ns de na Moma

(article publicat al dBalears)

Ens n’hem de riure, de na Moma? Divendres, quan la nova trepitjada de la consellera es va saber, les xarxes socials varen esclafir a riure. Jo mateix hi vaig contribuir, amb un grapat de decasíl·labs aproximadament enginyosos. Hi va haver més d’un internauta, però, que va opinar que no n’hauríem de riure, que la cosa és més aviat per plorar. Tenir una consellera d’Educació i Cultura que és una riota tremebunda és, efectivament, una ignomínia, i tenir uns governants que han declarat la guerra a la llengua és una catàstrofe: entenc bé els que diuen que no és un tema que ens hàgim de prendre a broma. L’argumentació va una mica en la línia d’un apunt recent de Vicenç Villatoro (de lectura sempre profitosa), que deia que vivim en el país del hi, hi, ha, ha, i que estam substituint els arguments pels gags.

Deixau-me, però, que surti en defensa de la rialla. Supòs que en bona part la preferència per la reacció humorística té a veure amb inclinacions temperamentals que són prèvies a les racionalitzacions. Jo crec molt en un proverbi yiddish (cortesia de twitter) que diu que el que el sabó és per al cos, la rialla ho és per a l’ànima. I crec en allò, que segur que heu llegit, que diu que algú que es mira les coses amb les ulleres de l’humor no serà mai un doctrinari. Tot això forma part de la meva manera de ser al món. De fet, volia que aquest article es titulàs “Sabó per a l’ànima”, però he optat per una solució més comercial.

Que consti que conec i comprenc els arguments en contra. No és cap desbarat afirmar que riure és frivolitzar, en el sentit que significa desdramatitzar allò que convindria que veiéssim com un drama, perquè ho és. I, pel que fa a les virtuts terapèutiques de la rialla, és fàcil que es confonguin amb les virtuts narcòtiques: mentre riem, no afrontam la qüestió. En el cas que ens ocupa, ens conformam amb fer befa de na Moma, ens consolam perquè ens diverteix, i dissipam forces que hauríem de dedicar a l’argumentació de fons o a la contestació frontal.

Són arguments que no em convencen, però. La sàtira ha estat, des de sempre, un instrument d’impugnació contra els poderosos. Crec en la càrrega corrosiva de la caricatura o de la paròdia. A més, la rialla pot proporcionar, tant als individus com als grups, dosis d’energia que ens serviran en el camp de la pacífica batalla de les idees, o, si voleu, de l’hegemonia gramsciana. No riem per no plorar, ni riem perquè sigui l’únic que ens queda: riem per defensar-nos, per atacar-los, per guanyar terreny, per tenir més forces i, per què no, per passar-nos-ho bé mentre feim totes aquestes coses importants.