Anarcoefemèrides
del 24 de setembre
Esdeveniments
Carnet de membre de l'FTRE
(Arxiu Històric Municipal de Loja)
- Segon Congrés de
l'FTRE: Entre el 24 i el 26 de setembre de 1882
té lloc al teatre Cervantes de Sevilla (Andalusia, Espanya)
el Segon
Congrés
de la Federació de Treballadors de la Regió
Espanyola (FTRE), convocat per la
Comissió Federal de l'FTRE, i amb l'assistència
de 254 delegats en
representació de 495 seccions. En el congrés es
va fer una relació de les
seccions que s'havien adherit a Federació: la
Unió de Constructors d'Edificis
(90 seccions de paletes, peons, fusters, ebanistes, rajolers, pedrers i
picapedrers, terrissaires, vidriers, serrallers i pintors), la
Unió d'Obrers
Manufacturers (100 seccions; tres mil dones i set mil homes), la
Unió de
Treballadors del Camp (104 seccions i 20.9015 afiliats), la
Unió d'Indústries
Alimentàries (17 seccions), la Unió de
Constructors de Calçat (23 seccions i
sis mil afiliats), la Unió de Noògrafs (30
seccions i dos mil afiliats), la
Unió de Barreters (25 seccions i 1.100 afiliats) i el
projecte d'organització
de les unions de Fustes fines, Suro, Boters, Treballadors del mar,
Constructors
de carruatges, Conductors de carros i cotxes, entre altres.
L'estadística
global de la Federació comptabilitzava 10 comarques
(Andalusia Est, Andalusia
Oest, Aragó, Catalunya, València, Castella la
Vella, Castella la Nova, Galícia,
Múrcia i País Basc), 218 federacions locals, 663
seccions i 57.934 afiliats,
tot un èxit pensant que l'FTRE només feia un any
que s'havia creat i marquen el
cim del sindicalisme anarquista en el segle XX. Els temes que es van
tractar en
el congrés van ser la reivindicació de les 8
hores i l'abolició de la feina a
escarada, el rebuig dels partits polítics, la
reivindicació de la revolució no
violenta i científica, la igualtat dels drets de la dona, la
reglamentació de
la vaga i el rebuig de les vagues insolidàries, els mitjans
de propaganda, la
resistència solidària i la revisió
dels estatuts, entre altres. Però el tema
que va suscitar més controvèrsia va ser sobre la
línia de conducta que havia de
seguir la Federació davant les circumstàncies
repressives de l'Estat,
enfrontant-se dues tendències irreconciliables: els
partidaris de
l'organització pública legal i els partidaris de
l'organització clandestina
il·legal; encara que la majoria es va inclinar per la
primera, però sense
desaconsellar o desacreditar la segona. També en aquest
congrés va plantejar-se
per primer cop un tema que més tard seria
importantíssim en el moviment obrer i
que portaria una polèmica que duraria molts d'anys, basat en
com havia
d'interpretar-se la igualtat en la societat futura anarquista,
enfrontant-se
dues postures completament distintes: l'anarcocol·lectivista
bakuninista
(atribuir a cadascú el fruit de la seva feina, defensada
principalment per la
regió catalana) i l'anarcocomunista kropotkiana (la
distribució de la producció
ha de fer-se d'acord amb les necessitats, defensada especialment per la
regió
andalusa). Com a conseqüència d'aquest
congrés sorgirà una escissió de la
fracció més radical, «Los
Desheredados», i que estarà fonamentalment
organitzada a Andalusia, regió majoritària dins
de l'FTRE.
***
Atemptat
de Pallàs segons el periòdic
barceloní La
Campana de Gràcia del 30 de setembre de 1893
- Atemptat de Pallàs: El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya), el tipògraf anarquista Paulí Pallàs i Latorre va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les seves últimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa –l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat– va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.
***
Jules
Adler: La
Grève au Creusot (1899)
- Vaga de Le Creusot:
El 24 de
setembre de 1899 es realitza una gran manifestació de
més de 7.000 persones des
de Le Creusot (Borgonya, França) cap a la
població de Montchanin, veïna a sis
quilòmetres, per agrair el suport dels seus habitants durant
la vaga dels
treballadors de la primera localitat. Les fàbriques
metal·lúrgiques de la
Societat Schneider, especialitzades en la producció d'acer
Bassemer, constituïren
durant el segle XIX la primera concentració industrial de
França. Aquesta
societat diversificà la seva implantació
industrial amb la construcció de noves
fàbriques a Chalon-sur-Saône, a Montchanin i
més tard a Le Breuil, però les de
Le Creusot representaven el cor de la seva gran empresa. Montchanin se
situa a
mig camí entre Le Creusot, vila
metal·lúrgica, i Montceau-les-Mines, vila
hullera. Durant trenta anys –entre 1871 i 1899– la
pau social s'hi
havia
establert, facilitada pel creixement sostingut, la calma dels obrers
satisfets
de pertànyer a una gran empresa pionera i pel paternalisme
dels dirigents
preocupats pel nivell de vida dels seus «empleats»
i de la seva formació
professional. Però en 1898 es produiran un seguit de canvis
que capgiraran la
situació: els radicals guanyen les eleccions en maig;
Eugène II Schneider, nou
patró força absorbit per les seves feines a
París, accedeix a la presidència de
l'empresa; l'afluència de les comandes arrossega una
acceleració dels ritmes de
feina i, també, la frustració dels treballadors
en no rebre els seus salaris.
La qüestió sobre el dret a la sindicació
surt a la palestra i entre maig de
1899 i juliol de 1900 les fàbriques i mines de tota la
comarca coneixen
nombrosos conats de vaga –«pel reconeixement del
sindicat,
per la llibertat de
consciència i per la supressió de la policia
d'incògnit»–, especialment entre
el 31 de maig i el 2 de juny i entre el 20 de setembre i l'1 d'octubre.
Una
sentència arbitral signada el 7 d'octubre de 1899
donarà la raó als vaguistes,
que desfilaran victoriosament pels carrers de Le Creusot. Poc
després la
patronal ajudarà a crear els sindicats dissidents,
constituïts per obrers
favorables als seus interessos i contraris al sindicalisme
revolucionari.
Aquests sindicats grocs («jaunes», en
francès) naixeren a Le Creusot i a
Montceau en 1899. L'expressió «grocs»
(«jaunes») per designar els esquirols
nasqué durant aquests esdeveniments i ve del color del paper
oliat utilitzat
per reemplaçar els vidres del cafè on es reunien
els esquirols del sindicat de
la patronal, sempre trencats pels vaguistes.
Els minaires de Montceau-les-Mines
***
Acta
de legalització del primer sindicat de l'IWW canadenca, la
Vancouver Industrial Mixed Union (5 de maig de 1906)
- Il·legalització dels wobblies canadencs: El 24 de setembre de 1918 una Reial Ordre del reialme de Canadà de la Commonwealth, sota el pretext de l'esforç bèl·lic en la Gran Guerra (Llei de Mesures de Guerra) i seguint el clima de repressió que havia portat la majoria dels dirigents wobblies dels EUA a la presó entre 1917 i 1918, declara fora de la llei 14 organitzacions revolucionàries, entre elles el sindicat anarquista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), força actiu a la Colúmbia Britànica, i la Workers' International Industrial Union (WIIU), nom de la facció marxista del sindicat a Detroit (Michigan, EUA) encapçala per Daniel DeLeon i que també actuava al Canadà. La condemna per estar afiliat a l'IWW s'establí en cinc anys de presó. Aquesta mateixa ordre va prohibir les reunions realitzades en qualsevol idioma de país enemic (alemany, búlgar, hongarès, turc, etc.) o en rus, ucraïnès o finès, amb excepció dels serveis religiosos. No obstant això, els wobblies canadencs lluitaren en la clandestinitat. El 2 d'abril de 1919 la prohibició s'aixecà, després de l'empresonament de molts militants i que diversos afiliats dels EUA fossin deportats.
***
Cartell
del congrés
-
Convegno
Internazionale di Studi Bakuniniani: Entre el 24 i el 26
de setembre de 1976,
en el centenari de la mort de Mikhail Bakunin, se celebra al Palazzo
Seriman de
Venècia (Vèneto, Itàlia) el Convegno
Internazionale di Studi Bakuniniani (Congrés
Internacional d'Estudis Bakuninians), organitzat pels Grups Anarquistes
Federats (GAF) i sota el patrocini de l'Associació Cultural
Llibertària «A. e
B. Carocari». Al congrés, coordinat per Nico
Berti, assistiren desenes
d'especialistes en Bakunin i centenars de persones interessades en la
seva vida
i obra. En les sessions més populars s'arreplegaren
més de cinc-centes persones
a la sala i al pati adjacent, on la organització havia
instal·lat altaveus. En
aquest congrés s'estudià la figura de Bakunin des
d'un punt de vista acadèmic
interdisciplinari, des d'enfocaments diversos (sociològic,
pedagògic,
filosòfic, ideològic, poètic, etc.).
Hi van intervenir amb ponències destacats
intel·lectuals, com ara Alexander Alexiev, Maurixi
Antonioli, Henri Arvon,
Giovanni Biagioni, Giampietro N. Berti, Amedeo Bertolo, Lamberto
Borghi, Romano
Broggini, Eduardo Colombo, Sam Dolgoff, Marianne Enckell, Paola Feri,
Violette
Gaffiot, Daniel Guerin, Gianni Landi, Arthur Lehning, Jean Maitron,
Pier Carlo
Masini, Luciano Pellicani, Giorgio Penzo, Silvia Rota Ghibaudi,
Domenico
Settembrini, Misato Toda, Tina Tomasi, Claudio Venza, Marc Vuilleumier,
entre
d'altres –Franco Della Peruta i Juan Gómez Casas
figuraven en el programa, però
finalment no hi van participar. En 1977 les Edizioni Antiestato de
Milà
(Llombardia, Itàlia) publicaren les actes sota el
títol Bakunin cent'anni dopo. Atti
del Convegno Internazionale di Studi
Bakuniniani.
Convegno
Internazionale di Studi Bakuniniani (24-26 de setembre de 1976)
***
Una
de les sessions de l'Incontro Internazionale Anarchico de
Venècia
- Incontro Internazionale
Anarchico: Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984
té lloc al Campo San Polo, al Campo Santa Margherita i a la
Facultat d'Arquitectura
de Venècia (Vèneto, Itàlia) l'Incontro
Internazionale Anarchico. La trobada
d'estudi va ser organitzada per Centro Studi Libertari«Giuseppe Pinelli» de
Milà, el Centre International de Recherches sur l'Anarchisme
(CIRA) de Ginebra
i l'Anarchos Institute de Mont-real. El col·loqui
s'organitzà en diverses
sessions i comptà amb la participació de
nombrosos intel·lectuals anarquistes:«Entorn de 1984» (John Clark,
Jean-Jacques Gandini, Dimitri Segal,
Günter Hartmann, Marianne Enckell, Wolfgang Haug, Andreas
Kühnpast), «El
proletariat militant» (Zbigniew Kowalewski, Massimo Varengo,
Martin Nilsson,
Yvon Le Bot, Luis Andrés Edo, Daniel Colson),«Imperialisme cultural» (Stephen
Schecter, Mikhail Agurski), «Guerra i Pau» (Dimitri
Roussopoulos), «El comunisme
d'Estat» (Nicolas Trifon, Mok Chiu Yu, Zbigniew Kowalewski,Ángel Pino, Oliver
Kurtovic, Lino Veljak), «Psicoanàlisi i
societat» (Mario Marrone, Roger Dadoun,
Alain Thévenet, Jacques Guigou), «L'ecologia
social» (Murray Bookchin, Juan
Martínez Alier), «Art i anarquia»
(Arturo Schwartz, Benito Recchilongo, Pietro
Ferrua), «El Estat i l'anarquia» (Eduardo Colombo,
Frank Harrison, Slobodan
Drakulic, Agustín García Calvo),«Feminisme i anarquisme» (Marsha Hewitt,
Barbara Köster, Ariane Gransac, Ynestra King),«Viure l'anarquia» (Roberto
Ambrosoli, Roger Dadoun, Rubén Prieto, Jacques Valler,
Ronald Creagh, David
Koven, Emilio Penna), «Mass-media i comunicació
llibertària» (Ferro Piludu,
Yves Peyraut, Bernard Baissat, Francisco Madrid Santos),«Ciutat, poder,
alliberament» (Dimitri Roussopoulos, Stephen Schecter, Murray
Bookchin, Joãn
Freire), «El Estat i l'anarquia» (Nico Berti, Colin
Ward, Murray Bookchin,
Rudolf de Jong), «Educació i llibertat»
(Orenella Buti, Lewis Jones, Joel
Spring, Jordan Bishop), «Tendències
antiautoritàries i tensions llibertàries en
les societats contemporànies» (Trivo Indjich,
Marie-Martine Madouri, Olivier
Corpet), etc. En multitud de parades, carpes, sales i espais
públics es
realitzaren diverses activitats culturals (seminaris, taules rodones,
conferències, debats, assemblees, exposicions, fires
editorials, presentacions
de publicacions, teatre, música, cinema, passacarrers,
etc.). Assistiren unes
tres mils persones d'uns trenta països dels cinc continents.
En 1986 es publicà,
a càrrec d'Agnaldo S. Maciel, Marienne Enckell, Fabio Santin
i altres, un
reportatge fotogràfic de la trobada en dues edicions
bilingües (italià-francès
i castellà-anglès) sota el títol Ciao anarchici i que
va ser publicada
per cinc editorials anarquistes: Edizioni Antistato (Milà),
Editions Noir
(Ginebra), Atelier de Creátion Libertaire (Lió),
Editorial Nordan (Estocolm) i
Black Rose Books (Mont-real).
Naixements
Ana Aurora do Amaral Lisboa
- Ana Aurora do Amaral Lisboa:
El 24 de
setembre de 1860 neix a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil) la
pedagoga,
poetessa, escriptora, dramaturga i activista llibertària i
feminista Ana Aurora
do Amaral Lisboa. Sos pares es deien Joaquim Pedro da Silva Lisboa, i
Maria
Carlota do Amaral i fou la dècima filla d'un total de 14
germans. Son pare,
comerciant, comandant de la Guàrdia Nacional i agent de
correus, donà una
educació liberal a tots els seus fills i filles, cosa gens
comú aleshores. En
1879 començà a estudiar magisteri a l'Escola
Normal de Porto Alegre (Rio Grande
do Sul, Brasil) i es diplomà en 1881 amb la
màxima qualificació en totes les
assignatures. Contractada com a professora estatal, quan la
Revolució
Federalista de 1893 va ser traslladada a Vila Rica, actual
Júlio de Castilhos
(Rio Grande do Sul, Brasil), i, irritada, va escriure una violenta
carta de
protesta a Júlio Prates de Castilhos, aleshores governador
de l'Estat de Rio
Grande do Sul. A partir d'aquest moment fou perseguida per les seves
declaracions
en contra dels polítics republicans, juntament amb sos
germans i al periòdic
republicà A
Federação, i mai no pogué
exercir el magisteri en una escola pública. Fou una
precursora de l'ensenyament
per a adults i fundà, juntament amb ses germanes Zamira i
Carlota, el Col·legi
Amaral Lisboa. Dedicà 55 anys de sa vida a l'escola,
acollint moltes vegades
els alumnes, molts d'ells esclaus lliberts, gratuïtament.
Abandonà el magisteri
quan era ja molt gran, juntament amb sa germana Zalmira, quan ja estava
gairebé
cega i hagué de viure de la caritat. En 1937 el govern
estatal li va concedir
una pensió vitalícia amb la qual pogué
sobreviure. En 1950 va ser guardonada
amb el premi «Honra al Mèrit». Trobem
articles seus, algunes vegades fent
servir pseudònims (José
Anselmo, Aura Lys, etc.)
en diferents
publicacions periòdiques, com ara Correio
do Povo, O Patriota, A Reforma, etc. És autora dels
llibres Minha Defesa (1885), Preitos à Liberdade (1900) i A culpa dos pais (1902), Não
saber ler (1916), Festinhas
escolares, (1925) i Teatro de dona (1931),
entre d'altres. Ana
Aurora do Amaral Lisboa va morir el 22 de març de 1952 a Rio
Pardo (Rio Grande
do Sul, Brasil).
***
Foto
policíaca de Francisco Aguilar Morato
- Francisco Aguilar Morato:
El 24 de
setembre de 1886 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Francisco
Aguilar
Morato. Sos pares es deien Manuel Aguilar i Joaquina Morato. L'1 de
novembre de
1914 es casà amb Maria Miret a Barcelona. L'abril de 1916
creuà els Pirineus i
s'instal·là a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de
peó per a la
Companyia de Ferrocarrils del Midi, fent de mercader de
carbó i de mecànic, o
realitzant tasques agrícoles. El juny de 1917 la policia
francesa del
departament dels Pirineus Orientals el va inscriure en la llista
d'anarquistes
a vigilar com a «anarquista militant». Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Francisco Berenguer Madrid
- Francisco Berenguer Madrid: El 24 de setembre de 1894 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Berenguer Madrid. Sos pares van ser uns moliners nascuts a Xelva (Serrans, País Valencià). Per evitar el servei militar fugí a França. De bell nou a la Península, treballà de paleta i destacà sindicalment durant la vaga de 1917 que el portà a la garjola per alliberar un pres. Més tard, per desarmar un oficial a la presó, va ser condemnat a mort per rebel·lió. Indultat, decidí militar d'amagat. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, marxà a Aragó enquadrat en la Columna Ortiz i va combatre com a centurió i abanderat a La Puebla d'Híxar i La Zaida. Francisco Berenguer Madrid va morir el 20 de setembre de 1936 durant la batalla d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Sa filla, Sara Berenguer Laosa, va ser també una destacada militant anarcosindicalista.
***
Fitxa
policíaca de Fosca Corsinovi
- Fosca Corsinovi:
El 24 de setembre de 1897 neix a Casellina e Torri, actual Scandicci
(Toscana,
Itàlia), l'anarquista Fosca Corsinovi, també
coneguda com Marie
Thérèse Noblino i Fosca
Barbieri. Sos pares es deien Antonio Corsinovi i Emma
Salvestrini (o
Salvestri). Companya de Dario Castellani, destacat membre de la
Unió Anarquista
Florentina (UAF), es guanyava la vida com a dependenta. La parella
tingué una
filla el 26 de setembre de 1920, que anomenaren Luce. A finals de 1923
es reuní
amb son company a Marsella (Provença, Occitània),
el qual s'havia hagut
d'exiliar aquell mateix any. El seu domicili marsellès, al
bulevard de la
Corderia, esdevingué refugi de nombrosos militants toscans i
seu del Comitato
Pro Vittime Politiche (Comitè per a les víctimes
polítiques) i del Comitato Pro
Figli dei Carcerati (Comitè per als infants dels
empresonats). Després de
l'expulsió del seu company, amb sa filla Luce
s'establí a Tolo i a més tard a
Grenoble, on treballà a la llibreria d'Ettore Carrozzo. Amb
un expedient
d'expulsió obert, aquest va ser suspès a
començaments de 1932 a resultes de la
campanya de suport portada a terme pels llibertaris italians de la
zona. A
començaments de 1934 marxà amb l'anarquista
Francesco Barbieri, amb qui s'havia
unit sentimentalment, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) on va
treballar pels
refugiats italians alhora que es guanyava la vida com a cuinera al
menjador de
refugiats de la Cambra del Treball. A finals de juliol de 1936
marxà amb
Barbieri a Barcelona (Catalunya) per a fer costat la
revolució llibertaria que
s'havia engegat. S'allistà com a infermera de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) en la Columna Italiana «Rosselli» i
marxà al front d'Aragó. L'octubre de
1936 portà, amb cinc metges suïssos, des de Berna
una ambulància quirúrgica,
que per iniciativa del professor Oltremare i del doctor Fischer, a
instàncies
dels sindicats suïssos, es lliurà al
Comitè Regional de Catalunya de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i al
Comitè Peninsular de la FAI per socórrer
els ferits antifeixistes. Més tard ocupà, amb
altres companys (Camillo Berneri,
Francesco Barbieri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Tosca
Tantini), un
pis al número 2 de la plaça de l'Àngel
de Barcelona. El 4 de maig de 1937, amb
Tosca Tantini, assistí a la detenció de Barbieri
i de Berneri. Dos dies
després, el 6 de maig de 1937, formà part del
grup (Emilio Canzi, Vincenzo
Mazzone i Umberto Marzocchi) que identificaren a l'Hospital
Clínic de Barcelona
el cadàver de Barbieri, assassinat per la reacció
estalinista. Malgrat tot,
restà a Barcelona i fins a finals de gener de 1939 fou
l'animadora, amb Armand
Schoffer (Armando Rodríguez),
Eusebi
Carbó Carbó i Enrico Zambonini, de la
Colònia Infantil «L'Adunata dei
Refrattari», que fou finançada gràcies
a una «col·lecta intercontinental»
organitzada
per la revista italoamericana L'Adunata
dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de
1938 a Pins del
Vallès –actual Sant Cugat del Vallès
(Vallès Occidental, Catalunya)– i que
assistia sanitàriament i pedagògicament una
trentena d'orfes espanyols de
guerra. També va fer tasques d'infermera a l'hospital de
Bizién (Osca, Aragó,
Espanya). Amb el nom de Marie
Thérèse
Noblino entrà a França només
poques hores abans de l'entrada de les tropes
franquistes a Barcelona, però l'octubre de 1941 va ser
detinguda, identificada,
jutjada i condemnada a tres anys de presó. Sa filla Luce i
son company Memo van
ser condemnats a un any de presó cadascun. Tots tres van ser
traslladats a la
presó d'Ais de Provença i internats posteriorment
als camps de concentració de
Récébédou i de Brens. Sa filla
aconseguí restar a França, però ella
va ser
lliurada pel Govern de Vichy a les autoritats feixistes italianes el 15
d'octubre de 1942 i condemnada a cinc anys de confinament a
l'arxipèlag de
Tremiti. El setembre de 1943 va ser alliberada i aconseguí
arribar a Florència
on trobà son company Dario Castellani i on més
tard es reuní amb sa filla. Després de
l'alliberament de
Florència, participà activament en la
reorganització del moviment llibertari de
la zona. Fosca Corsinovi va morir el 4 de gener de 1972 a
Florència (Toscana,
Itàlia). En els anys vuitanta i noranta existí
una Biblioteca-Arxiu «Fosca
Corsinovi» a Florència.
Fosca Corsinovi (1897-1972)
***
Giovanni
Mariga (Fossombrone, 30 de juliol de 1966)
- Giovanni Mariga:
El 24 de setembre de 1899 neix a Pàdua (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Giovanni Mariga, conegut com Il
Padovano o Padovan. Sos
pares es deien Antonio Mariga i Carolina Bettella. Es guanyava la vida
fent de
mecànic. Fins el final de la Gran Guerra no
s'interessà per la política. Amb la
seva quinta lluità en la batalla de Vittorio Veneto i als
combats al Trentino,
fins acabar a Trieste amb els «alliberadors».
Després de la guerra continuà de
soldat i va ser destinat a la caserna Villa Rei d'Ancona (Marques,
Itàlia). Un
dia van enviar les tropes a sufocar una aixecament a
Albània, però en arribar
al port els soldats es negaren en massa a pujar als vaixells i
retornaren als
quarters. Dies abans, alguns soldats anarquistes havien portat a les
casernes
Errico Malatesta qui, vestit de soldat, va fer discursos
antimilitaristes i
atià els soldats a desertar. Després del servei
militar, en 1920 retornà a
Pàdua i conegué un cambrer de Trieste que li va
parlar d'anarquia i li va passar
publicacions llibertàries. Esdevingut anarquista,
reaccionà contra la violència
feixista. Entre 1922 i 1943 va ser condemnat en diverses ocasions i
arreplegà
en total 16 anys de presó, en períodes de tres a
sis anys. El juny de 1944 va
ser alliberat de la presó de Massa (Toscana,
Itàlia) i s'uní a la Resistència,
combatent en la Brigada «Elio Wockievic»,
formació depenent de la Brigada«Lunense», on arribà al grau de sots
comandant. Per raons de competència
territorial, passà a la Brigada«Garibaldi» de Carrara (Toscana,
Itàlia),
comandada per Alessandro Brucellaria (Memo).
En la Brigada «Lunense» també
combaté, com a comandant de secció, l'anarquista
Sergio Ravenna. Després del 4 de gener de 1945,
més enllà de l'anomenada«Línia
Gòtica», va ser enquadrat en el grup de
sabotejadors «Tullio» de l'aliada«Special Force» de Florència (Toscana,
Itàlia), on lluità, participant en
accions força perilloses i d'espionatge, fins l'Alliberament
d'Itàlia. En
acabar la guerra, es va veure involucrat, juntament amb altres quatre
persones,
en un procés per l'homicidi d'Antibano Ruffini (Rompiteste), exsecretari del Partit
Nacional Feixista (PNF) i
membre de la «Brigata Nera», i de la seva esposa,
fet que es produí el 5
d'agost de 1946 en un local públic de Santo Stefano di Magra
(Ligúria, Itàlia).
Encara que sempre es va declarar aliè als fets, va ser
condemnat en primera
instància a 20 anys de presó i en
l'apel·lació a cadena perpètua.
Mentrestant,
per les seves accions partisanes, se li va proposar per a la
concessió de dues
medalles d'or (Creu de Cavaller de Vittorio Veneto i Medalla d'Or del
Valor
Militar), que mai no havia sol·licitat en
coherència amb les seves idees.
Aquestes condecoracions no li van ser concedides per mor de la seva
condemna a
cadena perpètua. El 20 de setembre de 1968,
després de patir 22 anys de reclusió
en diverses presons (Fossombrone, Pisa, Gènova, Liorna,
Portolongone) i després
d'una intensa mobilització dels companys arreu
d'Itàlia, gràcies al suport del
socialista Sandro Pertini, aleshores president de la Cambra de
Diputats,
obtingué la gràcia i pogué retornar a
Carrara. Reprengué la seva activitat
anarquista, entrant a formar part del grup anarquista «Pietro
Gori» de Canal
del Rio, a Carrara. En 1975, amb Goliardo Fiaschi, Belgrado Pedrini i
Sergio
Ravenna fundà el «Cercle Cultural
Anarquista» del carrer Giuseppe Ulivi de
Carrara. Contribuí, en 1978, a la creació, amb
Belgrado Pedrini, Giovanni Zava
i Sergio Ravenna, entre d'altres, del Cercle Anarquista«Bruno Filippi».
Giovanni Mariga va morir el 16 de novembre de 1979 en un accident de
trànsit a
Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat dos dies
després al cementiri de
Turigliano d'aquesta ciutat.
***
- Rafael Amela: El 24 de setembre de 1903 neix a Cinctorres (Ports, País Valencià) l'anarcosindicalista Rafael Amela –el certificat de defunció cita Amelas. Quan el cop militar de juliol de 1936, s'enrolà per lluitar el feixisme i el 2 d'octubre de 1938 va ser ferit al front de l'Ebre. Hospitalitzat a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), el 9 de febrer de 1939, encara convalescent, passà a França davant l'avanç franquista. Internat en un camp de concentració, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a l'agricultura del País del Loira. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en la Confederació Nacional del Treball i s'instal·là a Miramàs, on fou membre de la seva Federació Local de la CNT des de març de 1948 fins a la seva mort. Malalt, després de nou mesos de patiment i d'haver estat operat en diverses ocasions, Rafael Amela va morir el 10 de novembre de 1980 al seu domicili de Miramàs (Provença, Occitània).
***
Necrològica
d'Andrea García Martínez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 31 de
maig de 1981
-
Andrea García
Martínez: El 24 de setembre de 1903 neix a
Beniel (Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista Andrea García Martínez,
també coneguda com Andrea
Hernández, pel llinatge del seu
company. Sos pares es deien José García i
Francisca Martínez. Exiliada després
de la guerra civil o emigrant econòmica abans del conflicte
bèl·lic, després de
la II Guerra Mundial milità en la Federació Local
de Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Va ser una de les animadores
del grup artístic«Superación» de les Joventuts
Llibertàries locals que actuaren
a nombrosos actes (festes, mítings, gires,
conferències, etc.) del moviment
llibertari d'aleshores. Tingué com a company
l'anarcosindicalista Antonio
Hernández, amb qui tingué una filla,
Renée, que va morir en 1963 i es va veure
obligada a criar sa filla Nadina i son fill Gerard. Operada d'un
càncer de pit
el setembre de 1975, Andrea García Martínez va
morir l'11 de febrer de 1981 al
seu domicili de Les Gemeaux, al barri de La Paillade de Montpeller
(Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrada dos dies després.
***
Necrològica
de Martial Teillet apareguda en el periòdic de
Llemotges La
Voix Libertaire del 25 de novembre de 1933
-
Martial Teillet: El
24 de setembre de 1903 neix al castell de Masdelage de Cosés
(Llemosí,
Occitània) l'anarcosindicalista Martial Teillet. Sos pares
es deien Pierre Teillet
i Marguerite Francher, criats al castell de Masdelage. Obrer sabater a
la
fàbrica de calçat del patró Bidault de
Llemotges, milità en la Confederació General
del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per
Pierre Besnard, i
fou un dels animadors a Llemotges del grup «Les Amis du Combat Syndicaliste». Per
participar en una vaga del sector, va ser
acomiadat per Bidault el 7 de maig de 1932. Malat i sense feina,
Martial
Teillet va morir el 14 de novembre de 1933 a Llemotges
(Llemosí, Occitània).
***
Necrològica
de Gabriel Caballero Hernández publicada en el
periòdic
tolosà Cenit
del 30 d'octubre de 1984
- Gabriel Caballero
Hernández:
El 24 de setembre de 1905 neix a Zarapicos
(Salamanca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Gabriel Caballero
Hernández. Sos pares es deien Pío
Caballero iÁngela Hernández. Exiliat, milità en
la
Federació Local de
Bordeus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa
companya fou
María Bundo Celeri. Gabriel Caballero Hernández
va morir el 12
d'octubre de 1984 al seu domicili de Bordeus (Aquitània,
Occitània).
***
Foto
policíaca d'André Prévôtel
(31 de març de 1935)
- André Prévôtel: El 24 de setembre de 1910 neix a Javerdac (Poitou-Charentes, França) l'anarquista, lliurepensador, neomaltusià i maçó André Prévôtel. Sos pares es deien Joseph Prévoltel, carter, i Marguerite Villemorteix. Després d'acabar els estudis, entrà com a empleat de correus –funcionari de Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons)–, a la secció de telegrafia, i va fer el servei militar en els zuaus a Tunísia. En tornar, començà a militar en els anys trenta en el grup anarquista «Sébastien Faure» de Bordeus (Aquitània, Occitània) i col·laborà en el periòdic bimensual La Révolte (1935-1936), el gerent del qual fou Aristide Lapeyre. L'11 de febrer de 1933 es casà a Bordeus amb l'anarquista Joséphine Paule Pierrette Coueille (Joséphine Coueille). En aquesta època vivia al número 6 del carrer Millière de Bordeus. A finals de març de 1935 va ser detingut, juntament amb sa companya Joséphine Coueille (Andrée Prévôtel), Louis Harel i Aristide Lapeyre en el marc de l'anomenat «Cas de les Esterilitzacions de Bordeus» –en 1935 un grup de 15 llibertaris es van sotmetre voluntàriament a la vasectomia a Bordeus, realitzada pel doctor Norbert Bartosek, amb el suport de destacats militants anarquistes (André i Andrée Prévôtel, Aristide Lapeyre, Louis Harel, etc.), com a propaganda neomaltusiana; el cas, molt comentat a l'època, va rebre també el nom de «Cas Bartosek»– i tancat al Fort du Hâ, a prop de Bordeus. El 25 de maig de 1935 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes establert pel departament de la Gironda. Quan la detenció d'aquests militants, els responsables departamentals de «La Libre Pensée» es van desentendre dels inculpats, fet que va provocar la sortida de sis seccions girondines, les quals formaren l'Associació de Lliurepensadors Integrals, que va publicar el Bulletin dels Libres Penseurs Intégraux. Després d'una intensa campanya, el 6 de juliol de 1935 va ser posat en llibertat provisional. El 2 de maig de 1936, mentre Norbert Bartosek va ser condemnat a tres anys de presó, la resta d'inculpats van ser sentenciats a sis mesos de presó, penes que van ser reduïdes en l'apel·lació a un any per a Bartosek i a quatre mesos per a la resta. El 4 d'abril de 1937 es va beneficiar d'un sobreseïment. S'establí aÉvreux (Normandia, França), on animà el grup local de la Unió Anarquista (UA). En 1938 s'instal·là a Ruffec (Poitou-Charentes, França) i en 1939 va aconseguir que l'exèrcit el donés de baixa. No obstant això, sa companya va ser detinguda i empresonada durant 50 dies sota l'acusació de«discurs derrotista i incitació a militars a la desobediència» i només va ser alliberada gràcies a la intervenció de la Lliga els Drets de l'Home. Durant l'Ocupació la parella visqué en semiclandestinitat. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Lengon (Aquitània, Occitània), on reconstituí, amb militants exiliats espanyols, una secció de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i un grup de «La Libre Pensée», del qual va assumir la presidència, i el qual prengué, després de la seva mort, el nom de «André Prévôtel». També milità en la nova Federació Anarquista (FA). El 26 d'abril de 1951 va ser admès en«Les Amis Réunis», lògia maçònica del «Gran Orient» de Bordeus. André Prévôtel va morir el 7 de febrer de 1958 a Bellac (Llemosí, Occitània)–algunes fonts citen erròniament Lengon (Aquitània, Occitània)– d'una crisi cardíaca. Son fill, Marc Prévôtel, també fou militant llibertari i de Força Obrera (FO).
***
Necrològica
de Luis Porras Baena apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 de febrer de 1975
-
Luis Porras
Baena: El 24 de setembre de 1913 neix a Bujalance
(Còrdova, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Luis Porras Baena, conegut com Luisillo
o Porritas. Sos
pares es deien Andrés Porras i Manuela Baena. Quan tenia 16
anys, i era
estudiant de comptabilitat, s'afilià al sindicat«La Armonia» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bujalance, del
qual va ser un dels
principals animadors culturals, especialment des del punt de vista
musical.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, el local confederal va ser
clausurat i
les reunions del sindicats es realitzaren al seu domicili. Quan el cop
militar
feixista de juliol de 1936 participà en la seva
resistència i posteriorment prengué
part en tasques d'abastiment. Quan Bujalance va caure a mans feixistes
a finals
de 1936, aconseguí passar a zona lleial i allistar-se en
l'aviació republicana,
essent destinat a la frontera francoespanyola. El febrer de 1939, quan
el
triomf franquista era un fet, passà a França. Va
ser enrolat en una Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE) a Sèish (Llenguadoc,
Occitània) i durant la
guerra a les mines de La Sala (Llenguadoc, Occitània). El
març de 1943 va ser
requerit pels alemanys i enviat a treballar a les fortificacions de
Marsella
(Provença, Occitània). En aquestaèpoca començà a organitzar
clandestinament la
CNT al barri marsellès de Saint-Henri. Després de
la II Guerra Mundial va ser
nomenat secretari administratiu i jurídic de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i membre de la Comissió de
Relacions del Nucli de Provença
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Durant la resta de
sa vida
treballà d'estibador al port i milità en la
Federació Local de Saint-Henri de
Marsella de la CNT. Sa companya fou Carmen García. Malalt,
Luis Porras Baena va
morir el 28 de novembre de 1974 a l'Hospital Militar
Michel-Lévy de Marsella
(Provença, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri marsellès
de Le Canet.
***
Retallable
de la Columna Durruti
- José Payán Berenguel: El 24 de setembre de 1915 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Torcuato Payán Berenguel –alguns citen erròniament el seu segon llinatge com Berenguer. Sos pares es deien Rafael Payán i María Berenguel. Amb sa família emigrà a Catalunya per qüestions econòmiques i s'establiren a Terrassa. Quan tenia 14 anys començà a treballar i a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i després en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 destacà en les protestes i reivindicacions a favor dels presos. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la Columna Durruti i lluità al front d'Aragó a diverses zones (Osca, Monte Aragón, Estrecho Quinto, etc.). Durant aquest any, des del front d'Osca, col·laborà en la revista Vida Nueva de Terrassa. Amb la militarització s'enquadrà en la 26 Divisió fins al final de la guerra. Quan la victòria franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial, milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Creà l'Agrupació de Relacions i Solidaritat de Terrassa. En 1975 vivia a Fleury. Trobem articles seus en Boletín Amicale 26 División,Cenit,Espoir i Orto. La seva última etapa visqué a Cercottes (Centre, França). Sa companya fou Carmen Carrasquer Sanjuán. José Payán Berenguel va morir el 3 de febrer de 2001 a la Residència «Korian La Lilardière» de Meung-sur-Loire (Centre, França).
---
