Anarcoefemèrides del 21 de setembre
Naixements
Foto policíaca d'Henri Cler (14 de març de 1894)
-
Henri Cler: El 21
de setembre de 1862 neix al barri obrer de Saint Antoine de
París (França)
l'obrer ebenista i militant anarquista i anarcosindicalista Henri Cler,
conegut
com Biffin. Sos pares, belgues, es deien Michel
Cler, ebenista, i
Madeleine Decker, jornalera. Treballà com a obrer ebenista
en la indústria del
moble i milità en el moviment anarquista. Va ser desnonat en
diferents ocasions
per manca de pagament del lloguer i va mudar-se a l'estil«cloche de bois» –grup
activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la
mudança
dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense
liquidar els
lloguers. Es casà amb l'armillera Rose François
Buchfinck, amb qui tindrà dos
fills, i de qui enviudarà. En 1887 llegia la premsa
anarquista i assistia a les
reunions. El setembre de 1889 va ser candidat abstencionista pel XI
Districte de
París en les eleccions legislatives, sense obtenir cap vot.
L'abril de 1891,
amb una desena de companys, intentà crear un taller en
règim de cooperativa i
el local que llogaren per a aquesta finalitat, al carrer Titon,
serví una
temporada com a redacció del periòdic anarquista Le
Père Peinard. Sense
diners per pagar el local, amb una trentena de companys realitzaren una
mudança
clandestina («Cloche de Bois»). Fitxat per la
policia com a destacat activista
anarquista, va ser acusat per les autoritats d'haver albergat
l'anarquista
il·legalista Théodule Meunier, aleshores
força buscat per la policia. El 14 d'abril
de 1894, arran de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses) aprovades
el desembre
de 1893, va ser detingut al seu domicili, al número 16 del
carrer Haies, per «associació
criminal». En llibertat el 8 de maig, va ser novament
detingut el 2 de juliol,
però finalment el 14 de juny de 1895 la causa va ser
sobreseguda. El 28 de
juliol de 1897 va ser condemnat «per cops i
ferides» pel cas de la mudança
clandestina a 15 dies de presó i a 300 francs de multa i va
ser tancat a la
presó parisenca de Sainte Pélagie. El juny de
1898 va ser gerent de la segona
sèrie del periòdic Le Pot à
colle, òrgan dels obrers del mobiliari i del
moble tallat del suburbi parisenc de Saint Antoine. El 25 d'octubre de
1899 va
ser condemnat en rebel·lia pel IX Tribunal Correccional del
Sena a tres mesos
de presó per «injúries i
difamació vers el patró ebenista»,
judici confirmat en
apel·lació el 7 de març de 1900. El 2
de febrer de 1900 va ser novament
condemnat a tres mesos de presó per«injúries i difamació», com a
gerent de Le Pot à colle.
En 1907 les autoritats
el van esborrar de la llista d'anarquistes a vigilar, però
encara militava
activament en el moviment sindical. El 13 de juny de 1910 va participar
en els
enfrontaments entre la policia i els obrers ebenistes en vaga de la
Maison
Sayas et Popot del suburbi parisenc de Saint Antoine, on va ser
greument ferit
al cap. Henri Cler va morir el 21 de juny de 1910 a l'Hospital de Saint
Antoine
de París (França). Durant el seu enterrament al
cementiri parisenc de Pantin,
el 26 de juny de 1910, es va produir una manifestació de
desenes de milers de
persones i novament greus enfrontaments amb la policia que donarem com
a
resultat 41 agents ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops
de sabre
o trepitjats pels cavalls i 13 manifestants ferits.
Enterrament d'Henri Cler (26 de juny de 1910)
***
Jehan-Rictus
(1897)
-
Jehan-Rictus: El 21 de setembre –algunes fonts
citen erròniament altres dates–
de 1867 neix a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França)
el poeta
llibertari Gabriel Randon de Saint Amand, més conegut com Jehan-Rictus.
Fill natural d'Adine Gabrielle Randon de Saint Amand–nodrissa i filla
d'una
criada britànica i del seu amo, un militar
retirat– i de
Mandé Delplanque –de
qui no se sap res llevat que era professor de
gimnàstica–;
cap dels dos
reconegué la criatura. Passà la seva
infància entre el Regne Unit i França i va
expressar-se en angles, principalment, i en francès. A
finals de 1873, quan
tenia sis anys, son pare abandonà definitivament la llar.
Mare i fill es van
instal·lar a París, i Adine Randon, durant un
temps, va fer de figurant al
Théâtre des Variétés i a
l'Òpera. En 1881 sa mare, que sempre el tractà
malament, el treu de l'escola un cop ha aconseguit el certificat
d'estudis i el
posa a treballar en feinetes. Cap al 1885 abandonà
definitivament sa mare i
comença una vida de misèria treballant en
constants feines mal pagades
(repartidor, manobre, mosso d'encàrrecs, dependent, etc.).
Apassionat per la
poesia, freqüenta els poetes decadents i simbolistes de la
bohèmia de
Montmartre i escriu poemes a la manera de l'època. En 1886,
sense recursos, es
veu obligat a viure a casa d'amics o al carrer. En 1887
publicà els seus
primers poemes en Le Mirliton, la revista
d'Aristide Bruant, i en altres
revistes. El febrer de 1889 es trobat mig mort al carrer i
hospitalitzat al
sanatori parisenc de Lariboisière. En sortir, amb l'ajuda
del poeta José María
de Heredia, troba una feina a la Prefectura del Sena.
Després trobarà diverses
feines d'oficina, però sempre acabarà despatxat.
En una d'aquestes oficines
coneixerà el poeta Albert Samain, amb qui farà
una gran amistat. En 1891 entra
en contacte amb els cercles anarquistes, especialment amb els sectors
més
violents i compon Élégie de la dynamite.
Amb Saint-Pol Roux participarà
en el moviment literari del magnificisme i esbossa
el poema La dame
de proue. En 1892 treballà en L'imposteur,
novel·la de propaganda
anarquista que narra el retorn de Crist a la França de
l'època; la novel·la mai
no serà acabada, però servirà d'idea
per al poema més conegut de l'autor: Le
revenant. Després començarà
a fer de periodista i publicà articles en Alliance
Nationale, fent servir el pseudònim J.
Rictus. En 1894 organitzà els
primers assaigs de lectura pública de poesia en els concerts
d'Arcourt que
resultaren un fracàs total. En 1895 comença a
utilitzar els octosíl·labs en
llengua francesa, que posa en boca d'un miseriós; en aquest
estil compondrà
aquell any dos poemes, L'hiver i Impressions
de promenade. Mancat
de diners, a partir del 12 de novembre de 1885 recitarà els
seus poemes al
cabaret «Quat'z-arts», del bulevard de Clichy, fent
servir el pseudònim de Jehan
Rictus–més tard, insistirà
que el seu
nom s'escrigui Jehan-Rictus,
amb un guionet. En 1897 publicarà la primera
edició de Soliloques du pauvre,
que conté el poema Le revenant, i que
ràpidament s'exhaureix i és
immediatament reeditat. En aquest any també
començarà les seves recitacions al
cabaret «Chat Noir», que duraran fins al
1901.També farà recitals en dinars i
actes anarquistes, socialistes i sindicalistes. A partir del 21 de
setembre de
1898 començarà a escriure el seu diariíntim (Journal de bord), que quan
mori tindrà més de 30.000 pàgines. En
aquesta època i fins al 1908 tindrà com a
amant una modista, Cilou. En 1900
publicarà Doléances. Nouveaux
Soliloques, que tingué poca fortuna, i dos anys
després Cantilènes du
malheur. De mica en mica, a causa de la seva incapacitat de
renovar el
repertori, es veurà exclòs dels cabarets. En 1903
sortirà l'edició definitiva
de Soliloques du pauvre, amb 110
il·lustracions d'Steinlen, i també
publicarà el pamflet Un bluff
littéraire. Le cas Edmond Rostand. En 1905
estrena i publica l'obra en un acte Dimanche et lundi
férié, ou le numéro
gagant i l'any següent s'edita la seva
novel·la autobiogràfica Fil-de-fer.
En 1907 publicarà dos nous poemes aïlladament, La
frousse i Les
petites baraques. Fins al 1910 passarà una etapa
de minsa inspiració i tot
just publicarà articles alimentaris en revistes i
treballarà en Bel enfant,
que només es publicarà integrament
després de la seva mort. En 1910 publicarà
en Comoedia i en la revista llibertària L'Assiette
au beurre
poemes d'inspiració popular, com ara La grande Irma,Idylle o el
poema-novel·la Pauvre Julien. En 1914
sortirà el seu segon gran recull
de poesia, Le coeur populaire, i la seva examant
tindrà una filla, que,
seguint la tradició familiar, no reconeixerà. En
aquests anys freqüentarà el
cabaret «Lapin Agile» i farà amistat amb
Guillaume Apollinaire i Max Jacob.
Durant la Gran Guerra mostrarà opinions força
nacionalistes, alhora que la seva
poesia esdevé molt popular entre les tropes franceses
combatents. A partir de
1918 escriurà molt poc, llevat de col·laboracions
a diaris i de la correspondència,
i no publicarà res d'important, vivint dels drets d'autor,
de recitals i
d'ajudes d'amics. En 1930 fou condecorat amb la Legió
d'Honor i l'any següent
enregistrà cinc textos seus i participà en
programes radiofònics. Jehan-Rictus
va morir en una hora indeterminada durant la nit del 6 al 7 de novembre
de 1933
al seu domicili del XVIII Districte de París
(França) i com que no havia cap
hereu conegut, l'Estat rebé en propietat els seus arxius,
que es troben
dipositats a la Biblioteca Nacional de França.
Jehan-Rictus
(1867-1933)
***
Foto
policíaca de Rosalie Soubère
- Rosalie Soubère: El 21 de setembre de 1868 neix a Saint-Étienne (Arpitània) l'anarquista Rosalie Soubère, també coneguda com Rosalie Soubert o Mariette Soubert. Sos pares es deien Toussaint Soubère, fonedor, i Victoire Gimbert, revenedora. Companya de l'anarquista Joseph Béala (Jas-Béala o Béalat), es guanyava la vida de vetaire –altres fons diuen que plegant diaris a Saint-Denis (Illa de França, França). Va ser processada amb Joseph Béala per complicitat amb François Claudius Koënigstein (Ravachol), a qui havien albergat al seu domicili parisenc, després que aquest hagués assassinat Jacques Brunet, ermità del santuari de Notre-Dame-de-Grâce, a prop de Chambles (Arpitània), el 18 de juny de 1891. Absolta el 26 d'abril de 1892 per l'Audiència de París (França) de complicitat amb Ravachol en els atemptats del bulevard de Saint-Germain (11 de març de 1892) i del carrer de Clichy (27 de març de 1892), ben igual que son company, el 5 de juliol de 1892 va ser condemnada a set mesos de presó pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne i Josep Béala a un any de presó pel mateix tribunal. En l'apel·lació la pena va ser reduïda a sis mesos de presó. Podria tractar-se de la «camarade Mariette» qui a començament dels anys trenta sembla ser fou la tresorera del periòdic Terre Libre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
-
Enrico Insabato: El
21 de setembre de 1878 neix a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) el metge i
anarquista, i després socialista, confident
policíac, orientalista, diplomàtic,
espia i feixista, Enrico Insabato. Sos pares es deien Michele Insabato,
ferroviari, i Adelaide Melandri. De família burgesa, va
poder continuar els
estudis i en 1899 es matriculà a la Facultat de
Veterinària i sembla que també
assistí a classes a la Facultat de Lletres de Bolonya. A
partir de 1897 es
declarà anarquista, any en el qual participà en
una polèmica amb Errico
Malatesta a les columnes del periòdic L'Agitazione,
on, des d'una posició expontaneista i antiorganitzadora,
segons les tesis de
Piotr Kropotkin, critica les concepcions malatestianes relatives a la
voluntat
i a l'organització, mentre que Errico Malatesta li
contestà fent-lo observar
les nombroses confusions conceptuals presents al seu escrit. A
començament de
1898, amb el suport de Vittorio Cini, Alberto Malossi i Teodorico
Rabitti,
crearen el periòdic bolonyès La
Libertà,
del qual només van editar quatre números. Aquesta
publicació, probablement
finançada per l'advocat socialista Giuseppe
Barbanti-Brodano, que havia
abandonat el partit i del qual se sospitava que era un confident
policíac,
mantingué una forta polèmica amb el socialista
Andrea Costa, a qui s'acusava d'haver
tingut un èxit polític fonamentat en
l'oportunisme. En aquesta època es
distancià de l'anarquisme i s'acostà al
socialisme i en 1898 publicà Fallimento. Retroscene del
socialismo
contemporaneo. Cap
l'agost de 1900 es traslladà amb sa
companya a París (França). Un cop
arribà Ennio Belelli a la capital francesa la
primavera de 1901, ambdós es llançaren a
l'espionatge sistemàtic dels cercles
anarquistes parisencs, especialment els militants italians (Silvio
Corio, Felice
Vezzani, etc.), però també els francesos
(Sébastien Faure). Així nasqueren els
confidents Dante (Insabato) i Virgilio (Belelli), que tenen el suport
del comissari de policia Riccardo Secchi, assignat al consolat
italià de
Marsella (Provença, Occitània), i el comissari en
cap bolonyès Vincenzo Neri,
amb tota probabilitat l'autèntic organitzador d'aquesta
xarxa d'espionatge. El
duo Insabato-Belelli no durà gaire, perquè el seu
intent d'identificar els
eixos logístics i organitzatius que unien Errico Malatesta
amb els anarquistes
parisencs, ni el projecte de crear dissensions entre el moviment
llibertari
internacional, especialment entre Malatesta i els militants italians
residents
als Estats Units, va tenir èxit. La tardor de 1901 Belelli
va ser enviat a
Londres (Anglaterra) i Insabato restà a París. De
tota manera, mentre Belelliés espia per a viure, ja que no tenia cap
professió, tot i que oficialment
figurava com a venedor de llibres, Insabato buscava altra
solució existencial i
es va matricular a l'Escola Superior de Medicina Colonial de la
Universitat de
París. A París conegué el pintor
anarquista John Gustav Agelii (Ivan
Aguéli). El desembre de 1902
obtingué el diploma de Medicina Colonial i Cirurgia i es va
traslladar al Cairo
(Egipte), on participà en el I Congrés
Internacional Italià de Medicina, i
l'any següent va acabar d'especialitzar-se en medicina
colonial. A Egipte,
encara que continuà al servei del Ministeri de l'Interior
italià i en contacte
directe amb el president italià Giovanni Giolitti,
deixà d'espiar els cercles
anarquistes i s'incorporà a la maçoneria. En el
marc dels esforços italians
destinats a captivar l'opinió pública
islàmica per tal de facilitar la conquesta
de Líbia, se li va assignar un paper especial com a enviat
del govern per al
seguiment d'aquesta política i per establir contactes amb
les confraries sufís
senussites i l'ibadisme; en aquesta empresa comptà amb el
suport de
l'orientalista René Guénon. En 1903
col·laborà en Lux! i
entre 1903 i 1904 edità al Caire la revista
italoàrab Il Commercio Italiano.
Entre 1904 i 1910
publicà el setmanari bilingüe italià iàrab Il
Convito / Al-Nādī, on col·laborà Ivan
Aguéli i René Guénon, i que, com
què
no atacava el govern del sultanat, circulà lliurement per
tot l'Imperi Otomà.
En 1905 publicà Per la diffusione
dell'italianità nell'oriente mussulmano. Aquesta
activitat
políticodiplomàtica va durar fins el 1908 quan,
de bell nou a Bolonya, es va
matricular a la Facultat de Dret, però no es va graduar. En
1909 publicà, amb
Alexander Ular, Der erlöschende
Halbmond.
Türkische Enthüllungen i en 1910 La
responsabilità morale e giuridica dei tubercolosi.
En 1911 retornà al
Caire, amb la finalitat d'informar el Govern italià de
l'impacte de la Guerra
de Líbia sobre la opinió pública
egípcia i en 1914 va ser enviat pel Ministeri
d'Assumptes Exteriors italians a Istanbul (Imperi Otomà).
Durant el mandat del
president italià Vittorio Emmanuele Orlando (1917-1919),
treballà en qüestions referents
a Ucraïna i es mostrà partidari de la seva
independència del règim bolxevic. En
1918 publicà Gli
Abaditi del Gebel
Nefusa a la politica islamica in Tripolitania i en 1920 L'Islam et la politique des
alliés. L'Islam mystique
et schismatique. Le problème du Khalifat.Durant els anys vint el
trobem com a organitzador de les lligues pageses
a Lonigo (Vèneto, Itàlia). En 1924 va ser diputat
del Partit dei Contadini
d'Italia (PCdI, Partit dels Camperols d'Itàlia) al Piemont i
l'any següent
retornà al Vèneto, on s'adherí al
feixisme, esdevenint consultor del govern de
Benito Mussolini per a les qüestions islàmiques. En
1929 publicà Italia e Ucraina.
Conferenza tenuta al
Circolo filologico di Livorno il 31 maggio. En 1938
publicà L'Ucraina. Popolazione ed
economia i
aquest mateix any col·laborà en Le
Caucase. Organe de la pensée nationale
indépendante. En 1940
col·laborà en
la revista Albania i en 1941
publicà L'Islâm vivente
nel nuovo ordine mondiale.
Prologà el llibre de Riccardo Bondioli Ucraina.
Terra del pane (1941). Després de 1943
entrà en les files de la Democràcia
Cristiana (DC), participant en activitats partisanes a Roma i al Laci.
En 1950
publicà La collaborazione
italo-araba e
il Sudan. Indipendenza per la Libia, lavoro per l'Italia, ricchezza per
la
comunità mediterranea i va ser nomenat president
del Centre Mediterrani. En
aquesta època dirigí la revista L'Avenire
arabo. En 1951
col·laborà en les revistes Idea
i Affrica i fou secretari de la
Unió Nacional
d'Acció Africana (UNAF) i en 1952 fou un dels creadors, amb
G. Alliata, G.
Bernabei i R. Ciasca, de la «Societat d'Amics
d'Itàlia i d'Ucraïna». Entre 1952
i 1955 dirigí el Centre per a les Relacions
Italo-àrab. En 1955 va ser nomenat
director del Centre Catòlic-Islàmic de l'Institut
per a l'Orient de Roma. Després
d'una breu malaltia, Enrico Insabato va morir el 6 de març
de 1963.
***
Ernst Frick
- Ernst Frick:El 21 de setembre de 1881 neix a Knonau (Zuric, Suïssa) l'artista i arqueòleg anarquista Ernst Frick. Son pare, Johann Jakob, era viatjant de comerç per a una fàbrica de màquines, i sa mare es deia Elise Etzweiler. Era el quart fill d'una família de vuit nins i una nina. Quan tenia 14 anys son pare va sofrir un accident mortal i la família es va disgregar. Fonedor industrial de professió, va començar a militar en el moviment anarquista, alhora que es veia atret per les arts plàstiques. Entre 1904 i 1906 va col·laborar en la revista anarcosindicalista Der Weckruf (El Desvetllament), sovint prohibida temporalment. Malalt del pulmó, en 1906 va passar una temporada al Sanatorium Monte Verità, comuna naturista a Ascona, on es reuní amb artistes, anarquistes, teòsofs, pacifistes, escriptors, psiquiatres i bohemis d'arreu del món, com ara Erich Mühsam, Johannes Nohl, Fritz Brupbacher, Max Nettlau, Karl Kautsky, August Bebel, Otto Braun, els germans Gräser, Alexej Jawlensky, Marianne von Werefkin, Paul Klee, Hans Arp, Hugo Ball, Hermann Hesse, Erich Maria Remarque, Carl Gustav Jung, Otto Gross, etc. En 1907 va participar en l'evasió d'un anarquista rus empresonat en la caserna de la policia cantonal de Zuric. A partir de 1911 va viure a Monte Verità amb Frieda Gross-Scholoffer, esposa del psiquiatra Otto Gross, formant un peculiar trio amorós. En 1912 fou empresonat un any a Regensdoff per les seves activitats conspiratives. Cap al 1917 va comença a pintar atiat per l'artista Arthur Segal. En 1920 es va separar de Frieda Gross i es va ajuntar amb la fotògrafa Margarethe Fellerer, amb qui construirà una casa a Monte Verità i es casarà en 1941. En 1924 va participar en la fundació del grup artístic«Der Grosse Bär» (El Gran Ós), amb Albert Kohler, Walter Helbig, Otto Niemeyer, Cordon McCouch, Marianne von Werefkin i Otto van Rees, realitzant exposicions a Ascona, Berna, Zuric i Berlín; en 1941 el grup es va dissoldre. En 1928 va començar a investigar la fortalesa de Balla Drume, al damunt d'Ascona, probablement d'origen celta, i va publicar diversos assaigs sobre llengües primitives i arqueologia. Erns Frick va morir el 23 d'agost de 1956 a Ascona (Ticino, Suïssa). Des de 1981 existeix una exposició permanent de la seva obra al Museum Casa Anatta d'Ascona.
***
Andrea
Salsedo
- Andrea Salsedo: El 21 de setembre de 1881 neix a l'illa mediterrània de Pantel·leria (Sicília) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Andrea Salsedo (o Salcedo). Quan tenia 13 anys ja participava en els moviments polítics de la seva illa natal i a finals dels anys 1890 esdevingué anarquista gràcies als contactes mantinguts amb els militants deportats a Sicília, especialment Luigi Galleani i Giovanni Gavilli, però també amb Emidio Recchioni, que havia obert una escola llibertària (Circolo Sociale) a casa dels germans llibertaris Vito i Francesco Valenza al barri de Velcirmursà de Pantel·leria. Després de ser acomiadat de la feina per les seves idees, l'11 de novembre de 1900 fou condemnat per primer cop arran d'un article publicat en L'Avvenire Sociale de Messina. En 1902 participà activament en la campanya abstencionista i entre el desembre de 1903 i el gener de 1904 col·laborà en els quatre números publicats del periòdicLa Falange, dirigit per Vito Pipitone. El juny de 1904 marxà a Tunísia on aprengué l'ofici de tipògraf. Després d'una estada a la península italiana, l'octubre de 1906 emigrà als Estats Units. Al país nord-americà col·laborà en el setmanari anarquista de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva (Barre, Vermont) i participà en els lluites sindicals que reivindicaven els drets dels immigrants italians. El juliol de 1914 retornà a Itàlia per fer el servei militar i tornà als EUA el setembre de 1916, mesos després de ser llicenciat. A Nova York esdevingué el director de l'impremta Canzi, on publicà nombrosos textos anarquistes, i fou un dels promotors del Centre Ferrer Guàrdia. A partir de març de 1919, en plena reacció«antiroja» i durant les ràtzies promogudes pel president Wilson, fou l'administrador de la revista de Brooklyn fundada per Roberto Elia Il Domani. Després de la prohibició d'aquesta revista novaiorquesa l'octubre de 1919, la publicà clandestinament sota el nou títol deL'Ordine i de la qual edità set números fins al febrer de 1920. Considerat com el cap de l'organització dels grups anarquistes italians de l'Estat de Nova York, fou acusat per la policia de pertànyer al grup «Els Combatents Anarquistes», autor en 1919 de nombrosos atemptats i de l'edició de pamflets subversius. També fou inclòs pel Departament de Justícia nord-americà en una llista d'anarquistes destacats (Andrea Salsedo, Roberto Elia, Luigi Galleani, Bartolomeo Vanzetti, Nicola Sacco, etc.) que havien de fer el servei militar i que acabaren fugint pel Rio Bravo. El 25 de febrer de 1920 fou segrestat il·legalment per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) juntament amb el seu company Roberto Elia per interrogar-los sobre l'edició de l'opuscle subversiu Il piano e le parole. Sense poder trucar al seu advocat, fou torturat i tancat en una cel·la situada al 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. El cos d'Andrea Salsedo fou trobat el matí del 3 de maig de 1920 als peus d'aquest gratacel després de ser llançat per la policia. El Departament de Justícia i la Policia de Nova York negaren rotundament qualsevol responsabilitat en la seva mort. Dos dies després d'aquest«suïcidi», van ser detinguts els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti quan organitzaven els moviments de protesta per aquest assassinat.
***
Notícia
de la detenció de Félix Clech apareguda en el
diari parisenc Le
Journal del 8 de setembre de 1909
-
Félix Clech: El
21 de setembre de 1884 neix a Balagny-sur-Thérain (Picardia,
França) el fuster anarquista
Félix Clech, també citat com Olech.
Sos pares es deien Claude Yves Clech, manobre, i Jeanne Marie Garandel,
domèstica.
El 7 de setembre de 1909 va ser detingut, amb el també
fuster Gustave
Valladier, durant una gran vaga de la construcció. El 25 de
juliol de 1919 va
ser nomenat tresorer del Sindicat de Fusters de la Federació
de la Construcció
de la XVIII Regió. A començament de la
dècada dels vint vivia a Mitry-Mory
(Illa de França, França), al número 23
de l'Avinguda Lamartine. A començament
dels anys trenta, amb Gabriel Picard, fou un dels animadors del Grup
d'Educació
Social (GES) de Villeparisis (Illa de França,
França), adherit a la Unió
Anarquista (UA). El GES, que agrupava una dotzena de militants de
Villeparisis
i de la zona (Tremblay-lès-Gonesse, Mitry-Mory, Vaujours,
Vert-Galant, etc.), es
reunia al domicili de Picard. La policia el considerava com molt
més violent
que Picard i el qualificà d'«anarquista
il·luminat». Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció.
***
Ángel
Falco (ca. 1910)
- Ángel Falco:
El 21
de setembre de 1885 neix a Montevideo (Uruguai) el militar de carrera,
diplomàtic, periodista, escriptor, poeta i propagandista
anarquista i
anarcosindicalista Ángel Falco. Sos pares, immigrants
italians, es deien
Santiago Falco i Ángela Falco de Falco i fou el menor de
vuit germans. En 1899 s'inscriví
a l'Acadèmia Militar, ressortint en les seves aficions a la
filosofia i a la
literatura, però també en la seva indisciplina.
Quan estava a punt d'obtenir el
grau d'alferes, fou expulsat per insubordinació. Destinat al
Batalló Florida, durant
la Guerra Civil de 1904 fou tinent instructor de guàrdies
nacionals en les
files governamentals. Al final de la guerra abandonà la
carrera militar, deixà
de banda la política, s'adherí al moviment
anarquista i es dedicà a la
literatura i al periodisme (Diario del
Plata, etc.). Destacà com a orador en actes de
propaganda de carrer i la
seva figura adquirí renom en el moviment anarcosindicalista
de la primera
dècada del segle XX. L'agost de 1907 fou detingut, juntament
amb el poeta
Emilio Frugoni, per propaganda llibertària i l'octubre
d'aquell any patí un
atemptat durant una intervenció al Centre Internacional
d'Estudis Socials
(CIES). El 17 d'octubre de 1909 va ser ferit de bala i detingut per la
policia
i enviat a la Presó Correccional per haver instigat els
manifestants a atacar la
Legació Espanyola a Montevideo en acabar una
manifestació de protesta per
l'execució del pedagog anarquista català Francesc
Ferrer i Guàrdia que
arreplegà 15.000 persones. Entre 1909 i 1915
col·laborà en la revista d'Alberto
Ghiraldo Ideas y Figuras i entre
l'11
de gener i el 5 de febrer de 1910 edità el diari El Pueblo. En 1910, en ocasió
de l'aixecament armant del Partido
Nacional (PN), incità els obrers a lluitar en la contesa
armada per a defensar«la llibertat i la justícia social».
Participà activament en la vaga general en
solidaritat amb la vaga de tramvies del 21 de maig de 1911. L'editor
Osiris
Bertani li va publicar les seves primeres obres: ¡Ave
Francia! (1906), Garibaldi
(1907), Cantos rojos (1907, 1908 i
1909), Vida que canta (1908, 1910 i
1911), La leyenda del patriarca. Canto a
Artigas (1911 i 1917) i El hombre
quimera. Canto a la aviación (1911 i 1916). Ell
mateix s'edità la seva
poesia, a la qual conferia un èmfasi de dicció
molt peculiar. Entre 1916 i 1917
visqué a Buenos Aires (Argentina) on fundà i
redactà la revista Proteo
(1916-1917) i el setmanari La Raza
(1917). Durant els governs de
José Batlle y Ordóñez i Baltasar Brum
Rodríguez, del Partido Colorado (PC),
ingressà en el cos diplomàtic, exercint entre
1918 i 1926 el càrrec de cònsol
de l'Uruguai a Nàpols, Milà i Roma. En 1927 va
ser nomenat cònsol general a
Mèxic i en 1931 ministre plenipotenciari al país
asteca. Acabà com a Encarregat
de Negocis de l'Uruguai a Mèxic. Durant la seva estada a
Mèxic va fer una bona
amistat amb l'anarquista Simón Radowitzky, al qual
donà feina a la seva legació.
El 28 de novembre de 1962 va ser elegit per ocupar la Cadira«José Enrique
Rodó» de l'Acadèmia Nacional de Lletres
de l'Uruguai, de la qual prengué
possessió el 14 de desembre d'aquell any. La seva abundant
producció lírica,
fortament influenciada per Victor Hugo, es publicà fins al
1964 i es
caracteritzà pel seu caràcter militant i
combatiu, definit per alguns com «poesia
de barricada». A més de les obres citades, podem
destacar Breviario galante
(1910-1911), La
tragedia de las alas (1914), El
alma
de la raza. Canto al lenguaje (1916), Troquel
de fuego. Bocetos en rojo sobre la tragedia (1915-1916)
(1917), El violín roto
(1917), Héroes humildes
(1922), entre d'altres. Ángel
Falco va morir el 26 de novembre de 1971 a Montevideo (Uruguai). El seu
arxiu
personal es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de l'Uruguai.
Ángel Falco (1885-1971)
***
Foto
policíaca de Pietro Paolo Vagliasindi
-
Pietro Paolo
Vagliasindi: El 21 de setembre de 1889 neix a Bergam
(Llombardia, Itàlia) el
militar, espia feixista i, després, ambigu lluitador
antifeixista Pietro Paolo
Vagliasindi, conegut com Pablo. Sos
pares es deien Casimiro Vagliasindi, general de divisió de
l'exèrcit italià, i
Marina Battisti. Continuà amb la tradició
familiar i en 1911, durant el seu
servei militar, esdevingué oficial, prenent part en la Gran
Guerra. En 1917,
amb Luigi Freguglia, Giovanni Messe i Cristoforo Baseggio, fou un dels
creadors
dels «Arditi» de l'Arma d'Infanteria de
l'Exèrcit Reial italià. Com a inspector
d'Infanteria amb el grau de major, seguí Gabriele D'Annunzio
en l'aventura de
l'Estat Lliure de Fiume (1920-1924) i esdevingué un
cèlebre aviador. Després
s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia),
on visqué de manera burgesa i
relacionant-se directament amb la família reial, amb la
jerarquia feixista i
amb Benito Mussolini mateix. No obstant això, en desacord
amb l'assassinat en
1924 de l'advocat socialista Giacomo Matteotti, decidí
allunyar-se d'Itàlia i
marxà cap a l'Àfrica oriental com a pioner.
Després de diverses intervencions a
l'Aràbia occidental, a partir de juliol de 1924,
efectuà missions d'informació
a França, on s'acostà als cercles feixistes
dissidents, alhora que als grups
garibaldins, tot freqüentant els casinos i les sales de jocs.
En 1925 romangué
a Montecarlo (Mònaco) i a París
(França), on, per mediació del comissari de
policia Sabbatini, el baró Romano Avezzana, ambaixador
d'Itàlia, l'encarregà la
missió política de sondejar les intencions del
dissident Carlo Bazzi, missió
que acceptà amb reserves. El maig de 1925
participà, amb Gabriele D'Annunzio i Eugenio
Casagrande, en un vol amb dos hidroavions entre Itàlia i
Argentina. En 1925 va
ser nomenat tinent coronel, però una investigació
disciplinària s'engega contra
ell, cosa que li fa esdevenir enemic de Mussolini. A partir de 1927, a
Brussel·les (Bèlgica),
començà a allunyar-se dels cercles feixistes i
s'alia
amb el cònsol italià Giuriati, qui li fa costat.
El 10 de febrer de 1927 va ser
expulsat de França acusat d'«espionatge
militar». El 28 de juliol de 1928 les
autoritats feixistes ordenen la seva captura per«subversiu» i en 1929 va ser
degradat a simple soldat d'Infanteria per«indisciplina». Finalment, a causa de
les seves «divergències d'opinió amb
Mussolini», s'exilià a Bèlgica. Entre
desembre de 1929 i el gener de 1930 projectà una gran
campanya de premsa contra
Mussolini, però finalment es limità a publicar en
el diari Le Soir de
Brussel·les una sèrie d'articles, redactats pel
dissident
feixista Carlo Bazzi. En 1931 França acceptà de
bell nou acollir-lo i dos o
tres vegades per setmana efectua assaigs de vol amb un
hidroavió a Argenteuil
(Illa de França, França). En aquestaèpoca sembla que promogué la creació
d'una
associació d'aviadors antifeixistes italians i va estar
constantment vigilat
per la policia italiana que el considerava antifeixista. L'abril de
1933 marxà
cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb personal de
la companyia
d'aviació italiana«Gènova-Barcelona», interessant-se per
les característiques
dels aparells. En 1934 visqué amb una comtessa belga en un
xalet de Sitges
(Garraf, Catalunya) i feia diners venent una
col·lecció de segells als
filatelistes. En aquesta època catalana mantingué
estranys contactes amb el
consolat italià, alhora que es relacionava amb republicans i
antirepublicans,
quedant clar que feia el doble joc. Quan el cop militar feixista de
juliol de
1936, s'enrolà en les milícies antifeixistes
catalanes. Camillo Berneri l'acusà
de ser un espia, però una investigació engegada
pels anarquistes conclogué
negativament. Col·laborà com a tècnic
militar al front de Casp (Saragossa,
Aragó, Espanya) amb l'anarquista Bruno Castaldi, comandant
d'avituallament de
la Secció Italiana de la «Columna
Durruti». Durant l'estiu de 1937 va ser
detingut pel Servei d'Investigació Militar (SIM) comunista i
tancat a Montjuïc
i a Sogorb (Alt Palància, País
Valencià). Posteriorment, el 24 de març de 1938,
després de la caiguda d'Aragó a mans feixistes,
va ser detingut a prop de
Girona (Gironès, Catalunya) i poc abans de
l'ocupació d'aquesta ciutat per les
tropes franquistes, el gener de 1939, creuà, amb altres
detinguts polítics, els
Pirineus i fou concentrat als Banys i Palaldà (Vallespir,
Catalunya Nord).
Decidí, no obstant, retornar a la Península i
passà la frontera pel Pertús
(Vallespir, Catalunya Nord), reconegut, va ser detingut el febrer o
l'abril de
1939 a Girona i empresonat per les tropes franquistes que acabaven
d'ocupar
Catalunya. El 29 de març de 1940 va ser jutjat i condemnat a
cadena perpètua
per «haver ajudat com a tècnic i conseller la"Columna Durruti" i
haver pres part en activitats al front d'Aragó entre agost
de 1936 i febrer de
1937» i per «treballar durant dos mesos en la
fabricació de bombes de mà amb el
polonès Vladimir Zaglowa en benefici de l'Exèrcit
Roig». A començament de 1941
la pena va ser commutada per la de 20 anys de presó i
reclòs a la Presó Model
de Barcelona per motius polítics. Posteriorment sembla que
va ser traslladat a
alguna presó espanyola (Salamanca, Guadalajara,
Alcalá de Henares) i se'n va
perdre el seu rastre, encara que sabem que va morir en 1961. Tot sembla
indicar
que Pietro Paolo Vagliasindi fou un espia feixista que al final
caigué en
desgràcia.
Pietro Paolo
Vagliasindi (1889-1961)
***
Foto
de la fitxa de la policia francesa de Lorenzo Giusti (1936)
- Lorenzo Giusti: El
21 de setembre de 1890 neix a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) –altres fonts
citen el 21 de març de 1900– l'anarquista,
sindicalista i resistent
antifeixista Lorenzo Giusti. Sos pares es deien Giovanni Guisti i
Giulia
Venturi. Després dels estudis secundaris es va fer
ferroviari i arribà a ser
cap d'estació. Durant la Gran Guerra esdevingué
un dels militants més destacats
del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i fou el secretari de la
seva secció
provincial. El gener de 1920 participà en la vaga general
que deixà sense trens
durant 10 dies tota Itàlia. En 1922 fou partidari en el seu
sindicat de la
necessitat de construir un front únic antifeixista format
per totes les forces
obreres. El 9 de febrer de 1922 formà part de la
delegació de l'SFI que es
reuní amb el Partit Socialista Italià (PSI), el
Partit Comunista Italià (PCI),
la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació
General del Treball)
i la Unió Sindical Italiana (USI) per crear l'Alleanza del
Lavoro (AL, Aliança
del Treball). El novembre de 1922 va ser nomenat membre de l'executiva
de
l'SFI, el màxim òrgan dirigent del sindicat
ferroviari. A causa de la seva
activitat política i sindical patí una dura
repressió. Per haver deixat de
treballar el Primer de Maig de 1922, va ser suspès de la
feina per alguns dies.
Promotor i participant de la vaga de l'1 d'agost de 1922, organitzada
per l'AL,
va ser destituït a subcap d'estació i el juliol de
1923 llicenciat del seu
càrrec de ferroviari acusat d'«escàs
rendiment laboral», fonamentat en el
decret del 28 de gener de 1923. L'agost de 1923 va ser processat per
haver
violat l'article 182 del codi penal i l'article 58 de la Llei de
Ferrocarrils i
condemnat a tres mesos de suspensió del servei i a 500 lires
de multa. Després
d'haver estat acomiadat, la condemna era una regularització a posteriori del procediment
sancionador, considerat il·legítim,
perquè s'havia aplicat amb valor
retroactiu. Malgrat la seva lluita, el règim feixista
intentà atreure'l cap el
sindicat corporatiu per beneficiar-se del gran prestigi que ostentava
entre les
ferroviaris. Després d'una reunió durant la qual
se li va proposar inútilment
que acceptés la secretaria de la Federazione Fascista dei
Lavoratori dei Trasporti
(FFLT, Federació Feixista dels Treballadors dels
Transports), Benito Mussolini
li digué: «Et capolarem». Per guanyar-se
la vida va fer de representant de
màquines automàtiques. Fugint de la
repressió feixista, passà a França i
després a Catalunya, on patí nombroses detencions
per la seva militància
juntament amb el socialista italià Fernando de Rosa, el qual
acabà morint al
front durant la guerra civil espanyola. Amb la proclamació
de la II República,
ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica en la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). A Barcelona formà
part d'un grup anarquista d'italians, com ara Fosco Falaschi, Gino
Baleschi,
Lorenzo Giusti, Settimo Guerrini, Mario Margherite, Giuseppe Pessel i
Enrico
Zambonini (Lucifero), entre
d'altres.
Participà activament en els fets revolucionaris d'octubre de
1934, fets pels
quals va ser detingut. El cop militar feixista de juliol de 1936
l'agafà a
Tolosa de Llenguadoc, on s'havia instal·lat temporalment per
regentar una
cantina freqüentada per la nombrosa colònia
italiana de la ciutat occitana. Poc
dies després, el 26 de juliol, creuà la frontera
per unir-se als seus companys
anarquistes catalans. Fou un dels fundadors, amb Camillo Berneri i Enzo
Fantozzi,
de la «Secció Italiana» del Grup
Internacional de la «Columna Ascaso», que
lluità al front d'Osca, i de la qual fou secretari i
s'encarregà de l'enrolament
des del seu despatx a la «Casa CNT-FAI» de la via
Laietana. Després passà a la«Columna Rosselli» i a la «Columna
Durruti», participant en les principals batalles
de la guerra. Durant la seva estada a la Península, fou
responsable del grup
anarquista «Pietro Gori» i de «Villa
Malatesta» a Barcelona. Durant un temps
fou instructor de milicians a la caserna de Pedralbes
(«Caserna Bakunin»).
Després de l'assassinat de l'intel·lectual
anarquista Camillo Berneri a mans
d'agents estalinistes, patí nombrosos i durs enfrontaments
amb els dirigents
del PCI. Durant els combats de maig de 1937, amb altres companys
anarquistes (Vindice
Rabitti, Pio Turroni, etc.), des de la caserna«Espartaco» de Barcelona,
planejà l'assalt de la caserna «Karl
Marx» que es trobava en poder dels
comunistes, assalt que finalment no es pogué portar a terme.
Aquest mateix
1937, mentre era a la Península, s'emeté una
ordre de busca i cerca a Itàlia. Quan
el triomf franquista era un fet, el gener de 1939 passà a
França, on fou
internat 15 mesos al camp de concentració d'Argelers. Un cop
lliure, participà
en la Resistència contra els nazis, però fou
capturat per les tropes alemanyes
a Dunkerque. Després de molts mesos tancat en un camp de
concentració a Silèsia,
aconseguí fugir i el 5 de setembre de 1943 arribà
a Bolonya, on s'afilià, com el
seu amic Vindice Rabitti i altres anarquistes, al PSI i
participà en la
Resistència a la zona d'Imola. Després de
l'Alliberament, va ser nomenat
secretari nacional de l'SFI i nominat president de la Cooperativa de
Ferroviaris de Bolonya. Fou conseller i assessor socialista de la
Policia
Urbana en la primera «Junta Municipal de Bolonya Ciutat
Lliure», creada en 1946
i presidida per l'alcalde comunista Giuseppe Dozza. Lorenzo Giusti va
morir el
19 de gener de 1962 durant una assemblea a la «Sezione Oreste
Vancini» del PSI a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En 1990
Serafino d'Onofrio publicà la
biografia Libertà vo'
cercando. Bologna
(1890-1962). Storia dell'anarchico Lorenzo Giusti, ferroviere ed
assessore nel
Comune socialista di Bologna. L'abril de 2009 el primer«Jardí Social» que
s'inaugurà a Bolonya, al barri de San Vitale,
prengué el seu nom.
***
Notícia
del processament de Maurice Bouletier apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 29 de març de 1913
- Maurice Bouletier: El 21 de setembre de 1892 neix a Marly-le-Roi (Illa de França, França) l'anarquista i antimilitarista Pierre Maurice Bouletier. Sos pares es deien Émile François Bouletier, brigadier forestal, i Marie Louise Gaildrat, i tingué un germà (Louis Émile Bouletier) i una germana (Marthe Émilie Bouletier). El 17 de novembre de 1910 s'enrolà voluntari a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) per quatre anys i, després de passar pel I Grup Aerostàtic i el VIII Regiment d'Enginyers, esdevingué sapador-aviador a l'Escola Especial Militar de Saint-Cyr (Illa de França, França). Convicte de robatori de material (pneumàtics, bidons de benzina, etc.) amb altres companys, el 15 de maig de 1913 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Versalles (Illa de França, França) a vuit mesos de reclusió i pel I Consell de Guerra a un any de presó. Obtingué la remissió de la pena, i el 16 de novembre de 1913 va ser enviat al V Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica, a El Kef (El Kef, Tunísia); però, abans d'integrar-se en aquest batalló disciplinari («Bat' d'Af»), es refugià a Bèlgica. El 30 de desembre de 1913 va ser declarat desertor per l'exèrcit. El 17 de gener de 1914 s'instal·là al número 25 del carrer Bavière de Brussel·les. A la capital belga freqüentà la Casa del Poble i els cercles d'anarquistes i de desertors francesos. Amb altres companys, treballà en un projecte de manual de sabotatge d'aeroplans (Ce que l'on peut saboter sur un aéroplane), que s'havia d'enviar a París (França) per a la seva impressió. La policia francesa es va fer amb una còpia i redactà un informe el 9 de març de 1914. Sembla que finalment el manual no arriba a editar-se. Quan esclatà la Gran Guerra, es presentà a l'ordre de mobilització i l'11 d'agost de 1914 va ser destinat al III Regiment de Marxa d'Infanteria Lleugera d'Àfrica. Greument ferit al front, Maurice Bouletier va morir el 26 de desembre de 1914 a l'Hospital d'Evacuació Núm. 15 a Poperinge (Ypres, Flandes Occidental, Flandes) i va ser enterrat a la Necròpolis Nacional Notre-Dame-de-Lorette d'Ablain-Saint-Nazaire (Nord-Pas-de-Calais, França). Va ser condecorat amb la Creu de Guerra que va ser lliurada a son pare, destinat com a brigadier forestal a Chambourcy (Illa de França, França).
---
