Anarcoefemèrides del 20 de setembre
Esdeveniments
Portada del primer número de The Rebel
- Surt The Rebel: El 20 de setembre de 1895 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número de la revista mensual The Rebel. A monthly journal devoted to the exposition of anarchist communism (El Rebel. Una revista mensual dedicada a l'exposició de l'anarcocomunisme). També portà el subtítol «Una revista anarcocomunista dedicada a la solució de la qüestió obrera». Fou editada pel Rebel Group de Boston, del qual formaven part Nahum H. Berman (Burmin), Harry Kelly i Charles W. Mowbray, entre d'altres. Hi van col·laborar Voltairine de Cleyre (XYZ), John H. Edelmann, A. Hamon, A. Henry, Lizzie M. Holmes, Lucy E. Parsons, John Turner, Ross Winn, etc. També es publicaren textos de Pietro Gori, William Holmes, Piotr Kropotkin, Louise Michel, William C. Owen, etc. Els temes van ser d'allò més variats: notícies sobre el moviment anarquista, feminisme, sindicalisme, propaganda, etc. En sortiren sis números, l'últim el de març-abril de 1896. En 1968 la Greenwood Reprint Corporation de Nova York (Nova York, EUA) n'edità una edició facsímil.
***
Portada
de l'últim número de Pensée et Action
-
Surt Pensée
et Action:
El 20 de setembre de
1945 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer
número de la revista anarquista Pensée
et Action. Editada per Marcel
Dieu (Hem Day), fou la segonaèpoca
del seu efímer periòdic del mateix
títol publicat entre 1930 i 1931 a la
mateixa ciutat. D'antuvi mensual, passà a bimensual el gener
de 1948 i, a partir
d'octubre de 1948, es publicà més irregularment
per motius econòmics. El grup
editor sorgí el 28 de març de 1945 arran de la
conferència del seu animador Hem
Day titulada Pour rompre le silence
i
la finalitat dels promotors fou desenvolupar la consciència
individual i
intel·lectual per lluitar contra totes les formes
d'autoritarisme. Comptà amb
nombrosos col·laboradors, com ara John Andersson, E. Armand,
Alphonse Barbé,
Alexandre Berkman, Pierre-Valentin Berthier, Alexandre Breffort, Jules Chavat, Clovys, Hem Day, Manuel
Devaldes, G.
Dupont, Ernestan, Henri-Léon Follin, Jeanne Humbert,
Gérard de Lacaze-Duthiers,
Jean Marestan, Fernand Planche, André Prudhommeaux,
André Prunier, Pierre
Ramus, Rhillon, Helmut Rüdiger, Louis Simon, Jean Souvenance,
Jean Van Lierde,Émile Véran, Samuel Vergine, Gerard Vidal, etc.
Aquesta publicació es distribuí
arreu del món (França, Suïssa,
Itàlia, Països Baixos, Regne Unit, Dinamarca,
EUA, Vietnam, Costa Rica, Uruguai, etc.)i a més a
més edità una quarantena de
fullets, amb un tiratge total d'uns 100.000 exemplars. En sortiren 46
números,
l'últim el desembre de 1952 i fou substituït per Les Cahiers de Pensée et Action
(1953-1970).
Naixements
Foto antropomètrica de Francesco Prodi
-
Francesco Prodi: El
20 de setembre de 1867 neix a Centallo (Piemont, Itàlia)
l'anarquista Francesco
Prodi, també conegut com François
Prodi.
Sos pares es deien Gionvanni Prodi i Francesca Monasterono. Es guanyava
la vida
fent maletes i equipatges. Emigrat a França, el 28 d'abril
de 1890 se li va
decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes. En
aquesta època
s'exilià a Londres (Anglaterra), vivia al carrer Charlotte i
treballava de
porter i de cuiner. En 1984 el seu nom figurava en un llistat
d'anarquistes
establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Desconeixem la data
i el lloc de la seva defunció.
***
Léon Bonneff
- Léon Bonneff: El 20 de setembre de 1882 neix a Gray (Franc Comtat, Arpitània) l'escriptor proletari Léon Aron Mathias Bonneff. Sos pares, mercaders, es deien Abraham Alphonse Bonneff i Marie Aron. Amb son germà Maurice (1884-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la conditionéconomique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) –monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)– i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut mésèxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale, La Vie Ouvrière,La Bataille, L'Humanité, etc. Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey, durant la Gran Guerra. Son germà, Maurice Bonneff, va desaparèixer el 24 de setembre de 1914 al front de Mouilly. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).
***
Francesco
Cianci
- Francesco Cianci: El 20 de setembre de 1885 neix a San Marco Argentano (Calàbria, Itàlia) el litògraf i propagandista anarquista i anarcosindicalista Francesco Cianci. Sos pares es deien Carmelo Cianci i Serafina Saula. Emigrà al Brasil, on el 4 d'agost de 1913 va ser fitxat per la policia de São Paulo (São Paulo, Brasil) com a anarquista. Entre 1913 i 1914 col·laborà en el periòdic quinzenal anarquista La Propaganda Libertaria. Força actiu en el moviment sindicalista de São Paulo, entre 1916 i 1917 formà part de la redacció del periòdic Guerra Sociale, que també edità quan el seu director Luigi Damiani hagué de fugir perseguit per les autoritats. També col·laborà amb articles en A Voz do Trebalhador i a partir de 1917 publicà regularment en A Plebe. Participà activament en la vaga general de juliol de 1917 a São Paulo, formant part del Comitè de Defensa Proletària (CDP), i amb Edgard Leuenroth, Luigi Damiani, Antonio Candeias Duarte, Rodolfo Felipe i Tehodoro Monicelli, formà part de la Comissió d'Impremta del CDP que negocià els acords sindicals directament amb la patronal. Durant els anys trenta el trobem fitxat per la policia de São Paulo com a«sindicalista anarquista» i director de la Unió dels Professionals del Volant (UPV), que agrupava els xofers. Des de llavors, esdevingué un dels sindicalistes més destacats de la Federació Obrera de São Paulo (FOSP) i, a més d'A Plebe, col·laborà regularment en el periòdic anarquista O Trabalho. Considerat com a molt culte pels companys, va fer conferències sobre història del moviment obrer internacional, amb discursos molt crítics vers el comunisme estatal tot defensant els principis del comunisme anarquista. Prengué part en la lluita antifeixista a São Paulo i formà part del Comitè Llibertari Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. Amb Carlo Battaglia, Giovanni Ciuffi, Donato A. De Vitis i Angelo Vizzotto, fou dels anarquistes italians més destacats al moviment obrer brasiler del moment. L'1 d'octubre de 1935 reprengué com a editor la publicació de Guerra Sociale en italià, fet que implicà ser perseguit per la dictadura feixista de Getúlio Vargas. El 4 de maig de 1937 va ser detingut i acusat de distribuir 300 exemplars del periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari i de recaptar fons per al Comitè Llibertari Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. A partir d'aquesta data se'n perd el seu rastre.
***
André
Maille
-
André Maille: El
20 de setembre de 1893 neix a Herchies (Picardia, França) el
pacifista,
lliurepensador, esperantista, neomaltusià, sindicalista i
anarquista André
Jules Eugène Maille, conegut com Hainer.
Sos pares es deien Octave Aramis Joseph Maille, peó de
camins ferroviari, i
Marie Louisa Augustine Gorgiler, guardabarrera. Seguí la
tradició familiar i es
guanyà la vida com a ferroviari. El 21 de febrer de 1918 es
casà a Dammartin-en-Goële
(Illa de França, França) amb Eugénie
Herlin. En els anys trenta milità en la
Unió Anarquista (UA) i en 1936 abandonà aquesta
formació per a fundar, amb
Henri Bouyé, la Federació Anarquista Francesa
(FAF). També milità en la
Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR) i com a
pacifista fou un dels redactors de La
Patrie Humaine. En 1936 treballava als Ferrocarrils del Nord,
a l'estació
de Ermont (Illa de França, França), vivia al
número 7 del carrer Vignolles i
era secretari del grup anarquista d'aquesta població, que
comptava, segons
informes policíacs, amb una trentena de membres.
Després de la II Guerra
Mundial col·labora en el periòdic
gairebé clandestí La
Rebelle, i la seva continuació L'Insurgé
(1944-1946). Fou un dels animadors de la Confederació
General Pacifista (CGP) i administrador del seu òrgan
d'expressió Les Nouvelles
Pacifistes (1949-1950). En
aquesta època vivia al número 11 del carrer
Sévigné de París (França).
També
col·laborà regularment en el periòdic
de Louis Louvet Ce Qu'il Faut Dire
(1944-1948) i fou membre del grup «Amis d'Eugène
Humbert». En 1951 publicà La
politique
nataliste est-elle conséquente? I. Le problème
démographique. Fou un dels
fundadors de la Confederació Nacional del Treball Francesa
(CNTF), de la qual
va ser tresorer en 1954. Durant els anys cinquanta, amb Louis Louvet,
animà el
periòdic parisenc Contre-Courant.
Cahiers
mensuels d'études sociales, pacifistes et libertaires,
del qual va ser el
seu primer gerent sota el pseudònim Hainer.
També en aquests anys col·laborà en la
publicació pacifista La Voie de la
Paix. Organe de Résistance à
la Guerre et à l'Opression. En el V
Congrés de la Fédération des
Trevailleurs du Rail (FTR, Federació de Treballadors del
Ferrocarril), celebrat
entre el 10 i l'11 de novembre de 1952 a París, va ser
nomenat secretari de
Relacions Internacionals. En aquests anys
col·laborà en el Bulletin
de l'AIT (1953-1956), el responsable del qual van ser
Raymond Fauchois i Jeanne Lamberet. En el Congrés Confederal
de la CNTF
celebrat entre el 5 i el 7 de juny de 1954 a Marsella
(Provença, Occitània), va
ser nomenat tresorer del seu buró. En 1955
publicà Le danger atomique,
problème numéro 1 de notre temps i en
1957 La surpopulation. Facteur
d'asservissement,
de misère et de guerre. A més a
més fou membre de «La
Libre-Pensée», dels«Amis de Louis Lecoin», tresorer dels«Amis de Sébastien Faure» a partir de
1958 i president la Federació Francesa de
Cremació (FFC) i director dels seusòrgans d'expressió La
Flamme
Purificatrice i La Flamme.
En
1958 participà en el llibre col·lectiu Sébastien
Faure, son œuvre et sa pensée. Textes du centenaire.
El 15 de desembre de
1958, durant l'assemblea constitutiva de «La Ruche Culturelle
et Libertaire»,
que reagrupava intel·lectuals llibertaris, en va ser nomenat
tresorer. El 4 de
novembre de 1962, amb Maurice Laisant, Aristide Lapeyre,
André Lorulot i
altres, reté homenatge a Sébastien Faure al
cementiri de Royan (Poitou-Charentes,
França) pel vintè aniversari de la seva mort. En
1969 publicà Les sources des
conflits guerriers. (Les
cinq faces de Bellone). En 1975 tornava a viure al
número 7 del carrer
Vignolles d'Ermont i aquell any va ser nomenat gerent de Le
Combat Syndicaliste, òrgan de la CNT.
André Maille va morir el 8
de febrer de 1978 a Ermont (Illa de França,
França) i va ser incinerat al
cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Balbina Pi Sanllehy
- Balbina Pi Sanllehy: El 20 de setembre de 1896 neix a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) la propagandística anarquista i anarcosindicalista Balbina Teresa Josepa Pi Sanllehy. Sos pares es deien Ferran Pi Petit, cotxer, i Teresa Sanllehy Farré. Obrera tèxtil, en 1913 tingué una participació destacada en el conflicte d'aquest sector. En 1917 s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i aquest mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sabadell, ciutat on va fer el seu primer míting amb Ángel Pestaña. El gener de 1918 fou força activa durant la vaga contra l'alça dels preus. Durant els anys posteriors adquirí un gran prestigi com a oradora, juntament amb Rosari Dolcer i Lola Ferrer, fent gires propagandístiques per les comarques del Llobregat, del Vallès i del Berguedà, la finalitat de les quals era aconseguir que les dones s'impliquessin amb el moviment sindical. D'aquestes gires destaquen la de la campanya pels deportats a La Mola de Maó (1920) i la de l'Alt Llobregat, Penedès i Cartagena (1923). Arran d'un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot, que va ser publicat en Solidaridad Obrera, fou tancada. També destacà la seva tasca en els grups teatrals dels ateneus, labor que continuarà a l'exili francès amb representacions teatrals organitzades per la CNT, Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els comitès pro represaliats. Durant els anys del pistolerisme, s'acostà al republicanisme federal i, a més de la seva militància confederal, formà part de Dones Republicanes del Cercle Republicà Federal, a través de les quals portà a terme una intensa campanya contra la repressió que patia el moviment obrer. En 1923 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT celebrat a Lleida. Col·laborà en Nuestra Voz i Solidaridad Obrera, moltes vegades fent servir els pseudònims Margot i Libertad Caída. Durant els anys republicans formà part del sector més radical de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme –segons Joan García Oliver brodà les primeres banderes roges i negres. Amb l'aixecament feixista de 1936 es marginà per desacords de l'estructura orgànica confederal, encara que formà part de l'Agrupació Femenina Anticlerical. En aquests anys trencà la seva relació amb l'anarcosindicalista Gonçal Soler, que de trentista passà a militar en l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En acabar la guerra quedà a la Península, on romangué amagada. Durant la dècada dels seixanta s'exilià a França, on continuà participant en el moviment llibertari a la comarca parisenca. Molt malalta, en 1970 abandonà la militància i s'instal·là a Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord), on es va agreujar la seva malaltia. Balbina Pi Sanllehy va morir d'un infart el 24 de juliol de 1973 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) on havia estat internada. Sa filla, Teresa Soler Pi, és la coneguda cantant catalana Teresa Rebull, militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Balbina Pi Sanllehy va morir el 24 de juliol de 1973 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Raymond Fauchois parla en el míting del Primer de Maig de la CNT de l'exili celebrat el 30 d'abril de 1961 a Grenoble
-
Raymond Fauchois:
El 20 de setembre de 1899 neix a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais,
França)
l'anarcosindicalista Raymond Théophile François
Fauchois. Sos pares deien
Théophile Charles Pierre Fauchois, jornaler, i Blanche Marie
Anne Prudence
Julia Bruyez. Es guanyà la vida com a ferroviari als
Ferrocarrils de França. El
7 d'abril de 1923 es casà a Boulogne-sur-Mer amb Suzanne
Mélanie Carpentier. En
1949 era responsable de la Fédération de
Travailleurs du Rail (FTR, Federació
de Treballadors del Ferrocarril) de la línia
París-Nord i el 7 de maig de 1950,
en el Congrés Extraordinari de l'FTR, va ser nomenat
secretari general del buró
federal. En aquesta època vivia al número 13 de
l'avinguda Auguste Perret de
Sarcelles (Illa de França, França).
Exercí nombroses responsabilitats
orgàniques en la Confederació Nacional del
Treball Francesa (CNTF), de la qual
va ser secretari entre 1950 i 1965. També va ser nomenat
secretari de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), càrrec que
ocupà fins a 1958, quan en el
X Congrés de l'AIT, celebrat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), va ser
reemplaçat per Josep Esgleas Jaume (Germinal
Esgleas). A partir d'agost de 1954 substituí
Renée Lamberet com a
administrador del Bulletin de l'AIT,
càrrec que ocupà fins a 1956. També va
col·laborar en el butlletí SIA
(1955-1959), òrgan de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), i en 1955 va ser gerent de Solidaridad Obrera. Suplemento Literario.
En 1959 era gerent de Nervio,òrgan
del Comitè Regional d'Andalusia i d'Extremadura de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) en l'exili. Entre setembre de 1961 i gener de 1964
compartí amb
sa companya Tersida Vergnolles la redacció i
l'administració de Le Combat
Syndicaliste. A més de
participar en la major part dels congressos de la CNTF,
també va ser delegat
als congressos de l'AIT, però en 1964, per motius de salut,
hagué d'abandonar
totes les responsabilitats orgàniques. Al final de sa vida
continuava vivint al
número 13 de l'avinguda Auguste Perret de Sarcelles. Raymond
Fauchois va morir
el 17 de novembre de 1973 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV
Districte de París
(França) i va ser enterrat a Sarcelles.
***
Necrològica
d'Agapito Martínez González apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 4 de
gener de 1970
- Agapito Martínez González: El 20 de setembre de 1911 neix a Covarrubias (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Agapito Martínez González. Orfe de pare quan era molt jove, emigrà a Barcelona (Catalunya) amb sa mare, Margarita González, i ses germanes, María i Cándida. Després d'un temps a la Guàrdia Civil, entrà a fer feina als tallers dels Ferrocarrils del Nord a Barcelona i immediatament s'afilià al Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i el desembre de 1934, quan les deportacions, va ser detingut i tancat un temps en un vaixell-presó al port de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i durant la Revolució fou responsable per la CNT d'un casal d'avis a Barcelona. El 23 de gener de 1937 s'uní civilment amb Josefa Torres Alorda i el novembre d'aquell any s'integrà com a soldat al front en un servei d'ambulàncies dels Serveis de Rereguarda i Transport de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on s'establí a la zona de Bègles (Aquitània, Occitània). Fins a 1941 sa companya i sa filla Rosa no es pogueren reunir-se amb ell. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà als tallers aeronàutics i milità en la Federació Local de la CNT i en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). En 1947 assistí amb caràcter informatiu, en nom del Comitè Departamental de l'Alta Garona, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa i aquest mateix any passà a viure a Ròcacerièra (Llenguadoc, Occitània) i a treballar a l'empresa de construcció metàl·lica «J. Rigaud et Fils» de Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània). El 20 de desembre de 1962, alguns mesos després de la desaparició de sa companya, patí un greu accident laboral i, després d'un temps ingressat a l'Hospital Purpan de Tolosa, sortí amb una incapacitat del 70%. Agapito Martínez González va morir el 20 de setembre, el dia del seu aniversari, de 1969 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Felipe
Arrieta Ochoa
-
Felipe Arrieta
Ochoa: El 20 de setembre de 1912 neix a Allo (Estella,
Navarra)
l'anarcosindicalista Felipe Arrieta Ochoa. Sos pares es deien Ventura
Arrieta i
Petra Ochoa. Llaurador de professió, durant els anys trenta
era membre de
l'Ateneu Llibertari i de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) d'Allo, on
aquest sindicat era majoritari. Quan el cop militar feixista de 1936 va
ser
capturat pels franquistes i empresonat el 25 de juliol de 1936 a la
presó de
Pamplona (Navarra). Felipe Arrieta Ochoa va ser assassinat, juntament
amb
Martín Goñi Íbero, el 6 de
març de 1937 a Gazólaz (Cendea de Cizur,
Navarra). El
21 de març de 2014 va rebre a Pamplona (Navarra), juntament
amb altres 29
assassinats del franquisme, un Certificat de Reparació Moral
del Parlament de
Navarra.
***
Piero
Parisotto
- Piero Parisotto: El 20 de setembre de 1925 neix a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Piero Parisotto, conegut com Comandant Alce o simplement Alce. Sos pares es deien Fauto Parisotto i Natalia Perlo. Orfe de pare des que era infant, quan estudiava secundària començà a participar en el moviment antifeixista. En 1943 entrà a formar part del Fronte della Gioventù (FJ, Front de la Joventut) i el març de 1944 es va fer partisà en la lluita ciutadana, organitzant el destacament«Gatti», enquadrat en la «Brigada Falco» de la Divisió de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP) «Antonio Gramsci», que operà a l'est del torrent de Letimbro als barris de Lavagnola, Santuario i Vallepiana de Savona. Sota el pseudònim deComandant Alce, fou considerat per les seves accions com un dels partisans més coratjosos i atrevits. Després de l'Alliberament (25 d'abril de 1945), entrà a formar part de la policia partisana i del Partit Comunista Italià (PCI), dins de l'ala antirevisionista i antilegalista. En aquesta època creà un grup format per joves comunistes, en el qual formaren part els anarquistes Antonio Bogliani i Arrigo Cervetto, entre d'altres. En 1946 abandonà el PCI i promogué la formació del grup anarquista juvenil «Né Dio né padroni» (Ni Déu ni amo) a Savona. En aquests anys, amb altres joves, freqüentà el domicili de l'anarquista Umberto Marzocchi i començà a col·laborar en Umanità Nova, sobretot amb recensions de llibres (Howard Fast, Tom Kromer, George Orwell, etc.). L'agost de 1950 publicà en Il Libertario l'article «Non anticomunisti ma antistaliniani», on sostingué que la Revolució russa, aïllada, va ser presa pels estalinistes, però els anarquistes encara tenien l'oportunitat de reprendre la bandera del comunisme. Posteriorment, en el mateix periòdic, publicà l'article Americanismo e fordismo di A. Gramsci. En aquesta època, mentre continuà treballant amb el seu grup i fent propaganda arreu la costa lígur, s'adherí als Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini. Però, molt decebut de la direcció que prenia el moviment revolucionari, Piero Parisotto entrà en una greu crisi fisicomoral i el 26 d'abril de 1953 se suïcidà d'un tret a la costa de Savona (Ligúria, Itàlia); una gran bandera roja i negra acompanyà el seu funeral.
***
Rafael Benayas Manzanares
- Rafael Benayas Manzanares: El 20 de setembre de 1957 neix a Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Rafael Benayas y Manzanares –algunes fonts afegeixem erròniament com a primer nom Jorge. Sos pares es deien José Víctor Benayas Martín, empleat, i Georgina Manzanares Aguilar. Es llicencià en sociologia i en antropologia, i després es matriculà en història i geografia. Durant un temps fou professor d'italià. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1976, amb Pascual González González i altres, creà l'Ateneu Llibertari de Villaverde, al barri madrileny de Villaverde Alto. Aprovà una oposició d'executius de correus i entre 1978 i mitjans de 1979 treballà a Vic (Osona, Catalunya). Posteriorment va fer feina un mes al Centre de Processament de Dades de Madrid i tot seguit com a delegat provincial (cap de comptes correts) d'una oficina de la Caixa Postal d'Estalvis de Segòvia. El 12 de novembre de 1979 es produí un desfalc de 30 milions de pessetes en una oficina del Banc de Santander que s'havien d'ingressar a la Caixa Postal d'Estalvis. Dies després, el 19 de novembre va ser cridat a files, i, després de demanar l'excedència en la feina, s'exilià a París (França) com a objector de consciència. Acusat del desfalc per la Caixa Postal d'Estalvis de Segòvia, retornà a Madrid; detingut, va ser alliberat poc després, però va ser novament empresonat el 10 de gener de 1980 per un jutge de Segòvia en espera de judici. Des de la presó denuncià un seguit de delictes en els que pretesament estarien involucrats directius i empleats de dues entitats financeres de Segòvia, així com el nom i llinatges de les persones que havien falsificat la seva signatura i s'havien distribuït els 30 milions de pessetes, col·locant aquests diners en comptes bancàries estrangers. A la presó realitzà una vaga de 23 dies, que el portà a la residència sanitària de Segòvia, i, deprimit, intentà en dues ocasions suïcidar-se. Rafael Benayas Manzanares va ser trobat el 24 de juliol de 1980 penjat a la seva cel·la de la Presó Provincial de Segòvia (Castella, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Carabanchel Alto de Madrid. El seu advocat, José María Mohedano Fuertes, plantejà seriosos dubtes sobre el«suïcidi» del seu defensat.
Defuncions
Foto policíaca de Pierre Eugène Cana (2 de març de 1894)
- Pierre Eugène
Cana: El 20 de setembre de
1900 mor a Draveil (Illa de
França, França)
l'anarquista Pierre Eugène Cana –a vegades el seu
nom escrit erròniament Canat.
Havia nascut el 5 de març de 1847 al VIII
Districte de París (França).
Sos pares es deien François Marie
Cana, fuster, i Adèle Pauline Legou. Es guanyava la vida com
a muntador de
peces de coure i de bronze. El 2 d'octubre de 1869 es casà
al XI Districte de
París amb la bugadera parisenca Augustine Delpuech, amb qui
va tenir set
infants. En aquesta època vivia amb sos pares al
número 190 del bulevard de
Charonne del XX Districte de París. En 1871
nasqué son fill Eugène Louis Cana,
que treballarà en el mateix ofici que son pare i
també esdevindrà anarquista.
En aquesta època Pierre Eugène Cana vivia al
número 31 del carrer Amelot de
París. El 13 de juny de 1884 el seu nom figurava en un
llistat d'anarquistes i formava
part dels grups llibertaris del XX Districte (Amandiers i Alarme).
L'abril de
1892 freqüentà amb son fill el grup«Cercle Internacional», que es reunia tots
els diumenges a la tarda a la Sala Horel de París. En 1894
pare i fill
figuraven en un llistat d'«anarquistes perillosos»
i ambdós treballaven al
mateix taller, especialitzat en la confecció de vitrines i
aparadors de coure i
de bronze, al número 135 del carrer Ménilmontant,
i ell vivia al número 24
d'aquest mateix carrer. El 2 de març de 1894 en el marc
d'una gran batuda de
les Brigades d'Investigació de la Prefectura de Policia dels
comissaris Fédée i
Boy, que detingueren una trentena de militants anarquistes, el seu
domicili va
ser escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser portat a
comissaria i
fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon. Cinc dies després, el 7 de març, va
ser posat en llibertat ben igual
que son fill. El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre general
d'anarquistes i vivia al número 56 del carrer Sedaine.
Durant els anys següents
figurà en els registres policíacs i en 1898 vivia
la número 2 del carrer
Keller. Pierre Eugène Cana va morir el 20 de setembre de
1900 al seu domicili de Draveil (Illa de
França, França).
Jules Montels amb l'uniforme de militar de la Comuna (1871)
- Jules Montels:El 20 de setembre de 1916 mor a Sfax (Sfax, Tunísia) el communard i militant anarquista Jules Louis Montels. Havia nascut el 25 de març de 1843 a Ginhac (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Jean Montels, recaptador, i Henriette-Jeanne-Elisa Bouisset. De petit va ser en 1851 testimoni del cop d'Estat de Lluís Napoleó Bonaparte i la subsegüent repressió. Es va instal·lar a París, on va fer feina de passant i de representant de vins. Membre de la Internacional, quan va esclatar a Comuna de París es va afegir immediatament. Va ser delegat en el Comitè Central Republicà dels Vint Departaments i va ser un dels signants del «Cartell Roig» el 7 de gener de 1871, que denunciava la incapacitat del Govern de Defensa Nacional i que constituïa la primera crida a la formació de la Comuna. Va ser coronel de la XII Legió Federada de la Comuna i va enviat en missions a Besiers i a Narbona. Amb Émile Digeon va participar en la Comuna de Narbona, del 24 al 31 de març de 1871. Quan va caure la insurrecció comunal es va refugiar a Ginebra i va ser condemnat en rebel·lia a mort per un consell de guerra. Sempre va tenir un gran ressentiment per Karl Marx i els seus deixebles, per la denigració que els marxistes van fer de la Comuna. A Ginebra va acollir el seu amic Jules Guesde, que s'ocupava del grup francès d'exiliats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista, ajudat sempre per Montels, que va mantenir correspondència amb els internacionalistes de Besiers, de la resta d'Occitània i de la Península Ibèrica, fins que Guesde va partir a Roma l'abril de 1872. Va ser un dels redactors del pamflet de Guesde Le Livre Rouge et la Justice Rurale. El setembre de 1873 va assistir al Congrés de Ginebra de la Internacional. Entre 1873 i 1877 va redactar informes per als congressos de l'AIT i va escriure diversos pamflets revolucionaris i en la premsa llibertària. Va contribuir a la fundació de la Internacional a Besiers i va ser membre del Cercle d'Estudis Socials (CES), grup que va editar nombrosos pamflets abstencionistes en 1876. En aquest any va escriure el pamflet Lettre aux socialistes revolutionnaires du Midi de la France, on feia una crida a l'abstenció a les eleccions d'aquell any. Va ser molt actiu en el moviment anarquista ginebrí. Amb Paul Brousse va ser un dels fundadors de la Federació Francesa de la Internacional en 1877. Entre el 17 i el 20 d'agost de 1877 va assistir al congrés secret de la Federació Francesa, juntament amb Brousse i Jean-Louis Pindy. Representà, amb Brousse, les seccions de la Federació Francesa de la Internacional en el Congrés Internacional de Vervirs (Bèlgica) el setembre de 1877; i després assistirà amb Brousse al Congrés Socialista Mundial de Gand, on va participar en el debat entre el sector anarquista i el sector socialdemòcrata, que va donar lloc a la separació de les dues postures. Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin i François Dumartheray va redactar una moció en el Segon Congrés de la Classe Obrera de Lió el 1878; la moció, presentada per Ballivet, delegat del Sindicat de Mecànics de Líó, que feia una crida a la col·lectivització de les terres i dels instruments de producció, va ser rebutjada. L'agost de 1877 va marxar a Rússia, on va esdevenir tutor de dos dels infants de Lev Tolstoi, Matxa i Tafia. És va casar amb Lucie Gachet (1849-1900), governanta d'Iasnaia Poliana, la residència de Tolstoi. En 1880 va retornar a Occitània. Rememorant la insurrecció de 1851, va publicar en 1881 La Justice de l'Ordre en 1851. La vie et mort d'André-Abel Cadelard. Alguns anys després marxarà a Tunis, on va treballar com a redactor en cap del periòdic local Tunis Journal i com a taxador. Va deixar inèdit Chez le Comte Léon Tolstoï i altres papers que es conserven en el «Fons Lucien Descaves» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Francisco Berenguer Madrid
- Francisco Berenguer Madrid: El 20 de setembre de 1936 mor a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Berenguer Madrid. Havia nascut el 24 de setembre de 1894 a Madrid (Espanya). Sos pares van ser uns moliners nascuts a Xelva (Serrans, País Valencià). Per evitar el servei militar fugí a França. De bell nou a la Península, treballà de paleta i destacà sindicalment durant la vaga de 1917 que el portà a la garjola per alliberar un pres. Més tard, per desarmar un oficial a la presó, va ser condemnat a mort per rebel·lió. Indultat, decidí militar d'amagat. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, marxà a Aragó enquadrat en la Columna Ortiz i va combatre com a centurió i abanderat a La Puebla d'Híxar i La Zaida, fins a la seva mort durant la batalla d'Almudébar. Sa filla, Sara Berenguer Laosa, va ser també una destacada militant anarcosindicalista.
***
Foto policíaca de Pedro de Matos Filipe
- Pedro de Matos Filipe: El 20 de setembre de 1937 mor al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd) l'anarcosindicalista Pedro de Matos Felipe. Havia nascut el 19 de juny de 1905 a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal). Sos pares es deien José de Matos Filipe i Margarida Rosa. Estibador portuari, presidí l'Assemblea General de l'Associació de Descarregadors «Terra e Mar» d'Almada. Participà activament en les vagues revolucionàries del 18 de gener de 1934 a Almada i va ser detingut pocs dies després, el 30 de gener de 1934, acusat de possessió de bombes explosives i d'haver promogut la paralització de la fàbrica Parry & Son. Jutjat per la dictadura de l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser condemnat a 12 anys de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, el 8 de setembre de 1934, va ser enviat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), però, amb la inauguració de la Colònia Penal de Tarrafal l'octubre de 1936, hi va ser enviat el 23 d'octubre de 1936. Al confinament patí una diarrea sanguinolenta, absolutament guarible, però que degenerà en anèmia aguda. Pedro de Matos Filipe va morir sense atenció mèdica ni farmacèutica el 20 de setembre de 1937 al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). El mateix dia també morí el mariner Francisco José Pereira de 28 anys; van ser les dues primeres víctimes de la Colònia Penal de Tarrafal. En total a Tarrafal moriren 37 presos polítics i els seus cossos només pogueren tornar a Portugal després de la Revolució dels Clavells.
Pedro de Matos Filipe (1905-1937)
***
Necrològica
de Pedro Noya Corral apareguda en el periòdic
mexicà Tierra
y Libertad de novembre de 1960
- Pedro Noya Corral: El 20 de setembre de 1960 mor a Newark (Nova Jersey, EUA) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Noya Corral, que va fer servir el pseudònim Liberto. Havia nascut cap el 1890 a Murgados (La Corunya, Galícia). Després de passar quatre anys a la Marina espanyola, en els anys vint emigrà als Estats Units. Després de conèixer Pere Esteve, fundador del periòdic Cultura Obrera, esdevingué anarquista. Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el grup anarquista editor de Cultura Proletaria de Nova York (Nova York, EUA) i en ateneus i centres llibertaris. Amb Agustin Ortiz, va ser un dels fundadors de la Secció Local de Newark de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual va ser secretari. Pedro Noya Corral va morir el 20 de setembre de 1960 a Newark (Nova Jersey, EUA) i va ser enterrat quatre dies després.
---
