Anarcoefemèrides del 7 de setembre
Esdeveniments
Una sessió del I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària
- I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària: Entre el 7 i el 8 de setembre de 2007 als locals d'Ação Educativa a São Paulo (São Paulo, Brasil) i el 10 de setembre de 2007 al Campus de la Universitat Federal d'Amazones a Manaus (Brasil) té lloc el I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària organitzat per l'Institut d'Estudis Llibertaris (IEL), l'Editora Imaginário i la Facultat d'Educació de la Universitat Federal d'Amazones. La finalitat del col·loqui era fomentar l'estudi i la reflexió sobre l'educació lliure realitzada fora de les esferes estatista, capitalista i religiosa, i analitzar les seves experiències sorgides des de dos segles de pràctica. Hi van participar nombrosos especialistes (pedagogs, educadors, professors, historiadors, etc.) com ara Hugues Lenoir, Francesco Codello, José Pacheco, Sílvio Gallo, José Damiro de Moraes, Alexandre Samis, Helena Singer, José Eduardo Valladares, Ana Elisa Siquiera, etc. Durant el col·loqui es van editar diverses revistes i llibres sobre educació llibertària.
Naixements
Émile Méreaux
- Émile Méreaux: El 7 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1858 neix a Laon (Picardia, França) l'obrer ebenista i propagandista anarquista Émile Louis Méreaux. Sos pares es deien François Louis Méreaux, ferroviari, i Marie LouiseÉmélie Bouland. Treballava com a ebenista al barri de Charonne de París (França). Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa parisenca del periòdic Le Révolté. Organe anarchiste, publicat anteriorment a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1886 entrà a formar part del Grup Cosmopolita de Charles Malato, Jacques Prolo i Léon Ortiz (Schiroky), de tendència socialista revolucionària«sense etiquetes». Arran de l'edició dels primers números de Le Révolté, el 3 de setembre de 1887 va ser condemnat, com a gerent, a 15 dies de presó, a 500 francs de multa i a la privació dels drets civils, per la publicació dels resultats d'una tómbola en favor de la Lliga dels Antipatriotes –dos ajudants, Ferdinand Niquet i Émile Bidault, també van ser condemnats a la mateixa pena. Fou a partir d'aquí, que el periòdic va ser rebatejat amb el nom La Révolte, amb Jean Grave com a gerent. El 16 d'octubre de 1887, quan sortia d'una reunió improvisada realitzada després d'un míting de solidaritat amb els anarquistes de Chicago, organitzat per la Lliga Cosmopolita i els grups anarquistes parisencs, celebrat a la Sala Favié del bulevard de Ménilmontant de París i on va intervenir Louise Michel, va ser detingut amb altres companys, entre ells Fernandinand Niquet i Clotaire Varogneaux, després d'haver tirat dos tret de revòlver sobre la policia i haver ferit lleument dos Guàrdies de la Pau, un anomenat Henri Françoix, ferit a la cama dreta, i altre anomenat Legros, ferit al braç. El 5 de gener de 1888 va ser condemnat per l'Audiència del Sena pels citats fets a dos anys de presó, que purgà a Poissy (Illa de França, França). Un cop lliure freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. L'abril de 1892 va ser detingut, com molts altres companys, arran de la repressió desencadenada després de l'explosió de la bomba al restaurant parisenc Véry. Cap el 1892 fundà a Montreuil (Illa de França, França) una mena de comuna anarquista que posava en pràctica una cooperativa de producció i de la qual fou el responsable de correspondència. Fou animador d'una cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema econòmic fonamentat en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada cooperativista. En 1893, vuit mesos després del seu inici, aquesta comuna anarquista va ser dissolta per la policia i els seus fundadors van ser tancats uns mesos a la presó parisenca de Mazas. L'1 de gener de 1894, el seu domicili del carrer del Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França) va ser escorcollat, com el de desenes d'anarquistes d'arreu França. El novembre de 1895 fou l'animador del grup «Les Soirées de Montreuil», origen, sota el nom de«Les Soirées Ouvrières», de la primera Universitat Popular francesa. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de«La Guerra del Dret», amb el grup partidari de la «Unió Sagrada», al voltant de Jean Grave i del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de 1915. Un any més tard, però, reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del manifest «La Paix des peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes oposats a la guerra i dirigit als subscriptors de Les Temps Nouveaux.Émile Méreaux va morir el 21 de juliol de 1922 a França.
***
Magí
Cabruja Martra
- Magí Cabruja Martra: El 7 de setembre de 1896 neix a Paraná (Entre Ríos, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Magín Cabruja Martra–el seu primer llinatge sovint citat de diferents maneres (Cabrujas,Cabrajas, etc.). Quan era un infant es traslladà a Catalunya. Encara no tenia 20 anys quan ja formava part del moviment anarquista de Barcelona. Marbrista de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1917 participà en la vaga de la Canadenca. Durant els anys del pistolerisme i de la il·legalitat ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en els comitès confederals, com ara la tresoreria del Comitè Regional de Catalunya de la CNT o la presidència del Sindicat de la Construcció de Barcelona. El 14 de novembre de 1922 va ser detingut a Barcelona com a delegat del SindicatÚnic del Ram de la Fusta, però va ser alliberat després de declarar. L'1 de juny de 1930 participà en l'assemblea reorganitzadora del Sindicat de la Construcció de Barcelona, celebrada al Teatre Espanyol, on va ser elegit membre de la junta del sindicat. El 9 de març de 1934 va ser jutjat per«reunió clandestina», però va ser absolt. En aquesta època treballava de cobrador de telèfons. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 lluità als carrers i el 21 d'octubre de 1936 fou elegit, entre altres (Poncià Alonso Alonso, Jaume Aragó Garcia, Vicenç Barrientos Cirac, Alexandre Gilabert Gilabert,Manuel Muñoz Díez, Vicenç Pérez Combina, Joan Puig Elías i Jaume Rosquillas Magriñà), conseller-regidor de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al Comitè Permanent Municipal de l'Ajuntament Popular de Barcelona. A la corporació municipal barcelonina ocupà diversos càrrecs de responsabilitat, com ara conseller-delegat del Districte Municipal I de Barcelona, cap de Vigilància Municipal i cap del Servei d'Extinció d'Incendis. Com a representant de la CNT, el 21 de juny de 1937 va ser nomenat president de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC), creada el 9 de juny d'abans. També representà la CNT en la Junta Regional de Defensa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i des d'allà pogué embarcar cap a Amèrica. El 23 de febrer de 1940 arribà, amb sa companya Concepción Español i sos fills María i Magín, a bord del vaixell De la Salle a la República Dominicana i sa família s'instal·là a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana). Posteriorment, després de moltes dificultats, passà a l'Argentina, on entrà a formar part de la Federació d'Obrers de la Construcció Naval. Fou membre de la Subdelegació de la CNT, ocupant amb freqüència la tresoreria i la secretaria general, formant part del cercle format per Diego Abad de Santillán, Pedro Herrera Camarero, Jacobo Maguid, Jacobo Prince i Manuel Villar Mingo. Durant els seusúltims anys de sa vida viatjà clandestinament a Espanya en diverses ocasions per ajudar els companys. Magí Cabruja Martra va morir el 27 de juliol de 1948 a Buenos Aires (Argentina). Son fill Magín Cabruja Español també va ser un destacat militant anarcosindicalista a l'Argentina.
***
Notícia
d'una de les detencions de Paul Prêtre apareguda en el
periòdic parisenc Le Cahiers des Droits de l'Homme
del 30 de gener de 1934
-
Paul Prêtre: El 7
de setembre de 1905 neix a Choisy-le-Roi (Illa de França,
França) l'anarquista
Paul Roger Prêtre. Sos pares es deien Albert
Prêtre, cap de districte de la
Companyia Ferroviària d'Orleans, i Madeleine
Thècle Peszinski (o Peszynski). El 24 d'agost de
1922 el Tribunal Correccional del Sena el va condemnar fins a la
majoria d'edat
a colònia penitenciària i, per a fugir d'aquesta
pena, s'enrolà voluntàriament
en l'exèrcit. El 7 de juliol de 1928 es casà aÉcrouves (Lorena, França) amb
Jeanne Marie Diverres, amb qui tingué tres infants. El 30
d'abril de 1930 era
sotsoficial del 72 Regiment d'Artilleria establert a Vincennes (Illa de
França,
França). Un cop lliure del servei militar, es
declarà objector de consciència i
retornà en diferents ocasions a les autoritats militars la
seva cartilla de mobilització,
fet que li va comportar diferents condemnes judicials i el seu cas va
ser
freqüentment comentat pels periòdics (Le
Cahiers des Droits de l'Homme, Le
Combat de la Paix, La Patrie Humaine,
etc.). El gener de 1934 vivia al número 96 del carrer
Faubourg Saint-Martin de
París. Després es guanyà la vida com a
pintor decorador i retratista, encara
que gairebé sempre estava sense feina. En aquestaèpoca viva al número 22 del
carrer Gobelins de París. Infiltrat amb l'anarquista
Franchère en grup del
Partit Comunista Francès (PCF) del XIII Districte de
París, va ser expulsat el
setembre de 1936 del partit després d'haver fet
difusió de Le Libertaire
i d'haver portat militants comunistes als grups
llibertaris del seu districte. També va combatre el PCF en
els comitès de
desocupats. Entre l'1 i el 30 de d'octubre de 1936 participà
en la guerra d'Espanya,
juntament amb altres voluntaris anarquistes del XIII Districte de
París. En
1937 va ser nomenat secretari del grup anarquista del XIII Districte de
París
de la Unió Anarquista (UA). En aquesta època
prengué part en nombrosos mítings
de la Joventut Anarquista Comunista (JAC) i de l'UA. En aquests anys
vivia a
l'avinguda Gobelins de París. En 1946 la seva
residència, al número 83 del
carrer Daguerre de París, figurava en una llista de
domicilis a vigilar de la
regió parisenca i en 1950 encara figurava en un llistat
policíac d'anarquistes el
domicili dels quals s'havien de vigilar. En 1950 fou un dels animadors
de la
Comissió Pagesa de la Federació Anarquista (FA) i
col·laborà en Le
Libertaire. El 30 de juny de 1960 es
casà al XIV Districte de París amb Bernadette
Françoise Marquet. Paul Prêtre va
morir el 20 de gener de 1975 al seu domicili de
l'Haÿ-les-Roses (Illa de
França, França).
***
Roberto das Neves
- Roberto das Neves: El 7 de setembre de 1907 neix a Pedrogão Grande (Leiria, Centre, Portugal) l'escriptor, periodista, poeta, historiador, maçó, esperantista, grafòleg, naturista i anarcoindividualista Roberto Barreto Pedroso das Neves, també conegut com Ernst Izgur. Estudià secundària a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal), on residia amb sos pares i sos quatre germans. Després estudià els primers anys de la carrera de Ciències Historicofilosòfiques. Juntament amb son amic Vasco de Gama Fernandes, fou un dels primers estudiants que van ser detinguts i empresonats arran del cop militar del «28 de Maig» de 1926. L'any següent va ser detingut per distribuir uns pamflets satírics antifeixistes que havia redactat reivindicant les idees anarquistes i entre els quals destaca O Espectro de Buiça, sobre la deportació d'antifeixistes a les colònies africanes. En 1928 ingressà, sota el nom de Satã, en la lògia maçònica«Rebeldia» de Lisboa, afiliada al Gran Orient Lusità Unit (GOLU), força perseguit per la dictadura. En 1929 va ser novament detingut com a director del periòdic A Egualdade,òrgan de la Federació Regional dels Anarquistes del Nord (FRAN). Jutjat, fou condemnat a la deportació a colònies penitenciàries africanes, però la seva pena fou commutada, gràcies al moviment de solidaritat al seu favor que s'engegà, per la de tres mesos de presó a Lisboa. En 1930 fou de bell nou empresonat per difondre «idees subversives» durant un tancament estudiantil del grup anarquista de la Facultat de Medicina de la Universitat de Coïmbra en suport de la insurrecció que s'havia produït a l'illa de Madeira contra la dictadura, tancament en el qual fou ferit d'un tret per la policia. En 1931, després d'interrompre els seus estudis a Coïmbra, marxà com a periodista d'O Primeiro de Janeiro a Espanya. A Madrid entrà a formar part del moviment anarquista i ajudà a la reestructuració de la Federació Anarquista de Portuguesos Exiliats (FAPE) i col·laborà en Rebelião,òrgan oficial d'aquesta organització. Va conviure amb altres portuguesos exiliats, com ara Jaime Cortesão, Jaime de Morais, Alberto Moura Pinto i, fins i tot, el coronel Velez Caroço, entre d'altres, i va viure la bohèmia madrilenya. De bell nou a Portugal, s'instal·là a Lisboa, on col·laborà en diversos periòdics i entrà en la nòmina del diari O Século. En acabar els estudis historicofilosòfics, passà a interessar-se per la psicologia i la parapsicologia, especialitzant-se en grafologia. En aquestaèpoca va fer amistat amb nombrosos periodistes, dissidents i anarquistes, com ara José Barão, Emídio Santana, Mário de Oliveira, Marques da Costa, Inocêncio da Câmara Pires, José Magalhães Godinho, Filipe Mendes, Carvalhão Duarte, Henrique de Barros, Piteira Santos, Castro Soromenho, etc., i molt especialment amb el poeta Adeodato Barreto. En 1934 publicà a Rio de Janeiro, sota el pseudònim de Ernst Izgur, el llibre Assim falaram profetas. En els anys de la dictadura salazarista va ser detingut en diferents ocasions. Durant la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, ell i la seva companya, la sufragista espanyola María Jesusa Saiz y Díaz, ajudà nombrosos refugiats espanyols clandestins a aconseguir documentació per poder sortir de la península. Quan esclatà la II Guerra Mundial, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, instal·lant-se a Rio de Janeiro. D'antuvi treballà en diferents periòdics i en 1946 fundà i dirigí l'editorial i llibreria Germinal, on publicà llibres sobre el pensament anarquista, el naturisme –fou membre de la Sociedade Naturista– i en contra de la dictadura salazarista. L'Editorial Germinal també publicà nombroses traduccions a l'esperanto d'autors clàssics (Goethe, Tolstoi, Malatesta, Krishnamurti, Wilde, London, Relgis, etc.). Col·laborà activament amb el Brazilia Instituto de Esperanto i fundà l'Esperanto Klubo; fent de professor, publicant un Curso de Esperanto, editant fins al 1945 la revista esperantista Cidadão do Mundo i fou el coautor d'un Dicionário Português-Esperanto e Esperanto-Português, que mai no es publicà. En 1948 ingressà en la maçoneria brasilera, però tingué problemes per a mantenir el seu nom Satã, considerat contrari als principis de la societat, però finalment fou acceptat. També dedicà molts d'esforços intel·lectuals en la fundació i el desenvolupament de l'Institut de Recerques Grafològiques a Rio de Janeiro, el qual edità la seva tesi de llicenciatura Os temperamentos e as suas manifestações gráficas, presentada a la Universitat de Lisboa. El 24 de gener de 1951 el dipòsit de llibres de l'Editorial Germinal patí un sospitós incendi. En 1952 publicà el seu poemari Assim Cantava um Cidadão do Mundo. Poemas que levara o autor treze vezes aos cárceres do Santo Oficio de Salazar i dos anys després O diário do Dr. Satã. Comentáriosàs escorrências cotidianas da sifilização cristã. Participà en diverses iniciatives de grups d'exiliats polítics portuguesos i puntualment col·laborà amb els comunistes reunits al voltant del periòdic Portugal Democrático. També col·laborà, amb els seus amics maçons, en la revista socialista Oposição Portuguesa. Fou membre de la junta directiva del Centre d'Estudis Socials «José Oiticica». En 1968 aquesta junta directiva va ser detinguda per la policia política brasilera i ell empresonat en una base militar de la Força Aèria a l'illa do Governador; 12 dies després fou alliberat en espera de judici. Jutjat l'any següent, va ser absolt. En els anys seixanta es casà per segona vegada amb una antiga estudiant d'esperanto, Maria Angélica de Oliveira, amb qui tingué un fill, també anomenat Roberto. En 1979 publicà una crítica al marxisme sota el títol Marxismo, escola de ditadores. Roberto das Neves va ser empresonat 13 vegades (11 a Portugal i dos al Brasil), però poques vegades va ser jutjat i mai no va ser condemnat. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara Ação Direta,A Aurora, A Batalha, Cidadão do Mundo,A Comuna, O Libertário, A Plebe,O Povo, Relações Anarquistas, Remodelações,República, O Século, O Vegetariano, etc. El seu anarquisme era anarcoindividualista en la línia de Max Stirner i E. Armand i sempre es mostrà en oposició a l'anarquisme col·lectivista de Mikhail Bakunin. Roberto das Neves va morir el 28 de setembre de 1981 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).
***
Necrològica
de Cándido Gracia Alias apareguda en el periòdic
barcelonès Solidaridad
Obrera de l'1 de setembre de 1980
-
Cándido Gracia
Alias: El 7 de setembre de 1908 neix a Zuera (Saragossa,
Espanya)
l'anarcosindicalista Cándido Gracia Alias, conegut com Sopitos. Sos pares es deien
Cándido Gracia i Francisca Alias.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
lluità contra el feixisme
en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola (antiga«Columna Ascaso»). Son germàÁlvaro Gracia Alias, jornaler confederal, va ser
assassinat pels feixistes el 5 d'agost de 1936. En 1939, amb el triomf
franquista,
va ser tancat al camp de concentració d'Albatera. Jutjat en
consell de guerra,
va ser condemnat a 12 anys de presó. Posteriorment
s'establí a Catalunya amb
participà en activitats antifranquistes. Un cop jubilat, fou
un dels fundadors
del Sindicat de Jubilats i Pensionistes de la Federació
Local de Badalona de la
CNT, població on residia. Malat de càncer,
Cándido Gracia Alias va morir el 26
de juliol de 1980 a la Residència Sanitària de
Badalona (Barcelonès, Catalunya)
i va ser enterrat en aquesta població.
***
Necrològica de Martí Salvador Massa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 d'abril de 1988
- Martí Salvador Massa: El 7 de setembre de 1910 neix a Santa Cristina d'Aro (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Martí Salvador Massa. Sos pares es deien Miquel Salvador i Llúcia Massa. Des de molt jove milità en les Joventuts Llibertàries de Calonge. Durant la guerra civil lluità com a milicià en la«Columna Durruti» i, després de la militarització, en la 26 Divisió. En 1939, amb la victòria de les tropes franquistes, passà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta població fins a la seva mort. Sa companya fou Lluïsa Altafulla. Martí Salvador Massa va morir el 17 de juny de 1987 a la Clínica Saint-Pierre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Igualdad
Ocaña Sánchez
-
Igualdad Ocaña
Sánchez: El 7 de setembre de 1912 neix a
Almeria (Andalusia, Espanya) la mestra
racionalista anarquista Concepción Ocaña
Sánchez, més coneguda com Igualdad
Ocaña Sánchez. Era filla i
germana de pedagogs anarquistes d'Almeria exiliats a França
fugint de la
repressió. Sa nombrosa família estava formada
pels pares (Antonio Ocaña i
Carmen Sánchez), vuit germans (Salvador, Fraterna, Igualdad,
Alba, Natura,
Libertad, Floreal i Armonía), els avis i alguns oncles. A
partir de 1924 visqué
primer amb sa família a Masamet (Llenguadoc,
Occitània) i poc després a París
(França), on van romandre uns anys, hi anà a
escola i aprengué el francès. En
1931, després de vuit anys d'exili, amb la
proclamació de la II República
espanyola, després d'un temps a Cartagena
(Múrcia, Espanya), la família es
traslladà al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès,
Catalunya), on son pare, constructor de pous, havia trobat feina. Ella
s'incorporà
amb sa germana Natura a l'Escola Moderna de la Torrassa, on
introduí
ensenyaments pedagògics (música, literatura, arts
plàstiques, etc.) apresos a
França, i també treballà de cosidora a
casa. Aquest mateix any de 1931 va ser
nomenada vocal del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i pel juliol va fer mítings a
diverses poblacions maresmenques
(Arenys de Munt, Malgrat de Mar, Sant Pol de Mar i Tordera). A finals
de 1931
participà en una comissió creada per a fundar un
grup de dones de suport als
presos. En aquests anys formà part del grup anarquista«Amor i Voluntat». Tingué
com a company el destacat militant anarquista Severino Campos Campos,
que
durant un temps exercí de mestre a l'escola racionalista de
la Torrassa. En 1939,
amb el triomf franquista, passà amb sa família a
França. Després d'un temps de
penalitats, en 1940 amb son company emigrà a Ciudad Trujillo
(actual Santo
Domingo, República Dominicana) i a Pedro Sánchez
(El Seibo, República
Dominicana), després a Panamà i, finalment, amb
son fill Helenio Campos Ocaña,
a Mèxic. En 1975, després de la mort del dictador
Francisco Franco, la parella
retornà a Catalunya, on continuà militant en el
moviment llibertari, residint a
partir d'aquesta data intermitentment entre Barcelona i
Mèxic. Col·laborà en
diferents publicacions periòdiques llibertàries,
com ara Solidaridad Obrera.
Igualdad Ocaña Sánchez va morir el 4 d'octubre
de 1990 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). L'arxiu personal de
la família
Campos-Ocaña va ser dipositat a la Fundació
Anselmo Lorenzo de Madrid.
Defuncions
Foto policíaca d'Émile Habert
-Émile Habert: El7 de setembre de 1897 mor a
París (França)
l'anarquista Émile Habert, conegut com Dureuil
o Dubreuil, i que va fer
servir el
pseudònim Darcuis. Havia nascut el 9
de setembre de 1855 a Lanthenay (Romorantin-Lanthenay, Centre,
França). Sos
pares es deien
Simon Habert, vinyataire, i Pauline Bottereau. Instal·lat a
París (França),
després d'abandonar el seu domicili del número 74
del carrer Mouffetard, a
partir d'abril de 1878 s'instal·là al
número 39 del carrer Gaité. Es guanyava
la vida com a fabricant de limes al taller d'un tal Fournier. El 28 de
maig de
1880 signà una protesta, publicada en el periòdicLe Citoyen, contra les detencions
efectuades arran d'una
manifestació celebrada el 23 de maig a la plaça
de la Bastilla. A partir
d'aquesta data incrementà la seva participació en
grups anarquistes. El 12 de
juliol de 1881 assistí a una reunió del grup
anarquista del XX Districte de
París, on es va llegir el mandat del delegat que havia
d'assistir al Congrés
Anarquista de Londres (Anglaterra). En aquesta època era
membre del grup
anarquista del XIII Districte. En 1881, segons la policia,
assistí a la reunió
de reconstitució del grup anarquista del XI Districte i en
1882 va ser present
a diverses reunions de grups i de cercles socialistes i revolucionaris,
especialment del Cercle d'Estudis del Faubourg Marceau, com ara la
celebrada el
20 d'agost de 1882 a favor d'Amilcare Cipriani. En 1885 vivia al
número 60 del
carrer Cardinal Lemoine, on el gener d'aquell any, segons informes
policíacs,
fabricava punyals triangulars per als mítings anarquistes
celebrats a l'aire
lliure. En aquesta època freqüentava els locals del
periòdic anarcocomunista Terre et
Liberté i la policia pressionà
el seu patró pel que el denunciés sota la falsa
acusació d'haver comés
robatoris per així poder escorcollar el seu domicili. El 8
de febrer de 1885 va
ser detingut en una manifestació celebrada a la
plaça de l'Opéra sota la
incriminació de «provocació
d'atropament» i el seu domicili va ser escorcollat,
trobant la policia llimes triangulars, correspondència i
diversos periòdics i
fullets anarquistes. El març d'aquell any assistí
a reunions celebrades a la
seu del periòdic L'Audace
amb la
finalitat d'organitzar mítings a l'aire lliure. A partir de
l'estiu de 1885
freqüentà les reunions del grup «La
Vengeance» i el març de 1886 en una trobada
d'aquest grup va fer adoptar una proposició de
subscripció econòmica amb la
finalitat de poder comprar armes. Durant la tardor de 1886 i en 1887 va
ser
present en les reunions del Grup d'Estudis Socials del V Districte i en
les de
la Lliga dels Antipatriotes d'aquest districte, que havia
substituït el grup«La Vengeance». L'1 de febrer de 1887
participà en la manifestació davant la
tomba de Jules Vallès i del «Mur dels
Federats» al cementiri de Père-Lachaise.
En aquesta època, segons la policia, assistia a les reunions
del grup «Le
Léopard de Panthéon», animat per Paul
Moucheraud. Arran de la detenció d'Émile
Méreaux, va ser nomenat gerent de l'últim
número del periòdic anarcocomunista Le Révolté
(18851987), editat per Jean
Grave, i que va ser continuat per La
Révolte (1887-1894), del qual va ser gerent entre
abril i juny de 1892 i en
el qual va escriure sota el pseudònim Darcuis.
Participà regularment en les reunions del grup del Faubourg
Saint Antoine,
barri en el qual sembla que feia feina en un taller de
fabricació de limes.
Entre la tardor de 1887 i 1888 assistí regularment a les
reunions del grup
anarquista «La Révolution Sociale», que
s'havia acabat de crear al XI
Districte, i a les de les Cambres Sindicals i a les de la Cambra
Sindical de Manobres,
on distribuïa La Révolte.
També en
aquesta època assistí a les reunions del grup«Le Ça Ira». En aquestes reunions
feia recol·lectes a benefici d'Émile
Méreaux. Aleshores vivia al número 3 del
carrer Vauquelin i participava en les reunions dels grups del V i del
XIII
Districtes de París. El març de 1892 sembla que
es va adherir al «Grup
Internacional» que estava creant en els XIII i XIV
Districtes. El 21 d'abril de
1892, en les agafades preventives abans de la manifestació
del «Primer de
Maig», la policia es presenta al número 140 del
carrer Mouffetard, seu de La
Révolte i domicili de Jean Grave, amb
una ordre de detenció per «associació
criminal» al seu nom; en absència de Jean
Grave, que havia anat de viatge, la policia obrí la porta i
decomissà tota la
documentació, però no pogué arrestar
Habert, que feia dues setmanes que no hi
apareixia. A començament de l'estiu de 1892 vivia, sota el
nom de Dureil, al número
34 del carrer
Pernetty. El 4 de juny de 1892, com a gerent de La
Révolte, va ser condemnat en rebel·lia
per l'Audiència del Sena
a sis mesos de presó per «provocació de
militars per a desviar-los del seu
deure», condemna a la qual va apel·lar. El 22 de
juliol d'aquell any va ser
detingut al seu domicili i en l'escorcoll d'aquest la policia
trobà fullets i
papers diversos, entre ells un amb un alfabet xifrat. Tres dies
després va ser
posat en llibertat, però no es va presentar al judici
d'apel·lació celebrat el
12 d'agost de 1892, on la seva condemna va ser confirmada. Detingut
posteriorment, va ser internat a la presó parisenca de
Sainte Pélagie, on demanar
poder rebre la visita dels companys, entre ells la parella
Denéchère. El juny
de 1893, segons la policia, havia promès el seu suport al
periòdic La Lutte pour la Vie.
El 24 de juny
assistí al gran míting celebrat a Saint-Ouen
(Illa de França, França) per a
protestar contra la condemna a mort de l'anarquista Jean Baptiste
Forêt. Durant
la primavera de 1893 assistí a reunions públiques
de la Lliga dels
Antipatriotes i de la Joventut Antipatriota. Denunciat novament per«associació
criminal», el 12 de març de 1894 el seu domicili,
al carrer Pernetty, on vivia
amb sa companya Marie Dumont, va ser escorcollat mentre ell no era a la
ciutat
perquè havia anat a veure son pare malalt; la policia va
embargar un número del
periòdic Le Chambard, un
quadern
escolar amb notes manuscrites i altres objectes suposadament
compromesos, però
el procés verbal va ser sobresegut. Durant tot l'any 1895,
el seu domicili del
carrer Pernetty va ser vigilat diàriament i el gener de 1896
es mudà després de
ser desnonat. En 1897 vivia al número 61 del carrer Mathurin
Regnier. Malalt,
va ser admès a l'Hospital Necker de París
(França), on Émile Habert va morir el
7 de setembre de 1897.
Félix Bour
- Félix Bour: El7 de setembre de 1914 mor a l'illa de Saint Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) el tipògraf i anarquista il·legalista Félix Bour, també conegut com Herselin i Tellier. Havia nascut el 13 de maig de 1881 al IX Districte de París (França). Era fill natural de la minyona Félicie Aimei Moulard i fou criat per l'àvia a Brumetz (Picardia, França); el fill va ser finalment reconegut per Félix Joseph Bour per matrimoni celebrat l'11 de novembre de 1901 al XVIII Districte de París. Un cop va aconseguir el certificat d'estudis, esdevingué aprenent de tipògraf a París. En 1901 va conèixer l'anarquista Alexandre Jacob en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al XVIII Districte parisenc, i ràpidament es va comprometre amb la banda il·legalista dels «Treballadors de la Nit», capitanejada per Alexandre Jacob i dedicada a realitzar robatoris per al moviment anarquista. El primer que en va realitzar fou la nit del 22 al 23 de novembre de 1902 a l'església i el castell de Brumetz, juntament amb Alexandre Jacob, Léon Ferré i Alcide Ader. Després de nombrosos robatoris, el 22 d'abril de 1903 l'agent de policia Pruvost demana la documentació a Jacob, Bour i Léon Pélissard a l'estació de Pont Rémy (Picardia); Bour, per protegir la fuita obre foc matant Pruvost. Jacob i Pélissard seran detinguts el mateix dia i Bour l'endemà. La confessió de la seva amant, Léontine Tissandier, permet desmantellar completament l'organització il·legalista creada per Jacob. Félix Bour va ser jutjat entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens acusat de pertànyer a la banda de«malfactors» anomenada «Treballadors de la Nit», formada per una vintena de persones, d'haver comès 13 robatoris i de l'assassinat de l'agent Pruvost. Va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Matriculat amb el número 34.198, va acumular nombrosos càstigs a la colònia penitenciària, a més de tres intents d'evasió (en 1906, en 1907 i en 1913). Félix Bour va morir foll, amb l'esòfag perforat després d'empassar-se una espina, el 7 de setembre de 1914 a les masmorres de l'illa de Saint Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa).
***
Bruno Filippi
-
Bruno Filippi: El 7 de setembre de 1919 mor a
Milà (Llombardia, Itàlia) el
militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Havia nascut el 30 de
març de 1900 a
Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Averardo
Armando, tipògraf, i Anna
Spagnoli. Va ser el primer de sis germans. Sa família es va
traslladar a Milà
(Llombardia, Itàlia) quan era infant. En 1915 treballava de
missatger i ja era
conegut per la policia, que el va qualificar d'«element
perillós». El 20 de
maig d'aquest mateix any va ser detingut durant una
manifestació
antimilitarista portant una pistola, amb la inscripció«Visca l'anarquia» i 59 bales;
incriminat, el desembre de 1915 va ser condemnat per complicitat en
l'assassinat d'Adriano Gadda, una de les víctimes dels
enfrontaments entre
intervencionistes i neutralistes. Després d'un any i vuit
mesos de presó, el
febrer de 1917 va ser alliberat i entrà a treballar com a
tipògraf en la
impremta de la Unió Cooperativa. En 1918 va ser cridat a
files i el març de
1919 va ser llicenciat definitivament. El 2 d'abril de 1919 va ser
detingut per«atemptat contra la llibertat del treball» per
haver obligat sota amenaces
alguns propietaris a tancar els negocis durant la vaga dels perruquers,
però va
ser posat en llibertat el 23 de maig. En
aquesta època va
ser col·laborador habitual del periòdic
anarcoindividualista Iconoclasta!
de Pistoia (Toscana, Itàlia), on va fer
servir diversos pseudònims (For well, Filippo
Rubin).
En 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els
enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre
va ser present. Se
li van atribuir, juntament amb altres joves anarquistes (Guido Villa,
Aldo
Perego, etc.), diverses accions: explosió d'una bomba la
Palau de Justícia de
Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid
sulfúric al capitalista Giovanni
Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb
explosius a al domicili
del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21
hores,
Bruno Filippi va morir, a conseqüència de
l'explosió de la bomba que portava
adossada, al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava alpiano
nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a
la Galleria Vittorio
Emanuele II de Milà (Itàlia). La bomba va
explotar uns minuts abans del
previst. El seu funeral fou l'11 de setembre. Entre el 12 i el 13 de
juliol de
1920, a Milà, van processar els anarquistes
còmplices de l'atemptat del Circolo
dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi;
Perego va
ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els
redactors d'Iconoclasta!
van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de
fullet
sota el títol Scritti postumi. Son
germà Annunzio Filippi, dos anys
menor que ell, va ser detingut a finals de 1920 amb altres 17
anarquistes
(Ettore Aguggini, Antonio Pietropaolo, etc.) en possessió de
material explosiu
i detonadors; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó i
a un de vigilància
especial. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà
estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi,
novel·la biogràfica
sobre Filippi.
***
Notícia de la
condemna de Jean-François Malicet publicada en el diari
parisenc Le
Petit Journal del 5 de gener de 1894
- Jean-François
Malicet: El 7 de setembre de 1927 és
assassinat per
un
lladregot el militant llibertari Jean-François
Malicet. Havia nascut el 3 de febrer–algunes fonts citen
erròniament el 15 de maig–
de 1843 a Nouzon
(Ardenes, França). Sos pares es deien Jean Baptiste Auguste
Malicet, clavetaire, i Marie François Hardy, obrera del
ferro.
Membre del grup
anarquista «Les
déshérités» (Els
desheretats) de Nouzon, creat el 1892. Va fer
amistat amb Fortuné Henry, germà
d'Émile Henry, arran d'una conferència que va
fer a la regió. El 3 de gener de 1894 va ser condemnat a
vuit
dies de presó, per «injuries»
a un comissari i a uns gendarmes durant l'escorcoll de casa seva dos
dies abans; en aquest escorcoll se li va trobar
correspondència
compromesa i periòdics i fullets anarquistes. En 1903
Malicet va
participar a l'assaig de
colònia comunista
llibertària d'Fortuné Henry a Aiglemont,
però per mor d'una diferència amb un
altre colon, Mounier, la deixarà. Barber de
professió i aleshores anarquista,
va fer seva una divisa que arribarà a ser molt popular:«Et du boyau du dernier
prêtre, serrons le cou du dernier flic» (I dels
budells del darrer capellà,
penjarem el darrer poli).
***
José García Viñas fotografiat a Melilla
- José García Viñas: El 7 de setembre de 1931 mor a Melilla (Nord d'Àfrica) el militant anarquista i internacionalista José García Viñas. Havia nascut el 3 de novembre de 1848 a Màlaga (Andalusia, Espanya) i era fill del conegut llibreter i editor progressista José García Taboadela i d'Isabel Viñas. Estudiant de medicina a Barcelona, va formar part del nucli de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) creat per Giuseppe Fanelli des de la seva creació. Va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de 1870 en representació d'El Arahal i va ser molt actiu en diverses comissions. Va ser membre del grup fundador barceloní de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista, l'abril de 1870. També va assistir al famós Congrés de Còrdova (1872-1873) per Barcelona, on va formar part de la comissió encarregada de la publicació del butlletí. L'11 de juny de 1873 va signar el manifest en pro del municipi lliure quan s'acabava de proclamar la República Federal i va ser delegat per l'internacionalisme ibèric, sota el pseudònim d'Antonio Sánchez, en els congressos internacionals de Ginebra (1873), Brussel·les (1874) –on va defensar amb vigor l'anarquia i els acords bakuninistes de Saint-Imier–, Berna (1876), Verviers (1877) i Gante (1877). En 1873 va ser nomenat secretari del Comitè de Salut Pública de Barcelona, on es va mostrar molt radical en afirmar que la vaga general havia de ser insurreccional. Va ser membre del Consell Federal de l'AIT entre 1875 i 1877 i en 1880. A finals de 1880 va abandonar la militància, però sense deixar els contactes i l'interès pel moviment anarquista, i va tornar a Màlaga, sembla que per discrepàncies ideològiques amb Rafael Farga i Pellicer i amb Josep Llunas i Pujols, que defensaven tàctiques legalistes i principis col·lectivistes, i pel malestar pel buit que pensava se li feia per no tenir les«mans calloses» (no ser un obrer manual), sobre tot per part del mallorquí Francesc Tomàs i Oliver. La seva importància durant els anys setanta va ser enorme–se n'ha dit que era un dictador del Consell Federal i un anarquista autòcrata–, va ser amic de Bakunin i de Kropotkin –aquest es va allotjar a ca seva a Barcelona–, va dirigir les revistes La Federación (1869) i La Revista Social (tant a Manresa com a Barcelona, 1872-1880), va comptar amb molts partidaris entre els treballadors gràcies a la seva professió mèdica, i es va mostrar en tot moment com a home d'acció i de lluita –amb Paul Brousse es va apoderar durant alguns dies de l'Ajuntament de Barcelona el juny de 1873 durant la insurrecció republicanofederal. Fidel partidari de les tàctiques insurreccionals i il·legalistes, va ser més anarquista que societari, ja que pensava que el societarisme era una nociva tendència reformista. Quan va abandonar la militància va viure a Màlaga i des de 1902 a Mellilla, on va exercir la seva professió amb esperit social com a metge titular, director de la Casa dels Socors, decà del Cos Mèdic de la Beneficència i director del Centre Higiènic entre 1923 i 1927. A Melilla va conèixer l'anarcosindicalista Paulino Díez Martín i va ser testimoni de les seves noces civils (1919) i el va curar en 1922. En 1929 va mantenir correspondència amb Max Nettlau i en 1930 va ser entrevistat per Salvador Cano Carrillo. Va ser fundador, delegat i col·laborador de l'organització georgista Lliga per a l'ImpostÚnic i va publicar diversos articles en el seu periòdic El ImpuestoÚnico, sempre amb una forta orientació social. En 1931, a instàncies de l'Agrupació Socialista de Melilla, la conjunció republicanosocialista el va incloure en la llista de regidors donades les simpaties que gaudia en els cercles obrers. José García Viñas va morir el 7 de setembre de 1931 a l'Hospital de la Creu Roja de Melilla (Nord d'Àfrica) i va ser enterrat civilment acompanyat per una representació d'obrers de diferents gremis. Va traduir i prologar alguns fullets de Paul Guillaume (Ideas sobre la organización social, Bosquejos históricos), va publicar l'opuscle Cuestión de la Alianza (1872) i l'obra Breves nociones geográficas de Europa y en particular de España (1867); i la seva tesi acadèmica va ser Apuntes para el estudio médico-higiénico de la miseria (1877).
---
