Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIII) - Jaume Cladera - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs) -

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XIII) - Jaume Cladera - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs -

Jaume Cladera és un dels personatges més curiosos que habiten el terme d’Albopàs. En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, va participar a la guerra de Cuba, on va passar més de tres anys. Dic que és un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, d’ençà que tornà de Cuba mai hi ha volgut viure.

Jaume Cladera és un dels personatges més curiosos que habiten el terme d’Albopàs. En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, va participar a la guerra de Cuba, on va passar més de tres anys. Dic que és un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, d’ençà que tornà de Cuba mai hi ha volgut viure.

No és mala persona, malgrat que no véngui a missa, enclaustrat sempre a la caseta de camp, a sa marjal. Hi compareix en morir algun amic íntim. Se situa respectuosament en}un banc proper a l’entrada de la capella del Rosari i segueix el ritus amb aparent devoció, respectuós.

Algunes de les beates que compareixen per la rectoria afirmen que anirà a l’infern per no anar a missa ni a confessar-se. Evidentment no neg que sant Pere li passarà comptes en arribar al cel. Però sé de bona font que mai no flastoma, i això ja és bon senyal, un indici que demostra que el seu tarannà és fet de bona pasta i té opció de salvació.

Albopàs és ple de falsos catòlics: jornalers i propietaris que no manquen mai als oficis, però que, una vegada a casa seva, reneguen i flastomen sense tenir esment que la blasfèmia porta directament a l’infern. Parlar malament és un vici estès pel nostre poble i les viles de Mallorca. Quants d’esforços no ha dedicat l’Església per combatre aquest mal i, per molts sermons que fem des de la trona, no hi ha forma de desterrar de la vida quotidiana d’Albopàs aquesta influència del Dimoni!

Sortosament el batle senyor Torrens és un cristià exemplar, i recentment ha manat pregonar un ban de la Sala on s’informa la població i, especialment, els malparlats, que l’Ajuntament castigarà amb deu pessetes de multa aquell que sigui descobert flastomant.

L’hereu de can Xiulet no ha flastomat mai. M’ho han dit els que el coneixen ferm. Més encara; quan té un problema a sa marjal, quan el carro ha quedat travat entre unes pedres o un clot, quan el cavall s’atura, rebel a continuar llaurant, mai se li sent dir una maledicció. Al contrari, i els veïns de l’hort que cultiva en son testimonis, s’atura, se senya, exclama un “Alabat sia Déu”! i, amb paciència, procura alliberar les rodes del carro o fer marxar de nou el cavall.

Enmig d’un poble que flastoma sense aturar, crec que sant Pere deu ser condescendent amb aquest home un poc descarrilat, però que serva al seu interior la majoria de bons costums ensenyats pels seus avantpassats.

Els que el conegueren de jove diuen que abans de la guerra era un escolanet que sempre anava rere el rector, el primer a acudir a l’església d’ençà la missa primera, expert en la quantitat d’encens que s’havia de posar perquè la flaire purificadora arribàs fins als bancs de les dones, vigilant que els altres escolanets no robassin les hòsties sense consagrar, es beguessin el vi de la consagració. Si els trobava fent aquestes malifetes els renyava, s’enfrontava amb altres al·lots més grans que ell, indiferent a les conseqüències que pogués patir. Sovint hi hagué bregues, autèntiques batalles entre aquest petit David i els Goliats que tenia al davant.

Hi hem parlat algunes vegades de la guerra de Cuba, del seu canvi de tarannà, dels motius pels quals no vol viure a Albopàs tenint-hi una casa al final del carrer Major, vora la plaça del Mercat. D’ençà que marxà amb les tropes de Weyler a alliberar l’illa germana de les malifetes dels mambises, els cubans renegats que s’havien alçat contra la corona, el seu món patí un daltabaix de què no s’ha recuperat. En tornar llogà la casa per pocs+ diners a les monges franciscanes i s’instal·là a la caseta del molí de Can Xiulet, fent una vida d’eremita, tranquil, tenint cura de l’hort i els animals que li feien companyia.

Normalment les casetes de camp d’Alpobàs no són per a viure-hi. El poble és a prop i, des de temps immemorials, els pagesos, en acabar la feina a posta de sol, tornen a casa amb el carro i el que necessiten de l’hort. A vegades els sacs de la collita; d’altres els llençols de palla per als animals, herba pels conills, alguns coves de figues pels porcs. No hi solen romandre a dormir a no ser que s’hagi de vigilar el safareig, comprovar si hi ha aigua abastament per regar a l’endemà. D’ençà que els motors van substituint a poc a poc els antics sistemes d’extracció, siguin aquests les veles del molí o l’antiga sínia àrab, hi ha pagesos que queden a dormir a la caseta vigilant que l’aigua no vessi.

Són casetes petites, la majoria aferrades al molí. Al costat, la figuera que dóna aixopluc als treballadors quan, a l’estiu, el sol cau inclement. Mai no trobareu cap casot sense la seva figuera o uns arbres fruiters que donin ombra als albopassins! Per això mateix conec la vida de Jaume Cladera de Can Eixut! Perquè, en les meves passejades per sa marjal, m’hi he aturat sovint a petar la conversa, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què s’ha sotmès de forma voluntària.

En aquests petits espais, llevat alguna excepció, no sol haver-hi cap llit per a descansar. Si de cas una rústica màrfega de palla per a pegar una becada mentre el pagès vigila que el safareig s’acabi d’omplir. Per la resta, ho he comprovat sovint amb els propis ulls, una simple foganya amb fogó de ferro o simplement amb tres pedres per a posar-hi l’olla a l’hora de dinar. A un prestatge de pedra del costat, en un petit rebost situat a un racó, un parell d’elements indispensables per a fer un arròs brut d’urgència o uns fideus: la capsa de mistos, un setrill amb oli, el saler, una petita saqueta amb arròs o fideus... poca cosa més. Damunt la rústica tauleta una espelma o un llum d’oli per si s’hi ha de romandre alguna nit o quan fa un aiguat i no pots tornar al poble.

Els propietaris i jornalers han començat la feina amb la sortida del sol. Cap a les dotze, la madona comença a preparar el dinar per a l’home i més d’una vegada per a la gent que han llogat. Altres madones, les que no poden deixar la casa del poble a causa dels vells de què+han de tenir cura, fills petits o alguna feina inajornable, opten per cuinar a la casa i, a peu, portar el menjar al marit. A migdia, diluviï a l’hivern o caigui un sol abrusador a l’estiu, podeu veure un enfilall d’albopassines amb la seva senalleta i l’olleta amb el dinar marxant cap als horts. Però el més normal és fer els dinars sota la figuera. Els que feinegen prop de l’albufera miren de pescar alguna anguila. Els fideus d’anguiles són a l’ordre del dia. Els pagesos cuinen amb qualsevol dels elements que tenen a mà: la trobada d’un eriçó, les rates d’albufera, els cargols que s’enfilen per les canaletes que porten l’aigua del safareig fins als solcs... tot serveix per fer alguns dels plats de la pagesia més saborosos que hom pot gaudir.

Les casetes dels horts eren fetes abans de pedra, la mateixa que recollien quan netejaven l’hort, però d’ençà fa dècades porten cantons de les pedreres de Muro; d’altres arriben amb els carros fins a Can Picafort i, ran de mar, tallen el material que necessiten. Amb un parell de carretades de marès és més que suficient per a bastir-ne una. Altres propietaris amplien un poc l’espai i alhora serveix per tenir-hi la païssa pels animals i un racó per a guardar-hi el carro. I, si de cas, s’hi instal·la un petit sostre per a la palla que consumeixen el cavall i la somera.

Jaume Cladera no ha modificat gaire el que va trobar fet pels seus pares i padrins. Simplement hi ha instal.lat un llit amb matalàs de llana, s’ha construït una cuina com pertoca, amb rentador de plats fet de pedra viva, ampliant la cisterna que li proporciona aigua fresca durant tot l’any. Amb el molí en marxa, mai hi manca l’aigua més pura que es pot beure a Mallorca. Però una bona part d’albopassins s’estimen molt més tenir una cisterna a l’abast, dins la caseta. Costums de la pagesia! No en volgueu saber-ne més!

Un refugi, un petit oasi enmig de la planura albopassina! Arreu de la façana, emblanquinada cada any, munió de cossiols palesen l’amor de l’antic soldat cap a les flors. L’emparrat, ben cuidat, proporciona una ombra amable que facilita l’estada al pedrís de l’entrada. No és estrany que tantes persones vagin a veure’l, petin la conversa. En Jaume s’ha convertit en una figura imprescindible de la contrada.

Quants d’anys fa que en Jaume viu a l’hort, lluny del poble? La gent n’ha perdut el compte! No existeix cap problema greu entre ell i els albopassins. Ningú no li retreu la seva forma estranya de viure. Tothom sap que és bona persona; el+ primer a ajudar els pagesos dels voltants quan hi ha alguna dificultat: anar a recollir el blat o les mongetes de l’era si cau un ruixat imprevist; fer un jornal gratuït a l’amo que té problemes per acabar de segar el blat i les faves. Mai no s’ha negat a res, tothom és ben conscient que alguna cosa molt greu degué passar-li a Cuba.

Jo mateix hi estava summament intrigat. La seva vida se’m presentava com un paratge a descobrir; un interrogant a què calia donar una resposta. Alguna nit, quan pujava al campanar per a contemplar les estrelles amb el meu telescopi, mirava cap a Crestatx, en direcció a Pollença. Tota sa marjal era en calma. Si era a l’estiu només senties el tup-tup dels nous motors dels pagesos. Vivim la revolució de la progressiva substitució de les veles de fusta dels molins pels motors d’explosió. Qui hauria dit només fa uns anys que tota la feina d’armar el molí cada dia seria canviada pel nou giny?

De dalt del campanar, contemplant un moment la planura, només distingia la foganya que algunes nits encenia Jaume Cladera. Una imatge espectral que dominava la nit. Com si la terra s’hagués obert de sobte i el foc de l’interior pugnàs per obrir-se pas fins al cel.

Jaume Cladera no romania sempre sol, al seu cau. Ni molt manco! Els més curiosos personatges d’Albopàs l’anaven a veure per petar conversa. En Tomeuet de can Julivert sempre que la feina li deixava temps hi anava i, també, na Margalida Cantallops, la Bruixa, una vella de més de seixanta anys que va néixer privada d’un braç i que, fadrina, es va especialitzar en el coneixement de les herbes medicinals. Hi compareixien també adolescents a punt de marxar a la guerra del Marroc per demanar-li consell, confiats en la seva experiència; i els vells àvids de notícies d’altres contrades, que aprofitaven per fer l’acostumada caminada diària anant a veure el solitari de Can Xiulet.

Un món curiós de gent una mica marginal, però ningú mai no ha protestat d’aquestes trobades. En d’altres pobles he sabut que persones semblants han estat blasmades, perseguides, obligades a emigrar.

El poble era summament sever amb qui mentia o robava. Ningú no perdonava rompre la paraula donada. Una estreta de mans tenia més força que una escriptura davant notari. Pobre d’aquell que no complís els seus compromisos! Aquesta persona restava marcada per sempre en la memòria col·lectiva dels albopassins. D’aquí sorgien els malnoms pels quals era coneguda una família durant generacions; Can Lladregot, Can Mentida, els Cul i Merda romanien in aeternum en el parlar dels pagesos i, malgrat que els descendents de l’antic malfactor ni recordassin els fets, havien de suportar l’escarni de portar per sempre el malnom que els recordava.

A Manacor, de petit, vaig ser testimoni de la detenció d’un lladre de dinou anys. El trobaren robant a casa d’un dels nostres veïns. Hi comparegué la Guàrdia Civil, l’emmanillaren i, entre dos civils, el portaren fins a la caserna, on, interrogat de males maneres, des del carrer sentíem els cops i els crits de dolor del pobre desgraciat. L’enviaren al jutjat i posteriorment a la presó de Palma. La tropa d’infants seguíem la gent. Per a nosaltres era un espectacle mai vist. Talment anar a veure una obra de teatre. Miràvem embadalits els llustrosos fusells dels guàrdies, el filferro amb què li havien lligat les mans, la cara avergonyida del jovenot que, cap baix, no gosava alçar la vista ni mirar ningú. Alguns dels presents li cridaren “Lladre!”, “A la presó!”. Però d’altres, sabedors de la desgràcia que la detenció significava per a una família, miraven els fets amb posat seriós, sense pronunciar paraula.

En Tonió de Can Primet, aquest era el seu nom, era un jovençà molt afeccionat als jocs de cartes. Pel carrer es comentava el vici del jove. Es deia que degué entrar a aquella casa per trobar-hi diners o joies. El fet va ser comentat durant setmanes. Els pares, avergonyits per la feta del fill, emmalaltiren. Romangueren setmanes tancats dins casa seva. Les obligacions amb el camp els feien sortir a conrear l’hort que tenien prop del cementiri. Però no visqueren gaire. Primer va morir la mare i al cap de pocs dies, el pare. Poca gent acudí al funeral. Quatre amics íntims i res més.

Del fill mai no es va tornar a saber res. Arribaren rumors que l’havien enviat a un penal de Melilla. Després, el silenci més absolut. Mai no tornà a Manacor. Un germà del pare es va fer càrrec de les terres i la història restà per sempre en la memòria dels manacorins.

Albopàs és ben igual. Res no s’oblida. Tot plegat parla d’un poble que sap qui és dolent i qui és mala persona. La qual cosa em reconforta i em fa tenir esperances en el futur de la humanitat, malgrat que sovint en venç el defalliment i la fatiga, Són fets que m’ajuden a sobreviure, a indicar-me que no tot està perdut, i que si perseveram el Mal pot ser vençut.

Una vida que m’intrigava, la d’en Jaume. Estava disposat a saber-ne més. Volia investigar què li va passar a Cuba per a reaccionar de tal manera, per a haver-se volgut bastir una vida quasi de monjo de clausura.