Anarcoefemèrides del 29 d'agost
Esdeveniments
Bresci parla amb Merlino durant el judici en un dibuix de Samato
- Judici a Gaetano Bresci: El 29 d'agost de 1900 a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Gaetano Bresci és jutjat per l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia que havia perpetrat just un mes abans, el 29 de juliol de 1900. L'advocat llibertari Francesco Saverio Merlino en fou el defensor, després del refús del misser Filippo Turati. En aquest procés expeditiu, que només va durà una jornada, Bresci fou condemnat per regicidi a mort, però més tard la pena serà commutada a treballs forçats a perpetuïtat pel rei Víctor Manuel III d'Itàlia, successor d'Humbert I –fou l'únic cas en la història d'aquest Estat que un rei commuta una pena. El 23 de gener de 1901, després d'haver fet la travessia en un vaixell de guerra, fou tancat en una cel·la de tres per tres metres, sense cap mobiliari i especialment construïda per ell, de la penitenciaria de l'illa de Santo Stefano (Illes Pontines), on ja havien estat empresonats nombrosos anarquistes abans. El seu cos fou trobat,«suïcidat», el 22 de maig de 1901 penjant de la finestra de la cel·la.
***
Capçalera de Germinal
- Surt Germinal: El 29 d'agost de 1919 reapareix a Amiens (Picardia, França) el setmanari Germinal. Journal du Peuple, que havia estat publicat abans de la Gran Guerra (1904-1914) per Georges Bastien. A partir del número 59 (9 d'octubre de 1920) portarà com a subtítol «Organe libertaire de la Somme, de l'Oise, du Nord et du Pas-de-Calais» i a partir de 1925 comptarà amb tres edicions regionals. Hi van ser gerents Georges Bastien, Lucien Graux, Georges Foulin, René Crinier, Segon Casteu i A. Fontan. Els administradors van ser Hoche Meurant (Nord), Eusèbe Bouche (Pas-de-Calais) i Segon Casteu (Oise). Va tenir nombrosos col·laboradors, com ara G. Aubry, A. Barbe, Raymond Barbet, G. Bastien, Eugène Bizeau, Jacqueline Bonhomme, Bourdon, L. Bourrée, A. Bridoux, Jean Caron, Castelot, Segond Casteau, J. Chazoff, A. Colomer, Max Colonna, M. Dommaget, Gustave Dupin, R. Fontan, Gabriel Gobron, Urbain Gohier, Marie Guillot, Jollivet, N. Lazarevitch, Ch. Legry, Pierre Le Meilleur, A. Lorulot, Stephen Mac Say, Errico Malatesta, Victor Margueritte, Brutus Mercereau, Jacques Mesnil, Hoche Meurant, Henri Mignon, Georges Patout, L. Radix, F. Rose, J. Roty, Guy Saint-Fal, André Savanier, Maurice Mullens, entre d'altres. El desembre de 1924 el periòdic tirava 4.500 exemplars i va arribar a tenir gairebé mil subscriptors. En 1924 va fer costats els candidats abstencionistes a les eleccions. Va rebre el suport de la Federació Comunista Llibertària de la regió Nord creada el setembre de 1920 i el periòdic va fer costat els Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), mostrant-se favorable a la revolució dels Soviets. Víctima de diversos processos judicials i de la persecució per part del clergat desaparegué l'1 de juliol de 1933, després de publicar 723 números. Va tenir un intent de reaparició en 1938, administrat per A. Grevin, però només publicà set números.
Naixements
Edward Carpenter fotografiat per Frederick Hollyer (ca. 1890)
- Edward Carpenter: El 29 d'agost de 1844 neix a Brighton (East Sussex, Anglaterra) el poeta, escriptor, militant socialista llibertari, precursor d'alliberament homosexual Edward Carpenter. Fill d'un tinent, va créixer en una família nombrosa i benestant. En 1864 es va llicenciar per la Universitat de Cambridge i, seguint un camí ben traçat, va ser nomenat vicari en 1870. Però el naixement de les idees socialistes i la poesia de Walt Whitman hi van tenir una gran influència. Després de presentar la dimissió del seu càrrec eclesiàstic en 1874, va entrar en el Club Republicà on va començar a fer conferències de tota casta (astronomia, música...). En morir sos pares (1882) i heretar una important suma de diners, va comprar una granja a Millthorpe, a prop de Sheffield. La comunitat que hi crea va esdevenir ràpidament el símbol d'una nova manera de viure i d'una nova organització social (simplificació del treball, desaparició de les classes socials, vegetarianisme, nudisme, ecologia, etc.). En 1883 va començar a militar en la Social Democratic Federation (Federació Socialdemòcrata) i ingressarà en 1885, amb William Morris, en la Socialist League (Lliga Socialista), molt més llibertària. Com a poeta compromès va escriure Towards Democracy (1883, Vers la Democràcia) i l'himne socialista England arise (Aixeca't Anglaterra). Es va interessar per la filosofia de les religions orientals i va fer en 1890 un viatge a l'Índia, on va visitar el seu amic Rabindranath Tagore. En 1893 va formar amb George Bernard Shaw i altres l'Independant Labour Party (Partit Independent dels Treballadors). Però serà el tema sexual el que li donarà popularitat. Precursor de l'alliberament gai, va viure obertament la seva homosexualitat amb son company, fill de la classe obrera, en l'època que Oscar Wilde era condemnat a la presó. Va escriure nombrosos fullets, com ara Homogenic love and its place in a free society (1895), Love's coming-of-age (1896), etc. En 1908 va publicar el seu primer llibre The intermediate sex, continuat per Intermediate types among primitive folk (1911). També cal remarcar el seu pacifisme i els escrits contra la guerra dels bòers i els sorgits arran de la Gran Guerra: Healing of nations (1915), Never again! (1916). My days and dreamsés la seva autobiografia, publicada en 1916. Va mantenir correspondència amb grans personalitats (Annie Besant, Isadora Duncan, Havelock Ellis, Roger Fry, Mahatma Gandhi, James Keir Hardie, J. K. Kinney, Jack London, George Merrill, E D Morel, William Morris, E R Pease, John Ruskin, Olive Schreiner). Edward Carpenter va morir el 28 de juny de 1929 a Guildford (Surrey, Anglaterra).
***
Suport
de Francis de Pressencé a Edme Grangé publicat en
el diari parisenc Le
Soir del 4 de maig de 1907
-
Edme Grangé: El
29 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 19
d'agost– de 1868 neix al XX
Districte de París (França) l'anarquista i
antimilitarista Edme PhilogèneÉdouard Grangé –a vegades citat
erròniament Granger.
Sos pares, una parella de botoners no casada, es deien Auguste Jean
BaptisteÉdouard Grangé i Angélique Octavie
Véret. Es guanyava la vida com a cisellador.
Després de diversos aplaçaments per a fer la
mili, el 15 de novembre de 1890 es
declarà insubmís al servei militar i, arran de no
presentar-se al regiment de
Toul (Lorena, França) al qual havia estat destinat,
fugí cap a Bèlgica. El 27
de gener de 1891 les autoritats militars el van declarar
insubmís. Sota el
llinatge Jules, havia retornat
clandestinament a París mancat de recursos i per a veure sa
companya i sos dos
infants, instal·lant-se al domicili matern, al
número 40 del carrer Rigoles de
París. En aquesta conjuntura, aconseguí feina de
cisellador al taller de
Broquen, al número 12 del carrer Bellville. El 3 de febrer
de 1891, denunciat
anònimament dies abans per un veí («Un
patriote»), pogué escapar dels dos
gendarmes (Cadé i Geromin), vestits de paisà, que
havien anat a detenir-lo al
taller; el comerciant Feuillet, que intentà barrar-li el pas
al carrer
Couronnes en plena fugida, va rebre un tret que no el va ferir;
finalment, va
ser detingut a la bodega de Boileau, al número 29 del carrer
Couronnes, a la
qual s'havia refugiat. Durant el seu judici, celebrat el 8 de maig de
1891 a
l'Audiència del Sena, declarà que havia
esdevingut anarquista llegint Denis
Diderot, blasmà contra els exèrcits i
cridà un «Visca l'anarquia!». Malgrat la
defensa de l'advocat Georges Touchard, va ser condemnat a 12 anys de
treballs
forçats i a 10 anys de prohibició de
residència per «temptativa d'homicidi
voluntari» –del delicte de«rebel·lió» va ser
absolt–, i va ser enviat a la
colònia penitenciària de Nova
Caledònia. Després de la condemna, sa companya
abandonà els infants, el major dels quals va ser adoptat per
un company, mentre
que el petit va ser surat per l'àvia. L'abril de 1892 va
enviar salutacions al
periòdic La Révolte
des de les mines
de níquel de l'île des Pins de Nova
Caledònia. El 28 d'abril de 1892 el grup
anarquista del XV Districte de París organitzà
una vetllada familiar en
benefici de sos infants. El febrer de 1896 els periòdics
anarquistes La Libertaire i Les Temps Nouveaux van llançar
una campanya en el seu suport. En
aquesta època s'organitzaren nombroses vetllades familiars
al seu benefici. A
començament de l'estiu de 1902 Les
Temps
Nouveaux anuncià que s'havia aconseguit un any de
gràcia, però que no podia
retornar a França perquè tenia prohibida la
residència. En aquesta època s'estava
a Nouméa (Nova Caledònia). A
començament de 1907 Jean Grave intentà
rellançar
la campanya al seu favor, juntament amb la de Théodule
Meunier. En 1907 la
Lliga dels Drets de l'Home va fer gestions perquè hi
pogués retornar, gestions
que van ser rebutjades per l'administració
penitenciària sota el pretext de«mala conducta». El 7 de novembre de 1908 Les
Temps Nouveaux anunciava que s'havia acabat de recuperar
d'una malaltia i
que no tenia ni diners ni feina i per això obria una
subscripció al seu favor
que s'havia de dirigir al company Louis Dutheil. El novembre de 1909 es
va
beneficiar d'una reducció de pena i de
l'obligació de residència i pogué
retornar a la metròpoli. El 9 de maig de 1920 es
casà al XX Districte de París
amb la paperaire Auguste Eugénie Baumester, divorciada l'any
anterior d'Henri
Théodore Kramer. En aquesta època treballava en
el seu ofici de cisellador i
vivia al número 14 del carrer Picardie de París.
Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció.
***
Gabriel
Giroud
- Gabriel Giroud: El 29 d'agost de 1870 neix al I Districte de Lió (Arpitània) el pedagog anarquista i neomaltusià Gabriel Giroud, també conegut com G. Hardy i C. Lyon. Sos pares es deien Joanny Giroud, comptable, i Louise Séraphine Triboulier. Sa família es va instal·lar poc després de néixer a París, a Montmartre. Son pare va morir en 1877 i sa mare va deixar sos dos fills a l'orfenat Prévost, a Cempuis. En 1880 l'anarquista Paul Robin va prendre la direcció de l'orfentat i Giroud hi restarà fins al 1887. Un cop aconseguir el títol d'educació elemental, va ser admès a l'Escola Normal d'Auteuil, on estudiarà fins al 1891. Després d'una estada a Tunísia per intentar sanar una pleuresia i una febre tifoïdal, que tindrà conseqüències durant la resta de sa vida, i donat de baixa a l'exèrcit per constitució feble, retornarà a Cempuis fins al 1892, on s'encarregarà de cursos complementaris. En 1893 es va casar amb Lucie Robin, filla de Paul Robin. Ambdós deixaran l'orfenat Prévost en 1894, després del cessament de Paul Robin, i fer de mestres a les escoles del barri parisenc de Belville fins al 1930. En 1900 va publicar Cempuis. Education intégrale. Coéducation des sexes, on tracta dels nous mètodes de l'Educació Integral practicats per Paul Robin. Després es lliurarà completament a la propaganda neomaltusiana i per al periòdic Régénération, creat per Paul Robin, on publicarà els articles i els fullets (sobre mètodes anticonceptius, vasectomia, avortament...) sota el pseudònimG. Hardy i C. Lyon–del seu fullet Moyens d’éviter la grossesse es van editar 100.000 exemplars. Va col·laborar també a partir de 1908 en el nou òrgan del neomaltusianisme creat per Eugène Humbert,Génération Consciente, i en La Grande Reforme, a partir de 1931. El novembre de 1916 crearà el seu propi periòdic Le Néo-malthusien, el primer número del qual serà prohibit, així com els altres tres números següents apareguts sota títols diferents (La Grande Question,Néo-malthusianisme i Le Néo-malthusien, de bell nou). Giroud no el podrà tornar a publicar fins al 1919, i fins a l'entrada en vigor de la llei de juliol de 1920 que reprimia tota propaganda antinatalista. Ja ancians, la parella es retirarà a Beaugency, a la riba del Loira, lloc de naixement de Gaston Couté. Gabriel Giroud va morir el 16 de setembre de 1945 al seu domicili de Beaugency (Centre, França). Altres obres seves són Population et subsistances. Essai d'arithmétique économique (1904), Malthus et ses disciples (1910), Paul Robin. Sa vie, ses idées, son action (1937), etc. Els llibres originals de Giroud són molt difícils d'aconseguir ja que van ser buscats a les biblioteques, Biblioteca Nacional de França i tot, i destruïts. En 1948 Jeanne Humbert li dedicarà una biografia: Gabriel Giroud, disciple et continuateur de Paul Robin: pionnier du néo-malthusianisme en France, fondateur de Regénération.
***
Foto
policíaca de Louis Boucher (6 de gener de 1894)
-
Louis Boucher: El
29 d'agost de 1875 neix al XX Districte de París
(França) l'anarquista Louis
René Boucher –citat en algunes fonts
erròniament com Bouchez.
Era el fill primogènit de Ferdinand Joseph Boucher, fuster
escultor, i de Louise Oger. Es guanyava la vida com a escultor i
ornamentista.
El 20 de setembre de 1893 assistí, amb altres companys
(Clotilde Adnet, Jeanne
Adnet, Armand Godard, Étienne Large, Georges Mocquet,
Georges Renard, etc.), a
una reunió de barri, al número 30 del carrer
Aboukir de París, per tractar el
tema de com respondre a les «Festes Francorusses»
que es preparaven, i on
mostraren un discurs internacionalista que no va ser ben rebut. El 3
d'octubre
de 1893 mantingué una reunió anarquista a la Sala
Warin, al número 31 del
carrer Abbesses, amb altres companys (Bichon, Henri Deforge, Armand
Godard, Étienne
Large, Georges Mocquet, Georges Renard, etc.). El 10 d'octubre de 1893,
segons
un confident de la policia, una quinzena d'anarquistes (Bichon, Louis
Boucher, Henri
Deforge, Armand Godard, Étienne Large, Gustave Mayence,
Georges Mocquet,
Georges Renard, etc.), volien entrar a la Sala Warin, però
la patrona els hi
negà l'entrada i n'organitzaren un míting just
davant. El 22 de novembre de
1893, segons un informe d'un delator, organitzà, amb altres
anarquistes, un gran
sopar després d'haver robat volateria a les botigues
d'aviram del costat del
parc Monceau. Arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant, el 6 de gener de
1894 va
ser detingut, fitxat el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i inculpat de pertinença a«associació criminal»;
després
de declarar-se anarquista, intentà fer creure al jutge
d'instrucció Henri Meyer
que era membre d'una associació secreta que tenia diners per
a comprar
dinamita, però aquest no el va creure i el cas per«associació criminal» va ser
finalment sobresegut. Un informe policíac del 12 de gener de
1894 notificava
que aleshores vivia al domicili de sos pares, al número 40
de l'avinguda de Saint-Ouen.
Restà empresonat en espera de judici i el 20 de
març de 1894 va ser jutjat pel X
Tribunal Correccional del Sena, juntament amb tres companys (Marcel
Noël Hervy,
Armand Alexandre Godard i Émile Maince), i condemnat a sis
mesos de presó i a
cinc anys de prohibició de residència pel
robatori d'un pollastre i tres
sabates d'infant, tot agreujat per ser «sospitós
d'anarquista». Entre el 10 i
el 13 de juliol de 1897 va ser jutjat amb altres vuit companys, entre
ells son
germà Léon Alphonse Boucher, per
l'Audiència de Versalles (Illa de França,
França) i ell va ser absolt, mentre que son germà
va ser condemnat a cinc anys de
presó. El 28 de setembre de 1901 es casà al XVIII
Districte de París amb Marie
Camille Julie Costes, de qui acabà enviudant. Al final de sa
vida vivia al
número 22 del carrer Poteau de París. Louis
Boucher va morir el 13 d'agost de
1923 a Les Bâtes (Limay, Illa de França,
França).
***
- Antonio Sin Payán: El 29 d'agost de 1917 neix a Lo Grau (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Sin Payán. Des de molt jove en el moviment llibertari. En 1936, quan l'aixecament militar feixista, era secretari de Federació Local de Lo Grau de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra fou voluntari en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sètfonts (Llenguadoc, Occitània), d'on sortí per a treballar en l'agricultura. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili de la regió de Montalban (Guiena, Occitània). Antonio Sin Payán va morir el 26 de novembre de 1991 a Negrapelissa (Llenguadoc, Occitània).
***
Jeanne
Garandel (Jeanne Pantais)
-
Jeanne Garandel: El
29 d'agost de 1919 neix a Carnoët (Cornualla, Bretanya)
l'anarquista Jeanne
Marie Garandel, més coneguda com Jeanne
Pantais,
pel llinatge de son company, o Jeannette.Sos pares es deien Jean
Garandel i Maria Virginie Le Guilloux.Amb quatre anys
sobrevisqué a una meningitis gràcies a la
intervenció de
l'alcalde de Carnoët. Quan tenia vuit anys emigrà
amb sa família a Trélazé
(País del Loira, França) i quatre anys
més tard començà a treballar de
criada.
Simpatitzant llibertària, era assídua de l'alberg
laic de joventut mixt «Floréal»,
fundat cap el 1936 a La Daguenière (País del
Loira, França), centre de
nombroses reunions i activitats. Des de la primavera de 1936
col·laborà, amb
poemes i altres textos, en el periòdic anarquista parisenc Terre Libre. El 18 de juny de 1940 es
casà a Angers (País del
Loira, França) amb el militant anarquista Roger Francis
Pantais, que havia lluitat a la
guerra d'Espanya. Durant l'Ocupació ajudà amb son
company nombrosos militants
espanyols exiliats a evadir-se del camp de concentració de
Châteaubriant (País
del Loira, França), als quals se subministrava
documentació falsa, i francesos
refugiats a la regió. La parella també
participà, ella fent la guaita, en el
robatori de benzina als alemanys a les pedreres, que després
era redistribuïda
als obrers pedrapiquers. Després de la II Guerra Mundial
participà amb son
company en la reconstrucció del moviment llibertari i en la
Federació
Anarquista (FA). En 1947 organitzà, amb son company i
André Rivry, el congrés
de la FA que se celebrà a Angers. En els anys cinquanta la
parella s'oposà a la
tendència encapçalada per Georges Fontenis i el
grup secret «Organisation
Pensée Bataille» (OPB). Després de la
victòria d'aquesta tendència i que la FA
esdevingués Federació Comunista
Llibertària (FCL), la parella participà en la
construcció
d'una nova FA, que es materialitzà en el congrés
celebrat entre el 25 i el 27
de desembre de 1953. Entre 1954 i 1956 fou tresorera del Bulletin
Intérieur de la FA,
del qual son company era responsable.
També fou membre de «La Libre
Pensée», on
ocupà càrrecs orgànics, i
prengué
part en les gires propagandístiques organitzades pels
germans
Lapeyre, en les
quals participà activament en avortaments clandestins i en
la
difusió dels
mitjans contraceptius. Professionalment, s'ocupà de la
paperassa
administrativa
del garatge que regentava el seu company. Entusiasta de l'esperanto,
alguns
cursos es realitzaren a casa seva. Jeannette Pantais va morir l'1 de
setembre
de 2014 al seu domicili de Trélazé
(País del Loira, França).
***
Tomàs Granado Pozo i sa companya Pilar Mulet (2008)
- Tomás Granado Pozo: El 29 d'agost de 1933 neix a Valencia del Ventoso (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista i esperantista Tomás Granado Pozo. Va ser fill de Modesto Granado Gata, d'un obrer camperol afiliat al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) que, després de lluitar com a voluntari durant la guerra civil, s'exilià a França en acabar la contesa. Sa mare hagué de marxar del poble davant les amenaces dels feixistes locals i ell i son germà restaren amb l'àvia gairebé orfes i sense anar a escola. En 1949 va ser detingut per la Guàrdia Civil, amb sa mare, son germà i l'àvia, quan intentaven passar els Pirineus per Girona. Sa mare i l'àvia van ser empresonades i son germà ficat en un hospici de capellans. Ell va ser tancat a diverses presons; primer dos mesos a la Model de Barcelona, després a la madrilenya de Yeserías i més tard a la de Badajoz. Quan tenia 15 anys treballà a Valencia del Ventoso en tasques pageses, mentre sa mare i l'àvia feien feina a Zafra. Quan el germà sortí de l'hospici, en 1951 tota sa família aconseguí, amb passaports falsos comprats a un policia a Barcelona, passar a França, reunint-se amb son pare. Allà conegué Pilar Mulet, filla d'anarcosindicalistes catalans, la qual el va introduir en el pensament anarquista i en l'esperanto i amb qui després es casà. A partir de 1956 formà part del moviment llibertari i fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries de Quilhan. En aquesta ciutat occitana fundà amb sa companya un grup esperantista i una secció de «Mujeres Libres». En 1958 col·laborà en la revista llibertaria parisenca Nervio. L'agost de 1961 assistí al Congrés de Llemotges del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. El 20 de març de 2004 participà a Jerte en un acte homenatge a Granado i Delgado –Francisco Granado Gata, militant anarquista garrotat pel franquisme en 1963, va ser cosí seu–; aquest acte es repetí el 6 de setembre de 2006 a Valencia del Ventoso. En 2006 va rebre, juntament amb altres vells militants extremenys (Pilar Mulet, Manuel Méndez i José Barroso), un homenatge a Mèrida organitzat per la CNT d'Extremadura –Pablo Mellado no pogué assistí per problemes de salut. En 2007 publicà el llibre de poemes Gotes de poesías. Desde el Languedoc a Extremadura..; també té publicat una obra amb tocs autobiogràfics, Mi misión aquí se acaba.
***
Pietro Valpreda i sa família
- Pietro Valpreda:
El
29 d'agost de 1933 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) el ballarí, escriptor i
militant anarquista Pietro Valpreda. Fill de petits comerciants,
començà a
treballar d'artesà, però, apassionat per la
dansa, acabà com a ballarí de
teatre de revista professional. Entrà en contacte amb els
cercles anarquistes
de Roma i de Milà durant les seves gires
artístiques arreu d'Itàlia. A Milà
formà part del «Circolo Anarchico Ponte della
Ghisolfa» i a Roma, a partir de
1969, del «Circolo Bakunin» de la Via Baccina. El
seu grup artístic es
caracteritzà per les seves accions irrespectuoses i
provocadores, per la qual
cosa rebé el suport de bona part dels grups anarquistes
italians. En 1969,
durant una marxa a Milà, cridà amb un udol
trencador «Bombe, sangue e
anarchia!» (Bomba, sang i anarquia!) davant la Piazza Duomo.
Poc després, a
Roma, va escriure un fulletó antimilitarista molt sagnant,
on posava com a
adreça la direcció de la redacció
romana del periòdic anarquista Umanità
Nova. El
març de 1969, amb altres dos companys, publicà en
ciclostil Terra
e Libertà,
on elogiaven l'anarcoterrorista Ravachol i l'acció directa
violenta. El novembre d'aquell any abandonà el«Circolo Bakunin» i fundà, amb
el «transformista» polític Mario Merlino
i altres companys més joves (Emilio
Bagnoli, Roberto Gargamelli, Emilio Borghese, Roberto Mander), un grup
més
radical i d'eslògans força més
provocadors i enrabiats, anomenat «Circolo
Anarchico 22 Marzo». Aquest grup no serà vist per
bons ulls ni pel «Circolo
Anarchico Ponte della Ghisolfa» ni pels companys romans de la
Federació
Anarquista Italiana (FAI), ja que l'estructuració formal del
grup es presta
força a les infiltracions policíaques i
feixistes. De fet més tard es descobrí
que en el grup s'havia infiltrat el policia Salvatore Ippolito i el
neofeixista
Mario Merlino. L'11 de febrer de 1969 amb Luciano Lanza
organitzà una
manifestació anticlerical a Venècia per protestar
per les commemoracions del 40
aniversari dels pactes feixistes del Laterà al crit de«Ni Església ni Estat,
ni esclaus ni amos». El 12 de desembre de 1969
explotà al Banc Nacional
d'Agricultura de la Piazza Fontana de Milà una bomba que va
provocar 17 morts i
88 ferits, alhora que tres més estaven anunciades a Roma.
Aquell dia Valpreda
era a casa de la seva tia Rachele Torri al llit malalt de grip,
però fou acusat
de ser un dels autors materials de la matança i detingut
tres dies després,
quan anava al Palau de Justícia per respondre a una vella
qüestió penal. En
aquells dies 84 persones van ser detingudes acusades dels fets,
gairebé totes
anarquistes, entre elles Giuseppe Pinelli, que serà
defenestrat des de la
comissaria de policia. Aviat s'engegà una gran
mobilització per demanar l'alliberament
dels anarquistes detinguts i per evidenciar el muntatge
policíac que l'Estat
italià havia orquestrat. Valpreda, com a mesura extrema de
pressió, decidí
presentar-se com a «candidat-protesta» en les
llistes electorals de la formació
política comunista promotora del periòdic Il Manifesto. En 1972 es
promulgà una llei específica («Llei
Valpreda») que permeté la seva
escarceració; aquesta nova llei derogava l'anterior vigent
segons la qual un
acusat de delictes greus, fins i tot la mort, no podia ser alliberat
fins que
no hi hagués una sentència ferma
d'absolució. Un cop lliure, participà en
conferències, debats públics, entrevistes
televisives i manifestacions
diverses; obrí un bar nocturn («Barricata
1898») al popular barri milanès de
Garibaldi i tingué un fill, Tupac Libero Emiliano, amb sa
companya Lauretta.
Posat en evidència tot el muntatge policíac, l'1
d'agost de 1985 el Tribunal
d'Apel·lació de Bari l'absolgué per
manca de proves, sentència que fou
confirmada pel Tribunal de Cassació. Mentrestant, la
malaltia de Buerger
l'afectà les cames, afecció degenerativa
cancerígena que minà la seva salut i
que li impossibilità guanyar-se la vida com a
ballarí, dedicant-se a vendre
llibres de l'editorial de Giulio Einaudi. En 1997 publicà Tri dì a luii,
llibre de poemes que va escriure a la presó. Amb el
periodista i literat Piero
Colaprico escrigué tres llibres: Quattro gocce di acqua piovana (2001), La
nevicata dell'85 (2001)
i La
primavera dei maimorti (2002).
Pietro
Valpreda va morir el 6 de juliol de 2002 al seu domicili del carrer
Paolo Sarpi
de Milà (Llombardia, Itàlia); el funeral,
organitzat pel «Circolo Anarchico
Ponte della Ghisolfa», fou dos dies després i el
seu cos fins a la incineració
fou acompanyat per un seguici de 3.000 persones.
Defuncions
Enrique Vañó Nicomedes
- Enrique Vañó Nicomedes: El 29 d'agost de 1939 és afusellat a Alacant (Alacantí, País Valencià) el professor i intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Enrique Vañó Nicomenes. Havia nascut el 1911. En 1932, amb Manuel Seguí i altres companys, fundà a Alcoi el grup anarquista«Iconoclastas» i fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època va fer nombroses conferències a l'Ateneu Llibertari d'aquesta localitat. Secretari de la Federació Local d'Alcoi de la Confederació Nacional del Treball (CNT), intervingué el setembre de 1934 en un míting celebrat a la plaça de toros de la localitat. El maig de 1936 va ser delegat del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT alcoiana al Congrés Confederal que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya) i participà en la ponència sobre les aliances revolucionàries. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, encapçalà la «Columna Alcoiana» i lluità a Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya). A mitjans d'octubre de 1936 va ser nomenat responsable de Propaganda i Premsa del Consell Econòmic Polític Social, organisme que assumia totes les funcions del Comitè Revolucionari de Defensa. Entre 1937 i 1938 va fer nombroses conferències a Alcoi i a València en homenatge als batallons de voluntaris. També realitzà diverses intervencions radiofòniques propagandístiques, col·laborà en Humanidad, treballà amb l'Estat Major de València, presidí l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i fou conseller municipal d'Alcoi en nom de la CNT fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'encarregà de retre la ciutat als falangistes i es retirà a la masia de Serralles, a prop d'Alcoi, lloc on va ser posteriorment detingut. Enrique Vañó Nicomedes va ser jutjat en consell de guerra el 25 de maig de 1939, condemnat a mort per«adhesió a la rebel·lió amb l'agreujant de perversitat i transcendència» i afusellat el 29 d'agost de 1939 a Alacant (Alacantí, País Valencià) –alguns citen el 20 de juny de 1939 al cementiri d'Alcoi (Alcoià, País Valencià)– juntament amb José Vañó Botella i Francisco Peidro Romeu.
Enrique Vañó Nicomedes (1911-1939)
***
Avelino
Fóscolo (1942)
-
Avelino Fóscolo:
El 29 d'agost de 1944 mor a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil) el
químic, farmacèutic,
periodista, dramaturg i escriptor anarquista António Avelino
da Silva, més
conegut com Avelino Fóscolo.
Havia
nascut el 14 de novembre de 1864 a Sabará (Minas Gerais,
Brasil). Segons alguns
descendia, per part de la seva besàvia, de l'escriptor Ugo
Foscolo, però això
no és cert, ja que adoptà posteriorment el
pseudònim d'AvelinoFóscolo en honor
del seu admirat escriptor italià. Era fill natural d'una
costurera, Maria
Avelino da Silva Dinis, i de José Caetano de Paula Rocha.
Estudià a diferents
col·legis i quan tenia 11 anys quedà orfe.
Després de realitzar diverses feines
humils, es posà a treballar a la mina d'or de Morro Velho, a
Congonhas de
Sabará (actualment Nova Lima, Minas Gerais, Brasil). En una
ocasió assistí a un
espectacle de la «Companhia de Quadros Vivos
Keller», dirigida per un
nord-americà, i captivat per la vida de la
faràndula, i amb moltes ganes de
fugir de les dures condicions de feina de la mina, va dir als membres
de la companyia
que se'l portessin. Durant uns anys va fer d'actor circense, recorrent
diversos
països llatinoamericans i representant espectacles escrits per
ell. En 1886
passà de gira per Sabará i decidí
quedar-se i a partir d'aquest moment començà
la seva carrera periodística i literària en
aquesta població, involucrant-se en
les lluites abolicionistes i republicanes, establint vincles amb la
maçoneria i
guanyant-se la vida fent de comercial. A partir de 1887
col·laborà en el
periòdic local Folha Sabarense.
En
1890 publicà, amb Luís Cassiano Martins Pereira,
la novel·la A Mulher. A
començament de segle
s'adherí al moviment anarquista i a la ciutat minera de
Taboleiro Grande (actualment
Paraopeba, Minas Gerais, Brasil) es casà amb una estudiant
de magisteri de la
zona, Maria Gonçalves Ribeiro (Mariquinha),
filla d'un farmacèutic, amb qui va tenir 10 infants. Amb son
sogre, Manuel
Pinto Ribeiro, regentà a Taboleiro Grande l'apotecaria«Fóscolo & Cia» i
aprofità
l'espai de la farmàcia per a fer difusió cultural
i del pensament llibertari, realitzant
debats polítics i literaris i venent literatura anarquista a
preus mòdics,
especialment llibres de Piotr Kropotkin i Élisée
Reclus. El 6 de gener de 1893
començà a publicar a Taboleiro Grande amb una
impremta manual que comprà el
periòdic quinzenal A Vida,
que fou
substituït en 1896 pel periòdic obrerista O
Industrial. A prop de Taboleiro Grande hi havia la
fàbrica tèxtil Cedro,
propietat del ric empresari Bernardo Mascarenhas, caracteritzada per
l'explotació sistemàtica dels seus obrers i als
quals ell ajudava fent costat
les seves reivindicacions i proveint-los gratuïtament dels
medicaments que
necessitaven i no podien pagar. En 1903 va escriure O
mestiço, on descriu la vida d'una hisenda i la
trista realitat
dels esclaus, i A capital, primera
novel·la ambientada a Belo Horizonte, on relata la
construcció de la ciutat,
inaugurada el 12 de desembre de 1897, i on denuncia els fraus en la
distribució
dels lots de terra. En aquests anys fundà
periòdics, biblioteques i grups
teatrals («O Clube Dramático e
Literário»). Investigador químic–inventà
nombroses i exitoses fórmules industrials i un quall que es
comercialitzà força
a Europa–, en una ocasió viatjà a
Alemanya per fer cursos d'especialització
farmacèutica
a l'empresa Bayer; no se sap molt bé com, arribà
a Taboleiro Grande la notícia
que havia mort a Europa durant el viatge, causant, temps
després, natural consternació
quan retornà a la població i trobà de
dol sa nombrosa família. La seva
literatura s'emmarca en l'anomenada «estètica del
naturalisme tardà» de la
literatura brasilera, amb una forta preocupació per la
denúncia d'una «societat
retrògrada i injusta», motivada per les
desigualtats socials, l'esclavitud, el
conservadorisme de l'Església catòlica, la
discriminació sexual de la dona i
els casos derivats de l'empobriment de la població
(orfandat, suïcidi,
prostitució, violació, castració, joc,
etc.). El seu estil literari es va veure
molt influenciat per autors com Gustave Flaubert, Jean Grave, Victor
Hugo,
Guerra Junqueiro, Piotr Kropotkin, Eça de Queiroz, Lev
Tolstoi, Élisée Reclus,
George Sand, Jules Verne i Émile Zola. Un dels seus
leitmotiv és la figura del«sembrador», sobre el qual va escriure en 1921 un
drama social en tres actes (O semeador).
Entre juliol de 1906 i
desembre de 1907 dirigí a Taboleiro Grande el
periòdic anarquista A Nova Era.
El 13 de maig de 1909 fundà l'Academia
Mineira de Letras (Acadèmia de Lletres de Minas Gerais) a
Juiz de Fora (Minas
Gerais, Brasil), en la qual ocupà la cadira
número 7 amb el patrocini del seu
amic l'escriptor Luís Cassiano Martins Pereira. Fou regidor,
en representació
de Taboleiro Grande, a l'Ajuntament de Sete Lagoas (Minas Gerais,
Brasil),
sense adscripció a cap partit polític, i quan en
1912 es creà el municipi de
Paraopeba, ocupà el càrrec de regidor en el seu
primer consistori. En aquests
anys col·laborà en el periòdic
anarquista A Lanterna, de São Paulo, on
entre octubre de 1913 i maig de 1914 publicà en lliuraments
la seva obra No circo. En 1915 es
traslladà a Belo
Horizonte (Minas Gerais, Brasil) i amb ell l'acadèmia que
havia fundat. Els
seus últims anys van ser d'aïllament i d'oblit. A
més de les obres citades
podem destacar O caboclo. Novela de
costumes mineiros (1902), Vulcões (1920) i O jubileo.
Romance social (1920).
Avelino Fóscolo va morir el 29 d'agost de 1944 a Belo
Horizonte (Minas Gerais,
Brasil) i fou enterrat al cementiri de Bonfim d'aquesta ciutat. En 1987
Letícia
Malard publicà l'assaig Hoje tem
espetáculo. Avelino Fóscolo e seu romance
i 1992 Regina Horta Duarte la
biografia A Imagen rebelde. A
trajetória
libertária de Avelino Fóscolo. En 1999
Letícia Malard i José Américo
Miranda publicà la seva obra pòstuma Morro
velho, que havia transcrit son fill Hugo Fóscolo.
En 2013 el Coletivo
Mineiro Popular Anarquista inaugurà una nova llibreria a
Belo Horizonte amb el
nom «Livraria Anarquista Avelino
Fóscolo».
***
Virgili Batlle i la seva companya Jeanne Marcelle Daynès (Tolosa de Llenguadoc, 1945)
- Virgilio: El 29
d'agost de 1947 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el
pintor anarquista
Virgili Batlle Vallmajó, més conegut com Virgilio
o Virgilio Vallmajó.
Havia nascut el 13
de maig de 1915 al carrer de Sant Cristòfol del barri del
Pont d'Olot
(Garrotxa, Catalunya). Sos pares es deien Josep Batlle
Casadellà i Rosa
Vallmajó Costa i tingué tres germans. Era fill
d'una família treballadora,
encara que acomodada, ja que son pare feia d'encarregat en una empresa
relacionada amb el ram del tèxtil al poble veí de
Sant Jaume de Llierca. Va fer
els primers estudis a les Escoles Pies i de ben jovenet va
començar a treballar
al taller de d'imatgeria religiosa de Can Castellanas, on es va
introduir en el
món de la pintura. Posteriorment entrà a fer
feina a la fàbrica tèxtil de Can
Jombi, lloc on començaren les seves activitats
anarcosindicalistes. En aquestaèpoca participà en les activitats del Centre
Obrer d'Olot. Més tard, passà a
treballar a la paperera Torras de Sant Joan les Fonts (Garrotxa,
Catalunya), on
destacà com actiu militant llibertari. Soci de
l'Orfeó Popular, en 1935 va ser
nomenat vicepresident d'aquesta societat cultural i recreativa, de la
qual va
formar part del seu esbart dansaire i del seu equip de futbol.
També jugà en la
Joventut Obrera i en el CD Montsacopa. Quan el cop feixista de juliol
de 1936 entrà
a formar part del Comitè Antifeixista de Sant Joan les
Fonts, dominat per la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
organitzacions a les quals estava afiliat i per a les quals
realitzà tasques
propagandístiques. Poc després, marxà
voluntari al front d'Aragó, integrant-se,
probablement, en la Columna «Los Aguiluchos». Fou
membre del Cos de Sapadors i
Minadors, que tenia la seu al castell de Bizién (Osca,
Aragó, Espanya), i
participà en diversos combats a Belchite i Fuentes del Ebro.
Malalt de
tuberculosi retornà a Olot i va anar a un sanatori del
Montseny; el 25 de
febrer de 1938 ingressà a l'Hospital de Girona i el 16 de
març d'aquell any el
Tribunal Mèdic el va declarà inútil
per al servei militar. El gener de 1939,
quan el triomf franquista era un fet, creuà el Pirineus i va
ser reclòs al camp
de concentració d'Argelers, del qual pogué fugir.
Instal·lat a París, establí
contacte amb Pablo Picasso, artista al qual realitzà
diversos retrats, i
entaulà una estreta amistat amb el poeta Jaume
Sabartés Gual, amb qui discutirà
sobretot de filosofia, a més de relacionar-se amb la
colònia d'exiliats
republicans. L'esclat de la II Guerra Mundial i l'agreujament de la
seva
malaltia el van obligar a passar a la «França
Lliure». Fou internat a
l'hospital de Montalban (Guiena, Occitània), on
conegué Jeanne Marcelle Daynès,
infermera i diplomada en farmàcia, a més de ser
d'una família aristocràtica i
monja de l'orde de sant Vicenç de Paül, amb qui es
casarà després que aquesta
abandonés els hàbits. A Montalban
col·laborà amb l'artista Sébastienne
Marre,
filla del pintor Henri Marre, i gràcies a ella
conegué l'obra de diversos
autors d'avantguarda jueus refugiats al Midi fugint de
l'ocupació nazi, com ara
Otto Freundlich i Sonia Delaunay. Un cop casat, es traslladà
a Tolosa de
Llenguadoc, on muntà un taller de fusteria (Maison Batlle),
on fabricà
joguines. A Tolosa es relacionà amb la colònia
d'artistes exiliats (Manuel
Camps-Vicens, Antoni Alos Moreno, Hilari Brugarolas, Joaquim
Vicens-Gironella,
etc.) i muntà l'única exposició
individual de pintura de què es té
constància. Durant
l'ocupació participà en activitats de la
Resistència i després de
l'Alliberament, s'afilià al Partit Sindicalista Espanyol
(PSE). En aquests
anys, passà per diversos sanatoris perquè li
tractessin la malaltia, com ara el
dels Banys d'Arles o l'Hospital de Revel. En 1947 nasqué sonúnic fill, Michel.
Virgili Batlle Vallmajó va morir de tuberculosi el 29
d'agost de 1947 a la seva
casa (número 40 del Quai de Tounis) de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). L'artista
Virgilio era gairebé un desconegut fins que la galeria
madrilenya José de la
Mano el reivindicà per primera vegada arran de la trobada
d'un conjunt de les
seves pintures (aquarel·les, olis i dibuixos) en un graner
del seu domicili i,
entre el 20 d'octubre i el 17 de novembre de 2005, muntà
l'exposició «Virgilio
Mallmajó (1914-1947). Del neocubismo a la
abstracción geométrica». Entre el 5
d'octubre i el 27 de desembre de 2011 es pogué veure a la
Imaginart Gallery de
Barcelona l'exposició «Virgilio
Vallmajó (1914-1947). El Matisse Constructivista»
i gairebé
alhora, entre el 15 d'octubre de 2011 i el 22 de gener de 2012, es
mostrà al Museu Memorial de l'Exili (MUME), a La Jonquera
(Alt Empordà,
Catalunya), l'exposició «"Virgilio". Virgili
Batlle Vallmajó. La
radicalitat estètica d’un pintor català
anarcosindicalista exiliat a Tolosa»,
el comissari de la qual fou l'historiador de l'art Narcís
Selles Rigat i de la
qual s'edità un llibre-catàleg.
---
