Anarcoefemèrides
del 28 d'agost
Esdeveniments
Seguici funerari de Sacco i Vanzetti
- Funerals de Sacco i de Vanzetti:
El 28 d'agost de 1927 es realitzen
a Boston (Massachusetts, EUA) els funerals i les incineracions dels
militants
anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti,
executats cinc
dies abans. El multitudinari seguici fúnebre
marxà des de Nord End fins als
cementiri de Forest Hills, on les seves despulles foren incinerades. El
setembre d'aquell any, el censor nord-americà Wills Hayes
ordenarà que tots els
noticiaris filmats on apareguin Sacco i Vanzetti siguin
destruïts.
***
Membres
del "Batalló Giacomo Matteotti"
- Batalla de Monte Pelado:
El 28 d'agost de 1936 al Monte Pelado, al
front d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya), el «Batalló Giacomo
Matteotti» de la secció italiana de la«Columna Ascaso», formada per 130
milicians i guiada pel republicà Mario Angeloni i els
llibertaris Carlo
Rosselli, Camillo Berneri i Umberto Tommasini, entra per primera
vegada en
acció repel·lint un atac de les forces
franquistes integrades per 600 homes ben
equiats. Angeloni i els anarquistes Michele Centrone, Fosco Falaschi i
Vincenzo
Perrone, entre altres milicians, trobaran la mort durant les quatre
hores
d'intensos combats. El «Batalló Giacomo
Matteotti», que prenia el nom d'un
destacat militant socialista italià assassinat pels
feixistes de Mussolini en 1924,
fou creat poc després del cop d'Estat de juliol de 1936 per
Camillo Berneri,
Gilioli Rivoluzio, Romagno Castegnoli i Antoni Cieri, amb la finalitat
de crear
una columna anarquista per combatre en la Revolució
espanyola i a la qual es
van convidar els milicians socialistes no comunistes. També
van participar en
l'organització els socialistes Carlo Rosselli, Mario
Angeloni i Umberto
Calosso, i l'anarquista espanyol Diego Abad de Santillán.
Aquest batalló es va
constituir oficialment el 17 d'agost de 1936. En arribar els milicians
voluntaris italians es van afegir a la «Columna
Ascaso», formació de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) creada en memòria de Francisco Ascaso, lluitador
anarquista mort el 20 de
juliol durant els combats a les Drassanes de Barcelona. Uns 3.500
milicians
italians van combatre el feixisme durant la Guerra Civil espanyola,
dels quals
entre 500 i 1.000 moriren.
***
L'emissora de Radio Libertaire
després de l'atac "socialista"
- Tancament de Radio Libertaire: El 28 d'agost de 1983, diumenge, a les 6 de la matinada, les tropes de la Companyia Republicana de Seguretat (CRS), enviades pel govern del Partit Socialista Francès (PSF), assalten la seu de Radio Libertaire a París (França). Després de forçar la porta de l'estudi i de destrossar bona part del material, segrestaren l'emissor. Set militants anarquistes van ser detinguts en l'acció. Des del 14 d'agost, una quinzena de ràdios lliures franceses són reduïdes al silenci pel poder. La resposta va ser immediata i va tenir un ample ressò internacional: manifestacions a Atenes, Barcelona, Brussel·les, Madrid, Mont-real, Sydney... La manifestació de París del 3 de setembre de 1983 en va comptar amb cinc mil persones.
Naixements
Práxedis G. Guerrero
- Práxedis Gilberto Guerrero:El 28 d'agost de 1882 neix a Los Altos de Ibarra (Léon, Guanajuato, Mèxic) el periodista, escriptor i revolucionari llibertari José Práxedis Gilberto Guerrero Hurtado. Sisè fill d'una família de terratinents (José de la Luz Guerrero i Fructuosa Hurtado) de Guanajuato, va estudiar secundària i va treballar d'obrer. En 1899 va enviar els seus primers articles als periòdics El Heraldo Comercial i El Despertador. En 1901, Filomena Mata el va nomenar corresponsal del Diario del Hogar. Aquell mateix any es va integrar en la Segona Reserva de l'Exèrcit, on va assolir el grau de subtinent de cavalleria. En 1903 va començar a llegir periòdics de l'oposició, com ara El Demófilo i El Hijo del Ahuizote; també coneix autors anarquistes. Després que l'exèrcit desparés contra una manifestació de liberals a Monterrey, va renunciar al seu càrrec en la reserva. En 1904 es va traslladar als Estats Units i va treballar d'obrer en una mina a Denver (Colorado). En 1905 va viatjar a San Francisco (Califòrnia) i va editar el periòdic Alba Roja–possiblement els germans anarquistes Flores Magón van conèixer allà la publicació. El maig de 1906 va ser visitat per Manuel Sarabia i el va convidar a participar en l'anarquista Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), de la qual arribarà a ser secretari. El 3 de juny de 1906 va fundar la Junta Auxiliar«Obreros Libres» en una mina de Morenci (Arizona), adherida a la JOPLM. Va obtenir fama com a periodista opositor a la dictadura de Porfirio Díaz, editant els periòdics Alba Roja (1905), Revolución (1908) i Punto Rojo (1909), que va arribar a publicar setmanalment 10.000 exemplars a El Paso (Texas) i des d'on es feia una crida a la vaga general revolucionària; també va col·laborar en Regeneración, editat pels germans Flores Magón. Va estar afiliat al Partit Liberal Mexicà (PLM) i va lluitar en les seves campanyes militars. En setembre de 1910 es van publicar en Regeneración tres episodis revolucionaris esdevinguts en 1908, on Guerrera narra les incursions dels guerrillers llibertaris del PLM als poblats de Las Vacas (avui Acuña), Viesca i Palomas, amb la finalitat d'engegar una revolució social que s'escampés a tota la República mexicana. Els liberals que inicialment havien planejat aixecar-se en armes el 16 de setembre de 1910 van decidir esperar i començar la insurrecció el 20 de novembre, com assenyalava el Pla de San Luis redactat per Francisco Indalecio Madero, a fi d'aconseguir un major impuls, però deslligant-se dels objectius polítics maderistes. Guerrero, qui havia estat nomenat Cap d'Operacions de l'Exèrcit Llibertari Mexicà en la República mexicana, va decidir organitzar pel seu compte un grup armat a El Paso (Texas) per internar-se a Mèxic, encara que amb la desaprovació de la Junta Organitzadora del PLM, que el requeria com a organitzador i escriptor. El 22 de desembre uns 30 insurgents magonistes avancen d'El Paso a Ciudad Juárez, assalten la hisenda de Cruz González, prenen el tren mixt i destrueixen els ponts al seu pas mentre es dirigeixen cap al sud. A Estación Guzmán se'ls van afegir altres 20 guerrillers i es van encaminar cap a El Sabinal. El 25 tornen a Estación Guzmán i s'hi divideixen en dues partides, una dirigida per Prisciliano Silva i altra per Práxedis Guerrero. Aquest prendrà el poblat de Corralitos el 27 de desembre i l'endemà va reclamar la rendició de Casas Grandes senseèxit. La nit del 29 de desembre ataca Janos i a l'endemà la plaça és presa pels rebels; aquest mateix dia, el 30 de desembre de 1910, Práxedis Guerrero mor a Janos (Chihuahua, Mèxic) en circumstàncies no gaire clares. Existeixen almenys tres versions diferents sobre la mort de Guerrero: Ethel Duffy Turner afirma que va ser a causa d'una bala accidental d'un company que el va confondre amb un espia en entrar Guerrero a una barraca per fer un reconeixement; Martínez Nuñez parla que Guerrero va rebre un tret a l'ull dret quan va pujar a una terrassa per contrarestar un atac dels soldats federals; Enrique Flores Magón, per la seva part, sosté que Guerrero exposava a la població els ideals del PLM quan de sobte va caure mort amb un tret al front. Les autoritats mexicanes han«recuperat» la figura de Práxedis Guerrero i l'han aixecat a «heroi nacional». Des de desembre de 1933 l'antiga població de San Ignacio (Chihuahua, Mèxic), situada a la frontera amb els Estats Units, porta el nom de Práxedis Gilberto Guerrero.
Práxedis Gilberto Guerrero (1882-1910)
***
Augustin Souchy
- Augustin Souchy:El 28 d'agost de 1892 neix a
Racibórz (Oberschlesienel,
Alta Silèsia, Polònia, Imperi Alemany; actualment
Polònia)
el periodista, antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista
Augustin Suchy,
més conegut com Augustin Souchy
o Agustín
Souchy. Fill d'una família
d'origen jueu, sos pares es deien Carl Suchy, obrer torner
socialdemòcrata, i
Clara Bauer. Va esdevenir anarquista molt jove, llegint Piotr
Kropotkin, Gustav
Landauer, Pierre Ramus, Max Stirner i altres. Amb 13 anys
s'afilià al
Sozialistischer Bund (SB, Lliga Socialista), de Martin Buber,
Margarethe Faas-Hardegger,
Gustav Landauer i Erich Mühsam, entre d'altres. Quan cursava
estudis de
laborant a Berlín conegué destacats
intel·lectuals esquerrans, com ara Eduard
Bernstein, Karl Liebknecht o Clara Zatkin. El 18 de maig de 1911 va ser
empresonat per primer cop arran d'una manifestació en
memòria dels morts de la
Revolució de 1848. En 1914, fugint de la lleva i de la
guerra, es va declarar
insubmís i amb el grup «Befreiung»
portà a terme una campanya contra el
militarisme alemany des de Viena, per acabar refugiant-se a
Suècia, on milità
en les Joventuts Socialistes i d'on finalment va ser expulsat.
Després de
passar per Noruega, país del qual fou expulsat
immediatament, es refugià a
Dinamarca, on col·laborà en el
periòdic sindicalista revolucionari Solidaritet.
Retornà a Suècia
clandestinament, però va ser detingut per
possessió d'un passaport fals i per
difondre pamflets antimilitaristes, jutjat i condemnat a sis mesos de
treballs
forçats, dels quals en va purgar quatre. A la
presó va escriure un llibre sobre
Landauer. De
tornada a Alemanya, a
finals de 1919, va entrar en la redacció del
periòdic Der Syndicalist,
de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD,
Unió de
Treballadors Lliures d'Alemanya), que en serà l'editor entre
1922 i 1933. Cap
el 1920 conegué a París (França), on
s'havia instal·lat al domicili dels pares
de l'anarquista Émilienne Morin, la correctora d'impremta
llibertària Marie-Thérèse
Blanchong, que esdevingué sa companya. Entre abril i octubre
de 1920, convidat
per Lenin, va estar-se a la Rússia bolxevic, on va
representar els
sindicalistes revolucionaris en el II Congrés de la III
Internacional. En
aquesta estada conegué Alexandre Berkman i Emma Goldman i va
visitar Piotr Kropotkin,
restant a viure un temps a casa seva. En tornar a París va
escriure un llibre
molt crític sobre el règim soviètic.
En aquests anys parisencs va fer molta
amistat amb l'anarquista pacifista Louis Lecoin. El 20 de maig de 1921
participà, davant el «Murs dels
Federats», en el 50 aniversari de la Comuna de
París. En aquesta època establí
contactes amb Sébastien Faure, Joaquín
Maurín
Juliá, Andreu Nin Pérez, Han Ryner i altres
intel·lectuals. Aquest mateix 1921 va
ser expulsat de França i s'establí amb sa
companya a Berlín. En 1922 va ser un
dels tres secretaris de la nova Associació Internacional
dels Treballadors
(AIT), amb Rudolf Rocker i Alexandre Schapiro. Cap el 1923
nasqué son fill Jean
Souchy (Pojke). En 1928 va ser
nomenat membre del secretariat de l'AIT i en 1929 passà una
llarga temporada a
Buenos Aires (Argentina), on participà en el
Congrés dels Anarcosindicalistes
Llatinoamericans celebrat en aquesta ciutat i des d'on va fer diverses
gires de
conferències arreu l'Argentina i l'Uruguai. Com a secretari
de l'AIT assistí
entre l'11 i el 17 de juny de 1931 al III Congrés Nacional
de Sindicats de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) que se
celebrà al Teatre Conservatorio
de la Madrid (Espanya). En 1933, com a secretari en funcions de l'AIT,
assistí
a la Conferència d'Amsterdam (Països Baixos). Quan
Adolf Hitler va pujar al
poder, després de perdre la nacionalitat alemanya pel seu
origen jueu, en 1933
es va refugiar a París, on s'adherí a la
Confederació General del Treball -
Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Aquest mateix 1933 va
fer una gira de conferències
a Suècia. En aquesta època alguns companys
l'acusaren d'inacció i passivitat
davant la confiscació dels arxius de l'AIT per part dels
nazis. A París
col·laborà amb la columna«Allemagne» en La
Revue Internationale Anarchiste i va fer articles per a l'Encyclopédie Anarchiste. En
1934 vivia
al número 85 al passeig Dahlias de Les Lilas (Illa de
França, França) i
participava, amb son companya, en el Comitè de Defensa
Social (CDS). El juliol
de 1936 va marxar cap a Barcelona (Catalunya) i va participar des dels
primers
dies de la Revolució espanyola, essent nomenat responsable
de Relacions Exteriors
de l'Oficina d'Informació i Propaganda
(Informació en Llengües Estrangeres) i
conseller polític de la CNT. L'octubre de 1936 fou delegat
de la CNT a Europa
del Nord. A començament de 1937 entrà a formar
part del grup anarquista«Ascaso» de Barcelona, adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre
1937 i 1938 fou conferenciant a l'Escola de Militants de Barcelona. En
1939,
amb el triomf franquista, retornà a França. El 14
d'abril de 1939 assistí amb Marià
Rodríguez Vázquez (Marianet)
a la
reunió celebrada a Londres (Anglaterra) amb els
Comitès Nacionals de la CNT arribats
de la Península per a solucionar el problema de duplicitat
representativa de
l'exili. El 22 d'abril de 1939 es casà amb sa companya
Marie-Thérèse Blanchong
al V Districte de París i en aquella època vivien
al número 113 del bulevard
Saint Michel, domicili que des de 1935 figurava en la llista de
domicilis
anarquistes a controlar per la policia. Quan esclatà la II
Guerra Mundial, com
a alemany, va ser reclòs als camps d'internats de Marolles i
d'Audierne. En
1941, en plena Ocupació, aconseguí fugir del camp
d'Audierne i passar a Zona
Lliure, on s'amagà fent de granger, i a Marsella
(Provença, Occitània) conegué
Vsévolod
Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin).
En
1942 pogué embarcar, via Casablanca (Marroc), cap a
Mèxic, on treballà per als
sindicats i fent de periodista, sobretot al diari Novedades.
En aquests anys mexicans col·laborà amb el
Ministeri
d'Educació i Cultura del país. En 1949 va estar
cinc mesos a Cuba, fen
conferències als sindicats, a les cooperatives, a les
universitats i als obrers
i obreres de les plantacions de tabac i de canya de sucre, participant
en el
Congrés del Moviment Llibertari Cuba (MLC). En 1950 va
retornar a Alemanya.
Entre 1950 i 1951 va fer una gira de conferències a Alemanya
i a Suècia per als
sindicats i les universitats, i va estar-se quatre mesos a Israel. En
1951
assistí al Congrés de l'AIT celebrat a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) en
representació d'Alemanya. En 1952 va fer
conferències als Estats Units i a
Mèxic. Entre 1958 i 1959 va fer una gira de
conferències a Llatinoamèrica
(Mèxic, Xile, etc.). Entre abril i setembre de 1960
visità la Cuba
revolucionària convidat pel règim castrista per
fer un estudi dels pagesos
cubans; el resultat va ser la publicació del fullet Testimonios
sobre la
Revolución Cubana, dura crítica al
règim prosoviètic de Fidel Castro,
l'edició del qual va ser totalment destruïda per
les autoritats comunistes
cubanes. A finals de 1960 va fer una segona visita d'estudis a Israel,
visitant
els quibuts, que en res se semblaven, segons ell, a les
col·lectivitats
aragoneses. En 1962 va treballar de professor i d'expert per a la
International
Confederation of Free Trade Unions (ICFTU, Confederació
Internacional de
Sindicats Lliures) a Madagascar i entre 1963 i 1966 a
Llatinoamèrica (Hondures,
Jamaica, Uruguai, Veneçuela i Xile) i Etiòpia per
a la International Labour
Organitsation (ILO, Organització Internacional del Treball).
Més tard va fer de
periodista arreu del món –va analitzar de primera
mà l'experiència
autogestionària iugoslava de Josip Broz Tito– i en
1966 es va retirar
com a periodista independent a
Munic. A principis
dels anys setanta donà al Centre Internacional de Recerques
sobre l'Anarquisme
(CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa) una important
col·lecció d'obres anarquistes
que havia pogut amagar des de 1933. En 1975 va fer un viatge d'estudis
al
Portugal revolucionari. Filòleg i coneixedor d'11 idiomes,
ha ensenyat durant
anys a les Escoles Berlitz. En 1983 es reuní amb Clara
Thalmann, per primer cop
des de 1937, retornant a la Península per a la
filmació del documental Die
lange hoffnung (1984, La llarga
esperança), de Didi Danquart. Durant sa vida
col·laborà en
nombroses publicacions periòdiques, com ara Acción,Cultura Libertaria, Solidaridad
Obrera, Solidaridad Proletaria,Tierra y Libertat, Umbral,
etc. Ens ha deixat nombroses obres com Diktatur
och Socialim (1918), Gustav
Landauer Revolutionens filosof (1919), Chicagomärtyrerna
(1919), Reise nach Russland 1920 (1920), Wie lebt der Arbeiter und Bauer in Russland?
(1920), Schreckensherrschaft
in Amerika (1927), Sacco und Vanzetti
(1927), Den bruna pesten (1933), The
tragic week in May (1937, sobre
els «Fets de Maig» de 1937 a Barcelona), Entre
campesinos aragoneses
(1937), Suecia. El país del sol de
medianoche (1946), El socialismo
libertario (1949), El nuevo Israel
(1954), Nacht über Spanien. Anarcho-Syndikalisten in
Revolution und
Bürgerkrieg (1936-39) (1955), Simon
Radowitzky (1956), Testimonios de
la
Revolución cubana (1960), Stalinismus
und Anarcismus in der spanischen Revolution (1973, amb Peter
Duerr), Lateinamerika. Zwischen
Generälen,
Campesinos un Revolutionären (1974), Die
soziale Revolution in Spanien.
Kollektivierung der Industrie und Landwirtschaft in Spanien (1936-1939)
(1974,
amb Erich Gerlach), Zwischen Generälen: Campesinos
und Revolutionären
(1974), Anarchismus im Wandel der Zeiten
(1975), Vorsicht: Anarchist! Ein Leben für die
Freiheit. Politische
Erinnerungen (1977, 1982 i 1984, autobiografia) i Reisen
durch die
Kibbuzim (1984), Erich Mühsam
(1984), Die lange Hoffnung. Erinnerungen
an ein anderes Spanien (1985, pòstum amb Clara
Thalmann), entre d'altres. Augustin
Souchy va morir l'1 de gener
de 1984 a Munic
(Baviera, República Federal d'Alemanya; actualment Alemanya)
i el seu cos va
ser donat a la ciència. El seu important arxiu es conserva a
l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Marie-Thérèse
Blanchong (1899-1984)
Documental del III
Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (1931)
***
Notícia
de la condemna de Robert Butet apareguda en el diari parisenc La Petit République
del 13 de juny de 1914
- Robert Butet: El
28 d'agost de 1895 neix al XVIII Districte de París
(França) l'anarquista i
antimilitarista Robert Anatol Butet, conegut com Stefano
Sagnol. Era el fill primogènit de Jules Edouard
Butet,
cotxer i xofer, i Marie Provost, modista. Es guanyava la vida com a
afinador de
pianos. Entre 1911 i 1912 col·laborà, sota el
pseudònim d'Stefano Sagnol,
en Le
Libertaire. El desembre de 1912, amb son germà
Marcel Butet i Louis
Villetard, del grup de Saint-Ouent (Illa de França,
França) de la Federació Comunista
Anarquista (FCA), signà, sota el nom d'Stefano
Sagnol, el cartell titulat «Si la guerreéclate, ce que nous ferons» (Si la
guerra esclata, això és el que farem), fent una
crida al sabotatge de la
mobilització. El 18 de gener de 1913 parlà en la
I Conferència-Concert,
organitzada pel grup de Saint-Ouen de l'FCA, a benefici dels«camarades
víctimes de l'acció», que se
celebrà a la Sala Picolo del carrer Malassis de
París. Abans de la Gran Guerra fou membre del grup local de
la Federació
Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), de la qual son
germà era secretari.
El juny de 1914 va ser condemnat a dos presos de presó, amb
llibertat
provisional, per «ultratges als agents» quan
aquests havien anat a casa seva a
escorcollar-la després de ser sospitós d'haver
llançat pamflets
antimilitaristes rere els murs de la caserna de la gendarmeria de
Tournelles a
París. Durant la primavera de 1916 va ser mobilitzat en el
130 Regiment
d'Infanteria. El 29 de juliol de 1919 es casà al VIII
Districte de París amb la
cuinera Berthe Léontine Rollier. En aquesta època
estava domiciliat amb sos
pares, al número 2 del carrer Baudin de Saint-Ouent, i vivia
de la pintura artística.
Fou membre de la Societat d'Artistes Independents, per a la qual
participà en
exposicions. El seu últim domicili fou al número
4 del carreró Jacques-Auguste
de Saint-Ouen. Robert Butet va morir el 23 de desembre de 1971 a
l'Hospital
Bichat de París (França).
***
Necrològica
de José Martínez Gracia apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 13 de
setembre de 1970
- José
Martínez Gracia:
El 28 d'agost de 1902 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista José Martínez Gracia.
Sos pares es deien Manuel Martínez i Carmen Gracia. Refugiat
a
França, després de la II Guerra
Mundial s'instal·là a Tarascon on
treballà de sabater i fou en
diferents ocasions secretari de
Cultura i Propaganda de la Federació Local de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). A finals dels anys seixanta fou membre de la
Comissió de
Relacions del Nucli de CNT del departament de l'Arieja. José
Martínez Gracia va morir el 12 de juny de
1970 –algunes
fonts citen erròniament el 14 de juny de 1970– a Tarascon
(Llenguadoc, Occitània).
***
Agustín
Remiro Manero
- Agustín Remiro Manero: El 28 d'agost de 1904 neix a Épila (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant cenetista i resistent antifranquista Agustín Remiro Manero (Mangón).Fill d'una família pagesa de nombrosos germans (Los Mangones), sos pares es deien Santos Remiro Medina i María Manero Ibáñez. Només als 10 anys va poder assistir a l'escola, però sempre va ser un apassionat lector. Es va afiliar en la Societat d'Obrers Sucrers i en la Societat d'Obrers del Camp i d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1919 mogut pels relats de l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la Setmana Tràgica. En 1925 va ingressar a l'Exèrcit i va servir dos anys aÀfrica, on es va mostrar rebel i per això enviat a un batalló disciplinari que va combatre en els més durs moments de la guerra contra Abd el-Krim. De tornada aÉpila, va crear un grup anarquista i va desenvolupar una extensa tasca orgànica clandestina. Derrocat Primo de Rivera, va ser un dels militants més destacats de la CNT i va assolir popularitat a la conca del Jalón (xerrades, mítings amb Ascaso i Ballester, etc.). En 1932 va participar activament en la vaga de la fàbrica sucrera del Jalón a Épila, que va tenir com a resultat dos morts i diversos ferits, des de la secretaria de la Comarcal de CNT. Aquest mateix any va ser present en el moviment revolucionari de desembre i el seu casament civil va ser el primer d'Épila. En 1934 va dirigir la construcció del local de la CNT del seu poble i l'any següent va rebutjar les ofertes dels cacics saragossans que li oferien ser el cap provincial de la Falange. Amb el cop militar de juliol de 1936 li agafa segant de jornaler a Used i es va traslladar aÉpila, però vençuda la resistència obrera, el 26 de juliol creua l'Ebre, s'ajunta amb altres fugitius i l'agost arriba a Tardienta, ja a zona republicana. Es va incorporar a la Columna Durruti com a responsable de la XI Centúria i més tard a la Columna Ortiz, i amb el grup de Gallart (La Noche) va realitzar infinitat d'operacions en terreny enemic dirigides a facilitar la fugida de qui havia quedat encerclat a Saragossa. Va ser responsable del grup Los Iguales, amb Cayetano Continente i Juan Bautista Albesa, especialitzat en sabotatges (ponts, vies fèrries, grans infrastructures) i en rescatar presoners, que va actuar el setembre a la zona de Fuendetodos i mesos més tard a la Columna Carod-Castán (118 Brigada de la 25 Divisió). Va lluitar en l'ofensiva sobre Saragossa, en la presa del vèrtex geodèsic de Sillero i en les batalles de Belchite i de Terol (1937), i després de la presa d'aquesta ciutat, va marxar amb el seu grup a València. Perdut Terol, va combatre a Cedrillas. Enfonsat el front i partit en dos el territori republicà en caure Vinaròs a mans franquistes, va restar a zona catalana, on a petició del cap de l'Exèrcit de l'Est (Pérez) va accedir a formar i comandar el Batalló de Metralladores C (Batalló Remiro), compost per 470 homes, majoritàriament guerrillers i voluntaris aragonesos, i que va intervenir en nombroses accions especialment al front de Lleida (Tremp, Sort i Balaguer). Ferit a les lluites del Vèrtex Esplà l'estiu de 1938, va ser operat a la Seu d'Urgell i després vindria l'exili gal i el seu internament als camps d'Argelers de la Marenda i Mazères. Fugint dels camps de concentració va fer contacte amb Francisco Ponzán Vidal, Joan Català i Laguarta, i amb ells portarà a terme nombroses operacions de salvament de persones compromeses a Espanya –va portar a França els primers delegats d'Esteve Pallarols de la CNT. Quan va esclatar la guerra mundial, a petició de Ponzán, va acceptar el març de 1940 col·laborar amb els aliats en la Xarxa Pat O'Leary per combatre els alemanys a Espanya (agent núm. 3.004 del MI-6, Servei Secret Britànic), realitzant diverses missions com a correu i enllaç i facilitant l'evasió de persones en perill (jueus, polítics antifeixistes, pilots abatuts de la RAF), alhora que treballava activament en l'organització confederal, directament lligada al Comitè Nacional de la CNT, i en la lluita antifranquista. El 23 gener de 1941, efectuant un servei de correu per als britànics, després de creuar la frontera des de Pontevedra, va ser detingut per la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) salazarista a Portugal i lliurat a les autoritats franquistes tres dies després a Valencia de Alcántara (Càceres). Condemnat a mort en Consell de Guerra a Madrid el 27 d'abril de 1942. El 21 de juny de 1942 va intentar evadir-se de la presó madrilenya de Porlier amb altres condemnats, però descobert pels guàrdies alertats per uns veïns un cop saltada la tàpia, va resultar greument ferit pels seus trets; malgrat tot, va aconseguir arribar fins a una casa propera on es va amagar, però quan va venir la patrulla, veient-se sense escapatòria, va suïcidar-se saltant per una finestra des d'un quart pis, estavellant-se mortalment contra el terra. Nou dies després de la seva «execució», Capitania General li commutava la pena de mort per la inferior en grau. Va deixar escrites unes memòries en vers. En 2006 l'Ajuntament d'Épila i la Diputació Provincial de Saragossa va publicar pòstumament, en 2006, el llibre d'Antoni Téllez Solà, Agustín Remiro. De la guerrilla confederal a los servicios secretos británicos.
***
Necrològica de Moisés Báguena Belmonte apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 5 de juny de 1978
- Moisés
Báguena Belmonte:
El 28
d'agost de 1908 neix a
Manzanera (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista
Moisés Báguena Belmonte. Sos pares es deien
Miguel
Báguena i
Maximina Belmonte.
Fills d'una família dedicada a la ramaderia,
s'encarregà des d'infant a
pasturar el ramat. Quan era adolescent emigrà a Barcelona
(Catalunya), on
esdevingué conductor de tramvies i s'afilià al
Sindicat dels Transports de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França i fou internat en diversos camps
de concentració. Posteriorment
va ser enviat a treballar a les vinyes de Caüsac de Vera
(Llenguadoc,
Occitània), lloc on pogué reunir-se amb sa
família més tard. Després de la II
Guerra Mundial s'instal·là a
Sainte-Cécile d'Avès (Galhac, Llenguadoc,
Occitània) i milità en la Federació
Local de la CNT de Galhac. Moisés
Báguena Belmonte
emmalaltí de tètanus, va ser ingressat i
morí pocs dies
després, el 5 de novembre de 1977, a l'Hospital Purpan de
Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou María
Adoración Martínez
Calpe.
Ramón
Liarte Viu
- Ramón Liarte Viu:El 28 d'agost –el certificat de defunció cita el 29 d'agost– de 1918 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu. Fill d'una família humil, sos pares es deien Juan Liarte Justes, obrer, i Antonia Viu Val. Des d'infant visqué a Barcelona (Catalunya), on aconseguí una gran cultura autodidacta i es va fer anarquista. L'aixecament feixista del juliol de 1936 l'agafà a Jaca treballant de cambrer i creuà els Pirineus per entrar a Catalunya per la Seu d'Urgell. Lluità al front en la Columna Durruti i posteriorment en la 26 Divisió i dirigí el seu òrgan d'expressió,El Frente. El febrer de 1937, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) celebrat a València, en va ser designat secretari d'Organització. El juny de 1937 va participar en el I Congrés Regional de les Joventuts Llibertàries celebrat a Barcelona i entrà a formar part del Comitè Regional. També el juny d'aquell any, arran del Ple del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en va ser nomenat secretari, càrrec que mantingué fins al setembre d'aquell any. El 21 de juliol de 1927 va participar en el míting celebrat a l'Olympia de Barcelona per la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas i Joaquim Cortés, on es va denunciar la repressió posterior als «Fet de Maig» de 1937 i on defensà la posició de les Joventuts Llibertàries de no acceptar més concessions a la contrarevolució i de portar la revolució al més lluny possible. En aquests anys bèl·lics va fer nombrosos mítings (Barcelona, Lleida, etc.) i assistí a un gran nombre de plens i de reunions. El febrer de 1938, arran del II Congrés, va ser nomenat secretari d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL. El març d'aquell any, en un míting defensà l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i ocupà la secretaria d'Organització del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fent, a més, de cap de fronteres. El març de 1939 s'integrà en el Comitè de Coordinació i Defensa oposat al Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Amb el triomf feixista passà els Pirineus i fou tancat a diverses presons (El Temple, Fresnes, Roland Garrons, etc.) i a camps de concentració (Vernet, etc.). En 1942 aconseguí fugir del camp algerià de Djelfa. Lluità en la resistència francesa i participà en un frustrat intent d'envair la Península pels País Basc. Penetrà clandestinament a l'Espanya franquista, on fou detingut i tancat (Cuevas de Almanzora, Almeria i Granada). Un cop lliure, retornà a França. Quan la reconstrucció de l'MLE ocupà càrrecs de responsabilitat en el sector moderat. En 1951 fou delegat al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va ser secretari del Subcomitè pro Espanya, participà en reunions amb altres forces polítiques i fou proposat per a ministre en un possible Govern republicà de coalició. Després de Lorenzo Páramo, dirigíEspaña Libre. Un cop aconseguida la unitat confederal de l'Exili, per la qual va lluitar força, s'afegí al sector ortodox i destacà en les tasques orgàniques i com a propagandista en premsa i a la tribuna. En aquesta època va fer mítings per tot arreu (Lió, Besiers, Dijon, Narbona, Carcassona, Bordeus, Grenoble, Montpeller, Orleans, Perpinyà, Portet, Clarmont d'Alvèrnia, Tolosa, Basilea, La Rochelle, Maçon, etc.). En 1957 assistí al Ple confederal de Marsella. Fou nomenat secretari de l'Aliança Sindical –organització creada per a la unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)– i en 1962 secretari de Cultura de la CNT de Tolosa. En 1965 destacà en el Congrés de Montpeller. Després de la mort del dictador Francisco Franco continuà amb la seva activitat, fent mítings i conferències (Mataró, Besiers, Bordeus, Tarba, Marsella, Granada, Montsó, Igualada, Barcelona, Madrid, València, París, Barcelona, Sabadell, el Prat de Llobregat, etc.). En 1979 clausurà el V Congrés de la CNT al qual assistí en representació del Sindicat d'Alimentació de Barcelona. Entre 1980 i 1982 dirigíSolidaridad Obrera. En 1992 presentà un treball en Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades sota els pseudònimsRotaecheiRali, en nombroses publicacions, com araBoletín AIT,Boletín Orgánico,Cenit,CNT,Le Combat Syndicaliste,Crisol,Cultura y Porvenir,Esfuerzos,España Libre,Espoir,Faro,El Frente,Frente y Retaguardia,Ideas,Juventud Libre,El Luchador,Nueva Senda,Orto,Solidaridad Obrera,Terra Lliure,Tierra y Libertad, etc. DirigíEspaña Libre,Esfuerzo,Estudios,El FrenteiSolidaridad Obrerai és autor de nombrosos llibres i fullets, com araAIT. La Internacional del sindicalismo revolucionario,Estudio de la revolución española,Voces juveniles. Interpretación àcrata de nuestra revolución(1937, amb altres),La CNT y los pueblos de España(197?),La revolución social española(1975),La CNT y el federalismo de los pueblos de España(1977),La lucha del hombre. Anarcosindicalismo(1977),La CNT al servicio del pueblo(1978),Marxismo, socialismo y anarquismo(1978),El camino de la libertad(1983),¡Ay de los vencedores!(1986),Entre la revolución y la guerra(1986),La sociedad federal(1989),Fermín Salvochea «El libertador»(1991),Bakunin, la emancipación del pueblo(1995),Los grandes que engrandecen(1995), etc. Sa companya fou Emília Vaqué. Ramón Liarte Viu va morir el 10 de gener de 2004 a la Clínica Rive Gauche de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
---
