Anarcoefemèrides del 27 d'agost
Esdeveniments
Convocatòria del míting apareguda en diari parisenc Le Radical del 27 d'agost de 1882
- Míting
feminista: El 27 d'agost de 1882 se celebra a la Sala
Lévis de París (França)
un «gran míting socialista
revolucionari» contradictori organitzat per la Lliga
de Dones sota el tema general de «La vaga de
dones». Hi prengueren la paraula
Louise Michel, que parlà sobre la Lliga de Dones; Adolphe
Gripa, sobre la dona
lliure; Clémentine Gaillard, sobre els prejudicis sobre les
dones; Émile
Digeon, sobre el treball de les dones; i Amédée
Denéchère, sobre l'esclavitud
femenina.
***
Portada
del primer número d'El
Invencible
- Surt El Invencible: El 27 d'agost de
1895 surt a Saragossa (Aragó,
Espanya) el primer número, i únic, del
periòdic El Invencible.
Periódico comunista anárquico.
Substituí, víctima
d'una suspensió governativa, El
Eco del
Rebelde. Periódico comunista anárquico
(1895). Com a responsable de la
publicació figura Juan Palomo,
evidentment un pseudònim. Trobem un text de Lluís
Mas, del grup anarcocomunista
de Gràcia (Barcelona, Catalunya). També
suspès i processat per un article
apologètic del magnicida Sante Caserio, va ser
reemplaçat per El Comunista.
Periódico obrero (1895).
Naixements
Retrat de Constant Marie
- Constant Marie:
El 27 d'agost de 1838 neix a Sainte-Honorine-du-Fay
(Baixa Normandia, França) el communard,
militant i cantautor anarquista Constant Marie, més conegut
com Le Père
Lapurge. Paleta d'ofici, va participar en la Comuna de
París i serà ferit
durant els combats al fort de Vanves, ferides que l'obligaran a canviar
d'ofici; es farà sabater, una de les professions
més arrelades en el moviment
llibertari. Va ser l'autor i el compositor de cançons
revolucionàries molt
conegudes, com ara Dame Dynamite, Le
Père Lapurge (de la qual li
vindrà el nom), L'affranchie, C'est
d'la blague, Internationale
féministe (a la memòria de Louise
Michel), Vive la canaille!, Y a
d'la malice, Michel, etc. Moltes
d'aquestes cançons es van publicar
en Le Père Peinard d'Émile
Pouget i foren editades en petits fulletons
il·lustrats per Maximilien Luce i Henri Gabriel Ibels, entre
d'altres artistes.
De la seva cèlebre cançó de revolta La
muse rouge, derivarà el nom del
conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901 que
farà seu
el patrimoni de Marie. Com a propagandista actiu va participar en
multitud de
festes de grups anarquistes cantant les seves cançons de
virulentes lletres que
sempre atreien l'atenció de la policia. L'1 de juliol de
1894 ca seva va ser
escorcollada i li van embargar llibres i partitures de les seves
cançons;
detingut i acusat d'«afiliació a una
associació de delinqüents», va passar
algunes setmanes tancat a la presó de Mazas. Constant Marie
va morir el 5
d'agost de 1910 a París (França).
***
Foto
policíaca de Numa Jourdan (23 d'abril de 1892)
- Numa Jourdan: El
27 d'agost de 1861 neix a Courbevoie
(Illa de França, França) l'anarquista Numa
Jourdan. Era fill natural de Célina
Marguerite Jourdan. Tintorer de professió, el 26 de febrer
de 1887 es casà a
Suresnes (Illa de França, França) amb la
planxadora Léontine Céline Angers. En aquestaèpoca vivia a casa sa mare, al número 4 del
carrer Saint-Antoine de Suresnes.
Segons un registre d'anarquistes de 1891, l'agost d'aquell any
albergà a casa
seva, al número 28 del carrer Poireau de Puteaux (Illa de
França, França),
Pierre Delage. El 15 de gener de 1892 la policia va irrompre al seu
domicili,
on albergava l'anarquista Louis Léveillé,
després de la baralla de Clichy (Illa
de França, França) i la policia sospitava que
havia participat en un atemptat
contra la comissaria de Clichy. Ambdós detinguts, van ser
portats a la comissaria
de Puteaux. El 16 de març de 1892 el seu domicili, al
número 1 del carrer Jour
de Puteaux, va ser escorcollat, ben igual que el d'una quarantena
d'anarquistes,
a resultes d'una explosió a la caserna de Lobau. L'abril de
1892 albergà
Léveille que havia sortit de presó i dies
després, amb Lucien Fétis organitzà a
Saint-Martin reunions electorals amb la finalitat d'obtenir diners per
a
imprimir manifests anarquistes signats per ell i Fortuné
Henry. El 22 d'abril
de 1892, arran dels atemptats de Ravachol, va ser detingut a Puteaux,
juntament
amb altres 65 anarquistes, i acusat d'«associació
criminal»; durant el seu
interrogatori negà pertànyer a cap grup
anarquista i al·legà que era candidat a
les eleccions municipals de Saint-Ouen i Levallois-Perret. L'escorcoll
del seu
domicili no donà cap resultat; fitxat el 23 d'abril d'aquell
any en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon, va ser
posat en llibertat. L'agost de 1892 es trobava exiliat a Londres
(Anglaterra),
on era membre de l'anarquista «Club Autonomia». L'1
d'abril de 1893 retornà a
París. En aquesta època formà part del
grup anarquista expropiador «Point du
Jour». El seu nom figura en diversos llistat d'anarquistes
establerts per la
policia. El 19 de febrer de 1894, en una gran agafada, el seu domicili,
al
número 25 del carrer Canal de Saint-Denis (Illa de
França, França), va ser
escorcollat sense cap resultat. El 5 de març de 1894 va ser
detingut en un nou
escorcoll i alliberat el 12 de març. El maig de 1906 es
presentà a les
eleccions legislatives pels Socialistes Unificats per la Primera
Circumscripció
de Nancy (Lorena, França) i va treure 379 vots. Vidu de
Léontine Angers, es
casà amb Louise Adélaïde
Prévost, de qui també enviudà. Numa
Jourdan Numa
Jourdan va morir el 6 d'agost de 1925 a l'Hospital Max Fourestier de
Nanterre
(Illa de França, França).
***
Foto
policíaca de Paul Moucheraud (4 de març de 1894)
- Paul Moucheraud:
El 27 d'agost de 1866 neix al IV
Districte de París (França) l'obrer impressor i
militant anarquista i
antimilitarista Yves Paul Moucheraud –a vegades el seu
llinatge citat Moucherot
i Moucherand. Sos pares es deien Lambert
Moucheraud, pintor de la
construcció, i Victoire Honorine Tiphanine, i vivia amb ells
al número 24 del
carrer Charlemagne de París. Ben igual que son
germà Adrien Eugène Moucheraud,
entrà a formar part del moviment anarquista com a
mínim des de finals de 1884.
El 28 de desembre de 1884 participà a la Sala
Lévis de París en un enfrontament
a trets entre blanquistes i anarquistes. Era habitual en les
reunions
dels grups anarquistes «La Vengeance»,«La Lutte», «L'Aiguille»,«L'Avantgarde
Cosmopolite», «Le Cercle International» i«Le Groupe Anarchiste du 5e». Fou
secretari de la «Ligue des Anti-patriotes». El 15
de juliol de 1886 va ser
detingut; apallissat de valent a la comissaria del carrer Trois-Bornes,
va ser
acusat d'agredir i insultar els agents i reclòs durant vuit
dies a la presó de
Mazas. El 17 d'agost de 1886 va ser condemnat a tres dies de
presó per«ultratges a agents» i el 17 d'octubre d'aquell
any, en una reunió a la Sala
Gaucher, al número 46 del carrer de la Montagne Sainte
Geneviève», celebrada
per «Le Groupe Anarchiste du 5e»,
declarà «que un soldat hauria de
començar a
lliurar-se del seu cap matant-lo sense
vacil·lació, ja que el treball dels
oficials consisteix únicament a portar els homes a la
carnisseria». El 3 de
febrer de 1887 en una reunió del «Groupe
Anarchiste du Centre» anuncià que
l'acabaven de sortejar i que havia tingut sort, però que si
hagués hagut de
complir cinc anys de servei militar hauria partit cap a l'estranger. De
tota
manera, sembla que va fer el servei militar enquadrat en el 91 Regiment
de
Línia a Mézières (Xampanya-Ardenes,
França) i, segons sembla, va ser llicenciat
en 1890. Va mantenir contactes amb destacats anarquistes, com ara
Constant
Martin, Courtois i Gustave Leboucher. El 18 de maig de 1887, en sortir
d'una
reunió pública organitzada pel grup«L'Avant-garde» a Chatou (Illa de
França,
França), on parlaren Bidault, Louise Michel, Niquet,
Tortelier i Villaret,
entre d'altres, un grup de reaccionaris els llançaren pedres
i trets de
revòlvers, als quals ell va respondre amb dispars del seu
arma. En 1888 un dels
germans Moucheraud (Paul o Adrien) assistí a les reunions
del Cercle Anarquista
Internacional que se celebraren a la Sala Horel. Patí tres
escorcolls al seu
domicili, el primer el 22 d'abril de 1892, en el qual la policia
descobrí
alguns periòdics anarquistes; el segon l'1 de gener de 1894,
que no donà cap
resultat; i el 4 de març de 1894, el comissari del barri de
Saint-Merri
descobrí al seu domicili el fullet d'Adolphe Tabarant Petit
catéchisme
socialiste. L'endemà d'aquest darrer escorcoll va
ser tancat a la presó
parisenca de Mazas i va ser alliberat el 4 de juny. El 30 de juny de
1894 el
prefecte de policia lliurà un nou mandat d'escorcoll sota
l'acusació
d'«associació criminal», que
s'efectuà l'endemà pel comissari del barri de
Saint-Gervais i on es descobriren correspondència, escrits i
un exemplar del
fullet L'attentat de la Bourse. Detingut, va ser
portat a comissaria i
posat en llibertat provisional el 9 de juliol de 1894. El 18 de juny de
1895 el
jutge d'instrucció Meyer l'exonerà de tot
càrrec. En 1925 treballava com a
obrer impressor litogràfic als «AnciensÉtablissements Champenois» de La
Varenne (País del Loira, França). Desconeixem la
data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto
policíaca d'Anna Dondon
- Anna Dondon: El 27
d'agost de 1884 neix a Decize
(Borgonya, França) l'anarquista individualista i
il·legalista Thérèse
Anna Dondon. Sos pares es
deien Jean Baptiste Bondon, cisteller, i Marie Duret. Quan era nina
s'instal·là
amb son pare a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània), on ell treballà en el
seu ofici de cisteller. En acabà l'escola, entrà
a treballar a la fàbrica de
corones de Monier-Baptiste a Clarmont d'Alvèrnia i en una
casa de confecció. De
jove marxà cap a París (França) i tot
d'una s'introduí en els cercles
llibertaris, especialment a partir de 1905 en el del grup editor de L'Anarchie
i en de les «Causeries Popularies» (Xerrades
Populars), organitzades per Joseph
Albert (Libertad). També
formà part
del «Comitè de Socors als Detinguts». En
1907 va ser detinguda, juntament amb
son germà Joseph Georges Dondon, també
anarquista, per emissió de moneda falsa;
jutjada, va ser condemnada en 1908 a cinc anys de presó i
tancada a la presó de
Rennes (Bretanya). En llibertat condicional a partir del 7 d'octubre de
1909,
tornà a París amb son germà. En 1910
esdevingué companya de l'anarquista René
Valet, secretari de la Joventut Revolucionària, amb qui
visqué a partir de la primavera
de 1911 a la comuna llibertària de Romainville (Illa de
França, França), on la
parella conegué els membres de la «Banda
Bonnot». Fou detinguda la nit del 15
de maig de 1912 a la vil·la de Nogent-sur-Marne (Illa de
França, França) on
s'havien refugiat els membres de la banda Octave Garnier i
René Valet. També
fou detinguda Marie Félicie Vuillemin (Marie la
Belge), companya de
Garnier. Durant
l'assalt de la policia i del batalló de zuaus, Garnier
morí i Valet, ferit, fou
rematat per la gentada que acudí a l'escena. No fou
processada per pertànyer a
la «Banda Bonnot». En el període
d'entreguerres freqüentà els cercles
anarquistes, assistí assíduament a les
conferències de Sébastien Faure i durant
els caps de setmana a les excursions als voltants de París
organitzades per Le Libertaire i«Amis de Ce qu'il faut dire».
Anna Dondon passà
els últims anys de sa vida en una residència a
Bondy (Illa de França, França),
on morí el 3 de juny de 1979 a resultes d'una
operació.
***
Nota
crítica contra Maurice Mazier publicada en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 4
d'abril de 1925
- Maurice Mazier: El
27 d'agost de 1884 neix a Amiens
(Picardia, França) l'anarquista i sindicalista, i
després comunista, Maurice
Charles Mazier. Era fill natural de la teixidora Adéline
Cuignet i l'infant va
ser legitimat pel matrimoni celebrat el 23 de novembre de 1889 a Amiens
amb el
mosso de magatzem Charles Jules Mazier.
Metal·lúrgic de professió, el 7 de
novembre de 1908 es casà a Amiens amb la calcetera Marie
Antoinette Bernard. En
aquesta època viva amb sa mare, ja vídua, al
número 17 del carrer Guidé
d'Amiens. Fitxat per la policia, en 1911 era secretari adjunt del
Sindicat del
Metall d'Amiens i secretari adjunt de la Federació
Revolucionària del
departament del Somme, fundada el 26 de juny de 1910. En aquestaèpoca vivia al
número 24 del carrer Laurendeau d'Amiens. Posteriorment es
guanyà la vida en el
sector tèxtil i milità en el Sindicat de la
Confecció. En 1921 va ser un dels
fundadors de la Secció Francesa de la Internacional
Comunista (SFIC) i esdevingué
secretari de la Secció Comunista d'Amiens. El 10 d'abril de
1921, com a
secretari del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR)
d'Amiens, presidí el
Congrés de la Unió Departamental del Somme. El
novembre de 1921 va ser nomenat
membre de la comissió administrativa de la Borsa del
Treball, assumint durant
uns quants anys responsabilitats sindicals i polítiques.
L'11 de novembre de
1922 va ser detingut amb altres 33 manifestants, entre ells diversos
anarquistes (Raymond Barbet, Georges Bastien, Louis Radix, etc.),
durant una
cerimònia oficial a l'explanada de l'Ajuntament, on havien
cridat «Amnistia!
Amnistia!»; un cop identificats, van ser posats en llibertat.
En aquesta època
vivia al número 5 del carrer Degand. En 1924 era secretari
de la Federació
Comunista del Somme. En els anys 1925 i 1929 es presentà a
la llista comunista
en les eleccions municipals i en 1924 i 1928 en les legislatives. L'1
d'agost
de 1929 va ser detingut amb altres companys en una
manifestació comunista
contra la guerra davant de l'Ajuntament d'Amiens. El 6 d'agost de 1932
es casà
a Amiens amb Théodosie Léonie Graux. Quan era
membre del Buró Departamental
d'Amiens, en 1934, va ser acusat de deixadesa en les seves obligacions
militants en el Sindicat de la Confecció de la
Confederació General del Treball
Unitària (CGTU) d'Amiens i va ser purgat de totes des
organitzacions
comunistes. No obstant això, l'octubre de 1935 va ser
candidat en les eleccions
senatorials en una llista comunista. El novembre de 1935
intervingué en un gran
míting a Amiens organitzat pel Comitè de
Coordinació Contra el Feixisme i la
Guerra, on parlaren anarquistes i comunistes. En aquestaèpoca treballava
empleat en el sector de l'alimentació. Maurice Mazier va
morir el 3 de febrer
de 1959 a Amiens (Picardia, França).
***
Foto
policíaca de Luigi D'Agaro
- Luigi D'Agaro: El
27 d'agost de 1886 neix a Prato Carnico (Càrnia,
Friül) l'anarquista Luigi
D'Agaro, conegut com Cinc i Lenin. Sa mare es deia Maddalena
D'Agaro. Des de la seva infantesa participà en la vida dels
obrers immigrants
del seu poble i es guanyà la vida com a peó en la
construcció. En 1915, pocs
mesos després de l'esclat de la Gran Guerra, la Prefectura
de Policia aixecà un
informe on revelava el seu «comportament despectiu»
cap a les autoritats.
Enrolat com a soldat d'infanteria, durant la guerra obtingué
una condecoració
per la seva actuació en accions
bèl·liques, però també va
rebre denúncies pel
seu menyspreu cap el Rei i les institucions i va ser condemnat a quatre
anys de
presó per insubordinació i per amenaces a un
oficial. Només va purgar un any ja
que va aconseguir simular una malaltia mental que donà lloc
al seu
alliberament. En els primers anys de la postguerra participa en el grup
anarquista del seu poble natal. El 7 d'octubre de 1920, en una
improvisada
manifestació antimilitarista a Tolmezzo (Càrnia,
Friül) on es portava una
bandera roja i altra de negra i s'entonaven cants subversius, va ser
detingut
com a «cap» del grup i, denunciat per«violència i resistència a la
força
pública», va ser condemnat a tres meses de
detenció. L'estiu de 1922 va ser acusat
d'«atemptat contra la llibertat laboral»,
probablement per haver participat en
la vaga antifeixista de l'agost d'aquell any. Posteriorment
emigrà a França,
establint-se a Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França),
on desenvolupà una
intensa activitat de propaganda anarquista i sindical. Entre el 5 i el
6 de
setembre de 1925 assistí, com a representant de la
Unió Sindical de Prato
Carnico, a un congrés d'exiliats italians celebrat a
París (França) on
prengueren part representants de les Cambres del Treball de diverses
ciutats
italianes (Bolonya, Liorna, Piacenza, Sestri Ponente, etc.). L'abril de
1926 va
ser expulsat de França i s'establí a
Bèlgica, a la zona de Lieja (Valònia).
També hi va realitzar tasques de propaganda anarquista, en
estreta
col·laboració amb altres companys llibertaris,
com ara Nicolas Lazarevitx, i
també va participar en el suport sindical dels treballadors
immigrants. Expulsat
de Bèlgica, el juny de 1931 retornà a
Itàlia, però a la zona fronterera de
Domodossola (Piemont, Itàlia) va ser escorcollat i se li va
segrestar una còpia
del periòdic anarquista LAdunata
dei
Refrattari. Portat a Udine (Friül), va ser sancionat
amb dos anys
d'«amonestació» i retornà a
Prato Carnico. El 3 de juny de 1933 va ser detingut
per haver fet un discurs de contingut antifeixista durant el funeral
del vell
company anarquista Giovanni Casali; jutjat, va ser condemnat a cinc
anys de
confinament, que purgà completament a l'illa de
Ponça. Durant la seva
deportació son fill Trionfo, de 13 anys, que havia anat amb
ell a Ponça, va
morir de meningitis. La seva família quedà en la
misèria, la seva companya,
Elena Martin, també va ser «amonestada»
el setembre de 1937 i els intents
d'alguns companys, entre ells Nicola Di Domenico, d'ajudar-la
econòmicament
d'alguna manera resultaren infructuosos. El juny de 1938 va ser
alliberat, però
novament detingut, el juny de 1940 va ser confinat a
l'arxipèlag de Tremiti.
Cinc mesos després, greument malalt, va ser posat en
llibertat. Luigi D'Agaro
va morir el 22 de desembre de 1941 a Prato Carnico (Càrnia,
Friül).
***
Autoretrat
de Man Ray (1943)
- Man Ray: El 27 d'agost de 1890 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) l'artista (pintor, fotògraf, escultor, cineasta) anarquista Emmanuel Rudzitsky –en el certificat de naixement figura Michael Rudnitzky i en el certificat de defunció Man Ray–, conegut internacionalment com Man Ray. Era el primogènit d'una família jueva immigrant d'origen rus, composta per Max i Manya Rudnitzky, a més d'un germà i de dues germanes. Començà a pintar a partir dels cinc anys. En 1897 amb sa família es traslladà a la secció de Williamsburg del barri novaiorquès de Brooklyn, on va anar a escola, alhora que ajudava son pare que havia instal·lat una sastreria, feina que tindrà una gran influència en la seva obra posterior. Entre 1904 i 1908 va estudiar secundària en la branca artística i de dibuix tècnic. En acabar els estudis va rebre una beca per estudiar arquitectura, però la va rebutjar, ja que menyspreava qualsevol honor acadèmic i s'estimava més aprendre lliurement. A Nova York treballà com gravador i també en una agència de publicitat de Manhattan, alhora que assisteix a les classes nocturnes de l'Acadèmia Nacional de Disseny i la Lliga d'Estudiants d'Art de Manhattan. En la tardor de 1911 va començar a estudiar, atiat pel fotògraf Alfred Stieglitz, en l'anarquista Escola Moderna de Harlem (Nova York), també coneguda com Escola Ferrer, fundada en 1910 seguint els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquest centre –on s'estudiava literatura, filosofia, ciències naturals, arts (dibuix del natural, disseny tècnic, aquarel·la, arts gràfiques, etc.)– conegué destacats intel·lectuals anarquistes (Robert Henri, Emma Goldman, Will Durant, Adolf Wolff, Jack London, John Reed, Alexander Berkman, Upton Sinclair, Hart Crane, Wallace Stevens, William Carlos Williams, Margaret Sanger, Isadora Duncan, Eugene O'Neill, etc.) i estudià diversos autors llibertaris (Max Stirner, Tolstoi, Walt Whitman, Thoreau, etc.) i filòsofs radicals (Nietzsche, etc.). El desembre de 1912 va exposar les seves primeres obres artístiques (olis, tintes i llapis sobre paper i aquarel·les) a l'Escola Ferrer. En aquesta època també va col·laborar amb dibuixos i portades en la revista anarquista d'Emma Goldman Mother Earth i amb poemes en la revista The Modern School. Els seus primers contactes amb l'avantguarda artística novaiorquesa es produeixen durant les visites a la Galeria 291 d'Stieglitz i en les tertúlies dels Arensberg, i es va veure fortament influenciat per l'Armony Show, primera exposició d'art europeu que es va realitzar a Nova York en 1913. A començaments d'aquest any va marxar a la colònia llibertària d'artistes de Ridgefield (Nova Jersey), on conegué la poetessa belga Adon Lacroix; l'any següent es casaren, en 1919 se separaren i en 1937 es divorciarien oficialment. En 1915 realitzà la seva primera exposició individual a la Daniel Gallery de Nova York. Juntament amb Marcel Duchamp i Francis Picabia inaugurà el moviment dadà novaiorquès. En 1918 va començar a treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i l'any següent publicà el periòdic d'avantguarda TNT. En 1920, amb Katherine Dreier i Duchamp, fundà la «Société Anonyme», una companyia de promoció i de gestió de tot tipus d'activitats d'avantguarda (exposicions, publicacions, instal·lacions, pel·lícules, conferències, etc.), espècie de museu itinerant i que fet es va convertir en el primer museu d'art modern nord-americà. Entre 1921 i 1940 va viure al barri de Montparnasse de París, on participarà activament del dadaisme que es feia a la capital francesa. En aquestaèpoca va fer amistat amb Tristan Tzara, Louis Aragon, André Breton, PaulÉluard, Gala, Théodore Fraenkel, Jacques Rigaut, Philippe Soupault, Paul Poiret i altres activistes culturals. Davant la impossibilitat de vendre la seva obra, Man Ray tornà a la fotografia. Les seves primeres obres experimentals són els Rayographs de 1921, imatges fotogràfiques fetes sense càmera, obtingudes amb objectes exposats sobre un paper sensible a la llum i després revelat. Per viure, a més de fotografies de moda que seran publicades en revistes i que el popularitzaran, també farà retrats, convertint-se en el fotògraf oficial del món de la cultura i dels màxims representants de l'avantguarda del moment (Marcel Duchamp, Tristan Tzara, Kiki de Montparnasse, Casati, Francis Picabia, Antonin Artaud, André Breton, Lee Miller, Juliet, James Joyce, Gertrude Stein, Djuna Barnes,Berenice Abbott, Mina Loy, Henri Matisse, Rrose Selavy, Jean Cocteau, Meret Oppenheim, Salvador Dalí, etc.). També va fer ready-mades (art trobat) dadaistes com ara Danseuse de corde s'accompagnant de son ombre (1916), Autoportrait (1916), Boardwalk (1917), Cadeau (1921), Object to be Destroyed (1923), Les vingt jours de Juliette (1952), etc. En 1924 fou un dels partidaris de la separació entre surrealisme i dadaisme i va participar en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925, amb Jean Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró i Pablo Picasso. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, realitzàLe Violon d'Ingres (1924). En 1926 la galeria surrealista d'André Breton li féu una exposició antològica. En aquests anys va realitzar influents curtmetratges d'avantguarda («Cinema Pur»), com araLe retour à la raison (1923), Emak-Bakia (1926), L'étoile de mer (1928) o Les mystères du Château du Dé (1929). Durant la dècada dels trenta publicà diversos volums de fotografies. En 1936 la seva obra fou present en l'exposició «Art Fantàstic, Dadà i Surrealisme» del Museu d'Art Modern de Nova York. En 1940, escapant de l'ocupació nazi de França, va embarcar a Lisboa –juntament amb Dalí, Gala i René Clair– cap els Estats Units i es va instal·lar a Hollywood i a Nova York, i no retornà a França fins a l'any 1951. En 1946 es casà amb la ballarina i model Juliet Browner. Durant la seva estada a Califòrnia es guanyà la vida ensenyant com a professor. En 1963 publicà la seva autobiografia, Self-Portrait, i aquest mateix any fou nomenat Sàtrapa del Col·legi de Patafísica. En 1973 el Metropolitan Museum de Nova York li dedicà una retrospectiva de la seva obra fotogràfica. Man Ray va morir el 18 de novembre de 1976 al seu taller, al número 2 bis del carrer Férou, del VI Districte de París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Quan en 1991 morí Juliet Browner fou enterrada a la mateixa tomba. En 1999 la prestigiosa revista ArtNews el nomenà com un dels 25 artistes més influents del segle XX.
***
Maurice
Pfister
- Maurice Pfister:
El 27 d'agost de 1893 neix a Clichy
(Illa de França, França) l'anarquista i
sindicalista Maurice Louis Pfister,
conegut com MauriceFister.
Sos pares es deien Adolphe
Gustave Pfister, jornaler, i Amélie Adèle Letu,
tintorera. Obrer en una fàbrica
de ciment, es considerava anarquista«individualista». En 1913 era secretari
del grup dels XVII i XVIII Districtes de París
(França) de la Federació
Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). També
era membre del «Foyer
Anarchiste» del XIX Districte de París. En aquestaèpoca vivia al número 20 del
passatge Duhesme de París. El setembre de 1913 formava part
del «Grup de
Conscrits de 1913», fomentat per l'FCAR, i amb 25 companys
cosignà el seu cartell,
on afirmant que es negaven a ser soldats i on s'incitava a la
deserció. En 1914
era secretari de la Joventut Sindicalista de Saint-Ouen (Illa de
França,
França), formació en la qual militava, com a
mínim, des de l'any anterior. El
16 de gener de 1914 va ser detingut per haver insultat el condecorat
caporal
d'Infanteria Colonial Paillard en un carrer de Montmartre, tot
cridant-li:«Quants marroquins hauràs hagut matat per portar
aquestes porqueries al pit!»;
en el moment de la detenció duia un ganivet i un
revòlver Browning. En
l'escorcoll de casa seva, al passatge de Duhesme, la policia va trobar
fullets
anarquistes i antimilitaristes, fórmules d'explosius i un
exemplar del famós En cas de guerre,
conegut com «Fullet
Roig», editat per la Federació Comunista
Anarquista (FCA). Jutjat per aquest
delicte, el 2 de febrer de 1914 el IX Tribunal Correccional el va
condemnat a
tres mesos de reclusió, que purgà a
presó parisenca de Fresnes. El maig de
1914, quan la visita del rei de Dinamarca a París, el seu
domicili, al carrer
Clovis Hugues de Saint-Denis (Illa de França,
França), va ser posat sota vigilància
especial per part de la policia, ben igual que el d'altres militants
(Laurent
Desgoutes, Jean Fleur, Agustín Pardiña, Gladia
Pupkovicz, Fermín Viniegra,
etc.). En aquesta època va ser inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes i
col·laborava en el setmanari parisenc L'Anarchie
i en el periòdic belga L'Action
Anarchiste. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt per
l'exèrcit. En
1920 col·laborà, sota el nom de Maurice
Fister, en Le Libertaire
i el 12
de març d'aquell any participà com a orador en un
gran míting antimilitarista,
en ocasió de la incorporació de la lleva d'aquell
any, organitzat pel grup del
III Districte de París de la Federació Anarquista
(FA), celebrat a la Sala de
la Maison Commune. En 1921 participà en la campanya
abstencionista engegada per
la Unió Anarquista (UA), de la qual fou candidat
abstencionista amb Lucien Haussard.
En 1921 també era secretari del grup anarquista dels XVII i
XVIII Districtes de
París. Aleshores vivia al número 9 de
Cité Jarry de París. El 18 de febrer de
1921 participà en un míting a la Sala Garrigues
organitzat pels grups
anarquistes dels XVII i XVIII Districtes de París i el 8
d'abril d'aquell any
va fer per aquests grups la xerrada «Le
côté reconstructif de l'anarchisme».
Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assistí com a
delegat al II Congrés de
l'UA. Elegit administrador de Le
Libertaire, col·laborà també
en La
Revue Anarchiste de l'UA. Per un article aparegut en el
periòdic La Jeunesse Anarchiste
sobre Émile
Cottin, que havia atemptat el 19 de febrer de 1919 contra el president
del
Consell de Ministres francès Georges Clemenceau, va ser
detingut el 5 de maig
de 1922; jutjat, el 5 de maig de 1922 va ser condemnat en
rebel·lia a un any de
presó; pena que va ser reduïda a sis mesos quan es
va presentar a les
autoritats el 27 de juliol. Durant 12 dies del mes d'agost d'aquell
any, juntament
amb altres companys (André, Courme, Lelatin, Louis
Loréal, Nadaud, i E.
Villiers), va fer vaga de fam per exigir que els anarquistes Henri
Coudon (Méric) i Jeanne
Morand, aleshores
empresonats, fossin tractats com a presos polítics. L'11
d'agost de 1922 va ser
traslladat, amb Louis Raffin (Louis
Loréal)
i E. Villiers, a l'Hospital Cochin i una setmana després
portats a la presó
parisenca de La Santé, però, com Villiers, no
reprengué la vaga pel seu feble
estat. El 28 de setembre de 1922, per la seva intervenció en
un míting contra
la guerra organitzat per la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU),
va ser novament condemnat a sis mesos de presó pel Tribunal
Correccional de
Cherbourg (Baixa Normandia, França), pena que va ser
integrada a la que ja patia.
Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 assistí al III
Congrés de l'UA celebrat a
Levallois-Perret (Illa de França, França). Poc
després, entre el 25 de desembre
de 1922 i el 2 de gener de 1923 assistí, amb Pierre
Berteletto, Lucien Hussard,
Albert Lemoine i Maurice Vandamme (Mauricius),
al Congrés Sindicalista Revolucionari que se
celebrà a Berlín (República de
Weimar; actualment Alemanya), on es va fundar l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT). En el IV Congrés de l'UA, celebrat entre
el 12 i el 13
d'agost de 1923 a París, va ser l'únic que es va
oposar a l'aparició del diari Le
Libertaire, i al préstec de 150.000
francs necessaris per a tal fi, però va ser nomenat redactor«substitut» i en
la segona època del diari va acceptar ser membre de la
redacció. A finals dels
anys vint esdevingué parella de l'anarquista Marie-Louise
Massoubre (Zizette) i a
començament dels anys
trenta ambdós visitaren Nestor Makhno a l'hospital. El 3 de
novembre de 1934 es
casà a Villeurbanne (Lió, Arpitània)
amb Marie-Louise Massoubre –posteriorment
aquesta es casà en 1943 amb l'anarquista Antoine Marsella.
En 1939 col·laborà
en La Révolution
Prolétarienne. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció.
***
Germain Delatousche segons una xilografia de Jean Lébédeff
- Germain Delatousche: El 27 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 27 d'octubre– de 1898 neix a Châtillon-en-Dunois (Centre, França) el pintor i xilògraf anarquista Germain Eugène Delatousche. Era fill d'Eugène Octave Delatousche, jardiner, i Justine Césarine Galerne. Nasqué a casa dels avis materns a Châtillon-en-Dunois, però sos pares vivien a Chartres (Centre, França), població on es va criar. Quan tenia set anys començà a dibuixar arran d'un accident a la cama que l'immobilitzà al llit durant tres anys i el qual li deixarà una cama rígida. Quan tenia 13 anys i deixà l'escola primària, son pare volia que fes de sabater, però ell volia ser pintor i insistí tant que acabà com a aprenent al taller de C. Lorin, a Chartres, on, durant quatre anys, s'inicià en l'ofici de pintor vidrier. En 1915, per mor de la guerra, el taller va haver de tancar i es va veure obligat a realitzat tasques d'allò més diverses. D'antuvi pintor de la construcció des del setembre de 1915, després venedor a les «Nouvelles Galeries» de Le Mans, encarregat als grans magatzems«À la Ville des Ternes» de París on havia arribat cap al 1917, còmic excèntric, pintor de postals, decorador de vidre al taller Queneville, classificador de correu i empleat de correus ambulant a l'estació de Lió, pintor d'automòbils, descarregador de vagons a l'estació de Vaugirard, descarregador al mercat de Les Halles, peó de paleta, manobre en una fusteria de ferros, venedor de begudes, etc. Malgrat tota aquesta activitat, continuà estudiant dibuix i pintura. Membre de les Joventuts Sindicalistes del XV Districte de París, durant la guerra, amb alguns companys, assistí, al cafè-concert«Excelsior», a prop de la plaça d'Itàlia, a un concert del cantautor Montéhus i acabà a comissaria per reclamar insistentment i vanament que cantés les seves cançons antimilitaristes. El maig de 1919 organitzà al cafè «La Comète» del carrer de Vaugirard la primera exposició col·lectiva feta després de la Gran Guerra titulada «Resurrecció del Barri Llatí». Aquest mateix any exposa per primer cop al «Saló dels Joves» i en 1920 envià les seves primeres obres al«Saló dels Independents». A partir de maig de 1921 començà a participar en les activitats del cabaret de Montmartre«La Vache Enragée», amb Jules Depaquit, Roger Toziny i Maurice Hallé, muntant exposicions i creant el grup «Les Compagnons», animador el periòdic La Vache Enragée (1917-1933). Les exposicions d'aquest grup es van succeir fins al 1927 a «La Vache Enragée», a«L'Olympia», al «Moulin de la Chanson», al«Café du Parnasse», etc. Des de la tardor de 1922 es quedà sense treball i portà una vida de vagabund fins que trobà una feina com a decorador vidrier a diferents tallers. En 1924 entrà en el comitè director del grup«Partisans» (Ferjac, H. Martinet, Louis Moreau, Paulémile Pissarro, Maurice Savin) que publicà una revista del mateix nom i participà en el«Saló de Tardor». En aquesta època, sembla que per influències de l'artista anarquista Jean Lebedeff, començà a practicar el gravat sobre fusta. A partir de 1925 realitzà nombroses exposicions en solitari i organitzà mostres col·lectives d'artistes. El 15 de gener de 1927 es casà al XV Districte de París amb Germine Léontine Juliette Bodeau, de qui es va divorciar el 8 de març de 1951 al XIII Districte de París. En 1927 fou elegit soci del «Saló de Tardor» i obtingué el «Gran Premi d'ajuda als artistes», de fundació americana, pel conjunt de la seva obra. En aquestaèpoca viva, amb son pare separat de sa mare, al número 33 de carrer Croulebarbe de París. Durant la guerra d'Espanya, amb diversos artistes (Claudot, Vlaminck, M. Luce, Louis Moreau, etc.), organitzà a començaments de l'estiu de 1937 una exposició d'obres d'art a benefici dels orfes de la colònia llibertària organitzada per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Llança. El gener de 1941 amagà dos presoners evadits al seu taller del carrer Croulebarbe de París. Després de la guerra continuà col·laborant amb gravats i dibuixos en la premsa llibertària (Le Libertaire, Défense de l'Homme,L'Homme et la Vie, Maintenant,Le Musée du soir, etc.) i per a llibres anarquistes (Bizeau, Poulaille, Faure, etc.). Quan el seu taller fou demolit per construir un gratacel, s'instal·là al bulevard de Clichy. Poc abans d'instal·lar-se a Kervegon (País de Retz, Bretanya), en una gran casa que rehabilità, el 23 de juny de 1961 es casà al XVIII Districte de París amb sa companya Camille Eva Anne Marie De Bregeot, que encara feia feina d'assistenta social. Nombrosos quadres seus han estat adquirits per museus francesos (especialment el Carnavalet) i estrangers. Germain Delatousche va morir el 31 d'octubre de 1966 a Kervegon (País de Retz, Bretanya).
***
Manuel
Medina González
- Manuel Medina
González: El 27 d'agost–algunes
font citen erròniament el 23
d'agost–
de 1903 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el
periodista, poeta,
escriptor i militant anarquista i anarcosindicalista, i
després falangista,
Manuel Medina González, conegut com Manolo
Medina i Ariel. Fill
d'una
família
obrera, sos pares es deien José Medina i Margarita
González. Seguidor del mestre anarquista José
Sánchez Rosa, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) de Sevilla. Durant els anys vint va pertànyer a les
lògies maçòniques«España» i «Trabajo»
de Sevilla i en 1929 va ser detingut per les seves
activitats anarquistes. A Sevilla també exercí de
mestre. A començaments dels
anys trenta s'establí a Elda (Vinalopó
Mitjà, País Valencià). Com a director
deSolidaridad Obrera de
València en
1932 va ser obligat a dimitir pel Comitè Regional
valencià després d'haver
publicat crítiques a Ángel Pestaña i
al Comitè Nacional de la CNT. En 1933
dirigí Tierra y Libertad
i el gener
d'aquest mateix any va ser detingut, amb Juan Jaén
Vizcaíno, a la barriada
d'Horta de Barcelona (Catalunya), acusat de fabricació
d'explosius i diversos
delictes d'impremta i empresonat. Com a periodista
col·laborà en nombroses
publicacions llibertàries, com ara Acción
Social Obrera, ¡Despertad!,Estudios, Iniciales,El Productor, La
Revista Blanca, Solidaridad,Solidaridad
Obrera, Tierra Libre,
etc. Quan
esclatà la guerra civil s'afilià a la Falange de
Sevilla i col·laborà en el seu
periòdic Azul. En 1941
s'instal·là en
Còrdova i entre aquest any i 1990 va ser redactor del Diario de Córdoba, realitzant
crítica literària, de cinema, de
teatre, d'art i fent de cronista de la vida social. En 1988 l'Ateneu de
Còrdova
li atorgà el premi «Fiambrera de Plata».És autor d'Anarcogramas
(ca. 1931), Sacrilegio.
La mentira de Dios y sus explotadores (1931), El
movimiento emancipador de nuestro tiempo (1933), Antorcha de paja. Poemas inéditos
(1974), Coplas al aire de Córdoba
(1981), Clamor de la tierra andaluza
(1985), Cantares de las ocho hermanas
(1989), Memoria estelar de los tres
pablos: Picaso, Casals, Neruda
(1989), entre d'altres. Deixant
inèdits nombrosos treballs literaris, Manuel Medina
González va morir
el 24 de gener de 1993 al seu domicili de Còrdova
(Andalusia, Espanya)
i va ser enterrat al cementiri de San Rafael de la ciutat.
Manuel Medina González (1903-1993)
---
