Anarcoefemèrides del 25 d'agost
Esdeveniments
Capçalera de L'Anarchia
- Surt L'Anarchia: El 25 d'agost de
1877 surt a
Nàpols (Campània, Itàlia) el primer
número del setmanari L'Anarchia.
Bolletino del movimento sociale. Va ser dirigit pel
propagandista anarquista Emilio Covelli. Publicà textos de
Carlo Cafiero, Andrea
Costa, Giovanni Domanico i R. Galli, entre d'altres, tot seguint el
programa
insurgent de l'anomenada «Banda del Matese». Per
mor de les freqüents
persecucions policíaques, només
publicà set números, l'últim l'octubre
de 1877.
Traslladat a Florència (Toscana, Itàlia), en
sortiren, dirigits per Giovacchino
Niccheri, tres números més, l'últim el
18 de novembre de 1877. En aquest últim
número, el 10, es publicà per primera vegada l'Inno dell'Internazionale, del doctor
Stanislao Alberici Giannini.
***
Comitè de fàbrica anarcosindicalista rus
- Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes: Entre el 25 d'agost i l'1 de setembre de 1918 va tenir lloc a Moscou (Rússia) la Primera Conferència Panrussa d'Anarcosindicalistes amb la finalitat de definir un programa comú d'organització i d'acció per lluitar contra els enemics de la revolució i de la classe obrera, en aquell moment sota la triple amenaça dels governs estrangers, de la reacció interior (Exèrcit Blanc) i de la dictadura bolxevic. Es van pronunciar per la supressió del capitalisme d'Estat i de tot poder, i reivindicaren un sistema basat en els principis del comunisme llibertari. El seu objectiu era fer una unió dels soviets lliures sobre la base del federalisme. Segons les seves conclusions, els soviets d'aleshores havien de desembarassar-se imperativament dels«comissaris del poble» i del centralisme que ofega tota llibertat.
***
Ángel Pestaña al llit de l'Hospital de Manresa, acompanyat de sa companya Maria i sa filla Azucena (agost de 1922)
- Atemptat contraÁngel Pestaña: El 25 d'agost de 1922cau greument ferit a Manresa (Bages, Catalunya), en un atemptat de pistolers del Sindicat Lliure, el militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Ángel Pestaña Núñez. A instàncies de la Federació Local de Sindicats de Manresa Pestaña s'havia desplaçat a la ciutat per fer una conferència al Teatre Nou sobre el tema de la Unió Soviètica i el problema social. Sobre les 7 de la tarda, després de sortir amb uns companys de la fonda on s'hostatjava en direcció cap el teatre i creuar el torrent de Sant Ignasi, a prop del carrer de Cantarell, lloc poc freqüentat, un grup de tres pistolers disparen a boca de canó sis trets sobre Pestaña fugint immediatament. Els qui acompanyaven Pestaña van sortir sans i estalvis i fugiren. La primera persona que va sortir en auxili del sindicalista va ser una al·lota que treballava en un prostíbul proper, a la que ajudaren uns soldats del batalló de Reus; entre tots van portar ràpidament Pestaña a l'hospital de Manresa. Pestaña va rebre quatre trets: al cap, a la gola, al pit i al braç; i el pronòstic va ser gravíssim. L'operació, però, va anar bé i va restar fora de perill, almenys clínicament parlant, ja que els assassins van restar a la ciutat amb la intenció de rematar-lo. Els metges van demanar protecció a les autoritats davant l'actitud dels pistolers, que assetjaven l'hospital decidits a acabar amb la vida de Pestaña, i va ser enviada la Guàrdia Civil. Tots els periòdics van donar la notícia i va sorgir unaàmplia resposta solidària en contra de l'atemptat (partits polítics, ateneus, sindicats, intel·lectuals...) i dels mètodes repressius emprats pels generals Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui y Bayones, responsables dels pistolers del Sindicat Lliure. Els terroristes van ser perfectament identificats, pertanyien a la banda d'Honorio Ingles i els seus homes eren Isidre Miquel Viñals –que va ser qui va disparar–, Joan Pladevila (Joan de la Manta) i Vilajoana (el Trompi); i van ser detinguts, però alliberats tot d'una i mai no van ser processats. Ángel Pestaña es va restablir feliçment de les seves ferides.
Atemptat contra Ángel Pestaña (25 d'agost de 1922)
***
Capçalera
d'España Libre
- Surt España
Libre: El 25 d'agost de
1945 surt a París (França)
el primer número del periòdic en
castellà España
Libre. Órgano del Comité de
Relacions de la Confederación Regional del Centro en Francia
(CNT-AIT).
Editat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), el
seu director va ser
Félix Lorenzo Páramo i l'administrador Miguel
Hernández. Poc després es
convertí en portaveu del Subcomitè Nacional de la
CNT a França fins a la seva
desaparició en 1961. A partir de 1947 s'edità a
Tolosa de Llenguadoc com a
setmanari. Defensà fermament les postures del
Comitè Nacional clandestí de la
CNT, fins i tot les activitats més discutides
(participació en el Govern Giral,
diàlegs amb els monàrquics, etc.). A
més de Félix Lorenzo Páramo, va ser
dirigit per Emilio Vivas i Ramón Liarte. Entre els seus
nombrosos
col·laboradors tenim Rafael Abad, Joan Adell, Asensio Alias,
Ramón Álvarez,
Asdrúbal Alvora, Felipe Ayete, Eduardo Badía
Vilató, Acracio Bartolomé, Daniel
Berbegal, Joan Bernat, José Berruezo, C. Boldú,
Jacint Borràs, Buenacasa, Félix
Calatayud, Carsí, Marín Civera, Francisco Crespo,
J. J. Domènech, Liberto
Esclavina, José Espuga, José Ferri,
José Gallego Crespo, Salvador García,
García Durán, García Pradas,
González Malo, A. Guerra, G. Guerra, J. Guiraud,
Basilio Hernáez, Juan de Iberia, Lola Iturbe, Juanel,
Ramón Liarte, Carlos
Llorca, Aurelio Llorente, Moisés Martín, Horacio
Mtz Prieto, Bernardo Merino,
Fidel Miró, Pablo Montegaza, Luis Montoliu, Carlos Monreal,
Olegario Pachón,
Francisco Pauner, Aurelio Pego, Josep Peiró, Avelio Roces,
Salvador Rodrigo,Ángel Rojo, Rüdiger, Ricard Sanz, Miguel Rueda,
Mateo Santos, Víctor Sanz,
Germinal Sentís, Emiliano Serna, Arturo Soria, Antonio
Serrano, Trabal, Gonzalo
Vidal, Emilio Vivas, Juan Zafón, etc. Publicà
textos inèdits de Peiró i el
número 5, del 18 de novembre de 1945, publicà el
famós manifest «Con España o
contra España», signat el 27 d'octubre d'aquell
any per secretaris de les
Regionals cenetistes contra el Comitè Nacional de Frederica
Montseny i Germinal
Esgleas i que significà la ruptura definitiva del Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE). En sortiren uns 550 números fins al 1961 i la seva
desaparició va ser
motivada per pressions franquistes, encara que arran de la
unificació
confederal de 1960 caigué en crisi.
Naixements
Foto policíaca de Pierre Gaillard (15 de març de 1894)
- Pierre Gaillard:
El 25 d'agost de 1846 neix a Fontanjas (Alvèrnia,
Occitània) l'anarquista
Pierre Auguste Gaillard. Sos pares es deien Louis Gaillard, propietari
i
comerciant, i Margueritte Eugénie Dumathieu. El 24 de
setembre de 1872 es casà
al XVIII Districte de París (França) amb la
cosidora Marie-Léontine Laurent. En
aquesta època treballava de droguer i vivia al
número 29 del carrer Myrha de
París. El 4 de setembre de 1893 assistí a una
reunió anarquista, al domicili
d'Émile Méreaux, al número 14 del
carrer Ruisseau de Bagnolet (Illa de França,
França). Va recomanar els companys d'assistir, armats amb
bastons, a les
reunions que organitzés el Partit Obrer durant la campanya
electoral i es
mostrà satisfet dels resultats obtinguts per la campanya
abstencionista. El 18
de desembre de 1893 comentà al domicili de
Méreaux la detenció de l'anarquista
Jacques Merigeau. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat
recopilador
d'anarquistes i aleshores vivia al número 12 del carrer Pont
Vert de Bagnolet.
El 13 de març de 1894 un informe del control general de la
Prefectura de
Policia assenyalava que, malgrat la seva notorietat com a anarquista
declarat,
cap escorcoll s'havia portat a terme al seu domicili. En aquestaèpoca feia de
contramestre en una fàbrica. El 15 de maig de 1894 va ser
detingut, moment en
el qual va ser fitxat en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon, però va ser alliberat dos
dies després. Pierre
Gaillard va morir el 3 de maig de 1908 al seu domicili,
número 75 de la Grande
Avenue, a Neuilly-Plaisance (Illa de França,
França).
***
Gravat de William Barbotin realitzat per Henri Othon Brauer d'un autoretrat gravat per Barbotin mateix
- William
Barbotin: El 25 d'agost de 1861 neix a
Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França) el
pintor, escultor, gravador i propagandista anarquista Joseph Barbotin,
més
conegut com William Barbotin.
Nét i
fill de mariners pescadors de l'Illa de Ré, era el fill
primogènit de Joseph Barbotin
i de Marie Céleste Bernard. Quan era un infant, el pintor
William Bouguereau
descobrí
els seus precoços talents com a dibuixant i
esdevingué el seu mentor artístic.
Admès al Concurs de l'Escola Normal de Mestres, el novembre
de 1880 va ser
nomenat professor suplent a París (França), on
freqüentà el taller de William
Bouguereu, l'Acadèmia Julian i l'Escola de Belles Arts,
especialitzant-se en el
gravat amb burí. En aquests anys fou alumne de Tony
Robert-Fleury i de Gustave
Bertinot. En 1884 obtingué el Premi de Roma en escultura i
entre 1885 i 1886 va
romandre becat a l'«Acadèmia de França
a Roma» de la vil·la Médicis de Roma
(Itàlia). A finals de 1886 coneguéÉlisée Reclus a Clarens (Vaud, Suïssa)
de
qui esdevingué un gran amic i l'introduí en els
cercles anarquistes. A Suïssa
també es reuní amb el communard
anarquista d'Ars-en-Ré Jules Perrier. A partir
d'aquí començà a
col·laborar en
la premsa llibertària, com ara La
Révolte
i Les Temps Nouveaux, dirigit per
Jean
Grave, qui li va encomanar nombrosos gravats. En aquestaèpoca realitzà els
retrats de destacats anarquistes i intel·lectuals de
l'època (Mikhail Bakunin,
Carlo Cafiero, Auguste Comte, Maurice Jeannel, Piotr Kropotkin, Pierre
Leroux, Yann
Nibor, Amiral Ponty, Pierre-Joseph Proudhon,Élisée Reclus, etc.). També
col·laborà amb Élisée
Reclus en la seva Géographie
Universelle. L'octubre de 1890 comprà la
vil·la des Tilleuls a Ars-en-Ré,
on acollí els seus amics anarquistes. Entre 1893 i 1901 fou
el secretari
general de la Societat dels Artistes Gravadors i arreplegà
nombroses
distincions (Premi Alhumber, Premi Trémart, Medalles de
diversos Salons, etc.).
En aquests anys realitzà molts de gravats per a La Revue des Beaux-Arts i
il·lustrà llibres de destacats autors
(Victor Hugo, Eugène Müntz, etc.). En 1894
realitzà una medalla amb l'efígie
d'Élisée Reclus. En 1899 fou un dels quatre
artistes que gravaren en aiguafort
els retrats de l'edició de luxe limitada a 500 exemplars del
llibre d'Angelo
Mariani Figures Contemporaines tirées de l'Album
Mariani; ell mateix va figurar en
el volum VIII
(1903) de la prestigiosa col·lecció de 14 volums
apareguts entre 1894 i 1925.
Aquest mateix any rebé la Medalla de Primera Classe. En 1900
participà en
l'Exposició Universal de París. El 15 de maig de
1901 es casà all XIV Districte de París amb
Sophie Camille
Guériteau (Georgette Gonini),
filla adoptiva d'Ermance Gonini (Ermance Trigant-Beaumont),
la companya
d'Élisée Reclus, amb qui vivia des de 1889; amb
aquest
matrimoni legitimaren dues filles: Carmen, nascuda en 1890, i
Denise Louise, nascuda en 1893; posteriorment tingueren un altre
fill, William –la
parella es divorcià el 10 de juliol de 1909. El
5 d'abril de 1903 va ser nomenat Cavaller de la Legió
d'Honor; l'acceptació
d'aquest premi li va portar les crítiques dels companys
anarquistes. En 1904 va ser nomenat
inspector
d'Ensenyament de Dibuix per a les Escoles Primàries
Públiques de Nins del
districte d'Sceaux del departament del Sena de París. Un
edifici que havia
restaurat Jules Perrier a la plaça de la Chapelle
d'Ars-en-Ré, i on havia
reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes
(Gustave
Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler,
Léon Gaud,
Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard,
Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament
d'Ars-en-Ré i transformat
en museu després de la mort de Perrier. En
1905 William Barbotin va ser
nomenat director del Museu Municipal d'Ars-en-Ré, proper al
Phare des Baleines,
que esdevingué Museu «Jules Perrier»,
creat per dotar d'«educació artística
al
poble i a la joventut en particular» –en 1952
aquest museu va ser clausurat a
causa de la desatenció municipal. En
1906 fou triat per realitzar el retrat del nou president Armand
Fallières i va
ser nomenat inspector de l'Educació Nacional.
Després de la Gran Guerra la
fotografia desplaçà el gravat i la seva obra va
caure en l'oblit. William
Barbotin va morir el 12 de novembre de 1931 al seu domicili del
número 9 del
bulevard de Saint-Marcel de París (França) i fou
enterrat al cementiri de
Gentilly (Illa de França, França). En 2013 Didier
Jung publicà l'estudi
històric Les Anarchistes de l'île de
Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.
William
Barbotin
(1861-1931)
***
Foto
policíaca de Michel Bellemans (3 de setembre de 1894)
- Michel
Bellemans: El 25 d'agost de 1870 neix a Gand (Flandes
Oriental, Flandes)
l'anarquista Michel Bellemans. Obrer de sastreria, el 13 de setembre de
1893
s'instal·là a París
(França), al número 11 del carrer de la Barre,
amb sastre
belga Nicolas Deliègre, i treballà al taller de
Van Trapen al número 47 del
carrer Labat. En 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes
perillosos
establerta per la Prefectura de Policia parisenca. El 7 de
març de 1894 va ser
detingut amb altres 16 persones, tres d'elles dones, en una agafada al
cabaret
regentat per l'anarquista Francis Louis Duprat, al número 11
del carrer Ramey
de Montmartre. Interrogat l'endemà, el 9 de març
va ser tancat a la presó
parisenca de Mazas, però finalment l'11 de març
de 1894 va ser alliberat. El 9
de juliol de 1894, en un nou escorcoll del cabaret de Francis Louis
Duprat a
resultes d'investigació per «associació
criminal», va ser novament trobat a
l'indret, on malgrat els riscos, continuava assistint a les reunions i
festes
familiars que els anarquistes hi organitzaven; tancat el 13 de juliol a
Mazas,
va ser alliberat el 29 de juliol de 1894. El 6 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció ordenà el sobreseïment del
seu cas. Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció.
***
- Charles Gogumus: El 25 d'agost de 1873 neix a Dijon (Borgonya, França) el militant sindicalista revolucionari, anarquista i antimilitarista Charles Louis Jean Baptiste Gogumus. Era el fill primogènit dels rendistes Joseph Gogumus, aleshores carter, i de LoiseÉlisabeth Strohl. D'antuvi va fer feina d'empleat en un magatzem de novetats a Dijon, on va crear un sindicat. En 1906 es va instal·lar a París com a venedor de llanes. Dos anys després va fundar el Sindicat dels Empleats de la Regió Parisenca i en 1909, com a secretari d'aquest sindicat, va actuar nombroses vegades als grans magatzems. Va ser membre del comitè de la Confederació General del Treball (CGT), però també de la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FACR) i sempre va preconitzar en les reunions de vaguistes l'ús de l'acció directa, el boicot i el sabotatge. En 1911 la policia el té fitxat com a cap dels sabotatges, en grups de 10 militants, als grans magatzems parisencs (capgirar els aparadors, trencar vidres, bombes d'àcid sulfúric, ous farcits de tinta...). Aquest mateix any esdevé administrador del periòdic La Bataille Syndicaliste, que serà l'origen de la creació, el juny de 1913, del Comitè de Defensa dels Soldats, del qual serà tresorer. Divorciat de Jeanne Pierrette Brintet, el 18 d'agost de 1914 es casà al XX Districte de París amb Julie Lagnier. En aquestaèpoca treballava de representant. Charles Gogumus va morir de tuberculosi el 24 de juny de 1915 al seu domicili, al número 12 bis de l'avinguda Hoche, de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) –en la defunció van estar presents Françoies Marie, administrador de La Bataille Syndicaliste i el des de feia poc diputat Pierre Laval–; va ser incinerat quatre dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les seves cendres van ser portades al cementiri de Les Lilas (Illa de França, França).
***
Notícia de la detenció d'Augustin Gillet apareguda en el diari parisenc La Presse del 25 de maig de 1912
- Augustin Gillet:
El 25 d'agost –altres fonts citen erròniament
altres dates– de 1874 neix a La
Chansiauve (Gartempe, Llemosí, Occitània) el
paleta anarcoindividualista
Augustin Gilet, més conegut com Augustin
Gillet. Sos pares es deien Sylvain Gilet, conreador, i
Léonarde Geai. El 22
d'agost de 1906, mentre treballava al sostre del Palau de
l'Élysée per a
l'empresari Blanche, va caure al patí des d'una
alçada de tres metres, patint
greus ferides que van ser guarides a l'Hospital Beaujon de
París (França).
Instal·lat a Montrouge (Illa de França,
França), al número 75 del carrer
Orléans, a partir del gener de 1911, en
substitució d'Alzir Hella, fou gerent
del setmanari individualista L'Anarchie, editat per
Albert Libertad a
París. El 12 de maig de 1912 la seu de L'Anarchie
va ser escorcollada i
dies després, el 23 de maig, va ser detingut con a gerent
d'aquest periòdic
acusat d'«incitació a l'assassinat» per
la publicació l'abril d'aquell any de
l'article apologètic de la «Banda
Bonnot» titulat «Des hommes», escrit per
Maurice Vandamme (Mauricius) sota el
pseudònim de Lionel. Posat
en llibertat provisional amb càrrecs, el 5 de juliol de 1912
va ser jutjat per
l'Audiència del Sena i condemnat a un any de
presó per «delicte de premsa»–Vandammee va ser condemnat en rebel·lia, ja que
s'havia fugat, a cinc anys de
presó i a 3.000 francs de multa. Gillet marxà a
l'estranger i fou substituït enL'Anarchie per Labregère. En 1914 va ser
mobilitzat en el II Regiment de
Cuirassers, al qual l'abril de 1916 encara pertanyia. En 1923 figurava
en el
llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena.
Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció.
Albert Thierry
- Albert Thierry:
El 25 d'agost de
***
Crida
de Louis Hugonnet apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4
de maig de 1923
- Louis Hugonnet: El
25 d'agost de 1895 neix a Montereau-Fault-Yonne (Illa de
França, França)
l'anarquista Louis Édouard Hugonnet. Sos pares es deien Jean
Hugonnet, obrer en
una fàbrica de faiança, i Augustine Louise
Masson. Es guanyava la vida de
paleta. Cridat a files en 1915, durant la Gran Guerra, va desertar i
per aquest
fet va ser condemnat a tres anys de treballs forçats.
Després d'un temps a la
presó de Bugia (Bugia, Algèria), va ser enviat al
camp de Clairfontaine (El Aouinet,
Tebessa, Algèria) per a treballar a la línia
fèrria Clairfontaine-Ouenza. De
bell nou a la metròpoli, s'establí a la seva
població natal i visqué al carrer
Varennes. Durant la primavera de 1923 intentà crear un grup
anarquista departamental
a Sena i Marne. El desembre de 1924, amb Joseph Buomore,
testimonià les seves
experiències als camps algerians durant la campanya del
Comitè de Defensa
Social (CDS) contra el «Biribi» (companyies
disciplinàries i penitenciaries
establertes a les colònies franceses d'Àfrica del
Nord) des de les pàgines de diversos
periòdics (Le Libertaire,La Vague, etc.). En aquestaèpoca vivia
al número 34 del carrer Solitaires de París. El
10 de juliol de 1926 es casà a Luberçac
(Llemosí, Occitània) amb Marguerite Bournazel,
amb qui tingué una filla. Durant
la nit del 10 a l'11 de maig de 1930 a resultes d'una baralla a
Montereau-Fault-Yonne
amb els algerians Mohamed Chaleb i Mohamed Saïdi, va ser
detingut per amenaces,
insults i agressió contra el policia Frétat,
però va ser posat en llibertat amb
càrrecs; jutjat el 21 de juliol de 1930, va ser condemnat a
tres mesos de presó.
En 1935 figurava en un llistat d'anarquistes de Montereau-Fault-Yonne.
En
aquesta època estava divorciat. Quan esclatà la
Revolució espanyola, l'octubre
de 1936 va anar voluntari a lluitar contra el feixisme. Sembla que
Louis
Hugonnet va morir en combat a Espanya.
***
Necrològica de Mariano Ponce Carmona apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de juliol de 1963
- Mariano Ponce Carmona: El 25 d'agost de 1899 neix a Múrcia (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Ponce Carmona. Sos pares es deien Joaquín Ponce i Antonia Carmona. Obrer vidrier del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la dictadura de Primo de Rivera hagué de refugiar-se en dues ocasions a França fugint de la repressió. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Albi, on treballà de mosaïcista i milità amb la seva companya Francisca Mañé en la Federació Local de la CNT. Mariano Ponce Carmona va morir el 18 de juny–algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1963 al seu domicili d'Albi (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Luisa Lozano Rodrigo apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 3 de juny de 1986
- Luisa Lozano
Rodrigo: El 25 d'agost de 1904 neix a Berlanga de Duero
(Sòria, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Luisa Lozano Rodrigo, també coneguda
com Luisa Valdenebro, pel llinatge
de son company.
Sos pares es deien Vicente Lozano i Petra Rodrigo. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), compartí la vida amb Eugenio
Valdenebro García, amb
qui emigrà a Catalunya i s'establí a barriada de
l'Horta de Barcelona. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França. En
l'exili milità en la CNT i residí
en diferents poblacions amb son company i sos fills (Bordeus, Drancy,
Fumèl, Lengon,
Sant Joan
Lohitzune, etc.). En la seva última etapa milità
en la Federació Local de la CNT de Drancy. Luisa Lozano
Rodrigo va morir el 20
d'abril de 1986 a la Policlínica La Rosaraie d'Aubervilliers
(Illa de França,
França) i va ser enterrada al cementiri de La Courneuve
(Illa de França,
França).
***
Necrològica
de Joan Serra Pascuet apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 22 d'octubre de 1967
- Joan Serra Pascuet: El 25 d'agost de 1906 neix a Avià (Bergadà, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Josep Serra Pascuet –el segon llinatge citat a vegades erròniament com Pescuet. Sos pares es deien Josep Serra Cortina i Dolors Pascuet Casabella. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Berga, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on milità en la CNT en l'exili i en la Lliga Francesa de l'Ensenyament. Malalt de càncer a l'estòmac, retornà a Berga per morir. Joan Serra Pascuet va morir el 26 de juny de 1967 a Berga (Bergadà, Catalunya).
***
Notícia
del judici de Francisco Carmona Pineda apareguda en el diari
madrileny El
Siglo Futuro del 14 d'agost de 1934
- Francisco Carmona Pineda: El 25 d'agost de 1912 neix a Posadas (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Carmona Pineda. Sos pares es deien Manuel Carmona i Natividad Pineda. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Andalusia. Va fer el servei militar en el Regiment d'Infanteria Núm. 17 i va ser destinat a la presó provincial de Màlaga. El 19 de juliol de 1934, quan feia la guàrdia, ajudà un grup de companys anarquistes (José Pareja Rodríguez, Enrique Toledano Díaz, José Siliceo Victorio, Cipriano Domínguez Marceliano i Antoni Rovira) a fugir, sumant-s'hi a l'escapada i desertant. Dos dies després, va ser detingut juntament amb José Pareja Rodríguez a casa de l'anarquista Francisco Forte Dorador al barri del Perchel de Màlaga. El 14 d'agost de 1934 va ser jutjat en consell de guerra a la caserna de la Trinidad de Màlaga, amb grans mesures de seguretat, i condemnat a 15 anys de presó major pels delictes de «connivència i confabulació amb els presos evadits» i de deserció i a dos anys de recàrrec en el servei militar. El juliol de 1936 fou un dels que van obrir les portes de les presons de Màlaga (Andalusia, Espanya). Lluità contra el feixisme enquadrant en la Secció d'Informació de la«Columna de Ferro». Amb el triomf franquista s'exilià a França i s'integrà en els grups d'acció guerrillers que s'internaven a la Península. Va ser ferit en diverses ocasions. Detingut, va ser jutjat i condemnat a una llarga pena de presó. Purgà 11 anys de treballs forçats a l'obra del «Valle de los Caídos». Un cop lliure, s'establí a Astúries i treballà en la construcció a Gijón, alhora que militava en la CNT anomenada«ortodoxa». Després de la mort del dictador Francisco Franco col·laborà en la premsa llibertària (Acción Libertaria,Vida Obrera, etc.), especialment amb poesies. En 1985 publicà, amb Jesús LabayosÁlvarez, el llibre de poemes ¡Si cansancio en el alma!. Francisco Carmona Pineda va morir el 8 de novembre de 1992 a l'Hospital de Cabueñes de Gijón (Astúries, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Ceares d'aquesta ciutat.
***
Rosa
Agustín Sarasa
- Rosa Agustín
Sarasa: El 25 d'agost de 1914 neix a Almudèver
(Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Rosa Agustín Sarasa. De
família llibertària, participà
activament en l'Ateneu Llibertari Cultural del seu poble, creat a
finals de
1933, on s'encarregava de la correspondència.
També milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Es casà civilment amb
l'anarquista Benito Gil
Abiol. Durant un temps visqué a Logronyo (La Rioja, Espanya)
i Saragossa
(Aragó, Espanya). Quan el cop militar de juliol de 1936 va
ser capturada pels
feixistes i tancada a la Presó Provincial de Saragossa.
Jutjada en consell de
guerra, va ser condemnada a mort. Rosa Agustín Sarasa va ser
afusellada el 27
de setembre de 1936 al cementiri de Torrero de Saragossa
(Aragó, Espanya). Son
germà Pascual Agustín Sarasa també va
ser afusellat un mes més tard.
***
Tomás
Seral y Casas dibuixat per Federico Comps
- Federico Comps: El 25 d'agost de 1915 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el dibuixant i arquitecte anarquista Federico Luis Comps Sellés. Sos pares es deien Federico Comps Ferruela, constructor, i Pilar Sellés Marteles, i era el quart fill del matrimoni. Va fer classes de dibuix a l'Acadèmia Bovi amb la finalitat de preparar-se per a l'examen d'ingrés a la Facultat d'Arquitectura de Barcelona (Catalunya). Es matriculà lliure durant el curs 1931-1932 en la citada facultat i després continuà estudis a l'Escola Superior de Madrid (Espanya). A partir de 1935 publicà il·lustracions en la prestigiosa revista saragossana Noroeste. Tingué una gran amistat amb els arquitectes Alfonso Joaquín Buñuel Portolés i Juan Páramo, amb la poetessa Maruja Felena, amb la pianista Pilar Bayona i amb els germans Ciria Escartivol. Dibuixà retrats de Tomàs Seral y Casas en Cadera de insomnio, de Maruja Falena en Rumbo i de María Dolores Arana en Canciones en azul, tots de 1935. Fou amic i col·laborador del pintor Juan José Luis González Bernal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), era soci de l'Ateneu Popular del carrer Delicias de Saragossa. Fortament influenciat pel surrealisme artístic gràfic, en 1936 il·lustrà l'obra de Gil Comín Gargallo Rémora y evasión. Realitzà una sèrie de 14 dibuixos sobre les lacres i vicis de l'ésser humà, així com altres de diferents temàtiques i de diversos paisatges. Fou l'introductor de l'Ànec Donald, de Walt Disney, en l'escena artística espanyola. Federico Comps Sellés va ser afusellat per un escamot falangista el 27 d'octubre de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya). Pòstumament, el març de 1949, es va publicar un llibre d'homenatge amb els seus dibuixos sota el títol Muerte española, amb textos de Tomás Seral y Casas, i del qual es va fer una edició facsímil en 1999.
---
