Anarcoefemèrides del 24 d'agost
Esdeveniments
Reunió
pública del Congrés Anarquista Internacional
d'Amsterdam
d'agost de 1907. Max Baginski damunt l'estrada
- Congrés Anarquista
Internacional: Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907
té lloc al Plancius Hall
d'Amsterdam (Països Baixos) el Congrés Anarquista
Internacional, el primer
d'aquestes característiques i un dels més
importants en tota la història del
moviment llibertari mundial. S'hi van aplegar delegats de 14
països diferents
(Països Baixos, Itàlia, Alemanya, EUA, Argentina,
Anglaterra, Polònia, Bèlgica,
Bohèmia, Rússia, Sèrbia,
Bulgària, França i Suïssa romanx), entre
ells figures
força rellevants del moviment anarquista d'arreu del
món (Max Baginski, Henri
Beylie, Benoît Broutchoux, Ceccarelli, Émile
Chapelier, Christian Cornélissen,
Amédée Dunois, Luigi Fabbri, R. Friedeberg, Emma
Goldman, Errico Malatesta,
Pierre Monatte, Sigfried Nacht, Ferdinand Domela Nieuwenhuis,
Biófilo
Panclasta, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Karl Walter, etc.). La
iniciativa del
congrés partí dels grups anarquistes belgues i
holandesos; aquests últims
s'encarregaren de l'organització material de l'esdeveniment
i els primers van
començar a publicar el Bulletin de
l'Internationale Libertaire, que
tingué com a principal editor Henri Fuss, i que volia
preparar les futures
discussions. Entre el desembre de 1906 i el gener de 1907 van
llançar una nota
en set idiomes fent una crida per a la reunió internacional,
signada per
diverses federacions anarquistes (Països Baixos,
Bèlgica, Alemanya, Bohèmia, anarquistes
de llengua jiddisch de Londres), però de pels anarquistes
francesos. A França
el moviment anarquista estava dividit entre els que es mostraven en
contra de
l'organització dels grups llibertaris, i per tant es van
oposar a una reunió
organitzativa d'àmbit internacional, i els que es dedicaven
purament a la
lluita sindical, deixant de banda les opcions netament anarquistes.
Només vuit
anarquistes francesos hi van assistir (Benoît Broutchoux,
Pierre Monatte, René
de Marmande, Henry Beylie, Zibelin, Margoulis, Coriol i Brille) i
l'anarquisme
ibèric no va ser representat –Fernando Tarrida del
Mármol hi havia d'anar,
però finalment no hi pogué assistir. Els dos
primers dies van ser preliminars:
el 24 per a la recepció de credencials i el 25 per als
mítings; les sessions
formals començaren el 26 i es realitzaren 17 sessions fins
al 31 d'agost. Els
temes tractats van ser especialment els referents a
l'organització del moviment
anarquista i sindicalista; però també es
tractaren temes com ara l'educació racionalista,
l'esperanto, l'alcoholisme, la vaga general i l'antimilitarisme–simultàniament es realitzà un
Congrés Internacional Antimilitarista,
organitzat per l'Associació Internacional Antimilitarista
(AIA), també a
Amsterdam, els dies 30 i 31 d'agost–, la Revolució
russa de
1905, etc. No
obstant això, els temes més debatuts van ser
sobre la necessitat o no
d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre
l'anarquisme i el sindicalisme, especialment entre Monatte i Malatesta.
Temes que
causaren també debat van ser la defensa de Max Baginski de
l'atac magnicida de
Leon Czolgosz contra el president nord-americà William
McKinley (6 de setembre
de 1901) i la proposta de Goldman de la denominada«acció de rebel·lia»,
accions individuals violentes davant la impotència d'actuar
d'altra manera, com
ara l'atemptat realitzat per Alexander Berkman contra l'industrial
Henry Clay
Frick (23 de juliol de 1892). Finalment, una de les resolucions
acordà que les
idees anarquistes i l'organització, lluny de ser
incompatibles, es complement i
es fan costat, i per això cal crear grups anarquistes i
federacions que els
agrupin. Amb aquests principis es creà una oficina permanent
d'una nova
Internacional Anarquista (IA), formada per cinc membres (Errico
Malatesta,
Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, John Turner i Jean Wilket), amb la
finalitat
d'actuar com a oficina de correspondència, de crear un arxiu
anarquista
internacional i de relacionar els grups anarquistes dels diferents
països. La
IA s'instal·là a Londres, s'encarregà
d'organitzar un nou congrés, previst per
a 1909, i d'editar un butlletí mensual (Bulletin de
l'Internationale
Anarchiste), que finalment sortí irregularment i
del qual només es
publicaren 13 números entre el 31 de gener de 1908 i l'abril
de 1910. A finals
de 1911 la IA abandonà les seves activitats, en part a causa
de l'hostilitat
que seguien mantenint els grups anarquistes francesos a tota mena
d'organització internacional.
***
Anagrama
de l'AIT
- V Congrés de l'AIT:
Entre el 24
i el 31 d'agost de 1935 té lloc a París
(França) el V Congrés de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). Degut a la situació
política a Europa,
assistiren poques delegacions: la Freie Arbeiter Union Deutschland
(FAUD, la
Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), la Unió Sindical Italiana (USI), l'Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs), la
Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR) i la
Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança
Sindicalista Holandesa).
Aquest congrés adoptà mesures defensives per
enfrontar-se al feixisme victoriós
a Europa (Alemanya, Àustria, Itàlia, Portugal) i
a Llatinoamèrica, i la
situació contrarevolucionària creada i el perill
bèl·lic. La solució que
aportava el congrés era: contra el feixisme,
revolució social. També es tractà
el tema de la violència revolucionària, la
repressió soviètica i es modificaren
algunes qüestions estatutàries. La nova secretaria
general de l'AIT residiria a
partir d'aleshores a Amsterdam.
Naixements
Nathalie Lemel fotografiada per Émile Giger a París
- Nathalie Lemel: El 24 d'agost de 1826 neix a Brest (Bretanya) la communard, militant anarquista i feminista Perrine Natalie Duval, més coneguda com Nathalie Lemel–algunes fonts citen com a llinatge Le Mel. Sos pares, que tenien un cafè, es deien Allain Marie Duval, adober, i Catherine Agathe Hardy. Va ser educada en una escola religiosa fins als 12 anys i després treballarà enquadernant llibres. En 1845 es casà amb un enquadernador vuit anys més gran que ella, Jérôme Lemel, amb qui tindrà tres fills. En 1849 la parella es trasllada a Quimper on obre una botiga d'enquadernacions i llibreria. Aquesta activitat durarà fins a 1861, quan el negoci fa fallida i es veuen obligats a deixar la Bretanya i a marxar a París a la recerca de feina. La seva primera ocupació a París sembla que va ser la venda de llibres i l'enquadernació, alhora que esdevé militant socialista. L'agost de 1864, any de la creació de la Primera Internacional, els enquadernadors comencen una forta vaga i un dels militants més coneguts serà Eugène Varlin. En 1865 Nathalie Lemel s'adhereix a la Internacional i quan una nova vaga esclata, formarà part del comitè vaguístic i serà elegida delegada sindical, un fet excepcional a l'època. Es distingirà per la seva determinació i per les seves qualitats d'organitzadora, lluitant per la paritat de salaris entre homes i dones. Segons un informe policíac: «Es caracteritza per la seva exaltació, s'ocupa de política; als tallers, llegeix en veu alta els periòdics nocius; freqüenta assíduament els clubs polítics.» A tot això cal afegir-hi una forta oposició al Segon Imperi. En 1868 abandona el domicili conjugal, per mor de l'alcoholisme de son marit, fet que no va millorar la reputació als ulls dels benpensants i de la policia, però li va permetre dedicar més temps a la militància. Amb Varlin i altres enquadernadors, participarà en la creació de La Ménagère, una cooperativa d'alimentació, i de La Marmite, un restaurant obrer –que amb el temps comptarà amb quatre establiments per a vuit mil obrers–, treballant en la preparació dels àpats. El 18 de març de 1871 va esclatar la insurrecció de la Comuna de París i a partir d'aquesta data Nathalie Lemel treballarà activament en els grups de dones i prendrà sovint la paraula. Aquests debats l'animen a crear l'11 d'abril, amb Elisabeth Dmitrieff, aristòcrata russa relacionada amb Karl Marx, la Unió de Dones per la Defensa de París i d'assistència als ferits, i Nathalie formarà part del comitè central. El 26 de març, després de les eleccions, s'estableix un consell revolucionari on figuren personalitats com ara Jules Vallès, Charles Delescluze, Raoul Rigault, Gustave Flourens, Eugène Varlin, etc. La ciutat de París serà administrada per la Comuna fins la Setmana Sagnant quan, el 21 de maig, les tropes acantonades a Versalles entren a sang i foc dins la ciutat; aquesta setmana acabarà el 28, quan es produïren els últims combats al cementiri de Père Lachaise. Durant aquest període, Nathalie Lemel combatrà a les barricades de la plaça Blanche,i en particular la del carrer Pigalle, atenent els ferits. Amb la desfeta de la Comuna, desesperada, s'intenta suïcidar bevent absenta, i és detinguda el 21 de juny de 1871. El Consell de Guerra la condemnarà a la deportació i a la reclusió a la penitenciaria de Nova Caledònia. Quan els seus companys reclamen a les autoritats una gràcia, ella mateixa enviarà una carta al prefecte explicant que rebutja qualsevol mena de gràcia i tota acció que es porti al seu favor. Serà embarcada a bord del Virginie, al mateix comboi que Henri Rochefort i Louise Michel. Tant Nathalie Lemel com Louise Michel s'oposaran fortament a la separació dels deportats entre homes i dones, però elles seran desembarcades cinc dies desprès que els homes, el 14 de desembre de 1873, a la península de Ducos, lloc fortificat amb una tanca on compartirà la cabana amb Louise Michel, influint-se mútuament ideològicament. Fins a la Llei d'amnistia de 1880 no seran alliberades i podran tornar a la metròpoli. Nathalie Lemel va trobar feina al periòdic L'Intransigeant, on continuarà la seva lluita feminista, passant penúries econòmiques fins a la seva mort, el 8 de maig de 1921 a l'Hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), cega i en la misèria. El 8 de març de 2007, en ocasió del Dia Internacional de la Dona, per acord municipal del 27 de març de 2006, una plaça del barri dels Enfants Rouges de París, al cantó dels carrers Dupetit-Thouars i de la Corderie, on en altre temps tenia la seu la Primera Internacional, i a prop d'on Nathalie Lemel vivia, al cul-de-sac Béranger, serà batejada amb el seu nom.
***
Fotografia
policíaca d'Oscar Labrie (2 de juliol de 1894)
- Oscar Labrie: El
24 d'agost de 1861 neix a
Charenton-le-Pont (Illa de França, França)
l'anarquista Oscar Alexandre. Era el
fill primogènit d'Octavien Hippolyte Labrie, terrelloner al
Ferrocarril del
Nord, i d'Appolonie Dirckx (Pauline Derix).
Treballava als tallers de la fàbrica de màquines
de vapor Farcot de Saint-Ouen
(Illa de França, França) i alhora regentava una
taverna, propietat de la seva
companya Marie Thomas. Una part del local de la taverna el tenia llogat
a
Patrocle Berthon, regidor municipal socialista de Saint-Ouen. El 13
d'abril de
1889 Patrocle Berthon, borratxo, anà a la taverna i
trobà Maria Thomas tota
sola i al dormitori intentà violar-la; quan Labrie
tornà de la feina i trobà
Berthon al llit, el tragué de casa seva. Al vespre va notar
la desaparició de
350 francs, un pagaré de 500 francs, una capseta amb joies i
diversos papers
valuosos, que es trobaven en un armari. Una part d'aquest robatori va
ser
trobat a casa de Berthon en un registre de la policia, però
Labrie no va
denunciar argumentant per havia trobat els 350 francs, però
tot indica que no
va presentar càrrecs per les pressions que va rebre de
l'ajuntament; finalment
Berthon va quedar en llibertat. A començament dels anys
noranta Labrie formà
part del grup anarquista «L'Avenir de Saint-Ouen»,
format per una seixantena de
militants (Louis Bernaix, Nicolas Chauman, Charles Galau, Louis Galau,
Francis
Pernin, etc.), entre els quals destacava com a propagandista i orador
Gustave
Mathieu, i que es reunia al carrer Roziers. L'agost de 1890 Mathieu va
ser
detingut en sortir d'una reunió al domicili de Labrie. Un
altre grup
d'anarquistes animat per Auguste Viard es reunien a la seva taverna i
feien
conferències i vetllades amb cançons; algunes
d'aquestes reunions acabaven amb
enfrontaments amb la policia. El 9 de febrer e 1891, Mathieu que
acabava de
sortir de la presó després de purgar una condemna
d'un mes, va fer una
conferència sobre el sistema carcerari a la Sala Labrie, al
número 76 de
l'avinguda Batignolles. En morir Viard, Mathieu i altres companys,
deixaren al
domicili de Labrie mercaderies heretades de Viard. Amb el seu domicili
vigilat
per la policia, deixà de rebre de manera oberta els companys
anarquistes. El 26
de desembre de 1893 el seu nom figura en un registre de
recapitulació d'anarquistes
de la policia. Després de perdre diversos infants un darrere
l'altre, va ser
pare de bell nou i dies després, l'1 de juliol de 1894, el
comissari de policia
de Saint-Ouen Leproust el vingué a detenir sota la
inculpació de «pertinença a
associació criminal» i escorcollà,
sense cap resultat, el seu domicili. L'endemà,
2 de juliol, va ser fitxat en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon i, dos dies després, el jutge
d'instrucció
Anquetil demanà a la Prefectura de Policia informes sobre
les seves relacions amb
el «partit anarquista», que van ser lliurades el 6
de juliol de 1894. El 29 de
setembre de 1894 es casà a Saint-Ouen amb sa companya Marie
Thomas. El 31 de
desembre de 1896 figura en el llistat de recapitulació
d'anarquistes i vivia aleshores
al número 41 del bulevard Victor Hugo de Saint-Ouen. El 19
de maig de 1896 es
seu negoci es declarà en fallida i continuà amb
la seva feina de mecànic. El
seu últim domicili va ser al número 12 del carrerÉpinettes de París. Oscar
Labrie va morir el 21 d'agost de 1918 a l'Hospital Bichat de
París (França).
***
Foto
policíaca de Pierre Cardi (24 d'abril de 1912)
- Pierre Cardi: El 24 d'agost de 1875 neix a Erbalunga (Brando, Còrsega) el comerciant anarcoindividualista Pierre Cardi, conegut com Pierre Vicenti. Sos pares es deien Jacinthe Cardi, mariner, i Rosaire Chinundi. En 1906 s'instal·là a París (França). Participà activament en els cercles anarquistes individualistes i freqüentà la colònia anarquista «Libertaire-Plage» (Platja Llibertària) de Châtellaillon (Aquitània, Occitània), on es retrobaven cada estiu destacats militants anarquistes (Henry Crozat, Albert Libertad, Anna Mahé, etc.). En 1907 començà a col·laborar amb escrits en el setmanari anarcoindividualista L'Anarchie i posteriorment fundà el seu propi full de propaganda antimilitarista, La Chaîne (1907-1909). Entre 1909 i 1910 missatges li van ser dirigits en la secció «Trois mots aux amis» del periòdic L'Anarchie. El 8 de novembre de 1910 va ser encarregat pel Grup Revolucionari del XVIII Districte de París d'ocupar-se dels anarquistes detinguts a la redacció de Le Libertaire Pierre Martin, Émile Dulac i Jacques Long. Molt lligat a Pierre Alfred Fromentin (L'anarchiste millionnaire), qui li havia confiat en 1910 la gestió d'una casa de cites, el gener de 1911 decidí abandonar aquesta funció ja que no volia ser un«macarró». El gener de 1911 llogà, sota el nom de Pierre Vicenti, una taverna al carrer Ordener de París, just davant de l'entitat bancària«Société Générale», que va ser atacada el desembre d'aquell any per la «Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier). L'octubre de 1911 obrí un magatzem de venda d'articles de segona mà («Au Soldeur Populaire») a Alfortville (Illa de França, França). En aquestaèpoca estava molt lligat a l'anarquista Antoine Gauzy que tenia un magatzem semblat a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). A resultes de la mort del sotsdirector número 2 de Seguretat Nacional Louis-François Jouin a mans de la «Banda Bonnot» al domicili de Gauzy, va ser detingut i el seu domicili (número 4 del carrer Eugène Renault d'Alfortville) escorcollat el 24 d'abril de 1912, on se li va trobar ordres de pagament dirigits a Édouard Carouy i a Louis Rimbault, empresonats dins del marc del cas de la «Banda Bonnot». Arran d'una carta anònima on se'l denunciava com a instigador de l'atac de l'oficina bancària del carrer Ordener, va ser sospitós d'encobriment i d'haver negociat els títols bancaris furtats, però, per manca de proves, va ser alliberat lliure de càrrecs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Armando
Picciuti
- Armando Picciuti: El 24 d'agost de 1875 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista Armando Picciuti. Sos pares es deien Giovanni Picciuti i Emilia Mancini. Només pogué fer els estudies elementals i quan era jove s'integrà en el moviment anarquista. El 31 d'octubre de 1908 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Casat, tingué tres fills, el primogènit, Giovanni Picciuti (Giovannino), esdevindrà també anarquista i freqüentarà, amb altres companys, el domicili de Luigi Fabbri a Corticella (Bolonya). Obrer en una foneria i mecànic de professió, milità en el Sindicat de Metal·lúrgics, que, gràcies a la seva influència i la de Clodoveo Bonazzi, resta majoritari a la Vella Cambra del Treball, encapçalada per anarquistes i sindicalistes revolucionaris, fins i tot després de l'escissió del gener de 1913 i el naixement a Bolonya d'una nova Cambra del Treball reformista adherida a la Confederazione Generale del Laboro (CGdL, Confederació General del Treball). En contacte amb Armando Borghi i Luigi Fabbri, intentà reactivar les forces anarquistes locals creant amb altres companys el«Fascio Llibertari de Bolonya», que s'adherí a la Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i al Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA) dirigit a Roma per Temistocle Monticelli. En 1919 era mecànic al garatge de la FIAT, fora de la bolonyesa Porta San Felice (Porta Saffi). En un informe policíac del 31 de juliol de 1919 es feia constar que tenia «una certa influència en els subversius locals». Col·laborà en periòdics anarquistes, als qual enviava corresponsalies, i en feia propaganda entre amics i coneguts. No tingué antecedents penals. Entre l'1 i el 4 d'abril de 1920 assistí com a delegat al II Congrés Nacional de la Unió Comunista Anarquista d'Itàlia (UCAI) i entre el 18 i el 19 d'abril de 1920 participà en el Congrés Regional de l'UAER, on votà la ponència de Pietro Comastri. El juny de 1920 creà a Pontelungo (Imola, Emília-Romanya, Itàlia), amb Clodoveo Bonazzi, Pietro Comastri i Diego Domenico Guadagnini, el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), que a més d'una finalitat educativa tenia també com a objectiu l'acció antimilitarista. En el Congrés de Bolonya de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat entre l'1 i el 4 de juliol de 1920, va ser nomenat secretari de la Comissió de Correspondència d'aquesta organització i comptà amb el suport de Luigi Fabbri i Aldo Venturini. En aquesta època el seu domicili va ser escorcollat en diverses ocasions, sense èxit, a la recerca d'armes. Entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 participà en el III Congrés de l'UAI, que se celebrà a Ancona (Marques, Itàlia), i intervingué en els debats. A finals de 1922 es traslladà definitivament a Roma –tot i que oficialment emigrà el 7 de juny de 1923 a Bolonya–, on trobà feina a la foneria «Rocchi». Durant tota l'època feixista va ser vigilat per les autoritats i l'octubre de 1929 la policia ressaltà en un informe que «encara professa principis subversius». Fins i tot després de la II Guerra Mundial, no obstant la seva avançada edat que el va obligar a restringir les seves activitats polítiques, es mantingué fidel al seus ideals llibertaris. Armando Picciuti va morir el novembre de 1956 a Roma (Itàlia) i, com a membre de l'Associació«Giordano Bruno», va ser incinerat.
***
Necrològica
d'Andreu Llop Blanch apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 14 de setembre de 1946
- Andreu Llop Blanch:
El 24 d'agost de 1894 neix a la
Fatarella (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Andreu Llop
Blanch,
conegut com Botó. Sos
pares es deien
Miquel Llop i Rosa Blanch. Manobre de professió,
milità en el Sindicat d'Oficis
Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la
Fatarella, del
qual va ser secretari. Duran la guerra civil formà part del
Comitè Local
Revolucionari de la Fatarella. Sembla que es veure implicat en els
anomenats«Fets de la Fatarella» de gener de 1937. En 1939,
amb el triomf feixista, s'exilià
a França. Sa companya, l'anarcosindicalista Carme Balsebre
Monreal, va ser
processada i empresonada pel franquisme. Malalt, Andreu Llop Blanch va
morir el
30 de juny de 1946 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània).
***
Notícia sobre la detenció de Pere Massoni apareguda en el diari barceloní La Vanguardia de l'1 de febrer de 1924
- Pere Massoni Rotger:
El 24 d'agost de 1896 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Massoni i Rotger (o Roger)–també citat
com Mazoni
i com Massoni Viva.
Rajoler de professió, en 1915
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 28 de juny
i l'1 de juliol de
1918 va ser delegat del Sindicat d'Obrers Rajolers del Ram de la
Construcció al
I Congrés de la Confederació Regional del Treball
de Catalunya (CRTC) celebrat
a Barcelona (Congrés de Sants). L'octubre d'aquest mateix
any formà part de la
primera junta del Sindicat Únic del Ram de la
Construcció com a secretari
exterior. Durant els anys del pistolerisme va ser força
perseguit. El 23
d'abril de 1919 patí un atemptat a mans d'un escamot de
pistolers pagat per la
patronal –format per Antoni Soler Martorell (El
Mallorquí), Luis
Fernández i Octavio Muñoz (El
Argentí)– i quedà greument
ferit. No
aconseguí recuperar-se del tot de les lesions d'aquesta
agressió i es va veure
obligat en els seus últims anys a treballar en la seva
professió amb una
paràlisi progressiva a la cama i a fer de conserge al local
del Sindicat de
Rajolers del carrer de l'Om de Barcelona. Entre agost i setembre de
1919 passà
una temporada, amb José Gil Ballester, a Sevilla (Andalusia,
Espanya), en
qualitat de delegat del Comitè Nacional de la CNT per a
preparar el II Congrés
Nacional i reorganitzar els sindicats de treballadores de l'agulla, de
construcció i de constructors de persianes. El desembre de
1919 assistí a
Madrid al II Congrés Confederal de la CNT
(Congrés de la Comèdia). En aquestaèpoca va fer una bona amistat amb Josep Peirats Valls, amb
qui treballava a la
mateixa fàbrica de maons. En 1923 participà
activament en la vaga de la
construcció i fou membre de la comissió de
defensa dels companys rajolers Enric
Guiot i Climent acusats d'atracament i condemnats a mort. En 1924 va
ser
empresonat governativament per conspiració contra la
dictadura de Primo de
Rivera, acusat de ser un dels organitzadors de l'expedició
de Bera. En 1928
formà part del grup «Solidaridad» i
publicà el fullet Los ladrilleros a
través de las luchas sociales, amb
pròleg de Juan López; després fou un
dels fundadors del grup «Unió de Militants de la
Confederació». L'abril de 1928
assistí, amb Ramon Hortoneda, a l'Assemblea de Cooperatives
Catalanes i el juny
d'aquell any formà part, en representació de la
CNT, del primer Comitè
Revolucionari de Catalunya, que conspirava contra la Dictadura. En maig
de 1929
marxà, juntament amb Joan Roigé, com a delegat a
França i a Bèlgica per preparar
l'emigració política i organitzar el moviment
revolucionari antimonàrquic –a
Brussel·les
s'entrevistà amb aquesta finalitat amb Francesc
Macià. També el maig d'aquell
any s'integrà en el Comitè Nacional confederal
clandestí, constituït per Ángel
Pestaña, i que dimití el mateix desembre. De bell
nou membre del mateix Comitè
Nacional confederal durant els primers mesos de 1930,
s'encarregà de legalitzar
la CNT l'abril d'aquell any i fou membre del Comitè de
Relacions. L'abril de
1930, i l'octubre amb Joan Peiró, s'entrevistà
amb Miguel Maura i Ángel
Galarza, representants del Comitè Revolucionari Nacional
Polític, a Sant
Sebastià, per sondejar la CNT amb la finalitat d'organitzar
una vaga general.
El 27 d'abril de 1930 presidí un míting
d'afirmació sindical celebrat al Teatre
Nou del Paral·lel de Barcelona, on intervingueren Joan
Peiró, Ángel Pestaña,
Emili Mira, Sebastià Clarà i ell mateix. L'agost
de 1930, en reaparèixer Solidaridad
Obrera, dirigit per Joan Peiró, assumí
el càrrec d'administrador,
nomenament que li va ser atorgat el 17 de maig de 1930 durant el Ple
Regional
de la CNT, i, gràcies a la seva constància des de
la Comissió Pro-Impremta
creada per ell, el periòdic aconseguí impremta
pròpia. L'octubre de 1930
representà el sector sindicalista de la CNT en les reunions
amb els republicans
nacionalistes catalans, que es varen concretar en la
formació del Comitè Pro
Llibertat. El 15 de febrer de 1931 presidí un
míting d'afirmació sindicalista
al Teatre del Bosc de Barcelona, on intervingueren Francisco
Arín, Sebastià
Clarà, Joan Peiró, Casas Sala i ell mateix.
Durant la Conferència Regional de
la CNT de Catalunya, que se celebrà entre el 31 de maig i
l'1 de juny de 1931,
fou confirmat en el càrrec d'administrador de Solidaridad
Obrera, en
contra de l'opinió de Felipe Alaiz. Molt lligat aÁngel Pestaña i a Joan Peiró,
l'agost de 1931 signà el «Manifest dels
Trenta». L'adscripció a aquest«reformisme» no agradà a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou acusat
per
membres d'aquesta organització en el Ple Regional de
Sindicats Únics de
Barcelona de març de 1933 d'irregularitats en la
gestió econòmica de La Soli.
Aquestes crítiques l'obligaren a dimitir i agreujaren la
seva malmesa salut.
Pere Massoni Rotger va morir a començaments de juny de 1933
a Sants (Barcelona,
Catalunya).
***
Francisco Quintal (ca. 1940)
- Francisco Quintal: El 24 d'agost de 1898 neix a Funchal (Madeira, Portugal) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Francisco Nobrega do Quintal. Fill d'una família burgesa, va estudiar a l'Escola Nàutica de Lisboa. Amb 15 anys va descobrir l'anarquisme llegint els escrits de Jean Grave i va començar a freqüentar les Joventuts Sindicalistes. A partir de 1921 va començar a col·laborar en diversos grups anarquistes, com Novos Horizontes i Grupo Anarquista Claridade. El 18 de març de 1923 va participar en el congrés anarquista d'Alenquer i va ser designat secretari de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). A partir de 1925 serà el responsable de O Anarquista, l'òrgan de premsa de la UAP. El 25 de juliol de 1927 va ser delegat de la UAP en el congrés de València (País Valencià) que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Considerat per la policia com el «cap» dels anarquistes portuguesos, va ser deportat a Angola, d'on va poder escapar en 1929 i retornar a la península. Aleshores militarà clandestinament en l'Aliança Llibertària, entre 1931 i 1932, i després en la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP), col·laborant activament en la premsa llibertària (O Argonauta,A Batalha, A Comuna, etc.). Va traduir diverses obres anarquistes, com araLes syndicats et la Révolution sociale, de Pierre Besnard. Durant la dictadura va continuar, amb sa companya, la professora anarquista Miquelina Sardinha, l'activitat política i la seva professió de capità de la marina mercant li va permetre fer contactes amb companys de diversos països. Amb la caiguda de la dictadura, el 25 d'abril de 1974, va fundar a Almada, amb altres companys anarquistes, com ara Adriano Botelho, el Centre de Cultura Llibertari i va editar el periòdic Voz Anarquista. Francisco Quintal va morir el 4 de febrer de 1987 a Lisboa (Portugal) d'un atac de cor.
***
Necrològica de Cercós Redón apareguda en la revista Libre Pensamiento de maig de 1988
- José Cercós Redón:El 24 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 14 d'agost– de 1902 neix a Rubiols de Mora (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cercós Redón. Sos pares es deien Pablo Cercós i Pascuala Redón. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil lluità en la «Columna Ortiz», radicada a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). Exiliat a Perpinyà, durant els anys setanta milità en les Agrupacions Confederals, tendència anarcosindicalista que publicà el periòdic Frente Libertario. En 1977 el seu testimoni va ser recollit en el llibre de Louis Stein The Spanish Republican Refugees in France (1939-1945) José Cercós Redón va morir l'11 de març de 1988 a l'Hospital Civil de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
- Ramón
Lafragueta Solano:
El 24 d'agost de 1905 neix a
Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Ramón Lafragueta. Sos pares es deien Manuel Lafragueta i
Joaquina Solano.
Des de jove participà en el moviment llibertari.
Emigrà a Barcelona
(Catalunya) i entrà a treballar a la Companyia de
Ferrocarrils del
Nord. Afiliat al Sindicat
Ferroviari de Barcelona, adscrit a la Federació Nacional
d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), hi
ocupà càrrecs de
responsabilitat. Durant la guerra civil lluita al front
d'Aragó. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França, fou
internat a diversos camps de
concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram i
Vernet) i patí les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació
lluità en la resistència
antinazi. Detingut per la Gestapo, fou portat a un camp de
càstig alemany. En
1945 recorregué gairebé tot l'Estat
francès en una gira de reorganització del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després
s'instal·là a Grenoble (Delfinat,
Arpitània) on
desenvolupà càrrecs confederals en elsàmbits departamental i local –fou 15
anys tresorer de la Federació Local de Grenoble de la CNT.
Sa companya
fou Jacinta Galindo.
Ramón Lafragueta Solano va
morir el 4 de febrer –algunes fonts citen
erròniament el 2 o l'11 de febrer– de 1981 al Centre
Mèdic «Rocheplane» de Saint-Hilaire (Delfinat,
Arpitània) –algunes fonts citen
erròniament Grenoble (Delfinat,
Arpitània).
***
Luis
Salmerón Avilés
- Luis Salmerón Avilés: El 24 d'agost de 1906 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Luis Salmerón Avilés. Sos pares es deien Luis Salmerón i Concepción Avilés. Pintor de professió, milità a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Quan esclatà la Guerra Civil lluità contra el feixisme en la Columna Durruti al front de Madrid i amb la militarització de les milícies aconseguí el grau de tinent. Amb el triomf franquista passà a França i fou tancat als camps de concentració de Vernet, Setfonts i La Pellice. A partir de 1942 entrà en contacte amb la CNT que s'estava reorganitzant i en 1945 s'afilià a la CNT de Poitiers. Tuberculós i mancant de bona alimentació, en 1945 s'uní a la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE), que abandonà a instàncies del seu amic, el destacat militant llibertari José Vergara Vicente. Sa companya fou Julieta Madrid. Luis Salmerón Avilés va morir el 24 de desembre de 1946 a l'Hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França), població on residia.
***
Pedro Calvo Calvo
- Pedro Calvo Calvo: El 24 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 23 d'agost– de 1908 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Calvo Calvo. Sos pares es deien Francisco Calvo Oras, jornaler, i Franscisca Calvo Oliver. Va créixer en una família confederal –quatre germans (Isidro, Andrés, José i Jesús) van militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1927 formà part d'un grup anarquista i amb la proclamació de la II República s'afilià en la CNT de Jaca. En aquestaèpoca aprengué la feina de cisteller, professió amb la qual recorregué la comarca (Banaguas, Abay, etc.) fent cistelles i repartint alhora propaganda anarquista. A partir de juliol de 1932 entrà a fer feina en el Ferrocarril del Nord i dos anys després va treballar en el ram de la fusta. Quan l'aixecament feixista prengué Jaca, passà a França per Auloron i l'agost de 1936 arribà a Barcelona. Després s'allistà en la 25 Divisió i lluità al front d'Aragó, enquadrat en transmissions i en sapadors de la 130 Brigada a la zona d'Osca (Oliván, Broto, etc.) i en la intendència de la 176 Brigada. Al front d'Aragó conegué la infermera Adelina Nebot Tressols, que esdevingué sa companya la resta de sa vida. En acabar la guerra passà a França, on fou tancat al camp de concentració de Setfonts. El setembre de 1939 fou enrolat en una companyia de treballadors per fer feina en unes mines de Gravan de Borgonya. En 1940 passà als camps de concentració d'Argelers, de Bram i, de bell nou, d'Argelers. Després d'un intent d'enviar-lo a Alemanya per treballar, el juliol de 1941 desertà i ajudà la Resistència. En acabar la guerra treballà de llenyataire (Gorges de Galamús, Arboçols, Coll d'Illes, Canet, Perpinyà, Aireja, etc.). Instal·lat a Perpinyà, milità en la CNT de la localitat. Trobem col·laboracions seves en Tierra y Libertad iés autor dels llibres Un arrancapinos de la provincia de Huesca (1987), La sociedad liberal y sus contradicciones (1987) i Anexo (necesario) a Un arrancapinos de la provincia de Huesca (1991). Pedro Calvo Calvo va morir el 14 de novembre de 1992 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i fou incinerat a Canet.
---
