Anarcoefemèrides del 21 de juny
Esdeveniments
Ressenya de la conferència publicada en el diari saragossà La Voz de Aragón del 23 de juny de 1931
- Conferència de
Pierre Besnard: El 21 de juny de 1931 l'anarcosindicalista
Pierre Besnard,
aleshores secretari de la Confederació General del Treball– Sindicalista Revolucionària
(CGT-SR) de França, fa a l'Ateneu de Madrid (Espanya) la
conferència «Esencia y
plan constructivo del sindicalisme revolucionario». Besnard
criticà durament el
sistema capitalista i, després de palesar el
fracàs de tots els sistemes
polítics, des del feixisme al comunisme, assegurà
que l'únic sistema possible
factible és el plantejat per l'anarcosindicalisme.
Naixements
"Sans patrie"
-Émile Louvigny: El 21 de juny de 1864 neix a Sugny (Vresse-sur-Semois, Namur, Valònia) el militant socialista i després anarquista Émile Louvigny. Instal·lat a les Ardenes franceses, es va adherir d'antuvi al cercle d'estudis socialistes«L'Étincelle de Charleville» (L'Espurna de Charleville), abans d'integrar-se en el grup anarquista dels«Sans Patrie» (Els Sense Pàtria). Arrestat per la policia per les seves activitats militants, va ser finalment expulsat el 2 de març de 1894 cap a Bèlgica, on continuarà la militància. A Brussel·les en 1906 va participar en la creació d'un periòdic anarquista, Jean Misère. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Édouard
Rothen (ca. 1921)
- Édouard Rothen: El 21 de juny de 1874 neix a Orbe (Vaud, Suïssa) el propagandista anarcocomunista Édouard Charles Hotz, més conegut com Édouard Rothen. Sos pares es deien Gottlieb Hotz i Susanne Rothen. Quan encara era un infant de pit sa família s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on restarà gairebé tota sa vida. Fins als 15 anys assistí a l'Escola Superior i després son pare el deixà amb un tender a l'engròs perquè aprengués les tresques del comerç; però els seus interessos eren ben diferents i s'estimava més amagar-se darrere els sacs de patates per llegir. Quan tenia 17 anys sos pares moriren i trobà amb dos germans menors per criar; aleshores agafà com a complement una feina de comptable. Apassionat de la música, col·laborà en Le Pavé Marseillais, on sota el pseudònim de Gillet de Juhés va escriure crítiques sobre concerts i obres teatrals. A través del director d'aquesta publicació, Xavier Raynaud, amic de Sébastien Faure, conegué Victor Louis (La Trémolière), enquadernador i antic gerent del periòdic anarquista L'Agitateur, que en aquell moment dirigia Le Cri de Marseille i en el qual passà a col·laborar. Cap al 1900 marxà a París, on treballà 18 mesos en la Companyia de Tramvies, alhora que prova sort en el món periodístic, però, no volent realitzar concessions, abandonà la idea de fer-se gasetiller a París i retornà a Marsella. En 1904 signà, amb Émile Gravelle, Henry Zisly,Émile Armand, Jean Marestan, Marie Kugel. Louis Gremeret i altres, el «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». En 1912 va ser nomenat cap del Servei de Contenciós de la Companyia de Tramvies de Marsella. Membre del Grup d'Estudis Socials, fou classificat en aquesta organització, amb Jean Marestan, amb el qual s'havia lligat força, i Bougearel, com a«comunista llibertari». Abans i després de la Gran Guerra, va fer conferènciesàcrates a Marsella. Va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, redactant diversos articles (Èlite, Grammaire, Ignorantin, Indiscipline, Instruction populaire, Littérature, Musique, Politique, Romantisme, etc.). També va escriure en nombrosos periòdics llibertaris i esquerrans, com ara L'Ère Nouvelle (1901-1911) –fundat per Émile Armand i Marie Kugel, germana d'Esther Diener, sa companya–, L'Idée Anarchiste (1924), Le Semeur de Normadie (1923-1936), Le Semeur contre les tyrans, La Vie Ouvrière–setmanari de la Confederació General del Treball (CGT)–, Contre-Courant,Clarté,La Conquête du Pain, etc. A finals dels anys vint, amb Théodore Jean i Jacques Casanova, s'adherí al «Grup d'Amics de La Voix Libertaire», de Martial Desmoulins, que havia conegut en 1927. En aquests anys col·laborà en La Voix Libertaire, amb articles en nom de la Federació Anarquista Provençal, i en l'òrgan pacifista La Patrie Humaine, de Victor Méric. En 1934 albergà son amic Max Nettlau en una de les seves passades per Marsella. Arran del desencadenament de la Revolució espanyola, col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937). Entre els seus llibres destaquen Os esmagados. Peça em um acto (1906, en portuguès), Politiciens. Pièce en un acte (1909), L'art et le peuple (1910), La liberté individuelle (1929), La politique et les politiciens. Una duperie, des dupeurs (1934 i 1992), Panem et circenses (1934, contra les curses de braus), La propriété et la liberté (1934) i Max Nettlau. Une belle figure de l’anarchie (1935). Sa companya fou Esther Diener.Édouard Rothen va morir el 26 de maig de 1937 al seu domicili del barri de Saint-Julien de Marsella (Provença, Occitània). Sébastien Faure –a qui havia ajudat força en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste– li reté un homenatge en Le Libertaire. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Necrològica
de Fernando Nogales Márquez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 11 de
febrer de 1962
- Fernando Nogales
Márquez: El 21 de juny de 1882 neix a
Oliva
de la Frontera (Badajoz, Extremadura, Espanya)
l'anarcosindicalista Fernando Nogales Márquez. Sos pares es
deien
Manuel Nogales i María Márquez. Fill d'una
família molt pobra,
no pogué anar a l'escola. Analfabet, aprengué a
llegir tot sol i començà a
acumular una bona cultura autodidacta. En 1914 era membre del Partit
Reformista
(PR), fundat dos anys abans per MelquíadesÁlvarez, i era secretari, amb Andrés
Gómez García, del Centre Reformista de la
localitat. En 1917 estava subscrit
als periòdics anarquistes Los
Nuestros
i La Voz del Campesino,
periòdic
aquest en el qual col·laborà en 1932. Obrer
surer, organitzà al seu poble el
sindicat del seu sector de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), fet pel
qual va ser perseguit pels patrons i el clergat local. Son
germà José fou
comunista. En 1932 col·laborà
econòmicament en la Comissió Pro CNT.
El 29 de novembre de 1934, com a
vocal de la Junta Directiva de la Societat de Ramaderes i Llauradors«La
Benefica» d'Oliva de la Frontera, juntament amb altres
membres d'aquesta,
s'entrevistà a Madrid (Espanya) amb el ministre
d'Agricultura Manuel Jiménez
Fernández. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
formà part del
Comitè Antifeixista local i quan l'ocupació de la
població per les tropes
franquistes aconseguí passar a Portugal, per retornar
immediatament a la zona
republicana i integrar-se en la lluita contra el feixisme. En 1939, amb
el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració. Posteriorment va ser enrolat en Companyies de
Treballadors
Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Gèmas
(Provença, Occitània) i
milità en la Federació Local de la
CNT d'aquesta població i, quan aquesta
desaparegué, en la de
Marsella (Provença, Occitània). Malalt i sense
família, Fernando Nogales
Márquez va morir el 5 de gener –algunes fonts
citen erròniament el 5 de febrer– de 1962 a
l'Hospital
d'Aubanha (Provença,
Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.
***
Gino
Fantozzi
- Gino Fantozzi: El
21 de juny de 1891 neix a Volterra (Toscana, Itàlia)
l'escultor anarquista Gino
Fantozzi. Sos pares es deien Pio Fantozzi i Onorabile Tavoli. Es
guanyava la
vida com a artesà de l'alabastre a Volterra,
població amb una gran tradició
llibertària. En 1914 s'adherí al grup anarquista«Germinal» de Volterra, format
especialment per artesans de l'alabastre (Guelfo Guelfi, etc.).
Participà
activament en les accions del Bienni Roig (1919-1920) i el desembre de
1931 va
ser inscrit en la relació de persones a detenir en«determinades
circumstàncies». En 1935 s'integrà en
la Federació Nacional Feixista dels
Artesans, però un informe policíac de la
Prefectura de Pisa dubtava del seu
canvi polític. En 1940 encara estava vigilat. Durant la II
Guerra Mundial,
després de la tràgica mort del seu fill Sante,
comunista i comissari polític
del destacament partisà «Otello
Gattoli», caigut el 29 de juny de 1944 en un
enfrontament amb els alemanys a Guardistallo (Toscana,
Itàlia), s'adherí al
Partit Comunista d'Itàlia (PCI), però
l'abandonà desil·lusionat arran de les
mesures polítiques preses pels comunistes durant la
postguerra. Posteriorment
entrà a formar part, com Piero Bulleri, del grup anarquista«Germinal» de
Volterra. Gino Fantozzi va morir el 26 de febrer de 1966 a Volterra
(Toscana,
Itàlia). El seu testimoni va ser recollit en el llibre
col·lectiu L'uomo e la terra.
Lotte contadine nelle
campagne pisane (1992).
***
Foto
policíaca de René Baril apareguda en el diari
parisenc La
Matin del 13 de novembre de 1925
- René Baril: El 21 de juny de 1892 neix a París (França) l'antimilitarista i anarcoindividualista René Antoine Baril –a vegades citat com Barril–, conegut com Aubier. Es guanyava la vida com a lampista. El 31 de gener de 1917 va ser detingut amb André Chaumard, Alfred Joriot, Félix Hautelard i Fernande Richir, companya de Benoît Broutchoux, per haver distribuït a la via pública el manifest«Du charbon ou la paix» (Del carbó o la pau), signat per «Un grup de mares de famílies». Processat per aquest delicte, el 19 de març va ser condemnat a quatre mesos de presó per propaganda antimilitarista i per «alarmisme», el seus companys a tres mesos i Richir a quinze dies. L'1 de maig de 1917 va ser alliberat de la presó de La Santé i immediatament participà en la manifestació d'aquell dia. El 20 de maig d'aquell any participà en l'excursió campestre a l'estany de Villeneuve (Illa de França, França) organitzada pel grup de«Les Amis de Ce qu'il faut dire» del XX Districte de París; durant aquesta sortida, en la qual va participar una trentena de persones (Louis Descarsin, E. Armand, Ferlin, Raoul Vigo, Grandin, Floscher, Laubie, etc.), s'exercità, segons la policia, tirant a un arbre amb una pistola Browning que portava, i al tren que els portà a París, els excursionistes cridaren consignes, com ara «A baix la guerra!», «Visca l'anarquia!»,«A baix Poincaré l'assassí!», tot cantant himnes revolucionaris com L'Internationale,Ni Dieu ni maître o Révolution. En 1917 fou un dels signants d'un manifest a favor dels «socialistes maximalistes i anarquistes russos». Durant els anys vint milità en la Federació de Joventuts Anarquista (FJA). El març de 1921 va ser detingut, amb Albert Duchardes i Raymond Hans, militants també de l'FJA, per haver distribuït un pamflet titulat«À la jeuneusse française» (A la joventut francesa), i tancat a la presó de La Santé; com que la culpabilitat no va poder ser demostrada, fou posat en llibertat provisional. El 20 de maig d'aquell any el seu domicili, juntament amb el d'una dotzena de militants antimilitaristes més, va ser escorcollat per la policia sota l'acusació de«provocació de militares a la desobediència». El 28 de juliol de 1921 va ser detingut per la publicació de l'article «Contra una loi d'infamie» (Contra una llei d'infàmia), aparegut en el número del 15 de juliol de La Jeunesse Anarchiste,òrgan de l'FJA, i acusat de «provocació a l'assassinat». En aquesta època fou administrador gerent d'un número de La Jeunesse Anarchiste, en substitució de Gaston Bouvet, empresonat per un article aparegut en el número anterior. El febrer de 1923 figurava en una llista de militants anarquistes desapareguts del departament del Sena i buscats per la policia. El 12 de novembre de 1925 va ser detingut al barri parisenc de Belleville, juntament amb Aimé Griffon, i ambdós acusats de formar una banda de desvalisaments de xalets de la regió parisenca. René Baril va morir accidentalment a començament de 1964 al departament de l'Oise (Picardia, França).
***
Retrat
de Joan Ferrer aparegut en el Boletín
CNT-FAI del 17 de juliol de 1937
- Joan Ferrer Farriol:
El 21 de juny de 1896 neix
a Igualada (Anoia, Catalunya) el propagandista i periodista anarquista
i
anarcosindicalista Joan Ferrer Farriol. Sa família es
repartia entre
anarquistes i carlistes. Quan tenia sis anys son pare, obrer blanquer,
morí en
un accident a la fàbrica i amb 11 anys entrà a
treballà en el sector tèxtil.
Poc després es va fer assaonador i, encara infant,
entrà a formar part del grup«Joves Lliures» i fou alumne del
prestigiós Ateneu Igualadí de la Classe
Obrera. En 1911 s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i l'any
següent participà activament en els grups que
combatien els esquirols en les
vagues. En 1913 patrocinà la sindicació de dones
a Igualada i en 1915 féu la
vaga de la pell. En 1916 va fer costat la vaga de
metal·lúrgics i paletes de
Barcelona, fet pel qual va ser empresonat un mes a la presó
Model de Barcelona.
La seva participació en els fets revolucionaris de 1917 el
van obligar a fugir
i marxar a diverses localitats (Martorell, Pallejà, etc.),
vivint com podia i
treballant en diferents oficis. El gener de 1918 va ser nomenat
secretari del
Comitè de la Federació Obrera Local d'Igualada i
aquest mateix any formà part,
en nom dels obrers blanquers, del Comitè Local confederal de
Barcelona. Entre
el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918, juntament amb Joan Vilanova
Castelltort,
representà el Sindicat de l'Art Fabril i el d'Oficis
Diversos d'Igualada en el
I Congrés de la Confederació Regional del Treball
de Catalunya (CRTC) celebrat
a Barcelona (Congrés de Sants), on defensà els
Sindicats Únics. Entre 1919 i
1920 fou redactor de La Protesta d'Igualada. Cap al
1920 es va casar pel
civil amb Elvira Trull Ventura, obrera del tèxtil a
Igualada. En aquests anys
va estar molt lligat a Salvador Seguí Rubinat (El
Noi del Sucre). Durant
la dictadura de Primo de Rivera desenvolupà una intensa
tasca periodística a
Igualada i en 1926, amb Josep Anselmo, edità les
publicacions anarquistes Germinal
i El Sembrador. Durant els anys de la II
República espanyola col·laborà
habitualment en la premsa llibertària local,
realitzà mítings per l'Anoia
(Capellades, la Pobla de Claramunt, Igualada, Vallbona, Carme, etc.),
formà
part del Comitè Comarcal de la CNT, fundà amb
Ramon Guitart l'Agrupació
Lliurepensadora d'Igualada i intentà conciliar, sense gaireèxit, les posicions
més radicals dels seguidors de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) amb les
dels sectors més moderes partidaris de
l'estratègia trentista, la qual
defensava amb Josep Viadiu Vendrell, Josep Gené Figueras,
Josep Anselmo i Josep
Cuatrecasas, entre d'altres. L'agost de 1931 assistí al Ple
de Delegats de la
CRTC celebrat a Barcelona. En 1932 mantingué una intensa
polèmica amb Ángel
Pestaña Núñez i Joan Peiró
Belis a les pàgines del periòdic cenetista de
Sants Cultura
Libertaria. Entre el 25 i el 28 de gener de 1936
assistí a Barcelona a la
Conferència de la CRTC. Arran del cop feixista de juliol de
1936, s'integrà en
el Comitè Revolucionari d'Igualada i, formant part de la
Secció
d'Avituallaments, combaté al front d'Osca. En aquestaèpoca dirigí el Butlletí
CNT-AIT d'Igualada, realitzà mítings en
aquesta ciutat i va fer d'alcalde
segon, a més de dirigir les col·lectivitzacions i
assumir la Conselleria
d'Agricultura. Després marxà a Barcelona, on
treballà com a redactor del diari Catalunya,
el qual acabà dirigint, però que hagué
d'abandonar en 1938 per encarregar-se de
la corresponsalia a les trinxeres de Solidaridad Obrera,
on també dirigíEl Frente, periòdic de la 26
Divisió. Amb el triomf franquista, creuà
els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració
d'Argelers, on assumí la
secretaria de la CNT de Catalunya. Després va ser internat
al camp de
concentració de Barcarès i més tard
realitzà tasques agrícoles i d'altres
oficis al Midi, especialment a Marsella (1940-1941). Després
de la II Guerra
Mundial s'encarregà de la infraestructura dels grups de
combat antifranquistes
als Pirineus. A Pau i a Font-romeu, entre 1945 i 1946, fou responsable
i
locutor, amb Mariano Martínez, de l'emissora«Ràdio CNT». El 2 de desembre de
1945 assistí, com a delegat de la Federació Local
de Pau, al Ple Departamental
de la CNT, el qual acabà amb una escissió de
l'organització. Més tard visqué a
Tolosa de Llenguadoc i a París, on dirigí fins al
1954 el periòdic CNT.
A la capital francesa treballà durant temporades com a
guardià d'una fàbrica i
fou un assidu col·laborador del Casal de Catalunya en
aquesta ciutat. En 1956
reprengué la seva tasca periodística dirigint,
fins al 1962, el periòdic Solidaridad
Obrera i els seus substituts (Solidaridad,Boletín CNT, Boletín)
i Le Combat Syndicaliste (1963-1978).
També dirigí entre 1962 i 1970 Umbral.
Defensor acèrrim de l'ortodòxia confederal, en
1962 fou membre del Comitè
Regional de Catalunya de l'Exili. En 1970 realitzà una
conferència a Orleans.
Poc abans de la seva mort retornà a Catalunya i
participà activament en la
reconstrucció de la Federació Local de la CNT
d'Igualada. Trobem articles seus,
moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Joan
del Pi, Ramón
Ollé, Farriol, Discóbolo,Kunitu, Sigla, Rovellat,Jo Han, Pancho Milla, J.
Coll de Gussem, etc.), en
infinitat de publicacions llibertàries, com ara AEP,Boletín
Confederal, Boletín Informativo,Boletín Interno CIR, Butlletí
CNT-FAI, Cenit, CNT, Le
Combat Syndicaliste, Cultura
Libertaria, Espoir, Historia
Libertaria, Iniciales, Inquietudes,
El Luchador, El Obrero Moderno, La
Protesta, Reconstrucción,Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra
Libre, Umbral,
etc. És autor de Liberación
(1928), El intruso (1930), Vides
noves (1933), Interpretació
llibertària del moviment obrer català
(1947), Garbuix poètic (1956), Vida
sindicalista (1957), Un
rural en Barcelona (1960), Conversaciones
libertarias (1965), De
l'Anoia al Sena sense pressa (1966), Emigrados y
confederales. Las
conversaciones de Wagram (1968), ABC sindicalista
(1971), En
torno al comunismo: nueva sumisión del proletariado
(1972), Costa amunt.
Elements d'història social igualadina (1975), Congresos
anarcosindicalistas en España (1977), entre
d'altres. En 1978 l'escriptor
Baltasar Porcel Pujol publicà un llibre de conversacions amb
ell, La
revuelta permanente, que es poden considerar les seves
memòries i que
obtingué el premi «Espejo de
España» d'aquell any. Joan Ferrer Farriol va morir
l'11 de setembre de 1978 a Montreuil (Illa de França,
França) i fou enterrat al
cementiri d'aquesta localitat.
Joan Ferrer
Farriol (1896-1978)
Elvira Trull Ventura (1896?-1990)
***
Rivoluzio
Gilioli durant la Revolució espanyola
- Rivoluzio Gilioli:
El 21 de juny de 1903 neix a Rovereto sul Secchia
(Novi di Modena, Emília-Romanya, Italia) l'anarquista
Rivoluzio Gilioli,
conegut com Barbetta pel barbó que
portava. Fill d'una família nombrosa
de nou germans –tots portaven noms d'allò
més
revolucionaris (Rivoluzio, Libero,
Siberia, Equo, Protesta, Sovverte, Scintilla, Ribelle i Feconda
Vendetta)–, sos
pares es deien Onofrio Gilioli, empresari de la construcció
i un dels militants
anarquistes més destacats de la seva ciutat, i Maria
Pelliciari. Després
d'estudiar a l'Escola Tècnica de Carpi es
traslladà a continuar els estudis a
Mòdena, on fou un dels membres més actius del
moviment llibertari local. En
1919 va se nomenat secretari de les Joventuts Anarcocomunistes i va ser
contractat per fer de comptable en la Cambra del Treball de
Mòdena, encara que
continuà estudiant a l'escola nocturna per aconseguir el
títol de mestre. Com a
secretari de les Joventuts Anarcocomunistes desenvolupà una
intensa tasca
propagandística amb conferències i reunions a
diverses localitats de la regió –l'agost de 1920
hi havia 40 grups anarcocomunistes amb més
de 1.200 adherits–,
activitats també promogudes per la Federazione dei
Communisti Anarchici (FCA,
Federació dels Comunistes Anarquistes). També
participà en el desenvolupament
de l'anarcosindicalisme, sobretot dels sindicats de jornalers, paletes
i
mecànics. El desembre de 1919 assistí al
congrés constitutiu de la Unione
Giovanile Rivoluzionaria Italiana (UGRI, Unió Juvenil
Revolucionària Italiana)
celebrat a Parma. Durant la nit del 15 al 16 de maig de 1920 es va
veure
implicat en el robatori de sis metralladores FIAT, de dues capses de
municions
i d'altres materials bèl·lics de la Caserna
Núm. 2 de Mòdena per a defensar-se amb elles en
les manifestacions obreres –el
5 d'abril d'aquell any a San Matteo della Decima els carrabiners havien
assassinat Sigismundo Campagnoli, un dels principals anarquistes de
Bolonya, i
ferit 45 companys–, però a causa d'una
delació
la policia detingué 26
anarquistes i dos socialistes revolucionaris, dels quals en
processà 25 a
Piacenza i en condemnà 13 a penes de presó. Amb
Egisto Colli, altre company
anarquista de Mòdena, aconseguí fugir de la
captura i refugiar-se a domicilis
de companys bolonyesos. Es van mantenir en contacte amb la
militància de Mòdena
a través del Comitè de Defensa
Llibertària (CDL) de la Unió Anarquista Italiana
(UAI), però finalment s'exilià a
França. Condemnat en rebel·lia, l'abril de
1925 una amnistia anul·là la pena. El juny de
1920 creuà clandestinament la
frontera i, d'antuvi, s'establí a París i,
després, a la zona nord. A Lens
trobà feina de paleta en una obra i després
entrà com a comptable en una fonda
propietat d'un italià. En 1921 hi arribà son pare
Onofrio i l'any següent la
resta de sa família, instal·lant-se a
Fontenay-sous-Bois, a l'Illa de França.
Amb sa companya i futura esposa, la francesa Marie Lucie Lequet,
marxà a
Bèlgica, però retornaren a París, on
treballà en la construcció. Més tard
participà en la companya de suport a Mario Castagna i
Ernesto Bonomini,
anarquistes acusats i condemnats per matar dos feixistes a
França, i fou el
comptable del Comitè per l'Alliberament de Castagna.
També en aquesta època
participà en la campanya de protesta contra la condemna a
mort dels militants
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1928 va ser
contractat
per una empresa de la construcció com a encarregat en una
obra i fou enviat al
departament dels Pirineus Orientals per dirigir les tasques de
construcció d'un
tram de la via fèrria París-Tolosa-Barcelona. En
aquesta obra conegué nombrosos
exiliats espanyols de la dictadura de Primo de Rivera i poc a poc
aprengué el
castellà i s'interessà pels problemes socials de
la Península, publicant fins i
tot en 1931 un article sobre el tema en Guerra di Classe.
Viatjà en
diverses ocasions a Barcelona (Catalunya) per establir contactes i per
acompanyar sa germana Siberia i Renzo Cavani que havia passat a la
clandestinitat i volia establir-se a la capital catalana. De bell nou a
París,
treballà en una obra de reconstrucció de
l'estació del metro de la plaça de la
República, alhora que reprèn la seva activitat
militant, participant en
nombroses manifestacions i prenent la paraula. El 30 de juliol de 1931
la
policia francesa el qualificà, en el seu«Butlletí de Recerca. Suplement de
Subversius», com a «anarquista a detenir i
escorcollar». A partir de l'octubre
de 1932, amb Camillo Berneri i Antonio Cieri, promou la
publicació del
quinzenal anarquista Umanità Nova, que
s'edità a Puteaux, i que fou
suspesa per les autoritats franceses, després de sis
números, el gener de 1933.
Aquest periòdic va ser substituït per La
Protesta, però ell no va entrar
en la redacció davant el temor de ser expulsat de
França, ja que un mes abans
havia estat detingut per la policia durant una conferència
anarquista i havia
rebut una amonestació. El 12 de febrer de 1934
participà en la vaga general antifeixista
convocada a França arran dels incidents esdevinguts el 6 de
febrer a París quan
un grup feixista intentà prendre per assalt la Cambra dels
Diputats, escamot que
va ser rebutjat pels fusells de la Guàrdia Republicana.
Mentrestant havia estat
contractat com a director de les obres per a la construcció
d'un palau al carrer
parisenc de La Fontaine, on va poder donar feina a diversos companys
anarquistes en les obres (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Umberto
Tommasini,
Domenico Ludovici i Luigi Righi). El 2 de gener de 1935 va ser expulsat
de
França, juntament amb Angelo Damonti, però
gràcies a les seves amistats i
contactes entre els socialistes francesos, aconseguí la
suspensió del decret
amb pròrrogues trimestrals renovables. Entre 1935 i 1936
participà activament
en la campanya de reivindicació del dret d'asil i entre el 20 i el 21 de juny de 1936 assistí
al Congrés Internacional
pel Dret d'Asil celebrat a París. El novembre de 1935 la
policia política
feixista italiana envià un informe on deia d'ell que«desenvolupa una intensa
activitat anarquista i assisteix a totes les reunions de la
regió parisenca».
Participà activament en l'organització del
Conferència d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus, que es va celebrar entre l'1 i el 2 de
novembre
de 1935 a Sartrouville, col·laborant en les seves principals
comunicacions i
presentant una pròpia («Informe
Barbetta»). D'aquest congrés sortirà el
Comitè
Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juny
de 1936 redactà amb Virgilio
Gozzoli i Ernesto Bonomini un manifest contra la guerra colonial
italiana a
Etiòpia, que va ser llegit durant una reunió
d'anarquistes italians de la regió
parisenca i que després va ser completat per
Sébastien Faure i publicat en
nombrosos periòdics en llengua italiana i francesos. El 19
de juliol de 1936,
el mateix dia de l'aixecament feixista a Espanya, va ser contractar per
una
empresa parisenca per a portar les obres d'ampliació del
port de Dunkerque.
D'antuvi, per problemes familiars, posposà la sortida cap a
la Península. Amb
Cieri, s'ocupà a París d'organitzar les sortides
de voluntaris. El mateix
juliol de 1936 realitzà una missió a la frontera
francobelga amb Umberto
Marzocchi, on, amb el suport d'Hoche Meurant a Wattrelos i de Mario
Mantovani a
Brussel·les, recuperà armes per a la
Revolució espanyola, armes que van ser
portades a Tolosa de Llenguadoc per Alphonse Tricheux i passades a la
Península. El setembre de 1936, amb Cieri,
assistí a la reunió de grups
antifeixistes italians a París, on es va decidir la
creació de la Brigada
Internacional «Garibaldi», subordinada al Partit
comunista, fet que desencadenà
la protesta dels delegats anarquistes i dels del moviment«Giustizia e
Libertà». El novembre de 1936 decidí
partir cap a la Península i el 5 de
desembre arribà amb un grup de companys a Barcelona, on ja
eren sos germans
Equo i Seberia, son pare Onofrio i son company Renzo Cavani. Inscrit en
la
Secció Italiana de la Columna Ascaso, de Barcelona
marxà al front aragonès, a Almudébar.
Per la seva experiència tècnica, va ser enviat
com a capità per comandar una
companyia d'enginyers, desenvolupant no només tasques
militars, sinó també
civils (camins, ponts, obres públiques, etc.) al servei de
les col·lectivitats d'Aragó.
Després dels fets de «Maig de 1937» i
arran de conèixer l'assassinat del seu
amic Camillo Berneri, decidí restar al front
convençut del que s'hi jugava a la
Península. Amb la militarització de les
milícies, va ser nomenat comandant de
la Companyia d'Enginyers de la 28 Divisió. El 16 de juny de
1937, mentre
realitzava una visita d'inspecció al lloc de Terraza, a
Carrascal, a prop
d'Osca, va ser ferit per una bala feixista. Rivoluzio Gilioli va morir
el 21 de
juny de 1937, el dia del seu aniversari, en un hospital de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al cementiri barceloní de
Montjuïc davant un grup
de nombrosos companys. En 1984 Claudio Silingardi publicà la
biografia Rivoluzio
Gilioli. Un anarchico nella lotta antifascista (1903-1937).
Actualment
existeix un Grup Anarquista «Rivoluzio Gilioli» a
Mòdena.
***
- Lluís Meseguer Ramos: El 21 de juny de 1905 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Meseguer Ramos. Llaurador de professió, en 1931 fou un dels membres del Centre Obrer de Massalió, amb sos germans Josep i Pere i altres companys (Antoni Carceller Inés, Ramon Cuella Gimeno, Domènec Orgillés Bañolas, Pau Orona Piquer, Juli Prades Perfagés, Ramon Jacint Prades Ribera, etc.), que l'integraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). També, amb sos germans i altres companys (Lluís Bala Berge, Lluc Fuertes Vallespí, Isidor Orgillés Sariñena, Bartomeu Plancho Guàrdia, Enric Puyol Bala, Francesc Ripollès Blasco), fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de la localitat. Participà activament en els fets revolucionaris de 1933 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), fets pels quals va ser perseguit per les autoritats i hagué de passar a la clandestinitat. El juny de 1935, encara en fuita, la Guàrdia Civil escorcollà el seu domicili i li requisaren una escopeta de caça, munició, una màquina de carregar cartutxos i llibres anarquistes. Abans del cop militar feixista de 1936 vivia amb sa companya, Adela Fuster Prades, i sos dos infants, Campoamor i Ramona, al número 13 del carrer Humbría. Després de l'alliberament del seu poble de mans feixistes, va treballar a Vall-de-roures en l'organització de la Federació Comarcal de Col·lectivitats del Matarranya, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Formà part de les dues col·lectivitats que es crearen al poble. Amic de Joan Baptista Albesa Segura, de Vall-de-roures, formà part del seu grup de dinamiters de les columnes confederals fins la caiguda del front aragonès. Amb sa família, a partir del 7 d'abril de 1938, es refugià a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser mobilitzat per a treballar en una unitat d'obres i fortificacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família. Va ser internat al camp de concentració de Bram. Jutjat en consell de guerra per les autoritats feixistes a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per«adhesió a la rebel·lió», va ser declarat en rebel·lia. Lluís Meseguer Ramos va morir el 26 de juliol de 1985 a Lunèl (Llenguadoc, Occitània).
***
- Antonia Lisbona
Celma: El 21 de juny de 1914 neix a la Codonyera
(Matarranya, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Antonia Lisbona Celma. Filla de família
llibertària, sos
pares es deien Francisco Lisbona, obrer forner, i Pilar Celma. A partir
de 1922
visqué amb sa família a Calanda (Terol,
Aragó, Espanya) i quan tenia 18 anys
començà a treballar de serventa. Posteriorment
s'ocupà de la cura d'infants a
Saragossa (Aragó, Espanya) i a Barcelona (Catalunya). El
juliol de 1936 retornà
a Calanda i participà en les activitats de les Joventuts
Llibertàries, en el
grup teatral «Renacer» i en la
col·lectivitat local. El desembre de 1937 es
casà amb l'anarcosindicalista Miguel Grau Caldú.
Quan el triomf franquista es
trobava a Barcelona i el febrer de 1939 va ser detinguda i empresonada
fins el
novembre d'aquell any. En 1940, amb son fill Germinal de quatre mesos,
va ser
novament detinguda pel grup d'informació franquista del seu
poble i internada
al convent de Les Corts que servia aleshores de presó de
dones. A resultes de
les denúncies realitzades pels feixistes de Calanda, el 25
de gener de 1943 va
ser jutjada en consell de guerra i condemnada a 30 anys de
presó. Va ser
especialment acusada d'haver participat el 14 de setembre de 1936 en
l'incendi
del convent i de les imatges religioses de Calanda. Com que hi anava
armada, va
ser també acusada d'haver participat aquell mateix dia en
l'execució de 14
persones dretanes del poble. Va ser tancada a la presó de
les Corts de
Barcelona, a Reus (Baix Camp, Catalunya), a Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya) i
a la presó de Predicadoras de Saragossa. Son fill Germinal
va ser assassinat
pels franquistes a la presó. El desembre de 1945, en la
revisió del seu procés,
obtingué la llibertat condicional, que es va fer efectiva el
2 de febrer de
1946. Sos pares i son germà Leandro havien estat assassinats
pels franquistes. L'abril
de 1946 passà a França i es pogué
reunir a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)
amb son company que no veia des que es casaren. La parella
visqué a les
poblacions occitanes de Los Sarrassins, Castèlmairan i
Montalban, abans
d'establir-se definitivament, a partir de 1950, a Forques, on
s'integrà en la
Federació Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). La parella
tingué quatre infants (Manuel, Leandro, Margarita i
Amapola). Amb son company
va escriure els llibres autobiogràfics Luchas,
amor, esperanza (dos vidas
unidas). Relato biográfico de Miguel Grau y Antonia Lisbona
(1988) i Memorias
completas (1911-1991) (1996). Antonia Lisbona Celma va morir
el 3 de maig
de 2012 a Forques (Rosselló, Catalunya Nord).
Antonia Lisbona
Celma (1914-2012)
***
D'esquerra a dreta: Ted Kavanagh, Albert Meltzer, Arthur Moyse i Jim Duke (Brighton, 4 d'octubre de 1969)
- Arthur Moyse: El 21 de juny de 1914 neix al comtat de Wexford (Irlanda) l'artista i escriptor anarquista Arthur Moyse. Son pare, marí mercant, es va perdre al mar i l'Estat va enviar una nota amb 5 lliures i amb una oferta de feina per sa mare com a netejadora; sa família es va instal·lar a Shepherd's Bush, a l'oest de Londres (Anglaterra), on va viure la resta de sa vida. Als 14 anys va ser expulsat de l'escola per ingovernable i durant la seva joventut va participar en tota mena d'activitats esquerranes. El 4 d'octubre de 1936 va participar en la batalla de Cable Street quan diversos grups antifeixistes van evitar la marxa del British Union of Fascists (BUF, Unió Britànica de Feixistes), liderat per Oswald Mosley, pel barri londinec d'Est End, poblat amb una important comunitat jueva. Va fer feina en una fàbrica fins al seu tancament en 1939 i després va ser reclutat per l'Exèrcit. Va participar en diverses accions bèl·liques, inclòs aterratges amb aerotransportats a Arnhem (Holanda) en 1944. Va acabar en un tribunal de guerra en dues ocasions per insubordinació–la veritat és que en una d'ellas va ser jutjat per les seves «relacions» amb l'esposa d'un coronel. En acabar la guerra, va acabar fent de conductor d'autobús, feina que va agafar amb orgull proletari. Va prendre part en la lluita sindical i va destacar com a orador dels típics mítings improvisats a l'Speakers' Corner (Racó de l'Orador) de Hyde Park, alhora que col·laborava en l'editorial anarquista «Freedom Press». Artista i dibuixant autodidacte, va convertir-se en un destacat crític d'art. A partir de la dècada dels seixanta va participar activament en la vida literària al voltants de la llibreria Better Books al Soho londinenc. Va realitzar dibuixos, caricatures, pintures i collages per a tota mena de publicació alternativa, però molt especialment, entre els anys seixanta i els vuitanta, per al periòdic anarquista Freedom, pel qual també va fer de crític d'art. A finals de 1970 va crear la revista mural ZeroOne, que el Museu Britànic va demanar insistentment per al seu arxiu; també va muntar una Galeria ZeroOne als banys de «Freedom Press». Va tenir una especial relació amb les galeries artístiques Flowers, realitzant exposicions de diversa índole. En 1979 l'Arts Council britànic va adquirir la seva obra Private View. En un viatge a Moscou va realitzar una espècie de happening que va consistir en buidar una ampolla de pixats al mig de la Plaça Roja per mostrar el seu menyspreu al sistema opressiu dels països del Pacte de Varsòvia; altra acció que li agradava realitzar era repartir propaganda anarquistes als porno-shop del Soho londinenc, fet que li va portar més d'un disgust. En 1987 va participar en la il·lustració del llibre «Wobbly»: 80 years of rebel art i l'any següent en la de The heretic's handbook of quotations. Entre el 21 i el 30 d'octubre de 1994 va participar en el festival«Anarchy in the UK 94. Ten days that shook the world». Entre les seves obres literàries podem destacar The golden convolvulus (1965), Wildly flowering (1968), More in sorrow: six short stories (1976), Fragments of notes for an autobiography that will never be written (1982), entre d'altres. Era conegut pel seu amor pels cans petits, que portava a totes les manifestacions i actes, i que incloïa sovint a les seves obres artístiques. La mort de la sevaúltima cussa, Vicki, coincidint amb la seva decadència física, el va fer perdre el gust a la vida. Va passar els dos últims anys de sa vida al seu pis de Shepherd's Bush, envoltat de pols, còmics, primeres edicions i revistes. Arthur Moyse va morir el 22 de febrer de 2003 a Londres (Anglaterra). No va deixar testament i la propietat dels dibuixos estan en litigi; molt probablement acabin a mans de l'Estat britànic, un fet que hagués irritat el seu autor.
---
