Dalt del Turó
Ullastres, jugadors i el dia s'allarga
Climent Picornell
Faig una volta p'Es Montagut cap al puig des Càrritx on el meu fill fa neteja d'ullastres que havien envaït i convertit un bocí amb una selva. Pas per devora cal Compare. L’amo en Ramon Sabater tenia un bocí per devers Cal Compare i hi tenia conills de rata, fins que un dia se’n va afartar i els va obrir ses gàbies i amb unes escorrejades els va acompanyar fins a sa carretera de Petra; passaren uns mesos i encara en veia qualcun. Ara a la gent li faria oi menjar conill de rata. He pensat amb el sen Jordi Garbella que tenia un bocinet just devora el d’en Ramon Sabater i hi tenia animalets: dues ànneres, quatre gallines, conills... res, això. Idò un dia li demanaren: “Que tens molts d’animals?” diu “Sí, moltes rates hi tenc!” “Que te pareix, era lo que hi havia més! Tenia un fill, pobret, que si ara ho he de dir amb bones paraules o no li sobrava res o li faltava un poc... m’enteneu? Se va morir abans de son pare, el bon jesuset el se’n va dur quan tocava, el sen Jordi patia molt per com quedaria es fill si se moria abans”.
Trob en Miquel Romagué, amb ell solíem jugar a escambrí i quan li tocava tirar a ell, s’ho pensava, i s’ho pensava, i s’ho tornava a pensar fins que l’amo en Toni Goixó li deia: “Es pardal Joan, què penses? Només tens tres cartes, tira’n una!” “Me costa decidir-me”, deia, “saps què passa? Jo he jugat molt i he perdut molts de doblers, i m'agrada pensar-ho, un pic a ca l'amo en Toni Frontera (que sempre deia 'A can Frontera, si no hi ha l'amo, hi ha sa cuinera') perquè tenia un restaurant i ell sempre estava assegut a la taula de joc. Allà un dia mos va agafar sa Guàrdia Civil i a jo me va tocar declarar després d'una dona que també l'havien agafada. El jutge que per cert era don Francisco, aquell que va tornar la seva dona quan ja no li servia, li va demanar: “Profesión?” I ella que era grossa com un armari de tres cossos va respondre: “Puta!” El jutge se va mirar l'escrivent i li va dir: “Ponga de Vida Alegre!” Era molt fi don Francisco i dolent com una esgarrinxada. Jo solia fer de xofer de l'amo en Francesc Tibles. Anava amb dos gaiatos i un pic, a n'Es Pinaró, cridaren: “Ve sa Guàrdia Civil!” I tothom escampà. I ell quedà tot sol i digué al cabo: “fa una estona hi havia molta gent!” Com un altre pic que a una timba devers Felanitx, el me vaig carregar i el vaig dur dins sa païssa i sa Guàrdia Civil -allò ja devia tenir ple- no hi va entrar. Esperarem i tornarem cap a la vila i l'amo en Francesc me va demanar que li deixàs doblers que ja ho havia perdut tot. Li vaig deixar 100.000 pessetes amb la condició de que les m'havia de tornar l'endemà. Anàrem a Sineu a Can Boldrà i ho va tornar a perdre tot. Però l'endemà me va tornar tots els doblers, els havia manllevat a n'en Barrotes d'Inca. A n'en Barrotes li pegà un atac de feridura i es va morir i no va cobrar. Jo a n'en Barrotes l'he vist perdre un milió de pessetes i treurer-se unes escriptures d'unes terres devers Xorrigo i perdre-les, les hi guanyaren dos germans forasters que feien de constructors... i coses com aquestes. Els mallorquins d'un temps eren molt jugadors! Més que ara! Però vaja tot això que jo te cont és del temps del rei Herodes!”
“Puix parla català, vejam que diu!” Això, que un contertulià atribuïa al rei En Jaume, no és més que una frase que Joan Fuster s'inventà, capgirant-la d'una que apareixia a un vers d'un sonet escrit pel caputxí Ciril Bofill l'any 1609 que deia : “Puix que parla en català, Déu li'n do gloria”. Això pensava mentre m'asseia al cafè on a més dels habituals del dematí, el pintor, el taxista, el guixaire...que se barrinaven unes bones xíqueres de cervesa, tota l'altre gent no parla mallorquí: hem desvestit un sant per vestir-ne un altre! N'arriba un, que és extern, i en Gaspar Portell, que el coneix i sap d'on és, li enfloca: “L'amo, que sou de Sineu? / I com ho heu conegut? / Si teniu es cul pelut / el teniu germà des meu!” “Voltros sou dolents” replica el sineuer “pegau a s'os de sa cama!”. “Tu... i aquella tia vostra que vivia per la Vila?” “Se va morir” diu el sineuer. “I que no vos va deixar res?” “Sí” diu “mos va deixar vius! Què ho trobes poc?”
Horabaixenc, de tornada de la pujada al puig d'en Baldiri, veig que els sembrats ja tornen rossos, mir Sa Bastida -una de les grans possessions del terme- ara convertida en hotel rural de luxe, parlam dels nostres néts... i quan ja ens acostam al poble, encara fa claror i és tard, no de bades ja ha passat Sant Joan, amb la nit més curta i el dia més gran. És ver, l'any ha fet el seu cicle que començà per Nadal quan el dia s'allargà una passa de gall. “Per Nadal una passa de gall. / Per sant Esteve una passa de llebre. / Per Any Nou una passa de bou. / Pels Reis una passa de vells. / Per sant Julià una passa de milà. / Per sant Antoni una passa de dimoni. / Per sant Sebastià una passa de ca. / Per sant Agnès, una hora més. / Per la Candelera, una hora entera. / Per santa Maria, una hora i mitja cada dia. / Per sant Blai, una passa de cavall. / Per sant Maties, son iguals les nits i els dies. / Per sant Joan, el dia més gran. / Per sant Pere, el dia es fa enrere. / Per la mare de Déu d'Agost, a les set ja es fosc. / Per sant Narcís, de sis a sis. / Passat Tots Sants, els dies són germans”. I coses com aquestes...