Anarcoefemèrides del 28 de maig
Esdeveniments
Presa de l'última
barricada al carrer Ramponneau (28 de maig de 1871)
-Últim dia de la Setmana Sagnant: El 28 de maig
de 1871 a París
(França) les forces de la Comuna no tenen més que
una zona limitada entre el
bulevard de Belleville, els carrers del Faubourg-du-Temple, de les
Trois-Bornes, de les Trois-Couronnes i de la
Folie-Méricourt. El combat és
desesperat i es perllonga fins a l'últim cartutx.
Eugène Varlin, internacionalista
llibertari i membre del Consell de la Comuna, és afusellat.
A migdia, el darrer
canó de les forces federades al carrer de París
(actualment carrer de
Belleville) emmudeix; cap a les 14 hores, l'últim tret de
fusell surt de la
darrera barricada, la del carrer de Ramponneau. L'ordre regna; la
repressió es
desencadena.
***
Judici de Pietro Acciarito segons La Tribuna Illustrata del 9 de juny 1899
- Condemna de Pietro Acciarito: Entre el 28 i el 29 de maig de 1897 l'Audiència de Roma (Itàlia) jutja i condemna el jove anarquista Pietro Umberto Acciarito a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat per l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897. En escoltar la sentència, Acciarito exclamà:«Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!»
***
Notícia de l'assassinat del botxí de Barcelona apareguda en el diari d'Oviedo La Voz de Asturias del 30 de maig de 1924
- Assassinat del botxí
de Barcelona: El 28 de maig de
1924, al carrer de la Riereta del barri del Raval de Barcelona
(Catalunya), és
assassinat Rogelio Pérez Vicario –algunes fonts
citen erròniament el seu segon
llinatge com Cicario–,«executor
titular de sentències de la justícia»
de l'Audiència territorial de la capital
catalana. El difunt, ataconador de professió, va rebre una
vintena de trets al
carrer on vivia. Des de feia anys estava amenaçat de mort.
Els militants
anarcosindicalistes Juan Montejo Arranz i Josep Llàcer
Bertran seran acusats
d'aquesta mort i executats el 10 de novembre de 1924 a la
presó Model de
Barcelona. Arran de la mort del botxí de Barcelona, el
govern desencadenarà una
forta repressió que portarà la
detenció de gairebé totes els comitès
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups
anarquistes, i seran
clausurats els sindicats i suprimida Solidaridad
Obrera; la CNT
es va veure obligada a refugiar-se en la clandestinitat.
***
La vaga continua
- París (28-05-68): El 28 de maig de 1968 a París i a tota França la vaga continua arreu; sembla que la promesa d'un referèndum feta pel general De Gaulle no ha tingut cap efecte. La capçalera de L'Humanitéés força expressiva:«Menteixen», i l'editorial remata: «La CGT no ha estat desautoritzada pels treballadors, com pretén tota la premsa burgesa. Per a saber la veritat sobre la lluita dels treballadors, refiïn-se únicament i exclusivament del periòdic dels treballadors.»; del periòdic comunista,és clar. A les 11 hores del matí, François Mitterrand, en roda de premsa, proposa la constitució d'un «govern provisional de gestió» de deu membres i anuncia que serà el candidat a l'elecció presidencial en cas que es doni un buit de poder, alhora que reclama la dimissió del govern i la dissolució de l'Assemblea. Els seus adversaris polítics l'acusaran de fer una crida a la insurrecció i a l'il·legalisme. La dimissió d'Alain Peyrefitte del seu càrrec de ministre d'Educació Nacional, lliurada el 13 de maig i rebutjada aleshores, és acceptada ara per Pompidou. En acabar la jornada, el primer ministre Georges Pompidou i Christian Fouchet, ministre de l'Interior, s'entrevisten successivament amb el president de la República, que havia rebut abans el general Fourquet, cap de l'Estat Major dels Exèrcits. A mitjanit, Daniel Cohn-Bendit, que ha entrat disfressat clandestinament a França des d'Alemanya, reapareix a la Sorbona.
Naixements
Adolfo Lima
- Adolfo Lima: El 28 de maig de 1874 neix a Lisboa (Portugal) l'advocat, pedagog, traductor i escriptor anarquista i anarcosindicalista Adolfo Godfroy de Abreu Lima. Fill d'una família noble, rebutjà fer servir el títol de comte. En 1900 es llicencià en dret per la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) i exercí l'advocacia entre 1902 i 1910, quan deixà la jurisprudència i es dedicà en cos i ànima a la pedagogia llibertària. En 1908 fou professor de sociologia en el Curs Lliure d'Art de Representar de l'Associació de Classe dels Artistes Dramàtics. Entre 1911 i 1923 ensenyà a l'escola Liceu Pedro Nunes i va ser professor de metodologia a l'Escola Normal Primària de Lisboa, on destacà especialment fins el 1921 pels seus mitjans pedagògics. També va fer classes a l'Escola Taller Núm. 1, a Largo de Graça, i a l'Escola Normal de Benfica. Amant del teatre, participà activament en la iniciativa«Teatro Livre» i en 1914 publicà la conferència O teatro na escola. També fou cap dels serveis escolars de la societat«A Voz do Operário», col·laborador de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) i membre destacat de la Sociedad d'Estudis Pedagògics (SEP) i de la Lliga d'Acció Educativa (LAE). Col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara A Aurora, A Batalha, O Debate, Humanidade, O Intransigente,Novos Horizontes, A Sementeira, Terra Livre iO Trabalho, entre d'altres. Entre 1915 i 1920 col·laborà en Atlantida. Mensário artístico literário e social para Portugal e Brazil. Fou corresponsal de la revista francesa L'Éducation (1921-1927) i responsable de la Secció Portuguesa de la Lliga Internacional Pro-Educació Nova. En 1922 assistí al III Congrés Anarcosindicalista de Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal) de la Confederació General del Treball (CGT), on presentà la tesi Organizaão social sindicalista, que publicà el mateix any. Entre 1924 i 1927 dirigí Educação Social. Revista de pedagogia e sociologia. Arran de la implantació de la dictadura en 1926, l'octubre de 1927 va ser detingut i processat juntament amb altres membres de la Unió del Professorat Primari (UPP). Traduí Verdade, de Zola;As leis sociológicas, deGuillaume de Greef, A multidão criminosa, d'Scipis Siphole; As lições da guerra, d'Augustin Hamon; A psicologia do amor, de Gaston Dauville, A história da Terra, de L. de Launay, O direito do povo, de Edmond Picard, A luta universal, de Félix Le Dantec, i A Liga da Gente Nova, d'Henrik Ibsen, entre altres obres de sociologia, de psicologia i de divulgació científica. Dirigí l'Encilopédia Pedagógica Progredir i publicà nombroses obres pedagògiques, com ara Educação e Ensino. Educação integral (1914), O Ensino da História (1914), Metodologia (1921 i 1932) iPedagogia sociològica. Princípios de pedagogia e plano de uma organização geral de educação (1936); estudis laboralistes, com O contrato do trabalho. Esboço histórico, critica do actual contrato do trabalho, contrato colectivo (1909), i obres de teatre llibertàries. Adolfo Lima va morir el 27 de novembre de 1943 a Lisboa (Portugal).
***
FernandÉlosu (1908)
- Fernand Élosu:
El 28 de maig de 1875 neix a Bordeus (Aquitània,
Occitània) el metge
neomaltusià, lliurepensador, anarquista i pacifista Fernand
de Élosu, més conegut com FernandÉlosu o DocteurÉlosu. Era fill natural de la costurera emigrant
de Baiona (Lapurdi, País Basc) Rosa Antonia deÉlosu. Després de fer els
estudis de medicina, exercí al País Basc i
posteriorment va fer de metge de
família a Baiona.
Aconseguí una gran reputació com a metge
i com a propagandista de propostes avantguardistes (unió
lliure, maternitat
voluntària, antialcoholisme, etc.), dedicant-se
també a l'estudi de la
filosofia i de la política social. Abans de la Gran Guerra
fou l'animador d'un
grup llibertari a Baiona del qual formava part l'escultor sindicalista
Mandagaran. El 13 de setembre de 1900 es casà a Baiona amb
Félicie
Thérèse Peyroutet. Fou
un dels fundadors de la Universitat Popular de Baiona i
formà part de la Libre
Pensée. En 1908 l'Acció Sindical de Baiona i de
Biarritz (Lapurdi, País Basc) li
va publicar el fullet neomaltusià Amour
infécond. Limitation raisonnée des naissances,
però, denunciat per la venda
d'aquest als quioscs, va ser jutjat aquell mateix any i condemnat a dos
mesos
de presó. En 1909 publicà, amb altres
neomaltusians, el llibre Le Néo-malthusisme
est-il moral? El 13 d'octubre de 1909 participà,
amb André Augey i Élie
Pécaut, entre d'altres, en un míting de protesta
contra l'execució de Francesc
Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser nomenat president de la
Secció de Baiona de la
Lliga dels Drets de l'Home i aquest mateix any sa companya
Thérèse, arran d'una
conferència de Nelly Roussel, fundà el Grup
Feminista de Baiona-Biarritz, el
qual s'adherí a la Union Fraternelle des Femmes (UFF,
Unió Fraternal de Dones).
El maig de 1911 declarà a favor en el judici del metge
francmaçó Long-Savigny,
acusat de la mort d'una pacient a conseqüència d'un
avortament a Biarritz. El
març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de
Baiona per
propaganda neomaltusiana. En 1914 col·laborà amb
temes sanitaris en la segona
sèrie del Bulletin de La Ruche,
publicat a Rambouillet (Illa de França, França).
Pacifista seguidor de Lev
Tolstoi, aprengué rus només per mantenir
correspondència directa amb la família
de l'escriptor. Quan la I Guerra Mundial rebutjà la
Unió Sagrada i el 14 de
juliol de 1914 redactà i distribuí un pamflet
contra la guerra. El 30 de juliol
de 1914 fou l'organitzador de la manifestació pacifista que
arreplegà una
quarantena de militants que recorregué els carrers de Baiona
i que s'enfrontà a
una centena de patriotes hostils. Servi com a simple soldat d'infermer
de
segona classe a l'Hospital Militar de Baiona durant tota la guerra. En
aquests
anys bèl·lics col·laborà enCe qu'il faut
dire (1916-1917) de Sébastien Faure. En 1917
publicà el fullet de
propaganda antialcohòlica Le
poison
maudit. L'alcool, que va ser reeditat en 1930, a
més de traduït al castellà
(El veneno maldito) i publicat en
diferents edicions. En acabar la guerra, participà en el
periòdic parisenc La
Plèbe (1918), que reagrupava els
partidaris antibel·licistes de la Conferència de
Zimmerwald (agost de 1915). El
març de 1920 va ser detingut acusat de practicar un
avortament a una vídua de
guerra, mare de vuit infants i aquest mateix any publicà En prison. Souvenirs de la maison d'arrêt
et de l'hôpital. Entre
1922 i 1925 col·laborà en La
Revue
Anarchiste. També col·laborà
en l'Encyclopédie
Anarchiste,
de Sébastien Faure, redactant diversos articles, com ara«Alcoholisme», «Avortament»,«Biologia», «Castedat»,«Celibat»,«Cervell»,«Electroteràpia»,«Evolució»,«Medicina»,«Tolstoisme» o«Violència» –en
aquesta entrada criticà
el llibre de Georges Sorel Réflexions
sur
la violence (1908) per la seva violència i es
mostrà partidari d'una«revolució de les
consciències» i no d'una«revolució de les baionetes». El 10
de novembre de 1930 llegí a Baiona, organitzada per les
Joventuts Laiques, la
conferència «Laïques et
laïcisme». El 6 d'agost de 1934 parlà en
una reunió
pública antifeixista organitzada pel Comitè de
Vigilància de Baiona on desmuntà
les contradiccions del feixisme i criticà la ferocitat dels
mitjans que fa
servir per mantenir-se en el poder. En 1935 encara figurava en la
llista
d'anarquistes del departament dels Baixos Pirineus, ja que formava part
del «Grup
Estudis Filosòfics i Socials» de Baiona, que havia
creat en 1929 amb altres
lliurepensadors, i sovint presidia reunions públiques. Entre
1935 i 1936
col·laborà en el periòdic anarquista La
Révolte, publicat a Bordeus per Aristide Lapeyre.
En 1935 defensà
activament els inculpats en l'anomenat «Cas de les
esterilitzacions de Bordeus»
i el 25 d'abril publicà l'article «Vasectomie et
castration» en La Révolte.
En aquests anys finals de sa
vida, patí multitud de malalties (ceguesa, reumatisme,
insuficiència renal,
etc.) que l'obligaren a una vida gairebé monacal. Sempre
refusà ser candidat
electoral, fins i tot als comicis municipals, però
arribà a patrocinar
candidatures socialistes. Acceptà la presidència
dels «Amics de l'URSS» de
Baiona, però mai no s'afilià al Partit Comunista.
Arran d'un escorcoll a la seu
dels «Amics de l'URSS», va ser processat com a
president d'aquesta entitat i el
8 de febrer de 1940 va ser condemnat per «temptativa de
reconstitució de lliga dissolta»
a sis mesos de presó. Detingut el 24 de juny de 1940 a
Baiona, dos dies després
de la signatura de l'armistici pel mariscal Philippe Pétain,
va ser reclòs el
juny de 1940, com a «indesitjable i individu
perillós per a l'ordre nacional i
la seguretat pública», d'antuvi a la
presó de Dax (Aquitània, Occitània) i
després va ser traslladat al camp de concentració
de Gurs (Aquitània, Occitània).
En el moment de la seva detenció traduïa al
francès Don Quijote de la Mancha.
Poc després va ser alliberat i se li va
assignar residència vigilada a Aren (Aquitània,
Occitània), però va ser
novament empresonat el 23 de març de 1941 a Baiona. Malalt
de pneumònia va ser
posat en llibertat el 7 d'agost de 1941. Fernand Élosu va
morir dies després,
el 19 d'agost de 1941, al seu domicili, a Villa
Hégo-Aldé, al barri de Saint-Léon de
Marracq de
Baiona (Lapurdi,
País Basc). Sa
filla, Fernande Élosu, va ser una destacada militant
comunista.
***
Genaro Tejedor Delgado
- Genaro Tejedor Delgado:
El 28 de maig de 1892 –algunes fonts
citen erròniament 1896– neix a Hontalbilla
(Segòvia, Castella, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Genaro Tejedor Delgado –citat a vegades
erròniament com Jenaro–,
conegut com El Madrid. Emigrà a
Barcelona (Catalunya), on treballà com a
obrer fonedor en la indústria
metal·lúrgica. Durant la dècada dels
deu milità
en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de
Barcelona i fou membre d'un grup d'afinitat anarquista que es reunia a
Montjuïc. Fugint de la repressió, visqué
diverses temporades (1919, 1922 i
1923) a París (França) i, segons fonts
policíaques, va fer un viatge a Rússia. L'octubre
de 1922 col·laborà en la preparació de
l'atemptat contra Severiano Martínez
Anido, que en realitat va ser una provocació
policíaca muntada pel confident
Inocencio Feced Calvo i el policia Florentino Pellegero. El 21
d'octubre
d'aquell any va ser detingut amb altres companys cenetistes (Joan
Manent i
Pesas, Guillem Martí i Vicens Soler) a la plaça
de Catalunya barcelonina
portant un paquet amb sis pistoles i 16 carregadors. L'1 de juny de
1923 va ser
jutjat amb Manuel Talens Giner pel «complot» contra
Martínez Anido i absolts
ambdós l'endemà. El febrer de 1930, en
l'assemblea constituent confederal
després de la dictadura de Primo de Rivera, fou elegit
tresorer del Sindicat
del Metall barcelonès. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931
fou delegat del
Sindicat del Metall de Barcelona en el III Congrés Nacional
de Sindicats de la CNT
(«Congrés del Conservatori») celebrat a
Madrid. El 15 de febrer de 1932, quan
exercia de secretari del Sindicat de la
Metal·lúrgica, va ser detingut per
publicar fulls clandestins cridant a la vaga revolucionària.
El 2 de juny de
1933 va ser jutjat per «injúries a la
Guàrdia Civil» per un article publicat el
16 de desembre de 1932 en Solidaridad Obrera i fou
condemnat a quatre
anys de bandejament i a una multa de 500 pessetes. Després
del cop feixista de
juliol de 1936 va ser nomenat secretari del Sindicat de la
Metal·lúrgica de la
CNT de Barcelona. Com a membre del comitè d'aquest sindicat,
va participar
l'agost de 1936, en l'organització de les
indústries de guerra. Enrolat en les
milícies, Genaro Tejedor Delgado va morir al front
d'Aragó.
***
Giulio
Bacconi
- Giulio Bacconi: El
28 de maig de 1894 neix a Siena
(Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Giulio
Bacconi, conegut comLuccioni, i que va fer servir els
pseudònims Gil-Bai i Marsiglia. Era fill natural de
l'anarquista Parisina Bacconi. En 1913 es traslladà amb sa
mare a Piombino
(Toscana, Itàlia), on treballà als alts forns,
l'ambient obrer i subversiu dels
quals el va decantar per les idees llibertàries. L'estiu de
1914 va ser
processat, amb el xarcuter Biagio Masi, per haver difós
manifests subversius i
en el mesos següents prengué part en les
manifestacions contra la intervenció
italiana en la Gran Guerra. Exonerat de la crida a files i
militaritzat, com la
majoria dels treballadors dels «establiments
auxiliars», treballà els anys
següents per a reorganitzar la Cambra del Treball Sindicalista
de Piombino, de
la Maremma i d'Elba. Fou el gerent administratiu de la Cambra del
Treball
durant el primer semestre de 1917 i membre d'una
organització il·legal de
suport als desertors. L'estiu de 1918 va ser cridat a files i destinat
a
infanteria, a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
Cap a finals d'agost retornà a
Piombino de permís i el 23 de setembre va ser detingut,
juntament amb altres companys,
en un establiment de Venturina (Toscana, Itàlia), on es
celebrava una reunió
anarquista clandestina. Tancat a la presó de Volterra
(Toscana, Itàlia), el 25
d'octubre va ser alliberat i retornà a Bolonya. En acabar la
guerra reprengué
la seva activitat sindical i el 2 de novembre de 1919
presentà, amb Salvatore
Salvadori, l'informe «Mezzi di lotta e di
solidarietà» (Mitjans de lluita i de
solidaritat) en el III Congrés de la Cambra del Treball.
Elegit secretari
administratiu d'Organització Econòmica, el gener
de 1920 intervingué en les
tasques del Consell General de la Cambra del Treball i el 23 de maig
d'aquell
any, al final del Congrés Anarquista de Follonica (Toscana,
Itàlia), va fer un
míting, amb Egizio Cennini, a la plaça de la
localitat. El setembre de 1920
reivindicà l'ocupació de fàbriques en
diversos mítings a factories de Piombino.
El gener de 1921 presentà l'informe financer en el IV
Congrés de la Cambra del
Treball Sindical, celebrat al Politeama de Piombino, on va manifestar
el bon
estat de salut de l'organització sindical, com a mostrava la
creació d'una
sucursal de la Cambra del Treball a Massa Marittima (Toscana,
Itàlia) i de
diversos sindicats a diverses poblacions (Castagneto Carducci, Baratti,
Castelnuovo, Campiglia Marittima, Bibbona i Cecina), així
com per l'enfortiment
del Sindicat Metal·lúrgic de Portoferraio
(Toscana, Itàlia). Elegit secretari
de la Cambra del Treball en substitució de Riccardo Sacconi
que havia dimitit,
desplegà durant els mesos següents una important
activitat propagandística i
organitzativa. El 2 d'abril de 1921 un informe del prefecte de policia
de Pisa
(Toscana, Itàlia) feia constar que exercia«moltíssima influència» entre
els
obrers i anarquistes de Piombino i que mantenia un«comportament despectiu» cap
a les autoritats. Quan la violència dels escamots feixistes
s'escampà arreu la
Maremma, el juny de 1922 la Cambra del Treball va ser assaltada i
clausurada i
el juliol d'aquell any es va veure obligat a abandonar Piombino fugint
de les
represàlies feixistes. Després d'un temps a
Torí (Piemont, Itàlia), el febrer
de 1924 es refugià, amb sa mare, a Lió
(Arpitània) i durant la primavera
d'aquell any s'establí a Marsella (Provença,
Occitània), on treballà
d'ajustador mecànic als tallers de la Societat
Provençal de Construccions, als
tallers de la Companyia Transatlàntica i a l'empresa
Pinatel. Estava casat amb
Egle Zazzeri, germà de l'anarquista Albino Zazzeri, amb qui
va tenir un infant. El setembre de 1925
conegué Paolo
Schicchi en un congrés de la Unió Sindical
Italiana (USI) celebrat a París
(França), i li va retreure a aquest la campanya d'extrema
violència contra els
anarquistes que havien col·laborat per a enderrocar el
règim feixista amb
Ricciotti Garibaldi, net de Giuseppe Garibaldi, però en
realitat agent secret
de Benito Mussolini. La disputa amb Schicchi, que va durar molt de
temps,
arribà fins i tot a l'enfrontament físic. En 1926
participà activament en la
campanya de suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i
Bartolomeo
Vanzetti. A Marsella participà, amb altres companys (Dario
Castellani, Fosca
Corsinovi, Antonio Cherici, etc.) en el Grup Teatral Internacional, que
va fer
representacions a favor de les víctimes
polítiques, com ara la celebrada el 24
de gener de 1926 per a celebrar la mort de l'anarquista Pietro Gori o
la
representació l'abril de 1927 al Bar Coulomb de Marsella de
l'obra La bottega. Scene della ricostruzione
fascista de Gigi Damiani. En 1927 va fer a Marsella la
conferència «Il mio
communismo». A principis de 1928, amb Gino Bagni (Andrea del Vertice), Léopold
Faure i Sabatino Gambetti, edità el
primer número del periòdic anarquista L'Ora
Nostra, òrgan d'expressió dels
anarquistes italians membres del «Comitè
dels Fills dels Empresonats Polítics
d'Itàlia». El juliol de 1928 el cònsol
italià a Marsella, Carlo Barduzzi, demanà a les
autoritats franceses la seva
expulsió del país, juntament amb altres companys
(Giulio Bacconi, Angelo
Acillotti, Dario Castellani, Antonio Cherici, Bruno Chiarini, Nello
Chiarini,
Antoni Cherici, Gino Bagni, Ruggero Panci, Armando Pane, Torquato
Muzzi, etc.),
sota la falsa acusació que havia rebut de París
tres bombes de rellotgeria amb
la intenció de realitzar atemptats. En 1933 va ser
inclòs com a «terrorista» en
el llistat d'enemics del feixisme de primera categoria i en 1934
entrà a formar
part del Grup Comunista Anarquista «Belle de Mai»
de la Federació Anarquista
del Sud-est de França, juntament amb Edoardo Angeli, Umberto
Ceccotti, Marcello
Cicero i Celso Persici, participant alhora en diverses reunions entre
llibertaris, maximalistes, reformistes i membres de la Liga Italiana
dei
Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En
aquestaèpoca, amb Umberto Ceccotti i Celso Persici, creà
una cooperativa de treball al
barri de La Capelette de Marsella, on donaven feina a exiliats
llibertaris
italians. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou delegat de Marsella
al
Congrés Anarquista Italià
(«Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants
Europeus») celebrat en un restaurant del número 30
del carrer de la Seina de
Sartrouville (Illa de França, França), on
participaren una cinquantena d'anarquistes
italians exiliats d'arreu de França, de Suïssa i de
Bèlgica (Giulio Bacconi,
Camillo Berneri, Ernesto Bonomini, Angiolo Bruschi, Antonio Silvio
Casella,
Carlo Castagna, Antonio Cieri, Angelo Diotavelli, Enzo Luigi Fantozzi,
Carlo Frigerio,
Giuseppe Gialluca, Onofrio Giglioli, Ribelle Giglioli, Virgilio
Gozzoli,
Rodolfo Gunscher, Umberto Marzocchi, Leonida Mastrodicasa, Mario
Montavani,
Italo Ragni, Umberto Tommasini, etc.) i que donà lloc al«Comitato Anarchico
d'Azione Rivolucionaria» (CAAR, Comitè Anarquista
d'Acció Revolucionària), els
responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini,
Carlo
Frigerio, Giuseppe Mariani i Umberto Marzocchi. El Primer de Maig de
1936 recorregué
els carrers marsellesos en la manifestació del Front
Popular, juntament amb
altres companys (Edoardo Angeli, Ercolino Bardini, Angelo Girelli,
Ludovico
Rossi, Lazzaro Turroni, etc.), sota la bandera negra. Quan
esclatà la guerra
d'Espanya, sostingué la revolució i el 22 de
setembre de 1936 marxà cap a
Barcelona (Catalunya). L'octubre d'aquell any retornà a
Marsella, on s'ocupà
del subministrament d'armes i de roba per als milicians que lluitaven
al front
d'Aragó i organitzà el reclutament de voluntaris
per a la lluita, tot amb el «Comitè
Anarquista Pro Espanya» de Marsella (Carlo Alberto Bartolena,
Umberto Ceccotti,
Mazzino Chiesa, Ovidio Pessi, Rinaldo Purisiol, etc.). També
marcà les
diferències, amb Umberto Ceccotti, Luca Bregliano, Antonio
Girelli i altres
anarquistes, amb el moviment «Giustizia e
Libertà» fent una declaració
conjunta. En aquesta època formava part, amb Vezio Del Nudo,
del grup
anarquista «Cafiero» i vivia al número
27 del bulevard de la Révolution del
barri de la Belle-de-Mai, en estret contacte amb Giuseppe Pasotti a
Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord). Entre 1938 i 1939
publicà a Marsella, amb Renato
Castaglio, Umberto Ceccotti, Marcello Gregori i Pio Turroni, el Bolletino d'Informazioni dell'Unione
Anarchica Italiana, òrgan de la Unió
Anarquista Italiana (UAI), fundada
entre el 25 i el 26 de desembre de 1937 a Marsella durant el
Congrés Nacional
dels Anarquistes Italians a l'Estranger per a reemplaçar la
Federació
Anarquista Italiana (FAI), reconstituïda l'abril de 1936 a
França. En 1939 fou
un dels creadors, amb altres companys italians i francesos (Renato
Castagnoli, Umberto
Ceccotti, Étienne Chauvet, Italo Del Proposto, Ferruccio
Girolimetti, Marcello
Gregori, Frédéric Lambert), del Comitè
Anarquista Pro Víctimes Polítiques
(CAPVP) de Marsella. Durant la II Guerra Mundial participà
en la Resistència.
Després del conflicte bèl·lic va
romandre, amb sa companya Egle Zazzeri, a França,
on continuà militant en el moviment llibertari, juntament
amb altres companys (Dino
Angeli, Giulio Bacconi, Umberto Ceccotti, Macello Gregori, etc.),
refundant el
Grup Anarquista de Marsella. El març de 1958 pertanyia a«Aria Nuova», grup
anarquista que va editar en aquests anys el seu fullet I
principi anarchici. Teoria, metodo, organizzazione, escrit
conjuntament amb Enio Cardoso. Giulio Bacconi va morir el novembre de
1980 a
Marsella (Provença, Occitània).
***
- Emilio Marziani:
El 28 de maig de 1895 neix a Villa
Borgo (San Benedetto Po, Llombardia, Itàlia) l'anarquista
Emilio Marziani, conegut
com Umin i que va fer servir el
pseudònim
de Pedro Biosca. Sos pares es deien
Anselm Marziani i Seconda Pedrazzoli. Es guanyava la vida fent de
pagès i quan
tenia 15 anys la policia ja el tenia controlat per anarquista. Durant
la Gran
Guerra va ser enrolat en la infanteria. Quan acabaren les hostilitats,
abandonà
l'exèrcit abans de la desmobilització; jutjat, va
ser condemnat a tres anys de
presó per deserció, però es
pogué beneficiar d'una amnistia. Entre el 3 i el 5
de desembre de 1919, alhora que la convocatòria de la«Jornada Roja» de Màntua
(Llombardia, Itàlia), participà en els disturbis
que tingueren lloc a San
Benedetto Po. Processat, va ser acusat d'haver aferrat un manifest
incendiari,
fent una crida a la devastació i a la Revolució
social promoguda pels
anarquistes, i per aquest fet va ser condemnat pel Tribunal
d'Apel·lació de
Brescia (Llombardia, Itàlia) a set mesos de
reclusió per «incitació a
l'assassinat». Posat en busca i cerca, el 24 de novembre de
1920 va ser
detingut pels carrabiners, però aconseguí escapar
i passar a la clandestinitat.
Després d'uns mesos, el maig de 1921, va ser acusat de
l'assassinat de Tullio
Scarduelli, feixista de San Benedetto Po i condemnat el 28 d'octubre de
1922
per l'Audiència de Màntua a més de
vint anys de presó per assassinat i ús d'arma
de foc. Embarcà clandestinament a Gènova
(Ligúria, Itàlia) amb un vapor directe
cap a Barcelona (Catalunya). A la capital catalana treballà
de mecànic fins al
1924 o 1925. Amb el nom fals de Pedro
Biosca, marxà cap a París
(França), on treballà en diverses feines. En
1930, després d'haver estat condemnat en
rebel·lia per diversos delictes, patint
desequilibri mental i amnèsia, va ser internat en un
manicomi, però tot sembla
que fou una estratègia per a evitar la
deportació. Durant els anys trenta
continuà militant en el moviment anarquista,
freqüentant grups d'antifeixistes
i especialment el Comitè Anarquista de París. A
principis de 1937 sembla que
marxà a fer costat la Revolució espanyola,
però no hi ha cap document oficial
que corrobori aquesta afirmació. El 5 de setembre de 1939 el
tenim a
Brussel·les (Bèlgica) després d'haver
estat expulsat de França a conseqüència
d'un
judici per recaptació de bens furtats. A
Brussel·les formà part d'un grup
anarquista format per, entre d'altres, Dante Armanetti, Azelio
Bucchioni,
Vincenzo Esposito, Cafiero Meucci, Paolo Moro, Corrado Perissimo i
Agostino
Sanna. Detingut perquè no duia cap document d'identitat, va
ser portat al camp
de concentració de Merksplas (Anvers, Flandes), d'on
fugí en dues ocasions. El
segon intent reeixí i pogué arribar a Anvers
(Anvers, Flandes) amb el passaport
de Giovanni Aragno, mort el 7 de gener de 1937 a front de Mirabueno
(Guadalajara, Castella, Espanya), i amb el qual volia partir cap a
Mèxic. Però
va ser detingut de bell nou. Gràcies a la invasió
alemanya, va ser alliberat.
Amb un bitllet emès pel consolat italià de
Brussel·les amb el qual havia de
retornar a Itàlia, marxà cap a París.
El febrer de 1941 va ser detingut per la
policia francesa. Després d'alguns mesos en la
clandestinitat, va ser detingut
per la policia alemanya i deportat a Itàlia. Jutjat, va ser
condemnat a cinc anys
de confinament a la colònia penitenciària de
Ventotene, on conegué Sandro Pertini.
Posteriorment, entre agost i setembre de 1943, amb altres companys
(Marcello
Bianconi, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich,
Onofrio
Ludovici, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.), per ordre del govern de
Pietro
Badoglio, va ser reclòs al camp de concentració
de Renicci (Anghiari, Toscana,
Itàlia). Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a San Benedetto Po, on
col·laborà ocasionalment en la premsa anarquista.
Entre el 7 i el 9 de desembre
de 1962 assistí en representació del seu poble al
Congrés Nacional de la
Federació Anarquista Italiana (FAI) que se
celebrà a Senigallia (Marques,
Itàlia). En 1989 Reinhard Keller realitzà el
documental, amb una mica de ficció,L'umin. Der anarchist sobre la seva
figura. Emilio Marziani va morir el 23 de març de 1993 en
una casa de repòs de
San Benedetto Po (Llombardia, Itàlia).
***
Luciano Allende Saiz portant un
company a Neuengamme (4 de maig de 1945)
- Luciano Allende Saiz:
El 28 de maig de 1898 neix a Arantiones
(Valderredible, Cantàbria, Espanya) el militant anarquista
Luciano Allende Saiz,
conegut sota el pseudònim de Toto. Sos
pares es deien Luis Allende i
Baselisa Saiz. Va patir una infància difícil i en
1913 va emigrar a França per
fugir del servei militar. Es va instal·lar a Lió
(Arpitània) i va fer feina a
la vidrieria de Venissieux, als afores de la ciutat. Va marxar a la
regió
parisenca la primavera de 1914 i començà a
treballar a la vidrieria de Clichy
(Illa de França, França). Ja militant llibertari,
va relacionar-se amb
l'antimilitarista anarquista Gaston Rolland. Durant els anys vint
treballà
d'obrer en una fàbrica de ciment i visqué al
número 120 del bulevard de la
Vilette de París. En
aquests anys va
participar amb els grups anarquistes espanyols exiliats i va fer
amistat amb
Buenaventura Durruti Domínguez i Francisco Ascaso
Abadía. També estava en
contacte amb els militants francesos de la Unió Anarquista
(UA) i amb Louis
Anderson (Ander), administrador de Le
Libertaire entre 1932 i
1939. A començament dels anys trenta s'establí en
la petita colònia llibertària
i naturista de Lo Pònt de Soliers (Provença,
Occitània), fundada en 1929 per
Joseph Estour i Marie Barrieu i que reunia vegetarians, esperantistes i
naturistes la majoria llibertaris; residia al cabanyar de
Sénès, amb sa
companya Louise Pohut i la parella formada per Alfonso Rus i
Teófila Paunero. En
aquesta comunitat també hi vivia Salvador Gumà
Clavell, que tenia com a parella
Marguerite Estour, filla dels fundadors de la colònia. En
aquesta època
mantingué correspondència amb destacats companys,
com ara Benoît Broutchoux, Séverin
Férandel, Victor Giraud, Richard Penru, Marthe i Marcel
Renouard, etc. La mort
accidental de sa companya el juliol de 1932 va fer, sembla, que
abandonés la
comunitat. En 1935 vivia al número 14 del carrer Marchelli
de Toló (Provença,
Occitània) i figurava en el llistat d'anarquistes del
departament del Var
aixecat per la policia. Quan va esclatar la Revolució
espanyola va marxar a la
Península i es va enrolar en l'exèrcit
republicà, lluitant fins al final del
conflicte. El gener de 1939 es va exiliar a França i va ser
internat al camp de
concentració d'Argelers, del qual fugí,
però, novament capturat, va ser
internat al de Sant Cebrià, abans de ser incorporat en les
Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació va
participar en la
resistència a Savoia (Arpitània), sota el
pseudònim de Toto, en la
unitat anomenada «Batalló de la Mort».
Va realitzar nombrosos serveis en la
resistència abans de ser detingut per la Gestapo el 18 de
març de 1944 a Montmélian
(Savoia, Arpitània) i deportat el 20 de maig d'aquell any al
camp de
concentració de Neuengamme (Bergedorf, Hamburg, Alemanya).
Durant
l'alliberament del camp el 4 de maig de 1945, va ser fotografiat
portant un
altre deportat, antic empleat del Liceu de Barcelona, a les espatlles.
En
retornar de la deportació, es va instal·lar a
París i va militar en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili i
després es va establir a
Antíbol (Provença, Occitània), on va
fer d'apicultor amb sa companya Marie
Joséphine Bornat (Mariette).
En elsúltims anys de sa vida va militar en la CNT i en la
Federació Espanyola dels
Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Luciano Allende Saiz
va morir el 23 de
gener de 1983 a la Clínica Cannes Oxford de Canes
(Provença, Occitània) i les
seves cendres va ser dispersades al jardí del militant
llibertari Paul Ferrare
a Gòuf Joan (Provença, Occitània).
Luciano Allende Saiz (1898-1983)
***
Dario
Franci
- Dario Franci: El 28 de maig de 1902 neix a Civitella Paganico (Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen el 21 de maig de 1902 a Campagnatico (Toscana, Itàlia)– l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Dario Franci. Sos pares es deien Giovanni Franci i Costanza Pecciarini. Quan era infant es traslladà amb sa família a Campiglia Marittima (Toscana, Itàlia). Per mor de la pobresa familiar, quan tenia 15 anys s'instal·là a Piombino (Toscana, Itàlia), on començà a treballar als alts forns. En aquestaèpoca es relacionà amb destacats protagonistes del moviment anarquista local. Durant la postguerra participà activament en les lluites antifeixistes a Piombino enquadrat en el 144 Batalló dels «Arditi del Popolo». En 1923 va ser cridat a files i destinat a la Marina Reial italiana a Venècia (Vèneto, Itàlia), on tingué greus problemes d'adaptació a la disciplina militar. Un cop llicenciat retornà a Piombino i va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Pisa (Toscana, Itàlia) com a «subversiu propagandista» i sotmès a una estreta vigilància. En 1925 estava subscrit al setmanari anarquista Fede. En 1926, amb altres companys, emigrà a Torí (Piemont, Itàlia), on entrà a treballar com a obrer a la fàbrica FIAT Ferriere i on desenvolupà una intensa propaganda antifeixista i anarquista. En aquesta època també participà activament en l'organització de l'expatriació clandestina de militants i en la distribució dels fons del Socors Anarquista a les Víctimes Polítiques, sempre en extret contacte amb militants emigrats a Lió (Arpitània), dels quals també va rebre suport econòmic i materials de propaganda impresos. L'estiu de 1930 la policia el fitxà com a membre del grup anarquista «Barriera di Milano» i la Prefectura de Policia de Torí el qualificà d'«anarquista convençut capaç de participar activament en eventuals disturbis». Va poder fugir de la repressió desencadenada la primavera següent ja que, mancat de feina, havia retornat a Piombino per a treballar amb els seus sogres. Quan tornà a Torí dos anys més tard, va ser sotmès a una estreta vigilància i va ser inclòs al llistat de«persones a detenir en determinades circumstàncies». A partir d'aquest moment es va veure obligat a reduir la seva activitat i a moure's amb molta precaució, limitant-se a desenvolupar mínimes activitats sindicals entre els treballadors de la fabrica FIAT del barri torinès de Lingotto, on va trobar feina a partir de 1934. En aquests anys preparà la fugida d'Itàlia, que es va concretar l'1 de setembre de 1937 passant clandestinament la frontera. La intenció primerenca de creuar l'Estat francès i arribar a l'Espanya revolucionària en guerra, es va veure obstaculitzada a París per qüestions burocràtiques i la seva arribada a Catalunya es va frustrar. Intentà regularitzar la seva situació a França, però el 4 de març de 1938 se li va denegar la residència i el 23 de desembre de 1939 se li va decretar la seva expulsió del país, però gràcies al suport de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), obtingué pròrrogues mensuals. Quan l'ocupació de París pels nazis, la seva situació legal canvià i el 19 de setembre de 1941 se li va lliurar un carnet d'identitat com a treballador estranger al servei de les forces d'ocupació i va ser posat a fer feina de planxista al Parc d'Artilleria de Vincennes (Illa de França, França). El 24 de desembre de 1941 va ser detingut, juntament amb sa companya Iside Farina, que havia estat infermera a la guerra d'Espanya, i tancat a la caserna de Les Tourelles del XX Districte de París. L'estiu de 1942 va ser alliberat, però portar amb sa companya a la frontera i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Després de ser interrogat, va ser reclòs al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia), on va romandre fins a la caiguda del feixisme. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Elbano-Maremmana de la Federació Anarquista Italiana (FAI), en nom de la qual assistí a diversos congressos, i en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Dario Franci va morir el 4 de febrer de 1970.
---
