Llorenç Capellà i la farsa autonomista dels polítics principatins
AL LLUNY DEL LLUNY
Per Llorenç Capellà (Última Hora, 27-V-2021)
Qui dóna explicacions als votants del 52%? Qui lha estafat a aquest 52%?
Em refereixo a Catalunya. Dilluns passat, en arribar Pere Aragonés al Palau de la
Generalitat per ésser investit president, va dipositar un clavell vermell sobre la
llamborda platejada que hi ha a la plaça de Sant Jaume en record i homenatge de
Lluis Companys. Quan aquest, el president Companys, i tot el seu govern
celebraren amb un acte institucional lalliberament i la recuperació dels seus càrrecs
després de les eleccions guanyades pel Front dEsquerres el 16 de febrer de 1936,
un professor de forja artística de lEscola de Treball de Barcelona els va obsequiar
amb uns grillons trencats, perquè tinguessin sempre present que la voluntat popular
pot rompre cadenes. També ho pensa el 52%. Però el senyor Aragonés no. Així i
tot, no hauria estat un gest sobrer si hagués tingut un detall semblant amb els
presos de l1-O que eren al Pati dels Tarongers; únicament, si tant voleu, per aixecar
lànim dels electors del 52%. Però, ca barret! El senyor Aragonés no sapunta a
lèpica ni sota els efectes de mig barral de mistela. I aquesta certesa, que és pública
i notòria, ha fet que lelectorat triomfant plegui banderes. Conseqüència...? Aquest
52% percentual pot baixar a ritme dascensor: brum, vuit pisos en un batre dulls!
Dilluns a la tarda, a la plaça de Sant Jaume sols hi havia els sobiranistes de pedra
picada. Qualificar de decebedora la investidura del senyor Aragonés és fer curt. Un
dels primers convidats a arribar al Pati dels Tarongers, va ésser el major Trapero, el
mateix que els dies anteriors i posteriors del referèndum dautodeterminació
esperava ordres de Madrid per emmanillar el president Puigdemont. També hi va
comparèixer Miquel Iceta. I què feia Iceta...? Doncs donava conversa als Jordis,
com si fossin amics de sempre. Així que la pregunta està mal plantejada. Allò que
deuen demanar-se, els resistents del 52%, és què feien els dos líders socials,
Sánchez i Cuixart, malgastant la seva valuosa (per escassa) llibertat. No tenien
motiu ni obligació de riure-li les gràcies a qui la tardor de lany disset feia de claca
entusiàstica dels a por ellos. Si tant voleu, per una raó ben senzilla, la que surt de
comparar el present de lun amb el dels altres: mentre dilluns a vespre Iceta havia
previst clavar-se un cranc pelut per sopar (és un dir) i després estirar una mica les
cametes a ritme de Queen (ai, llibertat, llibertat!), Sánchez i Cuixart no tenien altre
horitzó que no fos la tornada a Lledoners. I centrem-nos en lacte del Pati dels
Tarongers. En conjunt va ésser gris i feixuc, decebedor. Des de lobsessió malaltissa
de Junqueras deixamplar la base electoral, fins al cant dEls Segadors a ritme de
jazz i amb una picada dull al feminisme més enragée (segadores per segadors, Déu
meu...!). Del discurs dAragonés no en quedarà ni una frase, no ja per a la història,
sinó per al mes vinent. Si de cas, lúnica conclusió que sen pot treure és que la
independència, la del 52%, sha perdut al lluny del lluny.
Llorenç Capellà
↧