[11/08] Atemptat contra Quintana -«L'Émancipateur» - «Golos
Truda» - Dissolució del Consell d'Aragó
- «Nuevo Aragón» - Detenció
de Carballo i de Christie - Volin - Cagno - Prouvost -
Borràs - Moreno - Querol - ErrandoneaAnarcoefemèrides
de l'11 d'agost
Esdeveniments
- Atemptat contra Quintana:L'11 d'agost de
1905 el president de la República argentina Manuel Quintana
surt il·lès a
Buenos Aires (Argentina) d'un atemptat comès per un jove
anarquista català,
Salvador Planas i Virella --o Virelles, per alguns autors--, que va
actuar tot
sol i volia venjar així els obrers assassinats durant la
manifestació del 21 de
maig anterior. Planas, disparà tres vegades contra el
jerarca amb una vella
pistola --Smith & Weson calibre 38 de 9
mil·límetres, fabricada en 1871--, a
l'alçada de la plaça de San Martín,
quan aquest es dirigia amb un cupè tirat
per cavalls cap a la Casa Rosada --seu del Govern. El president
resultà il·lès,
ja que l'arma era defectuosa. Després Planas
intentà suïcidar-se, però l'arma
tampoc no funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de
setembre de
1907 i, malgrat les
al·legacions d'inestabilitat
mental per part del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de
presó per
temptativa d'homicidi i tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu
ofici
el destinaren a la impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas
(penat
número 334 i condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i
Francisco Solano Regis --o
també citat Reggis--, condemnat a 20 anys per haver atemptat
contra
l'expresident José Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb
11 presos comuns
més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a
través d'un túnel, i la
seva pista es perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge
va publicar el
fullet, editat pel Centre Anarquista, Informe in
voce ante la Cámara
de lo Criminal en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre
el cas.
Salvador Planas i Virella (1882-?)
***
- Surt L'Émancipateur: L'11
d'agost de 1906 surt a la colònia anarquista d'Stockel-Bois,
a prop de
Brussel·les (Bèlgica), el primer
número del setmanari L'Émancipateur.
Organe du Groupement
Communiste Libertaire.
A la capçalera figurava el lema anarcocomunista«De
chacun selon ses forces; à chacun selon ses
besoins» (A cadascú segons les seves
forces; a cadascú segon les seves necessitats). Els
responsables d'aquesta
publicació, que apareixia els dissabtes, van serÉmile Chapelier, fundador
d'aquesta comuna llibertària, i Georges Thonar, que se'n
carregava de
l'administració i de la impressió.
També van ser responsables de
l'administració Gustave Pierre i
Désiré Pierre. Hi van col·laborar,
entre
d'altres, Jean Airbonne, Max Borgueil, Émile Chapelier,
Henri Fuss-Amoré,
Gustave Hervé, Pierre Larue, Raymond Limbosch,
Eugène Gaspard Marin, Gabriel
Michaud, Mollier, Charles Panisel, Berthe Reanudet, Jean Robyn,
Félix
Springael, Tchedrine, Alexandre Theunissens, Georges Thonar i
Géo Tiper.
Publicà el fulletó per lliuraments L'individu, la nature, la
société, de
Tchedrine. L'últim número fou el 17/18, de l'1 de
desembre de 1906.
***
- SurtGolos Truda: L'11 d'agost de
1917 surt a Petrograd (Rússia) el primer número
del periòdic Golos Truda
(o Goloss Trudà, «La Veu del
Treball»), editat per la Unió per la
Propaganda Anarcosindicalista i publicat per Volin després
del seu retorn
d'Amèrica. Amb aquesta capçalera es publicarien
nombrosos periòdics. Durant
l'estalinisme les col·leccions de Golos Truda
seran destruïdes de les
hemeroteques.
***
-
Dissolució del Consell d'Aragó: L'11 d'agost de 1937 el govern de la
II República espanyola, com a
conseqüència dels Fets de Maig del 37 i obeint les
ordres comunistes, dissol
per decret i manu militari el Consell Regional de
Defensa d'Aragó, més
conegut com «Consell d'Aragó»,últim baluard revolucionari on les idees
anarquistes de revolució social i de comunisme llibertari
s'havien posat en
pràctica des del setembre de 1936 a les
col·lectivitats agrícoles aragoneses.
El seu president, Joaquim Ascaso, germà de Francisco,
així com els altres membres
del Consell són detinguts a Caspe. Per destruir tot moviment
de resistència per
part dels col·lectivistes, el govern republicà
envia l'11 Divisió conduïda pel
comandant estalinista Enrique Líster, que
anihilarà totes les realitzacions
col·lectives i obligarà els pagesos a restituir
les terres i eines als rics
propietaris terratinents, tot detenint més de sis-cents
militants cenetistes,
molts dels quals seran afusellats en nom de la tornada a l'ordre
estatal. El
govern de Negrín va nomenar José Ignacio
Mantecón governador general de la
regió conquerida. En març de 1938, quan es va
produir la caiguda del front
aragonès i la consegüent reculada republicana,
desenes de presos anarquistes
seguien empresonats a tota la regió.
***
-
Supressió de Nuevo
Aragón:L'11
d'agost de 1937, a Casp (Saragossa,
Aragó, Espanya), les tropes del comandant comunista Enrique
Líster irrompen al
local del periòdic Nuevo Aragón. Diario
de la mañana i
el tanquen.
Aquest mateix dia s'havia publicat el número 175, que
serà l'últim. Aquest
portaveu del Consell Regional de Defensa d'Aragó, organisme
creat l'octubre de
1936 i reconegut i legitimat pel govern central del Front Popular el
mes
següent, havia començat a publicar-se el 20 de
gener de 1937. Juntament amb el Boletín
del Consejo de Defensa,
serà l'instrument bàsic per seguir les
vicissituds
de la guerra i de les transformacions socials a l'Aragó
republicà. Tècnicament
ben editat, va disposar de vuit pàgines habitualment. Creat
per col·laboradors
de Solidaridad
Obrera, donava
especial relleu als escrits referits als
pagesos, però també s'ocupava de la
política nacional i internacional, i de les
activitats del propi Consell. Els textos i les
il·lustracions anaven a càrrec
de Jaime Bagaría, Estivil, Saturnino Carod, Rosa Chacel, A.
Orts, Julián
Floristán, Ponzán, Ana María Sagi,
Viñuales, Zamacois, entre altres. De la
redacció s'encarregaven Bagaría, Carlos
Sampelayo, Baltasar Miró, José Almenar,
Masachs i Launión. Ives Levy fou el corresponsal a
París. Estava dirigit per
Carlos Gamón i fou substituït al mes per S.
López Muñoz. La dissolució del
Consell d'Aragó pel govern del Front Popular l'estiu del
1936 va portar-se Nuevo
Aragón,
que serà substituït per altre diari, El Día, que ja havia
començat a publicar-se el 24 de juliol de 1937 i que se
subtitulava «Portavoz
del Frente Popular».
***
-
Detenció de Carballo i de Christie: L'11 d'agost de 1964 són detinguts a
Madrid (Espanya) el militant
llibertari Fernando Carballo Blanco i l'anarquista escocès
Stuart Christie. Aquest
darrer, sospitós per part de la policia d'haver vingut a la
península a portar
els explosius a Carballo amb la intenció de cometre
atemptats contra el règim
franquista o contra Franco mateix aprofitant el partit de futbol
Espanya-URSS.
L'1 de setembre de 1964 un consell de guerra condemnarà
Carballo a 30 anys de
presó i Christie a 20.
Naixements
- Volin: L'11 d'agost de
1882 neix a Tikhvine, a prop de Nóvgorod
(Nóvgorod, Rússia), el
periodista, historiador,
militant i intel·lectual anarquista Vsévolod
Mikhaïlovitx Eichenbaum, més
conegut com Volin (o Voline).
Nascut en una família burgesa
benestant --sos pares eren metges--, amb el seu germà Boris
va ser educat per
institutrius que els van ensenyar el francès i l'alemany. En
1901, després de
realitzar estudis de Dret a Sant Petersburg, va trencar amb sa
família i es
lliura al moviment socialista revolucionari rus, en el grup eserista.
Després
del «Diumenge Roig» de gener de 1905, va formar
part del primer Soviet creat
per ajudar les víctimes de la repressió tsarista.
El novembre de 1906 va
prendre part en una insurrecció a l'illa de Kronstadt i va
ser detingut i
empresonat abans de ser deportat a Sibèria d'on va poder
fugir cap a França en
1907. A París va completar els seus estudis socials i va
freqüentar els cercles
de revolucionaris refugiats russos. En 1911, per influència
de Apollon Karelin,
va evolucionar cap a l'anarquisme i va participar a partir de 1913 en
les
accions antimilitaristes contra la imminent guerra, però,
davant del perill de
ser detingut i confinat en un camp de concentració fins al
final de la guerra,
va fugir de França el 6 d'agost de 1916 via Bordeus i entrar
clandestinament
als Estats Units, instal·lant-se a Nova York; a
França va deixar sa companya i
quatre fills. Va militar en la Federació de les Unions
Obreres Russes dels EUA,
realitzant mítings, i va col·laborar en el
setmanari anarcosindicalista Golos
Truda. En 1917, després de la caiguda del tsar, va
retornar a Rússia, on va
publicar amb Alexandre Schapiro Golos Truda,òrgan de la Unió de
Propaganda Anarcosindicalista de Sant Petersburg. En 1918 va marxar a
Ucraïna,
on es va reunir amb sa família, i a Kursk va organitzar el
novembre la primera
conferència de la Confederació Anarquista NABAT i
va editar el periòdic Nabat.
Quan la llibertat de premsa és suprimida pels bolxevics, va
afegir-se, durant
l'estiu de 1919, al moviment makhnovista on es va ocupar de les
qüestions
educatives i culturals abans de ser nomenat responsable del Consell
Militar
Insurreccional. Víctima del tifus va marxar a Moscou per ser
curar, però va ser
detingut i lliurat a començaments de 1920 a la Txeca.
Alliberat l'octubre de
1920, gràcies a un acord militar entre el govern bolxevic i
Makhno, va ser
novament detingut el 24 de desembre, el dia abans del
Congrés del NABAT, i
empresonat a Butirki i Lefortov. Va ser gràcies a una vaga
de fam seguida per
una desena de companys, entre ells Maksimov i Fléchine, i a
la intervenció
inesperada de delegats sindicals europeus reunits en el
Congrés del PROFINTERN,
que va poder recobrar la llibertat, juntament amb altres nou companys,
un cop
condemnat a mort per Trockij, i a condició de no retornar
mai a Rússia.
Proscrit de Rússia, va marxar en 1922 a Berlín
amb els companys de
l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD,
Unió Lliure dels
Treballadors Alemanys); va crear el periòdic L'Obrer
anarquista (en
rus), va traduir el llibre d'Arshinov sobre el moviment makhnovista i
va
publicar La Répression de l'anarchisme en Russie
soviétique (1923). En
1925 es va instal·lar a França i va militar en el
Grup d'Estudis Socials. El
juliol de 1926 va participar amb Makhno en el congrés de la
Unió Anarquista.
Després d'haver traduït al francès el
manifest de la Plataforma d'Organització,
centre de les discussions dels anarquistes de l'època, Volin
i altres companys
va publicar la Réponse de quelques anarchistes
russes à la Plateforme
(1927). En 1930 va formar part, amb Sébastien Faure, de
l'equip de redacció de L'Encyclopédie
Anarquiste. En aquests anys va dedicar-se a escriure
denunciant els crims
del bolxevisme i va publicar Le fascisme rouge
(1934). En 1936 va
prendre part en la creació de la Federació
Anarquista Francesa, va animar el
grup «Síntesi Anarquista» i va
col·laborar en els periòdics L'Espagne
Nouvelle, a proposta de la CNT espanyola, i Terre
Libre, on va
denunciar la participació en el poder dels anarquistes a
Espanya. En 1939 va
instal·lar-se a Marsella on, amb André Arru, va
crear en 1941 el Grup
Anarquista Internacional, format per espanyols, italians, francesos,
txecs,
etc. El maig de 1945 va caure malalt de tuberculosi i son fill
Léo el va portar
a París, on morirà a l'hospital Laennec el 18 de
setembre de 1945; les seves
despulles van ser incinerades al cementiri de Père-Lachaise
en presència de
molts companys. En 1947, Jacques Doubinsky en nom de
l'Associació dels Amics de
Volin va publicar la seva obra pòstuma i més
coneguda: La Révolution
inconnue. Una part del seu arxiu es conserva a
l'International Institute of
Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
-
Dario Cagno: L'11
d'agost de 1899 neix a Torí (Piemont, Itàlia)
l'anarquista i activista
antifeixista Dario Cagno. Artesà de professió,
amb 14 anys s'embarcà a Gènova
en un vaixell mercant i deambulà per diversos
països fins que fou repatriat
dels Estats Units durant els anys de la Gran Guerra. En 1920 fou
condemnat a
tres anys de presó per deserció. Expiada la pena,
passà clandestinament a
França, on va fer contactes amb els cercles de
l'emigració antifeixista. Assumí
la tasca de «correu subversiu» i entrà
nombroses vegades a Itàlia fins el
setembre de 1934, quan fou detingut en un pas fronterer i confinat a
l'illa de
Ponça per tres anys i després reconfinat per cinc
anys a Ponça, Ventotene,
Pisticci i Castel di Guido. A Ponça participà en
un motí anarquista i fou
condemnat a 10 mesos de presó. El novembre de 1942
sortí en llibertat
condicional. Durant un temps constà com a desaparegut,
però finalment fou
novament detingut i tancat a partir del 25 de juliol de 1945 al camp
d'Anghiari, del qual, arran
de
l'armistici del 8 de setembre de 1943, pogué sortir i
retornar a Torí. A la
capital del Piemont s'integrà en la Resistència
enquadrat en un grup dels
Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció
Patriòtica) format per
anarcocomunistes. També participà en la
creació de comitès sindicals
clandestins de fàbrica que tingueren forta
presència durant les vagues de març
de 1943 i formà part de grups dels GAP especialitzats en
sabotatges i en
l'eliminació de dirigents feixistes. La primera
eliminació decidida pels grups
dels GAP torinesos, primera acció de la
Resistència antifeixista a Torí, fou la
del major de la Milícia Feixista Domenico Giardina,
acció que fou fixada per al
matí del 24 d'octubre de 1943 i els executors de la qual van
ser triats Ateo
Tommaso Garemi i Gagno. A les 8.30 hores del dia assenyalat els dos gappistiesperaren
l'oficial feixista a prop de casa seva, situada en una transversal
del Corso Vittorio; quan Giardina agafà el carrer Carlo
Alberto
cap a la
Comandància de la Legió, Garemi i Cagno
descarregaren els
seus revòlvers,
caient el dirigent feixista mortalment ferit a terra i fugit els
resistents. El
cop reeixí, però la policia seguí les
passes dels
activistes. Dos dies després,
denunciats per un infiltrat, Garemi i Cagno van ser capturats,
torturats,
jutjats pel Tribunal Especial de Torí i condemnats a
mort. Dario Gagno fou afusellat el 23 de desembre de 1943 al
pati
de la caserna de Monte Grappa de Torí
(Piemont, Itàlia) --Garemi havia estat executat dos dies
abans.
Defuncions
-
Léon Prouvost: L'11
d'agost de 1921 mor a Sant Rafèu (Provença,
Occitània) el
militant anarcoindividualista,
antimilitarista i
anticlerical Léon Prouvost, també conegut com Le
Philanthrope Libertaire.
Havia nascut el 28 de setembre de 1856 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França).
Fill de pares burgesos del nord de França, va encarregar-se
dels negocis
familiars fins als 48 anys. Després de dos matrimonis i amb
una fortuna gens
menyspreable, es va instal·lar en 1904 a Sant
Rafèu, on va descobrir les idees
llibertàries i es va interessar per les comunitatsàcrates (milieux libres).
Profundament anticlerical, a causa de passar la seva
infància en un col·legi
religiós, va esdevenir en 1906 secretari de«L'Émancipatrice», secció de
la
Libre Pensée de Sant Rafèu. Entre 1912 i 1913 va
publicar La Revue
Sociale, òrgan de propaganda individualista que, a
més de l'antimilitarisme
i l'acció antireligiosa, reivindica el vegetarianisme, la
supressió del tabac i
de l'alcohol com a higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va
publicar un
suplement antireligiós en L'Idée Libre
i va organitzar en 1917 una
biblioteca ambulant. També va col·laborar en La
Feuille, de Jules
Vignes, en Le Réveil de l'esclave i en La
Mêlée, de Pierre
Chardon. Va ser investigat nombroses vegades per «propaganda
antimilitarista i
incitació dels militars a la deserció o a la
desobediència», fet que el va
portar una condemna d'un any de presó en 1915, i va ser de
bel nou escorcollat
judicialment el 27 de juliol de 1921. Pocs dies després es
va suïcidar després
de llegar una part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres
podem
destacar La Vatican et la guerre (1919), L'espionnage
du Vatican en
France (1920), Jean Huss: les crimes de
l'Église (1920), Révolutionnaires
et quakers devant la guerre (1921), Le Code
bolchevik du mariage
(1921), L'Internationale noire (1922), entre altres.
***
-
Salut Borràs
Saperas: L'11 d'agost de 1954 mor a París
(França) la militant anarquista Salut
Borràs Saperas. Havia nascut el gener de 1878 a Barcelona
(Catalunya) i era la filla
major de la parella anarquista formada per l'internacionalista
Martí Borràs
Jover i per Francesca Saperas Miró. A finals dels anys
vuitanta i començaments
del noranta va participar amb sa mare en la distribució a
domicili de les
subscripcions al periòdic Tierra y Libertad,
fundat per son pare.
Companya de Lluís Mas Gasio d'ençà de
1895. Arran de la detenció de son
company, després de l'atemptat del carrer de Canvis Nous en
1896, fou obligada
per les autoritats a casar-se legalment sota l'amenaça de
internar el fill que
esperava en un convent dues hores abans de l'execució de
Lluís Mas el 4 de maig
de 1897. També fou detinguda juntament amb sa mare i
empresonada un any abans
de ser expulsada a França, on es va instal·lar a
Marsella. La seva tasca dins el
moviment anarquista consistia a fer de correu amb els presos, establir
contactes amb els comitès en els temps de clandestinitat,
enterrar en secret
els seus morts, practicar la solidaritat amb els perseguits, etc. Va
esdevenir
la companya del destacat anarquista Octave Jahn a Charanta (Jarnac,
Cognac...)
i a partir de 1908 a Mèxic, on son company
participà en la revolució a les
files d'Emiliano Zapata. En 1911 va tornar a Barcelona, mentre que son
company
quedà a Mèxic i a Guatemala, alhora que
realitzava viatges propagandístics a
Europa de difusió de la Revolució mexicana en nom
de la Central Obrera del Món
(COM) i fins a la seva mort, el 9 de juny de 1917 a Mèxic.
Salut Borràs es van
establir a París en 1913 amb son fill i va fer feina de
modista, realitzant
constants viatges entre França, Catalunya i
Mèxic. En 1930 retornà a Barcelona,
on es va instal·lar en una petita casa al carrer d'en
Robador, al barri del
Raval. Arran del triomf del franquisme es va exiliar a
França. Durant una
sortida campestre son fill fou assassinat. Salut Borràs
Saperas va morir l'11 d'agost de 1954 a l'hospici de la
Salpetrière de París (França), on
vivia recollida. Una part del seu arxiu
--correspondència i documentació sobre les
revolucions mexicana i espanyola--
es troba fotocopiat a l'International Institute of Social History
(IISH)
d'Amsterdam.
***
-
Antonio Moreno
Toledo: L'11 d'agost de 1978 mor a Madrid (Espanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Antonio Moreno Toledo. Havia nascut en 1896 a Madrid
(Espanya). Durant la dictadura de Primo de Rivera patí
presó i formà part de la
Casa del Poble de Madrid. El 14 d'abril de 1923, quan ocupava el
càrrec de
tresorer del Sindicat Únic de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), va
ser detingut en una gran agafada. En aquesta època ja estava
casat i vivia al
barri madrileny de Tetuán. El juliol de 1927 va ser nomenat
vocal primer de
l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Treballava com a
encarregat del gas i
milità en el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de
l'Electricitat de la Regional
del Centre de la CNT. El 3 d'octubre de 1930 va fer la
conferència «Los
trabajadores del gas, electricidad y agua» a l'Ateneu de
Divulgació Social. En
1931 representà el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de
l'Electricitat en el
Congrés de la CNT. En 1932 va fer un míting a
Laguardia (Àlaba, País Basc). En
aquesta època formava part, amb Francisco Crespo, Manuel
Clemente Blanco i Antonio
Tirado, d'un grup de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) de Madrid. Secretari
de la Regional del Centre de la CNT, l'octubre de 1933, amb Benigno
Rodríguez
Reyes, representà el Comitè Nacional de la CNT en
el Ple Nacional de Sindicats
Pesquers. El maig de 1936 destacà, amb Cipriano Mera Sanz i
David Antona
Rodríguez, durant la vaga madrilenya del sector de la
construcció i aquest
mateix any era un membre destacat del Sindicat de l'Aigua, del Gas i de
l'Electricitat i era secretari provisional del Comitè
Nacional de la CNT,
càrrec amb el qual assistí al Congrés
Nacional confederal de Saragossa. Com a
cap del Comitè Nacional de la CNT, en substitució
de David Antona Rodríguez,
aleshores empresonat, declarà, des dels estudis
radiofònics de la «Unión
Radio», la vaga general a Madrid quan el cop feixista del 18
de juliol de 1936.
El novembre d'aquell any, a instàncies del Comitè
Nacional de la CNT, se li va
encarregar entrevistar-se amb el lehendakari
José Antonio Aguirre i Lecube per aconseguir que la CNT del
Nord fos admesa en el
Govern basc. El 3 de setembre de 1936, en un Ple Nacional de la CNT,
desestimà
participar com a ministre en el govern estatal de Francisco Largo
Caballero. El
maig de 1938, en una reunió del Comitè Nacional
de la CNT, va ser nomenat, en
representació del Sindicat Llum i Força de la
CNT, membre del Consell de
Treball, en la secció d'Agricultura. El 13 d'octubre de 1938
va ser nomenat
membre del Consell Provincial de Madrid i el 3 de novembre d'aquell any
membre
de Foment i de Govern Interior de la Permanent del Consell Provincial
madrileny.
El 17 de març de 1939 va ser nomenat director general de la
Caixa de
Reparacions del Ministeri d'Hisenda, Economia i Comunicacions de la II
República espanyola. El final de la guerra
l'agafà a Alacant (Alacantí, País
Valencià); detingut, va ser tancat al camp de
concentració d'Albatera (Baix
Segura, País Valencià), d'on aconseguí
fugir amb documentació falsa, elaborada
pel I Comitè Nacional clandestí de la CNT. Quan
intentava passar a França
creuant els Pirineus navarresos, va ser detingut per la
Guàrdia Civil i traslladat
a la presó provincial madrilenya de Porlier. Jutjat, va ser
condemnat a mort,
però la pena li fou commutada. En 1945 aconseguí
la llibertat provisional. En
1947 s'encarregà del gabinet de premsa del ministre
d'Informació Luis Montoliu
Salado del Govern de la II República espanyola en l'exili
presidit per Rodolfo Llopis
Ferrándiz. Milità activament en la clandestinitat
i formà part del Comitè
Nacional de la CNT. En 1954, fugint de la repressió,
s'exilià a París (França)
i mostrà una posició d'equilibri entre els dos
sectors enfrontats de l'exili
confederal, encara que més acostat al sector«possibilista». A l'exili va
treballar com a simple peó de la construcció i
després com a electricista
d'ascensors, ocupació de la qual va ser jubilat quan tenia
seixanta ans a causa
d'una malaltia circulatòria. Fou molt amic de Cipriano Mera
Sanz i de Joan
Ferrer Farriol. En 1959 ocupava la secretaria de la Regional del Centre
de la
CNT en l'exili i en 1960 el govern del general Charles de Gaulle el
confinà,
juntament amb altres anarquistes d'arreu d'Europa, a
Còrsega. A començament
dels setanta retornà a la Península i
s'integrà en la clandestinitat
confederal. En 1976 ajudà en la reorganització
del Sindicat d'Arts Gràfiques i
la Federació Local de Madrid de la CNT, realitzant una
intensa tasca
propagandística per Castella. Trobem textos seus, moltes
vegades fent servir
pseudònims (Juan Español,Rabassaire, etc.), en Le
Combat Syndicaliste, España
Libre, La Opinión,
etc. Després de patir diverses operacions a causa d'un
càncer a l'intestí, Antonio Moreno Toledo va
morir, durant una d'aquestes
intervencions, l'11 d'agost –algunes fonts citen
erròniament el 26 d'agost– de
1978 a Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al cementiri
civil d'aquesta
ciutat. Deixà inèdites unes Memorias,
uns fragments de les quals van ser publicades en el número 2 (gener de 1979) de la
revista Historia Libertaria.
Antonio Moreno
Toledo (1896-1978)
***
Josep
Querol: L'11
d'agost de 1986 mor a Balhargues (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Josep Querol. Havia nascut cap al 1905 a Rossell (Baix Maestrat,
País
Valencià). Membre de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), durant la
Revolució de 1936 va ser l'organitzador de la
col·lectivitat de Rossell. El
febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i
fou tancat als
camps de concentració de Barcarès i de Sant
Cebrià. Participà en la resistència
contra l'ocupació alemanya de França.
Instal·lat a prop de Montpeller, milità
en la Federació Local de la CNT de l'Exili. En 1948 va poder
reunir-se amb sa
companya i sos fills que havien quedat a l'Espanya franquista.
***
- Alfredo
Errandonea: L'11 d'agost de 2001 mor a Montevideo
(Uruguai) el sociòleg,
escriptor, periodista, professor universitari i
intel·lectual anarquista
Alfredo Errandonea. Havia nascut el 10 de setembre de 1935 a Las
Piedras (Canelones, Uruguai) i son pare,
també Alfredo Errandonea, va ser un compromès
advocat i prestigiós professor
universitari. Llibertari des de l'adolescència, a mitjans
dels anys cinquanta
començà a militar en el moviment estudiantil,
primer en la Federació
d'Estudiants de l'Interior (FEI) i després en la
Federació d'Estudiants
Universitaris de l'Uruguai (FEUU), com a secretari de Relacions
Sindicals. En
aquesta època estudiantil formà part de les
Agrupacions Reforma Universitària
(ARU), integrada per militants anarquistes. A finals de 1955
participà, amb
altres companys (Luce Fabbri, Ermácora Cressati, Wellington
Galarza, Gerardo
Gatti, Roberto Gilardoni, Carlos Molina, Roberto Franano,
Espínola, Pulga
Villanueva, etc.), en un Ple amb la finalitat de posicionar-se sobre la
formació d'una federació anarquista, que donaria
lloc mesos després a la
creació de la Federació Anarquista Uruguaiana
(FAU), organització de la qual va
ser un dels fundadors. En 1958 va ser nomenat secretari general de la
FEUU i
aquest mateix any va ser un dels principals lluitadors de la gran vaga
per la
Llei Orgànica de la Universitat, que enfrontà el
moviment estudiantil amb el
govern de Luis Batlle Berres, i que va ser finalment aprovada l'any
següent. En
1959 va ser elegit membre de la primera delegació
estudiantil al Consell
Directiu Central. En 1963, amb son germà Jorge,
Rubén Prieto, Luce Fabbri i
Sergio Villaverde, abandonà la FAU per qüestions
internes i el grup optà per
altres camins militants. Entre 1964 i 1973, any en que va ser dissolta
la
Convenció Nacional dels Treballadors (CNT) per la dictadura,
milità en aquesta
organització. En 1965, amb Ruben Gerardo Prieto,
publicà la revista Tarea,
editada pel Centre d'Acció Popular (CAP). Entre 1966 i 1967
realitzà el
doctorat de Sociologia a la Facultat Llatinoamericana de
Ciències Socials
(FLACSO) a Santiago (Xile). Amb la dictadura militar a l'Uruguai
s'exilià a
Buenos Aires (Argentina), on realitzà una
importantíssima tasca docent. Investigador,
director i professor del Departament de Sociologia de la Facultat de
Ciències
Socials de la Universitat de la República (Uruguai). Va ser
professor titular
de Metodologia de la Investigació Social de la Facultat de
Ciències Socials i
investigador de l'Institut Gino Germani de la Universitat de Buenos
Aires
(Argentina). En 1972 va ser un dels fundadors de la Revista Uruguaya de
Ciencias Sociales
i en 1974 d'Estudios
Internacionales,
revistes que
dirigí. Va ser columnista permanent del periòdic La República i analista
d'enquestes d'opinió del diari Plural. L'agost de 1985
participà a
Montevideo en l'«Encuentro "Alternativas en
América Latina",
organizado por Comunidad del Sur, con motivo de su 30
aniversario». Col·laborà
en nombroses publicacions llibertàries, com ara Comunidad, Cuadernos
de Marcha, Utopía, etc. En els seusúltims anys participà en la«Xarxa de Cultura Llibertària».És autor de Sindicato
y sociedad en el
Uruguay (1969),Participación
y socialización gremial e inconformismo
estudiantil. El contexto internacional de los ultimos veinte
años y los
movimientos universitarios en América Latina (1970) Explotación y
dominación (1972),Curso de
Sociología (1975),Política
económica
y estructura ocupacional en el cono sur (1984), Efectos de la
política
monetarista (1984),Uruguay,
subordinación y dependencia (1985),Los
cambios en la sociedad política (1976-1986) (1987, amb Daniel R.
García
Delgado), Sociología
de la dominación (1988 i 1989), Política de
salud en la transición democrática: Uruguay (1988), Los actores sociales
para un proceso alternativo de desarrollo económico y social
del Uruguay (1989),Las clases
sociales en el Uruguay (1989),Las
cooperativas en
el Uruguay (1992),¿Cómo
somos los uruguayos? (1993,
amb altres), La
sociedad contra la política (1993, amb altres), La nueva Facultad de
Ciencias Sociales: ¿cambio o frustración? (1994), El sistema político
uruguayo (1994),La universidad
en la encrucijada. Hacia otro modelo de
Universidad (1998),
entre d'altres. Alfredo Errandonea va morir l'11
d'agost de 2001 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat dos dies
després al
Cementeri Central de la capital.
Actualització:
11-08-14