[25/07] «El Libertario» -«Il Pensiero» - Groupement Communiste –
Col•lectivització transports - Austin - Boisson -
Martí Augé - Fabbri - Busquets - Meunier -
Mendelson - Díez - Gelabert - De GuzmánAnarcoefemèrides
del 25 de juliol
Esdeveniments
- Surt El
Libertario:
El 25 de juliol de 1903 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número d'El Libertario. Periódico semanal.
Era l'òrgan d'expressió dels
grups anarquistes «Verdad» i«Constancia». Sembla que el responsable va ser
José Más Gomeri i hi van col·laborar
Anselmo Lorenzo i Ricardo Mella. Sortí per
contrarestar la propaganda dels polítics i la de les
entitats, científiques i
econòmiques, que «extraviaven» els
treballadors del veritable camí. Només s'ha
conservat aquest primer número i, a causa de la
persecució per part de la
policia que patí, es publicà amb retard ja que
l'impressor original no volgué
estampar-lo per por.
***
- Surt Il Pensiero:El
25 de juliol de 1903 surt a Roma (Itàlia) el primer
número de la revista bimensual Il Pensiero.
Sociologia, arte, letteratura.
Publicada per Pietro Gori i Luigi Fabbri, es va editar fins al 1911,
any de la
mort de Pietro Gori. Dos números especials van sortir encara
a Bolonya,
consagrats a Kropotkin (desembre de 1912) i a Giordano Bruno (febrer de
1913).
***
-
Creació del Groupement Communiste: El 25 de
juliol de 1905 es crea a Bèlgica, a iniciativa de
l'anarquista Georges
Thonar, el Groupement Communiste (Agrupament Comunista), que
esdevindrà l'any
següent Groupement Communiste Libertaire (GCL). Aquesta
organització tindrà com
a objectiu propagar les idees anarcocomunistes per mitjà
dels mítings, la
creació de Cercles d'Estudi, la publicació de
periòdics (L'Insurgé, L'Émancipateur)
i d'obres de propaganda. El GCL serà d'altra banda
l’origen d'un intent de
posada en pràctica del comunisme llibertari amb la
creació, per part d'Émile
Chapelier i sa companya, en 1905, de la colònia«L'Expérience» on viuran,
d'antuvi a Stockel-Bois i després a Boitsfort, fins al 1908,
una desena de
persones i que editaran el periòdic mensual Le
Communiste. Hi van ser
membres Henri Fuss i Lucien Hernault, entre altres.
***
-
Col·lectivització dels transports:
El 25 de
juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), l'obra constructiva de la
Revolució
llibertària progressivament va tenint resultats i el sector
del transport, i
especialment els tramvies de Barcelona, són
col·lectivitzats pel Sindicat Únic
del Transport Marítim, Aeri i Terrestre de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Seran seguits pels altres serveis públics, una part
del sector de
distribució i d'aprovisionaments, i per nombroses
indústries, com les fàbriques
d'automòbils Hispano-Suïssa.
Naixements
- Kate Austin: El 25
de juliol de 1864 neix a La Salle (Illinois, EUA)
la periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine
Cooper,
més coneguda com Kate Austin, amb el
llinatge de son marit. Sa família,
pagesa i seguidora de l'Església Unitària
Universalista, es va establir a Hook's
Point (Iowa) quan ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i
hagué d'ocupar-se
de sos set germans; només va poder estudiar dos anys en una
escola pública.
L'agost de 1883 es va casar amb Sam Austin a Hook's Point. En aquellaèpoca son
pare va descobrir la revista anarquista i propagadora de l'amor lliure Lucifer,
editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va
veure influenciada
pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket
de 1886 i les
execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a
l'anarquisme. Com a
membre de l'American Press Writers' Association (APWS,
Associació d'Escriptors
de Premsa Americans) va escriure en nombrosos periòdics
obrers i radicals, i
també va col·laborar en Lucifer
i en diverses revistes anarquistes, com The
Firebrand, Free Society, Discontent
o The Demonstrator,
especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i
a la
situació econòmica de la classe treballadora. A
partir de 1895 va col·laborar
també en revistes lliurepensadores i atees. L'octubre de
1897 i el setembre de
1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills
(Missouri, EUA), on va realitzar diverses conferències a la
zona organitzades
per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the
sexes va ser
discutit oficialment a París en el Congrés
Internacional Revolucionari de la
Classe Treballadora i publicat en francès en Les
Temps Nouveaux --també
va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va
defensar en Free
Society l'anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free
Society
el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de
l'anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va
mantenir
correspondència amb la major part dels
intel·lectuals anarquistes de la sevaèpoca (William Holmes, Carl Nold, etc.). Kate Austin va
morir de tisi el 28 de
novembre de 1902 a Kingman (Kansas, EUA) quan viatjava cap a Denver; va
deixar
nou infants d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys.
***
- Julius Boisson: El
25 de juliol de 1874 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista
il·legalista Julius Baptiste Boisson, també
conegut com Jules Boisson. Sos
pares es deien Jacques Boisson --també anarquista
i corresponsal del periòdic Le
Tire-Pied--
i Marie Bremond. Tipògraf de professió com son
pare, rebia a casa seva
correspondència, fulletons i diaris revolucionaris d'arreu
França que
distribuïa entre els seus companys. Membre de l'anarquista«Grup dels Joves» (Marius
Bayol, Antoine Baudy, Venance Lesbros, Ernest Lavisse, Marius Raphael,
Maurice
Manuel Ferrier, etc.), en 1893
participà amb aquests companys en la reaparició a
Marsella del periòdic L'Agitateur.
Organe Anarchiste, que
havia sortit l'any anterior. Aquest mateix any va ser detingut arran de
la
manifestació del Primer de Maig i condemnat dos dies
després pel Tribunal
Correccional de Marsella a 15 dies de presó per«afront als agents de
l'autoritat». Des d'aquest moment va ser constantment
assetjat per les
autoritats: detenció arran de l'atemptat contra el quarter
general del carrer
d'Armény de Marsella (nit del 15 al 16 de novembre de 1893),
escorcolls (gener
i juliol de 1894), etc. Atret per l'«expropiació
individual», el 10 de març de
1895 va ser detingut per la policia per «complicitat en
robatori» i fou
finalment amollat el 25 d'abril. De bell nou, el 25 de juny de 1896, va
ser
arrestat per «furt amb efracció» i
condemnat el 26 de juliol d'aquell any a 15
mesos de presó, pena que es va veure reduïda a un
any en l'apel·lació. El 23 de
març de 1898 l'Audiència de les Boques del Roine
el condemnà per un nou
robatori a vuit anys de treballs forçats i a cinc anys
d'assignació de
residència. Son germà Adolphe, empleat de
sastreria, també era anarquista.
***
- Medí
Martí Augé: El 25 de juliol de
1890 neix a Vilanova del Camí (Anoia, Catalunya)–altres fonts citen Barcelona
(Catalunya)– l'activista anarquista i membre dels grups
d'acció confederals
Medí Martí Augé. Llibertari des de
jovenet, es mostrà força actiu en la
Revolució de 1909, coneguda com «Setmana
Tràgica». A partir de 1912, amb Pau
Sabaté Lliró (El Tero),
fou una peça
clau en la Societat de Tintorers del Ram Tèxtil de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona. Cap al 1915 fou assidu del Centre Obrer del
carrer
barceloní de Serrallonga. Buscat per les autoritats militars
en 1917, juntament
amb altres destacats anarcosindicalistes, va ser amnistiat l'any
següent. Entre
1920 i 1923 actuà en els grups d'acció de la CNT
contra els atacs dels
pistolers del Sindicat Lliure. Amb Melquíades
González assaltà a punta de
pistola una de les seus del Sindicat Lliure i el 4 de gener de 1920
atemptà,
amb un grup de companys, contra el sicari de la patronal Joan Serra, un
dels
assassins del seu amic El Tero, que
morí dies després. La policia el va implicar en
l'assassinat el 8 de març de
1921 del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato
Iradier i el
considerà còmplice del grup d'acció
(Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i
Ramon Casanelles Lluch) que executà el magnicidi. Realment,
amb Joan Pey, Jaume
el Pelao, Espinal i Joan García Oliver, formà
part d'una comissió que anà a
Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner
que, juntament amb el govern
de Dato, intervingués en el problema dels
dèficits de les fàbriques tèxtils a
causa dels elevats preus del cotó d'importació;
la comissió fou tan sols un
pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a
terme
l'acció i aplegar informació sobre els
recorreguts diaris del cap de Govern,
així com els edificis, les sortides i els carrers que serien
l'escenari de
l'atemptat planejat. En 1924 va ser detingut, jutjat l'1 de
març d'aquell any
pels assassinats frustrats de dos membres del Sindicat Lliure
(Joaquín Talón
Barrio i Federico Díaz Rodríguez) –va
ser defensat per Eduardo Barriobero
Herrán– i condemnat tres dies després a
vuit anys, quatre mesos i un dia de
presó per cada un dels dos delictes i a 920 pessetes
d'indemnització per als ferits.
Després de la Guerra Civil residí a Barcelona i
en 1942 establí contactes amb
Ginés Camarasa García, destacat membre del
Comitè Regional de Catalunya de la
CNT i de la clandestinitat confederal a Barcelona. Medí
Martí Augé sembla que
morí en 1957 a Barcelona (Catalunya).
***
- Luce Fabbri:
El 25 de juliol de 1908 neix a Roma
(Itàlia) la militant, propagandista, teòrica,
poetessa i intel·lectual
anarquista Luce Fabbri de Cressatti. Filla del militant Luigi Fabbri i
de
Bianca Sbriccoli, de nina va conèixer un bon nombre de
revolucionaris, com ara
Malatesta, i gaudí, contràriament a altres
militants, d'una educació
llibertària. Testimoni durant els anys vint del segle XX de
la pujada del
feixisme a Itàlia i de les persecucions
polítiques que obligaren son pare a
exiliar-se a França el setembre de 1926. L'octubre de 1928
va obtenir el
doctorat de Lletres a la Universitat de Bolonya i entra clandestinament
a
França amb sa mare en 1929 per trobar-se amb Luigi a
París. Després de la seva
expulsió de França dos mesos més tard,
la família es refugia a Bèlgica i, de
bell nou amenaçada, acabaran instal·lant-se a
Montevideo (Uruguai). Quan Luigi
mor el 24 de juny de 1935, Luce continuarà l'obra de son
pare i seguirà
publicant la revista Studi Social fins al 1945.
Durant la Guerra Civil
espanyola va publicar El Risurgimiento i durant la
Segona Guerra Mundial
va ser editora de la revista Socialismo y Libertad.
Va exercir
l'ensenyament com a catedràtica d'Història de la
Literatura italiana en la
Universitat de la República Oriental de Montevideo entre
1949 i 1991,
interromput entre 1974 i 1986 per la dictadura militar. Activa militant
i
infatigable conferenciant, publicarà revistes com Rivoluzione
Libertaria
i escriurà nombrosos articles, fullets i llibres, per
difondre les idees
llibertàries i combatre el feixisme i les dictadures. Va
participar en la
fundació d'Opción Libertaria de Montevideo. Entre
les seves obres podem citar Camisas
negras (1935), 19 de julio. Antología de
la Revolución española
(1937), Gli anarchici e la Rivoluzione spagnola
(1938), La libertà
nelle crisi rivoluzionarie (1947), El totalitarismo
entre las dos
guerras (1948), L'anticomunismo, l'antimperialismo
e la pace (1949),La strada (1952), Sotto la minaccia
totalitaria (1955), Problemi
d'oggi (1958), La libertad entre la historia y la
utopia (1962 i
1998), El anarquismo: más allá de la
democracia (1983), Una strada
concreta verso l'utopia (1998), etc., així com una
biografia de son pare (Luigi
Fabbri. Storia d'un uomo libero, 1996), i diversos estudis
sobre Élisée
Reclus, Maquiavel, Leopardi, Dante, etc. La seva sensibilitat
també es va
desenvolupar en l'àmbit poètic i va publicar
reculls de poesia, com ara I
canti dell'attesa (1932) o Propinqua Libertas
(2005). En 1995 va
donar el seu arxiu documental a l'International Institute of Social
History
(IISH) d'Amsterdam. Luce Fabbri va morir el 19 d'agost de 2000 a
Montevideo
(Uruguai).
***
-
Joan Busquets
Verges: El 25 de juliol de 1928 neix al barri de Sant
Gervasi de Barcelona (Catalunya) el militant
anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Busquets Verges,
també
conegut com El Senzill.
Afiliat a la clandestina Confederació Nacional
del Treball (CNT), en 1944, quan feia d'aprenent a la
fàbrica de
la Hispano-Suïssa de Barcelona, intervingué en una
vaga
promoguda pel sindicat anarcosindicalista.
El setembre de 1946 intentà passar a França senseèxit; detingut, fou
maltractat i tancat a la presó de Salt durant tres mesos.
L'any
següent
aconseguí creuar la frontera clandestinament, es
posà a
fer feina a les mines
de Cransac i establí contacte amb el Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) de
Tolosa de Llenguadoc. En 1948 s'uní al grup
d'acció
antifranquista de Marcel·lí
Massana Vancell (Panxo) i realitzà, amb
altres companys (Pons Argilés,
Ramon Vila, Pérez Pedrero, Puig Costa, Antoni Torres, etc.),
accions a la
Península, especialment transports d'armes i d'explosius i
voladures de torres
elèctriques i de vies fèrries a la zona de
Manresa, Berga i Terrassa durant
l'estiu de 1949. Després d'un breu pas pel grup de Josep
Sabaté Llopart, durant
la tardor de 1949 s'integrà en el grup dels germans Gregorio
i Saturnino
Culebras (Los Primos). El 4 de setembre de 1949
marxà a la Península amb
el grup guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada)
i constituït per Los
Primos, José Conejos García, Manuel
Aced Ortell, Helios Ziglioli i Manuel
Sabaté Llopart. En arribar a Barcelona, participà
en una reunió al barri del
Clot amb 25 membres dels grups d'acció i després
recuperà, amb Josep Sabaté,
les armes amagades en un poble proper, però finalment fou
detingut el 18
d'octubre de 1949. Tancat a la presó Model de Barcelona a
partir del 16 de
novembre, fou jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, amb
Manuel Sabaté
i Saturnino Culebras, el 7 de desembre de 1949 --Manuel Aced,
José Conejos i
Gregorio Culebras van ser condemnats a 30 anys de presó i
Miguel Acevedo Arias
a 20. Finalment la seva pena fou commutada per 30 anys de
reclusió el febrer de
1950. Tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis,
el 6 de febrer de
1956 intentà amb Gómez Casas fugir d'aquest
centre, però l'evasió es va veure
frustrada al trencar-se una cama saltant un mur; condemnat a quatre
mesos de
masmorra, fou transferit finalment a l'hospital de València.
El març de 1958
fou traslladat a l'hospital penitenciari de la madrilenya
presó de Yeserías, on
fou operat a la cama. El 29 de juny de 1958 va ser traslladat a
Carabanchel, on
restà un mes fins al seu retorn a Sant Miquel dels Reis. El
maig de 1965 fou
transferit al centre penitenciari de Burgos, d'on serà
alliberat el 18 d'octubre
de 1969, després de vint anys ininterromputs de tancament.
D'antuvi s'establí a
Barcelona i després marxà al Llenguadoc, on es
mostrà força actiu en la
Comissió de Presos de Tolosa. Instal·lat a
París a partir de 1974, l'octubre de
1976 fou detingut amb una desena de companys com a mesura cautelar
davant la
visita a França del rei Joan Carles I d'Espanya i se li
assignà la residència a
Belle Ile. En 1977 va crear, amb Manuel Llatser Tomás i
Alicia Mur Sin,
l'Associació de Presos Polítics del Franquisme a
França, que fou legalitzada el
31 d'octubre de 1990. Resideix a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i a
Bretanya treballant
en la recuperació de la memòria
històrica. Durant sa vida ha col·laborat en
diverses publicacions llibertàries, com ara El
Aguilucho, Catalunya
Resistent, Cenit, Polémica,Rojo y Negro, etc. En 1998
publicà la seva autobiografia Veinte
años de prisión. Los anarquistas en las
cáceles de Franco, traduït al
català en 2008 sota el títol El
Senzill.
Guerrilla i presó d'un maqui.
Defuncions
- Théodule Meunier:
El 25 de juliol de
1907 mor a la colònia penal de Caiena (Guaiana Francesa)
l'anarquista partidari
de la «propaganda pel fet» Théodule
Joseph Constant Meunier. Havia nascut el 22
d'agost de 1860 a Bournezeau (País del Loira,
França). Sos pares es deien
Constant Joseph Meunier, fuster, i de Marie Barreau, costurera. Es va
instal·lar a París on va fer de fuster. A partir
de 1887 va destacar per les
seves conviccions anarquistes cridant a la revolta contra els patrons.
El 15 de
març de 1892, amb dinamita robada, va cometre un atemptat a
la caserna
parisenca de Lobau –lloc on van ser afusellats en 1871
centenars de defensors
de la Comuna de París–, que només
causà danys materials. El 25 d'abril de 1892,
un dia abans del procés contra l'anarquista
François Claudius Koënigstein (Ravachol),
va reincidir posant una bomba
al restaurant Véry, lloc on Ravachol havia estat denunciat i
detingut;
l'explosió provocà la mort de l'amo i d'un
client, a més de nombrosos ferits.
Identificat poc després, va aconseguir fugir de les
investigacions policíaques
que no el buscaren a la presó parisenca de la
Santé on purgava una pena de 15
dies de presó per «cops i ferides» i per
portar una arma prohibida. Alliberat
sense problemes, es va refugiar a Brussel·les
(Bèlgica) i Anvers (Flandes), i
després marxà a Londres (Anglaterra).
Però tres còmplices seus (sa companya
Marie Delange, Jean Bricou i Francis) van ser detinguts i jutjats l'11
d'abril
de 1893 davant l'Audiència del Sena. Meunier va ser
detingut, juntament amb
l'anarquista John Frank Ricken, pel detectiu William Melville
d'Scotland Yard,
alertat per la policia francesa, a l'Estació
Victòria de Londres el 4 d'abril
de 1894. Gràcies a la detenció dels seus
còmplices la policia va poder
acusar-lo i demanà l'extradició a les autoritats
britàniques el juny de 1894.
Durant el procés, el 26 de juliol de 1894, va aconseguir
fugir de la pena de
mort, però va ser condemnat a treballs forçats a
perpetuïtat. Va ser enviat al
penal de Caiena sota la matrícula 26.761, on va reiterar
nombroses vegades que
no es penedia de res. Després de nombroses temptatives
d'evasió, va ser
internat en una cel·la al penal de Saint-Laurent-du-Maroni
(Guaiana Francesa),
abans de ser traslladat a les Illes de la Salvació (Guaiana
Francesa). Durant
aquests anys d'empresonament, mantingué
correspondència amb el propagandista
anarquista Jean Grave, qui intentà portar una campanya per
aconseguir el seu
alliberament. Malalt, va morir d'esgotament a la presó. Va
ser l'antagonista
del detectiu Sherlock Holmes en l'obra de René
Réouven L'assassin
du
boulevard
(1985).
Théodule Meunier (1860-1907)
Bomba al restaurant Véry (25
d'abril de 1892)
***
- Stanislaw
Mendelson: El 25 de juliol de 1913 mor a
Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi
Rus) el periodista i propagandista anarquista i nihilista, i
posteriorment
polític socialista, Stanislaw Salomon Naftali Mendelson,
citat Stanislas Mendelsohn o Mendelsshon, i també conegut
com Aleksander Messin. Havia nascut
el 18 de
novembre de 1857 –algunes fonts citen erròniament
1858–a Varsòvia (Polònia; aleshores
Imperi Rus). Fill d'una família benestant jueva assimilada,
sos pares es deien
Voff Mendelsohn, banquer, i Salomé Marguliès, i
era net del filòsof Moïse
Mendelsohn, traductor de Jean-Jacques Rousseau, i cossí del
compositor Félix Mendelsshon
Bartholdy. Després d'estudiar el batxillerat, amb 16
començà a estudiar
medicina en la Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer
curs de medicina,
amb altres estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon
Dickstein),
encapçalà l'anomenat Moviment Socialista
Polonès (MSP), que es relacionà amb
els treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de
resistència que van
ser les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant
les primeres vagues
i difonent la formació socialista entre alguns treballadors
més motivats. Fou
partidari de la independència de Polònia de
l'Imperi Rus –va ser considerat un
dels teòrics del«socialpatriotisme»– i topà
amb els postulats del Partit
Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la
independència polonesa com
a una meta immediata de la lluita socialista. El març de
1878, arran de la seva
participació en uns disturbis als carres de
Varsòvia, va ser perseguit per les
autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on
fou expulsat, i en 1878 passà a
Suïssa, on el novembre de l'any següent
fundà i finançà a Ginebra el
periòdic
revolucionari Równość
(Igualtat), que
durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt
(1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas
(1884-1887,
Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on
a finals de març de 1880 va
ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va
ser absolt.
Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on
fou detingut, jutjat i
condemnat a un mes de presó per entrada il·legal
al país. En 1881, a Poznań, a
la Polònia prussiana, defensà la candidatura de
Zanisczewski, obrer
enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de
bell nou
jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop
lliure, i abans de ser
lliurat a les autoritats russes, marxà cap a
París (França), on es posà a
estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències
Polítiques. En 1885
publicà els llibres L'évolutionéconomique
dans la Pologne russe i La Loi
allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par
actions. En 1888 cofundà
el periòdic Il Proletariat
i l'any
següent participà en l'organització del
Congrés Internacional de la II
Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament
amb altres nihilistes
(Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de
1890 va
ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França,
França) i, acusat
de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a
París del
general rus Seliverstov a mans de Stanislas Padlewski; se li va
decretar
l'expulsió de França, però aquest
mesura no se li va notificar. Després es
refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué
amic íntim de Friedrich Engels i
del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors
a París
del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió
dels Socialistes
Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura
República
Democràtica Independent de Polònia. El gener de
1893 creà a Varsòvia el Polska
Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i
aquest mateix any assistí,
en representació de Polònia, al III
Congrés de la Internacional Socialista que
se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego.
A finals de 1893, per
disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a vigilar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa i aquest mateix any col·laborà en la
revista Lucifer d'Estocolm. En 1899
col·laborà en la revista Przeglad
Europejski, que s'edità a
París. En 1904 publicà a Lviv
(Galítsia) el llibre Historya
ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del
moviment comunalista a França en 1871), on
criticà la concepció marxista de la
dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa
Maria
Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego,
periòdic defensor
dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus.
En elsúltims anys de sa vida s'interessà pel sionisme.
Poc abans de morir, en 1912,
es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del
líder sionista Nahum
Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos
periòdics polonesos. Stanislaw
Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia
(Polònia; aleshores
Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat.
Stanislaw
Mendelson
(1857-1913)
***
- Galo Díez
Fernández: El 25 de juliol de 1938 mor al Saler
(València,
País Valencià) el militant anarcosindicalista
Galo Díez Fernández. Havia nascut
el 16 d'octubre de 1884 a Bilbao (Biscaia, País Basc). De
jove va
tenir aficions
taurines i va arribar a torejar. Entre 1913 i 1914 escriu en els
periòdics
anarquistes El
Látigo,
de Baracaldo, i El
Trabajo, de
Logronyo.
Va ser en juny de 1915 l'instigador del Motí del Pa de
Vitòria. En 1918, ja un
militant influent i gran orador de la Confederación Nacional
del Treball (CNT),
escriu en Tierra
y Libertad,època en la qual vivia a Eibar i treballava
als tallers d'una armeria. Durant els següents anys va canviar
freqüentment de
domicili (Vitòria, Bilbao, Logronyo, Sant
Sebastià, Tolosa) a causa de la
necessitat d'alimentar sa família nombrosa. En 1917 va
signar el Manifest
d'Eibar contra la guerra i va representar la Regió Nord en
la Conferència
Nacional Anarquista de Barcelona de 1918. L'any següent va ser
un dels més
actius antibolxevics del Congrés de la Comèdia.
En febrer de 1920 va
representar Eibar en el Congrés del Nord a Logronyo i durant
aquest any va fer mítings
i conferències al País Basc (Zaramillo, Durango,
Vitòria...). El 14 de febrer
de 1921 va ser detingut en una reunió celebrada
a Santander. A proposta seva
es va celebrar l'Assemblea de Madrid d'agost de 1921 que va suposar el
començament de la fi de la influència bolxevic
(Maurín, Nin, Ibáñez,
Arlandís,
etc.) en la CNT. En 1922 va assistir a la Conferència de
Saragossa, on va
protestar contra la repressió a Rússia i va
rebutjar un pla que pretenia crear
un comitè fort amb sou elevats format per
Pestaña, Seguí, Carbó,
Peiró, J. M.
Martínez i ell mateix; en aquesta reunió va ser
designat delegat a la
conferència berlinesa preparatòria del
Congrés de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT) d'aquell any. En maig de 1922 va assistir a la
Conferència
Regional Catalana de Blanes. Durant la dictadura de Primo de Rivera va
viure
molt precàriament a Tolosa fent de cobrador d'una
fàbrica de màquines de cosir.
En 1923 va representar els sindicats d'Eibar en el Ple de
Mataró i va fer
mítings amb Subero. Amb la instauració de la
República va continuar militant,
encara que no amb la lluentó dels anys passats, i va
participar activament am
Manuel Pérez en la recuperació i enfortiment de
la CNT de Guipúscoa. En 1931 va
participar per Renteria, Tolosa i Sant Sebastià en el
Congrés Confederal,
participant posteriorment en una gira de difusió dels acords
per tota la zona
nord (Alsasua, Baracaldo, Pamplona, Estella, Sagüesa, Bilbao,
Santurce,
Durango, etc.), amb Manuel Pérez i Domingo Germinal. Quan va
esclatar la
guerra, va formar part del Comitè del Front Popular de
Tolosa i poc després es
va traslladar a València, on va representar la CNT del Nord
en el Comitè
Nacional de la CNT en qualitat de vicesecretari, realitzant
gairebé tasques
burocràtiques de poca entitat i convertit al revisionisme i
al
circumstancialisme, ell que abans havia estat un ferm defensor del
purisme
llibertari, defensant la unitat sindical amb la Unió General
de Treballadors
(UGT) i la col·laboració en el Govern basc.
Durant aquests anys va ser un
incondicional d'Horacio Martínez Prieto. En febrer de 1937
va representar el
Comitè Nacional en el Congrés
Col·lectivista de Casp, en juny va intervenir en
un míting a València i en setembre, com a
vicesecretari del Comitè Nacional de
la CNT, va ser enviat a investigar els desastres causats per
Líster a la
col·lectivitats aragoneses --el seu informe, amb Royo i
Amil, és del 16 de
setembre de 1937. També va ser l'encarregat de fer arribar
al socialista Prieto
la disposició cenetista de fer-li constat contra els
estalinistes. Galo Díez va
morir el 25 de juliol de 1938 a la platja del Saler
(València, País Valencià)
ofegat després de patir una congestió. Va
col·laborar en la premsa anarquista: Acción
Libertaria, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, La
Ilustración Ibérica, El Látigo, La Lucha, Semilla Roja,Solidaridad
Obrera, El Trabajo, Tierra y Libertad, Vida
Obrera, El Vidrio, etc. Va escriure el
pròleg al llibre de Felipe
Alaiz Vida y
muerte de Ramón Acín i és autor de La mujer en la lucha
social (1922),Esencia
ideológica del sindicalismo (1922), Apariencias(1923), De julio a julio (un
año de lucha) (1937,
en col·laboració),Las Juventudes
Libertarias ante el pueblo (1937, en
col·laboració),
entre altres. Horacio Martínez Prieto va escriure una
biografia (Semblanza
y
personalidad de Galo Díez) que roman inèdita.
Galo Díez Fernández
(1884-1938)
***
- Joan Gelabert
Vallori: El 25 de juliol de 1950 mor a Palma (Mallorca,
Illes Balears) l'anarquista
i anarcosindicalista Joan Gelabert Vallori, conegut com Pinyol.
Havia nascut el 1899 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Treballava
com a obrer vidrier a Can Llofriu, al barri palmesà de Santa
Catalina. Estava
casat amb Maria del Carme Mayol Cerdà, dona profundament
catòlica, amb qui
tingué quatre infants (Antoni, Aurora, Libertario i
Galileo). A mitjans dels
anys vint milità en el moviment anarquista de Palma, era
subscriptor del
periòdic anarquista mallorquí Cultura
Obrera i entre els anys 1925 i 1925 envià diners
per als presos en les
subscripcions obertes per La Revista
Blanca. Durant els anys republicans es mostrà
força actiu com a membre de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) –fou el
fundador del Sindicat del
Vidre– i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). El 6 de desembre de 1931
participà com a orador, en nom del Sindicat del Transport,
en un míting a la
Casa del Poble de Palma. Quan el cop militar feixista de juliol de
1936,
aconseguí fugir de l'illa l'13 d'agost d'aquell any amb un
llaüt, juntament amb
altres companys confederals (Martí Amengual Suau, Augusto
Barison i Pere
Iglesias Jordà); pel Cap Blanc trobaren un
submarí republicà que els portà a
Cabrera (Illes Balears), d'on, després de
col·laborar en la vigilància de
l'illa un temps, marxà cap a Barcelona (Catalunya).
Després passà a Menorca
(Illes Balears). En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a
Maó
(Menorca, Illes Balears), jutjat i condemnat a mort, encara que se li
va
commutar la pena i restà empresonat fins el 1943. Un cop
lliure continuà
treballant de vidrier a Can Llofriu i participà en la CNT
clandestina, amb el
suport de sos fills Libertario i Antoni, difonent els manifests de
l'organització i el periòdic Solidaridad
Obrera. En 1946, fugint de la repressió,
s'exilià a Algèria i després a
Marsella
(Provença, Occitània), on milità en el
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en
l'exili i s'enfrontà amb el sector
anticol·laboracionista confederal. El
setembre de 1947 retornà a Mallorca per a assistir a les
noces de son fill
primogènit Antoni; detingut, va ser jutjat i condemnat a una
pena d'un any de
presó, encara que restà un any i mig tancat.
Joan Gelabert
Vallori (1899-1950)
Libertario
Gelabert Mayol (1933-2011)
***
- Eduardo de
Guzmán Espinosa: El 25 de juliol de 1991 mor
a
Madrid (Espanya)
l'escriptor i periodista anarquista Eduardo de Guzmán
Espinosa. Havia nascut el 19 de juny de 1909 a
Villada (Palència, Castella, Espanya). Als 10 anys
s'instal·la amb sa família al
barri madrileny d'Atocha. Va compaginar els seus estudis amb
col·laboracions en
diversos periòdics, com ara Diario del Pueblo,
i va fer de negre
en agències i en revistes. Va ser redactor en cap de La
Tierra (1930)
per al qual va realitzar dos famosos reportatges durant cinc anys:
sobre Casas
Viejas i sobre l'assassinat de Hildegart. En 1935 va passar a la
redacció de La
Libertad, on ja treballava son germàÁngel, fins a començaments de la
guerra que va marxar a la redacció del CNT
i a la de Frente
Libertario. Adscrit a la CNT per influència de
Orobón Fernández, el gener
de 1937 va assumir la direcció de Castilla Libre,
portaveu de la CNT del
Centre, que va mantenir fins el final de la contesa --últim
número de 28 de
març. Detingut a Alacant l'1 d'abril de 1939, va
conèixer els camps de
concentració (Los Almendros i Albatera, Alacant) i la
presó de Yeserías
(Madrid). Va ser condemnat a mort el 18 de gener de 1940 --el mateix
tribunal
que va condemnar Miguel Hernández--, indultat el maig de
1941 --gràcies «a la
virtut i a la decisió generosa i cristiana del Caudilllo»--
i alliberat
en 1948. Sembla que des de la presó va ser membre del
Comitè Nacional de Manuel
Amil en 1944 --segons Pastor Sevilla va arribar a ser secretari
general-- i que
l'any següent es va oferir a la CNT per redactar un estudi
sobre la repressió
franquista. Després del seu alliberament va viure durant
vint anys de
traduccions, reportatges, crítiques taurines, contes, guions
de cinema i
escrivint literatura de consum --no menys de cent
novel·letes policíaques
(col·lecció FBI) i quatre-centes de l'oest
publicades sota pseudònim: Eddie
Thorny, Edward Goodman, Richard Jackson, Anthony Lancaster i Charles G.
Brawn--, encara que patint la repressió, ja que va ser
tancat un any a la presó
d'Oviedo en 1951 acusat d'espionatge. En 1953 es va casar amb Carmen
Bueno. En
1965 es va alinear amb el cincpuntisme. Des de 1969
va treballar per a
l'agència mexicana de notícies i va
col·laborar en prestigioses publicacions
del moment (Índice, Tiempo de
Historia, Triunfo). Va ser
rehabilitat com a periodista en 1978 amb Ángel
María de Lera i Abraham Guillén
i inicià un període d'intensa tasca com a
escriptor amb notable èxit i també
com a conferenciant. De gran erudició, va ser un expert en
qüestions taurines.
Durant els últims anys de sa vida va presidir la
Fundació Salvador Seguí. Ha
estat redactor d'Historia Libertaria,
col·laborador de Castilla
Libre --director durant els trenta i els setanta--, La
Hora de Mañana,Índice, Polémica,Tiempo de Historia, Tierra y Libertad
de Mèxic, Triunfo, etc.
També va participar en la Historia
d'Abad de Santillán en fascicles. És autor, a
part de la massa de novel·letes
assenyalades --entre les que recordem Bill el salvaje,De cebo una
mujer, Duelo de gigantes, La
epopeya del oeste, Esto es
gansterismo, John el audaz, Manos
sucias, Me casé con una bruja,Muerte robada, ¡Pánico!,El pistolero, Sucedio mañana--,
de Sevilla la trágica (Madrid, 1932), La
España trágica (Madrid,
1932), 24 hores (Madrid, 1936), El
confidente (Madrid, 1937), Teodora
Mora (Madrid, 1938), Vida y lección de
Anselmo Lorenzo (Madrid,
1938), Madrid rojo y negro. Milicias confederales
(Barcelona, 1938), Aurora
de sangre (Madrid, 1972), 1930: Historia
política de un año decisivo
(Madrid, 1973), La muerte de la esperanza (Madrid,
1973), Vida y
muerte de Hildegart (Madrid, 1973; portada al cinema per
Fernando
Fernán-Gómez en 1977), El
año de la victoria (Madrid, 1974; guardonada
en 1975 amb el Premi Internacional de la Premsa), España
entre la Dictadura
y la Democracia (Madrid, 1976), Nosotros los
asesinos (Madrid,
1976), La segunda República fue así
(Barcelona, 1977), Historias de
la prensa (Madrid, 1982). Eduardo de
Guzmán
Espinosa va morir el 25 de juliol de 1991 a l'Hospital
Ramón y Cajal de
Madrid (Espanya) víctima d'una malaltia cardíaca.
Actualització:
25-07-14