[21/06] Louvigny - Rothen - Lamotte - Baril - Gilioli -
Moyse - Muñoz Congost - Cler - Abramowski - Remiro -
Pedreira - Kupka - «El Chato de Gràcia»Anarcoefemèrides
del 21 de juny
Naixements
!["Sans patrie"]( "\"Sans patrie\"")
-Émile Louvigny: El
21
de juny de 1864 neix a Sugny (Valònia, Bélgica)
el militant
socialista i després
anarquista Émile Louvigny. Instal·lat a les
Ardenes franceses, es va adherir
d'antuvi al cercle d'estudis socialistes«L'Étincelle de Charleville»
(L'Espurna de Charleville), abans d'integrar-se en el grup anarquista
dels«Sans Patrie» (Els Sense Pàtria).
Arrestat per la policia per les seves
activitats militants, va ser finalment expulsat el 2 de març
de 1894 cap a
Bèlgica, on continuarà la militància.
A Brussel·les en 1906 va participar en la
creació d'un periòdic anarquista, Jean
Misère.
***
![Édouard Rothen (ca. 1921)]( "Édouard Rothen (ca. 1921)")
- Édouard Rothen:
El 21 de juny de 1874 neix a Orbe (Vaud, Suïssa) el
propagandista anarcocomunista Charles Hotz, més conegut com Édouard
Rothen.
Quan encara era un infant de pit sa família
s'instal·là a Marsella (Provença,
Occitània), on restarà gairebé tota sa
vida. Fins als 15 anys assistí a
l'Escola Superior i després son pare el deixà amb
un tender a l'engròs perquè
aprengués les tresques del comerç;
però els seus interessos eren ben diferents
i s'estimava més amagar-se darrere els sacs de patates per
llegir. Quan tenia
17 anys sos pares moriren i trobà amb dos germans menors per
criar; aleshores
agafà com a complement una feina de comptable. Apassionat de
la música, col·laborà
en Le Pavé Marseillais, on sota el
pseudònim de Gillet de Juhés
va escriure crítiques sobre concerts i obres teatrals. A
través del director
d'aquesta publicació, Xavier Raynaud, amic de
Sébastien Faure, conegué Victor
Louis (La Trémolière),
enquadernador i antic gerent del periòdic
anarquista L'Agitateur, que en aquell moment
dirigia Le Cri de
Marseille i en el qual passà a
col·laborar. Cap al 1900 marxà a
París, on
treballà 18 mesos en la Companyia de Tramvies, alhora que
prova sort en el món
periodístic, però, no volent realitzar
concessions, abandonà la idea de fer-se gasetiller
a París i retornà a Marsella. En 1904
signà, amb Émile Gravelle, Henry Zisly,Émile Armand, Jean Marestan, Marie Kugel. Louis Gremeret i
altres, el «Manifest
contra la guerra a l'Extrem Orient». En 1912 va ser nomenat
cap del Servei de
Contenciós de la Companyia de Tramvies de Marsella. Membre
del Grup d'Estudis
Socials, fou classificat en aquesta organització, amb Jean
Marestan, amb el
qual s'havia lligat força, i Bougearel, com a«comunista llibertari». Abans i
després de la Gran Guerra, va fer conferènciesàcrates a Marsella. Va
col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste,
redactant diversos articles
(Èlite, Grammaire, Ignorantin, Indiscipline, Instruction
populaire, Littérature,
Musique, Politique, Romantisme, etc.). També va escriure en
nombrosos periòdics
llibertaris i esquerrans, com ara L'Ère Nouvelle
(1901-1911) --fundat
per Émile Armand i Marie Kugel, germana d'Ester, sa
companya--, L'Idée
Anarchiste (1924), Le Semeur de Normadie
(1923-1936), Le Semeur
contre les tyrans, La Vie Ouvrière
--setmanari de la Confederació
General del Treball (CGT)--, Contre-Courant, Clarté,La
Conquête du Pain, etc. A finals dels anys vint, amb
Théodore Jean i Jacques
Casanova, s'adherí al «Grup d'Amics de La
Voix Libertaire», de Martial
Desmoulins, que havia conegut en 1927. En aquests anys
col·laborà en La Voix
Libertaire, amb articles en nom de la Federació
Anarquista Provençal, i en
l'òrgan pacifista La Patrie Humaine, de
Victor Méric. En 1934 albergà
son amic Max Nettlau en una de les seves passades per Marsella. Arran
del
desencadenament de la Revolució espanyola,
col·laborà en L'Espagne
Antifasciste (1936-1937). Entre els seus llibres destaquen Os
esmagados.
Peça em um acto (1906, en portuguès), Politiciens.
Pièce en un acte
(1909), L'art et le peuple (1910), La
liberté individuelle
(1929), La politique et les politiciens. Una duperie, des
dupeurs (1934
i 1992), Panem et circenses (1934, contra les
curses de braus), La
propriété et la liberté
(1934) i Max Nettlau. Une belle figure de
l’anarchie (1935). Édouard Rothen va
morir el 26 de maig de 1937 i Sébastien Faure --a qui havia
ajudat força en la redacció de l'Encyclopédie
Anarchiste-- li
reté un homenatge en Le Libertaire. Una
part del seu arxiu es troba
dipositat a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam.
***
![Fullet d'Émilie Lamotte conservat a l'International Institute of Social History d'Àmsterdam]( "Fullet d'Émilie Lamotte conservat a l'International Institute of Social History d'Àmsterdam")
-Émilie Lamotte: El 21 de juny de 1876 neix al
VI Districte
de París (França) la pedagoga anarquista i
neomaltusiana Émilie Lamotte. Després
de conèixer André Lorulot, amb qui
s'unirà sentimentalment, va abandonar
l'escola congregacionista on feia classes i va dedicar-se a fer
conferències de
denúncia tant de l'ensenyament confessional com del laic,
considerats com a
alienants per als infants, alhora que reivindicava la pedagogia
llibertària
(Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure,
etc.). A més de dedicar-se al
dibuix, al disseny i la pintura artística, especialment en
la realització de
miniatures, va col·laborar en Le Libertaire
a partir de 1905 amb
articles sobre educació, control de natalitat i
antimilitarisme. Partidària de
les colònies llibertàries (Milieux Libres),
en 1906 va participar amb
Lorulot, Ernest Girault i Jean Goldsky en la formació de la
colònia llibertària
de Saint-Germain-en-Laye, on es va instal·lar amb sos quatre
fills i va
treballar a l'escola i a la impremta de la comuna. Aquesta
experiència de vida
anarcocomunista, que va acabar la tardor de 1908, va ser descrita en Le
Libertaire gràcies a les cròniques de
Félix Malterre, pare de dos de sos
infants. Després va intentar fer una escola
llibertària segons el model de «La
Ruche» de Sébastien Faure, projecte que va
abandonar per manca de recursos.
Malalta, Émilie Lamotte va morir el 6 de juny de 1909 a
Alès (Llenguadoc,
Occitània) durant una gira de conferències que
realitzava amb rulot juntament
amb Lorulot. També va col·laborar en L'Anarchie
i és autora de diversos
fullets, com ara La limitation des naissances. Moyens
d’éviter les grandes
familles (1908) i L'éducation
rationnelle de l'enfance (1912,
pòstum), entre d'altres.
***
![Foto policíaca de René Baril apareguda en el diari parisenc "La Matin" del 13 de novembre de 1925]( "Foto policíaca de René Baril apareguda en el diari parisenc \"La Matin\" del 13 de novembre de 1925")
- René Baril:
El
21 de juny de 1892 neix a París (França)
l'antimilitarista i anarcoindividualista
René Antoine Baril –a vegades citat com Barril–,
conegut com Aubier. Es guanyava la
vida com a lampista. El 31 de gener de 1917 va ser detingut amb
André Chaumard,
Alfred Joriot, Félix Hautelard i Fernande Richir, companya
de Benoît Broutchoux,
per haver distribuït a la via pública el manifest«Du charbon ou la paix» (Del
carbó o la pau), signat per «Un grup de mares de
famílies». Processat per
aquest delicte, el 19 de març va ser condemnat a quatre
mesos de presó per
propaganda antimilitarista i per «alarmisme», el
seus companys a tres mesos i
Richir a quinze dies. L'1 de maig de 1917 va ser alliberat de la
presó de La
Santé i immediatament participà en la
manifestació d'aquell dia. El 20 de maig
d'aquell any participà en l'excursió campestre a
l'estany de Villeneuve (Illa
de França, França) organitzada pel grup de«Les Amis de Ce qu'il faut dire»
del XX Districte de París; durant aquesta
sortida, en la qual va participar una trentena de persones (Louis
Descarsin, E.
Armand, Ferlin, Raoul Vigo, Grandin, Floscher, Laubie, etc.),
s'exercità,
segons la policia, tirant a un arbre amb una pistola Browning que
portava, i al
tren que els portà a París, els excursionistes
cridaren consignes, com ara «A
baix la guerra!», «Visca l'anarquia!»,«A baix Poincaré l'assassí!»,
tot
cantant himnes revolucionaris com L'Internationale,Ni Dieu ni maître o Révolution. En 1917 fou un
dels signants
d'un manifest a favor dels «socialistes maximalistes i
anarquistes russos».
Durant els anys vint milità en la Federació de
Joventuts Anarquista (FJA). El març
de 1921 va ser detingut, amb Albert Duchardes i Raymond Hans, militants
també
de l'FJA, per haver distribuït un pamflet titulat«À la jeuneusse française» (A
la joventut francesa), i tancat a la presó de La
Santé; com que la culpabilitat
no va poder ser demostrada, fou posat en llibertat provisional. El 20
de maig
d'aquell any el seu domicili, juntament amb el d'una dotzena de
militants
antimilitaristes més, va ser escorcollat per la policia sota
l'acusació de«provocació de militares a la
desobediència». El 28 de juliol de 1921 va ser
detingut per la publicació de l'article «Contra
una loi d'infamie» (Contra una
llei d'infàmia), aparegut en el número del 15 de
juliol de La Jeunesse Anarchiste,òrgan de l'FJA, i acusat de «provocació
a
l'assassinat». En aquesta època fou administrador
gerent d'un número de La Jeunesse
Anarchiste, en substitució
de Gaston Bouvet, empresonat per un article aparegut en el
número anterior. El
febrer de 1923 figurava en una llista de militants anarquistes
desapareguts del
departament del Sena i buscats per la policia. El 12 de novembre de
1925 va ser
detingut al barri parisenc de Belleville, juntament amb Aimé
Griffon, i ambdós acusats
de formar una banda de desvalisaments de xalets de la regió
parisenca. René
Baril va morir accidentalment a començament de 1964 al
departament de l'Oise
(Picardia, França).
***
![Rivoluzio Gilioli durant la Revolució espanyola]( "Rivoluzio Gilioli durant la Revolució espanyola")
- Rivoluzio Gilioli:
El 21 de juny de 1903 neix a Rovereto sul Secchia
(Novi di Modena, Emília-Romanya, Italia) l'anarquista
Rivoluzio Gilioli,
conegut com Barbetta pel barbó que
portava. Fill d'una família nombrosa
de nou germans --tots portaven noms d'allò més
revolucionaris (Rivoluzio, Libero,
Siberia, Equo, Protesta, Sovverte, Scintilla, Ribelle i Feconda
Vendetta)--, sos
pares es deien Onofrio Gilioli, empresari de la construcció
i un dels militants
anarquistes més destacats de la seva ciutat, i Maria
Pelliciari. Després
d'estudiar a l'Escola Tècnica de Carpi es
traslladà a continuar els estudis a
Mòdena, on fou un dels membres més actius del
moviment llibertari local. En
1919 va se nomenat secretari de les Joventuts Anarcocomunistes i va ser
contractat per fer de comptable en la Cambra del Treball de
Mòdena, encara que
continuà estudiant a l'escola nocturna per aconseguir el
títol de mestre. Com a
secretari de les Joventuts Anarcocomunistes desenvolupà una
intensa tasca
propagandística amb conferències i reunions a
diverses localitats de la regió
--l'agost de 1920 hi havia 40 grups anarcocomunistes amb més
de 1.200 adherits--,
activitats també promogudes per la Federazione dei
Communisti Anarchici (FCA,
Federació dels Comunistes Anarquistes). També
participà en el desenvolupament
de l'anarcosindicalisme, sobretot dels sindicats de jornalers, paletes
i
mecànics. El desembre de 1919 assistí al
congrés constitutiu de la Unione
Giovanile Rivoluzionaria Italiana (UGRI, Unió Juvenil
Revolucionària Italiana)
celebrat a Parma. Durant la nit del 15 al 16 de maig de 1920 es va
veure
implicat en el robatori de sis metralladores FIAT, de dues capses de
municions
i d'altres materials bèl·lics de la Caserna
Núm. 2 de Mòdena per a defensar-se amb elles en
les manifestacions obreres --el
5 d'abril d'aquell any a San Matteo della Decima els carrabiners havien
assassinat Sigismundo Campagnoli, un dels principals anarquistes de
Bolonya, i
ferit 45 companys--, però a causa d'una delació
la policia detingué 26
anarquistes i dos socialistes revolucionaris, dels quals en
processà 25 a
Piacenza i en condemnà 13 a penes de presó. Amb
Egisto Colli, altre company
anarquista de Mòdena, aconseguí fugir de la
captura i refugiar-se a domicilis
de companys bolonyesos. Es van mantenir en contacte amb la
militància de Mòdena
a través del Comitè de Defensa
Llibertària (CDL) de la Unió Anarquista Italiana
(UAI), però finalment s'exilià a
França. Condemnat en rebel·lia, l'abril de
1925 una amnistia anul·là la pena. El juny de
1920 creuà clandestinament la
frontera i, d'antuvi, s'establí a París i,
després, a la zona nord. A Lens
trobà feina de paleta en una obra i després
entrà com a comptable en una fonda
propietat d'un italià. En 1921 hi arribà son pare
Onofrio i l'any següent la
resta de sa família, instal·lant-se a
Fontenay-sous-Bois, a l'Illa de França.
Amb sa companya i futura esposa, la francesa Marie Lucie Lequet,
marxà a
Bèlgica, però retornaren a París, on
treballà en la construcció. Més tard
participà en la companya de suport a Mario Castagna i
Ernesto Bonomini,
anarquistes acusats i condemnats per matar dos feixistes a
França, i fou el
comptable del Comitè per l'Alliberament de Castagna.
També en aquesta època
participà en la campanya de protesta contra la condemna a
mort dels militants
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1928 va ser
contractat
per una empresa de la construcció com a encarregat en una
obra i fou enviat al
departament dels Pirineus Orientals per dirigir les tasques de
construcció d'un
tram de la via fèrria París-Tolosa-Barcelona. En
aquesta obra conegué nombrosos
exiliats espanyols de la dictadura de Primo de Rivera i poc a poc
aprengué el
castellà i s'interessà pels problemes socials de
la Península, publicant fins i
tot en 1931 un article sobre el tema en Guerra di Classe.
Viatjà en
diverses ocasions a Barcelona (Catalunya) per establir contactes i per
acompanyar sa germana Siberia i Renzo Cavani que havia passat a la
clandestinitat i volia establir-se a la capital catalana. De bell nou a
París,
treballà en una obra de reconstrucció de
l'estació del metro de la plaça de la
República, alhora que reprèn la seva activitat
militant, participant en
nombroses manifestacions i prenent la paraula. El 30 de juliol de 1931
la
policia francesa el qualificà, en el seu«Butlletí de Recerca. Suplement de
Subversius», com a «anarquista a detenir i
escorcollar». A partir de l'octubre
de 1932, amb Camillo Berneri i Antonio Cieri, promou la
publicació del
quinzenal anarquista Umanità Nova, que
s'edità a Puteaux, i que fou
suspesa per les autoritats franceses, després de sis
números, el gener de 1933.
Aquest periòdic va ser substituït per La
Protesta, però ell no va entrar
en la redacció davant el temor de ser expulsat de
França, ja que un mes abans
havia estat detingut per la policia durant una conferència
anarquista i havia
rebut una amonestació. El 12 de febrer de 1934
participà en la vaga general antifeixista
convocada a França arran dels incidents esdevinguts el 6 de
febrer a París quan
un grup feixista intentà prendre per assalt la Cambra dels
Diputats, escamot que
va ser rebutjat pels fusells de la Guàrdia Republicana.
Mentrestant havia estat
contractat com a director de les obres per a la construcció
d'un palau al carrer
parisenc de La Fontaine, on va poder donar feina a diversos companys
anarquistes en les obres (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Umberto
Tommasini,
Domenico Ludovici i Luigi Righi). El 2 de gener de 1935 va ser expulsat
de
França, juntament amb Angelo Damonti, però
gràcies a les seves amistats i
contactes entre els socialistes francesos, aconseguí la
suspensió del decret
amb pròrrogues trimestrals renovables. Entre 1935 i 1936
participà activament
en la campanya de reivindicació del dret d'asil i entre el 20 i el 21 de juny de 1936 assistí
al Congrés Internacional
pel Dret d'Asil celebrat a París. El novembre de 1935 la
policia política
feixista italiana envià un informe on deia d'ell que«desenvolupa una intensa
activitat anarquista i assisteix a totes les reunions de la
regió parisenca».
Participà activament en l'organització del
Conferència d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus, que es va celebrar entre l'1 i el 2 de
novembre
de 1935 a Sartrouville, col·laborant en les seves principals
comunicacions i
presentant una pròpia («Informe
Barbetta»). D'aquest congrés sortirà el
Comitè
Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juny
de 1936 redactà amb Virgilio
Gozzoli i Ernesto Bonomini un manifest contra la guerra colonial
italiana a
Etiòpia, que va ser llegit durant una reunió
d'anarquistes italians de la regió
parisenca i que després va ser completat per
Sébastien Faure i publicat en
nombrosos periòdics en llengua italiana i francesos. El 19
de juliol de 1936,
el mateix dia de l'aixecament feixista a Espanya, va ser contractar per
una
empresa parisenca per a portar les obres d'ampliació del
port de Dunkerque.
D'antuvi, per problemes familiars, posposà la sortida cap a
la Península. Amb
Cieri, s'ocupà a París d'organitzar les sortides
de voluntaris. El mateix
juliol de 1936 realitzà una missió a la frontera
francobelga amb Umberto
Marzocchi, on, amb el suport d'Hoche Meurant a Wattrelos i de Mario
Mantovani a
Brussel·les, recuperà armes per a la
Revolució espanyola, armes que van ser
portades a Tolosa de Llenguadoc per Alphonse Tricheux i passades a la
Península. El setembre de 1936, amb Cieri,
assistí a la reunió de grups
antifeixistes italians a París, on es va decidir la
creació de la Brigada
Internacional «Garibaldi», subordinada al Partit
comunista, fet que desencadenà
la protesta dels delegats anarquistes i dels del moviment«Giustizia e
Libertà». El novembre de 1936 decidí
partir cap a la Península i el 5 de
desembre arribà amb un grup de companys a Barcelona, on ja
eren sos germans
Equo i Seberia, son pare Onofrio i son company Renzo Cavani. Inscrit en
la
Secció Italiana de la Columna Ascaso, de Barcelona
marxà al front aragonès, a Almudébar.
Per la seva experiència tècnica, va ser enviat
com a capità per comandar una
companyia d'enginyers, desenvolupant no només tasques
militars, sinó també
civils (camins, ponts, obres públiques, etc.) al servei de
les col·lectivitats d'Aragó.
Després dels fets de «Maig de 1937» i
arran de conèixer l'assassinat del seu
amic Camillo Berneri, decidí restar al front
convençut del que s'hi jugava a la
Península. Amb la militarització de les
milícies, va ser nomenat comandant de
la Companyia d'Enginyers de la 28 Divisió. El 16 de juny de
1937, mentre
realitzava una visita d'inspecció al lloc de Terraza, a
Carrascal, a prop
d'Osca, va ser ferit per una bala feixista. Rivoluzio Gilioli va morir
el 21 de
juny de 1937, el dia del seu aniversari, en un hospital de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al cementiri barceloní de
Montjuïc davant un grup
de nombrosos companys. En 1984 Claudio Silingardi publicà la
biografia Rivoluzio
Gilioli. Un anarchico nella lotta antifascista (1903-1937).
Actualment
existeix un Grup Anarquista «Rivoluzio Gilioli» a
Mòdena.
Rivoluzio Gilioli (1903-1937)
***
![D'esquerra a dreta: Ted Kavanagh, Albert Meltzer, Arthur Moyse i Jim Duke (Brighton, 4 d'octubre de 1969)]( "D'esquerra a dreta: Ted Kavanagh, Albert Meltzer, Arthur Moyse i Jim Duke (Brighton, 4 d'octubre de 1969)")
-
Arthur Moyse: El
21 de juny de 1914 neix al comtat de Wexford (Irlanda) l'artista i
escriptor
anarquista Arthur Moyse. Son pare, marí mercant, es va
perdre al mar i l'Estat
va enviar una nota amb 5 lliures i amb una oferta de feina per sa mare
com a
netejadora; sa família es va instal·lar a
Shepherd's Bush, a l'oest de Londres
(Anglaterra), on va viure la resta de sa vida. Als 14 anys va ser
expulsat de
l'escola per ingovernable i durant la seva joventut va participar en
tota mena
d'activitats esquerranes. El 4 d'octubre de 1936 va participar en la
batalla de
Cable Street quan diversos grups antifeixistes van evitar la marxa del
British
Union of Fascists (BUF, Unió Britànica de
Feixistes), liderat per Oswald
Mosley, pel barri londinec d'Est End, poblat amb una important
comunitat jueva.
Va fer feina en una fàbrica fins al seu tancament en 1939 i
després va ser
reclutat per l'Exèrcit. Va participar en diverses accions
bèl·liques, inclòs
aterratges amb aerotransportats a Arnhem (Holanda) en 1944. Va acabar
en un
tribunal de guerra en dues ocasions per insubordinació --la
veritat és que en
una d'ellas va ser jutjat per les seves «relacions»
amb l'esposa d'un coronel.
En acabar la guerra, va acabar fent de conductor d'autobús,
feina que va agafar
amb orgull proletari. Va prendre part en la lluita sindical i va
destacar com a
orador dels típics mítings improvisats a
l'Speakers' Corner (Racó de l'Orador)
de Hyde Park, alhora que col·laborava en l'editorial
anarquista «Freedom
Press». Artista i dibuixant autodidacte, va convertir-se en
un destacat crític
d'art. A partir de la dècada dels seixanta va participar
activament en la vida
literària al voltants de la llibreria Better Books al Soho
londinenc. Va
realitzar dibuixos, caricatures, pintures i collages
per a tota mena de
publicació alternativa, però molt especialment,
entre els anys seixanta i els
vuitanta, per al periòdic anarquista Freedom,
pel qual també va fer de
crític d'art. A finals de 1970 va crear la revista mural ZeroOne,
que el
Museu Britànic va demanar insistentment per al seu arxiu;
també va muntar una
Galeria ZeroOne als banys de «Freedom Press». Va
tenir una especial relació amb
les galeries artístiques Flowers, realitzant exposicions de
diversa índole. En
1979 l'Arts Council britànic va adquirir la seva obra Private
View. En
un viatge a Moscou va realitzar una espècie de happening
que va
consistir en buidar una ampolla de pixats al mig de la Plaça
Roja per mostrar
el seu menyspreu al sistema opressiu dels països del Pacte de
Varsòvia; altra
acció que li agradava realitzar era repartir propaganda
anarquistes als porno-shop
del Soho londinenc, fet que li va portar més d'un disgust.
En 1987 va
participar en la il·lustració del llibre «Wobbly»:
80 years of rebel art
i l'any següent en la de The heretic's handbook of
quotations. Entre el
21 i el 30 d'octubre de 1994 va participar en el festival«Anarchy in the UK
94. Ten days that shook the world». Entre les seves obres
literàries podem
destacar The golden convolvulus (1965), Wildly
flowering (1968), More
in sorrow: six short stories (1976), Fragments of
notes for an
autobiography that will never be written (1982), entre
d'altres. Era
conegut pel seu amor pels cans petits, que portava a totes les
manifestacions i
actes, i que incloïa sovint a les seves obres
artístiques. La mort de la sevaúltima cussa, Vicki, coincidint amb la seva
decadència física, el va fer perdre
el gust a la vida. Va passar els dos últims anys de sa vida
al seu pis de
Shepherd's Bush, envoltat de pols, còmics, primeres edicions
i revistes. Arthur
Moyse va morir el 22 de febrer de 2003 a Londres (Anglaterra). No va
deixar
testament i la propietat dels dibuixos estan en litigi; molt
probablement
acabin a mans de l'Estat britànic, un fet que
hagués irritat el seu autor.
Arthur Moyse (1914-2003)
***
![José Muñoz Congost]( "José Muñoz Congost")
-
José Muñoz
Congost: El 21 de juny de 1918 neix a Melilla (Nord
d'Àfrica) l'anarquista,
anarcosindicalista i mestre racionalista José
Muñoz Congost, que va fer servir
el pseudònim Xaume d'Ost.
S'introduí en el moviment anarquista, amb
Benjamín Cano Ruiz, a través de les Joventuts
Llibertàries d'Alacant i després
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Estudiant de magisteri,
cap al 1937, quan estava a punt de obtenir el títol de
mestre, després d'un any
d'interinitat i de pràctiques en una escola estatal, fou
cridat per fer de
mestre a l'Escola Racionalista d'Alacant, aleshores força
massificada,
juntament amb Carmen Bernabeu, Matilde Forner i Modestro Izquierdo,
entre
d'altres. Fou responsable de les Missions Culturals de la
Federació Universitària
d'Estudiants (FUE) i membre de la Federació Estudiantil de
Consciències Lliures
(FECL). Durant la guerra civil fou un dels promotors de la
Federació Ibèrica
d'Estudiants Revolucionaris (FIER), creada arran d'una
conferència nacional
portada a terme entre el 5 i el 12 de desembre de 1937 a
València i patrocinada
per la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). Va ser un dels
responsables del periòdic alacantí Liberación
(1937-1939), òrgan de la
CNT-FAI-FIJL, que dirigí i potencià fins al punt
de donar-li periodicitat
diària --en les seves pàgines
polemitzà amb José G. Morato sobre les activitats
teatrals de la FUE. També col·laborà
en Anarquía (1937), butlletí
de les
Joventuts Llibertàries del barri alacantí de les
Carolines. En acabar la guerra
pogué embarcar amb l'últim vaixell
(«Stanbrook») que salpà des d'Alacant
fins a
Orà. Al nord d'Àfrica fou internat per les
autoritats colonials franceses del
govern de Vichy al camp de concentració saharià
de Hadjerat M'Guil. Amb
l'Alliberament s'establí a Alger (Algèria), on en
1946 dirigí Solidaridad
Obrera. Impulsor del «Círculo
García Lorca», en 1947 fou nomenat secretari
de les Joventuts Llibertàries d'Àfrica. Aquest
mateix any va fer mítings a Orà.
El 13 de desembre de 1947 respongué durament des del
periòdic Ruta
l'article de l'exanarquista Serafín Aliaga Lledó«La descomposición del
anarquismo y del anarcosindicalismo», publicat al
periòdic comunista Nuestra
Bandera. En els anys cinquanta
s'instal·là a Marroc i durant els anys
seixanta, a Casablanca, portà, amb Juan Jimeno
Montalbán, Vallés, Fernández i
Vizcaíno, l'associació cultural«Armonía» i dirigí el seu
grup teatral. En 1958
publicà, amb Manuel Carmelo Eustiquiano, Horizontes.
Boletin de
divulgaciones, ciencia, sociologia, arte. En 1964
marxà a França i, després
de tres anys a Péronne, establí definitivament en
1967 a Llemotges. A França
començà de paleta, però es
jubilà en 1981 com a enginyer. Al continent
participà en la major part dels congressos i plens de la CNT
de l'Exili i de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). També va fer
mítings i conferències tant
a França com, després de mort Franco, a la
Península. L'estiu de 1971, amb
Frederica Montseny Mañé i Vicent Llansola Renau,
representà el Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) al Congrés Internacional de
Federacions Anarquistes
de París. En 1972 col·laborà en
l'edició castellana de l'Enciclopedia
Anarquista. Entre 1972 i 1979 fou secretari de l'AIT i
director dels seusòrgans (AIT, Bulletin
d'Information de l'AIT, Information AIT,Infos AIT). En aquests anys
col·laborà en el butlletí de la
Comissió de
Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). En
1986 fou
nomenat director del setmanari Cenit i
prologà el llibre de Cristóbal
Vega Álvarez La libertad encadenada: fragmentos
del diario de un poeta preso.
Trobem textos seus en Adarga, Anarquía,Anarres, Boletín
Interno CIR, Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, Espoir,Fuego, Icaria, Ideas-Orto,Mar y Tierra, Nervio,Nosotros, La Protesta Obrera, Ruta,Siembra, Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad, Umbral,
etc. És autor d'AIT: La
Internacional del sindicalismo revolucionario (1976, amb
altres), Vigencia
del anarcosindicalismo (1982), El anarquismo en
Alicante (1868-1945)
(1986, amb altres), Del cero a la revolución
social. Reflexiones y ensayo
(1988), La AIT a través de sus congresos. El
debate anarcosindicalista
(1988), Por tierras de moros.El exilio
español en el Magreb
(1989), etc. Sa companya, des de 1936, fou Rosa Pastor. José
Muñoz Congost va
morir el 18 de maig de 1996 a Llemotges (Llemosí,
Occitània).
José
Muñoz Congost
(1918-1996)
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Exèquies de l'ebenista Henri Cler (26-06-1910)]( "Exèquies de l'ebenista Henri Cler (26-06-1910)")
- Henri Cler: El
21 de juny de 1910 mor a París (França) l'obrer
ebenista i militant anarquista
i anarcosindicalista Henri Cler, conegut com Biffin.
Havia nascut el 21
de setembre de 1862 al barri obrer de Saint Antoine de París
(França). Treballà
com a obrer ebenista en la indústria del moble i
milità en el moviment
anarquista. Es casà amb l'armillera Rose Buchfinck, amb qui
tindrà dos fills. El
setembre de 1889 va ser candidat abstencionista pel Districte XI de
París en
les eleccions legislatives. L'abril de 1891, amb una desena de
companys,
intentà crear un taller en règim de cooperativa i
el local que llogaren per a
aquesta finalitat serví una temporada com a
redacció del periòdic anarquista Le
Père Peinard. Sense diners per pagar
el local, amb una trentena de companys realitzaren una
mudança clandestina
(«Cloche de Bois»). Fitxat per la policia com a
destacat activista anarquista,
va ser acusat per les autoritats d'haver albergat l'anarquista
il·legalista
Théodule Meunier, aleshores força buscat per la
policia. L'abril de 1894, arran
de les «Lois Scélérates»
(Lleis Perverses) aprovades el desembre de 1893, va
ser detingut per pertinença a grup anarquista. En llibertat
el 8 de maig, va
ser novament detingut el 2 de juliol, però finalment el 14
de juny de 1895 la
causa va ser sobreseguda. El 28 de juliol de 1897 va ser condemnat«per cops i
ferides» pel cas de la mudança clandestina a 15
dies de presó i a 300 francs de
multa i va ser tancat a la presó parisenca de Sainte
Pélagie. El juny de 1898
va ser gerent de la segona sèrie del periòdic Le
Pot à colle, òrgan dels
obrers del mobiliari i del moble tallat del suburbi parisenc de Saint
Antoine.
El 25 d'octubre de 1899 va ser condemnat en rebel·lia a tres
mesos de presó per«injúries i difamació vers el
patró ebenista», judici confirmat en
apel·lació
el 7 de març de 1900. En 1907 les autoritats el van esborrar
de la llista
d'anarquistes a vigilar, però encara militava activament en
el moviment sindical.
El 13 de juny de 1910 va participar en els enfrontaments entre la
policia i els
obrers ebenistes en vaga de la Maison Sayas et Popot del suburbi
parisenc de
Saint Antoine, on va ser greument ferit al cap. Henri Cler va morir el
21 de
juny de 1910 a l'hospital de Saint Antoine de París
(França). Durant el seu
enterrament al cementiri parisenc de Pantin, el 26 de juny de 1910, es
va
produir una manifestació de desenes de milers de persones i
novament greus
enfrontaments amb la policia que donarem com a resultat 41 agents
ferits, un
centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels
cavalls i
13 manifestants ferits.
Enterrament
d'Henri Cler (26 de juny de 1910)
***
![Jósef Edward Abramowski]( "Jósef Edward Abramowski")
- Edward
Abramowski: El
21 de juny de 1918 mor a Varsòvia (Polònia) el
filòsof, sociòleg, psicòleg,
militant cooperativista i llibertari polonès,
teòric de l'anarcosindicalisme,
Jósef Edward Abramowski, també conegut com L.
A. Czajkoszki i Z. R.
Walerewski. Havia nascut el
17 d'agost de 1868 a
Stefaninie (Ucraïna).
Estudiant Filosofia i Sociologia a les universitats de
Varsòvia, de Cracòvia, i
de Ginebra, va familiaritzar-se especialment amb Darwin, Spencer, Taine
i Marx,
i ben aviat va prendre contacte amb el proletariat. Va ser molt
crític amb el
marxisme, i és autor de nombroses obres sobre el tema, com
ara Els problemes
del socialisme (1889, sota el pseudònim Z.
R. Walerewski) El socialisme
d'Estat (1904, sota el pseudònim M. A.
Crajkowski) i La
conspiració general contra l'Estat. Abramowski
pensava que el socialisme
d'Estat estava renyit amb la llibertat, que el socialisme sempreés un
enfortiment del poder estatal, els objectius del qual són
sempre contraris a la
llibertat individual. El 5 de gener de 1893 va ser expulsat de
França i la seva
fotografia va figurar en un repertori d'«individus que han de
ser objecte d'una
vigilància especial a les fronteres». Partidari
d'un cooperativisme social i
llibertari, també va escriure Ètica i
Revolució, La República dels
amics, El cooperativisme com a mitjà
d'emancipació de la classe obrera
i Idees socials del cooperativisme, entre d'altres.
La seva alternativa
a l'Estat eren unions voluntàries, organitzades sota el
principi de l'interès i
els serveis mutus, i associats en cooperatives. Aquestes unions serien
les
principals bases de la llibertat individual, assolint benestar,
justícia,
fraternitat i ordre. Tot això s'organitzaria des de baix,
espontàniament, sense
obligacions. Aquestes unions associades en cooperatives, constituirien
una
comunitat sense poder ni policia. La carència d'aquestes
institucions no
significaria el caos per a la vida humana, ben al contrari, emanciparia
l'energia i la creativitat que avui estan limitades pel Sistema. Molt
influenciat per Tolstoi, també va fer una crida al rebuig a
pagar impostos i a
no fer el servei militar. Encara que no es va oposar a
l'Església catòlica,
referia sovint que les ensenyances de Jesús de Natzaret eren
contràries a
l'Estat i al Poder. Els seus postulats polítics van ser
actualitzats pel
sindicat Solidaritat durant els anys 80 del segle XX. Però
el seu camp d'accióés més ample, i el 1916 guanyarà una
càtedra de Psicologia Experimental a la
universitat de Varsòvia, que ocuparà fins la seva
mort, essent molt conegut
pels seus treballs sobre psicologia de la intuïció
--L'analyse physiologique
de la perception (París, 1911) i Le
subcoscient normal. Nouvelle
recherches expérimentales (París,
1914). Entre 1924 i 1928 es van publicar
a Varsòvia les seves obres completes en quatre volums.
***
![Agustín Remiro Manero]( "Agustín Remiro Manero")
-
Agustín Remiro Manero: El
21 de juny de 1942 mor a Madrid (Espanya) el militant cenetista i
resistent
antifranquista Agustín Remiro Manero (Mangón).
Havia nascut el 28
d'agost de 1904 a Épila (Saragossa, Aragó,
Espanya). Fill d'una família pagesa
amb nombrosos germans, només als 10 anys va poder assistir a
l'escola, però
sempre va ser un apassionat lector. Es va afiliar en la Societat
d'Obrers
Sucrers i en la Societat d'Obrers del Camp i d'Oficis Diversos de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1919 mogut pels
relats de
l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la
Setmana Tràgica. En
1925 va ingressar a l'Exèrcit i va servir dos anys aÀfrica, on es va mostrar
rebel i per això enviat a un batalló disciplinari
que va combatre en els més
durs moments de la guerra contra Abd el-Krim. De tornada aÉpila, va crear un
grup anarquista i va desenvolupar una extensa tasca orgànica
clandestina.
Derrocat Primo de Rivera, va ser un dels militants més
destacats de la CNT i va
assolir popularitat a la conca del Jalón (xerrades,
mítings amb Ascaso i
Ballester, etc.). En 1932 va participar activament en la vaga de la
fàbrica
sucrera del Jalón a Épila, que va tenir com a
resultat dos morts i diversos
ferits, des de la secretaria de la Comarcal de CNT. Aquest mateix any
va ser
present en el moviment revolucionari de desembre i el seu casament
civil va ser
el primer d'Épila. En 1934 va dirigir la
construcció del local de la CNT del
seu poble i l'any següent va rebutjar les ofertes dels cacics
saragossans que
li oferien ser el cap provincial de la Falange. Amb el cop militar de
juliol de
1936 li agafa segant de jornaler a Used i es va traslladar aÉpila, però
vençuda la resistència obrera, el 26 de juliol
creua l'Ebre, s'ajunta amb
altres fugitius i l'agost arriba a Tardienta, ja a zona republicana. Es
va
incorporar a la Columna Durruti com a responsable de la XI
Centúria i més tard
a la Columna Ortiz, i amb el grup de Gallart (La Noche) va realitzar
infinitat
d'operacions en terreny enemic dirigides a facilitar la fugida de qui
havia
quedat encerclat a Saragossa. Va ser responsable del grup Los Iguales,
amb
Cayetano Continente i Juan Bautista Albesa, especialitzat en sabotatges
(ponts,
vies fèrries, grans infrastructures) i en rescatar
presoners, que va actuar el
setembre a la zona de Fuendetodos i mesos més tard a la
Columna Carod-Castán
(118 Brigada de la 25 Divisió). Va lluitar en l'ofensiva
sobre Saragossa, en la
presa del vèrtex geodèsic de Sillero i en les
batalles de Belchite i de Terol
(1937), i després de la presa d'aquesta ciutat, va marxar
amb el seu grup a València.
Perdut Terol, va combatre a Cedrillas. Enfonsat el front i partit en
dos el
territori republicà en caure Vinaròs a mans
franquistes, va restar a zona
catalana, on a petició del cap de l'Exèrcit de
l'Est (Pérez) va accedir a
formar i comandar el Batalló de Metralladores C
(Batalló Remiro), compost per
470 homes, majoritàriament guerrillers i voluntaris
aragonesos, i que va
intervenir en nombroses accions especialment al front de Lleida (Tremp,
Sort i
Balaguer). Ferit a les lluites del Vèrtex Esplà
l'estiu de 1938, va ser operat
a la Seu d'Urgell i després vindria l'exili gal i el seu
internament als camps
d'Argelers de la Marenda i Mazères. Fugint dels camps de
concentració va fer
contacte amb Francisco Ponzán Vidal, Joan Català
i Laguarta, i amb ells portarà
a terme nombroses operacions de salvament de persones compromeses a
Espanya
--va portar a França els primers delegats d'Esteve Pallarols
de la CNT. Quan va
esclatar la guerra mundial, a petició de Ponzán,
va acceptar el març de 1940
col·laborar amb els aliats en la Xarxa Pat O'Leary per
combatre els alemanys a
Espanya (agent núm. 3.004 del MI-6, Servei Secret
Britànic), realitzant
diverses missions com a correu i enllaç i facilitant
l'evasió de persones en
perill (jueus, polítics antifeixistes, pilots abatuts de la
RAF), alhora que
treballava activament en l'organització confederal,
directament lligada al
Comitè Nacional de la CNT, i en la lluita antifranquista. El
23 gener de 1941,
efectuant un servei de correu per als britànics,
després de creuar la frontera
des de Pontevedra, va ser detingut per la Policia de
Vigilància i Defensa de
l'Estat (PVDE) salazarista a Portugal i lliurat a les autoritats
franquistes
tres dies després a Valencia de Alcántara
(Càceres). Condemnat a mort en
Consell de Guerra a Madrid el 27 d'abril de 1942. El 21 de juny de 1942
va
intentar evadir-se de la presó madrilenya de Porlier amb
altres condemnats,
però descobert pels guàrdies alertats per uns
veïns un cop saltada la tàpia, va
resultar greument ferit pels seus trets; malgrat tot, va aconseguir
arribar
fins a una casa propera on es va amagar, però quan va venir
la patrulla,
veient-se sense escapatòria, va suïcidar-se saltant
per una finestra des d'un
quart pis, estavellant-se mortalment contra el terra. Nou dies
després de la
seva «execució», Capitania General li
commutava la pena de mort per la inferior
en grau. Va deixar escrites unes memòries en vers. En 2006
l'Ajuntament d'Épila
i la Diputació Provincial de Saragossa va publicar
pòstumament, en 2006, el
llibre d'Antoni Téllez Solà, Agustín
Remiro. De la guerrilla confederal a
los servicios secretos británicos.
***
![José Predreira de la Iglesia]( "José Predreira de la Iglesia")
- José Pedreira de la
Iglesia: El 24 de
juny de 1949 es abatut a Forcón (Silán, Muras,
Lugo, Galícia) el resistent
antifranquista llibertari José Pedreira de la Iglesia,
conegut sota diversos
pseudònims (O Quemairán,Tomás Padilla, Caravana, etc.). Havia nascut el 9 de
maig de 1919 a la Corunya (la
Corunya, Galícia). Fill d'una família acomodada
de la Corunya, treballà de
fuster i estava afiliat a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1944
s'integrà en el grup guerriller de Marcelino
Rodríguez Fernández (Marrofer)
i fou membre de «La Mariña»,
destacament volant de la IV Agrupació de
l'Exèrcit Guerriller de Galícia
comandat pel comunista Francisco Rey Balbis (Moncho)
i del qual formaven part José Da Silva (Moreno)
i José María Pan (Jaime).
En aquesta època fou delegat del
Comitè Regional de Galícia de la CNT en la citada
agrupació guerrillera i
intentà crear una guerrilla específicament
confederal que no reeixí per manca
d'armament. El 19 de maig de 1946 formà part de l'escamot de
quatre
guerrillers, entre ells Manuel Bello Parga, que executà a la
seu del diari El Ideal Gallego de
la Corunya el
periodista falangista Arcadio Vilela Gárate. El 18 d'agost
d'aquell mateix any,
amb Francisco Rey Balbis, Antonio Seoane Sánchez, Amador
Domínguez Pan (Pimentel)
i altres, dóna mort el
falangista Manuel Doval Lemat de Cambre (la Corunya,
Galícia). En 1947 fou
responsable d'un grup de la III Agrupació Guerrillera que
actuà a la zona de
Viveiro (Lugo, Galícia). Sobre la mort de José
Pedreira de la Iglesia hi ha
dues versions: una depurat pels estalinistes, segons la qual va ser
assassinat
en 1948 per Manuel Fernández Soto (Coronel
Benito) seguint les ordres de Francisco Ray Balbis; i una
altra, la certa,
segons la qual va ser abatut, juntament amb Juan Gallego Abeledo (Comandante), Celia González
Pernas, Juan
Pérez Dopico (Xan de Genaro)
i Josefa
Escourido Cobo (Lúa), el
21 de juny
de 1949 a Forcón (Silán, Muras, Lugo,
Galícia) en un enfrontament amb la
Guàrdia Civil.
José Pedreira de la Iglesia
(1919-1949)
***
![Frantisek Kupka]( "Frantisek Kupka")
- Frantisek
Kupka: El 21
de juny de 1957 mor a Puteaux (Illa de França,
França) el
pintor abstracte,
il·lustrador, dibuixant satíric i anarquista
Frantisek Kupka. Havia nascut el
23 de setembre de 1871 a Opocno (Bohèmia Oriental). Fill
d'un modest passant de
notari, era el major de cinc germans. Estudiant mediocre, va entrar
començar a
fer feina amb 13 anys al taller un guarnicioner aficionat a l'ocultisme
que, a
més d'introduir-lo en aquest món, el va atiar,
davant les evident dots
artístiques del jove, a l'ingrés a l'Escola
d'Arts Aplicades de Jaromer. En
aquesta ciutat, Alois Studnicka, un pintor interessat en el dibuix
ornamental,
el va preparar per a l'ingrés a l'Acadèmia de
Belles Arts de Praga. En aquesta
etapa de formació, Kupka es mantindrà dins dels
marges del més estricte
academicisme i pintarà sobretot quadres de tema
històric. Després de
llicenciar-se a Praga, en 1892 va viatjar a Viena per prosseguir els
estudis,
submergint-se en la creixent vida cultural de la ciutat
austríaca, mentre
aprofundeix en el pensament ocultista, ingressa en una confraria
teosòfica i es
guanya uns diners fent de medium en sessions espiritistes. La seva
activitat
pictòrica s'ajusta als temes
al·legòrics i la seva obra L'últim
somni de
Heine moribund, guanya certa notorietat. En 1894 s'uneix a
Maria Bruhn, una
dissenyadora de moda acabalada que li ajudarà en tots els
sentits. En 1896 es
va instal·lar definitivament a París,
alliberant-se de l'esperit decadent de
Viena, i poden viure gràcies al suport econòmic
de Maria Bruhn i, després de la
seva mort, per la petita herència que aquesta li
llega. Serà en la
capital francesa on col·laborarà amb grups
anarquistes i farà amistat amb destacats
militants llibertaris, especialment entre els anys 1900 i 1912.
Més tard
començarà a realitzar cartells per a cabarets i
s'iniciarà en la il·lustració
per a publicacions satíriques i anarquistes, com Cocorico,Le Coin
des enfants, Les Temps Nouveaux o L'Assiette
au Beurre, on
criticarà els diners, el militarisme i les religions.
També realitzarà la
portada per al fulletó Le salariat, de
Kropotkin (1909); les
il·lustracions de l'últim tom de L'Homme
et la Terre, d'Élisée Reclus; i
en 1909 va preparar les il·lustracions per a una nova
edició de La grande
révolution, de Kropotkin, que es van perdre. A
més de la seva tasca com a
il·lustrador, en aquests anys l'obra de Kupka es
mantindrà dins l'àmbit
simbolista. A partir de 1906 va començar a aprofundir en
l'estudi del color
basat en les teories de Newton i de Goethe, que generaran obres de
colors
intensos aplicats de manera arbitrària i que seran el primer
pas del seu abandó
definitiu de la figuració. A finals de la primera
dècada del segle XX es
produeix un gir important quan comença a escriure textos
d'estètica, com ara La
création dans les arts plastiques, i assisteix a
les reunions dels germans
Duchamp Villon, veïnats seus del barri parisenc de Puteaux, la
principal
preocupació dels quals era conferir una base
matemàtica al cubisme. En aquestaèpoca Kupka reprèn les seves investigacions sobre
el moviment --semblant a les
realitzades pels futuristes-- i fa les primeres passes cap a
l'abstracció (Discos
de Newton, Amorfa, Fuga de dos
colors). A partir de 1910
participarà en el Saló de Tardor i en les
exposicions dels Independents.
Malgrat la seva reiterada negativa a ser assimilat amb els cubistes,
comença a
figurar al costat de Delaunay, Léger i Picabia dins de
l'àmbit del que
Apollinaire defineix com a «cubismeòrfic». Com la majoria dels artistes de la
seva generació, Kupka veu la seva carrera interrompuda en
1914 per la Gran
Guerra i a diferència d'altres estrangers residents a
França decideix
implicar-se en la contesa allistant-se en l'exèrcit
francès, on organitzarà el
Cos d'Infanteria Txec, assolint el grau de capità, i sota el
pseudònim de Dalny
va dibuixar cartells, postals i caricatures de propaganda
antiaustríaca.
Després del conflicte, reprèn la seva activitat
artística i combina els
elements de la seva etapa anterior amb una nova orientació
anomenada «cicle
orgànic». En aquests anys coneix l'industrial txec
Jindrich Waldes, que li farà
de mecenes durant anys. En 1921 va realitzar la seva primera
exposició
individual a París amb gran èxit de
crítiques, però no de vendes. Les
dificultats econòmiques, l'escàs reconeixement i
problemes de salut que comença
a patir fan que poc a poc es vagi retirant de la vida
pública, adquireixi fama
d'esquiu i que, en crisis nervioses, destrueixi moltes de les seves
obres. A
partir de la segona meitat de la dècada dels anys vint,
influït pel jazz i per
l'estètica de la màquina, recupera vells estudis
sobre el dinamisme i de les
formes circulars. En 1931 l'associació
Abstration-Création, acabada de crear,
el convida a integrar-se en el comitè directiu i Kupka,
sempre poc inclinat a
participar en organitzacions, hi participarà exposant amb el
grup i
col·laborant en la seva revista durant tres anys. En 1940,
en mig de la II
Guerra Mundial, a causa de la seva condició de txec exiliat,
es veu forçat a
abandonar París, refugiant-se a Beaugency. Quan va acabar la
guerra retornà
a la seva vella casa parisenca de Puteaux on morí.
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Capçalera de "L'Attaque" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lattaque.jpg "Capçalera de \"L'Attaque\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/leleve.jpg "Francois Le Levé segons una obra d'E. Le Nethier [cartoliste.ficedl.info]")
