Anarcoefemèrides del 6 de febrer
Esdeveniments
Portada del primer, i únic, número de L'Armée Nationale
- Surt L'Armée
Nationale:
El 6 de febrer de 1892 surt a Saint-Gilles (Brussel·les,
Bèlgica) el primer, i únic, número del
periòdic anarquista antimilitarista L'Armée
Nationale. Organe du proletariat libertaire.
Portava els epígrafs «La patriotisme es le dernier
refugi dels coquins!» (El
patriotisme és l'últim refugi dels covards),
d'August Spies, i «Qu'est-ce que
l'armée? Una multitude d'affamés servant de
chiens de garde aux affameurs!» (Quèés l'exèrcit? Una multitud d'afamats fent de
gossos de guarda dels causants de
la fam!). Aquesta publicació va ser editada i impresa pel
tipògraf anarquista
Alexandre Joseph Longfils, que entre abril de 1891 i desembre de 1892
publicà
estampà el setmanari L'Homme
Libre. Organe de
combat pour l'émancipation des travailleurs. Els
articles L'Armée
Nationale, sense signar, tingueren una
orientació essencialment antimilitarista. Comptà
amb el suport d'A. Reniers.
***
Capçalera de Le Journal du Peuple
- Surt Le Journal du Peuple: El 6 de febrer de 1899 surt a París (França) el primer número del diari anarquista Le Journal du Peuple, dirigit per Sébastien Faure, iòrgan del Comitè de Coalició Revolucionària, creat l'octubre de 1898 com a grup anarcodreyfusià. En van ser gerents Armand Matha, Alla i L. Grandidier. La redacció es composava de dos equips: la redacció periodística, formada exclusivament per anarquistes, que s’encarregava de la composició del periòdic, que estava format per quatre pàgines, tres de les quals estaven dedicades a les notícies diàries, amb seccions fixes (butlletí anticlerical, notícies judicials, tribunals, vagues, teatre polític, reunions del dia, comunicacions, espectacles, curses de cavalls, etc.), i l'última consagrada exclusivament al moviment obrer i a la vida economicosocial, pàgina aquesta confiada a Fernand Pelloutier i a Eugène Guérard, aleshores secretari general de la Federació Revolucionària dels Ferroviaris; i un segon equip format per una dotzena d'escriptors (Aristide Briand, Octave Mirbeau, Pierre Quillard, Bernard Lazare, Pierre Bertrand, Adolphe Rette, Henri Leyrat, Francis De Pressence, Jean Psichari, etc.), encarregats de redactar l'article central; l'editorial sempre l'escrivia Sébastien Faure. Editava un suplement setmanal, Le Libertaire Illustré. El diari, sorgit en ple «Afer Dreyfus», durant gairebé un any va fer campanya a favor dels dreyfusards, denunciant la ignomínia antisemita de la dreta nacionalista, per la qual cosa Sébatiane Faure va rebre suport econòmic de diversos sectors jueus. Entre els seus col·laboradors podem citar Jean Ajalbert, J. Allemane, Pierre Bertrand, Bradamante, Broussouloux, Charles-Albert, René Chaughi, G. Ciancabilla, Jean Degalvès, Henri Delesalle, Robert Depalme, Fernand Desprès, Henri Dhorr, G. Dubois-Desaulle, Sébastien Faure, J. Ferriere, Gustave Franssen, André Girard, Louis Grandidier, Eugène Guérard, Lucien Guerineau, E. Janvion, Octave Jahn, A. Lanpy, Henry Leyret, Louis Lumet, Charles Malato, Ludovic Malquin, Georges Marbois, Constant Martin (Gabriel), Armand Matha (Louis Matha), Victor Meric, Octave Mirbeau, Eugène Moreau, Fernand Pelloutier, Lucien Perrin, Gaëtan Picard, E. Pouget, Francis De Pressense, Jacques Robin, Louis Roges, Léon Rouest, Nicolas Sauvage, Jacques Sever, Laurent Tailhade, Jean Valmaire, André Veidaux i Michel Zevaco, entre d'altres. En van sortir 299 números fins al 3 de desembre de 1899.
***
Premsa llibertària
- Surt L'Ouvrier Conscient: El 6 de febrer de 1909 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista L'Ouvrier Conscient. Organe mensuel révolutionnaire syndicaliste rédigé par des ouvriers confédérés. Sorgí a iniciativa de l'acabat de crear «Groupe intersyndical», que tenia com a finalitat el reagrupament dels sindicalistes revolucionaris i la crítica de les tendències moderades. El gerent va ser Gustave Cauvin i el tresorer Auguste Berrier, del Sindicat de la Metal·lúrgia. El periòdic atacà el sindicalisme local subvencionat i reivindicà l'esperit de revolta i d'agitació. També atacà el diari socialista Le Petit Provençal i demanà que fos substituït pel també diari Germinal. Trobem escrits de Caroline Amblard, Edouard Barrat, Auguste Berrier, Gustave Cauvin, Antoine Galleano, Joseph Galleno, Antoine Ginouves, Victor Griffuelhes, C. Henry, Augustin Sartoris, a més de nombrosos articles anònims. En sortiren cinc números, l'últim el del 16 de maig al 30 de juny de 1909.
***
Cartell del Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste
- Surt Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste: El 6 de febrer de 1937 surt a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el primer número del Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste. Organe de la Fédération des Comités Espagnols d'Action Antifasciste en France. Aquest periòdic mensual bilingüe (francès i castellà) al servei de la Revolució espanyola fou publicat a iniciativa de l'anarcopacifista Aristide Lapeyre. Louis Montgon (Vérité), president departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola Antifeixista (CDREA) i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista de França (FCEAAF), en va ser el gerent, que poc després dimití «en desacord amb la línia política seguida per les organitzacions revolucionàries d'Espanya amb les quals treballa el Comitè», i fou substituït per Jean Ay. Tingué un tiratge de 2.000 exemplars. Els articles anaven sense signar i van recollir nombrosos donatius que van ser lliurats als comitès de suport de la Revolució espanyola. En sortiren 11 números, l'últim el 23 de setembre de 1937 i deixà de publicar-se perquè fou substituït per La Nouvelle Espagne Antifasciste (1937-1938).
***
Capçalera
del primer número de ¡¡Campo!!
- Surt ¡¡Campo!!: El 6 de febrer de
1937 surt a
Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
anarcosindicalista ¡¡Campo!!Órgano del Comité Regional de Relaciones
de Campesinos. CNT-AIT. A partir del número 20 (3
de juliol del 1937) portà
com a subtítot «Órgano de la
Federación Regional de Campesinos de Cataluña.
CNT-AIT». L'edició d'aquesta publicació
de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT) va ser acordada
en un Ple l'organització agrària confederal
celebrat a Barcelona. Fou dirigida
per Jacint Borràs Bousquet. Hi van col·laborar
Leon de Alba, Herminio
Almendros, J. Blasco, Jacint Borràs, Ego,
J. M. Valls, E. Llobregat, F. Moas, Ramón Porte, I. Ferrer,
F. Peraes, J.
Blasco, Boi Juscafreda, J. Casa Grand, Patricio Redondo, Tapia, etc., i
tingué
dibuixos de Carmona. Aquesta publicació és
especialment interessant per
investigar el procés col·lectivitzador de la
Revolució espanyola. En sortiren
44 números, l'últim el 12 de febrer de 1938.
¡¡Campo!! (1937-1938)
Naixements
Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912
- Olivier Georget:
El 6 de febrer de 1848 neix a Trélazé
(País del Loira, França) l'anarquista i
sindicalista Olivier-Jean Georget. Son pare, obrer pedraire, es deia
Pierre
Georget i sa mare Marie Chupin. Quan tenia 10 anys entrà a
treballar com a
aprenent a la pedrera de l'Hermitage a Trélazé i
dos anys després passà a
treballar esberlant pissarra. El 27 d'octubre de 1865 creà,
amb Ludovic Menar i
Louis Monternault, la Société des Compteurs
d'Ardoises (SCA, Societat dels
Comptadors de Pissarres), mútua que permetia cobrir les
malalties i la
jubilació dels socis. En 1877 intentà crear un
sindicat de pissarrers i 1880
fou un dels fundadors, amb Ludovic Ménard, André
Bahonneau i Louis Monternault,
de la primera Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers
d'Angers-Trélazé. Vigilat
per la policia per les seves idees llibertàries i per la
seva activitat
sindical, el gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense
resultats,
llevat de trobar llibres anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave,
Charles Malato,
etc.) i premsa llibertària (La
Révolte,
etc.). En 1895 un informe policíac anotà que«no reconeix cap govern i detesta els
burgesos». Aleshores treballava a la pedrera de Monthibert a
Trélazé. Fou un
dels principals promotors de les vagues d'aquella època
(1891, 1893, 1897, 1903
i 1904) a la zona. En 1897 va ser acomiadat per «anarquista
perillós» de la
Comissió dels Pissarrers on treballava i entrà en
una organització semblant a
Renazé (País del Loira, França), la
Societat Pissarrera d'Anjou. Amb l'ajuda de
Ludovic Ménard i Pierre Gémin, a
començaments de 1904 creà un sindicat
pissarrer, que acabà adherint-se a la Federació
Nacional dels Pissarrers des de
la seva creació l'agost d'aquell any. Solter i sense
família, en 1907 passà a
treballar a la conca pissarrera del País Segréen,
a Renazé, on amb Pierre Gémin
escampà el moviment sindical en aquesta regió. El
març de 1910, en el Congrés
d'Albi (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat tresorer de
la Federació
Nacional de la Indústria de Mines, Mines a cel obert i
Pedreres de França, més
coneguda com Federació Nacional dels Treballadors del
Subsòl (FNTS), de Confederació
General del Treball (CGT) que s'acabava de constituir-se amb la
unió de les
federacions de pissarrers i de miners i la seu de la qual era a Lens
(Nord-Pas-de-Calais,
França), on ell s'hi trobava en 1914. Quan
esclatà la Gran Guerra abandonà
Pas-de-Calais i l'agost de 1914 instal·là l'FTS
al número 33 del carrer de la
Grange-aux-Belles de París (França), a l'immoble
de la Casa dels Sindicats de
la CGT. Mantingué el contacte amb els militants mobilitzats
al front i en 1917 aconseguí
que aquests obrers pissarrers fossin destinats a treballar a les mines
de ferro
i de carbó, fet que afavorí en 1920 la seva
assimilació com a obrers miners.
Aleshores ell també passà a treballar a les mines
de carbó. En 1919 abandonà
tota activitat sindical i es retirà a casa d'una neboda a
Rablay-sur-Layon
(País del Loira, França). Olivier Georget va
morir el 18 d'octubre de 1927 a
l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) on
havia estat enviat d'urgències.
***
Adamo Mancini
- Adamo Mancini:
El 6 de febrer de 1859 neix a Imola (Emília- Romanya,
Itàlia) el propagandista anarquista
Adamo Mancini, conegut sota el pseudònim de Damet.
Fill d'una família modesta, sos pares es deien Francesco
Mancini i Eva Berti. Després
de fer els estudis primaris, freqüentà un temps
l'Escola Tècnica i esdevingué
sabater com son pare i son germà Antonio. Membre de
l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT), seguí els passos
polítics d'Andrea Costa i el novembre
de 1880 fundà, amb Ugo Lambertini, el Cercle Socialista
d'Imola, del qual
esdevingué secretari l'any següent. L'abril de 1881
presentà la sol·licitud,
amb Andrea Costa i Giuseppe Benati, per a publicar el
periòdic Avanti!, i com
al seu gerent responsable
va patir detencions i dos processos. Lluitador pel dret al sufragi
universal,
en el congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya
(PSRR), celebrat
el febrer de 1882 a Imola, fou partidari de presentar-se a les
eleccions
municipals, però no a les nacionals. Aquests opinions
toparen amb la línia
possibilista política d'Andre Costa, qui jurà
fidelitat a la monarquia com a
diputat, i en el congrés del PSRR de 1883 Mancini
abandonà el partit.
Contràriament a son germà Antonio,
reprengué les tesis llibertàries i aquell
mateix any de 1883 reconstituí, amb Antonio Castellari i
Giuseppe Benati, la Secció
de l'AIT d'Imola, de caire anarquista. El març de 1884 va
ser detingut per
aferrat un manifest de lloança a la Comuna de
París. L'1 de febrer de 1885 el
diputat Andrea Costa va fer una interpel·lació
parlamentària per a denunciar la
seva detenció sense judici. Després de 16 mesos
de presó preventiva, el juny de
1885 va ser jutjat a Florència (Toscana, Itàlia)
i condemnat a 22 mesos de
presó i a una multa. Com que es negà a pagar-la,
va ser novament empresonat 11
mesos i a finals de 1886 pogué retornar a Imola.
Reprengué l'activitat política
i participà en la fundació del Cercle Socialista
Revolucionari «I Figli del
Lavoro» (Els Fills del Treball) i l'octubre de 1887
començà a col·laborar en el
full anarcosocialista de Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia) La Rivendicazione.
Sembla que després de fer un viatge a França en
1888, reprengué amb força la seva
militància anarquista i començà a
publicar
una llarga sèrie de números únics, que
arribaran a la quarantena cap el 1920.
Alguns títols de la primera sèrie, publicada
entre maig de 1890 i juny de 1894,
són La Canaglia, La Ciurmaglia, La
Poveraglia,La Marmaglia, La
Gentaglia, I Pezzenti,I Ribelli, I
Miserabili, I Malfattori,Le Forche Repubblicane, La Questione Sociale, La
Rivendicazione, Non Votate,Il Ribelle, La
Libera Parola, etc. El desembre de
1890 fou un dels signants del manifest per al Congrés
Anarquista de Capolago
(Ticino, Suïssa), al qual acudí el gener de 1891 en
representació dels
anarquistes d'Imola. En aquesta època
col·laborà en el periòdic La Revendicazione d'Imola. Novament
detingut, en 1892 va ser jutjat i absolt. Després
emprengué un llarg viatge que
el portà a diverses ciutats europees (Marsella,
París, Londres, Brussel·les i
Canes) i en el qual va aprendre la llengua francesa. Entre el 6 d'agost
i el 17
de desembre de 1893 edità el periòdic La
Propaganda d'Imola. Arran de les lleis antianarquistes de
1894, retornà a
la presó, aquesta vegada amb sa companya, la
també militant anarquista Palmira
Golinelli. El desembre de 1894 va ser condemnat a tres anys de
residència forçada,
pena que purgà a Pistoia, Monte Argentario,
Nàpols, Ponça i Pantelleria. En
aquest període, en senyal de protesta, l'ajuntament de la
seva ciutat natal el
va nomenar membre del consistori, però ell
rebutjà l'elecció per coherència. El
novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional.
Retornà a Imola amb sa
companya i reprengué l'activitat anarquista dedicada
sobretot en la crítica a
l'administració local socialista, rebutjant totes les seves
ofertes, des d'un
lloc de feina a la sabateria de l'hospital fins al càrrec de
secretari de
l'Associació de Jornalers. Entre agost de 1897 i octubre de
1899 edità una
segona sèrie de números únics (Imola…
Nostra…, Il Patatrac di Imola
Nostra!…, La Coda del
Patratac di Imola Nostra!…, Imola…
Nuova, Imola Vecchia, La
Baraonda, La Resurrezione, Imola
Ride!…, La Plebaglia),
caracteritzats per la seves crítiques a
l'administració local i contra els socialistes
d'Il Momento. A
començament del nou
segle continuà amb la seva tasca de propagandista anarquista
i fou corresponsal
d'Il Grido della Folla (1902),
publicant Alberghetti Risorto
(1903)
i Lo Zigo Zago di Imola Nostra
(1904). En 1904 va ser jutjat amb altres anarquistes d'Imola i
condemnat a
quatre mesos de presó. Col·laborà i
difongué una sèrie de fulls de tirada
estatal, com ara La Protesta Umana,La Rivolta i L'Agitatore.
El juliol de 1912 assistí com a observador al
Congrés
Anarquista de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i
en 1913 publicà Imola Nostra.
En 1914 sortiren les sevesMemorie di un anarchico i el seu
fullet Dall'internazionalismo di Andrea
Costa al cortigianismo di Leonida Bissolati. Quan
esclatà la Gran Guerra
s'hi mostrà contrari, polemitzant amb les tesis
intervencionistes d'Alceste De
Ambris i entrant a formar part del Fascio Llibertari d'Imola. Durant la
postguerra
continuà amb la seva militància, editant
l'última de les seves publicacions, Imola«Nostra» (1920) i col·laborant
a
partir de 1921 en Sorgiamo! Adamo
Mancini va morir el 18 de gener de 1928 a Imola
(Emília-Romanya, Itàlia). Un
carrer a Imola porta el seu nom.
***
Alice Télot (Jacques Fréhel)
- Jacques Fréhel:
El 6 de febrer de 1861 neix a
Saint-Servan (Bretanya; actualment pertany a Saint-Malo, Bretanya)
l'escriptora
anarquista Alice Télot, més coneguda sota el
pseudònim literari de Jacques
Fréhel. Sos pares es deien Jules Alexandre
Télot i
Honorine Elisa Ponée. Vídua de Jules Martin,
l'abril de 1899 conegué
l'escriptor
anarcoindividualista Henri Ner (Han Ryner)
amb qui engegà un relació amorosa
gairebé clandestina, ja que ella treballava
en la protecció de la infància i en la
beneficència privada. Ambdós treballaren
entre finals de 1900 i començaments de la dècada
de 1910 com a negres per a un
escriptor fulletonista. És
autora de poemes, de novel·les i de reculls literaris, com
ara Dorine (1890), Bretonne
(1891), Déçue
(1893), Tablettes d'argile (1894), Vaine pâture (1899), Le cabaret des larmes (1902), Les ailes brisées (1903,
Premi Jules
Favre) i La guirlande sauvage
(1911).
Entre les seves obres destaca Le
précurseur (1905), reeditat pòstumament
(1979 i 1989); aquesta novel·la
filosòfica, al voltant d'una història d'amor,
descriu una mena de falansteri
femení basat en els principis de l'estoïcisme,
l'epicureisme i el feminisme. Col·laborà
en diferents publicacions periòdiques (Boulevard
Montmartre, Le Figaro
Illustré, La Fronde,Le Livre, Les
Loups, La Nouvelle Revue,Nouvelle Revue Internationale
Européenne, La Revue
Hebdomadaire, Le
Rythme, L'Union Agricole de
Quimperlé,L'Union de la Haute-Marne, etc.).
Els
seus protagonistes gairebé sempre són dones. En
1958 Han Ryner publicà La sillage
parfumé,
recull de records
sobre la seva companya i on publicà nombroses cartes que
ella havia cremat. Jacques Fréhel va morir el 5 de gener de
1918 al seu
domicili del IV Districte de París (França) a
causa d'una congestió
pulmonar.
***
John Henry Mackay
- John Henry Mackay:El 6 de febrer de 1864 neix a Greenock (Renfrewshire, Escòcia) el teòric i propagandista de l'anarcoindividualisme, escriptor i poeta, John Henry Mackay. Va ser fill d'una família rica, de pare escocès i de mare hamburguesa, que es va traslladar a Saarbrücken (Alemanya) en 1865. John Henry Mackay creixerà i s'educarà com un alemany i obtindrà aquesta nacionalitat. De jove escriurà poesia i publicarà cinc volums de poemes socials i revolucionaris. Estudiarà filosofia, història de l'art i literatura a les universitats de Kiel, Leipzig i Berlin, i viatjarà per Europa i els Estats Units. De la seva trobada a Londres amb Maria Dänhardt, vídua de Max Stirner, entre 1887 i 1888, naixerà la seva passió per l'autor de L'Únic i la seva propietat; d'aleshores, no cessarà de treure Max Stirner de l'oblit, i amb aquesta finalitat escriurà una biografia del teòric de l'individualisme mort en 1856. En 1891 va publicar la seva novel·la reportatge Die anarchisten (Els anarquistes, 1892), descripció de la misèria obrera londinenca i argumentació individualista oposada a la noció comunista. Aquest llibre serà completat en 1920 per Der Freiheitsucher (Tot buscant la llibertat), de forta càrrega antiestatal, i després per Abrechnung (Ajust de comptes, 1932). En 1898 Mackay farà amistat amb Rudolf Steiner, amb el qual prepararà el pamflet propagandístic Sind Anarchisten Mörder? (Són els anarquistes uns assassins?). Els escrits i les teories de Mackay van tenir molta influència en l'organització de reivindicació homosexual d'Adolf Brand, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Propis), a la qual s'incorporarà en 1906, essent molt amic del científic i cofundador de l'organització, Benedict Friedlander. A més de Proudhon, de Nietzsche i d'Stirner, l'americà Benjamin R. Tucker, amb qui serà molt amic, tindrà una gran influència en el pensament de Mackay i publicarà articles en la revista Liberty de Tucker. Gràcies a les seves recerques i a la reedició de les obres d'Stirner, serà a Alemanya, abans de 1914, l'origen de la renovació de l'anarquisme individualista. Oblidat de tothom, es va retirat a Berlin-Charlottenburg i es va suïcidar amb una sobredosi de morfina, el 16 de maig de 1933 a Stahnsdorf (Brandenburg, Alemanya), deu dies després de la crema dels llibres i de l'arxiu de l'Institut per la Investigació Sexual efectuada per les Joventuts Nacionalsocialistes. Richard Strauss va musicar en 1894 dos poemes de Mackay inspirats en l'amor pels nois,«Morgen» (Albada) i «Heimliche Aufforderung» (Invitació secreta), de la seva obra Vier Lieder (Quatre poemes), Op. 27, –quatre de les seves millors cançons segons el seu estudiós Michael Kennedy–, i que va oferir com a regal de noces a la seva núvia la soprano Pauline de Ahna. Amb el temps es descobrirà que els articles de temàtica homoeròtica i de reivindicació de la pederàstia signats sota el pseudònim Sagitta van ser escrits per Mackay. L'arxiu-biblioteca de Mackay sobre Max Stirner, el més complet del món (300 manuscrits i 1.200 llibres únics), va ser adquirit en 1925 per David Riazanov per a l'Institut Marx-Engels de Moscou, on es troba actualment.
***
Notícia
sobre el judici de Victor Willems apareguda en el diari de
Laval La Mayenne
del 14 d'agost de 1898
- Victor Willems: El
6 de febrer de 1866 neix a Saint-Josse-Ten-Noode
(Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Victor
Willems. Era el germà petit de
l'escultor anarquista Henri Willens. Es guanyava la vida treballant
d'ebenista
escultor ornamentista, milità en el moviment anarquista de
Saint-Josse-Ten-Noode.
En 1886 una condemna per «rebel·lió a
l'autoritat». El 8 de maig de 1895 va ser
condemnat, novament per «rebel·lió a
l'autoritat», a vuit dies de presó per
haver intentat rescatar son germà Louis Willems dels
gendarmes qui, durant el
judici celebrat el 5 d'abril de 1895 contra son germà Henri
Willems, havia
acollit el veredicte al crit de «Visca
l'anarquia!». La policia, que el
considerava un «anarquista bellugadís i
perillós», sospitava que tenia muntada
una impremta clandestina al seu domicili, al número 106 del
carrer Louvain de Saint-Josse-Ten-Noode,
on es fabricava moneda falsa. L'11 d'agost de 1898 Victor Willems
durant
l'escorcoll de casa seva disparà contra els tres gendarmes
que havien
acompanyat el comissari de policia Mommaerts ferint-ne un al coll;
d'antuvi
aconseguí fugir-ne, però va ser capturat pels
vianants i lliurat a la policia.
Al seu domicili restaren alguns companys seus que disparen contra la
policia,
ferint-ne el comissari i alguns gendarmes; son germà
Théodore Willems va ser
detingut, però tres obrers ornamentistes pogueren fugir-ne.
Després de tres
dies de judici, l'1 de febrer de 1899 va ser condemnat per
l'Audiència de
Brabant a 15 anys de treballs forçats i la
prohibició d'exercir els seus drets
civils, militars i polítics. Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció.
***
Luigi Bertoni
- Luigi Bertoni: El 6 de febrer de 1872 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'antimilitarista i militant i propagandista anarquista Luigi Bertoni, també conegut com Louis Bertoni i Il Santo. Aprenent de tipògraf a Como, va rebre una important educació republicana, anticlerical i d'un alt nivell cultural per part de sa família. Va treballar després a Mendrisio i Bellinzona. En 1890 va prendre part en la revolució del cantó de Ticino, que va enderrocar el govern regional i va adoptar una constitució democràtica, i després es va refugiar a Ginebra (Suïssa). A més de tipògraf, va esdevenir redactor de VitaNova (1890-1892). Entre 1892 i 1893 va entrar en contacte amb els grups anarquistes ginebrins. Va col·laborar amb Paolo Schucci en Pensiero e dinamite. Des de finals de 1893 i fins al 1895 va treballar a Brugg. De bell nou a Ginebra, va editar en 1896 L'Emigrante Ticinese Illustrato. En 1899, amb Carlo Frigerio i Émile Held, va editar l'Almanacco socialista-anarchico, pel qual va ser processat pel tribunal federal per infracció a la llei contra l'anarquisme de 1894 i del qual sortirà absolt. Va editar a Ginebra, a partir del 7 de juliol de 1900, el periòdic Il Risveglio. Socialista-anarchico - Le Réveil. Socialiste-anarchiste (El Despertament. Socialista-anarquista), publicat en edició bilingüe italià-francès i on les parts italiana i francesa estaven totalment diferenciades; fins a l'agost de 1940 en van sortir 1.054 números i serà un referent de la premsa anarquista mundial. Un article aparegut en 1902 en Il Risveglio, considera com a apologia del regicidi, va provocar una crisi diplomàtica entre Suïssa i Itàlia, coneguda sota el nom d'«Afer Silvestrelli». Partidari, amb reserves, de l'entrada dels anarquistes en els sindicats, dels quals desconfiava força, va participar activament en la creació en 1905 de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa francesa, exercint com a secretari dels tipògrafs. Durant el congrés anarquista de Amsterdam de 1907 va fer costat Malatesta contra Monatte. Va col·laborar habitualment en el periòdic La Voix du Peuple. Després d'agost de 1914, fidel a l'internacionalisme, va oposar-se a Kropotkin i al seu «Manifest dels Setze» favorable als aliats. Entre 1914 i 1915 va realitzar nombroses conferències antimilitaristes a Lombardia. Va ser detingut en diverses ocasions per les autoritats helvètiques per les seves activitats propagandístiques, i en 1918 va ser empresonat 13 mesos acusat falsament d'instigar l'ona d'atemptats anarcoterroristes a Itàlia, càrrec del qual va ser finalment exonerat i sobre el qual va escriure La Loi défaillante: défense présentée devant la Cour pénale fédérale à Zurich, le 11 juin 1919 (1919). En 1920 Malatesta li va oferir la direcció del periòdic Umanitá Nova, però no va acceptar. En 1922, pel cinquantè aniversari de la Federació del Jura, va organitzar el Congrés de Saint-Imier i la Conferència de Bienne, que va aplegar anarquistes de diversos països. Des de la seva premsa va defensar Sacco i Vanzetti, va criticar la Revolució russa i va lluitar contra el feixisme italià, ell que havia conegut personalment Mussolini entre 1902 i 1903 quan era socialista radical i «anarquista». Durant la Revolució espanyola, va participar –juntament amb Emma Goldman, Sébastien Faure, Camillo Berneri i altres– en un míting a Barcelona, en representació de l'Associació d'Amics de l'Espanya Republicana de Suïssa, i va visitar el front d'Osca, on va trobar companys italians, experiència que després reflectiria en els seus escrits, essent molt crític amb els anarquistes partidaris de participar en el govern de la II República espanyola. Quan les autoritats suïsses van prohibir el periòdic en 1940, va editar clandestinament fins al 1946 «Quelque part en Suisse», fulletons bilingües que sortien sense firma i dels quals es van editar uns 150. Entre les seves obres podem destacar Procès du «Réveil socialiste-anarchiste» (1906), Abbasso l’esercito! (1906), Leur grève et la nôtre: réponse au«Journal de Genève» (1907), Réponse à la brochure«Bertoni doit-il être expulsé?» (1907), Travailleur, ne sois pas soldat (1910), La victoire de tous: guerre, paix et révolution (1915), Gli Anarchici e il regicidio di Monza: autodifesa di L. Bertoni avanti la corte penale federale di Losanna (1919), Faceà la guerre... devant le tribunal militaire de la Première Division,à Lausanne, le 16 mars 1940 (1940, amb Lucien Tronchet), etc. Va traduir a l'italià i al francès Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Luigi Bertoni va morir el 19 de gener de 1947 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El seu arxiu personal, del qual una part són documents de la Guerra Civil espanyola, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1997 Gianpiero Bottinelli li va dedicar una biografia: Luigi Bertoni, la coerenza di un anarchico.
***
Barbiers, perruquiers, coiffeurs (1927)
- Charles Desplanques:El 6 de febrer de 1877 neix a Ivry (Illa de França, França) el militant anarquista, sindicalista i antimilitarista Charles Aristide Desplanques. Sos pares, destiladors, es dien Pierre Charles Jean Baptiste Desplanques i Marie Joséphine Désirée Lebis. Barber de professió, va col·laborar en 1898 amb Libertad en l'òrgan d'educació integral Germinal. Entre 1903 i 1905 va ser el responsable de la correspondència i de la tresoreria de la revista sindicalista revolucionàriaL'Action Directe. El 28 de maig de 1904 es casà al III Districte de París amb la barretera Fernande Philomène Corbin i en aquesta època vivia al carrer Corbean de París. Adherit a la Confederació General del Treball (CGT), va esdevenir-ne, en 1908, el secretari adjunt. Va ser un dels col·laboradors deLes Temps Nouveaux, de Jean Grave, fent les cròniques del sindicalisme revolucionari. El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un any de presó i 100 francs de multa per haver signat un cartell de l'Associació Internacional Antimilitarista, creada en juny de 1904 a Amsterdam. Quan Pouget va ser empresonat, el va substituir interinament en la direcció del periòdic de la Confederació General del Treball (CGT) La Voix du Peuple, i juntament amb Georges Yvetot, va ser secretari de la Federació de Borses del Treball. Durant la Gran Guerra serà mobilitzat–ell que no era partidari d'aconsellar la deserció, però que no estava en contra de la deserció– com a infermer i s'allunyarà després del sindicalisme, però continuarà col·laborant en la premsa llibertària i especialment en la revista Plus Loin, del doctor Marc Pierrot, de la qual serà gerent i administrador. A més dels títols de premsa citats, va escriure en L'Almanach de la Révolution, L'Avant-Garde,Le Combat Social, L'Emancipateur,Regeneration, Le Travailleur des Ardennes, i és autor del llibre Barbiers, perruquiers, coiffeurs (1927). La darrera època de sa vida la passà a Cherbourg (Baixa Normandia, França), on treballava de llibreter. Charles Desplanques va morir el 17 de juliol de 1951 a l'Hospital Hôtel-Dieu de París (França).
***
Necrològica
de Maria Macià Trilla apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 20 novembre de 1966
- Maria Macià Trilla: El 6 de febrer de 1882 neix a l'Espunyola (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Macià Trilla. Sos pares es deien Ramon Macià Torrescasana i Maria Trilla Cardona. En 1906 es casà amb l'anarcosindicalista Valentí Cadena Cots, amb qui tingué dos infants. Milità amb son company en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gironella (Berguedà, Catalunya). En els anys trenta el seu domicili de Gironella sovint va servir de refugi dels companys perseguits. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a la zona de Masament (Llenguadoc, Occitània), on milità en la CNT de l'exili. Maria Macià Trilla va morir el 15 de juliol de 1966 al seu domicili de Fontalba (Aigafonda, Llenguadoc, Occitània).
***
Notícia
d'una de les condemnes d'Henri Arcos apareguda en el diari de
Vichy Vichy-Journal
del 30 de juliol de 1911
- Henri Arcos: El 6
de febrer de 1883 neix al I Districte
de Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista
individualista Henri Louis
Marius Arcos, conegut com Le Frisé. Era
fill de Jacques Alexandre Arcos,
comptable, i de Thérèse Louise Augustine Mourey,
i tingué dos germans, Léon i
Louis, ambdós anarquistes. Es guanyava la vida treballant
d'ajustador mecànic. El
20 de març de 1901 el Tribunal
d'Apel·lació d'Ais de Provença
(Provença,
Occitània) el condemna a tres anys de presó pel
robatori, amb un còmplice, d'una
cadena d'or del coll d'una senyora. El 24 de desembre de 1901 el
Tribunal
Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) el
condemnà a un mes de presó per«cops, ferides i degradació de
monuments». Cridat a files en 1904 no ni va
concórrer i el 8 de febrer de 1905 va ser declarat
insubmís, presentant-se però
el 22 de maig voluntàriament al 15 Cos de
l'Exèrcit de l'Estat Major. Jutjat en
consell de guerra, el 20 de juny de 1905 va ser condemnat a 15 dies de
presó
per «insubmissió». El 26 de juny de 1905
va ser incorporat al 4 Batalló
d'Infanteria Lleugera d'Àfrica i va fer la campanya de
Tunísia fins al 16 de
maig de 1907. Posteriorment treballà d'ajustador a
l'almàssera Verminck, al
bulevard de la Corderie de Marsella. A partir de 1910 visqué
al número 216 del
carrer d'Endoume de Marsella. A principis de juliol de 1911
passà de Marsella a
Vichy (Alvèrnia, Occitània) per motius
de feina, restant un mes, i on va
ser condemnat a 15 dies de presó per haver arrabassat dues
peces dentals d'un
cop de puny del cuiner Claudius Cornillon. Més tard
marxà cap a París per fer
feina de xofer d'automòbils. Sembla que formà
part del grup anarcoindividualista«Éducation Libre» i en les
conferències de Sébastien Faure celebrades el 7
de
febrer i el 23 de desembre de 1911 portà la
contradicció, defensant les tesis
individualistes contra l'organització anarquista i
sindicalista. Va ser membre
de l'individualista Grup de Propaganda i d'Educació
Anarquista, creat a finals
de 1912. També fou membre de la Joventut Anarquista i del
Comitè de Defensa
Social (CDS). En 1912 va ser inscrit en el «Carnet
B» dels antimilitaristes.
Quan esclatà la Gran Guerra, el 5 d'agost de 1914 va ser
destinat al 14 Esquadró
del Tren d'Equipatges. El 9 de març de 1917 va ser
llicenciat per mor d'una
amputació del braç esquerre que havia patit a
Alger (Algèria Francesa; actualment
Algèria) però fora de servei. De bell nou a
Marsella, se li va concedir una
pensió. En 1920 va ser detingut sota l'acusació
d'encobriment de robatori de cuiro
a Nimes. El 26 d'abril de 1922 va ser condemnat pel Tribunal
Correccional de
Marsella a un mes de presó i 300 francs de multa per«possessió
d'estupefaents». El 15 de juny de 1923 el Tribunal
Correccional de Marsella el condemnat
a 15 dies de presó i una multa de 200 francs per«infracció a la llei d'apostes
mútues». En 1939 vivia a Bastia
(Còrsega). Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
- Lanciotto Corsi: El 6 de febrer de 1883 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Lanciotto Corsi. Sos pares es deien Giuseppe Corsi i Elettra Fantozzi. En 1923 emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on va el maig de 1924 va ser detingut; jutjat, va ser condemnat per delictes comuns i lliurat a les autoritats italianes. Treballava de portamaletes al port de Liorna i l'abril de 1926 organitzà, amb Corrado Faiani, una protesta dels obrers portuaris arran de la mort a la feina de l'anarquista Oreste Lunardi. El 26 de novembre de 1926 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Liorna com a anarquista i on es va fer notar que freqüentava els«anarquistes més perillosos» de la ciutat i que assistia a totes les convocatòries llibertàries que s'hi celebraven. Va ser detingut en diverses ocasions pels seus enfrontaments amb feixistes i el 21 de maig de 1927, per«activitat anarquista en contacte amb comunistes», es va ordenar el seu confinament per quatre anys i deportat el 25 de juny d'aquell any a l'illa d'Ustica. L'11 d'octubre de 1927 va ser detingut amb altres 56 confinats per«delictes contra el poder de l'Estat» i enviat a un Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat per «reconstitució de partits dissolts, incitació a la insurrecció i propaganda subversiva». L'1 d'agost de 1928 va ser absolt per jutge d'instrucció; excarcerat, va ser traslladat a l'illa de Ponça, on arribà el 17 d'agost. El 16 de novembre de 1928 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Liorna, on se li lliurà documentació on s'especificava el seu antifeixisme. Reprengué la seva feina de portamaletes al port i continuà amb la seva militància llibertària. El 29 de juliol de 1929, tres dies abans de la Diada Internacional contra la Guerra, convocada pel Komintern, va ser tancat fins al 3 d'agost. El 29 de desembre va ser detingut el dia abans de les noces del príncep hereu i empresonat fins a l'11 de gener de 1930. El 9 de maig va ser tancat arran de la imminent visita de Benito Mussolini a la Toscana i algunes setmanes després va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies. A finals d'octubre de 1930, abans del 12 aniversari de la Revolució russa, va ser empresonat fins al 9 de novembre, i posteriorment, entre el 30 de desembre de 1930 i el 15 de gener de 1931, per violència contra un funcionari públic. Amonestat formalment el 29 d'abril de 1931, emigrà il·legalment pel maig i s'establí a Marsella, on treballà de manobre en una cooperativa gestionada per un italià naturalitzat francès. A Marsella vivia al número 138 del bulevard Garibaldi. Inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de busca i cerca amb l'ordre de detenció, el 24 de setembre de 1931 va ser condemnat a dos anys i quatre mesos de reclusió, més dos anys de llibertat vigilada i a una multa de 20.000 lires per«expatriació clandestina a França» i«violació de l'amonestació». Per les seves activitats antifeixistes, en 1933 va ser inclòs en els llistat de Liorna de subversius residents a l'estranger classificat com a terrorista capaç de cometre atemptats. Milità activament en el moviment anarquista italià a França, especialment amb Luigi Anselmi. Obrer en una fàbrica de productes químics marsellesa, el 20 d'agost de 1936 informà a la seva companya Ada, amb qui tenia cinc infants, que estava a punt de marxar cap a Espanya per a combatre el feixisme. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i prengué part en diverses batalles al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i Carrascal). El juliol de 1938 retornà a França. El 15 de novembre de 1938 residia a Alairàs (Alvèrnia, Occitània), amb un salconduit del Prefecte de Policia dels Pirineus Orientals. El 26 de maig de 1939 va ser obligat a viure al cantó de Caires (Alvèrnia, Occitània), alhora que les Prefectura suggerí el seu internament per les seves idees polítiques d'«extremista comunista». El 16 de novembre de 1939 va ser detingut com a «refugiat polític antifeixista» al departament de l'Alta Savoia, on es va definir com a «llibertari i anticomunista», i reclòs al camp de concentració de Vernet (Barri B, Barraca 9). El 17 de juliol de 1940 va ser extradit a Itàlia i, detingut a la frontera, va ser portat a Liorna i tancat a les presons de San Gimignano i de Civitavecchia, per purgar la condemna imposada el 24 de setembre de 1931. El 13 de gener de 1943 va ser alliberat, però el 2 de març se li va assignar cinc anys de confinament i va ser deportat a l'illa de Ventotene. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), d'on es va evadir el 8 de setembre de 1943 amb l'armistici –segons altres fonts, va ser alliberat l'agost de 1943 de Ventotene. Lanciotto Corsi va morir el 29 de novembre de 1957 a Liorna (Toscana, Itàlia).
---
![Louis Louvet (Niça, setembre de 1962) [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/fotos/louvet.jpg "Louis Louvet (Niça, setembre de 1962) [CIRA - Lausana]")
![Portada del primer número d'"Alba Roja" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/albaroja1948.jpg "Portada del primer número d'\"Alba Roja\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
