Anarcoefemèrides del 20 de gener

Esdeveniments

Emma Goldman en una de les seves famoses conferències

- Conferències d'Emma Goldman: Entre el 20 i el 30 de gener de 1936 l'activista anarcofeminista Emma Goldman fa tres de les seves més conegudes conferències a Londres (Anglaterra). La primera al Workers Circle House sota el títol The Two Communisms (Bolshevist and Anarchist. A Parallel) [Els dos comunismes (Bolxevic i anarquista. Un símil)], que fou interrompuda per militants estalinistes; la segona al National Trade Union Club anomenada Russian Literature [Literatura russa]; i la tercera Mussolini, Hitler and Stalin (How far do their common methods lead to similar results?) [Mussolini, Hitler i Stalin (Fins a quin punt els seus mètodes comuns porten a resultats similars?)], a Hammersmith.

***

Portada d'un número de Nuevo Aragón

Naixements

Édouard Andignoux segons un gravat publicat en el setmanari parisenc Le Monde Illustré del 27 d'abril de 1872

- Édouard Andignoux: El 20 de gener de 1844 neix a l'Hospital Larrey de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el communard i internacionalista anarquista Édouard Alphonse Sébastien Endignoux, conegut com Édouard Andignoux i Frank. Sos pares, no casats, es deien Auguste Édouard Endignaux, brigadier del 12 Regiment d'Artilleria en guarnició a Tolosa, i Marie Françoise Cocat (o Coquan), cosidora; l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 17 de febrer de 1847 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Es guanyava la vida com son pare, treballant de sastre a París (França), després com a barretaire i finalment com a negociant vinater. S'oposà durament al règim bonapartista i en 1870 era secretari de la Secció de Père-Lachaise de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) bakuninista. El 15 de juny de 1870 va ser condemnat a 16 francs de multa per «ultratge a agents». Durant la guerra francoprussiana fou delegat del 82 Batalló de la Guàrdia Nacional. A principis de març de 1871 va ser nomenat membre del Comitè de Legió i el 15 de març del Comitè Central de la Guàrdia Nacional del XV Districte de París. El 21 d'abril de 1871 va ser cessat per haver fet imprimir paperetes de votació al seu nom amb diners de l'ajuntament destinats a les eleccions de la Comuna, en les quals obtingué 1.606 vots de 6.467. Pogué fugir després de la caiguda de la Comuna de París i refugiar-se el 24 d'agost de 1871 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on visqué sota el nom de Franck i formà part del Comitè de Propaganda Revolucionària (CPR). El 13 de setembre de 1872 el XVII Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia a la pena de deportació en recinte fortificat per la seva participació en la Comuna de París. Representà, amb altres companys (François Dumartheray, Charles Ostyn i Antoine Perrare), la secció ginebrina«L'Avenir» en el VI Congrés General de l'AIT (II de l'AIT bakuninista), celebrat entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra i fou membre de la comissió sobre la vaga general. En aquesta època col·laborava en diversos periòdics, com ara La Révolte. Firmà, amb altres 53 signants més, la proclama del 27 de gener de 1875 Au citoyen Garibaldi i també Les proscrits français et leurs calomniateurs, amb altres 16 signants més. Visqué miserablement, malalt de tuberculosi, ben igual que sa companya Marguerite-Antoinette Damey, una antiga cantant, i amb dos infants (Édouard i Marie Mathilde). Va ser exclòs de l'amnistia parcial de 1879 per alscomunards. En 1879 vivia al número 5 del Chemin du Mail de Ginebra. Posteriorment passà a França i va ser recollit per Arthur Arnould. El desembre de 1880 va morir sa companya a París. Édouard Andignoux va morir el 2 de desembre de 1883, al domicili d'Arthur Arnauld, al número 80 del Bulevard Saint-Michel del VI Districte de París (França), acompanyat d'Arnauld i de Gustave Lefrançais, i va ser enterrat dos dies després. Sos dos infants van ser enviats a l'orfenat de Cempuis (Picardia, França), dirigit per Paul Robin; posteriorment son fillÉdouard visqué amb la família Faure-Reclus i Marie Mathilde va ser adoptada per Gustave i Victorine Brocher; ambdós van morir en 1924.

Édouard Andignoux (1844-1883)

***

Foto policíaca de Pierre Tournam (6 de març de 1894)

- Pierre Tournan: El 20 de gener de 1845 neix a Bouzonville (Lorena, França) l'anarquista Pierre Tournan. Sos pares es deien François Tournan, manobre, i Thérèse Preud'homme, modista. Es guanyava la vida fabricant corones a Montreuil (Illa de França, França). El 6 de març de 1894 el seu domicili, al número 14 del carrer Paul Bert de Montreuil, va ser escorcollat pel comissari Brougnard de la comissaria dels Invalides i aquest mateix dia va ser fitxat com a«anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de març de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Augustin Hamon

- Augustin Hamon:El 20 de gener de 1862 neix a Nantes (Bretanya) el sociòleg, historiador i militant anarquista, després socialista, Augustin Adolphe Frédéric Hamon. Sos pares es deien Augustin Henri Hamon, llauner, i Henriette Duval. En 1893 va introduir en l'anarquisme Fernand Pelloutier, futur creador de les Borses de Treball. En 1895, Hamon va publicar una enquesta sobre els anarquistes de l'època, Psychologie de l'anarchiste-socialiste. El 27 de juliol de 1896 va participar, com a delegat de la Borsa de Treball de Nantes, amb Malatesta, Pelloutier i altres, en el Congrés Internacional Obrer Socialista a Londres, que va acabar sis dies després per l'exclusió dels anarquistes per part dels marxistes. Hamon relatarà aquests esdeveniments en Le socialisme et le Congrès de Londres. A més, és autor de L'agonie d'une société (1890), La France sociale et politique (1891), Psychologie du militaire professionnel (1893), Les hommes et les théories du l'anarchie (1893), Patrie et Internacionalisme (1896), Un anarchisme, fraction du socialisme? (1896), etc. Va crear en 1897 la revista llibertària L'Humanité Nouvelle i va col·laborar en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Va ser també traductor (Bernard Shaw) i pedagog llibertari, impartint cursos lliures a les universitats de París, Londres i Brussel·les. El 19 de març de 1901 es casà a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) amb Henriëtte Marie Hortense Rynenbroeck. En 1904 deixarà París i s'instal·larà a Côtes-du-Nord (Bretanya). Més tard s'allunyarà de les concepcions llibertàries i esdevindrà socialista, participant en la fundació de les primeres seccions de la regió, especialment la de Lannion en 1905. Maçó des de 1894, també serà membre de l'Associació de Lliurepensadors de França. Com a membre de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de Côtes-du-Nord, s'arrenglarà en l'oposició d'esquerra a la direcció, ocupant càrrecs de responsabilitat en les seccions regionals. L'agost de 1932, va ser un dels 20 membres de l'SFIO presentes, malgrat l'oposició de la Internacional, en el Congrés Mundial d'Amsterdam contra la Guerra i el Feixisme, esdevenint l'únic socialista del secretariat del comitè. En aquesta època va publicar Les maîtres de la France (1936-1938, en tres volums). Va bastir una casa a Port Blanc que va batejar per provocar «Ty an Diaoul» (Cal Dimoni). En 1944, poc abans de morir, abandonarà l'SFIO i s'adherirà al Partit comunista. Augustin Hamon va morir el 3 de desembre de 1945 al seu domicili de Port-Blanc (Penvénan, Bro Dreger, Bretanya). Els seus arxius es troben repartits entre el Centre d'Histoire du Travail (CHT) de Nantes i l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Notícia del judici de Bernard-Joseph Chappuliot apareguda en el diari parisenc Le Radical del 25 de març de 1893

- Bernard-Joseph Chappuliot: El 20 de gener de 1870 neix a Solle (Commarin, Borgonya, França) l'anarquista Bernard-Joseph Chappulliot, més conegut com Bernard-Joseph Chappuliot, Jules Chappuliot, Chapoulot o Chopulot. Havia nascut amb una germana bessona, Julie Chappulliot, però aquesta va morir sis mesos després. Era fill de Jean Chappulliot, miner, i de Rose Chillus. Es guanyava la vida treballant de cambrer a París (França) i vivia al número 33 del carrer Simart del XVIII Districte. El 2 d'octubre de 1892 va ser detingut amb Henri Pierre Meyrueis, acusat d'haver realitzat diverses expropiacions i d'haver executat el 22 de setembre de 1892 a la Briche, a la desembocadura del canal de Saint-Denis, el confident policíac Gustave Bisson (Le Petit Pâtissier) que s'havia infiltrat en el seu grup anarquista. Jutjat el 24 de març de 1893 a l'Audiència del Sena, va ser condemnat a «treballs forçats a perpetuïtat» per «un assassinat, dos robatoris i complicitat per encobriment de robatori» per delictes comesos entre juliol i setembre de 1892 a París. El 5 de març de 1894 va ser embarcat a bord del vapor Calédonie cap a Nova Caledònia sota la matrícula 20.090 –Meyrueis va ser enviat a la Guaiana Francesa. Considerat per les autoritats com a «anarquista dels més violents i sense mitjans de subsistència», a la colònia penitenciària aprengué l'ofici d'obrer tèxtil, especialitzat en el procés de filagarsa. El 2 de desembre de 1896 s'evadí, però va ser capturat el 16 de desembre, i el 2 de febrer de 1897 intentà una nova fuga sense èxit; jutjat per aquest fets, va ser condemnat a dos anys de calabós per evasió. Bernard-Joseph Chappuliot va morir el 13 de gener de 1899 a la colònia penitenciària d'Île Nou (actual Nouville, Nouméa, Nova Caledònia, França).

Foto policíaca d'Élisée Bastard (20 d'agost de 1893)

- Élisée Bastard: El 20 de gener de 1871 neix a Bornel (Picardia, França)–altres fonts citen erròniament Bonnières (Picardia, França)– el propagandista anarquista Michel-Joseph-Élisée Bastard. Sos pares es deien Joseph Adonaï Bastard, manobre i militant llibertari, i Louise Adélaîde Michel. Va ser batejatÉlisée en honor d'Élisée Reclus. Treballà d'obrer polidor de metalls. Visqué a Villeneuve-la-Garenne (Illa de França, França) i a Saint-Denis (Illa de França, França), on compartí habitatge amb son pare Joseph Bastard. A Saint-Denis fou un dels fundadors del grup anarquista de la localitat (Pétronille Altérant, Josep Gauthier, Auguste Heurteaux, etc.). El 20 de febrer de 1891 participà a Saint-Denis al rebuig col·lectiu contra el sorteig de la lleva i va ser detingut juntament amb una vintena de companys i companyes (Colliaux, Thierry Decaen, Hamelin,Élisée Lebrun, Perrin, Segard, Émile Voyez, etc.); jutjat, va ser absolt. El 25 d'abril de 1891, per preparar el Primer de Maig, va fer una conferència a la sala Mérot de París sota el títol«L'extinció de les pàtries davant la humanitat». Arran del Primer de Maig d'aquell any, patí l'ona de repressió que es desencadenà entre els cercles anarquistes i fou condemnat per l'Audiència del Sena. Després es refugià una temporada a Londres (Anglaterra), on retrobà son pare. El 16 de febrer de 1892 va ser novament detingut en una nova manifestació contra el sorteig de quintes. Aquest mateix 1892 va ser condemnat a sis dies de presó pel robatori d'un bistec a la carnisseria on aleshores treballava. Posteriorment va ser contractat per les «Soldadures de la Meurthe» a Varangéville (Lorena, França), on treballà al servei de Paul Reclus; en aquests tallers va fer propaganda anarquista i conegué l'anarquista Désiré Pauwels (Étienne Rabardy), amb qui compartí cambra. L'agost de 1893 va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Saint-Denis i en aquest mateix mes en un informe policíac es va fer costar que era «molt militant i acostumat a viatjar». L'1 de gener de 1894 el seu domicili fou escorcollat i se li va trobar nombrosa propaganda anarquista. Aquest any conegué Rudolf Rocker, aleshores resident a Saint-Denis, el qual el qualificà com «un dels oradors anarquistes més coneguts de l'època i excel·lent company». La nit del 20 de febrer de 1894 va ser detingut, amb altres quatre companys (Lucien-Pierre Sagasse, Charles Meyer, Henri-Léon Guérin i Lucien Bécu), acusat d'haver posat una bomba el dia anterior i tancat a la presó parisenca de Mazas. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència de París en el conegut com«Procés dels Trenta», on es processaren 30 destacats militants anarquistes, cinc d'ells en rebel·lia, acusats de pertànyer a una «associació de malfactors creada per cometre crims contra les persones i les propietats», però fou absolt com la major part dels jutjats. Immediatament després es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De bell nou a Saint-Denis, el 14 de gener de 1895 va ser detingut amb son pare a resultes d'una explosió el dia abans al carrer Monceau de París i el 26 d'abril d'aquell any va ser detingut després de grimpar pel reixat de l'Hospital de Saint-Denis per recollir un pom de liles per lliurar a sa companya Jeanne Boudet. El 27 de gener de 1908 es casà a Léry (Normandia, França), població on residia aleshores treballant de ramader, amb Gabrielle Marie Lemaire. El seu últim domicili va ser a Lavaudgarde (Tauron, Llemosí, Occitània).Élisée Bastard va morir el 4 de gener de 1957 a l'Hospital de Borgonnuòu (Llemosí, Occitània).

Élisée Bastard (1871-1957)

***

Foto policíaca de Raoul Borderie (1 de març de 1894)

- Raoul Borderie: El 20 de gener de 1876 neix a l'alberg de Jean Respignier de Los Sarrasins (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Georges Raoul Borderie, conegut com Boldini. Era fill de Théodore Borderie, perruquer i després conserge, i de Marie Lafon, venedora ambulant i després jornalera. Nasqué a Los Sarrasins per accident ja que sos pares vivien a Sarlat (Aquitània, Occitània). En 1892, venint de Bordeus (Aquitània, Occitània), on vivia amb sos pares, arribà a París (França). A la capital francesa treballà de pintor en la construcció i també es dedicà a vendre periòdics i fullets anarquistes. Durant alguns dies anteriors a l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, amb son germà gran Ferdinand Borderie, pintor en metalls, passava la nit a la plaça de la Roquette per a assistir a la guillotinada, amb la intenció de cridar«Visca Vaillant! Visca l'anarquia» tant bon punt hi aparegués Vaillant per a donar-li coratge. Durant el mes de febrer de 1894 ambdós germans van ser encarregats per la redacció del periòdic La Révolte de la distribució de fullets anarquistes. El 28 de febrer de 1894 la Prefectura de Policia de París ordenà el seu arrest i l'escorcoll del seu domicili, al número 10 del carrer Louis Blanc de Saint-Ouen (Illa de França, França). L'1 de març de 1894 el comissari de policia de Saint-Ouen es presentà al domicili dels germans i durant la perquisició es trobaren cinc cartells anarquistes, dos paquets de fullets i de periòdics anarquistes i dos barbes falses. Detinguts, ambdós van ser fitxat aquell mateix dia pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'endemà, 2 de març, van ser inculpats de pertinença a«associació criminal». Durant l'interrogatori Raoul Borderie declarà que era anarquista des del punt de vista filosòfic, però que no pertanyia a cap grup llibertari. Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 9 de maig de 1894 va ser posat en llibertat pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 30 de juny de 1894 el prefecte emeté una nova ordre d'escorcoll i el cap de la I Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París es presentà de bell nou al domicili dels germans, trobant Raoul Borderie al llit amb la jornalera Marie Agnès Delattre (Beaudouin), que era la seva amant des de feia dues setmanes; al llit de son germà es trobava l'anarquista envernissador en esmalt Henri Petitcolin, que treballava des de feia dues setmanes amb Ferdinand Borderie; l'escorcoll no portà cap resultat. Detingut, el 9 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i el 27 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut pel jutge d'instrucció. Figurava en el llista d'anarquistes de la Prefectura de Policia establert el 31 de desembre de 1896 i el 18 de juny de 1900 el seu nom en va ser esborrat. El 12 de desembre de 1903 es casà al XV Districte de París amb la modista Marie Emma Barrès. Aleshores treballava d'empleat i vivia al número 56 del bulevard Invalides de París –abans havia viscut al número 129 del carrer Sèvres de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Émile Rousset (1909)

- Émile Rousset: El 20 de gener de 1883 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el terrelloner anarquistaÉmile Étienne Rousset. Sos pares es deien Joseph Rousset, botoner, i Antoinette Long, que treballà en diversos oficis (domèstica, bugadera i filadora). Quan tenia 11 anys quedà orfe de pare. Aran d'un robatori, va ser portar a fer el servei militar als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af»). El febrer de 1908 arribà a Medea (Algèria), on immediatament va ser condemnat a tres mesos de presó per una brega amb navalles. En sortir del calabós, va ser enviat al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar. El 2 de juliol de 1909 fou testimoni de la mort del també terrelloner llibertari Albert Aernoult, que hi havia arribat al camp el dia anterior, a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un«cop de calor» i«sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. Rousset alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité, La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social (CDS), la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloireà Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones–només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset, internat al penal de Douera d'Alger, gràcies a la pressió popular, havia estat finalment indultat el 13 d'abril de 1910. Poc després, de tornada a Medea, va ser acusat d'assassinar un company (Brancoli) durant una baralla i, encara que la víctima abans de morir l'exculpés, el 8 de desembre de 1911 va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i a 20 anys de desterrament. Gràcies a la campanya portada a terme pel CDS, el 24 de setembre de 1912 aconseguí el sobreseïment. En tornar a la metròpoli, argumentant el seu desterrament, la policia li va impedir d'assistir a la gran manifestació que es realitzà a París per celebrar el seu alliberament. Així i tot, continuà lluitant contra el Biribí i aquest mateix 1912 publicà en les edicions de Les Temps Nouveaux el fulletóDu fond de l'abîme. Lettres d'Émile Rousset (1908-1912) i en 1913«Mes Mémoires» en lliuraments en La Bataille Syndicaliste i en Le Combat. En 1914 es va reincorporar en el 75 Regiment d'Infanteria i enviat al Marroc. Amenaçat de bell nou a comparèixer davant d'un consell de guerra, a petició seva i amb el suport d'amics seus, entre ells l'escriptor anarquista Charles-Ange Laisant, va ser enviat al front. El 17 de juny de 1916 es casà al XIII Districte de París amb la domèstica Louise Albertine Dandry. En aquesta època treballava de mecànic i vivia al número 85 del carrer de la Glacière de París. En acabar la Gran Guerra, començà a militar en el moviment anarquista. Vidu, el 23 d'agost de 1919 es casà al XIII Districte de París amb la cosidora Renée Germaine Bourgeois i en aquesta època treballava d'empleat d'indústria. El 27 d'abril de 1931 es casà a Vitry-sur-Seine amb Amélie Massias, de qui es va divorciar. El 14 de desembre de 1936 es casà al XIII Districte de París amb la perfumera Germaine Lucienne Gravy. En aquesta època treballava de perfumer i vivia al número 3 del carrer du Fort de Vitry-sur-Seine. En 1950 era membre de la Federació Anarquista (FA) a la regió parisenca i participà activament en les reunions i gales organitzades pel periòdic Liberté.Émile Rousset va morir el 15 de juliol de 1961 al seu domicili de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i fou enterrat en aquesta localitat.

Émile Rousset (1883-1961)

***

Todor Angelov

- Todor Angelov: El 20 de gener –el 12 de gener segons el calendari julià vigent a l'època– de 1900 neix a Kiustendil (Kiustendil, Bulgària) l'anarquista, i després comunista, i resistent antifeixista Тодор АнгеловДзеков (Todor Angelov Dzekov), que usà el pseudònim ТодеБожаната (Tode Božanata), i també conegut per la seva traducció francesa Théodore Angheloff. Sos pares, refugiats búlgars a Macedònia, es deien Ангел Дзаков (Angel Dzekov), paleta, iБожана Дзакова (Bozhana Dzekova), bugadera, i tingué un germà ЙорданДзеков (Ĭordan Dzekov). Estudià a l'Escola Secundària d'Infants de Kiustendil. Durant la Gran Guerra, influenciat per alguns mestres, s'integrà en el grup anarquista del seu poble i es relacionà molt amb els seus companys de classe anarquistes, com ara АсенДаскалов (Asen Daskalov), Радивой Каранов (Radivoĭ Karanov) i РадославНотев (Radoslav Notev). Participà activament en la vaga estudiantil de 1919. L'estiu de 1920 es graduà a l'Escola Secundària d'Infants de Kiustendil i treballà un temps en les anomenades Tropes de Construcció. A partir de la tardor de 1920 exercí de mestre al poble de Pchelintsi (Pernik, Bulgària). El Primer de Maig de 1921 participà en una manifestació no autoritzada a Pernik (Pernik, Bulgària), on els participants van ser detinguts i acomiadats de les seves feines. De tornada a Kiustendil, va rebre l'ordre d'incorporació al servei militar, però es declarà insubmís i s'amagà durant un any en petites poblacions de la zona. Detingut accidentalment, va ser enviat novament a les Tropes de Construcció, primer a Burgàs (Burgàs, Bulgària) i després a Iàmbol (Iàmbol, Bulgària), on entrà en contacte amb l'actiu grup anarquista local encapçalat pel destacat anarquista Георги Шейтанов (Georgi Sheĭtanov). En 1923 participà en el Congrés de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) celebrat a Iàmbol. El 26 de març de 1923 participà en una manifestació anarquista contra la confiscació d'armes a la població que acabà en una matança amb desenes de víctimes, però ell aconseguí evitar la detenció. Fugint de la repressió s'establí a Gorna Djumaia (actualment Blagòevgrad, Blagòevgrad, Bulgària), on treballà de pintor. Continuà participant en els grups llibertaris i conegué el destacat anarquistaТодор Чопов (Todor Chopov). En aquesta època dirigí obres teatrals amateurs. En 1923 es casà amb la professora d'anglès Александра Шарланджиева (Aleksandra Sharlandzhiyeva), amb qui tingué en 1925 una filla, la futura escriptoraСвобода Бъчварова (Svoboda Bŭchvarova). Milità amb el sector anarquista integrat en l'Organització Interna Revolucionària de Macedònia (OIRM), moviment revolucionari búlgar d'alliberament nacional als territoris otomans d'Europa, i amb relació amb el Partit Comunista Búlgar (PCB). En 1923 participà en la frustrada i reprimida «Insurrecció de Setembre», aixecament comunista, amb el suport dels anarquistes i dels agraristes, desencadenat arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 perpetrat per l'extrema dreta, especialment en les operacions a la Macedònia de Pirin. Entre 1923 i 1925 patí lluites intestines entre els moviments revolucionaris que el portaren fins i tot a restar empresonat per l'OIRM. Després de l'atemptat amb bomba a la Catedral de Sveta-Nedelya de Sofia (Bulgària) del 16 d'abril de 1925, que pretenia matar el rei Boris III, va ser processat, jutjat en rebel·lia i condemnat a mort, però aconseguí fugir del país amb sa família abans de ser detingut. L'octubre de 1925 s'establí a Viena (Àustria), on visqué com pogué treballant en feinetes i rebent el suport de les organitzacions revolucionàries. Després de publicar en el periòdic Македонскодело (Cas Macedoni), òrgan de la dissident OIRM (Unida), informació sobre les activitats i les purgues de l'OIRM, va ser condemnat a mort en rebel·lia per aquesta organització. Per mor de les seves connexions amb els comunistes, va ser expulsat del grup anarquista búlgar de Viena. Sempre amb problemes econòmics, el juny de 1926 s'instal·là a París (França), on treballà en un taller de sabateria a Sartrouville (Illa de França, França). En aquesta època conegué l'anarquista Nèstor Makhnò a París. El març de 1927 va ser expulsat de França i s'establí a Schaarbeek (Brussel·les, Bèlgica), on s'afilià al Partit Comunista Belga (PCB) i va ser nomenat secretari del grup de militants búlgars. En 1930 va ser expulsat per«pertorbació de la pau pública» i s'instal·là a Luxemburg, mentre que sa companya i sa filla retornaren a Bulgària gràcies a una amnistia. En 1932 pogué retornar a Bèlgica. Entre 1936 i 1938 lluità contra el feixisme a la guerra d'Espanya, integrat en el comunista «Batalló Dimitrov» (18 Batalló) de les Brigades Internacionals; participà en diverses batalles (Jarama, Brunete, etc.). Ferit al braç esquerre el juliol de 1937 a Brunete (Madrid, Castella, Espanya), va ser hospitalitzat a Múrcia. L'abril de 1938 participà en l'evacuació de l'Hospital de Barcelona (Catalunya) i va ser nomenat secretari de Censura, passant després a l'administració d'un hospital. Després d'una breu estada l'estiu de 1938 a París i Brussel·les, va romandre a Barcelona fins els primers dies de 1939, passant a França via Figueres (Alt Empordà) i Ripoll (Ripollès, Catalunya). A França va ser internat al camp de concentració de Argelers i el 21 d'abril de 1939 va ser traslladat al recentment inaugurat camp de Gurs. El juliol de 1939 va ser alliberat i retornà, via París, a Bèlgica, on participà activament en el PCB. En 1940, quan l'ocupació de Bèlgica per les tropes alemanyes, s'uní, malgrat la posició oficial pronazi del PCB arran del Pacte Mólotov-Ribbentrop, a la resistència. En 1942 organitzà el «Cos Mòbil de Brussel·les» (CMB), grup de resistència integrat en l'Exèrcit Belga dels Partisans (EBP), també conegut com els «Partisans Armants», i associat al Front de la Independència (FI) de la Resistència Interior Belga (RIB); aquest CMB estava integrat per unes 25 persones, la majoria jueus immigrants de l'Europa Central, i fou especialment actiu a Brussel·les. Conegut com«Terrorista X» per les autoritats alemanyes d'ocupació, dirigí més de dues-centes accions contra els nazis, inclosa la destrucció d'un tren que transportava maquinària militar i la crema dels registres de jueus per a ser deportats. En un any, la meitat dels membres del CMB van ser assassinats o detinguts. El 19 de gener de 1943 va ser detingut per la Gestapo en una gran agafada a Auderghem (Brussel·les, Bèlgica) i tancat al camp de presoners del fort de Breendonk, on fou executat aquell mateix any. Todor Angelov va ser afusellat el 30 de novembre de 1943 al fort de Breendonk (Willebroeck, Anvers, Flandes; actualment pertany a Puurs-Sint-Amands, Anvers, Flandes). Durant la postguerra va ser declarat heroi de la residència de Bèlgica, guardonat amb diverses condecoracions i ascendit pòstumament al rang de coronel de l'exèrcit belga. A principis de la dècada dels vuitanta, es va aixecar un monument a la seva memòria a Schaarbeek (Brussel·les, Bélgica), població on residia. També existeix un monument seu a la seva ciutat natal de Kiustendil i en 1998 va ser declarat ciutadà honorari. En 2007 Maxime Steinberg i José Gotovitch publicaren el llibre Otages de la terreur nazie. Le Bulgare Angheloff et son groupe de partisans juifs (Bruselas, 1940-1943) i en 2008 sa filla Svoboda Bŭchvarova publicà una novel·la documental en búlgar en tres volum basada en la vida de son pare. Algunes fonts descarten la seva militància en el moviment comunista.

Todor Angelov (1900-1943)

Continua...

---

En aquella època imaginàvem que de seguida que hi hagués democràcia, el primer que farien les forces antifeixistes seria retre un homenatge a tots els republicans morts per la reacció. Com ens erràvem! La consigna, els pactes entre pretesa "oposició" i el franquisme reciclat pel repartiment de sous i poltrones institucionals, es van fer damunt l'amnèsia històrica, damunt un pacte sagrat per oblidar la memòria antifeixista del nostre poble. Només fa uns mesos (any 2000) els sobrevivents de camp de concentració, vint-i-cinc anys després de la mort del dictador, i a iniciativa pròpia, han pogut retre un sentit homenatge als republicans assassinats pel feixisme. (Miquel López Crespí)

La repressió franquista del moviment hippy a Formentera (1968-1970) i el poemari Rituals (II)

El llibre de Joan Cerdà i Rosa Rodríguez La repressio franquista i el moviment hippy a Formentera (1968-1970)és el més interessant que he llegit darrerament sobre aquells anys. Ha estat el lliurament del I Premi de Poesia Illa de Formentera en homenatge a Marià Villangómez, la lectura de La repressió... el que m'ha tornat a la memòria l'ambient d'Eivissa i Formentera en aquell temps. En el capítol "Les Pitiüses, refugi de joves contestataris", en Joan i na Rosa situen a la perfecció l'època, l'ambient estatal i internacional que servia per a bastir tot tipus de contestacions al sistema: "A l'estiu de 1968, arreu del món occidental, la revolta dels joves nascuts després de la segona guerra mundial fa trontollar les estructures de benestar assolides, sorgeix una generació que s'afirmarà marginant-se del poder institucional. A França, la societat està paint els Fets de Maig; als Estats Units, la qüestió racial té múltiples manifestacions, entre les quals destaquen l'eclosió dels Panteres Negres i l'assassinat de Martin Luther King; el clam contra la guerra del Vietnam esdevé tot un signe d'identitat contestatària. A Mèxic, el govern metralla estudiants. A l'Estat espanyol, el franquisme, a través de Carrero Blanco, adverteix la societat que les Forces Armades s'encarregaran d'acabar amb qualsevol intent d'alteració del sistema nascut de la insurrecció de juliol de 1936".

És només un punt de la introducció però que marca molt bé alguns aspectes essencials de com era el món quan nosaltres, fugint per uns dies de les persecucions de la Brigada Político Social ens perdíem per Cala Tarida o Cala Vadella, per Cala d'Hort o per les casetes de Formentera, abans de l'allau turística del present. Ara bé, en desembarcar a la Sabina, després de passar prop dels freus i de l'illa de l'Espalmador, el primer que anàvem a veure eren les restes del Camp de Concentració de Formentera.

Evidentment ens seduïa el moviment hippi, però no érem hippis. Coneixíem diversos aspectes de la cultura dels EUA. Des de sempre ens havien interessant els seus escriptors, conèixer l'obra i la trajectòria vital d'autors compromesos com James Dalwin, Bernard Malamud, Arthur Miller, Mary Mac Carthy, Malcolm X, Susan Sontag, Edward Albee, Carson Mc Cukllers, Morman Mailler... entre un gran exèrcit d'intellectuals admirats. Jack Kerouac i Allen Ginsberg (malgrat totes les seves contradiccions) eren especialment estimats. En l'adoració pel cànem (cannabis) per part dels hippis hi havia molta assumpció de les teories, no solament d'Artaud, sinó de moltes de Paul Bowles, per exemple, o del mateix Allen Ginsberg. I els viatges, els llargs viatges iniciàtics a indrets llunyans a la recerca de cultures "no contaminades" per la societat de consum, hi podíem trobar (a part d'aquestes antigues influències de la pràctica d'Artaud en el món de les drogues) les novelles de Kerouac (especialment En el camí). Era la moda de fumar kif, prendre peiot, fer-se addicte a la marihuana...

Són els anys en els quals, a part dels escriptors dels quals parlam, també anam a la recerca de l'obra de Pete Seggers, de Joan Baez, de Bob Dylan... La pellícula Easy Rider dirigida per Dennis Hopper i escrita, produïda i interpretada per Peter Fonda l'any 1969 descriu a la perfecció aquell temps. Easy Riderés ja un clàssic que encara avui esdevé una eficient arma intellectual per entendre aquella generació que produí, a part dels hippis, els lluitadors antisistema ianquis dels seixantes i començament dels setanta. Easy Riderés una seriosa crítica -ben pessimista, ben forta- al somni idealista del "flower-power", alhora que va veure el profund reaccionarisme d'uns EUA que no accepten cap mena de canvi.

Crec que cap a 1970 teníem prou bagatge cultural per entendre d'on, des de quines coordenades intellectuals sorgia el moviment hippi (rebuig a la guerra del Vietnam i a l'imperialisme ianqui; enyorança d'un món més humà diferent del brutal materialisme capitalista; recerca de la poesia, retrobament de l'amor i de certes possibilitat de viure d'acord amb la naturalesa...). En aquell temps escoltàvem també els Beatles i ens delíem també per veure El submarí groc. No tot eren pellícules d'Eisenstein i Tziga Vertov o teatre de Beltolt Brecht i poesia de Neruda i Maiakovski en temps de la clandestinitat!

Tot allò era -no ho negaré ara- seductor, i per això hi havia certa dosi d'admiració envers aquells joves que provaven de rebutjar una brutal societat de consum que vivia, com els paràsits, a costa de la fam i la brutal explotació del Tercer Món.

Però tornem a Formentera, a aquelles enyorades arribades al port de la Sabina. En aquella època imaginàvem que de seguida que hi hagués democràcia, el primer que farien les forces antifeixistes seria retre un homenatge a tots els republicans morts per la reacció. Com ens erràvem! La consigna, els pactes entre pretesa "oposició" i el franquisme reciclat pel repartiment de sous i poltrones institucionals, es van fer damunt l'amnèsia històrica, damunt un pacte sagrat per oblidar la memòria antifeixista del nostre poble. Només fa uns mesos (any 2000) els sobrevivents de camp de concentració, vint-i-cinc anys després de la mort del dictador, i a iniciativa pròpia, han pogut retre un sentit homenatge als republicans assassinats pel feixisme.

L'eco dels nostres morts, dels torturats i assassinats en el camp de concentració de Formentera, també és ben present en el poemari Rituals. És complicat analitzar els difícils viaranys de la poesia, esbrinar motius, la causa exacta d'un pensament, d'una metàfora. Però jo sé ben cert que moltes de les idees que hi ha reflectides en el poema "Era el final" es congriaren en aquestes visites (camps de concentració, murs d'execució, presons de la dictadura on patiren i foren assassinats els millors fills i filles de la nostra terra:

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Víctor Gayà ha fet la traducció de poemes de denou poemaris de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. L'antologia El mecanisme del temps ha estat editada per Calambur Editorial de Madrid i serà presentada properament a les Illes i a Madrid.

La publicació de El mecanisme del temps (El mecanismo del tiempo) m’ha fet recordar igualment alguns fets i esdeveniments relacionats amb aquests darrers trenta anys de dedicació a la poesia. En el llibre, una antologia de poemes de dinou poemaris escrits des del 1970 fins al 2005, es pot trobar, de forma resumida, el resultat d´una pràctica poètica que comença a mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart, després de llegir els nostres primers treballs, ens encoratja, com a tants d’altres escriptors mallorquins, a continuar conreant les lletres. (Miquel López Crespí)

L’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) i les traduccions

Temps enrere escrivia: “Talment fer un llarg viatge a la recerca d'una civilització perduda! Trobar novament els poemes, els sentiments que et bategaren fa trenta anys o més! Tot plegat, pura arqueologia sentimental, però també una possibilitat de concretar alguns dels aspectes que m'han impulsat a escriure poesia, a viure la literatura en el sentit més estimat dels modernistes, en la línia marcada per Maragall quan demanava una escriptura de la ‘paraula viva’ lluny de la falsa retòrica dels exquisits”. Aquestes eren les paraules amb què, a sol·licitud de l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover començava la introducció de la meva Antologia (1972-2002), apareguda el 2003 a la col·lecció El Turó. Ara, cinc anys després, podria tornar començar unes notes referents a El mecanismo del tiempo amb la mateixa recomanació, perquè quan l’escriptor Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em demanaren que començàs a preparar aquesta nova antologia el que vaig fer va ser continuar la feina començada l´any 2000 amb Antologia (1972-2002).

La diferència era que ara tenia més pàgines a la meva disposició i, per tant, podia donar una visió una mica més àmplia del que ha estat la meva feina poètica de mitjans dels anys seixanta fins al present. I també em permetria, i això sí que ho considerava prou important per a anar deixant material informatiu per als futurs estudiosos del fet literari a les Illes, situar a l´inici de la selecció de cada poemari les dates de redacció i de publicació. Un fet a tenir en compte, perquè sovint, i s’esdevé en molts d’escriptors, la data de publicació d´un poemari no correspon amb l’any o anys en què foren escrits els poemes. L’encàrrec de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em permetria deixar solucionat aquest petit problema ja per sempre.

Per fer més entenedor el que vull dir basta explicar que, per exemple, el poemari Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia Marià Manent de l’any 1983 i que va ser publicat per l’Editorial Oikos-Tau de Barcelona el mateix any, és compost per poemes escrits entre els anys 1970 i 1977.

El cas del poemari Cercle clos, que guanyà el Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó l’any 2001 i que publicà l’Institut Menorquí d’Estudis en la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau, és un cas semblant. El poemari, escrit en la mateixa època que Foc i fum no va ser publicat fins... el 2002! És a dir, quasi trenta anys després. L’antologia publicada per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares, la selecció i traducció d’alguns dels meus poemes en el llibre titulat El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) m´ha permès solucionar aquest petit problema que, com deia, aclareix dades de la creació dels meus poemaris que d´una altra manera quedarien en l’obscuritat. Per posar-ne un exemple: el lector que ara llegís Cercle clos (2002) podria arribar a la conclusió que el meu treball no ha evolucionat d’ençà començaments dels vuitanta, quan va sortir Foc i fum a Oikos Tau.

La publicació de El mecanisme del temps (El mecanismo del tiempo) m’ha fet recordar igualment alguns fets i esdeveniments relacionats amb aquests darrers trenta anys de dedicació a la poesia. En el llibre, una antologia de poemes de dinou poemaris escrits des del 1970 fins al 2005, es pot trobar, de forma resumida, el resultat d´una pràctica poètica que comença a mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart, després de llegir els nostres primers treballs, ens encoratja, com a tants d’altres escriptors mallorquins, a continuar conreant les lletres. Quaranta-dos anys després dels primers contactes amb Josep M. Llompart podem copsar, malgrat les crítiques que en aquest sentit va tenir en vida i continua patint de mort, com bona part de la literatura contemporània de les Illes i bona part de la del Principat i País Valencià es va anar bastint lentament gràcies a la seva feina d´animar, aconsellar i formar els joves d’aquella època. Moltes de les lectures de formació de mitjans dels anys seixanta són fetes pels seus amables suggeriments. Jo crec, ara que hi podem veure amb una certa perspectiva històrica, que a part de recomanar els poetes “indispensables” per a tothom, després, de forma molt intel·ligent i subtil, sabia trobar el “poeta adequat” al tarannà d´un d’aquells jovençans aspirants a escriptors nostrats. Una tàctica que li va donar molt bons resultats, malgrat que li ocupà moltes i moltes hores amb la redacció de nombrosos pròlegs encoratjadors i converses de caire formatiu.

I quines són, de forma resumida, aquestes influències poètiques? Jo crec, i ho he dit més d´una vegada, i qui ha llegit algun dels meus poemaris ho sap perfectament, que en aquests trenta tants d’anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquesta és tan sols una llista mínima, escadussera i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta. Les referències de la poesia insular que tenim a començaments dels anys seixanta són, segurament a ran de la publicació per Moll i en selecció feta per Manuel Sanchis Guarner de l’antologia Els poetes insulars de postguerra (1951) les de Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Cèlia Viñas, Miquel Dolç i Bernat Vidal i Thomàs. Tots plegats, en aquells moments d´inicial formació literària, ens arriben més al cor que no Miquel Costa i Llobera, Guillem Gayà o Maria Antònia Salvà.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Galícia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galícia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per a anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar d'aquesta antologia que acaba de publicar, en traducció de l’escriptor Víctor Gayà, Calambur Editorial.

El llibre inclou igualment uns pròlegs introductoris dels escriptors Antoni Vidal Ferrando, Lluís Alpera, l’historiador Mateu Morro i el també escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, que ajuden a situar l’autor de l’antologia i l’època que l’ha conformat.

Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 21 de gener

Esdeveniments

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic Barre Evening Telegram del 17 de gener de 1899

- Conferències d'Emma Goldman: El 21 de gener de 1899 la destacada militant anarquista Emma Goldman comença al Tomasi Hall de Barre (Vermont, EUA) un cicle de quatre conferències sobre la temàtica dels problemes socials organitzades pels anarquistes de la colònia italiana de la ciutat. El 21 de gener parlà sobre«The Dying Republic» (La República moribunda), el 26 gener sobre «The New Woman» (La nova dona), el 28 gener sobre «The Corrupting Effects of Politics on Man» (Els efectes de la corrupció dels polítics en la ciutadania) i el 31 de gener sobre «Autority vs. Liberty» (Autoritat contra Llibertat). L'anarquista Salvatore Pallavicini, que vivia al 47 Granite Street de Barre, fou l'amfitrió de Goldman. El diari Barre Evening Telegram, on treballava Pallavicini, es va fer ressò de la visita i en va fer propaganda dels actes. Alguns «pròcers» de la ciutat s'entrevistaren amb l'alcalde John W. Gordon per exigir la prohibició de l'última de les xerrades, cosa que finalment va succeir i aquest envià el cap de la policia Patrick Brown a evitar l'acte –aquest cap de policia va ser assassinat per anarquistes l'any següent. No obstant això, els llibertaris locals, amb el suport del periòdic Free Society, imprimiren 5.000 exemplars de la conferència que Emma Goldman havia de pronunciar i el repartiren per tota la ciutat.

Conferències d'Emma Goldman (Barre, 21-31 de gener de 1899)

Naixements

Abelardo Saavedra del Toro

- Abelardo Saavedra del Toro: El 21 de gener de 1860 neix a Villamartín (Cadis, Andalusia, Espanya) l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, citat a vegades com Abelardo Saavedra Saavedra. A causa de la seva salut precària no assistí a l'escola i fou educat per sa mare Dolores. Més tard ingressà a la Universitat de Cadis, el rector de la qual era família de sa mare, on estudià farmàcia, professió que exercí un temps a Sevilla. Casat amb Enriqueta Borrejo, tingué quatre fills abans de enviduar en 1895. En aquestaèpoca va realitzar diverses feines a Madrid i a Sevilla, com ara escrivent als arxius catedralicis, preceptor i administrador de diversos aristòcrates, tramviari, apotecari, redactor i corresponsal a Itàlia del periòdic sevillà LaÉpoca, etc. El descobriment de l'anarquisme fou gràcies als contactes amb un camperol andalús i a finals del segle s'erigí defensor de les classes populars des del punt de vista llibertari. Entre 1902 i 1905 dirigí a Morón La Voz del Terruño i fou empresonat durant uns mesos a Sevilla, on conegué Martínez Barrios, aleshores anarquista, però que immediatament es passà al lerruxisme per a sortir de la presó. Va fer amistat amb nombrosos i destacats militants anarquistes, com ara Salvochea, Sánchez Rosa, Vallina, Ojeda i González Sola. També intervingué en la famosa i reexida gira propagandística andalusa de La Revista Blanca. El maig de 1903 representà les societats obreres de Morón, El Coronil, Montellano i Utrera en el Congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) i, a començaments de 1904, va fer mítings per Andalusia (Coronil, Utrera, Morón, Montellano) demanant l'amnistia per als presos de «La Mano Negra». L'abril de 1904, amb Sánchez Rosas, recorregué Múrcia en una gira de propaganda preparatòria del IV Congrés de l'FSORE i a finals d'any, amb Ojeda i Gonzálea Sola, enquadrats en el «Grup 4 de Maig», s'encarregà del setmanari Tierra y Libertad. Després d'ensenyar en una escola laica i amb quaranta processos per delictes d'impremta a les esquenes, abandonà Madrid i marxà a Barcelona. A la capital catalana col·laborà estretament amb Francesc Ferrer i Guàrdia en la redacció de llibres de text per a l'Escola Moderna i també, segons algunes fonts, fundà fins a 148 escoles d'inspiració ferreriana a Andalusia. Empaitat per les forces repressives barcelonines, s'exilià a París, d'on fou deportat, instal·lant-se finalment a Tànger fins a la proclamació de l'amnistia amb motiu de les noces del rei Alfons XIII. A Madrid ajudà Eduardo Barriobero y Herrán en les seves traduccions de Rabelais. En 1905 a la Corunya va participar en el míting del Primer de Maig amb Romeo. El maig de 1906 fou detingut i empresonat arran de l'atemptat de Morral i l'any següent, cridat pels anarquistes cubans, viatjà clandestinament a l'illa caribenya amb Francisco González Sola (Paco Sola). A Cuba ambdós van fer mítings i conferències i es feren càrrec del setmanari ¡Tierra! de l'Havana. Mesos més tard es traslladà a Regla, on organitzà el Centre d'Estudis Socials, i a Cruces, on treballà de sabater. Sembla que intervingué en el Congrés Nacional Anarquista i que creà estructures organitzatives en el sector sucrer. En 1912, a causa de la seva activitat en el moviment obrer, fou deportat pel dictador José Miguel Gómez a Espanya. Instal·lat a Madrid, poc després s'exilià a França arran de l'atemptat de Manuel Pardiñas, anarquista que coneixia, contra el president del Consell de Ministres José Canalejas. En 1913 tornà a Cuba i s'establí a Isabela de Sagua, on desplegà la seva militància. En 1915 fou deportat novament a la Península. Acabat de desembarcar, marxà a Lisboa,on treballà d'impressor, i després a Sevilla, on reprengué les seves relacions amb Ojeda i González Sola. Tot tres organitzaren un negoci de fotografia, que durà poc per discrepàncies amb Ojeda. Instal·lat a Barcelona, desenvolupà una important tasca militant, convertint ca seva en un centre llibertari, alhora que taller de confecció de roba, participant en les tasques del Sindicat del Vestir. També fou assidu del Centre Obrer de Serrallonga, on feia xerrades setmanals. A partir de 1927 visqué a Santa Coloma de Gramanet i durant la dècada dels vint i fins a la Revolució de 1936 viatjà arreu de la Península com a representant de material ortopèdic. Els últims anys de sa vida va haver de patir la follia de sa companya, Jacoba Fernández. Quan esclatà la guerra civil, amb 76 anys, s'obstinà a anar al front a combatre, marxant al d'Aragó. Abelardo Saavedra, que destacà com a conferenciant i orador, però també com a periodista, va morir el 18 de novembre de 1938 a Barcelona (Catalunya).

***

Olga Taratuta

- Olga Taratuta: El 21 de gener de 1876 –diverses fonts citen altres anys (1874 i 1878)– neix a Novodmitrovka (Kherson, Ucraïna, Imperi Rus) la revolucionària anarcocomunista Elka Golda Eljevna Ruvinskaia, més coneguda com Olga Iljinicna Taratuta–encara que va fer servir altres pseudònims (Babushka,Valia, Tania, D. Basist, etc.). Era filla d'una família jueva dedicada al petit comerç. Després d'estudiar magisteri, treballà com a mestra. En 1895 va ser detinguda per les seves activitats polítiques i en 1897 entrà a formar part del grup socialdemòcrata animat pels germans Abram i Iuda Grossman, que també esdevindran anarquistes, a Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk). Entre 1898 i 1901 fou membre de la Unió d'Obrers del Sud de Rússia i del comitè local del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) d'Elizavetgrad (actual Kirovohrad). En 1901 marxà a Alemanya i més tard a Suïssa; durant aquesta època va treballà en el periòdic Iskra (L'Espurna), òrgan dels militants del POSDR exiliats, i conegué Gueorgui Plekhànov i Vladímir Lenin. En 1903, durant la seva estada a Suïssa, evolucionà cap a l'anarcocomunisme. En 1904 retornà a Ucraïna i s'uní al grup anarquista«Neprimirimye» (Els Intransigents) d'Odessa, on també havia seguidors de l'anarquista polonès Jan Waclaw Machajski (A. Wolski). L'abril de 1904 va ser detinguda per les autoritats tsaristes, però va ser alliberada mesos després per manca de proves. Un cop lliure se sumà, sota el nom de Babushka, al Grup d'Obrers Anarcocomunistes d'Odessa. L'octubre de 1905 va ser novament detinguda, però gràcies a l'amnistia política resultant de la Revolució russa de 1905 va ser alliberada. Després s'integrà en l'anarcoterrorista Grup d'Anarcocomunistes del Sud de Rússia, que copejava institucions imperials i representants de la burgesia. El desembre de 1905 participà en l'atemptat al Cafè Libman d'Odessa; detinguda, va ser jutjada i condemnada a 17 anys de treballs forçats. El 15 de desembre de 1906 aconseguí fugir de la presó d'Odessa i s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La tardor de 1907 marxà a Iekaterinoslav, a Kiev i a Odessa, on participà en l'organització dels atemptats contra els generals Aleksandr Kaulbars, comandant de la regió militar d'Odessa, i Tolmachev, governador d'aquesta ciutat, a més de la voladura dels tribunals d'Odessa. El febrer de 1908, quan preparava a Kiev amb altres companys l'atac a la presó de Lukiniovka per alliberar els anarquistes presos, el grup va ser encerclat per la policia; pogué fugir, però va ser detinguda a Iekaterinoslav; jutjada en 1909, va ser sentenciada a 21 anys de treballs forçats. El març de 1917 va ser alliberada arran de la Revolució russa i trobà que son fill s'havia fet adult. El maig de 1918 participà en les activitats del Socors Roig Polític (SRP) que feia costat els revolucionaris empresonats de qualsevol tendència política. Amb els fets revolucionaris es mantingué una mica al marge del moviment llibertari, però la repressió que exercia el govern bolxevic va fer que prengués partit pels anarquistes i s'incorporà al periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball) i el setembre de 1920 a la Confederació Nabat. A finals de setembre de 1920, amb la treva entre el govern soviètic i l'Exèrcit Revolucionari Insurreccional d'Ucraïna (Exèrcit Negre) de Nèstor Makhno, retornà a Ucraïna. Amb cinc milions de rubles que els comandants maknovistes li lliuraren a Gulyaipolé, fundà a Khàrkiv la Creu Negra Anarquista (CNA), que ajudava els presoners i els perseguits anarquistes. El 26 de novembre de 1920 va ser detinguda, amb 300 companys, en un gran operatiu repressiu governamental contra els moviments anarquista i makhnovista que s'havien reunit a Khàrkiv per celebrar l'1 de desembre una conferència anarquista. Un cop clausurat el local de la CNA, el gener de 1921 va ser traslladada a la presó de Botyrki de Moscou. Fou una de les preses que va tenir autorització per assistir als funerals de Piotr Kropotkin. El 26 d'abril de 1921 va ser transferida a la presó d'Orlov. Durant els mesos següents el general soviètic Attorney li oferí la llibertat a canvi d'una declaració pública de renúncia del pensament anarquista; la seva resposta fou sumar-se a una vaga de fam amb altres presos llibertaris que durà 11 dies. Malalta d'escorbut, va perdre totes les dents i la seva salut es deteriorà totalment. El març de 1922 va ser confinada a Veliki Ústiug dos anys. En 1924, un cop lliure, s'instal·là a Kiev i a mitjans d'aquell any va ser detinguda per difondre propaganda anarquista, però va ser alliberada poc després. S'establí a Moscou i en 1927 participà activament en la campanya de suport internacional per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Entre 1928 i 1929 lluità per la creació d'una organització internacional de suport als anarquistes tancats a les presos soviètiques i per això mantingué una extensa correspondència. En 1929 retornà a Odessa, on va ser novament detinguda per intentar organitzar un grup anarquista entre els treballadors ferroviaris; jutjada, va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, retornà a Moscou, on s'adherí a l'Associació de Presoners Polítics i Exiliats, que lluità per aconseguir, sense èxit, pensions per vellesa, pobresa i malaltia per als antics revolucionaris. En 1933 va ser de bell nou detinguda. En 1937 treballava a Moscou com a obrera en una fàbrica metal·lúrgica. El 27 de novembre de 1937 Olga Taratuta va ser detinguda per última vegada acusada d'activitats anarquistes i antisoviètiques; jutjada el 8 de febrer de 1938, va ser condemnada a mort per l'Alt Tribunal soviètic i executada el mateix dia.

***

Savinio Fornasari

- Savinio Fornasari: El 21 de gener de 1882 neix a Mortizza (Piecenza, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Savinio Fornasari. Sos pares es deien Eliodoro Fornasari i Giuseppina Mazzoni. Després de llicenciar-se de l'exèrcit, a començaments dels any deu començà a treballar com a obrer als ferrocarrils i s'adherí a la Cambra de Treball i al moviment anarquista de Piacenza. En 1914 era secretari de la Secció de Ferroviaris d'aquesta localitat, membre de la Cambra de Treball i col·laborador del seu òrgan d'expressió, La Voce Proletaria. El juny de 1914, per les seves activitats, va ser traslladat a Isola della Scala i a Poggio Rusco, i el setembre de 1917 a Praia d'Aieta di Tortora, on estava subscrit al setmanari L'Avvenire Anarchico (1911-1922) de Pisa. El maig de 1919 retornà a Piacenza i participà en el moviment contra l'encariment de la vida; també esdevingué membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball, on desenvolupà una intensa propaganda. Per tota aquest activitat, va ser detingut i empresonat entre el novembre de 1919 i el febrer de 1920. Va ser nomenat secretari de la Unió Anarquista de Piacenza, creada el 22 de febrer de 1920 per 16 grups. En aquestaèpoca va ser apallissat en dues ocasions per escamots feixistes. L'1 de setembre de 1923 va ser acomiadat dels ferrocarrils. Constantment amenaçat pels feixistes, en 1925 el seu domicili va ser escorcollat per la policia a la recerca de documents sobre el Sindicat de Ferroviaris. El 2 de juliol de 1925 marxà a França i s'instal·là d'antuvi a Plaisance i després a Tolosa de Llenguadoc amb son germà Giuseppe. Més tard s'establí a Sartrouville. Com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), el setembre de 1925 participà en un congrés celebrat a París i, segons la policia, que apuntà que era amic íntim d'Armando Borghi, el 8 de novembre de 1925 en una reunió secreta d'anarquista italians celebrada a la sala Garrigues (número 20 del carrer Ordener) de París. En 1929 va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI), encarregant-se de les relacions amb els companyies que lluitaven a la Itàlia feixista. Arran de la crisi que patí la UAI, participà activament en la seva reorganització i esdevingué membre de la Comissió de Correspondència de la Unió Comunista Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI), on polemitzà amb Camillo Berneri, que volia obrir-se a les altres organitzacions antifeixistes mentre Fornasari era partidari de construir abans una forta i solidària organització anarquista. En 1930 fou responsable de la Cooperativa d'Edicions de Sartrouville. Després de la transformació en 1934 de la UCAPI en la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians (FAPI), entrà a formar part del Comitè Federal d'aquesta nova organització i en la redacció del seuòrgan d'expressió Lotte Sociali. L'octubre de 1935 fou un dels organitzadors del Congrés Italià de Sartrouville que donà lloc a la fundació del Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR), que se celebrà entre l'1 i el 2 de novembre i on participaren, entre altres, Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Giulio Bacconi i Enzo Fantozzi. En 1936, arran de la constitució de la Federació Anarquista Italiana (FAI), va ser nomenat responsable de la seva Federació Regional parisenca. El gener de 1937 fou nomenat membre del Comitè Anarquista de Suport a Espanya i realitzà nombrosos viatges des de París a Barcelona (Catalunya). En 1938 s'instal·là en una petita localitat a prop de Tolosa de Llenguadoc. A finals de 1939 retornà a París. El 17 de novembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya i, després de 16 mesos d'empresonament, va ser deportat a un camp de concentració alemany. El març de 1942 va ser lliurat a les autoritats italianes. Condemnat per un tribunal feixista a dos anys de confinament, va ser internat a illa de Ventotene. En 1943 retornà a Piacenza, però la seva delicada salut, agreujada per les estades als camps de concentració, li van impedir participar en la resistència. Sa companya i sos fills van morir en un bombardeig. Després de la II Guerra Mundial participà de vell nou en la reorganització del moviment llibertari i esdevingué secretari de la Unió Comunista Llibertària (UCL). Savinio Fornasari va morir el 16 de setembre de 1946 a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) després de ser atropellat per un jeep de l'exèrcit britànic.

***

Necrològica de Giuseppe Gasperi apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 9 de desembre de 1961

- Giuseppe Gasperi: El 21 de gener de 1883 neix a Massa Marittima (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Gasperi. Sos pares es deien Leopoldo Gasperi i Petronilla Borghigiani. Després de fer es estudis primaris, amb 13 anys començà a treballar trencant sulfurs en brut a la desembocadura dels pous d'Il Carpignone (Massa Marittima, Toscana, Itàlia) i després passar a fer feina de miner a la galeria. A principis de segle formà part del grup anarquista del seu poble i, amb altres companys (Enrico Bianciardi, Ivemero Giani, Alceste Nozzoli, Italo Targi, etc.), participà en manifestacions subversives. En els anys següents va fer costat econòmic el periòdic La Vita Operaia i altres publicacions anarquistes. El 23 de setembre de 1907, juntament amb altres companys (Nicomede Bertini, Natale Boschi, Edidio Dei, Ivemero Giani, etc.), participà en la manifestació contra l'encariment dels productes de primera necessitat i l'augment dels impostos. Durant la nit del 5 al 6 d'octubre de 1907 va ser enxampat aferrant a les parets del seu poble el manifest antimilitarista «S'io fossi mamma» (Si fos mare) i dies després va ser detingut pels fets del 23 de setembre anterior. Jutjat pel Tribunal de Grosseto (Toscana, Itàlia), el 2 de febrer de 1908 va ser condemnat a tres mesos de presó, que purgàíntegrament. El 26 d'abril de 1908 assistí al Congrés Anarquista de Follonica (Toscana, Itàlia). En 1909 va donar suport al periòdic romà L'Alleanza Libertaria i en 1911 va difondre el pisà L'Avvenire Anarchico. El 21 d'abril de 1912 intervingué en el III Congrés Anarquista de la Maremma, que se celebrà a Piombino (Toscana, Itàlia). En 1913 es va subscriure als periòdics anarquistes La Barricata i La Canaglie Rosse i va fer difusió del full antimilitarista milanès Rompete le file!. A finals de 1913 va signar a favor del número únic del periòdic bolonyès Pro Masetti. El 24 de gener de 1915 signà, juntament amb Bixio Sorbi, la circular de convocatòria del Congrés Revolucionari de la Maremma, que se celebrà a Fallonica, on es propugnava per la vaga insurreccional si Itàlia entrava en guerra. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser cridat a files i lluità als fronts fins que acabà el conflicte. El 27 de juny de 1920 es reuní amb altres anarquistes, republicans, mazzinians i socialistes de la regió amb la finalitat d'aconseguir una unió de forces. En 1921 envià, en nom del Grup Anarquista de Massa Marittima, a l'ambaixada romana dels Estats Units, un telegrama de protesta contra la condemna a mort dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1922 es va subscriure al periòdic romà Il Libero Accordo i aquest mateix any mantingué correspondència amb el Directori Nacional dels «Arditi del Popolo». L'agost de 1923 rebé exemplars de la publicació anarquista Il Messaggero della Riscossa, que van ser confiscats a l'oficina de correus de Gresseto. El 9 de juny de 1924 el seu domicili va ser infructuosament escorcollat per la policia. En 1925 va difondre el periòdic anarquista romà Fede! Posteriorment va treballar de miner durant uns set anys a Ponzone di Trivero (Piemont, Itàlia), on va ser constantment vigilat i el seu domicili escorcollat. El 22 de març de 1932 retornà a Massa Marittima i reprengué la seva feina a la mina de pirita de Niccioleta. En els anys posteriors va ser el principal impulsor de diverses reunions semiclandestines entre un petit grup d'anarquistes (Libero Corrivi, Silvio Quintavalle, etc.) i comunistes (Elvezio Cerboni, Enrico Filippi, etc.) que se celebraven al restaurant Pollazzi del centre de Massa Marittima, i on es parlava de les perspectives polítiques desencadenades arran de l'esclat de la Revolució espanyola, i que sovint van ser dissoltes pels escamots feixistes. Sempre estretament vigilat per la policia, mantingué la lluita contra el règim. Durant l'etapa de la Resistència, col·laborà, sota el nom de «Banda del Massetano» (Vasco Bernardini, Antonio Bezzi, Angelo Bicicchi, Gilberto Cerboni, Libero Corrivi, Tommaso Ferrini, Pilo Fiorini, Otello Gattoli, Duilio Maiorelli, Ugolino Zeppini, etc.), amb els grups de partisans de la zona i en acabar la II Guerra Mundial participà en la reestructuració del moviment anarquista. Amb Silvio Quintavalle, es dedicà a difondre la premsa anarquista (L'Adunata dei Refrattari, Il Libertario, Umanità Nova, etc.). Giuseppe Gasperi va morir el 24 de juliol de 1961 a Massa Marittima (Toscana, Itàlia).

***

Victor Pengam

- Victor Pengam: El 21 de gener de 1883 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) el militant anarquista, antimilitarista, neomaltusià, sindicalista i cooperativista Victor François Marie Pengam. Sos pares es deien Jean Marie Pengam, sastre, i Marie Anne Gordol. Orfe, es va criar a l'Orfenat de la Marina de Brest. En 1897 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). En 1903 va crear una secció de la Joventut Sindicalista de França, grup format per una seixantena d'obrers de l'Arsenal que se centrava en la cultura i la propaganda maltusiana, alhora que en l'agitació i la propaganda revolucionària, i que organitzava sessions recreatives on es prenien begudes no alcohòliques. El 4 de juliol de 1904 es va crear oficialment la Borsa de Treball de Brest i va ser-ne elegit tresorer i controlador de comptes. El 3 d'octubre de 1905 va ser castigat a cinc mesos sense feina per «incitació a militars a la desobediència» en un acte organitzat a la Borsa del Treball i el gener de 1906 va ser jutjat a l'Audiència de Finisterre per aquest delicte, però va ser absolt, gràcies a la creació d'un Comitè de Defensa Social (CDS) que es va crear en el seu suport. Com a antimilitarista va ser inscrit amb el «Carnet B». Va ser secretari general de la Unió Regional dels Sindicats de la Borsa del Treball de Brest. Com a obrer del port de l'Arsenal, va ser secretari general del nou sindicat anarquista d'obrers del port. En 1909 va participar en el Grup d'Estudis Racionals, creat pels anarquistes Groult i Gosselin, i que agrupava militants anarcocomunistes i individualistes. En 1910 va intervenir activament en la creació del Cercle Neomaltusià, al número 9 del carrer Fautras de Brest, i va organitzar les xerrades setmanals sobre temes naturistes (anatomia, fisiologia, embriologia, alimentació racional, higiene física, etc.). Durant la primavera de 1910 formà part de la campanya antiparlamentària i fou candidat abstencionista per la I Circumscripció de Brest. El desembre de 1910 va ser nomenat secretari de la Borsa del Treball de Bres en substitució de Jules Reullier. En 1911, amb Jules Le Gall, va crear el grup anarquista«Les Temps Nouveaux», que va adherir-se en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i va participar en el Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda, que va organitzar a partir de desembre de 1912 la lluita contra la guerra a Brest; Pengam serà anomenat tresorer del grup. En 1911 també, Pengam i Paul Gourmelon van ser jutjats, el primer per robatori i ultratge a un magistrat i el segon per sabotatge; les multes van ser pagades pel CDS. En 1912 va fundar el Grup de Pupils de la Casa del Poble i l'any següent va abandonar les seves activitats a la Borsa del Treball per consagrar-se a l'educació d'un centenar d'orfes, organitzant reunions culturals, esportives, musicals, etc. En 1913 va ser detingut per les seves activitats neomaltusianes. Va fundar una banda que desfilava en els actes del Primer de Maig interpretant peces com L'Hymne au 17e, L'Internationale, etc. Mobilitzat en la Infanteria Colonial en 1914, formà part del sector defensor de la «Unió Sagrada»; va ser ferit en combat en dues ocasions i va contreure la tuberculosi. En tornar de la guerra, va obrir un restaurant en règim de cooperativa a l'Arsenal i va reorganitzar, al costat de Paul Gourmelon, el moviment llibertari a Brest. El 25 de novembre de 1918 es casà a Brest amb al comercianta Marie Renée Malijag, vídua de Jean Noêl Levénez. En aquesta època vivia al numero 69 del carrer Louis Pasteur de Brest. Victor Pengam va morir el 3 de març de 1920 a Kerguérec (Lambézelle; actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bretanya). Les seves exèquies civils, el 5 de març de 1920, van donar lloc a una gran manifestació de dol on van participar més de 15.000 persones. Un important carrer de Brest porta el seu nom.

***

Adelino de Pinho

- Adelino de Pinho: El 21 de gener de 1885 neix a Vale de Cambra (Aveiro, Nord, Portugal) el pedagog anarquista Adelino Tavares de Pinho. Sos pares es deien Francisco Tavares de Pinho i María de Jesús Almeida. Analfabet fins l'edat adulta, s'instruí de manera autodidacta en els cercles culturals anarquistes. D'antuvi treballà de comptable. A principis de segle vivia a Porto (Porto, Nord, Portugal). En 1904 traduí el follet de la conferència de Josep Prat A's mulheres, per a la«Biblioteca do Despertar» i en 1905 formava part del grup «Propaganda Libertária» de Porto. Decidí emigrar amb Brasil amb idees de renovació pedagògica i el 20 d'octubre de 1906 arribà a Belém do Pará (Pará, Brasil). A Campinas (São Paulo, Brasil) treballà de conductor a la«Companhia Paulista de Estradas de Ferro», la companyia ferroviària de la zona. A mitjans de 1907 treballava de professor a l'escola llibertària de Campinas. L'Escola Social de la Lliga Obrera de Campinas, inaugurada el 24 de febrer anterior, va ser una iniciativa d'ell i de Renato Salles. El 13 de desembre de 1908, al final de l'any escolar, Adelino de Pinho va fer a la Lliga Obrera de Campinas la conferència «Pela educação e pelo trabalho», on exposarà les seves idees sobre l'educació racionalista, plenament en la línia de Francesc Ferrer i Guàrdia, idees que seran emprades en futurs projectes pedagògics; aquesta conferència va ser publicada l'any següent en fullet a Porto. En data imprecisa retorna a Porto, on es relacionà amb l'anarquista Neno Vasco, i l'octubre de 1911 regentava la llibreria «Ideal», al número 65 del carrer Flores de Porto. En 1912 el trobem de bell nou a São Paulo (São Paulo, Brasil), amb João Penteado, immers en la creació d'escoles modernes ferrerianes. Entre 1913 i 1919 dirigí l'Escola Modena Núm. 2, al barri de Brás de São Paulo, que havia estat encapçalada anteriorment per Florentino de Carvalho, desenvolupant un programa d'alfabetització i d'emancipació cultural important; aquest projecte pedagògic comptà amb el suport econòmic de diversos sindicats, entre ells la Federació Obrera de São Paulo (FOSP) i la Confederació Obrera Brasilera (COB). Les Escoles Modernes van ser tancades per la Direcció General d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo amb l'excusa d'una  explosió en una casa de Brás on morí el director de l'Escola Moderna Núm. 3 de São Caetano do Sul (São Paulo, Brasil). Després de ser detingut el maig de 1919 i amb la prohibició d'exercir la docència a la capital, passa amb les seves propostes pedagògiques a l'interior del país. A Poços de Caldas (Minas Gerais, Brasil), obrí una escola en un aula improvisada al seu domicili, on alfabetitzà bona part dels infants de la població. Durant molts d'anys a Poços de Caldas mantingué una estreta amistat amb l'activista anarquista i feminista Maria Teresa Carini (Teresina). En 1919, en ple ambient entusiasta de l'època, va escriure diversos articles en suport de la Rússia revolucionària i en 1920, influenciat per aquest procés revolucionari, publicà el fullet Quem não trabalha não come, inspirat en l'article 18 de la República dels Soviets. Aquesta postura «prosoviètica» es va relaxà força a partir de 1922, palesant la cara cruel del règim bolxevic. En 1933 assistí a una reunió a la seu de la FOSP, que en realitat va ser un muntatge d'un policia infiltrat del Departament d'Ordre Política i Social (DOPS). Constantment vigilat durant la dictadura de l'Estado Novo, es mantingué ferm en el seu anarquisme i el seu anticlericalisme, assistint a reunions i freqüentant les impremtes llibertàries. En 1945 era assidu del Centre de Cultura Social (CCS), on conegué Jaime Cubero i va fer conferències. En 1953 assistí al Congrés Anarquista Nacional celebrat a Urca (Rio de Janeiro, Rio de Janeiro, Brasil), al soterrani del domicili de José Oiticica. Durant un temps visqué a la colònia anarquista«Societat Naturista Amics de Nossa Chácara» (Nostra Granja), a Itaim (São Paulo, Brasil). El 27 de març de 1957 retornà a Portugal i visqué a Roge i a Macieira de Cambra (Vale de Cambra, Aveiro, Nord, Portugal). Segons algunes fonts aquesta tornada va ser definitiva, però segons alguns testimonis a mitjans dels anys seixanta es trobava de bell nou a São Paulo, no sabem si de visita o reinstal·lat. Col·laborà, a vegades amb pseudònims (Demócrito i Pinho de Riga), sobre diversos temes (educatius, antimilitaristes, antigovernamentals, culturals, etc.), en diverses publicacions anarquistes, com ara Acão Direta,Boletim da Escola Moderna, A Lanterna,O Início, A Plebe, A Rebelião, A Vida, A Voz do Trabalhador, etc. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. En 2012 s'edità una recopilació dels seus escrits sota el títol Pela educaçcão e pelo trabalho e outros escritos.

Adelino de Pinho (1885-?)

***

Notícia del judici de Léon Jahane apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 22 de juny de 1917

- Léon Jahane: El 21 de gener de 1887 neix a Mouzeil (País del Loira, França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Léon Jean Marie Jahane. Sos pares es deien Auguste Jehane, carreter, i Jeanne Chevalier. Treballà cimentant obres i en 1912 fou membre del consell d'administració del Sindicat General de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT) del departament del Sena (París, França). Formà part del grup anarquista «Les Originaires de l'Anjou», adscrit a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i fou íntim amic de l'anarquista Louis Bertho (Jules Lepetit). El 18 de desembre de 1912 substituí Henry Combes, que havia hagut de fugir, en la secretaria de la FCA. L'1 de febrer de 1913 va ser detingut, amb un altre company de la FCA, manant pels carrers de parís un automòbil cobert amb grans cartells fent una crida a un míting de la FCA en favor del dret d'asil en ple judici dels supervivents de la «Banda Bonnot». Altres militants de la FCA (Albert Dureau, Jules Barday i Lucien Belin) que transitaven per París en iguals condicions, també van ser detinguts. El 12 d'abril de 1913, en una reunió plenària de la FCA, va ser nomenat secretari de la comissió d'organització del Congrés Nacional Anarquista previst per a l'agost següent, comissió de la qual van ser també membres François Cuisse, Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i André Schneider. L'endemà, 13 d'abril, en una reunió en petit comitè al bar Chatel, al bulevard Magenta de París, Jahane i Belin, respectivament secretari i tresorer de la FCA, rebutjaren assumir les responsabilitats penals de l'edició del fullet de la FCA Contre les armements, contre la loi de trois ans, contre tout militarisme–la «Llei dels tres anys» de 1913 augmentava la durada del servei militar de dos a tres anys en vistes a preparar l'Exèrcit francès per a una eventual guerra amb l'Imperi Alemany. Charles Gandrey acceptà assumir nominalment la responsabilitat, però Jahane i Belin conservaren la direcció real del secretariat. Les accions judicials contra el fullet s'engegaren efectivament una setmana més tard i Jahane va ser reemplaçat per Albert Goldschild en la secretaria de la comissió d'organització del Congrés Nacional Anarquista. El 19 de desembre de 1913, amb el company Henry, va ser elegit secretari interí de la Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), però poc temps després va ser reemplaçat per Victor Delagarde. El 3 de setembre de 1913 fundà amb alguns amics a Vincennes (Illa de França, França) una cooperativa de la construcció, «L'Avenir de la Construction du Bâtiment», de la qual fou membre del seu consell d'administració. En aquestaèpoca, la policia el tenia fitxat com a un dels membres de la FCAR més influents. Quan les eleccions legislatives de la primavera de 1914, va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa per a la Llibertat d'Opinió, que coordinà les candidatures antiparlamentàries dels detinguts polítics. El 30 de setembre de 1914 va ser detingut per insubmissió i l'octubre a Angers (País del Loira, França) va ser declarat exempt del servei militar; la policia sospità que per aconseguir aquesta mesura s'havia reobert una vella ferida, però, no obstant això, en la revisió del 15 de gener de 1915 va ser novament declarat exempt. Durant la Gran Guerra, juntament amb altres anarquistes, va ser destinat a treballar al camp atrinxerat de Longjumeau (Illa de França, França), on restà fins l'octubre de 1914. Segons un informe policíac del 6 de març de 1915, mantingué amb altres companys una activitat clandestina com a membre dels «Amics de Le Libertaire», associació de la qual era el tresorer, recaptant diners amb la finalitat de fer reaparèixer el setmanari. En aquesta època es relacionà estretament amb el grup anarquista parisenc animat per Pierre Martin i amb els llibertaris antimilitaristes empresonats a Caen (Baixa Normandia, França) Louis Lecoin i Pierre Ruff. Participà en les activitats del Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals (CRRI), que feia costat les tesis antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald, i en el Comitè de Defensa Sindicalista (CDS). El febrer de 1916 obtingué el permís de xofer i a finals d'aquell any adquirí un automòbil per treballar pel seu compte com a taxi, entrant a formar part del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionària dels Cotxers-Xofers del departament del Sena. Visqué amb Joseph Halbert i el seu domicili es convertí en lloc de reunions pacifistes. El 13 de setembre de 1916 Lecoin li va escriure des de Caen per a demanar-li que fes difusió del manifest «Als lectors de Le Libertaire», que Claude Content estava editant. El 13 d'abril de 1917, durant una reunió dels «Amics de Le Libertaire» proposà cedir les publicacions a Sébastien Faure per 500 francs. L'1 de juny de 1917 va ser detingut arran de passejar-se per París amb un cotxe cobert amb uns cartells amb el text «Prou homes assassinats, pau!». Jutjat pel X Tribunal Correccional el 19 de juny, el seu advocat Mauranges argumentà que la cita era del president nord-americà Woodrow Wilson i que l'havia feta seva el president del Consell de Ministres francès Alexandre Ribot; però com que un lot de pamflets pacifistes («Al poble de París. La pau sense annexions, sense conquestes i sense indemnitzacions.») també havia estat requisat, va ser condemnat per«expressions alarmistes» a sis mesos de presó i a la suspensió del seu permís de conduir. En el judici, acusà la policia d'haver-li apallissat i per aquest motiu havia d'estar en tractament a la infermeria de la presó de la Santé de París; Jahane abandonà la sala al crit de«Visca l'anarquia!». El 31 d'octubre i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué sense èxit per obtenir la restitució del seu permís de conduir i el d'un altre xofer pacifista, Lucien Grossin. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval intercedí davant el ministre de l'Interior. El 8 d'abril de 1918 la policia redactà un informe sobre les seves activitats pacifistes, les de sa companya, Juliette Leglohaec, i les d'Alphonse Barbé. El març de 1919 fou un dels signants d'una protesta contra els escorcolls a la seu de Le Libertaire arran de l'atemptat d'Émile Cottin contra l'intent d'assassinat del president del Consell de Ministres Georges Clémenceau. El 9 de desembre de 1921 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 100 francs de multa per«injúries». Cap al gener de 1922 la seva militància cessà i el desembre de 1926 es traslladà a Niça (Provença, Occitània) per explotar-hi el garatge Garibaldi i una bijuteria. En 1930 retornà a París per regentar un garatge. El juny de 1931, quan regia la«Societat Parisenca de Garatges» d'Aubervilliers (Illa de França, França), va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1933 liquidà la citada empresa de garatges. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Portada de l'obra de Chazoff La CGT, colonie soviétique (1939)

- Jules Chazoff: El 21 de gener de 1891 neix al III Districte de París (França) el militant anarquista Jules Chazanoff, també conegut com Jules Chazoff. Sos pares es deien Joachim Chazanoff, enquadernador, i Ésther Libert. En 1912 a París fou secretari del grup Joventut Anarquista –on militaven Maurice Boyer, Pierre Mualdés, Michel Morin, Dremière, Albert Dremière, Carré, etc.–, lligada a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i membre de la «Llar Popular de Belleville». El 13 d'abril de 1915 es casà al XX Districte de París amb Suzanne Marie Boyer. Després de la Gran Guerra, col·laborà en Le Libertaire. El 9 d'abril de 1922 fou detingut, amb Emilienne Corroyer, Adolphe Bridoux i Henriette Engrand, per haver distribuït pamflets a favor d'Émile Cottin, que havia disparat contra el president Georges Clemenceau, i jutjat davant un tribunal de Béthune. En 1924, amb Germaine Berton, va fer una gira propagandística per l'amnistia. Aquest mateix any, després d'un viatge a la Rússia comunista com a delegat llibertari al II Congrés de la Internacional Sindical Roja, va escriureLe mensonge bolcheviste, dura crítica al sistema soviètic i anticipació a les obres i crítiques d'Anton Ciliga. A partir de juny de 1925 edità el Bulletin mensuel du Comité de défense des révolutionnaires emprisonnés en Russie. En 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per«provocació de militars a la desobediència». El fet d'haver demanat i d'haver obtingut per aquest afer ajuda del Socors Roig Internacional (SCI) i d'haver agraït aquesta en el periòdic comunista L'Humanité li va valer algunes crítiques des del moviment anarquista. Malgrat tot, continuà col·laborant enLe Libertaire i en 1927 s'adherí a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), que abandonà l'any següent. En aquesta època col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste. En 1933 abandonà el seu ofici d'electricista i esdevingué corrector. En 1935 participà en la conferència contra el «Pacte Laval-Stalin». El 26 d'agost de 1936 a la Sala Wagram de París participà en nom de la Unió Anarquista (UA) en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que aplegà més de tres mil persones. En 1938, enmig dels conflictes arabojueus a Palestina, va escriure dos articles en Le Libertaire–«Quand Israël règne» (18 d'agost de 1938) i «Les juifs et la Palestine» (1 de setembre de 1938)– on atacà durament la violència sionista contra el poble palestí i el primer article fou contestat pel Grup Anarquista Jueu de París que reivindicava el socialisme sionista emancipador. Arran de la retirada el gener i febrer de 1939 de les forces republicanes de la Península, fou comissionat, amb Lucien Haussard, com a enviat especial de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Portvendres, on ajudarà nombrosos refugiats a fugir de l'internament en camps de concentració. Aquest mateix any publicà La CGT, colonie soviétique. Durant la guerra jugà un gran paper en la reorganització del Sindicat dels Correctors a la regió lionesa. En 1941 fou detingut per primera vegada per les autoritats alemanyes, però fou alliberat per sotmetre's a una intervenció quirúrgica. El novembre de 1943 fou novament detingut i internat a Drancy a partir del gener de 1944 en qualitat de«israelita». L'agost de 1944 fou alliberat per les tropes aliades. Sempre militant anarquista, Jules Chazoff va morir el 19 setembre de 1946 al seu domicili del XVII Districte de París (França).

***

Libero Battistelli (1937)

- Libero Battistelli: El 21 de gener de 1893 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'escriptor, advocat i milicià llibertari Luigi Battistelli, conegut com Libero Battistelli. D'antuvi republicà federal i francmaçó, milità en el Partit Republicà Italià (PRI) i era un admirador del sindicalista Giuseppe Massarenti. En 1915 va ser cridat a files i es va llicenciar en 1919. Després d'estudiar la carrera de Dret, defensà, juntament amb Mario Bérgamo, davant els jutjats els treballadors agraris de Molinella, d'on era la seva companya, Enrica Zuccari (Enrichetta). A començaments de 1927, després que un escamot feixista destrossés el seu bufet a Bolonya, s'exilià voluntàriament a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) amb sa companya, on treballà com a periodista en la premsa antifeixista. Al Brasil mantingué una estreta amistat amb la parella d'anarquistes formada per Nello Garavini i Emma Neri, a més de Francesco Frola i Goffredo Rosini. En aquest país milità en la Lliga Antifeixista, en la Lega Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i en Giustizia e Libertà, de la qual fou un dels primers membres i formà part del seu Comitè Central, juntament amb Carlo Rosselli, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió del mateix nom. A partir del setembre de 1929 entaulà correspondència amb Camillo Berneri, de qui arribarà a ser un gran amic. Col·laborà en la revista llibertària Studi Sociali, publicada a Montevideo (Uruguai) i Buenso Aires (Argentina) per Luigi Fabbri, i en Problemi della Rivoluzione italiana. Quan s'assabentà del cop feixista de juliol de 1936 a Espanya, no dubtà a marxar-hi amb sa companya per lluitar. Embarcat en el vaixell anglès Delambre, arribà a Londres i després, el setembre de 1936, arribà a la Península. S'enrolà com a milicià en el I Batalló de la Brigada«Garibaldi» i en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso». Col·laborà en el periòdic anarquista publicat per Camillo Berneri a Barcelona Guerra di Classe (1936-1936) i en Pensieri e Battaglie. En novembre de 1936, durant l'ofensiva contra Almudébar, comandà la bateria d'artilleria «Michele Schirru», gràcies a la seva experiència com a oficial d'artilleria en la Gran Guerra. Fou conseller militar de la Divisió «Ascaso» i va ser partidari, ben igual que Carlo Rosselli, de l'enquadrament dels milicians en l'Exèrcit Popular republicà. El 16 de juny de 1937, quan guiava l'assalt del I Batalló de la Brigada«Garibaldi» contra unes posicions falangistes a la zona d'Osca, va ser greument ferit per una ràfega de metralladora. Libero Battistelli va morir el 22 de juny de 1937 a l'Hospital General de Barcelona (Catalunya) a resultes d'aquestes ferides. Entre les seves obres destaquen I fuori-classe (1931), Inconvenienti di segnare il passo (1932),Appunti sui problemi dell'azione (1933) i La reazione in marcia (1934), i deixà tres llibres inèdits, L'attentato Zamboni (2000), Un operaio qualunque i un volum sobre Bolonya que va escriure abans de marxar a Espanya. Un carrer de Bolonya porta el seu nom.

Libero Battistelli (1893-1937)

Continua...

---

(1 vídeo) Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.

El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (I)

Ja eren donades les condicions objectives per al cop d'Estat de la dreta feixista. Esdevenien evidència punyent les premonicions dels revolucionaris arran de l'"Operació Galàxia" (1978); les denúncies antifeixistes de l'OEC, el Moviment Comunista, el PORE... Ja feia temps que l'ala esquerra del moviment obrer i popular observava de dia en dia el creixement descontrolat de l'extrema dreta feixista (Fuerza Nueva, entre altres organitzacions de la reacció) sense que els partits "obrers" majoritaris (PSOE i PCE) fessin res al respecte. La política de claudicacions i desmobilitzacions (polítiques, econòmiques, organitzatives...) havia arribat en aquest any 1981 a la quota màxima possible. Recordem que mesos abans del cop de Tejero del 23-F ja existien contactes secrets entre els enviats de Santiago Carrillo i Felipe González quant a la possibilitat de formar un govern militar (solució Armada) per tal de fer front a la difícil situació política del règim sorgit de la reforma del franquisme: el problema basc, el continuat enfortiment d'ETA i els atemptats que feia cada dia evidenciaven que la dictadura de Franco no havia resolt el problema de l'opressió nacional a l'Estat espanyol. Però, com ja hem dit, la línia de pactes amb la burgesia seguida pel PCE i pel PSOE des de la mort del dictador l'únic que aconseguia era debilitar les classes populars i enfortir els sectors colpistes de l'exèrcit.

Una de les mentides més barroeres que els partits del consens escamparen durant la transició consistí a fer creure als treballadors que l'abandonament de les reivindicacions històriques de la lluita antifeixista es feia per aturar un possible cop d'Estat. Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.

Les provatures colpistes anteriors al cop del “23-F” (23 de febrer de 1981) sorgien un mes rere l'altre. Els militars comprovaven la realitat de la desmobilització popular (i es creixien dins les casernes). L'"Operació Galàxia", en la qual ja hi era implicat Tejero, va finir amb una bufetada al rostre del govern d'UCD: cap dels implicats patí condemnes remarcables. Aleshores, amb el retrocés del moviment obrer i, concretament, a partir de 1979, assistim a un creixement del feixisme colpista (tant militar com civil). La història de tot aquest renaixement de l'extrema dreta, del continuat suport civil a una possible involució sagnant, es pot trobar en la imprescindible obra de José Luís Morales i Juan Celada La alternativa militar: el golpismo después de Franco, que publicà l'Editorial Revolución l'any 1981 (pel 1983 ja havien sortit al carrer tres impressions del llibre).

Aquesta obra és molt important perquè analitza (entre altres aspectes igualment importants) des de l'"Operació Galàxia" fins als incidents de Torres Rojas al capdavant de la Divisió "Brunete" (conspiració que acabà amb la seva destitució); des del paper dels serveis secrets fins a la constant mobilització ultra contra la democràcia amb cura especial a l'activitat del collectiu de generals reaccionaris que donaven instruccions mitjançant una sèrie d'article publicats en el diari ultradretà El Alcázar (la firma collectiva era "Almendros")... El llibre ens permet assistir a tot el procés d'organització de la contrarevolució feixista que havia de materializar-se en els aixecaments del 23-F: el de Tejero (el més violent) i el d'Armada (el cop "oficialista", amb aprovació dels partits parlamentaris i que comptaria amb ministres "comunistes" i "socialistes"). L'estudi analitza el paper del CESEDEN (Centro Superior de Estudios para la Defensa) i en descobreix la relació amb el primer cop militar que fracassà: l'"Operació Galàxia". Així doncs, convé que ens hi aturem una mica.

L'"Operació Galàxia" s'havia de produir pel novembre de 1978 aprofitant que el rei, vés per on, sortia cap a Mèxic en visita oficial. Per les casernes circulen exemplars d'un pamflet editat pel "Movimiento Patriotico Militar"; rere el manifest hi ha els tinents generals Álvarez Arenas i Iñesta Cano, entre molts d'altres implicats. El 20 de novembre, en preparació de la intervenció militar, es llegeix el testament de Franco a totes les unitats de l'Exèrcit i, poc després, més de cinc-cents oficials i alts comandaments de les forces armades presideixen, juntament amb sectors d'extrema dreta, els funerals per la mort de Franco en el Valle de los Caídos, tots uniformats i lluint les condecoracions. Mentrestant, els diaris El Imparcial i El Alcázar van donant les instruccions als implicats en el futur cop d'Estat. Blas Piñar es reuneix amb forces internacionals del feixisme a Madrid (dia 18 de novembre de 1978). En l'operació hi han de participar el militar Atares i els coneguts Sáenz de Inestrillas i Tejero (que veurem més endavant el 23-F; segons declararan més tard els serveis d'intelligència de Suárez, més de dos-cents alts oficials de la guarnició de Madrid són compromesos en l'aixecament (aquesta xifra ens permet fer-nos una idea del nombre de possibles implicats a la resta de l'Estat). Finalment els serveis d'informació del Govern descobreixen els preparatius i en darrer moment alguns dels conspiradors són detinguts. El Washington Post escriu el 15 de gener de 1979: "A Espanya hi havia una Junta de Caps Militars que, en cas que continuàs l'escalada terrorista, estava preparada per a demanar al rei Joan Carles que postposàs les eleccions parlamentàries i municipals i nomenàs un govern de personalitats civils de dreta que cooperàs amb els militars i els deixàs les mans lliures per a encarregar-se d'ETA".

Els dies 3 i 4 de febrer de 1979, en el que s'anomenà "Congrés d'Unitat" del Moviment Comunista amb una part de l'OIC (s'ha de recordar que el noranta per cent d'antics militants de l'OIC decidiren no unificar-se amb el MC), es va dir, parlant de l'"Operació Galàxia": "Dicha operación permitió apreciar que un número reducido de conspiradores, debido a la complicidad ideológica y a la consiguiente pasividad de sectores más amplios, puede llevar a cabo tentativas de cierto alcance... Asimismo, no podemos olvidar que la función de defensa del orden constitucional que la Constitución confiere a las Fuerzas Armadas y la ausencia de precisiones sobre los medios y los límites de tal función contribuye a abrir la puerta a los pronunciamientos militares en el interior de la cúspide estatal con el fin de imponer un Gobierno no representativo, de dictar tal o cual normativa represiva, de aplicar determinada política antipopular o cualquier otro objetivo que puedan asignarse quienes tienen la capacidad y la fuerza para pronunciarse.

'Todo eso se lo debemos a la reforma y a quienes la han bendecido arguyendo que con ella se consolidaba la libertad.

'De todo ello extraemos una conclusión fundamental: hay que retomar la iniciativa frente al fascismo, hay que dar nueva vida a la lucha antifascista de masas".

En aquells inicis del 1979 qualsevol podia comprovar que PCE i PSOE havien abandonat la tasca de prevenció del cop; i avui dia fins i tot sabem que hi havia hagut pactes secrets dels Múgica (PSOE), Raventós (PSOE), Ballesteros (PCE), Solé Tura (PSUC) i altres amb un sector de militars: el grup del general Armada. Així doncs, el "Congrés d'Unificació" era conseqüent en recomanar: "Hay que relanzar la lucha antifascista de masas para poder constituir un factor de desuasión frente al fascismo, factor que hoy no existe apenas. Su inexistencia permite a los conspiradores fascistas albergar la esperanza de que sus intentonas no encontrarían una resistencia popular. Sólo si el movimiento obrero y popular maniesta su fuerza y su determinación de usar esa fuerza contra los golpistas, sólo si hace eso aumentará su capacidad para frenar nuevas 'Operaciones Galaxia'".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

(1 vídeo) Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre). (Miquel López Crespí)

El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (i II)

Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).

En efecte: davant l'augment de les conspiracions i de la força creixent del brutal pinyarisme, l'esquerra oficial no fa res. Ans al contrari, continua frenant qualsevol possible forma d'autoorganització obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i depuració d'un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no s'arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els militars implicats en l'"Operació Galàxia" seran igualment absolts, mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions contra la democràcia.

Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de l'exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava, després del cop del 23-F, les tres oportunitats d'aturar el colpisme que s'havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977; aquestes havien estat: "después del 15 de junio del 77, después del 23-F y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al contrario".

Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l'ofensiva de l'extrema dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament, organitzativament...), comencen a negociar, d'amagat del poble, una sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista que pullula per l'Estat!). Com explica agudament l'historiador i dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general: 1974-1984 (pàgs. 258-259): "El gobierno [d'UCD] está montado en una máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de Oriente este 20 de noviembre de 1980: '¡ejército al poder!' aullan los lobos carniceros.

'Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición, reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno 'de gestión', 'técnico', con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso de independientes y militares, presidido o copresidido por un general de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el 'socialista' Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos 'socialista' Raventós; parece que alguien lo consulta con el 'comunista' Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el 'euro' Solé Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo militar aplaudido por todos los oportunistas".

Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE que no pas els partits burgesos) l'onada revolucionària dels anys 76-77, es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada "Operació Galàxia", burgesos i reformistes volen pactar amb els militars un govern per damunt del parlament... Els Osorio, Múgica, Carrillo, Raventós, Solé Tura... coincideixen amb els plans del general Armada de "fer un cop de timó" a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a la sublevació amb el pseudònim de "Los Almendros". L'espiral colpista es desferma.

Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts d'altres tenen lloc a un xalet d'Aravaca. El general Atares Peña insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense càrrecs. Vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva " desfilen per Madrid. L'any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil. Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del Congrés. Des del carrer al parlament es demana "¡Ejército al poder!". A Madrid hi ha "zonas nacionales" on apallissen (i maten) els esquerrans (o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles conspirant en l'ombra. La crisi política produïda per les claudicacions de l'esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats en l'"Operació Galàxia". De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al cop del 23 F) els generals agrupats entorn del collectiu "Los Almendros", com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d'informar públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n'hi ha un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.

El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada; el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch, treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió de tots els drets democràtics... A les altres capitals del l'Estat els tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l'extrema dreta feixista esmolen les armes per a la carnisseria.

Durant hores angoixoses, el cop d'Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més recent.

Hom es demana com s'ha pogut arribar a situació tan difícil i complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble de totes les nacions de l'Estat? On s'ha amagat l'esperit de ferma resistència d'uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits d'esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els arxius amb els llistats d'afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels carnissers d'extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que s'apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l'Estat espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i molt greu s'ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels hereus del franquisme.

Uns, els "estats majors" de l'esquerra institucional, resten sota les butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila, abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la llibertat, ni que sigui espontàniament, com s'havia fet en la història recent de l'Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les claudicacions de l'esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el del cop d'Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la por cerval, que hi és, ¿d'on ve la indiferència, aquesta abúlica renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?

Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop d’Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari d’Estat dels EUA, Alexander Haig, declarava: “És un afer intern dels espanyols; no hi tinc res més a dir”. Com a Portugal des de molt abans d’ingressar a l’OTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el pitjor. D’una banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb l'enfrontament de darrer instant entre els partidaris d'una solució militar pactada amb els partits ("solució" del general Armada) i els de l'extermini de "marxistas y separatistas" (Tejero i Milans dels Bosch). D’altra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no calia pas cap dictadura militar, sinó que n’hi havia ben bé prou amb l’amenaça d’implantar-la; sobretot, si l’amenaça era convenientment desactivada just a temps.

Ja de matinada, moltes hores després de l’ocupació del Congrés de Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I pronuncià la condemna del cop d’Estat. A partir d’aquell moment, la rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió d’unes hores de confuses negociacions més o menys tèrboles.

La conducta del nét de Felip V i d’Alfons XIII en els moments del cop d’Estat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què s’assenta el règim. Resulta irònic que en funció d’aquesta mateixa conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com a “salvador de la democracia”, títol que uní al de “piloto del cambio”.

El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i organitzades pel règim i pels partits del règim.

El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica exclusió dels d’obediència catalana i basca, tot i que la representació parlamentària de CDC i PNB superava la d’algun dels convocats. El missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de “serenidad y prudencia”, fou ben clar: “De lo ocurrido será preciso extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de conducta”. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom) “a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles”, “superando diferencias secundarias”. Hi hagué observadors que interpretaren algun passatge del discurs com a amenaça vetllada d’actuar diferentment en el futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop d’Estat: “Sin embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente, con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable tensión y gravedad”.

Amb cop de timó o amb guants de seda, l’Estat espanyol enfocà decididament la via de la “modernitzacio” euroatlantista i neoliberal, amb tot el seguit d’amargues derrotes populars i amb l’escalada parallela d’un neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre, però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, “demòcrata” i desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta de continuar desenvolupant l’ininterromput llegat del franquisme. Així com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista arribà a posar en perill l’existència mateixa de qualsevol forma de democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós vaixell. Però aquesta ja és una altra història.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 22 de gener

Esdeveniments

L'atemptat contra Michel segons el periòdic parisenc l'Illustration del 28 de gener de 1888

- Atemptat contra Louise Michel: El 22 de gener de 1888, a la Sala de l'Élysée, a prop del Rond-Point, de Le Havre (Alta Normandia, França), després d'impartir una conferència, la destacada militant anarquista Louise Michel pateix un atemptat. Hores abans, al migdia, al teatre de la Gaieté havia fet una altra conferència. El bretó Pierre Lucas, sota els efectes de l'alcohol, se li acostà i li disparà dos trets al cap per l'esquena. Una de les bales fou aturada pel seu capell i l'altra la ferí no mortalment, però aquesta restarà al cap durant tota la seva vida, ja que la intervenció quirúrgica era massa perillosa, produint-li constants cefalees. La policia detingué Lucas quan aquest estava a punt de ser linxat per les més de 2.000 persones que omplien la sala. En els cercles anarquistes es pensà que Lucas era un agent secret de la prefectura de policia o de la dreta orleanista, que a Normandia era força activa. Durant el judici, Michel testimoniarà a favor de l'absolució del seu agressor, dient que l'acusat el que necessitava era medicina, no justícia burgesa. Pierre Lucas fou absolt i ingressat a l'Hospici General de La Havre, on morí de tisi el 16 de gener de 1890.

***

Cartell de l'acte

- Míting«Sabre et goupillon»: El 22 de gener de 1898 se celebra a la Sala Chayne de París (França) un gran míting, públic i contradictori, sota el títol «Sabre et goupillon» (Sabre i salpasser). L'acte, organitzat pel periòdic anarquista Le Libertaire, volia denunciar la «Santa Aliança entre el sabre i el salpasser», entre l'Església i l'Exèrcit, poc després que fos publicat perÉmile Zola el 13 de gener anterior l'article«J'acusse...!» en el diari parisenc L'Aurore i la reactivació del«Cas Dreyfus». Van prendre la paraula, entre d'altres, Besombes, François Broussouloux, Brunet, Henri Dhorr, Sébastien Faure, Georges, Girault, Lavergne i Paul Raubineau. Al míting assistiren dues-centes persones i la policia va impedir que més de dues-mil hi entressin a la sala. L'acte acabà als crits de «Fora la societat burgesa! Fora [Henri] Rochefort! Visca la llibertat individual!».

***

Les obsèques de Louise Michel, obra d'Albert Peters-Desteray (1905)

- Enterrament de Louise Michel: El 22 de gener de 1905 un seguici de més de 100.000 persones acompanya el taüt de la militant anarquista Louise Michel cap el cementiri de Levallois-Perret (Illa de França, França). Michel havia mort el 9 de gener d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrada momentàniament al cementiri marsellès de Saint-Pierre fins al seu trasllat definitiu a París. El fèretre havia arribat el dia abans a l'estació de Lió i l'endemà, a les vuit del matí, la manifestació roja, per mor dels milers de banderes vermelles communardes–la bandera negra estava prohibida i hagué càrregues policíaques quan es desplegaren–, sortí d'allà i arribà, després de recórrer 14 quilòmetres, cap a les 14 hores al cementiri de Levallois, on l'anarquista fou enterrada no lluny del seu gran amor Théophile Ferré. El desplegament de forces policíaques per contenir la gentada fou impressionant i el prefecte de la Policia de París, Louis Lépine, que intentà seguir la comitiva, fou expulsat pels llibertaris. El carro de difunts que portà el taüt fou de«setena classe», també anomenat«dels pobres», i estava cobert amb una bandera roja amb les vores negres. La gran manifestació popular acabà amb un míting a la Sala Rivay de la Borsa del Treball de Levallois-Perret d'unes 1.500 persones, el doble de la cabuda oficial, on van parlar Miguel Almereyda, Sébastien Faure, Charles Malato, Georges Yvetot, Pierre Monatte –que substituïa Benoît Brooutchoux que no pogué anar perquè estava empresonat– i Séverine, entre d'altres. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any.

Enterrament de Louise Michel (22 de gener de 1905)

***

Propaganda del míting en memòria de Kotoku apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 22 de gener de 1916

- Míting en memòria de Kotoku: El 22 de gener de 1916 se celebra al Harlem Casino de Nova York (Nova York, EUA) un míting commemoratiu de l'execució de l'intel·lectual anarquista japonès Shusui Denjiro Kotoku. Cinc anys abans, Kotoku, sa companya Suga Kanno i altres companys havien estat penjats a Tokio (Japó) sota l'acusació d'haver orquestrat un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. A l'acte, organitzat pel grup anarquista«Revolt», hi van intervenir destacats militants anarquistes, com ara Leonard D. Abbott, Pietro Allegra, Michel Dumas, Karl Dannenberg, Elizaberth Gurley Flynn, Hippolyte Havel, Harry Kelly, Gussie Miller, Robert Minor, Bernard Sernocker i William Shatoff. També van parlar oradors japonesos, xinesos i indis.

***

La notícia de l'atemptat de Germaine Berton apareguda en Le Petit Journal de París del 23 de gener 1923

- Atemptat de Germaine Berton:El 22 de gener de 1923 la militant anarcoindividualista Germaine Berton compareix a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa, situada al carrer Roma de París (França), amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però és rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes «Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el mata d'un tret de revòlver i immediatament intenta suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. A la tarda d'aquell mateix dia, la milícia ultradretana dels «Camelots du Roi» assaltaren la impremta de L'Oeuvre i les oficines de L'Ère Nouvelle i intentaren sense èxit arribar fins a la seu del periòdic comunista L'Humanité. L'endemà, 23 de gener, la policia escorcollà diversos locals anarquistes –de «La Librairie Sociale», seu de Le Libertaire; de la Unió Anarquista (UA); i de La Fraternelle– i domicilis de militants destacats a la recerca de qui hagués pogut armar Berton. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire–arribà a tirar 54.000 exemplars– i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), Germaine Berton fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la«primera antiheroïna surrealista».

***

Cartell de la conferència de Josep Maria de Riquer i Palau

- Conferència de Riquer i Palau: El 22 de gener de 1937 el periodista i mestre racionalista anarquista Josep Maria de Riquer i Palau imparteix a l'Ateneu Llibertari del Districte V de Barcelona (Catalunya) la conferència«La mujer y la revolución», organitzada per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Josep Maria de Riquer i Palau era fill del polifacètic artista Alexandre de Riquer i Ynglada.

***

Capçalera del primer número de Voz Anarquista

- Surt Voz Anarquista: El 22 de gener de 1975 surt a Almada (Setúbal, Portugal) el primer número del periòdic mensual Voz Anarquista. Edição do Grupo de Cultura e Acção libertaria FAI-IFA-AIT. Va ser editat pel Centre de Cultura Llibertari d'Almada del Moviment Llibertari Portuguès (MLP) sota la direcció de Francisco Quintal. L'últim número apareixerà el gener de 1984. Entre els seus col·laboradors podem destacar Júlio de Castro, Emiliano Bastos, Adriano Botelho, Júlio Figueiras, Ramón Liarte i Sidónio Gouveia.

Naixements

Ernest Coeurderoy

- Ernest Coeurderoy: El 22 de gener de 1825 neix a Avallon (Borgonya, França) l'escriptor socialista llibertari Jean Charles Herneste Courderoy, conegut com Ernest Coeurderoy. Sos pares des deien Charles Coeurderoy, doctor en medicina, i Marie Cozarine Baelial. Després d'educar-se a Tonnerre, entre 1842 i 1845 va estudiar medicina a París. «Metge dels pobres», a partir de 1846 s'encarregarà dels malalts mentals de l'hospital parisenc de la Salpêtrière. El fracàs de la Revolució de Juny de 1848 i la posterior repressió del proletariat el van radicalitzar en les seves posicions polítiques. Com a membre dels Comitès Socialistes parisencs, va veure's obligat a exiliar-se, després de la manifestació del 13 de juny de 1849, a Ginebra; ja mai més no tornaria a França, llevat una curta estada clandestina per visitar sos pares. El novembre de 1849 l'Alt Tribunal de Versalles el va condemnar a la deportació en rebel·lia, juntament amb Ledru-Rollin, Delescluze, Considerant, Pyat i molts d'altres. Les pressions polítiques el van obligar a abandonar Suïssa en 1851 i va marxar a Brussel·les, però una setmana després va ser expulsat instal·lant-se a Londres, on enviarà articles al periòdic L'Union républicaine. Entre abril i juny de 1853 va viatjar a Espanya i a Madrid, entre juliol i agost d'aquell any, escriurà bona part del seu llibre Jours d'exil. Abans de traslladar-se de bell nou al Regne Unit per revisar la publicació de la primera part de l'obra citada, va passar clandestinament a França. Més tard retornarà a Espanya (Bilbao, Sant Sebastià, Santander, Vigo, La Corunya, Madrid). En 1854 es va traslladar a Itàlia, on publicarà a Torí el seu llibre més conegut, Hurrah!!!. El 6 de juny de 1855 es va casar a Ginebra amb Marie-Justine Rampont, filla d'un amic de son pare, Germain Rampont-Léchin, representant demòcrata del departament d'Yonne en la Constituent. El 17 d'agost de 1859, l'emperador Napoleó III va promulgar unaàmplia amnistia, però Coeurderoy la va rebutjar i va enviar una carta al National de Brussel·les explicant-ne raons. Després de fer propaganda pel grup«Fraternitat i Resistència a l'Opressió», malalt, desesperat i frustrat, Ernest Coeurderoy es va suïcidar el 26 d'octubre de 1862 a Fossard (Ginebra, Suïssa). A més de nombrosos articles, va publicar algunes obres sublims sobre la revolució i l'exili:La barrière du combat, ou Dernier grand assaut qui vient de se livrer entre les citoyens Mazzini, Ledru-Rollin, Louis Blanc, Étienne Cabet, Pierre Leroux, Martin Nadaud, Malarmet et autres Hercules du Nord (1852, amb Octave Vauthier), De la révolution dans l'homme et dans la société (1852), Jours d'exil (1854-1855, en dos volums), Trois lettres au journal L'Homme, organe de la démagogie française à l'étranger (1854) i Hurrah!!! Ou la révolution par les cosaques (1854). Actualment s'ha reeditat Corrida, que forma part del llibre Jours d'exil, i que es tracta d'una escrit contra la cursa de braus. Max Nettlau el va reivindicar com a un dels llibertaris més importants, juntament amb Joseph Déjacque, d'abans del naixement de la Internacional. Coeurderoy va lluitar en solitari contra els caps republicans i socialistes les ambicions i disputes dels quals van ser les responsables segons ell de la derrota de la revolució proletària de 1848. Sota la triple influència de Fourier, Pierre Leroux i Proudhon, el seu sistema era una síntesi de col·lectivisme i mutualisme llibertari. Reivindicava la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, el lliure accés de tots als instruments de treball, la propietat individual i l'intercanvi dels productes del treball. En 2005 Alain Brossat li va dedicar una biografia: Ernest Coeurderoy (1825-1862). Révolution, désespoir et prophétisme.

Ernest Coeurderoy (1825-1862)

***

Notícia judicial sobre Egide Govaerts apareguda en el diari parisenc Le Temps del 24 de setembre de 1885

- Egide Govaerts: El 22 de gener de 1839 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista Egide Goverts. En 1861 un tribunal militar el condemnà a quatre anys de treballs forçats i expulsió de l'exèrcit per«provocació i complot a la deserció», a més de«venda de pagarés». En aquests anys es guanyava la vida com podia, venen diaris, fent de sastre, de secretari, de tipògraf, etc. En 1877 s'afilià al Socialistsche Partij (SP, Partit Socialista) de Brabant (Flandes), que advocava per una«evolució socialista» i per això també era anomenat «Partit Evolucionista». El setembre d'aquest any assistí al Congrés Internacional que se celebrà a Gant (Flandes Oriental, Flandes). En 1878 abandonà el socialisme i es declarà anarquista i internacionalista. Entre 1877 i 1880 fou membre d'un grup de lliurepensadors radicals, «Les Cosmopolitains» i entre 1878 i 1881 de la Secció Local de Brussel·les de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1879, segons la policia, havia organitzat una societat secreta anarquista partidària de la «propaganda pel fet» a Brussel·les i era membre del grup radical «Cercle Démocratique». En 1879 també assistí a les reunions del grup«Les Solidaires», el qual representà en el Congrés Internacional Racionalista que se celebrà entre el 29 d'agost i l'1 de setembre de 1880 a Brussel·les. Entre 1879 i 1880 fou membre de la Ligue Collestiviste Anarchiste (LCA, Lliga Col·lectivista Anarquista). En aquesta època fou una de les principals figures de la Internacional i el desembre de 1880 va ser nomenat, amb Charles Dubuyger, secretari de la Secció Local de Brussel·les. En el Congrés Nacional Revolucionari, celebrat el 19 de setembre de 1880 a Brussel·les, va ser nomenat membre de la mesa nacional de la Unió Revolucionària (UR) i assistí regularment a les reunions dels revolucionaris «Cercles Réunis». Entre 1880 i 1881 col·laborà en diverses publicacions revolucionàries, com ara La Persévérance i La Révolution Sociale, i fou membre del consell de redacció de La Justice Sociale. Estava casat amb la costurera Elisabeth Van Rinsveld, amb qui tingué tres infants, el primer mort el febrer de 1879 i el tercer en néixer en 1880; el segon fill, Eva, nasqué en 1873. Durant la dècada dels anys 1880 fou un dels principals animadors dels aldarulls i de les vagues a Borinage (Hainaut, Valònia). Durant la vigília de l'any nou de 1881 cantà la cançó La Prolétarienne en una reunió anarquista. Condemnat en diverses ocasions per deserció, rebel·lió i ultratges als agents, fou membre del comitè belga encarregat de recollir fons per als militants anarquistes torturats a Espanya. El 28 de febrer de 1883 pronuncià l'elogi fúnebre al cementiri d'Evere de Brussel·les del jove militant anarquista francès Paul Métayer, mor per l'explosió d'una bomba que transportava en companyia d'Antoine Cyvoct. El 15 de juliol de 1885 va ser condemnat pel tribunal de policia per haver allotjat estrangers en situació il·legal i quan l'apel·lació la pena va ser augmentada per «injúries al tribunal». A finals de juliol va ser detingut durant una manifestació contra l'expulsió de Joseph Furet i Marie-Alphonse Montant, dos joves militants francesos; jutjat, el 22 de setembre de 1885 va ser condemnat per diversos delictes (difamació als gendarmes, cops als agents, rebel·lió) a dos mesos de presó, a 23 dies més i a una multa de 52 francs. Fou l'editor responsable de molts periòdics anarcocomunistes publicats a Brussel·les, gairebé tots estampats a la seva impremta, com ara L'Insurgé (1885), Ni Dieu ni Maître (1885-1886), La Guerre Sociale (1885-1886), L'Interdit (1886), L'Anarchiste (1886). L'abril de 1895 fou testimoni en el procés contra Henri Willems, administrador de Le Libertaire, acusat de publicar un article considerat ofensiu, i on ell es declarà autor de l'article, encara que el tribunal no tingué en compte la seva declaració. En 1902 col·laborà en Le Petit Anarchiste, editat pel Cercle Llibertari de Micheroux (Lieja, Valònia). La policia va fer córrer el rumor que era alcohòlic i un infiltrat. Son germà, Gérard Govaerts, també va ser militant anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Josef Peukert (1876)

- Josef Peukert: El 22 de gener de 1855 neix a Albrechtice nad Orlicí (Bohèmia, Imperi austrohongarès; actualment Txèquia) el propagandista anarcocomunista Josef Peukert, també citat com Joseph Peukert. Fill d'una família molt pobra, sa mare morí quan era molt petit. Quant tenia sis anys ajudava son pare en la seva feina d'artesà vidrier i quan va fer els 11 anys abandonà l'escola per a treballar. Cap al 1871 abandonà la llar familiar i recorregué l'Imperi austrohongarès (Hamburg, Hannover, etc.) fent petites feines ocasionals (pintor en la construcció, etc.) i estudiant pintura artística. En 1874 retornà a casa i entrà en un grup socialdemòcrata que s'havia acabat de crear. En 1877, un cop mort son pare, passà tres mesos a Metz i després va anar caminant fins a París, on després d'uns mesos marxà a Bordeus. En aquesta aventura aprengué el francès perfectament i participà activament en el moviment anarcocomunista gal, on va fer servir els pseudònims Jacques Bernard i Eduard Pohl i entaulà amistat amb Émile Gauthier, Élisée Reclus i Otto Rinke. Atret pel moviment anarquista espanyol, des de Bordeus passà a la Península, però va haver de tornar poc després per ajudar els companys arran d'una onada repressiva que es desencadenà a França. El 30 de novembre de 1880 en va ser expulsat i marxà a Suïssa on començà a militar en el moviment anarcocomunista local de caire kropotkià. En 1881 fou un dels delegats de Suïssa en el Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). Fortament influenciat pel propagandista anarquista Johann Most, el 5 de desembre de 1881 arribà a Viena amb la intenció de crear una organització secreta i, gràcies al seu gran talent com a orador, assolí un cert prestigi tant a Bohèmia com a Graz. El 13 de desembre, però, va ser detingut i empresonat per«conspiració» fins al 6 de març de 1882. El juliol de 1882 fou nomenat pels editors director del periòdic Die Zukunft (L'Avenir), òrgan del corrent radical de la socialdemocràcia austríaca, i també va fer un cicle de conferències a Viena. A finals d'agost de 1882 va ser detingut amb altres companys arran de l'«Afer Merstallinger»–atac i pillatge a mà armada d'un domicili realitzat el juliol de 1882–; jutjat el 21 de març de 1883, va ser absolt. En aquests anys fou redactor de Der Rebell (El Rebel). Convençut de la inutilitat de l'electoralisme i del parlamentarisme, reivindicà la violència i el terrorisme com a eines de lluita. Arran d'una sèrie d'atemptats contra les forces de l'ordre esdevinguts entre 1882 i 1884, la intensificació de la repressió i la detenció de la major part dels dirigents socialdemòcrates, moderats i revolucionaris, l'obligà a finals del gener de 1884 a fugir de l'Imperi austrohongarès el dia abans de la promulgació d'una llei d'excepció antianarquista. En 1885 s'instal·là a Londres (Anglaterra), on aquest mateix any publicà el fullet Gerechtigkeit in der Anarchie (La Justícia en l'Anarquia), reeditat en 1910. A la capital anglesa distribuí el periòdic de Johann Most Freiheit (Llibertat) i en 1886 fou un dels fundadors, amb P. Wallhausen (Sign. X) i R. Gundersen, del periòdic Die Autonomia. Anarchistisch-communistisches Organ (L'Autonomia.Òrgan Anarcocomunista), portaveu del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub«Autonomie» (Club Anarquista Alemany«Autonomia»), de caràcter kropotkià. En aquesta època formà part de la Lliga Socialista britànica i fou molt amic del esoterista socialista Theodor Reuss; aquesta amistat disgustà l'anarquista Victor Dave, que no es refiava de Reuss, situació que portà tensions en la Lliga Socialista. El febrer de 1887 Peukert i Reuss marxaren plegats en un viatge a Bèlgica, on el segon va passar informació a la policia que portà a la detenció de l'anarcocol·lectivista Johann Neve a Lieja i a la seva condemna  l'octubre d'aquell any a 15 anys de presó; aquest episodi danyà severament la reputació de Peukert, però també la de Dave –aquest tèrbol incident va ser tractat per John Henry Mackay en el seu llibre Die Anarchisten. Kulturgemälde aus dem Ende des XIX Jahrhunderts (Els anarquistes. Retrat de la cultura de finals del segle XIX), publicat en 1891. Entre 1889 i 1895 edità amb Claus Timmermann el periòdic Der Anarchist (L'Anarquista). Malalt, la primavera de 1889 passà a Espanya per guarir-se i, abans d'emigrar als Estats Units, passà un temps a Bordeus, París i Londres. A principis de juny de 1890 arribà, amb Otto Rinke, a Nova York (Nova York, EUA). Va fer mítings a New York, Brooklyn i New Yersey i entrà a formar part de la Radikale Arbeiterbund (RA, Associació de Treballadors Radicals) i de l'Autonome Gruppen Amerikas (AGA, Grups Autònoms d'Amèrica). Els constants conflictes amb Johann Most van fer que l'avinentesa entre ambdós propagandistes anarquistes fos impossible i fins i tot s'arribà a parlar de«Bruder-Krieg» (Guerra de Germans), que va fer que el moviment anarquista alemany nord-americà es dividís en dos grups irreconciliables. Durant uns anys col·laborà amb Emma Goldman i Alexander Berkman, encara que aquest dos estaven més atrets per Most. El setembre de 1893 assistí com a delegat de la United Autonomist Groups (UAG, Grups Autònoms Units) de Nova York a la Conferència Internacional Anarquista de Chicago i, com que la policia novaiorquesa el buscava perquè el creia implicat en l'intent d'assassinat de Henry Clay Frick per Alexander Berkman, s'instal·là en aquesta ciutat. El novembre d'aquell any, el Chicago Debating Club (CDC, Club de Debat de Chicago), un dels pocs grups alemanys anarquistes que encara quedaven actius a la ciutat, va triar un comitè d'investigació format per sis membres per presentar totes les proves, nacionals i internacionals, relacionades amb l'«Afer Never»; un any més tard, el comitè va concloure que totes les denúncies contra Peukert eren calúmnies basades en mentides, però molts d'anarquistes no van acceptar el resultat de la comissió i fins i tot posaren sota sospita el propi comitè –Freiheit s'abstingué de publicar el resultat de la investigació. Josef Peukert va morir el 3 de març de 1910 a Chicago (Illinois, EUA) en la més absoluta pobresa i marginat per gairebé tots els companys. Durant sa vida va ser inculpat en nombroses ocasions de ser un agent provocador, acusació a la qual s'intentà disculpar en les seves memòries Erinnerungen eines Proletariers aus der revolutionären Arbeiterbewegung (Memòries d'un proletari del moviment obrer revolucionari), publicades pòstumament en 1913 a Berlín per Gustav Landauer i reeditades en 2002 a Frankfurt; aquesta obra va tenir un gran ressò i va ser criticada per l'historiador anarquista Max Nettlau, que considerava que la precisió historiogràfica de les seves afirmacions eren força discutibles. L'arxiu de Peukert es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Josef Peukert (1855-1910)

***

Foto policíaca de Franco Piccinelli (ca. 1894)

- Franco Piccinelli: El 22 de gener de 1866 neix a Montepulciano (Toscana, Itàlia) l'anarquista Franco Piccinelli, també conegut com François Piccinelli. Sos pares es deien Giuseppe Piccinelli i Assunzione Bolognesi. Es guanyava la vida fent de perruquer i emigrà a França, on milità en el moviment llibertari. A París (França) s'associà amb el també barber anarquista Louis Armand Matha (Belle-Barbe). El 23 de gener de 1891 va ser detingut amb molta resistència, juntament amb altres tres-cents companys, en una manifestació d'obrers sense feina que partí de la plaça de l'Opera de París; en l'escorcoll se li va trobar una llima esmolada i per aquest motiu va ser denunciat per portar «armes prohibides». Per un decret del 7 de febrer de 1891 va ser expulsat de França i es refugià a Londres (Anglaterra) on exercí la seva professió. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Posteriorment emigrà als Estats Units. Franco Piccinelli va morir el 12 d'octubre de 1913 en un hospital de Nova York (Nova York, EUA). A instàncies d'A. Baillif, s'obrí una subscripció de suport per a la vídua en el periòdic Les Temps Nouveaux, publicació a la qual va ajudar molt el finat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Roberto de las Carreras

- Roberto de las Carreras: El 22 de gener de 1873 neix a Montevideo (Uruguai) l'escriptor, poeta diplomàtic i intel·lectual anarquista Roberto de las Carreras García de Zúñiga. Era fill natural d'Ernesto Francisco Eusebio de las Carreras Viana, secretari del general José María Leandro Gómez Calvo, i de Clara García de Zúñiga y de Elía (Clarita), filla d'una família de classe social alta i hereva d'una immensa fortuna. La seva condició de fill il·legítim va ser reivindicada per ell mateix durant tota sa vida. Amb l'herència rebuda després de la mort de son pare, en 1895 viatjà a Europa, especialment a París (França), i l'Orient Pròxim, i retornà convertit en un dandi. Autoanomenat «Doctor en Anarquisme i Voluptuositat», reivindicà l'«anarquia aristocràtica», l'amor lliure i la revolució sexual, escandalitzant la societat benestant de Montevideo. A partir de 1900, amb Julio Herrera y Reissing, organitzà reunions literàries. També fou assidu la tertúlia anarquista de la «Torre de los Panoramas», amb Francisco Caracciolo Aratta, Raúl Lerena Juanicó, Pablo Minelli i César Miranda, entre d'altres. En 1901 es casà amb sa cosina Berta Bandinelli de las Carreras, amb qui tingué un fill, Raúl de las Carreras. A principis de segle col·laborà en diferents periòdics anarquistes (La Rebelión,El Trabajo, etc.). L'octubre de 1902 parlà en l'homenatge de les organitzacions treballadores van fer a Émile Zola a la Plaza Independencia de Montevideo. Després de la mort de sa mare, heretà més béns, però cap el 1906 havia dilapidat tota la seva fortuna. Amb suport oficial, en 1907 va ser designat cònsol de l'Uruguai a Paranaguá (Paraná, Brasil) i després a Curitiba (Paraná, Brasil). Entre les seves obres podem destacar Al lector (1894), Sueño de Oriente (1900), Amor libre, interviews voluptuosos con Roberto de las Carreras (1902), La tragedia del Prado. La crisis del matrimonio. El amor libre. Oración pagana (1904), Parisinas (1904), El amor y el divorcio (1905), En onda azul... (1905), Psalmo a Venus Cavalieri (1905), Yo no soy culpable... (1905), Diadema fúnebre (1906), Don Juan (Balmaceda) (1907), La visión del arcàngel (1908), El cáliz (1909), La Venus celeste (1909), Suspiro de la palmera (1914) i Epístolas, psalmos y poemas (1944). Quan encara no tenia quaranta anys, començà a patir els primers símptomes de neurosi paranoia, malaltia mental que havia heretat de sa mare, que el portaran al confinament la resta de sa vida. Després de mig segle de reclusió per mor de la seva demència, Roberto de las Carreras va morir el 13 d'agost de 1963 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat al Cementiri Central de la ciutat. En 1997 Carlos María Domínguez publicà la biografia El bastardo. La vida de Roberto de las Carreras y su madre Clara i en 2015 Marcos Wasem publicà l'assaig El amor libre en Montevideo. Roberto de las Carreras y la irrupción del anarquismo erótico en el Novecientos.

***

Alphonse Tricheux (1936)

- Alphonse Tricheux: El 22 de gener de 1880 neix a Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Alphonse Jean Tricheux. Sos pares es deien Eugène Tricheaux i Joséphine Gaillac. Obrer del metall, fou sindicalista com son pare i va militar amb sos dos fills, Eugène i Marius, i Alexandre Mirande, V. Nan, Teulé, Membrado, Chartris, Bodomini, Vlado, Georges Adam i altres, en el grup anarquista «Bien-Être et Liberté» de la Unió Anarquista de Tolosa. Després de la mort del militant anarquista i guerriller búlgar Dimitar Balkhov (Gaidarov), el 20 de febrer de 1932, Tricheux adoptà son fill, Georges Balkhov, que restà com a un membre més de sa família. En 1925 esdevingué un dels responsables de la Federació Anarquista del Midi i entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any representà els obrers tolosans en el Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, amb Jean Artigolle, René Ghislain, Montgon, Respaut, Marcel Raynaud, Darguy i Bertrand.  L'abril de 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per un delicte de premsa («provocació de militars a la desobediència»). Després es va adherir a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), de Pierre Besnard, i milità en la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i organitzarà l'octubre de 1931 un congrés a Tolosa. Com a pacifista estava afiliat a la«Lliga internacional dels combatents de la pau». El juliol de 1936, amb sa companya Pauline Fabre i sa filla Noëla, marxà a l'Espanya revolucionària i prengué part en les col·lectivitzacions llibertàries, especialment a Puigcerdà. Paule hi participà en la creació del«Grup d'acció cultural i d'educació de dones llibertàries», del qual va ser la responsable de propaganda, i que a causa dels esdeveniments es transformà en centre d'acollida i de solidaritat del Comitè Pro Refugiats de Puigcerdà per als asilats que fugiren de Màlaga. El 27 d'abril de 1937 el govern català, obeint els estalinistes, posaren terme a les col·lectivitzacions a Puigcerdà, com ho feren una setmana més tard a Barcelona. Els guàrdies d'assalt mataren nombrosos anarquistes, com ara Antonio Martín, i els militants francesos foren expulsats o empresonats, com Alphonse Tricheux, qui fou acusat calumniosament de robatori. Alliberat, es reincorporà a la seva petita granja a Tolosa, la qual serví durant la guerra de lloc de trobada discret pels anarquistes, els quals hi organitzaren el 19 de juliol de 1943 un congrés clandestí, amb Étienne Guillemeau, René i Marcelle Clavé, Charles i Maurice Laisant, Volace, André Arru i Noël, entre d'altres. Després de la guerra i fins a la seva mort milità en el grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA). Alphonse Tricheux va morir el 26 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 6 d'octubre– de 1957 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Raymond Feuilleaubois amb Anne Claus i son fill Henri Calet i sa nora Marthe Klein, al gran taller que Calet ocupava al carrer Jeanne de París (juliol de 1936)

- Raymond Feuilleaubois: El 22 de gener de 1884 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista antimilitarista Raymond Paul Feuilleaubois, conegut com Théo Feuilleaubois. Sos pares es deien Paul Alexandre Feuilleaubois, fabricant de taps esmerilats, i Désirée Pauline Robine, modista. Visqué de feinetes en el sector de l'espectacle (claca, figurant, etc.) i també formà part del Sindicat de Manobres. El 27 de maig de 1900 va ser detingut, amb altres companys, durant una manifestació al «Mur dels Federats» per «injúries» als guàrdies municipals, però va ser ràpidament alliberat. En aquesta època vivia al número 24 del carrer Turbigo. En 1903 s'uní sentimentalment amb l'anarquista Sophie Anna Claus, que estava separada, però no divorciada, de l'anarquista Jean-Georges-Louis Barthelmess, amb qui havia tingut dos infants (Ida Sophie i Eugène Théodore) i a qui havia abandonat cap el 1896. El 3 de març de 1904, la nova parella va tenir un infant a París, Raymond Théodore Barthelmess, el futur escriptor Henri Calet. Posteriorment, fugint del servei militar, s'establí amb sa companya a Bèlgica. Va ser inscrit en un registre d'«anarquistes desapareguts i/o nòmades». El 20 de març de 1904 va ser detingut a Namur (Namur, Valònia) per «vagabunderia» i el 8 de maig d'aquell any va ser expulsat de Bèlgica. En 1912 vivia amb sa companya al número 30 del carrer Acacias del XVII Districte de París. Quan esclatà la Gran Guerra es declarà insubmís i la parella marxà cap a Bèlgica, amb la família Claus, a Burcht (Zwijndrecht, Flandes Oriental, Flandes), on ella restà amb Eugène mentre Raymond Feuilleaubois fugí amb Ida Sophie cap als Països Baixos en 1914 quan la invasió alemanya; instal·lats a Niedorp (Frísia Occidental, Holanda Septentrional), a casa del pastor anarquista Nicolaas Schermerthon, tingueren el 3 de juliol de 1915 un infant, Louis-Nicolas Barthelmess, a Leiden (Holanda Meridional). Cap el 1920 retornà a París i s'instal·là amb Anna Claus i son infant en un hotel del passatge Julien-Lacroix de Belleville. Ell es va dedicar a passar moneda falsa i ella treballà d'obrera guantera. Després la parella visqué al carrer Tanger de la Villette. Es dedicà a la venda de diaris als carrers i després trobà feina de magatzemer en una fàbrica de parallamps i en un garatge. El 14 d'abril de 1920 ella es divorcià de Barthelmess. Més tard la parella s'instal·là definitivament en un miserable immoble al número 18 del carrer Brunel del XVII Districte de París. El 25 d'agost de 1923 va ser detingut per «insubmissió» i empresonat. Després de purgar cinc mesos de presó, hagué de fer 18 mesos de servei militar en una unitat de la infanteria colonial, fins que va ser llicenciat el juliol de 1925. El 9 d'octubre de 1926 es casà al XVII Districte de París amb sa companya Sophie Anna Claus. L'estiu de 1940 la parella, amb Ida Barthelmess i son company Jean de Boe, s'instal·laren a Cadiac (Llenguadoc, Occitània), on residiren fins l'abril de 1944. Raymond Feuilleaubois va morir el 19 de maig de 1959 a l'Hospital Saint-Louis del X Districte de París (França).

***

Notícia d'una xerrada d'Eugène Vignes apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 7 de febrer de 1914

- Eugène Vignes: El 22 de gener de 1888 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Eugène Dominique Vignes. Era fill natural de la modista tolosana Marie Vignes, el qual reconegué el 6 de maig de 1895, i tingué un germà gran, Jules Émile Vignes, també anarquista. Va ser condemnat a Cuçac (Alvèrnia, Occitània) per «ultratge a agent». En 1907 vivia al Faubourg de la Madeleine de Moulins (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) i milità amb son germà al grup anarquista local. Segons un informe de la policia a la Prefectura del 4 d'octubre de 1907 sobre propaganda anarquista, els germans Vignes rebien cartells i adhesius antimilitaristes i revolucionaris provinents de Marsella (Provença, Occitània). En altre informe policíac del 25 d'octubre de 1907, el comissari informava de la sortida de son germà Émile Jules Vignes a fer el servei militar. En 1911 tenia el domicili al número 2 del carrer Manège de Moulins. En 1914 vivia a Lió (Arpitània) i col·laborava en Le Libertaire. El 6 de febrer de 1914 va fer la xerrada«Pourquoi anarchistes, nous ne votons pas», a la seu de «L'Émancipation Anarchiste», al número 17 del carrer Marginan de Lió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de René Bisson apareguda en el diari parisenc Le Soir del 21 d'octubre de 1909

- René Bisson: El 22 de gener de 1890 neix a Bléré (Centre, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari René Bisson. Sos pares es deien Silvain Bisson, vinyataire, i Félicité Thenon, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'ajustador mecànic. El 19 d'octubre de 1909 va ser condemnat pel X Tribunal Correccional de París (França) a un mes de presó per ultratges a agents i per haver agredit mossèn Annereau, vicari de Notre-Dame-de-Lorette, a les Teuleries el 17 d'aquell mes durant una manifestació en protesta per l'execució del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia –en el moment de la detenció portava un vit de bou i exemplars de L'Anarchie. El 3 de març de 1912 va ser detingut a Genillé (Centre, França) per vagabunderia i el 5 de novembre de 1912 a Le Liège (Centre, França) pel mateix motiu. També va ser condemnat en diverses ocasions per contravenció a la llei de caça. En 1913 va ser fitxat per la policia com a actiu anarquista i a finals d'aquell any va ser donat per desaparegut a Lió (Arpitània). En 1926 demanà, amb el torner metal·lúrgic Ernets Gazeau, ser contractat a la fàbrica Brouchot en una carta publicada en el periòdic L'Émancipateur del 21 de novembre de 1926. El 23 d'octubre de 1927 portà la contradicció al comunista Paul Bouthonnier en un míting celebrat a Vierzon i en aquesta ocasió informes policíacs el qualificaren de«secretari de la secció llibertària de Vierzon». Secretari del Sindicat de la Societat Francesa de Material Agrícola i Industrial de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), la direcció de l'empresa l'acomiadà a resultes de les vagues de l'1 de maig de 1924. Defensà, dins de la CGTU, les tesis de la minoria llibertària. En 1928 va ser acomiadat de la fàbrica Lejard. En 1930, quan la influència comunista es va reforça en la CGTU, dimití d'aquest sindicat. Sense feina, cap el 1931 s'instal·là a Alnay (Méreau, Centre, França), on treballà de firaire, venent articles diversos i explotant una barraca de tir de carabina en les festes. René Bisson va morir el 31 de març de 1978 a l'Hospital La Noue de Vierzon (Centre, França).

Continua...

---

Avançaments editorials – El Tall Editorial publicarà el llibre de l’ escriptor pobler Miquel López Crespí Les rutes de la ment. - Les rutes de la ment ens portarà a munió de viatges fantàstics a les més diverses èpoques de la nostra història. En aquesst mateix post podeu trobar un avançament dels capítols d’ aquest experiment literari que ens farà viatjar a altres contrades i a curiosos universos de ficció o de la més punyent realitat. - Anirem informant! -

LA FOLLIA DE L'OR Tota la follia de la recerca de l'or començà perquè un missioner de la Companyia de Jesús havia vist uns indis, els piaroa, habitants d'un dels afluents de l'Orinoco, portant petites peces d'or penjant del coll. En aquest aspecte no es diferenciaven gaire del baroa i altres tribus que habitaven l'interior de la selva i les voreres dels rius. Sempre que els espanyols ensopegaven amb alguna d'aquestes poblacions ignotes, s'esdevenia el mateix: eren pobles que no donaven cap importància al metall daurat. Simplement era una pedra més. Els agradava perquè era més fàcil de treballar que segons quins altres materials. Aquella humanitat encara no sabia que la seva vida canviaria de forma irreversible precisament per la cobdícia de l'home blanc vers l'or.

ÉS L'ARTILLERIA QUE NO DESCANSA Casar-se, es deia abans, en els vells temps (un cosí del PSUC que treballa als jutjats els inscriurà en un dels llibres d'actes). Els amics i amigues, les milicianes que partim cap a les Illes, hem jurat formalment bastir un gran arc triomfal amb fusells i baionetes, quan hagin acomplert amb els avorrits tràmits burocràtics. Tinc els meus dubtes, pel que fa a aquest tipus de cerimònies. Portem el verí del passat infiltrat dins les venes? No ho sé. Tot això, els casaments amb papers, signatures i testimonis, em fa pensar que, si no anem alertes, els antics costums --i amb els antics costums, les històriques opressions de la dona i de l'obrer-- podrien tornar.

Un viatge a la infantesa De jovenet m´entretenia mirant les fotografies de l´arribada del general, del fill del rei Alfons XIII, de tota la parafernàlia de militars que els acompanyava. Era com contemplar un àlbum de cromos antiquíssims. Veig l´oncle-padrí, joveníssim, amb ulleres fosques, capell de senyoret i corbatí amplíssim al davant de la corporació municipal, caminant fins a l´entrada del poble; la banda de música en plena acció, el rector, suat, corrent per arribar d´hora a la balconada on es fan els discursos. Amb un poc d’imaginació pots sentir l’eco llunyà d’himnes i pasdobles, de jotes i boleros. Els comerciants més rics, amb les seves filles i esposes vinclen l’esquena davant el dictador i el fill mut del rei que compareix, hieràtic, a la inauguració. Hi ha un estol de jovenetes vestides de pageses per a ballar davant el cap de Unión Patriótica, posant, rialleres, davant el fotògraf oficial que enregistra la cerimònia per a la història. Hi pots veure tota la majestuositat de l´edifici, l’ampli pati amb les esveltes columnes que sostenen els dos pisos curulls d´aules, el laboratori, la biblioteca plena de llibres. Les classes, amb els pupitres i mobles més moderns de l´època, els cartells amb els grans mapes d´Espanya i del món, l´enrajolat amb la figura de Ramon Llull, les plantes del jardí just acabades de sembrar...

Viatge a un estiu dels anys cinquanta Record la casa en silenci. El ca i el moix dormien, l'un al costat de l'altre, com dos bons amics, sota la porxada, davall les parres que a l'estiu ens protegien del sol. Mumare havia anat a regar a l'hort, i el pare era al taller, amb l'oncle. La besàvia, asseguda al balancí -feia molts d'anys que romania malalta de les cames, sense poder caminar-, en la penombra, mirava cap enrere, navegant vers els anys de la seva joventut, quan ella ajudava el marit a portar dos horts i diversos bocins de terra als afores del poble. Els senyors -nosaltres anomenàvem "senyors" els que no anaven a marjal: magatzemistes, metges, botiguers- feien la migdiada, indiferents a les preocupacions quotidianes de la pagesia. L'estiu era la temporada més dura per a la feina: batre el blat o les mongetes a l'era, de sol a sol, amb l'únic descans d'un ràpid dinar sota la figuera que, invariablement, creixia davant totes les casetes de camp.

Un viatge a la darrera nit de Miquel Costa i Llobera SANTA SOFIA La cúpula immensa, les quaranta finestres que illuminaven aquella obra gegantina, les columnes folrades de marbre que semblen arribar al cel, les restes dels mosaics que no varen ser destruïts pels seguidors de Mahoma... ens mantenien en silenci. Cap dels expedicionaris gosava rompre aquell respectuós silenci. Havíem deixat enrere una ciutat en abandó, submergida en la decadència. Arreu reguerons d'immundícies, carronyes de gats, cans que no són de ningú i tot ho infesten, venerats per la superstició turca, i un bigarrament de vestuaris i tipus humans com una immensa mascarada...

Un viatge a l’ any 1793 La ciència, els debats sobre els darrers descobriments en l'astronomia, l'electricitat, la geografia, ho dominava tot. Mentre que a Madrid i altres ciutats d'Espanya els llibres d'oracions, la Preparació per a la bona mort, les històries sobre la bondat de la Inquisició, la repetició mecànica de les gastades fórmules tomistes, l'escolàstica més banal i pansida dominaven el panorama cultural de les universitats, a França els joves d'idees avançades llegien la Història natural de Buffon, les Aproximacions a la química de Franklin i, sobretot, els Principis matemàtics de filosofia natural de Newton. Em delia de forma molt especial aquella obreta de Voltaire, Candide, que l'autor havia escrit dos anys després del meu naixement. Es discutien les teories materialistes de Maupertius, del metge La Mettrie, d'Helvétius, del baró Holbach.

Viatge a una vella fotografia dels anys 70 En Raimon, assegut al seient de darrere d'una moto, havia enllestit Al vent, i tots teníem encara ben recents a la memòria el ressò de les grans vagues asturianes, els moments difícils de l'assassinat de Julián Grimau. Més endavant, la nostra confiança d'adolescents estaria posada en la jove revolució cubana, la resistència del Vietnam a l'agressió ianqui. El maig del seixanta- vuit, a París, ens sobtà, i a partir d'aquell moment aprenguérem a veure el món i a nosaltres mateixos d'una altra manera.

Barcelona en guerra Evocar aquelles hores enceses encara em fa tremolar de cap a peus. El pla dels sublevats era ocupar ràpidament els llocs estratègics de la ciutat. Se sentien els primers trets. Les tropes prenien posicions a les places d'Espanya, de la Universitat i de Catalunya. De seguida començà la resistència obrera. Veig una bandera del POUM prop de la plaça de Catalunya. Anem amunt i avall, acompanyant algunes patrulles de control que hem de situar a llocs estratègics. Josep Rovira, poumista, amb un centenar de companys dispara contra els soldats que resisteixen com poden el diluvi de foc que els cau al damunt des de la Telefònica.

Un viatge a la Mallorca de 1936 Quan passava davant casa seva les podia veure xafardejar rere les cortines. Damunt la taula, la xocolata, els pastissos, els missals de nacre, els rosaris de plata i or. Em miraven amb mal ull. Sabien que era la filla del president de La Societat, la promesa de n'Andreu, un activista d’esquerres molt destacat. I que mai no anava a missa, a les processons! Quin pecat! Joves que no volien anar a escoltar els sermons del rector! El diable reencarnat! L’espant se’ls notava al rostre quan, amb la colla de l’Ateneu, passejàvem pels carrers cantant cançons mallorquines, algun himne del moviment obrer. Ho fèiem aposta, a veure si els pegava un atac de ràbia. Sabíem que l’alegria que demostràvem era el verí més actiu que els podíem subministrar. Cantar i riure, ballar a la plaça els dies de festa major, marxar d’excursió agafats de les mans, feliços, en notar la sang corrent per les nostres venes!

Un viatge a la ment de Felipe González Ben cert que les contradiccions entre nosaltres -el poder- i el poble són antagòniques. No he arribat mai a entendre aquesta malaltissa afecció dels sectors populars a organitzar aldarulls en contra de qui comanda, vagues, permanents actes reivindicatius per a posar entrebancs a la meva política, sempre preocupada pel benestar general. La democràcia autèntica, en efecte, requereix diverses opcions polítiques, eleccions cada quatre anys, etc. Tot això és evident i no ho vull discutir. Em dirien dictador i jo sempre he estat demòcrata! Però la col.lectivitat mai no està conforme amb els de dalt. Crec que la massa, els de baix, la xurma treballadora, només pensen en l'estómac i en les vacances.

¡Error!Marcador no definido.Viatge a la presentació del llibre Tota aquesta història començà a principis de maig. Pensava que, per anar bé, hauria de presentar el llibre pel mes d'octubre. El setembre no és gaire adequat. Encara hi ha gent de vacances. Els diaris només parlen de reis i princeses (a l'estiu reconverteixen els suplements de cultura o de ciència en mini-Holas d'anar per casa). L'arribada d'una model famosa, d'una folklòrica andalusa o el bateig del nét dels monarques ho desborda tot. No hi ha res que es pugui comparar amb els pits enlaire de qualsevol presentadora de televisió! Què podria competir -informativament- amb les declaracions de la darrera amant del torero de torn? De començaments de juliol fins al setembre hi ha seccions especials a la premsa. Els directors no volen res de seriós. Periodistes i collaboradors ocasionals tenen instruccions especials. Ni caps de redacció ni redactors en nòmina -molt manco simples collaboradors- poden defugir les ordres que procedeixen imperiosament d'amunt! Inexcusablement, la promoció de la meva novella hauria de ser per l'octubre. Ja se sap, per experiència -constatada després de nombrosos fracassos de públic de qui s'ha atrevit a fer el valent-, que ningú ve de la platja, amb tanta calor, per a anar a un acte cultural.

Un viatge a la Mallorca dels anys 20 Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, d’acord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat d’Espanya i del catolicisme estarà a partir d’ara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.

Un viatge a la presó de dones de Palma (Mallorca, 1936) Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que l’internament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que s’esdevenia davant els seus ulls.

Un viatge a Mallorca (anys 40) Una dona del poble ens ofereix un pa calent Palma ens acollia normalment, amb els incidents acostumats: els falangistes que ens esperaven al moll, els rendistes del bar que ens insultaven en veure passar rojos. No sempre rebíem imprecacions. Serv el record dels passatgers del tren, soldats i civils, que ens llançaven bocins de pa, cigarretes, que agafàvem com un tresor caigut del cel. Soldats del poble, malgrat fossin de l’exèrcit enemic que, coneixent en la pròpia pell els sofriments dels humiliats, dels que sempre són a baix, ens tenien pietat i ens donaven una mica del que tenien: pa dur, cigarretes.

George Sand i Chopin a Nohant Vaneau diu que m'admira. Què sóc una dóna que ha superat el seu temps. Que visc en una època que no em pertoca. Potser hauria d'haver nascut d'aquí dos-cents anys. Qui sap si té raó! Però no crec que m'admiri com a escriptora. Ell és d'un altre món. Quan va néixer jo ja havia trescat bona part d'Europa. Estava cansada dels homes i de les dones. El veig més proper a tots aquets folls de La Internacional que han incendiat París, lliurat a la bandera roja els nostres barris populars. Segur que s'estima més discutir amb partidaris de Proudhon o Marx que amb una escriptora d'origen aristocràtic. En el fons, nosaltres, els autèntics republicans, perdérem l'oportunitat de realitzar els nostres somnis amb el fracàs de la República. En aquell temps els partidaris de Marx eren quasi inexistents i el fulletó que el jueu alemany publicà en plena onada revolucionària no era conegut ni pels seus.

Viatge a la República Catalana de 1793 Proclamar la República Catalana. Per a això havíem vengut amb les tropes franceses. El somni ja era al carrer. Què hauria fet el maleït duc de Berwick i tots els seus botxins si hagués pogut veure hissar de nou la bandera a les torres i casals dels pobles que anàvem alliberant? El seu esquelet es remouria inquiet dins la terra on es podreix fent companyia als cucs i els escarabats merders, una terra erma pel contacte amb les seves deixalles llefiscoses, una terra que mai més no alimentarà plantes, arbres, herbes ni molt manco cap mena de flor. Eterna olor de podridura que allunya d'aquest indret fins i tot els animals carronyers. Niu de serps i escorpins que li fan companyia per a l'eternitat. Què faria ara Berwick, en veure altra vegada els exèrcits del comú i de tots els estaments del poble de Catalunya bastint regiments, deixant la sega per a agafar la forca i els fusells? Quin malson per a tots els enemics que han fet malbé el país veure de nou Rafel de Casanova enlairant els estendards de la llibertat, anant al capdavant dels catalans, fent costat als herois de totes les edats caiguts defensant les bretxes obertes pel foc enemic als baluards de Cortadures, Portal Nou, Santa Clara, Llevant, Santa Eulàlia...

Anarcoefemèrides del 23 de gener

Esdeveniments

Dibuix d'Hévizu del míting de la Boule-Noire imprés per Henri Dochy i publicat en el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 5 de febrer de 1887

- Míting de«La Panthère des Batignolles»: El 23 de gener de 1887 té lloc a la Sala de la Boule-Noire, al número 96 del bulevard Rochechouart de París (França), un «míting d'indignació» organitzat pel grup anarquista «La Panthère des Batignolles». El míting es realitzà en honor de l'anarquista Clément Duval, membre del citat grup que el 12 de gener d'aquell any havia estat condemnat a mort per un robatori al domicili de Madeleine Lemaire i el seu posterior incendi i on un agent de la policia resultà ferit. L'acte tingué com a secretari de mesa Alexandre Murjas i hi van intervenir Thévenin, Leboucher, Normand, Tortellier, Hippolyte, Vertu, Joanne, Brunot, Bebin, Ricouar i Louise Michel, entre d'altres. Durant el febrer de 1887 la pena de mort de Duval va ser commutada per la de treballs forçosos a perpetuïtat i enviat a la Guaiana Francesa.

***

Portada d'un número de La Liberté

- Surt La Liberté: El 23 de gener de 1893 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del setmanari en llengua francesa La Liberté. Organe ouvrier, paraissant tous les lundis. Fortament inspirat pel periòdic Le Révolté, de Jean Grave, era de tendència kropotkinana antiorganitzativa i anarcoindividualista, tot reivindicant alhora l'ús de la violència. Els editors van ser Joaquín Alejo Falconnet (nascut Alexandre Falconnet i que es feia dir Pierre Quiroule),Émile Piette (propietari de la Llibreria Internacional i que havia dirigit un periòdic homònim a Europa) i Alexandre Sadier. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista francès que es reunia a la Llibreria Internacional del Buenos Aires. Entre els seus col·laboradors va tenir Auguste Vaillant, durant el temps que residí a l'Argentina, i Jean Raoux. Estava orientat gairebé a la situació europea i entre el maig i juliol de 1894 no tractà cap tema argentí. Des de l'editorial se suposava que la revolució es desencadenaria a Europa i després seria seguida pels països americans. Van publicar en fulletó A mon frère, le paysan, d'Élisée Reclus. En van sortir 13 números en 1893 i 26 en 1894; l'últim fou el del 9 de setembre de 1894 i aquesta publicació no va ser continuada per cap periòdic en llengua francesa.

Naixements

Paul Brousse fotografiat per Manuel

- Paul Brousse:El 23 de gener de 1844 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'internacionalista de la Federació del Jura, metge, militant anarquista i després socialista reformista, Marie Louis Paul Brousse. Sos pares es deien Victor Léon Brousse, professor agregat a la Facultat de Medicina, i Clotilde Catherine Étienne Bonnet. Va d'estudiar medicina i va militar en les files republicanes radicals fins a 1872, quan s'adhereix a la Internacional (AIT). En 1873 és condemnat a quatre mesos de presó, 50 francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona, on el 4 d'abril de 1873 fundarà amb Charles Alerini i Camille Camet el«Comitè de propaganda revolucionària socialista de França meridional», que publicarà un«Manifest» on s'anuncia la pròxima aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França i donar fe de la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris del seu país.  Participarà en el Congrés de Ginebra de setembre de 1873, tot reivindicant l'anarquisme com a única manera d'organització possible. Ingressa aleshores en la Federació del Jura, participant en la redacció del seu Bulletin de la Fèdèration Jurassienne amb James Guillaume i P'otr Kropotkin. El 18 de març de 1877 pren part a Berna en una manifestació glorificant la Comuna, que acaba en enfrontaments amb la policia, i és condemnat a un més de presó. El 15 d'abril de 1879, després de la publicació d'un article publicat en el periòdic que dirigirà, L'Avant-Garde (1877-1878), titulat «Propagande par le fait» publicat l'agost de 1877 que justifica els atemptats d'Hoedel i de Nobiling –és la primera vegada que apareix el terme «propaganda pel fet» en la premsa llibertària i a partir d'aquí es popularitzarà entre els cercles anarquistes–, és de bell nou condemnat a dos mesos de presó i després expulsat de Suïssa. A França, en 1880, s'allunyarà de les concepcions anarquistes per militar en el Partit Obrer i, després d'una escissió, amb els anomenats possibilistes de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF). En el Congrés Internacional de Londres, l'agost de 1886, juntament amb Jules Guesde, votarà l'exclusió dels anarquistes. D'aleshores ençà el seu nom estarà lligat al Partit Socialista, al reformisme i a l'electoralisme. Va estar casat en primeres núpcies amb Nathalie Landsberg, de qui enviudà, i en segones amb Julie Joséphine Aveline. Paul Brouse va morir l'1 d'abril de 1912 al seu domicili de Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), i va ser enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise (divisió 97, cara al Mur dels Federats). Hi ha nombrosos hospitals a França que porten el seu nom.

***

Celso Ceretti

- Celso Ceretti: El 23 de gener de 1844 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí, internacionalista anarquista i, després, polític socialista Celso Ceretti. Sos pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys s'enrolà com a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a Sicília. Es convertí en un dels acòlits més propers a Garibaldi i serví d'enllaç entre aquest i el moviment obrer. En 1871 participà a París (França) en la defensa de República francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola la Societat Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual va ser membre de la Comissió d'Estadística, i mantingué estrets contactes epistolars amb Mikhail Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de març de 1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat per «conspiració» i absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit, organitzar el II Congrés de la Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les autoritats. En 1876 dirigí l'expedició garibaldina de suport a la revolta contra la dominació turca primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on demostrà la seva capacitat de comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la Società dei Reduci Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un atemptat a ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà l'anarquista il·legalista Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del moviment anarquista estaven convençuts que Ceretti era un confident de la policia. En 1888 fundà i dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il Sole dell'Avvenire (El Sol del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué correspondència amb Giusseppe Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea Costa, entre d'altres. Celso Ceretti va morir el 12 de gener de 1909 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia). En 2007 Franco Verri publicà la biografia Celso Ceretti. Garibaldino mirandolese.

***

Foto policíaca d'Auguste Schwartz (2 de juliol de 1894)

- Auguste Schwartz: El 23 de gener de 1863 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista Auguste Schwartz. Sos pares es deien Louis Schwartz, marroquiner, i Marie Madeleine Zinte. Es guanyava la vida com son pare, treballant de marroquiner. En 1884 va ser sortejat per l'exèrcit, però es va ajornar la seva incorporació dos anys a causa de la seva feblesa i el consell de revisió li donà una exempció de tres anys per «hipertròfia del cor». Des de 1887 treballà de marroquiner a l'empresa «Ets Terray Merlin et Cie», al número 55 del carrer Montorgueil de París, i posteriorment amb un tal Dufresne, al número 31 del carrer Cordeliers. Des de febrer de 1891 els confidents policíacs reportaren la seva freqüent presència en les reunions públiques. El 22 de maig de 1891 assistí a una assemblea anarquista al número 204 del carrer Saint-Maur, amb la finalitat d'establir com s'havia d'actuar en la concentració en memòria de la Comuna de París del 24 de maig al cementiri de Père-Lachaise. El 26 de març de 1893 s'adherí al «Grup Internacional» que es va crear als XIII i XIV Districtes de París. A resultes de la repressió exercida contra el moviment anarquista arran del cas Ravachol, decidí el maig de 1893 reconstituir el grup «Les Enfants du Faubourg Merceau», que es reunia al restaurant «Aux Vendanges de Bourgogne», al número 19 carrer Pascal. El 28 de maig de 1893 assistí al míting que se celebrà a la Sala del Commerce, al número 934 del carrer Faubourg du Temple. Amb cinc companys anarquistes, per a no pagar els dos rebuts de lloguer que devia al propietari, abandonà furtivament l'habitatge que ocupava al número 7 del carrer Simonet; interceptat per la portera que li barrava el pas, trencà tots els mobles que guarnien l'allotjament. També havia viscut al número 17 de l'avinguda Italie, al domicili del sabater anarquista Sauteur. El seu nom figurava en un llistat de la Prefectura de Policia del 26 de desembre de 1893. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia signà una ordre d'escorcoll del seu domicili i d'interrogatori sota l'acusació de«pertinença a associació criminal». L'1 de juliol de 1894, a les quatre de la matinada, el comissari de policia del barri de l'Estació es presentà al seu domicili, al primer pis del número 1 del carrer Cinq Diamants, però l'escorcoll resultà infructuós, llevat de la fotografia d'un grup d'obrers. Durant el seu interrogatori negà ser anarquista i va atribuir la seva detenció a la denúncia d'alguna persona venjativa. L'endemà, 2 de juliol, va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i va ser posat en llibertat dos dies després. Aquest mateix 6 de juliol, una petició dels veïns del seu barri dirigiren al jutge d'instrucció una sol·licitud demanant la seva llibertat. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer ordenà el sobreseïment del seu cas. En aquestaèpoca estava casat sense infants. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alfonso Martínez Rizo (ca. 1924)

- Alfonso Martínez Rizo: El 23 de gener de 1877 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Caravaca (Múrcia, Espanya)– el mestre racionalista, enginyer militar, periodista, naturista i intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Alfonso Martínez Rizo, que va fer servir el pseudònim Un Ingeniero Español. Son pare, Isidoro Martínez Rizo, fou –a més de maçó sota el nom de Cincinato, cronista de la ciutat de Cartagena, membre de la Reial Acadèmia de la Història i amic d'Isaac Peral– un republicà federal que s'enfrontà a Cartagena als republicans centralistes; sa mare, cosina de son pare, es deia Teresa Rizo López. En 1895 ingressà en l'Acadèmia d'Enginyers Militars de Guadalajara (Castella, Espanya); en 1897 ascendí a segon tinent i a primer tinent dos anys després, en 1905 va ser nomenat capità, grau amb el qual va ser expulsat de l'exèrcit per«professar idees lliures i fer propagandes en pro del proletariat» –altres fonts diuen que deixà voluntàriament la carrera militar– el febrer de 1913 quan estava destinat a la Companyia de Sapadors de Maó (Menorca, Illes Balears). Entre 1904 i 1906 col·laborà en la revista Madrid Cienfífico. Coneixia el francès i l'anglès. En 1913 residia a Melilla (Nord d'Àfrica), on va fer de cronista per a diferents diaris, i poc després encapçalà una Agrupació de Joves Bàrbars a Barcelona (Catalunya). L'agost de 1914 va ser tancat a la Presó Model de Barcelona per un article publicat en el diari El Progreso, del qual era col·laborador, on s'injuriava el Kàiser d'Alemanya. En 1916 demanà solidaritat amb Joan Salvat Papasseit (Gorkiano), condemnat a dos mesos de presó per un delicte d'impremta, en el periòdic El Motín de José Nakens Pérez. En aquests anys col·laborà en periòdics republicans, sobretot republicans radicals i federals, i sembla que també va exercir de mestre racionalista. El setembre de 1921 s'allistà a Barcelona en el Terç d'Estrangers de Melilla. En la dècada dels vint visqué un temps a Madrid (Espanya). En 1924 era corresponsal de la revista gaditana España y América en Barcelona. En els mesos precedents a l'adveniment de la II República espanyola dirigí a Barcelona la col·lecció«Estrellas del Amor», biografies de dones cèlebres, i l'editorial barcelonina Mar, en la qual va publicar, en la col·lecció «Divulgación Sociològica», nombroses obres seves. El maig de 1931 fou un dels fundadors de l'Agrupació Espanyola d'Amics de Catalunya, que reivindicava una Catalunya federada amb la resta d'Estats Ibèrics i que feia costat l'estratègia de Francesc Macià i Llussà. També en 1931 treballà a Barcelona com a periodista i corresponsal de l'Agencia Internacional Arco. Amb el nou règim republicà, desenvolupà una intensa tasca de divulgació de temes científics i sindicalistes, treballà en l'editorial Horizonte, participà en les activitats de l'associació «Idealistas Prácticos» i milità en el Sindicat d'Obrers Intel·lectuals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, que vicepresidí entre 1932 i 1936. Entre abril de 1934 i juny de 1937 dirigí«Al día con la ciencia», secció científica de la revista Estudios. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, combaté en la «Columna Ascaso»–algunes fonts citen la «Columna Durruti»– com a milicià, tècnic militar i cronista de guerra –fou corresponsal de Solidaridad Obrera al front d'Aragó des dels començaments–, fins que va ser enviat a la rereguarda per mor de la seva edat, treballant com a enginyer en la«Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA) de Barcelona, destacant la seva tasca en l'electrificació de la línia Barcelona-França. El 2 de setembre de 1937 assistí, com a vicepresident de l'Associació Regional de Tècnics, a la inauguració del Laboratori Confederal d'Experimentacions de Barcelona. El gener de 1938 participà en el Ple Nacional Econòmic Ampliat de la CNT que se celebrà a València. En 1939, amb el triomf franquista, desaparegué. En els anys quaranta reaparegué a Catalunya, on va oferir el seu suport al moviment llibertari antifranquista, col·laborant assíduament, fent servir diversos pseudònims, en el periòdic Ruta, publicat a França. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Acracia,Biofilia, Cuadernos de Cultura, Estudios,Helios, Juventud Libre, Liberación,Orto, Revista de Ambos Mundos, Ruta,Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad,X-46, etc. En els seus escrits analitzà les possibilitats econòmiques necessàries per a la realització del comunisme llibertari, i tractà temes d'urbanisme –se li ha adscrit a l'«urbanisme organicista»– defensant la dualitat «ciutat-camp», de naturisme, de nudisme i de qüestions científiques en general. Reivindicà el paper de l'anarcosindicalisme i de la federació de municipis cenetista. Entre les seves obres destaquen La aventura marroquí, colonización, las minas de Oriente (sd), Capitalismo. Crítica social de la organización capitalista. Su historia. Su presente. Su porvenir (sd), Cervantes y el estatuto (sd), Las cinco épocas culminantes en la transformación de la historia: Roma, Inglaterra, Rusia, Europa contemporánea (sd), Comunismo (sd), Comunismo libertario (sd), Cooperativismo. Reivindicación social sin violencia, ni colaboración. Lucha en el terreno puramente económico (sd), Europa contemporánea (sd), Fascismo. La tiranía fascista vista por el obrero español (sd), Francia (sd), La gran batalla interior (sd), Inglaterra (sd), Laicismo (sd), Militarismo Anacronismos que deben desaparecer (sd), Paritarismo (sd), Parlamentarismo. La tragicomedia de la democracia. Teatralidad parlamentaria. Tenores, payasos y jabalíes. El Político profesional. Los códigos (sd), El paro forzoso (sd), Pistolerismo (sd), Postitución. 1º Cómo se empieza, 2º Cómo se vive, 3º Cómo se muere (sd), La República tres veces laica (sd), Resistencia de materiales (sd), Roma (sd), Sexualismo (sd), Sindicalismo El sindicato único. Su significación. Su ideario. Su actuación (sd), El socialismo español. Su ideario. Su fuerza. Sus hombres. Su actuación (sd), Traficantes de carne de mujer. Lo que ninguna mujer debe ignorar (sd), La trata de blancas (chulos, rameras y burdeles) (sd), Rutas heroicas. De España a América (1926, amb Segundo Palazuelo), Anarquismo. Influjo del ideal libertario, su historia, su definición, su importancia, sus efectos (1931), El despertar de un pueblo. Apuntes a vuela pluma sobre el advenimiento de la República y sus causas (1931), 1945, el advenimietno del comunismo libertario. Una visión novelesca del porvenir (1932), El Ama Niña (1932), El amor dentro de 200 años. La vida sexual en el futuro. Visión novelesca de rebeldías futuras (1932), La ciudad en el porvenir comunismo libertario (1932), El comunismo libertario expuesto por un ingeniero español (1932), Desnudismo. Naturismo. Almanaque (1932),Pacifismo impuesto por los pueblos, no cencedido por los estados. Barcelona, sede de la Sociedad de Pueblos, Ginebra de la democracia (1932), El triunfo de la pobreza (1932), El urbanista del porvenir (1932), Federalismo. Explicación de los estatutos federales de todas las federaciones (1934), Agrarismo. Antecedentes estadísticos. Situación actual del campo español (1936), Óbito (1936), ¡Venceremos! (1936), Los Aguiluchos en Aragón (1937), etc. Alfonso Martínez Rizo, sembla, que morí en 1951 a Barcelona (Catalunya), encara que alguns diuen, sense massa fonaments, que marxà cap a Mèxic.

***

Notícia sobre la donació feta per Manuel Sésar Lloria publicada en el periòdic tolosà Espoir del 24 de desembre de 1972

- Manuel Sésar Lloria: El 23 de gener de 1887 neix a Utiel (Plana d'Utiel, País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Sésar Lloria. Sos pares es deien Miguel Sésar i Margarita Lloria. Obrer metal·lúrgic, quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgia de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser comptador durant la dictadura de Primo de Rivera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació els alemanys l'enviaren a treballar de metal·lúrgic en una base submarina. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Carcassona, on militant en la Federació Local de la CNT i el novembre de 1960 en va ser nomenat comptador. En 1968 era responsable de l'enviament de paquets i de la premsa. Manuel Sésar Lloria va morir el 23 de maig de 1972 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) i va llegar els seus estalvis (2.880 francs) al fons«Pro Espanya» de la CNT.

***

Foto policíaca de Leonida Mastrodicasa (1939)

- Leonida Mastrodicasa: El 23 de gener de 1888 neix a Ponte Felcino (Perusa, Úmbria, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista Leonida Mastrodicasa, també conegut com Numitore. Fill de l'anarquista Liborio Mastrodicasa i de Rosa Santovecchio, començà a treballà molt jove a les fàbriques d'acer de Treni, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. En 1906 fou un dels fundadors de les Joventuts Anarquistes de Ponte Felcino i patí les primeres detencions. Fou cridat a files en 1909, però desertà passats uns mesos i es refugià a Milà. En 1911 es beneficià d'una amnistia i tornà a Perusa, on treballà en un taller mecànic. Mobilitzat arran de l'aventura colonial de Líbia, desertà novament i s'exilià a Suïssa. En 1914, instal·lat a Ginebra, freqüentà el grup de Luigi Bertoni i col·laborà en el seu periòdic Il Risveglio. Quan esclatà la Gran Guerra, refusà tornar a Itàlia i fou novament declarat desertor. El novembre de 1919 fou detingut per les seves activitats llibertàries arran dels «Fets de Zuric», internat a la colònia penitenciària d'Obre i finalment expulsat de Suïssa. A Itàlia fou enviat a fer el servei militar i a començaments de 1920 novament desertà, però fou detingut dies després i destinat a Albània. Després d'haver agafat la malària i d'haver-se restablert, fou enviat el desembre de 1920 a un regiment d'Infanteria a Venècia, per a ser llicenciat el gener de 1921. Novament establert a Perusa, amb ajuda de son germà Maro, trobà una feina en la Società Industrie Areonautiche Meccaniche Italia Centrale (SIAMIC, Societat Industrial Aeronàutica Mecànica Itàlia Central). En aquesta època lluità activament contra la pujada del feixisme i fou perseguit l'abril de 1921 per«associació de malfactors i fabricació d'explosius», per la qual cosa va haver de viure amagat fins el novembre d'aquell anys quan en fou exculpat per manca de proves gràcies a les gestions d'Oro Nobili, advocat socialista de Terni. En 1922 s'instal·là a Milà i milità en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El juny de 1925 participà a Gènova en el Congrés de l'USI. El maig de 1927 emigrà clandestinament a França amb l'ajuda d'un guia alpí que treballa amb son germà Maro a la Vall d'Aosta. D'antuvi a Marsella, on trobà nombrosos militants anarquistes (Giulio Bacconi, Angelo Diotallevi, Celso Persici, etc.), després s'instal·là a la regió parisenca (Alts del Sena), amb sa companya Linda Tellini i sa filla. Aleshores col·laborà en el periòdic La Lotta Umana, el gerent del qual era Séverin Ferandel i la direcció corria a càrrec de Luiggi Fabbri i que estava publicat pel grup «Pensiero e Volontà». Amb la transformació d'aquest grup en la Unione Comunista Anarchica dei Profughi Italiani (UCAPI, Unió Anarquista Comunista dels Pròfugs Italians), esdevindrà, amb Bernardo Cremonini i Camillo Berneri, el director del seuòrgan d'expressió, Lotta Anarchica (1929-1933), els gerents del qual foren Rebeyron i Alban Fontan. En aquesta època va fer servir nombrosos pseudònims (Mastro,P. Felcino, Maniconi, Nemo,Leomas, Leo), però el que tindrà més fortuna serà Numinatore. També col·laborà en Studi Sociali, realitzat a Montevideo per Luigi Fabbri; en Fede, dirigit per Virgilio Gozzoli i Henri Lequin en la gerència; i en L'Aduanata dei Refrattari, de Nova York. En 1933 fou membre del«Comitè Nacional per a les víctimes polítiques d'Itàlia» i de la Liga Italiana dei Diritti dell’Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 participà en la creació a Puteaux de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Pròfugs Italians), de la qual esdevindrà un dels redactors del seu òrgan, Lotta Sociali (1933-1935), que defensà les tesis de la tendència partidària de la necessitat de l'existència d'una organització que aglutinés el moviment anarquista italià. El 22 de desembre de 1932 fou detingut amb la finalitat d'expulsar-lo, però finalment aconseguí un pròrroga renovable. En 1935 participà en les reunions amb altres organitzacions antifeixistes per portar a terme una campanya en favor del dret d'asil i entre l'1 i el 2 de novembre d'aquell any assistí al«Congrés d'Entesa» de Sartrouville que reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica i que donà lloc al Comitato Anarchico d’Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual seran Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El 19 de gener de 1936 fou detingut per infracció al decret d'expulsió i condemnat a 15 dies de presó per utilització de documentació falsa, però novament obtingué autorització per restar a França i s'instal·là a Suresnes. Quan esclatà la Revolució espanyola, formà part, amb Virgilio Gozzoli i Umberto Tommasini, del comitè anarquista encarregat de reclutar voluntaris per lluitar a la Península. El novembre de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) i s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), inscrivint-se en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Entre el gener i l'agost de 19 37 col·laborà en el periòdic Guerra di Classe (Barcelona, 1936-1937) i visqué amb Camillo Berneri. Després dels«Fets de Maig de 1937» i l'assassinat de Berneri i Francisco Barbieri a mans de sicaris estalinistes, passà a França. Entre el 25 i 26 de desembre de 1937 participà a Marsella en el Congrés Nacional dels Anarquistes Italians de l'Exterior, on es decidí la transformació de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en Unió Anarquista Italiana (UAI) i on fou nomenat, amb Virgilio Gozzoli, director del seuòrgan, Il Momento (1938), el gerent del qual fou René Podevin. També fou corresponsal del Bolletine d'Informazione dell'UAI (1938-1939). Quan es desencadenà la II Guerra Mundial, per fugir una expulsió segura i ja malalt de tuberculosi, s'inscriví en la Legió Estrangera i participà en la defensa de París. El gener de 1941 fou detingut per la policia nazi i immediatament deportat a Alemanya amb altres anarquistes, com ara Giovanna Berneri, Angelo Diotallevi, Augusto Mione i Savino Fornasari. Internat al camp de concentració«Stalag 12D» de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya), Leonida Mastrodicasa hi va morir, segons la policia, de tuberculosi el 20 de maig de 1942 i enterrat al cementiri del camp. Amb l'Alliberament, el govern francès el condecorà amb la Legió d'Honor a títol d'«heroi partisà» i acordà donar una pensió a sa companya considerada com a«vídua de guerra». En 1968 un carrer principal de Ponte Felcino fou inaugurat al seu nom.

Leonida Mastrodicasa (1888-1942)

***

Charles Bill segons la premsa de l'època

- Charles Bill: El 23 de gener de 1892 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarcoindividualista, partidari de l'il·legalisme revolucionari, Charles Joseph Bill. Sos pares es deien Michel Bill, fuster, i Catherine Madeleine Gérardin. Ben igual que sos tres altres germans grans, fou fuster ebenista, vegetarià, antialcohòlic i anarquista a Nancy. A començaments de segle mantingué una estreta amistat amb l'anarquista Eugène Diudonné. En 1909 va ser condemnat a dos mesos de presó per «possessió d'armes i trencament d'objecte públic». Cap el 1911 vivia amb el company Charles Reinert al número 14 del carreró de la Madeleine. Quan el cas de la «Banda Bonnot» i durant el procés dels seus membres, assassinà el 4 de maig de 1912 a trets el fuster Charles-Auguste Blanchet a Neuves-Maisons (Lorena, França), qui hauria denunciat a la policia una falsa coartada d'Eugène Dieudonné. En fuita i desaparegut, l'1 de desembre de 1913 va ser condemnat per contumàcia a mort per l'Audiència de Meurthe i Mosel·la. Refugiat a Portugal, retornà a França quan esclatà la Gran Guerra. Allistat en l'exèrcit amb una cartilla militar falsa a nom de Charles Masson, va ser incorporat en l'Artilleria i va ser ferit al front en dues ocasions. El 4 de desembre de 1916 va ser denunciat per un soldat del seu batalló del 60 Regiment d'Artilleria que l'havia reconegut, detingut amb resistència al centre d'entrenament del camp militar d'Avord (Centre, França) i reclòs a la presó de Bourges (Centre, França). Jutjat de bell nou el 23 de març de 1917 pel Tribunal de l'Alt Marne per l'assassinat de Blanchet, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Charles Bill va morir el 18 de març de 1918 a la Presó Central de Poissy (Illa de França, França) i la seva defunció només es va fer pública a finals d'aquell mes.

***

Gustave Lecointe

- Gustave Lecointe: El 23 de gener de 1893 neix a Lumbres (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i sindicalista, i després comunista i resistent antifeixista, Charles Gustave Josep Lecointe, conegut com Gustave Lecointe. Era fill primogènit d'una família minera nombrosa de sis germans. Sos pares es deien Gustave Charles Louis Lecointe, manobre i militant del Partit Obrer Francès (POF), i Céline Célestine Clémence Hermant, domèstica i filla de miner. Quan tenia 13 anys quedà orfe de pare. Es guanyà la vida amb la mateixa feina familiar, la de miner, treballant a pous de la conca minera de la zona (Montigny-en-Gohelle, Nœux-les-Mines i Billy-Montigny). En 1913 va ser cridat a files i va ser destinat, com a fill major de vídua, com a infermer a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). Entre el 7 de setembre de 1914 i el 29 de juliol de 1915 restà presoner dels alemanys a Salzwedel (Saxònia, Imperi Alemany; actualment Saxònia-Anhalt (Alemanya). Va estar-se sis anys a l'exèrcit, lluitant a Egipte i a Palestina. Greument ferit a la part dreta del cos, quedant esguerrat de la mà dreta, després de la Gran Guerra no pogué retornar a la mina i treballà als acumuladors de l'empresa Chausson a Asnières (Illa de França, França) i durant dos anys com a ajudant de farmàcia a Ivry (Illa de França, França). En 1921 retornà a les mines de Courrières (Nord-Pas-de-Calais, França) i, com a mutilat de guerra, va ser empleat com a trabucador a l'exterior de la mina. Militant anarquista i sindicalista seguidor de la tendència anarcosindicalista de Benoît Broutchoux, en 1922 s'integrà en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i en 1924 s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de l'Internacional Comunista (PC-SFIC). Va pertànyer a la cèl·lula comunista de Montigny-en-Gohelle, de la qual va ser nomenat secretari, i després va ser secretari de la secció de Carvin-Hénin (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1926 estudià en una escola de secció del PC-SFIC i en 1927, amb Arthur Ramette, va ser membre del Buró de la Secció de Lens (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1928 va ser acomiadat de la mina i hagué d'abandonar els seus càrrecs orgànics. En 1929 va ser nomenat regidor de l'Ajuntament de Montigny-en-Gohelle i entre 1930 i 1935 va ser alcalde d'aquesta població. Durant la seva gestió municipal s'edità el periòdic L'Action Municipale de Montigny-en-Gohelle. Organe du Conseil Municipal Communiste de Montigny-en-Gohelle. En aquests anys participà activament en els moviments reivindicatius de la regió i va ser multat en diferents ocasions, sobretot per articles publicats a la premsa. Entre 1932 i 1935 treballà en una empresa d'obres públiques. L'1 de març de 1935 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a 50 francs de multa per «ultratges als bons costums». El 25 de gener de 1936 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Douai a tres mesos de presó, amb llibertat provisional, i 100 francs de multa per «provocació a militars en un acte de propaganda anarquista» arran d'haver distribuït pamflets als reclutes en el consell de revisió militar de Carvin. Desocupat en 1936, esdevingué secretari de l'Ajuntament de Drocourt (Nord-Pas-de-Calais, França) i, a principis de 1937, va ser nomenat cap de l'edició del Pas-de-Calais del periòdic L'Enchaîné,òrgan regional del PCF editat a Lilla, càrrec que ocupà fins a 1939. El febrer de 1940, en plena ocupació alemanya, va ser detingut amb Nestor Calonne i enviat a diferents camp d'internament, fins que pogué fugir-ne, amb Calonne, del camp de Dinha (Provença, Occitània). Milità clandestinament amb Auguste Lecœur en la direcció regional del PCF del Pas-de-Calais i ambdós organitzaren entre maig i juny de 1941 la gran vaga minera de la conca del Pas-de-Calais, en la qual va ser detingut per la policia francesa i lliurat a les forces nazis d'ocupació. Tancat a Lilla i a Huy (Lieja, Valònia), aconseguí fugir-ne i reprendre la direcció regional clandestina, animada aleshores per Louis Lallemand. En 1942 va ser nomenat delegat del Comitè Central del PCF per a la zona ocupada, participant en la creació de les unitats dels Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Resistència a Bretanya, i després de l'Est, esdevenint en 1943 un dels responsables militars de la regió parisenca. Després de participar l'agost de 1944 en els combats per l'alliberament de París, retornà a Pas-de-Calais, integrant-se en el Comitè Departamental d'Alliberament i en la Secretaria Federal del PCF, càrrec que ocupà fins a la seva mort. En 1945 va ser conseller general del cantó de Carvin i de l'Ajuntament de Montigny-en-Gohelle. Gustave Lecointe va morir sobtadament el 19 de juny de 1948 a Montigny-en-Gohelle (Nord-Pas-de-Calais, França). Un carrer de Montigny-en-Gohelle porta el seu nom.

***

Necrològica de Josep Colls Villalonga apareguda en el periòdic tolosà CNT de l'1 de maig de 1955

- Josep Colls Villalonga: El 23 de gener de 1898 neix a Castelló d'Empúries (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Colls Villalonga. Era fill de Jaume Colls i de Maria Villalonga. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan esclatà la Revolució de 1936 va ser membre, en nom de la CNT, del Comitè Revolucionari de Castelló d'Empúries i s'encarregà de redactar una ponència encarregada de dissenyar les noves normes sobre el treball camperol i la distribució dels productes agropecuaris catalans. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i acabà instal·lat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on milità en la Federació Local de la CNT de l'exili i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Maria Puig. Malalt durant molt de temps, Josep Colls Villalonga va morir el 27 de març de 1955 a l'Hospital Civil d'Haut-Vernet de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat al cementiri d'Haut-Vernet de la població.

***

Necrològica de Pere Archs Colomé apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juny de 1974

- Pere Archs Colomé: El 23 de gener de 1900 neix a Ripoll (Ripollès, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Miquel Josep Archs Colomé. Era fill de Carles Archs Camps i de Magdalena Colomé Bou. Treballador fabril, l'abril de 1928 es casà a Ripoll amb Josepa Casas Perramon. Durant la dècada dels vint, per les seves activitats sindicalistes i llibertàries, es va veure obligat a passar a França. En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, retornà a Catalunya. En 1932 va ser delegat de Ripoll en el Ple Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). En aquests anys col·laborà en el periòdic Sembrar, dirigit per Manuel Calafell Galí a Vic (Osona, Catalunya). El 17 d'octubre de 1936 va ser nomenat representant de la CNT, com a vocal d'abastaments, al Consell Municipal Revolucionari de Ripoll i aquest mateix en nom de la CNT fou membre de la Delegació Comarcal de l'Escola Nova Unificada del Ripollès. En 1937 va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de la CNT. En 1938 exercí d'alcalde de Ripoll durant uns mesos. Passà a França, en 1939, amb el triomf franquista i s'instal·là a Cunhaus. Durant l'ocupació participà en la reconstrucció clandestina de la CNT a Cunhaus, de la qual va ser un dels seus responsables després de la II Guerra Mundial. En 1960 va ser delegat al Congrés de Reunificació confederal celebrat a Llemotges (Llemosí, Occitània). Pere Archs Colomé va morir el 3 de febrer de 1974 a Cunhaus (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto antropomètrica de Hermann Hahn

- Hermann Hahn: El 23 de gener de 1907 neix l'anarcosindicalista Hermann Hahn. Obrer de la construcció, milità en les Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventuts Anarcosindicalistes d'Alemanya) i en la Freien Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió de Treballadors Llibertaris d'Alemanya). El març de 1937 va ser detingut a Wuppertal (Prússia, Tercer Reich; actual Alemanya) sota l'acusació d'«acció a favor de l'Espanya revolucionària». Jutjat pel Tribunal Regional de Wuppertal, juntament amb un centenar de militats renans (August Benner, Kruscheid, Julius Nolden, Oberhamm, Hans Saure, Scmitz, Sickmann, Sielmann, Ernest Steinacker, Hermann Steinacker, Walter Tacken, etc.) processats per«conxorxa d'alta traïció», va ser condemnat a dos anys i mig de presó. Durant el judici, quan el procurador li demanà si tenia alguna cosa a dir, va respondre a les acusacions amb foteses, fet que enfurí el jutge. Després de ser apallissat a la cel·la del Tribunal de Düsseldorf, va ser torturat a la presó de Duisburg i finalment va ser internat en un asil d'alienats d'Herford i a Münster. Segons les autoritats nazis, Hermann Hahn esdevingué foll i va ser traslladat al Sanatori Provincial i Asil de Galkhausen de Langenfeld (Prússia, Tercer Reich; actual Alemanya), on va ser assassinat (oficialment patí«eutanàsia» amb una injecció letal) el 13 d'agost de 1941.

***

Necrològica de José María Téllez Troyano apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de febrer de 1991

- José María Téllez Troyano: El 23 de gener de 1907 neix a La Carlota (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José María Téllez Troyano. Sos pares es deien José Téllez i María Troyano. Milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a Castellnou d'Arri, on formà part la CNT local. Sa companya fou Carmen Segovia Wals. José María Téllez Troyano va morir el 22 de desembre de 1990 al Centre Hospitalari Jean-Pierre Cassabel de Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després en aquesta localitat.

***

Notícia de la detenció de Pedro Meca López i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de juny de 1950

- Pedro Meca López: El 23 de gener de 1914 neix a Múrcia (Castellà, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Pedro Meca López. Es guanyava la vida fent de representant de comerç i en 1933 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1934 va ser empresonat per la seva militància. Durant la guerra civil combaté el feixisme com a membre de la «Columna Ascaso» i després de la militarització va ser ascendit a tinent de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Durant la postguerra milità en la clandestinitat i en 1944 va ser empresonat. Després entrà a formar part dels grups d'acció i el 27 de maig de 1949 va ser detingut a Barcelona (Catalunya). El 23 d'agost d'aquell any sortí en llibertat provisional, però el 3 de maig de 1950 va ser novament detingut durant una batuda i fou empresonat amb altres cenetistes d'antics grups desmantellats l'octubre de 1949. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb una trentena de supervivents i col·laboradors d'aquests grups d'acció, i fou condemnat a 25 any de presó; altres nou companys no tingueren tanta sort i van ser condemnats a mort, dels quals cinc van ser afusellats el 14 de març d'aquell any al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Continua...

---

...”els comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta". (Miquel López Crespí)

Lletra de batalla i els ressentits

Lletra de batalla, el poemari publicat per l'Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l'editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l'autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols "La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània" i "El llibre de les odes", pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.

En els primers dels capítols abans esmentats escrivia, entre d'altres coses: "Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d'un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta".

El poeta Tomeu Fiol també ha parlat d'aquests problemes en el pròleg que va escriure per a Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: "La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d'esmentar".

En poques paraules: Revolta no guanyà mai cap premi literari en la seva versió original catalana; ans al contrari, "descobert" l'autor per determinats membres de jurats de tendència reaccionària i paranoucentista, va ser escarnit amb tota una sèrie de comentaris irrepetibles en aquest escrit. La reacció cultural i política sol cometre aquesta mena de brutors: proven d'assassinar les obres i l'autor en petit comitè, clavant el punyal per l'esquena. Posteriorment, per a copsar encara més la manca d'ètica d'aquests membres de jurat, alguns d'ells, com si a Mallorca les coses no es sapiguessin de seguida, quan em trobava pel carrer, tenien la gosadia d'afirmar, mentiders, que el poemari els havia agradat moltíssim i que, quin cinisme!, l'havien votat.

Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l'Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.

Potser caldria explicar una mica els motius exactes pels quals em vaig posar a escriure una segona part, qui sap si més combativa encara, de Revolta. Per a la redacció de Lletra de batalla qui més m'encoratjà va ser el poeta i investigador Ferran Lupescu i també, alguns membres de les organitzacions d'esquerra i independentistes Endavant i Alternativa L'Estel. Uns, els primers, els vaig conèixer amb motiu de la presentació a Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs, del meu llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc de Lleida. Endavant, L'Editorial El Jonc, i el Centre d'Investigació Històrica Arran s'havien encarregat de la presentació del llibre que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís Maria Xirinacs. Aquests fets s'esdevenien a començaments del 2001. Posteriorment, en el 2002, el col·lectiu d'estudiants Alternativa L'Estel em convidà a unes trobades que, damunt la història de la transició, es feren a la Universitat de Lleida amb participació de Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M. Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader, Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui signa aquest article. El seminari de la Universitat de Lleida es titulava "La transició als Països Catalans" i, com deien els organitzadors, es tractava "d'apropar a l'estudiant de la Universitat de Lleida a una realitat passada i encara present com és el procés de reforma política que va portar de la dictadura franquista a l'actual monarquia parlamentaria".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

"Lluitar per la transformació de la realitat en la direcció de la democràcia i la justícia social suposa fer-ho no sols en el terreny polític i econòmic, sinó paral·lelament, en el que correspon d'una manera genèrica a la superestructura. [...] La nostra generació -a diferència, tal vegada, d'altres: o potser no sigui cosa de generacions senceres sinó més tost de trajectòries personals...-, pensàvem que el socialisme no és una fita quantitativa respecte al capitalisme, sinó que implica un gran canvi qualitatiu. Es parlava, doncs, de la lluita contra el sistema. I per sistema enteníem el mecanisme d'opressió dels homes i dones concrets, és a dir, l'existència de relacions de poder com a forma de realitzar la vida social. Somniàvem (?) a aixecar un art nou que tingués com a finalitat trencar l'escissió entre art i quotidianitat, tot cercant dissoldre l'art en la realització de cada home i de cada dona concrets; calia anar a la recerca, doncs, de la mort de l'art, en el naixement d'un nou subjecte històric més emancipat. Qui ens podrà censurar els bells somnis?". (Joan Francesc López Casasnovas)

Aquestes volen ser unes retxes a dos amics, companys de dèries culturals als estimava amb prou força i dels quals servaré sempre un record emocionat. Pens en Miquel Vanrell i en Frances Calvet en aquesta horabaixa cendrosa de març de 2006 mentre repàs els antics retalls de premsa, les fotografies fetes a Menorca amb els amics ja desapareguts i sent, ben fondo, el buit que inexorablement van deixant aquelles persones que hem estimat de debò. Recordar la pintura de Francesc Calvet, la seva manera d'entendre el món i l'art, l'activisme incessant de Miquel Vanrell, en la mateixa línia de Calvet, m'ha fet recordar tot el que s'ha perdut amb la transició, amb els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants als sous i privilegis que comporta la gestió del sistema.

Han caigut tones d'oblit damunt les concepcions polítiques i culturals que, d'ençà que iniciaren les seves activitats culturals, movien la part més conscienciada de la nostra generació, a homes insubstituïbles com aquests de què parlam. Ells sí que mai no oblidaren el que havien après i practicat en els anys més foscos del franquisme: la cultura com a eina d'intervenció, l'art com a instrument de desenvolupament de totes les potencialitats de la persona, escletxa per a vèncer l'alienació del sistema, instrument igualment de lluita contra el feixisme i per la llibertat dels pobles. Per això mateix la importància que donaven a la poesia, a la pintura, al debat cultural i literari, al paper dels artistes i creadors dins la societat.

Ho recordava molt encertadament Joan F. López Casasnovas en un recent article titulat "F. Calvet". Pensant en l'amic desaparegut, analitzant el que l'esquerra nominal havia enterrat en aquests darrers trenta anys de consolidació del règim, tenint ben present l'importantíssim paper de la superstructura per a impulsar la necessària transformació del món i les consciències, López Casasnovas escrivia:

"Lluitar per la transformació de la realitat en la direcció de la democràcia i la justícia social suposa fer-ho no sols en el terreny polític i econòmic, sinó paral·lelament, en el que correspon d'una manera genèrica a la superestructura. [...] La nostra generació -a diferència, tal vegada, d'altres: o potser no sigui cosa de generacions senceres sinó més tost de trajectòries personals...-, pensàvem que el socialisme no és una fita quantitativa respecte al capitalisme, sinó que implica un gran canvi qualitatiu. Es parlava, doncs, de la lluita contra el sistema. I per sistema enteníem el mecanisme d'opressió dels homes i dones concrets, és a dir, l'existència de relacions de poder com a forma de realitzar la vida social. Somniàvem (?) a aixecar un art nou que tingués com a finalitat trencar l'escissió entre art i quotidianitat, tot cercant dissoldre l'art en la realització de cada home i de cada dona concrets; calia anar a la recerca, doncs, de la mort de l'art, en el naixement d'un nou subjecte històric més emancipat. Qui ens podrà censurar els bells somnis?".

Les idees de què parla Joan F. López Casasnovas són precisament les que ha oblidat i enterrat l'esquerra nominal. I no solament ha oblidat, podríem afegir-hi, sinó que aquesta falsa esquerra, unida a la dreta, ha combatut a mort amb la mateixa fúria i la mateixa decisió exterminadora que els reaccionaris han actuat sempre contra qualsevol idea subversiva, revolucionària, tant en el camp de l'art com de la política. I, al contrari, aquestes idees oblidades, atacades per tota mena de vividors del romanço, són les que sempre impulsaren l'activisme vital i engrescador de Francesc Calvet i Miquel Vanrell. Unes idees, uns principis, una forma de concebre la lluita cultural en la línia que havien desenvolupat Gramsci i tants pensadors revolucionaris del segle XX.

Ben cert que els dos amics desapareguts havien fet de la seva vida i de la seva pràctica cultural un punyal esmolat d'intervenció en el camp de la superstructura cultural i també, cal no oblidar-ho, en el camp d'una lluita de classes política ben concreta. No endebades Miquel Vanrell havia estat a l'avantguarda d'organitzacions que es reclamaven del marxisme, i Francesc Calvet, més llibertari, igual de rebel, es decantava més per un anarquisme allunyat de qualsevol conxorxa amb el sistema i les seves guerres de rapinya i extermini.

Cal recordar, emperò, que Francesc Calvet mai no va renunciar a bastir una obra pictòrica de qualitat, a aprofundir en el camp estrictament creatiu avançant dia a dia en el coneixement de totes les tècniques pictòriques, la utilització dels més diversos materials que poguessin ajudar-li a portar endavant la tasca de revolucionar l'art de la pintura i els seus significats canviants. En Francesc Calvet sabia, i en parlàrem en nombroses ocasions, de les limitacions i entrebancs que té l'art en la societat de classes, i era un expert en la història de tots els moviments artístics. Calvet tenia sempre ben present aquesta història quan ens explicava, novament, sense defallir mai, les darreres tendències dels mercaders de l'art o la darrera invenció postmoderna per a llevar radicalitat a totes les manifestacions artístiques. "Aquest sistema", deia, "prova de convertit la subversió artística en simple entreteniment de desenfeinats".

Encertava. Els guardians de la superstructura, els "cans guardians" del sistema, que diria Paul Nizan, són sempre a l'aguait per desvirtuar tota mena de propostes rupturistes i subversives. Sota el capitalisme l'art, i més que res una part de la pintura oficial, promocionada, ha esdevengut un rendible negoci especulatiu de tanta importància com l'especulació borsària i immobiliària. Francesc Calvet ho sabia i procurava no caure en els paranys que a cada moment ordeixen els "cans guardians" de l'ortodòxia cultural del sistema. Per això la seva intervenció "situacionista" en aquestes àrees controlades per l'enemic. Ell, igual que Miquel Vanrell, ambdós coneixedors profunds de la història de l'art, sabien, ho feren!, en un moment determinat, convertir Maó, es Castell, Menorca si calia, en una avançada de l'art compromès. Les darreres activitats en què participaren va ser contra la guerra imperialista ianqui contra els pobles d'Iraq. Parl de l'"ocupació" pacífica de la plaça des Castell feta amb un bon grapat d'amics: tapar tots els monuments militaristes amb llençols blancs a la vista de tothom amb cordes, per tal que el vent no se'n portàs aquella insígnia que anunciava una illa que no volia guerres d'agressió. Aquella acció colpejant la intel·ligència i la retina de les persona palesava molt bé quines eren les intencions de Francesc Calvet i Miquel Vanrell. Novament evidenciaven l'interès mai amagat dels dos professors i activistes quant a les possibilitats d'intervenció directa de l'art en la transformació de les consciències. En els moments de què parlam, a mitjans de març de 2003... podia haver-hi alguna activitat artística més eficient que convertir tots els canons d'un poble en estàtues vivents, en escultures que parlaven, en monuments dedicats a la pau universal, a la crida contra l'agressió imperialista? I tot plegat sense oblidar mai l'aspecte vital, de festa riallera, de comunió poble-art que representava l'ocupació del poble pels activistes d'una nova forma d'entendre l'art i la cultura.

Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 24 de gener

Esdeveniments

Fanelli (al cim) amb el Nucli Provisional de l'AIT de Madrid

- Fundació AIT: El 24 de gener de 1869 al «Círculo Republicano Antón Martín», al carrer de la Yedra de Madrid (Espanya), es funda el nucli provisional de la Internacional. En aquesta reunió van assistir 21 obrers –entre ells Francisco Mora, sabater; Anselmo Lorenzo, tipògraf; Ángel Mora, fuster; Tomás González Morago, gravador; Juan Alcázar, paperaire– i un periodista. Aquests van constituir el nucli organitzador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) dins de l'àmbit estatal i el van anomenar«Federació Obrera Regional Espanyola», es van acceptar els estatuts de l'AIT, van constituir tres comissions organitzadores (administrativa, correspondència i propaganda) i van decidir la redacció d'un reglament orgànic intern. El president de la Secció va ser Ángel Canegorta (sastre), i els secretaris Francisco Mora (sabater) i Enric Borrel (sastre). El«Nucli Provisional de l'Associació Internacional dels Treballadors d'Espanya, secció de Madrid» es va transformar en Secció de l'AIT el 21 de desembre de 1869. La primera iniciativa seriosa per propagar la I Internacional a Espanya va ser de Bakunin i de la «Aliança Internacional de la Democràcia Socialista». Amb motiu de la Revolució de Setembre de 1868, Bakunin va enviar Fanelli a la península, perquè va creure en la possibilitat de capgirar la revolució setembrina conforme els seus plans de revolució universal. Fanelli també és portador d'un missatge del Comitè ginebrí de l'AIT, signat el 21 d'octubre de 1868, per als treballadors espanyols on es desenvolupen els principis de l'Aliança bakuninista i on se'ls exhorta a l'ingrés en l'AIT: «Germans d'Espanya, veniu, ingresseu en la nostra organització en massa. No us deixeu enganyar pels eterns explotadors de totes les revolucions, ni pels generals, ni pels demòcrates burgesos. Recordeu, sobretot, que el poble mai no obté reformes com no sigui arrancant-les; que mai en cap país les classes dominants no han fet concessions voluntàries.» El 4 de novembre de 1868 Fanelli va arribar a Madrid, on es va entrevistar en diverses ocasions, a casa del litògraf català Juli Rubaudonadeu, amb el grup obrer del «Fomento de las Artes», espècie d'ateneu popular fundat en 1847, format per exrepublicans i excarbonaris, del qual sorgiria el grup que fundaria el nucli provisional de la Internacional.

***

Cartell de la conferència de García Oliver

- Conferència de García Oliver: El 24 de gener de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista Joan Garcia Oliver, aleshores ministre de Justícia de la II República espanyola, fa una important conferència sota el títol El fascismo internacional y la guerra antifascista española, quarta d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La sala es trobà plena de gom a gom i molta gent hagué d'escoltar la conferència amb altaveus fora del local. L'acte començà amb una presentació de Jacinto Toryho, cap de les Oficines de Propaganda CNT-FAI i director deSolidaridad Obrera. Després parlà García Oliver que anuncià que la conferència la donava com a militant anarquista i no com a ministre. Primerament blasmà contra els feixismes internacionals i contra la «hipocresia internacional» de les democràcies i comentà les relacions d'aquests dos factors amb les conquestes revolucionàries. Propugnà la creació d'unòrgan de defensa de la Revolució espanyola, que no era altra cosa que un «exèrcit revolucionari»: «La garantia de la Revolució és la formació de l'exèrcit revolucionari. Si l'haguéssim tingut, la temptativa feixista no duraria tant de temps.» Després digué que al capitalisme internacional li interessava que la guerra es perllongués. Continuà relacionant els problemes amb els quals se troba la Revolució espanyola i finalment parlà sobre l'estructuració de la nova economia, basada en la nacionalització, la socialització i la col·lectivització. L'acte acabà amb sonors aplaudiments i amb l'auditori victorejant a crits la FAI i la Revolució social. La conferència es va transmetre en directe per les emissores ECN 1 (Radio CNT-FAI), Ràdio Barcelona i Radio Associació de Catalunya per a tota la Península. Aquell mateix any s'edità la conferència en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI.

Conferència de García Oliver (24 de gener de 1937)

Naixements

Foto policíaca d'Antoine Perrare (10 de març de 1894)

- Antoine Perrare: El 24 de gener de 1841 neix a Saint-Didier-sur-Beaujeu (Roine-Alps, Arpitània) el communard i militant anarquista Antoine Perrare, conegut com Chicago. Sos pares es deien Jacques Perrare, obrer terrelloner, i Marie Désvarenne. A començament de la dècada dels setanta vivia al número 150 del carrer Bougeaud de Lió (Arpitània) i portava un negoci de venda de vins a la plaça Brotteaux d'aquesta ciutat. Freqüentava les reunions públiques i participà en els fets insurreccionals del 22 de març de 1871 com a membre de la Comissió Provisional de la Comuna de Lió. Afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), el 26 de març de 1871 va ser nomenat delegat de la Comissió Executiva proclamada pel poble a la plaça pública de Lió. Quan la desfeta de la Comuna es refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i entre juliol i octubre de 1871 formà part de la Secció Central de Ginebra de l'AIT, de tendència marxista, amb Gustave Lefrançais, Benoît Malon i Charles Ostyn. El 2 de setembre de 1871 va ser condemnat en rebel·lia per un consell de guerra francès a la deportació en recinte fortificat. El 23 de novembre de 1871, en una assemblea general de les seccions ginebrines de l'AIT, es discutí el que havia passat a la Conferència de Londres (Anglaterra), de tendència marxista i, amb Benoît Malon, Charles Ostyn i Gustave Lefrançais, atacaren vigorosament les resolucions d'aquesta conferència i s'oposaren a la seva adopció; la discussió fou tant acalorada que s'hagué de convocar una nova sessió el 2 de desembre d'aquell any, on es produí l'escissió internacionalista. Després d'aquests fets, formà part de la Federació del Jura de l'AIT, de tendència bakuninista, i amb altres companys (Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Jean-Louis Pindy) representà diverses seccions franceses en el VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) que se celebrà entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra. En aquest congrés reivindicà una AIT reservada als obrers manuals. El 27 de gener de 1875, a Ginebra, fou un dels 54 signataris del manifest Au citoyen Garibaldi, adreçat als «proscrits de la Comuna». En 1876 pertanyia, amb François Dumartheray, Jean Dumay i Jean-Claude Lauprêtre, a la secció «L'Avenir» de la Federació del Jura de Ginebra, primera secció que propagà el comunisme anarquista. En aquest mateix any publicà dos pamflets de propaganda anarquista que s'editaren a Ginebra: Aux trevailleurs manuels de Lyon i Encore un soufflet. Aux lyonnais–també per aquesta època publicà el pamflet Fais ce que veux. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat per la República francesa, però rebutjà aquesta gràcia i decidí no retornar a França. El 18 de març de 1881 prengué la paraula, amb Piotr Kropotkin i altres, en un míting que se celebrà a Ginebra per commemorar la Comuna i celebrar l'execució del tsar Alexandre II. En aquesta època mantingué una estreta correspondència amb Jean Grave, Jacques Gross, Georges Herzig i Élisée Reclus. En 1882 participà en la fundació del periòdic L'Alarme de Lió i aleshores era responsable d'un taller de mecànica a Ginebra, on tenia contractats refugiats polítics francesos. En 1885 va ser investigat, amb molts altres militants, per les autoritats suïsses per les seves activitats anarquistes. En aquesta època freqüentava la redacció del periòdic Le Révolté i l'«Imprimerie Jurassienne», i era membre de la Secció de Propaganda, amb François Dumartheray Jean Grave i Georges Herzig. El 16 de juliol de 1889, a resultes d'una intervenció tumultuosa en una assemblea de desertors franceses, va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Ferdinant Niquet i Authelme Philippot, del Cantó de Ginebra. S'instal·là primer a Lió i després a París, on milità en el moviment anarquista. Vivia a la parisenca plaça del Trocadéro i regentava un magatzem de bicicletes, que en 1892 va ser destruït pel foc. Després treballà uns mesos a la fàbrica dirigida per Paul Reclus a Varangéville (Lorena, França). En aquestaèpoca sembla que assistí a les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI). En 1894, després de l'establiment de les repressives «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser inclòs en el registre de la policia ferroviària de fronteres francesa. A partir del 15 de febrer de 1899 impartí cursos setmanals de mecànica a l'Escola Llibertària, que tenia la seu a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. El 15 de març de 1904, en la inauguració dels locals de la Unió Obrera del Moble, al número 4 del passatge Davy de París, va fer la conferència «Le mouvement communaliste de 1871, les causes de sa défaite». En 1907 viva al número 39 del bulevard Ney de París. Sa companya fou Pauline Perret. Antoine Perrare va morir, asmàtic, el 5 de març de 1912 a Niça (País Niçard, Provença, Occitània).

Antoine Perrare (1841-1912)

***

Necrològica de Giulio Berlucchi apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914

- Giulio Berlucchi: El 24 de gener de 1854 neix a Bedizzano (Carrara, Toscana, Itàlia) l'anarquista Giulio Berlucchi. Sos pares es deien Francesco Berlucchi i Olivia Gattini. Picapedrer de professió, amb son germà petit Emanuele Vittorio Berlucchi (Cristomo) entrà a formar part del moviment anarquista de ben jovenet. Acusat sense proves d'un assassinat, va ser condemnat per l'Audiència de Carrara a vint anys de presó, que va acceptar sense delatar al vertader assassí, el nom del qual coneixia. El 23 de desembre de 1891 son germà Cristomo va ser condemnat per l'Audiència de Casale Monferrato (Piemont, Itàlia) a 18 anys de presó per «associació criminal, assassinat i intent d'assassinat», però aconseguí fugir a la condemna emigrant clandestinament als Estats Units. El gener de 1894, quan feia dos anys que havia aconseguit la llibertat, Giulio Berlucchi, durant el motí de Lunigiana –insurrecció engegada arran d'una vaga de protesta contra la proclamació de l'estat de setge a Sicília i en solidaritat amb els membres dels«Fasci Siciliani» detinguts per ordre del govern de Francesco Crispi– va fer una crida a la revolta entre els picapedres que acudien als llocs de feina, fet pel qual va ser condemnat el 24 de febrer de 1894 pel Tribunal Militar de Guerra de Massa (Toscana, Itàlia) a 10 anys de presó i a 20 d'assignació de residència per «associació criminal» i «incitació a la guerra civil». El 20 de setembre de 1895 va ser amnistiat i es va reunir amb son germà als EUA, on continuà la seva militància anarquista. Instal·lat a Barre (Vermont, EUA), col·laborà com a cronista en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva i fou un dels puntals de la Companyia Filodramàtica Independent. Entre 1907 i 1910, amb Isidoro Bernacca, Serafino Frontini i Rodolfo Buzzi, entre d'altres, formà part del grup de suport a l'anarquista Arturo Bernacca, aleshores empresonat, que es reunia al seu domicili de Tomasi Block del carrer North Main de Barre. En 1908, segons les autoritats, s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), però el cert és que en aquestes dates, i fins molt més tard, col·laborava en Cronaca Sovversiva. El febrer de 1909 parlà, amb Giuseppe Sassi, en els funerals de Francesco Mariani a Barre. Giulio Berlucchi va morir el 22 d'agost de 1914, després d'uns mesos malalt, a Barre (Vermont, EUA). Una sentida necrològica va ser publicada en el periòdic Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914.

***

Necrològica d'Édouard Lapeyre apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 d'octubre de 1922

-Édouard Lapeyre: El 24 de gener de 1854 neix a Vic de Sòs (País de Foix, Occitània) l'anarquista Pierre Joseph Denis Édouard Lapeyre –en algunes fonts citen erròniament el nom Clément que no surt a cap registre. Sos pares es deien Léon Lapeyre, propietari, i Séraphine Ferriès. Treballava d'empleat a la direcció dels Ferrocarrils del Migdia i vivia al número 140 del carrer Billaudel de Bordeus (Aquitània, Occitània). Cap el 1890 fou un dels organitzadors del grup anarquista de Bordeus i en aquestaèpoca viva al número 58 del carreró de Marmande. El 27 d'abril de 1892, arran d'una agafada preventiva abans de la manifestació del Primer de Maig, va ser detingut a les oficines on treballava, però va ser posat en llibertat després de l'interrogatori. En l'escorcoll del seu domicili, realitzat en la seva absència, la policia va trobar un petit moble amb un gran nombre de publicacions anarquistes. Durant la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de 1892 va ser detingut a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on acabava d'arribar, amb els companys Barthélémy Bernard i Louis Flasseyer; en el moment de la detenció portava correspondència de diferents companys (Dax, Didini, Guilbert, etc.), un text sobre l'anarquia, un exemplar del periòdic Le Falot Cherbourgeois i un cartell electoral anarquista. Processat per «associació criminal», el seu cas, ben igual que el dels seus companys, el 27 d'agost d'aquell any va ser sobresegut. El 25 de febrer de 1897, sota el títol «Notre oeuvre», començà a publicar en Le Libertaire un estudi sobre «la Idea i l'obra anarquistes». El 5 d'agost de 1898, amb Rolland i Jeanne Villeneuve, va ser denunciat per«robatori»; jutjat, va ser condemnat per l'Audiència de la Gironda, a un any de presó. El 24 de juny de 1899 es casà a Portets (Aquitània, Occitània) amb Jeanne Labandehore. Entre 1905 i 1914 col·laborà en L'Anarchie i durant la Gran Guerra en Ce Qu'il Faut Dire de Sébastien Faure, de qui eraíntim amic. En 1921 va publicar el fulletEsquisses et portraits. En 1922 col·laborà, amb una secció pròpia («Simples aperçus»), en La Revue Anarchiste.Édouard Lapeyre va morir el 25 de setembre de 1922 al seu domicili del llogaret de La Cure de Portets (Aquitània, Occitània). Deixà un «testament filosòfic», que va ser llegit en el seu enterrant i publicat en Le Libertaire del 6 d'octubre de 1922.

Édouard Lapeyre (1854-1922)

***

Foto policíaca d'Alphonse Ochart (22 de gener de 1894)

- Alphonse Ochart: El 24 de gener de 1856 neix a Hazebrouck (Westhoek, Flandes) l'anarquista Alphonse Appolinaire Ochart. Sos pares es deien Louis Alexandre Nicolas Ochart, sabater, i Lucie Euphémie Justine Dilian, i tingué sis germanes. Es guanyava la vida com a sabater, igual que son pare. Vidu amb tres infants, vivia en concubinat amb Clémentine Jacquet (o Jaglet) al número 38 del carrer de l'Espérance del XIII Districte de París (França). D'antuvi fou partidari del socialisme revolucionari de Paul Brousse, però a partir de novembre de 1892, després d'haver empleat i albergat el llibertari Alexandre Bonnard, es declarà anarquista. El 22 de gener de 1894 la policia va detenir Bonnard al seu domicili i durant l'escorcoll d'aquest hi trobà dins l'estufa una gran quantitat de papers a mig cremat i pogué decomissar un número de Le Père Peinard, dos exemplars de Le Proletaire i un suplement de La Révolte. Ochart fou detingut i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, encara que el 3 d'abril d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. L'1 de juliol de 1894 va ser novament detingut en una agafada i durant l'escorcoll del seu domicili, al número 4 del carrer Buot del XIII Districte de París, la policia troba a l'habitació una llibreta de notes, un escrit titulat Le vin de Marsala, retalls de premsa sobre anarquisme, un número de Le Chambart i un altre de La Révolta, la cançó Le château du diable i una carta; a més, a la sala que servia de taller de sabateria la policia trobà un número del periòdic Les Trois Huit i al soterrani sis números de Le Père Peinard. Durant l'interrogatori negà ser anarquista i justificà la presència de periòdics anarquistes perquè «en feia col·lecció». Processat per«associació criminal», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però va ser alliberat el 6 de juliol. Va gaudir de nombrosos testimonis favorables de veïns i d'artesans per als quals havia treballat, i fins i tot d'un diputat, que el considerava «un obrer laboriós i un fervent republicà». Posteriorment el seu cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jean Billot (1 de juliol de 1894)

- Jean Billot: El 24 de gener –algunes fonts citen erròniament el 23 de gener– de 1871 neix a Bourges (Centre, França) l'anarquista Jean Billot. Era fill natural de la jornalera Jeanne Billot i va ser surat per l'Assistència Pública del departament de Cher. A Bourges residí al número 56 del carrer Petit Charlet i milità en el moviment anarquista de la ciutat. En 1891 fou, amb Silvain Marchand, animador del grup «La Jeunesse Libertaire». Es guanyava la vida fent d'electricista. Posteriorment s'establí a París (França), on visqué al carrer Saint Maur i fou gerent, entre el 18 de juny de 1893 i el març de 1894 de La Révolte. El més segur és que sigui el mateix Jean Billot que la policia va controlar el juliol de 1891 com a assistent a les reunions de la Lliga dels Antipatriotes i del Cercle Anarquista Internacional (CAI) que se celebraven a la Sala Horel. Quan les eleccions municipals del 16 d'abril de 1893 fou un dels candidats abstencionistes del XI Districte de París i en aquell moment els grups anarquistes dels XI, XII i XX districtes parisencs editaren un cartell abstencionista signat per Jacques Bonhomme. Fou l'administrador del setmanari La Lutte pour la Vie. Organe révolutionnaire indépendant, el primer número del qual sortí el 27 de maig de 1893. Durant l'estiu de 1893 participà en la campanya abstencionista portada a terme per a les eleccions legislatives. L'octubre de 1893 el seu domicili va ser escorcollat. Sembla que després retornà a Bourges, encara que mantingué contactes amb els companys parisencs, especialment amb Jean Mérigeau. L'1 de gener de 1894, ben igual que molts altes companys, el seu domicili va ser escorcollat per la policia i fitxat antropomètricament per Alphonse Bertillon. El 21 d'octubre de 1897 es casà al XI Districte de París amb Joséphine Vogues. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les moltes detencions d'Arnold Bandelier publicada en el diari de Besançon La Dépêche Républicaine de Franche-Comté del 9 de setembre de 1907

- Arnold Bandelier: El 24 de gener de 1874 neix a Beaucourt (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Arnold Édouard Bandelier –a vegades citat erròniament Baudelier–, conegut com Katiki o Katestky. Era fill de François Bandelier, obrer fabril, i de Julie Blanchot, domèstica. Es dedicava, amb Ernest Marcot, a vendre el periòdic anarquista Le Père Peinard pels carrers. Entre 1890 i 1897 patí més d'una quinzena de condemnes per diversos motius (robatori, rebel·lió, embriaguesa, ultratges). En 1893 estava inscrit en un llistat de sospitosos anarquistes del Territori de Belfort. El 6 de juliol de 1894 va ser condemnat a dos mesos de presó per «cops i ferides» recíproques amb l'anarquista Paul Édouard Hubner (Sabot), també venedor de Le Père Peinard, que va ser condemnat a 15 dies de presó. Cridat a files en 1894 va ser declarat insubmís i el 17 de març de 1895 va ser condemnat en consell de guerra a Constantina (Constantina, Algèria Francesa; actualment Algèria) a un any de presó. L'1 de gener de 1896 va ser integrat en el 5 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica i posteriorment al Regiment d'Infanteria de Belley (Franc Comtat, Arpitània). Entre 1900 i 1914 patí més d'una quarantena de condemnes, gairebé totes al Territori de Belfort, per diversos motius (cops i ferides, violències, ultratges a la força pública, embriaguesa, trencament de tanques, escàndol públic, possessió d'armes prohibides, contraban, delicte de premsa, etc.) que implicaren curtes i llargues penes de presó. Quan esclatà la Gran Guerra, el 3 d'agost de 1914 va ser cridat a files i enviat a diverses unitats militars, fent la campanya contra Alemanya fins el 21 de gener de 1919. L'1 d'octubre de 1920 es va veure lliure de les seves obligacions militars. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carta d'Esther Diener a Max Nettlau on li notifica la defunció de son company (IIHS - Amsterdam)

- Esther Diener: El 24 de gener de 1877 neix al XV Districte de París (França) l'anarquista Esther Diener, també coneguda com Esther Hotz, pel llinatge de son company. Era filla d'Auguste Diener, sabater, i de Marie Honorine Chauvin, cosidora de botines i tapissera, i tingué una germana, l'anarquista individualista Marie Diener (Marie Kugel), companya de Lucien Ernest Juin (E. Armand). Entre el 30 d'agost i l'11 de setembre de 1915 va estar empresonada a Ambrun (Provença, Occitània) per «declaracions antimilitaristes» –en entrar a la presó declarà com a religió «lliurepensament». El 14 de desembre de 1931 es casà a Marsella amb l'anarquista Charles Édouard Hotz (Édouard Rothen). La parella albergà al seu domicili, a la finca «L'île de France», al Chemin des Sables Jaunes del barri de Saint-Julien de Marsella, companys anarquistes, entre ells Max Nettlau en 1934. En morir son company en 1937, va conservar el seu arxiu i la seva hemeroteca, que finalment donà a l'Institut Internacional d'Història Social (IIHS) d'Amsterdam (Països Baixos); el conjunt dels seus llibres els va donar a la Biblioteca Municipal de Marsella. Annie Adama van Scheltema, bibliotecària de l'IIHS encarregada dels arxius de Marx Nettlalu, passà temporades al seu domicili. Esther Diener va morir el 6 de gener de 1958 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Paul Maxime Découée

- Paul Découée: El 24 de gener de 1881 neix a La Possonière (País del Loira, França) l'anarquista individualista i il·legalista Paul Maxime Découée. Sos pares es deien Jacques Découée, empleat ferroviari, i Augustine Jeanne Raujoux. S'instal·là a París (França) amb la intenció d'esdevenir pintor artístic i l'agost de 1900 s'establí a Montmartre. En aquesta barri es guanyà la vida recitant poemes seus als cabarets i freqüentà els cercles anarquistes. El 20 de setembre de 1900 va ser detingut per «ultratges als agents» que acabaven de detenir l'anarquista Albert Joseph (Libertad) quan aquest sortia d'una reunió a la Casa del Poble; jutjat, fou condemnat a sis dies de presó. Va ser estretament vigilat per la III Brigada de Policia. El 14 d'octubre de 1900 vivia al domicili de Victor Piéré, secretari del grup anarquista «La Solidarité», al carrer Ursulines de Saint-Denis (Illa de França, França). El 6 de gener de 1901 va ser detingut pel robatori d'un sac de carbó en una obra de Saint-Denis; jutjat, va ser condemnat per«robatori amb efracció» i tancat a la presó parisenca de Fresnes. Alliberat el 6 de febrer de 1901, va ser albergat per Louis Grandidier, gerent de Le Libertaire, al seu domicili de Saint-Denis. Tingué la intenció de fundar amb dos companys una petita colònia llibertària per Fontainebleau (Illa de França, França), però finalment s'enemistà amb ells i s'instal·là al domicili de l'anarquista Bouchat, a Saint-Ouen (Illa de França, França). En aquesta època vivia escrivint adreces en faixes postals a un franc el milenar. El març de 1901 aconseguí feina de retocador en un taller fotogràfic i s'establí en un hotel del carrer Laghouat de Montmatre on vivien altres anarquistes (Henri Fabre, Eugène Merlo i Francis Prost). Va ser una època on visqué en la més extrema de les precarietats, passant fam. El 26 d'abril de 1901 el confident Rond denuncià que volia cometre un atemptat i que havia aconseguit un revòlver para usar-lo si era detingut. Projectava «donar un cop» per a procurar-se diners. En un informe del 17 de maig de 1901 Fouquet, cap de la III Brigada de la Policia, segons informes de Rond, es deia que havia aconseguit productes químics i que consultava obres de química a la Biblioteca Sainte-Geneviève; també, segons aquest informe, s'havia procurat un gresol per a la fabricació de moneda falsa. El 31 de maig de 1901 Fouquet ordenà l'escorcoll del domicili de Bareau, llibreter i venedor de periòdics i exregidor municipal socialista d'Aubervilliers, al número 79 de la carretera de Flandre a Aubervilliers (Illa de França, França), que el tenia contractat i l'albergava. Va ser detingut, en virtut d'una ordre d'arrest del jutge Leydet, per «possessió i fabricació d'enginys explosius». Interrogat pel comissari, i després pel jutge, reconegué haver fabricat bombes a base de clorat de potassa, d'àcid sulfúric i de glicerina, i va ser tancat. L'anarquista Eugène Bonaventura de Vigo, més tard conegut com Miguel Almereyda, que havia participat en aquests experiments químics, també va ser detingut i denunciat per haver fabricat l'octubre de 1900 un enginy explosiu que havia dipositat en unes latrines de la plaça Voltaire. En una carta enviada per Libertad al diari L'Aurore del 10 de juny de 1901 defensava Découée i denunciava la manipulació a la qual havia estat sotmès aprofitant-se de la seva extrema misèria obligant-lo a redactar una confessió. El 25 de juny de 1901 Découée i Vigo van ser condemnats pel IX Tribunal Correccional a un any de presó; Vigo, menor d'edat, purgà la pena a la presó de La Petite Roquete, mentre Découée va ser reclòs a Fresnes. Gracies a la intervenció de nombroses personalitats properes als cercles llibertaris davant el president del Consell de Ministres i el ministre de l'Interior, s'aconseguí l'alliberament dels dos joves 25 dies abans del final de la seva pena. En sortir de la presó, restà constantment vigilat per agents de la III Brigada de la Policia. No tornà a veure Vigo i portà una vida inestable, canviant constantment de feina i de domicili. El 29 d'octubre de 1902 va ser detingut per uns gendarmes a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) després d'haver pagat una consumició de 10 cèntims en una taverna amb una moneda falsa de cinc francs; en el moment de la detenció portava una navalla automàtica i una bicicleta pretesament furtada, i va ser tancat per«emissió de falsa moneda, possessió d'arma prohibida i sospita de robatori». Declarà ser artista pintor i haver treballat recentment en la Unió Artística de Clichy (Illa de França, França). El febrer de 1903 el Ministeri de la Guerra informà la Ministeri de l'Interior el seu llicenciament provisional després d'abandonar el seu regiment establert a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). Entrà a fer feina en Le Libertaire i restà allotjat uns dies als seus locals. L'1 de maig de 1903 va ser denunciat per«entrebancar el lliure exercici del culte» a l'església d'Aubervilliers, juntament amb nombroses persones, entre elles l'escriptor anarquista Laurent Tailhade, que volien impedir el sermó de mossèn Coubé; però el seu cas va ser sobresegut. A partir de juliol de 1903, va ser vigilat constantment per l'agent Foureur, qui va assenyalar totes les reunions a les quals assistia, tot verificant els domicilis. L'1 de desembre de 1903 el trobem a Lieja (Valònia), on es va presentar com a tipògraf. El 23 de desembre de 1903, en una reunió celebrada a Cité d'Agoulême de París, l'anarquista Henriette Roussel va llegir una carta de Découée on notificava la seva expulsió de Bèlgica i el seu intent d'arribar a Londres (Anglaterra). S'organitzà una col·lecta al seu favor, però recaptà pocs diners ja que sembla que no era molt estimat en els cercles llibertaris. Libertad i Henriette Roussel li van reprotxar d'aprofitar-se dels companys que li albergaven, vivint a la seva costa. El 10 de gener de 1904 es va incorporar al seu destí militar emplaçat a Le Blanc (Centre, França), però retornà el 24, declarant haver estat llicenciat definitivament. S'instal·là amb sa companya Marie Delor a Aubervilliers i, sense feina, treballà de pintor amateur. A finals de febrer de 1904 es presentà amb Jacques Borderie i Henri Chapey al local de les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) per demanar explicacions a Libertad que segons ell li havia calumniat. El 28 d'octubre de 1908 va ser condemnat a sis mesos de presó per «temptativa d'estafa». En aquesta època continuava vivint de la pintura a Aubervilliers, al número 80 del carrer Cités, i posteriorment va fer d'electricista. El 10 de febrer de 1911 va ser arrestat a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França) després d'haver intentat pagar la seva consumició en una taverna amb una moneda falsa. Portat a la comissaria amb son còmplice Fidèle Solet, quan un gendarme començà a escorcollar-lo, agafà un revòlver i disparà un tret a boca de canó al cap de l'agent Félix-Paul-Adolphe Périn; un gendarme que vingué com a reforç, es llançà sobre ell per a desarmar-lo i el posà boca avall sobre la taula, però aconseguí ficar-se el canó de la seva arma a la boca i disparà, morint a l'acte. El seu domicili va ser escorcollat i es trobaren pamflets anarquistes, monedes falses de cinc francs, materials per a la fabricació de monedes falses i 400 francs en or.

***

Robert Delon (París, 1911)

- Robert Delon: El 24 de gener –algunes fonts citen erròniament el 24 de juny– de 1885 neix a Puteaux (Illa de França, França) l'anarcoindividualista, i després anarcocomunista, Robert Charles Delon. Era fill d'Émile Delon, empleat comptable, i de Pauline Noémie Mathilde Payan. Després de fer reeixidament els estudis primaris, assistí al Liceu Jean-Baptiste Say un anys. Posteriorment treballà en una fàbrica de joguines, d'on va ser acomiadat per distribuir joguets entre els infants més necessitats. El setembre de 1908 va ser llicenciat del servei militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i aquest mateix any freqüentà els cercles anarquistes individualistes. El 27 d'octubre de 1908 va fer la conferència «L'éducation anarchiste», al local del Grup Anarquista de Vanves-Malakoff-Issy-Clamart radicat a Vanves (Illa de França, França). L'abril de 1909, en ocasió de la creació de la Federació Revolucionària (FR), signà l'article antiorganitzacional«Devons-nous nous fédérer?» publicat el 6 de maig de 1909 en L'Anachie, on es posicionava en contra de l'FR. No obstant això, el 4 de juny de 1911 esdevingué tresorer de la Federació Revolucionària Comunista (FRC), en substitució de Lucien Gas, però el desembre d'aquell any va ser reemplaçat per Lucien Belin. En aquesta època vivia al número 167 del carrer Rennes del VI Districte de París (França) i col·laborava en Le Libertaire. Entre 1911 i 1912 sembla que va col·laborar en La Vie Anarchiste de Reims (Xampanya-Ardenes, França). El 14 de maig de 1912 es casà al XIV Districte de París amb Lydie Aglaé Hermine Herrault, de família anarquista –sos germans André Herrault (André Miroy) i Émile Herrault, que havien participat en la creació d'una comunitat anarquista, emigraren als Estats Units per evitar la Gran Guerra. Aleshores treballava de comptable i vivia al número 44 del carrer Didot. El 4 de maig de 1913 participà, amb textos antimilitaristes, en una trobada matinal celebrada a la Sala Cambou, organitzada per l'Obra d'Educació Artística del XIV Districte de París, on també van ser presents els anarquistes Robert Bredrel, André Colomer, Jeanne Franchi, Francine Lorée-Privas, Paul Micheau, Victor Priquet i Xavier Privas. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, en 1914, quan esclatà la guerra, es declarà en vaga de fam. Posteriorment visqué a Vincennes (Illa de França, França), al número 6 del carrer Villebois Mareuil, treballant de comptable i de comerciant als mercats. En els anys vint mantingué correspondència amb l'anarquista Eugène Bizeau. A principis dels anys cinquanta s'instal·là a Bretanya, al domicili familiar de sa companya, on va rebre la visita de sos cunyats anarquistes. Amant de la natura, va fer nombroses excursions per les Cevenes i pels Pirineus. Membre de la «Societat dels Poetes», va escriure poemes que van ser publicats en diverses revistes (Alternances, Le Bulletin de la Société des Poètes Français,La Vie Idéaliste, etc.). De cultura autodidacta, prengué coneixements de filosofia i de literatura, freqüentant artistes. Hostil al comunisme, mostrà una gran oposició a la militància de son fill Robert Delon, ferroviari, afiliat al Partit Comunista Francès (PCF). Robert Delon va morir el 15 de desembre de 1970 a Saint-Pern (Bro Sant-Maloù, Bretanya).

***

Jeanne Humbert

- Jeanne Humbert:El 24 de gener de 1890 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) la pacifista, neomaltusiana, naturista i militant anarquista Henriette Jeanne Rigaudin, més coneguda com Jeanne Humbert, amb el llinatge de son marit. Sos pares es deien Frédéric Rigaudin, empleat, i Blanche Marie Blanc. Filla d'una família petitburgesa, nasqué al domicili dels avis materns. Va ser educada a Tours pel teixidor anarquista Auguste Delalé, company de sa mare. Quan aquest va ser acomiadat de la feina per les seves activitats militants, van marxar a París, on van ser ajudats per Alfred Fromentin, conegut com L'anarquista milionari. En 1908 entrà a formar part de la Lliga per a la Regeneració Humana (LRH) del militant llibertari i neomaltusià Eugène Jean Baptiste Humbert, amb qui tindrà una filla el 17 setembre de 1915 i amb qui es casà el 26 de juny de 1924 al XX Districte de París. En l'LRH va començar a realitzar tasques de secretariat, gracies a les lliçons de mecanografia que havia après de Miguel Almereyda i havia esdevingut la padrina laica de son fill, el futur cineasta Jean Vigo. Durant la Gran Guerra marxarà a Barcelona (Catalunya) per trobar-se amb son company que s'hi havia exiliat per antimilitarista i hi restaran fins a l'armistici. Va ser pionera de la lluita per la contracepció i va col·laborar en Génération Consciente i en La Grande Réforme, periòdics fundats per Eugène Humbert, i per això va haver de patir la repressió sorgida arran de la llei de 1920 que prohibia els mitjans contraceptius i la propaganda antinatalista. El 27 d'octubre de 1921 va ser condemnada amb son company a dos anys de presó, que va purgar a Saint-Lazare i a Fresnes, i a 3.000 francs de multa. Quan va sortir, el 30 de juliol de 1922, va ser condemnada de bell nou a dos anys de presidi per «complicitat en avortament». La parella va participar en la creació de la secció francesa de la Lliga Mundial de la Reforma Sexual. Entre 1932 i la declaració de guerra va ser membre de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), fundada per Victor Méric. En aquesta època va col·laborar en les revistes Controverse i Lucifer, editada per Aristide Lapeyre. Va ser autora de nombrosos articles de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Va recórrer totes les regions franceses per realitzar més de cent conferències a favor del control de natalitat i del pacifisme. Durant una conferència de la LICP a Vire (Normandia) va citar la frase de Victor Margueritte del seu llibre La patrie humaine (1931): «I d'antuvi les dones no han de tenir més infants mentre que les pàtries tinguin el dret d'assassinar-los», fet que li va implicar una nova condemna, el 18 de juliol de 1934, de tres mesos de presó i 100 francs de multa; però no va ser empresonada arran de les protestes de nombrosos amics escriptors i intel·lectuals. Durant la guerra es va refugiar a casa de sa filla Claure a Lisieux, on Eugène Humbert serà detingut i empresonat abans de morir sota un bombardeig a Amiens el 25 de juny de 1944. Després de la guerra va reprendre la publicació de La Grande Réforme (1946-1949), amb Henri Brisemur com a gerent, però va haver de deixar de editar-la per manca de fons. Entre 1950 i 1960 va ser membre de «La Ruche cultural i llibertària», que agrupava al voltant de May Picqueray artistes, oradors i cantautors llibertaris –el desembre de 1968 va ser-ne elegida membre de la direcció. A partir de 1974 ajudarà May Picqueray en la fundació de Le Réfractaire, del qual no va poder assumir la direcció ja que estava privada dels drets cívics arran de les seves condemnes. En aquesta època va col·laborar en diverses revistes llibertàries (La Rue, Le Monde Libertaire, etc.). En 1981 el realitzador Bernard Baissat va realitzar un documental, Écoutez Jeanne Humbert, on aquesta explica sa vida. A més de la premsa citada, va col·laborar en Cahiers du socialisme libertaire, Ce Qu'il Faut Dire,Contre-Courant,Défense de l'Homme, L'Homme et la vie, Liberté, Les Nuvelles Pacifistes, Pensée et Action,Le Barrage, etc. Entre les seves obres podem destacar En pleine vie. Roman précurseur (1931), Le pourrissoir (Saint-Lazare). Choses vues, entendues et vécues (1932), Sous la cagoule. A Fresnes, prison modèle (1933), Contre la guerre qui vient (1933), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), Sébastien Faure: l'homme, l'apôtre, une époque (1949), Gabriel Giroud (Georges Hardy): disciple et continuateur de Paul Robin pionner du néo-malthusianisme en France, fondateur de Régénération (1948), Jean Vigo, cinéaste d'avant-garde (1957), Une grande figure: Paul Robin (1837-1912) (1967), Les problemes du couple (1970), Deux grandes figures du moviment pacifiste et néo-malthusien: Eugène Humbert et Sébastien Faure(1970), entre d'altres. El seu últim domicili va ser al número 2 del carrer Lota del XVI Districte de París. Jeanne Humbert va morir l'1 d'agost de 1986 a la Clínica Bizet del XVI Districte de París (França). L'arxiu d'Eugène i Jeanne Humbert es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1990 Roger-Henri Guerrand i Francis Ronsin, Francis li van dedicar una biografia Le sexe apprivoisé. Jeanne Humbert et la lutte pour le contrôle des naissances.

***

Notícia sobre Manuel Pitarch Llorca apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de febrero de 1961

- Manuel Pitarch Llorca: El 24 de gener de 1892 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Pitarch Llorca. Sos pares es deien Vicens Pitarch i Josepa Llorca. Treballador en el sector tèxtil, milità en el sindicat del seu ram de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923 va ser nomenat president del Sindicat del Tèxtil i Fabril de Barcelona quan la tendència comunista del sindicat restà minoritària. El 26 de juliol de 1927 va ser elegit vocal obrer del Comitè Paritari Circumstancial de l'Art Tèxtil del Pla de Barcelona. Després de la Guerra Civil s'exilià a França i a partir d'Alliberament va ser membre de la Federació Local de la CNT de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). En 1945 fou delegat d'aquesta federació en el Ple de la II Regional confederal celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Apassionat per la història de la CNT, col·laborà amb la historiadora Renée Lamberet en el seus estudis. Greument malat, en 1964 se li va declarar invàlid i cinc anys després fou ingressat en un sanatori. Manuel Pitarch Llorca va morir el 10 d'abril de 1972 a l'Hospital Saint-Jacques de Masamet (Llenguadoc, Occitània). La interessant correspondència creuada entre Manuel Pitarch i Renée Lamberet es troba dipositada a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.

Continua...

---

En un sol dia, aquest passat mes de gener, m'he topat amb la imatge de tres lluitadors populars, tres obrers culturals, que m'han esmerilat la memòria amb paper de vidre. La mort de l'inquiet, galant, generós i gentil Toni Morlà ha espolsat d'un mal toc les teranyines del record. Miquel Brunet, Tomàs Graves i d'altres, s'exclamaven de l'escàs reconeixement en consonància al que es mereixia. Així van les coses en aquesta terra governada per gent a qui fa nosa la cultura. En Toni va gestionar el disc Lluc i el poble, va fer cançons dedicades a la protecció del paisatge i de la terra, va cantar en suport de la llengua i la cultura... Durant la dècada dels vuitanta del segle passat, en defensa de causes justes i nobles, va actuar de franc per a diverses entitats civils del país que ara han tengut la indecència i displicència de no correspondre amb l'agraïment; amb un recordatori ni que fos. Com a membre d'aquesta comunitat negligent, em faig responsable en la part que em toca d'aquest silenci col·lectiu eixordador que també va afectar, en major o menor mesura, altres encantadors cantadors com Guillem d'Efak, Rafel Estaràs i Toni Roig, enaltits a misses dites. (Bartomeu Mestre)

Els exclosos culturals

Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo" | 01 febrer 2014

En un sol dia, aquest passat mes de gener, m'he topat amb la imatge de tres lluitadors populars, tres obrers culturals, que m'han esmerilat la memòria amb paper de vidre. La mort de l'inquiet, galant, generós i gentil Toni Morlà ha espolsat d'un mal toc les teranyines del record. Miquel Brunet, Tomàs Graves i d'altres, s'exclamaven de l'escàs reconeixement en consonància al que es mereixia. Així van les coses en aquesta terra governada per gent a qui fa nosa la cultura. En Toni va gestionar el disc Lluc i el poble, va fer cançons dedicades a la protecció del paisatge i de la terra, va cantar en suport de la llengua i la cultura... Durant la dècada dels vuitanta del segle passat, en defensa de causes justes i nobles, va actuar de franc per a diverses entitats civils del país que ara han tengut la indecència i displicència de no correspondre amb l'agraïment; amb un recordatori ni que fos. Com a membre d'aquesta comunitat negligent, em faig responsable en la part que em toca d'aquest silenci col·lectiu eixordador que també va afectar, en major o menor mesura, altres encantadors cantadors com Guillem d'Efak, Rafel Estaràs i Toni Roig, enaltits a misses dites.

El mateix dia d'assabentar-me de la mala nova, passejant per un cercador virtual, em compareix una notícia de fa tres anys de Pep Roig del nonat Museu de l'Humor. “Toni Torrens va fer menció a dos personatges de gran importància dins la cultura popular: Bel Cerdà, que ja es morta, i Toni Rotger, que està ben viu. Sembla que molts, del món cultural i polític de Mallorca han oblidat, perquè no els convé reconèixer que el calatraví Rotger va ser peça fonamental”. Efectivament, un altre que reclama memòria. Picapedrer voluntari a l'Obra Cultural Balear, Toni Rotger, els anys 1976 i 1977, va ser l'artífex d'una revolta cívica que va revifar les festes populars. Va promoure la desfilada de grups com Comediants, Els Joglars, Dagoll Dagom, Garibaldi, Pluja, A-71, S'Estornell... Anys després, l'Ajuntament de Palma va “oficialitzar” aquells projectes i va institucionalitzar el Festival de Teatre, Sa Rua, Sant Sebastià i altres activitats ressuscitades, sense barreres, des de Sa Calatrava. Algú ha agraït, reconegut ni que sigui, la iniciativa de Toni Rotger? Embolicat amb aquestes cabòries, el mateix dia vaig a comprar al mercat de Manacor i veig, en cadira de rodes, Mateu Joan Florit. S'atura per fer fotos a una placera i li demana si viuríem millor independents. Reparteix L'Estel, publicació nascuda l'any 1981 a s'Arenal de Mallorca, assetjada, censurada i perseguida l'any 1992 per tots els grups polítics parlamentaris, contestats per un Comitè de Defensa de la Llibertat d'Expressió amb Josep Maria Llompart, Jaume Santandreu i Guillem d'Efak. L'editor no va fer figa ni va defallir. Com en Toni Morlà i en Toni Rotger, és un obrer de la cultura, un defensor pràctic de la llengua catalana, un manobre que trepitja el carrer i s'allunya de les torres d'ivori. De retorn a cases, cerc si algú li ha retut qualque reconeixement. Només he trobat que la revista Sa Plaça, dirigida per Damià Quetgles, va lliurar el premi Placer 2006 a Mateu Marió pel “compromís amb la llengua catalana”.

Tot plegat, aquell dia vaig tocar amb les mans que, també en matèria cultural, hi ha conflictes de classe! El premis generen greuges, discrims i marginacions. Els qui en concedeixen, tendeixen a mirar cap a l'aire i no a tall de carrer. Així potencien, com a model i referència, la figura dels il·lustrats. Els exclosos són sempre els treballadors que, sovint anònims, incansables i discrets, estiren el carro. Els guardons estableixen nivells, són competitius, atien el dirigisme cultural, atenen l'interès efímer del discurs dominant del moment i tenen més en compte l'oportunisme i l'efecte públic que no el reconeixement a un compromís i a una trajectòria. No parlem ja de les recompenses partidistes, dels criteris endogàmics i elitistes de permuta o, pitjor encara, de l'amiguisme i el nepotisme. Els exclosos no reben distincions en vida. Correspondre la seva aportació sol fer-se, amb tardana reciprocitat, post mortem i des d'un sentiment reconegut de culpabilitat! Els morts, però, no hi senten i estaria bé que els tonimorlàs que ens acompanyen, escoltin en viu un aplaudiment agraït per la seva feina. La mort, ja se sap, és un mal recurs per reparar la discriminació o la covardia social. Tots, sobretot els aquicorrespongui, faríem bé de parar esment i evitar que hi hagi obrers culturals excel·lents oblidats. Al cap i a la fi, la mala consciència no prescriu. Puc assegurar-vos-ho.

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo (dBalears)

Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"

Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)

La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.

Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"

1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del “Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca”.

Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.

Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.

Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.

Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.

En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.

La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:

"S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".

La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:

"S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorcaés una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.

De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".

Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:

"Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".

I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:

"Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".

El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora, ple de mentides, calúmnies i tergiversacions, volien fer creure que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat –els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.

Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.

El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:

"La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".

No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 25 de gener

Esdeveniments

Capçalera del primer i únic número de Bordeaux-Misère

- Surt Bordeaux-Misère: El 25 de gener de 1890 surt Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del setmanari anarquista Bordeaux-Misère. Organe des Révoltés. Aquesta publicació va ser editada pels anarquistes Antoine Antignac i Paul Boutin i també hi va col·laborar el polític antisemita Charles Bernard, aleshores regidor de districte de Bordeus. Curiosament portava publicitat. Només va poder sortir aquest número.

***

Ramon Larroca i Pascual, governador civil de Barcelona

- Atemptat contra Larroca: El 25 de gener de 1894 a Barcelona (Catalunya) el manobre de 37 anys Ramon Murull atempta contra el governador civil de Barcelona Ramon Larroca i Pascual. Va disparar un tret amb un revòlver, ferint-lo lleument a la galta esquerra, i va ser detingut quan es disposava a efectuar altre dispar. Segons la premsa, l'obrer havia atemptat contra el governador civil en considerar-lo un dels responsables principals de la forta repressió contra els cercles anarquistes i de les tortures infligides als detinguts arran de l'atemptat contra el Gran Teatre del Liceu del 7 de novembre de 1893. No obstant això, Murull va reconèixer que no era anarquista, encara que desitjava, com aquests, l'extermini de l'autoritat; va declarar que amb l'atemptat buscava ocasió perquè el matessin, ja que estava fart de privacions i cansat de viure. Segons la premsa, Murull portava una vida dissoluta, dilapidant diners i dedicant-se al joc, essent conegut com a busca-raons, jugador i buidaampolles; ja en una ocasió havia tractat de suïcidar-se, ferint-se lleument. El més provableés que els mòbils que van impulsar Murull no tinguessin cap relació amb l'anarquisme, sinó que es tractava simplement d'una venjança contra el governador que havia perseguit amb insistència el joc a Barcelona. No era lògic que si els anarquistes s'haguessin decidit a liquidar el governador, fessin servir únicament una mala pistola, quan disposaven d'altes mitjans (bombes i explosius) molt més eficaços. A més de Murull, van ser detinguts com a còmplices de l'atemptat Ramon Felip, Ramon Carné i Baltasar Balleras. En la vista del procés per jurats, que es va celebrar a mitjans de juliol, Murull va ser condemnat a 17 anys de presó, mentre que els altres tres detinguts van ser absolts; però més tard, van ser novament detinguts i un en va morir a causa de les tortures.

***

Notícia sobre el míting apareguda en el diari de Melilla El Telegrama del Rif del 25 de gener de 1914

- Míting a Melilla: El 25 de gener de 1914 se celebra el primer míting obrer a la «plaça de sobirania espanyola» de Melilla (Nord d'Àfrica). L'acte, organitzat per la Societat Obrera «La Defensa», se celebrà al Teatre Alfonso XIII de la ciutat. De tendència anarquista, «La Defensa» havia estat fundada el setembre de 1913 per Paulino Díez Martín. En aquellaèpoca Melilla estava sota administració militar i l'Estat espanyol no reconeixia cap dret polític ni social dels vigents a la resta d'Espanya, per això aconseguir el permís per fer el míting per part del comandant general de Melilla Francisco Gómez Jordana va ser tot unèxit dels obrers de la ciutat. El míting va estar presidit per Victoriano Mairena, aleshores president de «La Defensa», i actuaren com a secretaris Pedro Orte i Baldomero Salinas. Hi van prendre la paraula Ángel Merino, que centrà la seva intervenció en la manca de treball, en l'alça dels preus dels articles de primera necessitat i en l'elevat preu dels lloguers dels habitatges. El capità de la Guàrdia Civil Gerardo Alemán assistí al míting com a responsable de l'autoritat per a impedit que es diguessin coses no acceptades i el sabater José Estapé, segon dels oradors del míting, va ser«invitat» a callar-se quan es va sortir del guió. Tancà l'acte Victoriano Mairena, qui atacà els arrendadors i proposà una vaga de llogaters si en dos mesos no s'havien rebaixat les rendes. Finalment s'aprovaren unes conclusions: exigir als propietaris de finques urbanes el sanejament de les mateixes i l'abaratiment dels lloguers; desgravació de duanes i arbitris de materials de construcció procedents de la península com a mitjà de facilitar les edificacions i posar fre als abusos dels propietaris; desgravació o municipalització del mercat, únic mitjà d'abaratir els productes de primera necessita; i concedir als propietaris un termini de dos mesos per a rebaixar els lloguers o en cas contrari declarar la vaga. Al final del míting, al qual assistiren unes 400 persones sense cap incident, es va fer una col·lecta a favor dels familiars dels pescadors perduts en el naufragi de la barca Pepe y sus hermanos.

***

Reconstrucció de l'atemptat de Varela segons la revista argentina Caras y Caretas del 3 de feber de 1923

- Atemptat contra Varela: El 25 de gener de 1923 –algunes fonts citen erròniament el 27 de gener–, al carrer Fitz Roy del barri de Palermo de Buenos Aires (Argentina), el militant anarquista i pacifista tostoià alemany Kurt Gustav Wilckens executa el tinent coronel Héctor Benigno Varela, responsable directe de l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, perpetrat pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón que comandava. A les 7 del matí d'aquell dia, quan Wilckens està a punt de llançar una bomba de mà –que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups«expropiadors»– contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama. Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Entrebancat amb les ferides de la metralla a la cama, l'anarquista intentà arribar a l'avinguda Santa Fe, a pocs metros de l'indret. Els curiosos i veïns no gosaven detenir-lo ja que encara portava el revòlver, fins que dos vigilats (Díaz i Serrano) li apuntaren amb les seves armes reglamentàries. Wilckens les lliurà el colt mentre deia:«He venjat els meus germans.» L'agent Nicasio C. Serrano li arrià uns cops, mentre d'un regiment situat gairebé davant, s'acostaren oficials i soldats amb la intenció de linxar l'anarquista. Un oficial d'escrivania de la policia frenà l'envestida i amb fermesa assenyalà que el detingut era responsabilitat seva. Detingut, Wilckens només va dir: «Jo no sóc necessari en la vida, he complit amb el meu deure, poden matar-me.»

Atemptat contra Varela (25 de gener de 1923)

***

Cartell de l'acte

- Míting per Sacco i Vanzetti: El 25 de gener de 1925 al Paine Memorial Hall, al núm. 9 del carrer Appleton de Boston (Massachusetts, EUA), se celebra un míting multitudinari en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti aleshores condemnats a mort i per demanar un judici d'apel·lació just. Va ser presidit per la feminista Elisabeth Gurley Flynn, de l'American Civil Liberties Union (ACLU, Unió Nord-americana per les Llibertats Civils), i hi van intervenir el sindicalista Joseph James Ettor (Smiling Joe), dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que parlà en anglès; i el professor i periodista de la publicació llibertària La Notizia Felice Guadagni, del «Comitè de Defensa de Sacco& Vanzetti», que ho va fer en italià.

Naixements

Foto policíaca de Casimir Pennelier (16 de març de 1894)

- Casimir Pennelier: El 25 de gener –el certificat de defunció cita erròniament el 5 de gener– de 1858 neix a Belleuse (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista Casimir Arthur Pennelier –algunes fonts citen erròniament el seu llinatge com Pennetier. Sos pares es deien Casimir Philidore Pennelier, batedor de grans, i Marie Rose Hortence Delahaye, teixidora. Es guanyà la vida com a passant d'algutzir judicial. En els anys vuitanta vivia al número 58 del carrer Réamur de París. En aquesta època fou responsable del grup anarquista «Les Insurgés» (Beluze, Hacker, Prosper, Thomas, etc.). També formà part del grup «L'Aiguille», fundat el juny de 1882 per Louis Duprat, entre d'altres. A partir de 1884 va ser controlat per la policia com a«militant perillós». En 1886 distribuïa el periòdic Le Forçat du Travail en les reunions públiques i l'estiu d'aquell any participà en les reunions del «Grup Anarquista del barri de Père-Lachaise», creat el maig per Alexandre, Diamisis, Louiche i Mareuil. També assistí en aquests anys a les reunions de la «Lliga dels Antipatriotes». Durant la primavera de 1889 sembla que va ser exclòs amb altres del grup «Terre et Liberté», acusat de confident de la policia. En 1887 va ser un dels primers adherits, amb Gustave Leboucher i Jean-Baptiste Louiche, a la Cambra Sindical de Manobres del departament del Sena. En 1888 era membre del Grup Anarquista de Belleville (Boutin, Cochery, Diamisis, Roussel, etc.). A finals de febrer de 1888 proposà una reunió a celebrar a la Sala Rivoli, amb el suport de Louise Michel, per a exigir l'amnistia de Antoine Cyvoct i de Charles Gallo, aleshores condemnats a mort; la reunió finalment se celebrà a la Salle du Commerce amb la participació d'unes set-centes persones. A finals de març de 1888 participà en el boicot d'un míting boulangista a la Sala Rivoli. El juny de 1888 assistí a la Sala Bourdel a una reunió convocada per a crear un grup que agrupés militants de diverses zones de la regió parisenca (Belleville, Les Lilas, Le Pré Saint Gervais i Pantin), que rebé el nom de«Grup Anarquista de Belleville», on participaren anarquistes, dissidents blanquistes, possibilistes i independents, i el qual decidí editar el petit opuscle Le catéchisme anarquiste per a distribuir a tota la família socialista. El juliol de 1888 participà activament en la difusió de la gran vaga de terrelloners. A finals de 1888 assistí a les reunions del Cercle Anarquista Internacional celebrades a la Sala Horel. Durant la tardor de 1889 fou candidat abstencionista pel III Districte de París. L'estiu de 1891 criticà durament diversos companys (Chatel, Cholin, Faure, etc.) que havien organitzat reunions contradictòries amb mossèn Jouet, jutjant que feien el joc al clericalisme. En aquesta època vivia al número 71 del Faubourg Saint-Martin, on es celebraven les reunions del Grup Anarquista del X Districte i on es tenia la intenció de fundar una biblioteca i de muntar una petita impremta. En 1892 militava en la «Lliga dels Antipropietaris» i durant la primavera d'aquest any criticà els atemptats de Ravachol, considerant que desacreditaven el moviment anarquista i afavorien la seva destrucció per part de l'Estat. El 16 de març de 1894 va ser detingut i fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. En aquesta època vivia al número 29 del carrer Récollets de París. Com a llibertari, va ser nomenat secretari del Sindicat de Passants d'Algutzir Judicial i formà part del comitè de la vaga general que va ser elegit pel V Congrés Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) que se celebrà el setembre de 1900 a París. Durant la tardor de 1900, ben igual de Jean Grave, es mostrà partidari de la creació d'un Buró Internacional Anarquista. El 9 de gener de 1903 va ser nomenat membre de la comissió d'administració de La Voix du Peuple en representació de la Secció de Borses de la CGT. En 1903 era secretari del Cercle Amical d'Empleats i aquest mateix any fundà el Sindicat de Llogaters, que reprengué l'estratègia de la dissolta«Lliga dels Antipropietaris», però al qual donà un programa jurídic i una organització corporativa; aquest sindicat, del qual va ser nomenat secretari, s'adherí a la CGT i llançà una campanya contra els allotjaments insalubres, sense oblidar els desnonaments«à la cloche de bois» –fer discretament la mudança dels companys i companyes que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. El 20 de gener de 1904, com a gerent-impressor de La Voix du Peuple, va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de l'Aube a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) a dos mesos de presó per «injúries a l'exèrcit» i va fer apel·lació de la sentència. En 1906 un informe policíac dubtava de de la realitat de tots aquests sindicats, que segons aquest, eren organitzacions fictícies creades ad hoc per a obtenir la subvenció anual de l'Ajuntament de París. La darrera etapa de sa vida treballà de comptable i visqué al número 18 del carrer Bouchardon de París. Casimir Pennelier va morir el 13 de juliol de 1907 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França).

Francesco Cucca en una fotografia enviada al seu amic Attilio Deffenu des de la ciutat tunisiana de Tabarka (juny de 1914)

- Francesco Cucca: El 25 de gener de 1882 neix a Nuoro (Barbagia, Sardenya) l'escriptor i poeta anarquista Francesco Cucca. Orfe de pare (Salvatore Cucca) i de mare (Caterina Zunnui) de petit, amb nou anys començà a treballar de pastor a Nuoro i a Fonni. En 1896, arran d'una crisi agrària, abandonà la Barbagia i partí cap al poble d'Iglesias, al sud de l'illa, on treballà com a aprenent en una taverna. Més tard entrà a fer feina en una mina d'aquesta localitat, on entrà en contacte amb el pensament anarquista. Mentre, durant les nits estudiava, llegia i es conreava de manera autodidacta. A poc a poc, va anar arreplegant llibres, revistes, periòdics i reculls antològics dels autores de la literatura de la seva època, com ara Salvatore Satta, Giosuè Carducci, Giovanni Pascoli, Gabriele D'Annunzio, Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti), etc. Després entrà a fer feina en l'empresa«Cignoni & Lumbroso», de Liorna, que importava fusta africana i amb 20 anys va ser enviat a Tunis (Tunísia) com a representant, agent i administrador, on va romandre fins al 1939. Viatjà per les ciutats i pobles magrebins (Marroc, Algèria i Tunísia), coneixen els seus habitants i els seus costums i estudiant les cultures araboberber i islàmica, sense oblidar la lectura i l'aprenentatge de llengües. A Tunísia començà a escriure en prosa i en vers. S'adherí al socialisme revolucionari i a l'anarquisme i sempre mantingué una postura anticlerical, anticolonialista –fou incondicional de Paul Vigné d'Octon– i antiintervencionista. Establí estretes relacions amb nombrosos escriptors (Sebastiano Satta, Attilio Deffenu, Grazia Deledda, Paolo Orano, Giuseppe Lipparini, Mario Puccini, Ezio Bartalini, etc.) i amb els moviments anarquista i socialista de la sevaèpoca. Col·laborà amb el periòdic anarquista i anticolonialista L'Unione di Tunisi, dirigit per Ettore Sottovia, i en diverses publicacions (Il Convegno, Il Nuraghe, Rivista Sarda, etc.). A Tunísia entaulà una estreta amistat amb l'anarquista Niccolò Converti. Sostingué econòmicament la revista Sardegna!, del seu amic Attilio Deffenu. En 1939, arran de l'esclat de la II Guerra Mundial, deixà definitivament l'Àfrica i s'instal·là a Roma, on entrà com a empleat en el Ministeri d'Indústria, i, posteriorment, a Nàpols. La temàtica de la seva literatura se centra en la història de Sardenya, en l'imaginari dels pagesos i pastors, en les tradicions locals, en el món dels bandits sards, en la infància, etc. Entre les seves obres destaquen Poemetto del dolore (sd), I racconti del Gorbino (1909), Veglie beduine (1913 i 1993), Galoppate nell'Islam (1922 i 1993), Muni rosa del Suf (1996, pòstuma), Algeria,Tunisia, Marocco (1998, pòstuma), etc. Francesco Cucca va morir, en la més absoluta pobresa i soledat, el 7 de maig de 1947 a Nàpols (Campània, Itàlia).

***

Article de Chalam Dabi publicat en el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux del 10 d'octubre de 1908

- Chalam Dabi: El 25 de gener de 1886 neix a Tunis (Protectorat francès de Tunísia; actualment Tunísia) l'anarquista Chalam Dabi, també conegut com Charles Dabi. Es guanyava la vida com a taquígraf i empleat de comerç. En 1908 fou corresponsal de Tunísia per al periòdic anarquista Les Temps Nouveaux. Per la seva militància, va ser inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes. Posteriorment s'instal·là a París (França). El febrer de 1913 passà l'examen de taquigrafia i el mes següent va ser acceptat com a membre de l'Association Syndicale Interméthodique de Sténo-dactylographes (Associació Sindical Intermetódica de Taquígrafs i Dactilògrafs, també coneguda com «Alliance Sténographique»), apadrinat pel seu president G. Sénéchal. En 1919 sembla que abandonà la capital francesa. En 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica de François Masbatin apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 27 de desembre de 1914

- François Masbatin: El 25 de gener de 1887 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista François Masbatin, que va fer servir el pseudònimNitsabam. Era fill de Feréol Masbatin, paleta, i de Marguerite Chabard. Treballava d'obrer emmotllador de porcellana. Entre 1905 i 1907 col·laborà, sota el pseudònim Nitsabam, en el periòdic anarcocomunista de Llemotges L'Ordre i entre 1908 i 1911 en L'Ouvrier Céramiste, també de Llemotges, amb articles sobre la indústria de la porcellana. A principis de 1910 va ser un dels animadores, amb altres companys (Darsouze, Lansade, Meunier, Pouyard, etc.), del Grup Llibertari de Llemotges. L'11 de desembre de 1917 es casà a Llemotges amb Clémence Juliette Sabordy. En aquesta època era infermer militar i vivia al número 32 del Chemin de Beaupuy. Vidu, el 15 de juliol de 1919 es casà a Joué-lès-Tours (Centre, França), ciutat on vivia, amb la brodadora Mathilde Germain. El maig de 1921 va ser nomenat secretari de la Federació de la Ceràmica de la Confederació General del Treball (CGT). Entre el 25 i el 30 de juliol de 1921 participà en el XVI Congrés de la CGT celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1922 col·laborà en L'Humanité. Quan l'escissió sindical, el seu sindicat s'adherí a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En el congrés de la Unió Departamental celebrat el 15 de juliol de 1923 formà part de la minoria anarcosindicalista que s'oposà sense èxit a l'adhesió a la Internacional Sindical Roja (ISR). A finals de 1924, quan els llibertaris abandonaren la CGTU controlada pels comunistes, el Sindicat de la Ceràmica, del qual era secretari, es passà al sindicalisme autònom integrant-se en la Unió Sindical Autònoma (USA), que restarà vigent fins a la reunificació de 1935. L'agost de 1925 abandonà la secretaria del seu sindicat. Posteriorment treballà d'empleat en el servei d'aigües de l'Ajuntament de Llemotges. François Masbatin va morir el 30 de maig de 1942 al seu domicili, al número 37 del carrer Clos les Brunes, de Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Gaston Michau aparaguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 28 de febrer de 1931

- Gaston Michaud: El 25 de gener de 1890 neix a Argenton-sur-Creuse (Centre, França) l'anarquista i anarcosindicalista Gaston Alphonse Michaud, conegut com Gaston Britel i Spartacus. Sos pares es deien Alphonse Michaud, carnisser, i Lucie Britel. Es guanyà la vida treballant de pintor decorador. El 9 d'octubre de 1911 començà a fer el servei militar a Le Blanc (Centre, França) i en acabar la mili visqué a París (França), al número 1 del carrer Pont Neuf. El 3 d'agost de 1914, ja començada la Gran Guerra, va ser enviat als fronts, però poc després, el 8 de setembre de 1914, va ser capturat pels alemanys a Fère-Champenoise (Xampanya, França) i enviat com a presoner militar a Erfurt (Turíngia, Alemanya), d'on va ser repatriat l'1 de gener de 1919. En 1921 el trobem a Saint-Cyr-sur-Morin (Illa de França, França). En 1928 vivia a l'avinguda Voltaire de Biarritz (Lapurdi, País Basc) i era secretari provisional de l'Agrupament Federalista de Sindicalistes del Sud-oest (Gironda, Les Landes, Baixos Pirineus, Òlt i Garona, i Gers). A finals de 1928 era membre de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). El febrer de 1930 s'instal·là a Golfe-Juan (Valàuria, Provença, Occitània). Va ser membre de la Unió de Propagandistes Antireligiosos (UPA) i va ser candidat antiparlamentari a les eleccions legislatives del 14 de desembre de 1930. En 1930, amb Henri Sénéquier, organitzà mítings a Canes i Valàuria. Sense feina, en 1931 va ser un dels animadors el Comitè de Desocupats d'Antíbol (Provença, Occitània). El 20 de febrer de 1931 organitzà una reunió pública en ocasió de la Jornada contra la Desocupació; detingut, va ser inculpat per les autoritats de«provocació al robatori i al pillatge amb la finalitat de propaganda anarquista» després d'haver aferrar el 18 de febrer cartells on es feia una crida a la revolta i al saqueig. Jutjat per aquest fet, i després de reivindicar la paternitat d'aquests cartells, el 24 de març de 1931 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Grassa (Provença, Occitània) a quatre mesos de presó amb llibertat provisional. En 1932 publicà el fullet L'Église?... C'est la guerre. Entre 1932 i finals de 1936 fou l'administrador de les «Editions du Travailleur Libertaire», que publicà set fullets dels quals va ser l'autor (Vérités et mensonges du bolchévisme, Vers l'anarchie par le communisme libertaire, À l'anarchie, les paysans,La vraie laïcité, Le communisme libertaire, Une bonne rencontre,Qu'est ce que la Fédération communiste libertaire). Formà part de la Federació Comunista Llibertària (FCL), fundada el maig de 1934 per dissidents de l'UACR, i assistí al seu I Congrés, celebrat entre el 24 i el 25 de desembre de 1934 a la Sala Lejeune de París. En 1935 es va veure implicat en el«Cas de les esterilitzacions de Bordeus» i el seu domicili va ser escorcollat. El 24 de gener de 1937 presidí un míting en suport de la Revolució espanyola celebrat al cinema Capitole, on assistiren unes vuit-centes persones, que comptà com a orador Lucien Huart i on es projectà un documental sobre la«Columna Durruti» comentat per Louis Mercier Vega (Ridel). En 1937, a Niça (País Niçard, Occitània)–vivia al domicili d'Eleonore Tessier, al bulevard Mac-Mahon–, era secretari de la Federació Comunista Llibertària (FCL) dels Alps Marítims i militava en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) i en la Joventut Anarquista Comunista (JAC). En aquesta època col·laborà, amb el seu nom o amb el seu pseudònim de Gaston Britel, en nombroses publicacions llibertàries, com ara La Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain,Le Flambeau i Le Libertaire. En la primavera de 1938 era secretari de la CGTSR de Juan-les-Pins (Antíbol, Provença, Occitània) i fou delegat de Niça i de la regió al Congrés Regional d'aquesta organització celebrat entre el 2 i el 3 de juliol a Toló (Provença, Occitània). Sembla que és l'autor del text La révolution sociale par la baisse des prix, publicat el gener de 1939 a Toló per la 28 Regió de la CGT-SR en la col·lecció «Cahiers du Travailleur Libertaire». Després de la II Guerra Mundial fou gerent de la «Communauté du Plascassier» i milità en la Federació Anarquista (FA) i en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). En aquesta època vivia al número 10 del carrer Rostand d'Antíbol i col·laborava en Le Combat Syndicaliste iLe Libertaire. En 1950 publicà els fullets Les contes du berger. Ses méditations... i Périr ou distribuer, ou Du governament des gens à l'administration des choses, i en 1951 La foire aux ânes, ou De l'abolition du salariat, que ha estat reeditat en diferents ocasions i traduït al castellà. Després de ser marginat en 1952 de la FA pels partidaris del comunisme llibertari de Georges Fontenis, col·laborà en Contre Courant, de Louis Louvet, i en Boum (posteriorment Écho Libertaire), el butlletí dels Grups Anarquistes Normands al voltant d'Aurélien Dauguet. El 12 de març de 1960 es casà a Esperacedes (Provença, Occitània) amb Marie-Jeanne Catherine Rollino. En 1964 publicà el llibre De la mythologie marxiste-léniniste i en 1967 De la démocratie politique à la démocratie économique ou De l'État à l'administration des chose. En 1970 encara militava en la CNTF. Gaston Michaud va morir el 19 de març de 1970 a Esperacedes (Provença, Occitània). Pòstumament, en 1972, es publicà la seva obra La laïcité.

***

Notícia de la detenció de Manuel Juan Juan apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 29 d'agost de 1937

- Manuel Juan Juan: El 25 de gener de 1893 neix a Albatera (Baix Segura, País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Juan Juan. Sos pares es deien Manuel Juan i Teresa Juan. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida fent de calderer i en 1911 la Societat de Calderers de Ferro on militava s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sembla que a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) formà part del grup anarquista «Los Antijudas», fundat a mitjans de 1911, i encapçalà el Comitè Pro-Presos a començament de 1912. A mitjans d'aquest any, sembla que fou un dels fundadors del periòdic Liberación, iniciativa sorgida de diverses agrupacions llibertàries de la localitat. En 1915 defensà una de les ponències del III Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors (FNA) celebrat a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya). Insubmís al servei militar, va ser detingut i deportat entre 1916 i 1920 a una companyia disciplinària al Marroc. De bell nou a Barcelona, milità en la Secció de Calderers del Sindicat del Metall de la CNT, aleshores clandestí. Sempre rebutjar ocupar càrrecs de responsabilitat orgànica argumentant que s'estimava més militar en la base. Inscrit en les llistes negres de la patronal, patí en nombroses ocasions el boicot d'aquesta i tingué dificultats per trobar feina. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava en un taller de metal·lúrgica, al número 8 del carrer Vila i Vilà, i amb altres companys organitzà el Taller Confederal Núm. 1 («Llibertat i Progrés»), on, després de contactar amb Eugenio Vallejo Isla, membre de la Comissió d'Indústries de Guerra (CIG) de la Generalitat de Catalunya en la Secció de Siderometal·lúrgica, començà la fabricació col·lectivitzada de camions cisterna blindats per al front, i amb Vicente Pérez Viche (Vicente Pérez Combina) els camions dels Serveis d'Higiene i Salut Pública de Barcelona. En 1937, després d'una comissió confiada pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser detingut i tancat a la Presó Model de Barcelona, on els comunistes el volgueren inculpar de «sabotatge i destrucció de material de guerra». Hi va romandre des del 29 d'agost fins el 8 d'octubre, oficialment processat per«adhesió a la rebel·lió». Gràcies a la intervenció del seu amic Amador González, membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser finalment posat en llibertat. Continuà gestionant el Taller Confederal Núm. 1 fins a la Retirada, moment en el qual passà a França. Aconseguí reunir sa família dispersada i s'establí a Fumel (Aquitània, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Fou un dels organitzadors d'un grup artístic, amb sa companya Amparo, que s'encarregava d'elaborar el vestuari, creat per a recollir fons per als malalts, els necessitats i els presos. Més tard s'instal·là a Châtillon (Illa de França, França). Sa companya fou Desamparados Fort Castelló. Després de patir dues operacions a l'estomac, Manuel Juan Juan va morir el 17 de novembre de 1966 a l'Hospital Vaugiraud de París (França). Deixà inèdites unes memòries, Datos para la historia de un desgraciado.

Manuel Juan Juan (1893-1966)

***

Aristide Giannini

- Aristide Giannini: El 25 de gener de 1894 neix a Massa (Toscana, Itàlia) el paleta anarquista Aristide Giannini. Sos pares es deien Benedetto Giannini i Assunta Tognarelli. El 5 de febrer de 1916 el prefecte provincial de Massa i Carrara en una carta enviada al Ministeri de l'Interior assenyalava que era membre del Cercle Anarquista «Cafiero» de Capaccola (Toscana, Itàlia). Per qüestions de feina emigrà d'antuvi a França i després a Albània i a primers dels anys vint s'establí a Ligúria. El 27 de gener de 1929 la semblança biogràfica enviada per la Prefectura de La Spezia (Ligúria, Itàlia) indicava que durant el «Bienni Roig» (1919-1920) va participar en totes les manifestacions revolucionàries. El 14 de gener de 1929 va ser denunciat perquè en un lloc públic de San Terenzio (Lerici, Versilia, Ligúria, Itàlia) havia reprès un feixista amb les següents paraules: «Què fas amb aquesta insígnia, avui, que aquest símbol s'està morint de fam?»; acusat d'«ultratge als distintiu del feixisme» (fascio littorio), va ser condemnat a 45 dies de presó. En sortir de la garjola se li va notificar per part de la policia de Sarzana (Ligúria, Itàlia) que no podia retornar a la província de La Spezia. El febrer de 1938 va ser inclòs en el llistat de «terroristes perillosos» de la província de Massa i Carrara. Fins a principis dels anys quaranta va ser vigilat per les autoritats feixistes i en la seva fitxa del Registre Polític Central de la Policia anotava que havia de ser confinat en cas de guerra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Domènec Bachero Piñón apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de juny de 1965

- Domènec Bachero Piñón: El 25 de gener de 1895 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Domènec Bachero Piñón, també citat amb el seu nom en castellà com Domingo Bachero Piñón. Sos pares es deien Pascual Bachero i Clara Piñón. Militant del SindicalÚnic del Ram la Pell de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant els anys vint i trenta va ser empresonat en diferents ocasions. L'abril de 1931 formà part, amb Francesc Artal Pros, Miquel Farreras Munner, Josep Gardeñas Gil (Petroli), Elisa Gimeno, Ramon Magre Riera, Joan Peiró Belis, Tomàs Riera Ordeix i Esteban Turó, del comitè fundador de l'Obra Popular Antituberculosa de Catalunya (OPAC), promoguda per la CNT, però que no comptà amb el suport de la FAI. Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del seu sindicat a la Conferència Regional de Sindicats de Catalunya de la CNT, que se celebrà al Palau de Projeccions de Barcelona. Durant la Revolució milità en el Sindicat Únic de la Indústria Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en 1940 i condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de 30 anys de presó. A finals de 1952 va ser posat en llibertat vigilada i continuà militant en la CNT clandestina, fet pel qual patí diferents detencions. Domènec Bachero va morir el 2 de març de 1965 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat l'endemà al cementiri de Les Corts d'aquesta ciutat.

***

Necrològica de Josep Ribé Soperas apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera de l'11 de febrer de 1954

- Josep Ribé Soperas: El 25 de gener de 1895 neix al Pla de Cabra (actualment el Pla de Santa Maria, Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Ribé Soperas. Sos pares es deien Joan Ribé i Maria Soperas. A començament del segle començà a militar en els files dels grups populistes dels «Joves Bàrbars» del Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García, però, després d'adonar-se de l'ambigüitat d'aquest moviment, amb 15 anys, s'integrà en els grups anarquistes i en el Sindicat Únic de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participant en els fets revolucionaris de la «Setmana Tràgica» de 1909. En els anys vint, durant l'època del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i del cap de policia Miguel Arlegui Bayones, va estar tancat en diverses ocasions a la Presó Model de Barcelona. Tramoista de professió, estava afiliat al Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de Barcelona de la CNT i fou un dels organitzadors i impulsor de la lluita sindical i de les vagues contra la patronal dels cinemes i dels teatres barcelonins, aconseguint un gran augment del nombre d'afiliats al sindicat, en detriment de la militància del sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). El maig de 1926 va ser denunciat al Jutjat Municipal de Barcelona per una brega al Teatre Eldorado amb Josep Soler Iniesta, tramoista company de feina. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la resposta popular als carrers, especialment a la zona del Paral·lel. Com a membre del Comitè Central del SUEP, el Comitè Regional de Catalunya de la CNT el nomenà, amb Vicente Barriendos i Lacalle, responsable de la col·lectivització dels espectacles públics a Barcelona i de l'organització del sector als pobles catalans. En aquestaèpoca realitzà diferents gires propagandístiques a França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després s'instal·là a Tarba (Llenguadoc, Occitània). Quan l'ocupació alemanya, va ser detingut per la Gestapo i enviat a Dunkerque (Flandes del Sud) enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO). Encara que malalt, aconseguí fugir-ne i arribar a Occitània, on participà en la resistència a la zona de Sent Gaudenç. Després de la II Guerra Mundial, les seves malalties (patiments al cor, asma, bronquitis aguda i crònica, etc.) s'agreujaren i es va veure obligat a romandre hospitalitzat durant llargues estones i impossibilitat per a la feina. Durant la postguerra milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA), organitzacions de les quals va rebre ajuda. Sa companya fou Carmen Domenech. Josep Ribé Soperas va morir, allunyat de sa família, que havia quedat a Barcelona, el 9 de gener –algunes fonts citen erròniament el 8 de gener– de 1954 a l'Hospital de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto policíaca de Victorino Blanco Rodríguez (27 de novembre de 1925)

- Victorino Blanco Rodríguez: El 25 de gener de 1896 neix a Valderas (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Victorino (o Victoriano) Blanco Rodríguez. Era fill de Zacarías Blanco i Fermina Rodríguez i tingué un germà petit, Félix Blanco Rodríguez, també militant llibertari. Refugiat a França, en 1925 formava part del Grup Pro-Presos de Raismes (Nord-Pas-de-Calais, França), en el qual també estava integrat son germà Félix, sota el nom de Francisco Díez Delgado, i Hermenegildo Salvador. Vivia al número 21 del carrer d'Aubry i, des d'octubre de 1925, al número 79 del carrer Henri Durre de Raismes, treballant a l'empresa siderúrgica «Escaut-et-Meuse» d'Anzin (Nord-Pas-de-Calais, França). Segons informes policíacs, efectuava nombrosos desplaçaments a Mons (Hainaut, Valònia). El 30 de desembre de 1925 se li va decretar l'expulsió de França, mesura que li va ser notificada el 12 de gener de 1926 a Raismes. Son germà Félix i Salvador també van ser expulsats. La policia sospità que durant la primavera de 1929 es trobava a Aubervilliers (Illa de França, França), vivint al número 58 del carrer Fort, sota el nom de Nicolás Gil García, i que havia marxat cap a Narbona (Llenguadoc, Occitània), on va ser buscat per la policia sense èxit. A principis de 1931 va ser buscat infructuosament a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on residia amb son germà Félix. Sembla que els dos germans retornaré a la Península en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el març de 1934 va ser condemnat pel Tribunal d'Urgència de Pontevedra (Pontevedra, Galícia) a quatre mesos d'arrest per «tinença il·lícita d'armes». Durant la guerra civil lluità contra el feixisme enquadrat en el Batalló«Astúries» Núm. 6 de Santander (Cantàbria, Espanya). Malalt, el 15 de març de 1937 va ser donat de baixa a l'Hospital de Cármenes (Lleó, Castella, Espanya). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

Continua...

---

Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. (Miquel López Crespí)

Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d'escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d'anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, l'OEC, el PSM o com a vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell") només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s'ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt... Les dècades d'activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d' una cultura progressista i d'esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novella, una obra de teatre. Era completament impossible! (Miquel López Crespí)

Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (Calima Edicions).

Em demanen alguns lectors la data exacta del començament de Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, que acaba de publicar l'Editorial Calima de Ciutat de Mallorca. El recull de materials que ha editat Calima forma part del caramull de notes (i carpetes!) que des de sempre (potser d'abans i tot de la publicació del meu primer llibre) he anat escrivint sense interrupció. Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. Amb el temps alguna d'aquestes simples reflexions de viatge (escrita a un aeroport, a la taula d'un cafè de qualsevol ciutat) serviren per enllestir un poema o foren l'inici d'una narració curta. En aquest Breviari contra els servils es poden trobar igualment alguns esbossos del que després han estat novelles i obres teatrals. També s'hi poden trobar reflexions escrites des de la literatura de l'absurd com des de la reflexió existencialista, sense oblidar el component bàsic situacionista de bona part dels meus llibres. Però no tot ha servit per enllestir aquesta primer "dietari del temps de la barbàrie". Altres notes foren llençades als fems. No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s'ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m'ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d'apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud.

De sempre m'ha interessat llegir, aprofundir en els diaris de tota mena de personatges històrics i, molt especialment, en els dels escriptors. I en aquesta afecció meva, els Diaris de París (1941-1944) d'Ernst Jünger són al costat dels Diaris: 1910-1923 de Franz Kafka. El llistat de diaris que he llegir aquests darrers anys és nombrós, i en tots ells sempre he trobat aquell punt d'inflexió que m'ha fet reflexionar i m'ha servit per afinar la meva percepció del món. Record ara mateix el perdurable efecte de llibres com Viure al dia de Paul Auster, El subratllat és meu de l'escriptora russa "blanca" Nina Berbèrova, el Dietari (1953-1956) de Witold Gombrowicz, el Diari d'André Gide, sense oblidar l'imprescindible Quadern gris de Josep Pla, els diaris de Manuel de Pedrolo... Ara mateix, després d'un viatge a Barcelona, he pogut trobar alguns materials vertaderament imprescindibles: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943), de Joan Manet i Pesas, editat per les Edicions Catalanes de París l'any 1976; Al servei de Catalunya i de la República: la desfeta. 6 d'octubre 1934 i Al servei de Catalunya i de la República: la victòria. 19 de juliol 1936, de Frederic Escofet; El temps barrat, d'Alexandre Cirici (Premi Josep Pla 1972); De Balaguer a Nova-York passant per Moscou i Prats de Molló: memòries, de J. Carner Ribalta o Les hores clares, d'Alexandre Cirici.

Són uns noms i unes obres agafades ben a l'atzar, sense fer una recerca exhaustiva en les prestatges de la meva biblioteca particular. És evident que no he volgut seguir cap "model" en especial en la redacció del meu Breviari contra els servils.

Només he volgut citar uns noms per a ver veure al lector el meu interès pels aspectes més "personals" de molts dels autors que admir (o pels que tenc un accentuat menyspreu: seria el cas dels Diari de Goebbels o el Vive peligrosamente, d'aquell altre nazi que tenia per nom Otto Skorzeny).

La intenció de les notes que vaig escrivint d'ençà finals dels anys seixanta no volen ser cap mena de "memòries" a l'estil, per exemple de La força de les coses de Simone de Beauvoir. No és aquesta la intenció del meu dietari. Aquí es tracta, més que res, de provar de deixar constància de determinades impressions, de les percepcions més efímeres i evanescents de la consciència (si bé qualsevol autor de debò pot resumir en quatre retxes tota la complexitat d'una situació personal, política o cultural).

Com explicava una mica més amunt, la quantitat de dietaris de personatges històrics interessants és tan extensa i inacabable que no ens bastaria un llibre per a deixar constància escrita de tot el que hem llegit (o tenim encara per llegir, ja que sovint compram tota casta de memòries o reflexions d'intellectuals de tots els països i contrades).

Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d'escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d'anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, l'OEC, el PSM o com a vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell") només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s'ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt... Les dècades d'activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d' una cultura progressista i d'esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novella, una obra de teatre. Era completament impossible! Durant molts d'anys em vaig interrogar com s'ho devien muntar els escriptors mallorquins que eren indiferents a la lluita per la llibertat del nostre poble. Sempre m'ha estranyat aquesta forma d'esser i em demanava com tanta gent que deia, de boqueta, defensar "lo nostro", no s'organitzava mai en partits polítics antifranquistes. El nombre d'escriptors mallorquins que, abans i en temps de la transició, militàvem dins organitzacions d'esquerra o independentistes era reduït. N'he parlat en els meus llibres Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i en No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Moltes d'aquestes reflexions surten en aquest Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie que acaba de publicar l'Editorial Calima. Mai no he entès la indiferència, el cinisme regnant, el menfotisme. La redacció durant tots aquests anys de les múltiples carpetes que conformen el meu dietari ha estat també una forma de resistir aquesta indiferència generalitzada que ens encercla i que per a mi és igual o pitjor que els filferros dels camps de concentració.

Fa uns mesos, quan l'editor, interessat per un petit resum que li vaig mostrar, m'animà a presentar-li un llibre d'unes dues-centes pàgines, vaig haver de decidir-me, "mullar-me", en definitiva. [...]

Les carpetes escollides varen ser, com ja he explicat una mica més amunt, les de la dècada dels vuitanta i noranta. Per quins motius concrets m'he decidit a donar a conèixer aquests escrits? Pens que per a la generació que ens implicàrem en la lluita antifeixista a començaments dels anys seixanta i que actuàrem de forma organitzada contra el sistema des de final dels seixanta fins a finals dels setanta, el resultat de la transició ens colpejà com el cop salvatge d'una destral.

Breviari contra els servilsés pens un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres. I, sense pensar-ho gaire, vaig decidir que podria ser útil fins i tot com a document de l'època incerta i tenebrosa que ens ha tocat viure: la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils al capdamunt de moltes de les institucions que, en teoria, haurien d'haver servit per avançar en el nostre deslliurament nacional i social i que, en mans d'aquesta gent sense principis (a no ser els diners i l'exercici del poder) han servit i serveixen per a consolidar encara més el sistema heretat de la victòria franquista.

Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 26 de gener

Esdeveniments

Notícia del míting de les Arenes publicada en el diari parisenc L'Univers del 28 de gener de 1902

- Míting a les Arenes: El 26 de gener de 1902 se celebra un míting anarquista a la Plaça de Toros de les Arenes de Barcelona (Catalunya) organitzat per la Federació Obrera. Aquest míting s'emmarcava en la campanya i en la vaga general per reivindicar les vuit hores de feina. A l'acte, presidit per Leopoldo Bonafulla, van intervenir Mariano Castellote Targa; Teresa Claramunt Creus; Joan Company; Pere Guasch; Ramon Homedes Carbó; Tomàs Pujol, en representació de la Societat de Carreters; Estanislau Mas, en nom de l'Art Fabril de Sant Martí de Provençals; Andreu Montesinos; i Jaume Munté. Les intervencions van ser«dures», cridant a la insubmissió a les autoritats, demanant l'abolició del capital i dels exèrcits, i fent una crida a la Revolució Social. Al míting assistiren unes deu-mil persones i tingué repercussions a la premsa estrangera. Dies després, el Jutjat de les Drassanes de Barcelona obrí una investigació oficial per aclarir si la intervenció de Teresa Claramunt Creus era constitutiva de delicte.

*** 

Capçalera del primer número de Par delà la mêlée

- Surt Par delà la mêlée: El 26 de gener de 1916 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic Par delà la mêlée. Acrate, individualiste, éclectique, inactuel (Més enllà de la brega. Àcrata, individualista, eclèctic, inactual). Era continuació de Pendant la mêlée i reprengué la seva numeració. L'administrador fou E. Armand i Pierre Chardon li agafà el relleu des de Déols (Centre) quan el primer fou detingut el 16 d'octubre de 1917 i condemnat per complicitat en un delicte de deserció. El gerent va ser Paul Ducauroy (Ovide). Trobem articles d'Albin Cantone, Richard Aldington, Guy A. Aldred, Margaret C. Anderson, Émile Armand, Viktor Auburtin, Jean Bala, Maurice Bataille, Eugène Bizeau, Stephen T. Byington, Paul Calmettes, Pierre Chardon, Jean Chouet, Voltairine de Cleyre, Raoul Corbery, John R. Coryell, Costa-Iscar, Benjamin de Casseres, Eugène Camille Delong, Jean-Louis Delvy, Raphaël Dubois, Ovide Ducauroy, Marcello Fabri, Florent Fels, A. Franzoni, Oberdan Gigli, Alice Groff, Frank Harris, Alzir Hella, M. S. Hernández, Omar Khayyam, Arthur Kiston, Joseph A. Labadie, Gérard de Lacaze-Duthiers, Armando Larrosa, Joseph Le Guépin, Albert Lecomte, André Lorulot, Errico Malatesta, Robert Mariette, G. Marine, A. Mauze, Henry Meulen, Carlo Molaschi, Jeanne Morand, René Morley, Jean Morr, Robert Morreett, Francisco Muñoz, Pierre Nada, Paul Nord, Paul Paillete, Axel Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, Ángel Pumarego, Léda Rafanelli, Victor Kibaltchiche (Le Rétif), Jean Richepi, Benjamin Rosenblatt, Han Ryner, Saint-Pol-Roux, Marcel Sauvage, Eugène Soullier, E. Southall, Hermann Sterne, Massimo Rocca (Libero Tancredi), José Torralvo, Pere Torrent, Benjamin Tucker, Francis Vargas, Émile Verhaeren, Herber George Wells, Margaret Widemer, Maurice Wullens, Victor S. Yarros i Albert Young, entre d'altres. El periòdic edità almenys dos fulletons: De la liberté sexuelle, variations sur la volupté i Les ouvriers, les syndicats et les anarchistes, ambdós d'Émile Armand i publicats en 1916. En sortiren 42 números, l'últim el 28 de febrer de 1918 i fou substituït per La Mêlée (1918-1920).

***

Capçalera del primer número d'Alba Rossa [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Alba Rossa: El 26 de gener de 1919 surt a Saõ Paulo (Saõ Paulo, Brasil) el primer número del setmanari en llengua italiana Alba Rossa. Periódico Settimanale Libertario. Va ser dirigit, fins al número 11, pel poeta anarquista Angelo Bandoni. Després tingué diversos responsables, com ara l'estucador anarquista Silvio Antonelli i Oreste Ristori. Hi van col·laborar Silvio Antonelli, C. Borgomoni, Alessandro Cerchiai, Francesco Escludellaro (Scudelario) i E. Ferreira, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim el 13 d'octubre de 1919, encara que en sortí un número 23 per commemorar el Primer de Maig de 1920; deixà d'editar-se per fer costat A Plebe i publicà unes pàgines en italià en aquest periòdic anarquista en llengua portuguesa. El gener de 1921 sortí una segona sèrie d'aparició força irregular, que publicà cinc números fins al 19 de novembre, tres en 1922 i dos més en 1923. Aquesta publicació va fer costat el bolxevisme i mantingué fortes polèmiques sobre el tema amb A Plebe. En 1934 encara sorgí una altra època que edità dos números de marcat caràcter antifeixista.

***

Ressenya del míting apareguda en el diari barcelonès La Vanguardia del 28 de gener de 1936

- Míting anarquista a l'Olympia: El 26 de gener de 1936 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un míting d'afirmació anarquista organitzat pel setmanari Tierra y Libertad. Hi intervingueren José Martínez, en representació de les Joventuts Llibertàries de Madrid; Manuel Pérez Fernández, membre de la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona; i els destacat militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Frederica Montseny Mañé i Joan García Oliver. Durant el míting s'exposà l'orientació que havia de seguir el moviment anarquista aleshores, s'aconsellà l'abstenció en les properes eleccions que s'havien de celebrar el mes següent, s'atacà el capitalisme i s'assenyalà el programa a seguir per arribar a la revolució llibertària.

***

Portada del número únic de Vertice

- Surt Vertice: El 26 de gener de 1947 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic Vertice. Giornale individualista anarchico. Aquesta publicació anarcoindividualista de caire filosòfic va ser editada per l'impressor anarquista Lato Latini i hi trobem textos de Giulio Colesanti, Enzo Martucci i Renzo Novatore.

Naixements

Notícia sobre Victor Fages durant el «Procés dels 66» apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 9 de gener de 1883

- Victor Fages: El 26 de gener de 1847 neix a Clarmont d'Erau (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Eugène Victor Fages –el seu llinatge citat de diverses maneres (Fage, Farges, etc.). Era fill de Jean Barthélemy Fages, fabricant de polaines, i de Marie Laget. Militar de carrera en el 67 Regiment d'Infanteria de Línia, va ser greument ferit durant la guerra francoprussiana de 1870-1871 i quedà esguerrat i amb una pensió estatal des del 20 d'agost de 1872. Després de viure a Grenoble (Delfinat, Arpitània), s'establí a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània), on treballà en la indústria drapera. En 1880 era un dels principals animadors, juntament amb Pierre Martin (Le Bossu), del grup anarquista«Les indignés» i va ser membre de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est, la qual, el març de 1881, setmanes abans del Congrés Regional del Centre celebrat a París (França), que marcà l'escissió entre socialistes i anarquistes, agrupava la major part d'anarquistes de l'Est de França. Amb Louis Genet i Michel Sala, va ser delegat pel grup «Les Indignés» a la reunió anarquista internacional celebrada entre el 13 i el 14 de d'agost de 1882 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), sota la iniciativa de la Federació del Jura, que refermava la necessitat de la propaganda pel fet i on ell afirmà que havia fet proves reeixides d'explosions amb nitroglicerina a Viena del Delfinat i que la vaga general revolucionària s'intentaria en aquesta població; aquestes iniciatives no engrescaren els obrers reunits. Va ser el cap d'una coral de Ginebra. Considerat per la policia com a un anarquista perillós, va ser estretament vigilat. Va ser l'atiador d'una subscripció popular, a traves del periòdic lionès Le Droit Social, per a comprar un «revòlver d'honor» per regalar a l'anarquista Pierre Fournier, jove obrer sense feina de 19 anys que el 24 de març de 1882 disparà a Roanne (Forez, Arpitània) contra el seu patró Bréchard i que fugí cap a Suïssa. A resultes de les violentes manifestacions d'agost de 1882 dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) i dels atemptats amb explosius perpetrats l'octubre de 1882 a Lió, es va veure implicat en l'anomenat«Procés dels 66», que s'engegà el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió, i el 19 de gener d'aquell any va ser condemnat a un any de presó, 100 francs de multa i cinc anys de privació dels drets cívics, civils i de família –fet que implicava deixar de percebre la seva pensió d'invalidesa–, pena que va ser confirmada el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació de Lió i tancat a la presó lionesa de Saint-Joseph. A principis de 1887 vivia al número 125 del carrer Serpaize de Viena del Delfinat i figurava en un llistat d'anarquistes de la policia amb la qualificació de«perillós». En 1889 va tenir un fill que anomenà Spies, en homenatge a August Spies, un dels «Màrtirs de Chicago», i el desembre organitzà una festa en el seu honor. En 1890 va ser processat per «incitació al crim, al pillatge i a l'incendi», però no va ser condemnat. Vidu de Marie Antoinette Antoulin, es casà amb Marie Joséphine Thouverey. Victor Fages va morir el 21 de gener de 1900 al seu domicili, al número 19 del carrer Drapière, de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània).

Gérard Lacaze-Duthiers

- Gérard Lacaze-Duthiers: El 26 de gener de 1876 neix al III Districte de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'intel·lectual pacifista i militant anarcoindividualistaÉtienne Marie Joseph Lucien Gérard Lacaze-Duthiers. Nascut en un família de la vella noblesa, sos pares es deien Étienne Lacaze-Duthiers, professor de Belles Lletres, i Marei Catherine Elina Lapeyre. Va terminar els seus estudis a París (França), llicenciat en Dret i en Lletres. Professor adjunt de literatura, va col·laborar a partir de 1911 en L'Idée Libre, de André Lorulot, i en nombroses publicacions llibertàries. Membre de la Unió Anarquista a partir de 1914, va impartir cursos de filosofia a l'Escola de Propaganda Anarquista i va participar en el grup «Action d'Art», animat per André Colomer. El 31 de març de 1927 es casà al XIII Districte de París amb Angèle Victoire Quinard, de qui va enviudar. El gener 1931, fent seva la divisa «Fes de ta vida una obra d'art», va crear la«Biblioteca de l'Artistocràcia», que va publicar fins al 1948, malgrat els altercats amb la censura, 128 obres d'art i de literatura. El 28 de gener de 1932 es casà al V Districte de París amb Marie Clémence Grandjean. En aquesta època era professor a l'Institut Buffon. En 1933 va ser president de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes i l'any següent codirector de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau. Durant la Segona Guerra Mundial es va instal·lar amb sa companya a Borgonya, on va viure d'un modest retir universitari i dels subsidis de l'Acadèmia Francesa que l'honorarà, pel conjunt de la seva obra, amb el Gran Premi en 1946. En 1947 va ser elegit membre del comitè directiu del Partit Pacifista Internacionalista, tot col·laborant del seu butlletí Le Mondial, i en 1954 vicepresident del Sindicat dels Periodistes i Escriptors. A més de la seva participació en la premsa llibertària (L'Unique, Defense de l'Homme, Le Libertaire, L'En Dehors, etc.) i en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, és autor una quarantena de llibres i fullets sobre art, literatura i pacifisme, com ara Le culte de l'idéal, Psychologie de la guerre,Pensées pacifistes, Les vrais révolutionnaires, Vers l’artistocratie (1913),La sagesse rynérienne (1924), Philosophie de la préhistoire (1931),Pages choisies (1900-1930) (1932), Manuels et intellectuels (1932), Du vrai progrès (1932), Un Individualiste devant la mêlée: jours d’émeute (1934),Sur la voie du bonheur: moralité ou sexualité? (1934), Mauer, film (1935-1937), Pour sauver l’esprit: essai d’éthique individualiste (1938), Dialogue inactuel  (1939), Psychologie du slogan: essai (1940), Un héros de la pensée, Auguste Lumière et son œuvre: le problème de la tuberculose devant l’opinion (1946),Introduction à une bibliographie du dolorisme (1946),Sous le sceptre d'Anastasie (1948), Visages de ce temps (1950), La torture à travers lesâges suivi d'une etude sur les ceintures de chasteté (1956), etc. Gérard Lacaze-Duthiers va morir el 3 de maig de 1958 al seu domicili del V Districte de París (França).

Gérard Lacaze-Duthiers (1876-1958)

***

Mikhael Guerdjikov (1903)

- Mikhael Guerdjikov:El 26 de gener de 1877 neix a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) el periodista revolucionari i militant anarquista Mikhael Guerdjikov. Nascut en un família benestant i cultivada –son pare era el director de la Banca Nacional de Rumèlia–, va estudiar al Liceu Francès de Plovdiv, on, seduït per les idees llibertàries –portades pels nombrosos refugiats a Rumèlia, aleshores sota protectorat turc, com ara les de Degabory Mokrievitx, ucraïnès evadit dels presidis siberians, o les del doctor Roussel Soudzilovski, amb dos deixebles de Bakunin, així com les de la família Aslan, d'origen hispà–, formarà un petit grup anarquista, que implicarà la seva expulsió del centre docent. Després es va inscriure a l'institut de Kazanik, on va fundar un nou grup llibertari amb alguns alumnes i obrers. En 1897 va marxar a Suïssa per estudiar Dret i va freqüentar els cercles revolucionaris russos, acabant la seva formació anarcocomunista. Força actiu, va participar activament en la creació del Cenacle de Ginebra, destinat a dirigir la lluita d'alliberament nacional de Macedònia contra l'Imperi Turc, i va esdevenir director del periòdic clandestí Voix du Comité Clandestin Révolutionnaire Macédonien; també va participar a Ginebra en 1898 en el periòdic Otmachténié (Venjança), subtitulat «Òrgan dels terroristes macedonis», dirigit per Petar Mandjoukov. Després participarà, ben igual que altres llibertaris, en el moviment d'alliberament de Macedònia, aleshores sota jou turc, essent elegit en un congrés clandestí un dels tres caps que dirigiran la insurrecció. Amb nom fals, va entrar a Macedònia i a Bitolia va fer de professor de francès a l'institut búlgar i va participar en l'organització revolucionària clandestina, ben igual que desenes de militants anarquistes. En 1902 organitzarà grups de combat locals anomenats«Grups de la Mort», que constituïren els nuclis del futur exèrcit revolucionari, i també publicà el diari clandestí A les armes! i participà regularment en la propaganda oral a la Tràcia Oriental. La insurrecció, que va esclatar l'agost de 1903 a Illiden i a Preobajenié, va esdevenir, alhora que lluita d'alliberament de l'Imperi turc, una revolució llibertària (abolició de la propietat, col·lectivització, assemblees populars de govern local, etc.), que durà 30 dies. En aquesta revolució, circumscrita a Macedònia i a la Tràcia Oriental van participar més de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un exèrcit deu vegades superior i es va instaurar el comunisme llibertari a Strandja, Krouvhevo i altres zones. Molt significativa va ser la negativa de secundar, d'afegir-se al moviment revolucionari per part dels comunistes i socialdemòcrates, que tampoc no participaran en l'aixecament que enderrocarà la monarquia búlgara el 1923 dirigida també pels anarquistes. Malgrat la desfeta inevitable, amb més de 20.000 refugiats a Bulgària, a la superioritat numèrica i d'armament dels turcs, la lluita contra l'ocupació estrangera continuà i seguí sent important la influència dels llibertaris. Orador de talent i propagandista acèrrim del pensament llibertari, Guerdjikov va crear a Sofia, en 1907, el primer periòdic anarquista búlgar Svobodno Obshestbo (Societat Lliure). Mobilitzat durant la guerra balcànica en 1912, va organitzar milícies per portar la lluita partisana contra els turcs. En 1912 també, va llançar un nou periòdic Probuda(Despertament), capçalera que serà represa en 1919 per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) que acabava de néixer i de la qual Guerdjikov participarà activament. Detingut en 1922 pels feixistes, va aconseguir fugir de la presó. Després del cop d'Estat feixista de juny de 1923, va ser novament detingut i un cop va aconseguir alliberar-se, es va refugiar a Istanbul, on va treballar de periodista i de corresponsal de periòdics estrangers. A començaments de 1930 va tornar a Bulgària, on va contactar amb alguns vells companys de Sofia i alguns joves militants llibertaris. En 1932 un nou intent de llançament d'un periòdic llibertari va fracassar. Durant l'alliberament de Bulgària, va ser partidari de la formació de consells obrers. Quan els comunistes arribaran al poder en 1944 i el volen fer «heroi nacional» Guerdjikov els rebutjarà («Jo no estic acostumat a besar els peus dels tirans.»). Va col·laborar en un nou periòdic Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer), editat per la FACB, i va demanar l'alliberament dels anarquistes empresonats per les autoritats comunistes. Molt malat per poder escriure les seves memòries, com li demanava el moviment llibertari, va morir el 18 de març de 1947 a Sofia (Bulgària). El seu enterrament serà l'última manifestació, que va aplegar milers de persones, dels anarquistes búlgars per molt de temps, sotmesos a la dictadura comunista.

Mikhael Guerdjikov (1877-1947)

***

Kees Van Dongen (ca. 1902)

- Kees Van Dongen: El 26 de gener de 1877 neix al barri de Delfshaven de Rotterdam (Holanda Meridional, Països Baixos) el pintor anarquista Cornelis Théodorus Marie van Dongen, més conegut com Kees Van Dongen. De família burgesa, sos pares foren Johannes van Dongen i Helena Francisca Geurts. Son pare regentava una empresa de maltatge i, en 1892, no va veure amb bons ulls que son fill comencés a estudiar pintura a la Reial Acadèmia de Belles Arts i Ciències Tècniques de Rotterdam amb els artistes J. Striening i J.G. Heyberg. Entre 1892 i 1897 visqué la vida bohèmia del «Districte Roig» del port de Rotterdam i es dedicà a pintar mariners, prostitutes i personatges marginals, i s'introduí en els cercles llibertaris de la ciutat. En 1895 viatjà als Estats Units fent de majordom. En 1896 il·lustrà amb dibuixos noucentistes i simbolistes la revista anarquista De Vrije Kunst (L'Art Lliure). En 1897 marxà a França sense un cèntim per assistir a les festes del 14 de juliol i s'instal·là a París acollit pel pintor holandès Siebe ten Cate. El desembre de 1899 retornà al seu país per reunir-se amb Juliana Augusta Preitinger (Guus), a qui havia conegut durant la seva època d'estudiant i tenia com a musa model. Establert de bell nou a París, la parella es casà l'11 de juliol de 1901 a l'església de Saint Pierre de Montmartre. Entre 1901 i 1906, visqué en una caravana de gitanos a l'«impasse Girardon» de Montmartre. Per sobreviure, realitzà tota mena de feines (lluitador per diners, venedor de diaris, desmuntador de fires d'atraccions, descarregador al mercat de les Halles, caricaturista per al Gil Blas, pintor de parets, etc.). Exposava les seves obres al terra, davant el Circ Médrano del bulevard de Rochechouart, i les venia per cent rals. En els seus primers quadres pintà el barri de Montmartre (la Maison de Mimi Pinson, el Moulin de la Galette, el bulevard Clichy, etc.), a la manera postimpressionista i amb una visió gairebé expressionista. Freqüentà també en aquestaèpoca els bastidors dels music-halls i dels balls populars. Gran amic de l'anarquista Félix Fénéon, el qual li va publicar alguns dels seus dibuixos en La Revue Blanche i li va presentar el galerista Ambroise Vollard, el qual penjà quadres seus a les seves exposicions. També publicà il·lustracions per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre i per La Caricature, i per a la publicació satírica holandesa De Ware Jacob. En 1901 en l'Exposició Nacional de Belles Arts presentà Femme assise, una obra sobre paper. El novembre de 1904 exposà, amb Matisse, a la galeria de Vollard i l'any següent participà amb dues obres (Le torse i La chemise) en el Saló de Tardor, que donarà lloc al grup dels fauvistes (Matisse, Derain, Vlaminck, etc.). Treballà per a un petit circ i dibuixà els pallassos i els acròbates. A la tardor de 1905 exposà a la galeria Druet els dibuixos i els pastels consagrats als treballs camperols, realitzats a Fleury-en-Bière, segons l'estil divisionista, però serà una via que acabarà rebutjant. En 1906 presentà al Saló dels Independents À la Galette; també aquest any, amb Guus i sa filla Dolly, abandonà l'«impasse Girardon» i s'instal·là al Bateau-Lavoir, on trobà Picasso i sa nova companya Fernande Olivier; feia dos anys que no veia el pintor malagueny i les dues parelles esdevingueren inseparables –Van Dongen realitzà nombrosos retrats de la companya de Picasso. Al seu petit taller, que servia també de dormitori, de menjador i de sala d'estar, rep els seus amics fauvistes, que discuteixen sobre Van Gogh, Seurat i Gauguin. Mantingué una estreta amistat amb els iniciadors del fauvisme Derain i Vlaminck, i també amb Camoin i Matisse. Cap al 1908 abandonà el Bateau-Lavoir. En aquesta època també formà part del moviment expressionista alemany conegut com «Die Brücke» (El Pont) i exposà a Düsseldorf en 1908. A partir de 1909 treballà, amb el pintor català Hermenegild Anglada Camarasa, com a professor d'art a l'Acadèmia Vitti. Entre 1910 i 1912 realitzà nombrosos viatges (Espanya, Itàlia, Marroc, Tunísia i Egipte). En 1912 il·lustrà el llibre de M.J. Brusse Het rosse leven en sterven van de Zandstraat, sobre les seves experiències al «Barri Roig» de Rotterdam. En 1915 exposà individualment a les Galeries Dalmau de Barcelona. En 1921 es divorcià de Guus; d'aquest matrimoni havia nascut una filla. En 1926 se li va concedir la Legió d'Honor, en 1927 l'Ordre de la Corona de Bèlgica i 1929 la nacionalitat francesa. L'octubre de 1941 participà amb set escriptors francesos en un viatge a l'Alemanya patrocinat per Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del III Reich, la qual cosa fou durament criticada des de diversos sectors i posà en risc la seva reputació en la postguerra. No obstant això, el seu prestigi es mantingué intacte, continuant la seva feina, encara que, a causa de la seva edat, la seva activitat minvà i es dedicà sobretot a fer retrats de societat. En 1953 es casà amb Marie-Claire Huguen, amb qui tingué un fill. En 1959 s'establí a Montecarlo. Kees Van Dongen va morir el 28 de maig de 1968 a Montecarlo (Mònaco, Principat de Mònaco).

Kees Van Dongen (1877-1968)

***

Miguel Giménez Igualada

- Miguel Giménez Igualada:El 26 de gener de 1888 neix a Iniesta (Conca, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i pensador anarcoindividualista Miguel Giménez Igualada, també conegut com Miguel Ramos Giménez i Juan de Iniesta. Durant la seva joventut exercirà diverses professions (taxista, xarlatà de fira, bover, criador d'animals, jardiner, capatàs agrícola d'una indústria sucrera, mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari de Las Ventas de Madrid i a l'Ateneu de Gràcia de Barcelona, conferenciant...). Membre del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la dècada de 1920, en 1933 impartí conferències a Sant Adrià de Besòs i Manzanares. El cop d'Estat de juliol de 1936 i el començament de la Revolució espanyola el sorprèn a Barcelona, on va participar en la gestió del municipal Teatre del Poble. Entre octubre de 1937 i febrer de 1938 es fa càrrec de la direcció de l'editorial valenciana«Nosotros», que publica la revista del mateix nom, dirigida per Rodolfo González Pacheco i des del segon número pel propi Giménez Igualada, i on apareixeran articles del grans pensadors individualistes, com ara Han Ryner, Manuel Devaldès i d'Émile Armand; a més d'articles de Felipe Alaiz, Costa Iscar, Fontaura, Juan de Hiniesta, Higinio Hoja Ruiz o Gonzalo Vidal. Encapçalà el grup «Incontrolados» dels«Aguiluchos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També participarà en la publicació de Al Margen. Publicación quincenal individualista (1937-1938), dirigida per Vicente Galindo (Fontaura). Profundament influït per la lectura de Max Stirner, de qui serà el seu principal divulgador en llengua castellana a través dels seus escrits: publica i prologa la quarta edició en castellà de l'assaig Der Einzige und sein Eigentum (El Único y su propiedad) des del 1900 traduïda per Pedro González Blanco, a través de l'editorial«Nosotros» el 1937. També proposarà la creació de la seva pròpia versió de la Unió d'Egoistes stirneriana, sota el nom de Federació d'Associacions Anarquistes Individualistes, però no arribarà a portar-se a terme. A principis de 1939 es va exiliar a França, on va ser internat als camps de Bram i d'Argelers, i després marxarà a l'Argentina, Uruguai i Mèxic, on s'instal·larà definitivament en 1942. En aquest any intervingué en el famós míting mexicà contra les extradicions. Entre el 26 i el 28 desembre de 1945 va participar a la ciutat de Mèxic en el Primer Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Durant els anys 50 es va adherir a la maçoneria. Va publicar nombroses col·laboracions en Al Margen, Boletín Interno del CIR, Cenit, Cultura y Pedagogía, ¡Despertad!,Espoir, Ética, Fuego,Inquietudes, Liberación,Nosotros, El Productor Libre, Ruta,Semáforo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres podem destacar Dolor (1944 i 1988), Más allá del dolor (1946), Lobos en España: estudio político-religioso (1946), Los últimos románticos (1959), Un atentado: los caminos del hombre (1961),Tres conferencias (1964), Anarquismo (1968), El niño y la escuela (1968), Salmos (1968), Stirner (1968), Trilogía de oratoria (1968), Cartas sobre anarquismo (1971), entre d'altres. Hostil a tota forma de violència, va ser un pacifista integral, però enemic acèrrim de l'acció popular i de les organitzacions formals, i en la seva joventut«il·legalista» sota el nom de Miguel Ramos Giménez, que alguns consideren l'autèntic; opinava que el socialisme havia substituït la religió, i ho criticava, com també criticava la idea de revolució, i els canvis només superficials que ocasionava; la qüestió educativa la va contemplar des d'una òptica armandiana, i va defensar la idea d'iniciació. Miguel Giménez Igualada va morir el 26 de novembre de 1973 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1970 José Muñoz Cota en publicà un estudi biogràfic sota el títol Imagen de un hombre libre.

Miguel Giménez Igualada (1888-1973)

***

Arduilio D'Angina

- Arduilio D'Angina: El 26 de gener de 1890 neix a Bagni di San Giuliano, actual San Giuliano Terme (Toscana, Itàlia), el propagandista anarquista i antimilitarista Arduilio D'Angina, també conegut com Dullio i Duilio, i que va fer servir el nom Baldoni. Sos pares es deien Virgilio D'Angina i Cesira Sbrana. Quan era adolescents es traslladà amb sos pares a Pisa (Toscana, Itàlia), on va començà a militar, participant en manifestacions antimilitaristes. Membre del cercle «Gran Michele», la policia el definí com a«actiu propagandista i assidu company dels antimilitaristes més ferms de Pisa». Fugint del reclutament de la seva quinta, en 1910 decidí passar clandestinament a França. A Marsella (Provença, Occitània) va ser contractat com a mecànic a la foneria Ternan, participant en diferents accions convocades pel moviment obrer local. L'estiu de 1911 col·laborà en l'organització d'una jornada de protesta per la festa del cinquantè aniversari de la unitat italiana. Es mostrà força actiu en la distribució de la premsa llibertària i fou subscriptor d'Il Libertario, periòdic per al qual va escriure l'article antimilitarista «L'ideale del ribelle». En 1912 el cònsol marsellès el definí com a «individu resolut i totalment convençut de les idees que professa amb evident sacrifici material». Detingut durant una manifestació antimilitarista, va ser expulsat de França per«activitat anarquista i propaganda antimilitarista». Refugiat clandestinament a Toló (Provença, Occitània), troba feina, sota la identitat de Baldoni, en l'obra de construcció del Gran Camí de Toló. Setmanes més tard, però, va ser identificat per les autoritats, detingut i portat a la frontera amb Suïssa. S'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà la Casa del Poble i continuà amb la seva tasca propagandística i d'agitació anarquista. En 1914 es traslladà a Berna (Berna, Suïssa), però pocs dies després va ser expulsat del cantó per mancança de passaport. Obligat a retornar a Itàlia, va ser processat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) per «reticència al servei militar». Absolt del delicte de deserció, participà en la Gran Guerra enquadrat en el 54 Regiment d'Infanteria acantonat a Ivrea (Piemont, Itàlia). Pel valor i el coratge demostrat en operacions bèl·liques, va ser condecorat amb la Medalla Commemorativa Nacional de Guerra«15-18» i amb la Medalla Interaliada de la Victòria. En acabar la guerra, marxà cap a Torí via Pisa. Participà activament en les mobilitzacions obreres i en el moviment dels consell obrers que es propagaren arreu de les fàbriques torineses. Per la seva competència militar i pel seu esperit emprenedor, va ser nominat cap de la guàrdia de l'associació consellista«Guardie Rosse» (GR, Guàrdia Roja). Amb l'arribada de Benito Mussolini al poder, es dedicà a la preparació de diverses iniciatives per rellançar la lluita a Tori, com ara la recaptació i distribució de fons pro víctimes polítiques o la difusió de publicacions antifeixistes entre els treballadors. També participà activament en l'organització de l'expatriació clandestina de perseguits. L'estiu de 1930 va ser identificat per la policia, juntament amb altres companys (Dante Armanetti, Mario Carpini, els germans Cornelio, Dario Franci, Nunzio Giacomelli, Settimo Guerrieri, Muzio Tosi i els germans Vindice), com a membre del grup anarquista«Barriera di Milano» (Barrera de Milà) i fitxat per la Prefectura de Policia de Torí com a«individu capaç de prendre part en eventuals disturbis si es presentés ocasió favorable i mereixedor de vigilància per ser un irreductible adversari al Règim». En aquesta època era vicepresident de la Societat Mútua de Fonedors de Torí. Detingut el 8 de febrer de 1931 a Torí amb altres companys (Dante Armanetti, Settimo Guerrieri, Musio Tosi, etc.), va ser lliurat a la Comissió Provincial d'Assignació de Confinament i se li va imposar una pena de tres anys a purgar a la colònia penitenciària de Ponça. Poques setmanes després de la seva arribada a l'illa, va ser novament detingut per adhesió a la protesta dels confinats contra els abusos i les mesures restrictives contra els proscrits adoptades per la direcció carcerària. Processat pel Tribunal de Nàpols (Campània, Itàlia), va ser condemnat a quatre mesos de detenció per«manifestació sediciosa i contravenció de les obligacions del confinament». Portat de bell nou a Ponça després de complir la pena a la presó napolitana de Poggioreale, el desembre de 1932 va ser alliberat en ocasió de la celebració del desè aniversari de la implantació del feixisme. Assignada la residència a Torí, va romandre en estreta vigilància. A partir d'aquest moment, s'allunyà gairebé completament de l'activitat militant, encara que mantenint-se fidel a l'ideal llibertari. Un informe de la Prefectura de Policia de Torí assenyalà que «encara que manté una conducta política regular, continua sent ferm defensor de les seves idees». Per mor d'aquesta perseverança, va ser acomiadat en els anys successius de les fàbriques i tallers on trobava feina, com ara l'establiment auxiliar de la fàbrica«Piaggio», a Pontedera (Toscana, Itàlia), o els tallers milanesos «Miani e Silvestri». Més sort va tenir amb el treball a la Companyia Calzoni de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), feina que li durà fins a la caiguda del feixisme. Durant la Resistència milità, amb son fill Giovanni D'Angina (Ateo), també anarquista, en la 63 Brigada Garibaldi «Bolero», que operà a Sala Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia). Al final de la guerra li va ser reconegut el grau de mariscal per les seves activitats partisanes des de l'1 de maig de 1944 fins l'Alliberament (21 d'abril de 1945). L'última notícia policíaca que es té d'ellés de 1952. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Raymond Fosset apareguda en el diari parisenc Gil Blas del 10 de febrer de 1913

- Raymond Fosset: El 26 de gener de 1895 neix a Harfleur (Normandia, França) l'anarquista Raymond Hippolyte Fosset. Sos pares es deien Hyppolite Émile Fosset i Blanche Auger. Es guanyava la vida com a obrer fuster a París (França). Durant la dècada dels anys 1910 freqüentà els locals i les reunions del grup editor de L'Anarchie. El 8 de febrer de 1913, durant una gran batuda policíaca, va ser detingut per agents de la Brigada Mòbil al bulevard de la Chapelle de París; escorcollat a la comissaria de policia pel comissari Masseaux, se li va trobar un revòlver browning, carregadors i nombrosos fullets anarquistes i antimilitaristes, i va ser empresonat preventivament. En aquesta època vivia al número 90 del carrer Amandiers, seu del periòdic L'Anarchie, on també rebia la correspondència. Cridat a files quan la Gran Guerra a Le Havre (Alta Normandia, França), el 27 de febrer de 1915 va ser declarat insubmís. No obstant això, va ser integrat en el I Batalló de Marxa d'Infanteria Lleugera d'Àfrica. Marxà als fronts integrat com a caporal en la Companyia de Metralladores Classe 1915 Sena 3. Donat per mort el 17 d'abril de 1917 en acció de guerra a la «Batalla dels munts de Xampanya», al Mont Cornillet (Prosnes, Xampanya, França), la seva defunció va ser anul·lada per error el 27 d'agost de 1917. L'última època de sa vida la passà a Romainville (Illa de França, França) amb sa companya Marguerite Eugènie Pauchelon. Raymond Fosset va morir el 21 de juny de 1921 a Malakoff (Illa de França, França). En 1923 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes desapareguts del departament del Sena.

***

Notícia sobre l'"Afer Aspès" apareguda en el periòdic Alger Socialiste del 4 de desembre de 1931

- Marguerite Aspès: El 26 de gener 1901 neix al Districte X de París (França) la militant anarquista i sindicalista revolucionària Marguerite Aspès. Els seus avis eren immigrants italians de Venècia i de Milà –el padrí Carlo combaté amb Garibaldi. Sos pares es deien Charles Aspès, fuster ebenista, i Madeleine Augustine Ducoint; son germà major Charles també fou militant llibertari. A començaments dels anys trenta milità en la Confederació General del Treball Socialista Revolucionària (CGTSR) d'Alger (Algèria). El 18 de desembre de 1931, encapçalats per l'inspector de la Seguretat Filippini, la policia entrà sense cap mandat judicial per a un escorcoll en una oficina d'un dels sindicats de la Borsa del Treball d'Alger mentre es realitzava una classe d'esperanto i ella, sense pensar-s'ho, va treure un revòlver de la bossa i disparà contra Filippini, errant el tret que anà a parar al sostre. Aspès havia denunciat dies abans en el periòdic République l'encalçament policíac als treballadors estrangers a la sortida de la Borsa del Treball. La premsa algeriana qualificà la militant anarquista de «comunista» i el secretari del Partit Comunista d'Alger, en comptes de defensar la lluitadora i denunciar la intrusió policíaca de la policia en la Borsa del Treball, emeté un comunicat en Presse Libre del 20 de desembre qualificant Aspès de«malalta». Quan la guerra d'Espanya, marxà a la Península per a defensar la Revolució i retornà a França l'abril de 1937. D'una gran sensibilitat artística, amant de la pintura i de la música, Marguerite Aspès se suïcidà el 7 de juliol de 1937 a Foix (País de Foix, Occitània) en assabentar-se de la mort del seu company Leopold.

***

Isak Aufseher

- Isak Aufseher: El 26 de gener de 1905 neix a Kúty (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Ivano-Frankivisk, Ucraïna), en una família jueva, l'anarquista Isak Aufseher, també citat com Isaac Aufseher, i que va fer servir els pseudònims Isidor i Issy. Educat en el hassidisme, durant la Gran Guerra sa família es disgregà. En 1928 s'instal·là a Alemanya, on s'afilià al Leninbund, una escissió esquerrana del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) propera al trotskisme. Arran de l'arribada al poder dels nazis, en 1933 s'exilià, primer a París (França) i després a Barcelona (Catalunya). Amb sa companya Margot Tiertz, muntà un quiosc de llibres a les Rambles barcelonines, on distribuïa materials antifeixistes i llibertaris. Durant la primavera de 1935 les autoritats republicanes li van tancat el quiosc i, a petició del cònsol alemanya, fou expulsat amb sa companya del país. A començaments de 1936 retornà a Barcelona, però va ser detingut i tancat a la presó Model. Pocs dies abans del cop d'Estat feixista del 19 de juliol de 1936 va ser alliberat. En plena revolució s'integrà en els Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i esdevingué el secretari del Comitè Internacional d'Emigrats Antifeixistes (CIDEA), creat l'agost d'aquell any, que tenia a Barcelona diversos locals de refugi, entre ells un xalet que havia estat requisat a la congregació catòlica alemanya de les Teresianes (Theresienheim) lligada als nazis. Ernst Appel i Arthur Lewin eren altres dos representants dels DAS al CIDEA, on també hi havia dos delegats del KPD i dos del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Parlant un castellà excel·lent, s'ocupà especialment de recaptar fons entre les organitzacions semites per ajudar els emigrats jueus a arribar a Palestina o per obtenir la nacionalitat espanyola gràcies a les autoritats republicanes. També participà en les requises de locals i dels béns d'alemanys simpatitzants del nacionalsocialisme a Barcelona. En la seva gestió sovint s'enfrontà als representants comunistes i denuncià les maniobres d'aquest en el CIDEA. Arran del fets de «Maig de 1937» d'antuvi pogué escapar a les nombroses detencions perpetrades pels agents estalinistes de militants dels DAS i d'altres organitzacions llibertàries, però finalment fou detingut el mateix maig en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes» i tancat a la presó Model de Barcelona. Per fugir de la repressió comunista, després d'obtenir del Consolat de França un visat de trànsit per arribar a Polònia per contactar amb organitzacions antifeixistes i recaptar fons i ajuda, el 17 de juliol de 1937 abandonà Catalunya amb la periodista alemanya Emmy Scholem (Emmy Wiechelt), sa companya d'aleshores, i retornà París on visqué clandestinament fins al març de 1939. Després passà a Suïssa, on obtingué permís de treball en 1945, i s'hi instal·là definitivament. Entre 1944 i 1946 publicà a Basilea, malgrat la censura de guerra, amb Heinrich Koechlin i Felix Koechlin, la revista Blätter für Freiheitlichen Sozialismus. A Suïssa milità en el grup Freiheitliche Socialisten (FS, Socialistes Llibertaris) i entre 1947 i 1949 publicà a París, amb els germans Koechlin, 10 números de la publicació Der Freiheitliche Sozialist. Es guanyà la vida com a llibreter de segona mà a Basilea i s'involucrà força en el moviment de cooperatives d'habitatge. Isak Aufseher va morir, sense haver estat nacionalitzat, el 23 de maig de 1977 a Basilea (Basilea-Ciutat, Suïssa).

Continua...

---

Dirigents d´esquerra que pensaven que llegir era de burgesos!

Crònica sentimental dels anys 60 i 70

Senyor, quina creu, haver de suportar tots aquests personatges, els super-revolucionaris que acabaren besant les botes dels capitalistes i els borbons

Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?

També militàvem al partit eixelebrats, curiosos personatges. N’Antònia n´era un exemple paradigmàtic. Anys abans de cobrar dels partits del govern esdevenia inquisidora, aferrissada enemiga d´aquells a qui ens agradava llegir novel·les, poesia, teatre o, simplement, aprofundir en la història del moviment obrer. La dèria de la “proletarització”, que va estar de moda durant uns anys entre els antifeixistes, consistia, per a molts, en la bogeria d´anar contra la lectura. Una ràbia sorda i profunda posseïa aquella al·lota eivissenca que vengué a Mallorca a treballar a un hotel d´Andratx. Mai no vaig entendre d´on li podia sortir l´amargor vers els militants als quals ens delia l´estudi, l´aprofundiment en l´aventura espiritual que ens proposaven els autors estimats. Com han canviat les persones, quin món d’idees tan diferent tens quan passes de ser una joveneta que fa llits i neteja la terrassa de l´hotel a gaudir de les miques que atorga el poder, asseguda a un despatxet!

Com explicar un odi tan aferrissat a la formació intel·lectual en persones que es deien d’esquerra! Difícil copsar-ne l´origen, d´una actitud inexplicable. El pare i l’oncle, membres d’aquella periclitada generació que cregué en la República, alletada en l’amor als llibres, formada en els ateneus populars del socialisme i l’anarquisme, haurien sentenciat que no calia fer res al costat de gent tan semblant a militars i falangistes. Qui no recordava com tractaven els professors i escriptors d´esquerra els sublevats? Quants mestres no foren assassinats pels escamots d´execució del Movimiento Nacional salvador de España? Impossible no pensar en les tortures, en Federico García Lorca, els homes i dones que passejaren per tota la geografia de l´Estat les biblioteques ambulants, els actors que representaven els clàssics a les places de tants pobles assedegats de coneixements? L´arribada de la República, després de l´oprobi borbònic, de les persecucions decretades pel general Miguel Primo de Rivera, ompliren d´esperances els treballadors. Una gernació plena d’il·lusions, treballant de forma gratuïta en la construcció dels ateneus populars, els locals de les cooperatives. Diumenges i dies de festa per bastir els fonaments dels casals que servien per fer front a la barbàrie que mantenia el poble en les tenebres. El pare em contava la inauguració de la Casa del Poble quan ell era jove! Llogaren la banda de música de Xàtiva per fer l’acte més solemne. A la fi una biblioteca amb els llibres que els cacics i l’església tenien prohibits! Una sala gran per a espectacles teatrals, per als concerts del l’Orfeó Proletari i els mítings i festes solidàries! Espaioses cambres per a la formació dels adults i els infants que no podien anar a escola! Tothom volia saber llegir i escriure per assolir la capacitat d’entendre, assimilar el contingut de llibres i diaris, per a saber.

Saber! Conèixer! Paraules d’encanteri que feien que quan un pagès agafava un llapis i començava escriure les primeres paraules l’emoció el dominàs.

Aleshores l’analfabetisme era la plaga que planava arreu. Només qui tenia diners podia accedir a estudiar, anar a un institut, fer el batxillerat. Si naixies entre les classes humils estaves condemnat a romandre en l’obscuritat. Segles de tenebrós reialme de l’Inquisició, de persecució de les idees alliberadores, planaven per camps i ciutats, talment aus carronyaires ensinistrades en l´extermini de l´esperit.

La Casa del Poble! La gent mirava l’edifici acabat d’inaugurar talment fos el màgic castell ple d’ensenyances i saviesa que els portaria a una vida nova, al paradís somniat per generacions i generacions.

Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?

Amb el temps aniríem descobrint molts dels misteris que aleshores enterbolien la nostra mirada.

Però l’etapa de les ràpides girades de casaca arribarien un poc més tard, una vegada que tothom ja sabés qui comandava i repartia favors. No passaria gaire temps perquè poguéssim constatar com es fonien, talment la neu sota l’efecte del sol, les ardents promeses, els juraments de romandre sempre fidels a la lluita contra la injustícia.

N’Antònia considerava “intel·lectuals” els companys procedents del front d’estudiants i els obrers que llegien. Ella no pogué acabar els estudis. Patí, de ben joveneta, greus dificultats econòmiques que li enverinaren la vida. Qualsevol que la conegués un poc o que hagués de desenvolupar alguna activitat al seu costat notava l´enveja que sentia cap a qui podia estudiar o s´interessàs per la cultura. Després d´abandonar el partit anà mudant d´opinió, es transformà. Amb el pas dels anys, les voltes que fa la vida!, acaba treballant per al PSOE a l’Ajuntament de Palma, cobrant un bon sou i gaudint dels privilegis habituals de qui acota el cap davant qui comanda. Aleshores, per les informacions que m’anaven arribant, ja no tractava de “burgesos” els nombrosos professors i sectors de professions liberals que conformaven la direcció de qui manava a les institucions. La podíem veure somrient, fent costat a un exèrcit de tèrbols personatges als quals mai no havíem vist en els caus de la clandestinitat. El terratrèmol s´havia consumat i ara, amb els diners de la banca i el suport dels mitjans de comunicació, una munió d´oportunistes s´ensenyorien dels despatxos que repartien els franquistes. En temps de la reforma, quan encara formava part de la nostra direcció política, en el moment en que l’esquerra homologada ja havia substituït el protagonisme que abans tenien les assemblees, explicava que no calia perdre el temps provant de sortir en els diaris. Quan afirmava dogmàticament que la pretensió d´arribar a més sectors del poble era una “desviació petit-burgesa”, palesava una accentuada ignorància en referència al paper essencial que desenvolupaven els mitjans de comunicació en la conformació de la consciència. Afirmava, encesa, que el deure de l´organització era restar a la fàbrica, a l’hotel, a la universitat. S´exaltava predicant que tan sols els obrers de la indústria metal·lúrgica i la mina es podien considerar “classe treballadora”. Un empleat d´oficina, un pagès, un estudiant, mai no podrien assolir una autèntica ideologia proletària.

Com fer-li entendre, que si no fèiem una passa endavant, si no aconseguíem sortir d´alguna forma dels caus clandestins, el poble mai no sabria res dels esforços del present? Seríem soterrats sota murs de silenci, esborrats de la història pels segles dels segles. Talment els agermanats, penjats i esquarterats a les voreres dels camins, sense poder escriure els fets que protagonitzaren. Com a cronistes de la guerra de les Germanies només restaren els notaris al servei de l´Emperador. Cap relat deixat pels homes i les dones que volgueren mudar la societat que els va tocar viure.

Ben cert que ens passaria el mateix.

Cap notícia de les nostres lluites a barris i universitats. En consolidar-se la reforma, quan el pas inexorable de les manetes dels rellotges convertís en faula evanescent la realitat dels anys seixanta i setanta, només quedarien les fotografies i els relats dels guanyadors.

Endebades provar de fer-li entendre el futur obscur que s´apropava.

Record una pretèrita reunió del Comitè de Direcció en un llunyà dia d´hivern de començament dels setanta. N´Antònia era l´encarregada d’obrir la porta als companys i companyes provinents dels diversos fronts de lluita. En trucar a l’entrada li havíem de donar la consigna acordada i, solament, si era la frase correcta ens deixava entrar. Aquell horabaixa em rebé amb una de les seves acostumades envestides. Una expressió evident de la fonda desesperació que la posseïa per no haver pogut acabar els estudis, obligada, de per vida, a fer una feina que no necessitava cap mena de qualificació. La seva enveja era tan agressiva, tan insultant, que arribava a causar problemes a altres al·lotes del partit que, sabent idiomes, eren col·locades a l’administració de l’hotel, a la recepció, fent de guies de les excursions organitzades per les agències de viatges.

Devia pensar que també eren “intel·lectuals” perilloses per a l'emancipació de la classe obrera?

Qui podria preveure aleshores la seva evolució? No la podíem imaginar al costat de les autoritats, els batles i regidors de l’esquerra oficial sorgits de les primeres eleccions municipals! Però en política tot és possible! Ho hem comprovat a la perfecció!

N’Antònia fugí del partit, escapada, talment les rates que abandonen el vaixell que s’enfonsa. Què esperava d’una organització revolucionària? Que li trobasasin un endoll ben pagat? Hauria d’haver sabut que això no era possible. Sovint no teníem prou diners per pagar els pisos on ens reuníem, el paper per a les revistes. Érem molts pobres! Treballadors amb sous que no permetien arribar a final de mes, estudiants vivint encara amb la família, fent feines ocasionals. Alguns mestres, auxiliars de clínica, mitja dotzena d´infermeres, pagesos amb poca terra, botiguers... Ningú podia aportar gaires recursos a l´organització! El secretari general, els responsables de la publicació de La Veu dels Treballadors i Democràcia Proletària, funcionàvem com podíem, amb les senzilles cotitzacions dels militants i simpatitzants. Poca cosa més.

Ho entengué de seguida. No va caldre explicar res. Sense cap mena de vergonya, utilitzant amistats, fent-se imprescindible a les associacions de veïns, anant a visitar els emergents polítics del PSOE, inicià, sense cap mena d´escrúpols, una meteòrica carrera al servei dels poderosos. Els nous gestors necessitaven gent experimentada en el contacte amb el poble, que fos útil per a netejar la façana sangonosa de la dictadura.

Millor començar a oblidar les follies de joventut. Ara es delia -bastava veure el seu posat a les fotografies que sortiren als diaris-, per retratar-se amb el batle i els regidors dels nous ajuntaments. Finalment havia trobat un sistema eficaç per abandonar la marginalitat, les feines que no li agradaven. Els que la tractaven deien que ja no protestava per sortir entrevistada. És més: era ella qui, des de protocol, s’encarregava de coordinar la premsa. Qui ho hauria dit! Quan era al nostre costat atacava contínuament els que parlàvem de la necessitat de tenir contactes en els mitjans de comunicació per a donar a conèixer la política del partit!

Ens costà molt convèncer els companys. Posàvem l’exemple del PCE, que sovint, sense tenir quasi ningú a un indret determinat, en haver-hi una vaga o una manifestació, monopolitzava les informacions, exagerava les seves accions i, mitjançant els contactes que tenia a les redaccions, es feia l´únic protagonista del que s´esdevenia en el carrer.

Ara, ens veure´ns, viu prop de casa meva!, quasi no ens saludam. No em puc llevar del cap l´estret sectarisme de n´Antònia! Amb els anys que han passat d´ençà d´aquella època, mai no he trobat ningú semblant. Record que, alhora que anàvem llegint els materials que ens proporcionava el partit, jo em perdia per l´infinit univers de la poesia i la novel·la. Malgrat les meves minvades possibilitats econòmiques, comprava tot el que podia i devorava materialment Salvador Espriu, Pablo Neruda, César Vallejo, Vicent Andrés Estellés, Josep M. Llompart...

Aquell dia em va veure amb la novel·la de Gabriel García Márquez Cien años de soledad, just acabada de sortir. N’Antònia s’enfurismà, i de seguida m´escometé de mala manera, airada:

-Hola!, ja han arribat els burgesos! Vet aquí els intel·lectuals, els que es pensen que les revolucions es fan amb llibres!

La vaig mirar de dalt a baix sense immutar-me. Ja estava acostumat a les seves sortides i l´atac no em vengué de nou. Deixant la novel·la damunt la taula, vaig agafar una cigarreta de la meva capsa de tabac i, aspirant profundament el fum, li vaig dir, tranquil, sense que el meu rostre traspuàs la més mínima emoció:

-Antònia, escolta i no et posis nerviosa. Crec que oblides per què estam lluitant. El feixisme és ignorància, és manca de llibertat, és un règim que barra el pas a la promoció cultural del poble. No es tracta solament, i és molt important, ningú no ho nega, d´aconseguir cent pessetes més al mes. El que volem és obrir les portes de les universitats als treballadors, tenir temps lliure per a estudiar, per a formar-se, per a sortir de l’embrutiment a què el capitalisme sotmet la majoria de la població.

Em mirava enfurismada, talment estàs pronunciant l’heretgia més gran de la història. Llibres, cultura, estudi... Vade retro, Satanàs!

La coneixia massa. Jo no tenia gaire voluntat de continuar amb aquella absurda conversa. Estava cansat de debatre ximpleries i la provocació de n’Antònia estava a punt de fer vessar el tassó. Vaig optar per concloure un debat tan irracional.

-No sé si mai ho podràs entendre. Potser siguis més curta del que imaginava. T´assegur que fins que els treballadors no sàpiguen qui van ser Salvador Espriu, Federico García Lorca, Gabriel García Márquez, Vicent Andrés Estellés i Julio Cortázar, per dir solament uns noms, mai no veurem la República i el Socialisme pel qual lluitam.

Sortosament, en veure que tots els membres de la direcció estaven d’acord amb les meves paraules, optà per no continuar desbarrant. S’envià la saliva i la resposta que pogués tenir preparada i ocupà, cap baix, el seu lloc a la taula.

Anarcoefemèrides del 27 de gener

Esdeveniments

Capçalera de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire:El 27 de gener de 1892 surt a Alger (Algèria) el primer número del periòdic bimensual publicat en multicopista Le Libertaire. Organe algérien communiste anarchiste. El gerent en va ser Jean Faure. Els articles no tenien signatura. El número 7, del 10 al 23 d'abril de 1892, l'últim conegut, portava com a subtítol «Organe algérien» i un epígraf («L'anarquia és l'única solució del problema social.»); sembla, però, que es van publicar 10 números.

***

Premsa anarquista internacional

- Surt La Anarquía: El 27 de gener de 1895 surt a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de la publicació anarcoindividualista La Anarquía. Periódico comunista-anárquico. Va ser dirigida per José Junco Rojo i hi participà el grup editor de l'anterior publicacióLa Lucha (1894). En 1895 el periòdic anarquista El Obrero Panadero assenyalà que en la seva redacció hi havia alguns agents de policia infiltrats, com ara José Castro, i que fins i tot el director havia estat policia. A aquesta acusació La Anarquía digué que Castro no n'era cap redactor, encara que el seu nom havia aparegut en la llista de contribucions voluntàries, i que Junco Rojo, immigrat del Brasil, havia estat policia feia temps, però que ara prestava el seu suport econòmic a La Anarquía i que gaudia de la confiança de tothom. Aquest afer mai no es va aclarir. La seva posició era clarament antiorganitzativa, i atacà Errico Malatesta i als seguidors de la idea de federacions llibertàries. Entre els seus col·laboradors podem citar Feliciano Morales (Edlitam o Matilde). Es publicà fins al 3 d'abril de 1898 tirant una mitja de mil exemplars. També edità alguns fulletons–com araLa Inquisición en España (febrer de 1897)–, manifests i traduccions (Josep Prat).

***

Capçalera de The Firebrand

- Surt The Firebrand: El 27 de gener de 1895 surt a Portland (Oregon, EUA) el primer número del setmanari anarcocomunista The Firebrand. For the burning away of the cobwebs of superstition and ignorance (L'Atxa. Per calar foc les teranyines de la superstició i de la ignorància). El grup editor estava format per Abraham Isaak (Ade Isaak), anarquista rus exmenonita, juntament amb sa família –s'esposa Mary i sos fills Abe Jr, Peter i Mary–, Addis Henry, Mary Squire, Ezekiel Slabs, Viroqua Daniels, Herman Eich i John Pawson, entre d'altres. Va reivindicar l'amor lliure i els drets de les dones. Entre els seus col·laboradors podem citar Kate Austin, Voltairine de Cleyre, Michael Cohn, Jay Fox, Emma Goldman, Lizzie Holmes, William Holmes, C. L. James, Harry Kelly, James F. Morton, Jr. Ross Winn, entre d'altres. El setembre de 1897 el periòdic va ser perseguit per Anthony Comstock, censor moral de la premsa, per publicar un article jutjat obscè («It Depends on the Women»), que reclamava el dret de les dones a negar-se a tenir relacions sexuals amb els marits si no les venia de gust, i per un poema de Walt Whitman (A woman waits for me); A. J. Pope, Abe Isaak, i Henry Addis van ser detinguts per«violació de la llei federal de correos» en fer publica«informació obscena». Un cop alliberats, van marxar a San Francisco (Califòrnia, EUA), on la publicació va tenir continuïtat en el periòdic Free Society (1897-1904).

***

Facsímil de la policia del primer número de Le Pygmée

- Surt Le Pygmée: El 27 de gener de 1895 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer i únic número conegut de periòdic anarquista Le Pygmée (El Pigmeu). Pretenia tenir periodicitat quinzenal. Va ser fundat per Georges De Behogne (Thonar) i imprès per Antoine Dehoe. Cap article hi anava signat, però el principal redactor fou Thonar. En aquest número s'afirmava: «El nostre objectiu, noés llarg de definir: lluitar sense treva et sense repòs per tot allò que representi l'ideal de Justícia, de Veritat i de Llibertat: l'Anarquia.».

***

Cartell de The diary of Sacco and Vanzetti

- S'estrena The diary of Sacco and Vanzetti: El 27 de gener de 2004 s'estrena a la cadena WGBH-TV de Boston (Massachusetts, EUA) el documental dramatitzat The diary of Sacco and Vanzetti, dirigit i escrit per David Rothauser, que també fa el paper de Bartolomeo Vanzetti. En la producció també intervingué Rob W. Gray i la música és de John T. LaBarbera. La pel·lícula, editada per Memory Productions, narra amb rigor històric la vida dels militants anarquistes italoamericans des de la seva arribada com a immigrants als EUA, els fets pels quals van ser processats, la detenció, el judici i la seva execució, el 23 d'agost de 1927, tot des del punt de vista de Vanzetti. Per a la realització de la pel·lícula Rothauser portà a terme una profunda investigació històrica, amb entrevistes, estudis a hemeroteques i arxius, etc. El 25 d'agost de 2006 es va editar en DVD, que inclou com a extra una entrevista amb Bob Detillo, l'erudit viu més important sobre el cas Sacco i Vanzetti.

Naixements

Notícia orgànica de Georges Hémery-Dufoug apareguda en el diari parisenc La Rappel del 17 d'abril de 1881

- Georges Hémery-Dufoug: El 27 de gener de 1849 neix al VIII Districte antic, actual XI Districte, de París (França) l'anarquista i sindicalista Georges Pierre Hémery-Dufoug–el llinatge compost també citat Émery i Dufour. Sos pares es deien Pierre Hémery-Dufoug i Françoise Pachoud, i tingué dos germans, Louis Michel i Augustine Françoise. Es guanyava la vida treballant d'ebenista al barri de Grenelle i destacà com a propagandista a tallers i cabarets. En 1871 era sotsoficial en un Regiment de Línia i es negà a lluitar contra la Comuna de París, fet pel qual va ser enviat als batallons disciplinaris africans. En 1873 vivia al número 48 del carrer Entrepreneurs del XV Districte de París. El 28 de novembre de 1874 es casà al IX Districte de París amb la modista parisenca Marie Eléonore Pierlot, amb qui tingué dos infants, Henri Charles i Charles Georges. El febrer de 1882, juntament amb Laval i Lefèvre, fundà el Grup Anarquista del XV Districte, al qual s'adheriren diversos companys (Druelle, Miche, Tourdes, etc.), i que es reunia cada dissabte en una bodega al número 101 del carrer Théâtre. El 26 de març de 1882, amb altres companys (E. Gautier, Maria i Arsène Crié), va ser un dels oradors del míting organitzat pel Grup Anarquista del XV Districte en suport als vaguistes de Roanne (Forez, Arpitània) celebrat al número 104 del carrer Entrepreneurs. El 21 d'octubre de 1882 va ser detingut, juntament amb altres companys (Arsène Crié, Jean Grave i Émile Vaillat), en el marc de la investigació sobre l'anarquista«Banda Negra» de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), però els quatre van ser posats en llibertat poc després. El 25 d'octubre de 1882 va ser un dels oradors del míting anarquista celebrat a la Sala Rivoli de París per protestar contra l'onada de detencions. L'11 de novembre de 1882, en una reunió del Grup Anarquista del XV Districte, explicà la seva detenció i l'escorcoll de casa seva. En 1883 era membre del grup anarquista «Les Misérables», escissió del Grup Anarquista del XV Districte que feien costat la revolució violenta i que el novembre de 1883 passà a anomenar-se Comitè Abstencionista del XV Districte. El 25 de gener de 1883, amb Adolphe Bérard i Louise Michel, va ser orador en la reunió celebrada a la Sala Pérot, organitzada pel grup«La Sentinelle Révolutionnaire du XVIIIème», per protestar contra el«Procés dels 66». El maig de 1884 va ser candidat abstencionista per al barri de Javel del XV Districte de París. El novembre de 1884, quan el «Cas Druelle»–l'anarquista E. Druelle (Sabin) va ser acusat de ser confident de la policia–, representà els grups anarquistes en el jurat d'honor, juntament amb Hippolyte Ferré, Tony Graillat i Constant Martin, que desemmascarà el delator –es dona el cas que Durelle vigilà especialment Hémery-Dufoug. El 29 d'abril de 1885 s'encarregà, amb Arcougeon i Miche, de redactar un manifest abstencionista. El novembre de 1885, en una reunió del grup «La Jeunesse Anarchiste du XVème», va fer una proclama a l'ús de la dinamita i el desembre d'aquell any aquest grup publicà un cartell on es convocava a manifestar-se davant l'Assemblea Nacional francesa. En el llibre La France socialiste, publicat en 1886 per Gabriel Terrail (Mermeix), figura com a unes de les personalitats més destacades del moviment anarquista. En 1887 vivia al número 17 del carrer Ginoux del XV Districte de París i, amb Evariste Cardeillac, s'encarregava d'organitzar reunions públiques durant la campanya contra les oficines de contractació, alhora que militava en el grup «L'Avant-garde du XVème». El 25 de juliol de 1888 portà la contradicció, amb Alexandre Tennevin i Joseph Tortelier, en un míting boulangista. En aquesta època destacà en el moviment sindicalista i fou aspirant al càrrec de membre de la Comissió Local de Vigilància del Treball. El desembre de 1889, en una reunió del Grup Anarquista del XV Districte, celebrada al bulevard de Grenelle, com a candidat a les eleccions municipals, obligà l'inspector de policia assistent a abandonar la sala. La primavera de 1890 era membre del grup anarquista«Le Réveil du XVème». El novembre de 1890 havia abandonat l'anarquisme i, segons alguns, havia esdevingut patró. Georges Hémery-Dufoug va morir el 20 d'abril de 1906 al seu domicili, al número 45 del carrer Lourmel, del XV Districte de París (França).

Juana Belén Gutiérrez de Mendoza

- Juana Belén Gutiérrez de Mendoza: El 27 de gener de 1875 neix a San Juan del Río (Durango, Mèxic) la periodista, poeta, anarcosindicalista, revolucionària llibertària i anarcofeminista María Juana Francisca Gutiérrez Chávez, més coneguda com Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, amb el llinatge de son espòs, el miner Cirilo Mendoza. Sos pares es deien Santiago Gutiérrez i Porfiria Chávez. Nascuda en una família molt pobra, va poder instruir-se de manera autodidacta. La lectura de Bakunin i de Kropotkin, entre altres anarquistes, van orientar el seu pensament cap a l'anarcosindicalisme. Va entaular discussions polítiques en un cercle liberal freqüentat pels germans Flores Magón, Camilo Arriaga, Librado Rivera, etc., que tenia com a finalitat la caiguda de la dictadura de Porfirio Díaz. En 1900, després de publicar un llibre de poesies, va participar en la creació del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM). Amb 22 anys va iniciar-se en el periodisme polític, col·laborant en Diario del Hogar, Chinaco,Voz de Juárez, Regeneración i El hijo del Ahuizote; un article publicat en aquest darrer sobre les condicions infrahumanes dels miners de La Esmeralda (Nuevas Minas, Chihuahua), on feia feina son marit, va implicar el seu empresonament. En sortir va fundar el «Club Liberal Benito Juárez», un dels més de cent clubs que funcionaven al país. En 1901, amb la venda del seuúnic patrimoni, unes cabres, compraria una impremta que va començar a editar a la Ciutat de Mèxic el setmanari anticlerical i antiporfirista Vésper; però ben aviat les autoritats comissaren, encara que ella va poder fugir. En 1903 va signar, com a primera vocal, el «Manifest del Club Liberal Ponciano Arriaga», demanant la llibertat dels presos polítics i el sufragi lliure, entre altres demandes. Durant el míting de presentació, policies disfressats de civils van fingir un aldarull i Juana Belén, Camilo Arriaga, el germans Flores Magón i Juan Sarabia van ser reclosos a la tètrica presó de Belén; en sortir es va exiliar per un temps. Quan va tornar, en 1905, va tornar publicar Vésper i va crear «Socialisme Mexicà», una nova organització formada per grups d'obrers. En aquesta època va col·laborar en Excélsior. A finals de 1907 va fundar Las Hijas de Anáhuac, grup format per unes 300 dones llibertàries que es reunien els diumenges horabaixa i que ja des de 1904 demandaven, mitjançant vagues, millores condicions laborals per a les dones. Aquesta agrupació anarcofeminista va establir les bases de determinats articles de la Constitució Política Mexicana, que naixeria en 1917, a més de desenvolupar una àmplia tasca en els clubs del«Partido Nacional Antirreeleccionista» de Madero. Porfirio Díaz, veient el perill que representava, la va deportar als EUA. En tornar, en 1909, es va adherir al maderisme i va fundar el «Club Femenil Amigas del Pueblo» –on participaran Delfinda Peláez, Manuela Gutiérrez, Dolores Jiménez Y Muro, María Trejo, Rosa G. de Maciel, Laura Mendoza, Dolores Medina, Jacoba González, entre d'altres–, alhora que participa amb Camilo Arriaga, després que les diferències amb el PLM haguessin aflorat i terminés per dividir-se. El«Círculo Ponciano Arriaga» va organitzar un complot que tenia com a objectiu la rebel·lió de les tropes de la caserna de San Diego (Tucubaya), que provocaria, segons els seus càlculs, la insurrecció espontània de tota la població; però això no va passar i va resultar un fracàs, acabant empresonada, amb el conjunt de presos polítics, als calabossos de San Juan de Ulúa durant tres anys, on coneixerà Dolores Jiménez, María Dolores Malvaes i Elisa Acuña, entre d'altres. En 1910 Madero havia pujat a la presidència, però els anhels de canvis no van reeixir, ja que es va mantenir tota l'estructura del règim anterior, continuaven les persecucions i l'existència de presos polítics. En enèrgiques cartes, Juana Belén va exigir Madero el vot per a les dones, demanda que el president va desatendre. En 1911, vist el gran abisme que separava Madero i la causa del poble, representada per Emiliano Zapata i Francisco Villa, va participar en l'elaboració del Plan d'Ayala. Tot d'una que va declarar-se partidària del zapatisme, va ser empresonada. En sortir de presidi, va marxar a Morelos, on Zapata la va nomenar coronela per a la reorganització del regiment Victòria, participant en accions bèl·liques. En 1914 va dirigir a Chilpancingo (Guerrero) el periòdic indigenista La Reforma, alhora que va desenvolupar una àrdua tasca organitzativa i política. En 1916 Carranza la va declarar«zapatista convicta» i la va empresonar 10 mesos. En sortir lliure, va fundar el Consell Nacional de Dones Mexicanes. En 1919 va fundar el periòdic politicosindical El Desmonte. A Morelos, en 1921, va crear la colònia agrícola experimental «Santiago Orozco». Va ser col·laboradora de Vicente Lombardo Toledano durant el seu govern a Puebla. En 1922 va publicar ¡Alto!, on es pronuncia contra la desnacionalització de Mèxic des d'una perspectiva indigenista i profundament anticomunista, i va dirigir l'Hospital de Zacatecas. Entre 1925 i 1930 va ser inspectora d'escoles federals a Querétaro. En 1930 va fundar el grup «Indo Amèrica», que reivindicava la unió llatinoamericana contra el colonialisme nord-americà. Moltes d'aquestes idees es plasmen en el seu assaig Por la tierra y por la raza (1924). En 1930, amb 73 anys, va començar la publicació d'un nou periòdic, Alma Mexicana, i en 1932, Vésper va entrar en la seva quarta i última època. Entre 1937 i 1941 va ser directora de l'«Escuela Industrial de Señoritas» de Morelia (Michoacán). En 1940 va fundar el grup «La República Femenina», que sostenia que el desequilibri social prové del triomf del patriarcat sobre el matriarcat. Durant aquests darrers anys de sa vida va continuar escrivint en diversos periòdics. Juana Belén Gutiérrez de Mendoza va morir el 13 de juliol de 1942 a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) en la misèria i l'oblit. Un carrer de la colònia de«Los Periodistas» de la Ciudad de Mèxic porta el seu nom.

Juana Belén Gutiérrez de Mendoza (1875-1942)

***

Second Casteu

- Second Casteu: El 27 de gener de 1876 neix al barri de Carras de Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i activista neomaltusià Second Casteu –en la partida de naixement només figura un únic nom, però en la partida de defunció figura el nom de Second Émile–, conegut com Second François Casteu–el primer nom també citat a vegades Segond. Sos pares, conreadors, es deien Jean Baptiste Casteu–Séraphin Casteu, segons la partida de defunció– i Maria Ursula Prandi, italiana. Sa mare va enviudar amb tres infants i els va educar en la fe catòlica. D'adolescent, però, Second Casteu abandonà tota creença religiosa. Esdevingué obrer tipogràfic i milità en la Confederació General del Treball (CGT). Quan tenia vint anys va entrar a fer el servei militar, però passats 19 dies desertà i s'exilià a Lausana (Vaud, Suïssa), on ja havia fet feina. El 17 d'octubre de 1895 es casà a Vevey (Vaud, Suïssa) amb Louise Amélie Perrin, que tenia infants d'un anterior matrimoni i amb qui entre 1896 i 1903 en tingué tres. En aquests anys col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari parisenc Le Réveil Typographique (1901-1909). Cap el 1905 milità activament en el Sindicat de Tipògrafs, adherit a la Federació d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR), d'orientació sindicalista revolucionària. En 1906 fou un dels promotors de la Impremta Comunista, que estampà La Voix du Peuple, L'Exploitée,Gutenberg, òrgan de la Federació Suïssa de Tipògrafs, i altres publicacions. En 1908 vivia amb sa família al número 1 del carrer Hôtel-de-Ville de Vevey. En 1909 aconseguí reagrupar els sindicats de la construcció en una federació romanda que s'adherí a la FUOSR. Quan la visita en 1910 a Suïssa del president de la República francesa Armand Fallières, que havia rebutjat la gràcia a l'anarquista Jean-Jacques Liabeuf, guillotinat aquell any, el tractà d'assassí a les pàgines de La Voix du Peuple de Lausana (Vaud, Suïssa); detingut per aquet fet el 18 d'agost, va ser reclòs 20 dies en un calabós i, després de 15 anys de residència i una esposa suïssa, expulsat de la Confederació Helvètica el 29 d'agost d'aquell any. Després d'un temps a Thonon-les-Bains (Alvèrnia), passà a París (França), amb la intenció de ser contractat en el periòdic La Guerre Sociale. El novembre de 1910 s'establí a Niça, on treballà de tipògraf en Le Phare du Littoral i en la impremta deLa Dépêche, i milità en la Borsa del Treball, col·laborant en el seu òrgan d'expressió L'Union Syndicale. Vivia al número 4 de la plaça de la Halle aux Herbes i rebia els companys de passada, fet pel qual va ser desnonat pel propietari de l'immoble. En aquesta època imprimia i distribuïa fullets amb el seu nom on atiava la gent a no tenir descendència i on posava la seva adreça amb l'objectiu de vendre un llibre sobre mètodes anticonceptius. En la primavera de 1911 residia al número 8 del bulevard de Mont Boron de Niça i, segons la policia, era un «excel·lent obrer tipogràfic», a més de corresponsal de La Guerra Social a Niça. En aquella època era secretari del Grup d'Estudis Socials (GES), adherit al Comitè de Defensa Social (CDS). El setembre de 1913 vivia amb sa família al número 119 del carrer Didot de París. El novembre de 1913 s'establí amb sa companya i sos infants a «La Ruche», l'escola infantil i colònia llibertària que Sébastien Faure havia fundat en 1904 a Rambouillet (Illa de França, França). El 25 de gener de 1914 va enviudar i aquell mateix any va ser mobilitzat a Beauvais (Picardia, França) i, després d'haver minat la seva salut per a no anar al front, restà tres anys hospitalitzat intermitentment. El 8 de març de 1915 es casà a Antíbol (Provença, Occitània) amb l'anarquista Eugénie Marie Aurélie Trébuquet, a qui havia conegut en «La Ruche». A finals de 1918 esdevingué civil i s'establí amb sa companya a Crillon (Picardia, França). En aquestaèpoca col·laborà el setmanari de la Federació Anarquista (FA) Le Libertaire i esdevingué corresponsal de Germinal, setmanari anarquista del qual va fer propaganda durant més de deu anys, venent-lo cada dissabte al mercat de Beauvais i del qual assumí la gerència el setembre de 1927 per a la seva edició del departament d'Oise. Cap el novembre de 1919, després d'haver-s'hi oposat, s'afilià a l'efímer Partit Comunista de Raymond Péricat. El 17 de setembre de 1920 participà amb Georges Bastien en la fundació de la Federació Comunista Llibertària (FCL) del Nord, solidària amb la Revolució russa, però oposada al bolxevisme. El 9 de febrer de 1921 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Beauvais per unes paraules pronunciades el 12 de maig de 1920 en una reunió pública al teatre d'aquesta població i va ser condemnat en absència a dos anys de presó. Una campanya es va desencadenar al seu favor per aconseguir la seva llibertat provisional, però va ser novament processat per «ultratges a gendarmes». El 13 d'abril de 1921 la pena va ser confirmada, però obtingué la llibertat provisional amb una multa de 500 francs. El 20 de juliol de 1921 el seu domicili va ser embargat i els seus mobles venuts. En aquesta època pertanyia al «Soviet de l'Oise». El desembre de 1921, arran de l'escissió confederal, optà per la militància dins la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), dins de la tendència de Pierre Besnard, i esdevingué secretari de la Unió Departamental Unitària (UDU) de l'Oise. En 1922 participà amb sa companya en l'enquesta sobre «el funcionariat sindical» publicada en el número 3 de La Revue Anarchiste, del març de 1922 , revista editada per Sébastien Faure en la qual hi col·laborava. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 representà la Federació Anarquista de l'Oise en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA), celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França). Entre març i juliol de 1923 fou delegat en les reunions del Comitè Confederal Nacional i votà contra la majoria de Gaston Monmousseau, amb qui mantingué una polèmica sobre Rússia en el diari L'Humanité. L'abril de 1923 el seu nom figurava en la instrucció processal de Germaine Berton i la policia el va interrogar, però no es va poder establir cap lligam entre ell i l'assassinat del reialista Marius Plateau. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 assistí al IV Congrés de l'UA que se celebrà a París. En aquesta època era el portaveu de la minoria anarcosindicalista en el si de la CGTU. En el congrés de l'UDU de l'Oise celebrat el 30 d'octubre de 1923 els comunistes es feren amb control de l'organització i ell va rebutjar formar part de la nova comissió executiva. En 1926 participà en la subscripció econòmica popular «Pour que viveLe Libertaire» en suport del periòdic. El 10 de maig de 1927 testimonià amb les llàgrimes als ulls en un judici contra un dels seus fills, membre d'una banda de desvalisadors anarquistes que havien assaltat una joieria i on son fill va ser condemnat a cinc anys de reclusió i a cinc anys de residència controlada. En aquesta època es guanyava la vida com a comerciant. El setembre de 1927 va ser denunciat per l'abat Viollet de Beauvais per uns articles anticlericals publicats en Germinal; detingut el 26 de setembre, va ser empresonat a Amiens i condemnat per difamació a pagar 7.503,20 francs de multa. Detingut de constrenyiment, perquè no havia pagat els 1.000 francs per danys i perjudicis als quals havia estat condemnat, durant 22 dies va fer vaga de fam per obtenir el règim de pres polític a la penitenciaria d'Amiens (Picardia, França) i finalment va ser alliberat. Continuà amb les seves activitats en Germinal fins la desaparició d'aquesta publicació en 1933. En 1928 era tresorer de la Federació Anarquista de l'Oise. El 31 d'octubre de 1929 va ser condemnat en absència pel Tribunal Correccional de l'Oise per difamació contra el metge de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) Paul Rimetz, exregidor municipal d'aquesta població, a dos mesos de presó, 100 francs de multa, 1.000 francs de danys i perjudicis i a pagar diverses insercions de la condemna en la premsa; posteriorment, el 12 de febrer de 1930, en el judici de revisió, se li van afegir 20 dies de presó, 100 francs de multa, 1.000 francs de danys i perjudicis i a pagar insercions en premsa. En 1931 va ser processat novament, però va ser alliberat després de 10 dies d'empresonament i set de detenció de constrenyiment. El 15 de maig de 1931 es va divorciar a Beauvais d'Eugénie Casteau. Figurava en una llista d'anarquistes del departament de l'Oise aixecada en 1935 i en aquesta època vivia a Milly-sur-Thérain (Picardia, França). Second Casteu va caure malalt; deu mesos després, el 18 de maig de 1935 va morir d'esgotament a l'Hospital Broussais de París (França) i va ser incinerat cinc dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Second Casteu (1876-1935)

***

Emilio Spinaci

- Emilio Spinaci: El 27 de gener de 1882 neix a Jesi (Marques, Itàlia) el mestre de primària i propagandista anarquista Emilio Spinaci, que va fer servir el pseudònim d'Affarista. Sos pares es deien Sergio Spinaci i Adele Berti. A començaments del segle regentà un negoci de mobles i fins a 1903 es declarà republicà. Col·laborà en Il Lucifero, d'Ancona, i L'Italia del Popolo, de Milà. En 1902 dirigí el quinzenal republicà de Jesi Ora e Sempre. Molt influent en els cercles republicans de la zona de Jesi, es mostrà especialment actiu en l'organització de manifestacions, mítings i commemoracions. L'agost de 1903 envià a L'Agitazione de Roma una declaració on abraçava «amb entusiasme i fe l'Ideal Anarquista, astre nítid i pur, presagi de Llibertat, d'Igualtat i d'Amor». El setembre de 1905 s'embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) cap a l'Argentina, on va romandre fins l'abril de 1908, que retornà a Itàlia. A Jesi mantingué les corresponsalies de L'Alleanza Libertaria de Roma i en 1910 del quinzenal Lo Sprone d'Ancona, on signà amb el pseudònim d'Affarista. El 24 de setembre de 1911 participà en la conferència anarquista de Roma, que tractà el tema de la fundació d'un periòdic confiada a Errico Malatesta, i que va ser presidida per Maria Rygier i en la qual intervingué Pasquale Binazzi, Alberico Angelozzi, Ettore Sottovia i Aristide Ceccarelli, entre d'altres. El desembre de 1912 s'embarcà novament cap a Buenos Aires (Argentina), on administrà una empresa fustera, per retornar a finals de 1916 a Gènova. Les autoritats li van assignar la residència a Jesi i el juliol de 1917 va ser cridat a files i destinat al 84 Regiment d'Infanteria establert a Florència (Toscana, Itàlia), però l'octubre d'aquell any va ser declarat desertor i processat per una tribunal militar amb una ordre de crida i cerca. El novembre de 1917 va ser detingut a Milà i enviat al seu regiment fins el final de la Gran Guerra. Un cop llicenciat s'establí a Milà, on mantingué una certa influència en el moviment llibertari. L'abril de 1919 participa en el Congrés Anarquista de Florència i entrà a formar part del Consell General de l'acabada de crear Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), en representació dels anarquistes milanesos, al costat d'Ettore Molinari. Amb aquestúltim, s'encarregà de promoure iniciatives i de recaptar fons per a la fundació d'un diari que fos l'òrgan d'expressió de tots els anarquistes italians. Promogué una organització amb carnets d'identitat i on es pagués una quota fixa. El 26 de juny de 1919 va ser detingut sota l'antiga acusació de deserció, jutjat i condemnat a quatre anys de reclusió. Portat a la presó de Pistoia, va ser alliberat l'octubre a conseqüència d'una amnistia i retornà a Milà. Assidu de la redacció d'Umanità Nova, mantingué estretes relacions amb la Unió Sindical Italiana (USI). Fou acusat, amb altre destacats anarquistes (Virgilia D'Andrea, Carlo Frigerio, Dante Pagliai, Augusto Norsa, Nella Giacomelli, Ettore Molinari, Cesare Agostinelli, Pasquale Binazzi, Luigi Fabbri, Luigi Damiani, Roberto Rizza, etc.), pel jutge Carbone de «conspiració contra els poders de l'Estat», però va ser absolt en el judici com la resta de processats. El 15 d'agost de 1920 representà, amb Dante Pagliai, el Comitè Pro Víctimes Polítiques de Milà en una reunió nacional anarquista per a intensificar la solidaritat i l'agitació en suport a les víctimes de la repressió política. Detingut el 24 de març de 1921, arran de la matança del teatre Diana, com a«sospitós de complicitat amb els responsables dels atemptats terroristes», va ser empresonat fins al juny d'aquell any. En 1923 participà en la creació del periòdic La Lotta Umana. En 1924 vivia al Lido de Venècia (Vèneto, Itàlia), on comerciava amb ferralla, i després es traslladà a Mestre (Vèneto, Itàlia), on treballà en una obra. En 1925 el trobem a Milà, on reprengué el comerç de ferralla. Després va fer de periodista i dirigí una revista tècnica sobre calçat. El juliol de 1928, arran de l'atemptat de la plaça Giulio Cesare, abandonà Milà i passà clandestinament a Suïssa i a París (França), on retrobà Luigi Fabbri i altres companys emigrats. Després de l'expulsió de Luigi Fabbri de França el març de 1929, el mes següent custodià sa companya Bianca i sa filla Luce a Brussel·les (Bèlgica) i amb la família Fabbri al complet marxà cap a Sud-Amèrica. Mentre els Fabbri es quedaren a Montevideo (Uruguai), ell desembarcà a l'Argentina. En 1930 residia a Buenos Aires, on administrava un petit comerç i era agent general per a Sud-Amèrica de la revista Unica Rassegna Italina Calzature (URIC). Mantingué idees hostils al règim i unes fonts el descriuen lluny dels cercles antifeixistes i altres com ben relacionat amb elements subversius. A finals de 1930 s'instal·là a Santiago de Xile (Xile), on fou soci d'una empresa d'importació de medicaments. En 1933 viatjà a Barcelona (Catalunya) i a Montevideo, on s'entrevistà amb Luigi Fabbri. Retornà a Milà el juliol de 1934, entre 1936 i 1937 passà alguns mesos a l'Argentina i entre 1939 i 1940 passà gairebé un any a Montevideo. A partir d'abril de 1940 visqué a Milà, on dirigí la revista URIC. Constantment vigilat, l'últim informe policíac seu data del 16 de març de 1943, on s'anota la seva total inactivitat política. Emilio Spinaci va morir el 21 de novembre de 1949 a Jesi (Marques, Itàlia).

***

Notícia de la detenció d'Eustaquio Teruel Sánchez apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 26 de novembre de 1922

- Eustaquio Teruel Sánchez: El 27 de gener de 1892 neix a la Diputación del Real de Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Eustaquio Eulalio Teruel Sánchez–el segon llinatge a vegades citat erròniament com Vázquez. Sos pares es deien Andrés Teruel Ramón i Margarita Sánchez Antoñana. Militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya), en 1919, durant la gran vaga de «La Canadenca», formà part d'un Grup de Defensa Confederal. El novembre de 1922 va ser detingut a La Unión (Múrcia, Espanya) i empresonat a Cartagena, acusat de ser un dels autors d'un atracament a uns empleats de la Companyia Arrendatària de Tabacs a València (València, País Valencià) el 15 d'aquell mes, juntament amb altres militants (Tomás Cano Ruiz, José María Tadeo Navarro, Francisco García, Francisco Molina i Manuel López Rigar), i en el qual se'n portaren 300.000 pessetes; jutjat per l'Audiència de València els 20 i 21 de novembre de 1928, el fiscal li demanà, d'antuvi, sis anys, sis mesos i un dia de presó major, però finalment retirà la petició i fou alliberat. Entremig, va ser detingut en diverses ocasions, com el 8 de maig de 1923, arrestat a la seu del Sindicat del Ram de la Fusta de Barcelona amb possessió d'una pistola i implicat en l'atemptat contra Josep Arquer a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) des de la seva creació. Després de la guerra civil s'exilià a França i s'instal·là amb sa companya María Loreit a la regió parisenca. En 1970 ingressà a la Residència «La Garenne» de Souppes-sur-Loing (Illa de França, França). Eustaquio Teruel Sánchez va morir el 13 de març de 1972 a l'Hospital de Fontainebleau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després. Deixà al Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili la suma de 2.000 francs.

***

Julián Grimal Díez

- Julián Grimal Díez: El 27 de gener –el 28 de gener oficialment–de 1894 neix a Osca (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julián Grimal Díez. Sos pares es deien Esteban Grimal Clavería, jornaler, i Andresa Díez Visus. Peó en la construcció, en 1923 entrà a formar part del moviment llibertari i va ser empresonat en diverses ocasions. El 26 de novembre de 1933, en els prolegòmens de l'aixecament anarquista del 8 de desembre d'aquell any, va ser detingut a Osca per«possessió d'explosius» i el febrer de 1935 va ser condemnat, juntament amb sa companya Sacramento María Bernués Estallo, amb qui va tenir tres infants (Florencio, Julián i Aurora), a set mesos de presó per aquest delicte. El desembre de 1934 va ser condemnat per«insults a l'autoritat». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 participà en els combats a Osca i pogué passar a zona republicana, però sa companya Sacramento María Bernués Estallo, embarassada, va ser assassinada el 23 d'agost de 1936 a Osca pels feixistes. En 1938 es tornà a casar. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Judes de Sètfonts. Posteriorment s'establí a Peçac de Bordèu (Aquitània, Occitània), on treballà de paleta. Julián Grimal Díez va morir l'11 de març de 1965 a resultes d'un accident de treball a Merinhac (Aquitània, Occitània). Alguna vegada les seves dades biogràfiques es creuen amb les de son fill Julián Grimal Bernués, presoner de guerra durant la II Guerra Mundial.

Julián Grimal Díez (1894-1965)

***

Fitxa de Joan Gras Puigmartí del registre de deportats

- Joan Gras Puigmartí: El 27 de gener –algunes fonts citen erròniament el 18 de gener– de 1897 neix a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Josep Gras Puigmartí. Sos pares es deien Valentí Gras Piqué, jornaler, i Àngela Puigmartí Farel. Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Quan sortí dels camps de concentració francesos, s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a realitzar tasques de fortificació a la Línia Maginot. Quan l'exèrcit francès s'enfonsà, fou detingut per les tropes alemanyes i portat el 13 de desembre de 1940 al camp de concentració nazi de Mauthausen sota la matrícula 10.447. Joan Gras Puigmartí va morir el 21 de novembre de 1941 al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria,Àustria). Sa companya fou Virgínia Iranzo Pérez.

***

Ángel Santamaría Legaría

- Ángel Santamaría Legaría: El 27 de gener de 1898 neix a Moreda (Àlaba, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalistaÁngel Santamaría Legaría. Sos pares es deien Narciso Santamaría Lafuente, llaurador, i Fructuosa Legaría Gambra. Jornaler, militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en el moviment revolucionari de desembre de 1933 a Logronyo (Castella, Espanya) i per aquest fet fou detingut. Processat, el procurador li demanà dues penes de mort i finalment fou condemnat per un Tribunal d'Urgència el 13 de març de 1935 a Logronyo a 13 anys, quatre mesos i un dia de presó, més 250.000 pessetes d'indemnització com a autor de l'incendi de l'església de la localitat de San Asensio, i a sis anys de presó per tinença d'explosius. Fou tancat a Logronyo, al monestir-presó de Sant Miquel dels Reis i al Fort de Sant Cristóbal, on es trobava quan l'aixecament feixista de juliol de 1936. Ángel Santamaría Legaría va ser afusellat per les tropes franquistes, juntament amb altres 20 persones, l'1 de novembre de 1936 al Fort de San Cristóbal (Berriozar, Pamplona, Navarra) i fou enterrat al cementiri de Berriozar.

Ángel Santamaría Legaría (1898-1936)

***

Necrològica de José Foj Puertas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 de març de 1984

- José Foj Puertas: El 27 de gener de 1903 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Foj Puertas, conegut com Ballovaro. Sos pares es deien Valero Foj i Isabel Puertas. Militant anarquista, es guanyà la vida com a miner. Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar empresonat. Un cop lliure, fugint del servei militar, passà a França. Més tard va ser detingut, juntament amb son germà Ramón Foj Puertas, també militant anarquista, pels fets revolucionaris de desembre de 1933; jutjat amb altres companys (Francisco Alaiz Canaliz, Vicente Bardají San Juan, Tomás Canaliz Garcés, Isidoro Ferrer Franco, Manuel Lozano Guillén, Antonio Millera Millera, Agustín Poy Alegre i Miguel Senar Burón), el 25 de març de 1934 va ser condemnat a vuit anys de presó per «delicte contra la forma de govern en qualitat d'executor» i tancat al penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, retornà al seu poble natal i fou president del Comitè Revolucionari local. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Les autoritats feixistes l'acusaren de nombrosos delictes. Posteriorment milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En 1976, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a la Península i s'afilià al CNT alacantina. José Foj Puertas va morir el 13 de febrer de 1984 a Alacant (Alacantí, País Valencià).

***

Necrològica de Maria Sanromà Mateu apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 25 de setembre de 1957

- Maria Sanromà Mateu: El 27 de gener de 1904 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Sanromà Mateu. Sos pares es deien Ramon Sanromà i Serafina Mateu. Exiliada amb son company, l'anarcosindicalista Joaquín Blasco Palacios, milità en l'«ortodoxa» Federació Local de Castellnou d'Arri de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Maria Sanromà Mateu va morir, després d'una llarga i dolorosa malaltia, el 7 de setembre de 1957 al seu domicili de Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, en Francesc Llinàs, en Vicenç Santandreu, n'Emili Garcia i en Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 (que fou quan vaig marxar a fer el servei militar a Cartagena) es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes de films a Ciutat. (Miquel López Crespí)

L'antifranquisme cultural en els anys seixanta: el Cineclub Universitari

Revisant carpetes antigues he trobat alguns papers que fan referència al Cineclub Universitari de Ciutat, els primers exemplars que vaig comprar de la revista Nuestro cine... De cop i volta tot aquell món esvanit (els meus inicials contactes amb els grans directors del cinema mundial) m'ha tornat a la memòria.

El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, en Francesc Llinàs, en Vicenç Santandreu, n'Emili Garcia i en Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 (que fou quan vaig marxar a fer el servei militar a Cartagena) es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes de films a Ciutat.

Les sessions es feien els diumenges al matí a la Sala Rialto del carrer de Sant Feliu. Solien començar a les onze; a hores de dinar ja havíem vist la pellícula del dia i escoltat els comentaris que se solien fer en acabar la projecció. En Francesc Llinàs, tot presidint una tauleta a l'entrada de la Sala Rialto, era l'encarregat de fer els nous socis i d'informar aquell personal tan matiner de quines novetats es preparaven per a la setmana següent.

Sempre he dit que varen ser les pellícules projectades en el Cineclub Universitari les que em varen obrir els ulls a la importància cultural del cinema. Cal pensar que en aquells anys de mitjans del seixanta, en plena tenebra franquista, amb temor que el "social" de torn donàs per acabat el colloqui posterior a la projecció del film, anar al Cineclub Universitari no deixava de ser un petit -o gran, vés a saber!- acte de resistència antifeixista. Pens que en aquella època tot el que fos sortir del cercle de ferro de la "cultura" oficial del règim i, de rebot, del cinema que ens volien fer veure, era antifeixisme pur i dur. ¿Què tenien a veure, per exemple Eisenstein, Rosi, Forman, Resnais, Godard, Welles, Memec, Patino o Varda amb les "espanyolades" que es projectaven en les pantalles comercials? No res, evidentment. Per això aquell Cineclub Universitari, els comentaris fets a l'entrada, moments abans de començar la projecció, amb n'Antoni Figuera o en Paco Llinàs, no deixaven de tenir un contingut antifeixista ben evident.

Record igualment que mentre n'Antoni Figuera i en Francesc Llinàs eren els capdavanters de la "moguda" cinematogràfica, en Jaume Adrover s'encarregà d'organitzar les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novella que per les mateixes dates es feien, primer a "Gifré i Escoda", posteriorment en el teatret de la Casa Catalana (avinguda del Comte de Sallent), i que finalment foren prohibides pel governador civil. Quant a mi, record que la Brigada Social ja m'havia detingut per unes pintades en favor de l'Amnistia i en solidaritat amb les vagues dels miners asturians (les famoses vagues dels anys 1962-63).

Aleshores vivíem intensament l'esplendorosa victòria de la Revolució Cubana (1959) i el triomf del Front d'Alliberament Nacional d'Algèria. Era l'època de la descolonització i podíem imaginar un Tercer Món amb certs drets, fent valer la seva veu. Després ja se sap el que s'ha esdevingut: el poder dels míssils, els grans exèrcits imperialistes (dels EUA, de l'OTAN), els cops d'Estat organitzats per la CIA (Xile, Indonèsia, Argentina, Brasil, Grècia...) han frustrat els somnis d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.

En aquell temps collaboràvem amb Ràdio Espanya Independent (però molt aviat deixaríem de banda qualsevol mena de relació amb el carrillisme i ens endinsaríem en una autèntica formació marxista). A començaments de l'any 1966 ens arriben els primers ecos del que suposàvem "Gran Revolució Cultural Proletària Xinesa". No cal dir que, joves com érem, ens seduïa tot el que fes olor de combat contra la burocràcia i les estantisses concepcions culturals de les classes dominants (les classes dominants de qualsevol país).

Sense cap mena de dubte, aquest era el rerefons personal que hi havia quan em vaig fer soci i assidu assistent a les projeccions del Cineclub Universitari.

El 1965 va ser l'any en què entràrem en contacte amb Cocteau (Orfeu); Preminger (Tempesta sobre Washington); Kawalerowicz (Pociag); Renoir (La carrosse d'or) i Godard (À bout de souffle). Aquesta darrera fou una de les pellícules que més ens impressionà en aquells moments. No hem d'oblidar que, malgrat la nostra joventut i la distància de París, ja ens havien arribat ecos de la "nouvelle vague" francesa. En Vicenç Mates (home cabdal, juntament amb Jaume Vidal Amengual, en la història del cine a Mallorca) ja ens havia passat algun número de la revista Cahiers de Cinéma (fundada el 1951). Aleshores Cahiers de Cinéma i Nuestro cine eren les "bíblies" imprescindibles per a tot resistent a la tenebra cultural franquista. Llegir a Nuestro cine (la revista d'Ezcurra, el mateix que dirigia Triunfo) els compromesos articles de Jesús García de Dueñas, José Luis Egea, Víctor Erice, César Santos Fontenla, Ángel Fernández-Santos, Claudio Guerin o Romà Gubern era d'importància cabdal. Era com respirar aire pur, sortir d'una vegada de la putrefacció de les Marisols i Joselitos, de les Sarites Montiels i tot el femer del "cinema" nacional-catòlic de la dictadura. Els fastos de cartró-pedra lloant la colonització d'Amèrica, la victòria de Agustina de Aragón damunt l'exèrcit francès, la resistència del "gloriós" Alcázar de Toledo a les "hordes marxistes".

¿A qui pot estranyar el nostre lliurament en cos i ànima a la Cultura (així, en majúscula) que representava l'experiència que ens proposaven n'Antoni Figuera i en Paco Llinàs?

Més endavant l'intens "curs" 1965-88 ens permet un avanç i consolidació de les nostres troballes intellectuals. Entre l'hivern del seixanta-cinc i la primavera del seixanta-sis, la puntual assistència el diumenges a la Sala Rialto ens permet entrar en contacte amb Zurlini (La chica con la maleta); Eisenstein (Tormenta sobre Méjico); Losey (La clave del enigma); Welles (Los magníficos Ambersons); Lang (Los Nibelungos); Godard (Alphaville); Mann (La colina de los diablos de acero); Malle (Le feu follet) i Pasolini (Accatone), entre moltes altres pellícules d'importància cabdal en la història del cinema.

Les activitats culturals del Cineclub Universitari no finien amb la simple projecció dels films, els comentaris a la porta de la Sala Rialto, els cinefòrums, els colloquis fets a la mateixa sala, en acabar la sessió, l'intercamvi de revistes... La majoria dels directius del Cineclub també eren collaboradors de la premsa oficial de Ciutat (paper destacat tengueren els articles de l'escriptor Antoni Serra a Última Hora i d'altres companys de dèries cinematogràfiques a Cort). De tant en tant es feien enquestes entre els assistents al Cineclub que servien per a conèixer l'estat d'opinió de socis i públic en general. Posteriorment aquestes enquestes eren útils per a decidir quines eren les millors pellícules espanyoles o estrangeres (segons l'opinió dels membres i assistents a aquelles sessions).

Tot plegat, aquell remoure la somorta vida cultural d'una capital "de provincias" no crec que fos ben vist per les autoritats del moment (ni per la Brigada Social, que era la que venia els diumenges a prendre nota del que dèiem i que, supòs, es devia avorrir de forma inimaginable amb aquelles "llaunes").

Però tot marxà a la perfecció -amb les normals limitacions del moment- i record que, amb el temps, les projeccions del diumenge a la Sala Rialto s'ampliaren amb estrenes a les sales comercials de Ciutat. Ara mateix em vénen a la memòria, per exemple, els cicles dedicats a Jonh Ford, Alfred Hitchcock o als nous realitzadors espanyols (concretament a Basilio Martín Patiño, Julio Diamante, Miguel Picazo i Horacio Valcárcel).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La primera vegada que vaig veure n'Encarnació Viñas, acompanyant Josep M. Llompart, va ser en temps de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquestes Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc., etc.).

Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 28 de gener

Esdeveniments

Tribunal Suprem del Regne d'Espanya

- Sentència antianarquista: El 28 de gener de 1884 a Madrid (Espanya) el Tribunal Suprem del Regne d'Espanya emet una sentència segons la qual:«L'Associació fundada en l'anarquia i el col·lectivisme amb el propòsit d'emprendre i de sostenir la lluita contra el capital, i dels treballadors contra la burgesia,és contrària a la moral pública, doncs contradiu l'autoritat i la propietat industrial.» Aquesta sentència va ser emprada pel Ministeri de Governació espanyol per a promulgar la Llei antianarquista que fou aprovada el 10 de juliol de 1894.

***

Capçalera d'Acracia

- Surt Acracia: El 28 de gener de 1923 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número de la segonaèpoca del periòdic Acracia.Órgano semanario anarquista. Editat per Hermós Plaja i Saló, era continuació del quinzenal publicat pel mateix editor entre el 12 de maig i el 25 de desembre de 1918. La seva aparició es decidí en una reunió d'una quarantena de grups anarquistes tarragonins (Pinell, Flix, Masroig, Molà, Vinebre, Ascó, Sant Jaume, Santa Oliva, Llorens, Banyeres, Sant Marçal, Lleger, Bellvei, Papiolet, Valls, Garcia, Bellmunt, Torre de l'Espanyol, Reus, Tarragona, Vendrell, etc.) el 24 de desembre de 1922 i on es decidí que només publicarien notícies purament anarquistes i sindicalistes i alguns articles científics i artístics d'interès, i que seria finançada pel conjunt de grups. Hi van col·laborar Joan Arans, Mauro Bajatierra, José María Blázquez de Pedro, Sebastià Clarà, Antonia Maymon, Amadeo Pérez, Ramon Serres, Josep Tato Lorenzo, Ramon Terré, Josep Torres Tribó, Amadeo Pérez i Vendrell, entre d'altres. Les il·lustracions eren de Segarra i de W. Barbier. Amb un tiratge de 4.000 exemplars, en van sortir cinc números, l'últim el 17 de març de 1923.

Naixements

Alphonse Anon

- Alphonse Anon: El 28 de gener de 1856 neix a Corbeny (Picardia, França) l'anarquista Alphonse Anon –el segon nom Adolphe citat en alguns registres policíacs, no apareix a l'acta de naixement. Era fill de Joseph Marcel Anon, manobre, i d'ÉliseÉlisabeth Gatte, jornalera. Es guanyava la vida treballant de jardiner i de vinyataire. El 2 de març de 1877 va ser condemnat pel Tribunal de Laon (Picardia, França) a sis dies de presó i a 50 francs de multa per «possessió il·legal d'enginys de caça prohibits» i el 24 de setembre de 1881 pel Tribunal de Reims (Xampanya-Ardenes, França) a 15 dies de presó per«complicitat d'adulteri». En 1884 vivia a la vall de Suippes (Xampanya, França), on militava en el grup socialista local. En 1887 vivia a Reims, on va ser gerent del periòdic socialista revolucionari La Défense des Travailleurs. Aquesta mateix any també visqué a Venteuil i a Châtillon-sur-Marne, on va distribuir Le Père Peinard i La Révolte. En 1889 treballava de jardiner a Brunet (Damery, Xampanya, França), on milità en el moviment anarquista local. El 23 de novembre de 1889 es casà a Damery amb l'obrera teixidora Marie-Louisa Féry, amb qui tingué tres infants, que portaren els noms de Voltaire, Tiberius Gracchus i Kropotkine. Va ser impressor gerent del setmanari publicat en 1892 a Damery Le Déchard. Organe hebdomadaire révolutionnaire de la région Est et Nord. El 2 d'abril de 1892 va ser detingut per «pertinença a una societat criminal», però el seu cas va ser sobresegut. El 25 d'abril de 1892, ben igual que nombrosos companys d'arreu de França, va ser detingut preventivament davant la convocatòria del Primer de Maig. L'11 de setembre de 1892 organitzà a Damery la conferència«Socialisme et anarchie d'Henry Dupont, per la qual aquest últim va ser condemnat a dos anys de presó per «incitació a la violència i a l'assassinat». L'octubre de 1892, segons informes policíacs, els anarquistes de Reims estaven disgustats amb Anon perquè aquesta havia rebut un diners per fer reaparèixer Le Déchard i aquest els havia disposats per al seu ús personal. L'abril de 1893 formà part del grup de fusters revolucionaris de Damery. En 1894 un informe policíac el qualificava de«socialista revolucionari no perillós». Posteriorment s'integrà a les files comunistes i va ser nomenat regidor municipal de Seclin (Nord-Pas-de-Calais, França), població on residia, en les eleccions municipals de maig de 1929 i, més tard, candidat a delegat senatorial. Fou gerent de L'Enchaîné, periòdic comunista de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), fet pel qual va ser detingut el 24 el juny de 1930 a Lilla sota l'acusació de«provocació de militars a la desobediència»; malalt va ser hospitalitzat a Seclin i el 26 de juliol de 1930 va ser condemnat a tres mesos de presó i una multa de 2.000 francs. Alphonse Anon va morir el 18 d'abril de 1934 a l'Hospital Civil de Seclin (Nord-Pas-de-Calais, França) i, després d'un funeral civil a l'Ajuntament, va ser enterrat quatre dies després al cementiri d'aquesta població.

***

Foto policíaca de Louis Boutel (5 de març de 1894)

- Louis Boutel: El 28 de gener –les fonts periodístiques citen erròniament el 25 de gener– de 1859 neix a Bernay (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis Joseph Armand Boutel. Sos pares, no casats, es deien Louis Boutel, obrer sabater, i Henriette Asme, i ambdós reconegueren l'infant en l'acte de naixement. Es guanyava la vida treballant d'adober. El 5 de març de 1894 el seu domicili, al número 93 del carrer Étienne Marcel de Montreuil (Illa de França, França), va ser escorcollat, ben igual que el d'altres vuit sospitosos de pertànyer al moviment anarquista. Aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El seu nom figurava en un llistat no datat d'anarquistes de la regió parisenca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Ángel Adrián Trenas apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de juliol de 1958

- Ángel Adrián Trenas: El 28 de gener de 1870 neix a Espejo (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalistaÁngel Adrián Trenas, conegut com El Abuelo. Sos pares es deien Antonio Adrián i Rafaela Trenas. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) i posteriorment a Madrid (Espanya), on fou un gran amic de Mauro Bajatierra Morán. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i acabà instal·lant-se a Lavardac, on milità en la CNT local. Al final de sa vida va rebre el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Pastora Merino. Ángel Adrián Trenas va morir el 9 de juny de 1958 al seu domicili de Lavardac (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Alfredo Bonsignori

- Alfredo Bonsignori: El 28 de gener de 1895 neix a Cecina (Toscana, Itàlia) el socialista, després comunista i finalment anarquista, Alfredo Bonsignori, conegut sota els pseudònims de Gracco i Alfonso. Sos pares es deien Giuseppe Bonsignori i Italia Silvestri. Fuster de professió, quan era molt jove s'acostà al marxisme de la mà del socialista Giuseppe Macchia i s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), participant en manifestacions obreres a diverses poblacions (Cecina, Follonica, Piombino, etc.). En 1915 prengué part en les protestes contra l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra i en 1917 aportà una petita summa en una subscripció a favor del diari socialista L'Operaio, de Piombino (Toscana, Itàlia), juntament amb A. Lenzi i G. Massei. En 1919 organitzà, amb el socialista Bocelli, la Lliga Proletària i Pagesa de Cecina i aquest mateix any es va casar amb Corinna Michelotti, amb qui tindrà un nin que anomenarà Lenin. El setembre de 1920 va ser nomenat regidor municipal. El gener de 1921 s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i el febrer d'aquell any va ser detingut arran de l'assassinat a Liorna (Toscana, Itàlia) del feixista Dino Leoni, capità de la Marina Mercant, que havia estat greument ferit durant una acció d'un escamot a Cecina que volia obligar l'Ajuntament, regit per l'alcalde comunista Ersilio Ambrogi, a exposar de bell nou la placa commemorativa dels veïns de Cecina caiguts durant la Gran Guerra. Reclòs a la fortalesa de Volterra (Toscana, Itàlia), va ser nomenat candidat  de la circumscripció Arezzo-Siena-Grosseto per a les eleccions de 1921 pel PCdI, però no va obtenir els vots necessaris i restà empresonat. Jutjat el 20 de març de 1922 per l'Audiència de Pàdua (Vèneto, Itàlia), va ser condemnat a 10 anys, tres mesos i 10 dies de reclusió i enviat a l'illa de Nesis. El 14 d'agost de 1926 va ser alliberat a conseqüència d'una amnistia i retornà a Cecina. Obligat pels feixistes a abandonar la seva ciutat natal 24 hores després, s'establí a Roma (Itàlia), però va ser agredit i apallissat perquè portava una corbata negra a l'estil Lavallière, pròpia dels esquerrans. Des de Milà (Llombardia, Itàlia), passà clandestinament a França i s'establí a Lió, on treballà d'ebenista. A França desenvolupà una intensa activitat política i fou secretari del Comitè Antifeixista de Lió i un dels màxims exponents, amb Antonio Bonito i Ludovico Rossi, del sector esquerrà del PCdI, anomenat«obrerista» (anarquista comunista), esdevenint secretari del grup «Giustizia e Libertà» i membre del Socors Roig Internacional (SRI). Al seu domicili amagà durant un temps Oscar Scarselli, cap de l'anomenada «Banda dello Zoppo», que s'havia evadit de la presó de Volterra durant la nit del 4 al 5 d'octubre de 1924, juntament amb l'anarquista Giuseppe Parenti i Giovanni Urbani, cap de l'anomenada «Banda dell'Oneta». En 1927 s'adherí al Grup d'Avantguarda Comunista (GAC), fundat per Michelangelo Pappalardi, antic seguidor d'Amadeo Bordiga, i va fer costat els periòdics obrers Le Réveil Communiste i L'Ouvrier Communiste, molt crític amb la«línia leninista», que va portar els treballadors «a les pitjors derrotes». En 1928 se li va decretar l'expulsió de França per«indocumentat comunista», però va romandre clandestinament a Lió i sense renunciar a les seves activitats subversives. El 14 de desembre de 1930 participà, amb altres companys (Marcello Bianconi, Antonio Bonito, Socrate Franchi, Aldo Lecci, Gusmano Mariani, Primo Lastrucchi, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saraglia, Giuseppe Scarmagnan, Gemisto Vallesi, etc.), en una reunió celebrada al «Cercle Sacco i Vanzetti» de Lió per a llançar una campanya internacional a favor de l'anarquista Francesco Ghezzi, deportat pels comunistes a Sibèria. En 1931 participà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en una trobada anarquista. Dissolt el GAC, intervingué en el debat que es va obrir en el si de la facció de l'esquerra seguidora d'Amadeo Bordiga, publicant en 1932 dos articles en el periòdic belga Prometeo. En 1933 va ser inclòs en el llistat de terroristes residents a l'estranger i finalment acabà trencant definitivament amb el marxisme i passant-se, amb Quinzio Panni i Ludovico Rossi, al moviment anarquista, essent expulsat del PCdI per«tendència esquerrana». Arran d'aquesta adhesió, els comunistes italians publicaren el seu nom en un article delator i injuriós publicat en el periòdic parisenc La Nostra Bandiera amb la finalitat de provocar la seva expulsió del país. Des del periòdic marsellès La Laterna va respondre als seus excompanys denunciant el seu servilisme cap al comunisme i criticant el«paradís soviètic». El novembre de 1935 participà, com a delegat de Lió, en el Congrés Anarquista de París. L'estiu de 1936, amb Gusmano Mariani, Mazneuf, Attilio Scarsi i Egisto Serni creuà els Pirineus i a Barcelona (Catalunya) s'uní a la Columna Italiana «Rosselli» de la «Columna Ascaso» –segons altres fonts en la Centúria «Giustizia e Libertà» de la «Columna Italiana», majoritàriament anarquista–, en la defensa de la Revolució espanyola, participant en diversos combats al front d'Aragó, com ara les batalles de Monte Pelado i de Tardienta. El febrer de 1937 retornà a França –segons altres fonts era a Barcelona durant els «Fets de Maig» de 1937 i retornà l'octubre d'aquell any a França. El 2 de juliol de 1937 va ser acusat, amb Enrico Gavioli i Attilio Scarsi, de complicitat en un projecte d'atemptat contra un gerent d'una empresa feixista. Durant la II Guerra Mundial prengué part en la Resistència, col·laborant amb el moviment partisà de Lió, juntament amb altres exiliats (Jordi Arquer, Duilio Balduini, Giuseppe Bogoni, Carlo Emilio Gervasini, Carlo Marchisio, Gusmano Mariani, Rosa Winkler, etc.). El 28 de juny de 1943 va ser detingut a Toló (Provença, Occitània) per les tropes d'ocupació italiana i portar a Liorna, on va ser alliberat el 24 d'agost d'aquell any. El 18 d'agost, mentre estava detingut, demanà al Consolat Italià de Lió una petició de«repatriació definitiva» que va ser rebutjada el 16 de desembre de 1943 per la Prefectura Republicana de Liorna. Després de l'Alliberament retornà a Cecina, on participà en els grups anarquistes «Luce e Libertà» i «Alba dei Liberi». Uns anys després retornà a Lió amb la seva companya i son fill. A França va fer costat la premsa llibertària i mantingué relació amb els companys que retornaren a Itàlia (Umberto Marzocchi, Carlo Mazzucchelli, Ludovico Rossi, Pio Turroni, etc.), encara que ell, ben igual que Ugo Angelini i Egisto Serni, s'estimà més restar definitivament a França. Després d'una breu malaltia, Alfredo Bonsignori va morir el 3 d'abril de 1976 a Lió (Arpitània).

***

Notícia de la detenció de Julián Merino Martínez apareguda en el diari madrileny El Sol del 31 d'agost de 1935

- Julián Merino Martínez: El 28 de gener –algunes fonts citen erròniaement el 21 de gener– de 1897 neix a Palacios de la Sierra (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julián Merino Martínez. Sos pares es deien Alejo Merino Toledo, moliner, i Lucía Martínez Villafranca. Durant els anys vint visqué a Saragossa (Aragó, Espanya), on treballà com a obrer sucrer i milità en el moviment anarcosindicalista. El 12 de maig de 1921 va ser detingut en aquesta ciutat, portant una pistola, juntament amb Segundo Martínez Fernández, quan recaptava les cotitzacions del SindicatÚnic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrat a Catalunya, el 29 d'agost de 1922 va ser novament detingut en una agafada al Centre Ferroviari confederal de Barcelona, que havia estat clausurat per les autoritats. Durant els anys de la II República milità en la Secció Marítima del Sindicat del Transport de la CNT de Barcelona, de la qual fou nomenat secretari. El 10 de març de 1932 signà des de la presó barcelonesa, amb altres companys (Ángel Continente Saura, Jaume Giné, Jaume Riera Arbós, Antonio Rodríguez, Luzbel Ruiz, Fernando Tiscar, José Vernet, etc.) un manifest contra d'Ángel Pestaña i la seva estratègia trentista. El novembre de 1933 va jutjat per la Secció Quarta de l'Audiència de Barcelona com a autor d'un article signat sota el pseudònim José Bonet, publicat en el periòdic Solidaridad Obrera, del 31 de maig de 1932, on feia una crida a la rebel·lió, però el cas va ser sobresegut. El 30 d'agost de 1935 va ser detingut al port de Barcelona per les seves activitats propagandístiques i l'octubre d'aquell any va ser processat per un delicte d'associació il·lícita i excitació a la sedició, però novament el cas va ser sobresegut. El 16 de juliol de 1936, dos dies abans de l'aixecament feixista, dirigí l'assalt dels polvorins dels vaixells ancorats al port de Barcelona per apoderar-se de l'armament. Alguns li han atribuït, amb Francisco Carreño i Pablo Ruiz, la convocatòria del Ple de Bujaraloz d'octubre de 1936 que acordà la constitució del Consell de Defensa d'Aragó. Entre 1937 i 1938 fou secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona. Durant els «Fet de Maig» de 1937 fou partidari de combatre sense treva la reacció comunista. El juliol de 1937 assistí com a delegat del grup«Cultura y Acción» al Ple de la FAI catalana. El 2 d'abril de 1938 participà en el Ple de grups anarquistes, delegats dels sindicats, militants i comitès de la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventut Llibertàries (FIJL) celebrat a Barcelona, i, en representació de la CNT-FAI, passà a formar part del Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i l'endemà signà, en representació de la FLGA de Barcelona, les resolucions de la ponència del Ple. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 s'exilià a la República Dominicana, per més tard instal·lar-se a Veneçuela. Julián Merino Martínez va morir l'abril de 1977 en aquest país americà.

***

Notícia de la condemna de Rémy Boudou apareguda en el diari parisenc Le Matin del 25 de maig de 1932

- Rémy Boudou: El 28 de gener de 1899 neix al barri de Le Notic de Cameret-sur-Mer (Cornualla, Bretanya) l'anarquista i lluitador antifeixista Rémy Boudou, també citat com Rémy Boudoux. Era fill de Marie Édouard Victorin Boudou, segon mestre armer de la flota, i de Marie Alexandrine Tanniou, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'empleat supernumerari de Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons). Formà part del grup anarquista de Saint-Denis (Illa de França, França), on vivia al número 7 del carrer Bonnevide. El 19 d'abril de 1918 va ser integrat en el 103 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar i va ser destinat diverses unitats militars fins el 15 d'abril de 1921, que passà a la reserva activa. El 14 d'abril de 1923 es casà a Groslay (Illa de França, França) amb Lucienne Léontine Delcloy i el gener de 1927 ja tenia dos infants. El 24 de maig de 1932 va ser condemnat, juntament amb son company André Faivre, pel XIII Tribunal Correccional del Sena a 15 dies de presó per«cops i ferides voluntàries» i 500 francs de multa, comeses el 30 d'abril de 1932 contra Henri Bonnet en una baralla contra membres de les Joventuts Patriòtiques a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). En aquesta època treballava de torner i continuava vivint al número 7 del carrer Bonnevide de Saint-Denis. En 1936 marxà cap a Espanya per lluitar contra el feixisme i s'integrà en la «Columna Durruti». Rémy Boudou, que segons alguns va prendre el nom de José Segura a Espanya, va morir en acció de guerra el 16 d'octubre de 1936 durant els combats a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), ben igual que altres milicians anarquistes estrangers. Les autoritats franceses el donaren oficialment per mort el 28 de novembre de 1938.

***

Nello Garavini (Castel Bolognese, 1921)

- Nello Garavini: El 28 de gener de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i antimilitarista Nello Garavini. Sos pares van ser Pietro Garavini (Piràt), comerciant, i Rosina Gamberini. Fill d'una família de tradició anarquista, son pare, militant llibertari de certa influència, regentà una taverna que era el lloc de trobada del moviment àcrata local, i el seu oncle Antonio (Ansèna) va estar implicat en notoris episodis anticlericals i emigrà al Brasil, retornant amb una certa fortuna sota el malnom d'Il Tigre. Després dels estudis primaris, Nello cursà els primers anys de l'Escola Tècnica, però abandonà les classes. Sota la influència de l'ambient en el qual va créixer, s'adherí al moviment anarquista quan era molt jove, assistint a nombroses conferències de llibertaris, incloses les d'Errico Malatesta, les quals el van influir decisivament. Lector de diferents textos socials i polítics (llibres, revistes, periòdics, etc.), aconseguí una bona cultura autodidacta. Conegué l'anarquista Augusto Masetti, traslladat al manicomi d'Imola, el qual esdevindrà un dels seus grans amics. El juny de 1914 va ser testimoni de la«Setmana Roja», durant la qual una gentada en manifestació assaltà i destruí l'estació ferroviària de Castel Bolognese. Quan esclatà la Gran Guerra formà part del grup d'antiintervencionistes i antimilitaristes, fins i tot quan Itàlia entrà en el conflicte, posició que implicava un gran risc de repressió. En 1916, juntament amb un grup de joves anarquistes (Giovanni Caglia, Pietro Costa, Bindo Lama, Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea, Giovanni Picciuti, Pasquale Mattioli, Aurelio Lolli, Francesco Dari, Domenico Scardovi, etc.), fundà el «Gruppo Anarchico Giovanile» (GAG, Grup Anarquista Juvenil) i la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que després de la guerra s'establí als locals del Cercle Anarquista, al carrer Borgo Carducci de la localitat. Entre els simpatitzants del grup es trobà son germà major Simone (Cino), el qual patirà per la seva militància antifeixista confinament a Rossano Calabro (Calàbria, Itàlia) entre el juny de 1939 i el juliol de 1940. Nello organitzà protestes contra les manifestacions intervencionistes i patriòtiques, difongué clandestinament entre els soldats manifests subversius incitant a la deserció i, sobretot, ajudà el moviment de desertors que s'escampà per l'Emília-Romanya i que fou especialment actiu a la zona d'Imola. Treballà braç a braç amb Diego Domenico Guadagnini (Romagnolo Ribelle) i altres desertors anarquistes coneguts d'Imola, com ara Tommaso Baroncini (Chetone) i Romeo Golinelli (Ferruccio). També col·laborà amb desertors llibertaris del seu poble, com Antonio Pattuelli (Franco), Domenico Pattuelli (Fringuel), Ernesto Grazioli (Ristino), etc. Prengué part en reunions anarquistes de l'Emília-Romanya organitzades per desertors i conegué els destacats llibertaris Giuseppe Sartini, Primo Bassi i Vincenzo Castellari. En la revisió mèdica de reclutament va ser llicenciat per deformació de la caixa toràcica i aconseguí alliberar-se de ser enviat al front en l'últim any de la guerra. Durant la postguerra, participà activament en els disturbis del «Bienni Roig». Gràcies a la relativa posició benestant de sa família, comptà amb temps lliure que utilitzà a establir contactes amb el moviment anarquista d'altres localitats, especialment a Imola. També freqüentà el domicili de l'intel·lectual anarquista Luigi Fabbri a Corticella, a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i conegué Aldo Venturini, amb qui entaulà una amistat que durà tota sa vida. Formà part de la tendència organitzadora del moviment anarquista d'arrel malatestiana i es relacionà amb exponents d'aquest grup (Luigi Fabbri, Armando Borghi, etc.). Participà activament en l'aixecament popular contra la carestia de la vida que tingué lloc entre el 2 i el 3 de juliol de 1919 a Castel Bolognese, ben igual que a altres localitats italianes. Creà el Sindicat de Carreters de Castel Bolognese, que adherí a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i actuà com a una filial de la seu d'Imola. Aquesta faceta sindicalista fou marginal, ja que ell pensava, com Malatesta, que totes les energies calia dedicar-les al moviment anarquista«específic». S'ocupà secretament de la«preparació material» de la revolució, procurant armes als companys del seu poble i d'altes localitats (Brescia, Valdarno, etc.). Representà el GAG de Castel Bolognese en nombroses reunions–Cesena (7 de setembre de 1919), Bolonya (14 de setembre de 1919), etc.– i entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 assistí, amb Arnaldo Cavallazi, a Bolonya al II Congrés Nacional de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i, entre l'1 i el 4 de novembre de 1921, al II Congrés Nacional de la UAI celebrat a Ancona. En 1921 conegué Emma Neri, jove mestra d'escola nascuda en una família socialista, que ben aviat esdevingué la seva companya. Per la seva oposició als escamots feixistes, que actuaven armats a Castell Bolognese i a Imola, va ser agredit en dues ocasions per aquestes esquadres i ferit greument. El gener de 1922 hagué de fer el servei militar en el 18 Regiment d'Artilleria a L'Aquila (Abruços, Itàlia), el qual durà al voltant d'un any. Poc mesos després de llicenciar-se, el 4 de juny de 1923 es casà civilment amb Emma Neri. En 1924, després de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista i fugint de la vigilància policíaca i la repressió, s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on muntà una empresa vitícola i on nasqué, el 19 d'octubre de 1924, Giordana, la seva única filla. Durant dos anys, amb sa companya, freqüentà els cercles llibertaris milanesos i la parella entaulà una estreta amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. També conegué altres destacats anarquistes, com ara Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, Diego D. Guadagnini, Ermenegilda Villa, Pietro Costa, Bindo Lama, etc. En 1926, just abans de l'entrada en vigor de la nova llei feixista que restringia les sortides del país i permetia enviar els opositors al confinament, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, establint-se a Rio de Janeiro amb el suport del seu oncle anarcoindividualista Ansèna. Aquest primer exili es caracteritzà per les dificultats econòmiques i de tota casta. D'antuvi treballà com a mosso i després entrà a fer feina de cambrer a l'Hotel Gloria, un dels millors de Rio de Janeiro. Sa companya, pel seu antifeixisme, després d'alguns anys ensenyant a l'Escola Italiana de la «Societat Dante Alighieri», perdé la feina per les pressions de l'ambaixada italiana. Malgrat els perills de la política brasilera, governada durant aquests anys gairebé sempre per dictadures militars, continuà, amb precaucions, la seva activitat llibertària, concentrant-se sobretot en la lluita contra el feixisme italià, establint contactes amb altres italians exiliats arreu del món. També participà en les activitats de la Lliga Anticlerical, fundada per l'anarquista brasiler José Oiticica. Mantingué una estreta amistat amb Libero Battistelli, advocat republicà membre de «Giustizia e Libertà», i amb sa companya Enrichetta, ambdós exiliats al Brasil. En aquests anys mantingué correspondència amb Errico Malatesta i, un cop mort aquest, amb sa vídua Elena Melli. Entre 1933 i 1942 administrà, amb el suport del seu oncle Antonio, al centre de Rio de Janeiro, «La Minha Livraria» (La Meva Llibreria), que esdevingué lloc de trobada i de reunions informals de l'esquerra i de la immigració brasileres. També es va fer representant d'una empresa de tintes i gradualment aconseguí una certa estabilitat econòmica. La llibreria a més desenvolupà una petita activitat editorial, amb la publicació de llibres de cultura política, social i literària, amb autors clàssics (Errico Malatesta, Maksim Gorki, Oscar Wilde, Ernst Haeckel, Upton Sinclair, Friedrich Nietzsche, Romain Rolland, etc.). A començaments de 1946 convidà a Rio de Janeiro per algunes setmanes Luce Fabbri, però durant la visita a una petita hisenda que posseïa a la selva ambdós caigueren greument malalts de malària. En 1947 la família Garavini retornà definitivament a Itàlia i s'instal·là a Castel Bolognese, reprenent les seves antigues amistats i entrant a formar part del grup anarquista local, reconstruït immediatament després de la II Guerra Mundial. S'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i participà en diferents congressos i conferències d'aquesta organització. En 1968 prengué part en el Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA) que se celebrà a Carrara; en 1972 en el Congrés de Rimini, pel centenari de la fundació de la Internacional a Itàlia; i en 1976 en el Congrés d'Estudis sobre Bakunin que es portà a terme a Venècia. A partir dels fets de 1968, la seva casa es convertí en lloc de trobada dels joves llibertaris. En 1973, gracies al seu impuls i al d'Aurelio Lolli i Giuseppe Santandrea, s'obrí la «Casa Armando Borghi» com a seu dels grups anarquistes de Castel Bolognese i on es reintegrà la Biblioteca Llibertària. En aquests anys acabà la seva obra autobiogràfica, que titulà Testimonianze. El 2 de febrer de 1978 morí Emma després d'una malaltia que durà mesos i aquesta desaparició el deteriorà força. Nello Garavini va morir el 14 de febrer de 1985 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) i, d'acord amb la seva voluntat, el funeral es portà a terme de manera estrictament privada. El seu arxiu personal, i el de la seva companya, es troba dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese. En 2010 va ser publicada a Imola la seva autobiografia sota el títol Testimonianze. Anarchismo e antifascismo vissuti e visti da un angolo della Romagna.

Nello Garavini (1899-1985)

Emma Neri (1897-1978)

Pietro Garavini (1869-1933)

***

Arminio Guajardo Morandeira

- Arminio Guajardo Morandeira: El 28 de gener de 1899 neix a Madrid (Espanya) el metge llibertari Arminio Guajardo Morandeira –algunes fonts citen erròniament el seu nom com Herminio o Armiño i el seu llinatge com Morandeiza. Estudià el batxiller i la carrera de medicina a Saragossa (Aragó, Espanya) i en 1930 es llicencià en la universitat d'aquesta ciutat, especialitzant-se en cirurgia i en parts. També fou torero. En 1931 passà a exercir com a metge rural titular a Almarza (Sòria, Castella, Espanya), on va ser conegut com «el metge dels pobres», a causa de la seva especial atenció als pacients sense recursos, fet pel qual tingué diversos enfrontaments amb membres de la dreta local. Durant l'anomenat «Bienni Negre» republicà (1933-1935), patí detenció governativa per la seva defensa de les causes popular i pel seu pensament anarquista. Organitzà a Almarza la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT); col·laborà, amb la comare municipal de Sòria i anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro, en l'Ateneu de Documentació Social (ADS), centre cultural anarquista de la ciutat de Sòria; i publicà articles en Treball,òrgan anarcosindicalista sorià. Sembla que també va pertànyer a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1935 va ser sancionat amb una multa de cinc pessetes pel Col·legi de Metges de Sòria per haver-se negat a votar en la Junta General Ordinària d'aquesta institució. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué escapar cap a les poblacions sorianes de Segoviela i Almajano, però, cansat de fugir, finalment es va lliurar als sollevats franquistes al Govern Civil de Sòria. Pocs dies després, el 8 d'agost de 1936, Arminio Guajardo Morandeira va ser afusellat al cementiri de Calatañazor (Sòria, Castella, Espanya), juntament amb els mestres José Buill i Vicente Soria, l'anarcosindicalista José Andrés, l'oficial de l'Ajuntament de Sòria i col·laborador habital del periòdic La Voz de Soria Mariano Cabrujas, i una persona més de qui desconeixem el seu nom. Incoat expedient per responsabilitats polítiques, va ser sancionat amb 15.000 pessetes, multa que hagué de pagar la vídua; també, com que no pogué pagar les contribucions, va ser embargat. Malgrat la sol·licitud de la seva esposa en 1941, per a inscriure'l com a difunt en el Registre Civil, va ser declarat pel jutjat com a«desaparegut», en absència de testimonis directes de la seva mort.  

Arminio Guajardo Morandeira (1899-1936)

***

Necrològica de Josep Agulló Lluch apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de juny de 1980

- Josep Agulló Lluch: El 28 de gener de 1900 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Josep Agulló Lluch, conegut com El Manco de Cocentaina. Sos pares es deien Antoni Agulló i Salvadora Lluch. Des d'adolescent milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Cocentaina (Comtat, País Valencià). Arran d'una acció, se li hagué d'amputar un braç. No apte per a treballar, amb el suport dels companys organitzà una escola racionalista a Cocentaina. Durant els anys bèl·lics col·laborà en el periòdic alacantí Liberación. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, pogué embarcar-se a Alacant (Alacantí, País Valencià) cap al nord d'Àfrica. Milità en la Federació Local d'Orà (Algèria) de la CNT. Posteriorment va ser repatriat amb sa companya a França. L'agost de 1979, després de 41 anys d'exili, visità Cocentaina, on retrobà antics alumnes seus. Sa companya fou Joaquina Rodrigo. Josep Agulló Lluch va morir, després de quatre mesos de patiment, el 4 d'abril de 1980 al seu domicili de Champigny-sur-Marne (Illa de França, França) i fou enterrat quatre dies després.

***

Necrològica de Felip Vilella Torrella publicada en el periòdic tolosà CNT del 29 de desembre de 1957

- Felip Vilella Torrelles: El 28 de gener de 1902 neix a Vilanova de Segrià (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Felip Vilella Torrelles. Sos pares es deien Felip Vilella Segura, llaurador, i Rita Encarnació Torrelles Torrelles. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Benavent de Segrià (Segrià, Catalunya). Sa companya fou Maria Torrelles Baneres. Durant la Revolució formà part del Comitè Revolucionari del seu poble natal. Amb el triomf franquista s'exilià a França, deixant sa companya i sos infants a Catalunya. En 1941 el Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Barcelona (Catalunya) li va instruir un expedient requisant-li tots els seus béns, expedient que va ser sobresegut en 1949. A l'exili treballà de manobre i milità en la Federació Local de Chastelnòu del Ròse (Delfinat, Arpitània), on residia. Felip Vilella Torrelles va morir el 26 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 7 de novembre– de 1957 a l'Hospital de Montelaimar (Delfinat, Arpitània).

***

Necrològica de Mariano Roca Sanjuán apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'1 de novembre de 1983

- Mariano Roca Sanjuán: El 28 de gener de 1905 neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent) –algunes fonts citen erròniament Utrillas (Terol, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Mariano Roca Sanjuán –el segon llinatge també citat San Juan. Era fill de Tomás Roca Roca i d'Antonia Sanjuán Momada. Fou, amb altres companys (José Alcaine, José Casinos Acerete, José Fortea Gracia, Román Mampel, Bernardino Mola Alegre, etc.), un dels militants més actius de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Utrillas. Va ser especialment resolut en la lluita contra el caciquisme de la família Baselga Ramírez, empresaris miners d'aquesta població. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Revolucionari local i participà activament en la defensa de la població dels atacs de les forces franquistes comandades per Virgilo Aguado Martínez. Posteriorment formà part del procés de col·lectivització de la localitat. Finalment lluità als fronts i l'octubre de 1938 va ser nomenat sergent del Batalló de Metralladores C d'Infanteria de l'Exèrcit de l'Est de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT de l'exili. En 1947 va ser delegat en el II Congrés de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Miguela García Comín. Mariano Roca Sanjuán va morir el 23 d'agost de 1983 al seu domicili de Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Ramos Castillo 

- Manuel Ramos Castillo:El 28 de gener de 1917 neix a Canjayar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Castillo. Sos pares es deien Manuel Ramos i Isabel Castillo. En 1920 sa família es va instal·lar a Terrassa (Catalunya). Amb 13 anys, després de deixar l'escola, va entrar d'aprenent en un taller de fusteria, després en una fàbrica de conserves d'olives i, d'una manera més seriosa, en el ram del tèxtil, on va afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries en 1931. En 1933 descobriria la seva passió pel ciclisme. Quan va esclatar la guerra civil, va enrolar-se en la centúria de Terrassa de la Columna Durruti, i, en representació de les Joventuts Llibertàries de la centúria, va assistir al congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a Pina de Ebro (Saragossa). Malalt del pulmó, va ser transferit a Bujaraloz i a Terrassa, on va esdevenir secretari de les Joventuts Llibertàries. Després de certs problemes amb la policia, va lluitar, l'octubre de 1937, amb la Columna Ascaso per diferents zones (Montsó, Sogorb, Almadén), per acabar a la platja del port d'Alacant acabada la guerra. Fet presoner per les tropes franquistes, va ser tancat a Los Almendros i en un batalló disciplinari a Arizcun, al nord de Navarra, d'on va intentar fugir sense èxit, i es tancat malalt a Elizondo i a Pamplona. L'octubre de 1941 va ser alliberat i es va instal·lar a la zona barcelonina, fent carbó i feina en la construcció fins al 1949. Va exiliar-se a França, passant per Andorra. A Solferino (Occitània) va fer d'obrer agrícola i de paleta. Va militar anarcosindicalment a Lo Mont de Marsan i en 1954 va fundar la CNT a Lebouheyre. Va assistir al Ple de Vierzon i al congrés de Llemotges que va decidir la reunificació cenetista. Va treballar en la construcció i en 1962 va instal·lar-se a la zona de Bordeus i en 1964 va esdevenir secretari de la Federació Local d'aquella ciutat, que va representar en el congrés de Montpeller de 1965 amb Ponciano Alonso. També va militar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després de la mort de Franco, va residir a Sant Nazari de Rosselló, a prop de Perpinyà, on va esdevenir membre de la Comissió de Relacions de la FAI. En 1999 va col·laborar en CNT-AIT de Perpinyà. És autor d'Una vida azarosa. 44 años de exilio en Francia (1993), Revolución de España. Guerra Civil (1936-1939) (2005) i Elúltimo beso. Sa companya fou Maria Llucia Sirvent. Manuel Ramos Castillo va morir el 8 d'octubre de 2007 a la Residència «La Pinède» de Sant Nazari de Rosselló (Rosselló, Catalunya Nord).

Continua...

---